98. A fer el soldat ara mateix... o fuig corrents! L'aversió al sistema de quintes a Olot i comarca (1726-1745)

El 1726 Felip V va incloure Catalunya en una lleva general de 8.000 homes, cridats a omplir els regiments d’infanteria del seu exèrcit. Fins llavors els pobles de Catalunya, emparats en els furs i lleis que impedien l’enrolament dels catalans a l’exèrcit de forma obligada, havien aportat homes a l’exèrcit del rei amb voluntaris als que se’ls donava alguna gratificació o amb gent desvagada i sense arrelament local. En cas de guerra i de perill, els mateixos pobles organitzaven sometents i altres cossos voluntaris perquè actuessin al moment, en general molt més eficaços que l'exèrcit regular. En aquell 1726, doncs, la monarquia imposà als catalans canvis en el sistema de recluta, convertí tot el jovent masculí en possibles soldats i rebutjà el sistema tradicional de voluntaris o mercenaris. En temps de pau, això d’omplir l’exèrcit de gent vinguda de la necessitat i de la misèria podia ser un modus vivendi per als soldats, però no era pas un escenari prometedor, si bé també és cert que el desarrelament familiar i social dels voluntaris era un factor positiu a l’hora d’integrar-se en un cos com el militar. El nou sistema preveia que es fes un sorteig –una “quinta”– entre tots els joves de cada població i, toqués a qui toqués, els extrets quedaven forçats a anar a fer soldat, a servir el rei, com era manat pels preceptes divins. A partir de llavors a Catalunya parlarem de la “quinta”, la recluta per sorteig entre tots els joves obligats a tenir-ne números, a diferència de la “lleva”, el sistema emprat en els processos anteriors. Aquesta diferenciació cap a finals del segle XVIII s’havia diluït, en benefici del primer, i en els textos oficials les diverses denominacions castellanes de quinta, leva, recluta i reemplazo hi van acabar essent usades sense cap distinció semàntica.

Entre els pobles, aquesta novetat va ser una autèntica desgràcia. Sort del “solo” –és un dir– amb què la reial ordre de la lleva semblava dir que no n’hi havia per tant, perquè s’hi feia avinent que “los soldados que en esta leva se levantaren sirvan solo sinco años”. Els problemes van ser també per als regidors i batlles dels pobles, que eren els que ho havien d’aplicar amb els seus joves conveïns. Els regidors d’Olot, voluntariosos, miraren de fer allò que se’n diu fer alguna cosa i s’adreçaren al governador i corregidor de Vic “suplicándole se serviesse dispensarles el consuelo de poder buscar hombres voluntarios para ir a servir en la guerra, porque el sorteo podría recaher en personas que sentirían muy mucho haver de ir a la guerra y que sería de notable desconsuelo para su casas”. A pagès i en el treball els braços joves sempre són els més imprescindibles i si algú se'ls emporta, les famílies ho pateixen molt. Les gestions no va servir de res, la reial ordre era la que era i no admetia contemplacions. Van haver d’aplicar-la en els termes amb què s’expressava, o sia que “sea precisamente por sorteo sin admitir vagabundos ni desertores y sin que se puedan poner substitutos en lugar de aquellos a quien tocare la suerte".

La tria a sorts dels que haurien d’integrar-se a l’exèrcit del rei per un període de cinc anys anava d'aquesta manera. Dels 8.000 homes que es volien reclutar, a Catalunya li corresponia aportar-ne 836, distribuïts entre les diverses poblacions més o menys en proporció al seus habitants. Per exemple, a Olot li’n tocaven 6; a Besalú i la seva rodalia (Parròquia de Besalú [Sant Ferriol], Juïnyà, Ossinyà, Briolf i Fares) se’ls en demanaven 2; a Tortellà i baronia de Sales (Sales, Sadernes, Gitarriu, Riu i Entreperes) un de sol entre tots. I així a cada territori. Per part dels ajuntaments el primer que calia fer era confeccionar una relació de tots els joves que hi residissin, que fossin solters, que haguessin complert 18 anys i que no passessin de 40, i “que tengan la estatura, robustez, sanidad y disposición competente para el manejo de las armas y servicio de la guerra”. D’ells se n’havien de fer dues llistes, la dels que ho complien tot, i la dels que, pels motius que es podien al·legar, els rectors de la cosa pública de cada poble jutgessin que no complien la tercera de les condicions. Fetes les llistes, venia el sorteig. S’escrivien els noms de la primera llista (els aptes del tot) en paperetes, es dipositaven en un recipient i un infant de menys de 10 anys, innocent per tant, n’extreia tantes com soldats s’havien d’aportar, més un substitut pel que pogués ser, de totes les quals coses se n'aixecava acta. Però quedava encara un pas final, el més delicat i complicat: anar a capturar els mossos que els hagués tocat la rifa, abans no tinguessin temps de fer-se fonedissos, i conduir-los amb tota seguretat fins al lloc on s’havien de concentrar i lliurar a mans militars.

En teoria, el procediment no era complicat, però quan es juga amb les persones i els seus espais de convivència i de treball, res no és planer. Ho il·lustra el procés seguit a Tortellà i la baronia de Sales, on, entre tots, havien d’aportar a la milícia un únic jove. El dia 15 de desembre de 1726 es van reunir a casa del batlle de Tortellà els dos principals mossens de la parròquia, el mencionat batlle, els dos regidors del poble, el batlle de la baronia de Sales, els dos regidors de Sales, els dos de Sadernes, un únic regidor de Gitarriu, els dos de Riu i el regidor d’Entreperes, “y otras differentes personas del dicho lugar de Tortellá”. En total, catorze autoritats locals més el grup indefinit dels que no es volien perdre això de fer “una recluta o soldado para el servicio de Su Magestad, de los mossos solteros que habitan en dichos lugares, sus términos y masías”. L’acta inclou els noms dels joves considerats aptes: sospitosament, a Tortellà només n’hi havia quatre, en canvi n’eren 7 a Sales, 4 més a Sadernes, 5 a Gitarriu, 7 a Riu i 5 a Entreperes. Els noms d’aquests joves van ser “puestos dentro de unas membranas que entre todos hazen el número de treinta y dos rodolines, quales todos deven concorrer en dicho sorteo”, el qual va ser fet “en presencia de todos por Carlos Manella, menor de diez años” i sortí escollit Joan Palomer, criat del mas Sabater de Sales. Com a suplent, una nova extracció va donar el nom de Silvestre Argelés, jornaler d'Entreperes.

Arribada la nit del mateix dia del sorteig, les autoritats de Tortellà i baronia de Sales (ara, amb l’absència dels dos mossens) van fer colla per a anar a capturar al que havia estat extret en el sorteig. Ens ho explica un altre text notarial que dona fe d’aquesta actuació: “Nos subimos todos juntos de noche en la dicha casa y manso Sebater de Salas para tomar el dicho Juan Palomer, el qual no encontramos en dicha casa ni saber su hamo en donde era”. De moment, mans buides. L’opció immediata va ser anar a la recerca del substitut, però ja ens podem imaginar que el desenllaç no diferí pas de l’anterior: “Consequtivamente nos fuimos en dicho lugar de Entreparas y en la casa del dicho Silvestre Argelés para aprehederlo. Tampoco no lo encontramos en dicha su casa, haviendo dende entonces fechas varias diligencias para tomar el uno o el otro de dichos Juan Palomer y Silvestre Argelés y no haver encontrado el uno ni el otro, ni haver tenido noticia en donde se havían escapados, assí que jusgamos y tenemos por muy cierto que aquellos se han huido y escapado”. Clarivident deducció.

