95. Elogis, guerres, relats i privilegis de la gent de Sant Esteve d'en Bas als inicis del segle XVIII

Fa una mica més de tres-cents anys que els de Sant Esteve d’en Bas feren publicar, a través de la impremta, un fullet en forma de memorial, amb una sèrie de peticions a favor de la població i de la Vall, i els fets que ho justificaven. El memorial el presentava el síndic de la vila “a los reales pies de Vuestra Magestad”, sense aclarir-nos-hi quina era aquesta tal majestat. No porta títol, perquè és un text administratiu i s’inicia, sense més giragonses, amb la presentació del peticionari: “+ Señor. El Syndico del lugar, o villa de San Estevan de Çaluy, o Çalull, otro de los más principales del Vizcondado de Bas, de la Diócesis de Gerona…”. Tractant-se d’un memorial, la part en què s’al·leguen els mèrits o motius en els que es fonamenta allò que es demana, inclou un repàs dels passatges més significatius de la trajectòria seguida per la vila durant segles (amb especial atenció a l’anterior centúria) i això el fa rellevant més enllà de l’estricte propòsit que l'escrit tenia. A principis del segle XVIII poques poblacions de la mida de Sant Esteve d’en Bas haurien estat capaces d’aplegar notícies històriques sobre el seu passat. Fa molts anys l’historiador olotí Joaquim Danés esmentà aquest fullet imprès de manera molt elogiosa, però que jo sàpiga, ningú des de llavors ençà se n’ha ocupat, i precisament és aquest el meu propòsit.

1. El Memorial

A la Vall d'en Bas no es duia un llibre d’acords municipals, sinó que, només quan el tema requeria deixar-ne constància, es cridava el titular de la notaria del Mallol perquè en fes acta i la servés en el manual de protocols d'aquell any. Dic això perquè d’aquest Memorial –en endavant m’hi referiré així– no en tenim cap versió manuscrita, sinó només aquest fullet imprès. Bona sort que tinguessin la pensada de passar per casa d’algun impressor, fos per a disposar-ne de còpies de cara als tràmits pertinents o perquè creien que el seu contingut mereixia difusió. Fos pel que fos, la multiplicitat d’exemplars ha facilitat que si més no una d’aquelles còpies arribés als nostres dies. Ara bé, l’absència de signatures manuscrites o de qualsevol altra validació obre dubtes sobre el moment de la tramitació al que correspon. L’exemplar que he utilitzat prové de l’Arxiu Municipal d’Olot, des d’on, fa temps, passà a la Biblioteca Municipal d’Olot (actualment Biblioteca Marià Vayreda). És un imprès en format foli, amb uns marges generosos per a poder-hi incloure diverses notes complementàries, sense peu d'impremta ni any d'edició.

A). Datació

El fet que en el Memorial es dediqui un bon espai a recordar la victòria de la població contra l’exèrcit francès en el combat del Bosc de Tosca de 1695 i que l’últim any que hi surt sigui el de 1696, ha fet que, davant de l’absència de data, aquesta es considerés com la de la seva redacció i publicació. Però no. Una bona lectura del Memorial permet dir que no és d'aquest any i que no anava adreçat al rei Carles II (mort el 1700), sinó a Carles III de Catalunya, més conegut com a Arxiduc Carles d’Àustria, competidor de Felip V de Castella (IV de Catalunya) en la Guerra de Successió (1705-1714). Per tant, la seva datació ha de ser a partir de 1705, un cop consolidada la victòria inicial dels austriacistes contra Felip V, al voltant de les Corts Catalanes presidides per l’Arxiduc al desembre d’aquell any. Heus-ne aquí els arguments. En el Memorial, quan se cita Carles II hi és esmentat amb cortesies pròpies dels difunts, com ara “goza Gloria” (que Déu el tingui a la Glòria) o “que Dios aya” i s’és ben explícit quan s’hi recorda que “Dios permitió de fallecer el señor rey Don Carlos [= Carles II] sin descendencia”. A la vegada, les referències a l’Arxiduc Carles no ofereixen dubtes interpretatius, és impossible que poguessin referir-se a Felip V, de la casa Borbó. Així, es declara a tota la població de Sant Esteve d’en Bas “afectuosíssimos a la Augustíssima Casa de Austria de V. Magestad” i, en un intent de guanyar-se el seu favor, es recorda que Sant Esteve és el patró del poble, “como también titular del templo mayor [= la catedral] de la ciudad de Viena, dignísima patria de Vuestra Magestad”, cosa que només es podia dir de l'Arxiduc. Afinant encara una mica més, el Memorial hauria de ser fet a partir de 1706, ja que s’hi fa esment del doctor Jacint Dou, de Sant Esteve d’en Bas, com a membre de la Reial Audiència del Principat, un fet que no es produí fins el 24 de novembre de 1705.

B). Autoria

Acta notarial del 27 de març de 1706, posteriorment ratllada

Formalment el Memorial hauria estat escrit pel síndic de Sant Esteve d’en Bas, però el seu contingut divers i fins a cert punt erudit, fa pensar en aportacions de diverses persones i, naturalment, d’algun advocat. En el volum de la notaria del Mallol de 1706, al costat d’altres protocols propis de tota activitat notarial, hi consta una “deliberació” dels cònsols i consellers de la Universitat del Vescomtat de Bas, del 27 de març, que pot donar-nos alguna pista. Com totes les escriptures d'aquesta notaria d’aquells anys, acabada la Guerra de Successió i enmig d’una severa repressió, l’acta fou ratllada en tots aquells paràgrafs en què s’al·ludia a Carles III o a alguna altra persona del seu entorn. És, per tant, amb dificultat, que en les primeres línies d’aquesta acta hom hi pot entrellegir que “lo Memorial en Consell llegit presentat a Sa Magestat (que Déu guarde)...”. A continuació, sense estar ratllat el text, segueix: “...per dit Mariano Reig, olim [= abans, en el passat] síndich de la present Universitat, attès que en molts capítols ve a redundar en prejudisi dels privilegis y a la dita present Universitat concedit” i diu que decidiren fer-lo esmenar per persones idònies “y se tinga la mira a que no·s contradiga al que posan los privilegis a la dita Universitat concedits”. Del text no es desprèn necessàriament que el “memorial” d’aquesta acta sigui el mateix que el Memorial imprès, però quadra per cronologia i perquè de memorials tampoc no és que a Sant Esteve d’en Bas en fessin un dia sí i l’altre també, sinó que eren ocasionals. A més, el que es diu en l’acta també sembla lligar amb les sol·licituds del Memorial imprès, ja que aquest demanava en part uns privilegis per a Sant Esteve d’en Bas, que, com veurem més endavant, en algun punt envaïen els antics privilegis comuns a tot el Vescomtat d'en Bas.

Un dels possibles actors d'aquest Memorial –que no vol dir que n’hagués de ser el redactor– seria el síndic Marià Reig. En algun altre lloc se l’esmenta amb la professió de negociant de Sant Esteve d’en Bas. Havia estat cònsol en representació del mateix lloc en l’anualitat 1704-1705 i en aquells moments formava part del consell de la Universitat del Vescomtat. El 9 de gener de 1706 havia rebut sindicat de la mateixa universitat per a anar a Barcelona a prestar obediència a Carles III. Pel que diu l’acta del 27 de març de 1706, en aquell moment ja no era síndic de la Vall, però no em consta qui el substituí. Un altre nom a tenir present és el de Mateu Rexach i Sala, que en l’anualitat entre el maig de 1705 i el de 1706, era el cònsol segon de la Vall i com a tal duia la representació de les parròquies de Sant Esteve d’en Bas i de Sant Pere de Falgars. Ara bé, si ens guiem per les famílies que surten més ben parades en aquest Memorial i amb la sospita que haguessin intervingut perquè així fos, hi sobresurt la família dels Dou. Fins a 19 vegades apareix aquest cognom en el Memorial, ja sia amb la referència a la casa en si, a membres de la família que s’haurien distingit en la universitat o en l’Església i que haurien fet importants serveis prestats a la Corona en el transcurs dels esdeveniments bèl·lics del segle XVII. A més distància hi surten els cognoms Desprat i Vilamala, esmentats, respectivament, 7 i 6 vegades. No seria res d’estrany, per tant, que bona part de les dades de caràcter històric que conté el Memorial haguessin estat aportades per la família Dou, en aquells moments representada per l'hereu Jacint Dou.

C). Context

A començaments del segle XVIII Sant Esteve d’en Bas reunia uns 548 habitants, pràcticament una tercera part dels prop de mil set-cents que feien vida a la Plana d’en Bas. Segons el Memorial, el poble tenia llavors unes 100 cases (entre les del nucli de l’església i les escampades per la vall), tot i que aquesta xifra podria ser a l’alça, atès el caràcter exhortatori d’aquest escrit. No era pas el poble més gran de la vall, perquè el Mallol, juntament amb Sant Privat i Santa Maria de Puigpardines (les estadístiques recullen en un únic recompte els habitants del tres pobles), s’emportaven poc més de la meitat de la població. Semblaria que en aquella arrencada de segle els de Sant Esteve d’en Bas participaven d’un esperit optimista a l’hora d’encarar el futur, perquè el novembre de 1706 els cònsols i el consell es proposaren fer de nou el retaule major de l’església, donat que –segons diu l’acord que varen prendre– “per causa de la vellesa se va perdent, com en effecte se troba vuy part del tot disminuït”. I també acordaren l’ampliació del presbiteri de l’església i de la sagristia, atès, en el primer cas, “que la capacitat del presbiteri se troba xich y necessita de espay” i, pel que fa a la sagristia, per tal que guardés proporció “segons la capacitat requereix lo temple”. Els projectes eren ambiciosos, però està clar que ells s’hi veien amb forces. Llàstima que a no tardar arribarien temps tempestuosos en els que seria difícil que les bones intencions trobessin l’acolliment necessari per a prosperar i caldria esperar-ne de millors.

Seria en aquests temps d'ànims fins a cert punt confiats i eufòrics, quan prendria cos entre els inductors de la cosa pública de Sant Esteve d’en Bas la idea de demanar al monarca uns certs privilegis per al poble, diferenciant-se, en part, de la resta del Vescomtat. Es veu que això d’introduir noves monarquies propiciava en elles una mena d’actitud sol·lícita –tal volta amb la intenció de fer-se ben vistes o de rescabalar-s’ho en metàl·lic– que era aprofitada per algunes entitats municipals per a obtenir reivindicacions guardades d’antic a l’espera de temps adequats. El 1702 Olot havia tingut a l’abast l’obtenció del títol de ciutat per part del nou monarca borbònic, però deixà passar l’ocasió perquè no era de franc sinó a canvi de fer un “donatiu” al rei i perquè els d’Olot també demanaren que deixessin de dependre de la vegueria de Camprodon, perdent-se, al final, bous i esquelles. En aquesta mateixa línia, Sant Feliu de Pallerols i Vall d’Hostoles aconseguí de tenir representació en les Corts catalanes de 1705 gràcies al privilegi obtingut del rei després de les gestions empreses pel síndic Miquel Plana, pagès de Sant Cristòfol de les Planes. Fora de la Garrotxa, viles com Mataró o Cervera sí que passaren a adquirir la categoria de ciutat, Manresa demanà a l’Arxiduc una sèrie de privilegis per als seus habitants i comerç i el 1707 Ripoll pogué recuperar –seria només per un temps– la seva municipalitat negada pels abats del monestir.

Sant Esteve d'en Bas, doncs, s’afegí a la cua de poblacions que demanaven un reforçament de la seva entitat local i de la consideració del seus habitants. D’això anava el Memorial al que m’estic referint. En la seva part de peticions incloïen vuit concessions, beneficis o privilegis, d’un pes polític o jurídic desigual que analitzaré més endavant. Abans, primer de tot, cal revisar els arguments que es donaven per a justificar allò que es demanava. Dits arguments se centraven en l’antigor de Sant Esteve d’en Bas i, sobretot, en els serveis prestats en tot temps a favor dels sobirans de cada moment. No debades els de Vic, gràcies al seu paper en la insurrecció catalana de 1705 en la causa de l’Arxiduc, reberen d’aquest el títol de “ciutat fidelíssima” i que els seus ciutadans honrats fossin assimilats als de Barcelona.

