dimecres, 15 de novembre de 2017

La fortalesa de Castellfollit de la Roca

Castellfollit de la Roca, indicat com a lloc fortificat en un mapa de finals del XVII
Els que saben d'història medieval diuen que, en aquell temps, a Castellfollit de la Roca ja hi havia un castell que donaria raó del primer element del nom del lloc i del seu assentament humà. La vida d’aquest castell hauria pogut ser la de tants altres que a mida que s’acostaven els temps moderns varen haver de debatre la seva supervivència entre velles qüestions de senyoria i l’obsolescència d’uns models defensius que ja no es corresponien amb les noves condicions bèl·liques.

Però a mitjans del segle XVII, un fet d’alta política, el Tractat dels Pirineus (1659), va suposar per a Castellfollit l’entrada en el món de les modernes fortificacions. Com és sabut, en aquest tractat Catalunya va perdre, en benefici de França, el comtat del Rosselló, amb el Conflent, el Capcir, el Vallespir i mitja Cerdanya. Això féu que la frontera francesa, en el seu extrem més meridional, reculés (o avancés, segons com es miri) cap al sud, fins on avui encara és, i convertí les actuals comarques de l’Alt Empordà, la Garrotxa i el Ripollès en comarques de frontera, en uns territoris amb interessos militars per a la seva fortificació, en prevenció de qualsevol invasió que pogués venir del país veí. En aquest nou plantejament, la situació geogràfica de Castellfollit de la Roca era valuosa, perquè controlava el pas entre l’Empordà i la Muntanya. Per als exèrcits francesos, Castellfollit representava un destorb, ja que, acostumats a entrar a Catalunya per l’Empordà, els convenia tenir obert aquest pas per accedir a l'interior per la Plana de Vic i també, si les coses els anaven malament, com a via d’escapada cap a Camprodon i d'allí a França. Per això no és estrany que molta de la informació sobre el fortí de Castellfollit en els temps moderns vingui de fonts franceses.

D'aquesta fortificació hi ha una detallada descripció feta per militars francesos el 1684 (en un moment en què encara s’hi havia d’emprendre obres de reforçament) acompanyada d’un dibuix esquemàtic, que una i altre poden veure’s a l’obra Atlas ciutats de Girona, XVII-XX, de Ramon Castells, Bernat Catllar i Josep Riera (vol. I, 1992, mapa 375, p. 526 i 598), on, a més, podem trobar-hi altres cinc croquis de Castellfollit, tot de finals del segle XVII. Una descripció més succinta la trobem al diari Mercure historique et politique, editat a la Haia el 1694: “C’est un quarré long irregulier sur une hauteur qui est inaccessible de tous côtez, à la réserve de celui qui regarde l’occident. Mais il y a de ce côté deux bastions en forme d’ouvrage à corne avec une redoute devant la courtine, deux chemins couverts, et quatre redoutes devant la contrescarpe”. Potser el dibuix que més bé ens permet una visió de com era la fortificació de Castellfollit és el que adjunto. És inèdit i pertany a la Biblioteca Nacional de França. Amb aquesta ajuda i les referències coetànies es pot traçar una enumeració descriptiva dels principals elements defensius de Castellfollit.

Les fortificacions de Castellfollit, segons un dibuix de la Bibliothèque Nationale de France
Es tractava d'una plaça adaptada a l’extrem de la cinglera, fortificada en ferm en el seu costat occidental (allí per on s'entra al poble vell), l’únic que no protegeixen els murs naturals de la geologia volcànica. Al seu interior hi havia en primer lloc el castell o dependències militars, després les cases del poble i, ja al morro de la cinglera, l’església i el seu entorn. No hi ha dades sobre el nombre d’habitants de Castellfollit a finals del segle XVII. Un cens general de tots els pobles de Catalunya del 1719 diu que tenia 25 cases i 84 habitants, però mentre la primera xifra sembla oferir pocs dubtes, pel que fa als habitants possiblement en fossin més, ja que en aquest cens hi ha poblacions on només hi foren comptabilitzats els habitants “de comunió”, és a dir, deixant de banda les criatures.

El cos principal de les defenses el constituïen dos baluards de forma triangular, units per la cortina o mur a recés d’aquells, on hi havia la porta principal per accedir a l’interior de la plaça militar i el poble. Vist des de fora, el conjunt prenia aquella “forme d’ouvrage à corne” que deia el text abans esmentat, és a dir, de front embanyat. Sembla que no ens hem pas d’imaginar una muralla solemne. Segons la descripció de 1684, no estava ben terraplenat –especialment el baluard septentrional– i els murs eren fets de còdols (“il n'est qu’a demi terrassé, ses murailles sont simples faites de méchans caillous”), si bé és de suposar que els elements estructurals serien de pedra tallada.
Imatge amb els reductes de primera línia (A)

Per a protegir la cortina, al davant hi havia una mitja lluna, una fortificació en forma de triangle. Tenia per finalitat obligar els atacants a dividir-se i a haver d’entrar en el foc creuat que els vindria dels bastions. I encara hi havia una altra línia avançada de defensa, el camí cobert, un fossar que resseguia el conjunt exterior de les defenses. El nom li venia perquè el talús davanter feia una lleixa a una alçada precisa, per la qual podien actuar els defensors estant a cobert dels atacants. El camí cobert solia complementar la seva seguretat amb una estacada. La descripció que acompanya el mapa de 1684, esmentat a l'inici, dóna detalls d’aquesta primera avançada defensiva: “Sa palisade fort bonne, elle est plantée sur le chemin couvert dont l’esplanade est formée par le naturel du terrain qui es un peu plus bas que l’horizon de la place. Ce chemin couvert est assez grand, son parapet est de maçonnerie”. La nota que també he esmentat al principi, de 1694, indicava que en aquell moment, al davant de tot s’hi havia situat uns altres reductes avançats que, en efecte, figuren en alguns dels plànols francesos d'aquells anys, com el que adjunto aquí.

El recinte fortificat de Castellfollit presentava, però, un flanc vulnerable, el del nord. Un primer motiu era que allí hi havia una altra porta (per tant, un punt dèbil), la de Besalú, des d'on baixava el camí cap aquesta població. De fet, el comentari al mapa de 1684 proposava com a estratègia per a ocupar el recinte, la simulació d’un atac als bastions per distreure l’atenció, i mentrestant forçar l’entrada per aquesta porta de Besalú. Però la pitjor feblesa d’aquesta banda nord venia de la seva proximitat al vessant de la muntanya de Mont-ros, des d’on el recinte podia ser fustigat per tropes enemigues. A fi de controlar aquesta posició, les defenses de Castellfollit s’havien complementat amb una torre circular exterior, a no massa distància d’aquesta banda de la població, coneguda com a Torre Hermosa, un nom que, més que evocar la bellesa de la seva traça, semblaria lligat als fums d’algun funcionari militar o potser, fins i tot, que es volgués jugar amb el nom del virrei de Catalunya, el duc de Villahermosa o Villafermosa (1688-1690).
La Torre Hermosa de Castellfollit, segons Ambrosi Barsano (1691)

D'aquesta Torre Hermosa n’hi ha un dibuix de detall, exterior i interior en secció, fet el 1691 per l’enginyer militar Ambrosi Borsano, reproduït al llibre de Maria Antònia Martí Escayol i Antoni Espino López, Catalunya abans de la Guerra de Successió, publicat el 2013. Segons aquests mateixos autors, la construcció d’aquesta torre es va encarregar el 1689 a un mestre d’obres de Vic, P. Casses. S’hi pensava destinar 48.000 rals amb la previsió d’acabar-la en uns set mesos, a l’abril de 1690. Però el gener de 1691, segons un informe de Borsano, hi mancava encara molta feina a fer, com ara segellar-ne la cisterna, posar en condicions diverses dependències, fer algunes defenses (en el segon pis, “hazerle su parapeto, troneras para la artillería y las cataratas para hechar los fuegos”), així com fer la volta en forma de mitja taronja o cúpula que havia de cobrir l’edificació, amb les seves corresponents defenses exteriors, a més de “hazer su capilla debaxo de la media naranja”. Quan el 1694 l’exèrcit francès la va atacar, segons unes memòries militars publicades a França el 1839, la torre tenia “dix toises de diamètre, percée d’embrasures et de crénaux, ayant trois étages voûtés, avec un fossé, et un bon chemin couvert; cette tour dominoit et défendoit les autres ouvrages”. Sembla que el 2008 es van fer algunes feines de recerca en el lloc on havia estat i se’n va localitzar la seva planta, d’uns 7 metres de diàmetre interior.

