44. Olot sota sobirania francesa el 1719

Potser no és massa divulgada la història del rebrot antifilipista que va haver-hi a Catalunya el 1719, si fem abstracció de la figura de Carrasquet –Pere Joan Barceló– i de les seves actuacions, principalment a les comarques del sud, força més conegudes i fins i tot popularitzades. La data de 1714 significà, certament, la fi de la guerra de Successió, però, com passa sempre amb els episodis històrics carregats de transcendència, una data final no significa, de per si, el pas de pàgina. Els fets de 1719 tingueren una gran importància al que avui és la Garrotxa, fins al punt que la part de muntanya de la comarca restà durant gairebé mig any sota sobirania francesa. Aquesta situació s’emmarca dins de la guerra declarada per França a Espanya el gener d’aquell any, la guerra de la Quàdruple Aliança. Tot venia de la forassenyada política empresa per Felip V, de la mà del seu ministre Julio Alberoni, per a recuperar per la força els territoris italians que havia hagut de cedir en els tractats d’Utrecht (1713) i els acords de Rastadt (1714). El 1719 Felip V encara tenia tropes a Sicília, que, de fet, s’hi trobaven atrapades per l’acció de la marina anglesa, un altre país disconforme amb la manera de fer del monarca espanyol, com també ho eren Holanda i Àustria, units tots ells en una Quàdruple Aliança.

L'exèrcit francès, en la seva primera fase de la guerra amb Espanya, reservà les principals operacions militars i el gruix de les seves forces a la banda del País Basc, on comptava de poder prendre alguna població important que servís d'avís a Felip V per a aturar els seus propòsits a Itàlia. Comandava les forces franceses Jacobo Fitz-James, duc de Berwick, precisament qui el 1714, ves per on, havia guanyat Barcelona per a la causa de l'ara enemic Felip V. Però l'exèrcit francès posà també a punt els seus moviments a la frontera amb Catalunya, per tal d’impedir qualsevol contraatac per aquesta altra banda dels Pirineus. A dins de Catalunya, la repressió governamental contra els sospitosos de ser addictes al que en deien el partit austriacista, havia fet que molts d’aquests es passessin al Rosselló, amb els que França va formar 10 batallons o regiments de fusellers, amb Josep Bernich al capdavant. A ells s’havia unit el maig de 1719 l’exèrcit regular francès, sota les ordres de Jacques de Cassagnet, marquès de Fimarcon, governador de Vilafranca del Conflent des de 1718, lloctinent general de l’exèrcit del rei i comandant al Rosselló, la Cerdanya i el Conflent. En la nit del 25 al 26 de maig començaren el setge a la fortalesa de Castell-lleó, a la Vall d’Aran, que se’ls acabaria rendint el 12 de juny.

En aquestes circumstàncies, el principal problema per a les autoritats catalanes fou el rebrot d’accions guerrilleres dins de les pròpies fronteres, que en connivència amb els arcabussers francesos, imposaren un nou estatus polític en les comarques muntanyenques a tocar de la frontera, amb unes condicions que suposaven un trencament amb la monarquia de Felip V, el retorn a la manera de fer anterior a la Nova Planta i expectatives en la devolució dels furs. En la segona quinzena de juny aquestes partides s’havien estès pel Lluçanès, abans no acabés el mes havien entrat a Olot, i durant el juliol es feren seu Camprodon, Ripoll, Sant Feliu de Pallerols, Amer i Castelló d’Empúries, mentre al sud de Catalunya Carrasquet mantenia vives les seves accions. En aquell mateix moment les tropes franceses havien entrat a Puigcerdà des de Montlluís. Al setembre, mentre les accions guerrilleres s’estenien per altres punts del país, el duc de Berwick deixà els escenaris bèl·lics del País Basc i es traslladà a la Catalunya francesa, amb la vista posada a les fortaleses de Castellciutat (Alt Urgell) i de Roses (Alt Empordà). El 20 d’octubre entrà a l'Empordà.

Fragment de "Les Monts Pyrénées, où sont remarqués les passages de France en Espagne", imprès a París, 1719 (www.gallica.fr)

