23. Deu vells remeis olotins per espassar la calor

La inscripció sobre la calor, en un manual del notari olotí Miquel Oliveres

El manual és del notari Miquel Oliveres i és el que correspon a l’any 1750. Però l’anotació que hi ha al final, a l’interior de la coberta posterior, va ser-hi escrita el 1808. Diu, ras i curt, amb un llatí picat de macarrònic: “Die nono calendas junio 1808, calor est 48 graus. Non posum escribere de calor”. Possiblement la nota sigui obra d’algun escrivent de la notaria en aquell 1808, a qui se li deuria haver encarregat de treure còpia d’alguna escriptura continguda en aquell volum.

Si no em fallen els comptes del calendari romà, com que les calendes eren el dia 1 de cada mes, el dia 9 de les calendes de juny fa avançar la data al 24 de maig. Encara no havia començat l’estiu, però també nosaltres hem viscut mesos de maig en què la calor carrega tant com al juliol. Més de mal quadrar són els 48 graus que diu estar patint en aquella diada. Entenc que són graus Celsius (fossin Fahrenheit equivaldrien a només 9 dels nostres graus) i, si això és així, i com que els graus Celsius és la base de la nostra divisió centígrada, ens trobaríem davant d’una extraordinària calor històrica. Però cal ser prudent, perquè no sabem si efectivament a la notaria hi havia un termòmetre, o si aquesta temperatura algú li va dir que li havia dit no sé qui que sí que tenia termòmetre. I encara vés a saber si el termòmetre, o la seva instal·lació i manipulació, eren correctes. En tot cas, però, està clar que de calor, uf, si en feia! I quan fa calor, toca mirar d’aplicar remeis perquè sigui més passadora o fins i tot, si pot ser, eludible. Heus aquí deu remeis –n’hi havia més, però els números rodons sempre són preferibles– amb els quals els olotins del segle XVIII podien fer més suportable les calors estiuenques.

Primer remei: afluixar a la feina. És la solució proposada pel nostre escrivent quan diu que amb aquelles calors no hi havia manera de fer el seu treball d’escriure. Les vacances són un invent del segle XX, però les escoles fa temps i temps que s’hi avançaren: al segle XVIII els escolars olotins tenien vacances d’estiu des de la vigília de la Mare de Déu del Carme fins al dia de Sant Roc, és a dir, del 15 de juliol al 16 d’agost. Fora del món de l’ensenyament, qui podia, bé prou que també mirava de suavitzar el seu ritme de treball. A l’agost de 1760 el comerciant olotí Ildefons Castellar avisava a uns seus clients de Barcelona que li feien una comanda de paper, que fins al setembre no els en podria subministrar perquè el fabricant li havia dit que “antes no podria assegurar la cola per lo calor que fa “. I el 1763 el fabricant d’estisores d’abaixar Mateu Planas, tenia entre mans un encàrrec de la reial fàbrica de Segòvia, fet a través d’uns intermediaris comercials de Barcelona; com que li manaven la pressa, Planas els advertí que tindrien les estisores “si no ho impedeix la calor”, i els comerciants barcelonins van passar avís a Segòvia que, segons el fabricant olotí, la comanda tardaria uns quatre mesos a ser servida, “porque [por] lo pesado de la obra en tiempo de verano no se puede adelantar mucho”.

Segon remei: traguinyol d'aigua fresca. Una súplica de l’Ajuntament d’Olot enviada a Madrid cap a 1783 fent sol·licitud de diverses millores per a la vila (però que en alguns moments sembla ben bé un text de fulletó promocional de la vila) pregonava “la abundancia de las aguas” i els “innumerables manantiales exquisitos de los quales se surten nueve fuentes copiosísimas repartidas en diferentes sitios de la villa”. Precisament una de les preocupacions de les autoritats olotines era que l’aigua del manantial de Sant Roc que subministrava l’aigua a les mencionades fonts, arribés als olotins ben fresca: al setembre de 1744 deuria haver-hi queixes que durant l’estiu l’aigua no arribava tan fresca com caldria, perquè es va manar que s’ampliés la volta de la font perquè s’havia enfonsat i l'aigua "no viene tan fría como venia antes, y causar grande perjuicio al público".

