divendres, 9 de novembre de 2018

Un fabricant olotí de cardes i els seus amics de Terrassa

Joc de cardes preindustrials (col·lecció particular)
A Olot, parlar de "cardar" té un cert risc pel caràcter polisèmic del mot. No, no em refereixo al que dóna a entendre la popular dita que fa avinent que “qui no carda a Olot, no carda enlloc”, sinó a una de les primeres operacions que es fan en la manufactura del filat, que consisteix a separar, homogeneïtzar i posar en paral·lel les fibres de la llana o del cotó, que arriben a la fàbrica en un garbuix de flocs i manyocs, generalment premsats. Es feia amb un instrument anomenat “carda”. Després es donava una segona cardada a la llana, i la carda adient era dita “emborradora”. Aquesta feina formava part de les que feien els paraires, per a la que necessitaven, a més de les cardes i les emborradores, una o més caixes per a cardar i un o més bancs per a emborrar. Penso que cal reservar el nom de “carder” per als que fabricaven les cardes i emborradores (en els textos manuscrits de mala lletra no s’han de confondre amb el nom de “corder”, els qui feien cordes) i no pas atribuir-lo als que feien aquesta operació, que en tot cas serien els "cardadors".

Les cardes preindustrials tenien poc de sofisticat, però requerien d’una construcció pacient i molt ajustada. Consistien en una tauleta de fusta d’uns vint-i-cint centímetres d’ample per uns altres quinze de llarg, amb un mànec perpendicular a un dels dos cantons més amplis. Damunt de la superfície portaven clavada una peça de cuir travessada de manera ordenada per una munió de filferros en forma de grapa invertida, amb el seus extrems torçats quaranta-cinc graus en direcció al taló o cantó on hi havia el mànec. Finalment la carda era embotida, utilitzant-s’hi el residu que quedava en una de les últimes operacions que es feien en el tèxtil, la del tondosatge. En contra del que podria semblar, les cardes requerien d’una gran minuciositat en el seu aparellament. Segons què s’havia de filar (un fil fi o un de bast, un fil per a l’ordit o per a la trama…), les cardes tenien les fileres de pues més o menys separades, o eren de major o menor gruix. També calia que totes fossin uniformes, exactament disposades en situació i alçària, i que tant la fusta com el cuir que sustentaven les pues tinguessin unes qualitats molt precises. Una enciclopèdia sobre manufactures publicada a finals del segle XVIII recalcava la importància de treballar amb unes bones cardes, més inclús que disposar de bons operaris per a fer-les anar: “De la operación del cardado en las materias que lo necesitan depende absolutamente la finura e igualdad del hilado, y de ésta proviene en gran parte la hermosura del texido; pero sobre todo la perfección del cardado resulta más bien del instrumento con que se executa, que de la destreza o práctica del que lo maneja".

S'ha dit a bastament que a l’Olot del segle XVIII hi havia una gran activitat manufacturera al voltant del tèxtil. Però no sol detallar-se que, en conseqüència, també hi havia una sèrie de tallers que produïen els instruments necessaris perquè aquella funcionés. Una de les més conegudes era la dels Planas, ferrers experts en la confecció de les grans tisores de tondre, que, per la seva perfecció, els eren sol·licitades des de molts indrets de tot el Regne, incloses les Reials Fàbriques. I també hi havia qui fabricava cardes amb suficient qualitat perquè li’n demanessin no sols els paraires olotins i de la comarca, sinó també des de centres tèxtils més allunyats, de Catalunya i de fora. Cap a finals de segle (al voltant de 1784), en un qüestionari sobre manufactures locals, a Olot s’hi feia constar l’existència de quatre cases que feien “cardas casi para todo el Principado y parte en Aragón”. Al llarg del selge XVIII va haver-hi a Olot entre mitja dotzena i una desena de carders. D’entre ells podem recordar Anton Boix, Josep Llach, Joan Vinyeta, Joan Petit, Josep Bach i altres.