2. La primera part (justificació) del Memorial de Sant Esteve d'en Bas

Així, doncs, la primera part del Memorial té un caire històric, passat pels vidres de l’autoestima. Haig d’advertir que quan parlem d’història no és la idea que ara tenim d’aquesta disciplina, perquè fa tres segles el seu únic fil conductor eren les glòries i les proeses dels seus habitants. Em salto, per inútils, les referències remotes als orígens gairebé mítics de Sant Esteve d’en Bas, del seu nom atribuït a la família romana dels Basso, dels inicis carolingis del Vescomtat i de la tradició d’haver-hi hagut en el territori una seu episcopal. De totes formes això ens indica que el redactor del Memorial era bon lector, perquè, tal i com ell mateix ens fa notar, tot el que deia ho avalaven les obres de Pujades, Marca, Corbera, Relles, i Roig i Jalpí. El primer, Jeroni Pujades (1568-1635) és autor de la Corónica universal del Principat de Cathalunya, tret per primera vegada a inicis del segle XVI. El llibre del segon, Pèire de Marca (1594-1662), s’havia editat a França –ell era nascut a Occitània– amb el títol de Marca hispanica, sive limes hispanicus, un llibre de referència que encara ara fa servei per la quantitat de documentació que hi aplegà. Esteve de Corbera (1563?-1631) escriví la Cataluña ilustrada, impresa a Nàpols el 1678. Onofre Relles havia estat un jesuïta que, tot fent relat de la vida de Sant Narcís en el llibre Historia apologética de la vida y martirio de S. Narciso, publicat a Barcelona el 1679, s’havia remès als orígens del territori diocesà. I, finalment, Joan Gaspar Roig i Jalpí (1624-1691) també s’havia capbussat en el passat de les nostres comarques en el llibre Resumen historial de las grandezas y antigüedades de la ciudad de Gerona, publicat a Barcelona el 1678. Sabent que el redactor d’aquesta part del Memorial tingué a mà tots aquests textos, cal deduir que era un home erudit a qui agradava de preparar-se bé les comeses que li eren confiades.

A). Elogi del paisatge de la Vall d'en Bas

Just acabar de parlar de la història pretèrita, apareix en el Memorial un passatge sobre la bondat i la bellesa natural de la Vall, en un llenguatge que s’avança als moderns fullets turístics: “La propensión de los del Vizcondado a letras y armas se atribuye así al clima de aquel país, por su benignidad, amenidad y fértil de sus campos, matizados de verdes praderías que están a uno y otro lado del río Fluvián (que le atraviessa, empeçando al pie del Grao de la parroquia de San Estevan, y conservando su nombre hasta el mar), por las deleytosas selvas y bosques que circuyen el Vizcondado y de do [= donde] baxan innumerables arroyuelos, causa de la multitud de tantas fuentes (por ser aquel país lluvioso, sobre quantos se reconocen en este Principado)”. Fora de l’agricultura, no hi ha cap menció a d’altres activitats econòmiques (com la manufactura), senyal que en aquells anys deurien ser considerades de poca entitat –perquè sí que n’hi havia– per a ser admeses com a prova de la puixança del lloc.

B). La qualitat humana de la gent de la Vall. 

Tot seguit el Memorial de Sant Esteve d'en Bas passa a fixar-se en la gent de la Vall i ens aporta una llista de fills (només hi ha homes) de la població que s’haurien distingit, segons els criteris de l’època, pel seu valor, per ser homes de lletres, de ciència i del dret i, sobretot, pel seu servei a la religió. Dels primers esmenta Francesc de Verntallat i Gaspar de Vilamala i Barutell. En contrast amb la curta descripció del cabdill remença, que despatxa dient només que fou “capitán general de las montañas en tiempos del senyor Rey don Fernando”, del segon en repassa el seu expedient, segurament perquè el seu nebot i hereu de la casa Vilamala, Francesc Vilana i Vilamala, o algú pròxim a aquest, hauria fet arribar al redactor notícies sobre la participació dels seus avantpassats el 1639 en la guerra del Piemont (dins de la Guerra dels Trenta Anys, 1618-1648), on hauria participat “en los sitios y presas de las plaças de Vercelli, Verrua, Crescentin, Villanueva de Aste [= Villaneuva d’Ast o Villanova d’Asti] [y] socorro de Turín”. Això a part, en un altre passatge s’afirma que els primers pobladors de la Vall ennobliren, “como lo denotan tantos solares y casas de paysanos cimentadas sobre riscos y peñascos, de cuyos nombres y apellidos de familias se ven muchas esparcidas por el Principado, que gozan de nobleza o milicia”. I inclou al marge de la pàgina una llista dels 24 casals familiars de la parròquia de Sant Esteve amb reconeixement social, tot i que “el tiempo, sacos e incendios, causa de las guerras, les aya privado de los principales, que podían conducir por la prueva de la hidalguía”. És a dir, que s’atribuïen passats nobles a algunes famílies, difícils d'acreditar.

Vénen després les persones representatives de la dedicació de la gent de la Vall a la teologia i el dret. Se n’esmenten vuit: els catedràtics de l’Estudi General de Barcelona Joan Ayats i Peroy (de qui es rememora la seva relació amb Josep Fontanella i l'assistència, amb aquest i el seu germà Francesc Fontanella, a les negociacions de Münster en el marc de la Pau de Westfalia) i Francesc Dou; Gaspar Desprat i Savassona, i Esteve Dou, ambdós doctors en teologia, i Josep Dou, juntament amb els seus germans Melcior, Jacint i Francesc, tots ells doctors en dret. El grup queda completat amb els doctors en medicina Jacint Badia, i Magí Desprat i Sabassona.

En relació amb els homes d'Església, en el Memorial s’atribueix a la Vall d’en Bas haver estat la pàtria de dos bisbes, Josep de Fageda i Francesc Dou. El primer fou bisbe de Girona de 1660 a 1664 i de Tortosa des d’aquest darrer anys fins a la seva mort el 1685. Resulta estrany que se’l consideri de la Vall, perquè totes les llistes episcopals d’aquests bisbats el fan fill de Vic (on hauria nascut el 13 d’octubre de 1608), si bé de pares olotins, el metge Miquel Fageda i la seva muller Isabel. En canvi és correcte el lloc de naixement del segon, Francesc Dou, bisbe de Girona des de 1668 fins a 1673, any de la seva mort. Baixant graons en l’ordre jeràrquic eclesiàstic, es fa evident l’interès que el redactor, o qui li aportés les dades, tenia en aquest camp, en el que fa gala d’una especial perícia per a recollir els noms de tots els qui, en alguna o altra categoria, haurien destacat en els càrrecs diocesans, convertits així, als ulls de la gent de llavors, en pedra de toc de la distinció del lloc. El Memorial ens aporta els noms dels naturals de la Vall amb rellevància dins de l’Església, començant pels que havien estat, o eren, canonges en catedrals i col·legiates a Vic, Vilabertran, Sant Feliu de Girona, Besalú, etc. (la llista n’inclou vuit noms), rectors de parròquia a les diòcesis de Girona (la part més nombrosa, són vint noms) i de les de Vic i de Barcelona (vuit noms entre les dues) i, finalment, quinze noms més de bassencs que haurien gaudit o gaudien del que es denomina un benefici eclesiàstic. En total, una cinquantena bona de noms que ara no s’escau de transcriure, però que aporten un retrat de les principals famílies de Sant Esteve d’en Bas, o de la Vall, entre les que era habitual que algun dels fills seguís la carrera eclesiàstica amb la vista posada en una bona renda de per vida.

C). Sant Esteve d'en Bas en les guerres del segle XVII

El paper mantingut per la gent de Sant Esteve d’en Bas al llarg del segle XVII ocupa fins a 9 pàgines i mitja del Memorial. Va ser un segle de conflictes bèl·lics continus, sempre sota l’ombra amenaçadora de França. Quan el Memorial en fa repàs, no s’amaga que vol demostrar la fidelitat de la població del Vescomtat a la casa reial dels Àustria i la seva valentia a l’hora d’enfrontar-se amb les tropes franceses. No hi busquéssim, per tant, res que pogués incomodar aquest propòsit. De la Guerra dels Segadors (1640-1652), durant la qual es produí la separació de Catalunya, només fa esment de la pressa amb què els de Sant Esteve el 1652 van anar a Barcelona a prestar obediència al virrei Joan Josep d’Àustria, un cop recuperada la ciutat per a Felip IV de Castella, després de més d’un any de setge. I això que –s’hi fa notar– en aquell moment els francesos encara ocupaven Camprodon i Castellfollit. En els anys immediats França tornà a dominar l’Empordà i les comarques del Pirineu. En aquesta ocasió, el Memorial recorda que el setembre de 1654 vingueren a Sant Esteve d’en Bas tropes enemigues, de l’Empordà camí de la Cerdanya. Una divuitena de notables (dels quals se’n en donen els noms, encapçalats per Isidre de Vilamala, el capità Isidre Destarrús, Esteve Dou i el Dr. Esteve Mercadal) juntament amb una quarantena de gent del poble es refugiaren a l’església, “encastillada y muy fuerte”, però no pogueren resistir l’envit i hagueren de rendir-se. Van ser deportats “presos en el exército, hasta Cerdaña, donde se escaparon, unos por vía de composición de sumas considerables, otros huyéndose, experimentando crueles maltratos, hasta traerlos maniatados y a las colas de los cavallos”. Només amb moltes penúries i molt de mica en mica, pogueren retornar a casa seva.

Les tres darreres dècades del segle XVII van ser molt difícils per a tota una generació de la gent d’aquí –i de tot el país– marcada amb dolor per les tres guerres contra invasors francesos vinguts per a arruïnar-los les vides, els béns i el sagrat, per ordre d’un llunyà Lluís XIV. De la primera guerra contra França (1673-1679) el Memorial només apunta la generosa contribució –segons el seu entendre– de Sant Esteve d’en Bas a l’exèrcit reial en forma d’allotjaments i d’haver fet lleves de soldats totes les vegades en què se’ls ho demanà. De forma semblant, de la segona (1683-1684) s’hi deixa constància de la lleva d’un centenar d’homes feta a tota la Vall, capitanejats per Jacint Dou, “propietario del Mas Dou, del lugar de San Estevan, entonces veguer de Bas” i de la seva acció de barrar el pas a les tropes franceses que pretenien assetjar Girona i que s’ho hagueren de deixar córrer, per a “ignominia de la Francia, por tener ya brecha abierta, y aver dado assalto general".

D). Un apartat especial: la Guerra de la Lliga d'Augsburg o dels Nou Anys (1689-1697)

En contrast amb les anteriors guerres, de la tercera el Memorial en fa un repàs molt ampli, cosa ben justificada perquè en el transcurs d’aquest conflicte, el 10 de març de 1695 s’esdevingué la durant molt de temps rememorada batalla d’en Bas o del Bosc de Tosca (i d’Olot), amb participació de forces voluntàries però també de la gent de la Vall, i que acabà amb una sonada derrota de l’exèrcit francès. Es tractava d’una victòria que a Sant Esteve d’en Bas es va celebrar de manera festiva durant molt de temps, cada any, quan arribava el 10 de març.

Abans d'entrar en aquella batalla, el Memorial fa valer diversos antecedents de 1694, com ara l’ajuda que els homes de la Vall prestaren per a salvar el castell de Santa Pau de mans franceses, la resistència a l’enemic que ja havia ocupat Olot i el que hagueren de sofrir els habitants de Sant Esteve d’en Bas amb l’atac dels francesos els dies 4 i 5 de setembre, “pues llegando un destacamento de 1.500 enemigos, les despojaron de quanto hallaron en sus casas, y avían recogido en la iglesia, no aprovechando su Sagrado, antes bien executó el enemigo inhumanas atrocidades, dando de palos a los viejos y enfermos, que no podían retirarse, dexando en cueros a quantos encontravan, sin respetar sexo, ni estado, hasta los mismos beneficiados residentes en dicha iglesia”. I del setembre d’aquell 1694 recorda la resistència dels de Sant Esteve d’en Bas a pagar les contribucions que els exigien els francesos, cosa que, segons el relat del Memorial, motivaria que més endavant aquests volguessin prendre represàlies contra la població.