A la banda dreta, amb el número 5, el pou de glaç en un croquis d'Olot del s. XVIII

Tercer remei: el recurs al gel. A començaments del segle XVIII Olot tenia dos pous de glaç, de propietat municipal, un a llevant de la població, a l’horta del Camp de Sant Bernat, a tocar de la plaça del Palau, i un altre a ponent, a la banda del convent dels caputxins, a prop del mas Closells. El primer es trobava en una situació força precària, i va ser venut a començaments dels anys trenta per edificar cases al seu lloc. L’altre pou es convertí així en l’única instal·lació d’aquesta mena a la vila i fou objecte d’ampliació i d’un continuat manteniment. El pou de glaç tenia les seves basses, on a l’hivern es produïa gel, que era guardat i mantingut al pou per disposar-ne per a la seva venda des de la primavera fins a la tardor. Com a instal·lació municipal, la seva gestió era posada en arrendament. Segons els diversos pactes que es feren al llarg del segle XVIII, l’arrendatari era obligat a “tenir provisió de neu o glas en la present vila”, i vendre’l “a la menuda y en totas ocasions li·n demanaran, tant de dia com de nit”, com consta en els de 1718. Si bé a vegades l’ús del glaç tenia finalitats terapèutiques, una de les clàusules dels contractes d’arrendament deixa clar que se’l feia servir per a assegurar el plaer del refresc en època de calor, quan s’hi diu “que los hostalers y altres personas que pagant donaran a menjar y beurer, seran tinguts y obligats sempre y en tot temps anar a comprar tot lo glas o neu [que] hauran menester en la casa de dit arrendatari y no en altre part”.

Quart remei: la refrescadora. En diversos inventaris d’olotins del segle XVIII trobem que alguns domicilis disposaven d’una o més “refrescadores” de ceràmica, com la “pessa de pisa per a refrescar” i “una refrescadora de terra” que el 1769 tenia el notari Francesc Padrós al menjador i en un celobert de casa seva, semblantment a la “refrescadora de terra” del blanquer Esteve Bassols el 1776. Podria tractar-se d’algun atuell amb propietats aïllants per posar coses en fresc, perquè en l’inventari del també blanquer Miquel Estorch, de 1788, hi apareix “una capseta de suro per a refrescar”.

Cinquè remei: aprofitar els famosos bufadors d’Olot. D’ençà que el 1604 Francesc Diago, en una descripció de Cataunya, inclogué la referència que a Olot hi havia unes obertures al sòl, els bufadors, per on sortia un aire càlid a l’hivern i molt fred a l’estiu, dels que se servien els seus habitants per a referescar l’aigua, Olot fou conegut internacionalment per aquest fenomen, que repetiren els autors de geografia, copiant-s’ho uns dels altres. I a la llarga, el que era sobretot una dada científica, acabà essent el mètode pel qual en aquesta contrada a l’estiu s’asseguraven la fredor de les begudes, com es detallava en uns annals d’Espanya impresos a Amsterdam el 1741, després d’explicar això dels bufadors o “fonts d’aire”, “qui exhalent incessamment un petit vent, chaud en hiver, et froid en eté; mais si froid qu’on ne sauroit le supporter: les habitants s’en servent agréablement pour rafraichir en eté leur vin et leur eau”. Unes memòries sobre la història natural del Llenguadoc editades a París el 1737 encara hi treien més profit, recollint una notícia que convertia fantasiosament els bufadors olotins (“soufflets”, en francès) en una mena de precedent de l’aire condicionat: “les habitans du visinage (...) ont eu l’adresse d’en retirer un avantage considerable, en conduisant ce vent dans leurs maisons par des tuiaux, pour modérer les chaleurs de l’eté”.

Sisè remei: fer un refresc. Refresc i refrigeri, tot té a veure amb fredor, encara que sovint ho apliquem a un tast i beguda d’obsequi a algú a qui volem complaure, independentment de la temperatura. Durant la construcció de la nova església de Sant Esteve d’Olot, iniciada el 1750, a voltes s’obsequiava amb un refresc als que feien determinats treballs que, pel mes en què es feia i pels feixucs pels quals haurien passat els operaris, bé que els hauria de servir per a compensar les suors de l’esforç. Ho trobem en el llibre de comptes de l’obra: 9 lliures i 2 sous el maig de 1761 en concepte de “rafresch als que espatllaren las pilastres velles”; 1 lliura, 2 sous i 6 diners de “rafresch als manobras de trevall extra” a l’agost de 1761, i al setembre de l’any següent 1 lliura i 10 sous de “rafresch a alguns de la Putoya per haver traginat llenya per còurer guix”. No degué ser tan agradós el refresc que calgué donar a les tropes franceses ocupants de la població el setembre de 1713, a base de vi, que comportà una despesa de 23 lliures i 2 sous de plata, “per lo preu de set bots de vi (…) per donar rafresch als soldats del comandament del senyor comte de Fiennes”.

