dimarts, 30 d’abril de 2019

92. Episodis tumultuosos i papers sediciosos a l'Olot del segle XVIII

Situem-nos a Olot el 8 d’octubre de 1775. El pregoner municipal, Salvi Terrés, fa públic en els llocs habituals de la vila un ban acabat d’arribar de Vic, del corregidor o governador militar i polític. N’escoltem la primera frase, un cop descomptades les que són formals: “No deviendo ya dissimularse la libertad con que algunos vezinos [d’Olot] expressan su indevida violencia en sujetarse a las disposiciones de la superioridad…”. I així descobrim, de cop i volta, que en l’Olot d’aquell moment hi havia gent que se saltava les disposicions de l’autoritat del rei, expressades a través del corregidor de Vic i que aquesta desobediència era, segons el parer d’aquest, generadora de violència. Tot seguit, en el ban, venia l’amenaça: “Se advierte que estando mandado por differentes cédulas y decretos reales que no se vituperen las resoluciones del gobierno (…), se haze notorio que a qualquier persona sin distincción de clase, sexo, estado o condición que esparciere o produxesse vozes que desdigan del respeto devido a las que por la obligación de su empleo ministran justicia, se le castigará con el rigor prevenido en los vandos reales”. Paraula del corregidor Ramon de Carvajal. Enlluernats nosaltres amb l’ampliació del temple parroquial de Sant Esteve, la construcció de l’Hospici i l’establiment de l’Escola de Dibuix, la vista ens queda velada i ens dificulta de reconèixer les dissidències i els moviments de malestar que també es donaven entre els olotins (si bé cal dir, en descàrrec del discurs històric local, que la documentació sobre aquests fets és molt menor i menys visible que la que hi ha sobre aquelles institucions suara esmentades).

El que és bo del cas anterior és que no hem pas d’imaginar-nos un moviment popular d’origen socioeconòmic, perquè qui hi havia al darrere d’aquests fets era un grup de terciaris franciscans, però això mateix fa remarcable la seva oposició i manifestació de desobediència als mandats emanats de l’autoritat reial. Resulta que el 1757 aquests devots havien fet construir, de la seva butxaca, un petit oratori a dalt del Montsacopa per a posar-hi un Sant Crist que es deia haver aparegut de forma prodigiosa (no tinc els detalls d’aquesta troballa). Els terciaris afirmaven tenir tots els permisos necessaris per fer-ho, inclosa l’aprovació del bisbe de Girona que l’havia visitat de pas per la vila l’any següent. El 1775 els terciaris decidiren d’ampliar aquest oratori, i aquí començà la tronada. Fetes les obres, el síndic personer de la vila, a través del fiscal, denuncià el nou oratori per haver-se fet sense els permisos necessaris i en contra dels interessos de la parròquia, amb la denúncia “de resistir sus autores qualquiera providencia de la justicia opuesta a sus ideas y amenassando un tumultuosso excesso que no pudiera contener la authoridad del bayle por el excessivo número de hermanados en la empressa”. Val a dir que les coses no anaren a pitjor, sinó que els mateixos promotors de l’ampliació, vés a saber si de manera voluntària o per força, la tiraren a terra, fet que, segons ells, palesava “la falsedad del recurso en la parte que exponía ser el ánimo de aquellos devotos tumultuarse y resistir qualquier providencia que contra sus ideas dispusiesse la superioridad”. Finalment, el 1778 l’oratori es va tornar a fer, ara amb tots els permisos i no sols sense oposició, sinó enmig d’unes grans festes d'inauguració.

Saltant-nos les bandositats pròpies de les primeres dècades del segle XVIII, el primer episodi tumultuós del que en tinc un relat va passar a l’oratori que hi havia a Pujout, a la divisòria dels termes municipals entre Olot i les Preses, en el que hi havia una imatge de Sant Esteve. En aquest episodi sí que hi havia al seu darrera una classe molt castigada i extensa, la dels pobres, segurament no només d’Olot, sinó també de la vora de la comarca. L’any en què passaren els fets no em costa, però hauria passat cap a la dècada dels trenta. Era el record que en tenia Antoni Matavera, més conegut com l’Avi Matavera, segurament per la seva edat: “En aquel tiempo en que el testigo declarante guardava las vacas o bueyes en dicha parroquia de las Fonts, subía la professó de dicha paroquia a dicho oratorio todos los años en el día de la Acensión y allí los obreros de la mesma paroquia hazían caridad de pan als pobres que vulgarmente se llaman ofrenas,” i en una d’aquestes ocasions va veure “que los obreros querían hazer la caridad a los pobres que eran muchos, quienes por ser tantos vio el testigo declarante se amotinaron y fue preciso a los obreros hechar los panes por tierra por no poderse repartir a dichos pobres por allarse estos amotinados”. Podem imaginar-nos l’escena perquè, lamentablement, encara ara en les crisis humanes que segueixen avergonyint-nos, hi veiem sovint l’aïrada rivalitat per a satisfer necessitats bàsiques. Els pobres barallant-se per un pa. Els pobres, és clar, "amotinats".

El 1749 tenim constància d’un altre episodi tumultuós amb conseqüència greu, perquè en resultaren importants danys en un casa a tocar del vell temple de Sant Esteve. És la història de l’anomenada “Casa de la Doma”, que, tot i ser coneguda, és pertinent que aquí la torni a recordar. Feia un temps que s’havia posat en marxa una mena de campanya ciutadana per emprendre l’ampliació del temple parroquial, unes obres que es preveien de molta volada. Per tal de poder-ho fer, per a poder disposar de l’espai necessari a l’ampliació, calia enderrocar algunes cases que hi eren a tocar, i entre elles la casa del benefici de la Doma. Intento explicar què vol dir això amb el mínim de línies: de temps immemorial algú havia legat uns diners i una casa a l’església, comptant que amb els rèdits d’aquests diners pogués viure un capellà (el beneficiat) i fer ús de la casa, a condició que es dediqués, en aquest cas, al ministeri parroquial entre els olotins. Aquest beneficiat tenia el títol de domer i d’aquí el nom de la casa. En aquell moment tenia el benefici (rèdits i casa) Mn. Francesc Constans que, per tant, era un dels dos rectors de la parròquia de Sant Esteve. El mossèn, des que es parlà de fer un nou temple, havia mantingut que no tindria inconvenient a canviar de casa si amb això l’església podia estendre’s cap aquella banda. Però quan va arribar l’hora de la veritat va començar a trobar excuses per mantenir la casa. I la seva constant dilatació a l’hora de trobar-hi una solució comportà que un grup d’olotins, amb ànims aïrats i sense encomanar-se a ningú, assaltessin la casa de la Doma i la comencessin a enderrocar pel seu compte. Fou el dia 12 d’octubre de 1749. Aquell dia hi havia hagut processó del Roser i poc després que finís, “lo poble inquiet y especialment molts individus indiscrets y de poca consideració determinaren aterrar la dita casa de la Doma”. Qui ens ho explica és un eclesiàstic i això el fa menysprear la condició dels avalotats. L’acció s’encomanà ràpidament, hi hagué “tocar campanas ja a mort, ja a tritllo, tocar trompetas” i “amotinació de gent”. Per una testificació notarial de dos dies després sabem que la casa quedà força malmesa, amb la teulada al descobert, espatllada la barana de la terrassa, desfets diversos tempanells, i afectades l’escala interior, portes, finestres i vidres. Alguns van mirar de salvar-ne els béns mobles i els van guardar a casa del germà del mossèn, el cordoner Pere Constans, i en d’altres cases particulars. Aquesta mena de revolta que havia esclatat de manera imprevista va causar molta commoció. L’endemà al vespre van arribar a Olot “lo batlle de Santa Coloma ab sos mossos (…) per si acàs la cosa no estigués aquietada y perquè no se mogués algun disturbi més”. Atès que “las veus del atentat ab algunas circunstàncias” no tardaren a arribar a Barcelona, “se temia algun càstig, però gràcias a Déu mediaren bonas personas y posaren la cosa en bon estat perquè no passàs avant contra los executors y demés que se poguéssen trobar còmplices”. També es procurà “aquietar al Ilm.”, al senyor bisbe de Girona i les coses tornaren a la quietud, sense que sapiguem amb certesa si se’n van derivar o no conseqüències per als promotors dels aldarulls. Abans d’un mes els Obrers de Sant Esteve compraren la casa de la Doma i l’acabaren d’enderrocar per a cedir el seu espai a l'ampliació del temple.

Sovint els aldarulls eren moguts per la confrontació d’interessos, en especial entre els que tenien suficient poder com per a captar gent al seu voltant en defensa d’una causa particular. L’aprofitament del riu Fluvià al seu pas més immediat per la vila, donat que el cabal d’aigua era el que era i no es podia augmentar a gust, suposava un fràgil equilibri entre els diversos usos que en feien blanquers, tintorers i moliners de farina. Qualsevol expansió en benefici d’uns solia ser negatiu per a les necessitats dels altres i donava peu a situacions de conflicte. El 1762 uns paletes i serradors estaven fent obres en la derivació que emmenava l’aigua del Fluvià al Molí Nou, propi de Miquel Casabó. Segons els testimonis que certificaren el relat dels fets, entre deu i onze del matí van aparèixer al lloc tres tintorers, Jeroni Casas, Antoni Noguer i Francesc Masjoan, el traginer Josep Romam, Esteve Casas paraire (germà de Jeroni Casas) i el blanquer Jeroni Busquets, els quals, “con una grande multitud de gente de un sexo y otro” anaren on treballaven els paletes, els comminaren a deixar de fer aquella feina i fins i tot provaren d’esgavellar l’entarimat sobre el que treballaven, cosa que “no lo pudieron lograr por ser cargado de piedra y otros materiales conducentes para el trabajo”. El promotor de les obres, Miquel Casabó, “temiendo al peligro que amenassava de un funesto sucesso”, se’n va anar a buscar el batlle civil, representant de la justícia, perquè hi posés ordre. El batlle civil, Mateu Masmitjà, hi féu presència “para sossegar aquel tumulto de gente que allí se havia formado, con grandes gritos y vozería”. Però tot i la seva representació de la justícia, no se’n va sortir, sinó que “aumentándose el tumulto”, el batlle optà per retirar-se del lloc, cosa prudent segons un dels testimonis, ja que si “huviesse querido usar de su autoridad, le havía de suceder allí algún fracaso en su persona”. Després, cap al migdia, sembla que els ànims començaren a cedir. No sé com acabà el conflicte, perquè Miquel Casabó era familiar del Sant Ofici de la Inquisició i com a tal tenia darrera seu el reforç d’aquesta institució, però fos com fos, la situació representada per aquests testimonis (potser no del tot imparcials, ja que eren de la banda de Casabó) no s’adiu pas amb el comportament de respecte que hom podria esperar envers l'administració judicial.

També l'aigua de la vila era motiu de confrontació d’interessos. Recordem que l’aigua venia des de les fonts de Sant Roc mitjançant un conducte de titularitat municipal, i que un cop a la vila, es distribuïa per una sèrie de fonts públiques. L’aigua per a utilitat domèstica s’anava a buscar a la font més pròxima. Ara bé, això que sembla tan senzill tenia un punt d’embroll: els horts. La part de les cases de la vila que no estaven estrictament compreses entre carrers, tenien al seu darrera un hort, un bé valuós de cara al proveïment de la casa. Però els horts volen ser regats i, per tant, volen aigua. Servir-se de l’aigua que sobrava de les fonts públiques de l’interior de la vila era una temptació massa forta, i l’ajuntament havia d’anar amb peus de plom a l’hora de fer concessions en aquest tema. I en qualsevol moment podia sorgir el conflicte. El 1767 el consistori olotí concedí a Antoni de Vallgornera i de Llunes una ploma d’aigua per a la seva casa del carrer de Clivillers, però de seguida un grup de veïns s’hi va oposar perquè creien que això perjudicava la disponibilitat d’aigua del veïnatge. Aquest afer donà peu a un llarg litigi, amb tribunals pel mig inclosos, que s’allargaria durant set o vuit anys. N’he parlat en una altra ocasió i, per tant, no en repeteixo ara els detalls. Només em centro en dos moments, en què l’enfrontament entre un i altre bàndol prengué forma de tumult. El primer passà el mateix any de la concessió, el 1767, el dia dels difunts. Al vespre d’aquest dia, i malgrat la foscor (o potser, precisament, emparats en la foscor), uns paletes i més gent treballaven al carrer de Clivillers “precipitadamente, fabricando un nuevo conducto para dirigir y conducir en la misma noche, una porción de las aguas comunas de dicha villa en su propria casa”, com diu una testificació. Sabuda la notícia, s’hi presentà “una grande multitud de individuos que incesantemente repetían sus instancias”, la seva oposició al fet que Vallgornera prengués aigua pública. Aquest deuria ser a casa seva, on sí que sabem que hi eren el batlle reial i un dels regidors municipals “con gente armada para resguardo de dicho edificio”. Sembla que aquesta vegada les coses no anaren a més, sinó que després d’algun estira-i-arronsa, el regidor que hi era present indicà als paletes que paressin i deixessin estar les obres. Però dotze dies després s’hi tornà. Altra vegada un grup de paletes intentava fer el conducte que volia Vallgornera, però un altre cop s’hi congregà “un numeroso concurso de gente de uno y otro sexo” que ho volia impedir. En aquesta ocasió Miquel Casabó, tant per a salvaguardar interessos propis com “a efecto de evitar el motín que se amenaçava y estava inminente a causa de la oposición de tan numeroso concurso de gentes”, va aconseguir que el batlle reial ordenés la paralització de l’obra. Un altre testimoni d’uns dies després confirmà que sí, que de no haver intercedit Casabó, “huviera el pueblo passado a desazer lo fabricado por dicho de Llunes y con violencia y armadas manos a sacudir a dichos maestros [paletes] y peones".

Dins del llarg camí que seguí la concessió d’aigua a Vallgornera, la tensió popular tornà a granar el febrer de 1772. El dia 6 hi havia ajuntament de regidors a la casa de la vila, però la sessió, segons l’acta que en féu el secretari municipal, s’hagué de suspendre perquè arribà la notícia que al carrer de Clivillers tornaven a anar maldades. Uns treballadors estaven obrint de nou el carrer, “auciliados de algunos mozos del resguardo y visitador de Camprodón, armados, provocando un motín, y que en efecto estava inminente con el numeroso concurso de gente havía assistido, y con los amagos de aquellos con sus armas contra dicha gente”. Els regidors tingueren clar que hi havien d’anar, a “aquietar el tumulto”, i tal dit, tal fet. Arribats al lloc, “haviendo hallado grande multitud de gente y entre ellos los dichos hombres armados; preveyendo un irremediable daño, al que acreditava la disposición de aquellos y considerando el Ayuntamiento ser un atentado con no haverse presentado antes, ni precedido noticia, procuró con todo esfuerzo lograr la quietud del pueblo, haciendo suspender el trabajo".

Aquest plet per les aigües que volia Vallgornera, ens introdueix alguns matisos que crec interessants a l’hora de marcar els canvis estructurals que començaven a introduir-se en la mentalitat olotina, o, millor dit, en una part dels olotins. Hem vist que, segons aquests textos, qui volia esgavellar les obres que es feien era “el poble”, un genèric que ara pren una dimensió activa, diferent de la merament descriptiva usada en termes generals. En un altre dels textos esmentats, hi trobem també que el propòsit de Vallgornera suposava un perjudici “contra el drecho de toda la villa y de sus vezinos y contribuyentes”. Els veïns no només són això, residents, sinó que també són “contribuents”, és a dir, que aporten al comú no com a súbdits als que se’ls carrega amb impostos, sinó com a partícips de la república (la res publica) i, per tant, subjectes de drets. I encara un detall rellevant: en aquest llarg plet se succeïren diversos ajuntaments, alguns a favor de Vallgornera i d’altres en contra; el 1774, en un dels recursos que presentà l’ajuntament d’aquell any, es denunciava que Vallgornera no es volia subjectar a les disposicions municipals, una desobediència “nacida seguramente del poderío y superioridad que por razón de su pingüe patrimonio ha querido siempre tener sobre los demás vezinos del pueblo”, a més de qüestionar-li l’ús del cognom Vallgornera d’ascendència materna, en lloc del patern Llunes (ells l’anomenen sempre Antoni Llunes i Bosch de Platraver) i de discutir-li les seves pretensions d’obtenir un títol de noblesa. No em vull pas precipitar a parlar d’actituds antisenyorials, perquè al darrera hi ha també un procés de reforçament del consistori municipal, però com que una i altra cosa es trobaven en disposició de vasos comunicants (la minva del poder senyorial permetia l'augment del municipal), bé es pot dir que algunes coses estaven canviant. Per cert, Vallgornera protestà a la Reial Audiència del que considerava una ofensa a la seva família per part del consistori, i obtingué un decret pel qual s’ordenava a l’ajuntament d’Olot que “siempre y en qualquiera ocurrencia trate al suplicante con el distintivo de Don, nombrándole con el apellido de Vallgornera que usa y con que se le distingue y conoce comunmente".

Les darreres dècades del segle XVIII no mostren pas una imatge plàcida de la vida olotina, sinó més aviat amb certes discordances que porten a parlar de dissidència, de brega i fins i tot de bandositats. Algunes estan relacionades amb l’abast dels aliments, cosa molt pròpia d’aquells temps. El maig de 1773 va ser detingut a Olot Josep Prat, més conegut com a Galbana, perquè anava pels carrers “con cierto memorial poco decoroso al mismo ayuntamiento, procurando que los pobres firmassen aquél”, en protesta per com es portava el proveïment del pa (era un monopoli de concessió municipal). L’ajuntament el féu empresonar pel temor “que de dichas providencias saliesse alguna comoción en el pueblo (...) y no debiendo permitir que con equivocados pretextos se vitupere el zelo y honor del proprio ayuntamiento”. Tres anys abans el gremi de Sant Eloi havia denunciat el cobrament abusiu per part de l’ajuntament en les taxes sobre el vi, la carn i altres queviures que es portaven a la vila. El 1789 l’ajuntament volgué acabar amb el dret que tenia l’abat de Ripoll de cobrar per les mercaderies que entraven a la vila en època de fires, “y a pedradas diferents interessats tragueren del Firal los comissionats, per ser una imposició injusta y sens títol”. Però aviat el malestar s’estengué respecte d’altres àmbits. Sabem que el 1782, el cap de l’Esquadra de Mossos d’Olot tenia obert un sumari contra Pasqual Rivera, cirurgià de Vallfogona, a qui se suposava “author de un libello infamatorio que dicen haverse encontrado en la casa de Domingo Agustín Vila”. Una situació especialment remarcable la trobem el 1786, un any amb diverses notícies sobre la mala maror d’alguns particulars envers els regidors. No sé dir què havia passat, però sembla que el notari Conchs havia fet un escrit públic que es considerà ofensiu i, a rel d’això, al gener fou llegit en sessió municipal “un papel escrito de letra y puño proprio de Benito Antonio Conchs, escribano, con que confiessa no haver tenido ánimo de injuriar con el escrito que allí se cita, a persona alguna, y assí por consiguiente tampoco al dicho Ayuntamiento”. Hi hagué igualment problemes amb Francesc Pla i Closells, perquè agafava aigua de les basses de gel públiques, en benefici del seu hort, i se l’hagué d’advertir que vigilés amb les “espresiones poco decorosas al honor del referido ayuntamiento”. En aquell mateix estiu l’ajuntament ordenà l’arrest de Rafel Pasqual, perquè els havia faltat al respecte “prorrumpiendo en la espresión que la autoridad del empleo les hazía roncar” i el de Pere Molleras, perquè quan se l’avisà que havia de tenir ben atesa la carnisseria municipal de la que n’era arrendatari, es va excedir “con palabras y espresiones poco decorosas”. I per si faltava alguna cosa més, al setembre, amb motiu de la festivitat de la Verge del Tura, quan a la vigília l’ajuntament anà a l’església per al rés de les completes, es trobà que els capellans de la parròquia havien començat abans d’hora, “habiendo de este modo burlado aquella comunidad eclesiástica a este Cuerpo [= l’ajuntament] y a todo el pueblo".

En uns anys en què a Olot s’acceleraven els canvis, cosa ben vista per alguns però mal vista per d’altres, no ha de sorprendre que els tals i els quals miressin de sobreposar-se a la visió dels altres. Des de 1774 a Olot s’havia començat a treballar gènere de punt de cotó fet amb telers mecànics i això no fou pas una introducció menor. Fins llavors i des de segles s’havia treballat la llana i en aquest ram tot estava pautat i sotmès a l’estructura gremial. Però ara el cotó entrava sense cap limitació gremial, era lliure, no calia ser reconegut com a mestre per a poder tenir uns telers a casa amb què complementar –o fins i tot substituir– l’activitat gremial pròpia de cadascú. I si augmentava la producció de gènere de punt de cotó, cobraven una rellevància indispensable els comerciants, capaços de donar sortida, en mercats cada cop més allunyats, als productes olotins. No és casualitat que entre l’entrada del cotó a Olot i la primera meitat de la dècada dels vuitanta, l’ajuntament d’Olot fos ocupat íntegrament per comerciants i negociants, principalment els que tenien vincle amb les companyies manufactures, a diferència d’anys anteriors en què el conformaven artesans d’oficis gremials i titulats en lleis o en d’altres disciplines. Són aquests ajuntaments els que emprengueren l’obra de la construcció de l’Hospici (la primera pedra es col·locà el 1779), la posada en marxa de l’Escola de Dibuix (1783) o el projecte de formar de nova planta dos barris o eixamples, d’urbanització planificada, que haurien permès d’augmentar l’oferta de cases a Olot (1783), a part d’altres obres menors. Aquest devessall de projectes i reformes irrità un sector que tenia diversos motius per a oposar-s’hi, com la propietat dels terrenys que s’havien d’ocupar per a aquests projectes, o simplement als qui les novetats els deixaven tocats d’urticària i que no podien ni suportar que es mudés de lloc la font de la Plaça Major o que es toquessin els portals de la vila. El 1790, Josep Salgas, un comerciant de llarg historial a favor de l’Hospici i de les reformes que s’havien projectat, hagué de queixar-se que el batlle reial s’havia permès de llegir en públic un “papel infamatorio” que acusava Salgas de ser “cabeza de partido, fomentador de las discordias de aquella villa [= Olot] y otras insolencias”. El terme “partido” d’aquesta frase l’hem d’entendre com a part o bàndol, una coincidència de visió de les coses i de voluntats que, en el segle següent aniria prenent cos i desembocaria en el partidisme de formulació clarament política.

La Guerra Gran de 1793-1795 contra França alterà profundament les consciències i l’enteniment. Durant tres o quatre generacions (d’ençà de la Guerra de Successió) Olot no havia conegut la guerra a casa mateix. I de guerres no tardarien a venir-ne més, contra França però també en forma de guerra civil. Estava començant un altre cicle. Segurament que és ja dins d’aquest nou cicle que hem de situar els greus fets que tingueren lloc a Olot i al seus voltants contra l’alcalde major Ramon de Lomaña, el 1808. La vila pertanyia a l’alcaldia major de Camprodon, compresa dins del corregiment de Vic. Ja al seu moment, en els inicis de la Nova Planta, s’havia dit si l’alcaldia major o sotscorregiment se situaria a Olot, però finalment s’optà perquè fos a Camprodon. Cap a finals de segle, l’alcalde major demanà de poder traslladar la seu a Olot, amb l’argument de ser aquesta una vila molt més important en població i activitat. Se li va concedir el 1804 i el trasllat es féu efectiu a l’any següent. Tenir la figura de l’alcalde major a Olot –un funcionari reial– podria semblar un honor i un plus per a la vila, però si es mira des d’un altre punt de vista, podia ser un perill. Olot s’havia acostumat a tenir en el seu entorn immediat només autoritats d’àmbit local (deixant de banda les autoritats militars, quan hi havia soldats), gent del mateix Olot, que passaven de forma transitòria pels càrrecs de la vila, mentre que les autoritats de major rang quedaven lluny. Amb l’arribada de l’alcalde major a Olot, la seva presència i imposició a la vila passava a ser constant i inevitable. El protagonista d’aquest trasllat de seu va ser Ramon de Lomaña i de Baguer, que s’establí en una casa de lloguer al davant mateix de l’escalinata de Sant Esteve. Havia nascut a Tàrrega el 1759 i provenia del camp de les lleis. Havia estat nomenat alcalde major de Camprodon el 1803. Ja a Olot, la seva trajectòria fou una constant de friccions, en especial amb l’ajuntament. De Madrid estant, el comerciant olotí Esteve Casabona escrivia al seu nebot el 1806: "Veo las etiquetas [= fredors] que ya hay en essa [Olot] entre ese alcalde mayor y esse regidor deano con algunos comerciantes de essa, y crearé que algunas vecez hos rescaréis la cabesa de haver desseado el tener alcalde mayor. Si esse es bueno, puede que el que vinga sea mucho peor, algunos en esta [companys de Madrid] lo han hallado muy mal. El disperato que havéis hecho".

Però la situació es trastocà en tràgica el 1808, quan al juny l'alcalde major féu plantar a la Plaça Major, una proclama de l’exèrcit francès. El fet fou protestat pels olotins i Lomaña, juntament amb els seus agutzil i vereder, foren retinguts a l’Hospici per a evitar el seu linxament. La situació es complicà en extrem perquè s’hi involucraren miquelets armats i gent vinguda de la part de França. Transcric només el final del relat que d’aquests fets ens deixà Esteve Paluzie, unes dècades després: “Las autoridades, desesperanzando poder contener al populacho de que llevara a efecto sus designios, resolvieron conducirles al momento a Vich escoltados por una compañía de cien migueletes; atravesaron la villa sin novedad. Divulgóse entre las turbas la salida de los presos: corren en pos de sus víctimas: únenseles gran multitud de desalmados campesinos: alcánzanlos en el Malatosquer, al salir al término de la villa, y a pedradas fueron sacrificados los tres infelices por el furor de hombres convertidos en fieras, quienes sin piedad cometían un horrendo crimen a los gritos de viva el rey, y atropellando a la escolta que les conducía”. Tal i com modernament va observar Ricard Jordà quan es referia a aquests fets, costa d’entendre que un cos armat de cent homes no pogués fer front a un grup de civils sense més armament que les pedres del Voratosca, llevat, és clar, que hi hagués connivència entre uns i altres.

dijous, 4 d’abril de 2019

91. Un comerciant olotí a Madrid i el seu criat roí

En les darreres dècades del segle XVIII a Madrid hi havia una nodrida representació de catalans, dedicats a càrrecs i a activitats de tota mena, però d’una manera significativa ficats en els negocis del comerç. Sembla que fins i tot tenien formada una mena de confraria, que el 1790, en l’escaiença de la festa de Santa Eulàlia, patrocinà un sermó de títol vigorós, atès que es feia a Madrid: “La alegría de la Santa Iglesia y el honor de la Nación Catalana”. El sermó anà a càrrec del pare Manuel Ballesteros i va ser publicat pel conegut impressor madrileny Benito Cano. En aquesta colònia catalana a Madrid no hi mancava la gent d’Olot; m’hi he referit en alguna ocasió anterior (“Negociants olotins al Madrid del segle XVIII”, dins Històries olotines del segle XVIII, 2009, p. 124-126) i, per tant, m’estalvio de repetir la llista d’alguns dels que hi eren.

Em centraré només en un d'aquests olotins "madrilenys", Esteve Casabona i Caralt, fill de l'adroguer Pere Casabona i Santaló, i germà del notari Pau Casabona. No sé dir des de quan era a Madrid, però sí que el 1787 ja hi feia vida, com a representant de la companyia olotina de comerç que havien format el seu germà Pau, l’oncle polític i botiguer olotí Josep Salgas, Joan Pujalrich (un altre comerciant català establert a Madrid) i el nostre Esteve Casabona. Pel que sabrem més endavant, aquesta companyia practicava el “comerç tancat”, és a dir, que era majorista. Els balanços dels anys 90 que s’han conservat ens permeten de saber que la companyia es dedicava bàsicament a la draperia. Hi trobem una gran profusió de baietes de diverses qualitats i de molts colors, estamenyes, una tela anomenada “lienzo imperial” i, en molt menor quantitat, mitges d’estam. Però també al magatzem hi havia una bona quantitat d’eines de tall, tallaplomes, punxons i agulles. Més un producte ben particular: capses per al tabac, de les que en el passament de comptes de 1793 l’estoc arribava a les 17 dotzenes. Col·locar tots aquests gèneres era l’objectiu de la casa de comerç. El domicili que li coneixem a Madrid era en el principal del número 27 de la Plazuela del Ángel. Aquest espai –ara, amb la consideració de plaça– encara existeix, tot i que molt modificat respecte de com ho veié Esteve Casabona. La podem trobar a llevant de la plaça Mayor, a encara no uns cinc-cents metres d'aquesta.
La placeta de l'Àngel de Madrid, on tenia la casa Esteve Casabona


A Casabona, acostumat a la sobrietat i la discreció olotina, Madrid l’enlluernà com una desfilada de comediants passavolants engresca la mainada. S’escrivia amb un nebot seu, un jove estudiant que acabava la carrera de lleis a la Universitat de Cervera i, ens aquestes cartes, hi apareix de forma reiterada la invitació a anar a passar uns dies a Madrid, tot enllaminint-lo amb “el porte y garbo de esas señoras madrileñas, te dará ganas de provocar”; un cop hi hagués estat seria “imposible que no te acuerdes de los trajes y el brillo de lo que reyna en estos deliciosos passeos, en particular este famoso Prado”. En èpoques de festes allò li semblava la glòria: “Havrá unos 10 días que tenemos las ferias de Madrid que duran hasta a san Francisco, y por todas estas calles y plasas son ferias que es la cosa más divertida que se puede, y te pasmaría el ver tanto lujo (…), de gente siempre lleno, y como todos los días viene la Parada, es una confusión y siempre tenemos gentes en los balcones”. I atenció, que en qüestions de menjar, a Madrid arribaven aliments amb qualitats i quantitats impossibles en altres llocs, com li explicava amb motiu de les festes de Nadal acabades de celebrar: “nos hemos tal qual bien atracado y de muy buenas cosas y de ricas comfituras que no son conosidas en esse Principado y 8 días antes de Navidades compré 16 gallinas y pollas a 4 duros y unas peseta la dozena y a escoger”. I encara una altra, ratllant la bacanal: “Hayer tarde tubimos a esta tu casa una gran marienda toda de pescado fresco, esto es besugos y merlusa, riquíssimo, que nos sirvió de cena. Eran 10 entre machos y hembras en la mesa, todos nos laventamos salpicados con solo el famoso de Vall de Peñas y cantando".

Però de roses sense espines en el segle XVIII no n’hi havia i a Esteve Casabona li espetegà una trifulga que el dugué per un camí d’agrors i de malsons durant la resta de la seva vida. Com que la qüestió no es resolgué, els Casabona recolliren i guardaren un munt de cartes (gairebé una setantena) relacionades amb aquest afer, que ara ens permeten de poder-ne seguir el cas amb força detalls i amb una expressió col·loquial i espontània que hom no sempre troba en la documentació judicial.

Anem a pams. Resulta que en els primers mesos de 1793 Casabona agafà un vailet perquè li fes de criat. Sembla que no és pas que ho necessités massa, però degué pensar que tenir un ajudant no li aniria pas malament, atenent que el noi semblava que prometia. A més, era de bona família, com qualsevol sabrà apreciar només d’enunciar-ne el seu nom: es deia Juan Lorenzo Lample de Vicuña. La seva mare pertanyia al casal dels Vicuña, una família distingida de la província basca d’Araba, i feia ja un temps que era vídua. Pel que he pogut saber, un seu germà, Eusebio María, era a Jarandilla, a Extremadura, on actuava d’advocat dels Reales Consejos. Un altre, Vicente Anastasio, fou corregidor d’Iznájar, a Andalusia, i més tard alcalde major a Roa, a Castella la Vella. El tercer, Antonio María, era comerciant a Màlaga. Finalment, una germana (de la que no en sé el seu nom), estava casada amb Narcís Belloch, primer cadet de la Companyia Americana. Juan entrà a treballar al magatzem i a fer vida en la casa de Casabona, el qual en tot temps féu gala de tenir-lo acollit i tractat com si fos algú de la família, atenent, a més, a la seva joventut: havia nascut a Vitòria el febrer de 1777 i, per tant, a l’inici tenia només 15 anys d'edat.

Més ai! Vet aquí que a la primavera de 1794 Casabona es topà amb una sorpresa dolorosa. Ho relatà així ell mateix en una carta: “Fui habrir un cofre (en donde tengo siempre serrada en un cajón dicha llave) para dar un repaso a los dineros que tengo de los dueños de los géneros que tengo a comisión y los tengo separado de todos los demás, y reparé que el tiempo que hiva a meter la llave en la serradura sin dar la vuela para habrir se habrió el mismo, de lo que me quedé hecho una piesa”. Es mirà amb deteniment la caixa i pogué comprovar que el pany estava forçat. Sense gaire més temps, el cor, les mans i els ulls se li avançaren a mirar l’interior de la caixa, espaordit pel que podria haver passat amb els diners que hi guardava i, com digué ell, “me quedé elado” o, pitjor encara, “me quedé muerto sin saver lo que me pasaba”: hi mancaven 3.000 rals en or.

De seguida va sospitar del seu criat Juan, que feia un temps que semblava no ser aigua neta, perquè, essent mòdic el seu salari, Casabona escrigué a un dels germans que “se ha hecho los bestidos más primorosos y de más coste que se pueda Vmd. presumir, y esto no uno ni dos, sino un cofre lleno de alhajas, reloxes, ropa blanca y demás”. El noi freqüentava “cafés, fondas, botillerías y juegos”, on es comportava “como si fuese un grande o un hombre mui acendado, pues esparrama como si tubiese maiorazgo” i fins i tot aquesta vida dissoluta li produí una malaltia “bastante bergonsosa”, que Casabona, fent ús de la prudència, es resistí a detallar en les seves cartes. Juan va negar haver tocat ni un ral i, a les preguntes del seu amo sobre d’on treia els diners per portar aquella vida regalada, va recórrer a l’argument fàcil d’haver tingut xamba en el joc de la loteria. Al final, però, va aconseguir que reconegués “que él solo había sido el que había cometido semejante exceso, por haberse juntado con algunos calaberas de esta Corte” i que Juan li signés una declaració formal d’aquesta seva culpabilitat. Repassats i verificats els comptes, resultà que el desfalc ascendia a 39.364 rals i 27 maravedís.

Trobat el pecador, venia la part més difícil, la reparació del dany causat. De moment, tot i ser ja a l’estiu, Casabona evità de fer el balanç anual per als seus socis de negoci, a què estava obligat, i optà per un silenci que aviat els inquietà. D’Olot estant, el seu oncle i soci Josep Salgas li reclamava amb vehemència, per carta, que els digués què passava: “Me fa temor de una desgràcia en exa nostra casa, y te torno a di que tu nos donaràs los comtas [com] tens obligació y ho pendràs per la part que bulgas y aixís manejat y no tens que venir·nos ab ningua escusa y procura que sia quant antes, que ja pasa de mida”. I aquesta reclamació seria un dels principals arguments que utilitzaria Casabona per a exigir de la família Lample, amb una certa immediatesa, la compensació adequada.

Primer de tot, Casabona mirà d’entendre’s amb el germà Vicente Lample. Durant l’estiu un i altre s’intercanviaren pel cap baix mitja dotzena de cartes. La primera que tenim porta data del 10 de juny de 1794, però en ella Casabona al·ludeix a una anterior carta que li havia escrit el 21 de maig i que potser no li hauria arribat, “haciéndole narración de lo que ha ocurrido con su hermano Juanito a esta su casa” i urgint a Vicente una solució, ja que “mis socios me están molestando todos los correos para que les dé cuenta del estado de esta casa, lo que no puedo executar hasta ver la determinación de Vm”. Vicente s’ho agafà amb calma i des d’un cert distanciament, començant per demanar-li que primer de tot s’assegurés bé que l’autor del desfalc havia estat el seu germà, en evitació que “paguen justos por pecadores”. Casabona aconseguí que fos el mateix mosso qui escrivís al seu germà una carta en la que hi feia reconeixement de culpa i compunció general de la seva pròpia misèria. En ella s’hi confessava ser el causant del desfalc, “por mi poca reflecsión y por haber seguido a unos amigos que pensaba lo heran en mi ceguedad, pero conozco que an sido amigos para mi perdición, pero me pienso te harás cargo que ningún hombre está libre en caer en estas flaquezas, y así biendo las cosas que hiban tan mal me declaré como reo que hera a la causa”, amb l’afegitó d’un comentari agraït per la contenció amb què fins llavors havia actuat Esteve Casabona. Però Vicente acabà per desentendre’s del seu germà, venint a dir que ni els germans ni la seva mare “se hallan en disposición de cubrir este desfalco, pues aunque a Dios gracias mantienen con decencia las obligaciones de sus familias, nada les sobra con que puedan ocurrir a esta necesidad”. Casabona, exasperat perquè els seus socis seguien forçant-lo en el passament de comptes (“me faltan ya expresiones para contener a mis socios y corresponsales”) i amb el temor que se li esfumessin els diners, escrigué també als altres dos germans, Antonio i Eusebio, però tant un com altre secundaren l’actitud evasiva de Vicente i més enllà de renyar el seu germà Juan i de fer-li altes consideracions sobre la moralitat i l'honradesa, a l’hora de la veritat vingueren a dir que tot plegat només era cosa de Juan i que gràcies i passi-ho bé. Casabona, en carta a Eusebio, digué no saber-se avenir de “la mucha tiviez con que han tomado este negocio, y crea que es assumpto de muchísima entidad y consideración, pues no creyera se hubiessen desentendido, como se desentienden, de un assumpto que se trata quanto menos de un hermano".

Al setembre, Casabona jugà una de les darreres cartes que li quedaven, abans de mirar si podia portar el noi a la justícia, i es posà en contacte amb la mare dels germans Lample, que vivia a Vitòria. Se suposa que cap dels seus fills no li n’havia dit res i ara la lectura de la greu acusació sobre el comportament del seu fill petit li produí, segons relatà en la seva resposta a Casabona, una mena de cobriment, “me dejó ynmóbil, sin poder articular palabra”, “m·entraron unos dolores cólicos que creí morir”, l’havia deixat “fuera de mi y me quitaría la vida, que el lanze no es para menos” i ara es trobava “que no vivo, que casi estoi difunta solo en considerar que un hijo de padres de onra avía de portarse tan mal”. En la part pràctica de la carta, que és el que Casabona esperava, la mare, ultra de fer grans elogis sobre la seva benevolència i de demanar-li que fos caritatiu envers el seu fill i la família, li feia una proposta de rescabalament: disposava d’un cens de 1.500 rals, que estava disposada a cedir-li. Posteriorment s’afegirien a l’oferta 100 ducats anuals que el fill Vicente donava a la mare.

De moment només eren promeses i res més. A la tardor de 1794 Casabona pogué comptar amb la intermediació d’Eusebio Ziorraga, un comerciant de la ciutat de Vitòria amb qui, pel que sembla, havia fet contacte a través d’un altre comerciant establert a Madrid, Pablo Elias. Tenir una persona a Vitòria era un avantatge perquè era on vivia la mare dels germans Lample i, per tant, les gestions podien ser personals. Ziorraga bé que hi posà ganes, però la resposta de la mare i dels fills va anar creixent en dilacions i més dilacions. Al gener de 1795 Ziorraga havia pogut fer-se amb l’escriptura del cens, que era de 1400 rals de bilió, al tres per cent anual, amb garantia hipotecària d’una casa a Haro, però això no era res mentre la mare no el cedís a Casabona, o en fes venda i li passés el guany. Al febrer la mare li escrigué que el seu fill Vicente li havia previngut “que no pase azer escritura asta que se bea con su hermano, que sería agriarlo de tal modo que lo aria peor” i demanava a Casabona “tener paciencia”. Però al maig aquesta virtut era a punt de petar i acusà la mare de no haver complert cap de les seves paraules i de causar-li “la mayor confusión el desprecio ha hecho de mis escritos”, tenint en compte que el que Casabona havia fet per al seu fill Juan “no son capasses para pagármelo con toda su sangre”. Tot i les gestions que se seguiren fent perquè la mare vengués el cens, aquesta acabà dient que res de res, perquè no eren pas responsabilitat seva les facècies del seu fill: “Yo no tengo la culpa, le tengo dados buenos consejos como madre que deseava todo su bien, no los ha tomado, no tengo culpa y la padezco ynocente".

Tocat segurament per un excés de bona fe, a finals de 1795 Esteve Casabona va permetre alliberar del seu servei a Juan “dándole facultad para que se coloque en Málaga a fin de que me pueda pagar y no pierde la jubentud”, segons carta de Casabona a Vicente. Ja he dit que a Màlaga és on hi feia vida el germà Antonio, dedicat al comerç i semblaria, per tant, que Juan hi podria trobar feina, guanyar diners per a retornar el que havia pres i, a la vegada, començar a posar seny a la seva vida. Així doncs, a l’abril de 1796 Juan deixà Madrid i la casa d’Esteve Casabona i emprengué viatge cap a Andalusia. Abans, però, Casabona se l’emportà a casa del notari madrileny Francisco Beltran de Luna perquè donés fe que Juan reconeixia de nou deure a Casabona, en aquell moment, 37.014 rals i 27 maravedís i del seu compromís a retornar-li cada any 100 ducats, o més i tot si així pogués. També li féu signar un document privat en el qual declarava estar en pau amb el seu amo pel que feia al salari. El 21 d’abril Juan escrigué a Casabona que havia arribat a Còrdova, i només dos dies després ho feia des de Màlaga. S’allotjava a casa del seu germà Antonio i era optimista que aviat trobaria una col·locació “a fin de poder ganar un pedazo de pan y cumplir con Vmd. que puede descansar de un todo, que no dudo quedará a su tiempo gustoso”. Tot i que enyorava Madrid, el noi trobava Màlaga i el seu entorn “muy a mi gusto por el cielo y mar tan bonito tiene, que el puerto está muy dibertido, con las embarcaciones y demás cosas escelentes que son dignar de berser [= verse], solo sí, las calles son un poco angostas”. En una altra carta, Juan volia donar-li mostres de penediment i de mala consciència, dient-li que estava “muy escarmentado de las malas compañías por la mucha esperiencia tube en esa [= Madrid], y lo mal salí de ellas, que ciertamente le aseguro a Vmd. me orrorizo sólo en pensarlo, que no hera vivir como racional, sino peor que un inrracional (sic)".

Tot plegat, però, no era més que fum sense brases. Bé és cert que els temps no hi acompanyaven, perquè els anys finals del segle XVIII eren complicats (hi havia hagut la guerra entre Espanya i França de 1793-1795 i a l’octubre de 1796 Espanya entraria en guerra amb la Gran Bretanya) i quan les coses no van bé el comerç encara va pitjor. Amb això, a Juan totes les portes se li tancaven i no trobava col·locació a Màlaga. El seu germà Antonio ho comentava a Casabona: “Otros con más experiencia que él se ven desacomodados [= acomiadats ] y si lo consiguen [trobar col·locació] se llaman dichosos repecto el tiempo, en donde no se ven más que miserias y otras calamidades que nos ha traído la guerra. Con ella las potencias se ben trastornadas y el comercio como principal fundamento se ve enteramente arruinado y a proporción todas las cosas".

Al setembre de 1796 Juan va escriure a Esteve Casabona una carta en la que costa molt de saber el grau de sinceritat amb què fou escrita. Li pintava una situació dramàtica fins al límit de la tragèdia, de la que no se sap si hem de compadir-nos-en o si cantar-li quatre de fresques pel seu ús fraudulent de la teatralitat. Diu que, desatès pels seus germans, havia anat a Cadis “desemparado de todo viviente” i que només arribar-hi, “tube precisión de bender lo más de ropa que saqué de esa [Madrid], para que con su producto me alimentase”. Al cap d’uns dies, “biendo que el dinero se me acababa y mis paisanos (que conocí algunos) no hacían diligencia alguna para buscarme alguna casa”, va anar-se’n a Algesires, on ningú no el coneixia, i allí entrà a l’exèrcit com a soldat, “único remedio para poder pasar mi infeliz vida”. Això, és clar, trencava el pacte que tenia amb Casabona per al retorn dels diners sostrets, però si no ho feia així, “me beía precisado a perecer de ambre”. Ara, en canvi, confiava “de ascender quanto antes, para que mañana u otro día satisfacer lo que debo".

L'anterior és l'última carta d’aquests anys que hi ha sobre l'afer que ens ocupa. Després ve un silenci allargat durant molt de temps. Una petita recerca d’urgència ens diu que sí, que Juan Lorenzo Lample de Vicuña va entrar com a soldat el 1796, en el cos d’infanteria, aprofitant la noblesa de la seva família. A l’Archivo Central Militar de Segovia es conserva el seu expedient. Si hem de fer cas de la carta abans esmentada, no sembla que la seva vocació fos la milícia, sinó que per a ell l’exèrcit fou l’últim reducte on trobar alguna manera de viure. Això no treu que aviat ascendís a capità i que el seu nom aparegui en els episodis de la guerra del Francès, en la rendició de Badajoz davant del setge francès el 1711, tant per la seva condició de capità secretari de la junta de generals, com pel seu testimoni en la causa que s’obrí contra el governador de la ciutat que de manera tan poc bel·licosa l'havia lliurat als francesos. En certs esdeveniments dels períodes posteriors, el nom de Juan Lorenzo Lample figura entre els militars regalistes o contraris a les reformes liberals i el constitucionalisme.

Esteve Casabona i Caralt va seguir a Madrid. L’absència de documentació fa pensar que la companyia que tenia formada amb el seu germà Pau, Josep Salgas i Joan Pujalrich no tingué pas una llarga vida. A cavall entre un i altre segle, Casabona féu una nova companyia amb Antoni Florensa i Nadal, de la que el 1801 se’n renovaren els pactes i que subsistí fins a la mort de Casabona, esdevinguda el dia 18 de febrer de 1809. Segons les seves previsions testamentàries, degué ser enterrat a l’església de Sant Sebastià de Madrid.

Els seus béns van passar als seus germans mossèn Francesc i el notari Pau i, d’aquest passarien al seu fill Josep Casabona i Fontanella. És aquest el nebot d’Esteve Casabona a qui havia convidat en diverses ocasions perquè visités Madrid. Doncs bé, el 1807 accedí a les peticions del seu oncle i va anar, efectivament, a la capital del regne, moment en què va tenir ocasió d’assabentar-se amb detall de tota la qüestió i situació del desfalc de Juan Lorenzo Lample. La ferida seguí oberta, perquè cap a 1820 Josep esdevingué hereu del crèdit del seu oncle Esteve contra el seu antic criat. No sé dir com, però Josep pogué localitzar al deutor, ara militar, i li escrigué una carta per presentar-se, recordar-li que el 1796 havia signat una carta de reconeixement de dèbit de més de trenta-set mil rals davant del notari de Madrid Francisco Beltran de Luna i demanar-li –una vegada més per les bones! – “que V. querrá arreglar amistosamente este negocio disponiendo el pago”. No sé pas si aquesta última gestió empresa ara pel nebot va caure en el fracàs o si, contràriament, Juan Lorenzo féu gala de la maduresa que no tenia al seu moment. Fos com fos, havien passat vint-i-sis anys d’ençà que Esteve Casabona es va topar amb la mala jugada del seu criat. Dol dir-ho perquè no hauria de ser així, però a vegades els pocavergonyes se’n surten molt millor que no pas la gent de bona fe.

dijous, 28 de febrer de 2019

90. Devots i temps de devoció a Olot al segle XVIII

Mare de Déu del Roser, S. XVIII (Museu Parroquial d'Olot). Foto Olot1700
Francisco de Zamora és conegut perquè a finals del segle XVIII dedicà molt de temps a recórrer Catalunya mentre anava anotant tot allò que li cridava l’atenció dels llocs per on passava. A Olot, com recull el seu dietari, va venir-hi a finals d’agost de 1787. Doncs bé, quan a primers de febrer de 1790 –un any i mig després– era a Palamós, entre les anotacions sobre aquesta vila, fos perquè de cop li vingué a la memòria o perquè algun palamosí li ho comentà, va escriure, sense venir de res: “Nota: en Olot confiesan casi todos mensualmente”. Haig de recordar que l’Església mana als creients (és el precepte pasqual) que confessin els seus pecats almenys una vegada a l’any i, potser per això, aquest ritme mensual dels olotins en matèria de confessió degué ser considerat per Francisco de Zamora com una dada mereixedora de quedar anotada, ni que fos en unes pàgines tan fora de lloc. Podríem ara jugar a dir si els olotins del segle XVIII eren pietosos en la seva cura espiritual o si, al contrari, eren molts els pecats que cometien i la consciència els premia per mirar de fer net a temps. M’acullo al vell adagi “De internis neque Ecclesia iudicat” (les coses internes de cadascú no les jutja ni l’Església) per decantar-me per la primera opció.

De fet, confessar-se no només era prescriptiu per a obtenir el perdó dels pecats greus (mortals, en terminologia eclesiàstica), sinó també una devoció en si. Per exemple, l’obtenció de certes indulgències restava subordinada al fet de confessar-se en el moment en què es volien obtenir. I cal reconèixer que la pràctica de revisar periòdicament els danys obrats i confessar-ho a l’Església, podia coadjuvar a la bona convivència de la població. Ni que sigui una flor en un immens desert, en tenim un testimoni de 1710, quan Pere Beig, un mestre d’obres d’Olot que rondava els 76 anys, va autoritzar davant de notari que mossèn Ignasi Bosch de Platraver, el seu confessor, pogués fer públic el que li havia revelat en secret de confessió: que en l’avinentesa d’unes obres fetes en unes cases de Magí Soler i Camps, ja difunt, havia dit “que lo valor y gasto de ditas obras” havia estat “molt major del que valian”. I ara volia que això se sabés “per la major seguretat de ma consiència y salvació de la mia ànima, y perquè no vull que, per ocasió de dita mia deposició, sia fet prejudici a persona alguna".

En la cristiandat del moment, la vida pietosa es movia al voltant de dos grans eixos. Per una banda, la participació en la litúrgia, és a dir, en aquells actes que l’Església té com a inherents i oficials, que serien la missa en totes les seves formalitats i complements, i la recepció dels sagraments. Malgrat que disposem de força documentació sobre les cerimònies de l’església olotina en el segle XVIII, no entraré pas en aquest camp. En canvi sí que m’ocuparé del segon eix de la vida devota, les oracions i pràctiques privades (individuals o col·lectives) fetes pels olotins d’aquell temps a iniciativa secular, tot i que aquí, precisament pel seu caràcter privat, anem més escassos de dades, fins al punt que capbussar-se en la religiositat dels olotins del segle XVIII hagi de ser més un exercici d’intuïció a partir de pocs testimonis, que no pas d’estricta composició de dades. Deixo de banda les desviacions de la devoció particular, en les que, sota forma pietosa, s’amagaven excessos de credulitat i clares supersticions.

L'oració vocal seria el primer graó de la vida devota. A la segona meitat del segle XVIII va sortir de mans de l’impressor Joan Planas, d’Olot, un petit devocionari, “Exercici del Christià, que se deu fer cada dia, ab un breu compendi de la doctrina christiana”. No crec que s’edités a iniciativa del mateix impressor, sinó que l’hi hauria encarregat alguna persona devota, desitjosa de propagar les oracions i el model de vida cristiana que li semblava bo per a la gent del seu entorn. El llibret comprèn el repertori d’oracions a fer al llarg de les hores del dia, un compendi de la doctrina cristiana, les principals oracions del cristià, una extensa preparació per a la confessió i la manera d’ajudar missa. No és cap obra original, sinó que en reprodueix una d’anterior, del mateix títol (tot i que en l’edició olotina s’hi introdueix una breu variant) de la qual en conec una edició feta a Barcelona el 1761, i que, a la vegada, prenia capítols d’altres obretes antecedents. Les oracions procuren ser breus, a vegades a tall de jaculatòria, però el seu nombre deurien exigir haver de tenir sempre a mà el llibret, a l’espera que la seva reiteració acabés per quedar gravades en la memòria. Mentrestant calia saber de llegir, una habilitat que no era pas general, en especial entre les dones. Entre les principals oracions hi figuren el Parenostre, l’Avemaria, el Credo i les lletanies de la Mare de Déu.

A mig camí entre entre l’oració vocal i la meditació hi havia el rés del roser o rosari, una devoció molt popular, establerta al voltant de l’advocació de la Mare de Déu del Roser. A Olot, com en molts altres llocs de Catalunya, existia la Confraria del Roser, fundada el 1550, que posseïa una capella a l’església parroquial de Sant Esteve, en la que, entre els anys 1704 i 1707 es construí el gran retaule que encara ara podem contemplar. Però a Olot hi havia també una altra capella dedicada al Roser, de titularitat particular (era dels Vayreda), situada al capdamunt del Firal, un lloc que encara anomenem el Puig del Roser. I, posats a fer memòria, recordem que durant el darrer quart del segle XVI es va intentar crear una altra confraria i capella del Roser al convent del Carme, propòsit que fou desballestat per les autoritats eclesiàstiques a instàncies de la confraria de la parròquia. El rosari consisteix en la meditació de 15 moments de la vida de la Mare de Déu en relació amb Crist (anomenats misteris) mentre es resen, per a cada un d’ells, un parenostre i deu avemaries. Habitualment no es feia tot sencer, sinó que només se’n deia una tercera part, però fent de manera que el seu rés diari permetés anar-los meditant tots en dies seguits. El rosari es podia resar sol o en família, o bé de manera col·lectiva (i a vegades, cantada) en alguna església o capella.

Per al rés d'aquesta pràctica, per a no descomptar-se, s’utilitza un senzill instrument anomenat igualment “rosari”, que consisteix en una mena de collaret on es disposen, de forma diferenciada i ordenada, cinc denes de grans per a les avemaries i entremig d’elles cinc grans més per als parenostres. L’inici i fi del cercle ve marcat per un petit ramal, d’on penja una creu. A Olot, de rosaris qui més qui menys en tenia algun. En les primeres dècades del segle XVIII l’ajuntament en regalava com a premi als minyons que assistien els diumenges a l’ensenyament de la doctrina cristiana, un obsequi que va deixar-se de fer el 1721 perquè li resultava massa onerós: “Se ha resolt que de diners de la universitat [= ajuntament] se paguen los rosaris, que se han donat en premi en la doctrina christiana que se ensenya en la iglésia parochial de la present vila en tots los dias de festas. Y se ha deliberat que en avant no se donen més rosaris per premis en attenció del molt gasto és, sinó que se donen estampes”. Els rosaris es podien comprar a les botigues de roba i a les de passamaneria. Un dels que sabem que en venia en el primer quart de segle, Esteve Giralt, en tenia un munt a la venda, la majoria de catxumbo, és a dir, fets els grans a partir de la closca llenyosa de determinats fruits. Els rosaris, però, eren també objecte d’enjoiament. Miquel Cardalús oferia a la seva botiga en la segona meitat de segle “creus de fusta per rosaris” (possiblement per a qui optés per fer-se’l ell mateix) i “rosaris de tres sous y nou diners”, però també “borlas de or y plata per rosaris, de quatre pessetes y mitja quiscuna” i “borals de seda verda per rosaris de peceta”. D’aquí que en els inventaris post mortem de famílies d’un cert renom hi trobem, al llarg de tot el segle XVIII, rosaris entremig de les joies, com ara el “rosari de coral ab dos medallas y cadena de plata” de Pere Castanyer (1718), semblant al “rosari de coral ab cadena y parenostres de plata” d’Esteve Bassols i Crehuet (1753) o els “dos rosaris de coral ab sa cadena de plata de valor quatre lliuras deu sous barcelonins” de casa de Gaspar Benet i Toralles (1772), “uns rosaris ab una creu capsada de plata”, de Rosa Linayros (1791) i “uns rosaris estrallats ab un Sant Christo tot de plata”, de Josep Anglada (1801). Al mas Ventós de Sant Cristòfol les Fonts en tenien un de més sofisticat, “un rosari de llambra [= ambre] y dos brassalets també de llambra, los rosaris guarnits ab un cordó de seda groga, ab una borla de la matexa seda" (1753).

Una derivació era el denominat Rosari Perpetu, que promovia l’Orde de Predicadors, els grans propagadors del rosari. Un primer testimoni de la seva pràctica entre els olotins és un exemplar de la cèdula d’incorporació a aquesta devoció, impresa a Olot per Ramon Roca, un impressor a cavall entre el segle XVIII i el XIX. Però també s’ha conservat la cèdula d’aquesta devoció subscrita concretament per l’olotí Rafel Bassols, impresa a Girona per Narcís Oliva. Bassols va morir el 1778, cosa que ens permet de fer retrocedir el Rosari Perpetu entre els olotins a la segona meitat de segle XVIII, possiblement instada pels pares dominics de Girona. Els dos exemplars de cèdula tenen un contingut igual, si bé amb l’alteració de l’ordre en un dels seus paràgrafs. Segons les cèdules, si l’any té 8.766 hores, es tractava que un semblant nombre de devots es comprometessin de per vida a resar el rosari durant una hora determinada de l’any, fent de manera que, de forma continuada, des de la primera hora de l’any fins a la darrera, de dia i de nit, algú estigués resant el rosari, i això perpètuament. Bassols estava compromès a resar les tres parts del rosari cada 24 d’octubre, de 2 a 3 de la tarda. “Importa saber –diu la cèdula impresa– que·s pot encomanar la hora o cambiar la cèdula uns ab altres (…) y que la hora de oració se pot tenir en qualsevol lloch y de qualsevol modo, agenollat, o estant de peus, o acentat o agegut o caminant”. En correspondència, el devot quedava afavorit per una indulgència plenària (remissió de totes les penes derivades del pecat), que es podia aplicar a les ànimes del Purgatori, “confessant y combregant lo dia que·s té la hora o lo dia antes".

L'oració mental o meditació suposava un grau més elevat de devoció. Ja no es tractava d’una mera repetició d’oracions vocals, sinó d’una implicació més íntima i voluntariosa envers els misteris de la religió, sobretot al voltant del sacrifici de Crist en la creu. A l’Olot del segle XVIII cada dia es feia una estona de meditació a l’església de Sant Esteve, oberta a tots els devots que volguessin assistir-hi. No sabem qui la dirigia. En parla una senzilla enumeració d’actes de devoció que apareix en l’informe que el rector de Sant Esteve, mossèn Josep Quera, va elaborar el 1769, a favor de Joan Plana, un clergue olotí que volia ordenar-se de capellà. Diu aquest text, que el jove (“hijo de padres pobres, pero muy muy honrados”) des de petit “ha sido devoto acistiendo a las funciones pías assí de la parroquial como fuera de ella y sobre todo a la oración mental que se haze pública en dicha iglesia parroquial todos los días del año, sin dexar los exercicios que todos los viernes del anyo se hazen en la iglesia de la Venerable Congregación de la Virgen de los Dolores”. L’autor de l’informe era rector de Sant Esteve d’Olot des de 1730 i, per tant, deuria conèixer bé l’interessat des que era un marrec. Poc temps abans d’aquest informe, el 1766, mossèn Quera va haver de passar per un tràngol personal (del qual no n’he tret encara l’aigua clara) amb acusacions en contra seva, que acabaren en judici a la cúria eclesiàstica de Tarragona. Molts olotins, però, el defensaren i fins i tot es féu una recollida de signatures a favor seu al peu d’un escrit molt favorable que havien redactat els Obrers seculars de l’església de Sant Esteve, en el que, entre altres mèrits del rector, s’assenyalava que ningú no podia “negar su zelo y aplicación en la conservación de las devociones más conducentes al provecho de sus ovejas, como es la oración mental que todos los días se tiene en la parroquial, como ni tampoco su anelo y afán en introducir nuevas como la del Sagrado Corazón de Jesús y novenario y Ermandad de Almas del Purgatorio de tanto provecho y sufragio como se hace en nuestra parroquial”. Aquests textos, ultra recalcar-nos la pràctica diària de l’oració mental, ens apunten l’existència –ja coneguda– de dues noves congregacions en l’Olot d’aquell segle, la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors, del 1700, i la de les Ànimes del Purgatori, creada, efectivament, a Olot el 1732, dos anys després de l’arribada de Mn. Quera. Pel que fa a la devoció al Sagrat Cor de Jesús, s’havia començat a consolidar a Catalunya en els anys trenta d’aquell segle, a partir del Concili de Tarraconense celebrat el 1738 i correspondria, per tant, a Mn. Quera, la seva introducció a Olot.

En aquest punt haig d’obrir un parèntesi per no ometre el cas de Teresa Mir i March (Olot 1681-1764), de la que a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona se’n conserva un manuscrit de títol “Rahó del esperit y del que ha passat en lo interior de la Sra. Teresa Mir y March, natural de la vila de Olot, bisbat de Gerona...”. En ell relata, a tall de dietari, com al cap de sis mesos de fer oració mental, “en casa y en la iglésia asistint en los exercicis públichs de ella (...) li féu lo Senyor gràcia del do de oració sobrenatural o contemplació perfeta”, una situació que el dietari explicita amb tot el detall de les experiències místiques viscudes per ella a Castelló d’Empúries (1709-1712) i a Olot i en alguns pobles de la comarca (1712-1714). No m’hi estendré, perquè el text actualment es pot consultar per Internet en edició crítica i perquè ha estat objecte d’alguns estudis, si bé cap d’ells no s’ha centrat a fons en els seus vessants estrictament espirituals, que romanen encara per explorar.

En paral·lel a la devoció domèstica, existia una devoció col·lectiva, estructurada i organitzada, per la qual els seglars tenien l’oportunitat de conrear amb major amplitud els seus sentiments religiosos. Hi havia les confraries, de les que coneixem les que estaven establertes a l’església parroquial i al convent del Carme, si bé se’ns escapen les que radicarien en l’altre convent de la vila, el dels Caputxins. En general, eren confraries d’encuny medieval, en les que es juxtaposaven interessos gremials i mutuals amb expressions devotes de veneració i festeig envers el seu sant patró, en forma de solemnes oficis religiosos o processons més o menys esplendoroses. Crida l’atenció el gran nombre de processons públiques que es feien a Olot al llarg de l’any. En tinc comptabilitzades gairebé una seixantena vinculades a la Comunitat de Preveres de Sant Esteve, més una desena al convent del Carme, a les que caldria afegir les que sortien del convent dels Caputxins i les ocasionals amb motiu de rogatives, trasllat de relíquies o acció de gràcies. Algunes eren fixes, com les que es feien cada primer diumenge de mes organitzades per la Confraria del Roser i cada tercer diumenge a càrrec de la Confraria del Santíssim o de la Minerva. Especialment densos en processons eren els dies al voltant de la Setmana Santa (se’n feien unes sis o més) i de la festivitat del Corpus (durant vuit dies seguits pràcticament se’n feien cada dia). Les processons tenien sempre algú que les pagava o que havia fet de manera que se n’assegurés la seva dotació econòmica, ja fos directament o a través de les confraries, titulars de bona part d'aquestes processons.

Ara bé, sota l’influx del Concili de Trento havien nascut en el món cristià unes noves associacions religioses que buscaven la santificació personal dels seus congregants a través de la pregària, la meditació, la penitència i la pràctica sagramental, i no pas l’exaltació pública –ratllant a l’espectacle– de certes formes de religiositat. A la vegada, cada un dels dos convents promocionaven l’associacionisme organitzat en forma de terç orde, una fórmula que permetia viure l’esperit franciscà o l’esperit carmelità talment com un membre d’aquests ordes religiosos, però sense ésser-ho de dret. Un i altre terç orde són coneguts i ara no hi insisteixo.

Dins d'aquest moviment de noves associacions religioses de més interioritat, hi hem de remarcar la Congregació de l’Escola de Crist, que ha passat de forma del tot desapercebuda en la historiografia olotina. Era una congregació formada en la segona meitat del segle XVII, que conegué una àmplia difusió i influència a gran part de la Península. A Barcelona s’hi fundà el 1660. Els seus congregants solien reunir-se un cop a la setmana en una capella pròpia o cedida, on amb tota privacitat feien oració mental, examen de consciència i actes de mortificació corporal. De l’Escola de Crist establerta a Olot pràcticament només sabem que va existir i poca cosa més. El 1677, el notari públic Lluís Oliveres va fer llegar una quantitat de diners a “la Santa Escola de Christo” d’aquesta vila. Dos anys després, mossèn Bernat Mascarós, en el seu testament establí que “dexo y llego a la Santa Escola de Christo senyor nostre de la vila present, dos lliuras de sera blanca una vegada tan solament” i, semblantment, el 1712 Vicens Bosch de Platraver inclogué en les seves darreres voluntats, “dexo y llego al Oratori de la Santa Escola de Christo de la present vila una lliura de sera”. Després d’aquestes dates ve un llarg silenci documental, només trencat el 1790 per la notícia que l’Escola de Crist d’Olot mantenia correspondència amb les escoles homònimes d’Elx i d’Oriola. Em pregunto si no es produiria un translació de facto cap a la Congregació de Maria Santíssima dels Dolors, fundada a Olot el 1700, que ben aviat faria construir una capella pròpia, on cada setmana tenien lloc pràctiques devotes en la línia del que feien les Escoles de Crist. Dels exercicis de devoció d’aquesta nova congregació olotina dels Dolors ens en resten dos impresos, un septenari i un novenari, obra aquest darrer de Jeroni Pasqual. També podria ser-ne hereva l’estona de meditació que diàriament es tenia a l’església parroquial, segons ja he indicat abans.