A Olot, les primeres accions tingueren lloc a la matinada del dia de Sant Pere, 29 de juny, amb l’assalt a la vila per part d’un batalló d'uns 400 fusellers francesos. Un temps després, uns testimonis presencials relataren com havia anat l’atac: “cerca la media noche del día de San Pedro, veinte y nueve de junio del anyo mil setecientos diez y nueve, entraron grande número de fusilleros franceses en la villa de Olote y se apoderaron de los quarteles en donde se hallavan los soldados dragones del regimiento de Empordán de las tropas de nuestro rey y Sr. (que Dios guarde) [Felip V] que estavan de guarnición y los hizieron prisioneros, saqueando los dichos quarteles (…) y lo dizen dichos attestantes saber por haver visto dichos fusilleres franceses en dicha villa, haver visto prisioneros los officiales y dragones se hallavan en dichos quarteles y se apoderaron de todo, saqueando dichos quarteles, lo que fue muy público y not[orio en dicha] villa”. L’operació la va comandar el guerriller Francesc Bernich, que actuava amb el vist i plau de Fimarcon. Entre els detinguts van haver-hi els dos germans Blas i Josep Trinxeria, que sembla que precisament s’havien dirigit cap a Olot amb la intenció d’aturar un possible atac de la guerrilla. Amb ells foren detinguts, segons fonts franceses, un capità de dragons, quatre altres oficials i diversos fusellers, a més de fer-se els atacants amb una cinquantena de cavalls. El llibre d’òbits de la parròquia de Sant Esteve d’Olot assenyala només dues morts produïdes en aquest atac, però això no vol dir que no hi haguessin més víctimes mortals, perquè les anotacions en el llibre d’òbits no responen a cap registre general de defuncions, sinó que inclou només aquelles que, en les seves exèquies, foren ateses per la comunitat de preveres de la parròquia. El mateix dia 29 fou enterrat Isidre Buxeda, de Santa Pau, que morí sense sagraments “perquè morí de una escopetada, avent vingut los fusillés de Fransa a prendre la gent del Consel avia en Olot”. L’altre víctima, enterrada també el mateix dia, era de Ripoll, però, en canvi, venia amb la partida d’en Bernich: “Miquel Fontanet, clavatayre de Ripoll, morí en ocasió que los francesos prengueren la guarnició de Olot. Era fusiller de França".

L'anterior anotació sobre l’enterrament de la víctima de Santa Pau dóna a entendre que la intenció dels assaltats era fer-se també amb els homes que composaven el consell o ajuntament de la vila, per a establir-hi unes noves autoritats, però en aquesta primera entrada a Olot això no passà. Fou més aviat un atac ràpid, la presa de presoners, el saqueig de la caserna dels dragons –situada a prop del convent del Carme– i algun acte de pillatge per, tot seguit, prosseguir cap a un altre paratge, potser cap a Camprodon. El mateix dia 29 els regidors –prova que, per tant, no n'havien resultat afectats– van comunicar a Vic el que havia passat. No en tenim la seva carta, però sí la resposta del mateix dia de l’atac, escrita des de Vic per Tomàs de Centeno: “Quedo enterado del sussesso me participan en su carta de Vms. de aver los fossilleros de Francia entrado esta noche a essa villa y averse llevado el comandante y la guarnición”. En una postdata d’aquesta resposta es fa al·lusió al que havia passat amb els germans Trinxeria, fent-se referència al tercer germà, Ignasi, que no era militar i que, per tant, hauria romàs a Olot: “A don Ignasio Trincheria no escribo por tener que hacer, que ya lo aré en otra ocasión, que siento mucho lo de los ermanos".

L'acció que sí que capgirà les coses, i que féu que Olot abandonés la fidelitat a Felip V per a posar-se sota obediència del rei de França, va tenir lloc el dia 8 de juliol. La tornà a protagonitzar Francesc Bernich, vingut des de Camprodon. El relat és de Rafel Salgas i de Jaume Pere Roure, fet només dotze dies després dels fets: “Disapte que comptàvem, als vuyt del corrent mes de juliol, a las sinch horas de matinada, poch més o menos, don Francisco Barnich, coronel de un regiment de arcabussés de sa Magestat Christianíssima [títol del rei de França], ab un cos de tropas de arcabussers y una partida de cavalleria, entrà a la present vila de Olot y després al mateix die, a la que serian las nou hores també del matí poch més o menos, los senyors regidors qui aleshores eran de la dita vila de Olot foren precisats en haver de donar la obediència a dit coronel Barnich, prenentla aquest y mantenintse vuy en dia [20 de juliol de 1719] encara aquella en dita vila de Olot per y en nom de sa Magestat Christianíssima".

Aquest anterior testimoniatge sobre els fets del dia 8 és clar respecte de les intencions amb què Bernich havia arribat a Olot. S'hi parla dels regidors “que llavors eren” (i que, per tant, ara no són) i de la prestació d’obediència al rei de França, que, necessàriament, excloïa la que la vila tenia atorgada a Felip V. També s’hi refereix en aquests termes una resolució municipal, tot i que en aquest cas la referència hi és tangencial: “Que de diners de la Universitat [= l'ajuntament] se pague lo gasto del refresch se donà als fusillers de Fransa lo die 8 del corrent mes, de orde de Monsiur Bernich, comendant de dits fusillers, que vingueren en la present vila de orde del Rey Christianíssim pera pèndrer la obediència”. Prendre obediència, posar-se sota obediència del “rei cristianíssim”, el rei de França, és la substitució d’una sobirania, la de Felip V, rei d’Espanya, per una altra, la de Lluís XV de França. No cal ponderar la rellevància del tema. Aquest traspàs de sobirania no fou pas exclusiu de la nostra vila, sinó que passà també en d’altres llocs on l’acció guerrillera i les forces franceses, amb la necessària cooperació d’almenys una part de la població local, permeteren establir-hi una situació de capgirament de l’estatus anterior amb una suficient permanència. Fou el cas de Tremp, la Pobla de Segur, la Seu d'Urgell, Puigcerdà, Ripoll, etc. i, pel que fa a la Garrotxa, sé de la Vall d'Hostoles, Santa Pau, Riudaura i la Vall de Bianya. Besalú, en canvi, va romandre sota sobirania espanyola. Conseqüents amb la idea de restituir a Catalunya els usos i lleis que Felip V havia anul·lat, l’elecció de les noves autoritats locals en els territoris de traspàs de sobirania es va fer en la forma prèvia a la Nova Planta del Principat, en restitució dels costums, llibertats i drets perduts amb la Guerra de Successió. Així és com es deia fer-se en una carta del 12 de juliol de Salvador Prats i Matas, de la Reial Audiència, a Castel Rodrigo, capità general de Catalunya (depenents un i altre de Felip V), en la que es lamentava dels fets que estaven passant en aquesta banda de la Muntanya, esmentant el cas d’Olot, on sabia que Bernich havia lliurat una carta als regidors, “los quales, juntándose en la casa del Ayuntamiento, la abrieron y en ella se manda, que se haga luego extracción y sorteo de cónsules y otros oficios subalternos en la misma forma que se practicaba dicho año de 1714“ (dec aquesta referència a Antonio Muñoz i Josep Catà).