Setè remei: ventar-se. La minuciositat d’alguns inventaris notarials post-mortem fa que els ventalls, aquests estris tan senzills per treure’s la calor de sobre mitjançant un simple moviment de va-i-ve del canell, també hi quedin documentats: el blanquer Llorenç Gou tenia a casa el 1767 “un ventall de palma”, i en el cas del també blanquer Francesc Prat, del 1760, es féu notar que el que ell tenia era “un ventall per taula”, per ventar-se durant els àpats, no fos cas que es confongués amb un ventall de cuina dels d’atiar el foc. Sobre els ventalls i la seva relació amb la festa olotina del Corpus, a l’inici de l’estiu, no fa massa que Josep Murlà en publicà un article a La Comarca d’Olot (núm. 1645, 7 de juny de 2012, p. 25-28).

L'etiu, en una representació mural de Can Trinxeria

Vuitè remei: capbussar-se al Fluvià. Que a l’estiu alguns olotins es banyaven al riu ho sabem de forma indirecta, lamentablement perquè els registres parroquials d’òbits recullen la mort d’algun d’aquests banyistes, com ara aquest de 1778: “20 juliol. + Bonaventura Riera, mitger de cotó de edat dinou anys. No rebé sagrament algun, per aver mort ofegat nadant”. Potser per això en el reglament dels mestres de gramàtica de 1781 se’ls encomanava “que cuiden no naden sus discípulos, en que pondrán el mayor cuydado, pues se han experimentado fatales efectos”. Quan el 1798 el gremi de paraires d’Olot decidí de fer a la vora de riu Fluvià un entrant d’aigua on netejar-hi la llana, ho va preveure pensant que “también en el estío servirá de utilidad pública para bañarse, qualesquier persona se le acomode”, tot un precedent de les modernes piscines públiques.

Novè remei: buscar la fresca. Els voltants d’Olot han estat sempre un bon refugi per al passeig refrescant. El 1726 Josep Caralt i el seu fill Pau Caralt van començar a construir un nou molí al Fluvià, que va comptar amb una àmplia oposició. Entre els arguments dels detractors d’aquesta obra hi havia que amb la nova construcció, els Caralt havien modificat negativament “el mejor y más delicioso passeo de la villa, pues passando antes el camino por el campo y huerta de dichos Caralt y gosándose desde dicho camino de la vista de la villa y de su campanya del río, y de su ribera, que servía también a los moradores del pueblo para descansar en ella y tomar el fresco en tiempo de verano”. Un dels llocs habituals perquè els olotins anessin a prendre la fresca era la font de Bufaganyes (a l'entrada dels actuals paratges de la Moixina), on, segons un document de 1797, “por antiguas costumbres frequentan los naturales de aquella villa en el verano”. Tot i que el text sobrepassa els límits del segle XVIII, no em sé estar de portar aquí unes línies del farmacèutic Domènec Torà del 1822 sobre els habitants d’Olot: “En la primavera y verano es costumbre de estos habitantes recrearse al campo, al pie de una fuente, a la sombra de un árbol, metiendo mucha zambra luego de haber bien comido y bebido”.

I desè remei: fer el turista. Tot això del turisme és ben modern, però en el segle XVIII alguns privilegiats ja ho assajaven. L’edició del gran diccionari geogràfic de M. Bruzen la Martinière feta a La Haia el 1726 convertia Olot en una mena de vila de vacances, quan deia que la seva situació era “extrémement agráble”, motiu pel qual “on y a bâti de jolies maisons, où les gens de condition vont souvent se divertir”. Clar que encara sobta més l’edició d’aquesta mateixa obra feta a Venècia el 1737, on si hi busquem Olot la trobarem amb una irreal condició de vila marinera: “Olot, ville maritime d’Espagne, dans la Tarragonoise, selon Mr. Corneille, qui dit que les tremblemens de terre l’aïant ruïnée en 1528 les habitans en changerent la situation et la rebâtirent au lieu où elle est présentement”. És cert que després dels terratrèmols la vila es reconstruí en un altre lloc, però no pas a tanta distància! Deixant de banda les “guies” d’aquells temps, sembla cert que Olot era lloc de destinació de forasters que es podien permetre venir-hi a passar uns dies de diversió i de descans per a la salut. A primers de setembre de 1760 morí a la vila Manuel Lobo, sergent major de la plaça de Roses, d’uns setanta anys, i el rector d’Olot que n’anotà l’òbit als llibres parroquials, cuità a precisar que l’home havia vingut aquí només “per recreació”. En un memorial de 1784 en contra del projecte municipal d’establir uns nous barris a Olot es desmuntava l’argument de l’ajuntament a favor del projecte que deia que els nombrosos visitants que venien a Olot tenien dificultats per trobar allotjamet a la vila, afirmant que això era del tot fals, “como lo demuestra el hecho cierto de que acudiendo a Olot todos los años un considerable número de personas, tanto por participar de sus saludables ayres y buenas aguas, quanto por curar de sus enfermedades, hasta ahora ninguno de tantos y tan muchos han dejado de permanecer un solo día en Olot por falta de habitación”. Tal volta n’hauríem de dir turistes sanitaris, però quan fem turisme, de fet tots hi cerquem la salut del cos i del nostre cap.

