 |
| L'antic cor de la catedral de Girona (foto Valenti Fargnoli) |
Del cor de la catedral de Girona (avui inexistent) en corren molt poques notes històriques i encara aquestes se centren en els seus orígens al segle XIV. Pel que fa a l’època moderna, només se sol parlar, amb poca precisió, de si es va fer un cadirat nou al segle XVI o de si el cor fou canviat de lloc al segle XVIII. Per això crec que pot ser d’interès saber del contracte fet el 1726 entre l’artista Pere Costa i uns serradors d’Olot perquè li subministressin una bona partida de fusta de roure pènol destinada, segons manifestà l’artista en el contracte, a "la fàbrica del cor de la catedral de Gerona".
L'escultor Pere Costa i Casas (1693-1761) és prou conegut, tot i que encara ho és més el seu pare, el també escultor Pau Costa (1672-1726), originaris els dos de Vic. Pare i fill Costa tenen un lloc rellevant en la història de l’art barroc català. En el moment del contracte per al subministrament de fusta per al cor de Girona, Pere Costa consta com a “escultor en la ciutat de Barcelona habitant”, on se sap que s’havia fet càrrec del taller del seu pare, però en els anys precedents, tant un com l’altre havien estat treballant a la nostra comarca. El 1704 la confraria del Roser d’Olot havia contractat amb Pau Costa l’execució del retaule per a la capella d’aquesta advocació mariana a l’església parroquial de Santa Esteve, retaule que ja estava acabat i col·locat al seu lloc el 1707. Al voltant d’aquesta darrera data, se li havia encarregat la construcció d’un tabernacle per a l’altar major i la imatge d’un Crist difunt en braços de Maria, tot per a la mateixa església parroquial. Passada la guerra de Successió (durant la qual treballà en els retaules de Sant Feliu de Torelló i d’Arenys de Mar), Pau Costa treballà en el retaule de l’església parroquial de Sant Esteve d’en Bas, feina que acabà de cobrar el 1722. Possiblement el seu fill Pere l’hi hagués ajudat, ja que dos anys abans el fill era també a Sant Esteve d’en Bas. A l’any següent la congregació dels Dolors d’Olot acordà amb Pere un retaule per a la seva nova capella alçada al costat de l'Hospital.
Que ara, el 1726, Pere Costa contractés una comanda de fusta, vol dir que l’artista havia estat contractat pel Capítol de la Seu de Girona per a executar determinades obres en relació amb el cor de la seva catedral. La seu gironina no li era pas un lloc estrany, ben al contrari, perquè el seu pare hi havia estat treballant diversos retaules (possiblement, fins a cinc) des de 1710 fins a 1725, en uns anys en què la catedral no parà d’ampliar el seu patrimoni ornamental, gràcies a la magnificència de diversos donants.
Pel que es desprèn del contracte de 1726 amb els serradors olotins, els canonges haurien pactat que seria cosa de l'artista el procurar-se la fusta necessària per a l'obra que li havien encarregat i d’aquí que Pere Costa fes els passos necessaris en aquest sentit. Els serradors amb els qui contractà el subministrament de la fusta foren Antoni Girbau, els seus fills Francesc i Bonaventura, i Josep Salamó. El cens de població d’Olot de 1716 recull únicament el nom de Francesc Girbau, serrador de 25 anys, casat amb una muller de 22 anys i sense fills, mentre que el pare i l’altre fill no hi figuren, una circumstància no gens estranya en un ofici que exigia força mobilitat. De fet, en el següent cens de població d'Olot, de 1720, el nom de Francesc Girbau apareix a la llista dels olotins que s’havien absentat de la vila; d’ell, concretament, es diu que “se n’anà a Marina”. Pel que fa a Josep Salamó, el 1716 tenia 40 anys i per tant, en el moment del contracte amb Pau Costa, vorejaria els cinquanta anys, mentre que Francesc Girbau en tindria uns trenta-cinc. Segons estipulava el contracte, la meitat de la fusta hauria de ser servida pels Girbau i l'altra meitat per Josep Salamó.
El contracte entre Pere Costa i els serradors d'Olot va ser signat el 23 d’abril de 1726. Per ell, aquests darrers es comprometien a servir al primer diverses partides de roure pènol -així es precisa en tot moment- una varietat de roure (quercus robur) que actualment és relicta a la Garrotxa i en alguna altra comarca de muntanya. Aquestes partides, degudament serrades, eren:
1. Vint dotzenes de fustes mitjanes, “lo llarch de ditas qualitats de fustas és de dotze palms y un quart”, l’amplària “palm y mig” i el gruix “de dos quarts y mitg”. Es pagarien, “en preu y paga de dita fusta, treball y port de aquella, posada en Olot (…) per cada mitjana dotze sous”, moneda barcelonesa.
