dijous, 29 de juny de 2017

Anar a prendre les aigües

Anunci dels banys de l'Hospital d'Olot, l'estiu de 1899
Carta del bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana, a l’ajuntament d’Olot escrita el juliol de 1783, donant excusa de no poder assistir a la inauguració de l’Escola de Dibuix d’Olot: “La fuerte estación del tiempo, y el haberme visto precisado por ella a tomar baños, no me permite disfrutar el gusto que tendría en presenciar el acto de avertura de la Escuela de Dibujo”. El bisbe havia estat un dels impulsors de l’Escola, però en un mes de juliol que, pel que sembla, podria ser calorós, la conveniència de la salut imposava fer passar al davant això que, per diferenciar-ho del mer acte d’esbargiment actual d’anar-se a banyar, ens parlarem sota l'expressió d'anar a prendre les aigües.

Creien alguns dels metges d'aquell segle que en l'aigua hom podia trobar-hi una farmàcia tan o més completa que la de la botiga dels millors apotecaris. L’aigua –deien– podia arribar a totes les parts del cos i, per tant, combinada amb l’aire i les substàncies químiques contingudes en ella (aigües minerals), podia actuar amb eficàcia contra tota mena de dolències, fossin de l’aparell digestiu, del fetge i la bilis, de l’aparell urinari o del sistema nerviós. Segons la composició d’unes i altres aigües (amb diferents qualitats químiques, tèrmiques i mecàniques), determinades deus gaudien de major fama a l’hora de posar remei a les defallences humanes. Això sí, les aigües s’havien de prendre sota la supervisió d’un metge, que, a part de recomanar-ne unes o altres, en prescrivia el tractament: quants gots d’aigua s’hauria de prendre al dia i durant quina progressió i termini, si s’hauria de prendre sola o barrejada amb algun tipus de llet (de burra, de cabra…) o de fàrmac, si a més de la ingesta l’aigua s’havia de prendre en forma de bany o sometent alguna part tocada del cos a la pressió d’un doll d’aigua, i si encara s’hi hauria d’afegir algun altre tipus d’intervenció, com ara una purgació, un dejuni o una sagnia.

Potser no cal dir que això d'anar a prendre les aigües era només per a les persones que s’ho podien permetre, com deixen entreveure alguns exemples de començaments del segle XVIII. El 1706, la Comunitat de Preveres d’Olot va haver de fer compaginable les obligacions presencials dels seus membres a l’església de Sant Esteve, amb la necessitat d'alguns d’anar a prendre les aigües. Es resolgué que, tot i no ser-hi, es considerarien com a presents a Olot en els oficis divins els sacerdots de la comunitat “que de consell dels metges prendran los banys, ya sudorífichs, com diorètichs, per recobrar la salut, y precís anar ahont stan las ayguas minerals”. Un any després, trobem un altre eclesiàstic amb necessitats de prendre banys per a la seva salut i la complexitat d'aquests tractaments, en un certificat fet pel metge olotí Esteve Masmitjà. Segons l’escrit, mossèn Jeroni Camprodon, natural de Sant Esteve de Bas, i en aquells moments rector de Sant Martí Sacalm, estava adolorit per una malaltia habitual que li exigia molts remeis “y adamés de dits remeys, aver agut de mudar de terra com anar en los banys de Cerdanya de consell de mi dit attestant, y aver hagut de anar serca la ciutat de Girona per bèurer aigua de la Costa Roja, y los demés anys en la primavera aver de venir a esta vila [Olot] a purgar·se, xaropar·se, faritjar·se y altres remeis”. I, per tant, el Dr. Masmitjà acabava dient que el mossèn necessitava canviar d’aires i passar a viure al seu poble nadiu, un consell mèdic que deuria ser l’objectiu buscat per aquest certificat. Prendre les aigües també ocupa un lloc en la biografia d’un altre eclesiàstic, el que seria bisbe de Jaca i de Tarassona, Esteve Vilanova, nascut a Olot el 1708. Aquí, però, les aigües hi tenen un paper indirecte, si bé l’ajudaren a encaminar-lo com a home de carrera. Segons la seva biografia, de menut, “todos los años parava en la casa [la casa familiar del noi] un arcediano de Barcelona, que iba a tomar las aguas en el verano”, el qual “se prendió de la aplicación y docilidad del niño y se lo llevó” perquè pogués rebre una millor educació.

Els textos anteriors semblen descartar com a destinació d'anar a les aigües algun dels dolls de la comarca olotina. El rector de Sant Martí Sacalm anava a Girona per les aigües de la Costa Roja (una font picant de Sant Julià de Ramis) i a una indeterminada font ceretana. Potser es tractés de la Cerdanya d’obediència francesa, perquè, molt més endavant en el temps, en les respostes de la part meridional d’aquesta comarca al qüestionari de Francisco de Zamora (1789-1790), no s’hi va fer cap al·lusió a fonts medicinals, sinó que es remeté a l’altra Cerdanya: “En la Cerdaña francesa hay algunas aguas minerales y medicinales, y es particular, esta nombrada, la sulfúrea de los baños de las Escaldas, buena para los males de pecho, y muy especial en los dolores reumáticos”. En una llista de fonts d’aigües minerals inclosa en una memòria sobre la font picant de Sant Hilari Sacalm, publicada sense data en el segle XVIII, s’hi féu esment de “las de la Virgen de Fuente Calda, más allá de Olot, específica para tísicos”, però deu tractar-se d’alguna confusió i potser volgués referir-se la Font Santa, de Sant Feliu de Torelló, tot fora de la Garrotxa. Per reblar-ho, en el Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña, de la Junta de Comerç, del 1780, s’hi diu que en el sotscorregiment de Camprodon (al que pertanyia Olot, dins del corregiment de Vic) no hi havia pobles que comptessin amb minerals i que “tampoco hay minerales de aguas de baños de que se haya hecho análisis, pero las tiene muy abundantes, puras y frescas, particularmente en Campredón, adonde concurren todos los años personas de países distantes a tomarlas”. Res, doncs, pel que fa a les aigües de l’entorn olotí. És cert que a prop, a Sant Feliu de Pallerols, hi havia des del segle anterior un santuari dedicat a la Verge de la Font de la Salut, però aquesta denominació tenia un caràcter merament de devoció i no pas medicinal.

En conseqüència, qui volia prendre les aigües havia de fer camí i acudir a les fonts minerals de fora de la Garrotxa. De les que eren més a tocar, tenia fama la font de Ribes, al Ripollès, en la que, segons un testimoni de 1787, “el agua sale caliente y se cuentan de ella mil maravillas”, si bé amb el lament que no estigués més ben acondiciada: “se hallan tan absolutamente descuidadas, sin haber siquiera una lápida que diga que son las aguas de Ribas”. Segons el Discurso sobre la agricultura..., suara esmentat, aquestes aigües eren recomanables per a “toda especie de escorbuto, tanto bilioso salino como salino bilioso, hipocondrías, obstrucciones inveteradas del hígado, bazo y mesenterio” i per a altres qüestions de la sang, acne, greixos i cremors d’orina. També aquest text feia uns grans elogis de la Font Santa, a Sant Feliu de Torelló (de la que ja n’he fet esment), dita així “por las grandes maravillas que ha obrado en la salud de muchos dolientes”, i on el seu propietari havia fet construir “unas piezas muy acomodadas tanto para la decencia como para el alivio y limpieza de los que se sirviesen de la agua”. D’altres fonts conegudes i més o menys properes a Olot eren les sulfuroses de Banyoles, algunes de l’Alt Empordà (Capmany, Sant Climent Sescebes...) i d’altres de la banda d’Osona on, segons afirmava el metge de l’Hospital de Vic Antoni Millet el 1798, hi havia un bon nombre de fonts d’aigües minerals, termals i fredes, a les que anaven molts malalts crònics a cercar-hi remei als seus mals.