Encara fou més embolicada l’anada dels d’Argelaguer i veïnat de Sant Jaume de Llierca, a prendre el seu mosso a qui havia tocat de fer el soldat. Ho sabem també pel testimoni notarial de tres dels que hi participaren, Pere Palom, Joan Benet i Miquel Fàbrega, tots d’Argelaguer. Com en els altres pobles, s’havia fet el sorteig el dia 15 de desembre. Segons el testimonial, en aquell mateix dia, a l’hora “que devia esser entre las honsa y las dotze de la noche (...) vino en muchas casas para mandarnos, el Honor. Pedro Llobera, bayle de dicho lugar de Argelaguer, diciéndonos que lo havíamos de seguir llevando armas, sin explicarnos en qué parte havíamos de ir, sino que nos dixo que havíamos de ir por el servicio del Rey nuestro señor (que Dios guarde) y haviéndonos puestos en la siguimiento, llegamos a la hora que devía esser unos tres quartos de hora de la manyana del día presente (...) en el vecindario de San Jayme de Llierca, término y parroquia del lugar de Montegut. Y puestos en el circuhito de una casa nombrada el manso Riera, nos dijo dicho señor bayle que allá havía de capturar a Estevan Serra, mosso u criado de dicha casa y manso Riera, hijo legítimo y natural del lugar de Bagudá, por haver aquell salido a sorte de rodolín por una recluta u soldado que tocava hazer al dicho lugar de Argelaguer y vezindario de San Jayme de Llierca”. L’escenari queda definit i fàcil de resseguir: nit avançada, el mas Riera envoltat de gent armada perquè ningú no s’escapés de la casa, gent reclutada pel batlle amb segell de secretisme perquè no s’alertés qui no devia, i un mosso que, sabent-ho o no, havia estat condemnat a servir l’exèrcit, lluny de la terra, per una cadència d’anys que es farien eterns. A no trigar algú va sortir de la casa i va ser aturat pel batlle. Li preguntà si es deia Francesc. “Y él respondió que no, que se dezía Estevan”. Havia caigut a la trampa? Al moment el batlle el va detenir, amb l’explicació que, precisament, a qui buscava es deia Esteve. Però aquí no va acabar l’embolic. Obtinguda la peça, la comitiva armada començà a desfer el camí i, a la que eren cosa d’uns dos-cents passos enllà de la casa, es trobaren amb un dels regidors del veïnat de Sant Jaume de Llierca, el qual “dixo al dicho señor bayle que el mosso que havía capturado y se llevava preso, no era el que havía salido a sorte de rodolín”. Que no, que aquell era un germà. Per a més embolic, el regidor assegurà que el noi que portaven detingut, malgrat el que hagués dit, es deia Francesc. I que el que havia sortit per a fer el soldat es deia, efectivament, Esteve, però que no era pas aquell. Davant d’això, el detingut “dixo la verdad de que él no se dezía Estevan, sino Francisco”. Tornem a començar. Francesc se n’anà amb el regidor i la colla retornà al mas Riera. Arribats que hi foren, passà el que no podia deixar de passar: “reconocimos todos los quartos de dicha casa por ver si encontraríamos el dicho Estevan Serra. Y no haviéndolo encontrado, ohimos que el dicho señor bayle dixo a Pedro Serra, colono de dicho manso Riera, si sebía en qué parte era el dicho Estevan Serra, su criado. El qual le respondió que no sabía en donde era".

En tots aquests casos les autoritats militars no atenien explicacions, no perdonaven i s’anava a un nou sorteig. L’exèrcit era una institució que consumia jovent i els pobles els n'havien de fornir, fos aquest tal o aquell qual, però sense màcula en les formalitats que la reial ordre imposava. A Olot havia passat el mateix que en els altres pobles, que els sortejats havien escampat la boira i tocat el dos amb tanta celeritat com els donaven de si les cames. El dia 15 de desembre havien fet l’extracció dels sis mossos que se suposava que anirien a fer el soldat: Francesc Sitjar, Joan Pla, Josep Quatrecasas, Joan Puigdemont, Esteve Matavera, i Pau Llosas i Caset. Però el dia 23 l’hagueren de tornar a fer, pel mateix motiu que arreu, és a dir, atenent “dichos regidores que de los seys mozos sorteados, haviendo hecho todas las diligencias imaginables para aprenderles, solamente se han podido coger dos (que ya se han entregado al Sr. Corregidor de Vique) por haver huido dichos sorteados y demás solteros de esta villa, ni saber en donde tienen su paradero”. En aquell dia van haver d’extreure d’un càntir altres nou noms (inclosos els suplents), amb la prevenció “que se hagan todas las diligencias practicables para coger y aprender los demás que primeramente salieron en el día quinze”, sense deixar de capturar els sortits en aquest segon sorteig. Tasca difícil, perquè suposo que ens hem fixat en la lectura del text anterior, que d’Olot n’havien marxat no només els que els havia tocat, sinó també els “altres solters”, en una prudent prevenció per a evitar que un cop de mala sort els portés al càstig d'anys de vida en l'exèrcit.

A Besalú i rodalia havien efectuat el sorteig dels dos mossos que els corresponien un dia abans, el 14 de desembre. La dissort –dir-ne sort seria sarcàstic– va tocar a Simon Lladrera i a Miquel Puig, ambdós de la Parròquia de Besalú. Com a suplent per al que fos, va sortir el nom de Miquel Pla, de Briolf. Potser aquí la cosa va quedar més controlada, però una setmana després s’hi va haver de tornar perquè “el uno de los sacados a semejante sorte de rodolín por soldados (...), el nombre de qual es Miguel Puig, de la Parroquia de Besalú, no fue admitido por esser aquél loco”. La previsió de tenir ja un suplent no va servir per res. En aquesta segona votació va tocar haver de fer el soldat Pere Ferrer, jornaler del lloc d’Ossinyà, amb dos altres suplents. Ferrer va fugir a Begudà, on fou capturat pel regidor de Fares. Però sembla que des d’aquell moment li sobrevingué una sordesa i amb aquesta limitació de no poder sentir tocs de corneta, de tambor o els crits dels seus superiors, no podia pas anar a fer la guerra. Sobre si era o no sord, me’n guardaré prou de prendre partit. Només puc dir que dos dies després del sorteig, Antoni Llorens, Miquel Pujol i Vicens Batlle (els dos primers de Besalú i el tercer de la Parròquia de Besalú) testificaren tenir “bien conocido de trato y conversación a Pedro Ferrer, joven jornalero vecino del lugar de Ausinyá (...), del qual jamás hemos comprehendido en su trato y conversación que con él differentes vezes hemos tenido, fuesse aquel sordo, antes bien responder aquel muy prompto y dequadamente a las preguntas que nosotros le hezíamos, ni tampoco haverle ohido a dezir a ninguna persona de que fuesse sordo”. A més, Batlle digué haver estat a Begudà quan se’l detingué i que mentre feien camí (suposo que cap a Besalú) ell i d’altres acompanyants s’adreçaren en diverses ocasions a Ferrer “no con voz alta, sino baxa”, i que aquest “nos respondió siempre edequadamente a lo que le preguntamos. Y no podimos comprehender de que aquel fuesse soldo (sic)”. Amb una conclusió funesta per al pobre mosso: “Se ha hecho sordo por vallaques dende las nueve horas de la noche passada [quan va ser detingut] hasta agora y por tal sordo no le tenimos nosotros dichos attestantes ni lo tienen todas las personas que han tratado y conversado con él antes de prehenderle”. Els testimonis poden semblar insolidaris, però si algú fugia de fer el soldat, el seu lloc l’hauria d’ocupar un altre, no hi havia escapatòria possible. Potser seria un d’aquells moments en què afloren les contradiccions que la convivència dels dies asserenats sol mantenir en la foscor.

Amb tot això, ja es veu que la confecció de les llistes era el punt més compromès perquè era decisiu. Saber qui ja té divuit anys i qui n’ha fet quaranta, entrar o no en una o altra llista, tenir o no per malalt o per impedit un candidat, considerar si la poca talla d’un mosso és la que correspon per excloure’l o no de l’exercici de les armes, són qüestions que requereixen temps i informació, cosa que potser en els llocs petits era de més bon resoldre, però no pas a les viles de població nombrosa. I no menystinguem el factor de les influències, la familiaritat i els favors que podien fer moure noms o deixar-los-en caure com qui no se n’adona. Hi havia una contradicció en el sistema: per una banda calia fer publicitat de les llistes sobretot perquè no s’hi deixés ningú, però a la vegada les llistes requerien discreció per a evitar, en el possible, les fugues. L’examen de les llistes de què disposem ofereix dubtes sobre el rigor amb què haurien estat conformades. Dels 32 joves solters d’entre 18 i 40 anys que es deia haver-hi a Tortellà, la llista d’aptes només inclou quatre (quatre!) noms. Clar que 15 dels declarats exclosos ho eren per tenir l’ofici de paraire o de teixidor, un eximent contemplat en la reial ordre, però no s’avala que realment aquesta fos la seva condició laboral. En la resta es justifica la seva exempció amb genèrics com ara ser “molt malalt”, de “poca estatura”, ser fill de pare major de 70 anys, ser coix, etc. Com que havien de ser solters, un dels exclosos ho fou “por tener ya de mucho tiempo a esta parte la licencia de la Curia Romana para contraher su matrimonio” (quants matrimonis degueren sorgir pel temor a poder ser quintats?). A Besalú les llistes van ser protocol·litzades amb posterioritat al sorteig, cosa que donà peu a situacions lluïdes i misteriosament sobrevingudes, com ara haver d’excloure diversos joves a posteriori, l’un perquè “es de pequeña estatura y coxo, lo que se ha veriguado después de haver hecho el sorteo” (ningú abans no s’havia fixat que era baixet i coix?), un altre perquè “tiene una hernia intestinal vitual, lo que se ha veriguado después de haver hecho el sorteo”, i diversos altres exclosos tardans amb el motiu que “no llega en la edad de diez y ocho años, lo que se ha averiguado después de haver hecho el sorteo”. No em digueu que no fa sensació de poca escrupolositat si ho mirem amb ulls benvolents, o d’un cert tuf de potinejada si ho considerem des de la malfiança.