Per als que també ara a l’estiu us deixeu perdre per aquestes contrades cercant-hi bons aires, bones aigües i més coses, sigueu-hi benvinguts. I per als que no, gaudiu també de les vostres vacances, tot guardant-vos de la calor com el nostre jove escrivent del començament. Bones vacances a tothom, i fins a retrobar-nos al setembre.

22. De quan les dones havien d'anar a rentar la roba al Fluvià

Postal amb la llegenda  "522, Olot -"Risclosa de Santa Magdalena"

L'antiga postal “Risclosa de Santa Magdalena”, que porta el número 522 entre les que el 1911 va editar la casa de Bordeus Comptoir Fotos, ens ofereix una vista d’aquesta resclosa i de la vella fàbrica dels Artigas, a la banda esquerra del riu, reflectida plàcidament en les aigües del Fluvià. Però la imatge va atrapar també un toc humà, vés a saber si volgut o només per obra de l'atzar: a l’angle inferior dret hi quedaren captades quatre dones, penosament agenollades sobre la pedra, amb les seves àmplies faldilles i el mocador al cap, rentant la roba a l’inici del rec que portava l’aigua cap a les adoberies i molí del Palau. Amb elles, els cistells de la roba i una fusta on dur-hi els estris de rentar.

Detall de l'anterior postal, amb les rentadores

Vet aquí una feina ben feixuga, a voltes dolorosa i tot –pensem a l’hivern, quan havien de fer anar les mans en una aigua gèlida– que tenim ben oblidada: les comoditats actuals a l’hora de rentar la roba no ens donen peu en cap moment a considerar, ni remotament, el que durant segles va ser la dura feina d’anar a rentar la roba al riu.

I, és clar, no esperéssim pas que sigui fàcil que aquesta feina hagi deixat algun rastre en la documentació escrita del nostre passat. A Olot, en el segle XVIII, apareix ocasionalment no pas perquè meresqués atenció en si mateixa, sinó en relació amb el plet que s’originà el 1724 amb la construcció que el negociant Josep Caralt i el seu fill Pau, tintorer, feren d’un nou molí fariner i de la seva resclosa per prendre les aigües al Fluvià, possiblement cap on ara hi ha la resclosa de la desapareguda farinera dels Coromina. Si bé per a fer-ho els Caralt tingueren llicència de la Reial Audiència, els mancà en canvi el consens amb les autoritats locals, que feren seus els temors dels industrials olotins amb obradors riu avall (blanquers, tintorers, moliners...) per als que les necessitats d’aquest nou molí de ben segur que interferirien el normal i regular proveïment d’aigua als seus establiments. En conseqüència, s’inicià una batalla per posar de manifest que el molí dels Caralt tenia tant més de perjudicial per a la vila, com de poc d’útil, i fou llavors quan, exprimint al màxim la llista d’arguments que podien acreditar la seva oposició als Caralt, els vingué a la memòria d'incloure-hi també el singular treball de les mestresses de casa que rentaven la roba al riu, a les que el nou molí sens dubte hauria de causar un dany irreparable. L’estiu de 1724, només saber de les obres dels Caralt “cerca las passeras ditas de Alzina“, l’ajuntament els manà d’aturar les obres perquè “fàbrica de dit molí impediria que en una gran part de riu y en la part més apta y acomodada no si [= s’hi] poria rentar y quedaria molt poch riu per rentar los habitants de dita vila y altres prejudicis y danys”.
 