Unes fonts amb especial relació amb Olot eren les de la Presta, a tocar de Prats de Molló, a l’altra banda de la ratlla de França. Cap a 1755 el metge d'aquesta població, de qui només li coneixem el seu cognom Marcé, en va publicar un estudi en forma de resposta a una suposada carta, Dissertation en forme de lettre sur la nature, les vertus & l’usage des eaux thermals de la Preste, que fou imprès a Perpinyà. Pocs després el metge d’aquesta ciutat, Tomàs Carrera, també les estudià i divulgà en el seu més extens Traité des eaux minérales du Roussillon, publicat al mateix lloc el 1756. En aquells anys s’havia establert a Olot el metge Jeroni Verdier (o Vardier), nascut a Arles. Fos per això o per altres motius, s’entusiasmà amb les aigües de la Presta i el 1768 va publicar, a casa de l’impressor olotí Josep Rovira, la traducció al castellà de l’escrit del metge Marcé (Disertación en forma de carta sobre la naturaleza, virtudes y uso de las aguas thermales de la Presta), precedida d’un extens pròleg del metge de Vic Josep Pasqual. Pel que fa a l’autor del text francès, podria ser que fos conegut a Olot. Tal volta es tractés del pare del metge Alexandre Marcé, el doctor Francisco Marcé. Segons una nota del Diari de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d'Olot, el fill Alexandre, “francès y resident en Perpinyà (...) havent vingut a esta [Olot] per convelèixer, morí en casa de Josep Salgas botiguer, als [ ] del mateix agost de 1783”. En la partida de defunció consta que morí el dia 4 d'agost, amb només vint-i-cinc anys d'edat.

L'edició francesa i la traducció impresa a Olot
En el seu text sobre les aigües de la Presta, Marcé inclogué entre els exemples de la seva utilitat (pàgina 24) el cas d’ “une fille de 18 ans, native d’Olot en Catalogne, attaquée depuis 8 mois d’une hemiplegie", la qual "en fut délivrée dans douze jours, par l’usage de nos eaux, prises le matin à jeun, à la doze de sic gobelets & d’un bain où elle descendoit l’après midy”. Quan Verdier en va fer la traducció, hi va afegir d’altres casos experimentats per ell, dos dels quals tenien a veure amb el seu exercici de la medicina a Olot, tot i que la vila no hi és explícitament esmentada. Davant de la impossibilitat que aquests malalts poguessin desplaçar-se a la Presta, se les enginyà perquè fos l'aigua la que, sense perdre cap de les seves qualitats, vingués cap als malalts, una pràctica que d'altres metges no acceptaven com a vàlida. El primer cas (pàgines 63-64) fa referència a un dona de 48 anys que el 1763 es trobava afectada d’una peripneumònia: “hice para curarla las más vivas diligencias, mas viendo que todo iba de mal a peor, mandé ir a buscar agua de los baños de la Presta, con recomendación de cerrar bien la redoma: tomó la enferma dicha agua mezclada con leche, con un régimen conveniente, y curó perfectamente”. El segon (pàgines 65-66) és relatiu a un mossèn del bisbat de Girona, que el 1765 “llevaron en esta villa” (ha de ser Olot, on era llavors Verdier), amb greus dolors i manca de mobilitat: “no pudiendo ir a los baños de la Presta, ordené tomar sus aguas en casa mezcladas con leche: tomó tal qual temperamento con el uso de dichas aguas su indisposición; ordénele fuese a tomar algunos baños en la Presta; no tubo ánimo para transitar un terreno tan fragoso. Determiné que se bañase en casa, enviaron a buscar de tres a tres días una carga de dichas aguas: bañose, y fueron tan felices sus baños, como que en poco tiempo celebró misa, y se volvió para cumplir su ministerio a la parroquia". 

Tots aquests indicis semblen apuntar, per aquell segle, una vila d’Olot convertida en destinació sanitària on posar-se a mans dels metges de la vila i de les condicions ambientals del lloc, però sense cap menció a l’existència d’algun tipus de font mineral d’especial estimació. Aquí s’hi venia en recerca del dictamen dels metges locals i per a la convalescència, però cas d’haver-se d’incloure en el tractament algun tipus de presa d’aigües, els metges olotins els remetien a les aigües d'altres contrades. No obstant això, sembla que cap a finals del segle XVIII, l’abundor i la qualitat de les aigües olotines acabaren d’engrescar més d'un malalt a fer-ne ús. Ho apunta un text de 1784, de quan diverses famílies contràries al projecte municipal de construir uns nous barris en terrenys de la seva propietat, contraposaren a un dels arguments de l’ajuntament d’Olot sobre la necessitat d’aquests nous barris, el fet que, segons ells, els nombrosos visitants que venien a fer salut a Olot no tenien dificultat a l’hora de trobar allotjament: “decía el Ayuntamiento que apenas podían detenerse los días precisos para sus negocios los que concurrían a la villa por falta de habitación, pero con una equivocación tan notoria como lo demuestra el hecho cierto de que acudiendo a Olot todos los años un considerable número de personas, tanto por participar de sus saludables ayres y buenas aguas, quanto por curar de sus enfermedades, hasta ahora ninguno de tantos y tan muchos han dejado de permanecer un solo día en Olot por falta de habitación”. Notem la frase antecedent sobre la nombrosa concurrència de persones en recerca, a Olot, d’aires i aigües i, en definitiva, de salut.

S'ha escrit modernament que a finals del segle XVIII un farmacèutic olotí havia analitzat les aigües de Ribes de Fresser (J. Ferrer i J-V. Gay, Balnearis i aigües minerals, Quaderns de la Revista de Girona, 2003, p. 74), però sobre això no en sé dir cap notícia. Sí que per aquest mateix temps (entre 1798 i 1799) el farmacèutic d’Olot, Francesc Xavier Bolòs, recollí algunes dades –no es pot parlar d’anàlisi– sobre les aigües de la seva vila nadiua: “Las aguas que beben los moradores de esta villa y de sus contornos hacia el este-sudoeste son muy abundantes, buenas y frías, porque provienen de las pluviales que caen sobre los elevados montes del mediodía, que introduciéndose debajo del Bosch de Tosca son allí purificadas y filtradas por los productos volcánicos entre los cuales corren siempre hasta llegar a los conductos o cañerías: no contienen más que un poco de hidroclorato de cal y de sosa; disuelven el jabón perfectamente, cuecen bien las legumbres y su temperatura es a diez grados sobre cero, aún en el más riguroso calor del verano".

No va ser fins el 1845 quan es va obrir a Olot un establiment de banys, que depenia de l’hospital, impulsat pels seus administradors Agustí Prim i Narcís Boix, juntament amb el metge Pau Estorch, que en va ser el principal artífex. Era un edifici a tocar del Fluvià, de planta quadrada, amb un jardí al mig on donaven les portes dels vuit banys de què disposava. D’aquests, set eren per a la higiene i un per a banys medicinals artificials, “con chorros de diferentes grados de fuerza, y el correspondiente vapor para los que tengan que tomarlos”, segons explicava el diari El Barcelonés al mes de maig d'aquell any. L’aigua s’extreia d’un pou mitjançant una bomba, i anava a parar a un bassa, on romania a sol i serena.

El diari acompanyà la notícia de l’obertura dels banys olotins amb unes línies encomiàstiques en excés envers l’entorn natural de la vila: “La posición topográfica que ocupa la villa de Olot es hermosa, su clima templado, y la abundancia de vistas sorprendentes, unidos con los manantiales de aguas puras y cristalinas, que en abundancia se hallan en todas partes, forman uno de aquellos territorios de la Suiza que tanto ensalzan los viajadores. Este país verdaderamente es ignorado de los que desean contemplar las sublimes obras de la naturaleza”. Perquè després es digui que la publicitat turística (amb la comparació amb Suïssa inclosa) és cosa només de temps molt més moderns.

dilluns, 5 de juny de 2017

Obra dels escultors Espasa i Escarpanter en una capella olotina de vida atzarosa

La capella de Sant Rafel el 2013 i durant les actuals obres.
Fa segles que a algú se li va ocórrer que a la sortida d’Olot, en el camí ral que menava cap a Vic i Barcelona, bé s’hi escauria una capella dedicada a Sant Rafael. Aquesta figura celestial –un arcàngel– tenia molt a veure amb els viatgers i amb la protecció divina que hom esperava obtenir a l’hora d’emprendre un viatge, sovint macat per la incertesa d'haver d'anar per aquests mons de déu. Segons la Bíblia, Sant Rafael (sense revelar la seva identitat sinó només al final) va donar guia i companyia al jove Tobies en el viatge que havia de fer a un poble distant per cobrar una quantitat deguda a la seva família. I l’assistència de Sant Rafael fou tan esplèndida, que Tobies no sols tornà a casa sa i estalvi i amb la fortuna recuperada, sinó que a més hi tornà casat amb Sara, una parenta llunyana a qui tots els pretendents anteriors se li havien mort, i amb la fel d’un peix que Sant Rafael li havia dit d’agafar, amb la que pogué retornar la vista al seu pare ancià.

