dimarts, 7 d’abril de 2020

98. A fer el soldat ara mateix... o fuig corrents! L'aversió al sistema de quintes a Olot i comarca (1726-1745)

El 1726 Felip V va incloure Catalunya en una lleva general de 8.000 homes, cridats a omplir els regiments d’infanteria del seu exèrcit. Fins llavors els pobles de Catalunya, emparats en els furs i lleis que impedien l’enrolament dels catalans a l’exèrcit de forma obligada, havien aportat homes a l’exèrcit del rei amb voluntaris als que se’ls donava alguna gratificació o amb gent desvagada i sense arrelament local. En cas de guerra i de perill, els mateixos pobles organitzaven sometents i altres cossos voluntaris perquè actuessin al moment, en general molt més eficaços que l'exèrcit regular. En aquell 1726, doncs, la monarquia imposà als catalans canvis en el sistema de recluta, convertí tot el jovent masculí en possibles soldats i rebutjà el sistema tradicional de voluntaris o mercenaris. En temps de pau, això d’omplir l’exèrcit de gent vinguda de la necessitat i de la misèria podia ser un modus vivendi per als soldats, però no era pas un escenari prometedor, si bé també és cert que el desarrelament familiar i social dels voluntaris era un factor positiu a l’hora d’integrar-se en un cos com el militar. El nou sistema preveia que es fes un sorteig –una “quinta”– entre tots els joves de cada població i, toqués a qui toqués, els extrets quedaven forçats a anar a fer soldat, a servir el rei, com era manat pels preceptes divins. A partir de llavors a Catalunya parlarem de la “quinta”, la recluta per sorteig entre tots els joves obligats a tenir-ne números, a diferència de la “lleva”, el sistema emprat en els processos anteriors. Aquesta diferenciació cap a finals del segle XVIII s’havia diluït, en benefici del primer, i en els textos oficials les diverses denominacions castellanes de quinta, leva, recluta i reemplazo hi van acabar essent usades sense cap distinció semàntica.

Entre els pobles, aquesta novetat va ser una autèntica desgràcia. Sort del “solo” –és un dir– amb què la reial ordre de la lleva semblava dir que no n’hi havia per tant, perquè s’hi feia avinent que “los soldados que en esta leva se levantaren sirvan solo sinco años”. Els problemes van ser també per als regidors i batlles dels pobles, que eren els que ho havien d’aplicar amb els seus joves conveïns. Els regidors d’Olot, voluntariosos, miraren de fer allò que se’n diu fer alguna cosa i s’adreçaren al governador i corregidor de Vic “suplicándole se serviesse dispensarles el consuelo de poder buscar hombres voluntarios para ir a servir en la guerra, porque el sorteo podría recaher en personas que sentirían muy mucho haver de ir a la guerra y que sería de notable desconsuelo para su casas”. A pagès i en el treball els braços joves sempre són els més imprescindibles i si algú se'ls emporta, les famílies ho pateixen molt. Les gestions no va servir de res, la reial ordre era la que era i no admetia contemplacions. Van haver d’aplicar-la en els termes amb què s’expressava, o sia que “sea precisamente por sorteo sin admitir vagabundos ni desertores y sin que se puedan poner substitutos en lugar de aquellos a quien tocare la suerte".

La tria a sorts dels que haurien d’integrar-se a l’exèrcit del rei per un període de cinc anys anava d'aquesta manera. Dels 8.000 homes que es volien reclutar, a Catalunya li corresponia aportar-ne 836, distribuïts entre les diverses poblacions més o menys en proporció al seus habitants. Per exemple, a Olot li’n tocaven 6; a Besalú i la seva rodalia (Parròquia de Besalú [Sant Ferriol], Juïnyà, Ossinyà, Briolf i Fares) se’ls en demanaven 2; a Tortellà i baronia de Sales (Sales, Sadernes, Gitarriu, Riu i Entreperes) un de sol entre tots. I així a cada territori. Per part dels ajuntaments el primer que calia fer era confeccionar una relació de tots els joves que hi residissin, que fossin solters, que haguessin complert 18 anys i que no passessin de 40, i “que tengan la estatura, robustez, sanidad y disposición competente para el manejo de las armas y servicio de la guerra”. D’ells se n’havien de fer dues llistes, la dels que ho complien tot, i la dels que, pels motius que es podien al·legar, els rectors de la cosa pública de cada poble jutgessin que no complien la tercera de les condicions. Fetes les llistes, venia el sorteig. S’escrivien els noms de la primera llista (els aptes del tot) en paperetes, es dipositaven en un recipient i un infant de menys de 10 anys, innocent per tant, n’extreia tantes com soldats s’havien d’aportar, més un substitut pel que pogués ser, de totes les quals coses se n'aixecava acta. Però quedava encara un pas final, el més delicat i complicat: anar a capturar els mossos que els hagués tocat la rifa, abans no tinguessin temps de fer-se fonedissos, i conduir-los amb tota seguretat fins al lloc on s’havien de concentrar i lliurar a mans militars.

En teoria, el procediment no era complicat, però quan es juga amb les persones i els seus espais de convivència i de treball, res no és planer. Ho il·lustra el procés seguit a Tortellà i la baronia de Sales, on, entre tots, havien d’aportar a la milícia un únic jove. El dia 15 de desembre de 1726 es van reunir a casa del batlle de Tortellà els dos principals mossens de la parròquia, el mencionat batlle, els dos regidors del poble, el batlle de la baronia de Sales, els dos regidors de Sales, els dos de Sadernes, un únic regidor de Gitarriu, els dos de Riu i el regidor d’Entreperes, “y otras differentes personas del dicho lugar de Tortellá”. En total, catorze autoritats locals més el grup indefinit dels que no es volien perdre això de fer “una recluta o soldado para el servicio de Su Magestad, de los mossos solteros que habitan en dichos lugares, sus términos y masías”. L’acta inclou els noms dels joves considerats aptes: sospitosament, a Tortellà només n’hi havia quatre, en canvi n’eren 7 a Sales, 4 més a Sadernes, 5 a Gitarriu, 7 a Riu i 5 a Entreperes. Els noms d’aquests joves van ser “puestos dentro de unas membranas que entre todos hazen el número de treinta y dos rodolines, quales todos deven concorrer en dicho sorteo”, el qual va ser fet “en presencia de todos por Carlos Manella, menor de diez años” i sortí escollit Joan Palomer, criat del mas Sabater de Sales. Com a suplent, una nova extracció va donar el nom de Silvestre Argelés, jornaler d'Entreperes.

Arribada la nit del mateix dia del sorteig, les autoritats de Tortellà i baronia de Sales (ara, amb l’absència dels dos mossens) van fer colla per a anar a capturar al que havia estat extret en el sorteig. Ens ho explica un altre text notarial que dona fe d’aquesta actuació: “Nos subimos todos juntos de noche en la dicha casa y manso Sebater de Salas para tomar el dicho Juan Palomer, el qual no encontramos en dicha casa ni saber su hamo en donde era”. De moment, mans buides. L’opció immediata va ser anar a la recerca del substitut, però ja ens podem imaginar que el desenllaç no diferí pas de l’anterior: “Consequtivamente nos fuimos en dicho lugar de Entreparas y en la casa del dicho Silvestre Argelés para aprehederlo. Tampoco no lo encontramos en dicha su casa, haviendo dende entonces fechas varias diligencias para tomar el uno o el otro de dichos Juan Palomer y Silvestre Argelés y no haver encontrado el uno ni el otro, ni haver tenido noticia en donde se havían escapados, assí que jusgamos y tenemos por muy cierto que aquellos se han huido y escapado”. Clarivident deducció.

Encara fou més embolicada l’anada dels d’Argelaguer i veïnat de Sant Jaume de Llierca, a prendre el seu mosso a qui havia tocat de fer el soldat. Ho sabem també pel testimoni notarial de tres dels que hi participaren, Pere Palom, Joan Benet i Miquel Fàbrega, tots d’Argelaguer. Com en els altres pobles, s’havia fet el sorteig el dia 15 de desembre. Segons el testimonial, en aquell mateix dia, a l’hora “que devia esser entre las honsa y las dotze de la noche (...) vino en muchas casas para mandarnos, el Honor. Pedro Llobera, bayle de dicho lugar de Argelaguer, diciéndonos que lo havíamos de seguir llevando armas, sin explicarnos en qué parte havíamos de ir, sino que nos dixo que havíamos de ir por el servicio del Rey nuestro señor (que Dios guarde) y haviéndonos puestos en la siguimiento, llegamos a la hora que devía esser unos tres quartos de hora de la manyana del día presente (...) en el vecindario de San Jayme de Llierca, término y parroquia del lugar de Montegut. Y puestos en el circuhito de una casa nombrada el manso Riera, nos dijo dicho señor bayle que allá havía de capturar a Estevan Serra, mosso u criado de dicha casa y manso Riera, hijo legítimo y natural del lugar de Bagudá, por haver aquell salido a sorte de rodolín por una recluta u soldado que tocava hazer al dicho lugar de Argelaguer y vezindario de San Jayme de Llierca”. L’escenari queda definit i fàcil de resseguir: nit avançada, el mas Riera envoltat de gent armada perquè ningú no s’escapés de la casa, gent reclutada pel batlle amb segell de secretisme perquè no s’alertés qui no devia, i un mosso que, sabent-ho o no, havia estat condemnat a servir l’exèrcit, lluny de la terra, per una cadència d’anys que es farien eterns. A no trigar algú va sortir de la casa i va ser aturat pel batlle. Li preguntà si es deia Francesc. “Y él respondió que no, que se dezía Estevan”. Havia caigut a la trampa? Al moment el batlle el va detenir, amb l’explicació que, precisament, a qui buscava es deia Esteve. Però aquí no va acabar l’embolic. Obtinguda la peça, la comitiva armada començà a desfer el camí i, a la que eren cosa d’uns dos-cents passos enllà de la casa, es trobaren amb un dels regidors del veïnat de Sant Jaume de Llierca, el qual “dixo al dicho señor bayle que el mosso que havía capturado y se llevava preso, no era el que havía salido a sorte de rodolín”. Que no, que aquell era un germà. Per a més embolic, el regidor assegurà que el noi que portaven detingut, malgrat el que hagués dit, es deia Francesc. I que el que havia sortit per a fer el soldat es deia, efectivament, Esteve, però que no era pas aquell. Davant d’això, el detingut “dixo la verdad de que él no se dezía Estevan, sino Francisco”. Tornem a començar. Francesc se n’anà amb el regidor i la colla retornà al mas Riera. Arribats que hi foren, passà el que no podia deixar de passar: “reconocimos todos los quartos de dicha casa por ver si encontraríamos el dicho Estevan Serra. Y no haviéndolo encontrado, ohimos que el dicho señor bayle dixo a Pedro Serra, colono de dicho manso Riera, si sebía en qué parte era el dicho Estevan Serra, su criado. El qual le respondió que no sabía en donde era".

En tots aquests casos les autoritats militars no atenien explicacions, no perdonaven i s’anava a un nou sorteig. L’exèrcit era una institució que consumia jovent i els pobles els n'havien de fornir, fos aquest tal o aquell qual, però sense màcula en les formalitats que la reial ordre imposava. A Olot havia passat el mateix que en els altres pobles, que els sortejats havien escampat la boira i tocat el dos amb tanta celeritat com els donaven de si les cames. El dia 15 de desembre havien fet l’extracció dels sis mossos que se suposava que anirien a fer el soldat: Francesc Sitjar, Joan Pla, Josep Quatrecasas, Joan Puigdemont, Esteve Matavera, i Pau Llosas i Caset. Però el dia 23 l’hagueren de tornar a fer, pel mateix motiu que arreu, és a dir, atenent “dichos regidores que de los seys mozos sorteados, haviendo hecho todas las diligencias imaginables para aprenderles, solamente se han podido coger dos (que ya se han entregado al Sr. Corregidor de Vique) por haver huido dichos sorteados y demás solteros de esta villa, ni saber en donde tienen su paradero”. En aquell dia van haver d’extreure d’un càntir altres nou noms (inclosos els suplents), amb la prevenció “que se hagan todas las diligencias practicables para coger y aprender los demás que primeramente salieron en el día quinze”, sense deixar de capturar els sortits en aquest segon sorteig. Tasca difícil, perquè suposo que ens hem fixat en la lectura del text anterior, que d’Olot n’havien marxat no només els que els havia tocat, sinó també els “altres solters”, en una prudent prevenció per a evitar que un cop de mala sort els portés al càstig d'anys de vida en l'exèrcit.