El 1726 els contraris al molí dels Caralt redactaren el llarg document “Sumario de los perjuizios que el molino de Joseph y Pablo Caralt y sus obras adjacentes infieren al bien público de la villa de Olot y de sus singulares”, els cinc primers arguments de setze que n'hi ha, estan dedicats al perjudici “de que en tiempo de esterilidad de agua en el río Fluviá, que ordinariamente suele suceder en los veranos y muchas vezes en otros tiempos del año, no se podrán lavar las ropas, lanas y demás cosas”. Això de rentar la roba al riu era, segons aquest document, una imperiosa necessitat, “respeto de no haver en la villa ni fuera de ella possos ni algives ni otra agua con que lavar”, si bé una exclusió tan general sembla del tot exagerada. Els redactors no volgueren que tot quedés en només una vaga percepció, sinó que un cop dit això, passaren a analitzar cada un dels llocs del riu on era habitual anar-hi a rentar la roba, per contrastar-ho amb el que passaria un cop feta la resclosa del nou molí.

No qualsevol lloc del riu era apte per anar-hi a rentar la roba, ja que calia que fos d’un accés suau i fàcil (els marges massa alts fan de barrera) i, a la vegada, que hi hagués aigua abundosa i corrent. Segons l’expressat document, els llocs del Fluvià on en aquells moments s’anava a rentar la roba eren:

1. A sota del petit pont que hi havia sobre el Ravell per anar de la palanca de l’Eruga al mas d’aquest nom.
2. A sota de la palanca de l’Eruga.
3. Entre la palanca de l’Eruga i el paratge de la Potada.
4. A la Potada.
5. En el desguàs del molí del Caralt.
6. En el tram de riu entre l’anterior punt i les passeres dites de l’Alzina.
7. Al Prat dels Bomians, a tocar de l’hort del metge Marcillo.
8. A la vora de riu sota del pont de Santa Magdalena.
9. Fora del riu, en el rec que portava l’aigua a les adoberies del Palau.
Riu amunt, hi havia un altre lloc, a sota del Pont Vell, però com deia el document, era “muy incomodado por la distancia” respecte de la vila d’Olot.

El tram de riu entre les passeres de l’Alzina (amb referència a la casa anomenada el Bufador, pròpia de la família Alzina) i fins a tocar de la nova resclosa, que deuria correspondre al paratge del rentador de la llana, al final de l’actual carrer de Fontanella, era el lloc més usual per a anar-hi a rentar la roba, “por ser álveo en la mayor parte llano y correr el agua superficialmente, de suerte que puede con él levarse, de una parte y otra del río, y ahún por medio de él en muchas partes”. Si a això afegim que era un indret d’una certa extensió i el lloc “más cercano del íntimo de la villa”, no era estrany, doncs, que fos aquí on més anaven les dones a rentar la roba, per sobre de tots els altres llocs junts. I, malauradament segons aquests arguments, si els Caralt tiraven endavant el molí, aquest tram es veuria greument afectat per aquesta construcció a causa de la retenció d’aigua que, en especial a l’estiu, faria la nova resclosa del molí. A la vegada, els llocs d’aigües amunt quedarien inutilitzats com a rentadors de roba pel fet que la nova resclosa elevava el nivell de les aigües del Fluvià fins a tocar ben bé la palanca de l’Eruga, que també quedaria afectada.

Per si els favorables als plans dels Caralt diguessin que ja hi havia altres llocs on rentar la roba, els redactors del sumari d’arguments en contra s’avançaven a dir que en la resta de llocs hi havia massa poc espai per aquesta feina i que només s'hi podrien encabir no gaire més de tres o quatre persones, amb d’altres agreujants, com ara que era fàcil perdre-hi la roba “por llevárselas fácilmente la rapidez del agua”, o que, en el cas del rec interior de les adoberies hi havia “la incomodidad de haverse de llevar la ropa mojada, por no haver allí comodidad de enjugarla”.

