dimarts, 28 de febrer del 2012

12. Ànima d'artista a cal notari Padrós d'Olot

Francesc Padrós fou un personatge singular. Havia nascut a Sant Joan de les Abadesses, fill de pagesos, cap a l’any 1700 –potser una mica abans– i, després d’haver fet estada a Cambrils i a Martorell, arrelà a Olot a partir de 1736, quan hi vingué per fer-se càrrec de l’escola de gramàtica de la vila, que havia guanyat per oposició. L’escola de gramàtica era el segon ensenyament, venia després de l’escola de minyons i es dedicava sobretot a la pràctica del llatí que, per tant, el nostre home deuria conèixer de manera més que suficient.
El 1739 es va casar amb Gertrudis Lladó, vídua del tractant de teles d’Olot Francesc Salgas, i això li permeté d'intervenir en els negocis d’aquest. Tal volta fou gràcies a això que a l’any següent es pogué permetre el benefici de comprar un càrrec de regidor de l’ajuntament d’Olot. Això, en aquell moment, era del tot legal, perquè Felip V, pensant a recaptar diners, el 1739 havia ordenat la venalitat d’aquests càrrecs. Padrós pagà 320 lliures catalanes, i això el convertí en un dels denominats “regidors vitalicis”. Però la cosa va durar poc, perquè de la mateixa manera que el rei ho havia dit, dos anys després ja se n’havia desdit i, en conseqüència, s'ordenà el cessament d’aquests regidors (a Olot n’eren tres) i el retorn dels diners que havien pagat.
Tot aquest afer de les pretensions del nostre home per fer-se un lloc a l’ajuntament a base d'esquitxar diners, li creà bastant mala maror al seu voltant. I a l’ajuntament no li costà gaire de fer-se ressò de les queixes que començaren a arribar sobre el seu ensenyament. Ell tampoc no hi ajudava gaire, perquè, per exemple, el 1740, en ocasió de la festa que els estudiants gramàtics dedicaven a la seva patrona Santa Caterina amb una funció solemne a l’església de Sant Esteve, al nostre home, ves per on, se li “oblidà” de convidar-hi l’ajuntament. A l’any següent se l’acusà en document públic de ser “aficionadíssimo a todo género de juego de naypes y otros, de forma que lo han visto jugar a todas horas, antes de ir a la escuela, después de salir de la escuela, de día y noche, olvidando la obligación de maestro y de padre de la república”. Al setembre d’aquell any Francesc Padrós va deixar l’ensenyament i es van convocar noves oposicions per a aquest magisteri, que guanyà Antoni Rodríguez.
Més que deixar l’ensenyament, els textos de llavors diuen que “abandonà” el càrrec. És clar que tenia d’altres plans. Ell era un home que es vanava de tenir bones relacions amb el poder, i d’aconseguir qualsevol decret que li convingués. No em pregunteu pas com s’ho va fer, però el 1746 Francesc Padrós ens apareix a la vila amb un flamant títol de notari reial i públic a les mans, i amb l’obertura d’un establiment de notaria en la que des d’un primer moment no li mancaren clients, tot i haver-hi a la vila d’altres set notaris. Per a fer de notari calien uns anys de pràctica de notaria a casa d'algú que en fos, i passar uns exàmens que tenien un bon cost econòmic.
A partir d’aquest moment la seva vida sembla ja més tranquil·la, o si més no, la documentació del moment no fa aflorar les tensions que hi havia hagut en el seu període anterior, llevat d’algunes qüestions relacionades amb la botiga dels Salgas, que ara no vénen al cas. El 1760 va morir la seva esposa Gertrudis Lladó. El nostre home es tornà a casar amb Maria Francesca Voltas i Romà, que era cunyada del notari públic de Castelló d’Empúries, Miquel Sabater. Francesc Padrós va morir el 24 de novembre de 1769.
 