Ara bé, l'olotí fabricant de cardes que ens és més conegut és Rafel Bassols i Gou. Nascut el 1697, era fill de Baldiri Bassols, moliner de farina de Sant Cristòfol les Fonts, i de Magdalena. Ignoro d’on li vingué el gust de posar-se a fabricar cardes i de qui n’aprengué l’ofici, però amb només vint-i-cinc anys, el 1722, ja en proveïa al fabricant tèxtil de Terrassa Pau Busquets, amb qui mantindria una estreta amistat durant tota la seva vida (els Busquets eren un dels puntals de les manufactures terrassenques en el segle XVIII, fins al punt d’autoproclamar-se els primers d’haver instal·lat allí la indústria dels draps). Al voltant de 1719 Rafel Bassols es casà amb Anna Rosa Closells, filla del sastre Esteve Closells i de la seva primera muller Magdalena. El 1729 comprà una casa al carrer Superior d’Olot (l’actual carrer dels Sastres) que havia estat del sastre Josep Carrer. A casa tingueren sempre criada. Des de 1737 ho fou Teresa Ginabrosa Teixidó i quan aquesta morí el 1770, la substituí la seva neboda, Maria Palau, filla d’un pagès que vivia a Sant Feliu de Pallerols. En els seus diversos testaments, Bassols s’ocupà que aquestes criades tinguessin algun benefici el dia que ell faltés. En el seu testament de 1774, Bassols ens dóna a entendre que Maria Palau alguna cosa sabia de la fabricació de les cardes, perquè hi manà que, quan ell morís, els seus socis carders s’ocupessin que, “per acabar·se dita Maria Palau, donzella, de guanyar la vida li dònian que treballar de carder de la feyna que ella sab fer a fi que ab los dits sis mesos podrà així partir per a casar·se”. Però en el seu següent i darrer testament, aquesta clàusula hi desaparegué, si bé hi mantingué, això sí, que li fossin donades una sèrie de robes i béns de la llar. Bassols va participar en la vida municipal olotina. Durant el bienni 1747-1748 va ser batlle reial d’Olot i el seu terme, i fou també regidor en les anualitats de 1754 i 1764. El 1769 l’Audiència de Barcelona va posar-lo com a regidor degà de l’ajuntament (equivalent a un alcalde d’avui), un càrrec que ell rebutjà per considerar-se ja de massa edat. No obstant, hagué de moment d’acceptar el càrrec, si bé hi feu recurs i en fou alliberat al mes següent A finals dels anys cinquanta o en els seixanta, va morir la seva muller Rosa, després de més de dos anys tocada per una malaltia que li impedia valer-se per si mateixa. Bassols, en contra del que se solia fer, es mantingué vidu i no es tornà a casar.
Fàbrica de cardes, segons L'Encyclopédie


Fer cardes no era pas un mal negoci, perquè es feien servir a parells (una quedava fixada al banc del carder amb les pues enlaire, i l’altra, cara avall, era la que manejava el cardador) i perquè, atès el seu ús, les cardes tenien una vida limitada i s’havien d’anar reemplaçant si hom volia mantenir la qualitat dels fils i dels teixits que seguirien al cardat. A Rafel Bassols la fabricació de cardes li anà bé i cada cop es féu més ric. A mitjans de segle volgué rendibilitzar els seus guanys i participà en diverses companyies olotines i de les comarques més pròximes, relacionades en la seva major part amb la fabricació de draps i el seu comerç, alguna de les quals anà a cercar els guanys a les colònies americanes. El 1772 posà un capital de 3.500 lliures en una companyia per a la negociació de cardes que formà amb els carders olotins Llorenç Arimany, Gregori Noguera (major) i Antoni Noguer, que fins llavors havien treballat per a ell. En la societat ell hi posava el capital i el lloguer de la casa i dels instruments, i els altres socis s’havien d’ocupar de comprar els materials necessaris per a la fabricació de cardes i procurar-ne les vendes, si bé Bassols es reservava el mestratge d’aquest ofici, “lo enseñar·los la perfecció de maniobras [de] ditas cardas, adoctrinar·los en dit ofici en totas quellas particularitats conduhents a sa perfecció y nom en què ell té acreditat lo negoci y treball de son ofici”. Com veurem, Bassols morí sense fills i confià els seus béns a la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d’Olot, en uns anys en què encara la companyia era activa, cosa que comportà certes disputes entre uns i altres, amb el benefici nostre d’haver generat això una sèrie de documents dels que en podem extreure una major coneixement d'aquesta manufactura.