Algunes dades diuen que en temps de pau hi havia previsió de tenir-hi una guarnició militar d’una seixantena d’homes, però en realitat d’altres apunten que no passaven dels vint-i-cinc. En temps de guerra ja era una altra cosa: quan el 1694 els francesos conqueriren Castellfollit, la tropa que es va rendir superava el miler i a la Torre Hermosa la guarnició era de dos-cents homes. No sabem com eren les relacions entre la població i els soldats, però és fàcil pensar que, en un espai tan limitat, no havien de ser cordials. Com a plaça forta que era, Castellfollit comptava amb un governador militar. Les partides de defunció de la parròquia de Sant Esteve d’Olot han servat l’enterrament d’un d’ells: “A vuy als 22 de octubre 1692, en la iglésia de Nostra Senyora del Carme de Olot és estat enterrat Don Andrés de Diamberch, gobernador de Castellfollit, fill & de don Gerardo Diamberch y de dona Elianor Diamberch muller sua, fills de Barssalona, de la parròquia del Pi. Feren cos present en la parroquial ab acistència de quinse preveras, rebé tots los sagraments”. No ens ha d’estranyar que se li donés sepultura a Olot, perquè era habitual que els soldats de Castellfollit que emmalaltien fossin portats a l’Hospital d’Olot i potser fos aquest el seu cas. El 1694 el governador de Castellfollit era un jove militar que més endavant, en la Guerra de Successió, prendria notorietat en la defensa de Barcelona, Antoni de Villarroel.

Que el traçat de la nova frontera amb França tingués el malginy d’atropellar de ple les comarques nord-orientals de Catalunya, no era precisament la seva única desgràcia. Paradoxalment, en tenia una altra encara pitjor: la ratlla quedava massa lluny de Madrid, massa distant d’allí on, malgrat el caràcter plurinacional que encara tenia la corona hispànica, hi residien el rei i els òrgans executius relatius al cos militar. La Cort no sentia com a urgent la necessitat de reforçar una frontera que no els tocava de prop, i tot foren vagues promeses i partides de diners per a les fortificacions del nord de Catalunya que a l’hora de veritat mai no arribaren a la seva destinació, per a desesperació dels successius virreis de Catalunya, als que la seguretat del país els interpel·lava de més a prop. Al final, com massa sovint, ho hagueren de pagar els catalans, que no estaven precisament en situació de ser esplendorosos. El virrei Vicente de Gonzaga (1664-1667) exigí un donatiu a la població catalana, en teoria voluntari, que s’hauria de fer durant tres anys, amb el compromís que la Corona hi sumaria una petita quantitat. Amb aquests diners es volia posar a punt les places fortes de Puigcerdà, Roses, Camprodon i Castellfollit, però els diners arribaren amb comptagotes, i com que les obres s’havien d’atendre per l'ordre en què figuraven en l’anterior llista, Castellfollit fou la que més patí les mancances d’aquest desori. Uns anys després, el virrei Francisco de Tutavila, duc de San Germán (1673-1675), xifrà en 42.560 rals les obres per poder posar a punt les defenses de Castellfollit, un càlcul que en temps del virrei Alexandre de Bournonville (1678-1684) pujà a 60.000 rals. I Castellfollit no era sinó una més (i no pas la més important) de les defenses de la frontera catalana amb França que calia reforçar, i per a les que no hi havia manera que de la Cort arribessin els diners necessaris. Per una carta escrita des de Camprodon als cònsols d’Olot el 1679 se’ls feia saber que “lo senyor governador de la plassa me ha dit que la obra del reparo del castell [de Camprodon] se té de parar per falta de diner” i com que això era greu per trobar-se en temps de guerra, se’ls exigia el pagament de 350 lliures.

El 1676 s'havia demanat als catalans un nou donatiu per a les fortificacions. En una carta als cònsols d’Olot de 1681, el regent de la Reial Tresoreria, Pere de Montaner, de part del virrei Bournonville, els reclamava 200 lliures que la població encara quedava a deure d’aquest últim “donatiu de fortificacions”. Segons la carta, s’havien fet obres “per reparos de la plassa de Castellfollit” per valor de 223 lliures i hi havien treballat els fusters Josep Jos i Josep Germà, i el mestre d’obres Francesc Bartrís, tots d’Olot, els quals “eran gent menesterosa”, motiu pel qual se’ls havien avançat 123 lliures del total del preu. En resum, que ara els cònsols olotins havien de pagar les restants 100 lliures als mencionats treballadors, així com les altres 100 lliures més que la vila devia, “per a poder satisfer así als que las emprestaren los sobredits”. Alguna cosa, doncs, es deuria haver fet (com sempre, a càrrec de l’esforç de les poblacions!), tot i que 223 lliures feien poca cosa. El 1683 novament Pere de Montaner reclamà als cònsols d’Olot una quantitat que la vila devia del donatiu exigit en temps del virrei Juan Antonio Pacheco, marquès de Cerralbo. Però ja he notat que a prop d’Olot hi havia una altra fortalesa, la de Camprodon, que també reclamava atencions: el 1684 s’obligà altra vegada als cònsols olotins al pagament de 350 lliures a aplicar “a las fortificacions de dita plasa de Camrodon”. En aquesta cronologia, hem de recordar, el 1689, les obres per a la construcció de la Torre Hermosa de Castellfollit, que el 1691 seguia inacabada.

La guerra dels Nou Anys amb França (1689-1697) i la consegüent presència de l’exèrcit francès a les comarques septentrionals de Catalunya, tensà el paper de la fortalesa de Castellfollit al mateix temps que en féu aflorar les seves febleses. Un informe presentat al rei sobre l’estat del Principat (possiblement de 1690), remarcava que, després que als pocs mesos d’iniciada la guerra hagués caigut la fortalesa de Camprodon, “queda descubierta y sin defensa toda la montaña. Porque aunque quede en pie la fortificación de Castellfollit, ésta, assí por su situación como por su poca circunferencia, no cubre terreno que pueda embaraçar las entradas del enemigo por qualquier parte que quisiere intentarlas”. Ho corroborava el fet que, en aquell any, tot i trobar-se “prevenida y pertrechada dicha fortificación de Castellfollit con toda la guarnición y residuo que su capacidad permitía”, no s’havia pogut impedir el pas de l’exèrcit francès a Olot i comarca (on exigiren contribucions als seus habitants) per, d’aquí, passar després al Ripollès i a Vic. En els anys successius, les poblacions situades en un ampli radi al voltant de Castellfollit hagueren de seguir participant en el reforçament de les seves defenses. El 1693 es requerí als cònsols d’Olot que aportessin posts a Castellfollit “que havían de servir per las fortificacions de aquella plaça”; pocs mesos després, se’ls ordenà un nou lliurament, ara de “sinch centas estacas que tingan catorze pals de llarch y tres quarts de gruxa a tot quadro y sinch centas faxinas que an de servir per las fortificacions de aquella plaça”. També Banyoles hagué d’enviar, per al reforçament de Castellfollit, cent estaques de quatre pams de llarg i tres quarts de gruix. De l’any següent consta una nova càrrega per als olotins, la de subministrar cent quintars de llenya de febrer a maig per a la guarnició de la fortificació. 
1694. Trinxeres d'atac al redós de la Torre Hermosa (D)