El fet que de la quinta en quedessin exclosos els homes casats i els que pertanyien a determinats oficis manufacturers, ens aboca a una última conclusió: en definitiva, els que havien d’anar a omplir les files de l’exèrcit, malgrat el nou sistema que pretenia igualar tothom davant l’obligació de servei militar, eren sobretot els de poca estabilitat laboral i familiar. A Besalú, dels 29 homes que anaven a la llista d’aptes, 17 d’ells tenien la condició de “criats”, gent que feia vida en cases d’altri o inclús en el monestir. A ells hi hem d’afegir dos “jornalers” (homes sense ofici concret, a disposició de qui els donés feina), i dos joves en fase de formació gremial, que en total representen el 72 % dels cridats a ser sortejats. El cas d’Olot és per força diferent, atès el nombre dels seus habitants i la dedicació de bona part d’ells en les activitats manufactureres, però ens deixa la mateixa sensació respecte dels cridats a la milícia. Cal distingir-hi entre la llista dels possibles mossos que vivien dins de la vila, i la dels que ho feien en el terme, en aquest darrer cas equiparable a les altres nuclis rurals de la comarca. Començant pels darrers, dels 68 homes inclosos en la llista del terme, el 41 % eren mossos, bovers o mulers; el 23,5 % eren fills de masovers; només un 10 % eren fills de propietaris dels masos (si bé cal aquí advertir que era habitual que els propietaris visquessin amb la seva família a Olot, on exercien de negociants o oficis de carrera); i el 25 % restant es repartien entre gent d’ofici divers, fills de jornalers o el cas de dos joves que feien de mestre d’escola particular en uns masos que s’ho podien permetre. Respecte dels 112 mossos de la llista d’aptes per a fer el soldat que habitaven dins de la vila, la situació experimenta certs canvis, però segueix tenint un to baix: el 44 % eren fills de pare amb professió reconeguda (segurament no serien fills primers, perquè aquests seguirien l’ofici patern); el 33 % eren aprenents o fadrins (els que més hi ha són d’aquests darrers), és a dir, joves, en general de fora d’Olot, que eren aquí per a fer l’aprenentatge d’un ofici al costat d’un mestre reconegut i que, per tant, ara podien veure truncat el seu accés a una professió; i el 22 % i escaig es repartien entre fills de jornalers, mossos i altres situacions, com ara 4 estudiants. No es pot pas dir, doncs, que l’obligació d’anar a fer el soldat a través del sistema de quintes fos massa democràtica o igualitària, les xifres vistes amb detall revelen que aquesta obligació carregava majoritàriament sobre els fills de les famílies de poca condició social i econòmica. És de notar que, a la llista d’Olot, molts dels mossos de les cases de pagès del terme ni tan sols hi són inscrits amb el seu nom i cognom, com passa amb la resta i era obligat de fer, sinó amb fórmules despersonalitzades i de poca fiabilitat, a la manera de “lo mosso o bover del manso Faja”, “el mosso de mayor edad del manso Fábrega” o “un mancebo labrador habitante en el manso Clusells".

Quatre anys després, una nova reial ordre del mes de desembre de 1730 manà fer altre cop una quinta o lleva de 4.806 homes, dels quals Catalunya n’havia d’aportar 169 i poc temps després, el 1732 se’n tornà a fer una altra de 7.153 homes més, 230 dels quals havien de sortir de Catalunya. El procés (desenvolupat al llarg dels anys següents) fou similar a aquell primer de 1726 i no em repetiré en el detall. Una novetat important en la comarca fou que, si bé en la quinta de 1726 els rectors de les parròquies havien assistit i s’havien integrat a la presidència de l’acte del sorteig, ara tot foren excuses per no ser-hi presents, una actitud que els textos donen a entendre que era força generalitzada, com si se’n volguessin desinteressar o apartar de forma desdenyosa. En deixaren constància els regidors olotins en les actes municipals de 1733: “Habiéndose pedido por parte nuestra a los párrocos de la presente villa de Olot, se sirviesen assistir en el presente auto de sorteo, han respondido esto es, el Rdo. Dn. Jaume Quera, sacristán, que estaba ocupado por cosas de la Curia, y el Dr. D. Manuel Soler, domero, que estaba indispuesto. Y así no podían assistir en dicho auto de sorteo”. L’octubre de 1734, el corregidor de Vic deia estar preparant una relació dels rectors de parròquia que havien assistit o no als actes de sorteig de quinta en la seva demarcació i demanà al batlle d’Olot un detall de “lo que hubiese ocurrido; u en caso de haber sido por la negativa de parte de los párrocos de esa villa, me enviará usted un testimonio para ponerlo con otros que han faltado en el corregimiento de mi cargo”. El que havia passat era que el 17 d’agost el batlle s’havia presentat davant dels dos rectors de la parròquia de Sant Esteve, mossèn Quera i mossèn Soler, “y les dixo si querían asistir al sorteo de los mossos solteros de dicha villa de Olot, que el día 17 se devia haver en la casa de dicho ayuntamiento (...), respondiendo que no podían assistir a dicha extracción por estar ocupados por dicha iglesia parroquial".

D'aquestes altres quintes dels anys trenta se n’ha de tornar a posar en relleu el poc entusiasme i fins i tot aversió que suposava per als pobles veure que alguns dels seus joves, en plena edat de treballar i d’atendre l’entorn familiar, eren obligats a desaparèixer durant uns llargs anys, entregats per obligació a la vida de la milícia. Les fuges, les desaparicions de joves a les portes d’un sorteig de quinta, seguien essent a l’ordre del dia i a cada nova convocatòria les autoritats polítiques del país havien de fer més notòries les amenaces i les penes contra els que es fessin escàpols. Dels sis mossos extrets l’agost de 1734 a Olot, es veu que, segons declaració de l’ajuntament, “solo se pudieron haber 2 de dichos sorteados, habiéndose ausentado los demás de la presente villa, sin haber podido saber su paradero, sin embargo haber hecho varias diligencias a este fin”. Passada una setmana sense haver-los trobat, “nos conferimos en las casas de los dichos sorteados requiriendo a sus padres, hermanos y amos respectivamente, dixesen donde estaban los dichos sorteados; nos respondieron que no estaban en sus casas ni sabían en donde se hallaban, por haberse ido de sus casas algunos días había”. D’aquí a pujar l’últim graó contra els fugitius: “Pasamos hoy inmediatamente por medio de publicación de pregón, en publicarles por reos incursos en las penas prevenidas en dicha Real Ordenanza” de convocatòria de la lleva. Els fugitius o les seves famílies podien ser multats amb 100 lliures, si bé aquesta vegada l’ajuntament es guardà d’aplicar-ho als seus familiars, per no haver-se pogut justificar “que sus padres, hermanos ni amos, hayan contribuido ni consentido en su fuga”. Encara sort.

També haig de dir que algun cop la cosa acabava bé per als interessos de les autoritats locals, obligades a cumplir el que els era manat: el 1732 el batlle de Bassegoda explicà que un cop fet el sorteig dels pobles i vist “que los mancebos todos se huyian dentro la Francia”, atès que ell era ben a prop de la ratlla amb aquest país, per on els sortejats es feien escàpols, els regidors li demanaren “que les hiziese entender a los que havian sorteado, que no se ausentassen, que se los daría alguna cantidad de dinero por regalo, a fin que sirviessen de gusto y con toda fidelidad al rey”. Amatent a l'encàrreg rebut, anà fins a Ribelles, a tocar de França, on féu cridar “con seguridad” a Andreu Campduras, veí del poble, i li demanà que accedís a fer el soldat, amb la promesa d’una gratificació. Quant? Va preguntar el jove. “Siete doblones de ocho de buen precio, y otros quales hazen la suma de ciento y noventa y seis libras moneda barcelonesa, y un par de camisas”, li oferí el batlle. El jove trobà l’oferta suficient i, acompanyat pel regidor de Llorona, fou portat a Besalú, on se’l detingué per a ser portat a Girona. Ep, que no hi hagi cap dubte, abans se li pagà tot el que se li havia promès; la paraula donada era sagrada, com havia de ser.

En els anys quaranta es tornà al sistema de lleves, la recluta de voluntaris per a la milícia. Llavors els entrebancs vingueren per la banda del cost que això suposava per als ajuntaments, ja que aquests havien de facilitar uns primeres recursos econòmics per a fer atractiu l’enrolament dels voluntaris. El 1744 tocà a Olot haver de buscar dotze joves que s’avinguessin a anar a fer el soldat i l’ajuntament no trobà altra sortida que demanar una contribució extraordinària a la població, “hazer un repartimiento por menor entre los vezinos y moradores de dicha villa, a fin de satisfazer la gratificación de dichos 12 hombres”. Ara bé, quan a l’any següent entraren els nous regidors a l’ajuntament d’Olot (es mudaven cada any) “hallaron no haverse aun hecho la entrega del número de soldados que tocaron a dicha villa, por no haverse cobrado la tasa hecha a cada uno de los individuos de ella”, i com que les autoritats els reclamaven els 12 homes, “no hallándose dinero suficiente para satisfazer la gratificación a los soldados”, van haver de demanar un préstec particular que comptaven retornar un cop tothom hagués pagat. Però en aquell 1745 el rei exigí a Olot altres 7 mossos més, i vinga a tornar a demanar una contribució a tota la població, amb l’agreujant que els que gaudien de privilegi militar al·legaren no haver-la de pagar. Havent recorregut a la Reial Audiència de Barcelona, es respongué a l’ajuntament olotí amb to bonàs, donant per fet que els privilegiats serien els primers a no voler desairar les disposicions reials: “El Rey tiene mandado que se haga esta recluta como la del año pasado, satisfaciéndose los gastos indispensables por el estado general de la villa [la població comuna] y contribuyendo voluntariamente a ellos los que gozen de privilegio militar o de privilegiada exempción, a que no se negarán una vez que Su Magestad pide como voluntario este servicio”. De bona voluntat poca o gota, perquè a l’any següent els olotins que gaudien de privilegi seguien sense voler pagar per a la gratificació dels que es presentaven per a anar a la milícia pel contingent olotí.

El 1770 es va voler posar en pràctica una nova fórmula amb pretensions de ser definitiva i perdurable, el reemplaçament anual obligatori, en el que, per a aquell primer any, Catalunya havia d’aportar 2.400 homes. Començà un estira-i-arronsa entre el que la reial ordre manava i el rebuig popular que suscità, i que desembocaria el 1773 en el conegut episodi viscut a Barcelona que coneixem amb l’expressiu nom d’Avalot de les Quintes, que obligà les autoritats a haver de recular. L’encaix del servei a l’exèrcit amb la vida i la construcció social i fins i tot econòmica, a Catalunya sempre va patir de mala peça al teler. Com va deixar dit en una ocasió el Marquès de la Mina (Santiago Miguel de Guzmán), que va ser capità general de Catalunya entre 1742 i 1767 i que per tant coneixia bé els catalans, “es tan odioso a este País el nombre de quintas”, que “se despoblaría el Ampurdán y la Cerdaña huiendo de las quintas”. Veient la documentació olotina, ves si no hi hauria pogut afegir també la Muntanya, el nom amb què es coneixia el que ara és la Garrotxa.

60. Jaume Basil, pintor i daurador establert a Olot (+1764)

Detall del retaule de Sant Antoni, d'Olot

La botiga de l'adroguer Josep Ferrer i Orriols era, als inicis del segle XVIII, al cor de la vila d’Olot, a la plaça Major. Com a bona botiga d’adroguer, feia goig d’entrar-hi, no sols per l’amalgama d’olors que en saturava l’aire, sinó també pel plaer que causava a la vista, tot al seu lloc, tot ben arrenglerat. Hi havia vint-i-vuit calaixos de botiga, tots pintats a l’oli, cadascun amb un seu rètol de paper que anunciava allò que s’hi guardava. Hi havia també deu capses rodones grans, de botiga, pintades a joc amb els calaixos i amb rètols d’identificació. Però el que atreia les mirades era l’armari central de fusta amb les seves portes, pintat i en part daurat, que hostatjava una imatge de la Mare de Déu del Roser. A tocar d’aquest armari hi havia unes altres imatges, esculpides en marbre blanc, de Sant Domingo, Santa Rosa i Santa Magdalena. El conjunt es completava amb dues figures de guix pintades, amb la imatge del petit Jesús en cada una d’elles. Josep Ferrer i Orriols vivia al damunt mateix de la botiga. Presidia la sala de casa seva un gran quadre emmarcat pintat a l’oli on es veia el Crist crucificat. A la seva habitació Ferrer i Orriols s’hi havia fet col·locar un armari de fusta o oratori amb portes, daurat de dins, on hi tenia exposada una altra imatge de Crist crucificat, una de la Mare de Déu del Roser i les dels sants Rafel i Antoni de Pàdua, totes de fusta tallada i daurada. Un altre quadre de la seva cambra figurava Sant Francesc amb dos àngels.

Tota aquesta riquesa artística –art domèstic, però art al cap i a la fi– no hauria estat possible sense la figura del pintor i daurador, una professió dotada llavors de gran vàlua professional. El treball dels pintors i dauradors en l’acabament dels grans retaules del barroc (treballats en fusta per un escultor) és una faceta que els ha estat reconeguda i valorada, però més enllà d’aquestes obres de pes, eren molts els espais de la vida quotidiana que apareixien enriquits gràcies al seu bon fer. Estances decorades, capelletes de devoció familiar o personal, petites imatges, llits o mobiliari, objectes ocasionals i quadres pintats que decoraven les cases de les famílies benestants (en les de condició humil, les referències devotes es feien a base d’estampes de paper, molt més barates) foren possibles gràcies als pintors i dauradors locals. La llàstima és que, si dels grans retaules ens n’ha quedat només una petita mostra –ai les guerres i la niciesa humana!–, de tota la producció domèstica d'aquests artistes locals pràcticament no en tenim res més que quatre engrunes.

A Olot, durant el segle XVIII, hi treballaven, en uns anys per altres i fent números rodons, entre tres i sis pintors i dauradors. De tots ells, la família que mantingué major continuïtat generacional fou la dels Basil, una família de llarga tradició de pintors i dauradors que s’establí definitivament a la nostra vila en els anys vint d’aquella centúria, de la mà de Jaume Basil, el protagonista del present article.

Els pares de Jaume Basil, segons el seu testament fet pocs dies abans de morir, havien estat Francesc Basil, pintor i ciutadà de Vic, i Estàsia. Se sol dir que Jaume Basil havia nascut a Vic, però no sembla que s'hagi pogut contrastar. De totes formes, en un dels primers documents olotins en què hi apareix Jaume Basil, aquest s’identifica com a “habitant de la ciutat de Vic”. A Olot vingué a fer-hi vida cap a 1726, l’any en què el seu nom apareix per primera vegada en el llibre del cadastre de la vila, el llibre on anualment es consignaven tots els caps de família de la població a efectes del pagament d’aquest impost reial. No era pas el primer cop que els Basil es relacionaven amb Olot, perquè el 1719 el seu pare Francesc intentà –sense èxit– de fer-se càrrec de la dauradura del nou retaule del Roser fet per l’escultor Pau Costa uns anys abans per a l’església de Sant Esteve, en detriment de l’encàrrec que, en aquest mateix sentit, havien rebut els germans Antoni i Joaquim Soler i Colobran.

Jaume Basil vingué a Olot casat i emmainadat. Uns anys abans, cap a 1723, havia contret matrimoni amb Mariàngela Riera, filla de Rafel Riera, pagès del veïnat de Palau de Montagut (l’actual Sant Jaume de Llierca) i costa de saber on anà a viure la nova parella, qui sap si a Vic o en algun altre lloc on Jaume trobés feina del seu art. A Olot no es troba el bateig d’un fill seu fins el febrer de 1727 i ja he dit que, precisament, en els llibres del cadastre d’aquesta població Jaume Basil hi comença a figurar el 1726. Són aquests els anys del seu primer gran treball a Olot, la dauradura del retaule de Sant Antoni de Pàdua i de Sant Antoni Abat, a l’església de Sant Esteve. A partir d’aquí la seva presència a la vila no té solució de continuïtat, llevat dels anys 1746-1749 en què n’estigué fora, possiblement per realitzar alguns treballs en altres llocs (en un document de l’abril de 1747 consta “pictor nunc in civitate Gerundensis, antea vero in villa Olotensis”, i per aquests mateixos anys daurà el nou retaule de l’església de Santa Maria del Collell). La feina i els negocis li degueren anar bé, perquè en el transcurs dels anys trenta Jaume Basil comprà una bona casa amb el seu hort a tocar del convent del Carme, que havia estat de Tomàs Boatella i Cortada, i en féu casal familiar. Encara més, anys a venir adquirí també la casa del costat.

Durant tota la seva vida Jaume Basil exercí de pintor i daurador, tant de peces d’una certa envergadura com d’obres menors, menys vistoses i menys perdurables. Deixo per al final de l’article una relació cronològica de tots els treballs d’una i altre mena fets per ell, amb les circumstàncies i notícies que n’he pogut aplegar. Però com llavors passava sovint, el fet que una persona tingués atribuït un determinat ofici, no vol pas dir que aquest fos la seva única activitat econòmica. Jaume Basil no sols es guanyà la vida fent d’allò que era, pintor i daurador, sinó que també se’ns revela com a home emprenedor i de poques manies a l’hora de provar sort en d’altres negocis. Un dels que li conec fou el mercadeig de grans. El 1757 obtingué l’arrendament dels drets sobre les artigues i els censos que tenia l’Obra de l’Església de Sant Privat, part dels quals es pagaven sota espècies de gra, que eren portat a la seva casa d’Olot. El 1760 es féu construir en aquesta seva casa un gran forn per a coure-hi pa, que li menava un flequer arrendatari, Pau Vilageliu. És el cas, però, que a Olot existien forns públics que l’ajuntament arrendava a terceres persones, les quals veieren a desgrat el forn de Jaume Basil. El maig d’aquell any, el fuster Joan Martell i el paraire Ignasi Pujolar (els dos arrendataris dels forns de la vila) denunciaren que no podien complir les seves obligacions de tenir sempre pa a punt per a qualsevol comprador, perquè quan anaven a buscar gra “en diferentes parroquias y casas en donde havía granos a fin de comprarlos para la manutención y provisión de dicha panadería” n’havien de tornar amb les mans buides, ja que “estavan vendidos a Jayme Basil, deaurador de la presente villa, o por lo menos dadas palabra de vendérselos, como en efecto hemos visto se han llevado dichos granos en la casa del mancionado Basil”. Fins i tot l’acusaren de practicar “abassagamiento de granos” que els en deixava sense per a la fleca pública, “de que se ha seguido y sigue que los precios de los pocos granos que se sacan en la plassa para vender se han alterado y todos los días se experimenta augmentarse, causándose con esto graves perjuizios al público”. Certament, el 1760 es constata a Olot una greu crisi de subsistència de gra, amb la sonada repercussió social que això suposava, però seria desassenyat atribuir-ho a les maniobres de Jaume Basil, perquè aquell fou un any de secada en les nostres contrades i els regidors olotins, a més d’encarregar la pràctica pietosa de les rogatives, hagueren de fer mans i mànigues per evitar preus abusius i per fer venir grans de fora que poguessin alleugerir la greu mancança que se n'experimentava a la comarca. A l'any següent fou el seu fill Francesc qui arrendà la fleca i les carnisseries públiques.

Jaume Basil morí l'1 de novembre de 1764 i fou enterrat a l’església del Carme. Poc abans, el 20 d’octubre, havia fet testament, que no pogué signar directament a causa del seu estat de malaltia, segons indicà el notari. En ell es fa només esment de la seva muller Mariàngela Riera i dels fills Francesc i Manel. A part de fer-se dir vint-i-cinc misses en cada un dels dos convents de la vila, estableix que li siguin dites cinquanta misses més en el convent de Sant Francesc de Figueres, sense que se'ns digui quina mena de vincle hi tenia. Al fill Manel el considera legítimament satisfet en els seus drets i, per tant, li concedeix només cinc sous per dret d’institució. Fa hereu al seu fill gran, Francesc, si bé estableix que mentre visqui la seva muller aquesta serà usufructuària de tots els béns, una circumstància que pràcticament no tingué efecte perquè Mariàngela fou enterrada molts pocs dies després, el dia 5 del mateix mes de novembre de 1764. Com que els béns que deixava Jaume Basil passaren directament a l’hereu sense tenir temps de romandre a mans de la mare, no calgué fer-ne inventari, un document notarial que, d’haver-se produït, ens hauria pogut proporcionar més informació sobre el seu entorn personal i, tal volta, sobre la seva activitat com a pintor i daurador.

Pel que fa a la descendència, Francesc Basil i Riera, el fill Francesc Basil i Riera mantingué a Olot l’ofici patern de pintor i daurador. Cap a 1747 es casà amb Geltrudis Calsina, de Cornellà. D’aquest matrimoni en sé dir cinc fills: Jaume i Lluís, tots dos pintors i dauradors que seguiren fent vida a Olot; Anton, que fou argenter; Agustí, que entrà en la fabricació del gènere de punt de cotó fet amb màquina, una nova manufactura que en les darreres dècades de segle incidí amb molta força a la Garrotxa, i Manel, que es casà amb una noia de Ripoll i hi passà a viure. Manel Basil i Riera (nascut a Olot), un altre dels fills de Jaume Basil, seguí també l’ofici de pintor i daurador, tot i que més endavant ho deixà per entrar en el món del comerç. El 1758 es casà amb Marianna Curós, filla d’un botiguer olotí. D’ells en conec dos fills adults, cap dels quals fou pintor i daurador: Lluís, que el 1777 consta com a negociant, i Francesc, el qual cap a finals de segle passà a fer de negociant a Arenys de Mar, on es casà amb una noia d'aquest poble de la costa.

Obra documentada de Jaume Basil, pintor i daurador

Estat actual del retaule de Sant Antoni

1.- 1727, Olot, església parroquial de Sant Esteve. Dauradura del retaule de Sant Antoni de Pàdua i Sant Antoni Abat, que havia fet l’escultor Francesc Escarpanter (vegeu J. Mª de Solà-Morales, “Altar de San Antonio, restaurado”, suplement de Hoja parroquial de San Esteban de Olot, s.d.). El retaule es conserva a l’església de Sant Esteve d’Olot. Durant la guerra civil de 1936-1939 fou desmuntat i es pogué salvar. Es reinstal·là el 1971, amb algunes modificacions.

2.- Cap a 1730. Olot, església parroquial de Sant Esteve. Dauradura d’una imatge de Sant Antoni de Pàdua i d’un seu tron (vegeu Carles Dorico i Alujas, “La dauradura del retaule del Roser, de l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot”, Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, 1994, p. 123).

3.- 1732 o abans. Torroella de Montgrí, ermita de Santa Caterina. El juny de 1732 Jaume Basil percebé una lliura i 8 sous per pintar l’asta de la bandera i dos bastons de santa Caterina, d’aquesta ermita situada al massís del Montgrí (vegeu Teresa Avellí Casademont, “Joan Torras i els retaulers i dauradors actius al bisbat de Girona durant la primera meitat del segle XVIII”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 2009, p. 233).

4.- 1739 o abans. Vilopriu, església parroquial de Sant Pere. El 22 de setembre de 1739 Jaume Basil signà àpoca o rebut on consta que el 12 de setembre anterior, a Vilopriu, Manuel Nadal li havia entregat 50 lliures i 8 sous de moneda barcelonesa “per lo preu de dorar y pintar lo altar y capella de Nostra Señora del Carme de la iglésia de Vilopriu”. Aquesta dauradura s’havia fet d’acord amb les disposicions testamentàries de la difunta Maria Teresa de Guitart i Quintana (Font: Arxiu Comarcal de la Garrotxa [ACGAX], Fons notarials, Olot).

5.- Cap a 1747. El Torn, església del santuari de Santa Maria del Collell. Dauradura del nou retaule de Sant Pere i Sant Pau, treball pel qual Jaume Basil cobrà 112 lliures (vegeu Lluís G. Constans, Historia de Santa María del Collell, Edición Centenario, 1954, p. 149-150).

6.- 1749. Olot, església del convent de Nostra Senyora del Carme. Dauradura del retaule de Sant Franc, segons el contracte signat entre Jaume Basil per una part, i els singulars de la germandat de Sant Franc d’aquesta església per part altra, el 15 de maig de 1749. Per aquest contracte, Basil quedava obligat a daurar, posant-hi ell els materials, “de bon sol lo dit retaula del gloriós St. Franch com se troba collocat en lo mateix altar”, obligació de la qual se’n detalla: “las figuras totas doradas y entissadas, ab la circumstància corresponent a cada una, bronsejanlas en las parts necessàrias sobre lo or, encarnar las figuras com són caps, mans, serafins y altres”. La feina havia de quedar feta en el termini d’un any, durant el qual també acabaria la dauradura del retaule de la capella de la Santa Creu. Per aquest seu treball se li donarien 550 lliures barceloneses, de les quals se li’n feien efectives 245 lliures en el mateix dia del contracte, a través de cedir-li un censal d'igual preu que havia estat creat i venut a la confraria quatre anys abans, i que rendia de pensió 12 lliures i 5 sous. Les restants 305 lliures li serien donades a l’acabament de la feina, un cop dues persones, nomenades per cada una de les parts, acreditessin la qualitat de l’obra (Font: ACGAX, Fons notarials, Olot). Hi ha notícia d’un altar nou de Sant Franc que fou beneït el 16 de desembre de 1732 i que hauria acabat l'escultor Francesc Escarpanter, però ignoro si és aquest el que, uns anys després, s'encarregà a Jaume Basil que daurés.

7.- 1749. Olot, capella de la Santa Creu. Acabament de la dauradura del retaule. Aquest treball anava inclòs en el contracte de la dauradura del retaule de Sant Franc a què m’acabo de referir. Com que en el contracte es parlava de “acabar de dorar“ el retaule, semblaria que la dauradura l’hauria començat un altre pintor. Basil hi hauria de treballar sota les mateixes indicacions donades per al retaule de Sant Franc, “excepto los peus, que se han de jespear”. La capella de la Santa Creu era a l’actual plaça Palau. Fou enderrocada el 1883 i els seus béns mobles foren guardats a la capella de Sant Miquel, de la que el 1936 se’n salvaren dues taules gòtiques que havien estat d'aquella capella.

8.- 1751. Olot, Obra de l'església parroquial de Sant Esteve. Pintat d’un pendó per a la festa celebrada a Olot amb motiu de l’elecció de l’olotí Esteve Vilanova i Colomer per bisbe de Jaca. El maig de 1753, els Obrers d’aquesta església van pagar a Jaume Basil 3 lliures i 15 sous “per un pandó pintà per la festa se féu per la elecció de bisbe de Jaca al Dr. Esteva Vilanova” (Font: ACGAX, Llibre de l’Obra de Sant Esteve). Vilanova va ser nomenat bisbe de Jaca el maig de 1751 i prengué possessió un mes després. Per tant, encara que el pagament sigui de 1753, cal atribuir el treball de Jaume Basil a aquell any.

9.- 1757. Sant Privat de Bas, església parroquial de Sant Privat. Participació en la dauradura del retaule major de l’església de Sant Privat de Bas, dels escons, de la balustrada i d'altres objectes de l’església. El 24 de juny de 1757 els Obrers d’aquesta església emparaularen amb Jaume Basil i el seu fill Francesc “lo dorar lo retaula major de dita parroquial iglésia y escons estan annexos ab dit retaula, havent dit retaula y escons de ser tots dorats de or pur y de primera qualitat, a excepció de un palm y mitg de terra de dit retaula”, que havia de ser jaspiat. Els Basil també es comprometeren a “jaspear la balustrada del prebyteria (sic) de dita parroquial iglésia, dos candaleros llarchs per posar en terra devant dit altar major y dos faristols, lo un llarch y lo altre xich”. Aquestes feines havien d’estar enllestides a tot tardar el 21 d’agost de l’any següent i per elles se li pagarien 550 lliures. Però la seva execució fou del tot accidentada. Jaume Basil i mossèn Joan Massegur, rector de Sant Privat, entraren en desavinences sobre la feina del primer, i el rector es buscà un altre daurador (no en consta el nom) perquè acabés l’obra. Basil reclamà que se li pagués la part de feina que hauria fet, però això només era possible si primer se’n feia una valoració. Es determinà que cada una de les parts nomenaria un mestre daurador que no fos ni d’Olot ni de Sant Privat, perquè conjuntament posessin preu al que havia fet Basil. Mossèn Massegur hi donà llargues, i fins i tot el febrer de 1759 el bisbe de Girona li hagué de manar que triés d’una vegada el seu avaluador. Finalment, el rector nomenà per part seva, com a expert i estimador, el daurador gironí Josep Darnís, i Jaume Basil a Albert Vilar, daurador de Figueres, els quals el març de 1759, “havent vist, mirat y regonegut ab tota attenció la obra feta, y treballada en lo retaula major de dita parroquial iglésia de Sant Privat per dits Jaume Basil y Francesch Basil, pare y fill segons la pràctica y perícia tenim en nostre art de dorador” la valoraren en 230 lliures barceloneses. Potser hi hagué algun pagament parcial, però la darrera notícia sobre aquest afer és un apuntament del 20 de juny d’aquell any, segons el qual Jaume Basil rebé i acceptà el pagament de 120 lliures que li feren el rector mossèn Joan Massegur i els Obrers de l’església de Sant Privat de Bas, “a cumpliment de tots los treballs per mi de mon offici de pintor y dorador fets en lo retaule major de dia parroquial iglésia, ab la qual quantitat renuncio a totas y qualsevols pretencions, arrendaments y demés cosas que contra dits señors Obrers pogués tenir y pretendre”. (Font: ACGAX, Fons notarials, Olot i el Mallol).

10.- 1761 o abans. Olot, església de la Mare de Déu del Tura. Dauradura de les armes d’Olot (l’escut municipal) en aquesta església. El dia 6 de febrer de 1761 l’ajuntament d’Olot pagà a Jaume Basil 16 lliures i 16 sous “por el salario de dorar las armas del Común en la iglesia de nuestra señora de Altura de la presente villa” (Font: ACGAX, Fons municipals, Olot, Actes del Comú). L’església de la Mare de Déu del Tura a partir de 1736 s’havia engrandit de tal manera que en resultà una església nova, inaugurada el 1748. El fet que en aquest edifici religiós hi constés l’escut de la municipalitat manifestava el patronatge de l'ajuntament sobre aquesta església.

Text revisat l'octubre de 2019.

48. El sabó, una manufactura olotina del segle XVIII poc coneguda

Planta i secció d'una saboneria del segle XVIII (fragment)

Quan es parla de les manufactures olotines del segle XVIII, sol centrar-se el tema en aquelles que més anomenada donaren a la població: el tèxtil (especialment el gènere de punt de llana i, cap a finals de segle, del cotó), les pells adobades i el paper, a part d’alguna altra d’especial significació, com les tisores de tondre que feien els Planas, o fins i tot la construcció de rellotges. Al costat d’aquestes, però, hi hagué d’altres manufactures que, potser pel seu caràcter d’auxiliar, han passat més desapercebudes, com és el cas de la fabricació del sabó. No hem de pensar en l’ús domèstic que avui en dia fem d’aquest producte, sinó en el seu paper en les manufactures tèxtils, on era usat en les operacions d’acabament, a l'hora de nocar les teles.

A Olot, al llarg del segle XVIII va haver-hi diverses famílies de saboners que en conjunt mantingueren en funcionament unes tres o quatre fàbriques de sabó. En general aquestes famílies de saboners olotins gaudiren d’una posició econòmica força sòlida i, a la vegada que traficaren amb el sabó, tocaren també d'altres rams de negoci.

Els Ferrussola tenien casa al carrer de Santa Magdalena, i comptaven amb un edifici dedicat a la fabricació del sabó, conegut precisament com “la saboneria de Ferrussola”. En l’arrencada del segle la regentaven Josep Ferrussola i el seu fill Franc Ferrussola i Renart, que morí cap a 1730. Havia estat casat amb Marianna Parer, amb qui tingué diversos fills i filles, però en el moment de testar, féu hereu al seu germà Josep Ferrussola. Aquest ostentava llavors la condició sacerdotal, però abans havia estat casat amb Magdalena Hostench. A partir de la mort de Franc, els Ferrussola deixen de constar com a saboners, perquè el fill de Josep, Josep Ferrussola i Hostench, prioritzà els seus negocis com a botiguer. Tot i això, seguiren posseint la saboneria. 

Tampoc no sembla que tinguessin continuïtat en l’ofici de saboners, en la segona meitat del segle XVIII, els Serra, que fins llavors havien estat treballant el sabó. Tenien la casa al carrer Major i a començaments de segle la regentava Rafel Serra, mort el qual, el 1711, el substituí en el negoci el seu fill Anton, fins cap a mitjans de segle. També foren dues generacions de saboners Pau Camps i Vilar, mort cap a finals dels anys quaranta, i el seu fill Francesc Camps i Vilar, que mantingué el negoci en el que restà de segle. Formà part de la companyia feta entre ell, Lluís Bastons i Josep Salgas, per a frisar robes, que el 1775 cediren el frisador a Jaume Serra (propietari de la casa que encara es manté dempeus darrera de la plaça de braus, al carrer del Roser número 22).

Sabina, una filla del saboner Francesc Camps i Vilar i de la seva muller Lucrècia Anglada, va casar-se amb Esteve Vilar i Blanxart, també saboner d’ofici, una professió que havia heretat del seu pare Josep Vilar. La parella va fer capítols matrimonials el 1777. Aquets Vilar tenien la casa al carrer de Sant Esteve i, a part dels pare i fill esmentats, també foren saboners Francesc Vilar, mort el 1712, Jaume Vilar mort cap als anys quaranta, i un altre Jaume Vilar que sembla que a finals de segle prengué el relleu als anteriors. 

La darrera de les gran famílies olotines que mantingueren a Olot la fabricació del sabó durant el segle XVIII foren els Blanch, en una successió familiar que arrenca d’un primer Joan Blanch, mort a finals del segle XVII o principis del XVIII, al que seguiren Joan Blanch (mort a mitjans de segle), Francesc Blanch i un tercer Joan Blanch, amb el que s’arriba a finals de la centúria. Més esporàdicament consten com a saboners Josep Prat i Camps, mort el 1720 sense descendència masculina, Antoni Roca, actiu en la dècada dels quaranta, i Francesc Sala i Vilar, que feia de saboner en la dècada dels setanta.

El sabó que es feia a Olot era de l'anomenat sabó fluix o sabó moll (format per àlcali vegetal o potassa, obtingut de la cendra, i àcids grassos), de consistència semilíquida, a diferència del sabó fort, dit també de llosa, de pedra o francès (compost de sosa i àcids grassos), de consistència dura. Els inventaris que es van fer en les primeres dècades del segle XVIII de les saboneries dels olotins Rafel Serra (1711), Francesc Vilar (1712) i Josep Prat i Camps (1720) en el moment de la mort dels seus titulars, ens permeten de tenir una certa idea del que era aquest tipus d’establiments manufacturers que, per altra banda, no requerien d’espais gaire grans ni de complexes instal·lacions. En síntesi, constaven dels següents elements:

1. La primera operació bàsica per a fer el sabó era preparar el lleixiu, per al que calia una sèrie de recipients. Així, les tres saboneries comptaven amb un nombre divers de piques, algunes de les quals tenien certament aquesta funció. A la de Serra hi havia “dos picas paradadas [= aparedades] per tenir los llexius, la una rompuda” i a la saboneria de Vilar s’hi trobaven “dos picas paradadas, la una plena de llexius” més dues altres “picas de pedra paradadas, ahont cauhen los llexius”. A la de Prat no se'n fa cap menció expressa. 

2. El lleixiu s'obtenia a partir de les cendres de la llenya. Només en la de Vilar es fa esment d’haver-hi “un sandrer” i “lo sandrer de sendra, que ni [n’hi] ha vuyt cents quintars”. Sense fer esment del lloc on es feia la cendra, en la saboneria de Serra s’inventariaren “vuytanta quintars de sendra” i “vint y sinch càrregas de estellas per la sabonaria”, de les que tal volta se n’obtindria la cendra o servirien per al foc.

3. Perquè el lleixiu resultés de bona qualitat, calia barrejar-hi calç. En els inventaris d’aquelles saboneries olotines de principis del segle XVIII s’hi consigna l’existència de “dotze càrregas de cals” en la de Serra, “una partida de cals que val 5 lliures 12 sous plata, y ni [n’hi] ha vint y sinch càrregas” en la de Vilar, i en la de Prat tan sols s’hi indica haver-hi "una mesura de mesurar cals".