No tenim el text documental de l’elecció del nou Consell. La darrera acta municipal del consistori olotí és la de l’11 de juliol, on encara consten els regidors que la carta anterior qualificava de regidors actuals, és a dir, els que havien estat actuant fins llavors en l’anualitat de 1719, sota sobirania de Felip V. L’últim acord d’aquesta sessió municipal fou abonar al secretari municipal i al verguer de la vila les despeses d’haver anat a Camprodon, “la qual anada feren per ordre de dit Mr Bernich per a pèndrer certas instruccions del Sr. Dn. Bonaventura Dortaffà [= D’Ortafà], comandant de arcabussers de Fransa”. Però a partir d’aquesta data (fent abstracció d’un apuntament del dia 12, un rebut de la Pia Almoina) el plec d’actes municipals resta literalment en blanc, i no es torna a trobar cap altre document municipal fins que es restableix la sobirania de Felip V, el gener de 1720. La secció de correspondència de l’arxiu municipal queda també interrompuda des de la darrera carta de 1719, datada el 2 de juliol, fins a la primera que es torna a trobar, del 18 de gener de 1720. Molt possiblement la documentació d'aquest període s'hagi perdut. D'ella només consta que, un cop recobrada la sobirania espanyola, el llibre amb les actes municipals dels mesos de sobirania francesa va haver de ser lliurat a Vic pel notari i secretari municipal Francesc Masbernat, seguint, en una clara pràctica inquisitorial, les ordres del tinent general Francisco Caetano de Aragón, autoritat militar en el corregiment.

Per sort, una escletxa en la documentació municipal ens permet saber els noms dels tres olotins que, sota condició de cònsols (figura anterior a la Nova Planta), passaren a substituir els sis regidors que tenia la vila d'ençà de la imposició borbònica. Els llibres de pòlisses dels regidors primer i segon corresponents a 1719 van tenir continuïtat entre un i altre règim i, potser perquè tocaven qüestions de diners, es degué considerar que ja estaven bé on eren. Segons aquests llibres, la darrera pòlissa que signaren els regidors anteriors fou l'11 de juliol. La primera que signen els nous cònsols és del 16 del mateix mes. Entre una i altra data foren cessats els regidors, i Olot es tornà a governar per tres cònsols que, seguint vells privilegis que ara tornaven a estar en vigor, eren dos de la vila i un tercer del terme: Ramon Albert i Camps, Miquel Gou i Joan Masdexaxars. S'hi mantindrien fins a primers de gener de 1720, fent que durant un semestre el govern de la cosa pública olotina marqués un clar parèntesi en la trajectòria del règim municipal borbònic.

Perduda la documentació municipal a partir de l'entrada dels nous cònsols, només la notarial permet de seguir la vida olotina d’aquells mesos. En la seva gairebé completa majoria, els protocols dels quatre notaris que en aquest any actuaven a Olot són documents de caràcter privat, propis d’un col·lectiu que no pot sinó seguir fent la seva activitat personal i laboral. Malgrat aquest caràcter privat, a voltes s’hi deixa sentir la proximitat de la guerra, com quan, a l’agost d'aquell 1719, Jacint Ferrer, de les Preses, vengué als germans Antoni i Josep Navarro d’Olot la quarta part de tots els grans que resultarien d’unes terres de la seva propietat durant els dos anys immediats, i el venedor hi féu la prevenció “que si per rahó de dita guerra se devastàs una de ditas anyadas, ne hàjau de tirar altre".