El setembre de 1694 la fortalesa de Castellfollit va caure a mans de l’exèrcit francès. La crònica detallada de l’atac i la capitulació la trobem al Mercure historique et politique (1694), que ja he esmentat abans. El mariscal Anne-Jules de Noailles, que comandava aquest exèrcit, va utilitzar-hi la tàctica de no atacar-ne directament les seves principals defenses, les que conformaven els dos baluards, la mitja lluna, el camí cobert i els reductes exteriors, sinó fer-ho pel seu punt flac, la banda de la muntanya. Primer va enviar-hi vuit batallons (uns mil vuit-cents soldats) a obrir un camí que pugés fins a més amunt de la Torre Hermosa. Tota una proesa, perquè aquest camí quedà obert amb només sis dies, tenint en compte que es tractava d’un camí ample perquè poguessin passar-hi els canons (18 en total, entre els quals un que la crònica francesa de l’atac anomena “le Gros Canon”) i que les obres les hagueren de fer sota moltes estones de pluja. Arribada la resta de l’exèrcit, durant la nit del 5 al 6 de setembre començaren a excavar les trinxeres d’atac en forma de ziga-zaga. Al clarejar el dia l’artilleria disparà contra la Torre Hermosa i els baluards, per permetre que els soldats avancessin per les trinxeres fins a situar-se a prop de les defenses de Castellfollit. L’atac definitiu tingué lloc a l’inici del dia 8. El primer objectiu fou la Torre Hermosa. En aquest punt, el Mercure historique et politique (1694) ens deixà la constatació de la resistència amb què estava construïda: “cette Tour en fut fort ébranlée. Cependant il n’y avoit pas encore de brèche, et son chemin couvert revêtu de bonne maçonnerie, faite en manière de fausse braye, n’étoit ruiné en aucun endroit”. A través de les trinxeres d’atac es produí l’apropament amb un intens foc. La guarnició que era dins de la fortificació, comandada per Antoni de Villarroel, no ho pogué resistir i hagueren de capitular al matí d’aquell mateix dia. Diu la crònica francesa que els soldats de Castellfollit “croyoïent avoir une capitulation honorable, mais Mr. de Noailles ne voulut les écouter qu’a condition qu’ils seroient prisonniers de guerre”. L’endemà, el dia 9, el miler de defensors de Castellfollit foren deportats al Llenguadoc, llevat de Villarroel i dels seus principals oficials, que tingueren un tracte de major consideració.

Els francesos varen estar-se a Castellfollit onze mesos, de setembre de 1694 al juliol de 1695. Noailles va posar el brigadier d'infanteria Urbain Le Clerc de Juigné (fill del primer baró de Juigné, a França) com a nou governador de Castellfollit. Com tot exèrcit d’ocupació, exigiren dels pobles de la comarca l’aportació de tot allò que pogués convenir-los, incloses contribucions en diner. La memòria històrica ha servat els episodis dels saqueigs francesos contra Sant Esteve de Bas de primers de novembre i de finals de desembre, al costat d’altres accions repressives a les Preses i a Riudaura, i sobretot la nova expedició de càstig del 10 de març de 1695 contra la població de Sant Esteve de Bas, que es negava al pagament de les contribucions. Gràcies a la pressió de la gent i dels miquelets, els francesos no se sortiren amb la seva, sinó que hagueren de recular i cercar, sense èxit, refugi a Olot. En aquesta acció Juigné va quedar ferit de gravetat. Portat segurament a l’hospital de Sant Jaume, morí el 20 de març. Fou enterrat en un camp d’Olot, ja que, per ser de religió luterana, no ho podia ser en el cementiri parroquial. Poc després la situació dels francesos a Castellfollit esdevingué insostenible, perquè quedaren pràcticament aïllats, amb enormes dificultats per a l'aprovisionament d’aliments, pel bloqueig a què la sotmeteren les forces del país. Al maig els francesos intentaren de fer entrar aliments per als seus compatricis atrapats a Castellfollit, però només ho aconseguiren en part. Més èxit tingueren el 7 de juliol, quan pogueren fer-hi entrar un comboi de gairebé dues-centes mules i soldats de refresc.

Però la idea de l'exèrcit francès era que s’havia d’abandonar Castellfollit, això sí, després de deixar-la arruïnada del tot, per tal que la gent del país no s’hi pogués tornar a fer fort davant de possibles noves escomeses franceses. El dia 8 començaren les feines d’enderrocament. Així ho relatà, succintament, la Gazette de Lió (1695): Louis-Joseph duc de Vendôme, que comandava aquestes forces, “fit aussi-tôt travailler à raser les fortifications de la place, et après avoir retiré la garnison et l’artillerie, alla le 11 camper a Montagut a une lieüe de Castellfollit, sans avoir été troblé dans sa marche”. Per força els mesos d’ocupació degueren ser de desgràcia per a la gent de Castellfollit que no hagués pogut escapolir-se. Fos més abans, o fos ara quan marxaren els francesos, bona part de les cases, inclosa l’església de Sant Salvador, van caure també sota la ira dels ocupants. Més de mig segle després, el rector de la parròquia, mossèn Jaume Tort, justificava que no hi haguessin llibres de registre dels sagraments anteriors a aquesta guerra perquè desaparegueren durant “la demolició y endarroch que feren los francesos de la iglésia, fortalesa y casas de dita parròchia de Castellfollit” el juny de 1696.

En efecte, els llibres més immediats, si bé contenen alguna inscripció anterior a l’ocupació francesa (pot ser que anotada més tard amb ànim d’evitar-ne l’oblit), inicien les seves sèries el desembre de 1695 en el cas dels llibres de baptismes i d’òbits, i el març de 1696 en el dels casaments. En les defuncions, mentre les poques notes anteriors a 1’ocupació es fa constar l’enterrament en el cementiri parroquial, a partir de la marxa dels francesos es parla d’enterraments fets en la capella del Roser, “la qual aleshoras era parrochial en ser l’altra yglésia demolida".

Uns pocs anys després de la guerra dels Nou Anys (1689-1697), el país tornà a entrar en un període bèl·lic, la guerra de Successió (1705-1714), en la qual Catalunya fou envaïda de nou per l’exèrcit francès. Castellfollit de la Roca, tot i haver perdut les seves fortificacions, continuava mantenint aquell caràcter de punt clau en les comunicacions entre l’Empordà i la Muntanya. Tant el 1709 com el 1711 els francesos trobaren poca resistència per creuar aquest pas, fent bona la previsió de beneficis que els podria reportar haver enderrocat les defenses de Castellfollit el 1695. Era, a més, un terreny que la milícia francesa coneixia sobradament de l’anterior guerra, de la que fins i tot en conservava qüestions de detall, com quan el 1708 prengueren un jurat de Besalú al que Adrien Maurice de Noailles (fill del conqueridor de Castellfollit el 1694) interrogà sobre “si la carretera [que] se havia feta per pujar a Castellfollit en lo any 1694 estava en peus”. A l’abril de 1711, un cop acabada la segona ocupació francesa de la comarca, el regent de la Reial Cancelleria, Francesc de Toda i Gil, presentà als cònsols olotins un pla general de defensa de la comarca, que entre altres mesures contemplava l’increment dels miquelets i de les tropes en general, i la reedificació de “la fortalesa que hi havia en Castellfollit”. El pla, però, tenia un cost de 9.000 o 10.000 lliures, que es pretenia que sufragués en bona part el municipi olotí, el qual, en aquells moments, no estava pas en condicions de poder col·laborar en aquesta empresa, després dels anys de guerra que es portaven i de les contribucions que els francesos havien exigit en les seves ocupacions de la comarca. No tinc notícies que més endavant tornés a plantejar-se alçar de nou les fortificacions de Castellfollit de la Roca.


Procedència de les il·lustracions:
- Les dues primeres pertanyen a la Bibliotèque Nationale de France, accessibles a través de www.gallica.fr
- La tercera i cinquena són dels mapes publicats per Ramon Castells, Bernat Catllar i Josep Riera,  Atlas ciutats de Girona, XVII-XX, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Ajuntament de Girona,1992, mapes núms. 376 i 377, p. 526 i 527.
- La quarta està treta del llibre de Maria Antònia Martí Escayol i Antoni Espino López, Catalunya abans de la Guerra de Successió. Ambrosi Borsano i la creació d’una nova frontera militar, 1659-1700, Catarroja-Barcelona, Editorial Afers, 2013, làmina 6.  

 

dilluns, 21 d’agost de 2017

En reconeixença als Mossos d'Esquadra: els seus primers anys a Olot, al segle XVIII


En reconeixença a la tasca dels nostres mossos d’esquadra, en especial en aquests dies luctuosos d’agost de 2017, reprodueixo, amb alguna modificació, l’article que vaig publicar al setmanari La Comarca d’Olot el 2000 (inclòs en el llibre Històries olotines del segle XVIII, editat per l’Arxiu de la Garrotxa el 2009) sobre els seus orígens a la comarca. 


A Olot i la Garrotxa els mossos d’esquadra hi són desplegats des de fa vint anys, però la seva història a la nostra vila es remunta molt més amunt. Ve del 1777, quan es van afegir quatre noves esquadres de mossos (les de Balaguer, Seu d’Urgell, Mora d’Ebre i Olot) a les que ja existien al Principat. L’Ajuntament d’Olot ho havia demanat l’any abans, argumentant el crescut nombre d’habitants que havia adquirit la vila, la seva situació al centre d’una àmplia contrada, i les pròpies necessitats d’Olot, tal i com deia en la seva sol·licitud d’establiment de mossos a la vila: “Atendiendo a que es la presente villa una de las más numerosas y pobladas del mismo Principado, situada en parage de donde podrá fácilmente acudir la referida esquadra para el remedio de qualquiera necesidad, o urgencia, que se ofresca en todo el contorno de la Montaña [el nom amb què era coneguda la nostra comarca ] (…) y que finalmente ha de servir la propria esquadra, establecida en la presente villa de suma utilidad y alivio grande a la justicia de esta villa”. Per al seu manteniment l’ajuntament es comprometia a contribuir-hi “con otra tanta cantidad de la que actualmente está satisfaciendo para el salario de las ya establecidas en el Principado”.

El caporal d’aquesta nova esquadra de mossos va ser en Joan Corominola. Era un pagès de Begudà que feia alguns anys que prestava serveis a la Sala del crim de l’Audiència de Catalunya en la persecució de malfactors. La seva història en relació amb els mossos venia de lluny: el 1769, una colla de batlles i regidors de les poblacions veïnes d’Olot (Montagut, Sant Joan les Fonts, Santa Eulàlia de Begudà i Mieres) ja havien argumentat la necessitat d’implantar els mossos d’esquadra a Olot, i, avançant-se a què s’atengués la petició, havien recomanat Corominola per a fer-se’n càrrec. Consideraven “que en todo este pahís no puede encontrarse otro más a propósito para el desempeño de cabo de dicha esquadra”. En aquells moments Corominola estava vigilant els boscos dels Ventós d’Olot, que com d’altres de la comarca, es trobaven delmats per l’acció de gent sense feina i fàcil viure, que en tallaven els arbres “de copiosos frutos, como robles, enzinas y otros para poder con esto con menos costa tener dinero, y más tiempo para sus olgazanías, en grave perjuizio de sus dueños y ahun de su Real Magestad (que Dios guarde) en la construcción de navíos, facilitados estos excessos con ser esta parte de montaña cerca la frontera de Francia, en donde les es fácil passarse y hallarse distante una jornada de camino de las más cercanas esquadras del bayle de Valls”. Segons aquest mateix document de 1769, l’acció de Corominola en aquest cas era efectiva, i avalava que se’l recomanés com a caporal de mossos: havia posat a la presó “a diferentes de los que se hazían más temibles, substanciándoseles el processo, y obligado a otros a huir en tierras distantes, y acogerse otros al sagrado del servicio de Su Magestad en algún regimiento, y amedentrados los demás”.

Fins a la implantació dels mossos d’esquadra, la vigilància de la comarca havia estat una de les feines pròpies de l’exèrcit. Però no sempre hi havia guarnició a la vila, i en aquest cas els ajuntaments s’havien d’espavilar per ells mateixos, formant rondes d’homes armats. Als anys següents de la creació de l’esquadra d’Olot l’ajuntament seguia tenint a punt armes i municions amb aquesta finalitat. Així, el juny de 1779 s’havien fet arreglar 30 armes de foc pròpies del Comú de la vila “para la persecución y exterminio de delinquentes, malechores y contravandistas y demás lances que puedan ofrecerle”, i es pagava el valor “de la pólvora, y balas que este Común ha comprado para lo que se ofresca”.

A partir d’aquí hom pot seguir només de forma esparsa les primeres actuacions d’aquests mossos d’esquadra comandats per Corominola. El 1779, Josep Alsina, natural d’Olot, reclamà perquè el caporal dels mossos d’esquadra de la població “me estaría substanciando sumaria acriminádome ser vago y mal entretenido, divorciado de Josepha Alzina y Plandolit mi consorte; de no vivir bien con mis cuñados, cuñada y hermano; y que habría algún trato illícito con cierta mujer que servía de criada en la citada villa”, tot plegat un cúmul de falsedats segons el reclamant, que invocava el testimoni dels dos batlles i de l’Ajuntament d’Olot per als quals Alzina era “de acreditada estimación, buenas constumbres, affecto a las funciones proprias de un verdadero christiano”. Ens pot sorprendre veure uns mossos d’esquadra vetllant per la integritat moral de la vida privada dels ciutadans, però la indefinició del límit entre pecat i delicte, o la pura i simple identificació entre un i altre concepte, bé prou que ho propiciava. Un altre exemple d’associació entre delicte i segons quines pràctiques socials –en aquest cas, el joc– el trobem narrat pel Baró de Maldà en el seu dietari, el 1796, respecte d’uns que foren detinguts per practicar el joc a Olot: “A quarts de cinc d’esta tarda, a l’embocar doctor Josep Cases i jo des de la Riereta del Pi a la Rambla, hem vist molt aplec popular, i lo motiu averiguat ha estat haver-se conduïts des de la vila d’Olot, en un carro, lligats, a set o vuit presos, conduïts per set mossos de l’esquadra ab un cabo (...) que els ha pillat la justícia en ocasió que jugaven en Olot; i provats los delictes, és regular que se’ls aplicarà la pena que mereixen tots eixos ociosos

Hi ha notícies un xic confuses, com quan el 1786 els mossos varen actuar a Olot per a defensar unes obres que l’ajuntament de la vila considerava il·legals, com era que un particular havia tancat el carreró dels Bous, públic des de temps antics. Quan els regidors, alertats per diversos veïns, arribaren al lloc dels fets, es trobaren que els paletes que treballaven en el tancament del carreró estaven “escoltados de quatro o cinco mossos de la esquadra de Juan Corominola, y de varios otros hombres prevenidos todos con armas a la disposición, y órdenes del bayle baronial”, apareixent-nos aquí un conflicte de competències entre els dos batlles de la població, el reial i el baronial. D’altres actuacions, en canvi, semblen estar més directament relacionades amb l’exercici de la justícia: el 1784 l’ajuntament va manar que es paguessin a Corominola 78 lliures, 3 sous i 5 diners “para los alimentos de los reos Juan Saboyant i Joseph Poli”, i el 1791 ell mateix va vendre, com a mer executor, una casa de Joan Goltres àlies Mer, de l’Esquirol, condemnat a la terrible pena de les galeres.

El 1785 l’esquadra d’Olot, a més del caporal Corominola, la formaven vuit mossos: Joan Bibern, Jaume Ros, Antoni Cos, Josep Collet, Salvi Salvà, Joan Roquer, Francesc Gassiot i Rafel Planas. Durant la guerra amb França de 1793 la seva activitat es va haver d’ampliar, com a cos auxiliar de l’exèrcit que eren. Del mateix 1793 és una carta de Joan Corominola a Felip Veciana en què sol·licitava que es nomenés per a la seva esquadra els joves Joan Vilanova d’Olot i Mateu Duran de Sant Hilari, per tal de reforçar el destacament en les seves nombroses missions i poder fer front als atacs dels francesos (aquesta carta i la següent, publicades per Anna Borruel a Les esquadres de Catalunya a finals del segle XVIII: de la prosperitat a la decadència, Valls, 1994).

Joan Corominola va morir el 1796, després d’uns anys de patir un mal que li causava dolors a les cames, una situació greu, atesa la contínua mobilitat a peu pel territori de la seva responsabilitat a què estaven sotmesos els mossos. El va substituir com a caporal Joan Ferran, a qui en els primers anys del vuit-cents seguirem trobant ocupant aquesta responsabilitat. D’ell en parla una carta del caporal Jaume Figueres adreçada a Felip Vecinana: “En ésta ha venido para el destacamento el cavo Ferrán, quien ha traído 7 presos que capturó en la feria de Olot, entre los quales hai dos que fueron mozos de las esquadras, el uno propietario y el otro supernumerario, que iban con engaños pillando los bolsillos a las gentes”.

Estava vist que de feina no els n’havia de mancar, perquè com és prou ben sabut, en tot temps i en tot lloc les oques sempre han portat bec.

dijous, 29 de juny de 2017

Anar a prendre les aigües

Anunci dels banys de l'Hospital d'Olot, l'estiu de 1899
Carta del bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana, a l’ajuntament d’Olot escrita el juliol de 1783, donant excusa de no poder assistir a la inauguració de l’Escola de Dibuix d’Olot: “La fuerte estación del tiempo, y el haberme visto precisado por ella a tomar baños, no me permite disfrutar el gusto que tendría en presenciar el acto de avertura de la Escuela de Dibujo”. El bisbe havia estat un dels impulsors de l’Escola, però en un mes de juliol que, pel que sembla, podria ser calorós, la conveniència de la salut imposava fer passar al davant això que, per diferenciar-ho del mer acte d’esbargiment actual d’anar-se a banyar, ens parlarem sota l'expressió d'anar a prendre les aigües.

Creien alguns dels metges d'aquell segle que en l'aigua hom podia trobar-hi una farmàcia tan o més completa que la de la botiga dels millors apotecaris. L’aigua –deien– podia arribar a totes les parts del cos i, per tant, combinada amb l’aire i les substàncies químiques contingudes en ella (aigües minerals), podia actuar amb eficàcia contra tota mena de dolències, fossin de l’aparell digestiu, del fetge i la bilis, de l’aparell urinari o del sistema nerviós. Segons la composició d’unes i altres aigües (amb diferents qualitats químiques, tèrmiques i mecàniques), determinades deus gaudien de major fama a l’hora de posar remei a les defallences humanes. Això sí, les aigües s’havien de prendre sota la supervisió d’un metge, que, a part de recomanar-ne unes o altres, en prescrivia el tractament: quants gots d’aigua s’hauria de prendre al dia i durant quina progressió i termini, si s’hauria de prendre sola o barrejada amb algun tipus de llet (de burra, de cabra…) o de fàrmac, si a més de la ingesta l’aigua s’havia de prendre en forma de bany o sometent alguna part tocada del cos a la pressió d’un doll d’aigua, i si encara s’hi hauria d’afegir algun altre tipus d’intervenció, com ara una purgació, un dejuni o una sagnia.

Potser no cal dir que això d'anar a prendre les aigües era només per a les persones que s’ho podien permetre, com deixen entreveure alguns exemples de començaments del segle XVIII. El 1706, la Comunitat de Preveres d’Olot va haver de fer compaginable les obligacions presencials dels seus membres a l’església de Sant Esteve, amb la necessitat d'alguns d’anar a prendre les aigües. Es resolgué que, tot i no ser-hi, es considerarien com a presents a Olot en els oficis divins els sacerdots de la comunitat “que de consell dels metges prendran los banys, ya sudorífichs, com diorètichs, per recobrar la salut, y precís anar ahont stan las ayguas minerals”. Un any després, trobem un altre eclesiàstic amb necessitats de prendre banys per a la seva salut i la complexitat d'aquests tractaments, en un certificat fet pel metge olotí Esteve Masmitjà. Segons l’escrit, mossèn Jeroni Camprodon, natural de Sant Esteve de Bas, i en aquells moments rector de Sant Martí Sacalm, estava adolorit per una malaltia habitual que li exigia molts remeis “y adamés de dits remeys, aver agut de mudar de terra com anar en los banys de Cerdanya de consell de mi dit attestant, y aver hagut de anar serca la ciutat de Girona per bèurer aigua de la Costa Roja, y los demés anys en la primavera aver de venir a esta vila [Olot] a purgar·se, xaropar·se, faritjar·se y altres remeis”. I, per tant, el Dr. Masmitjà acabava dient que el mossèn necessitava canviar d’aires i passar a viure al seu poble nadiu, un consell mèdic que deuria ser l’objectiu buscat per aquest certificat. Prendre les aigües també ocupa un lloc en la biografia d’un altre eclesiàstic, el que seria bisbe de Jaca i de Tarassona, Esteve Vilanova, nascut a Olot el 1708. Aquí, però, les aigües hi tenen un paper indirecte, si bé l’ajudaren a encaminar-lo com a home de carrera. Segons la seva biografia, de menut, “todos los años parava en la casa [la casa familiar del noi] un arcediano de Barcelona, que iba a tomar las aguas en el verano”, el qual “se prendió de la aplicación y docilidad del niño y se lo llevó” perquè pogués rebre una millor educació.

Els textos anteriors semblen descartar com a destinació d'anar a les aigües algun dels dolls de la comarca olotina. El rector de Sant Martí Sacalm anava a Girona per les aigües de la Costa Roja (una font picant de Sant Julià de Ramis) i a una indeterminada font ceretana. Potser es tractés de la Cerdanya d’obediència francesa, perquè, molt més endavant en el temps, en les respostes de la part meridional d’aquesta comarca al qüestionari de Francisco de Zamora (1789-1790), no s’hi va fer cap al·lusió a fonts medicinals, sinó que es remeté a l’altra Cerdanya: “En la Cerdaña francesa hay algunas aguas minerales y medicinales, y es particular, esta nombrada, la sulfúrea de los baños de las Escaldas, buena para los males de pecho, y muy especial en los dolores reumáticos”. En una llista de fonts d’aigües minerals inclosa en una memòria sobre la font picant de Sant Hilari Sacalm, publicada sense data en el segle XVIII, s’hi féu esment de “las de la Virgen de Fuente Calda, más allá de Olot, específica para tísicos”, però deu tractar-se d’alguna confusió i potser volgués referir-se la Font Santa, de Sant Feliu de Torelló, tot fora de la Garrotxa. Per reblar-ho, en el Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña, de la Junta de Comerç, del 1780, s’hi diu que en el sotscorregiment de Camprodon (al que pertanyia Olot, dins del corregiment de Vic) no hi havia pobles que comptessin amb minerals i que “tampoco hay minerales de aguas de baños de que se haya hecho análisis, pero las tiene muy abundantes, puras y frescas, particularmente en Campredón, adonde concurren todos los años personas de países distantes a tomarlas”. Res, doncs, pel que fa a les aigües de l’entorn olotí. És cert que a prop, a Sant Feliu de Pallerols, hi havia des del segle anterior un santuari dedicat a la Verge de la Font de la Salut, però aquesta denominació tenia un caràcter merament de devoció i no pas medicinal.

En conseqüència, qui volia prendre les aigües havia de fer camí i acudir a les fonts minerals de fora de la Garrotxa. De les que eren més a tocar, tenia fama la font de Ribes, al Ripollès, en la que, segons un testimoni de 1787, “el agua sale caliente y se cuentan de ella mil maravillas”, si bé amb el lament que no estigués més ben acondiciada: “se hallan tan absolutamente descuidadas, sin haber siquiera una lápida que diga que son las aguas de Ribas”. Segons el Discurso sobre la agricultura..., suara esmentat, aquestes aigües eren recomanables per a “toda especie de escorbuto, tanto bilioso salino como salino bilioso, hipocondrías, obstrucciones inveteradas del hígado, bazo y mesenterio” i per a altres qüestions de la sang, acne, greixos i cremors d’orina. També aquest text feia uns grans elogis de la Font Santa, a Sant Feliu de Torelló (de la que ja n’he fet esment), dita així “por las grandes maravillas que ha obrado en la salud de muchos dolientes”, i on el seu propietari havia fet construir “unas piezas muy acomodadas tanto para la decencia como para el alivio y limpieza de los que se sirviesen de la agua”. D’altres fonts conegudes i més o menys properes a Olot eren les sulfuroses de Banyoles, algunes de l’Alt Empordà (Capmany, Sant Climent Sescebes...) i d’altres de la banda d’Osona on, segons afirmava el metge de l’Hospital de Vic Antoni Millet el 1798, hi havia un bon nombre de fonts d’aigües minerals, termals i fredes, a les que anaven molts malalts crònics a cercar-hi remei als seus mals.

Unes fonts amb especial relació amb Olot eren les de la Presta, a tocar de Prats de Molló, a l’altra banda de la ratlla de França. Cap a 1755 el metge d'aquesta població, de qui només li coneixem el seu cognom Marcé, en va publicar un estudi en forma de resposta a una suposada carta, Dissertation en forme de lettre sur la nature, les vertus & l’usage des eaux thermals de la Preste, que fou imprès a Perpinyà. Pocs després el metge d’aquesta ciutat, Tomàs Carrera, també les estudià i divulgà en el seu més extens Traité des eaux minérales du Roussillon, publicat al mateix lloc el 1756. En aquells anys s’havia establert a Olot el metge Jeroni Verdier (o Vardier), nascut a Arles. Fos per això o per altres motius, s’entusiasmà amb les aigües de la Presta i el 1768 va publicar, a casa de l’impressor olotí Josep Rovira, la traducció al castellà de l’escrit del metge Marcé (Disertación en forma de carta sobre la naturaleza, virtudes y uso de las aguas thermales de la Presta), precedida d’un extens pròleg del metge de Vic Josep Pasqual. Pel que fa a l’autor del text francès, podria ser que fos conegut a Olot. Tal volta es tractés del pare del metge Alexandre Marcé, el doctor Francisco Marcé. Segons una nota del Diari de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d'Olot, el fill Alexandre, “francès y resident en Perpinyà (...) havent vingut a esta [Olot] per convelèixer, morí en casa de Josep Salgas botiguer, als [ ] del mateix agost de 1783”. En la partida de defunció consta que morí el dia 4 d'agost, amb només vint-i-cinc anys d'edat.

L'edició francesa i la traducció impresa a Olot
En el seu text sobre les aigües de la Presta, Marcé inclogué entre els exemples de la seva utilitat (pàgina 24) el cas d’ “une fille de 18 ans, native d’Olot en Catalogne, attaquée depuis 8 mois d’une hemiplegie", la qual "en fut délivrée dans douze jours, par l’usage de nos eaux, prises le matin à jeun, à la doze de sic gobelets & d’un bain où elle descendoit l’après midy”. Quan Verdier en va fer la traducció, hi va afegir d’altres casos experimentats per ell, dos dels quals tenien a veure amb el seu exercici de la medicina a Olot, tot i que la vila no hi és explícitament esmentada. Davant de la impossibilitat que aquests malalts poguessin desplaçar-se a la Presta, se les enginyà perquè fos l'aigua la que, sense perdre cap de les seves qualitats, vingués cap als malalts, una pràctica que d'altres metges no acceptaven com a vàlida. El primer cas (pàgines 63-64) fa referència a un dona de 48 anys que el 1763 es trobava afectada d’una peripneumònia: “hice para curarla las más vivas diligencias, mas viendo que todo iba de mal a peor, mandé ir a buscar agua de los baños de la Presta, con recomendación de cerrar bien la redoma: tomó la enferma dicha agua mezclada con leche, con un régimen conveniente, y curó perfectamente”. El segon (pàgines 65-66) és relatiu a un mossèn del bisbat de Girona, que el 1765 “llevaron en esta villa” (ha de ser Olot, on era llavors Verdier), amb greus dolors i manca de mobilitat: “no pudiendo ir a los baños de la Presta, ordené tomar sus aguas en casa mezcladas con leche: tomó tal qual temperamento con el uso de dichas aguas su indisposición; ordénele fuese a tomar algunos baños en la Presta; no tubo ánimo para transitar un terreno tan fragoso. Determiné que se bañase en casa, enviaron a buscar de tres a tres días una carga de dichas aguas: bañose, y fueron tan felices sus baños, como que en poco tiempo celebró misa, y se volvió para cumplir su ministerio a la parroquia". 

Tots aquests indicis semblen apuntar, per aquell segle, una vila d’Olot convertida en destinació sanitària on posar-se a mans dels metges de la vila i de les condicions ambientals del lloc, però sense cap menció a l’existència d’algun tipus de font mineral d’especial estimació. Aquí s’hi venia en recerca del dictamen dels metges locals i per a la convalescència, però cas d’haver-se d’incloure en el tractament algun tipus de presa d’aigües, els metges olotins els remetien a les aigües d'altres contrades. No obstant això, sembla que cap a finals del segle XVIII, l’abundor i la qualitat de les aigües olotines acabaren d’engrescar més d'un malalt a fer-ne ús. Ho apunta un text de 1784, de quan diverses famílies contràries al projecte municipal de construir uns nous barris en terrenys de la seva propietat, contraposaren a un dels arguments de l’ajuntament d’Olot sobre la necessitat d’aquests nous barris, el fet que, segons ells, els nombrosos visitants que venien a fer salut a Olot no tenien dificultat a l’hora de trobar allotjament: “decía el Ayuntamiento que apenas podían detenerse los días precisos para sus negocios los que concurrían a la villa por falta de habitación, pero con una equivocación tan notoria como lo demuestra el hecho cierto de que acudiendo a Olot todos los años un considerable número de personas, tanto por participar de sus saludables ayres y buenas aguas, quanto por curar de sus enfermedades, hasta ahora ninguno de tantos y tan muchos han dejado de permanecer un solo día en Olot por falta de habitación”. Notem la frase antecedent sobre la nombrosa concurrència de persones en recerca, a Olot, d’aires i aigües i, en definitiva, de salut.

S'ha escrit modernament que a finals del segle XVIII un farmacèutic olotí havia analitzat les aigües de Ribes de Fresser (J. Ferrer i J-V. Gay, Balnearis i aigües minerals, Quaderns de la Revista de Girona, 2003, p. 74), però sobre això no en sé dir cap notícia. Sí que per aquest mateix temps (entre 1798 i 1799) el farmacèutic d’Olot, Francesc Xavier Bolòs, recollí algunes dades –no es pot parlar d’anàlisi– sobre les aigües de la seva vila nadiua: “Las aguas que beben los moradores de esta villa y de sus contornos hacia el este-sudoeste son muy abundantes, buenas y frías, porque provienen de las pluviales que caen sobre los elevados montes del mediodía, que introduciéndose debajo del Bosch de Tosca son allí purificadas y filtradas por los productos volcánicos entre los cuales corren siempre hasta llegar a los conductos o cañerías: no contienen más que un poco de hidroclorato de cal y de sosa; disuelven el jabón perfectamente, cuecen bien las legumbres y su temperatura es a diez grados sobre cero, aún en el más riguroso calor del verano".

No va ser fins el 1845 quan es va obrir a Olot un establiment de banys, que depenia de l’hospital, impulsat pels seus administradors Agustí Prim i Narcís Boix, juntament amb el metge Pau Estorch, que en va ser el principal artífex. Era un edifici a tocar del Fluvià, de planta quadrada, amb un jardí al mig on donaven les portes dels vuit banys de què disposava. D’aquests, set eren per a la higiene i un per a banys medicinals artificials, “con chorros de diferentes grados de fuerza, y el correspondiente vapor para los que tengan que tomarlos”, segons explicava el diari El Barcelonés al mes de maig d'aquell any. L’aigua s’extreia d’un pou mitjançant una bomba, i anava a parar a un bassa, on romania a sol i serena.