No se sap ni quan ni per ordres de qui es va construir la capella de Sant Rafael d’Olot, que acabaria donant nom al carrer format amb el temps entre aquesta i la vila. La primera notícia que se’n té és de 1555, quan la capella surt esmentada en un document relacionat amb els projectes que s’estaven fent de cara a la construcció d’un nou edifici per a l’hospital de Sant Jaume (el que ara és l’edifici de l’hospital “vell” del carrer de Sant Rafael). Que la capella ja existís a mitjans del segle XVI no és una data fundacional, sinó només una referència documental, perquè qui sap des de quan hi era. 

La vida d'aquesta capella ha estat sempre un fil a voltes tan prim que durant més d’un temps ha acabat trencant-se. I li ha calgut recomençar. A les acaballes del segle XVII el seu estat era deficient, però va reviure per gràcia del matrimoni format per Antoni Bassols i Tamarit, i Lucrècia Tamarit (sí, eren parents, i per casar-se van haver de demanar dispensa d’impediment matrimonial per consanguinitat), un matrimoni benestant, ell tenia el títol de burgès de Perpinyà. El 1693 Lucrècia, ja vídua, sol·licità a la Batllia General de Catalunya poder prendre una mica d’espai del camí reial que passava per davant de la capella, per així poder-la refer millor. En la seva petició s’explicava d’aquesta manera: “Junt al portal de Sant Rafel de la vila de Olot se troba edificada una capella sots invocatió de Sant Rafel, la qual capella se està dirruhint, y per assó té necessitat de molts reparos y adops, y per posar aquella, ab la deguda forma, se ha de ampliar, y per poder·ce ampliar, es forçós pèndrer uns quatre palms, poch més o manco, del camí real que passa junt dita capella y se entra per dit portal de Sant Rafel”. El propòsit era poder-hi edificar una paret “o altre edifici per ampliació y enbelliment de dita capella”, en el benentès que la concessió no havia de perjudicar ningú i que restava “bastant pas en lo dit camí real per poder·ce passar liberament”. No hi hagué cap problema i li fou concedida la llicència. 

A l'any següent la renovació encara no era enllestida i novament Lucrècia Tamarit féu un altre pas a favor de la capella de Sant Rafel. A l’agost, anà a cal notari a fer testament i, entre les seves disposicions, deixà dit que dels seus béns es gastés tot el que calgués per concloure no sols l’edificació, sinó també la seva ornamentació, que detallava: “Vull i man [= mano] que en la capella del Àngel Sant Rafel, que novament se està redificant junt al portal de Sant Rafel de la present vila, sie del tot acabada de reedificar de mos béns y que sie fet i posat un retaula ab las imatges de Sant Rafel y dels Sants Antoni Abat i Pau Apòstol y que per tot açò sie gastat de dits mos bens lo que menester sie".

Lucrècia Tamarit va morir el novembre de 1706. Fou enterrada a l’església del Tura el dia 11 d’aquell mes. Són anys en els que torna a haver-hi silenci sobre l’estat de la capella de Sant Rafel. Les úniques notícies que hi ha són de caràcter circumstancial: el 1713 el superior del convent dels caputxins d’Olot, que era situat més enllà de la capella, fora del recinte urbà, mirà que l’ajuntament agencés aquella entrada a la vila, perquè com que a Olot sovint hi plovia, “lo últim del carrer del Arcàngel Sant Rafael y al devant de la capella de dit sant queda fet un estany de aigua”, de manera que els religiosos del convent, quan hi havien de passar per anar a confessar algun malalt, especialment a la nit, topaven amb “lo incòmodo de la sobredita aigua estañada o rebalçada descalços y esto en lo ivern”. Res, que convenia fer-hi un “desaguadero per a que quant plogue no quede la aigua en lo sobredit puesto o puestos rebalçada ni estañada”. Això de les aigües en aquesta banda de la vila no deuria quedar ben resolt, perquè quatre anys més tard, l’ajuntament acordà fer alçar “lo portal de Sant Rafel a fi de que la aygua que se ambassa en dit portal [pugui] pugar y no se amblasse, y tinga corrent". 

Però vet aquí que el 1716 hi ha notícia que dos escultors establerts a Olot havien donat compliment a les últimes voluntats del matrimoni Bassols – Tamarit, i havien fet un retaule de bell nou per ser col·locat a la capella de Sant Rafel. Perdut entre d’altra paperassa, ens ha pervingut el rebut que feren ambdós com a reconeixement d’haver cobrar la feina feta. Diu així: “Diem nosaltres baix firmats, que confesam aver agut y rebut del Sr. Dr. Fransech Vila, prevere, com ha manumissor dels últims testaments de Anton y Llucrèsia Bassols y Tamarit, conjuges, la quantitat de cetanta lliuras barcelonesas, diem 70 ll., y ditas nos paga per la construcció del retaula de sant Rafel, posat de nou en la pròpria capella de dit sant Rafel, per llegat que féu la dita quòndan [= difunta] Llucrècia Bassols en son testament, y per la veritat fem lo present alberà de rebuda, en Olot, als vint y set octubre de mil cet sens y setze: diem 1716. = Salvador Espasa = Fran.co Escarpanter = M. [= mestres?] Escultors". 

Els dos escultors són coneguts en aquelles primeres dècades del segle XVIII. Salvador Espasa era de fora, havia vingut a viure a Olot cap a 1708 o 1709, amb vint-i-sis o vint-i-set anys d'edat, ja casat amb Teresa Carreró (filla d’un notari de Sant Feliu de Guíxols), i amb el seu fill Benet. Diria que el seu pare també era escultor i que així mateix es deia Salvador, cosa que fa que hàgim d’assignar a aquest seu pare, i no pas al nostre convilatà, una sèrie d’obres fetes a Sabadell, Barcelona i l’Alt Empordà que habitualment se li atribueixen i que no corresponen a la seva cronologia. De la feina feta pel fill a Olot se’n coneix molt poc, cosa que fa més rellevat la notícia de la seva participació en el retaule de la capella de Sant Rafel. Se sap que havia participat en la confecció –en la seva part de fusta– del primer estendard o guió de la confraria dels Dolors de Besalú, de 1717, i que col·laborà, juntament també amb Francesc Escarpanter, en el retaule de Sant Antoni a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot. No sempre hi havia encàrrecs de grans obres artístiques i els escultors locals havien de sobreviure amb altres feines menors. El 1725 Salvador Espasa cobrà de Joan Vayreda i Soler 21 lliures “per mos jornals de mestre per fer y treballar la barana de la escala principal de dita casa [el Mas Reixach] y assentarla, acabada als divuyt maig de mil setcents vint y hu, comptant lo tornejar de les balustres de dita escala”. Als inicis dels anys trenta marxà d’Olot. El 1733 era a Barcelona, on participà en la visura del nou retaule major de l’església del Pi. Morí en aquesta ciutat al cap de tres anys, però la família seguí mantenint la casa familiar d’Olot, al carrer Superior (l’actual carrer dels Sastres). Benet, el fill gran, fou tinent d’enginyers i només un altre fill, Esteve, seguí la professió d’escultor, a Castelló d'Empúries. 

A diferència dels Espasa, la família Escarpanter prolongà la seva presència a Olot al menys fins als anys seixanta del segle XVIII, i encara més enllà a través d’enllaços familiars col·laterals. Francesc Escarpanter tampoc no era olotí d’origen, sinó que havia nascut a Girona el 1687. La seva presència a Olot consta a partir de 1710, però podria haver-hi arribat abans. D’ell se’n coneix força obra: el retaule de la capella del Mas Solà de Batet, el de Sant Franc de l’església del Carme d’Olot, el de Sant Antoni i l’acabament del de Sant Josep, a l’església de Sant Esteve, el de Santa Llúcia a l’església de Sant Vicenç de Besalú, etc., sense oblidar-nos d’afegir ara a aquesta llista el retaule de Sant Rafel, fet en col·laboració amb Salvador Espasa. En els darrers anys de la dècada del trenta, Escarpanter deixà Olot i acabà per establir-se a Girona, on morí. Estava casat amb Maria Anna Tubau, d’Olot. Tres fills seus foren també escultors: Francesc, que morí jove (el fill d’aquest, també de nom Francesc, seguí igualment l’ofici d’escultor i cal anar en compte a l'hora d'atribuir a uns o altres determinades obres), Andreu i Jaume. 

Des de principis del segle XVIII, doncs, la capella de Sant Rafel havia normalitzat la seva presència a la vila, gràcies als Bassols i Tamarit. No és que la capella tingués grans necessitats, perquè el seu ús pràcticament quedava reduït a la festivitat de Sant Rafel, el 24 d’octubre (actualment és el 29 de setembre). Així ho havia disposat, anys abans, el bisbe Miquel de Taverner i Rubí, en la seva visita pastoral a Olot el 1703: a les capelles de Sant Rafel, Santa Anna, el Roser i Sant Bernat, “no si [= s’hi] puga dir missa si no és en lo dia de la festa principal de cada una de ditas capellas, y las missas fundadas si ni [= n'hi] ha, manant que de aquí al devant no si admeten novas fundacions”, amb l’excepció de la capella del Roser, al Firal, en la que, seguint un antic costum, s’hi podria seguir dient missa “en lo temps que durarà la fira de Sant Lluch". En la relació de capelles i esglésies que l'ajuntament d'Olot féu el 1812 en vistes a cedir-ne alguna als frares franciscans, entre les 19 de les que se'n fa llista, hi ha la capella de Sant Rafel, amb la indicació (comuna a la majoria de les altres capelles) de no tenir prou cabuda perquè s'hi establissin aquests religiosos.

Desconec les vicissituds de la capella de Sant Rafel al llarg del segle XIX. El 1860, Esteve Paluzie encara l'esmentà en el seu llibre sobre Olot, su comarca, sus extinguidos volcanes... (p. 157), però el cert és que a finals d'aquella centúria la capella s’havia perdut del tot i no hi ha notícies d'on hauria anat a parar el retaule dissenyat per Salvador Espasa i Francesc Escarpanter cap a 1716.

Situats a les portes del segle XX, va tornar a haver-hi una altra família que es proposà de reconstruir-la de bell nou. El 1896 Caterina Batlló i Prat, muller de Frederic Batlló i Batlló, demanà llicència a l’ajuntament d’Olot per enderrocar la casa número 35 del carrer de Sant Rafel, de la seva propietat, per fer-hi una nova capella, a la vegada que demanava poder enderrocar dues altres cases també seves, la número 37 i la que hi havia al costat (sense número), amb el propòsit de bastir-hi un ampli casal familiar (avui en dia inexistent, fa un temps s’hi va fer un edifici de pisos). En la sessió municipal del dia 7 d’octubre l’ajuntament acordà autoritzar-l’hi, “mediante empero la condición de que la fachada de la capilla se emplace en la línea de los demás edificios”. La capella deu el seu projecte al conegut arquitecte olotí Simó Cordomí i Carrera (1868-1937), que intervindria en l’edifici d'El Arte Cristiano, d’Olot, i que és autor d’obres modernistes, com l’ajuntament de Granollers, de 1902-1904. Un any després, l’arquitecte havia presentat a l’ajuntament d’Olot unes modificacions a la façana, que li foren autoritzades en la sessió del 21 d’octubre de 1897, un cop la comissió de foment escoltà “las razones expuestas por el señor Cordomí, que han motivado la modificación del consabido plano”. Aquell mateix mes degueren començar les obres, segons una nota del setmanari olotí El Deber, la qual, a la vegada, ens dóna notícia del record de la vella capella: “Se ha empezado el derribo de la casa propiedad del Sr. Batlló, en la que se propone reconstruir la antigua capilla de San Rafael, que nuestros antepasados habían colocado en tal sitio, para señalar la protección que dispensa dicho santo a los que viajan, puesto que de allí partía la principal vía de comunicación que tenía anteriormente nuestra villa”. Al frontis s’hi col·locà un baix relleu fet per Celestí Devesa i Pinadella (1868-1935), autor també d’un grup escultòric en fusta per a l’altar, al redós de la figura de Sant Rafel, i de la clau de volta. La capella es va inaugurar el dimarts 9 d’agost de 1901.

La nova capella era de caràcter particular i fou el lloc d’algunes de les celebracions religioses de la família Batlló. Tot i això, segons escrigué Mn. Joan Pagès, fill del carrer de Sant Rafel, en un recull de notícies sobre les capelles olotines, publicat el 1991, la capella acabà essent sentida pels veïns com a pròpia. Segons els seus mateixos records, el 1936 la capella escapà de la crema, però es perderen les imatges. Es diu que fou llavors quan es malmeté expressament el baix relleu del frontis. De tot això en parlà també Jordi Pujiula en una breu nota el 2010 (a El Cartipàs, núm. 41, abril de 2010, p. 8). Acabada la guerra la capella fou utilitzada pels caputxins fins a l’any 1943, en què pogueren tornar a utilitzar l'església del seu convent.

El Pla d'Ordenació Urbanística Municipal, al terme municipal d’Olot, de 2003 (DOGC 4061, del 2 de febrer de 2004), va incloure aquesta capella, amb el nom d’Església de la casa Batlló, en el catàleg de béns culturals protegits a nivell local, on, dit sia de pas, s'hi ignora el nom de l'arquitecte i la data de la seva construcció (accediu a les fitxes). En virtut d'aquesta condició d'edifici protegit, la capella figura en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (cliqueu aquí per accedir-hi).

Tancada durant anys i panys, actualment la capella de Sant Rafel es troba novament en obres, façana inclosa. Però aquesta vegada per convertir-la, segons fan entendre uns anuncis a la tanca, en una botiga de roba texana. El que dèiem només començar: una capella de vida atzarosa.

dimecres, 26 d’abril de 2017

Olot i l'expulsió dels jesuïtes (1767)

Gravat de St. Ignasi en una biografia escrita per l'olotí F. X. Fluvià (1752)
En els primers dies d'abril de 1767 –d'això ara fa 250 anys– va haver-hi la detenció i expulsió dels jesuïtes que eren a Catalunya i el segrest dels seus béns. Unes mesures que eren part de l’ampli pla per fer-los fora de tots els territoris de la Corona espanyola. Carles III no n'explicà el motiu (“en mi persona quedan reservados los justos, y graves motivos, que a pesar mío han obligado mi real ánimo a esta necesaria providencia”, deia la Reial Provisió d’expulsió) i no és pas ara moment per entrar-hi. Abans, els jesuïtes havien estat expulsats dels regnes de Portugal (1759) i de França (1762).

A Olot no hi havia jesuïtes als qui fer fora, perquè tampoc no hi havia col·legi de jesuïtes. Amb el que s’hi tenia més relació era amb el de Sant Martí Sacosta, de Girona. Algunes famílies olotines hi enviaven la mainada perquè hi fessin estudis i, com que el que sí que hi havia era un projecte d'establir els jesuïtes a Olot, aquest col·legi gironí es convertí en el centre des d’on es es dirigien les gestions per fer-ho possible. A Girona, les autoritats i la tropa s’hi presentaren a les quatre de la matinada del dia 3 d’abril de 1767 per fer efectiva l’expulsió. Amb l’engany de demanar algun religiós per assistir espiritualment una dona en perill de mort, aconseguiren que se’ls obrís la porta sense reserves. Es despertà els jesuïtes i se’ls concentrà al menjador. De seguida es van custodiar totes les dependències, en especial l’arxiu i la biblioteca. Un dia després, la totalitat dels jesuïtes gironins era conduïda a Tarragona, per ser-hi embarcats camí de l'exili.