Un dels impresos sobre la batalla del 10 de març de 1695

Anant a la batalla del 10 de març de 1695, el Memorial de Sant Esteve d’en Bas en fa un resum, sempre interpretant els fets a favor de la Vall d’en Bas. Diu que “para más individual noticia del sucesso del día de la quema del lugar de San Estevan, se presenta a V. Magestad, las dos gazetas que entonces se publicaron”. No se’ns diu quines eren aquestes dues gasetes, però al menys una d’elles és fàcil d’identificar. Abans, val a dir que aquesta acció va merèixer el que avui en diríem una gran atenció mediàtica. Em consten cinc impresos editats amb motiu d’aquesta batalla, tres dels quals són relats dels fets, i els altres dos només fan encomi dels mèrits atribuïts al veguer de Vic. Les que fan crònica dels fets són la Relación de la insigne vitoria que han tenido los catalanes en el Llano den Bas, del Principado de Cataluña, a 10 de março 1695, en segon lloc la Distinta y verdadera relación de la vitoria conseguida por los migueletes y paysanos, mandados por el Capitán Raymundo de Sala, y Sasala cavallero, veguer de la ciudad de Vique i, finalment, la de relat més complet de totes elles, la Verdadera relación de la derrota que han dado los migaletes y paysanos, baxo el mando del capitán Raymundo de Sala y Sasala cavallero, veguer de Vique. Aquest darrer fullet de ben segur que és un dels dos que foren adjuntats al Memorial del síndic de Sant Esteve d’en Bas, ja que fou d’aquí d’on es copià la llista dels francesos morts, ferits o fets presoners inclosa en el Memorial. L’altra gaseta que s’hi hauria adjuntat seria un dels dos títols que he esmentat en primer lloc, perquè, com he dit, els altres dos impresos són literaris. D'aquests, un és escrit ni més ni menys que en vers, el Curioso romance y iácara nueva, en que se da quenta de la feliz victoria que han conseguido los leales catalanes, y nuevos miqueletes en la Plana den Bas, i l’altre és propi d’una oratòria sagrada buida de contingut i farcida d’afalacs, Arco triunfal: panegyrico gratulatorio en acción de gracias a la Magestad divina, por la célebre vitoria, que de los franceses alcançaron las armas españolas governadas por Don Raymundo Sala y Sassala.

No m'entretinc en la repetició dels principals fets d’aquella jornada, que afectaren tota la Vall i la vila d’Olot. Francesc Monsalvatje va incloure el contingut íntegre de l’imprès Verdadera relación de la derrota... (el més farcit de dades dels que he esmentat) en el volum cinquè de les seves Notas históricas, dedicades al Vescomtat d’en Bas (1893). Per altra banda, l’any 1709 (amb posterioritat, per tant, a Memorial de Sant Esteve d’en Bas) es va publicar el llibre Anales de Cataluña, de Narcís Feliu de la Peña en el que la narració del que va passar amb els francesos en aquell 10 de març de 1695 entre la Vall d’en Bas i Olot, encara és més explícita i és, per tant, on es poden anar a trobar els detalls d’aquell combat. Ara bé, com que les gasetes que es van publicar en aquella ocasió se centraren sobretot en la figura del veguer de Vic, el Memorial de Sant Esteve d’en Bas ens és útil per a donar-hi una visió més local i pròxima. D’entrada, com qui no vol la cosa, el Memorial ve a dir-nos que les gasetes van atribuir “por mayor la gloria al veguer de Vique”, però que mentre començaven a cremar les cases de Sant Esteve el veguer no hi era, sinó que es trobava a Sant Feliu de Pallerols “distante una legua” i a causa de la neu no podien demanar-se reforços a Vic, de manera que la resposta valenta contra els francesos va ser cosa dels d’aquí. Igualment lamenta que les gasetes foranes no fessin esment dels que formaren les esquadres i les capitanejaren, “D. Gaspar de Prat y Senjulià, D. Francisco Desprat y Çavassona, y Estevan Dou, ciudadano honrado”, els quals “resolvieron alistar la gente de armas, distribuyéndola en quatro esquadras, con sus cabos Juan Soler, Miguel Carreras y Angelats, Miguel Clapera y Antonio Ordeig, la qual diligencia salió bien y tan de útil, que a su exemplo hizieron lo mismo otros lugares del vizcondado y la villa de San Feliu de Pallarols, y Valle de Hostoles, con tal unión y providencia, que con ciertas señas, dentro media hora, quedaron avisados los paysanos de la Unión, sabiendo donde avian de acudir”. També ens diu –i ho silencien les altres fonts– que els pactes de rendició que s’imposaren als francesos “fueron ideados por D. Gaspar de Prat, Estevan Dou y algunos cabos de migueletes y esquadras, en presencia del veguer”. I encara el Memorial ens aporta la identificació d’algunes de les cases del poble que foren cremades pels francesos, i que cap altra font no diu: “del qual incendio fueron assoladas unas 14 [cases] y entre ellas la principal de los cavalleros Villamalas, la del Cura, otra del doctor Jacinto Dou, y huvieran perecido las demás a no aver los franceses retirado, sin acabar de efectuar su empresa, y averse extinguido el fuego en algunas por milagro y en otras por humana diligencia, pues le avian echado a todas con faxinas ambreadas".

Diu el Memorial que "esta memorable hazaña se divulgó por toda Europa”, i té tota la raó del món. La premsa del moment a França i a altres llocs d’Europa se’n va fer ressò. Encara que ens desviï en part del Memorial, aprofito aquest punt per a fer una ullada al que es digué per Europa de l'actuació de la gent de la Vall i del desenvolupament de l'acció. Com és fàcil de preveure, la premsa francesa, malgrat haver de reconèixer la derrota, intentà de suavitzar-la i d’evitar tacar el bon nom de l’exèrcit de la seva nació. És un bon exercici llegir la Gazette de Lió del 2 d’abril de 1695, el Mercure Galant també publicat a Lió, del març de 1695, i el Mercure Historique et Politique, del mes següent, imprès a la Haia. Per al primer d’aquests mitjans, qui comandava les tropes franceses, Urbain le Clerc de Juigné, quan s’hagué de retirar de la Vall d’en Bas cap a Olot ho féu “neanmois en combattant toûjours en bon ordre, jusqu’au pont de S. Roch, qu’il trouva occupé par les ennemis”. I, un cop en el pont, foren els del país els que hi sortiren perdent, perquè Juigné “les chargea avec tant de vigueur qu’il les renversa et les força d’abandonner le passage”. El Mercure Galant era encara més patriòtic en aquest punt de la batalla: “Il arriva en se deffendant toûjours au pont de S. Roch, qu’il trouva occupé et qu’il força, ce qui est a remarquer et donne beaucoup de gloire aux françois qui devoient être alors entre deux feux”. El Mercure Historique, que en bona part segueix la mateixa font que el seu homònim de Lió, intenta ser més distant i lacònic però també atorga el triomf del pont de Sant Roc als seus connacionals francesos. Tot plegat una versió ben diferent de la donada per les fonts catalanes, segons les quals, veient els francesos “ser imposible la empresa de romper el puente, perdiendo tantos en la contienda la vida, recurrieron a otro medio, que fue esguazar la corriente del río Fluviá” i retirar-se a Olot. Uns anys més endavant, Feliu de la Peña s’alinearia amb la versió catalana dels fets i escriuria que un cop arribats els francesos al pont, van ser encerclats per les forces locals, que els causaren la mort de més de 70 enemics i l’empresonament d’altres 150, els quals foren traslladats a Olot. Un altre exemple de la dispar valoració dels fets entre fonts catalanes i franceses la trobem en l’episodi final de la batalla, quan els francesos es refugiaren a l’església i convent del Carme d’Olot, on foren obligats a rendir-se perquè els d’aquí hi calaren foc. Per al Mercure Historique aquesta acció fou deguda a la desesperació dels catalans, veient “qu’une poignée de monde leur eût fait una si longue resistance” i sentenciava que els francesos s’hagueren de rendir al foc, no pas “aux coups de leurs ennemis”. La versió donada per la Gazetta de Lió va ser recollida en el llibre imprès a París el 1726, del marquès de Quincy sobre la Histoire militaire du regne de Louis le Grand, roy de France. Aquesta disparitat entre uns i altres es traslladà a les fonts italianes. Mentre Il Corriere Ordinario del 8 de maig de 1695 treu les dades de la Verdadera relación de la derrota..., el llibre dedicat a Lluís XIV per Gregorio Leti, Teatro gallico, o vero de la monarchia di Luigi XIV, editat el 1697, ho explica seguint la versió de la Gazette de Lió, amb algun afegitó curiós, com quan, en la narració de l’atac als francesos refugiats al convent del Carme d’Olot hi afegeix un comentari sobre la incongruència que, dient-se catòlics, el olotins no haguessin concedit als francesos el dret d'asil dins d'una església.

Posats encara en el que la premsa europea digué d'aquella batalla i abans de retornar al Memorial, una bona manera de sospesar els intents de controlar el relat per una i altra banda és comparar en totes aquestes fonts coetànies les xifres humanes de participació en la contesa que se'hi donen. Els textos esmentats miren tots de sobredimensionar l’enemic perquè es valori més l’esforç fet pels seus. Així, mentre que per a les fonts catalanes que he esmentat els francesos eren uns 1.100 o 1.300 soldats, per a les fonts d’aquests els seus no passaven de 800 o 900. No és massa diferència, però com que els francesos tingueren les de perdre, és en el nombre dels seus oponents on la diferència és més notòria, perquè si per a les fonts catalanes els civils i miquelets del país que hi intervingueren no varen passar de ser uns 650, per a les fonts franceses els seus atacants n’eren 4.000 o 5.000 o, dit d’una altra manera, “six à sept fois supérieur” a les seves forces. Més complicat és poder saber el nombre de ferits, presoners i morts que hi hagué a cada bàndol. Les fonts catalanes tenen molt clar –hi coincideixen totes, o es copien unes de les altres– els que hi hagué entre els francesos: els catalans van fer 826 presoners, 136 dels quals es quedaren a Olot perquè estaven ferits, i els 690 restants foren conduïts a Barcelona, on varen ser rebuts com un gran trofeu; a aquests s’hi ha d’afegir 260 morts que quedaren enterrats pels volts d’Olot. En total, doncs, segons les fonts catalanes en aquest combat d’en Bas i Olot hi hagueren 1.086 víctimes franceses. Per contra, les mateixes fonts només recullen una dotzena de víctimes catalanes, entre morts i ferits, cosa, val a dir, força sorprenent en una topada d’aquestes característiques. Però per altra banda, les fonts franceses eviten donar xifres detallades; només s’hi refereix la Gazzeta de Lió, que ho despatxa de forma ambigua: “on ne sçait pas encore le nombre des morts, et on a seulement appris qu’il y avoit eu en cette occassion, quatre à cinq cens hommes tuez de part et d'autre".

Tornant al Memorial, aquest acaba la part històrica deixant constància de la generositat amb què els habitants haurien facilitat “con sumo gusto y paciencia” (seria un dir) l’allotjament de les tropes catalanes i espanyoles al seu pas per Olot i per la Vall, en els hiverns de 1695 i 1696, malgrat els costosos danys i servituds que això els causava.

3. La segona part (peticions) del Memorial de Sant Esteve d'en Bas

Sense cap mena de solució de continuïtat, ni tan sols una línia en blanc, el text del Memorial entra de ple en el que era més important, la formulació de les peticions que s’adreçaven al rei. Són vuit en total, cadascuna de les quals va acompanyada d’una explicació de menor o major extensió. En faig un extracte, per a després comentar-les.

I. Que es concedeixi a Sant Esteve d’en Bas el privilegi de vila reial, amb la formació d’un consell general amb dos jurats insaculats, un consell ordinari i un clavari, de durada anual.

II. Que Sant Esteve d’en Bas tingui precedència respecte del Mallol, o que, si més no, aquesta precedència es vagi alternant per anys entre una i altra població.

III. Que quan hi hagi pas de tropes puguin ser els jurats de Sant Esteve d’en Bas els qui facin els repartiments dels soldats i dels bagatges a tota la Vall.

IV. Atès que Riudaura, tot i formar part del Vescomtat, per la seva dependència del monestir de Camprodon aconseguí separar-se de l’organització comuna en temes de milícia, es demana que cesi aquesta peculiaritat dels de Riudaura i es torni a la manera antiga.

V. Que es concedeixi al Vescomtat el privilegi que els seus habitants puguin formar esquadres i escollir-ne els caporals més idonis, cenyint-se en això amb un petit reglament de 9 punts, que s’hi inclou.

VI. Que les esquadres de Sant Esteve d’en Bas puguin, “per a major fervor i terror dels enemics” dur un pendó o bandera amb la imatge del sant patró al centre entre les armes (escut) del rei i les del Vescomtat.

VII. Que els naturals i habitants del Vescomtat gaudeixin d’immunitat i de franquesa en totes les mercaderies que portin a la vila d’Olot o que treguin d’allí. 

VIII. Que s’atorgui de nou als jurats i consell ordinari de la vila i parròquia llicència per a poder imposar fleca, taverna i gavella.