Els volums relligats dels seus protocols notarials abracen de 1746 fins a 1769 i es conserven a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, a Olot. A part del seu contingut (necessari per a conèixer la vida olotina d’aquells anys, com passa amb tots els llibres de notaria), els volums de Francesc Padrós tenen un petit al·licient afegit. O ell mateix, o algun dels escrivents que podien auxiliar-lo, es va dedicar a confeccionar cada any una portada que introduís els darrers folis de cada volum on hi ha l’índex alfabètic dels protocols. Habitualment s’hi sol deixar un full en blanc, o es fa una senzilla inscripció on consti que tot seguit ve l’índex. Però a cal notari Padrós aquesta portada interna es convertí en cada volum en un exercici de l’art de la cal·ligrafia i en una oportunitat per fer aflorar certa ànima d’artista, perquè a part de la pulcritud i treball amb què està escrit el títol de l’índex, se l’acompanyà d’uns petits dibuixos. 
Segurament que hi ha més d’una mà, perquè fins cap a final dels anys cinquanta, aquestes portades són molt curoses i els seus dibuixos són fets amb precisió i detall, mentre que a partir dels anys seixanta, malgrat que es vol imitar l’estil anterior, el resultat és més matusser, i els dibuixos que hi ha a cada portada semblen més infantils, si bé, per això mateix, resulten més interessants per l'espontaneïtat amb què ens fa veure algun personatge de l’època o alguna activitat de la vida corrent.

La presència de dibuixos en els manuals notarials és poc freqüent, però no és pas inversemblant de trobar-n'hi. Precisament el 1999 l’Arxiu Històric de Girona muntà una exposició d’alguns volums notarials del seu fons que contenen dibuixos, sota el títol “Els ninots de l’escrivà”. Però la sèrie continuada d’aquest tipus d’efluvis artístics en els volums del notari olotí Francesc Padrós li donen una personalitat pròpia. I és que, fins i tot en això, el nostre benvolgut notari s’havia de fer notar!

divendres, 17 de febrer del 2012

11. De part de l'abat de Ripoll, sapigueu que... (1725)


Al segle XVIII el rei tenia autoritat sobre Olot, però també n’hi tenia l’abat del monestir de Santa Maria de Ripoll. D’aquí que hi haguessin dos batlles, el batlle reial i el batlle civil. El primer amb el nom ja diu a qui representava; el segon representava a l’abat, l’autoritat baronial. En l’Antic Règim l’autoritat era indestriable de l’exercici de la justícia, i, per tant, les principals funcions d’un i altre batlle eren no sols fer complir les normes emanades de l’autoritat que representaven, sinó també administrar justícia en l’àmbit de les seves competències, auxiliats per un jutge en les seves respectives cúries reial i baronial. Per això es parla de doble jurisdicció. L’Ajuntament era cosa a part, el formaven els regidors –amb el regidor primer com a màxima autoritat municipal– que, això sí, no es podien reunir en ajuntament sense la presència del batlle reial.

Signatura de l'abat de Ripoll Fèlix de Vilaplana (abat de 1705 a 1732) en el nomenament del batlle del civil d'Olot Esteve Riera (1725)

Que a Olot hi hagués doble autoritat no vol pas dir que se la repartissin de forma equitativa. L’autoritat reial va anar procurant, sovint amb l’aquiescència dels mateixos olotins, el seu enfortiment, en detriment de l’autoritat baronial. Les topades entre un i altre batlle sovintejaren, i el 1724 s’hagué d’arribar a una sentència que fixés els respectius camps jurisdiccionals. Així, correspondria al batlle civil d’entendre en casos de furts de poca quantitat de valor i que no s’haguessin comès amb armes o en els camins públics, i també d’agressions de les quals no se n’hagués derivat la mort o la mutilació de la cara i d’altres parts del cos que queden a la vista. La resta, i per tant els actes greus, quedava a mans del batlle reial, que controlava també la vida municipal i gremial. L’abat de Ripoll, però, mantenia altres drets, com ara el nomenament del mostassà o mostassaf, un càrrec que vetllava per als proveïments a la vila, o sobre les aigües del Fluvià, de manera que qualsevol concessió d’aigües per a molins o d’altres establiments precisava de l’autorització abacial.

Què manava la gran maquinària administrativa del rei era fàcil de tenir-ho clar. Què manava l’abat de Ripoll com a autoritat baronial possiblement ja no ho era tant. Per això els batlles civils, en nom del baró, solien fer unes crides públiques per a recordar a tothom allò que, per ser de la competència baronial, calia complir o abstenir-se de fer. Pel que fa a la Garrotxa, d’aquestes crides públiques tenim la que el 1772 manà fer Joan de Cruïlles, marquès d’Aguilar, com a comte de Montagut i baró de Castellfollit (publicada per Francesc Caula al seu llibre Les parròquies i comuns de Santa Eulàlia de Begudà i Sant Joan les Fonts, 1930, p. 150-154) i la que el 1791 manà de fer la baronessa de Santa Pau (publicada per Francesc Monsalvatje al volum III de les seves Noticias históricas. Santa Pau y lugares que componían su antigua baronia, 1891, p. 121-127).

