92. Episodis tumultuosos i papers sediciosos a l'Olot del segle XVIII

Situem-nos a Olot el 8 d’octubre de 1775. El pregoner municipal, Salvi Terrés, fa públic en els llocs habituals de la vila un ban acabat d’arribar de Vic, del corregidor o governador militar i polític. N’escoltem la primera frase, un cop descomptades les que són formals: “No deviendo ya dissimularse la libertad con que algunos vezinos [d’Olot] expressan su indevida violencia en sujetarse a las disposiciones de la superioridad…”. I així descobrim, de cop i volta, que en l’Olot d’aquell moment hi havia gent que se saltava les disposicions de l’autoritat del rei, expressades a través del corregidor de Vic i que aquesta desobediència era, segons el parer d’aquest, generadora de violència. Tot seguit, en el ban, venia l’amenaça: “Se advierte que estando mandado por differentes cédulas y decretos reales que no se vituperen las resoluciones del gobierno (…), se haze notorio que a qualquier persona sin distincción de clase, sexo, estado o condición que esparciere o produxesse vozes que desdigan del respeto devido a las que por la obligación de su empleo ministran justicia, se le castigará con el rigor prevenido en los vandos reales”. Paraula del corregidor Ramon de Carvajal. Enlluernats nosaltres amb l’ampliació del temple parroquial de Sant Esteve, la construcció de l’Hospici i l’establiment de l’Escola de Dibuix, la vista ens queda velada i ens dificulta de reconèixer les dissidències i els moviments de malestar que també es donaven entre els olotins (si bé cal dir, en descàrrec del discurs històric local, que la documentació sobre aquests fets és molt menor i menys visible que la que hi ha sobre aquelles institucions suara esmentades).

El que és bo del cas anterior és que no hem pas d’imaginar-nos un moviment popular d’origen socioeconòmic, perquè qui hi havia al darrere d’aquests fets era un grup de terciaris franciscans, però això mateix fa remarcable la seva oposició i manifestació de desobediència als mandats emanats de l’autoritat reial. Resulta que el 1757 aquests devots havien fet construir, de la seva butxaca, un petit oratori a dalt del Montsacopa per a posar-hi un Sant Crist que es deia haver aparegut de forma prodigiosa (no tinc els detalls d’aquesta troballa). Els terciaris afirmaven tenir tots els permisos necessaris per fer-ho, inclosa l’aprovació del bisbe de Girona que l’havia visitat de pas per la vila l’any següent. El 1775 els terciaris decidiren d’ampliar aquest oratori, i aquí començà la tronada. Fetes les obres, el síndic personer de la vila, a través del fiscal, denuncià el nou oratori per haver-se fet sense els permisos necessaris i en contra dels interessos de la parròquia, amb la denúncia “de resistir sus autores qualquiera providencia de la justicia opuesta a sus ideas y amenassando un tumultuosso excesso que no pudiera contener la authoridad del bayle por el excessivo número de hermanados en la empressa”. Val a dir que les coses no anaren a pitjor, sinó que els mateixos promotors de l’ampliació, vés a saber si de manera voluntària o per força, la tiraren a terra, fet que, segons ells, palesava “la falsedad del recurso en la parte que exponía ser el ánimo de aquellos devotos tumultuarse y resistir qualquier providencia que contra sus ideas dispusiesse la superioridad”. Finalment, el 1778 l’oratori es va tornar a fer, ara amb tots els permisos i no sols sense oposició, sinó enmig d’unes grans festes d'inauguració.

Saltant-nos les bandositats pròpies de les primeres dècades del segle XVIII, el primer episodi tumultuós del que en tinc un relat va passar a l’oratori que hi havia a Pujout, a la divisòria dels termes municipals entre Olot i les Preses, en el que hi havia una imatge de Sant Esteve. En aquest episodi sí que hi havia al seu darrera una classe molt castigada i extensa, la dels pobres, segurament no només d’Olot, sinó també de la vora de la comarca. L’any en què passaren els fets no em costa, però hauria passat cap a la dècada dels trenta. Era el record que en tenia Antoni Matavera, més conegut com l’Avi Matavera, segurament per la seva edat: “En aquel tiempo en que el testigo declarante guardava las vacas o bueyes en dicha parroquia de las Fonts, subía la professó de dicha paroquia a dicho oratorio todos los años en el día de la Acensión y allí los obreros de la mesma paroquia hazían caridad de pan als pobres que vulgarmente se llaman ofrenas,” i en una d’aquestes ocasions va veure “que los obreros querían hazer la caridad a los pobres que eran muchos, quienes por ser tantos vio el testigo declarante se amotinaron y fue preciso a los obreros hechar los panes por tierra por no poderse repartir a dichos pobres por allarse estos amotinados”. Podem imaginar-nos l’escena perquè, lamentablement, encara ara en les crisis humanes que segueixen avergonyint-nos, hi veiem sovint l’aïrada rivalitat per a satisfer necessitats bàsiques. Els pobres barallant-se per un pa. Els pobres, és clar, "amotinats".

El 1749 tenim constància d’un altre episodi tumultuós amb conseqüència greu, perquè en resultaren importants danys en un casa a tocar del vell temple de Sant Esteve. És la història de l’anomenada “Casa de la Doma”, que, tot i ser coneguda, és pertinent que aquí la torni a recordar. Feia un temps que s’havia posat en marxa una mena de campanya ciutadana per emprendre l’ampliació del temple parroquial, unes obres que es preveien de molta volada. Per tal de poder-ho fer, per a poder disposar de l’espai necessari a l’ampliació, calia enderrocar algunes cases que hi eren a tocar, i entre elles la casa del benefici de la Doma. Intento explicar què vol dir això amb el mínim de línies: de temps immemorial algú havia legat uns diners i una casa a l’església, comptant que amb els rèdits d’aquests diners pogués viure un capellà (el beneficiat) i fer ús de la casa, a condició que es dediqués, en aquest cas, al ministeri parroquial entre els olotins. Aquest beneficiat tenia el títol de domer i d’aquí el nom de la casa. En aquell moment tenia el benefici (rèdits i casa) Mn. Francesc Constans que, per tant, era un dels dos rectors de la parròquia de Sant Esteve. El mossèn, des que es parlà de fer un nou temple, havia mantingut que no tindria inconvenient a canviar de casa si amb això l’església podia estendre’s cap aquella banda. Però quan va arribar l’hora de la veritat va començar a trobar excuses per mantenir la casa. I la seva constant dilatació a l’hora de trobar-hi una solució comportà que un grup d’olotins, amb ànims aïrats i sense encomanar-se a ningú, assaltessin la casa de la Doma i la comencessin a enderrocar pel seu compte. Fou el dia 12 d’octubre de 1749. Aquell dia hi havia hagut processó del Roser i poc després que finís, “lo poble inquiet y especialment molts individus indiscrets y de poca consideració determinaren aterrar la dita casa de la Doma”. Qui ens ho explica és un eclesiàstic i això el fa menysprear la condició dels avalotats. L’acció s’encomanà ràpidament, hi hagué “tocar campanas ja a mort, ja a tritllo, tocar trompetas” i “amotinació de gent”. Per una testificació notarial de dos dies després sabem que la casa quedà força malmesa, amb la teulada al descobert, espatllada la barana de la terrassa, desfets diversos tempanells, i afectades l’escala interior, portes, finestres i vidres. Alguns van mirar de salvar-ne els béns mobles i els van guardar a casa del germà del mossèn, el cordoner Pere Constans, i en d’altres cases particulars. Aquesta mena de revolta que havia esclatat de manera imprevista va causar molta commoció. L’endemà al vespre van arribar a Olot “lo batlle de Santa Coloma ab sos mossos (…) per si acàs la cosa no estigués aquietada y perquè no se mogués algun disturbi més”. Atès que “las veus del atentat ab algunas circunstàncias” no tardaren a arribar a Barcelona, “se temia algun càstig, però gràcias a Déu mediaren bonas personas y posaren la cosa en bon estat perquè no passàs avant contra los executors y demés que se poguéssen trobar còmplices”. També es procurà “aquietar al Ilm.”, al senyor bisbe de Girona i les coses tornaren a la quietud, sense que sapiguem amb certesa si se’n van derivar o no conseqüències per als promotors dels aldarulls. Abans d’un mes els Obrers de Sant Esteve compraren la casa de la Doma i l’acabaren d’enderrocar per a cedir el seu espai a l'ampliació del temple.

Sovint els aldarulls eren moguts per la confrontació d’interessos, en especial entre els que tenien suficient poder com per a captar gent al seu voltant en defensa d’una causa particular. L’aprofitament del riu Fluvià al seu pas més immediat per la vila, donat que el cabal d’aigua era el que era i no es podia augmentar a gust, suposava un fràgil equilibri entre els diversos usos que en feien blanquers, tintorers i moliners de farina. Qualsevol expansió en benefici d’uns solia ser negatiu per a les necessitats dels altres i donava peu a situacions de conflicte. El 1762 uns paletes i serradors estaven fent obres en la derivació que emmenava l’aigua del Fluvià al Molí Nou, propi de Miquel Casabó. Segons els testimonis que certificaren el relat dels fets, entre deu i onze del matí van aparèixer al lloc tres tintorers, Jeroni Casas, Antoni Noguer i Francesc Masjoan, el traginer Josep Romam, Esteve Casas paraire (germà de Jeroni Casas) i el blanquer Jeroni Busquets, els quals, “con una grande multitud de gente de un sexo y otro” anaren on treballaven els paletes, els comminaren a deixar de fer aquella feina i fins i tot provaren d’esgavellar l’entarimat sobre el que treballaven, cosa que “no lo pudieron lograr por ser cargado de piedra y otros materiales conducentes para el trabajo”. El promotor de les obres, Miquel Casabó, “temiendo al peligro que amenassava de un funesto sucesso”, se’n va anar a buscar el batlle civil, representant de la justícia, perquè hi posés ordre. El batlle civil, Mateu Masmitjà, hi féu presència “para sossegar aquel tumulto de gente que allí se havia formado, con grandes gritos y vozería”. Però tot i la seva representació de la justícia, no se’n va sortir, sinó que “aumentándose el tumulto”, el batlle optà per retirar-se del lloc, cosa prudent segons un dels testimonis, ja que si “huviesse querido usar de su autoridad, le havía de suceder allí algún fracaso en su persona”. Després, cap al migdia, sembla que els ànims començaren a cedir. No sé com acabà el conflicte, perquè Miquel Casabó era familiar del Sant Ofici de la Inquisició i com a tal tenia darrera seu el reforç d’aquesta institució, però fos com fos, la situació representada per aquests testimonis (potser no del tot imparcials, ja que eren de la banda de Casabó) no s’adiu pas amb el comportament de respecte que hom podria esperar envers l'administració judicial.