L'inventari que, a instàncies de la Comunitat de Preveres, es va fer el 1781 dels béns que havien estat de Rafel Bassols, ens fa descobrir la quantitat ingent de cardes i productes similars que la casa tenia en existència. De cardes i de material per fer-ne n’hi havia no sols en la botiga, sinó en gairebé totes les altres habitacions de l’immoble. L’inventari és a vegades poc precís, i això dificulta poder tenir ara una relació numèrica exacta del gènere que hi havia. A grans trets, hi havia més de 150 parells de cardes “noves a punt de vèndrer”, o canonades o sense cap altre comentari, i uns 70 parells de cardes sense acabar o sense canonar. D’emborradores n’hi havia uns 170 parells acabats, més uns 85 parells sense acabar. Finalment hi havia “sexanta set dotsenas de cardets o basteras”. Pel que fa a la matèria prima, a la botiga hi havia “una porció de fil ferro tallat per emborradar”, més 27 manolls de filferro en altres habitacions, dos dels quals eren “filferro de Alemanya”. A més, es diu que a casa del sabater Josep Tarrús hi havia, propi de la companyia, “set costals y dotse masos [= manolls] de fil ferro”. Les existències de pells de cabrit adobades per a cardes pujaven a 38 dotzenes i per a emborradores es comptaren vint-i-cinc parells de cuirs. Ara bé, si alguna matèria prima de les cardes resulta gairebé incommensurable és la fusta de pi, n’hi havia a tort i a dret. Només en el terrat es comptabilitzaren 211 posts de pi noves, 138 dotzenes de posts de cardes, i “divuyt pilas de fusta de posts de cardas de vint y sinch dotsenas poch més o menos cada pila”. I semblantment en la majoria de les habitacions de la casa. Sens dubte aquella era una manufactura planejada a l’engròs. L’inventari recull haver-hi, a la botiga, “deu escambells de sèurer los treballadors”, una dada que podem relacionar amb el nombre d’operaris que hi deurien treballar. No se’ns hi diu res, en canvi, de les eines i utensilis amb què aquests treballarien.

Semblaria, doncs, que la manufactura de cardes de Rafel Bassols d’Olot havia de comptar amb una bona clientela i una generosa demanda. Una nota sense datar, posterior a la mort de Bassols, fa llista de les mercaderies de cardes que s’havia anat sabent que eren a mans de particulars de les contrades veïnes i que encara es devien. És possible que es redactés per afinar bé la massa hereditària en el moment de les disputes entre la Comunitat de Preveres d’Olot i els socis que havien format, amb ell, la companyia de cardes. Ara ens és d’utilitat per traçar una panoràmica (no necessàriament completa) de fins on havia arribat la producció de cardes olotines sortida del taller de Bassols. Així, se sabia que “en la casa de Joan Faura de la vila de Prats, regne de Fransa, se troba una partida de cardas o carders”. Semblantment n’hi havia en cases de Camprodon, Puigcerdà, a la Guingueta (“que part és de España y part de Fransa, una hora poch més & distant de Puigcerdà”), a Gósol, a Roda i que “se ha també averiguat que en molts individuos de las vilas y llochs circumvehins, com són Bañolas, Besalú, Gerona, Santa Pau, Tortallà, Ballfogona, Ripoll, Gumbrèn, Vall de Ribas, &, tenen moltas de ditas cardas y emborradoras despatxadas y que se los estan devent, que al tot és de molt valor”. A la llista hi figura també Terrassa, i en aquest cas les partides de cardes no eren menuderia, sinó que s’hi consignà que diferents particulars hi tenien preses "moltas cardas finas".

Precisament disposem d'una onzena de cartes trameses pel fabricant de Terrassa Josep Cardellarch a Rafel Bassols entre 1759 i 1762. Totes elles són de text breu, de les d’anar al gra i poca cosa més, com correspon a l’epistolari comercial, feta excepció de l’obligat final en què el remitent expressava que “quedo pregant al Senyor lo guarde molts anys”. Només hi surten dos temes, l’encàrrec de parells de cardes amb una certa urgència per haver-se’n quedat sense, i les previsibles excuses sobre quan les podria pagar. El desembre de 1759 Cardellach li demanava 20 parells de cardes fines, al maig de l’any següent n’eren 20 parells més, al març de 1761 quinze altres parells de cardes fines, al setembre 25 parells més, i al juny de 1762 li’n demanà vint parells. Només en una ocasió Cardellach féu algun comentari sobre la qualitat de les cardes. Es veu que Bassols hauria innovat alguna cosa en les cardes i n’havia enviat un parell perquè Cardellach se les mirés, però no foren pas del seu gust; per tant, quan al maig de 1760 el de Terrassa li demanà una remesa de 20 cardes fines, advertí al d’Olot “que no sian com los dos parells que remeté per prova, que no an anat bonas, que per llana fina no són bonas” sinó que “síguian com las que acostuma a enviar”. En aquesta mateixa carta Cardellach s’excusà que no li demanés també cardes emborradores, atribuint-ne la culpa als operaris, als que s’havia d’anar amb compte de no contradir: “de enborradoras per ara no·n necesito, que las prench an el carder de ésta [Terrassa], que los talayres y emborradors se las estiman més, y avem de dar gust als oficials, y axò per força, no de bon grat".