2. Quaranta dotzenes més, del mateix llarg i ample que les anteriors, però més primes, “lo gruix de quart”. Costa els pagaria cada peça al preu de 6 sous.
3. Cent trenta dotzenes de posts, del mateix llarg i ample, i sense concretar pel que fa al seu gruix, ja que es remetien “conforme las midas sels donaran”. El preu de cada peça, 4 sous.
 |
| El cor des de l'interior (S. Martí / Revista de Girona) |
Que ara, el 1726, Pere Costa contractés una comanda de fusta, vol dir que l’artista havia estat contractat pel Capítol de la Seu de Girona per a executar determinades obres en relació amb el cor de la seva catedral. La seu gironina no li era pas un lloc estrany, ben al contrari, perquè el seu pare hi havia estat treballant diversos retaules (possiblement, fins a cinc) des de 1710 fins a 1725, en uns anys en què la catedral no parà d’ampliar el seu patrimoni ornamental, gràcies a la magnificència de diversos donants.
Pel que es desprèn del contracte de 1726 amb els serradors olotins, els canonges haurien pactat que seria cosa de l'artista el procurar-se la fusta necessària per a l'obra que li havien encarregat i d’aquí que Pere Costa fes els passos necessaris en aquest sentit. Els serradors amb els qui contractà el subministrament de la fusta foren Antoni Girbau, els seus fills Francesc i Bonaventura, i Josep Salamó. El cens de població d’Olot de 1716 recull únicament el nom de Francesc Girbau, serrador de 25 anys, casat amb una muller de 22 anys i sense fills, mentre que el pare i l’altre fill no hi figuren, una circumstància no gens estranya en un ofici que exigia força mobilitat. De fet, en el següent cens de població d'Olot, de 1720, el nom de Francesc Girbau apareix a la llista dels olotins que s’havien absentat de la vila; d’ell, concretament, es diu que “se n’anà a Marina”. Pel que fa a Josep Salamó, el 1716 tenia 40 anys i per tant, en el moment del contracte amb Pau Costa, vorejaria els cinquanta anys, mentre que Francesc Girbau en tindria uns trenta-cinc. Segons estipulava el contracte, la meitat de la fusta hauria de ser servida pels Girbau i l'altra meitat per Josep Salamó.
El contracte entre Pere Costa i els serradors d'Olot va ser signat el 23 d’abril de 1726. Per ell, aquests darrers es comprometien a servir al primer diverses partides de roure pènol -així es precisa en tot moment- una varietat de roure (quercus robur) que actualment és relicta a la Garrotxa i en alguna altra comarca de muntanya. Aquestes partides, degudament serrades, eren:
1. Vint dotzenes de fustes mitjanes, “lo llarch de ditas qualitats de fustas és de dotze palms y un quart”, l’amplària “palm y mig” i el gruix “de dos quarts y mitg”. Es pagarien, “en preu y paga de dita fusta, treball y port de aquella, posada en Olot (…) per cada mitjana dotze sous”, moneda barcelonesa.
2. Quaranta dotzenes més, del mateix llarg i ample que les anteriors, però més primes, “lo gruix de quart”. Costa els pagaria cada peça al preu de 6 sous.
3. Cent trenta dotzenes de posts, del mateix llarg i ample, i sense concretar pel que fa al seu gruix, ja que es remetien “conforme las midas sels donaran”. El preu de cada peça, 4 sous.
4. Finalment, 150 cabirons, també del mateix llarg i ample, havent de ser el seu gruix “de dos quarts y mitg”. El preu per unitat, 4 sous i 6 diners.
Pere Costa exigí per contracte als serradors que els roures pènols fossin tallats “en bona lluna, fora de la saba, per tot lo mes de maig pròxim vinent”, perquè era de domini comú que la qualitat de la fusta dels arbres depenia del temps de la Lluna en què eren serrats. Sobre la qualitat de les fustes s’exigia que havien “de ser totas ellas sens tara alguna de esquerdas, glassades ni foredades de riquers ni altrament, sens ser marejades, ben serrades, totes a cayre viu, sens ninguna albeca blanca, ben llestas, sens revessos, censeras [= senceres] y ni consumides”. Per a major seguretat, s’establí que les fustes serien “vistes y regonegudas per la persona elegirà dit Pere Costa” i només s’acceptarien aquelles que la tal persona donés per bones. Les fustes havien de ser portades a Olot a càrrec dels mateixos serradors, sense concretar-se el lloc on deixar-les, que tant podia ser dins mateix de la vila, com als seus afores, amb la prevenció, en aquest darrer cas, que no quedessin massa allunyades, raó per la qual cosa es fixava la distància que hi havia entre la vila i la casa dels Closells, en el camí de Sant Roc, com la distància màxima a la que es podien deixar servides les fustes.