Tot i que les vuit peticions tenen a veure amb l’enfortiment municipal de Sant Esteve d’en Bas, són sobretot les peticions I i II les que van més encaminades a la modificació del règim senyorial i municipal. Recordem que tota la Vall d’en Bas i la de Riudaura conformaven el Vescomtat d’en Bas. Això volia dir que, en temes de justícia (que era tant com dir en temes de governança local) l’autoritat era el baró, el aquell moment el Marquès d’Aitona. Però dins del Vescomtat hi havia tres excepcions: Riudaura, on era compartida amb el monestir de Camprodon (posseïdor del Priorat de Riudaura); les Preses, que la compartia amb l’abat de Sant Benet de Bages, i Joanetes, amb el comte de Centelles. En tot el Vescomtat el baró tenia plena jurisdicció criminal i civil, però en aquestes tres poblacions només hi tenia la criminal, perquè la civil corresponia als expressats senyors. A part de les poblacions de Riudaura, les Preses i Joanetes, hi havia tres entitats municipals: una, formada pels habitants del Mallol i de les parròquies de Sant Privat i Santa Maria de Puigpardines; la segona composta per les parròquies de Sant Esteve d’en Bas i de Sant Pere de Falgars; i la tercera per les de Santa Maria de la Pinya i de Sant Joan dels Balps. Cada una d’aquestes entitats tenia un cònsol i un petit consell ordinari. Les tres juntes formaven la Universitat de la Vall d’en Bas la qual, per tant, reunia els tres cònsols (el més important o cònsol primer, era el del Mallol com a capital del Vescomtat, en segon lloc el de Sant Esteve i en tercer lloc el de la Pinya) i uns dotze o quinze consellers. Per a certes coses no calia pas reunir tota la Universitat, podia resoldre el cònsol i el seu consell, però per a d’altres calia actuar conjuntament (a vegades amb la inclusió dels de les Preses). En el moment en què situo aquest Memorial, des de maig de 1705 els cònsols de la Universitat del Vescomtat eren, per ordre de prevalença, Miquel Fluvià i Valentí, Mateu Rexach i Sala, i Josep Casadellà. El maig de 1706 serien rellevats, respectivament, per Joan Valentí, Joan Vaguer i Margui, i Joan Serrat.

Amb aquestes premisses, crec que es pot entendre millor el sentit de les peticions de Sant Esteve d’en Bas. En primer lloc demanava poder esdevenir una vila reial, és a dir, sortir del marc baronial per a passar a la Corona i a més (no és un detall menor) obtenir la categoria de “vila” en substitució de la de “lloc” que tenia. Pot semblar una gosadia, però no ho és tant si tenim en compte que llavors, el 1706, el vescomte era Guillem Ramon de Montcada i de Benavides, el qual havia optat pel bàndol filipista (en guerra contra l’Arxiduc, que era el destinatari del Memorial). També es comprèn que els desagradés que els del Mallol (dit amb més precisió, els de la parròquia de Sant Privat) els passessin al davant en matèria de consideració i precedència, en uns temps en què prerrogatives d’aquesta mena gaudien d’una estima general i eren defensades fèrriament.

Tocant a la milícia, les peticions III i IV han de ser llegides a la llum de les servituds que la itinerància de les tropes suposava per on passaven, ja que els pobles havien de donar allotjament als soldats en les seves cases i transport de mules fins a una pròxima població, que en prendria el relleu. És el que s’anomenaven “allotjaments” i “bagatges”. Tant una cosa com l’altra eren un greu destorb per als habitants del lloc, els quals sovint havien de suportar, a més, exigències, humiliacions i fins i tot violència per part de la soldadesca. En l’assumpció d’aquestes càrregues Sant Esteve d’en Bas tenia un desavantatge: es trobava en el camí ral per on transitaven les tropes i era previsible, per tant, que les autoritats militars prioritzessin l’estada en aquest lloc a no pas haver-se de desplaçar fins al fons de la Vall i, no diguem, fins a la veïna Riudaura. Per això demanaven que fossin els jurats de Sant Esteve d’en Bas els que fessin la distribució dels allotjaments i bagatges, i que els altres pobles haguessin de contribuir en les despeses. I també reclamaven la reversió del privilegi que els de Riudaura s’havien atorgat –segons diu el Memorial– de separar-se del Vescomtat, amb la pretensió de voler que les ordres relatives a trànsit de tropes i lleves per Riudaura s’expedissin de forma segregada de les de la resta del Vescomtat.

Les peticions V i VI tenen a veure amb la llibertat de formar esquadres locals en cas de conflicte bèl·lic. L’anterior guerra dels Nou Anys, i en especial els fets de 1694 i 1695, havien fet patent que els pobles no podien confiar en les tropes regulars del rei, sinó que la millor defensa era la que podien prestar directament, de forma organitzada, els habitants del territori. En un petit reglament inclòs en el punt V s’avança com s’imaginaven aquestes esquadres: formades per un mínim de quaranta homes d’entre 18 i 50 anys, donant preferència als propietaris de masos i cases del Vescomtat; que no s’hi admetria ningú natural de França –ai, els francesos!– ni tampoc, per a capità o alferes, els nats aquí de pare francès (disposició derivada de l’experiència tan negativa que se’n tenien després de les guerres del segle anterior); que els oficials no poguessin ser privats del càrrec; que els qui formessin les esquadres estiguessin dotats de fusell o escopeta més dues pistoles, amb la llibertat de tenir-les a punt a casa seva. I, finalment, que en ocasió de la celebració anual de la victòria sobre els francesos del 10 de març de 1765, hi acudeixin tots per a una revista d’armes, sota el pendó o bandera esmentat abans.

Les dues últimes peticions, VII i VIII, són de caràcter econòmic. Un dels ingressos que tenia el Comú d’Olot era el dret de mercaderia, que li conferia la potestat de cobrar per totes les mercaderies que entraven o que sortien de la vila d’Olot en els dies de mercat o fires. Els de Sant Esteve d’en Bas demanaven estar-ne exempts, adduint que les seves accions en defensa del territori també havien beneficiat els olotins. A més, en correspondència, oferien d’eximir del dret de passatge que es cobrava pel pas de tot el bestiar que era portat a Olot. La darrera de les coses que es demanaven pretenia recuperar el dret de l’ajuntament de Sant Esteve d’en Bas a tenir el monopoli de la venda de determinats productes (com el pa o el vi), un dret que seria cedit a arrendataris a canvi d’un preu estipulat, que aniria a parar a les arques municipals. Segons l’escrit, aquesta prerrogativa llavors no s’aplicava per interessos particulars, però en algun moment anterior ja hauria estat concedida. Dels pobles de la Vall només em consta que fessin valdre aquest dret el cònsol i consell de Sant Privat i Santa Maria de Puigpardines, amb arrendaments a Sant Privat i al Mallol.

Arribats al final, és el moment de recordar aquella sessió de la Universitat del Vescomtat del 27 de març de 1706 a la que m’he referit a l’inici, per a acabar de travar la comprensió d’aquest Memorial. Tot i que no sabem si hi hagué algun esborrany anterior, o el caràcter definitiu o no que pogués tenir el text imprès, s’entén que sorgissin dubtes respecte que les concessions demanades pels de Sant Esteve d’en Bas trepitjaven alguns privilegis comuns i propis de les diverses entitats municipals de la Vall (“en molts capítols ve a redundar en prejudisi dels privilegis y a la dita present Universitat concedit”, es digué en aquella sessió). La pretensió de dirigir els allotjaments i els bagatges de tot el Vescomtat o la col·lisió amb les prerrogatives dels de Riudaura, són exemples del desequilibri al que abocaven les possibles concessions sol·licitades pels de Sant Esteve d’en Bas, i que se'ls demanés de revisar.

*   *   *

Fos quin fos el recorregut que tingués aquest Memorial, els esdeveniments que es vivien no sols a nivell de Catalunya, sinó en tot l’àmbit europeu, li auguren haver tingut un efecte irrellevant. La Guerra de Successió s’anava complicant i, malgrat alguns moments favorables, el seu desenvolupament era cada cop més contrari a la causa de Carles III (l’Arxiduc), aquell a qui s’havien dirigit els de Sant Esteve d’en Bas amb el seu Memorial. El 12 d’octubre de 1709 l’exèrcit francès de suport a Felip V de Castella (IV de Catalunya) entrà a Olot i, en els pocs dies que hi romangué recorregué la comarca per a exigir als pobles una forta contribució en diner i en espècies alimentàries. La situació es tornà a repetir a primers de febrer de 1711, un cop caiguda la ciutat de Girona a mans filipistes. Fora d’aquests moments d’irrupció francesa, la Garrotxa es mantingué fidel a Carles III, però esgotada la població humanament i econòmicament, el 15 de juliol de 1713 l’ajuntament d’Olot digué que ja no es podia més, i que el més prudent era passar, definitivament, a l’obediència de Felip V. I, amb Olot, els pobles veïns. Adéu a Carles III que, per a major penalitat dels d’aquí, el 27 de setembre de 1711 ja havia deixat físicament Catalunya i s’havia desplaçat a Àustria per a fer-se càrrec de la corona imperial, vacant per la mort del seu germà.

Acabada la guerra el setembre de 1714, hi hagué una forta repressió contra tot allò que fes flaire d’austriacisme. Hem vist el notari del Mallol que s’havia afanyat a ratllar dels seus protocols qualsevol nom o frase relativa a Carles III. I en aquesta forta repressió, foren suprimits tots els títols, privilegis i gràcies concedits per aquest als seus fidels. En el supòsit, doncs, que els de Sant Esteve haguessin obtingut algun benefici reial, en aquell moment per força seria paper mullat. Encara a l’abril de 1716 es reberen en el Vescomtat uns edictes reials en què es manava “se aporte los privilegis y demés”. La Universitat corregué a complir-ho, “no volent ells dits honorables cònsols y consell faltar als ordres de Sa Magestat (Déu lo guarde), antes bé aquells com a bons vassals obtemperar y obehir”. Eren temps de no mostrar cap símptoma de displicència. No feia massa, el 16 de gener de 1716, s’havia publicat el Decret de Nova Planta (del 9 d’octubre anterior) que marcaria clarament un abans i un després en l’organització política i administrativa del país. El Memorial dels de Sant Esteve d’en Bas, en la seva globalitat, per força era ja història.

68. Lladregots de cebes i alls, i remisos a pagar: exemples de justícia local a Olot el 1725

Inici del manual d'actuacions del batlle del civil d'Olot el 1725 (ACGAX)

Abans de les reformes liberals, els batlles no només s’ocupaven del govern general del lloc (amb unes funcions molt diferents a les dels actuals alcaldes), sinó que principalment s’encarregaven del primer nivell de l’administració de justícia. Encara ara, a Andorra, de la primera instància civil i penal se’n diu la Batllia i als jutges que la conformen, oficialment se’ls anomena batlles. Els batlles representaven la jurisdicció senyorial, fos la del rei o fos la d’un baró, i ser senyor jurisdiccional d’un lloc volia dir, precisament, impartir justícia entre els seus súbdits com a forma més genuïna de governar.

Olot era un vila de jurisdicció compartida, mixta. Era a la vegada una vila reial i una vila baronial, en aquest segon cas pel dret que hi tenia l’abat del monestir de Santa Maria de Ripoll. Per tant, a Olot hi havia dos batlles, el batlle reial que representava la jurisdicció del rei, i el batlle del civil que representava la de l’abat. No cal dir que aquesta duplicitat sovint es prestava a desavinences, tot i que, com veurem, bé prou que hi havia delimitades les funcions de cada un dels dos batlles. El dia 28 de juny de 1725 dos regidors d’Olot van anar a fer una ronda de nit per mirar de posar remei a uns sovintejats robatoris. En el transcurs de la seva ronda, es van trobar, segons declaració de Vicenç Pla, un dels regidors, “a Juan Muns y Raymundo Blanch, trabajadores de la presente villa, en el camino real serca el convento de caputchinos”, els quals anaven carregats amb “dos sacos y dos cuxineras de sebollas, ajos y avas”, i com que es tractava d'uns veïns que no tenien ni hort ni camp i era cap a la una de la nit, els dos regidors “dimos por acentado [que] venían de urtar”. En conseqüència, els van detenir i endreçar a la presó. L’endemà el regidor Pla va anar a donar-ne part al batlle reial Antoni Bolòs, el qual, juntament amb el regidor, van desplaçar-se fins a la casa del batlle del civil Esteve Riera. Degueren estar-se mirant qui havia de fer què i al final adopataren una solució ben salomònica en l’aplicació del càstig públic: “acordaron que no se escriviese nada sobre dicho urto y que cada uno de dichos bayles llevasse uno de dichos presos en el palo o en la verguenza en la plassa con dichas sebollas, ajos, avas, y que de esta suerte no constaría si tocaba al rey o al abad".