L'operació va ser feta amb el màxim secret i amb el favor del factor sorpresa. Es tractava no només de neutralitzar qualsevol reacció dels jesuïtes i de la població que li mostrava simpatia, sinó també de preservar íntegre per a l’Estat la documentació i el patrimoni que l’Orde posseïa. Tot i això, se sap que a Girona, el pare rector havia rebut dies abans uns escrits anònims que l’avisaven del cop que venia i de la necessitat de prendre alguna mesura preventiva. Quelcom degué fer-se en aquet sentit, perquè hi ha el testimoni que alguns documents del mencionat col·legi van venir a raure a Olot, en un domicili particular, segons una nota local, no datada, d’origen eclesiàstic i partit pres: “En casa Salgas de Olot (calle de San Esteban) se guardan muchos e importantes documentos auténticos, y otros manuscritos e impresos que pertenecían a los Padres Jesuitas del Colegio de San Martin Sacosta que existía en Gerona, y que sin duda, por merecer los dueños de dicha casa toda la confianza de los Padres Jesuitas, se depositaron en ella tantos y tan importantes documentos al tener que abandonar su Colegio y ausentarse de España en 1767, gracias a las sectas diabólicas que ya empezaban a apoderarse de las riendas de los poderes de nuestra desgraciada España”. En aquells moments el pater familias de can Salgas era Josep Salgas i Lladó, que el 1752 s’havia casat amb Maria Casabona, una filla de l’adroguer Pere Casabona, de Ribes de Fresser. Josep Salgas fou un important botiguer i negociant olotí, que ocupà diversos càrrecs municipals i que, anys a venir, seria un dels més destacats promotors de l’Hospici d’Olot. Morí el 1802. El succeí el seu fill Francesc (casat el 1774 amb Magdalena Sala, el seu pare era cirurgià), que morí no massa anys després, el 1819. L’anterior nota sobre la custòdia de papers dels jesuïtes gironins té una cal·ligrafia que demana situar-la ja en el segle XIX i, per tant, s'hi fa palmari que, passades unes quantes dècades, es tenia consciència que la paperassa jesuítica encara era Olot. Però en aquests moments ignoro si la documentació dels Salgas hauria resistit els temporals i naufragis de dos segles d’història local i patrimonial, i romandria existent vés a saber on.

Els més de dos-cents jesuïtes que hi havia a les cases de la Companyia a Catalunya (als que s’hi sumaren els d’Aragó) foren concentrats a Tarragona, reclosos i incomunicats a la casa noviciat que allí hi tenia l’Orde. A finals de mes van ser embarcats al port de Salou en tretze naus. Primer se'ls encaminà a Mallorca, on s’hi afegiren els jesuïtes de les Illes. Després les embarcacions es dirigiren als Estats Pontificis, al port de Civitavecchia, però es trobaren amb la negativa del Papa a admetre’ls en els seus territoris, i l’expedició hagué de recular i situar-se davant del port de Bastìa, a Còrsega, una illa de la República de Gènova, però que li era disputada per França, que se l’acabaria quedant. Sumant unes i altres desventures, resultà que els jesuïtes catalans que havien marxat a finals d’abril de 1767 no pogueren desembarcar fins a finals d’agost. Això de Bastìa era una solució provisional que durà un any. A l’estiu de 1768 foren conduïts al continent i al novembre establerts, ara sí, a les poblacions de Bolonya, Ferrara i Ravenna, als Estats Pontificis.

No hi ha constància de quan arribà la notícia a Olot. La comunicació amb Girona era fluïda i constant, i una notícia com aquesta degué arribar sense entretenir-se gota. Un cop els jesuïtes van ser detinguts i endreçats, el secretisme de l’operació mudà en una àmplia publicitat de la reial pragmàtica d’expulsió, per advertir totes les autoritats del país, del rang que fossin, que “guarden, cumplan y executen, y hagan guardar, cumplir y executar inviolablemente la citada real pragmática y todo lo en ella dispuesto y mandado sin la contravenir, ni permitir que se contravenga en cosa alguna, baxo las penas en ella contenidas”. A Barcelona la reial pragmàtica va ser feta pública el dia 14 d’abril. A Olot les actes municipals salten, de la sessió del 23 de març a la del 6 de maig, amb un parèntesi de més d’un mes (tot l'abril inclòs), una cosa inhabitual. Només en la sessió del 6 de maig apareix una resolució de caire subreptici que tal volta podria referir-se a alguna qüestió d’actualitat, com ara l’expulsió dels jesuïtes: “Han resuelto [els regidors] que respeto de hallarse algunas cosas indecisas, que se ignora a quien tocan, que se haga representación al Sr. fiscal de la Real Audiencia del presente Principado de Cataluña".

De tot aquest afer, el que incidí directament a la nostra comarca fou el segrest dels béns immobles i mobles dels jesuïtes. I és que la Companyia de Jesús tenia a Olot i els seus voltants unes quantes propietats que havien de servir per a dotar el futur col·legi que s’havia d’obrir a Olot. A més, diversos particulars els havien fet donacions per a la mateixa causa. Amb l’expulsió, tot quedava greument trastocat i sense saber-se què seria d'aquest patrimoni retingut ara per l'Estat.

Les ganes que els jesuïtes fundessin un col·legi a la vila venien de lluny. Durant la segona dècada del segle XVIII hi ha indicis que alguns olotins tenien bones expectatives sobre que els jesuïtes vindrien a fundar a Olot. Per exemple, Joan Constans, en el seu testament, de 1716, deixà els fruits d’uns seus personats a l’Obra de Sant Esteve, però només “mentres no hi hage o se funde Collegi de la Companyia de Jesús en la present vila de Olot, en lo qual cas de dita fundació vull, y és ma voluntat e intenció, que las ditas dos mil lliuras y altres personats a cas jo obtindré, sien aplicadas y aplicats per la fundació de dit collegi".

Amb tot, la idea no va prendre cos fins el 1753, quan, a la mort d’Antoni Llopis (un home de ric patrimoni que, tot i haver-se casat dues vegades, no havia tingut fills) es desclogué el seu testament i va saber-se que deixava els seus quantiosos béns a la Companyia de Jesús perquè amb ells es fundés un col·legi a Olot. El patrimoni Llopis era molt llaminer: mitja dotzena de masos, dues cases, diversos censals (diners deixats a d’altres amb remuneració) i algunes propietats esparses més. Els jesuïtes emprengueren d’immediat les gestions necessàries, tant per a prendre possessió de l’herència, com per a obtenir els permisos per tirar endavant la fundació. Tot i que en un principi semblava que el col·legi olotí no tardaria gaire a materialitzar-se, la realitat (un ampli patrimoni que desvetllava d’altres interessos, i que la monarquia, a l’hora de facilitar les coses, no tenia mai cap pressa si no era una qüestió de la seva conveniència) imposà un passos molt lents. De manera que quan arribà l’expulsió, el 1767, si bé els béns de l’herència eren a mans dels jesuïtes, del col·legi olotí només n'hi seguia havent el projecte.

En paral·lel, d'altres olotins havien anat fent donacions al col·legi de Girona perquè engruixissin la base econòmica del que es volia fer a Olot. Un d’ells fou el doctor Pere Màrtir Orri i Pastors, que li deixà un llegat testamentari. També la seva vídua, Maria Anna Marcillo, féu entre 1758 i 1766 quatre donacions amb la mateixa finalitat, que sumaren un total de 1.600 lliures barcelonines. El seu germà, mossèn Ignasi Marcillo, el 1756 els concedí la dotació d’un seu personat a la catedral de Girona, de 2.150 lliures, més tres donacions efectuades entre 1756 i 1763, que sumaven altres 2.200 lliures, tot “al P. Rector del collegi de la Companyia de Jesús que en breu y dins poch temps se espera fundarse en la present vila de Olot y a favor de dit collegi fundador, y no altrament a favor de altre collegi, y ínterim retardarà a fundarse a favor del mateix dit collegi, al P. Rector del collegi de la companyia de Jesús de la ciutat de Gerona”. En aquesta prodigalitat jesuítica encara s’hi sumà una tercera germana, Ignàsia Marcillo, que testà a favor del que havia de ser col·legi olotí, en el benentès que si transcorreguts deu anys no encara era una realitat, els béns passessin al col·legi de Girona, a condició que cada any els jesuïtes vinguessin a Olot per fer-hi prèdiques, missions o altres exercicis espirituals. També foren benefactors del futur col·legi mossèn Antoni Camps i Soler, i mossèn Miquel Costa. El primer, quan donà amb aquesta intenció un censal mort de 300 lliures i dos debitoris de 1.156 lliures i 16 sous l’un, i 1.843 lliures i 4 sous l’altre, féu testimoni de devoció a la Companyia de Jesús, per la seva missió de cercar la major glòria de Déu i salvació de les ànimes, “ja per medi de la educació de la joventut, ja per medi de tants ministeris sagrats a què se dedican y emplean sens perdonar a fatiga alguna y ab tanta charitat (…) en tots los pobles en que se encontran collegis de ells”. Un altre benefactor fou el comerciant i carder Rafel Bassols. Devot en extrem del misteri cristià de l’Eucaristia, el 1756 els féu una donació testamentària de 7.300 lliures, la meitat de la qual havia d’anar destinada expressament a la capella del Santíssim del futur col·legi d’Olot, i la resta, administrada també pels jesuïtes, en forma de renda havia de servir a benefici de la capella homònima de la parroquial de Sant Esteve.

