41. Apadrinar estudiants al segle XVIII

Apunts d'un curs de filosofia a Cervera, de l'olotí Joan Vila i Pinós (1727)

En els darrers mesos ha estat notícia la nova política de beques universitàries empresa pel ministre del ram que, segons diu la premsa, en deixa a fora més estudiants que no pas fins ara. Al setembre una altra notícia feia saber que la rectora d’una universitat andalusa i presidenta de la conferència de rectors, havia proposat la creació d’una borsa de donants que apadrinessin universitaris amb pocs recursos econòmics mancats de beques. Salvant les bones intencions, aquesta certa desemparança orgànica fa tombar el cap més vers el passat, que no pas al present del nostre segle.

Tot i que deu ser innecessari recordar-ho, abans això d’anar a la universitat era només per a una minoria de fills –nois, per descomptat– de famílies que disposaven de cabals, perquè fer estudis costa diners i llavors la igualtat d’oportunitats encara havia d'arribar (o ni tant sols no havia sortit). No sé dir què costava a un estudiant de la Garrotxa en el segle XVIII fer carrera a la Universitat de Cervera (l'única que hi havia a Catalunya) o en alguna altra institució, ja que les dades que solen haver-hi són apuntaments parcials. En el moment de la seva mort, el 1769, Pere Màrtir Santaló i Martí devia 31 lliures, dos sous i dos diners “a Joan Coll, parayre, per tantas ne havia est entregadas a compte del dit Dr. Pere, a Ignasi, Narcís y Pere Santaló, sos fills en Cervera, per la despesa y per lo grau de cànons del dit Narcís”. D’altres estudis, com els de cirurgià, no requerien de pas per la universitat, perquè es feien sota la fórmula de l’aprenent, però el seu títol també costava diners: “Diràs a Bassols que lo dia 2 del corrent deixàrem a Esteva, son germà, 48 lliures per lo examen de cirurgià”, escrivia la casa de comerç de Barcelona Alegre i Gibert al seu agent a Olot perquè ho fes saber a Francesc Bassols, respecte del seu germà Esteve que es trobava a la capital embrancat en aquell examen. I un cop acabat els estudis, l’exercici professional podia requerir una altra inversió. El 1766 el metge d’Olot Narcís Fita, argüint ser “justo y razonable dar los padres la devida educación a sus hijos, poniéndoles en el estado de ganarse la vida”, feia una donació al seu fill Ignasi, que s’acabava de titular en farmàcia, d’una “botica de boticario” que havia instal·lat a casa mateix, “para que con ella quedasse puesto en estado suficiente para passar su vida con el devido lucimiento".

Si els fills encara eren menuts a l'hora de fer testament, es mirava de deixar el tema dels seus futurs estudis ben lligat. Naturalment, si hi havia patrimoni i perspectives d'estudi. Quan el 1735 el blanquer olotí Anton Roca va fer testament, expressà a l’hereu l’obligació de mantenir el seu germà, concretant, a més, que “en lo temps que estudiarà, mon hereu baix escrit li haja de pagar la despesa allí ahont serà la oportunitat”. En les darreres voluntats del negociant olotí Francesc Bassols, Orri i Crehuet, expressades davant de notari el 1759, hi féu previsió respecte dels fills que tenia i dels que en endavant pogués tenir, “volent que si algun de ells voldrà estudiar, de la mateixa manera sia mantingut en los estudis y en son temps graduat de doctor si ell voldrà”.

Així les coses, varen sorgir algunes maneres d’assegurar que, no sols la descendència immediata, sinó sobretot la futura, no es veiés privada, per falta de recursos, d’emprendre el camí dels estudis. L’instrument més utilitzat va ser la creació d’una causa pia “per a minyones casar i estudiants estudiar” (normalment es donaven juntes aquestes dues finalitats), de la que en serien beneficiaris els continuadors de determinat llinatge familiar. Una causa pia era la constitució d’un capital com a entitat jurídica a perpetuïtat, les rendes del qual s’havien de destinar al compliment d’una finalitat religiosa o caritativa concreta. En el cas que ens ocupa, el fet que es preveiés que certa descendència tenia assegurada una ajuda econòmica que els permetria, si eren noies formar el dot necessari per al seu casament, i si eren nois seguir estudis, era considerat com un acte pietós, perquè s'entenia que els permetia un estat honrós i de bons costums, cosa beneficiosa per a les seves ànimes.