Ara bé, l’instrument notarial políticament més rellevant és del mes d’octubre, en relació amb una disputa entre Joan de Barutell, senyor d’Oix, i Llorenç Quera, pagès de Talaixà, sobre unes pretensions del primer d’obtenir un pagament del segon. I és rellevant perquè qui hi intervé és la justícia francesa, en una clara mostra del trànsit de la sobirania espanyola a la francesa durant aquests mesos. Es tracta de la protocol·lització d’un memorial que Quera havia adreçat a l’intendent del Rosselló, i de la resposta d’aquest. Segons això, Quera havia “recorregut al Real Concell soberà de Rosselló en la vila de Perpinyà a quexarse” en el mes de setembre, i d’aquesta consulta es desprenia que havia d’acudir al reial intendent de les armes de França, l’únic que “té jurisdicció y deu conèxer de ditas injustícias, vexacions i agravis”. Per això ara se li adreçava, demanant que fos manat a Barutell de retornar-li els objectes de casa que aquest li havia pres per la força per cobrar-se el que deia deure-li. La resposta de l’intendent del Rosselló, Jean-Baptiste Louis Picon, vescompte d'Andrezel, és en francès, i mana que mentre el rei (el de França) no nomeni “des juges pour l’instruction et jugement de ce procés” entaulat entre habitants (i ara ve una expressió a destacar) “des pays nouvellement soumis a l’obéissance de Sa Majesté”, ordena a Barutell de tornar el que havia pres a Quera. En un segon instrument notarial, es certifica la presentació a Joan de Barutell d’aquest decret “donat per lo molt illustre señor de Andrezel, intendant de las Reals Armadas de Sa Magestat Christianíssima [= Lluís XV de França] en Catalunya".

Al mes de desembre de 1719 encara hi havia a Olot tropes franceses. El 19 d’aquest mes fou enterrat “Llorens Farreras soldat de las scodras de arcabossés de França”, i el dia 21 es produí el bateig d’un minyó fill de pares francesos, ell soldat, i amb dos padrins vinculats al moviment antifilipista d’aquest any, un d’ells del regiment d’en Torras, a les ordres de Bernich: “És estat batejat Joan Pere Lluís Thomas fill legítim, etc., de Christòphol Cadú, soldat del regiment del coronel Mr. Samsso (?) y de Joana Flo cònjuges, de Vinyó del Papa [= Avinyó], los padrins lo Sr. Joan Pera Martí, capità de arcabussers del batalló de don Francesch Torras, y Lluissa Monàs del lloch del Banys de Arlas".

La situació, però, aviat s’hauria de donar per perduda, d’ençà que al novembre hi havia hagut el fracàs de l’exèrcit francès per a conquerir la fortalesa de Roses, i l’inici, per part d’aquest, d’un replegament que havia de deixar sense assistència les partides de guerrillers catalans. Al gener les tropes franceses s’havien retirat de la Pobla de Segur i ho farien també de Puigcerdà. El 22 es rendien a Castellciutat. Políticament, França havia aconseguit ja els objectius de fer caure el ministre espanyol Alberoni i d’obligar l’exèrcit espanyol a deixar estar Sicília i Sardenya. Felip V assumia que havia d’acceptar les condicions de la Quàdruple Aliança. La guerra s’havia acabat. En els anys immediats encara persistiren alguns focus de resistència, però cada cop amb un finalitat política molt més desdibuixada.

En aquest final de guerra, les tropes espanyoles de la Cerdanya, Vic i Girora centraren els seus esforços en les casernes que els francesos encara mantenien a Ripoll, Camprodon i Olot. No trobaren resistència, perquè els francesos s'avançaren a replegar-se a l'altra banda de la ratlla. El dia 7 de gener de 1720, al matí, una delegació de l'ajuntament olotí es desplaçà al poble veí de Sant Esteve de Bas, on es trobava l'exèrcit filipista, per a expressar al seu cap, el tinent general Francisco Caetano, el retorn d'Olot a l'obediència de Felip V i, per tant, la reintegració de la sobirania.

32. El que costà a Fra Rafael de Subirà i de Còdol fer-se monjo a Besalú (1780)

Església del monestir de Sant Pere de Besalú

No gaire abans de 1780 va ingressar en el monestir de Sant Pere de Besalú, Rafael de Subirà i de Còdol. Era germà del baró d'Abella de la Conca, Antoni, el qual, però, tenia fixada la seva residència a Graus, a l'Aragó, vila des d'on vingué el seu germà Rafael quan es va presentar a Besalú. Qui conegui Graus sap com és remarcable la seva plaça Major, amb cases que presumeixen de riques façanes. Precisament una d'elles és l'anomenada Casa del Baró, perquè era la del baró d'Abella, el germà del nostre protagonista. 

Rafael, doncs, decidí d'ingressar en un monestir que li queia un xic lluny, a Besalú. Pertanyia a la petita noblesa rural i, en aquests casos, els lligams familiars solien fer poc refús a les distàncies. No en sé dir el parentiu, però el 1796 va ser nomenat abat del monestir de Ripoll fra Francesc de Còdol i de Minguella. Els monestirs solien atreure els fills de la noblesa, mentre que als convents hi feien cap els membres de famílies més senzilles. Al segle XVIII a la Garrotxa hi havia, amb comunitat, un monestir (el de Besalú, benedictí) i dos convents (els dos a Olot, un de carmelites i un altre de caputxins), tots tres masculins.