A Besalú i rodalia havien efectuat el sorteig dels dos mossos que els corresponien un dia abans, el 14 de desembre. La dissort –dir-ne sort seria sarcàstic– va tocar a Simon Lladrera i a Miquel Puig, ambdós de la Parròquia de Besalú. Com a suplent per al que fos, va sortir el nom de Miquel Pla, de Briolf. Potser aquí la cosa va quedar més controlada, però una setmana després s’hi va haver de tornar perquè “el uno de los sacados a semejante sorte de rodolín por soldados (...), el nombre de qual es Miguel Puig, de la Parroquia de Besalú, no fue admitido por esser aquél loco”. La previsió de tenir ja un suplent no va servir per res. En aquesta segona votació va tocar haver de fer el soldat Pere Ferrer, jornaler del lloc d’Ossinyà, amb dos altres suplents. Ferrer va fugir a Begudà, on fou capturat pel regidor de Fares. Però sembla que des d’aquell moment li sobrevingué una sordesa i amb aquesta limitació de no poder sentir tocs de corneta, de tambor o els crits dels seus superiors, no podia pas anar a fer la guerra. Sobre si era o no sord, me’n guardaré prou de prendre partit. Només puc dir que dos dies després del sorteig, Antoni Llorens, Miquel Pujol i Vicens Batlle (els dos primers de Besalú i el tercer de la Parròquia de Besalú) testificaren tenir “bien conocido de trato y conversación a Pedro Ferrer, joven jornalero vecino del lugar de Ausinyá (...), del qual jamás hemos comprehendido en su trato y conversación que con él differentes vezes hemos tenido, fuesse aquel sordo, antes bien responder aquel muy prompto y dequadamente a las preguntas que nosotros le hezíamos, ni tampoco haverle ohido a dezir a ninguna persona de que fuesse sordo”. A més, Batlle digué haver estat a Begudà quan se’l detingué i que mentre feien camí (suposo que cap a Besalú) ell i d’altres acompanyants s’adreçaren en diverses ocasions a Ferrer “no con voz alta, sino baxa”, i que aquest “nos respondió siempre edequadamente a lo que le preguntamos. Y no podimos comprehender de que aquel fuesse soldo (sic)”. Amb una conclusió funesta per al pobre mosso: “Se ha hecho sordo por vallaques dende las nueve horas de la noche passada [quan va ser detingut] hasta agora y por tal sordo no le tenimos nosotros dichos attestantes ni lo tienen todas las personas que han tratado y conversado con él antes de prehenderle”. Els testimonis poden semblar insolidaris, però si algú fugia de fer el soldat, el seu lloc l’hauria d’ocupar un altre, no hi havia escapatòria possible. Potser seria un d’aquells moments en què afloren les contradiccions que la convivència dels dies asserenats sol mantenir en la foscor.

Amb tot això, ja es veu que la confecció de les llistes era el punt més compromès perquè era decisiu. Saber qui ja té divuit anys i qui n’ha fet quaranta, entrar o no en una o altra llista, tenir o no per malalt o per impedit un candidat, considerar si la poca talla d’un mosso és la que correspon per excloure’l o no de l’exercici de les armes, són qüestions que requereixen temps i informació, cosa que potser en els llocs petits era de més bon resoldre, però no pas a les viles de població nombrosa. I no menystinguem el factor de les influències, la familiaritat i els favors que podien fer moure noms o deixar-los-en caure com qui no se n’adona. Hi havia una contradicció en el sistema: per una banda calia fer publicitat de les llistes sobretot perquè no s’hi deixés ningú, però a la vegada les llistes requerien discreció per a evitar, en el possible, les fugues. L’examen de les llistes de què disposem ofereix dubtes sobre el rigor amb què haurien estat conformades. Dels 32 joves solters d’entre 18 i 40 anys que es deia haver-hi a Tortellà, la llista d’aptes només inclou quatre (quatre!) noms. Clar que 15 dels declarats exclosos ho eren per tenir l’ofici de paraire o de teixidor, un eximent contemplat en la reial ordre, però no s’avala que realment aquesta fos la seva condició laboral. En la resta es justifica la seva exempció amb genèrics com ara ser “molt malalt”, de “poca estatura”, ser fill de pare major de 70 anys, ser coix, etc. Com que havien de ser solters, un dels exclosos ho fou “por tener ya de mucho tiempo a esta parte la licencia de la Curia Romana para contraher su matrimonio” (quants matrimonis degueren sorgir pel temor a poder ser quintats?). A Besalú les llistes van ser protocol·litzades amb posterioritat al sorteig, cosa que donà peu a situacions lluïdes i misteriosament sobrevingudes, com ara haver d’excloure diversos joves a posteriori, l’un perquè “es de pequeña estatura y coxo, lo que se ha veriguado después de haver hecho el sorteo” (ningú abans no s’havia fixat que era baixet i coix?), un altre perquè “tiene una hernia intestinal vitual, lo que se ha veriguado después de haver hecho el sorteo”, i diversos altres exclosos tardans amb el motiu que “no llega en la edad de diez y ocho años, lo que se ha averiguado después de haver hecho el sorteo”. No em digueu que no fa sensació de poca escrupolositat si ho mirem amb ulls benvolents, o d’un cert tuf de potinejada si ho considerem des de la malfiança.

El fet que de la quinta en quedessin exclosos els homes casats i els que pertanyien a determinats oficis manufacturers, ens aboca a una última conclusió: en definitiva, els que havien d’anar a omplir les files de l’exèrcit, malgrat el nou sistema que pretenia igualar tothom davant l’obligació de servei militar, eren sobretot els de poca estabilitat laboral i familiar. A Besalú, dels 29 homes que anaven a la llista d’aptes, 17 d’ells tenien la condició de “criats”, gent que feia vida en cases d’altri o inclús en el monestir. A ells hi hem d’afegir dos “jornalers” (homes sense ofici concret, a disposició de qui els donés feina), i dos joves en fase de formació gremial, que en total representen el 72 % dels cridats a ser sortejats. El cas d’Olot és per força diferent, atès el nombre dels seus habitants i la dedicació de bona part d’ells en les activitats manufactureres, però ens deixa la mateixa sensació respecte dels cridats a la milícia. Cal distingir-hi entre la llista dels possibles mossos que vivien dins de la vila, i la dels que ho feien en el terme, en aquest darrer cas equiparable a les altres nuclis rurals de la comarca. Començant pels darrers, dels 68 homes inclosos en la llista del terme, el 41 % eren mossos, bovers o mulers; el 23,5 % eren fills de masovers; només un 10 % eren fills de propietaris dels masos (si bé cal aquí advertir que era habitual que els propietaris visquessin amb la seva família a Olot, on exercien de negociants o oficis de carrera); i el 25 % restant es repartien entre gent d’ofici divers, fills de jornalers o el cas de dos joves que feien de mestre d’escola particular en uns masos que s’ho podien permetre. Respecte dels 112 mossos de la llista d’aptes per a fer el soldat que habitaven dins de la vila, la situació experimenta certs canvis, però segueix tenint un to baix: el 44 % eren fills de pare amb professió reconeguda (segurament no serien fills primers, perquè aquests seguirien l’ofici patern); el 33 % eren aprenents o fadrins (els que més hi ha són d’aquests darrers), és a dir, joves, en general de fora d’Olot, que eren aquí per a fer l’aprenentatge d’un ofici al costat d’un mestre reconegut i que, per tant, ara podien veure truncat el seu accés a una professió; i el 22 % i escaig es repartien entre fills de jornalers, mossos i altres situacions, com ara 4 estudiants. No es pot pas dir, doncs, que l’obligació d’anar a fer el soldat a través del sistema de quintes fos massa democràtica o igualitària, les xifres vistes amb detall revelen que aquesta obligació carregava majoritàriament sobre els fills de les famílies de poca condició social i econòmica. És de notar que, a la llista d’Olot, molts dels mossos de les cases de pagès del terme ni tan sols hi són inscrits amb el seu nom i cognom, com passa amb la resta i era obligat de fer, sinó amb fórmules despersonalitzades i de poca fiabilitat, a la manera de “lo mosso o bover del manso Faja”, “el mosso de mayor edad del manso Fábrega” o “un mancebo labrador habitante en el manso Clusells".

Quatre anys després, una nova reial ordre del mes de desembre de 1730 manà fer altre cop una quinta o lleva de 4.806 homes, dels quals Catalunya n’havia d’aportar 169 i poc temps després, el 1732 se’n tornà a fer una altra de 7.153 homes més, 230 dels quals havien de sortir de Catalunya. El procés (desenvolupat al llarg dels anys següents) fou similar a aquell primer de 1726 i no em repetiré en el detall. Una novetat important en la comarca fou que, si bé en la quinta de 1726 els rectors de les parròquies havien assistit i s’havien integrat a la presidència de l’acte del sorteig, ara tot foren excuses per no ser-hi presents, una actitud que els textos donen a entendre que era força generalitzada, com si se’n volguessin desinteressar o apartar de forma desdenyosa. En deixaren constància els regidors olotins en les actes municipals de 1733: “Habiéndose pedido por parte nuestra a los párrocos de la presente villa de Olot, se sirviesen assistir en el presente auto de sorteo, han respondido esto es, el Rdo. Dn. Jaume Quera, sacristán, que estaba ocupado por cosas de la Curia, y el Dr. D. Manuel Soler, domero, que estaba indispuesto. Y así no podían assistir en dicho auto de sorteo”. L’octubre de 1734, el corregidor de Vic deia estar preparant una relació dels rectors de parròquia que havien assistit o no als actes de sorteig de quinta en la seva demarcació i demanà al batlle d’Olot un detall de “lo que hubiese ocurrido; u en caso de haber sido por la negativa de parte de los párrocos de esa villa, me enviará usted un testimonio para ponerlo con otros que han faltado en el corregimiento de mi cargo”. El que havia passat era que el 17 d’agost el batlle s’havia presentat davant dels dos rectors de la parròquia de Sant Esteve, mossèn Quera i mossèn Soler, “y les dixo si querían asistir al sorteo de los mossos solteros de dicha villa de Olot, que el día 17 se devia haver en la casa de dicho ayuntamiento (...), respondiendo que no podían assistir a dicha extracción por estar ocupados por dicha iglesia parroquial".

D'aquestes altres quintes dels anys trenta se n’ha de tornar a posar en relleu el poc entusiasme i fins i tot aversió que suposava per als pobles veure que alguns dels seus joves, en plena edat de treballar i d’atendre l’entorn familiar, eren obligats a desaparèixer durant uns llargs anys, entregats per obligació a la vida de la milícia. Les fuges, les desaparicions de joves a les portes d’un sorteig de quinta, seguien essent a l’ordre del dia i a cada nova convocatòria les autoritats polítiques del país havien de fer més notòries les amenaces i les penes contra els que es fessin escàpols. Dels sis mossos extrets l’agost de 1734 a Olot, es veu que, segons declaració de l’ajuntament, “solo se pudieron haber 2 de dichos sorteados, habiéndose ausentado los demás de la presente villa, sin haber podido saber su paradero, sin embargo haber hecho varias diligencias a este fin”. Passada una setmana sense haver-los trobat, “nos conferimos en las casas de los dichos sorteados requiriendo a sus padres, hermanos y amos respectivamente, dixesen donde estaban los dichos sorteados; nos respondieron que no estaban en sus casas ni sabían en donde se hallaban, por haberse ido de sus casas algunos días había”. D’aquí a pujar l’últim graó contra els fugitius: “Pasamos hoy inmediatamente por medio de publicación de pregón, en publicarles por reos incursos en las penas prevenidas en dicha Real Ordenanza” de convocatòria de la lleva. Els fugitius o les seves famílies podien ser multats amb 100 lliures, si bé aquesta vegada l’ajuntament es guardà d’aplicar-ho als seus familiars, per no haver-se pogut justificar “que sus padres, hermanos ni amos, hayan contribuido ni consentido en su fuga”. Encara sort.

També haig de dir que algun cop la cosa acabava bé per als interessos de les autoritats locals, obligades a cumplir el que els era manat: el 1732 el batlle de Bassegoda explicà que un cop fet el sorteig dels pobles i vist “que los mancebos todos se huyian dentro la Francia”, atès que ell era ben a prop de la ratlla amb aquest país, per on els sortejats es feien escàpols, els regidors li demanaren “que les hiziese entender a los que havian sorteado, que no se ausentassen, que se los daría alguna cantidad de dinero por regalo, a fin que sirviessen de gusto y con toda fidelidad al rey”. Amatent a l'encàrreg rebut, anà fins a Ribelles, a tocar de França, on féu cridar “con seguridad” a Andreu Campduras, veí del poble, i li demanà que accedís a fer el soldat, amb la promesa d’una gratificació. Quant? Va preguntar el jove. “Siete doblones de ocho de buen precio, y otros quales hazen la suma de ciento y noventa y seis libras moneda barcelonesa, y un par de camisas”, li oferí el batlle. El jove trobà l’oferta suficient i, acompanyat pel regidor de Llorona, fou portat a Besalú, on se’l detingué per a ser portat a Girona. Ep, que no hi hagi cap dubte, abans se li pagà tot el que se li havia promès; la paraula donada era sagrada, com havia de ser.