Els jesuïtes no tenien casa a Olot, però la seva influència era notòria en determinades famílies, algunes de les quals li havien proporcionat vocacions. És sabut que l’espiritualitat ignasiana girava al voltant dels “exercicis espirituals”, un propagador dels quals fou, precisament, l’olotí Pere Ferrussola (Olot 1705-Ferrara 1771), autor d’una de les nombroses edicions, de la qual se’n coneixen tres impressions fetes en el segle XVIII. D’aquest mètode d’exercici interior en tenim un testimoni molt interessant, el resum fet pel ja mencionat Rafel Bassols dels exercicis espirituals que féu el 1756. El nostre home s’estigué a Barcelona del 29 de maig al 2 de juny, fent vida al Seminari, allunyat de les ocupacions i negocis que tenia a Olot per a poder-se dedicar íntegrament a la vida espiritual. Aquests exercicis els hi dirigí –diu la nota– “lo Sr. Canudas”. Dedicà els tres primers dies a la meditació i a l’oració, d’acord amb el seu director, que “me·a visitat tots los dias exint de dinar y de sopar, ab un ratet de conversa espiritual cada vegada, qui me a señalat de cada visita fins la altre los ratos de oració y les meditacions que de son concell e agut de fer”. El quart dia, a la tarda, “e feta confessió general, ab la assistència de la Divina y ab la matexa assistència e plorat mas culpas y pecats y maldats comesas contra la Divina Bondat”. El darrer dia combregà i féu resum del profit d’aquells exercicis espirituals. L’home era temorenc de la justícia divina quan s’hi hagués de sotmetre en el moment de la mort, però “lo dit Sr. Director me·a dit, sobra mos desconsuelos de veure·m ab tantas maldats, y ab mos temors per la ora de la mort, que no temés y que quant lo enemich [= el diable] me faria càrrega de mas culpas y pecats, que diga jo ab la ajuda de la Divina Gràcia, me so confessat tant bé com e sabut y pugut y ab tant repentiment y llàgrimas de dolor”. Com a propòsits o fruits d’aquells dies es fixà actuar “ab més coydado en tot lo que penssaré, faré y diré”, “tenir en avant més present la ora de la mort” i “procurar en avant a tenir més presents mas maldats, infàmias y excitarme a plorarlas repetidas vegadas, però esperar sempre ab la divina bondat y misericòrdia de al bon Jesús”. El nostre bon home expressa molt bé l’espiritualitat del barroc catòlic, imbuïda del sentiment de pecat, de maldat de la naturalesa humana, però que sap que pot guanyar-se la salvació mitjançant la mortificació i la renúncia (d’aquí l’estima envers la passió de Crist, els dolors de Maria i les ànimes del Purgatori) i, sobretot, per la confiança en la misericòrdia divina.

Amb això, no és estrany que el temps de la quaresma representés un període especialment favorable a les pràctiques devotes. En paral·lel al que preveien les rúbriques eclesiàstiques per a aquest temps litúrgic, prenien protagonisme els sermons que es feien a les tardes, a l’església de Sant Esteve, per a instar els olotins a la conversió a la vista de la passió de Crist i a la preparació per al compliment del precepte pasqual, la confessió i comunió en ocasió de la Pasqua de Resurrecció. Aquesta tasca s’encomanava a un “predicador de la quaresma”, generalment un frare caputxí amb anomenada de bon orador, a qui es feia venir de fora, mentre els del convent d’Olot anaven a predicar a la comarca. La selecció d’aquest predicador es feia a instàncies de l’ajuntament, obligat a donar als olotins els beneficis espirituals que s’esperaven d’aquesta predicació. Al llarg de tot el segle XVIII els llibres municipals registren, any rere any, el cost de fer un regal al predicador de la quaresma, que podia arribar a les 10 lliures. Hi ha moments en què es pot posar nom a alguns predicadors. En les quaresmes de 1774 i 1775 fou fra Benet de Camprodon, del convent de Solsona. En el mateix moment, l’ajuntament li encomanà que també vingués a fer la quaresma següent, la de 1776, segons relata en una de les seves cartes. L’home digué estar atropellat i demanà poder-s’ho pensar, amb la garantia que si en la pròxima quaresma no predicava a Olot, no predicaria enlloc més. Però arribats a l’estiu, pogué comunicar a l’ajuntament que es trobava “perfetament bo y absolutament resolt de predicar la sobredita quaresma”. Això de reservar predicador d’un any a l’altre sembla que era el més habitual. A l’abril de 1781 l’ajuntament resolgué que per a la quaresma d’un any més tard s’escrivís “al muy reverendo P. Provincial de religiosos capuchinos, suplicándole se sirva remitir a esta villa un predicador de toda satisfacción”. El novembre de 1783 fra Sever de Barcelona, administrador provincial de l’Orde, féu avinent a l’ajuntament que per a la pròxima quaresma no podria venir aquí el P. Agustí de Rialp, però no tardà a comunicar-los que el substituiria el P. Baltasar de Taradell, que era el guardià del convent de Cervera. En els anys 1794, 1795 i 1796 el predicador fou el caputxí Miquel de Sarrià. El paper rector de l’ajuntament en aquests sermons de quaresma queda palès en l’acord municipal pres el 1781, en el que, per tal de facilitar-hi l’assistència als treballadors de les manufactures i del camp, s’ordenà que en els dies feiners aquest sermó “se predique al acabarse la luz del día, de modo que corresponda salir de aquellos a la misma hora que se saldría de la oración mental que se tiene en la misma parroquial iglesia”. Aquest canvi reaparegué de nou el 1790, amb la precisió que la prèdica comencés “a dos quartos para las siete de la noche, al modo que corresponda salir de ellos a dos quartos de las ocho".

Una devoció de tot l'any, però que prenia un especial relleu durant la quaresma, era la del viacrucis, un itinerari en el transcurs del qual es meditaven catorze moments de la Passió de Crist. El viacrucis podia fer-se amb qualsevol recorregut i inclús a l’interior dels temples. Al mas Reixach, els Vayreda hi tenien capella pròpia, que “se encontra rodada de creus de fusta per fer la professó del Via Crucis”. El 1764, el tintorer Anton Morat deixà establert en el seu testament que es dediquessin 245 lliures barceloneses per a la institució d’una “professó de la Via Crucis tots los divendres de la quaresma”, que hauria de sortir de la porta principal de Sant Esteve, “passant per devant la casa de Joan Siqués botiguer, seguint fins al cantó de la casa de la universitat [= ajuntament], passant después per lo carrer amunt que és detrás la referida iglésia”, i tornant a entrar per la porta principal. En cas de molta pluja s’hauria de fer a l’interior del temple. La dotació econòmica preveia que es pagués, a més dels capellans, “lo prebere que llegirà las estacions”, el campaner que toqués a processó i "qui portarà la creu".
Viacrucis al Montsacopa, 1911 (A. Bastardes, Les creus al vent, 1983)

Si a Olot hi havia –i encara hi ha– un viacrucis notori, era el del camí que puja a Sant Francesc. Se sap que el 1609 s’havia instal·lat una capella dedicada a Sant Francesc al cim del Montsacopa, i ben aviat (1615) hi ha referències que a aquest lloc també li deien Monticalvari, fent patent que els devots olotins l’havien convertit en una mena de Gòlgota o Calvari, la muntanya de Jerusalem on Jesús havia estat crucificat. L’ús religiós del Montsacopa es veié afavorit a partir de 1627 per l’existència a Olot d’un convent de religiosos caputxins. A mitjans del segle XVIII el terç orde caputxí construí al Montsacopa un petit oratori per a allotjar una imatge del Sant Crist que, segons es deia, s’havia trobat de forma prodigiosa. El 1751 demanaren permís per a poder portar el Sant Crist “en lo oratori nou de la montanya de Sant Francesch fent la professó del Via Crucis”. Segons un text posterior que recordava els inicis d’aquest oratori, “concurrían allí los fieles con particular edificación a las devotas estaciones del Via Crucis que suelen hacerse al dicho monte”. Per motius que ara no vénen al cas, l’oratori hagué de ser enderrocat el 1775, però es pogué reconstruir novament el 1778. Segons l’autorització del bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana, per al nou oratori, s’hi “deverán hacer solemnemente las funciones de Via Crucis en la misma forma que se hacían antes y se hacen en las mismas capillas destinadas a este fin”. L’última frase sembla al·ludir a l’existència d’unes petites fornícules que al llarg del camí d’ascensió al cim del Montsacopa, rememoraven cada un dels catorze moments de la passió de Crist que es mediten en el viacrucis. Segons algun autor, s’hi haurien plantat el 1776. El 1783, quan l’ajuntament féu gestions perquè es fundés a la vila un convent de religiosos franciscans, proposà que se’ls cedís l’ermita de Sant Francesc, amb l’explicació que “a los lados del camino que va a la dicha hermita están fabricadas a trechos unos pequeños oratorios para otras tantas estaciones de la processión llamada Vía Crucis, cuya función practican en los tiempos regulares muchas personas devotas y piadosas de este pueblo”. D’aquestes capelletes en deixà constància el mencionat Francisco de Zamora al seu pas per Olot el 1787: “hay una capilla del Santo Cristo de Monsecopa y un Via Crucis curioso”. Ens quedem amb el desencís de no poder saber en què consistiria la “curiositat” d'aquest viacrucis.

A més de la Quaresma, un altre temps que podríem qualificar de fort o intensiu eren les jornades de missió parroquial. Tenien lloc com a màxim una vegada a l’any, habitualment durant l’hivern, època de menor feina al camp. Durant uns dies l’activitat habitual dels olotins quedava alterada per la presència a la vila d’un petit grup de sacerdots o de religiosos vinguts de fora –els missioners– que desenvolupaven un ampli programa de prèdiques dirigides a l’enfortiment dels principis religiosos i a la conversió d’aquells que se n’haguessin apartat, programa que es rematava el darrer dia amb la recepció massiva dels sagraments de la penitència i de l’eucaristia i una solemne processó de cloenda. La major part de les missions fetes a Olot foren encarregades als pares paüls (sé les de 1735, 1746, 1750, 1765, 1790 i 1797), possiblement de la seva casa seminari de Barcelona. Els paüls eren membres d’una societat de vida apostòlica establerta a Catalunya el 1704 amb aquesta finalitat. També foren ells els que s’encarregaren de missions en pobles de la comarca, com ara a les Preses (1736), Riudaura (1736, 1749), Mieres (1750, 1755, 1764), Santa Feliu de Pallerols (1736, 1790) o Santa Pau (1765). La missió a Olot de 1742 s’encomanà als pares jesuïtes i les de 1788, 1789 i 1795 foren predicades pels caputxins Miquel de Sarrià i Martí d’Olot. De la de 1775 se n’encarregaren els pares franciscans del convent d’Escornalbou (Baix Camp), un convent especialitzat en aquesta activitat. D’aquesta missió de 1775 tenim la carta que des de Camprodon envià a l’ajuntament d’Olot fra Salvador Monbert, missionista d’Escornalbou, amb detalls sobre com s’organitzaven els elements logístics. La carta s’obria amb el mandat rebut del bisbe de Girona per “anar a eixa vila de Olot a predicar la santa missió”, al que esperava que sabria correspondre l’ajuntament, procurant “tot lo bé dels moradors de eixa vila”. No es tractava que se’ls abonés cap estipendi, “nosaltres no causam algun gasto als comuns, ni permetem que gàstia lo comú un maravedís”, sinó que només demanaven que se’ls proporcionés “una casa, si pot ser prop de la iglèsia, ab sinch llits y un home o dona de bons costums per guisar lo que·ns administrarà la Divina Providència”. Tot i que ja és d’entrat el segle XIX, també resulta útil per a traçar la vida olotina en dies de missió, el petit resum que ens ha arribat de la missió que s’hi va fer el 1818. De la missió se n’encarregaren els paüls Codina, Serratosa, Gener, Viver, Coll i un germà de nom Ramon, que pertanyien a les cases de Barcelona i de Guissona, als que calgué anar a buscar a Vic, a càrrec de l’ajuntament d’Olot. La missió començà el 8 de novembre, a les sis de la tarda, “rezant lo rosari; luego después lo Sor. Gener explicava la Doctrina per espay de mitja hora. Finida esta, los escolans cantavan las lletanias al presbiteri y després lo Sor. Viver concluia ab lo sermó ple de zel y fervor, que durava una hora”. L’endemà es començava d’hora, a les 5 del matí, amb missa i immediatament “lo Sor. Coll feya una plàtica doctrinal que per lo regular durava tres quarts d’hora”. A la vegada, el pare Codina donava principi “a uns exercicis per los ecclesiàstichs en la Congregació dels Dolors, en los que assistian quasi tots los ecclesiàstichs seculars y regulars”. Una indisposició del predicador obligà a interrompre’ls en el sisè dia i a retornar a Barcelona, però “los companys se quedaren y continuaren la missió fins lo dia 14 de desembre”. En aquest darrer dia es féu un ofici solemne amb prèdica i comunió general a la que concorregué una gran gentada d’Olot i dels pobles veïns. Diu el cronista que els capellans “molt concurs tenian al confessionari” i que “fins a un quart de una durà la funció, per la molta assistència”. A la tarda, com a cloenda, “se féu una solemne profesó com en lo dia de Corpus, ab assistència de dits Sors. y demés clero secular y regular de esta vila, era gran lo concurs de la gent, y molt crescut lo número de las atxas”. L’escrit conté també algunes línies extremadament elogioses per als pares paüls. Així, de les prèdiques del pare Viver se’ns diu que “tenian tan aplauso los sermons del dit Sor., que la multitut de gent que assistia no cabia en la Yglèsia”. Semblantment deia del P. Codina, les prèdiques del qual “eran tan plenas de zel, eloqüència y erudició, que tots los que assistian deyan [que] era de lo millor [que] havian oït".

L'ideal de tot devot era poder arribar a l’hora de la mort –tan incerta en el dia, com segura en el fet, es deia– en les millors condicions per a fer-se mereixedors de la vida eterna i nets de tota mena de pecat, en evitació dels suplicis de l’infern. Tot i que era un formulisme notarial, els testament solien contenir nombroses referències a la vida espiritual. Mirem el testament de Jaume Basil, pintor i daurador d’Olot, fet el 1764: se’ns presenta “detingut en lo llit de certa indisposició corporal de la qual temo morir”, però amb ple enteniment i memòria, i expressa la seva voluntat de fer testament, “en y ab lo qual encomano la mia ànima a Déu nostre Senyor, qui aquella de no res ha creat, lo qual la vulla collocar a la sua benaventurança eterna per la sua divina e infinita misericòrdia”; segueixen el nomenament de marmessors, que els seus deutes siguin pagats, l’elecció de sepultura (en aquest cas, al Carme d’Olot) i com a primera disposició dels seus béns hi ha que “me sien ditas y celebradas per sufragi de ma ànima y de las demés a què so tingut y obligat a Déu pregar, cent missas de charitat sis sous barcelonesos quiscuna, so és vint y sinch en dita iglésia del Carme, altres vint y sinch en la iglésia del convent de Pares Caputxins de dita vila de Olot, y las restants cinquanta en la iglésia del convent de Sant Francesc de la vila de Figueres, y per los religiosos sacerdots de dits tres convents respective, deixant per tot lo referit de mos béns lo necessari”. I només després comença a concretar el que deixa als seus familiars i hereus. En altres testaments olotins d’aquell segle apareixen també donacions concretes a alguna església, o la creació d’un benefici eclesiàstic, com ara el que recull el testament del comerciant Jaume Curós i Igosa, de 1791, a l’església de Sant Esteve, “desitjós d’acreditar algun mèrit per la vida eterna en remissió de mas culpas y pecats y en sufragi de ma ànima…”. Més radicals són alguns testaments en els que fan hereu a Déu Nostre Senyor, és a dir, disposen que els seus béns siguin posats a la venda en encant públic, i el que se’n tregui es destini a alguna obra pietosa. Solen donar-se en el cas d’eclesiàstics, però també en trobem en testaments de seglars, generalment quan no tenen fills, com seria el cas del testament de Josep Torras, encepador d’Olot, de 1754, que destinà tots els seus béns a l'aplicació de misses.

Francesc Verdaguer, nascut a Terrassa, va venir a raure a Olot com a notari. El 1754, com a pas previ al testament, “desitjant lo bé del pròxim y que tinga assistència de algun sacerdot en la hora de la mort que és quan més se necessita per·a comparèixer devant del tribunal de Déu”, instituí dos títols eclesiàstics per a dos sacerdots que, amb el nom de passioners, tindrien l’obligació d’assistir qualsevol olotí, de qualsevol consideració, de la parròquia de Sant Esteve que estigués en perill de mort, al que no podrien abandonar llevat que es produís un notable restabliment de la seva salut. Aquest servei l’haurien de fer de forma gratuïta, sense acceptar cap regal, ni tan sols cap àpat, i amb prohibició expressa que poguessin treure algun profit en el testament dels moribunds. Els dos sacerdots farien torns per setmanes i disposarien d’una casa que els cedia al carrer de Clivillers. Haurien d’estar en contacte amb el capellans de la parròquia, per a rebre informació sobre olotins als que se’ls hagués administrat el viàtic o unció dels malalts i així poder-los assistir en els darrers moments de la vida i assegurar-los “a ben morir”. La posada en marxa d’aquests passioners, per als que destinava 9.800 lliures del seu patrimoni, era prevista per quan el donant morís. El 1762 Verdaguer refundà aquests dos beneficis amb algunes precisions, com ara que no s’ocuparien dels malalts de l’Hospital, perquè aquests ja tenien l’assistència del pares caputxins, o l’augment de la dotació fins a 13.500 lliures. Ara bé, per motius que em són desconeguts, a l’any següent revocà aquesta fundació. Francesc Verdaguer va morir el 14 de febrer de 1767 “havent rebut tots los sagraments”, segons relata el llibre d'òbits de la parròquia.

Darrera d'iniciatives com aquesta hi havia la preocupació perquè quan la mort arribés, el moribund pogués presentar-se amb una consciència neta i a punt per a afrontar la mutació d’aquest món terrenal cap al celestial. Amb assistència sacerdotal o sense, corrien llibres d’espiritualitat amb recomanacions sobre com preparar-s’hi. Un d’ells el trobem imprès a Olot, a la impremta de Miquel Roldan, cap a principis de la dècada dels seixanta del segle XVIII. El seu títol, "Modo, preparació y pràctica de morir bé y de ajudar a bé morir". Es tractava d’una recopilació de textos del P. Crasset, jesuïta. No és, per tant, cap mena de producció específicament olotina, perquè, a més, se’n coneixen d’altres edicions fetes fora d’Olot en temps més reculat. Però que aquí se sentís la necessitat de reeditar-lo voldria dir que hi havia demanda d’aquesta mena de textos. Està dividit en quatre parts, sobre el sentit de la mort, la manera de morir bé, la preparació per a la mort i la pràctica d’ajudar a una bona mort. “La mort –hi llegim– és la última mà que se dona a la tela y pintura de la nostra vida; és la última llum de la antorxa que se apaga; el últim resplendor del Sol que se pon; el fi de la carrera, que dona fi a la nostra carrera; y el sello que sella totas nostras accions”. Així, preparant-se per a una bona mort, “no menos se seguirà, no sols una ditxosa mort, sinó també una vida la més ajustada”, una vida ben devota. Que és d’això, no gensmenys, del que hem estat parlant.  

divendres, 9 de novembre de 2018

89. Un fabricant olotí de cardes i els seus amics de Terrassa

Joc de cardes preindustrials (col·lecció particular)
A Olot, parlar de "cardar" té un cert risc pel caràcter polisèmic del mot. No, no em refereixo al que dóna a entendre la popular dita que fa avinent que “qui no carda a Olot, no carda enlloc”, sinó a una de les primeres operacions que es fan en la manufactura del filat, que consisteix a separar, homogeneïtzar i posar en paral·lel les fibres de la llana o del cotó, que arriben a la fàbrica en un garbuix de flocs i manyocs, generalment premsats. Es feia amb un instrument anomenat “carda”. Després es donava una segona cardada a la llana, i la carda adient era dita “emborradora”. Aquesta feina formava part de les que feien els paraires, per a la que necessitaven, a més de les cardes i les emborradores, una o més caixes per a cardar i un o més bancs per a emborrar. Penso que cal reservar el nom de “carder” per als que fabricaven les cardes i emborradores (en els textos manuscrits de mala lletra no s’han de confondre amb el nom de “corder”, els qui feien cordes) i no pas atribuir-lo als que feien aquesta operació, que en tot cas serien els "cardadors".

Les cardes preindustrials tenien poc de sofisticat, però requerien d’una construcció pacient i molt ajustada. Consistien en una tauleta de fusta d’uns vint-i-cint centímetres d’ample per uns altres quinze de llarg, amb un mànec perpendicular a un dels dos cantons més amplis. Damunt de la superfície portaven clavada una peça de cuir travessada de manera ordenada per una munió de filferros en forma de grapa invertida, amb el seus extrems torçats quaranta-cinc graus en direcció al taló o cantó on hi havia el mànec. Finalment la carda era embotida, utilitzant-s’hi el residu que quedava en una de les últimes operacions que es feien en el tèxtil, la del tondosatge. En contra del que podria semblar, les cardes requerien d’una gran minuciositat en el seu aparellament. Segons què s’havia de filar (un fil fi o un de bast, un fil per a l’ordit o per a la trama…), les cardes tenien les fileres de pues més o menys separades, o eren de major o menor gruix. També calia que totes fossin uniformes, exactament disposades en situació i alçària, i que tant la fusta com el cuir que sustentaven les pues tinguessin unes qualitats molt precises. Una enciclopèdia sobre manufactures publicada a finals del segle XVIII recalcava la importància de treballar amb unes bones cardes, més inclús que disposar de bons operaris per a fer-les anar: “De la operación del cardado en las materias que lo necesitan depende absolutamente la finura e igualdad del hilado, y de ésta proviene en gran parte la hermosura del texido; pero sobre todo la perfección del cardado resulta más bien del instrumento con que se executa, que de la destreza o práctica del que lo maneja".

S'ha dit a bastament que a l’Olot del segle XVIII hi havia una gran activitat manufacturera al voltant del tèxtil. Però no sol detallar-se que, en conseqüència, també hi havia una sèrie de tallers que produïen els instruments necessaris perquè aquella funcionés. Una de les més conegudes era la dels Planas, ferrers experts en la confecció de les grans tisores de tondre, que, per la seva perfecció, els eren sol·licitades des de molts indrets de tot el Regne, incloses les Reials Fàbriques. I també hi havia qui fabricava cardes amb suficient qualitat perquè li’n demanessin no sols els paraires olotins i de la comarca, sinó també des de centres tèxtils més allunyats, de Catalunya i de fora. Cap a finals de segle (al voltant de 1784), en un qüestionari sobre manufactures locals, a Olot s’hi feia constar l’existència de quatre cases que feien “cardas casi para todo el Principado y parte en Aragón”. Al llarg del selge XVIII va haver-hi a Olot entre mitja dotzena i una desena de carders. D’entre ells podem recordar Anton Boix, Josep Llach, Joan Vinyeta, Joan Petit, Josep Bach i altres.

Ara bé, l'olotí fabricant de cardes que ens és més conegut és Rafel Bassols i Gou. Nascut el 1697, era fill de Baldiri Bassols, moliner de farina de Sant Cristòfol les Fonts, i de Magdalena. Ignoro d’on li vingué el gust de posar-se a fabricar cardes i de qui n’aprengué l’ofici, però amb només vint-i-cinc anys, el 1722, ja en proveïa al fabricant tèxtil de Terrassa Pau Busquets, amb qui mantindria una estreta amistat durant tota la seva vida (els Busquets eren un dels puntals de les manufactures terrassenques en el segle XVIII, fins al punt d’autoproclamar-se els primers d’haver instal·lat allí la indústria dels draps). Al voltant de 1719 Rafel Bassols es casà amb Anna Rosa Closells, filla del sastre Esteve Closells i de la seva primera muller Magdalena. El 1729 comprà una casa al carrer Superior d’Olot (l’actual carrer dels Sastres) que havia estat del sastre Josep Carrer. A casa tingueren sempre criada. Des de 1737 ho fou Teresa Ginabrosa Teixidó i quan aquesta morí el 1770, la substituí la seva neboda, Maria Palau, filla d’un pagès que vivia a Sant Feliu de Pallerols. En els seus diversos testaments, Bassols s’ocupà que aquestes criades tinguessin algun benefici el dia que ell faltés. En el seu testament de 1774, Bassols ens dóna a entendre que Maria Palau alguna cosa sabia de la fabricació de les cardes, perquè hi manà que, quan ell morís, els seus socis carders s’ocupessin que, “per acabar·se dita Maria Palau, donzella, de guanyar la vida li dònian que treballar de carder de la feyna que ella sab fer a fi que ab los dits sis mesos podrà així partir per a casar·se”. Però en el seu següent i darrer testament, aquesta clàusula hi desaparegué, si bé hi mantingué, això sí, que li fossin donades una sèrie de robes i béns de la llar. Bassols va participar en la vida municipal olotina. Durant el bienni 1747-1748 va ser batlle reial d’Olot i el seu terme, i fou també regidor en les anualitats de 1754 i 1764. El 1769 l’Audiència de Barcelona va posar-lo com a regidor degà de l’ajuntament (equivalent a un alcalde d’avui), un càrrec que ell rebutjà per considerar-se ja de massa edat. No obstant, hagué de moment d’acceptar el càrrec, si bé hi feu recurs i en fou alliberat al mes següent A finals dels anys cinquanta o en els seixanta, va morir la seva muller Rosa, després de més de dos anys tocada per una malaltia que li impedia valer-se per si mateixa. Bassols, en contra del que se solia fer, es mantingué vidu i no es tornà a casar.
Fàbrica de cardes, segons L'Encyclopédie


Fer cardes no era pas un mal negoci, perquè es feien servir a parells (una quedava fixada al banc del carder amb les pues enlaire, i l’altra, cara avall, era la que manejava el cardador) i perquè, atès el seu ús, les cardes tenien una vida limitada i s’havien d’anar reemplaçant si hom volia mantenir la qualitat dels fils i dels teixits que seguirien al cardat. A Rafel Bassols la fabricació de cardes li anà bé i cada cop es féu més ric. A mitjans de segle volgué rendibilitzar els seus guanys i participà en diverses companyies olotines i de les comarques més pròximes, relacionades en la seva major part amb la fabricació de draps i el seu comerç, alguna de les quals anà a cercar els guanys a les colònies americanes. El 1772 posà un capital de 3.500 lliures en una companyia per a la negociació de cardes que formà amb els carders olotins Llorenç Arimany, Gregori Noguera (major) i Antoni Noguer, que fins llavors havien treballat per a ell. En la societat ell hi posava el capital i el lloguer de la casa i dels instruments, i els altres socis s’havien d’ocupar de comprar els materials necessaris per a la fabricació de cardes i procurar-ne les vendes, si bé Bassols es reservava el mestratge d’aquest ofici, “lo enseñar·los la perfecció de maniobras [de] ditas cardas, adoctrinar·los en dit ofici en totas quellas particularitats conduhents a sa perfecció y nom en què ell té acreditat lo negoci y treball de son ofici”. Com veurem, Bassols morí sense fills i confià els seus béns a la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d’Olot, en uns anys en què encara la companyia era activa, cosa que comportà certes disputes entre uns i altres, amb el benefici nostre d’haver generat això una sèrie de documents dels que en podem extreure una major coneixement d'aquesta manufactura.