A diferència del que llavors era força comú entre els monestirs catalans que, com el de Besalú, pertanyien a la Congregació Claustral Tarraconense, Rafael de Subirà i de Còdol no va fer el seu noviciat al monestir de Sant Pau del Camp, sinó a Besalú mateix. És per això que no figura en la relació de professions benedictines fetes en aquell monestir barceloní que fa molts anys va publicar Jordi M. Riera (Catalonia Monastica, v. I, Monestir de Montserrat, 1927, p. 241-294). Això mateix ens priva ara de saber la data exacta del seu ingrés a Besalú. Però, com he dit, el 1780 no deuria haver fet massa que havia acabat el seu noviciat. Recordem de passada que "noviciat" és un terme del llenguatge eclesiàstic. Es refereix a l'any de prova a què se sotmet un candidat a ingressar en un orde religiós, durant el qual es veurà si és idoni o no per a seguir la vida religiosa. L'any de noviciat s'inicia amb la cerimònia de la presa de l'hàbit propi de l'orde, i acaba, si tot ha anat bé, amb la professió dels vots religiosos i la plena incorporació al monestir.

Però fer-se monjo benedictí en l'època en què ho féu Rafael de Subirà i de Còdol no sortia pas de franc. Com que mentre fos novici encara no pertanyia a l'orde, s'entenia que les rendes del monestir no podien pas fer-se càrrec de la seva manutenció i vestit, sinó que era al propi interessat o a la seva família, a qui pertocava de subministrar o de pagar tot allò que li fos necessari i que, com veurem, no era gens ni mica poca cosa. També en aquest punt hi havia diferències entre els ordes religiosos, però ara no hi entraré pas. 

En el cas de Rafael de Subirà i de Còdol, les despeses del seu any de noviciat al monestir de Sant Pere de Besalú van anar a càrrec del seu germà Antoni, el baró d'Abella. Aquest, un cop el seu germà hagué acabat el noviciat i era ja monjo a tots els efectes, volgué protocol·litzar el compte de diners i robes que havia esmerçat en tot aquell any a favor del seu germà Rafael, i que aquest reconegué haver rebut. És previsible que el baró actués d'aquesta forma amb la intenció, arribat el cas, de deduir aquesta despesa dels drets paterns o materns que poguessin correspondre a Rafael i que haurien d'ingressar, en concepte de donació, a les arques del monestir. Els cànons de l'Església impedien als monestirs rebre herències dels novicis, per evitar que amb això es condicionés la llibertat amb què la comunitat hauria de decidir si el novici era apte o no per a la vida religiosa. Un cop acceptat com a monjo, la cosa ja era diferent.

Gràcies a aquest document notarial fet el 1780, podem ara saber amb detall –perquè a Antoni sembla que no se li escapà res– què costava en aquell temps fer-se monjo del monestir de Sant Pere de Besalú. I déu n'hi do! En el document no figura la despesa total en diners, sinó només les parcials de cada partida. Però no se'n pot fer la suma, perquè algunes d'aquests pagaments van ser en espècie, i Antoni degué pensar que ja calcularia més endavant quin valor dinerari els havia d'assignar. Ara bé, sumats els números d'aquells conceptes en què consta el preu, ja ens surt una suma força elevada del total de la despesa feta per Rafael durant l'any de noviciat. Pel cap baix, surt que el germà li va haver de pagar més de 625 lliures, una quantitat de per si ja prou alta, si tenim en compte que en aquell 1780 els mestres de minyons d'Olot cobraven, en tot un any de batallar amb els alumnes, 112 lliures. I, més ben pagats, els mestre de gramàtica en guanyaven 250, una xifra que segueix quedant lluny de les més de 625 lliures que costà el noviciat de Rafael a Besalú. 

Repassem-ne algunes partides. La primera fou la dels hàbits. Antoni hagué de pagar al seu germà un manteu, dues sotanes, dos escapularis (la peça de l'hàbit que cau per davant i per darrera del cos), les sobrerobes, un collet i la feina del sastre. Fent sumes, aqueta partida pujà a 91 lliures, 15 sous i 6 diners. Però només degué ser el principi, perquè la segona partida fou la de la roba usada durant el noviciat, on ens trobem conceptes com ara un "drap dit vel de monja per sotana y escapulari de curt" o una "cugulla sotana escapulari y cogolló". La suma d'aquests costos em surt de 80 lliures, 11 sous i 3 diners.

No s'acaba aquí la llista de la roba que Rafael de Subirà va haver de portar a Besalú, perquè –decència mana– se'l va haver de proveir de "tretse calsotets, dotse parells de calsetas, vint camisas", "nou jalecos", dues jupes, diverses calces de vellut i d'estiu, una casaca d'estiu, una cota, sis mocadors blancs, altres cinc "de mucar·se" i un de seda, amb uns petits complements com ara un barret, tres parells de mitges d'estam i alguna cosa més.

Un cop vestit, l'altra necessitat que a cap humà no li és permès de defugir és la de l'aliment. Aquí la partida té flaire de número rodó: "cent lliuras per la manutenció de mi dit Dn. Rafel en lo any del noviciat o probació". A part, nou draps de cuina, dues culleres, dues forquilles i dos ganivets, de plata.