Pere Costa exigí per contracte als serradors que els roures pènols fossin tallats “en bona lluna, fora de la saba, per tot lo mes de maig pròxim vinent”, perquè era de domini comú que la qualitat de la fusta dels arbres depenia del temps de la Lluna en què eren serrats. Sobre la qualitat de les fustes s’exigia que havien “de ser totas ellas sens tara alguna de esquerdas, glassades ni foredades de riquers ni altrament, sens ser marejades, ben serrades, totes a cayre viu, sens ninguna albeca blanca, ben llestas, sens revessos, censeras [= senceres] y ni consumides”. Per a major seguretat, s’establí que les fustes serien “vistes y regonegudas per la persona elegirà dit Pere Costa” i només s’acceptarien aquelles que la tal persona donés per bones. Les fustes havien de ser portades a Olot a càrrec dels mateixos serradors, sense concretar-se el lloc on deixar-les, que tant podia ser dins mateix de la vila, com als seus afores, amb la prevenció, en aquest darrer cas, que no quedessin massa allunyades, raó per la qual cosa es fixava la distància que hi havia entre la vila i la casa dels Closells, en el camí de Sant Roc, com la distància màxima a la que es podien deixar servides les fustes.
 |
| Detall del cadirat |
La partida s'havia de lliurar “dins lo termini de tot lo mes de novembre pròxim vinent del corrent any mil setcents vint y sis” i, cas d’endarrerir-se en aquest termini, “per totas las semmanas passaran sens cumplir, volen ser multats de sis diners per pessa, comprenent tot lo partit”. Només s’admetria un retard “per causa de malaltia, o bé lo Rey los agués de menester”, és a dir, si la fusta fos requerida pels oficials del rei per a la construcció de naus per a l'armada, en el qual cas els interessos generals prevaldrien per sobre dels de la seu gironina. La forma del pagament seria avançar-los “dotze doblas per modo de antecipació y lo restant sels anirà pagant dita fusta axí com aniran entregantla en la vila de Olot, recompensant la dita bestreta de ditas dotze doblas dins lo termini de dos mesos comptadors del dia se comptarà la feyna en avant".
És segur que els serradors compliren amb el seu compromís. El dia 1 de maig del mateix 1726 Pere Costa va pagar als tres serradors Girbau i a Josep Salamó les dotze dobles promeses com a primera paga. A la tardor, la fusta era a punt a Olot, com ho demostra la carta que els canonges i capítol de la catedral de Girona adreçaren a l’ajuntament d’Olot el dia 4 d’octubre perquè els deixessin tenir la fusta en aquesta vila mentre se’n feia la preparació prèvia al treball. La carta, signada pel canonge secretari Pius Fontdevila, és explícita: “Per la fàbrica del chor de nostra iglésia tenim en exa vila una partida de fusta, que antes de poderse treballar, deu mantenirse per algun temps en aygüa, y después conduhirse en algun lloch proporcionat per axugarse; y havent entès que Vms. tindrian alguns puestos propris de eix Comú, en que podria acomodarse dita fusta, tant per lo temps que ha de estar dins la aygua, com també per quant haja de axugarse (…), passam a pregarlos nos fassan lo agasajo de venir a bé que usem y nos valgam dels dits puestos per la conducció de dita fusta en lo temps que sia necessari”. En els registres de l’ajuntament olotí no consta quina fou la resposta que el consistori donà als canonges ni, per tant, el lloc o el procés que la fusta seguí en endavant.