També l'aigua de la vila era motiu de confrontació d’interessos. Recordem que l’aigua venia des de les fonts de Sant Roc mitjançant un conducte de titularitat municipal, i que un cop a la vila, es distribuïa per una sèrie de fonts públiques. L’aigua per a utilitat domèstica s’anava a buscar a la font més pròxima. Ara bé, això que sembla tan senzill tenia un punt d’embroll: els horts. La part de les cases de la vila que no estaven estrictament compreses entre carrers, tenien al seu darrera un hort, un bé valuós de cara al proveïment de la casa. Però els horts volen ser regats i, per tant, volen aigua. Servir-se de l’aigua que sobrava de les fonts públiques de l’interior de la vila era una temptació massa forta, i l’ajuntament havia d’anar amb peus de plom a l’hora de fer concessions en aquest tema. I en qualsevol moment podia sorgir el conflicte. El 1767 el consistori olotí concedí a Antoni de Vallgornera i de Llunes una ploma d’aigua per a la seva casa del carrer de Clivillers, però de seguida un grup de veïns s’hi va oposar perquè creien que això perjudicava la disponibilitat d’aigua del veïnatge. Aquest afer donà peu a un llarg litigi, amb tribunals pel mig inclosos, que s’allargaria durant set o vuit anys. N’he parlat en una altra ocasió i, per tant, no en repeteixo ara els detalls. Només em centro en dos moments, en què l’enfrontament entre un i altre bàndol prengué forma de tumult. El primer passà el mateix any de la concessió, el 1767, el dia dels difunts. Al vespre d’aquest dia, i malgrat la foscor (o potser, precisament, emparats en la foscor), uns paletes i més gent treballaven al carrer de Clivillers “precipitadamente, fabricando un nuevo conducto para dirigir y conducir en la misma noche, una porción de las aguas comunas de dicha villa en su propria casa”, com diu una testificació. Sabuda la notícia, s’hi presentà “una grande multitud de individuos que incesantemente repetían sus instancias”, la seva oposició al fet que Vallgornera prengués aigua pública. Aquest deuria ser a casa seva, on sí que sabem que hi eren el batlle reial i un dels regidors municipals “con gente armada para resguardo de dicho edificio”. Sembla que aquesta vegada les coses no anaren a més, sinó que després d’algun estira-i-arronsa, el regidor que hi era present indicà als paletes que paressin i deixessin estar les obres. Però dotze dies després s’hi tornà. Altra vegada un grup de paletes intentava fer el conducte que volia Vallgornera, però un altre cop s’hi congregà “un numeroso concurso de gente de uno y otro sexo” que ho volia impedir. En aquesta ocasió Miquel Casabó, tant per a salvaguardar interessos propis com “a efecto de evitar el motín que se amenaçava y estava inminente a causa de la oposición de tan numeroso concurso de gentes”, va aconseguir que el batlle reial ordenés la paralització de l’obra. Un altre testimoni d’uns dies després confirmà que sí, que de no haver intercedit Casabó, “huviera el pueblo passado a desazer lo fabricado por dicho de Llunes y con violencia y armadas manos a sacudir a dichos maestros [paletes] y peones".

Dins del llarg camí que seguí la concessió d’aigua a Vallgornera, la tensió popular tornà a granar el febrer de 1772. El dia 6 hi havia ajuntament de regidors a la casa de la vila, però la sessió, segons l’acta que en féu el secretari municipal, s’hagué de suspendre perquè arribà la notícia que al carrer de Clivillers tornaven a anar maldades. Uns treballadors estaven obrint de nou el carrer, “auciliados de algunos mozos del resguardo y visitador de Camprodón, armados, provocando un motín, y que en efecto estava inminente con el numeroso concurso de gente havía assistido, y con los amagos de aquellos con sus armas contra dicha gente”. Els regidors tingueren clar que hi havien d’anar, a “aquietar el tumulto”, i tal dit, tal fet. Arribats al lloc, “haviendo hallado grande multitud de gente y entre ellos los dichos hombres armados; preveyendo un irremediable daño, al que acreditava la disposición de aquellos y considerando el Ayuntamiento ser un atentado con no haverse presentado antes, ni precedido noticia, procuró con todo esfuerzo lograr la quietud del pueblo, haciendo suspender el trabajo".

Aquest plet per les aigües que volia Vallgornera, ens introdueix alguns matisos que crec interessants a l’hora de marcar els canvis estructurals que començaven a introduir-se en la mentalitat olotina, o, millor dit, en una part dels olotins. Hem vist que, segons aquests textos, qui volia esgavellar les obres que es feien era “el poble”, un genèric que ara pren una dimensió activa, diferent de la merament descriptiva usada en termes generals. En un altre dels textos esmentats, hi trobem també que el propòsit de Vallgornera suposava un perjudici “contra el drecho de toda la villa y de sus vezinos y contribuyentes”. Els veïns no només són això, residents, sinó que també són “contribuents”, és a dir, que aporten al comú no com a súbdits als que se’ls carrega amb impostos, sinó com a partícips de la república (la res publica) i, per tant, subjectes de drets. I encara un detall rellevant: en aquest llarg plet se succeïren diversos ajuntaments, alguns a favor de Vallgornera i d’altres en contra; el 1774, en un dels recursos que presentà l’ajuntament d’aquell any, es denunciava que Vallgornera no es volia subjectar a les disposicions municipals, una desobediència “nacida seguramente del poderío y superioridad que por razón de su pingüe patrimonio ha querido siempre tener sobre los demás vezinos del pueblo”, a més de qüestionar-li l’ús del cognom Vallgornera d’ascendència materna, en lloc del patern Llunes (ells l’anomenen sempre Antoni Llunes i Bosch de Platraver) i de discutir-li les seves pretensions d’obtenir un títol de noblesa. No em vull pas precipitar a parlar d’actituds antisenyorials, perquè al darrera hi ha també un procés de reforçament del consistori municipal, però com que una i altra cosa es trobaven en disposició de vasos comunicants (la minva del poder senyorial permetia l'augment del municipal), bé es pot dir que algunes coses estaven canviant. Per cert, Vallgornera protestà a la Reial Audiència del que considerava una ofensa a la seva família per part del consistori, i obtingué un decret pel qual s’ordenava a l’ajuntament d’Olot que “siempre y en qualquiera ocurrencia trate al suplicante con el distintivo de Don, nombrándole con el apellido de Vallgornera que usa y con que se le distingue y conoce comunmente".

Les darreres dècades del segle XVIII no mostren pas una imatge plàcida de la vida olotina, sinó més aviat amb certes discordances que porten a parlar de dissidència, de brega i fins i tot de bandositats. Algunes estan relacionades amb l’abast dels aliments, cosa molt pròpia d’aquells temps. El maig de 1773 va ser detingut a Olot Josep Prat, més conegut com a Galbana, perquè anava pels carrers “con cierto memorial poco decoroso al mismo ayuntamiento, procurando que los pobres firmassen aquél”, en protesta per com es portava el proveïment del pa (era un monopoli de concessió municipal). L’ajuntament el féu empresonar pel temor “que de dichas providencias saliesse alguna comoción en el pueblo (...) y no debiendo permitir que con equivocados pretextos se vitupere el zelo y honor del proprio ayuntamiento”. Tres anys abans el gremi de Sant Eloi havia denunciat el cobrament abusiu per part de l’ajuntament en les taxes sobre el vi, la carn i altres queviures que es portaven a la vila. El 1789 l’ajuntament volgué acabar amb el dret que tenia l’abat de Ripoll de cobrar per les mercaderies que entraven a la vila en època de fires, “y a pedradas diferents interessats tragueren del Firal los comissionats, per ser una imposició injusta y sens títol”. Però aviat el malestar s’estengué respecte d’altres àmbits. Sabem que el 1782, el cap de l’Esquadra de Mossos d’Olot tenia obert un sumari contra Pasqual Rivera, cirurgià de Vallfogona, a qui se suposava “author de un libello infamatorio que dicen haverse encontrado en la casa de Domingo Agustín Vila”. Una situació especialment remarcable la trobem el 1786, un any amb diverses notícies sobre la mala maror d’alguns particulars envers els regidors. No sé dir què havia passat, però sembla que el notari Conchs havia fet un escrit públic que es considerà ofensiu i, a rel d’això, al gener fou llegit en sessió municipal “un papel escrito de letra y puño proprio de Benito Antonio Conchs, escribano, con que confiessa no haver tenido ánimo de injuriar con el escrito que allí se cita, a persona alguna, y assí por consiguiente tampoco al dicho Ayuntamiento”. Hi hagué igualment problemes amb Francesc Pla i Closells, perquè agafava aigua de les basses de gel públiques, en benefici del seu hort, i se l’hagué d’advertir que vigilés amb les “espresiones poco decorosas al honor del referido ayuntamiento”. En aquell mateix estiu l’ajuntament ordenà l’arrest de Rafel Pasqual, perquè els havia faltat al respecte “prorrumpiendo en la espresión que la autoridad del empleo les hazía roncar” i el de Pere Molleras, perquè quan se l’avisà que havia de tenir ben atesa la carnisseria municipal de la que n’era arrendatari, es va excedir “con palabras y espresiones poco decorosas”. I per si faltava alguna cosa més, al setembre, amb motiu de la festivitat de la Verge del Tura, quan a la vigília l’ajuntament anà a l’església per al rés de les completes, es trobà que els capellans de la parròquia havien començat abans d’hora, “habiendo de este modo burlado aquella comunidad eclesiástica a este Cuerpo [= l’ajuntament] y a todo el pueblo".

En uns anys en què a Olot s’acceleraven els canvis, cosa ben vista per alguns però mal vista per d’altres, no ha de sorprendre que els tals i els quals miressin de sobreposar-se a la visió dels altres. Des de 1774 a Olot s’havia començat a treballar gènere de punt de cotó fet amb telers mecànics i això no fou pas una introducció menor. Fins llavors i des de segles s’havia treballat la llana i en aquest ram tot estava pautat i sotmès a l’estructura gremial. Però ara el cotó entrava sense cap limitació gremial, era lliure, no calia ser reconegut com a mestre per a poder tenir uns telers a casa amb què complementar –o fins i tot substituir– l’activitat gremial pròpia de cadascú. I si augmentava la producció de gènere de punt de cotó, cobraven una rellevància indispensable els comerciants, capaços de donar sortida, en mercats cada cop més allunyats, als productes olotins. No és casualitat que entre l’entrada del cotó a Olot i la primera meitat de la dècada dels vuitanta, l’ajuntament d’Olot fos ocupat íntegrament per comerciants i negociants, principalment els que tenien vincle amb les companyies manufactures, a diferència d’anys anteriors en què el conformaven artesans d’oficis gremials i titulats en lleis o en d’altres disciplines. Són aquests ajuntaments els que emprengueren l’obra de la construcció de l’Hospici (la primera pedra es col·locà el 1779), la posada en marxa de l’Escola de Dibuix (1783) o el projecte de formar de nova planta dos barris o eixamples, d’urbanització planificada, que haurien permès d’augmentar l’oferta de cases a Olot (1783), a part d’altres obres menors. Aquest devessall de projectes i reformes irrità un sector que tenia diversos motius per a oposar-s’hi, com la propietat dels terrenys que s’havien d’ocupar per a aquests projectes, o simplement als qui les novetats els deixaven tocats d’urticària i que no podien ni suportar que es mudés de lloc la font de la Plaça Major o que es toquessin els portals de la vila. El 1790, Josep Salgas, un comerciant de llarg historial a favor de l’Hospici i de les reformes que s’havien projectat, hagué de queixar-se que el batlle reial s’havia permès de llegir en públic un “papel infamatorio” que acusava Salgas de ser “cabeza de partido, fomentador de las discordias de aquella villa [= Olot] y otras insolencias”. El terme “partido” d’aquesta frase l’hem d’entendre com a part o bàndol, una coincidència de visió de les coses i de voluntats que, en el segle següent aniria prenent cos i desembocaria en el partidisme de formulació clarament política. Sembla que no hi havia manera que la boira escampés, perquè el 1792 el baró de Serrahí envià a Olot l’alcalde major de Vic per posar ordre a la vila, i envià a l’ajuntament una carta d’avís molt dura. Serrahí s’hi queixava de les greus desavinences entre el batlle reial i els regidors, amb la qual cosa “han fomentado bandos y parcialidades contrarias a la pública tranquilidad” i els instava a retornar a la quietud i a tractar-se entre ells “con el respeto y atención que corresponde (...) en inteligencia de que al que se apartare de este sistema o dieze ocación a nuevas inquietudes o desórdenes, se le suspenderá de officio y se tomaran contra él otras providencias”. A la vegada, es manava a l’alcalde major de Vic que en la seva comissió a Olot. “para no renovar las inquietudes de dicha villa haga V.m. por ahora caso omisso sobre la averiguación del autor o autores del pasquín que se encontró fixado en las esquinas de aquella [la vila d’Olot] “.

La Guerra Gran de 1793-1795 contra França alterà profundament les consciències i l’enteniment. Durant tres o quatre generacions (d’ençà de la Guerra de Successió) Olot no havia conegut la guerra a casa mateix. I de guerres no tardarien a venir-ne més, contra França però també en forma de guerra civil. Estava començant un altre cicle. Segurament que és ja dins d’aquest nou cicle que hem de situar els greus fets que tingueren lloc a Olot i al seus voltants contra l’alcalde major Ramon de Lomaña, el 1808. La vila pertanyia a l’alcaldia major de Camprodon, compresa dins del corregiment de Vic. Ja al seu moment, en els inicis de la Nova Planta, s’havia dit si l’alcaldia major o sotscorregiment se situaria a Olot, però finalment s’optà perquè fos a Camprodon. Cap a finals de segle, l’alcalde major demanà de poder traslladar la seu a Olot, amb l’argument de ser aquesta una vila molt més important en població i activitat. Se li va concedir el 1804 i el trasllat es féu efectiu a l’any següent. Tenir la figura de l’alcalde major a Olot –un funcionari reial– podria semblar un honor i un plus per a la vila, però si es mira des d’un altre punt de vista, podia ser un perill. Olot s’havia acostumat a tenir en el seu entorn immediat només autoritats d’àmbit local (deixant de banda les autoritats militars, quan hi havia soldats), gent del mateix Olot, que passaven de forma transitòria pels càrrecs de la vila, mentre que les autoritats de major rang quedaven lluny. Amb l’arribada de l’alcalde major a Olot, la seva presència i imposició a la vila passava a ser constant i inevitable. El protagonista d’aquest trasllat de seu va ser Ramon de Lomaña i de Baguer, que s’establí en una casa de lloguer al davant mateix de l’escalinata de Sant Esteve. Havia nascut a Tàrrega el 1759 i provenia del camp de les lleis. Havia estat nomenat alcalde major de Camprodon el 1803. Ja a Olot, la seva trajectòria fou una constant de friccions, en especial amb l’ajuntament. De Madrid estant, el comerciant olotí Esteve Casabona escrivia al seu nebot el 1806: "Veo las etiquetas [= fredors] que ya hay en essa [Olot] entre ese alcalde mayor y esse regidor deano con algunos comerciantes de essa, y crearé que algunas vecez hos rescaréis la cabesa de haver desseado el tener alcalde mayor. Si esse es bueno, puede que el que vinga sea mucho peor, algunos en esta [companys de Madrid] lo han hallado muy mal. El disperato que havéis hecho".

Però la situació es trastocà en tràgica el 1808, quan al juny l'alcalde major féu plantar a la Plaça Major, una proclama de l’exèrcit francès. El fet fou protestat pels olotins i Lomaña, juntament amb els seus agutzil i vereder, foren retinguts a l’Hospici per a evitar el seu linxament. La situació es complicà en extrem perquè s’hi involucraren miquelets armats i gent vinguda de la part de França. Transcric només el final del relat que d’aquests fets ens deixà Esteve Paluzie, unes dècades després: “Las autoridades, desesperanzando poder contener al populacho de que llevara a efecto sus designios, resolvieron conducirles al momento a Vich escoltados por una compañía de cien migueletes; atravesaron la villa sin novedad. Divulgóse entre las turbas la salida de los presos: corren en pos de sus víctimas: únenseles gran multitud de desalmados campesinos: alcánzanlos en el Malatosquer, al salir al término de la villa, y a pedradas fueron sacrificados los tres infelices por el furor de hombres convertidos en fieras, quienes sin piedad cometían un horrendo crimen a los gritos de viva el rey, y atropellando a la escolta que les conducía”. Tal i com modernament va observar Ricard Jordà quan es referia a aquests fets, costa d’entendre que un cos armat de cent homes no pogués fer front a un grup de civils sense més armament que les pedres del Voratosca, llevat, és clar, que hi hagués connivència entre uns i altres. 

 

                                                                            Revisat: novembre de 2020. 

88. Notícia de l'epidèmia de 1792-1795 a Olot

Entrada a l'antic Hospital de Sant Jaume, d'Olot

Abans, dues coses temien els pobles més que al dimoni en persona: el pas dels soldats pel territori i que hi arribés una epidèmia. Si les dues coses es donaven a la vegada, i a més s’esqueia en temps de guerra, l’adversitat esdevenia calamitat. Ve això a tomb perquè durant la primera meitat dels anys noranta del segle XVIII, una part de Catalunya patí els efectes d’una epidèmia mentre les tropes anaven amunt i avall per culpa de la guerra contra la França revolucionària empresa per la monarquia espanyola. Fem memòria d’algunes dates: a l’estiu de 1792 la família reial francesa va ser confinada a les Tulleries i al gener següent de 1793 el rei Lluís XVI (Lluís-August de Borbó o, com li deien els ciutadans de la revolució, Lluís Capet) va ser guillotinat. Al cap de poc Carles IV (Carles de Borbó, parent seu llunyà) va ordenar l’exèrcit espanyol que entrés al Rosselló per tal que al país veí les coses tornessin a ser “com déu mana”.

En aquest entorn, en algunes comarques catalanes reaparegué l’espectre de l’epidèmia. Sembla que el 1790 al Llenguadoc van patir l‘epidèmia que no tardaria a escampar-se i a arribar a casa nostra, ajudada per l’acció itinerant de les tropes. El 1794 el metge barceloní Llorenç Font parlava de “la actual epidemia de fiebres pútridas, ardientes, continua, renitentes, de que ha sido víctima un grande número de prisioneros franceses y no pocos nacionales”, i en el mateix any, un escrit anònim publicat al “Diario de Barcelona” desmentia que aquest tipus d’epidèmies fossin degudes a causes extemporànies, sinó que “la experiencia nos hace conocer que son inseparables de los grandes exércitos, que ya por eso las llaman algunos libros enfermedades de campaña, y otros de hospital; las hemos visto en todas las guerras de nuestros días, las hemos visto esta última campaña y las vemos todavía en los exércitos aliados del Norte, en los exércitos franceses y en el nuestro del Rosellón. De los exércitos se comunican con facilidad esas enfermedades a los pueblos vecinos y principalmente a los que son de tránsito para los que vienen enfermos de allí, por la poca precaución en los principios”. Me’n guardaré prou d’opinar sobre epidemiologia sense entendre-hi ni un borrall, i no puc dir quina va ser la causa d’aquella d’epidèmia, però no cal ser galènic per a creure que la munió d’homes que formaven els exèrcits, fent vida de passavolants en condicions higièniques de molt dubtosa qualitat (i més en temps de guerra!), havien de constituir per força un perillós viver de malalties.

Olot en el segle XVIII havia gaudit d’un llarg període de tranquil·litat pel que fa a la salut pública. A l’inici del segle sí que hi ha constància de malalties en els anys de la Guerra de Successió, però després no reapareixen. Fins i tot el 1720, quan mitja Europa temé possibles contagis de l’anomenada “Pesta de Marsella” (pel seu lloc d’origen), no es detecta a Olot cap increment de la mortaldat. El 1782 hi hagué una epidèmia que afectà a zones pròximes, com el Rosselló, el Vallespir i el Conflent, i en els anys 1789 i 1790 se sap d’epidèmies a Roses i a Ripoll, però no hi ha constància que res de tot això arribés a afectar els olotins. De fet, no hi ha cap notícia sobre Olot o la seva comarca en el registre històric d’epidèmies esdevingudes al regne d’Espanya, publicat el 1802 (Joaquin de Villalba, Epidemiología española o historia cronológica de las pestes, contagios, epidemias y epizootias que han acaecido en España..., Madrid, 1802), tot i considerar que aquest registre d’epidèmies és molt limitat i és esclau dels escrits que sobre el tema s’havien anat donant a conèixer fins llavors.

Però aquesta vegada el mal sí que hi arribà. Malauradament, no en podem tenir detalls per la documentació olotina, perquè en els anys de referència aquesta és escassa. Potser per motiu de la guerra, o per altres circumstàncies, el llibre d’actes municipals de 1793 és breu (o l’ajuntament es reuní poc o s’han perdut les actes de les altres sessions), el de 1794 encara és més eixut, i els llibres de resolucions municipals de 1795 i 1796, simplement no existeixen.

Les notícies d’aquesta epidèmia que afectà Olot en els anys 1792-1795 ens les aporta un visitant que, de retorn d’un viatge a la nostra vila, escrigué un article a tall de crònica del que s’hi havia trobat i el publicà al “Diario de Barcelona” de l’11 d’agost de 1793. No puc dir el nom del seu autor, perquè s’amagà sota les inicials M. P. M., de difícil identificació. Per la forma com presenta la qüestió, no es tracta de cap metge, perquè diu haver estat “por mis negocios algunos días en la Villa de Olot”. “Negocis”, un paraigua prou ampli per a poder-hi aixoplugar des de tractes comercials a gestions o encàrrecs. L’article en qüestió és llarg, té el benefici de la primera pàgina del diari, de la següent i encara unes línies de la tercera pàgina. Porta el títol una mica desconcertant de “Al catalán zeloso”, perquè en un principi volia ser una mena de carta a algú que, en el mateix diari, signava emparat en aquest pseudònim.

De la seva estança d’aquests pocs dies a Olot, l’autor de l’article es quedà amb la idea, “por relación de sus naturales, que de tres años a esta parte reina allí una cruel epidemia de fiebres malignas, de que mueren bastantes, sin que la notoria inteligencia, práctica y aplicación de los dos médicos que hay en ella, puedan remediarlo”. L’autor s’escudava en la seva condició de transeünt per no donar dades concretes sobre el nombre d’habitants d’Olot, “ni el exceso de los muertos en estos últimos años, respecto de los anteriores”, però assegurava haver-se-li dit “que en el año pasado [1792] murieron la mitad más que en los otros”. Nosaltres sí que podem fer números, perquè tenim a l’abast els llibres d’òbits, o defuncions, de les parròquies olotines de Sant Esteve i de Sant Cristòfol les Fonts, més el d’albats (menors d’edat enterrats sense solemnitat) de la primera, de tots aquests anys. Repassant amb paciència les inscripcions que contenen i fent números, en resulta la següent gràfica de l’evolució del nombre de defuncions registrades a Olot (en les dues parròquies) en un període ampli que va de 1785 a 1796:

Total de defuncions en les parròquies de Sant Esteve i de Sant Cristòfol les Fonts d'Olot

S'hi visualitza amb claredat un increment del nombre de defuncions en el període dels anys 1792 a 1795, amb un punt àlgid l’any 1794, quan els morts sobrepassaren amb escreix els nou centenars (exactament 924 defuncions, de les quals 850 corresponen a la parròquia de Sant Esteve i les altres 74 a la de Sant Cristòfol les Fonts), una xifra rècord mai no assolida a tot el llarg del segle XVIII. Sempre les defuncions anuals havien estat per sota de les cinc-centes amb algunes petites puntes per sobre d'aquest llistó, feta excepció de l’any 1788 (amb 599 difunts a Sant Esteve i 47 a Sant Cristòfol les Fonts). La situació, certament, era greu d'allò més. Aquesta singularitat queda encara més rellevada si en la gràfica distingim els menors d’edat dels adults. Tinguem present que la mainada era un dels col·lectius més vulnerables en les poblacions de l’Antic Règim, una circumstància que feia que la mortalitat infantil –centrada sobretot en els mesos d’estiu– fos molt alta i del tot insalvable. Doncs bé, fent distinció de defuncions entre els menors i els adults, tenim aquesta altra gràfica, referida només, per qüestions metodològiques, a la parròquia de Sant Esteve, la de la major part de la població olotina:

Difunts adults i difunts menors d'edat ("albats") a la parròquia de Sant Esteve d'Olot

Fixem-nos que, si bé també s’incrementen les defuncions dels menuts, l’augment més notori en el període 1792-1795 és el de les defuncions dels olotins adults, que el 1794 sobrepassaren –cas únic a Olot en tot el segle XVIII– els quatre centenars. Per altra banda, si en la primera gràfica vèiem que també el 1788 hi havia hagut un bon grapat de defuncions a Olot, la segona gràfica ens aclareix que es tractà d’un episodi diferent al d’ara, perquè afectà bàsicament els infants i no pas els adults. El nostre comentarista del “Diario de Barcelona” s’exclamava pel caire que tenia l’epidèmia d’ara a Olot: “Causa admiración y lástima ver morir tanta gente joven y robusta de una enfermedad que da tiempo a toda suerte de remedios, supuesto que los más alargan hasta doce o trece días”. I encara afegia la pena que li produïa veure’ls morir sense sagraments, una afirmació que, no obstant, no corroboren pas els llibres d’òbits parroquials d’Olot, en els que l’anotació d’haver mort sense assistència espiritual d’un sacerdot hi és del tot ocasional.

El nostre autor del “Diario de Barcelona” (convertit en corresponsal ocasional a Olot) no ens dóna cap mena de pista sobre els símptomes de l’epidèmia, que ens haguessin permès escatir de quina malaltia es tractava. Però tot i no ser metge, no va pas defugir de fer alguna consideració sobre les causes que l’haurien provocat. Mancat, sens dubte, d’una visió més àmplia, atribuí l’epidèmia a una causa estrictament local, ni més ni menys que a “la agua corrompida y estancada en las balsas destinadas a recoger hielo en el invierno”. Olot –com d’altres poblacions– disposava d’unes basses que servien perquè a l’hivern l’aigua que s’hi posava es glacés de forma natural i aquest gel fos degudament guardat a punt per disposar-ne en els mesos calorosos. Ara bé, durant la temporada estiuenca, les basses havien de mantenir una mica d’aigua per evitar que el seu fons es ressequés i s’esquerdés. Eren unes basses que tenien més d’un segle d’existència i per això l’autor de l’escrit era conscient que donar-los-hi la culpa de l’epidèmia d’aquell temps, “a primera vista lo contradice la experiencia de muchos años que se pasaron sin epidemias”. Llavors les úniques d’aquestes basses que hi havia a Olot eren a tocar del convent dels Caputxins (l'antic, situat, més o menys, on ara hi ha la plaça Clarà) i això li donava peu per reafirmar-se en la seva hipòtesi, tot i la contradicció expressada: “El convento de PP. Capuchinos, inmediato a ellas [les basses del gel] es mucho más enfermizo que el de los PP. Carmelitas, que está en la parte opuesta de la Villa”. I encara ho rematava amb dades a la mà: “Esto de ser más enfermizo el convento de PP. Capuchinos es tan constante, que en menos de un año han muerto tres religiosos, y con 166 años que tiene de fundación, cuenta ya 118 difuntos, como consta de la tabla de la sacristía, no pudiendo decirse otro tanto de los PP. Carmelitas”. El seu raonament, tot i que voluntariós, és lluny de tenir algun fonament, perquè en matèria d’epidèmies ja he dit que Olot n’havia estat generalment apartada. És cert que bastants anys abans, el 1775, en un litigi amb l’ajuntament, el superior dels Caputxins d’Olot havia afirmat que, d’entre els convents de Catalunya, era en el d’Olot on hi havia una major mortalitat entre els religiosos, però això no ho atribuïa pas a res que tingués a veure amb les veïnes basses del glaç, sinó que s’ho féu venir a conveniència per endossar-ho com a mèrit dels esforços i gran treball amb què s’aplicaven els caputxins olotins.

A Olot, en aquells anys de la Guerra Gran (1793-1795) hi havia tropa, i fins i tot el gran edifici de l’Hospici, encara no acabat del tot, hagué de ser habilitat per a caserna i més endavant per a hospital militar, una situació que ens obliga a no perdre de vista aquelles veus esmentades a l’inici, segons les quals era l’exèrcit el causant de l’extensió de les epidèmies. Entre el maig de 1792 i el maig de l’any següent, féu estada a Olot el Regiment de Guàrdies Espanyoles, però, a més, també es detecta a la vila el pas dels Voluntaris de Girona el desembre de 1792, del Regiment de Reials Guàrdies Valones entre abril i juliol de 1793 i, en aquest mateix any, del d’Infanteria d’Hibèrnia a l’estiu i del de Dragons de Sagunt al setembre. Del pas de tota aquesta tropa per Olot en tenim notícies, precisament, per l’ús que els seus soldats hagueren de fer de l’Hospital de Sant Jaume. No obstant, es fa molt difícil avaluar l’abast del decaïment de la salut entre aquests cossos militars, perquè solien dur els seus propis metges i, per tant, el recompte dels que s’estigueren a l’Hospital resulta parcial. Passa això mateix amb les defuncions d’aquests soldats, que no solen constar en els llibres d’òbits de la parròquia (amb només alguna excepció), perquè l’exèrcit duia els seus propis capellans i els preveres de la parròquia restaven al marge de l’assistència religiosa als soldats difunts. Una nota procedent del convent del Carme d’Olot ens fa saber que aquests soldats eren enterrats al seu claustre i que “per los soldats que morian en la Hospital y no tenien diners ni alcances, se destinà per a enterrarlos y se benehí part de la plassa de S. Xtòfol las Fonts, nomenada per altre nom lo Triay”. Les xifres que he donat sobre mortalitat a Olot en aquests anys, comprenen només (amb excepció d’algun foraster) les defuncions d’habitants de la vila.

L’autor de la crònica de l’epidèmia a Olot publicada al “Diario de Barcelona” no gosà pas donar raó del tipus de malaltia que afectava els seus habitants. Ni els metges locals no ho sabien: “Es cierto que no se ha comprehendido bien la naturaleza del mal que reina en dicha Villa, como a su pesar lo confiesan los mismos médicos”, escrivia. I això que no s’estava de lloar la qualitat dels metges olotins: “La buena conducta de los facultativos los hace acreedores a la grande opinión en que los tiene el común de la Villa, y qualquiera que los trate conocerá quan fundada es mi proposición”. D’aquests “facultatius” no ens en dóna noms. En aquells moments, el degà dels metges olotins era Ignasi Desprat i de Sabassona, fill d’un altre metge, Magí Desprat (mort aquest el 1750). Ignasi havia estudiat a la Universitat de Cervera i ara era ja molt gran, va morir el 1794, als 80 anys. En els últims anys de la seva vida, atesa la seva edat, per a les visites als malalts de l’Hospital se li havia assignat un metge ajudant, Josep Marsal, fill d’un metge de Sant Pere de Torelló. Un altre metge d’Olot que també treballava a l’Hospital en aquells anys era Joan Fàbrega, graduat en medicina a la Universitat de Cervera i soci corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina Pràctica de Barcelona. I encara cal fer esment de Francesc Vilar i Ferrussola, que precisament a l’estiu de 1782 havia estat comissionat per l’Ajuntament d’Olot per traslladar-se a França a examinar possibles contagis. Es fa difícil avaluar la qualitat professional de tots ells, però si més no podien acreditar a favor seu un cert currículum.

A l’estiu de 1795 la Pau de Basilea va posar fi a les hostilitats amb França i alleugerí de mals les comarques a tocar de la ratlla fronterera amb aquest regne. No obstant això, encara seguiren havent-hi soldats durant un temps més. Les xifres de defuncions olotines indiquen que el 1796 es va recuperar una certa normalitat demogràfica. De fet, no va ser fins a l’abril d’aquest any, passats mesos des de la fi de la guerra, que es van fer a Olot grans festes per a celebrar que, aquesta vegada, l’exèrcit francès no havia acabat d’arribar fins a la vila. Hi va haver oficis religiosos, música, il·luminacions, focs artificials i curses de braus. D’aquestes festes n’hi ha una relació coetània que centra el motiu de tanta celebració només en el fet de no haver vist els gavatxos a tocar de la vila, però potser l’alegria d’haver-se posat fi als contagis del darrers anys també hi donà un cop de mà.

L’escrit publicat el “Diario de Barcelona” el 1793 sobre l’epidèmia que afectava Olot, acabava amb la petició d’aconseguir “de la Junta de Sanidad o de la Academia Médico Práctica, alguna providencia ordenada al examen de la expresada epidemia y de su origen”. I si més no, amb l’esperança que la publicació d’aquesta notícia al “Diario” suscités que, “leyéndola los facultativos, algunos de ellos, a lo menos pedirían informes a los médicos de Olot, y se principiaría una correspondencia literaria sobre el asunto”. Lamentablement, no consta que es fes ni una ni altra cosa.

65. Olot en aquell 1716, any del Decret de Nova Planta

Encapçalament de l'any 1716 al Llibre de Baptismes d'Olot

L'1 de gener de 1716 va escaure’s en dimecres. Ben mirat, tant era que s’escaigués a mitja setmana o en qualsevol altre dia, i fins i tot que fos any nou, perquè d’“any nou, vida nova”, més aviat que poca cosa. Encara que s’hagués escolat un altre any, el pes d’aquella guerra que formalment s’havia acabat el setembre de 1714, seguia carregant amb feixuguesa sobre la població olotina. Encara ara, el 1716, l’ajuntament hagué de fer front a les reclamacions de particulars que acreditaven haver hagut de lliurar diverses partides de grans i de farratge a l’exèrcit francès (sense haver-se’ls rescabalat de res), quan el 1711 aquestes tropes d’auxili a Felip V s‘havien fet seva la vila.

La insuportable presència de l'exèrcit a Olot.

Ara, el 1716, Olot el trobava ocupada pel regiment del coronel Bernardino Marimon i Corbera, un militar barceloní que des del principi de la Guerra de Successió s’havia integrat a l’exèrcit borbònic, amb una gran fidelitat, que es veuria recompensada el 1713 amb el seu nomenament de cavaller de l’Orde de Santiago. Marimon s’atorgà el títol de comandant d’Olot i durant els llargs mesos en què el seu regiment s’estigué a la vila, fou tan incessant en les seves exigències, com permissiu en els abusos dels soldats. Tot ho demanà o, millor, exigí: grans per al manteniment dels soldats, espais per a ús militar, aportacions dineràries... A finals de 1715 havia volgut que es posés a la seva disposició una casa de la plaça Major d’Olot per tenir-hi la guàrdia; els cònsols, conscients que no es podia obligar a un particular el sacrifici de casa seva, optaren per cedir al coronel un espai a la casa de la vila, precisament on vivia el verguer, a qui tocà de buscar-se el niu en un altre lloc. I també exigí a l’ajuntament que, mentre s’estigués a Olot, se li pagués de continu per al seu ús mitja dobla i algunes candeles. Sort que a l’abril de 1716, els cònsols saberen de la publicació d’unes ordenances del capità general de Catalunya, el Marquès de Castel-Rodrigo, en les que es deia que cap ajuntament no havia de donar cosa alguna als comandants de les tropes que fessin vida a les seves poblacions, i deixaren de donar-li res. Sembla que Marimon no tenia pas gaire escrúpols quan es tractava de fer bossa a benefici seu, perquè cap a l’estiu de 1716 exigí que els d’Olot li donessin farratge per als cavalls del seu regiment en una quantitat superior a la que aquí tocava donar, amb l’excusa que no li havia arribat el farratge dels altres pobles i, deia, “los cavalls de son regiment no podian estar sens menjar”. Passà, però, que poc després les autoritats olotines saberen que els pobles que Marimon deia que no li havien lliurat farratge, sí que “la haurian satisfet ab diner a dit D. Bernardino de Mar y Mon”. Negoci rodó: els d’Olot aportaven per força el farratge per a la cavalleria, mentre Marimon es quedava els diners amb què els altres pobles havien contribuït per a aquest objecte. I a les acaballes de 1716 l'exèrcit ocupà una casa d’Onofre Calvó per posar-hi “la guarda principal”, sense saber nosaltres què fou del sabater Josep Coma, que hi feia vida de llogater.

Malaventurat quan en una població hi havia soldats, i pitjor si hi feien llarga estada. Els oficials miraven cap a un altre costat quan la tropa feia gala de fatxenderia i d’excessos. A primers de juny de 1716 els cònsols enviaren dues persones a Girona a donar part al Marquès de Carafa de “los atreviments que tots los dies cometen los soldats dels dits dos esquadrons del regiment de Marymon en la present vila, a fi de que dit senyor Marquez de Carafa se digne a remediar tants desordes y absolutes”. Semblaria, doncs, que la població olotina havia de suportar, d’una forma força generalitzada, unes actuacions de la soldadesca del tot abusives. En coneixem alguns casos concrets. Segons diversos testimonis, el dia 15 de maig un soldat portuguès d’una de les companyies de Marimon “no duptà en pagar [= pegar] deu o dotze cops de espasa ab lo sabra desembaynat per tota la persona de Salvador Casanova, parayre, (…) estan·se lo dit Casanova trabocat en lo taulell de sa botiga (…) y ditas bastonadas li donava ab molta fúria, de forma que al no ésser que dit Casanova, sempre ab dit soldat, perque no’l donàs tant dient·li axí”, n’hauria pogut morir. A primers de juny, segons un altres testimonis, el sergent d’una de les companyies del regiment que era a Olot, digué públicament a la plaça Major al cònsol segon Antoni Roca, que “era un embustero y que no lo enfadàs, amanassant·li ab un bastó alt, ab molta fúria y malícia que demostrava contra dit Sr. Cònsol”. I de no haver estat que el cònsol preferí de mossegar-se els llavis i humiliar-se, “li haguera pagat algunas bastonadas”. Per fatxenderia, la del tinent coronel del regiment de dragons d’O’Callaghan, de pas per Olot a l’agost de 1716, que exigí de les autoritats locals que donessin carn i vi als oficials del regiment “per no haver tinguda la paga del rei”, amb l’amenaça que, de “no librar·los a lo menos dita carn, y [=hi] succehiha algun desorde”, una situació violent que ell, ves per on, "no poria remediar".

En els anys de la guerra precedent, tal com s’havia fet sempre, les tropes de pas en un poble es repartien per les cases dels seus habitants, obligats a donar-los llit i taula. Ara, però, Bernardino Marimon exigí que els tres esquadrons del seu regiment s’allotgessin junts per regiments en unes mateixes cases. L’ajuntament es veié obligat a llogar unes cases particulars perquè fessin aquesta funció de casernes. Més endavant, al novembre de 1715 les autoritats militars havien requerit als cònsols olotins la construcció d’una gran caserna on cabés la totalitat de la tropa que era a Olot, una proposta que aquests es miraren amb flegma, i l'obra no arribà ni a començar-se. La situació es complicava quan, a més de la tropa que ja era al lloc, arribava a la vila una altra unitat militar: Llavors aquestes cases en funció de caserna no donaven l’abast i calia buscar-los com fos un altre allotjament. El març de 1716 el traginer Llorenç Corselles reclamà als cònsols una compensació perquè els soldats del regiment de Colona li havien ocupat la major part dels baixos de la casa i, per ampliar la cavallerissa, li havien espatllat una habitació feta de poc temps. Tot això li havia causat danys en el seu patrimoni i en el negoci de la taverna que tenia, perquè molts clients s’havien guardat “de anar·hi a menjar, majorment per la fira de Sant Lluch” de l'any anterior, una ocasió única per fer calaix.

Els feixucs a causa de la implantació del nou impost del cadastre.

Si la presència de tropa a Olot era un problema dels grossos, en aquell 1716 els olotins n’hagueren d’aguantar un altre de pitjor, pel seu caràcter permanent: el nou impost aplicat a Catalunya, conegut amb el nom de “cadastre”. Només encetar-se l’any, l’1 de gener de 1716, els cònsols i consell municipal d’Olot tingueren notícia que el sotsdelegat de la Intendència a la vegueria de Camprodon, a la qual pertanyia Olot, tenia previst venir a recollir dades sobre els béns immobles de la vila i terme. El sotsdelegat venia a fiscalitzar què posseïa cada olotí, per després poder-hi ajustar la taxa que cadascú hauria de pagar (com és sabut, en el cadastre cada habitant hauria de pagar pels béns immobles que tingués, per la seva activitat de negoci i, amb caràcter general, a títol personal). Com que en aquests casos, a aquest sotsdelegat i a les persones que l’acompanyaven l’ajuntament els havia de pagar les despeses de menjar i beure, els cònsols van optar per avançar-li la feina i així escurçar-li dies d’estada, fent ells ja abans una llista de “totas las casas de la vila y terme de Olot, qui són los duenyos de aquellas, y quinas són las personas que las habitan”. La llista va quedar feta, però la prevista arribada a Olot del sotsdelegat d’intendència va quedar en suspens per la mateixa dinàmica de la progressiva gestació i implantació de la nova contribució. Això del cadastre avui en dia ens podria semblar un impost de factura moderna per allò que cadascú pagaria (ep, en teoria!) segons la seva riquesa, però hem de tenir ben present que aquest impost anava a parar íntegrament a la Corona, sense cap mena de retorn a la població en forma de serveis o de despeses encaminades al bé comú.

Del cadastre ja se n'havia tingut notícia l'any anterior. Per una reial ordre del 23 de març de 1715, Felip V l'imposà als catalans com una contribució que, deia, havia d’equivaler a les aportacions que la Corona rebia de Castella. El rei acceptà la proposta de l’intendent Josep Patiño (dissenyador de la nova fiscalitat a Catalunya) que la quantitat a pagar per Catalunya, en els deu mesos que anaven des del primer de març fins a desembre, fos de 3.100.000 escuts de billó, una quantitat que el monarca no s'avergonyia de vestir de generositat, perquè, segons ell, “no solo se contiene en los términos de lo justo, sino que procura el mayor alivio posible de sus vasallos”. Les notícies del que Olot hagué de pagar durant 1715 en virtut d’aquest impost són molt escasses. Cap a finals d’aquest any es parla de quinzenades per valor de 626 rals de vuit cada una d'elles.

El 25 de febrer de 1716 José Patiño arribà a Olot “a fi de ordenar de fer·se lo catastro, o inventari de totas las casas y heretats de la present vila, parròquia y termes, segons las instruccions que dit Sr. Intendent ha entregat”, s’escrigué a les actes municipals. En aquells mesos l’ajuntament hagué de fer una ingent tasca d’inventari de veïns i professions, cases, molins, horts, camps, terres i qualsevol altre bé capaç de generar riquesa, a més d’un detallat qüestionari sobre aspectes generals i de les rendes de la vila, tot en vistes a poder, arribat el moment, establir el que a cada olotí li tocaria de pagar. A mitjans de maig arribà la primera sotragada: Olot havia de pagar, a compte del que més endavant s’establís de cadastre, 2.017 rals de vuit, repartits entre els veïns d’acord amb l’estimació dels seus béns, uns diners que havien de ser a Barcelona al llarg del que quedava de mes. L’ajuntament demanà a la intendència de Catalunya que, per a pagar aquesta quantitat, se’ls habilités “un termini més llarch, per ésser en un temps de tanta esterelitat y estar ab la penúria de grans”. Al mes de setembre es pagà la darrera quantitat d’aquesta imposició a compte, per un import de 1.878 lliures i 6 sous.

Després que, al mes d'octubre, José Patiño publiqués les normes del nou impost del cadastre, el 24 de desembre arribà la xifra del que els olotins havien de contribuir per aquell 1716, que era de 82.998 rals d’ardit, descomptant-hi el que Olot havia estat pagant des del maig en concepte de bestreta. Era, certament, una quantitat molt alta per una població que venia de suportar uns llargs anys de guerra i en uns moments no pas fàcils. Poques setmanes després, augmentada la xifra fins a 84.881 rals d’ardit, les perspectives per als olotins eren alarmants. Els cònsols expressaren haver “causada admiració tant excessiva taxa” i enviaren un síndic a Barcelona perquè fes “las representacions necessàrias al Sr. Intendent General y a qui convinga, pera vèurer si·s pot minorar dita excessiva tatxa”. Flaques esperances, perquè en el següent any 1717 la xifra que Olot hauria de pagar seria de 84.226 rals d'ardit.

L'aparició del Decret de Nova Planta de Catalunya (16 de gener de 1716).

Entremig de tots aquests tràfecs, el 16 de gener de 1716 va ser publicada la Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, que coneixem com a Decret de Nova Planta. Era un decret que arrencava d’un anterior del 9 d’octubre de l’any abans, que mai no va veure la llum pública. Bona part del decret de 1716 estava dedicat a explicar la composició i funcionament de la nova Reial Audiència de Catalunya, que assumiria funcions governatives a més de les judicials, sota la vigilància del capità general i, en definitiva, del Consell de Castella. Dels òrgans polítics de Catalunya que hi havia hagut fins llavors no se’n deia res (llevat de destinar a la nova audiència l’edifici que ocupava la Diputació o Generalitat), però l’establiment d’aquesta “nova planta” del govern de Catalunya significava, de facto i per aquest silenci, la desaparició de les institucions de govern pròpies de Catalunya. Curiosament, no hi ha cap notícia relativa a la recepció a Olot d’aquest decret de tanta transcendència, i fins i tot l’exemplar imprès d’aquest decret que es guardà a l’arxiu del municipi és una impressió més tardana, feta a Barcelona per Josep Teixidó, que duu a la portada una anotació manuscrita de mitjans de segle XVIII: “Es por el uso de esta Universidad de la villa de Olot. 1755” (per “universitat” hi hem l'ajuntament de regidors).

En el decret hi havia dues qüestions que tocaven de més a prop la vida olotina, més enllà dels greus canvis de caràcter polític i institucional que, de manera general, afectaven tots els catalans. En primer lloc, la reformulació de la divisió territorial en vegueries que havia regit fins llavors a Catalunya (històricament, Olot pertanyia a la vegueria de Camprodon). Ara el Decret de Nova Planta organitzava el país en corregiments. No es tractava d’un mer canvi de noms i encara menys de límits entre unes i altres comarques (de fet, alguns corregiments coincidiren amb els límits de les vegueries), sinó que era una nova concepció de la territorialitat, molt més centralitzada i vigilant. Pel que fa a Olot, la vila i terme s’integrà en el corregiment de Vic, que incloïa les antigues vegueries de Vic i de Camprodon: “los vegueríos de Vique y de Campredón [formaran] otro corregimiento”, deia el Decret de Nova Planta, per detallar tot seguit que el seu corregidor tindria la seva seu a Vic i que disposaria de dos tinents de corregidor o alcaldes majors per a la seva assistència en qüestions judicials, un a la mateixa ciutat de Vic “y otro que resida en Olot o Campredón”, amb atribucions sobre el territori d'aquesta antiga vegueria.

En la disjuntiva que el decret deixava oberta entre Olot o Camprodon com a seu de l'alcaldia major, la nostra població va tenir-hi les de perdre, tot i que la seva nombrosa població i el seu potencial manufacturer i comercial superaven amb escreix els de la vila de Camprodon. Aquesta tenia al seu favor l’interès militar de ser una de les portes d’entrada a Catalunya des de França, el fet que històricament hagués ja estat capital de vegueria, i alguns antecedents, com ara que el desembre de 1714 José Patiño havia establert a Camprodon un dels primers 16 sotsdelegats de la Intendència que repartí per tot Catalunya, en la persona, en aquest cas, del ripollenc Francesc Torrent i Ferré. I si Camprodon presentava punts a favor, Olot tenia en contra seva que l’abat del monestir de Santa Maria de Ripoll hi tenia jurisdicció com a baró, compartida amb la jurisdicció reial. Camprodon, en canvi, era només vila reial. I acabà guanyant la partida.

Posar en marxa aquesta nova estructura territorial de Catalunya va requerir de temps. Tot i que el Decret de Nova Planta sortí a primers de 1716, el primer corregidor de Vic, Melchor Colón de Portugal, no fou nomenat fins l’11 de juny de 1718, i el primer tinent de Camprodon, càrrec que recauria en el ja mencionat Francesc Torrent i Ferré, no ho fou fins quatre mesos més tard, el 16 d’octubre. No en conec documentació al respecte, però de ben segur que els d’Olot miraren de decantar cap aquí la tinença de corregidor, si bé al final no se’n sortiren. Potser respongui a aquesta voluntat l’actitud municipal olotina de menystenir, o fins i tot d'intentar bandejar, les prerrogatives i la representació que l’abat de Ripoll mantenia a la vila, una actitud displicent que sobretot es nota a partir de 1717 i que inaugurarà un temps de difícils relacions entre el poder municipal i l’abacial. Fos com fos, Olot perdé la possibilitat de tenir la tinença de corregidor, però les gestions de l’ajuntament olotí per anar enfortint la jurisdicció reial per damunt de la baronial foren constants en les primeres dècades de segle XVIII. Molt més endavant, trobarem intents directes de traslladar la seu de la tinença de Camprodon a Olot en els anys 1786 i el 1804. Fruit d'aquest darrer intent, pocs anys després s’aconseguí que el Consell de Castella n’aprovés el trasllat. Dins de la Garrotxa, hem de recordar que el Decret de Nova Planta establia un altre cas semblant en el corregiment de Girona, en el qual s’integrà la sotsvegueria de Besalú, respecte del qual el decret fixava un corregidor a la capital del corregiment, “con un teniente, y otro que resida en Besalú o Figueras”, que, en aquest cas, es quedà a la Garrotxa, a Besalú.

La segona qüestió del Decret de Nova Planta que incidia de manera encara més immediata en la vida dels olotins era la nova organització municipal, que liquidava el model propi de Catalunya i hi establia el model castellà. A Olot els tres cònsols i el consell de la vila, que des de l’any 1400 havien regit la cosa pública, haurien de donar pas a sis regidors. També aquí no era només qüestió de noms o de nombres. Els cònsols i els consellers s’havien elegit a través del sistema de la insaculació, per extracció a sorts entre una llista de candidats habilitats per a cada càrrec. Els regidors, en canvi, si bé serien proposats en ternes pels membres de l’ajuntament precedent, els nomenaria la Reial Audiència i veurien reduïda la seva autonomia en l’exercici del govern municipal, molt especialment pel que fa a la gestió dels recursos econòmics. Semblantment a com passà amb la reforma territorial, el pas d’un règim municipal a un altre trigà a fer-se. En el cas d’Olot, els tres cònsols es mantingueren fins tot el 1718, si bé a la tardor de 1717 el consell ja havia deixat de tenir presència pública. Els primers regidors olotins segons el Decret de Nova Planta van ser nomenats el desembre de 1718 i, per tant, exerciren com a tals durant l’anualitat de 1719. Amb una remarca singular: a Olot es mantingué un tret heretat del sistema consolar, la repartició entre regidors de la vila i regidors del terme. Si dels tres cònsols, sempre dos havien representat els habitants del nucli urbà i el tercer els habitants de les masies i cases de pagès del terme, ara, amb la mateixa proporció, quatre dels sis regidors representarien els olotins de la vila, i els dos restants els pagesos del terme municipal.

La vida dels olotins.

Tot i aquests gravíssims contratemps, les famílies olotines miraven d’anar fent la viu-viu i una mica més. És llei de vida. Diuen els registres parroquials que en aquell 1716 van néixer a la parròquia de Sant Esteve d'Olot 121 nens i 115 nenes, unes xifres que no desentonen del que passà en els anys precedent i posterior. Amb molta menys població, a l'altra parròquia d'Olot, la de Sant Cristòfol (les dades de la qual, sovint, solen oblidar-se), el 1716 hi van néixer 7 nens i 9 nenes. De casaments es va anar una mica més justet, a Sant Esteve només 33 en tot l’any, i a Sant Cristòfol un de sol, en un moment en què Olot tenia comptades 852 famílies. Pel que fa a les defuncions, la xifra que ens donen els llibres de la parròquia és enganyosa, perquè en aquell principi de centúria els capellans només hi anotaven les defuncions dels adults, no pas la nombrosíssima mainada que, per dissort, no arribaria mai a la majoria d’edat. Parlant, doncs, d’adults, durant 1716 s’hagueren de fer exèquies per 27 homes i 31 dones a Sant Esteve, i per tres homes i una dona a Sant Cristòfol. Sabem la xifra força exacta de la població d’Olot en aquell any: 4.350 habitants de totes les edats, amb un lleuger predomini del sexe femení.

Com era tradició, les professions que més treballadors ocupaven eren les del tèxtil de la llana i el treball de les pells, però d’oficis a Olot n’hi havia de totes menes. I una bona gernació de botiguers i de comerciants que eren els que, en definitiva, donaven vida a les manufactures locals. Amb l’auxili dels traginers, que trobaren un inesperat cop de mà de les autoritats militars, quan per ordre del capità general de Catalunya, marquès de Castel-Rodrigo, en aquell any es va fer arreglar (ep, a costa, però, de l’erari municipal) el camí que passava pel Bosc de Tosca, la ruta més important perquè comunicava amb Vic i Barcelona i que tenia també interès militar. Potser massa entusiasme i tot en qüestions de comerç, ja que el setembre de 1716 les autoritats locals digueren que ja n’hi havia prou de fer mercat els diumenges i festius, “per anar contra el servei de Déu”, i que fossin suplerts amb els mercats que la vila tenia concedits, els dilluns i els divendres de cada setmana.

I això que de pietat i religió no s’anava pas curt, al contrari. El 22 d’agost de 1716 es va inaugurar una nova capella, la de la Mare de Déu dels Dolors, al costat de l’Hospital, que s’havia iniciat sis anys abans. Mentrestant, els obrers o responsables de l’església de la Mare de Déu del Tura ja estaven donant voltes a l’ampliació del temple “per ser tant numerós lo poble y poch capàs la dita isglésia, majorment en los dies de precepte y de las festivitats” i la construcció d’un ampli cambril per a la Verge. Amb aquest propòsit, el 3 de novembre de 1716 van presentat una súplica als cònsols, com a patrons del temple, perquè se’ls deixés comprar part de la casa que el Dr. Francesc Figuerola tenia tocant a l’església, i que l’home estava d’acord a vendre, cosa que els cònsols van veure de bons ulls. L’ampliació de l’església de la Mare de Déu del Tura, però, seria una obra que es faria esperar. Començaria el 1736 i s’acabaria el 1748. No era fàcil fer provisió de recursos per a una obra tan gran, i la mateixa casa del Dr. Figuerola no es va poder adquirir fins el 1729. A l’església principal d’Olot, la de Sant Esteve, a començaments de segle s’hi havia fet unes costoses obres d’adequació de les capelles i d’algunes altres dependències, i s’havia estat treballant en els grans retaules de la Mare de Déu del Roser i de Sant Josep, però les desventures dels anys de la guerra havien fet que, si bé el primer ja estava acabat (sembla que des de 1707), encara li mancava la gran obra ornamental de la seva daurada, que no seria empresa fins a primers dels anys vint. Pitjor era en el cas del retaule de Sant Josep, iniciat el 1707, i que ara, el 1716, encara era a mig fer. Caldria esperar a 1728 per poder-lo veure acabat en la seva part d'escultura.

L'any 1716 a Olot fou un any carregat de contradiccions. Un any de penúries i de càrregues, però també de voluntats i d’iniciatives de futur. I un any de fortes i pesades imposicions centralitzadores, que vés a saber si no ajudaren a mantenir, o fins i tot a fer créixer, en part de la població, l’esperit d’oposició borbònica que afloraria en els fets de 1719, quan el rebrot de les guerrilles antifelipistes i l’acció de França van fer que, per un temps, a Olot es fessin passes cap a la restitució del model polític i institucional que el Decret de Nova Planta s’havia proposat de destruir amb tota la impunitat dels vencedors (sobre aquests fets vegeu, en aquest mateix bloc, Olot sota sobirania francesa el 1719).

53. Gent de França establerta a Olot en el segle XVIII

Sant Llorenç de Cerdans a principis del segle passat

A Sant Llorenç de Cerdans, al Vallespir, la Revolució Francesa i els esdeveniments posteriors hi tenen la seva particular pàgina d’història. Després que al gener de 1793 fos executat a la guillotina el rei Lluís XVI, el 17 d’abril els habitants d’aquesta petita població es revoltaren contra la Convenció i, aprofitant la invasió de l’exèrcit espanyol en aquelles comarques, es declararen súbdits del nostre rei Carles IV. El sentiment religiós de la gent d’aquestes comarques pirinenques del Rosselló (nom genèric que es donava a la part de Catalunya que en el segle anterior s’havia cedit a França) no havia paït gens la reforma eclesiàstica establerta per la Constitució Civil del Clergat aprovada per l’Assemblea Nacional l’estiu de 1790. Només faltà ara l’execució del rei perquè els habitants de Sant Llorenç de Cerdans es mostressin ostensiblement rebels a aquesta situació i es posessin sota l’empara de la catòlica monarquia espanyola que, geogràficament, els era ben a tocar. Fou aquesta, però, una situació efímera, perquè un any després, el 1794, les forces jacobines franceses recuperaren la població de Sant Llorenç de Cerdans el 4 de maig i la reintegraren a l’obediència de la República Francesa. No cal dir que tots aquells que s’havien significat en el moviment antirepublicà dels mesos anteriors hagueren de fugir per temor a represàlies. Una part d'ells cercaren refugi en la no gaire llunyana població d'Olot.

Els exiliats de Sant Llorenç de Cerdans foren acollits a Olot amb totes les formalitats, incloent-s’hi un ofici del capità general de Catalunya Luís Fermín de Carvajal, comte de la Unión, del 20 de juny de 1794, pel qual se’ls autoritzava “su libre residencia en esta villa”. Dels primers mesos de la seva estança a Olot només en coneixem la certificació que va fer al setembre el batlle reial de la vila, Francesc Fillol, segons la qual “no he tenido jamás la menor quexa contra ellos, ni les he observado la menor cosa que no sea digna del más fiel vasallo, antes muy al contrario, han dado verdaderos testimonios de su religión y fidelidad a nuestro cathólico monarca”. Per tots aquests motius, el 25 de setembre el capità general els renovà la facultat de poder seguir fent vida a Olot, “pues su magestad los tiene reconoscidos por vasallos de su soberanía, en atención a las pruebas de fidelidad y instancias con que lo han solicitado, con particulares servicios en crédito de su constante adeción a la buena causa".

Tenim una llista de la gent de Sant Llorenç de Cerdans exiliada a Olot, feta al setembre del mateix 1794. En total hi surten 16 individus, alguns dels quals, però, havien fet venir amb ells la seva muller i els fills. Sis eren sacerdots, tots ells naturals de Sant Llorenç de Cerdans, encara que alguns exercien el seu ministeri sacerdotal fora de la seva població nadiua: Jaume Benezet (rector del poble de la Bastida, a la comarca del Rosselló), Miquel Sobirana, Boi Campduras (cabiscol de l’església d’Illa, també a la comarca del Rosselló), Joan Boix, Pere Costa (canonge de la catedral de Perpinyà) i Jaume Montalt. Un altre dels exiliats de la llista era metge, el doctor Ventura o Bonaventura Benezet, doctorat en medicina el 1757 a la universitat de Montpeller, que des de llavors havia exercit la medicina al seu poble de Sant Llorenç de Cerdans. Després, la llista incloïa Abdó Delclós i la seva muller Esperança, Manuel Vigo i la seva dona Josefa, i Ventura Delclós i la seva muller Rosa. També eren a Olot Teresa Costa i Duran amb els seus fills, i les dones Teresa Montalt, Rosa Sicra, Magdalena Verdetis i Magdalena Maurell, la darrera de les quals figura com a “criada”. Una nova llista, sembla que feta el 1800, afegeix més noms a l’anterior, més gent de Sant Llorenç de Cerdans vinguda a Olot en els darrers mesos de 1794. Dos procedien del batalló del Vallespir, Pau Busquets (que havia tingut la duana de Sant Llorenç de Cerdans) amb la seva muller i quatre fills, i Bonaventura Grill, també amb muller i quatre fills. I els germans Joan i Francesc Forner, que vivien aquí amb la seva mare Rufina. Per contra, alguns de la primera llista, ara al 1800 ja no eren a Olot, on, però, sí que seguien fent-hi vida la major part dels capellans i el metge Benezet.

Els fets ocorreguts a Sant Llorenç de Cerdans entre 1793 i 1794, havien tingut complicitats en poblacions veïnes del Rosselló. Així, el 1794 també havien vingut a Olot quatre famílies de Prats de Molló, al Vallespir, les de Jeroni Bondoní (amb dues filles nascudes a Prats de Molló; casat de nou aquí, tingué dos altres fills), Maria Anglada i Marcer amb la seva filla Caterina, Bonaventura Matilló i una seva neboda, i els preveres Pere Matilló (beneficiat de l’església de Prats de Molló) i Miquel Matilló (vicari del Voló, al Vallespir). De Prada, al Conflent, havien passat a Olot Jaume Clarà el 1793, i mossèn Francesc Calvet el 1794. D’Arles, al Vallespir, havien vingut l'alcalde de la població, Francesc Moragas (que morí al cap de poc a Olot l'estiu de 1795, als 65 anys) i mossèn Jeroni Imbert, que feia de mestre de llatinitat a Perpinyà. D’aquesta darrera població havien fet cap a Olot el 1794, mossèn Antoni Carnisac (canonge de la seva catedral), Gaspar Carnisac (estudiant de filosofia) i un tal mossèn Llorenç (beneficiat també de la catedral de Perpinyà). Entre aquests i els anteriors de Sant Llorenç de Cerdans, la colònia d’exiliats rossellonesos a Olot pels esdeveniments ocorreguts al redós d’aquella població, sobrepassava la quarantena de persones. Maldaren per sobreviure treballant en allò mateix que feien a les seves poblacions d'origen, i amb les celebracions de misses i altres assistències religioses en el cas dels preveres. De mossèn Jeroni Imbert se sap, a més, que donava a alguns olotins classes de llengua francesa.

Però la franquesa amb què convivien olotins i vinguts del regne de França, es convertí en alerta per part d’alguns quan la confrontació bèl·lica que coneixem amb el nom de la Guerra Gran (1793-1795) empenyé les coses cap a un escenari més complex i cru. Algú que s’amagava sota el pseudònim “un apasionado a la Religión, al Rey y a la Patria” envià un memorial al capità general en el que denunciava l’incompliment de l’edicte reial que ordenava l’expusió dels immigrants francesos, amb aquest comentari sornaguer: “Ya es dicho vulgar entre ellos, que las órdenes cuando llegan a Olot pierden todo su valor”. Les autoritats van reconèixer que sí, que era cert que a Olot hi havia francesos que hi feien comerç, “vendiendo géneros de su país, fomentado sin duda por los emigrados alistados en los batallones o compañías de la frontera que con pretexto de confidentes y de traer noticias de la otra parte van y vienen de Francia continuamente”, però es defensaven de l’acusació de no complir les ordres reials, al·legant que “algunos de ellos fingieron irse o volvieron poco después” i que ara ja només hi quedaven “alguno que por razón de enfermedad se le ha permitido dilatar el plazo de salida”. Aquesta resposta, feta des d’Olot, porta data del 31 de gener de 1795. A l’estiu d’aquest mateix any, la Pau de Basilea posà punt i final a la guerra i les coses pogueren tornar als espais de la bona entesa.

A Olot no era cap novetat aquesta presència de gent forastera procedent del regne de França, perquè això havia estat constant al llarg del segle XVIII (i dels segles anteriors). No em refereixo pas a la munió de francesos que, en forma d’host, irromperen amb violència a la nostra comarca durant els episòdics bèl·lics de finals del segle XVII, i a l’inici i final del segle XVIII, sinó a la gent pacífica que, per motius ben diversos, passaren a fer vida, i fins i tot a establir-se, a Olot. Filant prim, cal matisar la seva condició de francesos que se’ls atorgava, ja que molts eren catalans originaris del Rosselló, com els que acabem de veure, o bé foren occitans, una nació avui ben desdibuixada. No sé si a finals de 1714 es quedaren a viure aquí o bé passaren al lloc d'origen del marit, els nous esposos Cristòfol Ferrer, cuiner de professió, natural de Sant Feliu d'Avall, al Rosselló, i la seva muller Caterina Roquer, olotina, filla del paraire Vicenç Roquer. També en aquest mateix any trobo el casament entre Pere Marcer, pagès de Sant Llorenç de Cerdans, amb Francesca Santaló, filla de l'adroguer d'Olot Pere Santaló.