Per a quan fos l'hora del descans corporal, els estris que s'hagueren d'aportar foren més dels que semblaria. En primer lloc, "un llit pintat i dorat", que va valer 14 lliures i 17 sous. Després, la resta del parament: tela del matalàs, llana per al matalàs i els coixins, tela per a la màrfega, feina de fer uns i altres, i "una cotxa de indiana guarnida, de cotó, y un cobrillit també de indiana". Tot plegat (llit inclòs), 91 lliures i 4 sous, i això sense comptar –perquè no se'ns en diu el preu– nou llençols de lli i un de cànem, i dues dotzenes de coixineres, la meitat de tela i les altres de cànem. Per a l'hora de llevar-se, la llista de coses que s'havia endut Rafael de Subirà a Besalú incloïa "dos plechs o debants de afeytar" i "vuyt tovallolas o ajugamants".

Entrem ara a les atencions a l'esperit, un cop resoltes les del cos. Per a la pregària calgué pagar-li quatre breviaris i un devocionari de setmana santa. Per al seu estudi, "quatre tomos de Oracions de Ciceró traduïdas" i el popular –entre els estudiants gramàtics– Antonio de Nebrija "dels que se usan en la aula de gramàtica de la vila de Graus". Fent números, els llibres van sortir a 19 lliures, 4 sous i 9 diners. Per a poder treballar bé, la família hagué de fer portar al monestir "una calaixera de noguer ab escriptori" que costà 18 lliures, 7 sous i 6 diners, i una llumenera. El parament del dormitori es completà amb "un baul de mediana servitut, forrat de pells blancas", del que no se'ns en diu el preu.

Per a la festa inicial de la vestició el candidat es gastà 40 lliures i 10 sous en xocolata, de la que se'n donà 12 lliures aragoneses (de pes, no de preu) a l'abat del monestir de Besalú, 6 a cada un dels monjos de la comunitat, 3 a l'organista "y lo que sobrà se me entregà per ma manutenció en lo any de dit mon noviciat". A més, es donaren 6 lliures, 11 sous i 3 diners "en ma entrada per estrenas a la família del senyor Abat y altres criats". Passat un any, Rafael féu la professió religiosa, i aquesta vegada la partida més grossa fou la de 30 lliures per a la sagristia del monestir, seguida de la xera per a celebrar l'adveniment del nou monjo, que consistí en un refresc a base de "xocolate, ayguas de canyella y orxata y melindros", que costà 6 lliures i 7 sous.

Finalment, com que el seu germà Antoni de Subirà i de Còdol va desplaçar-se de Graus a Besalú per poder ser present tant en la vestició com en la professió del seu germà, es considerà que això també eren despeses a carregar en el compte del dèbit de Rafael. En la primera ocasió, a més, els dos germans havien vingut plegats i amb part de la roba que portava al monestir (per a la qual cosa s'havia necessitat d'algun criat), fent pujar les despeses a 77 lliures i 10 sous. A la professió, passat un any, Antoni vingué i se'n tornà sense més acompanyants, i per això aquest segon viatge costà gairebé la meitat de la primera vegada, 42 lliures.

Ja tenim, doncs –no sense esforç econòmic– el jove Rafael de Subirà i de Còdol monjo de Sant Pere de Besalú. La comunitat del monestir no era gaire nombrosa. El cens de Floridablanca, del 1787, diu que hi havia 11 monjos i 9 criats. El 1793 trobem Rafael en la llista de la comunitat, formada per l'abat Lleó Benet de Vilosa i de Gayolà, el prior Ignasi d'Oriola, els monjos Francesc Ferrer, Francesc de Còdol (el futur abat de Ripoll?), Miquel de Perramon, Rafael de Subirà i de Còdol, Josep de Nouvilas i Ramon de Gayolà, tots ells sacerdots, més el monjo Josep Viola, sotsdiaca. Nou monjos en total, set dels quals usaven el "de" en els seus cognoms, que dóna fe d'allò que dèiem, que els monestirs acollien els fills de la noblesa. En aquell mateix 1793 esclatà la Guerra Gran contra França, amb l'entrada, en dues ocasions, de les tropes franceses a Besalú, on someteren a pillatge tant les cases de la població com el monestir.

Alguns anys més tard, al 1802, Rafael de Subirà ja no era a Besalú, sinó que havia passat al monestir de Santa Maria de Ripoll. Aquí Rafael se'ns mostra com un home de ciència, un apassionat de les matemàtiques. El 1802 presentà a la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona una memòria sobre àlgebra que li permeté d'entrar a l'Acadèmia com a soci corresponent (vegeu Carles Ignasi Gómez Ruiz i altres, "Rafael de Subirà i de Còdol i la `Memoria sobre el problema algebraico´ (1808)", Annals del Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès, 2005-2006, p. 87-123).

Al 1813 publicà Tentativas sobre varios famosos problemas geométricos y aritméticos por Don Rafael de Subirá y de Códol, monge del real monasterio de Ripoll. Com que dedicà aquesta obreta al president i vocals de la Diputació Provincial de Catalunya, que en aquells moments de nova guerra amb França governava el país, fou publicat a la Impremta de la Gaseta, a Berga, en un dels llocs on, ocupada Barcelona pels francesos, havia buscat refugi temporal aquest organisme. I encara tenia al cap més projectes científics (que no sé que arribessin a la llum), segons anunciava a la fi de l'anterior obreta: "A su tiempo daré (puede ser) al público dos teorías de notas musicales muy buenas para escribirlas y cantarlas con facilidad, y poder tal vez imprimir; junto con un pentagrama para los principiantes para saber de una ojeada en dónde estan los signos o voces en las rayas y espacios, para no equivocarse, para componer con facilidad sabiendo antes las reglas de composición, y para hacer con tino y presteza las mutaciones a todos los modos, o tonos posibles".