Aquest tipus de causa pies per a minyons estudiar i donzelles a maridar, fou molt estès entre la segona meitat del segle XVI i fins al segle XVIII, especialment per part del clergat. Per a examinar-ne alguna, pot servir-nos la que va crear el notari d’Olot Francesc Verdaguer, ja que ens dóna, a la vegada, una certa visió global de sistema d’estudis que hi havia en els anys seixanta del segle XVIII. Verdaguer havia nascut a Terrassa, però exercí de notari a Olot al menys entre 1721 i 1769. Estava casat amb una filla del notari barceloní Esteve Cols. Però no tingueren fills, i d’aquí que, a l’hora de pensar què fer dels seus béns quan la mort truqués a la porta, decidí d’esmerçar-los en la institució d’una causa pia. Mancats de descendència directa, els beneficiaris d’aquesta causa pia serien els descendents de les seves dues nebodes –filles de dues germanes de Francesc Verdaguer– Antònia Rusinyet, muller del botiguer olotí Josep Sitjar, i Esperança Rovira, muller del carder, també d’Olot, Joan Petit. El 1762 en féu el document notarial de creació. Al cap d’un any, però, volgué fer-hi alguns retocs, revocà l’anterior escriptura i en féu una de nova. Això tornà a passar el 1765 respecte de l'escriptura de 1763, i encara no fou aquesta la seva darrera decisió, perquè el seu últim testament semblaria ser de 1769.

Com que el que aquí ens interessa no és l’evolució de les seves darreres voluntats, sinó la forma d’aquest tipus d’ajuda a futurs estudiants, em guiaré per la segona escriptura d’institució d'aquesta causa pia, la que va fer el 1763. La causa pia havia de servir per als “fills y fillas de Anthònia Sitjar y Verdeguer, muller de Joseph Sitjar botiguer de la present vila de Olot, y de Esperansa Patit y Verdeguer, muller de Joan Patit carder de dita vila nebodas mias, y per los hereus y successors de las casas de ditas dos nebodas mias usque in infinitum, y que los nebots y nebodas [que] seran de dits hereus y successors de ditas dos nebodas mias, també usque in infinitum, per líneas de consanguinitat dels descendents de ditas dos casas que disposo gaudescan de la present causa pia y dels fruyts de ella”. D’aquests, als nois que volguessin seguir estudis se’ls donarien 60 lliures cada any, durant vuit anys (480 lliures en total). Aquests vuit anys es desglossaven en “un any retòrica, tres de filosofia y quatre de la facultat major [que] voldran, quals estudis podran pasar en qualsevol part del regne de Espanya que los aparexerà”. Recordem que en l’ensenyament hi havia un primer nivell, el més elemental, en què la mainada, sota d’un mestre de minyons, aprenien a llegir, a escriure i a fer les operacions aritmètiques bàsiques (a més de la doctrina cristiana). Un segon nivell era l’escola de gramàtica, en què els alumnes, instruïts per un mestre de gramàtica diferent del de minyons, aprenien el llatí, i la gramàtica i sintaxi llatines, com a instrument d’accés a la cultura. Dins d’aquest segon nivell, podia haver-hi una aula de retòrica, que poques poblacions tenien com a aula específica, ja que exigia un segon professor de gramàtica. A Olot no va existir sinó a partir de 1777. El tercer nivell el constituïen els estudis de filosofia, el que llavors serien els coneixements bàsics de la ciència, entesa des de la perspectiva humanista encara vigent. Aquests estudis de filosofia, precedents de l’actual batxillerat, es feien a molt pocs llocs, entre els que no hi havia pas Olot. I, finalment, el quart nivell d’estudis eren els de les facultats majors universitàries. Així, doncs, les previsions d’atenció als estudiants del nostre notari Francesc Verdaguer abastaven a partir de l’any de retòrica en endavant, o sia els estudis que, en aquell moment, no es podien fer a Olot. A part dels vuit anys previstos d’estudis, en la causa pia instituïda per Verdaguer es contemplava igualment l’obtenció dels graus universitaris (llicenciatura i doctorat), que requerien el pagament de drets: “Y si algun de dits estudians voldrà graduarse en facultat major, so es lleys o medicina, en universitat aprobada en lo present regne de Espanya per sa real magestad (que Déu guarde) o de teologia o cànons en universitats aprobadas per lo concili tarraconense de las de Espanya, vull que a cada un de dits estudians per obtenir dit grau, a més de las ditas quatre centas y vuytanta lliuras [que] los tinch assenyaladas, vull se li done dos centas y sinquanta lliuras per lograr dit grau”.