Pel que fa al pagament, sovintegen els subterfugis dilatadors: el maig de 1760 Cardellach li deia que les 72 lliures i 10 sous de dues caixes de cardes les hi pagaria per Sant Joan, “que me ve millor perquè no baxaré en Barcelona fins a les ores, y penso que V.m. non estarà descontent”. A l’any següent, al juliol, Cardellarch tampoc no podia ser puntual en els seus pagaments a Bassols, perquè tot i que havia baixat a Barcelona, “no he pogut vèndrer algun paño que hi tenia”, però que, no obstant, “dins un mes confio poder entregar lo compta”. Un mes després tampoc no arribaren els diners, altra vegada –escrivia al setembre– “per causa de no aver pogut vèndrer una porció de paños tenia y tinch en Barcelona, per lo que me sap mol mal de no poder cumplir lo promès, y luego que tínguia ocasió de vendre·ls los hi entregaré y V.m. personia que no és culpa mia, que he fet tot lo que he pogut per pagar·lo y confio als últims de est mes entregar lo compta”. Però al novembre se seguia sense poder-se enviar des de Terrassa bones notícies a Olot, perquè les vendes eren fluixes: “Lo pare aní a Barcelona per a satisfer a V.m., pensant tocaria diners de paños hi teníam molt temps avia, y los vengueren a fiar, que li asseguro que per Nanal [Nadal] entregaré las 72 lliures que me daran la paga”. Sembla que a primers de 1762 Cardellach havia pogut saldar algunes quantitats a Bassols, però a l’estiu d’aquell mateix any hi havia nous deutes per cardes servides, que s’excusaven “que estant ara sobra la marxa per las llanas, tinch de y [= hi] arribar en Madrid a cobrar los diners y no me queda sinó lo necesari per a pasar, li aseguro que als primers de agost seré tornat y entegaré las ditas sinquanta lliuras”. Al novembre tot seguia igual: “estaba aguardant una lletra de Casteilla del dia en dia, y axò era lo motiu de no escríurer a V.m. y crèguia com me han remès los diners a poch a poch, que sols ne tenia per a fer treballar, y ma han escrit que fins a mitx mes del present no me remetrian lletra, que al mes de octubre és los temps que·s despatxan”. És molt possible que els diners del deute no arribessin a Olot, perquè Rafel Bassols va guardar aquestes cartes en un plec de paper encapçalat per un petit memorial en aquest sentit: “Las cartas de dins de est paper són de Joseph y Pau Cardallach, pare y fill, parayres de Tarrassa, als quals me duen 66 lliures 12 sous de amborradoras y amprimadoras finas, des de 25 de juny 1767 ansà, com se troba a constar en lo llivre vell de 6 de mars de 1757 en lo fòlio ho pàgina 88".

Val a dir que llavors els feixucs a l’hora de cobrar eren un pa de cada dia força escampat arreu, perquè era comú donar allargs a l’hora de pagar. Només cal veure els inventaris post mortem dels titulars de les cases manufactureres i del comerç, on al final sol haver-hi la llista, d’una llargària variable, dels deutes dels que el difunt era creditor (i també, és clar, dels que devia a d’altres persones). En aquest sentit, Rafel Bassols mai no rebutjà ningú perquè no li pagués, al contrari, la seva política comercial fou de mantenir-hi la relació i seguir fiant-li, amb el convenciment que a llarg termini això li havia de procurar més benefici que no pas pèrdua. En una altra de les notes que deixà a la seva mort, detallà com veia aquest tema. Sabia que era inevitable trobar-se amb mals pagadors, ja que “ab lo tems, uns se feyan pobres y no posquian pagar, altres que·s morian y se perdia lo deute, y altres que se ausentaven de Olot, y ab axò també perdut lo deute”. Ara bé, quan algun d’ells pagava, els tornava a fiar “pues sempre me an sentit a dir que aunque jo perdés 4 ho 5 dopbles lo any, que fent·o jo axís me estenia més per lo despatx, perquè en als que negaria lo fiar·los, estos me farian mala obra en las botigas que treballarian”. Pensava el nostre home que una política de severitat amb els deutors encara li faria perdre més negoci, mentre que una actuació comprensiva li assegurava l'estabilitat de la clientela.