La relació dels llocs on s’anava a rentar la roba ens aporta diversos topònims, alguns de senzills com ara la palanca de l’Eruga, que correspon a l’actual pont de les Móres, i d’altres dels que fins ara no en sé treure l’entrellat, com el prat dels Bomians, que tindria a veure amb els gitanos. En tot cas destacaria el paratge de la Potada, un nom que encara fou usual fins ben entrat el segle XX, aplicat a la part del Fluvià quan passa per davant dels actuals blocs de la Verge del Tura, en la que el riu fa una marcada corba i adquireix certa profunditat. El 1897 en Josep Berga publicà a L’Olotí del 3 de gener la llegenda que li havia explicat Antoni Molins i Gelada, “La potada del mal esperit”. És el relat d’un jove amb pocs recursos, enamorat d’una bella donzella (a qui també festejava un pretendent ric), temptat de pactar amb el diable per a ser ell qui se l’emportés, però salvat per l’acció d’un capellà confessor seu. Aquest final hauria provocat tal enrabiada del diable, que aquest “donà a terra una potada espantosa que féu retrunyir la comarca, y canviar lo curs del Fluvià en una corba sobtada”, la d’aquest lloc, en el qual “encara avui algun vell de la rodalia de las Fonts us contarà haver vist en certes nits, ombres estranyes remoure’s en lo fons de la Gorga de la Potada y que al fer lo senyal de la creu se desvaneixen com lo fum”. Fos o no perquè en el segle XVIII aquesta llegenda ja estigués viva entre els olotins, el cas és que en aquell temps a la Potada hi havia plantada una creu.

Però per afegir encara més arguments contraris al molí dels Caralt, els seus detractors tragueren partit de la condició femenina de les persones que portven a terme aqeusta feina de rentar la roba al riu. En efecte, en el document es recalca que eren les dones les qui s’hi ocupaven, i el fet d’alterar aquell lloc on més s’anava a rentar, el comprès entre les passeres de l'Alzina i la nova resclosa, no només causava perjudicis pràctics, sinó també morals, ja que era “el más despexado y expuesto a la vista del pueblo, por el concurso de la gente que sale a este parage para que las mugeres y donzellas, que son las que ordinariamente se envían al río, puedan lavar sin peligro de su honestidad y recato”, mentre que d'altres llocs eren "distantes de la villa o peligrosos o escondidos". Vés a saber si més d’una dona no s’hauria trobat amb un greu disgust en el seu feinejar al riu amb la neteja de la roba.

El plet entre l’ajuntament olotí i els Caralt semblà poder-se solucionar a través d’una concòrdia entre uns i altres, signada el novembre de 1726, pel qual els Caralt s’ho deixaven córrer, garantint, entre altres pactes, “el de poder hir a lavar sus ropas blancas y otros géneros en las aguas del referido río de Fluviá y usar de las aguas de aquél para el servicio de sus casas”. Però cansats d’esperar que des de Barcelona es donés el vist i plau a aquesta concòrdia, l’ajuntament, a l’any següent, optà per comprar-los molí i resclosa i donar la polèmica per acabada.

Olot no tingué mai un rentador públic amb ets i uts, a l’estil del que sí que tingueren d’altres poblacions, amb uns amplis safareigs sota cobert on fos més fàcil la feina de rentar i la netedat amb què fer-ho, i això que més d’una vegada la premsa local collà les autoritats perquè s’emprengués aquesta obra. A més estirar, s’habilitaren amb alguns pedrissos el que seguien essent llocs tradicionals de rentar a la vora del riu. Josep M. Dou remembrà en una ocasió el que havia estat, en les primeres dècades de segle XX, el safareig públic (ep, pagant-hi entrada), de Can Carlicus, amb estenedors i fins i tot una caldera per a aigua calenta. Però la introducció de l’aigua corrent i dels safareigs a les cases, preludi de la revolucionària entrada de les rentadores elèctriques, trobà Olot amb els deures encara per fer en aquest aspecte, obligant als qui no es podien permetre els moderns beneficis del rentar a casa, a seguir utilitzant els vells llocs de fer-ho a la vora del riu. Prou que ens ho fa patent la luctuosa notícia publicada a la premsa local olotina l’estiu de 1954 en relació amb el rentador del rec de sota el pont de Santa Magdalena, segons la qual una veïna de 55 anys, de nom Montserrat, “que era portadora de un cubo con ropa sucia para que la lavase su compañera que estaba en el lavadero público, tuvo la fatal desgracia de resbalar en la escalera del Puente de Santa Magdalena y morir a consecuencia de las heridas producidas”, tot i haver-hi anat ràpidament a auxiliar-la els treballadors de la fàbrica dels Aubert, de l’altra banda del pont.

Rentar la roba al riu: una vella, feixuga i impagable feina feta durant segles per les dones (olotines i de tot arreu), a sumar a la llarga llista dels seus sacrificis mai prou ben reivindicats.