4. L'element central era el perol on es couria el sabó. En la saboneria de Serra es féu constar que era aparedat, i en les de Vilar i de Prat simplement s’hi anotà, respectivament, "lo parol de còurer lo sabó" i “un parol gran de fer sabó”.

5. En el perol s'hi posava l'oli, el principal element que conformaria el sabó, un cop espesseït pel lleixiu. Tots tres saboners en tenien bones provisions, per a les que destinaven algunes de les piques esmentades. A la saboneria de Vilar la menció és explícita: “dos picas de pedra de tenir oli, grans, paradadas y dins ellas dinou botas de oli brut”. A la de Prat les piques es repartien entre aquesta funció i la de guardar sabó: “sis picas de pedra, so és, dos per tenir oli y las altres usades per tenirhi sabó”. Les reserves d’oli eren guardades en bots oliers (Vilar en tenia dos a la terrassa de la casa i nou a la saboneria) i en gerres de terra (Serra n’hi tenia vint, i Vilar sis al celler de casa, més una altra a la botiga). Per a manegar aquest oli, Serra tenia a la saboneria un “parol de aram per portar lo oli des de las picas al sobredit parol de fer lo sabó” i Vilar "un cassó de aram de tràurer oli".

6. Amb els instruments i les matèries primes a punt, es començava la fase decisiva, la de la cocció del sabó. Per a això, a més del perol, hi havia d’haver un fogó, amb la seva corresponent xemeneia per als fums, però d’això darrer els inventaris no en parlen. Durant la cocció, els productes que donarien peu al sabó s’havien de remenar contínuament, mantenint-ho en ebullició, i fent un seguit de petites operacions que ara no vénen al cas. 

7. Un cop obtingut el sabó, aquest s'havia d'emmotllar. En els tres inventaris que anem seguint, en cap d'ells no hi apareix cap mena de motlle, que solien ser de fusta. Molt possiblement, doncs, no se n’utilitzessin, sinó que se seguiria un altre mètode, que consistia a dipositar el sabó damunt d’una superfície llisa, al terra, del que, quan es refredés i hagués perdut una certa quantitat d’humitat, en resultaria una massa extensa, que seria tallada en unitats de sabó. Potser es refereixin a aquesta superfície llisa on fer refredar el sabó, els “onze rajols nous per la saboneria” que hi havia a la casa de Vilar. Per a passar el sabó del perol al lloc on s’havia d’estendre, Vilar tenia “dos palas de ferro de tràurer sabó” i Prat "una cassa de aram de tràurer lo sabó del parol". 

8. Amb el sabó a punt, ja només quedava mesurar-lo i ensacar-lo per a la seva distribució. Es podia fer en semals, o bé en “sachs saboners”, dels que Vilar en tenia set. Tant en la saboneria d’aquest com en la de Prat, l’inventari hi féu constar diverses mesures de fusta –alguna per mesurar calç– i a més, en la de Vilar, “quatre romanas, dos de grossas, una de mitjansera y altre de xica” i “unas balansas de fusta y sis pesos de ferro”. En aquest mateix sentit, a la saboneria de Prat hi havia “una pala de ferro per ensacar sabó y un ferro per pasar [= pesar?] lo sabó".

En l'inventari de la saboneria de Francesc Vilar, de 1712, s’hi van incloure també els deutes que se li devien, en general per raó de sabó. És una mostra molt petita –només conté 18 deutors– que, però, permet veure una mica la xarxa de clients d’aquestes saboneries olotines. El comprador més distant era Joan Amat, de Sabadell, que li devia 3 lliures de plata pel sabó que li havia servit. Després hi trobem tres paraires de Camprodon, i un deutor en cada una de les localitats de Vallfogona, Sant Joan les Fonts i Bianya. La resta eren deutes de clients olotins, d’entre els que hi havia quatre traginers que se suposa que s’haurien endut sabó per a revendre’l fora d’Olot, cinc paraires locals (negociants i treballadors de la llana), un corder i un tintorer.

A finals de 1733 va encendre's l'alarma a Olot perquè corregueren veus que un veí de Barcelona, un tal Fàbrega, s’havia presentat a Madrid per instar que el rei li concedís l’estancament o monopoli de la fabricació del sabó arreu de Catalunya, i fins i tot es deia si era a punt d’obtenir-ho. Ràpidament l’ajuntament d’Olot es va mobilitzar i remeté a Madrid una llista de nou arguments per a justificar que de cap manera la pretensió de Fàbrega havia de tirar endavant. Els arguments (que contenen algunes dades sobre la importància d’aquesta manufactura olotina) anaven encapçalats per un títol contundent: “Perjuicios que se seguirían a la villa de Olot, del Principado de Cathaluña, y corregimiento de Vique, assí al Común, como a sus vezinos, y a toda su comarca, de ponerse estanque de jabón muelle en el dicho Principado”. En síntesi, i amb l’estil propi de qui exagera per a obtenir allò que pretén, es recordava que a Olot hi havia fàbriques d’aquest sabó moll “de tiempo antiquíssimo, en donde se ha trabajado siempre y se trabaja esse jabón con todo el primor del arte y es antepuesto en todas partes a qualquier otro jabón”; que el sabó era necessari per a les moltes fàbriques tèxtils que hi havia a la vila i a la comarca, les quals podrien haver de tancar i de deixar la gent sense feina si es tiréava endavant el propòsit de l’estanc de sabó a tot el Principat; haver-se de deixar de fabricar sabó a Olot també perjudicaria els molts traginers “que se emplean en transportar azeyte del Empurdán y de otras partes de Cathaluña y del Aragón a la dicha villa para la fábrica del jabón muelle, y en el transporte de este a Barcelona y en otras partes del Principado”; que d’aquest oli l’Ajuntament d’Olot en treia alguna contribució, que prou bé que li venia; per acabar amb un to apocalíptic, que amaga, però, la preocupació pels danys que causaria la pèrdua d’aquesta activitat manufacturera: “Sería cosa la más sensible y deplorable, que una villa tan antigua como la de Olot, y de las principales del Principado, que tantos años se ha conservado con las referidas fábricas de jabón y lanas (…) haya de perecer y acabarse, con desolación y summa calamidad y pobresa de sus moradores”. No consta que les pretensions d’aquell barceloní arribessin a bon terme. Les fàbriques olotines de sabó pogueren continuar la seva activitat amb tota normalitat, lluny dels negres presagis que, per un moment, havien passat pel cel. 

(Extet d'Isabel Miguel López, Perspicaz mirada..., op. cit.)

Fent un salt cronològic, una estadística de les manufactures catalanes del 1784 assenyala per a Olot, efectivament, el primer lloc a Catalunya en la fabricació de sabó moll, seguit de Reus i de Tortosa, tot i que també es fabricava sabó dur, però en molt petita proporció (vegeu el quadre adjuntat, amb l’estadística publicada per Isabel Miguel López, Perspicaz mirada sobre la industria del Reino. El censo de manufacturas de 1784, Universidad de Valladolid, 1999, p. 308). Aquesta estadística no ho recull, però també hi havia hagut saboners en algunes poblacions de la Garrotxa, fora d’Olot. A Argelaguer era saboner Antoni Rabert i Molló, que el 1776 aconseguí l’establiment a favor seu dels molins drapers de Besalú. En aquesta darrera vila també hi havien fet de saboners Silvestre Horts a principis de segle i Pau Gaffas, fill de Jacint Gaffas, corder, al voltant de 1742. A Sant Jaume de Llierca hi havia una saboneria pròpia de Josep Riera, pagès, que era a tocar d’un noc que també era seu i que el 1774 va arrendar a Joan Simon i Arbat, paraire de Tortellà.

En els arguments de l'enrabiada de 1733 quan es volia crear un monopoli de la fabricació del sabó moll a Catalunya, que tant hauria perjudicat les saboneries olotines, es va deixar clara la vinculació entre el sabó i les manufactures tèxtils locals de la llana. En canvi, no es pot dir res de l’ús domèstic del sabó entre els habitants d’Olot. Als inventaris dels cirurgians-barbers hi consten les navalles per a afaitar i les bacines de llautó, però no el sabó. A les cases hi havia tovalloles i eixugamans, i rentamans i gerres de terra amb bacines d’aram per a la neteja de les mans, però enlloc tampoc no es parla del sabó. Semblaria com si, en la societat de llavors, el sabó personal es vinculés més a exigències estètiques que no pas higièniques. Un frare mercedari, Miguel de Echéverz, en un dels seus sermons publicats a Madrid el 1755, a l’hora d’instar els fidels a que no tinguessin vergonya o manca d’esma per a confessar els seus pecats, ho feia amb aquest argument: “Qué doncella, ni muger casada, tendría vergüenza de lavarse la cara, si se la viesse manchada de lodo? Y si desea se volviesse hermosa y bella, lavándose con jabón una vez al día por espacio de un mes, dexaria de lavarse día alguno?”. Doncs -concloïa- passava semblantment amb la necessària bellesa de l’ànima. Més pròxim geogràficament a nosaltres, el jesuïta Antoni Codorniu, donant idees per als sermons en un seu llibre publicat a Girona el 1743, al·ludia a la fragilitat de l’ànima en certes situacions de perill moral, amb aquest altre exemple: “Un devoto, y sutil ingenio, pintó una ampollita o campanilla de las que hacen los muchachos en agua jabón, soplando con un cañuto, y a su lado puso este lema: Si tangis, frangis. Si la tocas, la quiebras”. Si més no el sabó no era tant llunyà dels àmbits domèstics, com perquè la mainada no hagués après que amb ell, també es podien passar moments d’entreteniment i fins i tot de diversió, mentre que per als grans era objecte de negoci i de comerç.