A Terrassa hi havia més fabricants que no només els Cardellach pare i fill, i Bassols va mantenir amb ells una relació comercial presumiblement bona, perquè Terrassa i els seus fabricants de draps es guanyaren un lloc en les disposicions testamentàries del nostre olotí fabricant de cardes. Bassols era un home meticulós i amb un rampell d’obsessió per deixar-ho tot ben lligat. Li’n conec fins a una tretzena de testaments i codicils d’extensió considerable perquè no volia deixar cap detall a l’aire. Ja he dit que no tingué fills i, per tant, planejà amb tots els ets i uts la destinació del seu patrimoni i, pietós com era, ho dirigí cap a una obra de caràcter religiós. De primer va pensar en els jesuïtes, que volien establir-se a Olot, però passada l’expulsió d’aquest orde dels territoris borbònics, encaminà els seus plans a fer que, a la seva mort, servissin per a una esplèndida decoració pictòrica de la nova capella del Santíssim de l’església de Sant Esteve d’Olot. Ai, però! A la capella s’hi havia obert una porta que comunicava amb la sagristia, que per a ell era indecent, fins al punt de deixar establert que si aquella porta no es tapiava, qui es beneficiaria dels seus béns seria la parròquia de Terrassa, on tenia bons amics: “és ma voluntat –deia en el testament de 1769– que la dita disposició de adornos, ab sa dotació, rendas, béns e integritats de ella (…) fassa enterament trànsit ab totas sas incidèncias y dependèncias y passe absolutament a la capella del Santíssin Sagrament de la iglésia de la vila de Tarassa”, la de Sant Pere, per tal que els béns hi fossin aplicats en ornamentació i embelliment. I per si això fos així, manava que un dels marmessors anés a Terrassa amb l’escriptura i demés papers, “y arribat en dita vila de Tarrassa se conferesca ab lo hereu principal de Casa Busquets de dita vila”, per informar-lo i amb ell conformar una junta que ho tirés endavant. En els testaments de 1773 flexibilitzà una mica la destinació terrassenca dels seus béns si no es tapiava l’endimoniada porta de la sagristia, ja que llavors establí que, en aquest cas, la meitat dels béns passessin “a favor del St. Hospital de la vila de Tarrassa, poble del Vallès en lo present Principat” i l’altra meitat “a favor també de la mateixa vila de Terrassa a obs y aument de la festivitat del Corpus y sa octava en quiscun any se celebra en la iglésia parroquial de la pròpria vila de Tarrassa”. Cap al final de la seva vida persistí en la idea de donar utilitat als seus béns en favor de la devoció a l’Eucaristia, però en lloc de pretendre millorar la decoració de la capella del Santíssim d’Olot, es decantà per reforçar l’esplendor de les celebracions eucarístiques del Corpus olotí i de les 40 hores, i com que això ja veia que es podria complir bé, no amenaçà amb portar la totalitat de la seva herència a Terrassa, sinó que directament donà 2.000 lliures a aquesta vila per a enriquir les mateixes celebracions locals.

De tota aquesta història llegatària el que resulta interessant són els noms dels terrassencs als que confiava l’execució dels seus plans respecte dels diners que els arribarien. Volia que es formés una junta amb representació d’eclesiàstics de la parròquia i de l’ajuntament de Terrassa i amb la presència d’una sèrie de fabricants amb els que hem d’entendre que hi tenia amistat i relació, i que al llarg de la seva vida li haurien resultat, en llurs comandes de cardes, uns clients de fiar i de comportament fidel. En els seus testaments els noms que hi apunta són Pau i Francesc Busquets, pare i fill, Mariano Soler, Jeroni Font y Parés, Francesc Galí, Josep Galí i Surís, Miquel Viñals i Josep Sagrera, “tots fabricants de paños de la expressada vila de Tarrassa” No són noms qualssevol, sinó que corresponen als fabricants principals i amb més entitat social d’aquella vila. En els darrers dels seus testaments, la quantitat llegada a Terrassa es quedà en només 400 lliures, “de las quals vull que los señors Francisco, Pau i Francesch Busquets, fabricants de panyos de dita vila de Tarrassa, pare, fill y nét, cuydian de fer·ne un tern de la major gala y ermosura que per ditas quatre centas lliuras se puga”, el qual tern només es podria fer servir en les festes més importants de l'any.

Rafel Bassols va morir a Olot el 29 d’abril de 1778, poc abans de complir 81 anys d’edat. Començà llavors una història de malentesa entre la Comunitat de Preveres d’Olot, com a administradors dels llegats pietosos de Bassols, i els socis d’aquest, que acabà, el setembre de 1781, amb un concòrdia entre uns i altres, que entre altres coses establí de mutu acord l’extinció de la companyia de cardes feta en temps de Rafel Bassols. A l’any següent els antics socis Gregori Noguera i Antoni Noguer emprengueren una nova societat, no sé si amb molt d’encert, perquè els temps els anaven a la contra: les màquines de cardar eren ja una realitat a Anglaterra, i no tardarien a fer-se comunes a Olot i arreu de Catalunya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada