dilluns, 7 de maig de 2018

La cera, les lluminàries i el "tablado" de les Quaranta Hores

Esquema del "tablado" per a les Quaranta Hores de Rafel Bassols, amb el lloc dels ciris
Foc! A la matinada d'una nit de desembre de 1763 es va calar foc a l’església del Tercer Orde dels caputxins d'Olot, annexa al convent. Va cremar el retaule i part de la construcció de més a tocar. L’endemà mateix alguns devots varen aportar objectes per substituir els que el foc s’havia endut, com ara mossèn Joan Ferrussola que féu donació de dotze canelobres daurats per a l’altar. I ves que no hagués estat, tal volta, la profusió de llumeners, habituals en els llocs de culte, la causant del desastre. Potser per això, pocs mesos després de la desgràcia ocorreguda als caputxins, la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d'Olot es va mostrar reticent als desitjos de la Confraria de Sant Esteve, de posar ciris al retaule major de l’església parroquial per a il·luminar la imatge del sant patró. El juny de 1764, la Comunitat va dir-los que això podia resultar perillós i que “per hara [= ara], no·s pot concedir ni se concedeix lloch a collocació de ciris en lo referit retaula en número major de dos”. L’incendi del retaule dels caputxins d'Olot no era pas un cas aïllat, se n’havien donat d'altres, i alguns dels que havien passat a Madrid motivaren que Carles III manés el 1777 que, per tal de “poner término a los lastimosos exemplares de incendios repetidos en los sagrados templos, por lo frágil y combustible de las materias de que se componen los retablos”, s'evités en endavant “emplear maderas, especialmente en los retablos y adornos de los altares” per estalviar-se “gran parte del riesgo de los incendios, mayormente si se reduxere el número de luces a lo que pide el decoro del templo".

A les esglésies, capelles i santuaris es feia un ús continuat de la cera. L’església catòlica utilitzava de forma ordinària els ciris en les misses, en l’administració dels sagraments (en el del baptisme es dóna un ciri encès a qui es bateja), en les processons i rogatives, en el culte als sants i en determinades dates del calendari litúrgic, una de les quals, el 2 de febrer, porta precisament el nom de "la Candelera". Però hi havia moments en què els ciris desbordaven la simple necessitat de llum o d'expressar cert ritus i es convertien en un element que buscava enlluernar –mai millor dit– a base d'omplir algun altar o capella de ciris i més ciris. En una societat acostumada a conviure amb hores de llum apagada a la posta del sol i amb l'obscuritat de la nit, el muntatge d’una lluminària que omplia l’interior de les esglésies (habitualment fosques) amb una barreja de llum càlida i d'olor de cera, convertia la simple utilitat dels ciris en una demostració de riquesa, d'aparatositat i de solemnitat, no exempta d'un cert misticisme.

Les vegades en què l’interior de l’Església de Sant Esteve es convertia en una lluminària que volia causar admiració i crear la sensació de trobar-se davant d'un misteri excels, eren les grans festivitats relacionades amb el sagrament de l’Eucaristia: els dies de les Quaranta Hores, el monument del Dijous Sant i Divendres Sant, i la diada de Corpus i la seva octava, totes elles festes de data variable segons l'any. De la seva promoció i administració en tenia cura la Confraria del Santíssim Sagrament, dita també del Corpus, però encara més coneguda amb el nom de la Minerva, perquè seguia el model d’una primera confraria fundada a Roma en l’església de Santa Maria sopra Minerva. A Olot, aquesta Confraria datava de 1578.

Les Quaranta Hores era un devoció d’origen medieval, que consistia a tenir exposat a l’església el Santíssim (l'hòstia consagrada) durant quaranta hores en tres dies seguits, organitzades de manera que en cada hora hi hagués assegurada la presència d’algun col·lectiu de la població. Cada església d’Olot tenia els seus propis dies de Quaranta Hores. Les més importants eren les que es feien a l’església parroquial de Sant Esteve el dilluns, dimarts i dimecres de la Setmana Santa. Segons la tradició, s’havien començat a fer el 1608, promogudes per un sacerdot barceloní que havia vingut a Olot a predicar durant la Quaresma de 1608 i la de 1609. L’exposició amb la custòdia es feia en la capella del Santíssim i la Minerva procurava que no hi manqués un bon acompanyament de ciris a fi de donar a l'exposició del Santíssim un major esplendor.
Detall de la decoració barroca del "tablado" de Rafael Bassols

A partir de 1771 la instal·lació d’aquestes Quaranta Hores va veure’s enriquida per les aportacions que hi féu Rafel Bassols, un olotí que havia fet fortuna amb la fabricació de cardes per a les manufactures del tèxtil, i que era pietós en extrem pel que fa a l’Eucaristia. Com que no tingué fills, tot el seu patrimoni el cedí a major honra i lluïment del Santíssim Sagrament. En el seu sisè testament (en va arribar a fer nou), del 7 de novembre de 1773, ens dóna notícia que “jo en lo any mil setcents setanta y hu costegí lo dosser de fusta y pavalló de ballut carmesí, y en est corrent any de mil setcents setanta y tres, lo tablado per major lluïment de ditas quaranta horas”, un aparat que “ha aixit ab llochs per caber·i vuytanta nou siris entre las renglas del candalarets (dits tots) y palmatòrias dels costats y rematos”. El dosser i pavelló de vellut carmesí era per a col·locar-hi la custòdia, i el tablado (ell sempre s’hi refereix així), tal i com suara ens explicava, servia per a col·locar-hi fins a 89 ciris. Segons el mateix text, una i altra cosa li havien costat entre 300 i 350 lliures. D’aquest tablado el propi Bassols ens en deixà, entre la seva documentació personal, un esquema en el que es veu el lloc superior del pavelló i els senyals d’on havien d’anar cada un dels ciris (vegeu la il·lustració que encapçala aquest escrit). Ara bé, si es mira amb deteniment el dibuix s’hi descobreix un traç de llapis molt tènue que ressegueix unes formes corbades i amb aparences d’escates (vegeu la segona il·lustració), cosa que ens diu que no es tractava d'un mer suport per als ciris, sinó d’una mena de construcció artística, de fusta treballada, d'un disseny carregat segons el gust barroc de l'època. Per força havia de ser obra d'un escultor, rematada per un pintor o daurador.

En les seves diverses disposicions testamentàries, Bassols volgué assegurar-se que, després de la seva mort, el seu pavelló i el tablado (que guardava desmuntat a casa seva mentre no es necessités a l’església) i els ciris que feien falta per a omplir-lo de llum, seguirien tenint continuïtat, a major honra del Santíssim. Si abans la Minerva posava 30 ciris en l’altar del Santíssim per les Quaranta Hores, a partir de la intervenció de Bassols la quantitat de llums va augmentar fins a haver-n'hi 89, com relata l'expressat testament: “Com los señors pabordres de la Confraria del Corpus acostuman tots anys posar·n·i trenta [ciris] de part de la dita Confraria, ja se veu que de ma part me toca posar·n·i sinquanta nou, als quals y es ma voluntat que s·i pòsian dits sinquanta nou siris pagats de mos béns, ço es al capdemunt de las tres rengleras de cada part de tablado un siri de lliura, que de ma part vindran a ser sis siris de lliura, y sinquanta tres siris de mitja lliura, ço és en cada un dia de tots tres dias”. En l’últim dels seus testaments, del 22 d’agost de 1777, reiterà i encara completà una mica més aquestes seves previsions. En aquell any ja no es parlava només del “docer de vallut carmesí galonejat ahont se colloca la Sta. Custòdia”, del “tablado pintat y jaspeat ab sos encaxos y guarniments per posar los ciris que deuhen cremar en lo altar y davant lo Santíssim Sagrament en los tres dias de dita funció de quaranta hores” i de les brandoneres per al presbiteri (de les que parlaré tot seguit), sinó també de “los draps o cortinas de indiana color carmesí ab flo de domàs que se posan als costats de la capella en dita funció de quaranta horas”, tot ja existent i pagat per ell. Però com que d'inquiet n'era de mena, encara afegí un codicil per disposar que es fessin fer "un o dos salamons de fusta ben condicionada per posar en cada hu de ells quatre ciris de mitja lliura quiscun" per col·locar-los al costat del dosser de les Quaranta Hores, perquè li semblava que el Crist de la capella queda a les fosques: "per aclarar e illuminar aquella obscuritat menos illuminada, que a penas se repara la tarja [el rètol de sobre el crucificat], llagas, corona, y creu de Christo". Ah! però amb això encara no havia acabat del tot: també hi manà que es fessin fer 24 canelobres per a les funcions que cada tercer diumenge de mes tenien lloc en honor de l’Eucaristia.

Al marge de les seves disposicions testamentàries, el 10 de maig de 1773 Rafel Bassols instituí, a més, una fundació a benefici de les Quaranta Hores de Sant Esteve, per la qual donà a la Comunitat de Preveres la quantitat de 527 lliures i 10 sous, perquè amb el rendiment d’aquests diners, cada any es pagués als mossens la celebració de dues processons, una en la primera de les Quaranta Hores i l’altra en la darrera hora. Es tractava d’una processó per l’interior de l’església, per a portar amb solemnitat, sota pali, la custòdia des de l’altar major al de la capella del Santíssim, on romandria durant totes les hores de la funció, i per a fer el procés invers al final de tot. Pocs dies després, en el cinquè dels seus testaments, del 23 de maig de 1773, corregí l’oblit que havia tingut en la fundació de no haver-hi previst el cost de la cera per a les dues processons: “Y per quant en una y altre de ditas dos professons, primera y última de quaranta horas, deuhen tots los preberes beneficiats acistents y los escolans de cor aportar atxa en sas mans”, encarregà als seus marmessors que cada any els hi subministressin. Com que després de la primera processó hi havia ofici a l’altar major, Bassols manà la construcció d'una brandonera per al presbiteri, on mentrestant els capellans hi poguessin deixar les atxes enceses. Meticulós com era, en el seu testament de novembre de 1773 digué com havia de ser aquesta brandonera: s’havia de fer que de llargària “casi puga arribar de la punta del grauhó més baix del altar major fins a cosa de tres a quatre palms del banch dels senyors regidors, y la de la altre part de la mateixa llargària a fi que·s vage axamplant tirant en vers la balustrada y estranyent en vers lo dit altar, y ab nou forats a cada un per estar·hi nou atxas a cada costat; se·n posaran vuyt a la escala del presbyteri ab los banchs de las antorxas, que vindran a ser tres renglas de atxas y siris".

Les festes de Corpus eren les més populars de l'any. Duraven tota una setmana, des del dijous de la festivitat, fins al dijous següent, és a dir, una octava. Cada dia estava ple d'actes religiosos a les esglésies de Sant Esteve i dels dos convents de la vila, i es feien processons amb els gegants, la mulassa o l'àguila. Als vespres la Comunitat de Preveres resava les completes amb una rica lluminària, cada dia a càrrec d'alguna corporació o cos social de la vila. Durant tota l'octava els de la Confraria de la Minerva no paraven, no només per l'atapeït programa religiós, sinó perquè també ells eren els encarregats dels vessants socials de la festa, com ara fer vestir i ornamentar els gegants, fer sortir en Lligamosques, procurar que la mulassa tingués a punt els coets, buscar-ne els portadors, qui faria ballar l'àguila i qui tocaria el tamborí i el flabiol per acompanyar els gegants. En aquells dies l'altar de Sant Esteve quedava a vessar de ciris, com relata una nota de la Confraria de mitjans de segle XVIII, segons la qual en el dia de Corpus "acostuma posar la Confraria cent siris, ço és 50 siris de pes mitja lliura, y 50 siris de pes 3 ho 4 onsses". En tota l'octava, en l'ofici religiós diari la Confraria posava "solament vint siris, y y los que en aquell die cuydan de la empaliada ne posan trenta, que junts fan 50 siris". Però l'ajuntament encara hi afegia més cera, fent que cremessin "dotse antorxas devant lo Santíssim Sagrament en lo presbiteri, que paga la Universitat".

En el testament de novembre de 1773, Rafel Bassols ens fa avinent que els preveres i els religiosos carmelites i caputxins de la vila anaven a les processons de Corpus sense dur-hi ciris i com que això li semblava un lleig a la bona honra que mereixia el Santíssim, també hi va voler intervenir amb diners de la seva butxaca. “Vehent –escriu en el susdit testament– que las professons de Corpus que·s fan tots anys en esta dita vila de Olot los señors reverents Comunitaris residints y religiosos acompanyan lo Santíssim Sagrament sens llum en sas mans”, manà als seus marmessors “que a costas de mos béns sigan subministrats un siri de lliura en cada un individuo prebere comunitari per acompanyar lo Santíssim Sagrament en la professó del dia de Corpus, la de Nostra Senyora de Altura en lo diumenge de la Octava de Corpus y en la del cap d’octava de dita parroquial iglésia”. Com que carmelites i caputxins, a més d’assistir a les processons del Corpus de la parròquia, en aquests dies tenien les seves pròpies processons, Bassols disposà que dels seus béns també se’ls dotés de ciris. Totes aquestes disposicions les mantingué en els successius seus testaments.

Amb tot això, Bassols comprometia un munt de cera, i com que a ell no li agradava deixar res sense lligar, va entretenir-se a calcular quant tardava a consumir-se la cera encesa, i d’aquí deduir quanta se’n necessitaria per les hores en què els ciris haurien d’estar cremant en unes i altres ocasions. Ell mateix ens ho relatà en un altre dels seus papers particulars: “He posats dos mitxs [= mig] siris a cremar en lo bell punt del mitx dia, so és un del gruix de lliura, y un del gruix de mitja lliura, y an cremat fins al punt de las 2 oras, ab lo que són 2 oras de cremar”. El de gruix de lliura pesava a l’inici cinc unces i mitja, i un cop passades les dues hores, “lo e pasat [= pesat] y lo e trobat pasar 5 [unces], ab lo que ha disminuït mitja unsa ab las ditas 2 oras, que ve ser un quart per ora”. Com que “tenia de llarch 2 pams, dos quarts y mitx y ha cadat de llargària nou quarts y mitx”, en les dues hores de l’experiment havia “disminuït un quart de dita llargària”. El ciri de gruix de mitja lliura pesava d’entrada tres unces i mitja, “y avent·lo pasat [= pesat], ha pasat después de apagat lo e trobat pasar tres unsas, ab lo que ha vingut a disminuir mitja unsa ab las ditas dos oras”; de llargària havia disminuït un quart. Per als càlculs havia fet servir ciris ja usats, però en els actes se'n feien servir de nous i per això anotà al final de les seves comprovacions: “Y per memòria dich que los dos siris de lliura tenen de llarch 5 pams y mitx quart”. En el seu darrer testament es féu ressò de totes aquestes seves experimentacions, per assegurar que els seus béns eren suficients per a pagar totes les seves disposicions, “per las experièncias tinch fetas de alguns anys que jo mateix ho he costejat de pura devoció”. És més, estava segur que hi hauria un sobrant dels seus béns i per tant aquest havia de ser destinat “en aquellas disposicions que pugan ser de més obsequi y més lustre de las mateixas o altres funcions de honor y glòria del Santíssim Sagrament en las ocasions que quèdia exposat en dita parroquial iglésia de Sant Esteve”. Hem de tenir present que, un cop acabades les funcions religioses i les processons, es recollien les restes dels ciris i es retornaven al cerer, el qual ho pesava i ho descomptava del pes dels ciris nous que havia entregat amb anterioritat, de manera que al final es pagava només la cera realment consumida, és a dir, que es comptava “per disminució”, com es deia llavors. En el primer any després de la seva mort, segons una "Nota del import de la cera se ha menester per las funcions de la fundació del quòndam [difunt] Sr. Rafel Bassols en lo any corrent de 1778 y part de 1779", el total de la cera pagada dels seus béns ascendí a 84 lliures i 6 sous, inclosos els ciris del tablado de les Quaranta Hores, que havien pujat a 40 lliures.

La cera era un producte relativament car en el segle XVIII. Només la podien fabricar les abelles, perquè no hi havia hagut manera que l’habilitat humana n'hagués pogut copiar el seu secret. La cera de més preu era la blanca, sense impureses. La Comunitat de Preveres de l’església de Sant Esteve d’Olot era tant reticent a pagar qualsevol despesa que no fos estrictament precisa, com exigent a l’hora de fer valer els seus drets si d’ells se’n podia derivar alguna percepció econòmica beneficiosa. I això valia per a la cera de les grans lluminàries, de les que els capellans no n’assumien cap cost més enllà dels estrictament establerts pel costum. Bona part del que costava la cera carregava sobre la Confraria de la Minerva, però com que aquesta no podia arribar a tot arreu, qui acabava pagant part de la cera era l’ajuntament, perquè entenia que, com a rector de la cosa pública, havia de mantenir uns actes religiosos sentits com a propis i necessaris per la pràctica totalitat de la població. El juny de 1715, pocs mesos després d’acabada la Guerra de Successió, l’ajuntament olotí volgué deixar de pagar les 40 lliures moneda de plata que cada any donava a la Confraria de la Minerva per a les festes del Corpus, ateses les greus dificultats del moment, però només deu dies després hagué de fer marxa enrere “per quant clamaven molts del poble diu l'acta municipal– que no se avia de faltar per los presents treballs al culto divino o en cosa tan justa, perquè la dita Confraria no se podria mantenir si la Universitat [l’ajuntament] no la subvenia tots añs”. En una relació de 1730, de les entrades i sortides que de manera fixa tenia cada any l’ajuntament d’Olot, hi consten 180 lliures “por el importe de la cera que se subministra en ayuda de costa de las festividades de Nra. Sra. de la Candelera, Corpus Christi, Jueves Santo, monumentos [els monuments de Dijous Sant] y Quarenta Oras”. De mica en mica l’administració borbònica va anar collant les hisendes municipals fins a sotmetre-les, a partir de 1760, al seu control estricte, a través de la Comptadoria General de Propis i Arbitris, acabada de crear dins del Consell de Castella. En un primer moment s’envià un ampli qüestionari als ajuntaments sobre quines eren les seves rendes i en què es gastaven. En la seva resposta els regidors olotins inclogueren, com a despeses anuals, “112 libras a la Cofadría de la Minverva para su mayor culto” i “550 libras para pagar la cera de rogativas, del Corpus, de la Virgen de la Candelaria, y monumentos”, una quantitat, però, que també incloïa les despeses de “palmas de Ramos, carbón, tez y velas”, d'ús municipal. A partir d’aquí, el 1764, la Comptadoria elaborà el reglament que fixava, amb un minuciós detall, què podia gastar i què no podia gastar l’ajuntament d’Olot. En el seu punt número 20, s’assignaven com a límit de despesa municipal en concepte de cera per a les festivitats expressades, 1000 rals d’ardit, o sia 100 lliures barcelonines.

L'ajuntament d'Olot aprofità aquesta limitació pressupostària per intentar treure’s de sobre algunes despeses addicionals en matèria de cera, com ara la que es derivava de les fundacions fetes el 1631 i el 1654 per mossèn Francesc Alzina i per Pere Santaló, respectivament. El primer havia donat en aquell any 400 lliures a l’ajuntament perquè, del rendiment d’aquests diners, i independentment del que l’ajuntament ja aportava, cada any pagués a la Minerva dotze ciris de cera blanca per al monument i la festivitat de Corpus; de forma semblant, el segon havia donat altres 300 lliures perquè del seu rèdit es paguessin sis ciris de cera blanca a afegir a la lluminària del monument i celebracions de Corpus, en aquest cas del convent del Carme. Doncs bé, just arribades les disposicions de 1764, l’ajuntament deixà d’abonar-los els diners, amb la justificació que el reglament acabat d’imposar els ho impedia. Els religiosos del Carme ho recorregueren immediatament; els de la Minerva ho feren el 1766. En tots dos requeriments, la resposta de les autoritats centrals fou que l’ajuntament havia de complir aquestes obligacions compromeses des de feia més d’un segle, però encabint-les dins de les 100 lliures permeses de despesa de cera. Ara bé, tenint en compte que el rendiment d’aquelles fundacions havia caigut, el màxim que havien de donar cada any al convent del Carme per a l’expressada cera era de 9 lliures i de 12 en el cas de la Confraria de la Minerva. El 1767 es va permetre a l'ajuntament olotí que, a part de les anteriors quantitats aprovades en el reglament i de les derivades de les anteriors deixes, dediqués cada any unes altres 140 lliures per a la Confraria de la Minerva en ajuda de les festes del Corpus i de la seva octava.

Fent ciris, segons un gravat antic
De la cera i dels ciris se n'ocupaven els adroguers de la vila. En algun racó de la botiga o de casa seva, tots ells tenien l’obrador de la cera. Segons l’inventari dels béns propis del seu marit, Bernat Cantalozella, fet a rel de la seva mort el 1762, la vídua consignà haver-hi a la cuina de casa “dos parols de aram per fer cera, un gran y altre xich”, “dos ollas de aram per fòndrer cera ab son cabàs y tres draps dolents per tapar”, “quatre casas de aram y una de ferro per fer cera”, “dos devantals de tela per fer cera”, “dos esplanadoras, una gran, altre xica ab dos esplanas”, “un torn ab sa verga tot de ferro per fer cera”, "dos covas de canya per la cera” i “una flassada per la cera ab dos draps”. De tot aquest instrumental cal emfasitzar les olles i els perols en els quals es fonia la cera, i sobretot el torn de ferro, l’instrument més característic dels cerers, aquella mena de roda col·locada horitzontal sobre una verga vertical o eix que li permetia el gir, amb una sèrie de ganxos al seu dessota. En ells s’hi penjaven els blens sobre els que, amb les casses que també surten en l’inventari, anar-hi vessant consecutivament cera fosa per així originar diverses capes fins a conformar-se el ciri acabat amb el gruix adequat. La flassada servia per a tapar la cera calenta i deixar-la refredar lentament, que anava més bé. Amb les esplanes o “esplanadores” s’acabaven d’allisar els ciris. En l’inventari de l’adroguer Pere Casabona, de 1766, hi figura “una trona per treballar la cera” i uns “instruments per fer blens”, que no se’ns detallen. Els blens també surten en l’inventari de l’adroguer Francesc Serra i Ginesta, de 1780, en el que es distingeix entre “blens de atxa sens banyà” i “blens de atxa banyats”, a més d’un “fogó y un burro de fusta de fer sera”. A la botiga els adroguers hi tenien l’armari de la cera, on els ciris eren guardats en condicions de mantenir llurs qualitats i d’evitar que es torcessin, cosa que en desmereixeria la seva prestància pública. En l’esmentat inventari de Bernat Cantalozella se’ns indica que l’armari era “pintat”, com corresponia a l’embelliment general que tota botiga d’adrogueria que es considerés bona havia d'oferir a la seva clientela.

En aquests inventaris d'adroguers olotins també hi apareix un altre ús de la cera en el món religiós, aquest, però, sense que directament fos destinada a cremar. Són les presentalles o ex-vots que els fidels ofrenaven a les esglésies i en especial als santuaris i ermites, en compliment de promeses fetes davant d’accidents, malalties o penalitats. L’adroguer Bernat Cantalozella tenia “quatre lliuras presentallas de cera”, Pere Casabona una “grasola de terra per buydar cera y una cistella de motllos de barro per fer presentallas”, Serra i Ginesta “vint motllos de fer presentallas, de terra” i el també adroguer Ignasi Corsellas, mort el 1764, tenia “una lliura onse onsas presentallas” i “una capsa dolenta ab vàrios motllos de presentallas”. Amb aquests motlles es feien models de cera de les parts del cos afectades per la malura i que per intercessió de la Mare de Déu o dels sants s'havien superat.

dimecres, 21 de març de 2018

Jacobo M. de Espinosa, el promotor de l'Escola de Dibuix d'Olot (1781-1787)


Gravat de la traducció d'Espinosa de "La nobleza comerciante"
A mitjans de setembre de 1781 va ser detingut, als voltants d’Olot, Pau Gibert, un facinerós conegut pel Mariner, el qual feia temps que sembrava la por per robatoris, segrestos i crims perpetrats en comarques més meridionals en companyia del seu oncle Josep Parés el Jepa, de Pere Masmitjà el Poca-roba i de Pau Pla, dit el Cua-llarga, l’Escabellat i també el Musicot. Feia temps que se li anava al darrera i l’oferiment d’una recompensa permeté que “diez y siete contrabandistas, despojándose del natural horror que se tenía concebido de este hombre en todo Cataluña, lo prendiesen en las inmediaciones de Olot, y entregasen en las reales cárceles de esta capital [Barcelona], en las que va a recibir el justo premio de sus escándalos”. El redactor d’aquesta notícia era Jacobo María de Espinosa, fiscal del crim de l’Audiència de Catalunya i el text pertany a l’oració o discurs de vindicta pública que va ser-hi feta el 25 de gener de 1782.

Tot i que sigui només de forma accidental, aquesta és la primera vegada que trobem posats de costat els noms d’Olot i de Jacobo María de Espinosa, un personatge que en els anys immediats estigué molt vinculat amb la nostra vila, a la que, en sintonia amb les elits comercials locals, volgué fer objecte del seu programa reformista, encomanat d’un cert esperit il·lustrat propi de l’època. A ell es deuen les gestions decisives i tot l'interès perquè a Olot s’hi obrís la tan anomenada Escola de Dibuix (1783), a part d’altres iniciatives relacionades amb el foment econòmic d’Olot, que, en contrast amb l'anterior, no arribarien a bon port. En el Museu de la Garrotxa, el text de la sala on es parla de la creació d'aquesta Escola, s'atribueix únicament a "la demanda dels empresaris locals, que fou recollida i impulsada per l'Ajuntament d'Olot", una informació que es queda molt a mitges, perquè negligeix l'important paper impulsor que hi tingué Jacobo Maria de Espinosa. Fins i tot goso dir que sort n'hi hagué d'ell.

Espinosa (ell escrivia De Spinosa) era de Valladolid. Havia nascut en aquesta ciutat castellana el darrer dia de l’any de 1747, essent batejat l’endemà mateix, cap d’any de 1748. La seva era una família d’aquelles de la sempiterna i políticament poderosa Castella. De fet, el seu nom complet era Jacobo María de Espinosa y Cantabrana, Ruidiez y Mantilla de los Ríos, per si quedava algun dubte que en matèria de puresa de sang i de castellanía vieja, l’arbre genealògic familiar era immaculat. Els seus pares eren Santiago Ignacio de Espinosa, que va ser primer fiscal del Consell i Cambra de Castella, i María Josefa Cantabrana, tots dos també naturals de Valladolid. Amb uns vint anys d’edat, havia tret un grau a la Universitat d’Osma i es preparava per a l’exercici de l’advocacia. Però la seva fou una carrera política, de la que el primer pas conegut és el seu nomenament, el 1773, com a alcalde major de Jaca. Estant en aquesta ciutat, ingressà a la Reial Societat Econòmica dels Amics del País de Saragossa, acabada de crear el 1776. El 1777 Espinosa passà a Mallorca com a oïdor de la Reial Audiència, i aquí seguí ampliant la seva vena reformista. Un any després d’haver-hi arribat, al setembre, i sota els auspicis de l’Audiència de la que ell formava part, es creà la Reial Societat Econòmica Mallorquina dels Amics del País, i Espinosa hi ingressà. Una de les primeres coses que va fer la societat va ser l’obertura d’una Escola de Dibuix, i també d’una Escola de Matemàtiques. Se sap que Espinosa va ser un dels encarregats de supervisar el pla d’estudis d’aquesta darrera i hi pronuncià el discurs d’obertura, el 14 de gener de 1779, i que intervingué en la de dibuix. Al juliol d’aquest mateix any va fer-se una solemne sessió d’exàmens públics i distribució de premis, tant de l'Escola de Dibuix com de la de Matemàtiques.

A aquesta Societat Econòmica Mallorquina dedicà Espinosa la traducció que va fer d’un tractat francès de 1756, del jesuïta Gabriel-François Coyer, La nobleza comerciante, una obra que en el país veí havia suscitat un cert debat, perquè proposava que els nobles, tradicionalment reservats per a la milícia, entressin en el món del comerç per a major utilitat i benefici del país. Espinosa va precedir la seva traducció amb un discurs sobre la utilitat del comerç, del que afirmava ser “el espíritu que da vida y aliento al ingenio, a la industria y a las artes; es el resorte maestro que da la fuerza productiz de las riquezas y del poder del Estado”. Espinosa va publicar la seva traducció el 1781, dos anys després que de Mallorca hagués passat a Barcelona com a fiscal de la Reial Audiència de Catalunya. Durant la seva estada a Barcelona va voler donar nou impuls a un òrgan corporatiu dels mestres de primer ensenyament, el Col·legi de Primeres Lletres de Barcelona, posat sota l’advocació de Sant Cassià, l’antic patró dels mestres. Són d’ell els estatuts pels quals s’havia de regir i en els que es col·locà ell mateix com a protector amb àmplies facultats. També, en el seu afany reformista, el 1782 va elaborar una Memoria sobre el estado actual de la agricultura e industria, en la que, a part de lloar la laboriositat dels catalans i de detenir-se en algunes de les seves produccions, proposava l’extensió dels coneixements agrícoles, la formació dels artesans de les manufactures i la creació a Catalunya d’un superintendent que regís tot allò que afectés l’economia del país, en detriment de la Junta de Comerç. A finals de desembre d’aquest mateix any comunicà al secretari del Consell d’Estat que tenia al cap un projecte de canal navegable entre l’estany de Banyoles i el mar, per facilitar el comerç de l'interior, però no se sap pas que arribés mai a elaborar-lo. Quan costejà de la seva butxaca la impressió de la Memoria sobre la árnica de los montes que Antoni Sala havia pronunciat en la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, el 1786, Espinosa féu constar a la portada que ell, a més del seu càrrec a l'Audiència de Barcelona, era "socio censor de la Academia [de Ciències Naturals] y de muchos cuerpos literarios dentro y fuera de España. Vaja, un esperit il·lustrat (i un tant pedant).

A principis de 1782 (o, en tot cas, a finals de l'any precedent), Espinosa estigué a Olot. Només de pas, però amb temps suficient per interessar-se, i quedar admirat, per les manufactures que hi havia a la vila i pel comerç que es feia dels seus productes. N’hi ha el relat en la petició que al cap de poc es faria des d’Olot perquè s’hi pogués establir una escola de dibuix per a la formació dels seus artesans: “En varias ocasiones han estado algunos ministros de la Real Audiencia de Barcelona con el mismo objecto y últimamente el fiscal de lo civil don Jacobo María de Espinosa, que sin embargo de que hiba de paso, se detubo a examinar muy por menor las fábricas, todo género de manufacturas y aun el modo de beneficiar el terreno que, por ser la maior parte de él montuoso, no dejó de causarle admiración y gusto el verle tan cultivado y ameno como las más deliciosas campiñas. Hecho cargo este zeloso ministro de los diferentes ramos de comercio y del estado actual de algunas fábricas, animó a los principales operarios de ellas y les comunicó algunas luces para sus mayores adelantamientos”. Ho aprofità, doncs, per mostrar la seva vena entre paternalista i il·lustrada a favor de tot allò que pogués suposar millora en l’economia productiva, un esperit motivador que connectà fàcilment amb els interessos del grup de principals propietaris i comerciants de les manufactures olotines i en especial d'aquells que estaven interessats en el nou negoci local de les indianes. D'aquesta trobada en sortiren dues iniciatives concretes: la ja expressada idea d’erigir a Olot una escola de dibuix, i la formació d’un eixample urbanístic a la vila que li permetés el seu creixement urbà i la ubicació de noves manufactures. El grup d’olotins que s’hi engrescaren, sota els auspicis de l'ajuntament, estaven disposats a posar-hi de la seva part el que convingués, però també necessitaven d’algú que pogués remoure els estaments oficials que ho havien d’autoritzar i aquí va raure el bon paper que hi jugaria Espinosa. Em centraré només en la iniciativa de l’escola de dibuix; la de creació de nous barris va haver de fer front a una fèrria oposició per part dels propietaris dels terrenys on s'havien de fer, i acabà en fracàs.

El novembre de 1782 Espinosa anunciava a l’ajuntament d’Olot que no tardaria a enviar-los, a través del comerciant olotí Lluís Bastons, una instrucció sobre com fer l’escola de dibuix, amb l’afegitó d’una salutació afectuosa envers la vila, que mostra la bona sintonia i entesa que hi hauria en tot aquest afer entre un i altres: “Miro sus intereses con el maior cariño y en todos tiempos y ocasiones me hallará pronto a quanto sea de su obsequio, ilustración, felicidad y adelantamientos”. Espinosa es mogué en un doble front: amb el Consell de Castella, de Madrid (per on havia de passar tot) i amb la Junta de Comerç de Barcelona, que des de 1775 mantenia a la capital catalana una escola de dibuix anomenada Escola Gratuïta de Disseny, que més endavant passaria a dir-se Escola de Nobles Arts. Les coses a Madrid anaren amb una sorprenent celeritat que contrasta amb la parsimònia amb què les autoritats règies se solien mirar els assumptes que li arribaven de províncies. El 14 de març de 1783 se signà la reial provisió per la qual s’autoritzava a Olot la formació dels barris nous i la creació d’una escola de dibuix. Al mes següent des de Madrid s’autoritzava Espinosa a intervenir directament en la planificació dels barris, en una resolució que contenia un resum del seu paper en la qüestió de la creació del nou eixample i de l’escola de dibuix: “Han hecho presente al Consejo los citados regidores, diputados y síndico [d’Olot], que quando V.S. estubo en aquel pueblo excitó el ánimo de los vezinos a que promoviesen un pensamiento tan importante, comunicándoles al propio tiempo varias ideas para el mejor y más fácil modo de poner en planta tan benéfico proyecto".

Pel que fa a l'organització de l'escola, Espinosa contactà amb la Junta de Comerç de Barcelona. El 13 de maig de 1783 s’hi dirigí per demanar-los ajuda, tant material (alguns models per al treball dels alumnes) com personal, concretament que qui dirigia l’escola de la Junta, Pere Pasqual Moles, pogués traslladar-se uns dies a Olot per orientar i perfeccionar el règim de la nova escola. Sis dies més tard, la Junta li respongué de forma molt complaent, que autoritzava el trasllat a Olot de Moles i amb la promesa d’enviar-hi dibuixos i models per a dotació de l’escola. Una altra qüestió que calia resoldre era en quin local s’ubicarien les aules. Es consideraren tres possibles llocs, dels quals el que semblà més idoni era un espai del gran edifici de l’Hospici que en aquells moments s’estava acabant de construir. Com que l’Hospici depenia d’una Junta que presidia el bisbe de Girona, se li va haver de demanar aquesta cessió de local. De moment Tomás de Lorenzana (castellà també, nascut a Lleó) hi donà llargues, digué que després de Pasqua hi aniria i que s’ho mirarien amb la Junta. A finals de juny Espinosa anuncià a l’ajuntament d’Olot que en els pròxims dies arribarien a la vila tant el director de l’escola de dibuix de la Junta, com el que havia de dirigir la d’Olot, Joan Carles Panyó i ordenà que a aquest se li fes el contracte actuant-hi el secretari de l’ajuntament en el seu nom. En efecte, els pactes amb Panyó els atorgaren l’ajuntament i el secretari, aquest però “en nombre del Muy Illtre Sor. Dn. Jacobo María de Spinosa, del Consejo de Su Magestad y su fiscal en lo civil de la Real Audiencia de este Principado, comissionado del real y supremo Consejo, para la erección de los dos nuevos barrios y establecimiento de la Escuela de Dibujo en la presente villa". En algun moment Espinosa nomenà els quatre olotins que, amb el nom de zeladors, havien de vetllar per al bon funcionament de l'Escola: Antoni de Trinxeria, Esteve Sayol, Josep Bastos i Jaume Curós Serra i Igosa.

A primers de juliol es volia encarar la recta final. A mitges, perquè alguns dels patricis olotins que s’havien compromès a aportar alguna ajuda a l’Escola, es feien el ronsa. Ja se n’havia queixat Espinosa al mes de març a l’ajuntament, a qui exhortà perquè procurés “por todos los medios hazer efectivas las partidas que se han ofrezido para el establecimiento de la Escuela de Dibujo, pues me dize el depositario va mui lenta la paga; y como los gastos que ocasionará la compra de utenzilios y demás necesario a este fin, no pueden hazerse sin dinero, conocerá el Ayuntamiento quan importante es no omitir diligencia para que todos apronten la cantidad ofrezida”. A primers de juny el tema econòmic encara no estava resolt del tot, cosa que féu enrabiar Espinosa, com ho denuncià per carta a l’ajuntament: “Piensa bien Dn. Pasqual Moles, en quanto a que en el día de la abertura de la Escuela, se acabe de recoger lo que falta, exortando a los que deben; pero me es mui doloroso un asunto tan interesante a la patria, que fue voluntad que se ofrezió a mi misma persona, se haia mirado con tanta frialdad por algunas gentes poseídas de la codicia y de una intolerable ambición”. Procurant per l’Escola, Espinosa proposà a l’ajuntament que aprofités unes reformes a la casa de la vila per encabir-hi una habitació per al mestre de l’Escola, la qual cosa permetria evitar la despesa anual de 50 lliures, que era més o menys el que s’havia de pagar per a lloguer de l’habitació que se li havia donat a través d'un particular. Poc temps després va demanar al Consell que es manés que, a Olot, aquells que, dins del sistema gremial, volguessin optar per grau de mestre en el seu ofici, preceptivament haguessin de passar abans dos anys per l'Escola de Dibuix. Era una manera de garantir-se l'alumnat i la contribució econòmica que cada alumne havia de fer (llevat de si eren pobres). Però tocar els gremis i les seves ordinacions era tema perillós, i res no indica que s'anés per aquí. Al setembre tornà a mostrar-se irritat perquè les coses no es feien com ell preveia, ja que –escrivia Espinosa a l'ajuntament– "tengo entendido que, sin orden mía, se ha precisado a los estudiantes de la Esquela de Dibujo a que lleben luz para alumbrarse en las horas de enseñanza", una despesa que, segons ell, s'havia d'assumir a través del fons de la pròpia escola.

El dia 15 de juliol de 1783 va tenir lloc la festa d’obertura de la nova Escola de Dibuix d’Olot. Es va fer a les sales de l’Hospici, plenes de gom a gom. L'espai s'havia adornat amb un gran domàs carmesí i galons d’or, amb el retrat del rei Carles III i l’escut d’Olot. En mig d’intervencions musicals, el doctor Marià Garau, que era el mestre de llatinitat de la vila, féu un discurs de mitja hora sobre els avantatges que havien de suposar per a tots els veïns la creació de l’Escola, acabat el qual els alumnes –sembla que uns vuitanta– s’assegueren als bancs com a significació que el nou establiment posava fil a l'agulla. A més de tota la plana major de la vida olotina (ajuntament, comunitat de preveres, representants dels dos convents que hi havia a la vila, etc.) hi fou present el director de l'escola de Barcelona, Pere Pasqual Moles. Espinosa va haver-se d'excusar per no poder-hi ser per motius de feina, però exigí que li fos enviada una relació exacta de com havia anat l’acte. S’hi havia convidat el bisbe de Girona perquè la festa es feia a l’Hospici, però declinà la seva assistència al·legant motius de salut.

Jacobo M. de Espinosa havia previst que a la porta principal de les aules hi constés una inscripció que deixés clar el seu paper en la creació de l’Escola i on constés la seva condició de “protector”. El text que proposava deia: “En el día T. [a determinar quan se sabés] con presencia del magnífico Ayuntamiento de la villa de Olot, y con aprobación del Real y Supremo Consejo de Castilla, se empezó esta pública Escuela de Dibujo, que vino a establezer por orden del Mui Ille. Sor. Dn. Jacobo Mª de Spinosa, del Consejo de S. M. y su fiscal en lo civil de la Real Audiencia de este Principado, su protector, Dn. Pasqual Pedro Moles, director [de la] de la ciudad de Barzelona, dejando por maestro de ésta, que será siempre filial de aquélla, al maestro pintor Juan Peñó”. Però a l’actual seu de la institució hereva de la primitiva Escola de Dibuix, al Carme, la inscripció que en recorda la seva fundació no és la que havia dictat Espinosa, sinó una altra en la que, sense deixar de referir-se al seu paper en la creació de l’Escola, s’hi intercalà el nom del bisbe Lorenzana, en agraïment als locals cedits a l’Hospici per al seu primer establiment: “A los 15 de julio de 1783, con presencia del magnífico ayuntamiento de la villa de Olod y con aprobación del Real y Supremo Consejo de Castilla, se empezó esta pública Escuela de Dibuxo, habiéndose dignado ceder la liberalidad del Ill.mo Sr. Dn. Thomás de Lorenzana, obispo de Gerona, las piezas del presente Real Hospicio y vino a establecer (por orden del M. Ille Sr. Dn. Jacobo María de Spinosa… [segueix el text com en la inscripció precedent]".
Inscripció en record de la inauguració de l'Escola, amb el nom d'Espinosa i també de Lorenzana


Espinosa seguí manifestant la seva voluntat d'estar al cas de l’Escola de Dibuix d'Olot. El 1785 es queixà a l'ajuntament perquè no se li havia notificat res de la festa de repartiment de premis que s’havia fet, i a la qual havia assistit el bisbe de Girona. Tot i això, en aquesta festa encara es féu esment que l’Escola havia estat establerta “por el fiscal de lo civil de la Real Audiencia de Cataluña D. Jacobo María de Espinosa, con aprobación del Supremo Consejo de Castilla, habiendo facilitado a este ministro todos los auxilios que le pidió para tan útil establecimiento la Real Junta particular del Consulado de comercio de Barcelona”, segons recollí la crònica de l'acte. Però fou la presència del bisbe Lorenzana la que centrà la festa, car hi repartí amb prodigalitat una colla de diners, al mestre Panyó, als alumnes premiats i fins i tot als que no tingueren premi. El 1787 algun assumpte portà Espinosa a interessar-s’hi de nou, perquè escrigué a l’ajuntament d’Olot: “Con la carta de Vm. de 20 del que rige, quedo tranquilizado sobre el punto de Esquela de Dibujo que me tenía impaciente. Doi las gracias al Ayuntamiento y no pongo duda en la perseberancia de ese cuerpo que sabe bien quanto importa ese establecimiento para la utilidad pública”. Però de mica en mica el bisbe anà agafant més protagonisme en les festes de repartiment de premis que es feien cada any, i el seu retrat acabà figurant entre les pintures de l’Escola. Després, el seu impuls en la creació de l’Escola de Dibuix de Girona (1790), de titularitat municipal, accentuaria la seva connexió amb la d’Olot, i a la llarga crearia en alguns la confusió que Tomàs de Lorenzana, l’ànima fundadora de l’Hospici d’Olot, hauria tingut a veure amb la creació de l’Escola de Dibuix d’Olot, eclipsant a qui en fou el seu veritable promotor, Jacobo M. de Espinosa.

Espinosa el 1787 va deixar Catalunya per ocupar el càrrec d’oïdor a la Cancelleria de Granada i allí li perdo la pista (a excepció feta, a nivell de notícies familiars, de la mort del seu pare el 1795). L’any abans de la seva marxa, Jacobo María de Espinosa havia felicitat els nous regidors de l’ajuntament d’Olot amb la certesa que el seu bon fer aniria a favor “de todos los particulares a quienes amo muy de veras”, una expressió d’afecte envers els olotins que poques vegades pot trobar-se en aquell temps en boca d’un funcionari vingut de tan lluny i que a Olot només hi havia estat de manera esporàdica. Encara més abans, a l'abril de 1783, l'ajuntament d'Olot s'havia referit a Espinosa com a "declarado protector de dicha villa y amante zeloso de sus progresos y adelantamientos", una apreciació que, no obstant, també tingué els seus detractors entre els sectors locals poc propensos a les innovacions i a pensar més enllà dels seus interessos, els quals acusaren l'ajuntament de rebre Espinosa "millor que al Illm. Bisbe de Gerona", segons expressió del moment. No hi ha dubte, però, que Espinosa no pot ser oblidat en la nostra història local. No cal pas que se li facin grans reconeixements, però sí que crec que no s'hauria de malmetre el seu record per tot el que féu en la formació de l'Escola de Dibuix.

Ah, per cert, tornant al principi d'aquest escrit, què fou de Pau Gibert, àlies el Mariner, aquell malfactor que se les hagué de veure entre finals de 1781 i principis de 1782 amb Jacobo M. de Espinosa, com a fiscal de l’Audiència? Hem vist que havia estat detingut a prop d’Olot amb l’auxili d’uns contrabandistes (cosa que no ens ha de sorprendre, ja que aquests eren els primers interessats que hi hagués pau en els camins) i portat a Barcelona. Espinosa en reclamà la seva condemna, amb un to animadversatiu i sense cap mena de clemència, en la vindicta pública del 25 de gener de 1782. La desgraciada fama de Gibert havia arribat lluny i això va fer que aquest seu discurs, en el que es relaten amb detall les maldats de l'acusat i s’hi justifica la petició de la pena capital, acabés a la impremta amb almenys tres edicions conegudes, dues a Barcelona i una a Girona. Fins i tot donaria peu a una cançó popular, “En Pau Gibert”, que podem trobar al Cançoner del Ripollès (1988). La feina del fiscal causà el seu efecte i Gibert fou penjat a la forca pocs dies després, com ho recollí Rafael d’Amat i de Cortada, en el seu famós dietari: “Dia 7 de febrer de 1782 donaren sentència de forca a les quatre hores de la tarda a tres reus lladres i assassinos, comprès lo famós Gibert d’envers Pineda i Calella [d'on era originari], el que cometé moltes crueltats, tant en morts com en robos de persones, i deshonrat minyones, el que tenia, per ses crueltats, consternada a tota la gent de per aquells encontorns".

dimarts, 27 de febrer de 2018

Amidaments, distàncies, mesures i geòmetres del cadastre

Als inicis del segle XVIII es demanava saber quant mesurava el terme municipal d’Olot. Era una de les moltes preguntes que l’intendent José Patiño havia adreçat a l’ajuntament en un qüestionari que volia començar a organitzar el nou impost exigit per les autoritats borbòniques a Catalunya, després de la Guerra de Successió, l'impost del “Catastro” o cadastre. Segons la resposta municipal, “lo terme de Olot, que·s compon de las paròchias de Olot, Sant Christòfol las Fonts y Sant Andreu del Coll, té de llargària, de llevant a ponent una hora, de amplària de mig dia a tremuntana tres quarts y mig de hora y de circunferència quatre horas”. S’hi afegí un croquis del terme (“La figura de dit terme és com la que aquí se troba delineada”) que, per dissort nostra, no s'ha conservat.

Ben cert que la resposta no brillava per la seva precisió, però la remissió al temps que es trigava a recórrer una distància era tan útil o més que expressar-se en unes unitats de longitud predeterminades. Un lloc és lluny o a prop, segons quin sigui el temps que es triga d’anar-hi caminant. La gent d’aquell temps tampoc no frisaven per amidar certes coses amb precisió, sinó que les distàncies tenien fins i tot un punt de consuetud. El 1726 tres testimonis de Besalú certificaren que la seva vila es trobava “situada casi en mitg y dins lo centro dels llochs que componen lo vegueriu estret de dita vila”, la qual era a quatre llegües de Girona, a sis de la Bisbal, a tres d’Olot i a quatre de Figueres, cosa que sabien, no pas com a resultat d’alguna comprovació sobre el terreny, sinó per la pràctica, “per haber nosaltres y quiscun de nosaltres fets diffarents vegades dits camins y haver vist la distància del lloch de uns pobles a altres y lo número de lleguas hi ha den de la present vila a quiscun dels sobra anomenats”, i també per la tradició, “per haver·ho hohit a dir a nostres antecessors y més vells”. Sí que a vegades s’exigia una major precisió en el que es deia, sobretot si entremig s’hi ficava l’administració pública. El 1764 a l’intendent de Catalunya li interessava saber la distància entre Begudà i Sant Feliu de Guíxols, potser en vistes a la tramesa de fustes de la muntanya a aquest port, per a la construcció de vaixells per a l’Armada. El càlcul es va encarregar a Pere Vives i Pere Planagomar, uns traginers familiaritzats en camins i distàncies. Per a complir l’encàrrec, es proveïren, segons explicaren en el seu testimoni, d’un “reloj fiel, que por este effecto llebavan” per controlar amb exactitud el temps del recorregut. Feren el camí per etapes, però sense deixar d’anotar les hores. El 10 d’abril sortiren de Begudà a un quart de vuit del matí i arribaren a l’hostal del Sallent a tres quarts de dotze (comencem, per tant, amb 4 hores i mitja de camí o de distància). De l’hostal en sortiren, dinats i descansats, a dos quarts d’una, i a tres quarts de vuit del vespre eren a l’hostal del Lledoner, a Sarrià (altres 7 hores i un quart de camí). L’endemà partiren matinet, a les sis, i es plantaren a l’hostal de la Taulera a dos quarts d’una (6 hores i mitja més). Havent dinat vingué l’últim tram, sortida a dos quarts de dues i arribada “en dicha villa de San Felío de Guíxols al punto de los dos quartos de las tres horas de dicha tarde” (una hora més a sumar-hi). Total, segons el còmput fet pels traginers, havien fet de camí “diez y nueve horas y un quarto poco más o menos”, resultant ser aquesta, per tant, la distància que hi havia des del seu punt d'origen fins a l'expressat port de mar.

Una altra qüestió que més endavant es va plantejar, era quant de lluny era Olot de la ratlla de França. Aquesta pregunta es va suscitar a rel de l’edicte que el 29 de maig de 1727 va publicar l’intendent general de Catalunya, en què manava que la gent dels pobles situats a menys de vuit llegües de la frontera amb França (o sia, a una distància de menys d'unes vuit o deu hores de camí) o a menys de dues llegües del mar, havien de declarar a un funcionari de duanes els seus fruits i gèneres (principalment llana, bestiar i fruits de les collites) i successivament les diverses modificacions que hi tinguessin. Se li va dir la “Llei del Manifest” i volia evitar el frau i el contraban, però la manifestació d’aquests béns suposava un tràmit carregós contrari als interessos de les poblacions pròximes a França. Com que hi havia dubtes en això de la proximitat o no, el 1732 va sortir una nova disposició que fixava el límit del territori que en quedava afectat. Pel que fa a l’actual Garrotxa, hi quedaven compresos tots els pobles que estiguessin més al nord d’una línia imaginària que passava per Puigpardines, el Corb, Finestres, Sant Aniol i Falgons.

Olot, vila comercial i manufacturera, i amb duana, queia de ple en aquesta zona delimitada per la “Llei del Manifest”, una circumstància de més nosa que servei. Dels intents per alliberar-se’n no en tenim constància fins a principis de 1759, quan l’ajuntament abonà 33 lliures, 6 sous i 8 diners per les despeses d’un recurs “a fin de exhimirse de la Ley del Manifiesto”. El 24 d’abril es nomenaren Esteve Cors i Antoni Morató “para midir el terreno de esta villa hasta la frontera de Francia, y para deduzir y allegar por parte del Común lo que convenga”. Poc després s’autoritzà a Morató que anés a Vic –Olot en depenia administrativament– “sobre la pretensión que tiene este Común de librarse de la Ley del Manifiesto”. La Intendència General de Catalunya, de qui depenia hisenda, va enviar a Olot dos geòmetres perquè comprovessin exactament si la vila queia fora de les famoses vuit llegües, com pretenia el seu ajuntament. De la feina que feren no en sabem els detalls, però sí la factura que hagué d’abonar-ne l’erari municipal: els seus honoraris per calcular la distància amb França pujaren a 380 lliures, 15 sous i 9 diners moneda barcelonina i les despeses que feren a l’hostal d’Olot que regia Mateu Prat, foren de 66 lliures de la mateixa moneda. El tema no reapareix fins el 1769, quan el 14 de març la Intendència General de Catalunya dictà sentència en el plet que havia instat l’ajuntament olotí. Segons aquesta, l’any anterior els geòmetres Bonaventura de Ávila i Marià Carbonell havien estat comissionats per tal que “practicassen las diligencias justificativas, para la idemptidad de la distancia que media desde la citada villa [Olot] a la raya de Francia”, amb el resultat “que esta villa dista más de las ocho leguas de la frontera o raya de Francia, y mucho más de las dos leguas de la orilla del mar”, per la qual cosa se sentencià “no ser comprehendidos en la Ley del Manifiesto los ganados, lanas y frutos de propia cosecha de la referida villa de Olot, y en su consequencia, que sus vezinos y moradores son libres y exemptos de manifestar los dichos frutos, ganados y lanas".  Llàstima no saber-ne com ho calcularen ni quina fou la mesura que els feia parlar d'una distància superior a vuit llegües.

Faig notar que en això de la Llei del Manifest, ens acaben de sortir i tenir-hi protagonisme dos “geòmetres” o, per dir-ho com ho recullen els textos, dos “geòmetres de sa Majestat”, és a dir, amb qualitat de funcionaris públics. Cal recordar que una part del nou impost del cadastre, implantat per Felip V a Catalunya, carregava sobre els béns immobles que tenia cada particular. Això obligà a confeccionar, arreu del país, uns registres de propietats immobles (el cadastre) amb el nom del propietari, l’extensió i qualitat de la propietat i els seus límits. En un principi se n’encarregà la confecció a persones més o menys qualificades de cada població, però més endavant es veié la necessitat de disposar d’un grup humà acreditat per a aquesta i altres funcions de recompte vinculades al cadastre, aliens als municipis, i es donà forma als geòmetres reials o geòmetres del cadastre. D’ells se’n sap poca cosa, començant per ignorar-ne la seva preparació ni de quina manera obtenien el reconeixement, llevat d’alguna disposició particular molt tardana. Només són coneguts, de manera compendiada, els geòmetres que treballaren a les terres de la banda de Lleida, gràcies a haver-se conservat aplegada bona part de la documentació cadastral que hi fou generada. Vegeu, en aquest sentit, Jesús Burgueño, “Els geòmetres del Cadastre de Catalunya”, Cuadernos de Geografía, Universitat de València, núm. 86 (2009), p. 261-288. En aquest treball hi consta una llista de 22 d’aquests geòmetres, amb alguns dels treballs cadastrals que realitzaren en poblacions molt diverses, i ens permet saber alguna cosa més dels dos geòmetres que intervingueren en la mesura de la distància d’Olot a la ratlla de França. Bonaventura de Àvila publicà diversos tractats d’àlgebra i de geometria aplicada a la mesura de terres; el 1768 havia treballat en el nou mesurament dels béns immobles de Planoles, conjuntament amb Marià Carbonell, l’altre geòmetra amb qui vingué a Olot, i de qui es coneix una llarga llista de treballs cadastrals que van de 1731 a 1785.

Volum del cadastre d'Olot de 1742, elaborat pel geòmetra Josep Mayol (ACGAX)
Però també puc completar amb més noms i notícies això que se sap d'aquests geòmetres del Cadastre. El treball més important que feren a Olot va ser la revisió del cadastre de la vila i terme efectuada el 1742, segons manament de l’Intendent General de Catalunya, Antoni de Sartine. Se’n va dir “nova recanació” (de cana, mesura catalana de longitud). En resultà un volum molt gruixut, d'una mica més de sis-cents fulls, que encara avui podem consultar als fons municipals d’Olot de l’Arxiu Comarcal, en el que s’hi descriuen amb detall un total de 983 peces de terra de la vila i els seus voltants. També hi consten 941 cases i masos i uns pocs edificis de caràcter industrial. A tal efecte van venir a Olot “para recanar el término y formar nuevo catastro de todas las fincas sugetas a él” el “geómetra de S. M. Joseph Mayol, Pablo Madolell del Puig, experto” i, nomenat per l’ajuntament, “Félix Guardia experto labrador del lugar del Esquirol del corregimiento de Vique, geómetra”. De Mayol, a qui se li atribueix la direcció d’aquesta recanació, en trobem dades en el treball esmentat de Jesús Burgueño sobre les geòmetres del Cadastre, que van de cap a 1716 fins a 1757, amb un buit entre 1741 i 1745, precisament els anys en què treballà en la recanació del Cadastre olotí. En canvi, els altres dos coautors de la recanació (només un d’ells amb titulació de geòmetra) són desconeguts i no se n'ha publicat cap altra feina cadastral seva.

Si s'examina amb una certa paciència el volum d’aquesta recanació, s’aprecia que començaren la seva feina pels camps a tocar dels termes de Sant Joan les Fonts i de Batet, i que de forma més o menys ordenada anaren recorrent tot el terme, consignant les dades de les peces de terra. Per a fixar l’extensió de cada una d'elles hi va ser utilitzada la quartera de 45 canes de llarg per 22,5 d’ample, que era la que s’usava a la sotsvegueria de Camprodon, a la que pertanyia Olot. Degueren treballar pels volts de l’estiu, perquè al setembre de 1742 la nova recanació pogué ser feta pública i s’habilità un termini de vuit dies perquè tothom que hi veiés algun error ho pogués dir. En aquesta ocasió Mayol s'estigué a Olot des del mes de maig fins el dia 10 d'octubre, allotjat a casa del negociant Miquel Fillol. L’original de la seva recanació fou lliurat a la Comptadoria General de Catalunya, a Barcelona, i se’n retornà a Olot una còpia que costà 65 lliures. Entrà en vigor el 1743 i es veu que de riquesa n’havia aflorat més de la que es considerava d’ençà de 1717, perquè ara l’ajuntament augmentà la remuneració al recol·lector d’aquest impost, a 115 lliures barcelonines, “por quanto por razón de la nueva recanación echa en la presente villa se concidera que dicho recaudador ha de tener mucho más trabajo que no han tenido los recaudadores de dicha real imposición que han sido hasta oy".

Passats set anys tornà a venir un geòmetra a Olot per temes del cadastre. Ara no es tractava de prendre mides sobre el terreny, sinó d’afinar el nombre de veïns que es considerava que hi havia a la vila i terme. Es veu que, un cop un geòmetra tenia prou mètode per censar terres i horts, aquesta seva pulcritud en els recomptes també l’habilitava per a comptar persones. Recordem que el que s’havia de pagar per cadastre no era assignat directament a cada habitant sinó que, de forma col·lectiva, es determinava per a cada poble la quantitat a ingressar a les arques reials i el seu ajuntament s’havia d’espavilar a repartir-ho entre els veïns, d’acord amb unes certes regles. Doncs bé, feia un parell d’anys que Olot reclamava una rebaixa de la part que els olotins havien de pagar en tant que individus (diferent del que també havien de pagar en tant que propietaris, si n'eren), al·legant tenir menys població de la que es deia. Després d’insistir-hi, s’aconseguí que al febrer de 1749 “el geómetra Joseph Romagosa passasse en esta villa de Olot para la revista de los personales” i fes les oportunes comprovacions. De Romagosa se’n coneixen d’altres treballs fets entre 1737 i 1758 en terres de ponent, amb un parèntesi entre 1747 i 1752, que coincideix amb la seva vinguda a Olot.

A la nòmina de geòmetres del cadastre que treballaren a la nostra comarca encara hi puc afegir dos altres noms, dels que no en sé dir més treballs llevat dels que foren fets aquí. L’un és Josep Roqué, geòmetra veí d’Avinyonet, que el 1764, a petició de Pere Gaffas, apotecari de Besalú, mesurà un terreny situat en aquesta vila, "y a la orilla del rio Fluviá que, según le han dicho, avia sido de viña plantado y ahora a causa de las escessivas avenidas de agua que acahecieron en el mes de octubre próximo passado se halla lleno de piedras y infructífero". Segons el seu parer professional, emès el 26 de febrer, el terreny mesurava dues quarteres i només amb molt de temps podria tornar a ser terra de conreu, cosa que –entenc– li restava valor cadastral. L’altre geòmetra és Jaume Amat, que era de Figueres. Per un motiu que no se’ns diu, el 1786 Josep Felip, de Palera, li encarregà la mesura de la casa i terres del Mas Felip d’aquella parròquia. Després de fer les mesuracions oportunes, el 27 de maig Jaume Amat declarà “que havia encontrat ésser la tinensa de ellas, a saber és la de la casa, hera, cabanya, trull y bassas sota la hera, de una vessana y un quart de terra ocupat per ditas cosas, lo hort de tres quarts de vessana, lo que se reputa per vinya de dos vessanas, lo olivar de altres dos vessanas, lo herm de iguals dos vessanas, la fruytareda ab parsias de una vessana y de dinou vessanas tres quarts de vessana lo cultiu, que al tot són vint y vuyt vessanas tres quarts de vessana, medit tot segons reglas de geòmetra".

Pel que fa a les estimacions a la menuda, Olot disposava dels seus propis patrons de mesura oficials, de caràcter municipal. Besalú també en tenia, això era comú a molts d’altres llocs (en alguna població catalana encara avui en dia es poden veure algunes mesures públiques de pedra fixades a la plaça o en algun carrer firal). A Olot tots els patrons de mesura que servien de referència estaven guardats a l’ajuntament en una caixa feta fer per a això. Per a major seguretat, tots ells duien gravades les armes o escut de la municipalitat. Dos inventaris fets el 1728 i el 1731 ens donen aquesta relació dels pesos i mesures oficials d'Olot:
A aquests patrons s'havien d'ajustar tots els mesuraments que fessin els particulars. Hi havia un càrrec públic, el d’afinador de pesos i mesures, que en garantia la seva fiabilitat. Era un càrrec que solia anar unit al de mantenidor dels rellotges públics de la vila i, per tant, es donava a serrallers i ferrers. A principis de segle XVIII aquest càrrec el tenia Miquel Armanguer; el 1728 passà a Francesc Planas, per tornar de nou als Armanguer, fins que el 1731 el recuperà Planas i en endavant el càrrec restà a mans d’aquesta família. Entremig, el 1725, figura com a “mesurador públic d’Olot” Jaume Costa. El 1780 l’Ajuntament, a instàncies dels diputats i síndic personer, féu comprovar “varios pesos y medidas de diferentes personas de la presente villa y término, y resultando del referido examen practicado por medio del fiel que tiene destinado el dicho Ayuntamiento alguna falsedat notable que no puede ni deve dissimular, ni mirar con indiferencia”, es va multar als defraudadors.

Cap a finals de segle corregueren aires de modernitat que demanaven un sistema de mesures universal i amb base objectiva, científica. Els que hi posaren fil a l’agulla foren els francesos, que emprengueren una expedició científica per fer el mesurament del meridià terrestre comprès entre Dunkerque i Barcelona, en vistes a la definició d’una mesura universal de longitud que tingués com a base un sistema decimal deduït de la grandària de la Terra. D’aquí naixerà el metre, la unitat que encara ara fem servir. Per a poder mesurar aquest meridià, calgué establir un sistema de triangles imaginaris que unissin uns punts bàsics d’observació, generalment, cims muntanyosos amb una àmplia visió de tot l’entorn. El 1792 va venir a Catalunya un dels dos científics que lideraren l’expedició de mesura, Pierre Méchain (1744-1804). Els seus apunts i dades d’observació van ser publicats al cap de poc de la seva mort (Méchain i Delambre, Base du système mètrique décimal, ou mesure de l’arc du méridien compris entre les parallèles de Dunkerque et Barcelone, exécutée en 1792 et annés suivantes, París, t. I-III, 1806-1810).

Dos dels cims des dels que es feren els mesuraments són a la Garrotxa, la Mare de Déu del Mont i el Puigsacalm. Els treballs precisaven de la col·locació prèvia o simultània d’uns senyals que fossin visibles i perfectament delimitats des de la distància. Pel que fa a la Mare de Déu del Mont, segons les notes de Méchain, com que l’ermita no oferia cap element que pogués servir de punt de vista, “j’ai fait élever un signal sur l’angle le plus nord d’un massif de maçonnerie, reste de ruines, ou plutôt de bâtisses qui paroissent n’avoir jamais été achevées”. Al damunt hi posà un cilindre de 3 peus de diàmetre per 4 d’alt. Al Puigsacalm, sense cap construcció al seu cim, s’hi estrenà un model de senyal que després Méchain utilitzaria en altres llocs i que consistia en una mena de tenda cònica de tres potes, en el vèrtex de la qual hi havia una superfície circular de dos peus de diàmetre i al seu damunt el cilindre de tres peus d’alt que feia de senyal pròpiament dit. Aquest model –explicava Méchain– “nous servoient tout à la fois d’abris et de signaux: on les observoit avec facilité et précision”. La previsió era que s’hi pogués fixar un sistema de llanterna reflectant que pogués ser vista de lluny al captard o a la nit, però el seu manteniment requeria d’operaris i d’un material dels que no sempre se’n disposava i s’hagueren de deixar estar perquè, a més, el seu ús “inquiétoit trop les habitans d’un pays où nous étions étrangers et où l’on craignoit déja la guerre”. Recordem que el 1792 feia tres anys que havia esclatat la Revolució Francesa, un esdeveniment que inquietava enormement les monarquies europees. 
Triangulació de Méchain a l'entorn del Puigsacalm i de la M. de D. del Mont

De la Mare de Déu del Mont, Méchain escrigué que “cette montagne est située entre les rivières de la Muga et de la Fluvia, à quatre lieues et demie dans l’ouest de Figuières, et a une lieue au nord de Besalù: elle est assez escarpée. On trouve sur son sommet un hermitage qui en occupe presque toute l’étendue. C’est du nom de cet hermitage (Nuestra Señora del Monte ou del Mundo) que la montagne prend le sien”. Pel fet que hi existís un santuari de llarga tradició, el cim era abastament conegut. Un parell d’anys abans, el viatger Francisco de Zamora, anant de Besalú a Tortellà, va deixar escrit al seu dietari: “A la derecha se ve la Mare de Déu del Món, situada en una elevadísima montaña que le proporciona una hermosísima vista del Ampurdá y Rosellón”. Els científics hi havien d’accedir portant al damunt, a més de l’avituallament, els elements de senyalització i el delicat aparell de mesura, i això no es podia fer aventurant-se per qualsevol camí. A la Mare de Déu del Món l’accés a la muntanya no havia d’oferir ni pèrdua ni especial dificultat, per la ja esmentada raó d’haver-hi un santuari, però en canvi deuria ser més complicat pujar a dalt de tot del Puigsacalm, un indret sense interès públic i, per tant, sense camins traçats més enllà de l’ermita i casa de Santa Magdalena. Escrigué Méchain en relació amb aquest cim: “C’est le plus haut sommet des montagnes de Vidra; il est d’une lieue environ dans le nord du village de ce nom, d’autant dans le sud-ouest de celui de Saint-Privat, et a deux lieues et demie de la ville d’Aulot [Olot]. On trouve sur cette montagne, et a demi-lieue du pic, la métairie de Platravé”. El fet que Méchain esmentés Sant Privat d’en Bas i la gran masoveria de Platravé (unes al·lusions molt concretes que no fa en altres llocs) podria suggerir que el camí seguit fou per aquesta banda i que, un cop a Platravé, potser amb auxili d’algú de la casa, haurien carenat la pujada fins el Puigsacalm.

Méchain féu els mesuraments a la Mare de Déu del Mont els dies 13 i 14 de setembre de 1792, després passà a fer-los des de Rocacorba (un altre vèrtex bàsic de la triangulació) els dies 17, 18 i 19, i finalment al Puigsacalm els dies 22, 23 i 24 del mateix mes. Aquí, just començar la feina el primer dia, “après la huitième observation le vent s’est élevé avec tant de violence qu’il n’a pas été possible de continuer”. Tant en un lloc com en l'altre, no es van poder dur a terme totes les observacions que s'hi havien de fer. A la Mare de Déu del Mont només es pogué mesurar l’angle que, juntament amb aquell vèrtex, formaven el Puigsacalm i Rocacorba. Això obligà els expedicionaris a tornar a tots dos llocs just un any després, el setembre de 1793. Méchain tornà a pujar a la Mare de Déu del Mont els dies 4, 5 i 6 per acabar la feina, destorbada en el primer dia altre cop per un fort vent (“Très-grand vent –anotà Méchain–, il est devenu si fort qu’on a été obligé de cesser et de porter le cercle [es refereix a l’instrument de mesura] plus près du mur, pour se mettre à l’abri et faire une autre série”). En aquesta segona vegada, no fou Méchain qui pujà de nou al Puigsacalm, sinó que els darrers mesuraments hi foren fets per un dels seus col·laboradors, l'enginyer i geògraf Jean-Joseph Tranchot (1752-1815), en els mateixos dies de feia un any, els dies 22 i 23 de setembre. Entre les mesures secundàries que ara es feren hi hagué la de l’angle que, amb vèrtex a la Mare de Déu del Mont formaven el Puig de l’Estela i “un grand clocher de la ville d’Aulot [Olot]”, i el que, des del Puigsacalm, feien el Matagalls i Olot. Méchain, tan precís en les seves anotacions, ens deixa amb el dubte de quin seria el punt de medició d’Olot. Si no vaig errat, Olot no es veu des de la Mare de Déu del Mont (sí, en canvi, l'ermita de Sant Francesc).

Set anys després, França va adoptar el sistema mètric decimal el 10 de desembre de 1799. L’Estat espanyol no ho faria fins el 1849 (Llei de 19 de juliol de 1849, Gaceta de Madrid del 22 de juliol). Això no obstant, la implantació efectiva del metre com a unitat de mesura va sofrir diversos ajornaments, en part per raons tècniques, però també pel recel envers els canvis, i no va ser fins el 1867 que se n’exigí el seu ús, tant en l’administració com, a partir de l’any següent, entre els particulars (Llei de 19 de juny de 1867, Gaceta de Madrid del 22 de juny).

diumenge, 21 de gener de 2018

Les petites memòries de l'olotí Miquel Saderra, nat el 1779

Miquel Saderra i Iglésias va arribar a ser un important adroguer olotí, amb botiga oberta al número 9 del carrer de la Claveguera (avui conegut amb el nom menys vergonyós de carrer d’en Francesc Serra i Ginesta). Havia nascut a Olot el 22 de setembre de 1779, fill de Pere Saderra i Gravalosa i nét d’altre Miquel Saderra, ambdós paraires d’ofici. Segurament que seria en l’assossegament de la maduresa de la vida, quan se li va ocórrer de redactar unes notes sobre història familiar del pare i d’ell mateix, que intitulà “Notícias de moltas cosas donadas per mi Miquel Saderra e Iglésias que tal vegada podran servir algunas per gobern de la casa y per servey del veniders”. Són uns pocs fulls, però com que d’aquest tipus de memòries a Olot més aviat n’anem escassos, el seu relat resulta de valor, en especial perquè ens permet de resseguir, amb paraules d’un protagonista i ni que sigui de forma breu, els mecanismes mitjançant els quals alguns olotins pogueren aprofitar les conjuntures de les dècades finals del segle XVIII i primeres del segle següent per fer progressos en l’art difícil de guanyar-se la vida i de tirar endavant la família. Una família que sovint hi treu el cap en forma d’anotacions espontànies, allunyades dels escrits de caràcter administratiu amb els que solem trobar-nos en matèries d'història.

El relat s'inicia amb els avis materns, perquè fou per aquesta banda d’on haurien vingut les primeres alegries en la composició del patrimoni familiar. El començament fa així: “Esta casa que avuy dia és Saderra fou comensada de Iglésias, que eran los meus abis, que se deyan Joan Iglésias y Maria Rosa Iglésias [cognom del marit] y Soler, que la dita era filla de la cantona més frente del devant del convent del Carme. Los dits abis feian de traginer en la sentúria de 1700. Estos tingueren família y resultà no tenir cap minyó, sinó sinch minyones y totas foren casadas y la dita Rosa, ma mare, fou casada com a pubilla per ésser la gran”. El 1762 Rosa s’havia casat amb Joan Prat, però es veu que l’home topà amb una vida malaltissa (“son marit estigué molts anys malalt”) i la deixà vídua. Fou llavors quan Rosa Iglésias es casà en segones núpcies amb Pere Saderra, el pare del nostre autor. En contrast amb l'inici del text, d'aquesta banda paterna no se n'hi fa cap esment i les seves dades les he hagut d’anar a buscar als llibres sagramentals de la parròquia de Sant Esteve d’Olot. Els avis paterns eren Miquel Saderra i Peronella Gravalosa. El pare, Pere Saderra i Gravalosa, era de Sant Feliu de Pallerols, però havia vingut a treballar a Olot, on el 1766 es casà amb Esperança Targarona. Al cap d’uns pocs anys la dona morí i el 1776 el vidu Pere es casà de nou (i aquí ja empalmem amb les "Notícies") amb la també vídua Rosa Iglésias i Soler, la mare de Miquel Saderra.

El nou matrimoni semblà ser prometedor, potser perquè a en Pere el treball no l’espantava. Ja he dit que era paraire d’ofici, però com que els seus sogres, que estaven ficats en el tragí de mercaderies, només havien tingut filles i cap noi, Pere entrà també en aquesta activitat, amb permís de la sogra, que encara era mestressa de casa: “Essent casats los dos viudos Pere Saderra y Rosa Iglésias, lo dit Pere prengué tot lo que ell tenia y ho portà tot en la casa de la Rosa sa muller, que encara vivia sa mare ma àbia [Maria Rosa Soler] y esta com a mastresa o abseptà [= ho acceptà] tot y lo Pere, que era parayre, féu corre també lo ofici de traginer de arròs y estamayre, y entre un y altre comensà esta casa de fer fortuna, de ahont comensa”. La base de la prosperitat de la seva casa hauria estat, doncs, la combinació entre el treball de la llana (l’ofici de paraire) i el comerç d’arròs i estam. De mal escatir és si el tragí de l’estam era d’anada o de tornada, de matèria prima que entrava a Olot o de productes manufacturats que en sortien. L’estam, provinent de la llana, tenia molt d’ús a Olot per a la confecció de barretines i sobretot de mitges. En les últimes dècades del segle XVIII, la implantació a la vila de màquines per a fer gènere de punt, principalment de cotó, propicià un moment favorable per a les manufactures i el comerç olotí, del que Saderra se’n fa ressò en el seu escrit. Després de dir allò de l’inici de la prosperitat amb aquests negocis, hi afegeix: “més quan se plantaren en esta vila las fàbricas novas de mitjes de estam, aquí fou quant lo dit Pera y Rosa comensaren la fortuna”. Pel que fa a l’arròs, ben segurament que l’aniria a buscar on se’n feia, a l’Empordà, a la plana de banda i banda del baix Ter, i l’introduiria cap a muntanya. El 1793 esclatà la guerra amb França (la Guerra Gran) i els negocis amb l’Empordà es trastocaren. Segons el relat, “en aquella guerra esta casa no patí desgràcias de pèrduas, sol perdé la tragineria del arròs del Ampordà, que se ni [= n`hi] feiha tant que aquesta casa lo tenia tan arreglat, que casi perdé al nom del arròs, per aver agut de esversar lo tragí ab sal y bi, que donava molt poch profit".

Cap a finals del segle XVIII Pere Saderra entrà en el negoci dels arrendaments municipals. L’ajuntament d’Olot disposava d’una sèrie de monopolis que li asseguraven unes rendes per al seu funcionament. Aquests drets l’ajuntament no els gestionava directament, sinó que els arrendava per un temps determinat, mitjançant subhasta pública, a diversos particulars per un preu fet, els quals confiaven poder-ne obtenir uns guanys majors del que n’havien pagat. D’aquest tema, l’escrit només n’inclou unes poques referències precises: “En dit any 1800 tinguérem arrendadas las carniserias y en est any se tingué un plet per la pells ab los vigatans, y no se guanyà res”. A l’Arxiu Municipal, als manuals d’instruments de l’ajuntament, hi ha els contractes d’aquests arrendaments, però en aquests anys la documentació és molt incompleta. Segons el que s’ha conservat, el 1799 l’arrendament de les carnisseries de la vila (la venda de carn no era lliure, s’havia de comprar a la carnisseria pública) va ser concedida a un grup de socis encapçalats pels olotins Pere Saderra i Josep Sargatal. Aquesta concessió fou impugnada per un altre grup, dirigit per Jaume Costa, que esgrimí que havien ofert vendre la carn a un preu menor, però l’ajuntament digué que la seva proposta havia arribat tard. En aquell mateix any el nom de Pere Saderra encapçala també la llista dels socis que obtingueren l’arrendament de la sal (el proveïment i venda a la menuda de sal de Cardona). El 1800, en discordança amb el que escriví Miquel Saderra sobre el seu pare Pere, l’arrendament de les carnisseries va anar a parar a Miquel Torruella i els seus socis. Desconec això del plet amb la gent del ram de la pell de Vic que cita el nostre autor. Potser vindria del fet que les pells del bestiar que s’escorxava a la carnisseria constituïa un altre arrendament municipal. Consta que el 1805 les pells foren arrendades a Ramon Andreu i a Bonaventura Boix, de Vic, i que a l'any següent ho foren de nou al primer d'aquests dos. Altres arrendaments d’aquests anys en què participà Pere Saderra, segons els manuals municipals, foren el de les parts dominicals del Mas Pradell (de propietat municipal) el 1801 i de nou el de la sal el 1803. Del 1804 hi ha una altra nota en les memòries de Miquel Saderra: “En 1804 lo pare fou company de tenir la carniseria y per un capítol de la tabba [el plec de condicions] deixaren la bast [= l'abast] de las carns y tingueren un plet ab lo ajuntament, que lo dit pare ne tingué bastant disgust". Semblantment al que he dit abans, també les actes municipals de 1804 es redueixen a un plec magre de fulls, que no ens ofereix cap auxili per a saber sobre aquest plet amb l'ajuntament, de tan mal record en el nostre home. A l'any següent l'ajuntament s'hagué de fer càrrec directament de l'administració de les carnisseries, perquè no es va presentar ningú que n'oferís un bon preu.