Algunes de les carreres universitàries d'ara, en aquell temps no eren considerades ciències, sinó arts, habilitats, i, per tant, no s’estudiaven en les facultats universitàries. Estem parlant de la notaria, la farmàcia (els apotecaris) i la cirurgia. En tots aquests casos l’ofici s’adquiria fent uns anys d’aprenent a casa d’algú que exercís com a tal i passant un examen que els acredités. En el cas dels cirurgians, la creació del Col·legi de Cirurgia de Barcelona el 1760, per on en endavant haurien de passar tots els que desitgessin fer-se cirurgians, va suposar un canvi notable en l’obtenció d’aquest títol. També hi hagué alguns intents en els anys 1763 i 1767 de crear a Barcelona una escola reial de botànica, química i farmàcia, per on haurien de passar els apotecaris, però la iniciativa no es consolidà fins el 1806, amb la creació del Col·legi de Farmàcia de Barcelona. El notari Francesc Verdaguer va preveure atendre també aquest tipus d'estudis, diguem-ne professionals, per als futurs benefactors de la seva obra pia: “si serà cas que algun estudiant voldrà dexar los estudis en la ocasió vulla puga, tenint la mira de voler apèndrer alguna de las arts de notaria, apotecaria o sirurgia (…), vull que a est se li done per lo termini de quatre anys dos centas lliuras barcelonesas, so és sinquanta lliuras cada any dels fruyts de esta causa pia”, a les que s’afegirien 300 lliures al practicant de notaria per obtenir el privilegi de notari reial, i 150 “al qui desitjarà pasarse apotecari o sirurgià (…) per obtenir lo títol o despaix de apotecari o sirurgià y obrir botiga”.

Segons l'escriptura de 1763, tots aquests diners havien de sortir dels seus béns, que els deixava a aquesta causa pia. Excepte la casa –que, però, també passava a mans de la causa pia– la resta de béns havien de ser venuts en encant públic i el producte obtingut s’integraria al capital. A part d’altres previsions organitzatives que no cal ara comentar, sí que calia deixar ben clar qui seria l’administrador de la causa pia: la seva neboda Antònia i, a partir de la seva mort, els hereus i successors universals d’ella “in infinitum”. Si en algun moment es trenqués la cadena successòria, passaria a ser administrador de la causa pia l’hereu que fos llavors de la neboda Esperança. I, en última instància, si també aquesta successió hereditària quedava trucada, ho seria la comunitat de preveres de la seva vila nadiua de Terrassa, que actuaria a través de procuradors. Ja es veu, doncs, que les previsions del notari Francesc Verdaguer, de facilitar els estudis a la mainada del seu llinatge col·lateral (per falta del seu), apuntaven a un dilatadíssim espai temporal, com passava en tota causa pia i, per tant, també en les de minyons estudiar.

Un últim apunt inevitable: deixant de banda la causa pia de Francesc Verdaguer i passant a generalitzar, bé calia comptar que els estudiants es prendrien amb rigor el compliment de les seves obligacions escolars, i això no sempre passava. El comerciant olotí Francesc Casabó el 1796 va denunciar a la justícia el seu germanastre Ignasi Casabó, d’uns trenta anys, que vivia a casa seva fent el dropo i actuant de forma violenta, i això que ell li havia procurat “dar la correspondiente educación, ya procurándole maestro a toda costa y gasto para enseñarlo, ya manteniéndole en la universidad de Cervera, ya en la ciudad de Gerona, para que se dedicasse a la philosophia y theología, pero jamás ha podido conseguir que llevase una vida razional y christiana, y menos el que se dedicase a alguna carrera honrosa”. Més previsor, Jacint Àlvarez Castrillon, que feia d’adroguer i de negociant a Besalú (venia, però, de pares asturians) quan va fer testament el 1738 disposà que si un o més dels seus fills volguessin estudiar la carrera sacerdotal fossin sostinguts i mantinguts en els seus estudis “segons la possibilitat y forsas de dits mos béns”, però això només si “dits mos fills que així voldran estudiar, se aporten bé y cúmplian llur obligació y càrrech de estudiar”, però si, en cas contrari, “dits mos fills que axí voldran estudiar no se aportassen bé y sufficientment en llurs estudis, sinó que volguessen passar lo temps sens estudiar, fent lo bagamundo”, llavors deixava dit que no se’ls hauria de donar res de res, “pues és ma voluntat que dits mos fills sien hòmens de bé, de bona vida, fama y costums, y dònian bon exemple al món, vivint ab la deguda perfecció, santa vida, fama y costums”. És el pare previsor perquè els seus fills tinguin estudis, però també el bon pare sermonejador, que ni en text notarial no sap estar-se de recomanar als fills la necessitat de ser homes útils, treballadors i allunyats de tota ociositat.

Amb el temps, les rendes de les causes pies es varen anar devaluant. Com que aquest tipus de fundacions, de caràcter pietós, estaven tutelades pels bisbes de les diòcesis, aquests acabaren autoritzant-ne la seva extinció i l'agregació del que quedés del seu patrimoni a alguna altra causa pia o a alguna obra caritativa. En endavant, seria a través dels instruments socials propis de les estructures democràtiques, per on s'hauria de canalitzar tot allò tendent a dotar d'efectivitat el dret a estudiar.

40. El Lligamosques d'Olot, encara més antic (1725)

L'actual cap de Lligamosques d'Olot, en una fotografia de 1977

(Article de Miquel Puig i Reixach publicat a La Comarca d'Olot, núm. 1693, 30 de maig de 2013, p. 33)

El dia de Corpus, com mana la tradició, tornaran a sortir els gegants d’Olot, precedits pel seu inefable cap de Lligamosques. De les nostres figures festives se n’han dit ja moltes coses, sobretot gràcies als escrits del Dr. Joaquim Danés i sobretot ara d’en Josep Murlà, i no és pas moment, per tant, d’insistir-hi. Hi ha, però, un ban del batlle civil d’Olot, del 1725, referit als gegants i el cap de Lligamosques de la vila, que bé mereix de ser rescatat del silenci en què ha romàs fins ara, amagat entre els papers de l’arxiu antic de l’Hospital de Sant Jaume d’Olot. No sóc entès en temàtica festiva, però no crec que hi hagi gaires bans de l’autoritat relacionats amb el que avui en diem la faràndula, i menys del segle XVIII. Ara bé, la principal virtut d’aquest ban és que fa recular fins a 1725 la primera menció del nom de Lligamosques, que fins ara se situava al 1760. I si tenim present que el cap de Lligamosques d’Olot és considerada la figura festiva d’aquesta mena més antiga de Catalunya, bé valdrà la pena de fer-ne esment, perquè no sempre un personatge pot començar a pensar en els seus tres-cents anys d’existència. No ens confonguem: parlem del personatge festiu d’en Lligamosques, no pas de la figura actual, l’origen de la qual se sol atribuir als inicis del segle XIX. El cap de Llúpia de Vic i en Berruga de Figueres –inspirats en el Lligamosques– són pla bé molt més moderns.

Anem, doncs, al 1725. En aquest any la festivitat del Corpus va escaure’s el 31 de maig, el dijous passats seixanta dies després de Pasqua, com abans corresponia a aquesta data, ara passada al diumenge següent. Com era tradicional, va haver-hi la processó, i també el seguici de les figures festives de la vila. Alguna cosa, però, no va rutllar prou bé entre l’eixam de mainada i de gent diversa que aquest seguici sol congregar. Fins al punt que el batlle civil de la vila va creure que havia d’actuar, de cridar a l’ordre. En aquell temps la festa del Corpus no era només cosa d’un dia, sinó que s’allargassava en els dies següents fins a l’octava, amb més processons i passades de gegants i altres elements festius. Calia, per tant, evitar que es repetissin fets lamentables. L’endemà mateix del dia de Corpus, divendres 1 de juny, el batlle civil va fer fer crides en els llocs acostumats, en forma de ban, fent saber a menuts i grans, “Que per manament del Sr. Batlle del Civil, que no sie persona alguna que es goze ni atravesca a enquietar ni tirar pedras ni tronxons al gegant y gegantessa, ni al gegantó àlias Lligamoscas, ni a la mulassa ni al ninoy, a pena de tres lliures barceloneses”.

Tirar pedres era un ancestral entreteniment de la mainada propi d’una societat escassa en recursos i en atenció als més menuts. Les pedres surten de franc a qualsevol lloc. Però dirigides contra les persones, tirar pedres (o immundícies arreplegades del terra) deixava de ser un entreteniment per a esdevenir una execrable befa. I si les pedres sortien de mans d’adults, llavors el fet passava a ser cosa de la justícia. Esteve Riera, el batlle civil d’Olot autor del ban que acabem de veure, havia pres possessió del càrrec no massa dies abans, l’11 de maig. Tres dies després va complir amb el formulisme de manar fer un primer ban recordant vint-i-dues normes de convivència a què s’havien d’atendre tots els habitants de la vila. Entre aquestes, la número 11 advertia als que intentaven de resoldre els seus més i els seus menys a cops de roc: “No sia persona alguna que gose ni atravesca axir a las pedrades en ningun lloch públich ni secret”. El costum seria de mal eradicar: a l’inici del segle XIX, a Barcelona, el baró de Maldà deixava constància en el seu dietari, del que per a ell era mala inclinació dels xicots i bordegassos a “fer pedrades”, i no li passà per alt la publicació, el 1814, d’un ban del governador que contemplava penes de multa i presó als pares d’arreu del país que fossin condescendents envers els fills que s’entretinguessin a tirar-se pedres. “D'un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull”, testimonià encara el 1893 Joan Maragall al poema de La vaca cega, escrit a Sant Joan de les Abadesses.