L'exclaustració de 1835 el sorprengué en la seva continuada vida de monjo a Ripoll, d'on hagué d'escapar amb perill per a la seva vida. Després ja no se sap res més de Rafael de Subirà i de Còdol. I per si això no fos tot, ens hem de quedar amb el dubte de saber si el seu esperit científic, matemàtic, fou cosa del cenobi ripollès, o si fou llavor plantada en els seus primers anys de novici i de monjo viscuts a l'empara dels murs i de l'esperit del monestir de Sant Pere de Besalú, a la Garrotxa.

11. De part de l'abat de Ripoll, sapigueu que... (1725)

Al segle XVIII el rei tenia autoritat sobre Olot, però també n’hi tenia l’abat del monestir de Santa Maria de Ripoll. D’aquí que hi haguessin dos batlles, el batlle reial i el batlle civil. El primer amb el nom ja diu a qui representava; el segon representava a l’abat, l’autoritat baronial. En l’Antic Règim l’autoritat era indestriable de l’exercici de la justícia, i, per tant, les principals funcions d’un i altre batlle eren no sols fer complir les normes emanades de l’autoritat que representaven, sinó també administrar justícia en l’àmbit de les seves competències, auxiliats per un jutge en les seves respectives cúries reial i baronial. Per això es parla de doble jurisdicció. L’Ajuntament era cosa a part, el formaven els regidors –amb el regidor primer com a màxima autoritat municipal– que, això sí, no es podien reunir en ajuntament sense la presència del batlle reial.

Signatura de l'abat de Ripoll Fèlix de Vilaplana (abat de 1705 a 1732) en el nomenament del batlle del civil d'Olot Esteve Riera (1725)

Que a Olot hi hagués doble autoritat no vol pas dir que se la repartissin de forma equitativa. L’autoritat reial va anar procurant, sovint amb l’aquiescència dels mateixos olotins, el seu enfortiment, en detriment de l’autoritat baronial. Les topades entre un i altre batlle sovintejaren, i el 1724 s’hagué d’arribar a una sentència que fixés els respectius camps jurisdiccionals. Així, correspondria al batlle civil d’entendre en casos de furts de poca quantitat de valor i que no s’haguessin comès amb armes o en els camins públics, i també d’agressions de les quals no se n’hagués derivat la mort o la mutilació de la cara i d’altres parts del cos que queden a la vista. La resta, i per tant els actes greus, quedava a mans del batlle reial, que controlava també la vida municipal i gremial. L’abat de Ripoll, però, mantenia altres drets, com ara el nomenament del mostassà o mostassaf, un càrrec que vetllava per als proveïments a la vila, o sobre les aigües del Fluvià, de manera que qualsevol concessió d’aigües per a molins o d’altres establiments precisava de l’autorització abacial.

Què manava la gran maquinària administrativa del rei era fàcil de tenir-ho clar. Què manava l’abat de Ripoll com a autoritat baronial possiblement ja no ho era tant. Per això els batlles civils, en nom del baró, solien fer unes crides públiques per a recordar a tothom allò que, per ser de la competència baronial, calia complir o abstenir-se de fer. Pel que fa a la Garrotxa, d’aquestes crides públiques tenim la que el 1772 manà fer Joan de Cruïlles, marquès d’Aguilar, com a comte de Montagut i baró de Castellfollit (publicada per Francesc Caula al seu llibre Les parròquies i comuns de Santa Eulàlia de Begudà i Sant Joan les Fonts, 1930, p. 150-154) i la que el 1791 manà de fer la baronessa de Santa Pau (publicada per Francesc Monsalvatje al volum III de les seves Noticias históricas. Santa Pau y lugares que componían su antigua baronia, 1891, p. 121-127).

Pel que fa a Olot hi ha, inèdita, la crida que el 14 de maig de 1725 va fer publicar pels carrers d’Olot el nou batlle civil acabat de nomenar, Esteve Riera. Es tracta d'un total de vint-i-dues normes que toquen els principals àmbits de la jurisdicció baronial, “per lo bon règim, govern i administració de la justícia temporal que té y exerceix dit honorable batlle, y antes procurador jurisdiccional en dita present vila y sos tèrmens en nom de dit il·lustre senyor abat son principal”. El text no és pas nou d’aquell any, sinó còpia del que s’hauria fet en altres moments de força temps enllà, perquè en més d’una ocasió s’hi hagué d’esmenar el nom antic de procurador que inconscientment s’hi copià, per substituir-lo pel de batlle civil, el nom que rebé a partir de la Nova Planta. La que es va fer a Santa Pau el 1791 és molt semblant a aquesta crida olotina.