Davant d'aquesta llista de benefactors, no cal insistir que a Olot hi havia famílies molt addictes a la Companyia, d’entre les que destacava la dels Marcillo (que ja en el segle anterior havien donat un jesuïta il·lustre, Manuel Marcillo, autor de la Crisi de Cataluña, publicada el 1686), amb un detall important: Antoni Llopis, el patrici que havia obert les portes a què els jesuïtes fundessin a Olot, estava casat, en segones núpcies, amb una filla d’Ignàsia Marcillo. El 1775, quan Ignasi Marcillo va fer testament, va voler donar-hi un tracte especial a un quadre de casa seva, del fundador dels jesuïtes, ja que deixava al seu germà Anton tots els llibres, “y a més, també lo quadro de St. Ignasi de Loyola".

Però de famílies que no veien els jesuïtes amb bons ulls també n’hi havia en aquell Olot de mitjans de segle XVIII. No deu ser casualitat que en els mateixos anys en què els jesuïtes gestionaven la seva implantació a Olot, d'altres veus instessin a que fossin els escolapis els que hi obrissin un col·legi. El 1760, fins i tot se signaren els pactes entre l’Escola Pia i l’ajuntament olotí per assegurar la viabilitat del nou col·legi. Com que la població menuda olotina amb capacitat per seguir estudis no donava per a dos centres de dos ordes religiosos diferents, l’operació tenia clares vistes de competència amb els jesuïtes. Com digué el superior provincial dels escolapis, quan els jesuïtes s’assabentaren d’aquesta pretesa fundació de l’Escola Pia, “ebulliunt furibundi animos commoventes contra nos” ([els jesuïtes] bullen aïrats, agitant els ànims en contra nostra). Tampoc aquesta altra fundació alternativa a la dels jesuïtes no arribà a bon port (el col·legi dels escolapis que ara hi ha a Olot ve de 1858).

Amb l'expulsió dels jesuïtes, les donacions testamentàries en què el benefactor havia mort, eren dels jesuïtes a tots els efectes i quedaren segrestades. A Girona es va nomenat Francesc Alenyà com a administrador general de les temporalitats dels jesuïtes, pel que feia als béns del col·legi de Girona i del que s’havia volgut fundar a Olot. A finals de 1767 i 1768 es van haver de fer peritatges sobre el valor dels béns que havien estat d’Antoni Llopis. El 1769 Alenyà vingué personalment a prendre possessió dels béns immobles que havien estat de Pere Màrtir Orri, propis dels jesuïtes d'ençà de 1759. I segurament que hauria vingut més vegades.

A la vista que els propòsits de fer possible un col·legi de jesuïtes a Olot resultaven ara no sols inviables, sinó fins i tot temeraris en la seva presumpció, l’alarma s’escampà entre els donants vius, els quals miraren de revocar les seves anteriors disposicions. Maria Anna Marcillo revocà les seves donacions el 1768, amb el justificant de la seva bona fe perquè, quan les va fer ignorava que arribaria un dia que els jesuïtes, “se expatriasen y expelliesen de todos los dominios de nuestro cathólico monarca” i que, “[de] haverlo solamente sospechado, nada menos que esso huviera otorgado dichas donaciones, sí que de sus efectos huviera muy diferentemente dispuesto, conforme al agrado de Dios y de su real magestad”. Una mica més tècnic va mostrar-se Bassols. Després de l’expulsió al·legà que el rector del col·legi de Girona no havia fet encara un acte formal d’acceptació de la seva donació i que aquesta queia pel seu propi pes, perquè si havien estat expulsats pel rei “pera sempre de sos dominis y regnes de España los regulars de la Compañía, ab ocupació de totas las temporalitats de aquells per indignes de gosarlas y possehirlas en dits sos dominis, menos igualment poden conciderarse dignes de la administració de aquells bens que antes de poderse purificar a llur favor la condició de llur administració se han fet indignes e incapaces y se han del tot inutilisat los effectes de aquella”. El 1770 mossèn Miquel Costa canvià el seu testament per dir-hi que les 3.400 lliures que anteriorment havia deixat al col·legi d’Olot, a la seva mort havien de quedar a favor de l’Hospital d’Olot. I Ignasi Marcillo aconseguí el 1772 que les donacions ja consolidades, seves i de les seves germanes, poguessin anar a parar també al mateix hospital.

La part més esponerosa dels béns i rendes que posseïen els jesuïtes per a fundar col·legi a Olot era la que provenia de l’herència d’Antoni Llopis. Tots els seus béns havien passat als jesuïtes de forma irreversible a la seva mort (1753) i a la de la seva esposa (1756), que mentrestant n’havia estat usufructuària. L’única possibilitat que quedava de reconduir aquest llegat era que l’ajuntament d’Olot fes manera perquè es destinés a benefici de la població, ja que aquest havia estat, en el fons, la intenció del donant. Un any després de l’expulsió dels jesuïtes, l’ajuntament encomanà a Ramon Serra i Ginesta que mirés de quina manera els que havien estat béns d’Antoni Llopis poguessin servir “para la manutención de maestros, sustentación del hospital de esta villa, y para otras cosas pías”. També aquí calgué posar-hi molta paciència i poques presses. De fet, les gestions en ferm no començaren fins 1772, i encara amb la calculada lentitud de la burocràcia i el centralisme. Tres anys més tard el Consell de Castella –factòtum de qualsevol decisió de govern a Catalunya– autoritzà que els béns poguessin destinar-se a la creació d’un nou magisteri de gramàtica, augment en la dotació dels mestres de secundàries, noves aules i, sobretot, en una perspectiva il·lustrada, a la construcció d’un hospici per atendre i encaminar cap al treball la gernació de joves i adults, d’un i altre sexe, que corrien sense profit d’un lloc a l’altre del territori. Tot i això, els primers diners no començaren a arribar a Olot fins el 1777, deu anys després de l'expulsió dels jesuïtes.

En el moment de fer fora els jesuïtes n’hi havia una dotzena que eren originaris d’Olot. Dos s’estaven al col·legi de Girona (Josep Marcillo i Antoni Gou), quatre al de Barcelona (Josep Bertran, Jaume Dou, Francesc X. Fluvià i Franc Gou), altres dos a Cervera (Pere Ferrussola i Josep Ferrer) i un en els col·legis de Tortosa (Antoni Ferrer) i de Mallorca (Josep Salavia), més Esteve Fina, que era a les missions del Paraguai. La majoria pertanyien a famílies olotines que podríem considerar benestants i influents a la vila. Entre els progenitors d’aquests jesuïtes hi havia tres doctors en drets, un doctor en medicina, un apotecari i tres comerciants qualificats. No costa d’imaginar el desconcert i la preocupació que se’ls generaria a mida que anaren arribant les notícies sobre l’expulsió i la duresa amb què s’executava. Amb l’ànsia afegida de no poder-s’hi comunicar, ja que el rei ho havia prohibit de forma contundent: “Todo el que mantuviere correspondencia con los jesuitas, por prohibirse general y absolutamente, será castigado a proporción de culpa”, avisava la pragmàtica d'expulsió.

Entre aquests jesuïtes olotins, Esteve Fina mereix un esment particular. Nascut el 1703, el seu pare era apotecari. Havia ingressat a la Companyia de Jesús el 1727, i a partir de 1742 ja era a Amèrica, al que s’anomenava el Paraguai (d’extensió molt més àmplia que el que avui ocupa el país homònim), a les reduccions guaranís. Entre 1763 i 1766 va ser nomenat vicesuperior de la part d’aquelles missions. Després d’haver passat per les poblacions de Corpus Christi, Nostra Senyora de Loreto i Jesús, el 1768 anà a la missió d'Itapuà. Allò eren també territoris de la corona espanyola i, per tant, hi era d’aplicació la mateixa pragmàtica amb què se’ls expulsava de la Península. Però allí la seva execució va endarrerir-se gairebé un any, no sols per l’efecte distància, sinó també per la necessitat de trobar-los substituts entre els altres ordes religiosos i així no deixar desatès l’aspecte religiós entre els indígenes. Va caldre organitzar una sèrie d’expedicions militars que hi arribaren l’estiu de 1768, amb viatge de retorn per endur-se presoners els jesuïtes i fer-los embarcar, a finals d’any, amb destinació al port de Cadis. Però Esteve Fina no hi arribà, va morir al mig del mar, durant la dificultosa travessia de l'Atlàntic.