La brevetat d’aquest ban de 1725 (no calien grans discursos, sinó deixar clar l’avís) no ens ha distreure de les notícies que, indirectament, ens aporta. La primera, fer-nos patent que en aquell any ja hi havia una figura festiva amb el nom de Lligamosques. En segon lloc, el ban estableix una relació entre “Lligamosques” i “gegantó”, fent d’aquest nom propi el motiu o àlies del gegantó, i desvinculant-nos-el de l’altra figura festiva olotina que s’hi esmenta, el ninoi. Per altra banda, no oblidem que el gegantó apareix el 1686, en un inventari dels béns de l’Ajuntament d’Olot recollit per Josep Murlà; no se’ns en diu aquí el seu nom o àlies, però el ban de 1725 deixa la porta oberta a pensar si ja a finals del segle XVII el gegantó podria ser el cap de Lligamosques, cosa que, si així fos, encara permetria de fer-ne recular més la seva existència. El que, però, aquest ban no fa és aportar-nos cap llum sobre què deuria ser la figura del ninoi (a part de distingir-nos-la del Lligamosques), esmentada al costat de la mulassa el 1678 i en els inventaris dels béns municipals d’inicis del segle XVIII.

Documentat d’aquesta manera el Lligamosques el 1725, reapareix més tard el 1760, la data que fins ara es prenia com a primera referència nominal. És a l’inici del segle XIX quan trobem el nom complet de cap de Lligamosques, però en aquest cas referit a una persona de carn i ossos, vés a saber si perquè era qui donava vida a aquest cap-gros, o si perquè podia tenir-hi una certa similitud física. Es tracta de Francesc Bassols, “àlies Cap de Lligamosques”, que a l’entorn de 1802 vivia fora el clos de la vila, cap al final del nou carrer de Sant Bernat. No n’hi conec l’ofici, ni què fou de la seva vida, llevat que el seu nom també s’acompanyava de “i Pixeta”, que semblaria més un malnom que no pas el seu cognom matern, i per tant algú amb poca consideració social.

El cap de Lligamosques en el primer terç del s. XX

Prohibir de tirar-los pedres no era pas una mesura presa en aquell 1725 només per prevenir excessos d’algun eixelebrat cregut un milhomes. Mantenir a punt els gegants, el cap de Lligamosques i les altres figures, perquè poguessin sortir amb decència el dia de Corpus i en les altres dates assenyalades, costava els seus diners als olotins. En els anys precedents, el 1722 l’Ajuntament havia manat que “se compongan las figuras dels gegants”, que equivaldria a fer-los un repàs general. A l’any següent, el 1723, havia tocat de refer algun vestit, perquè s’esmerçaren 17 lliures i 2 sous de moneda barcelonesa “per vestir lo gegant y la mulaça”. Més endavant els gegants serien objecte de noves atencions, com el pintat nou que els féu Jaume Basil el 1734, o la gran renovació empresa per Joan de Segòvia el 1753. I així es podria anar continuant fins als nostres dies, però ja he dit que d’això d’altres n’han escrit prou i millor.

Han passat molts anys des de llavors. Ara les nostres figures festives no sols no susciten cap bretolada, sinó que, ben altrament, gaudeixen del respecte i de la simpatia dels olotins de tota mena. No en va, moguts pels qui cada any els passegen i els fan ballar, són ells la imatge més perdurable en el temps –hi porten segles!– de la nostra col·lectivitat.

39. La desventura dels fills de ventura

Mare alletant, figura de Ramon Amadeu

Al maig de 1719 va ser batejada una criatura a la parròquia dels Sants Iscle i Victòria de Colltort, en el que avui és terme municipal de Sant Feliu de Pallerols. Bé, això no té res d’estrany, passava amb certa freqüència. Si en tinguéssim la partida del seu baptisme veuríem que constaria com a filla de pares desconeguts, i potser al marge esquerre de la seva partida en el llibre de baptisme de la parròquia, el rector hi hauria anotat, per aquest motiu, “filla de ventura” (ventura, en el sentit d’apareguda sense haver-se previst). Això, a Sant Iscle de Colltort s’esdevenia molt rarament, però en canvi era menys infreqüent que passés en les parròquies de major població.

Entre 1700 i 1799 van ser batejades a Sant Esteve d’Olot, la principal parròquia d’aquesta població (hi havia també la de Sant Cristòfol les Fonts), 460 criatures filles de pares desconeguts, gairebé repartits a parts iguals entre nens (222) i nenes (238), segons ens permet de saber el pacient treball de revisió dels llibres de baptisme de la parròquia de Sant Esteve d’Olot que va fer Carles Rosselló i Rodríguez per a la seva tesi doctoral del 1996 sobre els aspectes sanitaris que es poden extreure dels llibres sacramentals d'aquesta parròquia en el segle XVIII. La mitjana en la parròquia olotina seria, doncs, d'entre 4 i 5 fills de ventura a l'any, però les xifres absolutes són poc regulars, amb anys de 3 o 4 criatures sense pares coneguts (i alguns anys de només una o dues), seguits d'altres que superen amb escreix la mitjana. En contrast amb l'augment de població que va experimentar Olot en el segle XVIII (passà de 4.350 habitants el 1716, a 9.146 el 1787) és de destacar que, en canvi, el nombre de fills de pares desconeguts es va mantenir força estable, tal i com indica la gràfica que adjunto, confeccionada a partir de les dades aportades per l'autor suara mencionat.

Si he començat esmentant aquella nena de pares incògnits batejada a Sant Iscle de Colltort és perquè va donar peu a un curiós instrument notarial d’atestació el mateix 1719. Es veu que la pobre criatura acabada de néixer havia aparegut al mas Serrat del veïnat de les Medes de l’esmentada parròquia (avui terme municipal de Sant Aniol de Finestres). Algú va fer córrer la veu de si seria filla il·legítima de la muller de l’amo del mas, o d’alguna de les seves germanes o fins i tot de la criada. Per a fer callar els rumors, Joan Rabugent, bracer de Cogolls i la seva dona Magdalena, van testificar davant de notari que de tot això res de res. Segons ells, qui havia parit la criatura en el mas Serrat era “certa dona que dies havia se era reffugiada y molt ocultament estava retirada en dita casa y mas Serrat, la qual després de haverla vista y attentament mirada coneguí molt bé no ésser ella Magdalena Serrat ni altre germana sua ni criada que habitàs ni agués habitat en dita casa y mas Serrat (…), antes bé, després de haver ben vista y attentament mirada la dita certa dona, coneguí molt bé ésser dona forastera y molt distant del dit veynat de las Medas, puix si·n fos estada, jo dita Magdalena [Rabugent] la aguera coneguda” per tenir dita atestant “perfeta cognició de las demés donas del dit veynat de las Medas”. I cap al final tornaven a insistir de no haver dubtat mai “la més mínima cosa tocant a la honestat, pureza, vida y fama de dita Magdalena [Serrat], de sas germanas ni criadas de dita casa del mas Serrat". 

Entremig de l'anterior declaració, primer la dona de Joan Rabugent, i després aquest mateix, explicaren quina fou la seva intervenció en aquest cas: després que aquesta dona forastera “agué parit, se·m fou donada y entregada a mi la criatura que havia parit dita dona perquè la aportàs, com en effecte la aportí a batejar en la iglesia parroquial dels Sants Siscle [Iscle] y Victòria de Colltort. Y axí, després de ser estada batejada, aquesta entreguí a dit Joan Rabugent mon marit, que la aportàs a certa persona perquè la fes criar, com en effecte jo dit Joan Rabugent prenguí dita criatura y la aportí a la persona que dita ma muller me digué perquè la fes criar”. Els primers passos, doncs, a seguir des del moment de saber-se d’una criatura abandonada, era portar-la a batejar i encomanar-la a alguna dida perquè l’alimentés. 

A Olot el centre assistencial de la vila era l'Hospital de Sant Jaume, però entre les seves funcions no hi havia la d’acollir els nadons abandonats, perquè estava dedicat als malalts en situació de pobresa (condició, llavors, comuna a bona part de la població). D’acord amb les pràctiques que es tenien establertes, quan se’ls presentava un cas d’aquests, primer s’asseguraven que fos batejat o, si no ho fos, que se’l bategés; després se'l feia conduir fins a Santa Pau o a les Preses, on les autoritats del lloc haurien de traslladar-lo a una altra població pròxima i així successivament, fent un cadena de trasllats fins que arribés a l’Hospital de Santa Caterina de Girona (des de Santa Pau) o al de la Santa Creu de Barcelona (a través de les Preses i el Grau). Sí que l’hospital es feia càrrec de les despeses de la conducció d’un expòsit a una d’aquestes poblacions més immediates, fixades en sis sous de moneda barcelonesa. De forma excepcional, s’ha conservat una certificació notarial (“donatio pueris”, l’intitulà en llatí el notari) de 1713, del lliurament, per part dels administradors de l’Hospital de Sant Jaume d’Olot, d’un d’aquests nadons de pares desconeguts, de només un mes i quatre dies, a Josep Masllorens, de Sant Cristòfol les Fonts, terme d’Olot, perquè el portés a l'hospital de Girona o al de la Santa Creu de Barcelona.