En els anys quaranta es tornà al sistema de lleves, la recluta de voluntaris per a la milícia. Llavors els entrebancs vingueren per la banda del cost que això suposava per als ajuntaments, ja que aquests havien de facilitar uns primeres recursos econòmics per a fer atractiu l’enrolament dels voluntaris. El 1744 tocà a Olot haver de buscar dotze joves que s’avinguessin a anar a fer el soldat i l’ajuntament no trobà altra sortida que demanar una contribució extraordinària a la població, “hazer un repartimiento por menor entre los vezinos y moradores de dicha villa, a fin de satisfazer la gratificación de dichos 12 hombres”. Ara bé, quan a l’any següent entraren els nous regidors a l’ajuntament d’Olot (es mudaven cada any) “hallaron no haverse aun hecho la entrega del número de soldados que tocaron a dicha villa, por no haverse cobrado la tasa hecha a cada uno de los individuos de ella”, i com que les autoritats els reclamaven els 12 homes, “no hallándose dinero suficiente para satisfazer la gratificación a los soldados”, van haver de demanar un préstec particular que comptaven retornar un cop tothom hagués pagat. Però en aquell 1745 el rei exigí a Olot altres 7 mossos més, i vinga a tornar a demanar una contribució a tota la població, amb l’agreujant que els que gaudien de privilegi militar al·legaren no haver-la de pagar. Havent recorregut a la Reial Audiència de Barcelona, es respongué a l’ajuntament olotí amb to bonàs, donant per fet que els privilegiats serien els primers a no voler desairar les disposicions reials: “El Rey tiene mandado que se haga esta recluta como la del año pasado, satisfaciéndose los gastos indispensables por el estado general de la villa [la població comuna] y contribuyendo voluntariamente a ellos los que gozen de privilegio militar o de privilegiada exempción, a que no se negarán una vez que Su Magestad pide como voluntario este servicio”. De bona voluntat poca o gota, perquè a l’any següent els olotins que gaudien de privilegi seguien sense voler pagar per a la gratificació dels que es presentaven per a anar a la milícia pel contingent olotí.

El 1770 es va voler posar en pràctica una nova fórmula amb pretensions de ser definitiva i perdurable, el reemplaçament anual obligatori, en el que, per a aquell primer any, Catalunya havia d’aportar 2.400 homes. Començà un estira-i-arronsa entre el que la reial ordre manava i el rebuig popular que suscità, i que desembocaria el 1773 en el conegut episodi viscut a Barcelona que coneixem amb l’expressiu nom d’Avalot de les Quintes, que obligà les autoritats a haver de recular. L’encaix del servei a l’exèrcit amb la vida i la construcció social i fins i tot econòmica, a Catalunya sempre va patir de mala peça al teler. Com va deixar dit en una ocasió el Marquès de la Mina (Santiago Miguel de Guzmán), que va ser capità general de Catalunya entre 1742 i 1767 i que per tant coneixia bé els catalans, “es tan odioso a este País el nombre de quintas”, que “se despoblaría el Ampurdán y la Cerdaña huiendo de las quintas”. Veient la documentació olotina, ves si no hi hauria pogut afegir també la Muntanya, el nom amb què es coneixia el que ara és la Garrotxa.

dimarts, 24 de març de 2020

97. La portalada petita del temple de Sant Esteve d'Olot (1722)

Després de dècades –anys i panys– de tenir barrada la porta de l’església parroquial d’Olot que dóna a tramuntana (a l'esquerra, mirant l'altar major), no deu pas fer massa que s’ha tornat a obrir, diria que repintada i tot. Deu ser perquè la porta principal s’ha hagut d’inutilitzar de forma provisional per les obres de restauració que s’estan fent a la façana. Benvinguda restauració, no només pel benefici que n’obtindrà la façana, sinó perquè, de retruc, ens ha permès de redescobrir la portalada que emmarca la mencionada porta. La portalada només és visible des de la banda de fora del temple, però l’existència d’una segona porta exterior, també sempre tancada, ha fet que fos una obra que quedés condemnada a la invisibilitat i ignorància. Consisteix en un marc de pedra picada, amb una llinda contornejada per una motllura, un floró i petxina amb una imatge, i la inscripció “AN. DOM. 1722”, o sia “Any del Senyor de 1722”. És una obra senzilla, però que per això mateix captiva i més considerant que a Olot d’aquesta mena d’elements arquitectònics i ornamentals amb pedra n’anem més que escassos.

La data de la llinda és clara i precisa. Quan a les llindes antigues s’hi indica un any, sempre és el de l’inici de la construcció i no pas el del seu acabament, de la mateixa manera que hom significa la primera pedra i no pas la darrera. En el nostre cas coincideix amb la data de signatura del contracte per a fer aquesta portalada, que fou el 16 de novembre del 1722. Els dos mestres d’obra (paletes qualificats als qui de vegades se’ls donava el nom premonitori d’arquitectes) que reberen per part dels Obrers de la parròquia de Sant Esteve l’encàrrec de fer-la van ser Pere Almoyneria i Esteve Valls. Ens manca un tercer nom, potser el que més ens hauria agradat de saber, l’autor de la figura que hi és representada i que quedava exclosa d’aquell contracte. Eren Obrers en aquell any mossèn Jacint Corsellas, el doctor en drets Francesc de Sala i Brandia, el botiguer Onofre Serrat i Calvó, i Joan Masdexaxars, propietari rural, tots d’Olot i el seu terme.

En el moment de signar el contracte, els Obrers ja disposaven d’una traça o planta del que volien que es fes, “exceptuant·ne la figura de Santa Sabina que·s troba esculpida en dita planta, la qual no deuen fer dits mestres de casas”. La feina dels dos mestres havia de ser fer “de nou la portalada de la porta xica de dita parroquial iglèsia de pedra picada” i també posar “novament de pedra picada que necessitaran mudar·se las pedras vellas y posaran de nou en tot lo redador de dita porta”, havent de quedar el conjunt “ab la deguda perfecció y segons reglas del art”, sense apartar-se del model contingut en la planta. També seria feina seva assentar-hi les portes de fusta. La nova portalada havia de quedar acabada a tot estirar el dia de Pasqua de Resurrecció de l’any següent. Per part dels Obrers es comprometien a facilitar als dos mestres de cases “tota la pedra necessària per fer ditas obras y entregar·la a ells dits mestres de casas a peu de obra de forma que dits mestres sols degan picar, paredar y assentar aquella”. En justa compensació pel seu treball, Valls i Almoyneria rebrien 212 lliures barcelonines que els serien pagades en tres terminis de 70 lliures, 15 sous i 4 diners, els dies 15 de desembre (1722), 15 de febrer (1723) i el darrer “per tot lo mes de juny” pròxim. Com se solia estilar en aquest tipus de contracte, els Obrers es reservaven el dret de fer examinar l’obra acabada per dues persones perites en l’art –pagant-los la feina els dos mestres de cases– en el supòsit “que en dita obra se trobàs alguna falta o no fos feta aquella en tot o en part en deguda forma”, en el qual cas “los dits Valls y Almoyneria la prometan tornar fer a llurs propris gastos y açó fins y a tant que dits visuradors trobaran estar la dita obra perfetament segons lo dit modello y de llur art".

El temple de Sant Esteve que hi havia a Olot en aquell 1722 era ben diferent del que tenim ara, el qual és fruit d’una profunda ampliació gestada a partir de 1748 i amb un inici efectiu dos anys més tard. Respecte de quan s’acabà aquest nou temple, costa d’afinar-ne la data, perquè si bé la seva inauguració fou el 1763, encara hi havia treballs pendents, com ara la façana principal que ara s’està restaurant, que no es culminaria fins el 1798, amb la benedicció de la creu que la rematava. L’església de 1722 era de proporcions més reduïdes que no pas l’actual. Dels seus murs en queden el llenç de pedra envellida que es veu a la banda del carrer de Sant Esteve, restes del campanar encastat ara en l’enorme creuer i algunes construccions del costat de tramuntana que quedaren absorbides pel nou temple. Aquesta banda de tramuntana (on ara hi ha la portalada dels mestres d’obra Valls i Almoyneria) té un especial interès perquè va ser objecte d’importants obres en el final del segle XVII i la primera dècada del segle XVIII.

La primera notícia sobre aquestes reformes és de 1692, de quan l’ajuntament atorgà quatre dobles en ajuda de la “capella y altar ab las figuras de Nra. Sra del Roser, St. Steva y Sta. Sabina de bulto [= en relleu], fahedor en lo portal del Firal”, amb l’encàrrec a Gabriel Gurri i Esteve Godo de vigilar la correcció d’aquesta obra. Pocs anys després, el 1698, es parlava ja obertament d’haver-hi en curs la construcció de la capella del Roser, una obra de la seguirem tenint-ne notícies en els anys immediats, bàsicament de caire econòmic (perquè tota obra complexa se sol iniciar amb molt d’afany, però se sol haver d’acabar amb altes dosis d’esforç). A primers de 1701 la documentació afegeix a les obres tres altres capelles, la del Santíssim, la de Sant Eloi i la de Sant Josep, en una mena d’equilibri a tres bandes. Segons expressava la confraria de la Minerva o del Santíssim, havien determinat fer una capella nova i cedir la vella a la confraria de Sant Josep, però es veu que això anava lligat al fet que els de la confraria de sant Eloi continuessin les obres de la seva respectiva capella, sense la qual no es podia fer la del Santíssim. Però en aquell moment els de sant Eloi tenien aturada la seva obra “per lo embaràs de cert litigi”, i en conseqüència els de la Minerva s’adreçaren a l’ajuntament perquè dels fruits de la Pia Almoina se’ls pogués cedir “alguna quantitat pingüe per dit effecte”, petició que l’ajuntament concretà en 300 lliures barcelonines, que els foren concedides sota determinades condicions. Mentre seguien aquestes obres, el 1702 se n’hi afegí una de nova, la fàbrica d’una nova sagristia, per a la que l’ajuntament també féu donatiu d’altres 200 lliures. No foren pas aquestes les úniques aportacions de l’ajuntament, sinó que n’hi seguiren havent en els anys immediats, totes pel sistema de ficar la mà en la caixa de la Pia Almoina. Un dels pagaments d’aquestes obres es féu a favor del conegut escultor Josep Cortada, d’un fadrí seu i d’un aprenent, “per la feyna han feta treballant per la capella del Sagrament".

Les obres degueren continuar fins a 1706 o 1707, seguides de la feina de completar les capelles amb els respectius retaules, circumstància que ens enllaça amb la història dels dos esplèndids retaules que ens han pervingut, el del Roser i el de Sant Josep. Aquestes capelles i sagristia nova suposaren la primera gran intervenció moderna en el temple antic de Sant Esteve, abans de la profunda ampliació que s’hi emprendria unes dècades més tard. Passada la Guerra de Successió (a Catalunya, 1705-1714), encara es feren alguns altres treballs d’adequació i ornamentació, començant per enllestir els esmentats retaules del Roser i de Sant Josep, (que, entre canvis d’autoria i feines de daurada, no s’enllestiren del tot fins ben entrada, i gairebé acabada, la dècada dels anys vint), més alguna obra estructural menor, com seria la construcció d’aquesta nova portalada de 1722.

El contracte signat el 1722 entre els Obrers de Sant Esteve i els dos mestres de cases deixa clar que la imatge que havia de coronar la portalada seria la de santa Sabina. La devoció a aquesta santa havia arrelat i s’havia popularitzat a Olot en no gaire temps. El 1667 unes relíquies seves vingudes de Roma, havien estat portades per un jesuïta a Olot, on foren rebudes amb gran solemnitat i festes. Segons la tradició, la santa havia estat martiritzada i quan se’n descobrí la seva tomba, se li haurien trobat, al costat de les restes del cos, l’espasa actora de la seva mort i una ampolleta amb la seva sang. A Olot hi arribaren uns ossos i part d’aquesta sang. D’immediat es buscà la manera de fer-li una capella pròpia, on es guardarien les relíquies exposades a la veneració dels fidels. Després de diverses controvèrsies sobre si construir-la a l’exterior però adossada a l’església de Sant Esteve, o si construir-la a l’interior, s’optà per la segona solució. Quan s’excavà a tocar de l’altar major, hi foren descoberts uns fonaments antics –tal volta de l’església romànica– que s’aprofitaren per a l’ocasió i que facilitaren poder estrenar la nova capella en un temps rècord, l’estiu de 1668. Era sota de l’altar major i s’hi s’accedia per uns graons en sentit descendent. També, en el pas de segle i primer anys del XVIII s’obraren diverses peces ornamentals relacionades amb la Santa i les seves relíquies.

Ara, doncs, el 1722, acabades unes i altres obres, tocà el torn de dignificar la porta “petita” (per diferenciar-la de la porta "major") de l’església parroquial, la qual es posaria sota l’advocació de la santa esdevinguda olotina. Poc abans que s’emprengués aquesta millora ornamental, s’havia produït un fet rellevant per a la seva devoció: el dia 5 de maig de 1722, reunit l’ajuntament amb el batlle reial, atenent la protecció que s’havia rebut de la santa i els miracles obrats a favor dels olotins d’ençà de l’arribada de les seves relíquies, determinaren erigir santa Sabina en patrona de la vila d’Olot (“eligimus, accipimus et deputamus dictam inclitem et martirem Christi divam Sabinam in patronam, advocatam et protectrissem dicti hujus oppidi Oloti”), decisió que tot seguit va ser ratificada per la Comunitat de Preveres de Sant Esteve i elevada a l'autoritat episcopal.