El diari acompanyà la notícia de l’obertura dels banys olotins amb unes línies encomiàstiques en excés envers l’entorn natural de la vila: “La posición topográfica que ocupa la villa de Olot es hermosa, su clima templado, y la abundancia de vistas sorprendentes, unidos con los manantiales de aguas puras y cristalinas, que en abundancia se hallan en todas partes, forman uno de aquellos territorios de la Suiza que tanto ensalzan los viajadores. Este país verdaderamente es ignorado de los que desean contemplar las sublimes obras de la naturaleza”. Perquè després es digui que la publicitat turística (amb la comparació amb Suïssa inclosa) és cosa només de temps molt més moderns.

dilluns, 5 de juny de 2017

Obra dels escultors Espasa i Escarpanter en una capella olotina de vida atzarosa

La capella de Sant Rafel el 2013 i durant les actuals obres.
Fa segles que a algú se li va ocórrer que a la sortida d’Olot, en el camí ral que menava cap a Vic i Barcelona, bé s’hi escauria una capella dedicada a Sant Rafael. Aquesta figura celestial –un arcàngel– tenia molt a veure amb els viatgers i amb la protecció divina que hom esperava obtenir a l’hora d’emprendre un viatge, sovint macat per la incertesa d'haver d'anar per aquests mons de déu. Segons la Bíblia, Sant Rafael (sense revelar la seva identitat sinó només al final) va donar guia i companyia al jove Tobies en el viatge que havia de fer a un poble distant per cobrar una quantitat deguda a la seva família. I l’assistència de Sant Rafael fou tan esplèndida, que Tobies no sols tornà a casa sa i estalvi i amb la fortuna recuperada, sinó que a més hi tornà casat amb Sara, una parenta llunyana a qui tots els pretendents anteriors se li havien mort, i amb la fel d’un peix que Sant Rafael li havia dit d’agafar, amb la que pogué retornar la vista al seu pare ancià.

No se sap ni quan ni per ordres de qui es va construir la capella de Sant Rafael d’Olot, que acabaria donant nom al carrer format amb el temps entre aquesta i la vila. La primera notícia que se’n té és de 1555, quan la capella surt esmentada en un document relacionat amb els projectes que s’estaven fent de cara a la construcció d’un nou edifici per a l’hospital de Sant Jaume (el que ara és l’edifici de l’hospital “vell” del carrer de Sant Rafael). Que la capella ja existís a mitjans del segle XVI no és una data fundacional, sinó només una referència documental, perquè qui sap des de quan hi era. 

La vida d'aquesta capella ha estat sempre un fil a voltes tan prim que durant més d’un temps ha acabat trencant-se. I li ha calgut recomençar. A les acaballes del segle XVII el seu estat era deficient, però va reviure per gràcia del matrimoni format per Antoni Bassols i Tamarit, i Lucrècia Tamarit (sí, eren parents, i per casar-se van haver de demanar dispensa d’impediment matrimonial per consanguinitat), un matrimoni benestant, ell tenia el títol de burgès de Perpinyà. El 1693 Lucrècia, ja vídua, sol·licità a la Batllia General de Catalunya poder prendre una mica d’espai del camí reial que passava per davant de la capella, per així poder-la refer millor. En la seva petició s’explicava d’aquesta manera: “Junt al portal de Sant Rafel de la vila de Olot se troba edificada una capella sots invocatió de Sant Rafel, la qual capella se està dirruhint, y per assó té necessitat de molts reparos y adops, y per posar aquella, ab la deguda forma, se ha de ampliar, y per poder·ce ampliar, es forçós pèndrer uns quatre palms, poch més o manco, del camí real que passa junt dita capella y se entra per dit portal de Sant Rafel”. El propòsit era poder-hi edificar una paret “o altre edifici per ampliació y enbelliment de dita capella”, en el benentès que la concessió no havia de perjudicar ningú i que restava “bastant pas en lo dit camí real per poder·ce passar liberament”. No hi hagué cap problema i li fou concedida la llicència. 

A l'any següent la renovació encara no era enllestida i novament Lucrècia Tamarit féu un altre pas a favor de la capella de Sant Rafel. A l’agost, anà a cal notari a fer testament i, entre les seves disposicions, deixà dit que dels seus béns es gastés tot el que calgués per concloure no sols l’edificació, sinó també la seva ornamentació, que detallava: “Vull i man [= mano] que en la capella del Àngel Sant Rafel, que novament se està redificant junt al portal de Sant Rafel de la present vila, sie del tot acabada de reedificar de mos béns y que sie fet i posat un retaula ab las imatges de Sant Rafel y dels Sants Antoni Abat i Pau Apòstol y que per tot açò sie gastat de dits mos bens lo que menester sie".

Lucrècia Tamarit va morir el novembre de 1706. Fou enterrada a l’església del Tura el dia 11 d’aquell mes. Són anys en els que torna a haver-hi silenci sobre l’estat de la capella de Sant Rafel. Les úniques notícies que hi ha són de caràcter circumstancial: el 1713 el superior del convent dels caputxins d’Olot, que era situat més enllà de la capella, fora del recinte urbà, mirà que l’ajuntament agencés aquella entrada a la vila, perquè com que a Olot sovint hi plovia, “lo últim del carrer del Arcàngel Sant Rafael y al devant de la capella de dit sant queda fet un estany de aigua”, de manera que els religiosos del convent, quan hi havien de passar per anar a confessar algun malalt, especialment a la nit, topaven amb “lo incòmodo de la sobredita aigua estañada o rebalçada descalços y esto en lo ivern”. Res, que convenia fer-hi un “desaguadero per a que quant plogue no quede la aigua en lo sobredit puesto o puestos rebalçada ni estañada”. Això de les aigües en aquesta banda de la vila no deuria quedar ben resolt, perquè quatre anys més tard, l’ajuntament acordà fer alçar “lo portal de Sant Rafel a fi de que la aygua que se ambassa en dit portal [pugui] pugar y no se amblasse, y tinga corrent". 

Però vet aquí que el 1716 hi ha notícia que dos escultors establerts a Olot havien donat compliment a les últimes voluntats del matrimoni Bassols – Tamarit, i havien fet un retaule de bell nou per ser col·locat a la capella de Sant Rafel. Perdut entre d’altra paperassa, ens ha pervingut el rebut que feren ambdós com a reconeixement d’haver cobrar la feina feta. Diu així: “Diem nosaltres baix firmats, que confesam aver agut y rebut del Sr. Dr. Fransech Vila, prevere, com ha manumissor dels últims testaments de Anton y Llucrèsia Bassols y Tamarit, conjuges, la quantitat de cetanta lliuras barcelonesas, diem 70 ll., y ditas nos paga per la construcció del retaula de sant Rafel, posat de nou en la pròpria capella de dit sant Rafel, per llegat que féu la dita quòndan [= difunta] Llucrècia Bassols en son testament, y per la veritat fem lo present alberà de rebuda, en Olot, als vint y set octubre de mil cet sens y setze: diem 1716. = Salvador Espasa = Fran.co Escarpanter = M. [= mestres?] Escultors". 