Passada la guerra de Successió i el rebrot de 1719, la presència de francesos que vinguessin a establir-se a la nostra contrada fou esporàdica. Tot i això, de gent de pas no n'hi mancà mai. D’ençà del Tractat dels Pirineus, la frontera política amb França havia reculat fins a tocar la Garrotxa que, per tant, es convertí en terra d’intercomunicació amb el país veí. Passar d’aquí al Rosselló, o que d’allí fessin cap aquí, era un propòsit fàcil de complir, com prou bé sabien els contrabandistes o –no cal ser mal pensats– la gent del comerç. El 1722 van ser detinguts al pont de Ceret, al Vallespir, dos traficants olotins que, en la descripció de la seva forma de vestir, se’ns fa patent la barreja de costums i influències entre una i altra banda. Si bé un d’ells anava vestit amb un “habit de paysan à la catalane appelé gambétou, coleur de mûre”, l’altre, en canvi, duia “un justaucorps à la française, aussi couleur de mûre”. Tots dos calçaven espardenyes. En alguns casos, la mobilitat va tenir caràcter permanent: el cens d’olotins que es va fer el 1720, recollí els noms de dos nouvinguts procedents de Sant Llorenç de Cerdans, el jornaler Andreu Bassols, que era a Olot des del 16 de febrer de 1718 i l’adroguer Antoni Campduras, establert aquí des del 18 de desembre de 1718.

Al llarg de les dues primeres terceres parts del segle XVIII, la presència de francesos a Olot mantingué el seu caràcter esporàdic i individual, al contrari de les darreres dècades en què trobarem moviments migratoris de caràcter més col·lectiu. El 1733 fou enterrat a Olot Josep Fabra, "jove fill de Hega [= Hèguet?], en la Sardanya francesa". El 1748 el mestre tintorer Vicenç Barralló, "de nació francès" havia estat treballant durant tres mesos seguits en el tint de Pau Caralt, i el 1753, en la constitució d'una companyia per a fabricar cartes de joc, hi participà Joan Dufau, "de nació francès, vuy en dita vila residint". El 1756 hi havia a Olot un perruquer d’origen francès, Nicolau Capdevila, com deuria també ser-ho la seva muller Maria Germinarie, morta en aquell any. El mestre Francesc Mallol, que ensenyà la gramàtica als minyons olotins entre 1769 i els inicis del segle següent, era natural d’Estoer, al Conflent, “bisbat d’Elna, regne de França”. Un olotí il·lustre fou el metge Jeroni Verdier (o Vardier, i avantposant-hi a voltes el “de”), que havia nascut a Arles, si bé tant el seu pare, Ramon Verdier i Barnés, com l’avi, Jeroni Verdier, havien exercit de cirurgians a Ventalló. Exercí de metge a Olot fins a la seva mort, el 1774. Tot i que només era aquí per fer-hi convalescència, podem anotar també el nom d’Alexandre Marcé i Lagrange, metge de la vila de Perpinyà, mort a Olot el 1783. El 1781 havia après aquí l’ofici de cirurgià el jove Ramon Font i Llansà, fill del cirurgià Ramon Font de Sant Llorenç de Cerdans; tres anys després encara era a Olot, on s’havia casat amb una filla del ja difunt cirurgià olotí Ignasi Bassols. D’altres tenien un origen més humil, i fins i tot hi havia gent a qui la misèria havia condemnat a ser rodamons, com el pobre home foraster que el 1772 morí a l’hospital d’Olot, "que disen si fora del Rosselló, pues parlaba català quant volia y may responia de ahont era, de edat 50 anys", segons s'anotà en el llibre d'òbits.

Serradors francesos a principis del segle passat

Un grup professional de treballadors francesos que trobem a Olot a l’hora de les grans construccions empreses a la vila en el segle XVIII fou el dels serradors. Els francesos d’aquest ofici se’ns revelen com uns especialistes en el seu ram a qui era imprescindible de fer venir en els moments constructius d’especial embalum. Els trobem el 1759, amb motiu de les obres d’ampliació de l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot. A l’abril d’aquell any l’Obra abonà 55 lliures, 10 sous i 10 diners barcelonins “a favor de uns serradors francesos (...) per lo serrar de 65 dotsenas llatas, 111 cabirons de 18 palms”. Semblants pagaments es feren quatre mesos després, a l’agost i al setembre del mateix any. En un d’aquests pagaments se’ns detalla la destinació de la seva feina: 6 lliures i un diner “als serradors francesos de serrar 16 pots per la porta principal [de l’església]”. Quan uns anys més tard s’aixecà l’enorme edifici del que havia de ser Hospici d’Olot, altra vegada hi trobem l’auxili de serradors francesos. En una llista de pagaments fets per aquesta construcció entre el maig de 1781 i l’abril de l’any següent, consta que s’abonaren 16 lliures, 17 sous i 6 diners a "Jaume Vich, serrador francès, per 27 jornals de serrar fusta".

Però si hi hagué una immigració francesa que aportà una gran empenta econòmica a la vila, aquesta fou la dels mitgers occitans que a partir de 1773 revolucionaren la manufactura tradicional olotina del gènere de punt, amb la introducció de telers mecànics d’origen francès. Amb ells, la producció local de mitges i barretines conegué una inusitada expansió manufacturera i comercial que féu incloure Olot entre les principals viles i ciutats treballadores de Catalunya. L’historiador olotí Esteve Paluzie, nét d’un dels primers occitans que s’establiren a Olot en aquesta petita onada migratòria, ho resumí així en la seva història d’Olot, publicada el 1860, quan parla de la indústria de les mitges fetes amb teler mecànic: “Esta industria fue introducida en Olot a más de mediados del siglo XVIII del vecino reino de Francia por Mr. Esteban Palousie. Se extendió con tanta rapidez, que llegaron a contarse sobre mil telares en la fabricación de medias, gorros y guantes de algodón, lana y seda. Los primeros telares fueron traídos del extranjero; pero apenas vieron los naturales su mecanismo, las construyeron con tanta perfección, que nada dejaban que desear a los fabricantes de este ramo, de modo que se surtían de ellos los demás pueblos del Principado". Efectivament, la llista dels mitgers occitans establerts a Olot a partir de 1773 ve encapçalada pel mencionat Esteve Palusié (la grafia del seu nom serà fluctuant), vingut de Lodeva (al Llenguadoc). D’una mica més a ponent, de Revel, van venir els mitgers Deodonat Dupris, Joan Pascalis (aquest, amb la seva muller Marianna Bernardis) i Esteve Moliner. També en aquests anys trobem a Olot els mitgers Jaume Ferler, de la població de Molarès (al Llenguadoc), Andreu Liró vingut de Sumena (també al Llenguadoc), Joan Baptista Pofile, de Tula (al Llemosí) i Esteve Cadis, de Bez (diuen els documents; potser fos de Besièrs, al Llenguadoc). Se’ns diu que eren francesos, sense concretar d’on eren naturals, els mitgers Antoni Galtier, Lluís Falguera, Pere Arnal i Lluís Avi. Bona part d'ells casaren amb noies olotines i s'integraren perfectament en la població i vida local.

En aquells darrers anys del segle XVIII, d'efervescència manufacturera olotina, hi hagué la presència a Olot d’altres francesos, que si bé no estaven dedicats a la fabricació de mitges amb teler mecànic, sí que hi portaren a terme d’altres activitats econòmiques, generalment relacionades amb el tèxtil. De la seva major part no sabem la seva població d’origen, sinó només la seva condició de francesos. Entre 1780 i 1808 eren a Olot els francesos Lluís Serrano, fabricant de castors; Lluís Barniquel, teixidor (vingut de Prats de Molló); Andreu Regaño, fabricant de mocadors; Jaume Lumer, fabricant de mussolines (del qual se’ns diu que era d’una població de nom Sant Martí de Queslamot); Joan Montoliu i Cayró, teixidor de mocadors; Vidal Matench i Jaume Bech, tintorers de cotó; Joan Biolay i Jacint Bes, associats amb dos olotins en una nova fàbrica de tint vermell; Francesc Riben o Riven, que havia tingut a Olot tint vermell; Miquel Planas, sastre (vingut de Prats de Molló), i Joan Baptista Brun, negociant. Sense relació directa amb les manufactures tèxtils, eren també a Olot en aquells anys els francesos Felip Guardiola, jove carter, fill d’un negociant de Pleissan, a prop de Besièrs, casat amb la filla d’un fabricant de mitges de Sant Andreu, a tocar de Lodeva; Gabriel Bigo, practicant o apotecari; Robert Xamfort (natural d’Auzat, a l’Alvèrnia, Occitània), treballador amb un peculiar ofici (“escura xumalles”); Jaume Rosech, que feia de pagès, Joan Antoni Trillas i Salamó, procurador (originari d’Illa), i el militar Marc Roca de Montferrer, que es trobava a Olot dels dels vuit anys i fill, per tant, d'algun altre nouvingut a la vila cap a 1778.

Advertiment de secret a l'entorn de les ordres de detenció de francesos a Olot

La nit del 4 al 5 de febrer de 1809, seguint ordres secretes emanades de la Junta de Govern de Catalunya, es va procedir a detenir per sorpresa i a custodiar a les dependències de l’Hospici tots els francesos que hi havia a Olot. Feia mesos que la terra estava convulsa per la invasió i primeres confrontacions amb les tropes franceses en molts llocs del Principat –a Olot, encara no– i calia prendre mesures de precaució. Podria ser que part dels habitants d’origen francès establerts a Olot haguessin abandonat la població, perquè la llista dels detinguts en aquesta ocasió és relativament curta, 16 detinguts a la nit i quatre que ho resultaren durant el dia 5. En aquesta llista, encara hi ha noms dels primers mitgers occitans i dels que havien vingut de Sant Llorenç de Cerdans, però també moltes absències. Entre els originaris d'aquesta població encara hi havia els germans Joan i Francesc Forner i, entre els mitgers, Esteve Palusié i Lluís Falguera. D’aquestes detencions les autoritats olotines en van donar puntual notícia a les de Vic, però fent manifestació, gairebé de forma intercessora a favor dels confinats, que bona part d’aquells francesos feia una pila d’anys que s’havien establert a la vila (d’entre els que més, Palusié hi portava 36 anys i Falguera 34 i mig), que s’havien casat amb olotines i que tiraven endavant les seves cases amb llur treball personal. La persistència d’alguns de llurs cognoms entre la població olotina en els anys de després d’aquella guerra, bé fa pensar que la seva plena integració a la terra d’acollida degué pesar molt més que qualsevol desorbitada prevenció per un seu origen francès del tot empal·lidit amb el pas dels anys.

Text revisat el novembre de 2019.