A santa Sabina sol representar-se-la amb una espasa a la mà (símbol del seu martiri) i amb una petita urna a l’altra mà o als seus peus, en remembrança del flascó amb la seva sang. La veritat és que, vista des del pla, i per tant amb un obligat distanciament, en la imatge que ara podem tornar a contemplar en la porta de tramuntana de Sant Esteve, no hi resulten del tot clars els atributs que permetrien d’identificar-la amb santa Sabina. A la seva mà esquerra en penja una mena de bossa obrada en metall, que des de baix resulta de mal interpretar. Faria falta accedir-hi i acostar-s’hi de ben a prop per a examinar-la en condicions, però això en aquests moments no m’és possible de poder-ho fer. El que sí que puc dir és que aquesta és la portalada contractada el 1722 a partir d’un projecte que tenia al damunt de la llinda la imatge de Santa Sabina, i que en els anys anteriors a l’eixamplament total de l’església era coneguda com “la porta de Santa Sabina”. Llavors estava situada a l’altra banda, al davant de l’escalinata que connectava amb el camí esglesier que ara porta el nom de Sant Tomàs. Així és de veure, per exemple, en un text dels anys quaranta del segle XVIII, en el que, quan es parla de la processó que es feia cada any el dia de la Candelera, hi llegim que sortia de Sant Esteve, anava fins a Santa Maria del Tura i retornava a la parroquial “per lo carrer dels Clivillers, per la plaça del Àngel, puja per la escala de la porta de santa Sabina, entrant en la porta major”. I de manera semblant, en el mateix text, quan es refereix a la processó que es feia en tots els tercers diumenges de mes, s’hi llegeix que sortia per la Porta Major de Sant Esteve, “y en arribar lo tàlam al peu de la escala que és devant la porta de santa Sabina se incensa segona vegada (...). Entra per dita porta y proseguix la professó fins al altar major, pujant al presbiteri per la part de la epístola".

Els autors de l'obradura de la portalada, Esteve Vall i Pere Almoyneria, pertanyien a dues famílies de llarga trajectòria generacional dedicada a les obres i construcció en pedra, amb feines com ara arreglar una casa o fer-la de bell nou, la construcció d’una paret o d’unes escales, fer obres en algun molí o edifici de manufactures, i també el que podríem dir-ne “obra pública”, per exemple el manteniment de les fonts o la reconversió de cases en casernes. Pel que fa a Esteve Vall, el cognom patern a voltes el veiem també escrit Valls i, pel que fa al segon, el seu patronímic es presta a una escriptura fluctuant: Almoineria, Almoynaria, etc.

Diria que Almoyneria és un cognom occità, ja que el primer d’aquest cognom que sé a Olot, a finals del segle XVII i ja amb l’ofici de mestre de cases, era natural de Tula, una població de la regió de Nova Aquitània, rebatejada en francès com a Tulle. El cens d’habitants d’Olot de 1716 ens diu que Pere Almoyneria (l’autor de la portalada) tenia llavors uns 44 anys, cosa que situaria el seu naixement cap a la dècada dels setanta del segle anterior. En aquest mateix cens s’hi comptà la seva muller Francesca, de 37 anys, tres vailets d’11, 9 i 4 anys, i tres noies de 18,14 i 12 anys. I a casa hi feia vida, a més, un oncle de 68 anys. Vivien llavors al carrer Superior d’Olot (l’actual carrer dels Sastres), en una casa que era, o havia estat, de la vídua Marianna Raurell. Més tard el casal familiar passà al carrer de la Parra. Dels seus descendents em consta que seguiren l’ofici familiar els fills Eudald i Josep. El primer es casà el 1724 amb Margarida Moy i un fill seu, Josep Almoyneria i Moy, féu també de mestre de cases i es casà amb Maria Mirambell el 1729. Per la seva banda, Josep es casà el 1733 amb Magdalena Pujol. Tingué, però, un final tràgic: el 1760, tal i com s’inscrigué en el llibre d’òbits de la parròquia: “treballant Joseph Almoynaria, mestre de casas, y Joan Puig, maniobra del dit, per obrir porta en la paret nova de la iglésia per passar de la cornisa de esta a la torra feta per lo nou campaner, se los rompé la vestida y moriren de repente de la cayguda”. Finalment, una de les filles de Pere i Francesca, de nom Magdalena, el 1717 es casà amb Pere Bertran, vinculat també a un altre important llinatge olotí de mestres de cases.

L'altre autor de la portalada, Esteve Vall, era fill d’Antoni Joan Vall, mestre de cases, i de Margarida. Esteve s’havia casat el 1710 amb Elisabet Torres. El 1742 vivien al carrer del Carme. Però en aquest cas, el llinatge dels Vall el representava el seu germà gran, Pere Vall, posseïdor de tres cases seguides que, en honor a les casualitats, eren al carrer dels Valls, una de les quals cases durant moltes dècades estigué llogada a l’ajuntament per a fer-la servir d’aula de minyons de l’escola pública i habitació del seu mestre. Pere s’havia casat en primeres núpcies amb Margarida Anna Morat el 1702 i, morta aquesta a l’agost de 1736, en aquell mateix mes i any va contraure segones núpcies amb Teresa Solà. El mencionat cens de 1716 ens diu que Pere llavors tenia uns 37 anys i, per tant, hauria nascut cap a 1679; la seva muller tenia un any menys que ell i a casa seva hi habitaven un fill de 12 anys, tres filles de 10, 7 i 3 anys i el que deuria ser un cunyat seu, Esteve Morat i la seva muller. Del primer matrimoni de Pere, seguiren l’ofici de mestre de cases els fills Joan Vall i Morat, i Esteve Vall i Morat. El primer, que deuria haver nascut en el començament de segle, es casà el 1724 amb Josepa Casas. Tingueren dos fills que també foren mestres de cases: Pere Vall i Casas, casat el 1756 amb Maria Anna Roure i Celvert, i Jacinto Vall i Casas, casat el 1763 amb Maria Rosa Coderch. L’altre dels fills de Pere, Esteve Vall i Morat, el 1747 va contraure matrimoni amb Maria Illa i un fill seu, Esteve Vall i Illa, se sumà a la llista de membres de la família que treballaren l’ofici de mestre de cases; aquet darrer el 1772 es casà amb M. Rosa Rigall i, havent enviudat, el 1788 ho féu amb Isabel Masgrau.

La radical reforma del temple de Sant Esteve d’Olot iniciada a mitjans del segle XVIII trasbalsà l’estructura anterior. A manca d’indicacions gràfiques, estem orfes de coneixements respecte de quina forma prengueren totes aquelles obres fetes en el pas entre els segles XVII i XVIII: les noves capelles, la sagristia, la capella de Santa Sabina... Per sort, en aquell moment algú veié la necessitat de no malmetre la portalada que el 1722 havien obrat Esteve Vall i Pere Almoyneria (juntament amb l’artista anònim que n’esculpí la imatge) i que valia la pena de reaprofitar-la en algun altre lloc de l’església nova. Acabà comprimida a l’altra banda del temple, on des de llavors obre accés a una escala exterior que exhibeix, en un dels seus graons, la data de 1769. Mentrestant, a l’altra costat, on inicialment era la porta de Santa Sabina, una ullada des de fora al vell mur ens fa entreveure senyals d’haver-hi hagut una porta que les reformes de la nova església obligaren a cegar. S'accepten hipòtesis.

dilluns, 17 de febrer de 2020

96. Pors de contagi el 1720


En ocasió de l'alarma i de les quarantenes suscitades pel coronavirus, recupero l'article sobre la "pesta de Marsella" declarada fa 300 anys, publicat a Miquel Puig i Reixach, Històries olotines del segle XVIII, Estudis Històrics de la Garrotxa, núm. 4, Olot, Arxiu Comarcal de la Garrotxa, 2009, p. 71-73.




Se l’anomenà “pesta de Marsella”, perquè es deia que venia d’allí, i és considerada l’última gran pesta del continent europeu. Corria l’estiu de 1720, i el trasbals que es va viure arreu va fer que tothom hi posés el coll per evitar els temibles danys que una epidèmia d’aquell tipus podia infligir en les sanitàriament dèbils societats de l’Antic Règim. El seu progrés imparable, la proximitat amb Catalunya i les relacions comercials que hi havia entre uns i altres, va fer que, d’immediat, les autoritats del regne prenguessin una sèrie de mesures molt contundents per prevenir el contagi, especialment actives als ports de mar i en els passos de muntanya entre un i altre regne, cosa que afectava Olot [1]. Després d’unes limitacions de pas amb nombroses excepcions, a l’octubre s’establí el total tancament dels passos i la completa prohibició d’entrada de gent i béns des de França.

A Olot la primera alerta arribà a primers d’agost d’aquell any per un avís remès des de Vic: “Por la adjunta carta, y disposiciones que este ayuntamiento recibe de la capital de Barcelona, quedarán V. Ms. informados del mal contagioso que se ha estendido en Marcella, Reyno de Francia”. Com sol passar en aquests casos, no sempre la frontera entre la informació i la confusió es podia mantenir incòlume, perquè el dia 12 del mateix agost es rebia carta dels regidors de Figueres, que ja donaven per fet que a Olot “tindrien malaltias de mala espècia segons diuen originades des de que arribaren en dita [vila] uns cuyros de França dins del temps corren las notícias del mal contagiós[2]. Però a Olot hi havia una absoluta normalitat sanitària. Tot amb tot, bé calia prendre mesures per a evitar que les coses poguessin anar maldades. Fent les coses amb ordre, és a dir, començant per qui pot fer-hi més que tots nosaltres, les primeres accions foren de caire pietós. El dia 13 d’agost l’ajuntament manà “se fassen pregàrias suplicant a Déu nostre senyor nos libre de contagi”, i la tradicional processó del dia de Sant Roc a la seva ermita, protector contra els mals de pestilència, va revestir caràcter solemne, i es va treure el Sant Crist de la parroquial [3].

Però un cop atesa la devoció, tocava l’obligació, malgrat que la dita popular formuli aquests termes a la inversa. Era vital prevenir que a Olot no pogués entrar-hi l’epidèmia a través d’alguna persona o mercaderia infectada, una feina relativament fàcil perquè a la vila només s’hi podia accedir per uns pocs carrers amb uns portals a la seva entrada, mentre que la resta del perímetre de la població era un clos de parets i de tancats. Atès que aquesta disposició tenia els seus punts vulnerables, especialment a la nit (com prou bé sabien els contrabandistes), pel mes de setembre l’ajuntament va voler “hazer rondas todas las noches por la referida villa”, per la qual cosa demanaren a Camprodon, seu del sotscorregidor, les armes necessàries. Els n’oferiren una vintena en no gaire bon estat, i com que les devien haver d’arreglar per compte de l’ajuntament olotí, se’ls digué que gràcies, que ja se’n sortirien amb les que hi havia a la vila [4].

Si durant la nit els portals es tancaven, durant el dia hi havia vigilància sobre qui i què entrava a la vila. Al desembre de 1720 va haver-hi queixes pel “descuido grande con que se vive en esta villa por lo que mira a la custodia de la pública salud dexando las puertas con un hombre solo y sin armas”, i es va manar als regidors, sota amenaça de fortes penes pecuniàries, que “pongan en cada una de las puertas quatro hombres armados y un cabo que deberá ser de la gente más principal de la villa[5]. Així es degué fer, perquè un any després l’ajuntament va pagar els preus dels arrendaments de les cases que eren als portals, on hi havia els guàrdies de prevenció del contagi [6]. Aquesta qüestió de la vigilància dels portals tingué cert enrenou l’estiu de 1722, quan alguns dels sacerdots de la Comunitat de Sant Esteve es van negar a “entrar en la guarda del morbo”, tot i la resolució a favor de fer-ho que havia pres la Comunitat. El vicari diocesà determinà que sí, que havien de participar-hi, i que en tot cas, si algú no volia fer-ho, que es pagués un substitut [7].

En aquests moments de temors de contagis, per a poder entrar i sortir de la vila era imprescindible anar proveït del corresponent certificat o butlleta de sanitat. Les instruccions rebudes de les autoritats al mes de desembre de 1720 eren ben precises: “Conveniendo al real servicio y a la mayor seguridad y custodia de la salud pública que en las boletas de sanidad que se despachan se expressen los nombres y apellidos de todas las personas que entraren con ellas”, es manava no admetre les que no reunissin aquestes condicions, “ni que con una sola boleta entren diversas personas aunque sean de la misma compañía, instruyendo de esta nueva providencia a las guardias assí de las puertas como de los puestos de fuera[8]. S’han conservat exemplars en blanc de les butlletes de sanitat que va fer imprimir l’ajuntament olotí en els anys de 1721, 1722 i 1723, mitjançant les quals se certificava que el seu posseïdor “parte de la villa de Olote a [ ] de 1722. En la qual (a Dios gracias) se goza entera salud, sin rezelos de peste ni de mal contagioso[9]. De la feina de despatxar aquestes butlletes del setembre de 1720 al juliol de 1723 en va tenir cura el veguer Joan Pont, a qui l’ajuntament el març de 1724 li va retribuir aquesta feina, al mateix temps que també pagà les 17 raimes de paper que es van utilitzar en la impressió dels certificats [10].

