91. Un comerciant olotí a Madrid i el seu criat roí

En les darreres dècades del segle XVIII a Madrid hi havia una nodrida representació de catalans, dedicats a càrrecs i a activitats de tota mena, però d’una manera significativa ficats en els negocis del comerç. Sembla que fins i tot tenien formada una mena de confraria, que el 1790, en l’escaiença de la festa de Santa Eulàlia, patrocinà un sermó de títol vigorós, atès que es feia a Madrid: “La alegría de la Santa Iglesia y el honor de la Nación Catalana”. El sermó anà a càrrec del pare Manuel Ballesteros i va ser publicat pel conegut impressor madrileny Benito Cano. En aquesta colònia catalana a Madrid no hi mancava la gent d’Olot; m’hi he referit en alguna ocasió anterior (“Negociants olotins al Madrid del segle XVIII”, dins Històries olotines del segle XVIII, 2009, p. 124-126) i, per tant, m’estalvio de repetir la llista d’alguns dels que hi eren.

Em centraré només en un d'aquests olotins "madrilenys", Esteve Casabona i Caralt, fill de l'adroguer Pere Casabona i Santaló, i germà del notari Pau Casabona. No sé dir des de quan era a Madrid, però sí que el 1787 ja hi feia vida, com a representant de la companyia olotina de comerç que havien format el seu germà Pau, l’oncle polític i botiguer olotí Josep Salgas, Joan Pujalrich (un altre comerciant català establert a Madrid) i el nostre Esteve Casabona. Pel que sabrem més endavant, aquesta companyia practicava el “comerç tancat”, és a dir, que era majorista. Els balanços dels anys 90 que s’han conservat ens permeten de saber que la companyia es dedicava bàsicament a la draperia. Hi trobem una gran profusió de baietes de diverses qualitats i de molts colors, estamenyes, una tela anomenada “lienzo imperial” i, en molt menor quantitat, mitges d’estam. Però també al magatzem hi havia una bona quantitat d’eines de tall, tallaplomes, punxons i agulles. Més un producte ben particular: capses per al tabac, de les que en el passament de comptes de 1793 l’estoc arribava a les 17 dotzenes. Col·locar tots aquests gèneres era l’objectiu de la casa de comerç. El domicili que li coneixem a Madrid era en el principal del número 27 de la Plazuela del Ángel. Aquest espai –ara, amb la consideració de plaça– encara existeix, tot i que molt modificat respecte de com ho veié Esteve Casabona. La podem trobar a llevant de la plaça Mayor, a encara no uns cinc-cents metres d'aquesta.

La placeta de l'Àngel de Madrid, on tenia la casa Esteve Casabona

A Casabona, acostumat a la sobrietat i la discreció olotina, Madrid l’enlluernà com una desfilada de comediants passavolants engresca la mainada. S’escrivia amb un nebot seu, un jove estudiant que acabava la carrera de lleis a la Universitat de Cervera i, ens aquestes cartes, hi apareix de forma reiterada la invitació a anar a passar uns dies a Madrid, tot enllaminint-lo amb “el porte y garbo de esas señoras madrileñas, te dará ganas de provocar”; un cop hi hagués estat seria “imposible que no te acuerdes de los trajes y el brillo de lo que reyna en estos deliciosos passeos, en particular este famoso Prado”. En èpoques de festes allò li semblava la glòria: “Havrá unos 10 días que tenemos las ferias de Madrid que duran hasta a san Francisco, y por todas estas calles y plasas son ferias que es la cosa más divertida que se puede, y te pasmaría el ver tanto lujo (…), de gente siempre lleno, y como todos los días viene la Parada, es una confusión y siempre tenemos gentes en los balcones”. I atenció, que en qüestions de menjar, a Madrid arribaven aliments amb qualitats i quantitats impossibles en altres llocs, com li explicava amb motiu de les festes de Nadal acabades de celebrar: “nos hemos tal qual bien atracado y de muy buenas cosas y de ricas comfituras que no son conosidas en esse Principado y 8 días antes de Navidades compré 16 gallinas y pollas a 4 duros y unas peseta la dozena y a escoger”. I encara una altra, ratllant la bacanal: “Hayer tarde tubimos a esta tu casa una gran marienda toda de pescado fresco, esto es besugos y merlusa, riquíssimo, que nos sirvió de cena. Eran 10 entre machos y hembras en la mesa, todos nos laventamos salpicados con solo el famoso de Vall de Peñas y cantando".

Però de roses sense espines en el segle XVIII no n’hi havia i a Esteve Casabona li espetegà una trifulga que el dugué per un camí d’agrors i de malsons durant la resta de la seva vida. Com que la qüestió no es resolgué, els Casabona recolliren i guardaren un munt de cartes (gairebé una setantena) relacionades amb aquest afer, que ara ens permeten de poder-ne seguir el cas amb força detalls i amb una expressió col·loquial i espontània que hom no sempre troba en la documentació judicial.

Anem a pams. Resulta que en els primers mesos de 1793 Casabona agafà un vailet perquè li fes de criat. Sembla que no és pas que ho necessités massa, però degué pensar que tenir un ajudant no li aniria pas malament, atenent que el noi semblava que prometia. A més, era de bona família, com qualsevol sabrà apreciar només d’enunciar-ne el seu nom: es deia Juan Lorenzo Lample de Vicuña. La seva mare pertanyia al casal dels Vicuña, una família distingida de la província basca d’Araba, i feia ja un temps que era vídua. Pel que he pogut saber, un seu germà, Eusebio María, era a Jarandilla, a Extremadura, on actuava d’advocat dels Reales Consejos. Un altre, Vicente Anastasio, fou corregidor d’Iznájar, a Andalusia, i més tard alcalde major a Roa, a Castella la Vella. El tercer, Antonio María, era comerciant a Màlaga. Finalment, una germana (de la que no en sé el seu nom), estava casada amb Narcís Belloch, primer cadet de la Companyia Americana. Juan entrà a treballar al magatzem i a fer vida en la casa de Casabona, el qual en tot temps féu gala de tenir-lo acollit i tractat com si fos algú de la família, atenent, a més, a la seva joventut: havia nascut a Vitòria el febrer de 1777 i, per tant, a l’inici tenia només 15 anys d'edat.

Més ai! Vet aquí que a la primavera de 1794 Casabona es topà amb una sorpresa dolorosa. Ho relatà així ell mateix en una carta: “Fui habrir un cofre (en donde tengo siempre serrada en un cajón dicha llave) para dar un repaso a los dineros que tengo de los dueños de los géneros que tengo a comisión y los tengo separado de todos los demás, y reparé que el tiempo que hiva a meter la llave en la serradura sin dar la vuela para habrir se habrió el mismo, de lo que me quedé hecho una piesa”. Es mirà amb deteniment la caixa i pogué comprovar que el pany estava forçat. Sense gaire més temps, el cor, les mans i els ulls se li avançaren a mirar l’interior de la caixa, espaordit pel que podria haver passat amb els diners que hi guardava i, com digué ell, “me quedé elado” o, pitjor encara, “me quedé muerto sin saver lo que me pasaba”: hi mancaven 3.000 rals en or.

De seguida va sospitar del seu criat Juan, que feia un temps que semblava no ser aigua neta, perquè, essent mòdic el seu salari, Casabona escrigué a un dels germans que “se ha hecho los bestidos más primorosos y de más coste que se pueda Vmd. presumir, y esto no uno ni dos, sino un cofre lleno de alhajas, reloxes, ropa blanca y demás”. El noi freqüentava “cafés, fondas, botillerías y juegos”, on es comportava “como si fuese un grande o un hombre mui acendado, pues esparrama como si tubiese maiorazgo” i fins i tot aquesta vida dissoluta li produí una malaltia “bastante bergonsosa”, que Casabona, fent ús de la prudència, es resistí a detallar en les seves cartes. Juan va negar haver tocat ni un ral i, a les preguntes del seu amo sobre d’on treia els diners per portar aquella vida regalada, va recórrer a l’argument fàcil d’haver tingut xamba en el joc de la loteria. Al final, però, va aconseguir que reconegués “que él solo había sido el que había cometido semejante exceso, por haberse juntado con algunos calaberas de esta Corte” i que Juan li signés una declaració formal d’aquesta seva culpabilitat. Repassats i verificats els comptes, resultà que el desfalc ascendia a 39.364 rals i 27 maravedís.

Trobat el pecador, venia la part més difícil, la reparació del dany causat. De moment, tot i ser ja a l’estiu, Casabona evità de fer el balanç anual per als seus socis de negoci, a què estava obligat, i optà per un silenci que aviat els inquietà. D’Olot estant, el seu oncle i soci Josep Salgas li reclamava amb vehemència, per carta, que els digués què passava: “Me fa temor de una desgràcia en exa nostra casa, y te torno a di que tu nos donaràs los comtas [com] tens obligació y ho pendràs per la part que bulgas y aixís manejat y no tens que venir·nos ab ningua escusa y procura que sia quant antes, que ja pasa de mida”. I aquesta reclamació seria un dels principals arguments que utilitzaria Casabona per a exigir de la família Lample, amb una certa immediatesa, la compensació adequada.

Primer de tot, Casabona mirà d’entendre’s amb el germà Vicente Lample. Durant l’estiu un i altre s’intercanviaren pel cap baix mitja dotzena de cartes. La primera que tenim porta data del 10 de juny de 1794, però en ella Casabona al·ludeix a una anterior carta que li havia escrit el 21 de maig i que potser no li hauria arribat, “haciéndole narración de lo que ha ocurrido con su hermano Juanito a esta su casa” i urgint a Vicente una solució, ja que “mis socios me están molestando todos los correos para que les dé cuenta del estado de esta casa, lo que no puedo executar hasta ver la determinación de Vm”. Vicente s’ho agafà amb calma i des d’un cert distanciament, començant per demanar-li que primer de tot s’assegurés bé que l’autor del desfalc havia estat el seu germà, en evitació que “paguen justos por pecadores”. Casabona aconseguí que fos el mateix mosso qui escrivís al seu germà una carta en la que hi feia reconeixement de culpa i compunció general de la seva pròpia misèria. En ella s’hi confessava ser el causant del desfalc, “por mi poca reflecsión y por haber seguido a unos amigos que pensaba lo heran en mi ceguedad, pero conozco que an sido amigos para mi perdición, pero me pienso te harás cargo que ningún hombre está libre en caer en estas flaquezas, y así biendo las cosas que hiban tan mal me declaré como reo que hera a la causa”, amb l’afegitó d’un comentari agraït per la contenció amb què fins llavors havia actuat Esteve Casabona. Però Vicente acabà per desentendre’s del seu germà, venint a dir que ni els germans ni la seva mare “se hallan en disposición de cubrir este desfalco, pues aunque a Dios gracias mantienen con decencia las obligaciones de sus familias, nada les sobra con que puedan ocurrir a esta necesidad”. Casabona, exasperat perquè els seus socis seguien forçant-lo en el passament de comptes (“me faltan ya expresiones para contener a mis socios y corresponsales”) i amb el temor que se li esfumessin els diners, escrigué també als altres dos germans, Antonio i Eusebio, però tant un com altre secundaren l’actitud evasiva de Vicente i més enllà de renyar el seu germà Juan i de fer-li altes consideracions sobre la moralitat i l'honradesa, a l’hora de la veritat vingueren a dir que tot plegat només era cosa de Juan i que gràcies i passi-ho bé. Casabona, en carta a Eusebio, digué no saber-se avenir de “la mucha tiviez con que han tomado este negocio, y crea que es assumpto de muchísima entidad y consideración, pues no creyera se hubiessen desentendido, como se desentienden, de un assumpto que se trata quanto menos de un hermano".

Al setembre, Casabona jugà una de les darreres cartes que li quedaven, abans de mirar si podia portar el noi a la justícia, i es posà en contacte amb la mare dels germans Lample, que vivia a Vitòria. Se suposa que cap dels seus fills no li n’havia dit res i ara la lectura de la greu acusació sobre el comportament del seu fill petit li produí, segons relatà en la seva resposta a Casabona, una mena de cobriment, “me dejó ynmóbil, sin poder articular palabra”, “m·entraron unos dolores cólicos que creí morir”, l’havia deixat “fuera de mi y me quitaría la vida, que el lanze no es para menos” i ara es trobava “que no vivo, que casi estoi difunta solo en considerar que un hijo de padres de onra avía de portarse tan mal”. En la part pràctica de la carta, que és el que Casabona esperava, la mare, ultra de fer grans elogis sobre la seva benevolència i de demanar-li que fos caritatiu envers el seu fill i la família, li feia una proposta de rescabalament: disposava d’un cens de 1.500 rals, que estava disposada a cedir-li. Posteriorment s’afegirien a l’oferta 100 ducats anuals que el fill Vicente donava a la mare.

De moment només eren promeses i res més. A la tardor de 1794 Casabona pogué comptar amb la intermediació d’Eusebio Ziorraga, un comerciant de la ciutat de Vitòria amb qui, pel que sembla, havia fet contacte a través d’un altre comerciant establert a Madrid, Pablo Elias. Tenir una persona a Vitòria era un avantatge perquè era on vivia la mare dels germans Lample i, per tant, les gestions podien ser personals. Ziorraga bé que hi posà ganes, però la resposta de la mare i dels fills va anar creixent en dilacions i més dilacions. Al gener de 1795 Ziorraga havia pogut fer-se amb l’escriptura del cens, que era de 1400 rals de bilió, al tres per cent anual, amb garantia hipotecària d’una casa a Haro, però això no era res mentre la mare no el cedís a Casabona, o en fes venda i li passés el guany. Al febrer la mare li escrigué que el seu fill Vicente li havia previngut “que no pase azer escritura asta que se bea con su hermano, que sería agriarlo de tal modo que lo aria peor” i demanava a Casabona “tener paciencia”. Però al maig aquesta virtut era a punt de petar i acusà la mare de no haver complert cap de les seves paraules i de causar-li “la mayor confusión el desprecio ha hecho de mis escritos”, tenint en compte que el que Casabona havia fet per al seu fill Juan “no son capasses para pagármelo con toda su sangre”. Tot i les gestions que se seguiren fent perquè la mare vengués el cens, aquesta acabà dient que res de res, perquè no eren pas responsabilitat seva les facècies del seu fill: “Yo no tengo la culpa, le tengo dados buenos consejos como madre que deseava todo su bien, no los ha tomado, no tengo culpa y la padezco ynocente".

Tocat segurament per un excés de bona fe, a finals de 1795 Esteve Casabona va permetre alliberar del seu servei a Juan “dándole facultad para que se coloque en Málaga a fin de que me pueda pagar y no pierde la jubentud”, segons carta de Casabona a Vicente. Ja he dit que a Màlaga és on hi feia vida el germà Antonio, dedicat al comerç i semblaria, per tant, que Juan hi podria trobar feina, guanyar diners per a retornar el que havia pres i, a la vegada, començar a posar seny a la seva vida. Així doncs, a l’abril de 1796 Juan deixà Madrid i la casa d’Esteve Casabona i emprengué viatge cap a Andalusia. Abans, però, Casabona se l’emportà a casa del notari madrileny Francisco Beltran de Luna perquè donés fe que Juan reconeixia de nou deure a Casabona, en aquell moment, 37.014 rals i 27 maravedís i del seu compromís a retornar-li cada any 100 ducats, o més i tot si així pogués. També li féu signar un document privat en el qual declarava estar en pau amb el seu amo pel que feia al salari. El 21 d’abril Juan escrigué a Casabona que havia arribat a Còrdova, i només dos dies després ho feia des de Màlaga. S’allotjava a casa del seu germà Antonio i era optimista que aviat trobaria una col·locació “a fin de poder ganar un pedazo de pan y cumplir con Vmd. que puede descansar de un todo, que no dudo quedará a su tiempo gustoso”. Tot i que enyorava Madrid, el noi trobava Màlaga i el seu entorn “muy a mi gusto por el cielo y mar tan bonito tiene, que el puerto está muy dibertido, con las embarcaciones y demás cosas escelentes que son dignar de berser [= verse], solo sí, las calles son un poco angostas”. En una altra carta, Juan volia donar-li mostres de penediment i de mala consciència, dient-li que estava “muy escarmentado de las malas compañías por la mucha esperiencia tube en esa [= Madrid], y lo mal salí de ellas, que ciertamente le aseguro a Vmd. me orrorizo sólo en pensarlo, que no hera vivir como racional, sino peor que un inrracional (sic)".

Tot plegat, però, no era més que fum sense brases. Bé és cert que els temps no hi acompanyaven, perquè els anys finals del segle XVIII eren complicats (hi havia hagut la guerra entre Espanya i França de 1793-1795 i a l’octubre de 1796 Espanya entraria en guerra amb la Gran Bretanya) i quan les coses no van bé el comerç encara va pitjor. Amb això, a Juan totes les portes se li tancaven i no trobava col·locació a Màlaga. El seu germà Antonio ho comentava a Casabona: “Otros con más experiencia que él se ven desacomodados [= acomiadats ] y si lo consiguen [trobar col·locació] se llaman dichosos repecto el tiempo, en donde no se ven más que miserias y otras calamidades que nos ha traído la guerra. Con ella las potencias se ben trastornadas y el comercio como principal fundamento se ve enteramente arruinado y a proporción todas las cosas".

Al setembre de 1796 Juan va escriure a Esteve Casabona una carta en la que costa molt de saber el grau de sinceritat amb què fou escrita. Li pintava una situació dramàtica fins al límit de la tragèdia, de la que no se sap si hem de compadir-nos-en o si cantar-li quatre de fresques pel seu ús fraudulent de la teatralitat. Diu que, desatès pels seus germans, havia anat a Cadis “desemparado de todo viviente” i que només arribar-hi, “tube precisión de bender lo más de ropa que saqué de esa [Madrid], para que con su producto me alimentase”. Al cap d’uns dies, “biendo que el dinero se me acababa y mis paisanos (que conocí algunos) no hacían diligencia alguna para buscarme alguna casa”, va anar-se’n a Algesires, on ningú no el coneixia, i allí entrà a l’exèrcit com a soldat, “único remedio para poder pasar mi infeliz vida”. Això, és clar, trencava el pacte que tenia amb Casabona per al retorn dels diners sostrets, però si no ho feia així, “me beía precisado a perecer de ambre”. Ara, en canvi, confiava “de ascender quanto antes, para que mañana u otro día satisfacer lo que debo".

L'anterior és l'última carta d’aquests anys que hi ha sobre l'afer que ens ocupa. Després ve un silenci allargat durant molt de temps. Una petita recerca d’urgència ens diu que sí, que Juan Lorenzo Lample de Vicuña va entrar com a soldat el 1796, en el cos d’infanteria, aprofitant la noblesa de la seva família. A l’Archivo Central Militar de Segovia es conserva el seu expedient. Si hem de fer cas de la carta abans esmentada, no sembla que la seva vocació fos la milícia, sinó que per a ell l’exèrcit fou l’últim reducte on trobar alguna manera de viure. Això no treu que aviat ascendís a capità i que el seu nom aparegui en els episodis de la guerra del Francès, en la rendició de Badajoz davant del setge francès el 1711, tant per la seva condició de capità secretari de la junta de generals, com pel seu testimoni en la causa que s’obrí contra el governador de la ciutat que de manera tan poc bel·licosa l'havia lliurat als francesos. En certs esdeveniments dels períodes posteriors, el nom de Juan Lorenzo Lample figura entre els militars regalistes o contraris a les reformes liberals i el constitucionalisme.

Esteve Casabona i Caralt va seguir a Madrid. L’absència de documentació fa pensar que la companyia que tenia formada amb el seu germà Pau, Josep Salgas i Joan Pujalrich no tingué pas una llarga vida. A cavall entre un i altre segle, Casabona féu una nova companyia amb Antoni Florensa i Nadal, de la que el 1801 se’n renovaren els pactes i que subsistí fins a la mort de Casabona, esdevinguda el dia 18 de febrer de 1809. Segons les seves previsions testamentàries, degué ser enterrat a l’església de Sant Sebastià de Madrid.

Els seus béns van passar als seus germans mossèn Francesc i el notari Pau i, d’aquest passarien al seu fill Josep Casabona i Fontanella. És aquest el nebot d’Esteve Casabona a qui havia convidat en diverses ocasions perquè visités Madrid. Doncs bé, el 1807 accedí a les peticions del seu oncle i va anar, efectivament, a la capital del regne, moment en què va tenir ocasió d’assabentar-se amb detall de tota la qüestió i situació del desfalc de Juan Lorenzo Lample. La ferida seguí oberta, perquè cap a 1820 Josep esdevingué hereu del crèdit del seu oncle Esteve contra el seu antic criat. No sé dir com, però Josep pogué localitzar al deutor, ara militar, i li escrigué una carta per presentar-se, recordar-li que el 1796 havia signat una carta de reconeixement de dèbit de més de trenta-set mil rals davant del notari de Madrid Francisco Beltran de Luna i demanar-li –una vegada més per les bones! – “que V. querrá arreglar amistosamente este negocio disponiendo el pago”. No sé pas si aquesta última gestió empresa ara pel nebot va caure en el fracàs o si, contràriament, Juan Lorenzo féu gala de la maduresa que no tenia al seu moment. Fos com fos, havien passat vint-i-sis anys d’ençà que Esteve Casabona es va topar amb la mala jugada del seu criat. Dol dir-ho perquè no hauria de ser així, però a vegades els pocavergonyes se’n surten molt millor que no pas la gent de bona fe.

82. Les petites memòries de l'olotí Miquel Saderra, nat el 1779

Miquel Saderra i Iglésias va arribar a ser un important adroguer olotí, amb botiga oberta al número 9 del carrer de la Claveguera (avui conegut amb el nom menys vergonyós de carrer d’en Francesc Serra i Ginesta). Havia nascut a Olot el 22 de setembre de 1779, fill de Pere Saderra i Gravalosa i nét d’altre Miquel Saderra, ambdós paraires d’ofici. Segurament que seria en l’assossegament de la maduresa de la vida, quan se li va ocórrer de redactar unes notes sobre història familiar del pare i d’ell mateix, que intitulà “Notícias de moltas cosas donadas per mi Miquel Saderra e Iglésias que tal vegada podran servir algunas per gobern de la casa y per servey del veniders”. Són uns pocs fulls, però com que d’aquest tipus de memòries a Olot més aviat n’anem escassos, el seu relat resulta de valor, en especial perquè ens permet de resseguir, amb paraules d’un protagonista i ni que sigui de forma breu, els mecanismes mitjançant els quals alguns olotins pogueren aprofitar les conjuntures de les dècades finals del segle XVIII i primeres del segle següent per fer progressos en l’art difícil de guanyar-se la vida i de tirar endavant la família. Una família que sovint hi treu el cap en forma d’anotacions espontànies, allunyades dels escrits de caràcter administratiu amb els que solem trobar-nos en matèries d'història.

El relat s'inicia amb els avis materns, perquè fou per aquesta banda d’on haurien vingut les primeres alegries en la composició del patrimoni familiar. El començament fa així: “Esta casa que avuy dia és Saderra fou comensada de Iglésias, que eran los meus abis, que se deyan Joan Iglésias y Maria Rosa Iglésias [cognom del marit] y Soler, que la dita era filla de la cantona més frente del devant del convent del Carme. Los dits abis feian de traginer en la sentúria de 1700. Estos tingueren família y resultà no tenir cap minyó, sinó sinch minyones y totas foren casadas y la dita Rosa, ma mare, fou casada com a pubilla per ésser la gran”. El 1762 Rosa s’havia casat amb Joan Prat, però es veu que l’home topà amb una vida malaltissa (“son marit estigué molts anys malalt”) i la deixà vídua. Fou llavors quan Rosa Iglésias es casà en segones núpcies amb Pere Saderra, el pare del nostre autor. En contrast amb l'inici del text, d'aquesta banda paterna no se n'hi fa cap esment i les seves dades les he hagut d’anar a buscar als llibres sagramentals de la parròquia de Sant Esteve d’Olot. Els avis paterns eren Miquel Saderra i Peronella Gravalosa. El pare, Pere Saderra i Gravalosa, era de Sant Feliu de Pallerols, però havia vingut a treballar a Olot, on el 1766 es casà amb Esperança Targarona. Al cap d’uns pocs anys la dona morí i el 1776 el vidu Pere es casà de nou (i aquí ja empalmem amb les "Notícies") amb la també vídua Rosa Iglésias i Soler, la mare de Miquel Saderra.

El nou matrimoni semblà ser prometedor, potser perquè a en Pere el treball no l’espantava. Ja he dit que era paraire d’ofici, però com que els seus sogres, que estaven ficats en el tragí de mercaderies, només havien tingut filles i cap noi, Pere entrà també en aquesta activitat, amb permís de la sogra, que encara era mestressa de casa: “Essent casats los dos viudos Pere Saderra y Rosa Iglésias, lo dit Pere prengué tot lo que ell tenia y ho portà tot en la casa de la Rosa sa muller, que encara vivia sa mare ma àbia [Maria Rosa Soler] y esta com a mastresa o abseptà [= ho acceptà] tot y lo Pere, que era parayre, féu corre també lo ofici de traginer de arròs y estamayre, y entre un y altre comensà esta casa de fer fortuna, de ahont comensa”. La base de la prosperitat de la seva casa hauria estat, doncs, la combinació entre el treball de la llana (l’ofici de paraire) i el comerç d’arròs i estam. De mal escatir és si el tragí de l’estam era d’anada o de tornada, de matèria prima que entrava a Olot o de productes manufacturats que en sortien. L’estam, provinent de la llana, tenia molt d’ús a Olot per a la confecció de barretines i sobretot de mitges. En les últimes dècades del segle XVIII, la implantació a la vila de màquines per a fer gènere de punt, principalment de cotó, propicià un moment favorable per a les manufactures i el comerç olotí, del que Saderra se’n fa ressò en el seu escrit. Després de dir allò de l’inici de la prosperitat amb aquests negocis, hi afegeix: “més quan se plantaren en esta vila las fàbricas novas de mitjes de estam, aquí fou quant lo dit Pera y Rosa comensaren la fortuna”. Pel que fa a l’arròs, ben segurament que l’aniria a buscar on se’n feia, a l’Empordà, a la plana de banda i banda del baix Ter, i l’introduiria cap a muntanya. El 1793 esclatà la guerra amb França (la Guerra Gran) i els negocis amb l’Empordà es trastocaren. Segons el relat, “en aquella guerra esta casa no patí desgràcias de pèrduas, sol perdé la tragineria del arròs del Ampordà, que se ni [= n`hi] feiha tant que aquesta casa lo tenia tan arreglat, que casi perdé al nom del arròs, per aver agut de esversar lo tragí ab sal y bi, que donava molt poch profit".

Cap a finals del segle XVIII Pere Saderra entrà en el negoci dels arrendaments municipals. L’ajuntament d’Olot disposava d’una sèrie de monopolis que li asseguraven unes rendes per al seu funcionament. Aquests drets l’ajuntament no els gestionava directament, sinó que els arrendava per un temps determinat, mitjançant subhasta pública, a diversos particulars per un preu fet, els quals confiaven poder-ne obtenir uns guanys majors del que n’havien pagat. D’aquest tema, l’escrit només n’inclou unes poques referències precises: “En dit any 1800 tinguérem arrendadas las carniserias y en est any se tingué un plet per la pells ab los vigatans, y no se guanyà res”. A l’Arxiu Municipal, als manuals d’instruments de l’ajuntament, hi ha els contractes d’aquests arrendaments, però en aquests anys la documentació és molt incompleta. Segons el que s’ha conservat, el 1799 l’arrendament de les carnisseries de la vila (la venda de carn no era lliure, s’havia de comprar a la carnisseria pública) va ser concedida a un grup de socis encapçalats pels olotins Pere Saderra i Josep Sargatal. Aquesta concessió fou impugnada per un altre grup, dirigit per Jaume Costa, que esgrimí que havien ofert vendre la carn a un preu menor, però l’ajuntament digué que la seva proposta havia arribat tard. En aquell mateix any el nom de Pere Saderra encapçala també la llista dels socis que obtingueren l’arrendament de la sal (el proveïment i venda a la menuda de sal de Cardona). El 1800, en discordança amb el que escriví Miquel Saderra sobre el seu pare Pere, l’arrendament de les carnisseries va anar a parar a Miquel Torruella i els seus socis. Desconec això del plet amb la gent del ram de la pell de Vic que cita el nostre autor. Potser vindria del fet que les pells del bestiar que s’escorxava a la carnisseria constituïa un altre arrendament municipal. Consta que el 1805 les pells foren arrendades a Ramon Andreu i a Bonaventura Boix, de Vic, i que a l'any següent ho foren de nou al primer d'aquests dos. Altres arrendaments d’aquests anys en què participà Pere Saderra, segons els manuals municipals, foren el de les parts dominicals del Mas Pradell (de propietat municipal) el 1801 i de nou el de la sal el 1803. Del 1804 hi ha una altra nota en les memòries de Miquel Saderra: “En 1804 lo pare fou company de tenir la carniseria y per un capítol de la tabba [el plec de condicions] deixaren la bast [= l'abast] de las carns y tingueren un plet ab lo ajuntament, que lo dit pare ne tingué bastant disgust". Semblantment al que he dit abans, també les actes municipals de 1804 es redueixen a un plec magre de fulls, que no ens ofereix cap auxili per a saber sobre aquest plet amb l'ajuntament, de tan mal record en el nostre home. A l'any següent l'ajuntament s'hagué de fer càrrec directament de l'administració de les carnisseries, perquè no es va presentar ningú que n'oferís un bon preu.

Enmig d'aquestes notes de caire més econòmic, Miquel Saderra inclogué en el seu escrit algunes referències de caràcter més familiar. Ja he dit que tant el seu pare com la seva mare s’havien casat en segones núpcies. Dels respectius primers casaments havien tingut només una filla cadascun. La filla del pare es deia Caterina i de gran es féu monja caputxina. L’entrada al convent de Girona (hi vestí l’hàbit el 1796, mudant el seu nom pel de Josepa) costà al seu pare 600 lliures, i encara n’hagué de gastar 200 més fins que professà a la vida religiosa tres anys més tard. La filla de la mare tinguda en el seu primer matrimoni, Antònia, es casà el 1788 amb Josep Masoliver, fadrí paraire, se li prometeren de dot 600 lliures i una calaixera amb les robes corresponents i, tot i que no es feren capítols matrimonials, “lo que se li prometé fou pagat doble”. Però les dues foren noies de vida dissortada: “Las dos minyonas, ditas Antònia y Sor Josepa, moriren mol jobes, y se pot dir màrtirs. La Antònia morí de part y la monja farida, que avia de anar en croses, lo que Déu Nostre Senyor, per ésser tan bonas minyonas, las tragué de aquest món per donar·los lo premi, en lo altre, de la llur paciència”. Del segon matrimoni nasqueren quatre fills: Maria Rosa (nada el 1777; el 1801 es casà amb Ramon Barcons), Miquel (l’autor de l’escrit, nascut, com he dit, el 1779), Jaume (1782) i Sabina (1784, morta al cap de poc). L’escrit també fa una acurada llista del procés de compra de cases i terres que es varen anar fent, un tema que ara aquí m'estalvio de detallar.

Entrats al segle XIX, Miquel Saderra va casar-se amb Ignàsia Alsina, un casament esplèndid que reuní la família d'arreu. “Lo casament fou en la octava de Chorpus, dia 19 juny 1802, ab tota pompa y festa que se podia pensar, ab unitat de parens de totas pars”. D’aquest matrimoni en nasqueren set fills, part dels quals, com passava sovint llavors, no arribaren a edat adulta. D’algun d’ells, Miquel Saderra ens en deixà una amorosa valoració, com en el cas del segon, Joaquim, nascut l’octubre de 1804: era el primer noi, “un noy de tota perfecció, mol temorós y mol entenimentat per apendre; va viure uns 8 anys complets”, fins que “en lo any 1813 lo noy primer Joaquim també agafà una desgana junt ab migraña de ulls que maleltiajà serca mitg any y morí".

El 1806 va morir el seu pare Pere. “Tingué un gros insult de feridura, que·s ferí de tot lo costat esquerra fins la llengua, que ab totas las consultas y remeys se li feren no se pugué aliviar. Visqué 19 dias y morí ab desconsol de la casa lo dimars de Carnestoltas a la tarde, que era lo dia 18 fabrer 1806. Se li feren los funerals de general menor ab misas corresponens”. Va ser enterrat a l'església del Carme d'Olot.

Entre 1808 i 1814 el país tornà a entrar en guerra contra França, aquesta vegada un conflicte molt més sever que el de la dècada anterior. Miquel Saderra (ara ja protagonista ell mateix de les seves memòries) no ens n’ha deixat cap nota local, però sí unes pinzellades de la desgràcia d’aquells anys. “En es [=est, aquest] any [1808] se comensà la guerra y me vas plagar la parayreria, perquè la cosa no anaba bé”. Més endavant en fa balanç, amb l’avinentesa de designar-nos aquella contesa com a “Guerra de la Dependència”, no pas de la “Independència” com en diria després la historiografia espanyola, perquè foren anys, precisament, de subjecció a França: “Seria per demés lo esplicar les coses que pasaren dende lo any 1807 fins lo any 1814 que durà la guerra de dependència ab los fransesos, lo que és cert que de penes, disgustos, sustos y espans foren grans, fins aberse de despetriar. Los pagos foren grans, los comestibles molt cars, encare que lo guanys eran bons, res no arribaba, lo blat arribà a 30 lliures la quartera, lo blat de moro en moltas parts de Catalunya a 56 pas. [= pessetes], lo fajol a 51 pas., lo bi bo a 30 lliures lo bot, y bi corrent a 50 pas., lo arròs y fideus a 24 cortas [= quartos] la lliura. Los pobres en part de Catalunya se morian de fam. Déu nos guardi de semblants treballs".

Pel que fa a la seva família, en un altre lloc escriu que aquella fou “una guerra que nos arruynà”, i que “vas tenir sort de dos amichs que me deixaren diners per poder pasar tan mala època”. Va haver de deixar les feines de paraire i s’arriscà, en plena guerra, a muntar una expedició comercial a Madrid. Una empresa així no era pas una novetat, perquè a Madrid hi havia una important colònia de comerciants catalans, i fins i tot algú d’Olot (com apareix també en el text), però fer-la en aquells moments era més agosarat. “Vehent que jo tenia desitg de adelantar la casa, vas probar un meu oncle Anton Morató de fer un viatge a Madrit de mercaderia surtida y fer·li portar ab los meus matxos, y lo mosso y lo company dit, que posaren tan cada un y se afectuà lo viatge, lo qual lo asertàrem, però se escaygué que los francesos en aquella època entraren en Madrit. Tots nostres plans foren frustrats. Lo comicionat me plantà la mercaderia y la deixà encarregada en un fill de Olot y después aquest morí y altre se·n encarregà, que tot anà de mal a més mal".

La història del viatge a Madrid no finalitzà en aquest punt. El 1814, quan faltava poc perquè la guerra s’acabés, Miquel Saderra mirà de recuperar alguna cosa d’aquella fracassada expedició. “Vas determinar de fer tornar lo meu moso en Madrit, a·ffi de poder replegar lo que pogués del mencionat viatge, y per compania de ell hi anà Ramon Barcons, y anà lo moso ab tres matxos”. Però les coses també se giraren en contra. Passat Reus, “aixiren lladres al moso y lo degollaren y quedà com a mort y los companys que anaren fugiren y después recolaren y lo portaren en Butarell, que allí, per medi de un facultatiu pràctich fou curat prompte y emprengueren lo camí de Madrit. Allí trobaren los diners de mercaderia envertits en vales reals a 60 pº [= per cent] de pèrdua y lo comisionat, per desfer·se dels vales, los bratà [= baratà, canvià] ab creas a 80 pº y las portaren en València y allí tingueren disgust ab lo resguart però a resumidas cuentas las bretaren en panyos y los portaren en Reus. Jo en Reus los vas bretar los panyos en llana bruta, en esta [Olot] la llana la vas bretar en tocinos. An fi de tot, la pèrdua fou grosa".

Va ser també durant el temps de la guerra quan morí la seva muller: “En dit any [1812] la Ignàsia, ma muller, sobre dels espans y sustos tingué una desgana de serca 4 mesos, y morí als 11 novembre de dit any 1812. Se li féu lo foneral corresponent de la casa, general menor y ella se dexà 300 misas que se li foren selevradas prompte”. El 24 d’abril de 1814 Miquel Saderra es tornà a casar, amb Francesca Oms (o Homs), filla del Molí de Castellfollit. D’aquest segon matrimoni en nasqueren vuit altres fills.

Però la Guerra del Francès i i fracassos com el de l’expedició a Madrid, l’obligaren a espavilar-se i allò que havien estat petits negocis acabaren convertint el seu establiment en una de les principals adrogueries d’Olot. Com que la guerra deixà el tragí de sal i arròs sense massa demanda, començà a traficar amb oli. Tampoc no li anà prou bé i decidí “comensar a tractar ab cacaus y sucres que jo no sabia lo que era” i això sí que li començà a rutllar, tot i la seva ignorància confessa sobre aquesta mena de productes. “Això fou lo motiu que en dit any vas comensar de fer fer xeculata y de en poch en poch, anant aumentan la botiga y anant entenent ab los gèneros y fou tan lo nom de la botiga que agafà, que arribà ésser de las principals botigas de Olot que així los que vindran después de mi pugan mantenir lo bon nom”. La botiga d’adroguer ocuparia una cantonada entre els carrers de la Claveguera i de Bellaire. La va acabar de comprar el 1813, en un estat molt precari, “tot dolent a punt de anar·se·n a terra, preu de 1200 ll, lluïsme 120 ll”. La seva posada a punt es faria un cop acabada la guerra: “En 1816 vas comensar la casa del cantó y continua·la en lo any 1817 y contant que entre las obras y guarnir la botiga de adroguer se me vas gastar 100 dobles de 4t, y per conseguir un tant vell gasto eixint de una guerra que nos arruynà, vas pendre un censal de 700 lliuras”. Un censal era, per entendre’ns, una mena de préstec.

A partir d'aquí les memòries es redueixen a la llista de naixements i defuncions familiars, amb només una al·lusió molt crítica al Trienni Liberal: “En 1820 començà la mala època del temps de la constitució que patírem en los tres anys mol sustos y no forem asesinats sinó de butxaca ab los gran pagos; però ne surtírem bé gràcia a Déu”. Miquel Saderra i Iglésias morí el 16 de desembre de 1857. L’hereu i continuador del negoci de l’adrogueria recaigué en Joaquim Saderra i Homs, nascut el 1820 de la segona muller Francisca. El 1846 es casà amb Serafina Mata. No sé dir quan es tancà l’adrogueria dels Saderra, però no subsistí més enllà d'aquesta generació.

Passats els anys, algú va decidir de posar en net el que no era sinó un quadern d’anotacions. Possiblement fos el seu nét Josep Saderra i Mata (1850-1924). L’autor d’aquesta nova versió de les memòries de Miquel Saderra hi posà ordre, hi féu alguns retocs literaris i algun paràgraf de nova redacció, i passà a tercera persona del verb tot el que era en primera persona. El nou redactor hi posà un títol més pompós: “Genealogía y notícia històrica de la successió, origen, progrés y actual estat de la família del Sor. Miguel Saderra e Iglésias, formada dels apuntes que inèdits deixà lo difunt escrits de pròpia mà”. A més, hi afegí unes notes sobre alguns dels fills de Miquel, especialment dels que seguiren la carrera eclesiàstica o la vida religiosa, com ara Ramon Saderra i Alsina (fill de la primera muller) que es féu caputxí, cantà la primera missa el 1834 i, amb motiu de l’exclaustració de 1835 passà a França, d’allí a Roma i acabà, després de moltes penalitats, a les missions de Mesopotàmia. D'ell hi ha inclòs un curiós compte de tot el que costà per a la família la celebració de la seva primera missa i que sobrepassà les dues-centes lliures. També s'hi troben unes breus notícies sobre Josep Saderra i Homs, que es féu jesuïta i passà per Roma, Bèlgica, França i finalment a l’Havana, i sobre un altre fill igualment jesuïta, Pere Saderra i Homs, que actuà a les missions del Brasil i després a Montevideo i a Buenos Aires. Com que, tot i la nova redacció, es tingué cura de seguir conservant el manuscrit original de Miquel Saderra, és d’aquest d’on he extret tots els textos que he transcrit aquí.

L'atribució que faig a Josep Saderra i Mata de la versió en net de les memòries del seu avi Miquel Saderra i Iglésias se sustenta en diverses raons: les dues versions d’aquestes memòries formen part del llegat que la família d’aquest olotí notable donà, fa unes dècades, a la ciutat d’Olot, guardades ara a la Biblioteca Marià Vayreda; fou un gran activista cultural i un pròdig escriptor de temes històrics i literaris, i versificador d’estil finament subtil i a voltes desenfadat. I això darrer s’adiu bé amb l’octava que, de forma anònima, inclogué en la portada d’aquesta versió en dedicatòria a l’autor de les memòries: “Serà en lo món perpètua sa memòria // en los anals de la fama quedà escrit // ja may serà son nom cosa il·lusòria // ni patrici tant honrat sentirà olvit: // gossant son esperit de immemorial glòria // per més que’l cos sia en cendra convertit // ocult entre las sombras de la terra // Olot no olvidarà a Miguel Saderra". D'això de no oblidar-lo, que per nosaltres no quedi.