56. "Llits d'Olot" al nou Museu del Disseny de Barcelona

Museu del Disseny de Barcelona, entrada a l'àmbit "Llits d'Olot"

El passat 13 de desembre es va inaugurar, a Barcelona, el flamant Museu del Disseny. De les quatre exposicions permanents –una per planta– amb què s’ha obert al públic, la del segon pis rep el nom Extraordinàries! Col·lec- cions d’arts decoratives i arts d’autor. L’adjectiu inicial d’aquest títol compost ve al cas perquè en aquesta exposició s’hi ha recollit el bo i millor de les col·leccions històriques d’arts decoratives amb què comptava el patrimoni museístic de la ciutat. Doncs bé, un àmbit d’aquesta certament extraordinària mostra, porta per títol “Llits d’Olot. Segle XVIII” (“Olot beds”, fa avinent als forasters la traducció anglesa del rètol) i s’hi exposen sis capçaleres de llit, de les vuit que hi ha en el fons del museu. El quadre informatiu que obre aquest àmbit explica que els “llits d’Olot” són “una tipologia de moble característica de Catalunya”, que reben aquest nom perquè, tot i que també se’n van produir en altres llocs, Olot “en va ser un important centre productor” i que, “concebuts com a petits retaules pintats d’advocació personal, mostren una rica iconografia religiosa de la vida de la Verge i els sants, i alguns són d’una gran qualitat pictòrica”. Del conjunt de l’exposició, el Museu n’ha editat el catàleg amb el mateix títol d’”Extraordinàries”, on, de la pàgina 123 a la 130, podem trobar l’article "Llits d’Olot. Segle XVIII", escrit per Rosa M. Creixell, en el que se sintetitzen els principals aspectes artístics d'aquesta modalitat de llit. Celebrem que en un nou museu que ja d'entrada ha rebut un gran nombre de visitants (dins d'una tendència que no sembla pas que hagi d'afluixar) una determinada producció artesanal relacionada amb l'Olot del segle XVIII hi tingui un espai rellevant. 

Les sis capçaleres de "llits d'Olot" exposades al Museu del Disseny de Barcelona

A Olot, de da- des històriques sobre la pro- ducció de "llits d'Olot" en el segle XVIII, en tenim ben poques. Hom sol limitar-se a la referència que consta en el dietari dels viatges fets per Francisco de Zamora al llarg de Catalunya entre els anys 1785 i 1790. Quan, en el transcurs del seu viatge per la Catalunya central i fins al Pirineu el 1787, passà per Olot, s’hi anotà que en aquesta vila “hay 6 maestros de hacer camas, que hacen 300 para América y otras partes”. Aquesta referència puc complementar-la amb una altra de similar, però que conté alguna precisió més. Consta en l’esborrany de les respostes d’Olot a una consulta sobre el “Estado de las fábricas que se hallan existentes el día de oy en la villa de Olot y su territorio” i que sembla que van servir per a la confecció, per part de l’administració de l’Estat, de l’anomenat “Cens de manufactures” de 1784. Segons aquest text, inèdit en la seva literalitat, “algunas casas hacen camas pintadas y doradas y algunas de escultura; hacen 500 camas y las llevan hasta Indias”. No sabem exactament quan es van fer aquestes respostes, però possiblement fos amb anterioritat a la referència de Francisco de Zamora, sense massa distància entre una i altra. Per tant, a Olot, en la dècada dels vuitanta del segle XVIII, diversos tallers olotins –sis el 1787– es dedicaven a l’elaboració de capçaleres de llit (entre unes 300 i 500 peces a l’any), amb la característica de ser capçaleres pintades, daurades i, en alguns casos, amb relleus, una part indeterminada de les quals s’enviava a Amèrica. Aquesta darrera dada resulta sorprenent per les condicions del transport d’uns objectes voluminosos i delicats, però en això una i altra referència no ofereixen interpretacions alternatives.