És segur que els serradors compliren amb el seu compromís. El dia 1 de maig del mateix 1726 Pere Costa va pagar als tres serradors Girbau i a Josep Salamó les dotze dobles promeses com a primera paga. A la tardor, la fusta era a punt a Olot, com ho demostra la carta que els canonges i capítol de la catedral de Girona adreçaren a l’ajuntament d’Olot el dia 4 d’octubre perquè els deixessin tenir la fusta en aquesta vila mentre se’n feia la preparació prèvia al treball. La carta, signada pel canonge secretari Pius Fontdevila, és explícita: “Per la fàbrica del chor de nostra iglésia tenim en exa vila una partida de fusta, que antes de poderse treballar, deu mantenirse per algun temps en aygüa, y después conduhirse en algun lloch proporcionat per axugarse; y havent entès que Vms. tindrian alguns puestos propris de eix Comú, en que podria acomodarse dita fusta, tant per lo temps que ha de estar dins la aygua, com també per quant haja de axugarse (…), passam a pregarlos nos fassan lo agasajo de venir a bé que usem y nos valgam dels dits puestos per la conducció de dita fusta en lo temps que sia necessari”. En els registres de l’ajuntament olotí no consta quina fou la resposta que el consistori donà als canonges ni, per tant, el lloc o el procés que la fusta seguí en endavant.
 |
| El cor mig desmuntat, ca. 1937 (Arxiu Mas / Diari de Girona) |
El cor de la catedral gironina va subsistir íntegrament fins a 1937. Situat al bell mig de la nau, juntament amb l’orgue, ja en els anys vint i trenta del segle passat visqué la polèmica, comuna a moltes altres catedrals amb el cor al centre de la seva nau, sobre la conveniència de traslladar-lo perquè no impedís la completa vista i admiració de la gran nau de la catedral gironina. Però en aquells moments no es va acabar de prendre cap decisió. L’esclat de la guerra i de la revolució el 1936 en va canviar totalment les circumstàncies. Destinada la catedral a seu d’un futur museu, a l’abril de 1937 se n’havia desmuntat el cor, però no pas del tot: van treure’s els respatllers de sobre del cadirat alt i els murs que els suportaven, però no pas el cadirat estricte, alt i baix. Més tard, una quarantena d’aquests plafons gòtics van poder ser recuperats pel col·leccionista Josep Maurí, i actualment es troben exposats a la Fundació Maurí de la Garriga. El cadirat no es va moure del seu lloc a la catedral fins a l’any 1974 en què, definitivament, se suprimí el que quedava del cor de la catedral gironina i s’hi va deixar només l’orgue, com encara ho trobem avui en dia. La cadira presidencial –del segle XIV– i una part del cadirat, van ser reinstal·lats al presbiteri de la capella romànica de la catedral. La resta del cadirat, després d’uns anys va ser adquirida i aprofitada per al presbiteri de l'església parroquial de Canet de Mar.
 |
| Vista exterior del cor cap a 1955, reduït al cadirat estricte |
Pere de Palol a Gerona monumental (Madrid, Ed. Plus-Ultra, 1955, p. 62-62) diu que el cor al mig de la nau "es el resultado de un traslado efectuado posiblemente en el siglo XVIII". Però tant en la carta dels canonges gironins a l’ajuntament d’Olot, com en el contracte de Pere Costa amb els serradors olotins (ambdós documents de 1726), es parla de fusta destinada a la “fàbrica” del cor. Fabricar, en el català de llavors, equivalia a construir. ¿Què és el que Pere Costa va construir del cor de Girona en aquell 1726 o en un temps immediatament posterior? Certament que no féu pas ni la cadira principal ni els plafons respatllers, ja que, segons expliquen els entesos, un i altres mostren unes traces artístiques pròpies del segle XIV. ¿Potser l’obra de Pere Costa fou una recomposició general del cor -amb o sense trasllat- o potser una recomposició del cadirat, qui sap si malmès pel seu ús? Seria bo poder calcular, a partir de les dades del contracte, l'embalum de les peces de fusta d'aquella comanda. Tota aquella fusta, per a què podria donar de si? I una altra pregunta: el cadirat que encara resta preservat a Girona o a Canet de Mar, podria ser una obra del primer terç del segle XVIII?
 |
| Desmuntatge del que quedava del cor, 1974 (Los Sitios) |
Sigui el que sigui, el que resulta cert és que en aquell 1726 Pere Costa estava treballant en el cor de la catedral de Girona, per al que li fou precís una partida de fusta de roure pènol vinguda de la part d’Olot i, per tant. el cor tal i com va arribar al segle XX era el resultat de la intervenció d'aquest artista. Una dada més, aquesta, a afegir a la llista de les seves obres fetes per a la catedral gironina, com el retaule de Sant Pere i Sant Pau o el disseny de la part superior de la façana i l’execució de les estàtues de l'Esperança i de la Caritat de banda i banda de la rosassa.