No sols les persones, sinó també les mercaderies van ser objecte d’una acurada inspecció en aquells anys de temors pel mal de Marsella, i en alguna temporada, fins i tot s’impedí radicalment la introducció de gènere forani a la vila, especialment cuirs, pells i llanes. Una situació delicada es va presentar l’octubre de 1720, en ocasió de les fires de Sant Lluc. Des de Vic es van donar instruccions als regidors olotins que “en los dias de fira deuran V. Ms. observar la instrucció que tenen, procurant ab tota vigilànsia no entre cosas de fora del Principat, y regonexent los paquetaires de quant aporten[11]. A finals d’octubre i primers de novembre de 1721 es va fer un exhaustiu repàs notarial de totes les pells que hi havia a les adoberies olotines, per a assegurar-se de l’any que s’havien adquirit, llur procedència i si s’havien introduït a Olot amb les corresponents butlletes de sanitat [12].

Però com que el mal venia de França, era cap a la ratlla amb aquest Estat on calia extremar la vigilància. Com que Olot pertanyia al corregiment de Vic, va haver de col·laborar en la línia sanitària preventiva del contagi que es va establir a les muntanyes de la banda de Camprodon des del 27 d’octubre de 1721 fins al 2 de juliol de 1723. Estava formada per vuit barraques amb un cert contingent de civils i de militars. Olot, l’octubre de 1721 hi envià 23 homes i hagué de contribuir a les despeses que aquestes barraques de control ocasionaven [13].

El 1723 el perill estava ja passat del tot, sense haver afectat en res Catalunya. En el cas d’Olot, a més, els registres parroquials de defuncions corresponents a aquests anys, on no s’observa cap increment anòmal, corroboren que la vila, efectivament, no patí cap dany, deixant-nos el record del contagi de 1720 com un mer exemple del tipus de mesures preventives que la societat de llavors posava en marxa davant de greus alarmes sanitàries.


[1] Per al detall de totes les disposicions que es donaren per a prevenir el contagi de Marsella, vegeu Edicto general comprehensivo de todas las reales provisiones, órdenes, edictos, instrucciones y providencias generales, que se dieron en este Principado de Cataluña, para preservarle y resguardarle de la peste o contagio, que en los años 1720 y 21 afligía a la Provenza. Barcelona, reimpreso por Manuel Texero, 1800, 277 p. + 19 f.s.n.
[2] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, cartes del 3 i 12 d’agost de 1720, respectivament.
[3] ACGAX, Fons municipals, Olot, Manual de resolucions, 13 d’agost de 1720.
[4] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, carta dels regidors d’Olot i resposta de Camprodon, sense data la primera i la segona datada el 17 de setembre de 1720.
[5] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, carta de Leonardo Gutiérrez, comissionat per a la salut pública del partit de Camprodon, al batlle i regidors d’Olot, 9 de desembre de 1720.
[6] ACGAX, Fons municipals, Olot, Manual de resolucions, 27 de desembre de 1721.
[7] Carta d’Ignasi Colomer i de Cruïlles als protectors de la de Preveres de Sant Esteve d’Olot, Girona 19 de juny de 1722, Arxiu de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d’Olot, Doc. núm. 138.
[8] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, carta de Leonardo Gutiérrez al batlle i regidors d’Olot, 5 de desembre de 1720.
[9] ACGAX, Fons personals, Joaquim Danés i Torras, Col·lecció d’impresos locals 1721-1951.
[10] ACGAX, Fons municipals, Olot, Manual de resolucions, 4 de març de 1724.
[11] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, carta de Dn. Francisco de Pasqual als regidors d’Olot, Vic 9 d’octubre de 1720.
[12] ACGAX, Fons notarials, Olot, Jaume Oliveres, reg. 1.024, 1721, f. 294v-303r, 306v-309v, 322v-329v, 332v-334v i 338r- 339r (dies 3, 4, 7, 8, 9, 13, 17 i 18 de novembre de 1721).
[13] ACGAX, Fons municipals, Olot, Manual de resolucions, 9 d’octubre de 1721.


dimarts, 28 de gener de 2020

95. Elogis, guerres, relats i privilegis de la gent de Sant Esteve d'en Bas als inicis del segle XVIII

Fa una mica més de tres-cents anys que els de Sant Esteve d’en Bas feren publicar, a través de la impremta, un fullet en forma de memorial, amb una sèrie de peticions a favor de la població i de la Vall, i els fets que ho justificaven. El memorial el presentava el síndic de la vila “a los reales pies de Vuestra Magestad”, sense aclarir-nos-hi quina era aquesta tal majestat. No porta títol, perquè és un text administratiu i s’inicia, sense més giragonses, amb la presentació del peticionari: “+ Señor. El Syndico del lugar, o villa de San Estevan de Çaluy, o Çalull, otro de los más principales del Vizcondado de Bas, de la Diócesis de Gerona…”. Tractant-se d’un memorial, la part en què s’al·leguen els mèrits o motius en els que es fonamenta allò que es demana, inclou un repàs dels passatges més significatius de la trajectòria seguida per la vila durant segles (amb especial atenció a l’anterior centúria) i això el fa rellevant més enllà de l’estricte propòsit que l'escrit tenia. A principis del segle XVIII poques poblacions de la mida de Sant Esteve d’en Bas haurien estat capaces d’aplegar notícies històriques sobre el seu passat. Fa molts anys l’historiador olotí Joaquim Danés esmentà aquest fullet imprès de manera molt elogiosa, però que jo sàpiga, ningú des de llavors ençà se n’ha ocupat, i precisament és aquest el meu propòsit.

1. El Memorial

A la Vall d'en Bas no es duia un llibre d’acords municipals, sinó que, només quan el tema requeria deixar-ne constància, es cridava el titular de la notaria del Mallol perquè en fes acta i la servés en el manual de protocols d'aquell any. Dic això perquè d’aquest Memorial –en endavant m’hi referiré així– no en tenim cap versió manuscrita, sinó només aquest fullet imprès. Bona sort que tinguessin la pensada de passar per casa d’algun impressor, fos per a disposar-ne de còpies de cara als tràmits pertinents o perquè creien que el seu contingut mereixia difusió. Fos pel que fos, la multiplicitat d’exemplars ha facilitat que si més no una d’aquelles còpies arribés als nostres dies. Ara bé, l’absència de signatures manuscrites o de qualsevol altra validació obre dubtes sobre el moment de la tramitació al que correspon. L’exemplar que he utilitzat prové de l’Arxiu Municipal d’Olot, des d’on, fa temps, passà a la Biblioteca Municipal d’Olot (actualment Biblioteca Marià Vayreda). És un imprès en format foli, amb uns marges generosos per a poder-hi incloure diverses notes complementàries, sense peu d'impremta ni any d'edició.

A). Datació

El fet que en el Memorial es dediqui un bon espai a recordar la victòria de la població contra l’exèrcit francès en el combat del Bosc de Tosca de 1695 i que l’últim any que hi surt sigui el de 1696, ha fet que, davant de l’absència de data, aquesta es considerés com la de la seva redacció i publicació. Però no. Una bona lectura del Memorial permet dir que no és d'aquest any i que no anava adreçat al rei Carles II (mort el 1700), sinó a Carles III de Catalunya, més conegut com a Arxiduc Carles d’Àustria, competidor de Felip V de Castella (IV de Catalunya) en la Guerra de Successió (1705-1714). Per tant, la seva datació ha de ser a partir de 1705, un cop consolidada la victòria inicial dels austriacistes contra Felip V, al voltant de les Corts Catalanes presidides per l’Arxiduc al desembre d’aquell any. Heus-ne aquí els arguments. En el Memorial, quan se cita Carles II hi és esmentat amb cortesies pròpies dels difunts, com ara “goza Gloria” (que Déu el tingui a la Glòria) o “que Dios aya” i s’és ben explícit quan s’hi recorda que “Dios permitió de fallecer el señor rey Don Carlos [= Carles II] sin descendencia”. A la vegada, les referències a l’Arxiduc Carles no ofereixen dubtes interpretatius, és impossible que poguessin referir-se a Felip V, de la casa Borbó. Així, es declara a tota la població de Sant Esteve d’en Bas “afectuosíssimos a la Augustíssima Casa de Austria de V. Magestad” i, en un intent de guanyar-se el seu favor, es recorda que Sant Esteve és el patró del poble, “como también titular del templo mayor [= la catedral] de la ciudad de Viena, dignísima patria de Vuestra Magestad”, cosa que només es podia dir de l'Arxiduc. Afinant encara una mica més, el Memorial hauria de ser fet a partir de 1706, ja que s’hi fa esment del doctor Jacint Dou, de Sant Esteve d’en Bas, com a membre de la Reial Audiència del Principat, un fet que no es produí fins el 24 de novembre de 1705.

B). Autoria

Acta notarial del 27 de març de 1706, posteriorment ratllada
Formalment el Memorial hauria estat escrit pel síndic de Sant Esteve d’en Bas, però el seu contingut divers i fins a cert punt erudit, fa pensar en aportacions de diverses persones i, naturalment, d’algun advocat. En el volum de la notaria del Mallol de 1706, al costat d’altres protocols propis de tota activitat notarial, hi consta una “deliberació” dels cònsols i consellers de la Universitat del Vescomtat de Bas, del 27 de març, que pot donar-nos alguna pista. Com totes les escriptures d'aquesta notaria d’aquells anys, acabada la Guerra de Successió i enmig d’una severa repressió, l’acta fou ratllada en tots aquells paràgrafs en què s’al·ludia a Carles III o a alguna altra persona del seu entorn. És, per tant, amb dificultat, que en les primeres línies d’aquesta acta hom hi pot entrellegir que “lo Memorial en Consell llegit presentat a Sa Magestat (que Déu guarde)...”. A continuació, sense estar ratllat el text, segueix: “...per dit Mariano Reig, olim [= abans, en el passat] síndich de la present Universitat, attès que en molts capítols ve a redundar en prejudisi dels privilegis y a la dita present Universitat concedit” i diu que decidiren fer-lo esmenar per persones idònies “y se tinga la mira a que no·s contradiga al que posan los privilegis a la dita Universitat concedits”. Del text no es desprèn necessàriament que el “memorial” d’aquesta acta sigui el mateix que el Memorial imprès, però quadra per cronologia i perquè de memorials tampoc no és que a Sant Esteve d’en Bas en fessin un dia sí i l’altre també, sinó que eren ocasionals. A més, el que es diu en l’acta també sembla lligar amb les sol·licituds del Memorial imprès, ja que aquest demanava en part uns privilegis per a Sant Esteve d’en Bas, que, com veurem més endavant, en algun punt envaïen els antics privilegis comuns a tot el Vescomtat d'en Bas.

Un dels possibles actors d'aquest Memorial –que no vol dir que n’hagués de ser el redactor– seria el síndic Marià Reig. En algun altre lloc se l’esmenta amb la professió de negociant de Sant Esteve d’en Bas. Havia estat cònsol en representació del mateix lloc en l’anualitat 1704-1705 i en aquells moments formava part del consell de la Universitat del Vescomtat. El 9 de gener de 1706 havia rebut sindicat de la mateixa universitat per a anar a Barcelona a prestar obediència a Carles III. Pel que diu l’acta del 27 de març de 1706, en aquell moment ja no era síndic de la Vall, però no em consta qui el substituí. Un altre nom a tenir present és el de Mateu Rexach i Sala, que en l’anualitat entre el maig de 1705 i el de 1706, era el cònsol segon de la Vall i com a tal duia la representació de les parròquies de Sant Esteve d’en Bas i de Sant Pere de Falgars. Ara bé, si ens guiem per les famílies que surten més ben parades en aquest Memorial i amb la sospita que haguessin intervingut perquè així fos, hi sobresurt la família dels Dou. Fins a 19 vegades apareix aquest cognom en el Memorial, ja sia amb la referència a la casa en si, a membres de la família que s’haurien distingit en la universitat o en l’Església i que haurien fet importants serveis prestats a la Corona en el transcurs dels esdeveniments bèl·lics del segle XVII. A més distància hi surten els cognoms Desprat i Vilamala, esmentats, respectivament, 7 i 6 vegades. No seria res d’estrany, per tant, que bona part de les dades de caràcter històric que conté el Memorial haguessin estat aportades per la família Dou, en aquells moments representada per l'hereu Jacint Dou.