La majoria dels expòsits olotins anaren a parar a l'Hospital de Santa Caterina de Girona. El 1849 el metge de Lloret de Mar, Francesc Campderà i Camín, en un estudi de caràcter demogràfic va publicar les estadístiques dels expòsits ingressats a l’hospital gironí en el segle XVIII, amb indicació de les poblacions on la criatura havia estat batejada abans d’arribar-hi, una publicació molt encertada, perquè sembla ser que, actualment, les llistes que donaren peu a aquestes dades s’han perdut. Segons això, entre 1701 i 1800 van ingressar a l’hospital de Girona 399 infants sense pares coneguts, amb fe d’haver estat batejats a Olot. És a dir, una mitjana d’unes quatre criatures a l’any. Després d’Olot, la població de la Garrotxa que durant el segle XVIII més expòsits envià a Girona amb constància de ser batejats en el lloc, fou Besalú, que en cent anys n’hi arribà a enviar 114. A molta distància venien Santa Pau (59 fills de ventura en tot el segle), Argelaguer (39), Montagut (29) i Sant Feliu de Pallerols (29). En total al llarg d’aquell segle, dels 9.025 expòsits que havien estat batejats fora de les parròquies de Girona, 959, uns nou o deu a l’any, procedien de les poblacions que conformen l’actual comarca de la Garrotxa (serien 976 si hi comprenem els pobles de la Garrotxa que ara formen part d'altres comarques). 

El 1762, en aquesta cadena de pas de poble en poble per a fer arribar uns expòsits a Girona, els de Palol de Revardit trencaren la consuetud i feren tornar a Olot, segons la reclamació que en féu l’Hospital de Sant Jaume, “dos ninyos recién nacidos, exponiendo la tierna vida destos innocentes a las contingencias del camino, y a todo desabrigo y desemparo”, cosa que era “contra lo que tan justamente se ha practicado hasta ahora, contra caridad y contra el beneficio público a que todos los pueblos están obligados”. No queda clar a qui adreçaven la reclamació els administradors de l’hospital, però la resposta vingué de Girona de forma taxativa, dient que els pobles que es trobaven en el camí d’Olot a Girona “recibirán y conducirán a esta ciudad [de Girona] y al hospital de ellos todos y qualesquier enfermos y ninyos expósitos que les condusgan o entreguen qualesquier otros pueblos”, sota pena de 25 lliures.

Peu de la porta de l'Hospital de Sant Jaume d'Olot

No costa gaire d'imaginar-nos les pèssimes condicions sota les que les pobres criatures de poques setmanes, o inclús de només dies, havien d’afrontar aquest viatge, que s'allargassava pels tràmits a fer entre poble i poble. El desembre de 1796 es va publicar una reial cèdula amb mesures de protecció dels expòsits, vist que un anterior decret de 1794, que reconeixia als expòsits igualtat de condicions en l’exercici de qualsevol professió, quedava en paper mullat perquè molts pocs d’aquests arribaven a l’edat de poder treballar. La mateixa reial cèdula denunciava les grans distàncies que les criatures abandonades havien de recórrer fins arribar a un centre d’acolliment, “siendo a más tratados en estas largas conducciones casi por precisión con tan poca piedad y humanidad, que unos llegan muertos y otros sin esperanza de recobrarse”. El dia 21 de març de 1770 va morir a l’hospital d’Olot una nena de nom Maria Teresa, filla de pares incògnits, de només entre 4 i 6 dies d’edat. La dada ens diria poc si no fos perquè el mateix llibre on s’inscrigué aquesta defunció, guardà gairebé per casualitat la fe de baptisme d’aquesta nounada. Per ella sabem que era de Camprodon, filla efectivament de pares incògnits, i que havia estat batejada en aquesta població del Ripollès el dia 18 de març. Vol dir que només un o dos dies després d’haver nascut, la criatura va ser trasllada en ple mes de març i pels camins de muntanya, de Camprodon a Olot (adreçada, possiblement, cap a Girona), on, arribada fins aquí, la vida, que no havia fet més que començar, va dir que ja n'hi havia prou. 