Enmig d'aquestes notes de caire més econòmic, Miquel Saderra inclogué en el seu escrit algunes referències de caràcter més familiar. Ja he dit que tant el seu pare com la seva mare s’havien casat en segones núpcies. Dels respectius primers casaments havien tingut només una filla cadascun. La filla del pare es deia Caterina i de gran es féu monja caputxina. L’entrada al convent de Girona (hi vestí l’hàbit el 1796, mudant el seu nom pel de Josepa) costà al seu pare 600 lliures, i encara n’hagué de gastar 200 més fins que professà a la vida religiosa tres anys més tard. La filla de la mare tinguda en el seu primer matrimoni, Antònia, es casà el 1788 amb Josep Masoliver, fadrí paraire, se li prometeren de dot 600 lliures i una calaixera amb les robes corresponents i, tot i que no es feren capítols matrimonials, “lo que se li prometé fou pagat doble”. Però les dues foren noies de vida dissortada: “Las dos minyonas, ditas Antònia y Sor Josepa, moriren mol jobes, y se pot dir màrtirs. La Antònia morí de part y la monja farida, que avia de anar en croses, lo que Déu Nostre Senyor, per ésser tan bonas minyonas, las tragué de aquest món per donar·los lo premi, en lo altre, de la llur paciència”. Del segon matrimoni nasqueren quatre fills: Maria Rosa (nada el 1777; el 1801 es casà amb Ramon Barcons), Miquel (l’autor de l’escrit, nascut, com he dit, el 1779), Jaume (1782) i Sabina (1784, morta al cap de poc). L’escrit també fa una acurada llista del procés de compra de cases i terres que es varen anar fent, un tema que ara aquí m'estalvio de detallar.

Entrats al segle XIX, Miquel Saderra va casar-se amb Ignàsia Alsina, un casament esplèndid que reuní la família d'arreu. “Lo casament fou en la octava de Chorpus, dia 19 juny 1802, ab tota pompa y festa que se podia pensar, ab unitat de parens de totas pars”. D’aquest matrimoni en nasqueren set fills, part dels quals, com passava sovint llavors, no arribaren a edat adulta. D’algun d’ells, Miquel Saderra ens en deixà una amorosa valoració, com en el cas del segon, Joaquim, nascut l’octubre de 1804: era el primer noi, “un noy de tota perfecció, mol temorós y mol entenimentat per apendre; va viure uns 8 anys complets”, fins que “en lo any 1813 lo noy primer Joaquim també agafà una desgana junt ab migraña de ulls que maleltiajà serca mitg any y morí".

El 1806 va morir el seu pare Pere. “Tingué un gros insult de feridura, que·s ferí de tot lo costat esquerra fins la llengua, que ab totas las consultas y remeys se li feren no se pugué aliviar. Visqué 19 dias y morí ab desconsol de la casa lo dimars de Carnestoltas a la tarde, que era lo dia 18 fabrer 1806. Se li feren los funerals de general menor ab misas corresponens”. Va ser enterrat a l'església del Carme d'Olot.

Entre 1808 i 1814 el país tornà a entrar en guerra contra França, aquesta vegada un conflicte molt més sever que el de la dècada anterior. Miquel Saderra (ara ja protagonista ell mateix de les seves memòries) no ens n’ha deixat cap nota local, però sí unes pinzellades de la desgràcia d’aquells anys. “En es [=est, aquest] any [1808] se comensà la guerra y me vas plagar la parayreria, perquè la cosa no anaba bé”. Més endavant en fa balanç, amb l’avinentesa de designar-nos aquella contesa com a “Guerra de la Dependència”, no pas de la “Independència” com en diria després la historiografia espanyola, perquè foren anys, precisament, de subjecció a França: “Seria per demés lo esplicar les coses que pasaren dende lo any 1807 fins lo any 1814 que durà la guerra de dependència ab los fransesos, lo que és cert que de penes, disgustos, sustos y espans foren grans, fins aberse de despetriar. Los pagos foren grans, los comestibles molt cars, encare que lo guanys eran bons, res no arribaba, lo blat arribà a 30 lliures la quartera, lo blat de moro en moltas parts de Catalunya a 56 pas. [= pessetes], lo fajol a 51 pas., lo bi bo a 30 lliures lo bot, y bi corrent a 50 pas., lo arròs y fideus a 24 cortas [= quartos] la lliura. Los pobres en part de Catalunya se morian de fam. Déu nos guardi de semblants treballs".

Pel que fa a la seva família, en un altre lloc escriu que aquella fou “una guerra que nos arruynà”, i que “vas tenir sort de dos amichs que me deixaren diners per poder pasar tan mala època”. Va haver de deixar les feines de paraire i s’arriscà, en plena guerra, a muntar una expedició comercial a Madrid. Una empresa així no era pas una novetat, perquè a Madrid hi havia una important colònia de comerciants catalans, i fins i tot algú d’Olot (com apareix també en el text), però fer-la en aquells moments era més agosarat. “Vehent que jo tenia desitg de adelantar la casa, vas probar un meu oncle Anton Morató de fer un viatge a Madrit de mercaderia surtida y fer·li portar ab los meus matxos, y lo mosso y lo company dit, que posaren tan cada un y se afectuà lo viatge, lo qual lo asertàrem, però se escaygué que los francesos en aquella època entraren en Madrit. Tots nostres plans foren frustrats. Lo comicionat me plantà la mercaderia y la deixà encarregada en un fill de Olot y después aquest morí y altre se·n encarregà, que tot anà de mal a més mal".

La història del viatge a Madrid no finalitzà en aquest punt. El 1814, quan faltava poc perquè la guerra s’acabés, Miquel Saderra mirà de recuperar alguna cosa d’aquella fracassada expedició. “Vas determinar de fer tornar lo meu moso en Madrit, a·ffi de poder replegar lo que pogués del mencionat viatge, y per compania de ell hi anà Ramon Barcons, y anà lo moso ab tres matxos”. Però les coses també se giraren en contra. Passat Reus, “aixiren lladres al moso y lo degollaren y quedà com a mort y los companys que anaren fugiren y después recolaren y lo portaren en Butarell, que allí, per medi de un facultatiu pràctich fou curat prompte y emprengueren lo camí de Madrit. Allí trobaren los diners de mercaderia envertits en vales reals a 60 pº [= per cent] de pèrdua y lo comisionat, per desfer·se dels vales, los bratà [= baratà, canvià] ab creas a 80 pº y las portaren en València y allí tingueren disgust ab lo resguart però a resumidas cuentas las bretaren en panyos y los portaren en Reus. Jo en Reus los vas bretar los panyos en llana bruta, en esta [Olot] la llana la vas bretar en tocinos. An fi de tot, la pèrdua fou grosa".

Va ser també durant el temps de la guerra quan morí la seva muller: “En dit any [1812] la Ignàsia, ma muller, sobre dels espans y sustos tingué una desgana de serca 4 mesos, y morí als 11 novembre de dit any 1812. Se li féu lo foneral corresponent de la casa, general menor y ella se dexà 300 misas que se li foren selevradas prompte”. El 24 d’abril de 1814 Miquel Saderra es tornà a casar, amb Francesca Oms (o Homs), filla del Molí de Castellfollit. D’aquest segon matrimoni en nasqueren vuit altres fills.

Però la Guerra del Francès i i fracassos com el de l’expedició a Madrid, l’obligaren a espavilar-se i allò que havien estat petits negocis acabaren convertint el seu establiment en una de les principals adrogueries d’Olot. Com que la guerra deixà el tragí de sal i arròs sense massa demanda, començà a traficar amb oli. Tampoc no li anà prou bé i decidí “comensar a tractar ab cacaus y sucres que jo no sabia lo que era” i això sí que li començà a rutllar, tot i la seva ignorància confessa sobre aquesta mena de productes. “Això fou lo motiu que en dit any vas comensar de fer fer xeculata y de en poch en poch, anant aumentan la botiga y anant entenent ab los gèneros y fou tan lo nom de la botiga que agafà, que arribà ésser de las principals botigas de Olot que així los que vindran después de mi pugan mantenir lo bon nom”. La botiga d’adroguer ocuparia una cantonada entre els carrers de la Claveguera i de Bellaire. La va acabar de comprar el 1813, en un estat molt precari, “tot dolent a punt de anar·se·n a terra, preu de 1200 ll, lluïsme 120 ll”. La seva posada a punt es faria un cop acabada la guerra: “En 1816 vas comensar la casa del cantó y continua·la en lo any 1817 y contant que entre las obras y guarnir la botiga de adroguer se me vas gastar 100 dobles de 4t, y per conseguir un tant vell gasto eixint de una guerra que nos arruynà, vas pendre un censal de 700 lliuras”. Un censal era, per entendre’ns, una mena de préstec.

A partir d'aquí les memòries es redueixen a la llista de naixements i defuncions familiars, amb només una al·lusió molt crítica al Trienni Liberal: “En 1820 començà la mala època del temps de la constitució que patírem en los tres anys mol sustos y no forem asesinats sinó de butxaca ab los gran pagos; però ne surtírem bé gràcia a Déu”. Miquel Saderra i Iglésias morí el 16 de desembre de 1857. L’hereu i continuador del negoci de l’adrogueria recaigué en Joaquim Saderra i Homs, nascut el 1820 de la segona muller Francisca. El 1846 es casà amb Serafina Mata. No sé dir quan es tancà l’adrogueria dels Saderra, però no subsistí més enllà d'aquesta generació.

Passats els anys, algú va decidir de posar en net el que no era sinó un quadern d’anotacions. Possiblement fos el seu nét Josep Saderra i Mata (1850-1924). L’autor d’aquesta nova versió de les memòries de Miquel Saderra hi posà ordre, hi féu alguns retocs literaris i algun paràgraf de nova redacció, i passà a tercera persona del verb tot el que era en primera persona. El nou redactor hi posà un títol més pompós: “Genealogía y notícia històrica de la successió, origen, progrés y actual estat de la família del Sor. Miguel Saderra e Iglésias, formada dels apuntes que inèdits deixà lo difunt escrits de pròpia mà”. A més, hi afegí unes notes sobre alguns dels fills de Miquel, especialment dels que seguiren la carrera eclesiàstica o la vida religiosa, com ara Ramon Saderra i Alsina (fill de la primera muller) que es féu caputxí, cantà la primera missa el 1834 i, amb motiu de l’exclaustració de 1835 passà a França, d’allí a Roma i acabà, després de moltes penalitats, a les missions de Mesopotàmia. D'ell hi ha inclòs un curiós compte de tot el que costà per a la família la celebració de la seva primera missa i que sobrepassà les dues-centes lliures. També s'hi troben unes breus notícies sobre Josep Saderra i Homs, que es féu jesuïta i passà per Roma, Bèlgica, França i finalment a l’Havana, i sobre un altre fill igualment jesuïta, Pere Saderra i Homs, que actuà a les missions del Brasil i després a Montevideo i a Buenos Aires. Com que, tot i la nova redacció, es tingué cura de seguir conservant el manuscrit original de Miquel Saderra, és d’aquest d’on he extret tots els textos que he transcrit aquí.

L'atribució que faig a Josep Saderra i Mata de la versió en net de les memòries del seu avi Miquel Saderra i Iglésias se sustenta en diverses raons: les dues versions d’aquestes memòries formen part del llegat que la família d’aquest olotí notable donà, fa unes dècades, a la ciutat d’Olot, guardades ara a la Biblioteca Marià Vayreda; fou un gran activista cultural i un pròdig escriptor de temes històrics i literaris, i versificador d’estil finament subtil i a voltes desenfadat. I això darrer s’adiu bé amb l’octava que, de forma anònima, inclogué en la portada d’aquesta versió en dedicatòria a l’autor de les memòries: “Serà en lo món perpètua sa memòria // en los anals de la fama quedà escrit // ja may serà son nom cosa il·lusòria // ni patrici tant honrat sentirà olvit: // gossant son esperit de immemorial glòria // per més que’l cos sia en cendra convertit // ocult entre las sombras de la terra // Olot no olvidarà a Miguel Saderra". D'això de no oblidar-lo, que per nosaltres no quedi.