En cap des registres documentals olotins no he trobat –fins ara, és clar– ningú que fos identificat professionalment com a “mestre de fer llits”. Per força havia d’haver-hi una col·laboració entre fusters i pintors-dauradors, denominacions professionals que, aquestes sí, solen sortir amb freqüència. Centrant-nos en el cas dels pintors-dauradors, que havien de ser els principals protagonistes en l’elaboració dels “llits d’Olot” (atesa la seva condició de ser llits pintats i daurats), en la dècada dels vuitanta del segle XVIII a Olot exercien com a tal Miquel Alsina, Ramon Cantalozella, Albert Estorch, Miquel Masmitjà, Lluís Siqués i Esteve Vall (o Valls). Un cas a part el constitueix Francesc Basil i Riera, que tocà també el negoci del gènere de punt de cotó; cap a finals de la dècada va perdre el seny i el substituí en l’ofici de pintor-daurador el seu fill Jaume Basil i Calcina. Durant aquests anys, Masmitjà mantingué a casa seva un o dos fadrins, és a dir, aprenents en exercici, la qual cosa indica que de feina no n’hi mancava. Ja més acostats als anys noranta, a la llista de pintors-dauradors s’hi poden afegir els noms dels joves Francesc Anglada i Antoni Calvina. Per tant, surten de sobres els sis pintors-dauradors que farien bona la dada de Francisco de Zamora sobre els sis mestres que a Olot feien llits, “llits d’Olot”. En el benentès que de pintors-dauradors (i, naturalment, de fusters) a Olot n’hi hagué durant tot el segle XVIII i abans, de manera que si ara he esmentat aquests noms és perquè es corresponen als anys de les dues notícies sobre elaboració de llits a Olot, però la seva activitat artística tenia una llarguíssima tradició local.

Semblantment al que passa amb d'altres temes, els anomenats inventaris post mortem (la relació de béns d’un difunt, dels que, per diverses raons d’herència, convenia fer-ne una llista precisa davant de notari) ens faciliten aquí algunes dades sobre els models de llits que els olotins tenien a casa seva en el segle XVIII. L’adroguer Pere Casabona, mort el 1766, tenia a la seva casa de la plaça Major, en una habitació que donava a la plaça, “un llit de pilars pintat a color de perla y dorat”; en una altra cambra que donava a la sala, “una camilla de fusta”; en una habitació del segon pis, “dos llits de peu de gall, un gran y altre xich” i en una altra habitació d’aquest pis que, com l’anterior, donava a la plaça, un altre “llit de peu de gall”. A l’any següent morí Lucrècia Gou, vídua del blanquer Llorenç Gou, que havia estat usufructuària dels seus béns a la casa que tenien a la placeta d’en Quer, a la vila vella. En la primera de les habitacions l’inventari anotà “un llit de pilars ab sa capsalera sens pintar”; en una altra de les cambres del primer pis, “una camilla ab sa capsalera a la vellura”; en la del costat de l’anterior, “un llit de camilla de fusta sens capsalera”; en l’anomenada cambra fosca, “un llit de banchs”; en l’habitació on morí Lucrècia –i, per tant, la cambra principal de la casa–, “un llit de pilars ab sa capsalera, tot gespeat”; en l’habitació de la terrassa “un llit de pilars” i en la del costat d’aquesta “un llit ab tres banchs”. Entre aquests dos inventaris dels anys 1766 i 1767, trobem tots els tipus de llit habituals en les cases olotines de llavors: el llit de pilars (el més comú), la camilla i el llit de peu de gall, tots tres amb capçalera o sense. Menys freqüent és la denominació de llit de bancs i encara menys la de catre, que surt molt poc.

No és ara el moment de donar detalls d'uns i altres tipus de llits, sinó de la seva proximitat i possible identificació amb el que entenem per “llit d’Olot”. Dels llits de pilars amb capçalera pintada i a voltes daurada, n’hem vist ja algun exemple. Un altre serien els tres llits “ab pilars y capsalera pintat” que hi havia a casa del notari Miquel Oliveres, segons l’inventari que es va fer el 1768 (i, per tant, un llit adquirit qui sap quan feia) o el “llit de pilars y capsalera pintat y dorat” que tenia el 1793 Antoni Marcé, blanquer, en una de les cambres de casa seva. D’altres exemples evoquen d’una manera molt més explícita els “llits d’Olot”. Entre els béns que havien estat del cirurgià Jeroni Gelabert es feren constar, el 1779, “un llit de pilarets ab sa capsalera tot pintat ab la imatge de nostra senyora de Altura” i un altre “llit de pilarets ab sa capsalera, tot pintat ab las imatjes de Sant Joseph y de la Mare de Déu”. L’inventari dels béns deixats pel notari Joan Vayreda (mort el 1781) inclou, entre el seu nombrós mobiliari, “un llit de pilars pintat y dorat ab sa capsalera ab una imatge de Nostra Senyora de Altura” i un altre “llit de pilars pintat ab sa capsalera, ab la imatge de Nostra Senyora de Monserrat”. Respecte dels llits anomenats camilles, també algunes referències semblen evocar els “llits d'Olot”, com la “camilla ab sa capsalera pintada tot de fusta de noguer”, del botiguer Gaspar Benet i Toralles (1772), els tres llits de mitja camilla pintats i daurats (un d’ell, amb la precisió de “dorat nou”) de can Vayreda i, sobretot, la “mitja camilla ab pilarets ab sa capsalera, part jaspeat, ab la imatge de Nostre Senyora de Altura” que hi havia al Mas Ventós. L’inventari d’aquest mas és de 1764 i, per tant, l’existència d’aquest llit havia de venir d'abans.