C). Context

A començaments del segle XVIII Sant Esteve d’en Bas reunia uns 548 habitants, pràcticament una tercera part dels prop de mil set-cents que feien vida a la Plana d’en Bas. Segons el Memorial, el poble tenia llavors unes 100 cases (entre les del nucli de l’església i les escampades per la vall), tot i que aquesta xifra podria ser a l’alça, atès el caràcter exhortatori d’aquest escrit. No era pas el poble més gran de la vall, perquè el Mallol, juntament amb Sant Privat i Santa Maria de Puigpardines (les estadístiques recullen en un únic recompte els habitants del tres pobles), s’emportaven poc més de la meitat de la població. Semblaria que en aquella arrencada de segle els de Sant Esteve d’en Bas participaven d’un esperit optimista a l’hora d’encarar el futur, perquè el novembre de 1706 els cònsols i el consell es proposaren fer de nou el retaule major de l’església, donat que –segons diu l’acord que varen prendre– “per causa de la vellesa se va perdent, com en effecte se troba vuy part del tot disminuït”. I també acordaren l’ampliació del presbiteri de l’església i de la sagristia, atès, en el primer cas, “que la capacitat del presbiteri se troba xich y necessita de espay” i, pel que fa a la sagristia, per tal que guardés proporció “segons la capacitat requereix lo temple”. Els projectes eren ambiciosos, però està clar que ells s’hi veien amb forces. Llàstima que a no tardar arribarien temps tempestuosos en els que seria difícil que les bones intencions trobessin l’acolliment necessari per a prosperar i caldria esperar-ne de millors.

Seria en aquests temps d'ànims fins a cert punt confiats i eufòrics, quan prendria cos entre els inductors de la cosa pública de Sant Esteve d’en Bas la idea de demanar al monarca uns certs privilegis per al poble, diferenciant-se, en part, de la resta del Vescomtat. Es veu que això d’introduir noves monarquies propiciava en elles una mena d’actitud sol·lícita –tal volta amb la intenció de fer-se ben vistes o de rescabalar-s’ho en metàl·lic– que era aprofitada per algunes entitats municipals per a obtenir reivindicacions guardades d’antic a l’espera de temps adequats. El 1702 Olot havia tingut a l’abast l’obtenció del títol de ciutat per part del nou monarca borbònic, però deixà passar l’ocasió perquè no era de franc sinó a canvi de fer un “donatiu” al rei i perquè els d’Olot també demanaren que deixessin de dependre de la vegueria de Camprodon, perdent-se, al final, bous i esquelles. En aquesta mateixa línia, Sant Feliu de Pallerols i Vall d’Hostoles aconseguí de tenir representació en les Corts catalanes de 1705 gràcies al privilegi obtingut del rei després de les gestions empreses pel síndic Miquel Plana, pagès de Sant Cristòfol de les Planes. Fora de la Garrotxa, viles com Mataró o Cervera sí que passaren a adquirir la categoria de ciutat, Manresa demanà a l’Arxiduc una sèrie de privilegis per als seus habitants i comerç i el 1707 Ripoll pogué recuperar –seria només per un temps– la seva municipalitat negada pels abats del monestir.

Sant Esteve d'en Bas, doncs, s’afegí a la cua de poblacions que demanaven un reforçament de la seva entitat local i de la consideració del seus habitants. D’això anava el Memorial al que m’estic referint. En la seva part de peticions incloïen vuit concessions, beneficis o privilegis, d’un pes polític o jurídic desigual que analitzaré més endavant. Abans, primer de tot, cal revisar els arguments que es donaven per a justificar allò que es demanava. Dits arguments se centraven en l’antigor de Sant Esteve d’en Bas i, sobretot, en els serveis prestats en tot temps a favor dels sobirans de cada moment. No debades els de Vic, gràcies al seu paper en la insurrecció catalana de 1705 en la causa de l’Arxiduc, reberen d’aquest el títol de “ciutat fidelíssima” i que els seus ciutadans honrats fossin assimilats als de Barcelona.

2. La primera part (justificació) del Memorial de Sant Esteve d'en Bas

Així, doncs, la primera part del Memorial té un caire històric, passat pels vidres de l’autoestima. Haig d’advertir que quan parlem d’història no és la idea que ara tenim d’aquesta disciplina, perquè fa tres segles el seu únic fil conductor eren les glòries i les proeses dels seus habitants. Em salto, per inútils, les referències remotes als orígens gairebé mítics de Sant Esteve d’en Bas, del seu nom atribuït a la família romana dels Basso, dels inicis carolingis del Vescomtat i de la tradició d’haver-hi hagut en el territori una seu episcopal. De totes formes això ens indica que el redactor del Memorial era bon lector, perquè, tal i com ell mateix ens fa notar, tot el que deia ho avalaven les obres de Pujades, Marca, Corbera, Relles, i Roig i Jalpí. El primer, Jeroni Pujades (1568-1635) és autor de la Corónica universal del Principat de Cathalunya, tret per primera vegada a inicis del segle XVI. El llibre del segon, Pèire de Marca (1594-1662), s’havia editat a França –ell era nascut a Occitània– amb el títol de Marca hispanica, sive limes hispanicus, un llibre de referència que encara ara fa servei per la quantitat de documentació que hi aplegà. Esteve de Corbera (1563?-1631) escriví la Cataluña ilustrada, impresa a Nàpols el 1678. Onofre Relles havia estat un jesuïta que, tot fent relat de la vida de Sant Narcís en el llibre Historia apologética de la vida y martirio de S. Narciso, publicat a Barcelona el 1679, s’havia remès als orígens del territori diocesà. I, finalment, Joan Gaspar Roig i Jalpí (1624-1691) també s’havia capbussat en el passat de les nostres comarques en el llibre Resumen historial de las grandezas y antigüedades de la ciudad de Gerona, publicat a Barcelona el 1678. Sabent que el redactor d’aquesta part del Memorial tingué a mà tots aquests textos, cal deduir que era un home erudit a qui agradava de preparar-se bé les comeses que li eren confiades.

A). Elogi del paisatge de la Vall d'en Bas

Just acabar de parlar de la història pretèrita, apareix en el Memorial un passatge sobre la bondat i la bellesa natural de la Vall, en un llenguatge que s’avança als moderns fullets turístics: “La propensión de los del Vizcondado a letras y armas se atribuye así al clima de aquel país, por su benignidad, amenidad y fértil de sus campos, matizados de verdes praderías que están a uno y otro lado del río Fluvián (que le atraviessa, empeçando al pie del Grao de la parroquia de San Estevan, y conservando su nombre hasta el mar), por las deleytosas selvas y bosques que circuyen el Vizcondado y de do [= donde] baxan innumerables arroyuelos, causa de la multitud de tantas fuentes (por ser aquel país lluvioso, sobre quantos se reconocen en este Principado)”. Fora de l’agricultura, no hi ha cap menció a d’altres activitats econòmiques (com la manufactura), senyal que en aquells anys deurien ser considerades de poca entitat –perquè sí que n’hi havia– per a ser admeses com a prova de la puixança del lloc.

B). La qualitat humana de la gent de la Vall. 

Tot seguit el Memorial de Sant Esteve d'en Bas passa a fixar-se en la gent de la Vall i ens aporta una llista de fills (només hi ha homes) de la població que s’haurien distingit, segons els criteris de l’època, pel seu valor, per ser homes de lletres, de ciència i del dret i, sobretot, pel seu servei a la religió. Dels primers esmenta Francesc de Verntallat i Gaspar de Vilamala i Barutell. En contrast amb la curta descripció del cabdill remença, que despatxa dient només que fou “capitán general de las montañas en tiempos del senyor Rey don Fernando”, del segon en repassa el seu expedient, segurament perquè el seu nebot i hereu de la casa Vilamala, Francesc Vilana i Vilamala, o algú pròxim a aquest, hauria fet arribar al redactor notícies sobre la participació dels seus avantpassats el 1639 en la guerra del Piemont (dins de la Guerra dels Trenta Anys, 1618-1648), on hauria participat “en los sitios y presas de las plaças de Vercelli, Verrua, Crescentin, Villanueva de Aste [= Villaneuva d’Ast o Villanova d’Asti] [y] socorro de Turín”. Això a part, en un altre passatge s’afirma que els primers pobladors de la Vall ennobliren, “como lo denotan tantos solares y casas de paysanos cimentadas sobre riscos y peñascos, de cuyos nombres y apellidos de familias se ven muchas esparcidas por el Principado, que gozan de nobleza o milicia”. I inclou al marge de la pàgina una llista dels 24 casals familiars de la parròquia de Sant Esteve amb reconeixement social, tot i que “el tiempo, sacos e incendios, causa de las guerras, les aya privado de los principales, que podían conducir por la prueva de la hidalguía”. És a dir, que s’atribuïen passats nobles a algunes famílies, difícils d'acreditar.

Vénen després les persones representatives de la dedicació de la gent de la Vall a la teologia i el dret. Se n’esmenten vuit: els catedràtics de l’Estudi General de Barcelona Joan Ayats i Peroy (de qui es rememora la seva relació amb Josep Fontanella i l'assistència, amb aquest i el seu germà Francesc Fontanella, a les negociacions de Münster en el marc de la Pau de Westfalia) i Francesc Dou; Gaspar Desprat i Savassona, i Esteve Dou, ambdós doctors en teologia, i Josep Dou, juntament amb els seus germans Melcior, Jacint i Francesc, tots ells doctors en dret. El grup queda completat amb els doctors en medicina Jacint Badia, i Magí Desprat i Sabassona.

En relació amb els homes d'Església, en el Memorial s’atribueix a la Vall d’en Bas haver estat la pàtria de dos bisbes, Josep de Fageda i Francesc Dou. El primer fou bisbe de Girona de 1660 a 1664 i de Tortosa des d’aquest darrer anys fins a la seva mort el 1685. Resulta estrany que se’l consideri de la Vall, perquè totes les llistes episcopals d’aquests bisbats el fan fill de Vic (on hauria nascut el 13 d’octubre de 1608), si bé de pares olotins, el metge Miquel Fageda i la seva muller Isabel. En canvi és correcte el lloc de naixement del segon, Francesc Dou, bisbe de Girona des de 1668 fins a 1673, any de la seva mort. Baixant graons en l’ordre jeràrquic eclesiàstic, es fa evident l’interès que el redactor, o qui li aportés les dades, tenia en aquest camp, en el que fa gala d’una especial perícia per a recollir els noms de tots els qui, en alguna o altra categoria, haurien destacat en els càrrecs diocesans, convertits així, als ulls de la gent de llavors, en pedra de toc de la distinció del lloc. El Memorial ens aporta els noms dels naturals de la Vall amb rellevància dins de l’Església, començant pels que havien estat, o eren, canonges en catedrals i col·legiates a Vic, Vilabertran, Sant Feliu de Girona, Besalú, etc. (la llista n’inclou vuit noms), rectors de parròquia a les diòcesis de Girona (la part més nombrosa, són vint noms) i de les de Vic i de Barcelona (vuit noms entre les dues) i, finalment, quinze noms més de bassencs que haurien gaudit o gaudien del que es denomina un benefici eclesiàstic. En total, una cinquantena bona de noms que ara no s’escau de transcriure, però que aporten un retrat de les principals famílies de Sant Esteve d’en Bas, o de la Vall, entre les que era habitual que algun dels fills seguís la carrera eclesiàstica amb la vista posada en una bona renda de per vida.

C). Sant Esteve d'en Bas en les guerres del segle XVII

El paper mantingut per la gent de Sant Esteve d’en Bas al llarg del segle XVII ocupa fins a 9 pàgines i mitja del Memorial. Va ser un segle de conflictes bèl·lics continus, sempre sota l’ombra amenaçadora de França. Quan el Memorial en fa repàs, no s’amaga que vol demostrar la fidelitat de la població del Vescomtat a la casa reial dels Àustria i la seva valentia a l’hora d’enfrontar-se amb les tropes franceses. No hi busquéssim, per tant, res que pogués incomodar aquest propòsit. De la Guerra dels Segadors (1640-1652), durant la qual es produí la separació de Catalunya, només fa esment de la pressa amb què els de Sant Esteve el 1652 van anar a Barcelona a prestar obediència al virrei Joan Josep d’Àustria, un cop recuperada la ciutat per a Felip IV de Castella, després de més d’un any de setge. I això que –s’hi fa notar– en aquell moment els francesos encara ocupaven Camprodon i Castellfollit. En els anys immediats França tornà a dominar l’Empordà i les comarques del Pirineu. En aquesta ocasió, el Memorial recorda que el setembre de 1654 vingueren a Sant Esteve d’en Bas tropes enemigues, de l’Empordà camí de la Cerdanya. Una divuitena de notables (dels quals se’n en donen els noms, encapçalats per Isidre de Vilamala, el capità Isidre Destarrús, Esteve Dou i el Dr. Esteve Mercadal) juntament amb una quarantena de gent del poble es refugiaren a l’església, “encastillada y muy fuerte”, però no pogueren resistir l’envit i hagueren de rendir-se. Van ser deportats “presos en el exército, hasta Cerdaña, donde se escaparon, unos por vía de composición de sumas considerables, otros huyéndose, experimentando crueles maltratos, hasta traerlos maniatados y a las colas de los cavallos”. Només amb moltes penúries i molt de mica en mica, pogueren retornar a casa seva.