Pel que fa a Olot hi ha, inèdita, la crida que el 14 de maig de 1725 va fer publicar pels carrers d’Olot el nou batlle civil acabat de nomenar, Esteve Riera. Es tracta d'un total de vint-i-dues normes que toquen els principals àmbits de la jurisdicció baronial, “per lo bon règim, govern i administració de la justícia temporal que té y exerceix dit honorable batlle, y antes procurador jurisdiccional en dita present vila y sos tèrmens en nom de dit il·lustre senyor abat son principal”. El text no és pas nou d’aquell any, sinó còpia del que s’hauria fet en altres moments de força temps enllà, perquè en més d’una ocasió s’hi hagué d’esmenar el nom antic de procurador que inconscientment s’hi copià, per substituir-lo pel de batlle civil, el nom que rebé a partir de la Nova Planta. La que es va fer a Santa Pau el 1791 és molt semblant a aquesta crida olotina.

A l’original la crida ocupa quatre pàgines. Fent-ne, doncs, síntesi, a partir dels títols que figuren al marge esquerra de cada disposició, el batlle civil, com a representant de l’abat, “ordena y mana a totas y qualsevols personas de qualsevol estament, grau o condició que sien”:

1. “No jurar lo sant nom de Déu ni blasfemar”.
2. “No jugar”. No es permet de jugar a jocs prohibits (“ço és daus, gresca, carta girada o altres”), però tampoc a jocs permesos mentre dura la missa dels diumenges.
3. “No acullir jugadors en casa”, concretament “jugadors de daus, cartas giradas, cartilla ni de cartes, si no és per modo de recreo”.
4. “No aportar·se·n grans ni fruytas”, no prendre de les terres alienes aspres ni cremar ceps de les vinyes o sarments.
5. “No injuriar ni enquietar” els altres “ab paraulas injuriosas, difamatòrias ni altrament”.
6. “No passar bestiar per la vila ni tèrmens”. Es refereix a les persones de fora de la vila i terme. El pas de bestiar de gent de fora per la vila es veu contrari a “la conservació dels habitants en dita vila y son terme”.
7. “No convenir a altre districtual de la present, fora de ella”. No acudir a cap altre cúria pública i ordinària d’Olot “fora de son tribunal y present cort”.
8. “No tallar llenya del bosch de Malatosquera”. Es refereix al Bosc de Tosca, d’on es podia treure llenya per a ús particular, però no per a vendre-la.
9. “No·s pesque al riu de Fluvià”. Això, “ab ningun gènero de tassuras de menos mida de la que és menester per pèndrer peixos de tal grossura que quatre peixos pèsian una lliura prima”.
10. “Los agraviats degan denunciar lo agravi dins deu dies”. Amb l’advertiment “que en lo entratant no pugan ni degan pèndrer venjança alguna”.
11. “No·s puga aixir a las pedrades”, ni en lloc públic ni en secret, “ni jugar a las pedradas segons diu lo vulgo”.
12. “Se degan obeyr las ordinacions del mostasaf”.
13. “No·s vaja de nits per la vila sens llum”. Es concreta l’horari en què no es pot anar pels carrers sense portar un llum encès: a partir de les deu de la nit en hivern, i de les onze de la nit a l’estiu.
14. ¨No se agavellen grans ni altres mercaderies”. Que no s’acaparin grans, oli, etc., per a la seva revenda.
15. “Se degan tenir los camins condrets”. Els propietaris de terres o els seus arrendataris per on passen els camins públics i missers de la vila i terme els han mantenir nets.
16. “No cassar cassa, y en temps prohibit ni coloms”. Cassar i cassa, és a dir, caçar i cacera. També prohibeix la cacera de conills utilitzant gossos quan els blats són alts.
17. “No pugan los habitants de la vila menjar en tavernas”, en les tavernes de la vila.
18. “Se revocan los guiatges y territoris”, deutes i altres promeses fetes pels anteriors batlles del civil.
19. “No poder·se convocar ni ajustar sens llicència”, no reunir-se sense permís del batlle civil.
20. “Se dega donar acistència al Sr. batlle del civil y als officials del Sr. Abat” quan es produís la detenció d’algú per part d’aquests.
21. “No se pesquen truytas” des del dia de Sant Miquel (29 de setembre) fins al dia de Nadal, en el Fluvià, en el Riudaura ni en el rec de Ravell o Raurell.
22. “No pèndrer ni matar truytas”, encara que no sigui a les riberes indicades.