A l’original la crida ocupa quatre pàgines. Fent-ne, doncs, síntesi, a partir dels títols que figuren al marge esquerra de cada disposició, el batlle civil, com a representant de l’abat, “ordena y mana a totas y qualsevols personas de qualsevol estament, grau o condició que sien”:

1. “No jurar lo sant nom de Déu ni blasfemar”.

2. “No jugar”. No es permet de jugar a jocs prohibits (“ço és daus, gresca, carta girada o altres”), però tampoc a jocs permesos mentre dura la missa dels diumenges.

3. “No acullir jugadors en casa”, concretament “jugadors de daus, cartas giradas, cartilla ni de cartes, si no és per modo de recreo”.
4. “No aportar·se·n grans ni fruytas”, no prendre de les terres alienes aspres ni cremar ceps de les vinyes o sarments.
5. “No injuriar ni enquietar” els altres “ab paraulas injuriosas, difamatòrias ni altrament”.
6. “No passar bestiar per la vila ni tèrmens”. Es refereix a les persones de fora de la vila i terme. El pas de bestiar de gent de fora per la vila es veu contrari a “la conservació dels habitants en dita vila y son terme”.
7. “No convenir a altre districtual de la present, fora de ella”. No acudir a cap altre cúria pública i ordinària d’Olot “fora de son tribunal y present cort”.
8. “No tallar llenya del bosch de Malatosquera”. Es refereix al Bosc de Tosca, d’on es podia treure llenya per a ús particular, però no per a vendre-la.
9. “No·s pesque al riu de Fluvià”. Això, “ab ningun gènero de tassuras de menos mida de la que és menester per pèndrer peixos de tal grossura que quatre peixos pèsian una lliura prima”.
10. “Los agraviats degan denunciar lo agravi dins deu dies”. Amb l’advertiment “que en lo entratant no pugan ni degan pèndrer venjança alguna”.
11. “No·s puga aixir a las pedrades”, ni en lloc públic ni en secret, “ni jugar a las pedradas segons diu lo vulgo”.
12. “Se degan obeyr las ordinacions del mostasaf”.
13. “No·s vaja de nits per la vila sens llum”. Es concreta l’horari en què no es pot anar pels carrers sense portar un llum encès: a partir de les deu de la nit en hivern, i de les onze de la nit a l’estiu.
14. ¨No se agavellen grans ni altres mercaderies”. Que no s’acaparin grans, oli, etc., per a la seva revenda.
15. “Se degan tenir los camins condrets”. Els propietaris de terres o els seus arrendataris per on passen els camins públics i missers de la vila i terme els han mantenir nets.
16. “No cassar cassa, y en temps prohibit ni coloms”. Cassar i cassa, és a dir, caçar i cacera. També prohibeix la cacera de conills utilitzant gossos quan els blats són alts.
17. “No pugan los habitants de la vila menjar en tavernas”, en les tavernes de la vila.
18. “Se revocan los guiatges y territoris”, deutes i altres promeses fetes pels anteriors batlles del civil.
19. “No poder·se convocar ni ajustar sens llicència”, no reunir-se sense permís del batlle civil.
20. “Se dega donar acistència al Sr. batlle del civil y als officials del Sr. Abat” quan es produís la detenció d’algú per part d’aquests.
21. “No se pesquen truytas” des del dia de Sant Miquel (29 de setembre) fins al dia de Nadal, en el Fluvià, en el Riudaura ni en el rec de Ravell o Raurell.
22. “No pèndrer ni matar truytas”, encara que no sigui a les riberes indicades.

En aquests mateixos preceptes s’assenyalaven les penes per als infractors, que anaven des de multes pecuniàries i la requisa de les truites o pesca fraudulenta, penes de presó de fins a seixanta dies per als que no ajudessin al batlle civil en les seves captures de malfactors, fins al sever càstig material (de clar regust ancestral) per als que acollissin jugadors a casa: a l’amo de la casa on es jugués “li sien arrancadas las portas de ella y ditas portas y taulas de la tal casa sien aportadas en la plaça pública de la present vila y la tal casa hage de estar uberta y patent per lo spay de deu dies”.

Aquestes crides o pregó foren proclamades “in presentia et audientia multitudinis gentium”, en l’indicat dia 14 de maig de 1725, en els tres llocs acostumats per fer-ho: a la plaça Major, a la placeta que abans es deia de Borgonyà i que llavors era dita de la Font de la Vila Vella, i a la placeta de Sant Jaume, al mig del carrer de Sant Rafel. Tot, en presència de testimonis i amb la rúbrica notarial. 

Abans no s’acabi el segle XVIII assistirem a Olot a diversos episodis de caire antisenyorial, especialment entre 1784 i 1797, en què es produí la negativa dels regidors olotins de seguir la consuetud que quan es produïa l’elecció d’un nou abat de Ripoll aquells li prestessin jurament de fidelitat. El 1811 les Corts de Cadis posarien la primera pedra per a la supressió de les senyories jurisdiccionals i la seva incorporació a la Corona. Però en aquell 1725 quedava clar que amb la jurisdicció de l’abat de Ripoll no s’hi valia pas a badar.