Les picabaralles entre un i altre batlle sobre les competèncdies que pertocaven a cadascun venien de lluny. En general, i pel que fa a l’àmbit judicial, el batlle del civil s’ocupava del que tècnicament se’n deia el mixt imperi, és a dir, de les causes civils de menor gravetat, com per exemple, quan hi havia en joc furts o deutes de quantitat petita, o agressions sense greus seqüeles físiques. Per la seva banda, el batlle reial era la primera instància judicial en casos de major gravetat, sempre i quan no fossin tan greus que corresponguessin de ser jutjats per la Reial Audiència (la qual, per apel·lació, també podia entendre de les anteriors causes ordinàries). Aquesta delimitació de funcions va quedar consolidada en una sentència de la Reial Audiència del 20 de maig de 1720, en resposta a un plet que des d’Olot se’ls havia presentat un anys abans per dirimir què pertocava a cada batlle. Però per l’exemple anterior ja es veu que aquesta sentència, que havia de ser un obligat punt de referència, no sempre ho fou prou.

La duplicitat de batlles comportava, a la vegada, que a Olot hi haguessin dues cúries, el que avui en diríem dos jutjats. En un informe municipal de 1738 sobre els càrrecs jurisdiccionals i municipals olotins, aquest primer nivell de justícia quedava precisat d’aquesta manera: “En orden a juzgados ay dos en la dicha villa, uno del bayle real sin assessor ordinario, sino el que assume u assessora quanto se le offreze, y un escribano del qual tiene el nombramiento [el dret a nomenar-lo] el Marques de Besora (…). El otro juzgado es del bayle del civil, que lo componen el dicho bayle exerciendo la jurisdicción civil en dicha villa por el abad de Ripoll, el juez o assessor ordinario que nombra el dicho abad de Ripoll (…) y un escrivano que nombra Magín Soler, ciudadano honrado de Barcelona como propietario de la escribanía del dicho juzgado”. L'assessor o jutge era un olotí amb estudis de dret. “Todos estos officiales de los dichos juzgados son tenidos con el honor y estimación que corresponde a sus officios”, precisava l’anterior informe. Tant el batlle reial com el civil eren nomenats per dos anys per un sistema de cooptació municipal: els regidors olotins formaven dues ternes, una per a cada càrrec, les quals que eren trameses, respectivament, a la Reial Audiència i a l’abat de Ripoll, perquè dels tres noms proposats escollissin la persona que els representaria a Olot en qualitat de batlles.

Per aquestes dues cúries, per aquests dos jutjats, passaren multitud d’incidències relatives a molts àmbits de la vida olotina durant uns quants segles, amb una especial incidència en tot allò en què hi havia diners pel mig (furts, deutes, enganys, incompliments…). El cas dels lladregots d’horta capturats per dos regidors va quedar registrat en un manual notarial ordinari, però és un cas aïllat, perquè de tota la ingent documentació judicial que es generà en una i altra cúria i que ens permetria d’entrar en un ric arsenal de notícies i consideracions entorn a moltes persones i vicissituds olotines, no em constava pas fins ara que se n’hagués conservat res, cosa, sens dubte, ben de doldre.

Vet aquí, però, que per una d'aquelles casualitats impensades, uns plecs del manual de les actuacions judicials de la Cúria Civil d’Olot de 1725, en algun moment es van desar entre els papers de l’ancestral Hospital de Sant Jaume d’Olot, i com que aquesta documentació sí que s’ha conservat, també aquells plecs excepcionals sobre el funcionament de la justícia local han acabat arribant als nostres dies. Són més de 60 folis, que s'inicien amb la documentació sobre el nomenament del batlle del civil Esteve Riera i la seva presa de possessió el dia 12 de maig de 1725. A continuació segueixen totes les actuacions judicials d'aquest batlle des del seu primer dia fins el 30 d'octubre d'aquell any. Hi ha citacions de compareixença, mandats, crides (vociferatio), declaracions judicials, empares, i el que és més important, les actuacions en judici oral. Esteve Riera era botiguer de professió, i, com era preceptiu, havia estat inclòs en la terna que els regidors enviaren a l’abat de Ripoll a tenor de l’acord municipal fet el dia de Sant Miquel dels anys parells, en aquest cas del 1724. Riera anava primer de la terna, seguit per Mateu Masmitjà i Coromina, corretger d’ofici, i pel pagès Vicenç Pla. L’abat de Ripoll, com se solia fer, havia triat el primer nom de la terna. A la cúria hi feia d'escrivà el notari Pere Màrtir Orri i Pastors i l'assessor o jutge ordinari era Francesc Fluvià.

Anem a veure tres exemples d’actuació judicial del batlle del civil, que corresponen a tres dels judicis orals inclosos en aquests plecs, amb resultats diversos en la seva resolució. En tots els casos, l’acta segueix un mateix esquema, pautat per la seqüència del judici, en la que s’intercalen encapçalaments de formulari en llatí i explicacions d’uns i altres, aquestes, naturalment, expressades i passades a escrit en català.

El primer d'aquests exemples de judici és el que va tenir lloc el 26 de març de 1725. El traginer Miquel Fillol s’havia compromès a transportar una peça de cuir de les denominades de sola, d’Olot a Crespià, per encàrrec de Pere Joan Montsalvatge, un i altre d’Olot. Havien pactat el preu i s’havia fet el transport. El problema fou que quan Fillol passà a prop de Besalú, fou detingut per no haver declarat la peça a l’oficina de la lleuda de Besalú, que tenia dret al cobrament d’una quantitat per les mercaderies que passaven per aquella vila. Li posaren una multa de 12 sous, que al final quedà en només 10. Fet el transport, Fillol va pretendre que aquests deu sous li fossin rescabalats per Pere Joan Montsalvatge, cosa a la qual aquest es va negar, i d’aquí que Fillol ho denunciés al batlle del civil.

L'acta del judici comença amb una llarga introducció en llatí on consta la data, la presència de l’escrivà, naturalment la del batlle del civil (de qui se’ns recorda que ho és en representació de l’abat de Ripoll, baró de la vila i terme d’Olot), i les compareixences de Miquel Fillol com a agent o demandant i de Pere Joan Montsalvatge com a reu o demandat. Dit això, el judici s’obrí amb la reclamació del primer, que s’adreçà directament a la part demandada i al batlle: “Jo demano a Pere Joan Montsalvatge assí en judici present, y a V.M. suplico lo condemne en haver-me de pagar deu sous moneda barcelonesa que me deu”; segueix tota l’explicació respecte del que havia passat, Fillol formulà la petició de ser alliberat de les costes del judici i acabà demanant al batlle que fes justícia: “lo que demano ab esmena de tots danys, gastos y despesas, dels quals protesto, y suplico que justícia me sia ministrada, aixís o de altre millor modo, lo offici de V.M. implorant”. Després vingué el torn del demandat, d’en Montsalvatge, que digué que si Fillol hagués fet les coses bé, no hi hauria hagut aquella multa i que per tant la culpa fou del mateix Fillol: “No crech estar obligat en haver de pagar dits deu sous que·m demana dit agent, per quant fou culpa sua de que se tinguessen de pagar, perquè quant jo li encomaní dita sola perquè me la portàs a Crespià li diguí passàs per dins de Besalú y que denunciàs [= declarés] dita sola a la lleudera”, cosa que segons ell podia ser corroborada pel també traginer olotí Josep Ferrussola. Donada de nou la paraula a Fillol, negà que fos cert que se li hagués dit de passar per dins de Besalú, i acceptà que Ferrussola testimoniés, sempre i quan fos sota jurament. Fet així, Ferrussola declarà que es trobava present quan un i altre pactaren el transport de la peça de sola, que ell mateix preguntà a Montsalvatge si la peça anava proveïda del corresponent albarà i que se li havia respost “que sí, que no hi havia perill de res”, i que davant la pregunta de Fillol sobre si havia de passar per Besalú a declarar-la, Montsalvatge li havia dit “que per tant poca cosa no crebia [= creia] aquest de passar a Besalú, però ab tot, per lo [que] podia ser, que hi passàs”, sense que el testimoni recordés en absolut si efectivament Fillol “li prometés de passar·hi”, com sí que afirmava la part demandada en la seva defensa. Presentat el testimoni i oït tot el que s’havia dit, arribà l’hora de la decisió del batlle del civil, que condemnà al reu: “Oïdas las parts, llurs rahons attesas, jo dit y avall escrit batlle del civil condemna al dit Pere Joan Montsalvatge en haver de pagar y donar a dit Miquel Fillol los sobredits deu sous barcelonesos dins deu dies pròxims, junt ab los gastos fets y fahedors, liquidació de ells reservada, y que per los bestrets sie feta la solita [= acostumada] execució y que sie intimat".

Segon exemple. Judici oral celebrat el 20 d’agost de 1725 a la Cúria Civil d’Olot. La demandant fou Rosa Gussinyer, muller del traginer Pere Gussinyer i els reus o acusats foren els fusters Joan Alzina i Francesc Salavia. La primera deia que els havien servit 9 càrregues de posts –taulons, per entendre’ns– i que només n’hi havien pagat 7, per la qual cosa reclamava un deute de setze rals moneda de plata, que la part demandada es negava a pagar.

L'esquema del judici oral és similar a l’anterior. Després de la introducció sobre la data i els noms dels que compareixen, la primera a parlar fou la part demandant, Rosa Gussinyer: “Jo demano a Joan Alzina y Francesch Salavia, assí en judici present, y a V.M. suplico los condemne en haver·me de donar y pagar setze reals de moneda de plata per lo valor de dos càrregas de pots vui vuitenas (…) que me deuhen a compliment del valor de nou càrregas de pots que de mon hordre y a compte meu los he fet aportar y entregar en la present vila de Olot, las quals las venguí i tinch pagadas totas, exceptat ditas dos càrregas”. Entrats en el torn de la part demandada, tots dos afirmaren haver pagat totes les càrregues que els havien estat lliurades i que no tenien res a deure. Perquè no hi hagués dubtes, els dos demandats s’oferiren a prestar jurament respecte del que deien. Recordem que jurar és posar a Déu com a testimoni del que es diu o s’afirma, i ja se sap –en aquells temps ho tenien ben clar– que amb Déu i el seu nom no s’hi juga. Acceptat això pel batlle, Joan Alzina afirmà haver rebut només set càrregues i tres posts, si bé d’aquestes, una part l’havien descarregat davant de la casa de Francesc Salavia i, per tant, no podia saber exactament què hi havien deixat. Per la seva part, Francesc Salavia digué sota jurament, que del que li havien descarregat a casa seva n’havia passat comptes amb Joan Alzina i en resultaven acreditades només les set càrregues que ja havien estat pagades. A la vista d’això, el batlle dictà sentència absolutòria per a la part demandada: “Oydas las parts y llurs rahons attesas, y attanent també que dits reos convinguts han praestat lo sobre escrit jurament (…) absol a dits Joan Alzina y Francesch Salavia de la pretensió de dita Rosa Gussinyer agent, imposant [a] aquesta, sobra la dita pretenció, silèncio perpètuo y condemnant·la a pagar las despesas...".

Tercer exemple, amb resultat absolutori només en part. Pere Masoliver, més conegut per l’àlies de Pasqual, havia encarregat al mestre de cases (és a dir, un paleta mig arquitecte) Francesc Hortuna, que li fes una casa nova al carrer dels Valls d’Olot, amb el preu pactat. Passà, però, que quan la casa era a mig fer, Hortuna considerà que Masoliver no li pagava puntualment, i desistí de seguir amb l’obra. Però, és clar, a parer d’Hortuna, Masoliver encara li devia algun diner de tota la feina i materials que hi havia esmerçat fins llavors. Per determinar quin era aquest deute, havien nomenat dos experts, els també paletes Antoni Hortuna per part de Francesc Hortuna (eren pare i fill), i Pere Valls per part de Pere Masoliver, perquè es miressin l'obra que s'havia quedat a mitges i les despeses abonades, els quals conclogueren que, vist el valor del que s’havia construït fins llavors i descomptat tot el que ja s’havia pagat, Masoliver encara devia a Hortuna 4 lliures, 3 sous i 6 diners. I com que no ho volia pagar, s’anà a judici. Les coses es complicaren una mica més, perquè la primera vegada que es féu judici oral, Masoliver no s’hi presentà, i Hortuna li reclamava els costos que li havia ocasionat aquella seva incompareixença. Finalment, el judici oral pogué celebrar-se el 9 de juliol de 1725.