Els dos escultors són coneguts en aquelles primeres dècades del segle XVIII. Salvador Espasa era de fora, havia vingut a viure a Olot cap a 1708 o 1709, amb vint-i-sis o vint-i-set anys d'edat, ja casat amb Teresa Carreró (filla d’un notari de Sant Feliu de Guíxols), i amb el seu fill Benet. Diria que el seu pare també era escultor i que així mateix es deia Salvador, cosa que fa que hàgim d’assignar a aquest seu pare, i no pas al nostre convilatà, una sèrie d’obres fetes a Sabadell, Barcelona i l’Alt Empordà que habitualment se li atribueixen i que no corresponen a la seva cronologia. De la feina feta pel fill a Olot se’n coneix molt poc, cosa que fa més rellevat la notícia de la seva participació en el retaule de la capella de Sant Rafel. Se sap que havia participat en la confecció –en la seva part de fusta– del primer estendard o guió de la confraria dels Dolors de Besalú, de 1717, i que col·laborà, juntament també amb Francesc Escarpanter, en el retaule de Sant Antoni a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot. No sempre hi havia encàrrecs de grans obres artístiques i els escultors locals havien de sobreviure amb altres feines menors. El 1725 Salvador Espasa cobrà de Joan Vayreda i Soler 21 lliures “per mos jornals de mestre per fer y treballar la barana de la escala principal de dita casa [el Mas Reixach] y assentarla, acabada als divuyt maig de mil setcents vint y hu, comptant lo tornejar de les balustres de dita escala”. Als inicis dels anys trenta marxà d’Olot. El 1733 era a Barcelona, on participà en la visura del nou retaule major de l’església del Pi. Morí en aquesta ciutat al cap de tres anys, però la família seguí mantenint la casa familiar d’Olot, al carrer Superior (l’actual carrer dels Sastres). Benet, el fill gran, fou tinent d’enginyers i només un altre fill, Esteve, seguí la professió d’escultor, a Castelló d'Empúries. 

A diferència dels Espasa, la família Escarpanter prolongà la seva presència a Olot al menys fins als anys seixanta del segle XVIII, i encara més enllà a través d’enllaços familiars col·laterals. Francesc Escarpanter tampoc no era olotí d’origen, sinó que havia nascut a Girona el 1687. La seva presència a Olot consta a partir de 1710, però podria haver-hi arribat abans. D’ell se’n coneix força obra: el retaule de la capella del Mas Solà de Batet, el de Sant Franc de l’església del Carme d’Olot, el de Sant Antoni i l’acabament del de Sant Josep, a l’església de Sant Esteve, el de Santa Llúcia a l’església de Sant Vicenç de Besalú, etc., sense oblidar-nos d’afegir ara a aquesta llista el retaule de Sant Rafel, fet en col·laboració amb Salvador Espasa. En els darrers anys de la dècada del trenta, Escarpanter deixà Olot i acabà per establir-se a Girona, on morí. Estava casat amb Maria Anna Tubau, d’Olot. Tres fills seus foren també escultors: Francesc, que morí jove (el fill d’aquest, també de nom Francesc, seguí igualment l’ofici d’escultor i cal anar en compte a l'hora d'atribuir a uns o altres determinades obres), Andreu i Jaume. 

Des de principis del segle XVIII, doncs, la capella de Sant Rafel havia normalitzat la seva presència a la vila, gràcies als Bassols i Tamarit. No és que la capella tingués grans necessitats, perquè el seu ús pràcticament quedava reduït a la festivitat de Sant Rafel, el 24 d’octubre (actualment és el 29 de setembre). Així ho havia disposat, anys abans, el bisbe Miquel de Taverner i Rubí, en la seva visita pastoral a Olot el 1703: a les capelles de Sant Rafel, Santa Anna, el Roser i Sant Bernat, “no si [= s’hi] puga dir missa si no és en lo dia de la festa principal de cada una de ditas capellas, y las missas fundadas si ni [= n'hi] ha, manant que de aquí al devant no si admeten novas fundacions”, amb l’excepció de la capella del Roser, al Firal, en la que, seguint un antic costum, s’hi podria seguir dient missa “en lo temps que durarà la fira de Sant Lluch". En la relació de capelles i esglésies que l'ajuntament d'Olot féu el 1812 en vistes a cedir-ne alguna als frares franciscans, entre les 19 de les que se'n fa llista, hi ha la capella de Sant Rafel, amb la indicació (comuna a la majoria de les altres capelles) de no tenir prou cabuda perquè s'hi establissin aquests religiosos.

Desconec les vicissituds de la capella de Sant Rafel al llarg del segle XIX. El 1860, Esteve Paluzie encara l'esmentà en el seu llibre sobre Olot, su comarca, sus extinguidos volcanes... (p. 157), però el cert és que a finals d'aquella centúria la capella s’havia perdut del tot i no hi ha notícies d'on hauria anat a parar el retaule dissenyat per Salvador Espasa i Francesc Escarpanter cap a 1716.

Situats a les portes del segle XX, va tornar a haver-hi una altra família que es proposà de reconstruir-la de bell nou. El 1896 Caterina Batlló i Prat, muller de Frederic Batlló i Batlló, demanà llicència a l’ajuntament d’Olot per enderrocar la casa número 35 del carrer de Sant Rafel, de la seva propietat, per fer-hi una nova capella, a la vegada que demanava poder enderrocar dues altres cases també seves, la número 37 i la que hi havia al costat (sense número), amb el propòsit de bastir-hi un ampli casal familiar (avui en dia inexistent, fa un temps s’hi va fer un edifici de pisos). En la sessió municipal del dia 7 d’octubre l’ajuntament acordà autoritzar-l’hi, “mediante empero la condición de que la fachada de la capilla se emplace en la línea de los demás edificios”. La capella deu el seu projecte al conegut arquitecte olotí Simó Cordomí i Carrera (1868-1937), que intervindria en l’edifici d'El Arte Cristiano, d’Olot, i que és autor d’obres modernistes, com l’ajuntament de Granollers, de 1902-1904. Un any després, l’arquitecte havia presentat a l’ajuntament d’Olot unes modificacions a la façana, que li foren autoritzades en la sessió del 21 d’octubre de 1897, un cop la comissió de foment escoltà “las razones expuestas por el señor Cordomí, que han motivado la modificación del consabido plano”. Aquell mateix mes degueren començar les obres, segons una nota del setmanari olotí El Deber, la qual, a la vegada, ens dóna notícia del record de la vella capella: “Se ha empezado el derribo de la casa propiedad del Sr. Batlló, en la que se propone reconstruir la antigua capilla de San Rafael, que nuestros antepasados habían colocado en tal sitio, para señalar la protección que dispensa dicho santo a los que viajan, puesto que de allí partía la principal vía de comunicación que tenía anteriormente nuestra villa”. Al frontis s’hi col·locà un baix relleu fet per Celestí Devesa i Pinadella (1868-1935), autor també d’un grup escultòric en fusta per a l’altar, al redós de la figura de Sant Rafel, i de la clau de volta. La capella es va inaugurar el dimarts 9 d’agost de 1901.

La nova capella era de caràcter particular i fou el lloc d’algunes de les celebracions religioses de la família Batlló. Tot i això, segons escrigué Mn. Joan Pagès, fill del carrer de Sant Rafel, en un recull de notícies sobre les capelles olotines, publicat el 1991, la capella acabà essent sentida pels veïns com a pròpia. Segons els seus mateixos records, el 1936 la capella escapà de la crema, però es perderen les imatges. Es diu que fou llavors quan es malmeté expressament el baix relleu del frontis. De tot això en parlà també Jordi Pujiula en una breu nota el 2010 (a El Cartipàs, núm. 41, abril de 2010, p. 8). Acabada la guerra la capella fou utilitzada pels caputxins fins a l’any 1943, en què pogueren tornar a utilitzar l'església del seu convent.

El Pla d'Ordenació Urbanística Municipal, al terme municipal d’Olot, de 2003 (DOGC 4061, del 2 de febrer de 2004), va incloure aquesta capella, amb el nom d’Església de la casa Batlló, en el catàleg de béns culturals protegits a nivell local, on, dit sia de pas, s'hi ignora el nom de l'arquitecte i la data de la seva construcció (accediu a les fitxes). En virtut d'aquesta condició d'edifici protegit, la capella figura en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (cliqueu aquí per accedir-hi).

Tancada durant anys i panys, actualment la capella de Sant Rafel es troba novament en obres, façana inclosa. Però aquesta vegada per convertir-la, segons fan entendre uns anuncis a la tanca, en una botiga de roba texana. El que dèiem només començar: una capella de vida atzarosa.