2. Bravates de soldats (1715-1721)

En les dècades immediatament posteriors al desenllaç de la Guerra de Successió, la Garrotxa va haver de suportar una presència gairebé continuada, o massa sovintejada, de soldats. No fou sols per la repressió amb què solen saldar-se les guerres, sinó també per la imposició del nou tribut del cadastre i per la irrupció en aquestes contrades dels fusellers de França, que al juny de 1719 van ocupar Olot en el context de la guerra de la Quàdruple Aliança, passada la qual (gener de 1720) les tropes filipistes van voler assegurar el territori i s'hi instal·laren. En el cas del cadastre, l’Administració solia resoldre expeditivament les dificultats d’alguns pobles per poder pagar una contribució sobrevinguda que resultava molt feixuga, a base d’incomodar-los amb l’enviament de soldats que s’instal·lessin en cases dels regidors o d’alguns veïns fins que no es fes efectiu el pagament. Fos pel motiu que fos, la presència dels soldats sempre era vista amb recel, no sols per la càrrega que això suposava per als pobles, sinó també perquè en aquelles dècades els comportaments desaforats i prepotents d’alguns d’aquests membres de l’exèrcit foren una pedregada massa temuda per les poblacions que els havien de sofrir.

Alguna d’aquestes agressions han deixat rastre en els manuals documentals d’aquestes poblacions. La primera d’aquestes malvestats, de penoses conseqüències, la recollí el llibre d’òbits de la parròquia de Sant Esteve d’Olot: “Als 20 de janer de 1715 en la parrochial, enterro de Francesch Pous, brasser, y de Teresa Pous muller sua, los quals innocentment moriren de mort violenta en la caseta del Cabiach per la crueltat de dos soldats de cavall, sens tenir dits difunts culpa, y sols a la dona se li pogué administrar la extremaunció”. Prou féu el bon mossèn a anotar la impietat dels dos soldats com perquè ara li haguéssim de retreure que no ens donés més detalls sobre les circumstàncies i la naturalesa d’aquest crim, ni si els seus autors meresqueren algun tipus de condemna per part dels seus superiors.

Per fortuna, no sempre les intimidacions dels soldats sobre la població civil tingueren les greus conseqüències del cas anterior. El 1720 un soldats volgueren fer un xantatge a l’hostaler de Sant Jaume de Llierca, Llàtzer Esparraguera. Regia en aquells moments una severíssima prohibició d’armes per part dels civils, que fins i pot podia comportar pena de mort per a qui se li descobrís tenir-ne alguna de sotamà. Segons declararen davant de notari uns testimonis d’aquest fet, de primer els soldats provaren sort amb Jaume Torrent, ferrer de Sant Jaume, que es trobava ajudant les feines de l’hostal. Dos fusellers “dels rey nuestro señor Felipe Quinto” li mostraren “un cañón que según creo era de una pistola, y también un bulto embargado con una media blanca (...) diziendo que allí dentro dicho bulto había un paño de pistola”, tot dient-li, en català (els soldats, doncs, no eren pas castellans): “patró, que vos hem trobat baix al estable aquest canó sens pany”, per tot seguir coaccionar-lo amb la demana d’alguna cosa a canvi de no denunciar-lo: “que·m voleu donar, que no vos descobriré”. L’home se’n desempallegà fent-los avinent que ell no era pas l’amo de l’hostal, i ho provaren de nou amb Llàtzer Esparreguera. Segurament que aquest no es degué voler avenir al xantatge i els soldats tiraren endavant les seves amenaces, perquè es testimonià també haver-se sentit a dir per part d’uns fusellers, que havia estat un tal soldat Ros qui havia posat el canó i el pany a la casa de l’hostaler i, per tant, ser aquest causa “que ahorcaran injustamente aquel pobre hombre de San Jayme de Llierca, entendiendo yo lo quería dezir del messonero de San Jayme de Llierca”. Dos dies després uns altres fusellers tornaren a intentar aquesta mena de xantatge a l’hostal de Maià, on segons un darrer testimoni, aquest hauria sentit dir un fuseller a dos altres companys seus, “anem a baix y amaguem·li pòlboras y bales y li farem escorcollar la casa y farem com ho han fet del hostal de Sant Jaume per un canó y un pany que en casa de dit hostal li havien amagat”.

Precisament fou a l’hostal de Maià, a finals d’aquell mateix any, on trobem una altra bravata protagonitzada per soldats. Segons explicà davant de notari la dona de l’hostaler, Eugènia Serra, es van presentar a l’hostal “quatro soldados de los que estavan a discreción en dicho lugar de Mayá”, i un cop hagueren menjat i begut, volgueren aprofitar-se d’ella: “uno de dichos soldados se acercó a mi y me levantó las vequinyas vulgo faldilles”. De moment la cosa no anà a més, però un cop se n’hagueren anat, tornà un d’aquells soldats amb intencions indignes “y acercándoce a mi comensóme de enquietar y molestarme, poniéndome sus manos por difarentes vezes en mis tetas y yo me defendí d·él como pudo”. La pobra noia aconseguí d’escapolir-se’n i d’amagar-se al celler, però el soldat l’hi descobrí i descarregà contra ella la seva fúria, esgarrapant-li la cara i colpejant-la diverses vegades al cap amb el sabre. De nou pogué escapar-se’n i anà a tancar-se en una casa veïna, però el soldat, amb l’auxili d’uns seus companys, aconseguí d’entrar-hi, i fou llavors la mestressa d’aquesta casa, la vídua Teresa Teixidor, la qui rebé els cops de sabre. Alguns veïns intentaren de socórrer les pobres dones, però hagueren de desistir-ne davant de la violència amb què els agrediren els soldats. D’allí passaren a algunes cases del terme de Segueró, sempre amb actituds i maneres violentes, fins que finalment pogueren ser reduïts per gent de Maià i de Segueró, que els lliuraren al seu capità. Un cop posats a mans del seu superior, el cas es perd i ens hem de quedar amb les ganes de saber quina mena de desenllaç pogué tenir, i de si aquells soldats van tenir o no la pena que mereixien.

Encara el 1721 trobem una altra topada en què s’hi veieren involucrats soldats, que en aquest cas tingué caràcter de baralla col·lectiva. Fou a Sant Cristòfol les Fonts durant el Roser de la segona pasqua de resurrecció. Com de costum, hi havia festa, música i ball. Altra volta és un testimoni notarial el que ens en dóna notícia del que va passar: de cop i volta, relatà aquest testimoni, “sucedió una aixa o pendencia con la qual vimos se alborotaron la mayor parte de la gente que era en dicho lugar en donde se baylaba y también vimos que unos y otros se dieron de palos (...) y vimos que se mesclaron en dicho alboroto algunos criados de oficiales o soldados”. Hi acudí el batlle reial, Antoni Bolós, amb alguns assistents, que poca cosa pogueren fer, sinó esperar que la baralla anés de baixa per si sola. Degué ser una d’aquelles bregues de difícil discerniment sobre qui l’havia començat, o amb quin pretext havien acabaren a garrotades, malgrat la cura amb què, pel que es veu, es cuità a recollir el testimoni d’alguns dels que acompanyaren el batlle en la difícil tasca de posar-hi pau.

Per cert, ¿què va ser de l’hostaler de Sant Jaume de Llierca, aquell a qui uns soldats col·locaren una arma a casa seva per poder-lo acusar en el cas de no complaure el seu xantatge? Recordem que fins i tot un altre soldat ja feia culpable a aquell altre de nom Ros, que el pobre hostaler acabés penjat a la forca per l’acusació de tenir una arma amagada a l’hostal. Sembla, però, que podem restar-ne tranquils. Llàtzer Esparraguera, que precisament s’havia casat l’any anterior amb Maria Anna Costa, i que esperava criatura quan van passar els fets, va sortir ben parat de l’acusació perquè va poder seguir treballant fins que li arribà la mort com a qualsevol altre mortal. Dissortadament en el seu cas, la mort li trucà a la porta de l’hostal massa aviat, el 8 d’octubre de 1743, abans que pogués complir els quaranta anys d’edat, mort, segons el registre parroquial d’òbits de la parròquia de Sant Pere de Montagut (a la que pertanyia Sant Jaume de Llierca), “de malaltia corporal”. Al menys, però, va poder conèixer uns anys més assossegats que els que li havien tocat de viure en la seva infantesa i joventut. 

 

                                        Revisat: 14 de novembre de 2020.