Ens saltem l'encapçalament introductori en llatí i anem directament a la demanda de la part actora. Hortuna expressà les seves peticions, començant pels perjudicis que li havia causat la no compareixença del demandat en l’anterior judici: “Jo demano a Pere Masoliver àlias Pasqual, assí en judici present, y a V.M. suplico lo condemne en haver·me de donar y pagar en primer lloc y antes de totas cosas, los gastos me ha ocasionat per no haver comparegut en judici devant V.M., essent estat legítimanet citat lo die [espai en blanc] dels currents mes y any, y haver·li jo acusada la contumància y tingut de instar fos citat per segona citació en escrits y ab penas pera que comparagués lo die y hora present”. I, en segon lloc, reclamà el deute per les obres ja fetes de la casa i encara no pagades: "[jo demano] de altra part quatre lliures, tres sous i sis diners moneda barcelonesa, per tants que Anthoni Hortuna mestre de casas, mon pare elegit per ma part, y Pere Valls, també mestre de casas de Olot, elegit per dit Masoliver, convingueren y ajustaren que agués dit Masoliver de pagar·me a compliment dels treballs y mans de mon offici de mestre de casas que jo tenia fetas y posades de ordre de dit Masoliver en fer y fabricar una casa sua (…), lo qual preu fet no continuhí ni acabí per que dit Masoliver nom complia en pagar·me”. Què hi respongué Masoliver? Doncs que la visura dels tècnics que valoraren el preu de l’obra feta no es va fer d’acord amb el que s’havia pactat, perquè Hortuna hi col·locà el seu pare en lloc del mestre d’obres Pere Bertran que primer li havia dit, i perquè no s’havia complert tampoc que quan anessin a veure la casa l’avisessin. Masoliver estava segur que si es fes una valoració ben feta “encara jo restaré cobrador respecte del que li tinch pagat”, i ho rematà capgirant la situació: el perjudicat per l’aturada de les obres era ell i no pas el mestre d'obres Hortuna. Per això Masoliver demanà al batlle que condemnés aquest “en haver·me de pagar los danys me ha ocasionat ab dita obra y los pertrets y materials que se me·n aportà de ella (…) y lo dany que me occasiona dient als guixaters que no aportassen guix que jo no·l volia y aprés lo guix se·m perdé”. La decisió del batlle del civil hagué de destriar les diverses coses que s’havien dit. Pel que fa a la demanda d’Hortuna, li donà la raó i, per tant “attesa la contumàcia de dit Pere Masoliver àlias Pasqual defenent y alt lo condemna en haver de pagar y refer al dit Francisco Hortuna los gastos fets fins la occasió present y los en avant fahedors per rahó de la execució de aquells”. Però, pel que fa a les altres demandes (les costes per incompareixença del reu que reclamava Hortuna, i els danys per l’aturada de la casa que denunciava Masoliver) el batlle els donà deu dies de termini “per a provar y deduhir llurs pretencions, tant per testimonis com per instruments”, tot per escrit, que serien remesos pel batlle a l’assessor o jutge de la Cúria, perquè administrés justícia a les parts.

Són uns exemples que, per la naturalesa de la jurisdicció que tenia la Cúria del civil, resulten senzills a les nostres vistes, però que per als seus protagonistes els podia anar de molt. Per tant, aquests plecs d'actuacions de la Cúria del Civil d'Olot de durant uns mesos de 1725 representen una finestra inèdita a les històries particulars d'aquells olotins del segle XVIII i a les seves activitats econòmiques, i ens permeten d'entrar en una temàtica, la judicial, molt poc o gens treballada en la nostra història local.

65. Olot en aquell 1716, any del Decret de Nova Planta

Encapçalament de l'any 1716 al Llibre de Baptismes d'Olot

L'1 de gener de 1716 va escaure’s en dimecres. Ben mirat, tant era que s’escaigués a mitja setmana o en qualsevol altre dia, i fins i tot que fos any nou, perquè d’“any nou, vida nova”, més aviat que poca cosa. Encara que s’hagués escolat un altre any, el pes d’aquella guerra que formalment s’havia acabat el setembre de 1714, seguia carregant amb feixuguesa sobre la població olotina. Encara ara, el 1716, l’ajuntament hagué de fer front a les reclamacions de particulars que acreditaven haver hagut de lliurar diverses partides de grans i de farratge a l’exèrcit francès (sense haver-se’ls rescabalat de res), quan el 1711 aquestes tropes d’auxili a Felip V s‘havien fet seva la vila.

La insuportable presència de l'exèrcit a Olot.

Ara, el 1716, Olot el trobava ocupada pel regiment del coronel Bernardino Marimon i Corbera, un militar barceloní que des del principi de la Guerra de Successió s’havia integrat a l’exèrcit borbònic, amb una gran fidelitat, que es veuria recompensada el 1713 amb el seu nomenament de cavaller de l’Orde de Santiago. Marimon s’atorgà el títol de comandant d’Olot i durant els llargs mesos en què el seu regiment s’estigué a la vila, fou tan incessant en les seves exigències, com permissiu en els abusos dels soldats. Tot ho demanà o, millor, exigí: grans per al manteniment dels soldats, espais per a ús militar, aportacions dineràries... A finals de 1715 havia volgut que es posés a la seva disposició una casa de la plaça Major d’Olot per tenir-hi la guàrdia; els cònsols, conscients que no es podia obligar a un particular el sacrifici de casa seva, optaren per cedir al coronel un espai a la casa de la vila, precisament on vivia el verguer, a qui tocà de buscar-se el niu en un altre lloc. I també exigí a l’ajuntament que, mentre s’estigués a Olot, se li pagués de continu per al seu ús mitja dobla i algunes candeles. Sort que a l’abril de 1716, els cònsols saberen de la publicació d’unes ordenances del capità general de Catalunya, el Marquès de Castel-Rodrigo, en les que es deia que cap ajuntament no havia de donar cosa alguna als comandants de les tropes que fessin vida a les seves poblacions, i deixaren de donar-li res. Sembla que Marimon no tenia pas gaire escrúpols quan es tractava de fer bossa a benefici seu, perquè cap a l’estiu de 1716 exigí que els d’Olot li donessin farratge per als cavalls del seu regiment en una quantitat superior a la que aquí tocava donar, amb l’excusa que no li havia arribat el farratge dels altres pobles i, deia, “los cavalls de son regiment no podian estar sens menjar”. Passà, però, que poc després les autoritats olotines saberen que els pobles que Marimon deia que no li havien lliurat farratge, sí que “la haurian satisfet ab diner a dit D. Bernardino de Mar y Mon”. Negoci rodó: els d’Olot aportaven per força el farratge per a la cavalleria, mentre Marimon es quedava els diners amb què els altres pobles havien contribuït per a aquest objecte. I a les acaballes de 1716 l'exèrcit ocupà una casa d’Onofre Calvó per posar-hi “la guarda principal”, sense saber nosaltres què fou del sabater Josep Coma, que hi feia vida de llogater.

Malaventurat quan en una població hi havia soldats, i pitjor si hi feien llarga estada. Els oficials miraven cap a un altre costat quan la tropa feia gala de fatxenderia i d’excessos. A primers de juny de 1716 els cònsols enviaren dues persones a Girona a donar part al Marquès de Carafa de “los atreviments que tots los dies cometen los soldats dels dits dos esquadrons del regiment de Marymon en la present vila, a fi de que dit senyor Marquez de Carafa se digne a remediar tants desordes y absolutes”. Semblaria, doncs, que la població olotina havia de suportar, d’una forma força generalitzada, unes actuacions de la soldadesca del tot abusives. En coneixem alguns casos concrets. Segons diversos testimonis, el dia 15 de maig un soldat portuguès d’una de les companyies de Marimon “no duptà en pagar [= pegar] deu o dotze cops de espasa ab lo sabra desembaynat per tota la persona de Salvador Casanova, parayre, (…) estan·se lo dit Casanova trabocat en lo taulell de sa botiga (…) y ditas bastonadas li donava ab molta fúria, de forma que al no ésser que dit Casanova, sempre ab dit soldat, perque no’l donàs tant dient·li axí”, n’hauria pogut morir. A primers de juny, segons un altres testimonis, el sergent d’una de les companyies del regiment que era a Olot, digué públicament a la plaça Major al cònsol segon Antoni Roca, que “era un embustero y que no lo enfadàs, amanassant·li ab un bastó alt, ab molta fúria y malícia que demostrava contra dit Sr. Cònsol”. I de no haver estat que el cònsol preferí de mossegar-se els llavis i humiliar-se, “li haguera pagat algunas bastonadas”. Per fatxenderia, la del tinent coronel del regiment de dragons d’O’Callaghan, de pas per Olot a l’agost de 1716, que exigí de les autoritats locals que donessin carn i vi als oficials del regiment “per no haver tinguda la paga del rei”, amb l’amenaça que, de “no librar·los a lo menos dita carn, y [=hi] succehiha algun desorde”, una situació violent que ell, ves per on, "no poria remediar".

En els anys de la guerra precedent, tal com s’havia fet sempre, les tropes de pas en un poble es repartien per les cases dels seus habitants, obligats a donar-los llit i taula. Ara, però, Bernardino Marimon exigí que els tres esquadrons del seu regiment s’allotgessin junts per regiments en unes mateixes cases. L’ajuntament es veié obligat a llogar unes cases particulars perquè fessin aquesta funció de casernes. Més endavant, al novembre de 1715 les autoritats militars havien requerit als cònsols olotins la construcció d’una gran caserna on cabés la totalitat de la tropa que era a Olot, una proposta que aquests es miraren amb flegma, i l'obra no arribà ni a començar-se. La situació es complicava quan, a més de la tropa que ja era al lloc, arribava a la vila una altra unitat militar: Llavors aquestes cases en funció de caserna no donaven l’abast i calia buscar-los com fos un altre allotjament. El març de 1716 el traginer Llorenç Corselles reclamà als cònsols una compensació perquè els soldats del regiment de Colona li havien ocupat la major part dels baixos de la casa i, per ampliar la cavallerissa, li havien espatllat una habitació feta de poc temps. Tot això li havia causat danys en el seu patrimoni i en el negoci de la taverna que tenia, perquè molts clients s’havien guardat “de anar·hi a menjar, majorment per la fira de Sant Lluch” de l'any anterior, una ocasió única per fer calaix.

Els feixucs a causa de la implantació del nou impost del cadastre.

Si la presència de tropa a Olot era un problema dels grossos, en aquell 1716 els olotins n’hagueren d’aguantar un altre de pitjor, pel seu caràcter permanent: el nou impost aplicat a Catalunya, conegut amb el nom de “cadastre”. Només encetar-se l’any, l’1 de gener de 1716, els cònsols i consell municipal d’Olot tingueren notícia que el sotsdelegat de la Intendència a la vegueria de Camprodon, a la qual pertanyia Olot, tenia previst venir a recollir dades sobre els béns immobles de la vila i terme. El sotsdelegat venia a fiscalitzar què posseïa cada olotí, per després poder-hi ajustar la taxa que cadascú hauria de pagar (com és sabut, en el cadastre cada habitant hauria de pagar pels béns immobles que tingués, per la seva activitat de negoci i, amb caràcter general, a títol personal). Com que en aquests casos, a aquest sotsdelegat i a les persones que l’acompanyaven l’ajuntament els havia de pagar les despeses de menjar i beure, els cònsols van optar per avançar-li la feina i així escurçar-li dies d’estada, fent ells ja abans una llista de “totas las casas de la vila y terme de Olot, qui són los duenyos de aquellas, y quinas són las personas que las habitan”. La llista va quedar feta, però la prevista arribada a Olot del sotsdelegat d’intendència va quedar en suspens per la mateixa dinàmica de la progressiva gestació i implantació de la nova contribució. Això del cadastre avui en dia ens podria semblar un impost de factura moderna per allò que cadascú pagaria (ep, en teoria!) segons la seva riquesa, però hem de tenir ben present que aquest impost anava a parar íntegrament a la Corona, sense cap mena de retorn a la població en forma de serveis o de despeses encaminades al bé comú.

Del cadastre ja se n'havia tingut notícia l'any anterior. Per una reial ordre del 23 de març de 1715, Felip V l'imposà als catalans com una contribució que, deia, havia d’equivaler a les aportacions que la Corona rebia de Castella. El rei acceptà la proposta de l’intendent Josep Patiño (dissenyador de la nova fiscalitat a Catalunya) que la quantitat a pagar per Catalunya, en els deu mesos que anaven des del primer de març fins a desembre, fos de 3.100.000 escuts de billó, una quantitat que el monarca no s'avergonyia de vestir de generositat, perquè, segons ell, “no solo se contiene en los términos de lo justo, sino que procura el mayor alivio posible de sus vasallos”. Les notícies del que Olot hagué de pagar durant 1715 en virtut d’aquest impost són molt escasses. Cap a finals d’aquest any es parla de quinzenades per valor de 626 rals de vuit cada una d'elles.