Les partides de baptisme dels fills de ventura es limiten, com totes les altres, a registrar qui va batejar-lo, quins noms se li posaren, i quins foren els indispensables padrins espirituals d’aquesta cerimònia, amb la mínima indicació de ser fill de pares incògnits, en el lloc de la partida on habitualment constaven els noms dels pares. Però no hi ha mai cap indicació respecte de les circumstàncies o el lloc en què fou trobat el nadó. Per aquesta banda, doncs, és impossible ara de reconstruir les raons que haurien portat a una maternitat tan llastimosa. Tampoc no sembla que es pugui establir una relació entre els anys en què el nombre de fills de pares desconeguts batejats a la parròquia de Sant Esteve d’Olot supera el doble de la mitjana anual (11 nadons en els anys 1717, 1739 i 1740, 10 en l’any 1753 i 12 en el de 1770) i la presència un temps abans de tropes establertes transitòriament a la vila, perquè hi ha una mica de tot. Una de les poquíssimes partides de baptisme d’una criatura de pares desconeguts que ens aporta una dada, és la d’un nen que va ser batejat a la parròquia olotina de Sant Cristòfol les Fonts el 1788, en la que el rector de la parròquia va anotar a continuació de “fill de pares incògnits”: “però la mare diu és filla de Molló y no té domicili fixo y se és trobat en la parròquia de Sant Cristòfol las Fonts”. La pobresa, la misèria, heus ací el panorama que no costa gens de desvelar al darrere de la desventura d’aquests fills de ventura. Com en aquesta anotació que hom troba en el llibre d’albats de la parròquia de Sant Esteve d’Olot: “Als 28 mars de 1735 fou enterrat en dita iglèsia un albat minyó fill de una pobre dona que, acaptant, parí en la casa del Cullell".

I què, sinó, hi ha també al darrere d'altres casos de minyons sobreviscuts als seus primers anys de vida, però sense haver-se pogut alliberar de la seva misèria originària. El llibre d’òbits de l’Hospital de Sant Jaume d’Olot en recull alguns, com el d’una “noya de sinch a sis anys, la qual trobaren quasi morta de fam, y se diu és de Roca Corba”, morta el 1725, passats deu dies, o el d’un minyonet de sis anys que havia dit ser de Surroca, i el d’una nena de també sis anys que havia comparegut a l’hospital dient que era de Vallfogona, morts tots dos, al cap de poc, el 1730. 

El 1772 els regidors olotins varen sol·licitar al rei de poder aprofitar per a Olot l’herència que Antoni Llopis havia atorgat als jesuïtes perquè fundessin un col·legi a la vila. Expulsats del regne els jesuïtes, els seus béns (i, per tant, l’herència Llopis) havien quedat segrestats. Els regidors d'Olot demanaven que es poguessin destinar per a millorar l’ensenyament de la vila, acabar algunes obres de l’església de Sant Esteve i, sobretot, per a la construcció d’un hospici. Aquest nom, però, no ens ha pas de confondre, ja que els destinataris de l’hospici no haurien pas de ser la mainada desvalguda, sinó la multitud d’adults d’un i altre sexe que vagaven pel país malvivint d’almoines o de recursos ocasionals, i que es volia que, degudament recollits a l’hospici, servissin per al treball i el progrés de les manufactures locals. Sí que és cert que en les primeres previsions que es van fer el 1772, es considerava (segurament que de forma exagerada per donar més força a la sol·licitud) que en dit hospici “se recluirán quando menos 400 individuos de ambos sexos de la edad de 8 a 12 años que andan vagantes sin que sus padres, los que los tienen, ni otras personas puedan darles educación ni destino utiloso a la patria”, però tota la idea posterior de l’hospici girà sempre a l’entorn dels adults anomenats, segons la terminologia de l’època, “vagos y malentretenidos”. L’edifici, sí que es va fer, i encara avui dia constitueix un immoble que destaca per les seves grans proporcions a tocar de l’Olot antic, de mides més mesurades. Però no va arribar a funcionar mai com a tal. On sí que ho féu fou a Girona, amb hospici fundat formalment el 1776, al que passarien a integrar-se, a partir d'haver fet els quatre anys, les criatures sense pares que en aquesta edat encara romanguessin sense adoptar a l'Hospital de Santa Caterina de la mateixa ciutat.

Tampoc no es va fer efectiva a Olot la proposta que el 1790 va formular el bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana, de diversificar les cases d'expòsits en el territori del seu bisbat, creant, segons paraules seves, "tres casas de expósitos, una en la villa de Figueras que contiene el Ampurdán y raya de Francia, otra en la villa de Olot para la Montaña y otra en la villa de Canet de Mar para la Marina", deixant l'hospital de Girona només per a la resta (vegeu Miquel Borrell i Sabater, Pobresa i marginació a la Catalunya il·lustrada, 2002, p. 248-249). La destinació dels fills de ventura d'Olot i comarca seguí essent per tant, de forma invariable al llarg dels anys, el seu trasllat a les institucions gironines, amb la càrrega, a coll, del feixuc farcell de les seves penalitats.