La major part dels jesuïtes olotins van anar a parar a Ferrara, on hi acabarien la seva vida, començant pel prestigiós Pere Ferrussola i Nadal (1771), que havia estat catedràtic de Cervera i autor de nombrosos escrits. També moriren a Ferrara els olotins Jaume Dou, Josep Bertran i Francesc X. Fluvià. El pare Josep Ferrer va morir a Bolonya. Algun dels exiliats, amb el temps degué poder retornar a la seva vila nadiua, perquè en el llibre d’òbits de la parròquia de Sant Esteve d’Olot consta la defunció, el 3 de març de 1803, de mossèn Anton Ferrer i Roca, “ex-jesuita”, i el 14 de desembre del mateix any, la de Josep Salavia, “hermano ex-jesuíta”. A Ferrara, el 1787 es va publicar un llibre amb biografies de jesuïtes rellevants, escrit pel jesuïta vigatà Onofre Pratdesaba (“Vicenalia sacra aragoniensibus religione illustribus”), en el que s’hi van incloure les biografies dels olotins Josep Bertran i Pere Ferrussola. D’aquest darrer, a més, un seu company a l’exili de Ferrara, el pare Blas Larraz, va escriure’n una ressenya biogràfica (“Relación de la exemplar vida, virtudes y letras del padre Pedro Ferrusola”), que va ser publicada pòstumament a Cervera el 1809, on es poden seguir diversos moments de la seva expulsió i exili, però, això sí, embolcallats per unes generoses capes de frases merament encomiàstiques.

Ara bé, si hi ha algú amb renom entre els jesuïtes olotins exiliats, és el jove Antoni Gou. Arribà a Ferrara quan encara no era sacerdot i s’hi ordenà, però al cap de poc abandonà la vida religiosa. Es traslladà a Bolonya, on portà una vida llicenciosa i lliurada als vicis a més no poder. Era popular a molts cafès i un jugador empedreït. Però amb el temps caigué en una mena de profunda malenconia, que el féu meditar. I el 1783, de bala perduda es reconvertí de nou a la vida devota i exemplar. Emprengué un ampli ventall d’actes de caritat i d’atenció als malalts, que es veu que van causar admiració. Precisament aquesta donació a la gent emmalaltida li contagià una febre maligna que el dugué a la mort. Tot això ho sabem perquè un seu company a l’exili, també olotí, el pare Josep Ferrer i Sabater, va escriure’n la seva diguem-ne biografia, publicada a Bolonya el 1790 (amb el nom de l'autor italianitzat en Ferreri), a la que posà un títol eloqüent: “Breve notizia della maravigliosa mutazione di vita e delle virtudi di D. Antonio Gou”. Com que aquí es diu que va morir el 8 de febrer de 1790 als 45 anys, se sol escriure, per simple operació de resta, que havia nascut el 1745. Però havia nascut el 13 de juny de 1744, fill de Josep Gou, botiguer, i de M. Teresa Ferrussola. L’admirable (segons veu popular) reconversió del jove Gou, va fer que encara el 1859 la seva biografia fos inclosa en una relació de jesuïtes exemplars, a l’obra de Giuseppe Boero, “Menologio di pie memorie d’alcuni religioso della Compagnia di Gesù che fiorirono in virtù e santità".

Mentre tot això passava, el 1773 el Papa de Roma havia suprimit la Companyia de Jesús i, per tant, els jesuïtes quedaren dissolts com a tals. A l’agost de 1814, després que Napoleó hagués capgirat Europa, un nou Papa va restablir l’Orde al seu estat primitiu. Olot, però, s’avançà: el 25 de juliol d’aquell mateix any, l’ajuntament elevà una súplica al retornat rei Ferran VII (retornat ell, i retornat l’absolutisme) en la que li demanaven que fes possible complir la voluntat d’Antoni Llopis, amb el restabliment dels jesuïtes, una petició que el diari reaccionari i antiliberal El Procurador General del Rey y de la Nación, editat a Cadis, va publicar íntegra en el seu número del 16 de febrer de 1815. I encara es tornà a intentar, també sense èxit, el 1823, un cop fulminat el trienni liberal.

dilluns, 27 de març de 2017

El misteriós retaule major de Sant Esteve d'Olot de 1787-1788

Esbós d'un cap, vers 1787-1788 (ACGAX)
Entre un munt de rebuts d'obres i de millores fetes a l'església de Sant Esteve d'Olot a finals dels anys 80 del segle XVIII, hi apareix l'esbós -fraccionat- d'una cara, potser d'un àngel. Se'n va aprofitar un tros de paper per, al darrera, fer-hi un compte de les hores que, durant la setmana del 3 al 8 de març, el fuster Joan Llor havia treballat "en lo retaula de Sant Esteva". No hi diu l'any, però pel context dels altres rebuts setmanals per aquesta mateixa feina, ha de ser de 1788. Llavors sorgeix la pregunta: de quin retaule es tracta? Perquè d'un que es fes en aquests anys, i que, pel nom del sant, ha de correspondre a l'altar major, ningú no n'ha parlat.

I és que la història que sobre l'altar i retaule major de l’església de Sant Esteve d’Olot sol explicar-se en els nostres dies és senzilla: el 1618 es va encarregar un retaule nou a Domènec Casimira, un artista natural de Ripoll; en el segle XVIII l’església va ser objecte d’una notable ampliació en tota la seva nau, creuer i presbiteri (inaugurada com un temple nou el 1763) però s’hi hauria mantingut el vell retaule de feia un segle i mig; el 1825 Joan Carles Panyó va començar a treballar en el que seria l’actual altar major, acabat el 1831; i, en conseqüència, el retaule de 1618, ja del tot innecessari, es va vendre i col·locar a la parròquia de Sant Miquel de Rupit el 1830 on, amb alguna petita modificació, encara s'hi pot veure.

Però penseu si no és ben estrany que els olotins, que s’havien gastat un munt de diners per bastir un temple de proporcions catedralícies, suportessin durant gairebé setanta anys la visió d’un retaule que, pensat per un temple més petit, resultava esquifit en aquell nou marc, i sense que ningú no s’aventurés a fer-ne fer un de nou i a mida d’aquell gran presbiteri. Doncs resulta que sí, que entre els anys 1787-1788 va estar-se treballant en la construcció d’un nou altar i retaule, ja llavors també dissenyat per Joan Carles Panyó, del qual, però, no en queda cap altre rastre que alguna nota esparsa i, sobretot, els rebuts que generà aquesta obra, en la qual s’estigué treballant al menys durant nou mesos. Com veurem, sembla que el resultat no acabà de convèncer i tal volta això comportà que l’obra es veiés abocada a una vida efímera que li privà de poder tenir ni tan sols unes poques línies en les històries de l’art olotí d’aquells temps, en les quals mai no s'ha fet menció d'aquest retaule.

Si bé el nou temple de Sant Esteve d'Olot havia quedat inaugurat el 1763, en les dècades següents s’hi continuà treballant. Quedava encara, per exemple, la construcció de la façana (i no cal dir, del segon campanar, que no s’arribaria a fer mai). Però, a més, passat un cert temps s’advertí que l’estructura de la nova església, en la qual s’havien acoblat parts velles amb parts d’obra nova, no tenia la necessària solidesa i, per tant, calgué dedicar esforços a reforçar-la. A primers de 1786 l’Ajuntament d’Olot procedí a renovar els obrers laics de Sant Esteve, que eren els responsables de tot allò que afectava la materialitat del temple, atès que, segons les consuetuds de l’època, aquell edifici era propi de la població. En aquesta ocasió els nous Obrers de Sant Esteve foren el doctor en teologia i ciutadà honrat de Barcelona Francesc Solà, el notari Pau Casabona, el comerciant Francesc Camps Vilar i Anglada, i el pagès Josep Brugats, familiar del Sant Ofici.