El 25 de febrer de 1716 José Patiño arribà a Olot “a fi de ordenar de fer·se lo catastro, o inventari de totas las casas y heretats de la present vila, parròquia y termes, segons las instruccions que dit Sr. Intendent ha entregat”, s’escrigué a les actes municipals. En aquells mesos l’ajuntament hagué de fer una ingent tasca d’inventari de veïns i professions, cases, molins, horts, camps, terres i qualsevol altre bé capaç de generar riquesa, a més d’un detallat qüestionari sobre aspectes generals i de les rendes de la vila, tot en vistes a poder, arribat el moment, establir el que a cada olotí li tocaria de pagar. A mitjans de maig arribà la primera sotragada: Olot havia de pagar, a compte del que més endavant s’establís de cadastre, 2.017 rals de vuit, repartits entre els veïns d’acord amb l’estimació dels seus béns, uns diners que havien de ser a Barcelona al llarg del que quedava de mes. L’ajuntament demanà a la intendència de Catalunya que, per a pagar aquesta quantitat, se’ls habilités “un termini més llarch, per ésser en un temps de tanta esterelitat y estar ab la penúria de grans”. Al mes de setembre es pagà la darrera quantitat d’aquesta imposició a compte, per un import de 1.878 lliures i 6 sous.

Després que, al mes d'octubre, José Patiño publiqués les normes del nou impost del cadastre, el 24 de desembre arribà la xifra del que els olotins havien de contribuir per aquell 1716, que era de 82.998 rals d’ardit, descomptant-hi el que Olot havia estat pagant des del maig en concepte de bestreta. Era, certament, una quantitat molt alta per una població que venia de suportar uns llargs anys de guerra i en uns moments no pas fàcils. Poques setmanes després, augmentada la xifra fins a 84.881 rals d’ardit, les perspectives per als olotins eren alarmants. Els cònsols expressaren haver “causada admiració tant excessiva taxa” i enviaren un síndic a Barcelona perquè fes “las representacions necessàrias al Sr. Intendent General y a qui convinga, pera vèurer si·s pot minorar dita excessiva tatxa”. Flaques esperances, perquè en el següent any 1717 la xifra que Olot hauria de pagar seria de 84.226 rals d'ardit.

L'aparició del Decret de Nova Planta de Catalunya (16 de gener de 1716).

Entremig de tots aquests tràfecs, el 16 de gener de 1716 va ser publicada la Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, que coneixem com a Decret de Nova Planta. Era un decret que arrencava d’un anterior del 9 d’octubre de l’any abans, que mai no va veure la llum pública. Bona part del decret de 1716 estava dedicat a explicar la composició i funcionament de la nova Reial Audiència de Catalunya, que assumiria funcions governatives a més de les judicials, sota la vigilància del capità general i, en definitiva, del Consell de Castella. Dels òrgans polítics de Catalunya que hi havia hagut fins llavors no se’n deia res (llevat de destinar a la nova audiència l’edifici que ocupava la Diputació o Generalitat), però l’establiment d’aquesta “nova planta” del govern de Catalunya significava, de facto i per aquest silenci, la desaparició de les institucions de govern pròpies de Catalunya. Curiosament, no hi ha cap notícia relativa a la recepció a Olot d’aquest decret de tanta transcendència, i fins i tot l’exemplar imprès d’aquest decret que es guardà a l’arxiu del municipi és una impressió més tardana, feta a Barcelona per Josep Teixidó, que duu a la portada una anotació manuscrita de mitjans de segle XVIII: “Es por el uso de esta Universidad de la villa de Olot. 1755” (per “universitat” hi hem l'ajuntament de regidors).

En el decret hi havia dues qüestions que tocaven de més a prop la vida olotina, més enllà dels greus canvis de caràcter polític i institucional que, de manera general, afectaven tots els catalans. En primer lloc, la reformulació de la divisió territorial en vegueries que havia regit fins llavors a Catalunya (històricament, Olot pertanyia a la vegueria de Camprodon). Ara el Decret de Nova Planta organitzava el país en corregiments. No es tractava d’un mer canvi de noms i encara menys de límits entre unes i altres comarques (de fet, alguns corregiments coincidiren amb els límits de les vegueries), sinó que era una nova concepció de la territorialitat, molt més centralitzada i vigilant. Pel que fa a Olot, la vila i terme s’integrà en el corregiment de Vic, que incloïa les antigues vegueries de Vic i de Camprodon: “los vegueríos de Vique y de Campredón [formaran] otro corregimiento”, deia el Decret de Nova Planta, per detallar tot seguit que el seu corregidor tindria la seva seu a Vic i que disposaria de dos tinents de corregidor o alcaldes majors per a la seva assistència en qüestions judicials, un a la mateixa ciutat de Vic “y otro que resida en Olot o Campredón”, amb atribucions sobre el territori d'aquesta antiga vegueria.

En la disjuntiva que el decret deixava oberta entre Olot o Camprodon com a seu de l'alcaldia major, la nostra població va tenir-hi les de perdre, tot i que la seva nombrosa població i el seu potencial manufacturer i comercial superaven amb escreix els de la vila de Camprodon. Aquesta tenia al seu favor l’interès militar de ser una de les portes d’entrada a Catalunya des de França, el fet que històricament hagués ja estat capital de vegueria, i alguns antecedents, com ara que el desembre de 1714 José Patiño havia establert a Camprodon un dels primers 16 sotsdelegats de la Intendència que repartí per tot Catalunya, en la persona, en aquest cas, del ripollenc Francesc Torrent i Ferré. I si Camprodon presentava punts a favor, Olot tenia en contra seva que l’abat del monestir de Santa Maria de Ripoll hi tenia jurisdicció com a baró, compartida amb la jurisdicció reial. Camprodon, en canvi, era només vila reial. I acabà guanyant la partida.

Posar en marxa aquesta nova estructura territorial de Catalunya va requerir de temps. Tot i que el Decret de Nova Planta sortí a primers de 1716, el primer corregidor de Vic, Melchor Colón de Portugal, no fou nomenat fins l’11 de juny de 1718, i el primer tinent de Camprodon, càrrec que recauria en el ja mencionat Francesc Torrent i Ferré, no ho fou fins quatre mesos més tard, el 16 d’octubre. No en conec documentació al respecte, però de ben segur que els d’Olot miraren de decantar cap aquí la tinença de corregidor, si bé al final no se’n sortiren. Potser respongui a aquesta voluntat l’actitud municipal olotina de menystenir, o fins i tot d'intentar bandejar, les prerrogatives i la representació que l’abat de Ripoll mantenia a la vila, una actitud displicent que sobretot es nota a partir de 1717 i que inaugurarà un temps de difícils relacions entre el poder municipal i l’abacial. Fos com fos, Olot perdé la possibilitat de tenir la tinença de corregidor, però les gestions de l’ajuntament olotí per anar enfortint la jurisdicció reial per damunt de la baronial foren constants en les primeres dècades de segle XVIII. Molt més endavant, trobarem intents directes de traslladar la seu de la tinença de Camprodon a Olot en els anys 1786 i el 1804. Fruit d'aquest darrer intent, pocs anys després s’aconseguí que el Consell de Castella n’aprovés el trasllat. Dins de la Garrotxa, hem de recordar que el Decret de Nova Planta establia un altre cas semblant en el corregiment de Girona, en el qual s’integrà la sotsvegueria de Besalú, respecte del qual el decret fixava un corregidor a la capital del corregiment, “con un teniente, y otro que resida en Besalú o Figueras”, que, en aquest cas, es quedà a la Garrotxa, a Besalú.

La segona qüestió del Decret de Nova Planta que incidia de manera encara més immediata en la vida dels olotins era la nova organització municipal, que liquidava el model propi de Catalunya i hi establia el model castellà. A Olot els tres cònsols i el consell de la vila, que des de l’any 1400 havien regit la cosa pública, haurien de donar pas a sis regidors. També aquí no era només qüestió de noms o de nombres. Els cònsols i els consellers s’havien elegit a través del sistema de la insaculació, per extracció a sorts entre una llista de candidats habilitats per a cada càrrec. Els regidors, en canvi, si bé serien proposats en ternes pels membres de l’ajuntament precedent, els nomenaria la Reial Audiència i veurien reduïda la seva autonomia en l’exercici del govern municipal, molt especialment pel que fa a la gestió dels recursos econòmics. Semblantment a com passà amb la reforma territorial, el pas d’un règim municipal a un altre trigà a fer-se. En el cas d’Olot, els tres cònsols es mantingueren fins tot el 1718, si bé a la tardor de 1717 el consell ja havia deixat de tenir presència pública. Els primers regidors olotins segons el Decret de Nova Planta van ser nomenats el desembre de 1718 i, per tant, exerciren com a tals durant l’anualitat de 1719. Amb una remarca singular: a Olot es mantingué un tret heretat del sistema consolar, la repartició entre regidors de la vila i regidors del terme. Si dels tres cònsols, sempre dos havien representat els habitants del nucli urbà i el tercer els habitants de les masies i cases de pagès del terme, ara, amb la mateixa proporció, quatre dels sis regidors representarien els olotins de la vila, i els dos restants els pagesos del terme municipal.

La vida dels olotins.

Tot i aquests gravíssims contratemps, les famílies olotines miraven d’anar fent la viu-viu i una mica més. És llei de vida. Diuen els registres parroquials que en aquell 1716 van néixer a la parròquia de Sant Esteve d'Olot 121 nens i 115 nenes, unes xifres que no desentonen del que passà en els anys precedent i posterior. Amb molta menys població, a l'altra parròquia d'Olot, la de Sant Cristòfol (les dades de la qual, sovint, solen oblidar-se), el 1716 hi van néixer 7 nens i 9 nenes. De casaments es va anar una mica més justet, a Sant Esteve només 33 en tot l’any, i a Sant Cristòfol un de sol, en un moment en què Olot tenia comptades 852 famílies. Pel que fa a les defuncions, la xifra que ens donen els llibres de la parròquia és enganyosa, perquè en aquell principi de centúria els capellans només hi anotaven les defuncions dels adults, no pas la nombrosíssima mainada que, per dissort, no arribaria mai a la majoria d’edat. Parlant, doncs, d’adults, durant 1716 s’hagueren de fer exèquies per 27 homes i 31 dones a Sant Esteve, i per tres homes i una dona a Sant Cristòfol. Sabem la xifra força exacta de la població d’Olot en aquell any: 4.350 habitants de totes les edats, amb un lleuger predomini del sexe femení.

Com era tradició, les professions que més treballadors ocupaven eren les del tèxtil de la llana i el treball de les pells, però d’oficis a Olot n’hi havia de totes menes. I una bona gernació de botiguers i de comerciants que eren els que, en definitiva, donaven vida a les manufactures locals. Amb l’auxili dels traginers, que trobaren un inesperat cop de mà de les autoritats militars, quan per ordre del capità general de Catalunya, marquès de Castel-Rodrigo, en aquell any es va fer arreglar (ep, a costa, però, de l’erari municipal) el camí que passava pel Bosc de Tosca, la ruta més important perquè comunicava amb Vic i Barcelona i que tenia també interès militar. Potser massa entusiasme i tot en qüestions de comerç, ja que el setembre de 1716 les autoritats locals digueren que ja n’hi havia prou de fer mercat els diumenges i festius, “per anar contra el servei de Déu”, i que fossin suplerts amb els mercats que la vila tenia concedits, els dilluns i els divendres de cada setmana.

I això que de pietat i religió no s’anava pas curt, al contrari. El 22 d’agost de 1716 es va inaugurar una nova capella, la de la Mare de Déu dels Dolors, al costat de l’Hospital, que s’havia iniciat sis anys abans. Mentrestant, els obrers o responsables de l’església de la Mare de Déu del Tura ja estaven donant voltes a l’ampliació del temple “per ser tant numerós lo poble y poch capàs la dita isglésia, majorment en los dies de precepte y de las festivitats” i la construcció d’un ampli cambril per a la Verge. Amb aquest propòsit, el 3 de novembre de 1716 van presentat una súplica als cònsols, com a patrons del temple, perquè se’ls deixés comprar part de la casa que el Dr. Francesc Figuerola tenia tocant a l’església, i que l’home estava d’acord a vendre, cosa que els cònsols van veure de bons ulls. L’ampliació de l’església de la Mare de Déu del Tura, però, seria una obra que es faria esperar. Començaria el 1736 i s’acabaria el 1748. No era fàcil fer provisió de recursos per a una obra tan gran, i la mateixa casa del Dr. Figuerola no es va poder adquirir fins el 1729. A l’església principal d’Olot, la de Sant Esteve, a començaments de segle s’hi havia fet unes costoses obres d’adequació de les capelles i d’algunes altres dependències, i s’havia estat treballant en els grans retaules de la Mare de Déu del Roser i de Sant Josep, però les desventures dels anys de la guerra havien fet que, si bé el primer ja estava acabat (sembla que des de 1707), encara li mancava la gran obra ornamental de la seva daurada, que no seria empresa fins a primers dels anys vint. Pitjor era en el cas del retaule de Sant Josep, iniciat el 1707, i que ara, el 1716, encara era a mig fer. Caldria esperar a 1728 per poder-lo veure acabat en la seva part d'escultura.