Avançat el segle, es féu cada cop més comuna a Olot la denominació de “llit pintat” o, en la seva forma més explícita, “llit pintat i daurat”. En alguns casos el notari n’accentuà algun detall que els fa ben bé “llits d’Olot”, com en l’inventari dels béns de l’adroguer Bernat Cantalozella (fet a la mort de la seva vídua, el 1777) en el que figura “un llit pintat ab sa capsalera, ab las imatges de Nostra Senyora de Altura, Sant Esteve y Santa Elisabet al mitg de ella”. Cas a destacar és el Manuel Díaz, que havia vingut a Olot a fer-se càrrec de l’administració de l’estanc del tabac d’Olot i del partit de Figueres, que a la seva casa del carrer Major tenia, el 1777, fins a tres llits pintats, tots amb iconografia religiosa: a la seva habitació, “un llit pintat, ab sa capsalera també pintada y un poch dorada, ab la imatge de Nostra Senyora de la Concepció”; en una habitació al costat d’aquesta, un altre “llit pintat, ab sa capsalera, ab la imatje de Nostra Senyora de la Concepció”; i en una tercera cambra amb finestra que donava al carreró d’en Germà, “un llit pintat ab sa capsalera ab la imatje de Sant Joseph”. Que algun capçal tenia traça viatgera ho suggeriria la descripció d’un dels llits de casa del doctor en lleis Josep Ferrussola, segons inventari de 1763: “un llit de fusta de noguer pintat a color nacra y los poms dorats, faltantli la capsalera, que és en casa lo Sr. Ramon Font de Gerona, sogra del difunt".

Museu del Disseny de Barcelona, capçaleres MADB 29.484 i MADB 29.481

Tornem al Museu del Disseny de Barcelona. Dels sis capçals de “llit d’Olot” que s’hi exposen, dos semblen traçats amb el mateix patró. Són els que ocupen la part central de l’àmbit, tots dos dedicats a la Immaculada Concepció (MADB 29.484 i MADB 29.481). El retallat d’ambdós i la seva composició pictòrica ve marcat per un dosser o baldaquí pintat a la part superior, d’on baixen uns cortinatges a banda i banda, sostinguts per dos angelets, i que en el seu conjunt emmarquen la figura de la Mare de Déu. És un tipus de capçal de “llit d’Olot” del que n’hi ha també exemplars al Museu Comarcal de la Garrotxa d’Olot, al Museu de Granollers i a mans d’alguns particulars (n’hi ha un de semblant al Museu Etnogràfic de Ripoll, però no segueix estrictament el cànon dels anteriors). Voldria fer fixar l’atenció en dos gravats i una petita pintura, que reprodueixo aquí al dessota, originats a Olot en el segle XVIII. El primer, anant d’esquerra a dreta, és un gravat de la Mare de Déu del Tura fet per un dels dos impressors Rovira que van haver-hi a la vila en els anys cinquanta i seixanta d’aquell segle. El segon gravat, que no va signat, és de Santa Sabina, patrona d’Olot. Finalment, el quadre és una pintura de la Mare de Déu del Tura deguda a Joan Dufau, gravador de cartes de joc a Olot durant la segona meitat del segle XVIII.

Gravats olotins del S. XVIII de la Mare de Déu del Tura (Rovira) i de Santa Sabina (anònim) i pintura de la Mare de Déu del Tura (Dufau)

Totes tres composicions, en les que la marededéu o la santa apareixen sota d’un baldaquí, del que pengen uns cortinatges angulats a mitja alçada, amb angelets a banda i banda (que, però, no són a la pintura de Joan Dufau), guarden molta similitud amb la composició que prenen les capçaleres dels “llits d’Olot” a les que em refereixo. És cert que hi ha alguna altra estampa hagiogràfica de fora d’Olot que també segueix aquesta composició, però la coincidència dels dos gravats i del quadre olotins em sembla d'especial consideració i reflexió.

Museu Comarcal de la Garrotxa. Llit d'Olot.

En el segle XVIII les cases del olotins eren plenes d’imatges de sants i marededéus. A les cases més senzilles, eren estampes de paper clavades directament a les parets; a les de més recursos, eren estampes emmarcades, petites pintures o imatges “de bulto”, és a dir, en relleu, a voltes dins d’una petita capelleta. Un dels llocs on més n’hi havia solia ser, precisament, el dormitori. En algun moment deuria produir-se la translació d’aquestes devotes representacions al capçal del llit, seguint en un principi les seves mateixes traces. La capçalera del llit adquirí llavors la forma d'una gran i rica estampa, que donava centralitat a tota la cambra, i que portava santedat al son i a la vida dels seus ocupants. L'estampa, convertida en "llit d'Olot".