Val a dir que aquests nous obrers no escatimaren esforços per fer bé la seva feina. Cuidaren d’impulsar l’acabament i consolidació de l’edifici, per a la qual cosa els calgueren moltes gestions a Madrid per mirar de revertir a benefici de l’Obra determinats drets eclesiàstics d’índole econòmica. I, el que ara és més del nostre interès, procuraren enriquir els béns mobles del temple destinats al culte i a la devoció dels olotins. L’11 d’octubre de 1786 encarregaren a l’escultor rossellonès Patrici Negre, la construcció d’un monument per a la Setmana Santa a to amb la nova església, pel preu de 600 lliures barcelonines (el contracte ha estat publicat, sense cap comentari, per Maria Garganté al número 20 dels Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, de 2009, p. 123-124). Si Negre en va ser l’executor, el disseny d’aquest monument l’havia fet Joan Carles Panyó, que des de 1783 era a Olot com a director de l’Escola de Dibuix que s’hi havia obert. El 1784 Panyó havia treballat en un monument semblant per a la capella de la Mare de Déu dels Dolors de la mateixa vila. Ara, Panyó a més de dissenyar la planta del monument, també guià l’escultor Patrici Negre en la seva elaboració. Per fer-ne la planta Panyó cobrà 5 lliures, 19 sous i 6 diners (tot i que podria ser que aquest no fos el preu total sinó només una bestreta), i per la feina d’acompanyament de l’escultor se li pagaren 11 lliures i 19 sous. Cal fer esment que en alguns moments, els comptes parlen d’un doble monument, el que seria el “monument gran” i també el “monument petit”, de la qual cosa no en puc precisar res més. L’escultor Patrici Negre era de Perpinyà. Segons la base governamental francesa de dades de monuments, són obres seves preservades el retaule de Sant Josep, de Marqueixanes, i la trona i els retaules de la Immaculada i de Santa Caterina, de l’església de Sant Julià a Vinçà, totes, dues poblacions del Conflent; també és seu el retaule del Roser de l’església de Sant Miquel de Llotes, al Rosselló, de 1774.

Un cop encaminat el tema del monument, i sense desatendre d’altres millores de menys entitat, els Obrers de Sant Esteve posaren fil a l’agulla per a la construcció d’un nou altar i retaule major. El 19 d’abril de 1787 pagaren a Panyó 25 lliures “per la formació de la nova planta de altar, y monument junt”, i onze dies després altres 6 lliures “per la entera satisfacció de la formació de dita planta”. D’aquesta primera estada de Panyó a Olot, se sabia del seu treball en el disseny del retaule major de l’església de la Mare de Déu del Tura, però no aquesta seva intervenció en l'església de Sant Esteve.

La construcció del nou altar i retaule va encarregar-se a un fuster local, Joan Llor i Benet, el qual va estar emetent factures setmanals dels seus jornals i dels de fadrí i aprenent que l’ajudaven, des del 16 de juliol de 1787 fins el 22 de març de 1788 (amb un parèntesi durant el desembre). A l’hora d’emetre els comptes, Llor sempre parla, sense cap mena de confusió, “de los jornals que se an trevallats en esta semmana en lo Retaula de Sant Esteva”. A més, en bona part de tot aquest temps, en aquests comptes hi consten també els jornals de Patrici Negre, que deuria ajudar-lo en la part ornamental i d’escultures, perquè el que Llor dominava era l’arquitectura i construcció en fusta. El 7 de setembre l’Obra pagà a Esteve Calm i Furró 30 lliures “per lo import de las 8 canas de fusta de pollancre que me ha comprat per fer lo Altar de St. Esteve a més de altres 8 canas que als primers de agost també me comprà per lo mateix fi”. El novembre de 1787 es pagà a Felip Giralt una partida “dels claus que se an entregats per al Retaula de St. Esteva” i hi ha un altre rebut del que s’havia servit entre gener i febrer següents “de claus que se an entregat per al Retaula de St. Esteva de la presén vila de Olot”, que un i altre sumen gairebé 14 lliures.

Joan Llor és un fuster conegut en aquell Olot del segle XVIII per la seva activitat com a constructor de mobles (l'ha estudiat, en aquesta seva faceta, Mònica Piera i Miquel). En aquell segle, a Olot hi havia dues branques de fusters de nom Llor. Una, la que en l’inici del segle XVIII personificava Josep Llor. Casat amb una dona de nom Petronil·la, continuà el negoci de la fusteria el seu fill Miquel, que el 1726 va contreure matrimoni amb Magdalena Carrer. La tercera generació d’aquesta família la representà el seu fill Esteve, casat des de 1763 amb Esperança Solanich. Però la que ens interessa és l’altra saga de fusters Llor. A principis de segle XVIII hi havia Miquel Llor i el seu fill Joan, ambdós fusters. Joan el 1710 es casà amb Josefa Moy (el seu pare, Antoni Moy, era blanquer). El fill d’aquests fou Josep Llor i Moy, que el 1741 es casà amb Rosa, filla de Miquel Benet i Toralles, de Puigcerdà. D’aquest matrimoni, el 1742 va néixer Joan Llor i Benet que és el nostre constructor del retaule dissenyat per Panyó, en els anys 1787-1788. El 1772 s’havia casat amb Lucrècia Llorens i Pla, filla de Pau Llorens, d'una coneguda família de ferrers olotins. Joan va morir el 1805, i el succeí en el negoci familiar de la fusteria el fill Josep Llor i Llorens, amb qui ens situem ja en el segle XIX.

Tornant al retaule de l'altar major de Sant Esteve d’Olot, els llargs mesos en què hi estigueren treballant no sols Joan Llor, sinó també, amb ell, tres o inclús quatre ajudants, per força ens indiquen que ens trobem davant d’una obra d’envergadura, circumstància que encara fa més de mal pair que no puguem tenir cap notícia de com era. Per descomptat, no ha aparegut mai la planta que havia dissenyat Panyó, ni consta cap possible resta o reutilització de l’obra. Com hem vist a l'inici de l'article, casualment, quan per a la setmana del 3 al 8 de març de 1788 Joan Llor va cercar un full de paper per anotar-hi i presentar els seus honoraris, se serví d’un tros d'un full que abans s'havia utilitzat per fer-hi el disseny d’una cara. Podria ser de Patrici Negre (en aquella setmana també havia treballat en el retaule) o de qui sap qui, impossible de saber-ho. En tot cas, és l’única relíquia que tal volta ens resti del conjunt d’obres de decoració fetes en aquell temps a l'església de Sant Esteve.

De les vicissituds d'aquest retaule en podem saber alguna cosa més per la documentació de la picabaralla que van mantenir els Obres de Sant Esteve d’Olot amb l’abat del monestir de Besalú, que tenia el dret de cobrar als olotins la primícia dels fruits de la vila. Feia temps que es batallava perquè al menys una part d’aquestes rendes poguessin servir per a cobrir les despeses de la manutenció de les esglésies i no pas els interessos particulars de l’abat. Ara, en plenes obres de millora i consolidació del temple, que suposaven molts diners, l’ajuntament d’Olot demanà a les autoritats del Regne que es poguessin confiscar una tercera part d’aquelles rendes de l’abat de Besalú per atendre les necessitats del temple, fins llavors cobertes amb les almoines dels olotins. Naturalment, l’abat de Besalú va moure cel i terra perquè això no fos així, i entre els arguments que esgrimí en un seu escrit de 1788 hi hagué el de dir que totes aquelles obres no eren ni gens ni mica necessàries, eren de fet –a judici seu– una malversació de fons que convertia en indignant la petició de diners. Com, per exemple, “el retablo o altar mayor muy costoso, que sin consentimineto de la villa han dispuesto últimamente los Obreros, y ha salido tan desproporcionado, que no puede colocarse ni lo permite el ayuntamiento, y subsiste el antiguo, que es bueno y decente”. Sorpresa pel que se'ns diu: el gran retaule no s'havia pogut col·locar a lloc i hi persistia el vell!

L'última notícia del retaule és de 1792, en una resposta feta en nom dels Obrers i ajuntament d’Olot als escrits de l’abat de Besalú: “el retablo fue preciso [construirlo] por estar inservible el que avia, y se suspendió su colocación hasta perfecionarlo”. Ens deixa amb el dubte de si realment ja lluïa a l’església, o es trobava encara qui sap on i potser mig desmuntat, a l’espera que s’hi fessin uns imprecisos retocs. De totes formes, l’autor del projecte, en Joan C. Panyó, ja no era a Olot, n’havia marxat el 1790 per passar a dirigir la nova Escola de Dibuix que s’havia creat a Girona. En aquest mateix any havia mort Josep Brugats i a l'any següent morí Francesc Solà, dos dels Obrers parroquials que havien impulsat aquestes millores. I el 1793 esclatà la Guerra Gran amb França, que encara duria posar les coses més complicades a un retaule sense rastre, que no em digueu que no té tonalitats de misteri.