L'any 1716 a Olot fou un any carregat de contradiccions. Un any de penúries i de càrregues, però també de voluntats i d’iniciatives de futur. I un any de fortes i pesades imposicions centralitzadores, que vés a saber si no ajudaren a mantenir, o fins i tot a fer créixer, en part de la població, l’esperit d’oposició borbònica que afloraria en els fets de 1719, quan el rebrot de les guerrilles antifelipistes i l’acció de França van fer que, per un temps, a Olot es fessin passes cap a la restitució del model polític i institucional que el Decret de Nova Planta s’havia proposat de destruir amb tota la impunitat dels vencedors (sobre aquests fets vegeu, en aquest mateix bloc, Olot sota sobirania francesa el 1719).

59. La mala salut de l'abat de Camprodon i senyor de Riudaura, el 1752

El priorat de Santa Maria de Riudaura a principis del S. XX

L'abat del monestir de Sant Pere de Camprodon era senyor de la vila i terme de Riudaura. Això vol dir que era cosa seva, a través d’un batlle, administrar-hi justícia, que llavors era tant com dir ocupar-se del govern general de la cosa pública. Per als regidors quedava la gestió del funcionament ordinari del municipi. Aquests drets li venien per pertànyer-li el priorat de Riudaura, al que antigament havia correspost aquesta jurisdicció. Entre 1743 i 1779 l’abat de Camprodon, i prior i senyor de Riudaura, fou fra Pere Trelles i Güell. D’aquest abat se’n sap poca cosa. Havia estat abat del monestir de Santa Maria d’Alaó, a la Ribagorça, i accedí a l’abadiat del monestir de Camprodon quan l’anterior abat, fra Pere Copons i de Copons, passà a l’abadia de Santa Maria de Ripoll. El 1787 Francisco de Zamora, de viatge per Catalunya, anotà en el seu dietari una frase senzilla, però altament elogiosa per l’abat Trelles, quan escrigué que el monestir de Camprodon “por las irrupciones de los franceses, llegó al sumo de la miseria hasta que el abad Tréllez, con su actividad y luces, logró sacarle de ella".

El diumenge de Rams de 1752 al vespre, l’abat Trelles era a Olot. Hi va venir gairebé com qui diu de turista de la setmana santa. S’estava a Riudaura i va acudir a Olot per presenciar la processó del Sant Crist que s’hi feia a l’entrada de fosc del dia dels Rams. Era aquesta una processó rellevant, voltava pràcticament tots els carrers de la vila, i fins i tot entrava en el claustre del Carme. Abans del Sant Crist desfilaven d’altres misteris, com l’Ecce Homo que duien els estudiants gramàtics o el de portar la Creu, a càrrec dels terciaris franciscans. Al segle XVIII s’havia incorporat al final d’aquesta processó la imatge de la Mare de Déu dels Dolors, portada i acompanyada pels congregants de la seva confraria. Que l’abat Pere Trelles hagués vingut expressament a veure-la en aquell 1752 ho sabem per un fet fortuït: aprofitant que l’abat era a Olot, alguns volgueren resoldre amb ell determinats tràmits que tenien pendents, però ell ho rebutjà dient-los que no era pas vingut aquí per entretenir-se amb aquesta mena de coses. Com que es deuria témer que la negativa pogués ser utilitzada per a vés a saber què, dues persones testificaren davant de notari el relat de com havia anat tot. Pere Màrtir Conill (olotí, procurador de l’abat) i Jaume Pila (de l’entorn de l’abat de Camprodon) certificaren que fra Pere Trelles havia arribat a Olot el dia de Rams de 1752 “al ocaso del sol para ver las processiones que todos los años en igual día de Ramos se hazen en esta villa”. Va anar a hostatjar-se a casa de mossèn Ignasi Conill, i aquí el relat es torna costumista per dir-nos que a la casa hi havia gent jugant, suposo que a cartes: “subido a la sala de dicha casa encontró entre otros que jugavan, a Miguel Oliveras, escrivano público de la misma villa”. Precisament fou aquest el primer que, quan veié l’abat, li demanà estalviar-se d’anar a Riudaura i despatxar amb ell, allí mateix, un requeriment de part de mossèn Ignasi Aulí, de Camprodon. “Le respondió el referido venerable abad que el día de Ramos no era para semejantes notificaciones, por ser tan festivo”, i que fes el favor de presentar-l’hi o a Riudaura o a Camprodon. “El citado escrivano, oída esta respuesta, prosiguió su juego y lo perseveró y lo continuó por algún rato”. Al cap de poc, però, es repetí la història, aquesta vegada amb un final menys educat. Aparegué a la casa el nunci d’Olot Miquel Bruguer, la persona que comunicava els escrits oficials, de caràcter judicial, i demanà pel pare abat a fi de lliurar-li uns fulls. No va parlar directament amb l’abat, sinó amb Jaume Pila, el qual li digué “que su señoría estava ocupada”. Insistí el nunci perquè Pila es quedés amb l’escrit que duia per a l’abat i, davant de la seva negativa, “el dicho nuncio lo arrojó por tierra y se fue de dicha casa”. Hem de suposar que, després d'aquest darrer incident, l'abat pogué gaudir amb més tranquil·litat de la processó que l'havia fet venir fins a Olot.

Deia que en aquells dies l'abat era a Riudaura. Res d’estrany que en ple mes de març (aquell any Rams va escaure’s el 26 de març) substituís les fredors de les valls de Camprodon per la vall més arrecerada i baixa de Riudaura. Al cap i a la fi, tenia casa parada tant en un lloc com en l’altre. I sembla que no tingué pas pressa a marxar-ne. Pogué influir-hi que en tot aquell hivern l’abat havia estat pres d’intensos dolors corporals. Just en aquells dies l’església catòlica catalana estava preparant la celebració d’un concili provincial de la Tarraconense. Un concili és una reunió extraordinària dels bisbes i abats (ja que els monestirs no pertanyen als bisbats) d’una determinada demarcació territorial en la que, de forma col·legiada, s’adopten una sèrie de decisions –presentades amb el nom de constitucions– per dirigir la vida cristiana del país. Tradicionalment les diòcesis catalanes havien conformat la província eclesiàstica de la Tarraconense, que té en el seu haver, dins de l’església d’occident, el ser la de major continuïtat en la celebració d’aquestes reunions. En temps de l’abat Pere Trelles havia tingut lloc un d’aquests concilis el 1745, i ara, set anys després, se n'anava a fer un altre.

El concili de 1752 s'havia de celebrar a Tarragona, com venia essent costum en les últimes dècades del segle XVIII. El dia 9 de maig l’abat de Camprodon va rebre la convocatòria per anar-hi, però al·legà motius de salut per no haver-hi d’anar. El 16 de maig féu venir fins a Riudaura tant el seu metge d’Olot, el doctor Jeroni Verdier, com el de Camprodon, el doctor Pere Puig, perquè certifiquessin que no es podia pas permetre el llarg desplaçament fins a Tarragona. El dictamen dels dos doctors en medicina és un exemple, entre erudit i curiós, de la literatura mèdica del moment. En primer lloc hi trobem l’historial i la diagnosi: “Aviendo padecido de muchos años a esta parte, como enfermedad avitual, un fluxo de sangre hemorroidal, aviéndose atacado y suprimido dicho fluxo, cayó el referido muy ilustre señor abad a fines del invierno passado en una enfermedad llamada herpes miliar, que le ocupava no sólo la región hypogástrica, sí también en todo el intermedio dende el cuello hasta el os sacrum, tomando extención de cosa de medio palmo en ambas partes, qual enfermedad anduvo siempre complicada con dolor, comessón molesto, inflamación y extenuación sensible en el cuerpo de dicho muy ilustre señor abad”. En opinió dels dos metges, la malaltia provenia “de la abundancia de sales acres y de la crassitud de toda la massa de sangre, y con especialidad de su parte limphática”. Després venia el dictamen: “por diluir dichas sales y corregir la diáthesis crassa y acre salina de dicha massa” calia a l’abat “no sólo de continuar los remedios que de dos meses a esta parte va tomando” (que no ens són coneguts), sinó també “el respirar ayres frescos y la quietud no sólo de ánimo, sí también de cuerpo, evitando todo movimiento”. I, per tant, s’arribava a la conclusió que se cercava, els dos metges eren “de parecer que dicho muy ilustre señor abad no puede por manera alguna assistir personalmente al Sagrado Concilio que se espera celebrarse en Tarragona a los últimos de los corrientes y arriba dichos mes y año, sin arriesgar notable perjuizio en su salud”. Em diu una persona doctorada en l’art de Galè, que podria tractar-se d’un flux sanguinolent que provingués o d’un hemorroides anal o d’alguna altra malaltia del colon recte, a la que s'hauria sumat un herpes, que en aquell moment podria trobar-se en fase evolucionada i, per tant, dolorosa. Tot plegat, suficient per a desaconsellar un viatge fins a Tarragona en les condicions d'aquells temps.

Signatura de l'abat Pere de Trelles (1752)

Aquell mateix dia, de Riudaura estant, l’abat Pere Trelles atorgà procuració a favor del monjo del monestir de Camprodon fra Gaspar Sala de Tarau, perquè fos ell qui assistís al concili de Tarragona en representació seva. Anys a venir aquest monjo seria abat del monestir de Sant Salvador de Breda, des de 1776 fins a la seva mort, el 1805.

Passat un mes, els dos metges van haver de traslladar-se de nou a Riudaura –on seguia l’abat– per reiterar la molt poca conveniència que fra Pere Trelles es desplacés per assistir al concili. Tot i el mes que havia passat, res no havia canviat respecte de la salut de l’abat, sinó que, segons digueren en la nova certificació mèdica d’ara el juliol, “se halla actualmente, y de presente, el dicho muy ilustre señor abad en la misma disposición y causa de la expressada enfermedad, como a clares luzes se manifiesta, sabiéndose que al más leve calor externo se siente actualmente en las mismas partes affectas el mismo dolor, el comessón molesto, conplicado con escossor, y los mismos accidentes que de antes“. Com que els dos metges tenien clar que la causa dels mals era “la abundancia de sales acres en su massa de sangre, junta con la crassitud de su parte limphática”, la solució consistia “en diluir dichos sales y en evitar dicho señor todo movimiento violento de cuerpo y ánimo, como y de exponer aquél al calor externo, sin las quales precisas precauciones se le hiría agravando dicha enfermedad”. I, més concretament, “oy mismo, de resulta de consulta havida entre ambos [metges], le han recetado el passar a la villa de Camprodón a respirar allí los ayres frescos, y tomar las aguas minerales de Ribas”. De nou, doncs, ni pensar-hi a desplaçar-se fins a Tarragona, sinó cap a Camprodon i cap a les fonts de Ribes de Fresser, que gaudien d’una gran fama curativa en aquells temps. Després de diversos mesos d’estada a Riudaura, a finals de juny o primers de juliol fra Pere de Trelles tornà, efectivament, a fer vida al seu monestir de Sant Pere de Camprodon.

Monestir de Sant Pere de Camprodon cap a 1879

El 8 de juliol l'abat reiterà la delegació de la seva representació en el concili de Tarragona a fra Gaspar Sala de Tarau. El concili provincial de la Tarraconense de 1752, celebrat a la capella del Corpus Christi del claustre de la catedral, no va ser massa productiu pel que fa al nombre de constitucions que s’hi aprovaren. N’hi hagué una sobre restriccions d’accés a les esglésies a partir d’una hora determinada a fi d’evitar certes irreverències que s’hi feien, una altra en què es manava no abusar de l’exposició del Santíssim a fi de no desvirtuar aquesta pràctica devota, i dues més relatives als costums dels clergues. Cinc anys després, el 1757, encara es va fer un altre concili a Tarragona, del que no en sé dir si l’abat de Camprodon pogué o no assistir-hi. Fou aquest el darrer d’una llarga sèrie de més de cent setanta concilis de l’església catalana, iniciats molts segles enrere. A partir de llavors cessaren aquestes assemblees, un silenci només trencat en dues ocasions: la celebració d’un concili un segle després, el 1859, també a Tarragona, i, amb un salt de cent trenta-sis anys, el darrer dels concilis catalans que s’han fet fins ara, el de 1995 celebrat a Sant Cugat del Vallès.

Fossin les aigües de Ribes, el clima de Camprodon, les estades a Riudaura o –no els traguéssim mèrits– els bons oficis dels metges Verdier i Puig, el cert és que fra Pere de Trelles i Güell va gaudir de molts anys de vida després d’aquelles greus xacres de 1752. Va morir al seu monestir de Sant Pere de Camprodon l'agost de 1779.