Les tres darreres dècades del segle XVII van ser molt difícils per a tota una generació de la gent d’aquí –i de tot el país– marcada amb dolor per les tres guerres contra invasors francesos vinguts per a arruïnar-los les vides, els béns i el sagrat, per ordre d’un llunyà Lluís XIV. De la primera guerra contra França (1673-1679) el Memorial només apunta la generosa contribució –segons el seu entendre– de Sant Esteve d’en Bas a l’exèrcit reial en forma d’allotjaments i d’haver fet lleves de soldats totes les vegades en què se’ls ho demanà. De forma semblant, de la segona (1683-1684) s’hi deixa constància de la lleva d’un centenar d’homes feta a tota la Vall, capitanejats per Jacint Dou, “propietario del Mas Dou, del lugar de San Estevan, entonces veguer de Bas” i de la seva acció de barrar el pas a les tropes franceses que pretenien assetjar Girona i que s’ho hagueren de deixar córrer, per a “ignominia de la Francia, por tener ya brecha abierta, y aver dado assalto general".

D). Un apartat especial: la Guerra de la Lliga d'Augsburg o dels Nou Anys (1689-1697)

En contrast amb les anteriors guerres, de la tercera el Memorial en fa un repàs molt ampli, cosa ben justificada perquè en el transcurs d’aquest conflicte, el 10 de març de 1695 s’esdevingué la durant molt de temps rememorada batalla d’en Bas o del Bosc de Tosca (i d’Olot), amb participació de forces voluntàries però també de la gent de la Vall, i que acabà amb una sonada derrota de l’exèrcit francès. Es tractava d’una victòria que a Sant Esteve d’en Bas es va celebrar de manera festiva durant molt de temps, cada any, quan arribava el 10 de març.

Abans d'entrar en aquella batalla, el Memorial fa valer diversos antecedents de 1694, com ara l’ajuda que els homes de la Vall prestaren per a salvar el castell de Santa Pau de mans franceses, la resistència a l’enemic que ja havia ocupat Olot i el que hagueren de sofrir els habitants de Sant Esteve d’en Bas amb l’atac dels francesos els dies 4 i 5 de setembre, “pues llegando un destacamento de 1.500 enemigos, les despojaron de quanto hallaron en sus casas, y avían recogido en la iglesia, no aprovechando su Sagrado, antes bien executó el enemigo inhumanas atrocidades, dando de palos a los viejos y enfermos, que no podían retirarse, dexando en cueros a quantos encontravan, sin respetar sexo, ni estado, hasta los mismos beneficiados residentes en dicha iglesia”. I del setembre d’aquell 1694 recorda la resistència dels de Sant Esteve d’en Bas a pagar les contribucions que els exigien els francesos, cosa que, segons el relat del Memorial, motivaria que més endavant aquests volguessin prendre represàlies contra la població.

Un dels impresos sobre la batalla del 10 de març de 1695
Anant a la batalla del 10 de març de 1695, el Memorial de Sant Esteve d’en Bas en fa un resum, sempre interpretant els fets a favor de la Vall d’en Bas. Diu que “para más individual noticia del sucesso del día de la quema del lugar de San Estevan, se presenta a V. Magestad, las dos gazetas que entonces se publicaron”. No se’ns diu quines eren aquestes dues gasetes, però al menys una d’elles és fàcil d’identificar. Abans, val a dir que aquesta acció va merèixer el que avui en diríem una gran atenció mediàtica. Em consten cinc impresos editats amb motiu d’aquesta batalla, tres dels quals són relats dels fets, i els altres dos només fan encomi dels mèrits atribuïts al veguer de Vic. Les que fan crònica dels fets són la Relación de la insigne vitoria que han tenido los catalanes en el Llano den Bas, del Principado de Cataluña, a 10 de março 1695, en segon lloc la Distinta y verdadera relación de la vitoria conseguida por los migueletes y paysanos, mandados por el Capitán Raymundo de Sala, y Sasala cavallero, veguer de la ciudad de Vique i, finalment, la de relat més complet de totes elles, la Verdadera relación de la derrota que han dado los migaletes y paysanos, baxo el mando del capitán Raymundo de Sala y Sasala cavallero, veguer de Vique. Aquest darrer fullet de ben segur que és un dels dos que foren adjuntats al Memorial del síndic de Sant Esteve d’en Bas, ja que fou d’aquí d’on es copià la llista dels francesos morts, ferits o fets presoners inclosa en el Memorial. L’altra gaseta que s’hi hauria adjuntat seria un dels dos títols que he esmentat en primer lloc, perquè, com he dit, els altres dos impresos són literaris. D'aquests, un és escrit ni més ni menys que en vers, el Curioso romance y iácara nueva, en que se da quenta de la feliz victoria que han conseguido los leales catalanes, y nuevos miqueletes en la Plana den Bas, i l’altre és propi d’una oratòria sagrada buida de contingut i farcida d’afalacs, Arco triunfal: panegyrico gratulatorio en acción de gracias a la Magestad divina, por la célebre vitoria, que de los franceses alcançaron las armas españolas governadas por Don Raymundo Sala y Sassala.

No m'entretinc en la repetició dels principals fets d’aquella jornada, que afectaren tota la Vall i la vila d’Olot. Francesc Monsalvatje va incloure el contingut íntegre de l’imprès Verdadera relación de la derrota... (el més farcit de dades dels que he esmentat) en el volum cinquè de les seves Notas históricas, dedicades al Vescomtat d’en Bas (1893). Per altra banda, l’any 1709 (amb posterioritat, per tant, a Memorial de Sant Esteve d’en Bas) es va publicar el llibre Anales de Cataluña, de Narcís Feliu de la Peña en el que la narració del que va passar amb els francesos en aquell 10 de març de 1695 entre la Vall d’en Bas i Olot, encara és més explícita i és, per tant, on es poden anar a trobar els detalls d’aquell combat. Ara bé, com que les gasetes que es van publicar en aquella ocasió se centraren sobretot en la figura del veguer de Vic, el Memorial de Sant Esteve d’en Bas ens és útil per a donar-hi una visió més local i pròxima. D’entrada, com qui no vol la cosa, el Memorial ve a dir-nos que les gasetes van atribuir “por mayor la gloria al veguer de Vique”, però que mentre començaven a cremar les cases de Sant Esteve el veguer no hi era, sinó que es trobava a Sant Feliu de Pallerols “distante una legua” i a causa de la neu no podien demanar-se reforços a Vic, de manera que la resposta valenta contra els francesos va ser cosa dels d’aquí. Igualment lamenta que les gasetes foranes no fessin esment dels que formaren les esquadres i les capitanejaren, “D. Gaspar de Prat y Senjulià, D. Francisco Desprat y Çavassona, y Estevan Dou, ciudadano honrado”, els quals “resolvieron alistar la gente de armas, distribuyéndola en quatro esquadras, con sus cabos Juan Soler, Miguel Carreras y Angelats, Miguel Clapera y Antonio Ordeig, la qual diligencia salió bien y tan de útil, que a su exemplo hizieron lo mismo otros lugares del vizcondado y la villa de San Feliu de Pallarols, y Valle de Hostoles, con tal unión y providencia, que con ciertas señas, dentro media hora, quedaron avisados los paysanos de la Unión, sabiendo donde avian de acudir”. També ens diu –i ho silencien les altres fonts– que els pactes de rendició que s’imposaren als francesos “fueron ideados por D. Gaspar de Prat, Estevan Dou y algunos cabos de migueletes y esquadras, en presencia del veguer”. I encara el Memorial ens aporta la identificació d’algunes de les cases del poble que foren cremades pels francesos, i que cap altra font no diu: “del qual incendio fueron assoladas unas 14 [cases] y entre ellas la principal de los cavalleros Villamalas, la del Cura, otra del doctor Jacinto Dou, y huvieran perecido las demás a no aver los franceses retirado, sin acabar de efectuar su empresa, y averse extinguido el fuego en algunas por milagro y en otras por humana diligencia, pues le avian echado a todas con faxinas ambreadas".

Diu el Memorial que "esta memorable hazaña se divulgó por toda Europa”, i té tota la raó del món. La premsa del moment a França i a altres llocs d’Europa se’n va fer ressò. Encara que ens desviï en part del Memorial, aprofito aquest punt per a fer una ullada al que es digué per Europa de l'actuació de la gent de la Vall i del desenvolupament de l'acció. Com és fàcil de preveure, la premsa francesa, malgrat haver de reconèixer la derrota, intentà de suavitzar-la i d’evitar tacar el bon nom de l’exèrcit de la seva nació. És un bon exercici llegir la Gazette de Lió del 2 d’abril de 1695, el Mercure Galant també publicat a Lió, del març de 1695, i el Mercure Historique et Politique, del mes següent, imprès a la Haia. Per al primer d’aquests mitjans, qui comandava les tropes franceses, Urbain le Clerc de Juigné, quan s’hagué de retirar de la Vall d’en Bas cap a Olot ho féu “neanmois en combattant toûjours en bon ordre, jusqu’au pont de S. Roch, qu’il trouva occupé par les ennemis”. I, un cop en el pont, foren els del país els que hi sortiren perdent, perquè Juigné “les chargea avec tant de vigueur qu’il les renversa et les força d’abandonner le passage”. El Mercure Galant era encara més patriòtic en aquest punt de la batalla: “Il arriva en se deffendant toûjours au pont de S. Roch, qu’il trouva occupé et qu’il força, ce qui est a remarquer et donne beaucoup de gloire aux françois qui devoient être alors entre deux feux”. El Mercure Historique, que en bona part segueix la mateixa font que el seu homònim de Lió, intenta ser més distant i lacònic però també atorga el triomf del pont de Sant Roc als seus connacionals francesos. Tot plegat una versió ben diferent de la donada per les fonts catalanes, segons les quals, veient els francesos “ser imposible la empresa de romper el puente, perdiendo tantos en la contienda la vida, recurrieron a otro medio, que fue esguazar la corriente del río Fluviá” i retirar-se a Olot. Uns anys més endavant, Feliu de la Peña s’alinearia amb la versió catalana dels fets i escriuria que un cop arribats els francesos al pont, van ser encerclats per les forces locals, que els causaren la mort de més de 70 enemics i l’empresonament d’altres 150, els quals foren traslladats a Olot. Un altre exemple de la dispar valoració dels fets entre fonts catalanes i franceses la trobem en l’episodi final de la batalla, quan els francesos es refugiaren a l’església i convent del Carme d’Olot, on foren obligats a rendir-se perquè els d’aquí hi calaren foc. Per al Mercure Historique aquesta acció fou deguda a la desesperació dels catalans, veient “qu’une poignée de monde leur eût fait una si longue resistance” i sentenciava que els francesos s’hagueren de rendir al foc, no pas “aux coups de leurs ennemis”. La versió donada per la Gazetta de Lió va ser recollida en el llibre imprès a París el 1726, del marquès de Quincy sobre la Histoire militaire du regne de Louis le Grand, roy de France. Aquesta disparitat entre uns i altres es traslladà a les fonts italianes. Mentre Il Corriere Ordinario del 8 de maig de 1695 treu les dades de la Verdadera relación de la derrota..., el llibre dedicat a Lluís XIV per Gregorio Leti, Teatro gallico, o vero de la monarchia di Luigi XIV, editat el 1697, ho explica seguint la versió de la Gazette de Lió, amb algun afegitó curiós, com quan, en la narració de l’atac als francesos refugiats al convent del Carme d’Olot hi afegeix un comentari sobre la incongruència que, dient-se catòlics, el olotins no haguessin concedit als francesos el dret d'asil dins d'una església.

Posats encara en el que la premsa europea digué d'aquella batalla i abans de retornar al Memorial, una bona manera de sospesar els intents de controlar el relat per una i altra banda és comparar en totes aquestes fonts coetànies les xifres humanes de participació en la contesa que se'hi donen. Els textos esmentats miren tots de sobredimensionar l’enemic perquè es valori més l’esforç fet pels seus. Així, mentre que per a les fonts catalanes que he esmentat els francesos eren uns 1.100 o 1.300 soldats, per a les fonts d’aquests els seus no passaven de 800 o 900. No és massa diferència, però com que els francesos tingueren les de perdre, és en el nombre dels seus oponents on la diferència és més notòria, perquè si per a les fonts catalanes els civils i miquelets del país que hi intervingueren no varen passar de ser uns 650, per a les fonts franceses els seus atacants n’eren 4.000 o 5.000 o, dit d’una altra manera, “six à sept fois supérieur” a les seves forces. Més complicat és poder saber el nombre de ferits, presoners i morts que hi hagué a cada bàndol. Les fonts catalanes tenen molt clar –hi coincideixen totes, o es copien unes de les altres– els que hi hagué entre els francesos: els catalans van fer 826 presoners, 136 dels quals es quedaren a Olot perquè estaven ferits, i els 690 restants foren conduïts a Barcelona, on varen ser rebuts com un gran trofeu; a aquests s’hi ha d’afegir 260 morts que quedaren enterrats pels volts d’Olot. En total, doncs, segons les fonts catalanes en aquest combat d’en Bas i Olot hi hagueren 1.086 víctimes franceses. Per contra, les mateixes fonts només recullen una dotzena de víctimes catalanes, entre morts i ferits, cosa, val a dir, força sorprenent en una topada d’aquestes característiques. Però per altra banda, les fonts franceses eviten donar xifres detallades; només s’hi refereix la Gazzeta de Lió, que ho despatxa de forma ambigua: “on ne sçait pas encore le nombre des morts, et on a seulement appris qu’il y avoit eu en cette occassion, quatre à cinq cens hommes tuez de part et d'autre".