En aquests mateixos preceptes s’assenyalaven les penes per als infractors, que anaven des de multes pecuniàries i la requisa de les truites o pesca fraudulenta, penes de presó de fins a seixanta dies per als que no ajudessin al batlle civil en les seves captures de malfactors, fins al sever càstig material (de clar regust ancestral) per als que acollissin jugadors a casa: a l’amo de la casa on es jugués “li sien arrancadas las portas de ella y ditas portas y taulas de la tal casa sien aportadas en la plaça pública de la present vila y la tal casa hage de estar uberta y patent per lo spay de deu dies”.

Aquestes crides o pregó foren proclamades “in presentia et audientia multitudinis gentium”, en l’indicat dia 14 de maig de 1725, en els tres llocs acostumats per fer-ho: a la plaça Major, a la placeta que abans es deia de Borgonyà i que llavors era dita de la Font de la Vila Vella, i a la placeta de Sant Jaume, al mig del carrer de Sant Rafel. Tot, en presència de testimonis i amb la rúbrica notarial. 

Abans no s’acabi el segle XVIII assistirem a Olot a diversos episodis de caire antisenyorial, especialment entre 1784 i 1797, en què es produí la negativa dels regidors olotins de seguir la consuetud que quan es produïa l’elecció d’un nou abat de Ripoll aquells li prestessin jurament de fidelitat. El 1811 les Corts de Cadis posarien la primera pedra per a la supressió de les senyories jurisdiccionals i la seva incorporació a la Corona. Però en aquell 1725 quedava clar que amb la jurisdicció de l’abat de Ripoll no s’hi valia pas a badar.

dimarts, 7 de febrer del 2012

10. Edicions pirates a Besalú (1751)

A Besalú, a mitjans del segle XVIII, tenien escola de minyons. N’era el mestre Francesc Calça i Brugés, fill de Fortià, a l'Alt Empordà, que havia arribat a la vila amb ànim de fer-hi negocis, però que, un cop casat amb la vídua d’un paraire de Besalú, acabà dedicat a la docència, des de mitjans dels anys trenta fins a la seva mort, esdevinguda el 1761. Ara bé, el que a Besalú no hi havia era botiga de llibreter. Per això, els llibres de text que necessitaven els minyons per al seu treball escolar els havien d’anar a buscar a ca l’adroguer, a la botiga d’en Josep Riera, on s’hi podia trobar una mica de tot, com encara ara passa en les poblacions de no massa veïnatge.

Però el negoci dels llibres de text escolars tenia a Catalunya una important limitació legal. Al cap de poc d’haver-se creat la Universitat de Cervera –que substituïa les altres de Catalunya– se la va voler dotar d’impremta per a les seves necessitats acadèmiques, però com que amb això no en faria prou per assegurar-se la seva subsistència, el mateix privilegi de concessió de la impremta cerverina, del 1718, inclogué que només aquesta impremta estigués autoritzada a imprimir els llibres de text per a totes les escoles del Principat. És a dir, se li va concedir la privativa d’aquestes edicions. Això, és clar, fou un cop per a les diverses impremtes que llavors hi havia a Catalunya, perquè els detreia els guanys per impressió de textos escolars, un negoci força estable. El gremi de llibreters i impressors de Barcelona va protestar, però tot fou debades. El privilegi d'edició cerverina de textos escolars es deuria anar recordant públicament, perquè tenim una certificació d'un dels regidors de la Vall de Bianya, Pere Guinó, que allí a la vall s'havia publicat el reial decret "que contiene la privativa de las tres especies de libros que se han declarado a favor de la Universidad de Cervera, como en el mismo real edicto más largamente es de ver". Curiós zel el dels regidors d'una vall eminentment agrària, però allò que mana el rei no es pot pas desdenyar.

A les impremtes damnificades se’ls obrí la temptació de la porta falsa. Alguns tiraren pel dret i imprimiren llibres de text, a vegades sota excuses d’argúcies legals, i, quan no se’n tenien, posant com a peu d’impremta no el seu nom, sinó el de la impremta de la Universitat de Cervera. Vaja, edicions fraudulentes o edicions pirates en tota regla, en llenguatge d’avui en dia, enfrontades als privilegis de la universitat borbònica.El 1746 Ferran VI revalidà aquest privilegi concedit pel seu pare Felip V a la impremta universitària de Cervera i n'autoritzà els titulars a inspeccionar establiments i endur-se'n els exemplars dels llibres escolars impresos de manera tramposa.