L'inventari que, a instàncies de la Comunitat de Preveres, es va fer el 1781 dels béns que havien estat de Rafel Bassols, ens fa descobrir la quantitat ingent de cardes i productes similars que la casa tenia en existència. De cardes i de material per fer-ne n’hi havia no sols en la botiga, sinó en gairebé totes les altres habitacions de l’immoble. L’inventari és a vegades poc precís, i això dificulta poder tenir ara una relació numèrica exacta del gènere que hi havia. A grans trets, hi havia més de 150 parells de cardes “noves a punt de vèndrer”, o canonades o sense cap altre comentari, i uns 70 parells de cardes sense acabar o sense canonar. D’emborradores n’hi havia uns 170 parells acabats, més uns 85 parells sense acabar. Finalment hi havia “sexanta set dotsenas de cardets o basteras”. Pel que fa a la matèria prima, a la botiga hi havia “una porció de fil ferro tallat per emborradar”, més 27 manolls de filferro en altres habitacions, dos dels quals eren “filferro de Alemanya”. A més, es diu que a casa del sabater Josep Tarrús hi havia, propi de la companyia, “set costals y dotse masos [= manolls] de fil ferro”. Les existències de pells de cabrit adobades per a cardes pujaven a 38 dotzenes i per a emborradores es comptaren vint-i-cinc parells de cuirs. Ara bé, si alguna matèria prima de les cardes resulta gairebé incommensurable és la fusta de pi, n’hi havia a tort i a dret. Només en el terrat es comptabilitzaren 211 posts de pi noves, 138 dotzenes de posts de cardes, i “divuyt pilas de fusta de posts de cardas de vint y sinch dotsenas poch més o menos cada pila”. I semblantment en la majoria de les habitacions de la casa. Sens dubte aquella era una manufactura planejada a l’engròs. L’inventari recull haver-hi, a la botiga, “deu escambells de sèurer los treballadors”, una dada que podem relacionar amb el nombre d’operaris que hi deurien treballar. No se’ns hi diu res, en canvi, de les eines i utensilis amb què aquests treballarien.

Semblaria, doncs, que la manufactura de cardes de Rafel Bassols d’Olot havia de comptar amb una bona clientela i una generosa demanda. Una nota sense datar, posterior a la mort de Bassols, fa llista de les mercaderies de cardes que s’havia anat sabent que eren a mans de particulars de les contrades veïnes i que encara es devien. És possible que es redactés per afinar bé la massa hereditària en el moment de les disputes entre la Comunitat de Preveres d’Olot i els socis que havien format, amb ell, la companyia de cardes. Ara ens és d’utilitat per traçar una panoràmica (no necessàriament completa) de fins on havia arribat la producció de cardes olotines sortida del taller de Bassols. Així, se sabia que “en la casa de Joan Faura de la vila de Prats, regne de Fransa, se troba una partida de cardas o carders”. Semblantment n’hi havia en cases de Camprodon, Puigcerdà, a la Guingueta (“que part és de España y part de Fransa, una hora poch més & distant de Puigcerdà”), a Gósol, a Roda i que “se ha també averiguat que en molts individuos de las vilas y llochs circumvehins, com són Bañolas, Besalú, Gerona, Santa Pau, Tortallà, Ballfogona, Ripoll, Gumbrèn, Vall de Ribas, &, tenen moltas de ditas cardas y emborradoras despatxadas y que se los estan devent, que al tot és de molt valor”. A la llista hi figura també Terrassa, i en aquest cas les partides de cardes no eren menuderia, sinó que s’hi consignà que diferents particulars hi tenien preses "moltas cardas finas".

Precisament disposem d'una onzena de cartes trameses pel fabricant de Terrassa Josep Cardellarch a Rafel Bassols entre 1759 i 1762. Totes elles són de text breu, de les d’anar al gra i poca cosa més, com correspon a l’epistolari comercial, feta excepció de l’obligat final en què el remitent expressava que “quedo pregant al Senyor lo guarde molts anys”. Només hi surten dos temes, l’encàrrec de parells de cardes amb una certa urgència per haver-se’n quedat sense, i les previsibles excuses sobre quan les podria pagar. El desembre de 1759 Cardellach li demanava 20 parells de cardes fines, al maig de l’any següent n’eren 20 parells més, al març de 1761 quinze altres parells de cardes fines, al setembre 25 parells més, i al juny de 1762 li’n demanà vint parells. Només en una ocasió Cardellach féu algun comentari sobre la qualitat de les cardes. Es veu que Bassols hauria innovat alguna cosa en les cardes i n’havia enviat un parell perquè Cardellach se les mirés, però no foren pas del seu gust; per tant, quan al maig de 1760 el de Terrassa li demanà una remesa de 20 cardes fines, advertí al d’Olot “que no sian com los dos parells que remeté per prova, que no an anat bonas, que per llana fina no són bonas” sinó que “síguian com las que acostuma a enviar”. En aquesta mateixa carta Cardellach s’excusà que no li demanés també cardes emborradores, atribuint-ne la culpa als operaris, als que s’havia d’anar amb compte de no contradir: “de enborradoras per ara no·n necesito, que las prench an el carder de ésta [Terrassa], que los talayres y emborradors se las estiman més, y avem de dar gust als oficials, y axò per força, no de bon grat".

Pel que fa al pagament, sovintegen els subterfugis dilatadors: el maig de 1760 Cardellach li deia que les 72 lliures i 10 sous de dues caixes de cardes les hi pagaria per Sant Joan, “que me ve millor perquè no baxaré en Barcelona fins a les ores, y penso que V.m. non estarà descontent”. A l’any següent, al juliol, Cardellarch tampoc no podia ser puntual en els seus pagaments a Bassols, perquè tot i que havia baixat a Barcelona, “no he pogut vèndrer algun paño que hi tenia”, però que, no obstant, “dins un mes confio poder entregar lo compta”. Un mes després tampoc no arribaren els diners, altra vegada –escrivia al setembre– “per causa de no aver pogut vèndrer una porció de paños tenia y tinch en Barcelona, per lo que me sap mol mal de no poder cumplir lo promès, y luego que tínguia ocasió de vendre·ls los hi entregaré y V.m. personia que no és culpa mia, que he fet tot lo que he pogut per pagar·lo y confio als últims de est mes entregar lo compta”. Però al novembre se seguia sense poder-se enviar des de Terrassa bones notícies a Olot, perquè les vendes eren fluixes: “Lo pare aní a Barcelona per a satisfer a V.m., pensant tocaria diners de paños hi teníam molt temps avia, y los vengueren a fiar, que li asseguro que per Nanal [Nadal] entregaré las 72 lliures que me daran la paga”. Sembla que a primers de 1762 Cardellach havia pogut saldar algunes quantitats a Bassols, però a l’estiu d’aquell mateix any hi havia nous deutes per cardes servides, que s’excusaven “que estant ara sobra la marxa per las llanas, tinch de y [= hi] arribar en Madrid a cobrar los diners y no me queda sinó lo necesari per a pasar, li aseguro que als primers de agost seré tornat y entegaré las ditas sinquanta lliuras”. Al novembre tot seguia igual: “estaba aguardant una lletra de Casteilla del dia en dia, y axò era lo motiu de no escríurer a V.m. y crèguia com me han remès los diners a poch a poch, que sols ne tenia per a fer treballar, y ma han escrit que fins a mitx mes del present no me remetrian lletra, que al mes de octubre és los temps que·s despatxan”. És molt possible que els diners del deute no arribessin a Olot, perquè Rafel Bassols va guardar aquestes cartes en un plec de paper encapçalat per un petit memorial en aquest sentit: “Las cartas de dins de est paper són de Joseph y Pau Cardallach, pare y fill, parayres de Tarrassa, als quals me duen 66 lliures 12 sous de amborradoras y amprimadoras finas, des de 25 de juny 1767 ansà, com se troba a constar en lo llivre vell de 6 de mars de 1757 en lo fòlio ho pàgina 88".

Val a dir que llavors els feixucs a l’hora de cobrar eren un pa de cada dia força escampat arreu, perquè era comú donar allargs a l’hora de pagar. Només cal veure els inventaris post mortem dels titulars de les cases manufactureres i del comerç, on al final sol haver-hi la llista, d’una llargària variable, dels deutes dels que el difunt era creditor (i també, és clar, dels que devia a d’altres persones). En aquest sentit, Rafel Bassols mai no rebutjà ningú perquè no li pagués, al contrari, la seva política comercial fou de mantenir-hi la relació i seguir fiant-li, amb el convenciment que a llarg termini això li havia de procurar més benefici que no pas pèrdua. En una altra de les notes que deixà a la seva mort, detallà com veia aquest tema. Sabia que era inevitable trobar-se amb mals pagadors, ja que “ab lo tems, uns se feyan pobres y no posquian pagar, altres que·s morian y se perdia lo deute, y altres que se ausentaven de Olot, y ab axò també perdut lo deute”. Ara bé, quan algun d’ells pagava, els tornava a fiar “pues sempre me an sentit a dir que aunque jo perdés 4 ho 5 dopbles lo any, que fent·o jo axís me estenia més per lo despatx, perquè en als que negaria lo fiar·los, estos me farian mala obra en las botigas que treballarian”. Pensava el nostre home que una política de severitat amb els deutors encara li faria perdre més negoci, mentre que una actuació comprensiva li assegurava l'estabilitat de la clientela.

A Terrassa hi havia més fabricants que no només els Cardellach pare i fill, i Bassols va mantenir amb ells una relació comercial presumiblement bona, perquè Terrassa i els seus fabricants de draps es guanyaren un lloc en les disposicions testamentàries del nostre olotí fabricant de cardes. Bassols era un home meticulós i amb un rampell d’obsessió per deixar-ho tot ben lligat. Li’n conec fins a una tretzena de testaments i codicils d’extensió considerable perquè no volia deixar cap detall a l’aire. Ja he dit que no tingué fills i, per tant, planejà amb tots els ets i uts la destinació del seu patrimoni i, pietós com era, ho dirigí cap a una obra de caràcter religiós. De primer va pensar en els jesuïtes, que volien establir-se a Olot, però passada l’expulsió d’aquest orde dels territoris borbònics, encaminà els seus plans a fer que, a la seva mort, servissin per a una esplèndida decoració pictòrica de la nova capella del Santíssim de l’església de Sant Esteve d’Olot. Ai, però! A la capella s’hi havia obert una porta que comunicava amb la sagristia, que per a ell era indecent, fins al punt de deixar establert que si aquella porta no es tapiava, qui es beneficiaria dels seus béns seria la parròquia de Terrassa, on tenia bons amics: “és ma voluntat –deia en el testament de 1769– que la dita disposició de adornos, ab sa dotació, rendas, béns e integritats de ella (…) fassa enterament trànsit ab totas sas incidèncias y dependèncias y passe absolutament a la capella del Santíssin Sagrament de la iglésia de la vila de Tarassa”, la de Sant Pere, per tal que els béns hi fossin aplicats en ornamentació i embelliment. I per si això fos així, manava que un dels marmessors anés a Terrassa amb l’escriptura i demés papers, “y arribat en dita vila de Tarrassa se conferesca ab lo hereu principal de Casa Busquets de dita vila”, per informar-lo i amb ell conformar una junta que ho tirés endavant. En els testaments de 1773 flexibilitzà una mica la destinació terrassenca dels seus béns si no es tapiava l’endimoniada porta de la sagristia, ja que llavors establí que, en aquest cas, la meitat dels béns passessin “a favor del St. Hospital de la vila de Tarrassa, poble del Vallès en lo present Principat” i l’altra meitat “a favor també de la mateixa vila de Terrassa a obs y aument de la festivitat del Corpus y sa octava en quiscun any se celebra en la iglésia parroquial de la pròpria vila de Tarrassa”. Cap al final de la seva vida persistí en la idea de donar utilitat als seus béns en favor de la devoció a l’Eucaristia, però en lloc de pretendre millorar la decoració de la capella del Santíssim d’Olot, es decantà per reforçar l’esplendor de les celebracions eucarístiques del Corpus olotí i de les 40 hores, i com que això ja veia que es podria complir bé, no amenaçà amb portar la totalitat de la seva herència a Terrassa, sinó que directament donà 2.000 lliures a aquesta vila per a enriquir les mateixes celebracions locals.

De tota aquesta història llegatària el que resulta interessant són els noms dels terrassencs als que confiava l’execució dels seus plans respecte dels diners que els arribarien. Volia que es formés una junta amb representació d’eclesiàstics de la parròquia i de l’ajuntament de Terrassa i amb la presència d’una sèrie de fabricants amb els que hem d’entendre que hi tenia amistat i relació, i que al llarg de la seva vida li haurien resultat, en llurs comandes de cardes, uns clients de fiar i de comportament fidel. En els seus testaments els noms que hi apunta són Pau i Francesc Busquets, pare i fill, Mariano Soler, Jeroni Font y Parés, Francesc Galí, Josep Galí i Surís, Miquel Viñals i Josep Sagrera, “tots fabricants de paños de la expressada vila de Tarrassa” No són noms qualssevol, sinó que corresponen als fabricants principals i amb més entitat social d’aquella vila. En els darrers dels seus testaments, la quantitat llegada a Terrassa es quedà en només 400 lliures, “de las quals vull que los señors Francisco, Pau i Francesch Busquets, fabricants de panyos de dita vila de Tarrassa, pare, fill y nét, cuydian de fer·ne un tern de la major gala y ermosura que per ditas quatre centas lliuras se puga”, el qual tern només es podria fer servir en les festes més importants de l'any.

Rafel Bassols va morir a Olot el 29 d’abril de 1778, poc abans de complir 81 anys d’edat. Començà llavors una història de malentesa entre la Comunitat de Preveres d’Olot, com a administradors dels llegats pietosos de Bassols, i els socis d’aquest, que acabà, el setembre de 1781, amb un concòrdia entre uns i altres, que entre altres coses establí de mutu acord l’extinció de la companyia de cardes feta en temps de Rafel Bassols. A l’any següent els antics socis Gregori Noguera i Antoni Noguer emprengueren una nova societat, no sé si amb molt d’encert, perquè els temps els anaven a la contra: les màquines de cardar eren ja una realitat a Anglaterra, i no tardarien a fer-se comunes a Olot i arreu de Catalunya.