Tornant al Memorial, aquest acaba la part històrica deixant constància de la generositat amb què els habitants haurien facilitat “con sumo gusto y paciencia” (seria un dir) l’allotjament de les tropes catalanes i espanyoles al seu pas per Olot i per la Vall, en els hiverns de 1695 i 1696, malgrat els costosos danys i servituds que això els causava.

3. La segona part (peticions) del Memorial de Sant Esteve d'en Bas

Sense cap mena de solució de continuïtat, ni tan sols una línia en blanc, el text del Memorial entra de ple en el que era més important, la formulació de les peticions que s’adreçaven al rei. Són vuit en total, cadascuna de les quals va acompanyada d’una explicació de menor o major extensió. En faig un extracte, per a després comentar-les.

I. Que es concedeixi a Sant Esteve d’en Bas el privilegi de vila reial, amb la formació d’un consell general amb dos jurats insaculats, un consell ordinari i un clavari, de durada anual.

II. Que Sant Esteve d’en Bas tingui precedència respecte del Mallol, o que, si més no, aquesta precedència es vagi alternant per anys entre una i altra població.

III. Que quan hi hagi pas de tropes puguin ser els jurats de Sant Esteve d’en Bas els qui facin els repartiments dels soldats i dels bagatges a tota la Vall.

IV. Atès que Riudaura, tot i formar part del Vescomtat, per la seva dependència del monestir de Camprodon aconseguí separar-se de l’organització comuna en temes de milícia, es demana que cesi aquesta peculiaritat dels de Riudaura i es torni a la manera antiga.

V. Que es concedeixi al Vescomtat el privilegi que els seus habitants puguin formar esquadres i escollir-ne els caporals més idonis, cenyint-se en això amb un petit reglament de 9 punts, que s’hi inclou.

VI. Que les esquadres de Sant Esteve d’en Bas puguin, “per a major fervor i terror dels enemics” dur un pendó o bandera amb la imatge del sant patró al centre entre les armes (escut) del rei i les del Vescomtat.

VII. Que els naturals i habitants del Vescomtat gaudeixin d’immunitat i de franquesa en totes les mercaderies que portin a la vila d’Olot o que treguin d’allí. 

VIII. Que s’atorgui de nou als jurats i consell ordinari de la vila i parròquia llicència per a poder imposar fleca, taverna i gavella.

Tot i que les vuit peticions tenen a veure amb l’enfortiment municipal de Sant Esteve d’en Bas, són sobretot les peticions I i II les que van més encaminades a la modificació del règim senyorial i municipal. Recordem que tota la Vall d’en Bas i la de Riudaura conformaven el Vescomtat d’en Bas. Això volia dir que, en temes de justícia (que era tant com dir en temes de governança local) l’autoritat era el baró, el aquell moment el Marquès d’Aitona. Però dins del Vescomtat hi havia tres excepcions: Riudaura, on era compartida amb el monestir de Camprodon (posseïdor del Priorat de Riudaura); les Preses, que la compartia amb l’abat de Sant Benet de Bages, i Joanetes, amb el comte de Centelles. En tot el Vescomtat el baró tenia plena jurisdicció criminal i civil, però en aquestes tres poblacions només hi tenia la criminal, perquè la civil corresponia als expressats senyors. A part de les poblacions de Riudaura, les Preses i Joanetes, hi havia tres entitats municipals: una, formada pels habitants del Mallol i de les parròquies de Sant Privat i Santa Maria de Puigpardines; la segona composta per les parròquies de Sant Esteve d’en Bas i de Sant Pere de Falgars; i la tercera per les de Santa Maria de la Pinya i de Sant Joan dels Balps. Cada una d’aquestes entitats tenia un cònsol i un petit consell ordinari. Les tres juntes formaven la Universitat de la Vall d’en Bas la qual, per tant, reunia els tres cònsols (el més important o cònsol primer, era el del Mallol com a capital del Vescomtat, en segon lloc el de Sant Esteve i en tercer lloc el de la Pinya) i uns dotze o quinze consellers. Per a certes coses no calia pas reunir tota la Universitat, podia resoldre el cònsol i el seu consell, però per a d’altres calia actuar conjuntament (a vegades amb la inclusió dels de les Preses). En el moment en què situo aquest Memorial, des de maig de 1705 els cònsols de la Universitat del Vescomtat eren, per ordre de prevalença, Miquel Fluvià i Valentí, Mateu Rexach i Sala, i Josep Casadellà. El maig de 1706 serien rellevats, respectivament, per Joan Valentí, Joan Vaguer i Margui, i Joan Serrat.

Amb aquestes premisses, crec que es pot entendre millor el sentit de les peticions de Sant Esteve d’en Bas. En primer lloc demanava poder esdevenir una vila reial, és a dir, sortir del marc baronial per a passar a la Corona i a més (no és un detall menor) obtenir la categoria de “vila” en substitució de la de “lloc” que tenia. Pot semblar una gosadia, però no ho és tant si tenim en compte que llavors, el 1706, el vescomte era Guillem Ramon de Montcada i de Benavides, el qual havia optat pel bàndol filipista (en guerra contra l’Arxiduc, que era el destinatari del Memorial). També es comprèn que els desagradés que els del Mallol (dit amb més precisió, els de la parròquia de Sant Privat) els passessin al davant en matèria de consideració i precedència, en uns temps en què prerrogatives d’aquesta mena gaudien d’una estima general i eren defensades fèrriament.

Tocant a la milícia, les peticions III i IV han de ser llegides a la llum de les servituds que la itinerància de les tropes suposava per on passaven, ja que els pobles havien de donar allotjament als soldats en les seves cases i transport de mules fins a una pròxima població, que en prendria el relleu. És el que s’anomenaven “allotjaments” i “bagatges”. Tant una cosa com l’altra eren un greu destorb per als habitants del lloc, els quals sovint havien de suportar, a més, exigències, humiliacions i fins i tot violència per part de la soldadesca. En l’assumpció d’aquestes càrregues Sant Esteve d’en Bas tenia un desavantatge: es trobava en el camí ral per on transitaven les tropes i era previsible, per tant, que les autoritats militars prioritzessin l’estada en aquest lloc a no pas haver-se de desplaçar fins al fons de la Vall i, no diguem, fins a la veïna Riudaura. Per això demanaven que fossin els jurats de Sant Esteve d’en Bas els que fessin la distribució dels allotjaments i bagatges, i que els altres pobles haguessin de contribuir en les despeses. I també reclamaven la reversió del privilegi que els de Riudaura s’havien atorgat –segons diu el Memorial– de separar-se del Vescomtat, amb la pretensió de voler que les ordres relatives a trànsit de tropes i lleves per Riudaura s’expedissin de forma segregada de les de la resta del Vescomtat.

Les peticions V i VI tenen a veure amb la llibertat de formar esquadres locals en cas de conflicte bèl·lic. L’anterior guerra dels Nou Anys, i en especial els fets de 1694 i 1695, havien fet patent que els pobles no podien confiar en les tropes regulars del rei, sinó que la millor defensa era la que podien prestar directament, de forma organitzada, els habitants del territori. En un petit reglament inclòs en el punt V s’avança com s’imaginaven aquestes esquadres: formades per un mínim de quaranta homes d’entre 18 i 50 anys, donant preferència als propietaris de masos i cases del Vescomtat; que no s’hi admetria ningú natural de França –ai, els francesos!– ni tampoc, per a capità o alferes, els nats aquí de pare francès (disposició derivada de l’experiència tan negativa que se’n tenien després de les guerres del segle anterior); que els oficials no poguessin ser privats del càrrec; que els qui formessin les esquadres estiguessin dotats de fusell o escopeta més dues pistoles, amb la llibertat de tenir-les a punt a casa seva. I, finalment, que en ocasió de la celebració anual de la victòria sobre els francesos del 10 de març de 1765, hi acudeixin tots per a una revista d’armes, sota el pendó o bandera esmentat abans.

Les dues últimes peticions, VII i VIII, són de caràcter econòmic. Un dels ingressos que tenia el Comú d’Olot era el dret de mercaderia, que li conferia la potestat de cobrar per totes les mercaderies que entraven o que sortien de la vila d’Olot en els dies de mercat o fires. Els de Sant Esteve d’en Bas demanaven estar-ne exempts, adduint que les seves accions en defensa del territori també havien beneficiat els olotins. A més, en correspondència, oferien d’eximir del dret de passatge que es cobrava pel pas de tot el bestiar que era portat a Olot. La darrera de les coses que es demanaven pretenia recuperar el dret de l’ajuntament de Sant Esteve d’en Bas a tenir el monopoli de la venda de determinats productes (com el pa o el vi), un dret que seria cedit a arrendataris a canvi d’un preu estipulat, que aniria a parar a les arques municipals. Segons l’escrit, aquesta prerrogativa llavors no s’aplicava per interessos particulars, però en algun moment anterior ja hauria estat concedida. Dels pobles de la Vall només em consta que fessin valdre aquest dret el cònsol i consell de Sant Privat i Santa Maria de Puigpardines, amb arrendaments a Sant Privat i al Mallol.

Arribats al final, és el moment de recordar aquella sessió de la Universitat del Vescomtat del 27 de març de 1706 a la que m’he referit a l’inici, per a acabar de travar la comprensió d’aquest Memorial. Tot i que no sabem si hi hagué algun esborrany anterior, o el caràcter definitiu o no que pogués tenir el text imprès, s’entén que sorgissin dubtes respecte que les concessions demanades pels de Sant Esteve d’en Bas trepitjaven alguns privilegis comuns i propis de les diverses entitats municipals de la Vall (“en molts capítols ve a redundar en prejudisi dels privilegis y a la dita present Universitat concedit”, es digué en aquella sessió). La pretensió de dirigir els allotjaments i els bagatges de tot el Vescomtat o la col·lisió amb les prerrogatives dels de Riudaura, són exemples del desequilibri al que abocaven les possibles concessions sol·licitades pels de Sant Esteve d’en Bas, i que se'ls demanés de revisar.

*   *   *

Fos quin fos el recorregut que tingués aquest Memorial, els esdeveniments que es vivien no sols a nivell de Catalunya, sinó en tot l’àmbit europeu, li auguren haver tingut un efecte irrellevant. La Guerra de Successió s’anava complicant i, malgrat alguns moments favorables, el seu desenvolupament era cada cop més contrari a la causa de Carles III (l’Arxiduc), aquell a qui s’havien dirigit els de Sant Esteve d’en Bas amb el seu Memorial. El 12 d’octubre de 1709 l’exèrcit francès de suport a Felip V de Castella (IV de Catalunya) entrà a Olot i, en els pocs dies que hi romangué recorregué la comarca per a exigir als pobles una forta contribució en diner i en espècies alimentàries. La situació es tornà a repetir a primers de febrer de 1711, un cop caiguda la ciutat de Girona a mans filipistes. Fora d’aquests moments d’irrupció francesa, la Garrotxa es mantingué fidel a Carles III, però esgotada la població humanament i econòmicament, el 15 de juliol de 1713 l’ajuntament d’Olot digué que ja no es podia més, i que el més prudent era passar, definitivament, a l’obediència de Felip V. I, amb Olot, els pobles veïns. Adéu a Carles III que, per a major penalitat dels d’aquí, el 27 de setembre de 1711 ja havia deixat físicament Catalunya i s’havia desplaçat a Àustria per a fer-se càrrec de la corona imperial, vacant per la mort del seu germà.

Acabada la guerra el setembre de 1714, hi hagué una forta repressió contra tot allò que fes flaire d’austriacisme. Hem vist el notari del Mallol que s’havia afanyat a ratllar dels seus protocols qualsevol nom o frase relativa a Carles III. I en aquesta forta repressió, foren suprimits tots els títols, privilegis i gràcies concedits per aquest als seus fidels. En el supòsit, doncs, que els de Sant Esteve haguessin obtingut algun benefici reial, en aquell moment per força seria paper mullat. Encara a l’abril de 1716 es reberen en el Vescomtat uns edictes reials en què es manava “se aporte los privilegis y demés”. La Universitat corregué a complir-ho, “no volent ells dits honorables cònsols y consell faltar als ordres de Sa Magestat (Déu lo guarde), antes bé aquells com a bons vassals obtemperar y obehir”. Eren temps de no mostrar cap símptoma de displicència. No feia massa, el 16 de gener de 1716, s’havia publicat el Decret de Nova Planta (del 9 d’octubre anterior) que marcaria clarament un abans i un després en l’organització política i administrativa del país. El Memorial dels de Sant Esteve d’en Bas, en la seva globalitat, per força era ja història.