I així fou com al maig de 1751, els impressors de la Universitat de Cervera es presentaren a Besalú, a casa de l’adroguer Josep Riera, per inspeccionar si els llibres de text que venia eren o no eren legals. Aquesta inspecció la portaren a terme els dos socis que menaven aquella impremta en aquells moments, Joan Oliveres i Josep Barber, els quals aixecaren acta d’haver trobat “en su casa libros no impresos según lo arriendo a ellos hecho y contra el real privilegio a dicha real universidad [la de Cervera] concedido”. Li van imposar una multa de 9 lliures barcelonines, que Riera hagué d’abonar-los a l’acte.

En la denúncia consta quins eren les edicions pirates que li foren trobades i el nombre d’exemplars que en tenia: “Primeramente quatro Diálogos de la Doctrina Cristiana, impressos según ellos expressan, en Cervera, en la estampa de la Pontificia y Real Universidad por Thomás Senant; nueve libros intitulados Peregrinación del Venturoso Peregrino, impressos, según se ve, con privilegio en Cervera, en la Imprenta de la Pontificia y Real Universidad por diho Thomás Senant; doze libros institulados y compuestos por Fr. Anzelmo Turmeda, impressos, esto es, nueve en Barcelona por Rafel Figaró impresor y los tres restantes en Gerona, por Narciso Oliva; veinte libritos intitulados Abacerolas o Cartillas Catalanas, impressos según se ve, en Cervera, en la impremta de la Universidad, por Thomás Senant”.

Certament, hi havia llibres on es deia haver-se imprès a Cervera, però els dos impressors arribats a Besalú amb ànim de reprendre el frau editor contrari al seu privilegi, determinaren que, “aunque de ellos consta de la dicha impresión”, no es creien gens ni mica “ser según en ellos està impresso”, és a dir, que no s’empassaren que aquells llibrets havien sortit de la impremta de la Universitat de Cervera, tot i el que hi constava. Si això era així, cal fixar-se en la murrieria de l’inconegut autor d’aquelles edicions pirates (algú de fora de Besalú, car aquí no hi havia pas impremta), perquè hi féu constar com a impressor cerverí Tomàs Senant, que havia portat la impremta de la universitat cerverina de 1729 a 1734. L’impressor fraudulent degué pensar que de llavors ençà –ens trobem al 1751– havien passat ja prou anys com perquè fos possible d'esbrinar si era o no una edició feta tants anys enrere per qui es deia haver-ne estat l’impressor. O, simplement, es va fer una còpia íntegra d'un exemplar original, incloent-hi els impressors tal i com hi constaven.

Els títols dels quatre llibres –llibrets, per a ser més precisos– eren els que corresponien al cicle de l’aprenentatge de la lectura. Es començava per les beceroles, després venia el Llibre compost per Fra Anselm Turmeda, de poc més de trenta pàgines, en què, sota la forma de quartetes, es donaven una sèrie de consells sobre el comportament religiós i la vida pràctica, i, quan l’alumne ja era capaç de lletra més menuda i seguida, s’acabava amb la Peregrinació del venturós pelegrí, ab las coblas de la mort, un diàleg moral entre un peregrí i diversos personatges d’una cinquantena de pàgines. Els diàlegs de la doctrina cristiana deurien ser els populars Diàlogos de la doctrina chistiana, que són norma, forma y pauta, del mossèn de Castellterçol Francesc Orriols. En català tots quatre llibrets i, per tant, també ho era l’ensenyament que amb ells es feia.

Acabada la inspecció, els dos impressors cerverins van fer cridar el notari perquè aixequés acta de tots plegat, i es retingueren un exemplar de cada una d’aquelles edicions que, a més, feren signar un a un pel notari perquè no hi hagués dubte sobre que havien estat trobats a ca l’adroguer de Besalú. La resta d’exemplars els confiaren al mateix notari, per a la seva custòdia. Tot seguit degueren marxar cap a una altra població a seguir perseguint les edicions pirates de llibres de text que contravenien els privilegis de la impremta de la universitat cerverina i els seus guanys, mentre a Besalú l’adroguer Josep Riera es quedà amb un mal negoci, sense les nou lliures de multa i sense el valor i guanys dels llibres de text que li havien estat segrestats. Mentrestant, però, els minyons seguirien com sempre a l’escola, sota la batuta del mestre Francesc Calça, tal volta indiferents a drets, privilegis i pirateria editorial.

(Les il·lustracions corresponen a portades cerverines dels textos esmentats en l'article, però no a les edicions que foren objecte de requisició).
 
                                                Revisat: 14 de novembre de 2020.