Aprendre un ofici al segle XVIII

L'ofici, la professió de cadascú, abans no només era cosa de la feina, sinó que marcava socialment l’individu i la seva família. Ser fuster, paraire, botiguer, blan- quer, courer o d’altres determinats oficis, era viure incorporat a una marcada estructura gremial que sobre- passava el mer ofici, per a incidir també en la vida dels agremiats, en els seus vessants corporatiu, assistencial, religiós i festiu. Quan s’anomenava algú, mai no es deixava de dir-ne també el seu ofici, que era tant com expressar l’entorn social que acompanyava la persona. "Testimonis són Francisco Vial serraller y Joan Llorens fuster...", diu un instrument notarial de 1775, com podríem esmentar qualsevol altre document de qualsevol any, en què hi surtin noms. Rèmora d’aquesta vella manera de fer (del tot impensable en els temps que ara corren), fins no fa massa en el document d’identitat que tots tenim, encara hi figurava, dins del conjunt de dades d’identificació, un espai on s'indicava la professió del titular.

Res d'estrany, doncs, que en el segle XVIII –en herència dels segles precedents– l’aprenentatge d’un ofici tingués un doble vessant, adquirir els coneixements i les tècniques per a la pràctica d’aquesta feina, i a la vegada anar complint els passos que portaven cap a la integració en la col·lectivitat gremial i social de l’ofici. Una cosa no podia separar-se de l’altra. Qui no ho fes així, per més que la seva experiència l’hagués fet destre en l’ofici, mai no constaria com a tal, sinó com a simple “jornaler” o “treballador”, i no li seria gens fàcil pretendre exercir la professió al marge de l’estructura gremial, que ho consideraria un intrusisme.  A mida que va anar avançant el segle XVIII, aquesta vella manera d’entendre la faceta laboral de cadascú començà a trontollar, en benefici d’un exercici més lliure de les professions, en una batalla, però, que no es decantà cap aquesta banda fins ben entrat el segle següent. 

A Olot, al segle XVIII, les coses no passaven pas de forma diferent a com ho eren a la resta de viles i ciutats. Aquí i arreu, l’aprenentatge d’un ofici es feia a l’empara dels gremis que, en les seves ordinacions o reglamentacions, dedicaven una molt llarga part dels seus capítols al tema dels aprenents i de com ho havien de fer per a poder, al terme del seu aprenentatge, acabar essent reconeguts i admesos com a mestres en l’ofici. Metodològicament, la formació en un ofici es feia de forma empírica, posant-se de jove a treballar durant un llarg temps al taller d’un agremiat, de qui el vailet n’aniria aprenent i assimilant les maneres i els secrets de l’ofici. No disposem de totes les ordinacions dels gremis olotins i de les seves modificacions fetes al llarg del segle XVIII, però sí de bona part d’elles. Entre els diversos gremis olotins hi havia diferències de matís, però en tots ells aprendre un determinat ofici comportava aquest seguit de passos:

1. Posar-se d'aprenent. Cap als quinze anys ja era moment perquè el vailet que volgués anar per ofici reconegut, es posés d’aprenent a casa d’algun mestre en aquell ofici. A Olot mateix o marxant-ne fora, de la mateixa manera que de fora en venien cap a aquí. El 1760 Joan Campdedeu, fill d’un pagès de Sant Cristòfol les Fonts, es va posar d’aprenent a casa de Francesc Mercader, teixidor de lli de Riudaura. Es filava prim, perquè d’aquest acte se’n feia un contracte notarial d’afermament. Amb aquest document públic, qui anava per aprenent –en el nostre exemple, el jove Joan Campdedeu– prometia obeir i respectar el mestre i la seva família “en tots los preceptes y mandatos lícits y honestos, y que no faré robo algun ni consentiré en aquell” i no marxar de la casa del mestre en l’ofici “sens llicència, lo que si faré puga pèndrerme o ferme pèndrer y pres tornarme a sa servitut, y si me·n aniré y no tornaré prometo pagarli la despesa de un sou y sis diners de moneda barcelonesa per quiscun dia de tot lo temps que faltaré; prometent més avant refer dia per dia de ma ausència per tants quants ne estaré”. Per la seva part, Francesc Mercader l’acceptava per deixeble, “ensenyarli dit ofici com millor podré y ell voldrà o podrà apèndrer, y dit temps durant prevehirlo en menjar y bèurer, tant en sanitat com en malaltia, segons la mia y sua qualitat y condició bé y discentment”. I perquè l’admissió es considerés com a tal, l’aprenent –o si aquest no ho feia, el mestre que l’acollia– havia de començar a esquitxar al gremi corresponent la primera d’un seguit de taxes que anirien venint. En el cas del gremi de fusters, pintors, dauradors i altres, d'Olot, aquesta taxa d'aprenentatge era, el 1766, de 8 sous en moneda de plata. 

2. El període d'aprenentatge i de pràctiques. El període d’aprenentatge tenia dues etapes. En la primera, d’uns tres o quatre anys de durada (segons el gremi), el candidat era pròpiament un “aprenent”, que a partir de feines merament auxiliars al costat dels que sí que en sabien, s’aniria introduint en l’ofici, però sense arribar a exercir-lo. La segona etapa, més curta (en general, entre un i dos anys), l’aprenent passava a ser un “fadrí” (en els textos castellans, “mancebo”) que ara sí que ja es dedicaria a practicar l’ofici, encara, però, sota la vigilància del mestre. Tal i com hem vist en l’anterior contracte d’afermament de Joan Campdedeu, durant una i altre etapa es feia vida a casa del mestre, menjant-hi i dormint-hi, unes càrregues que el mestre compensava amb els beneficis que obtenia de l’auxili de l’aprenent. Les condicions domèstiques dels aprenents ens són desconegudes. Només ocasionalment n’apareix alguna indicació, com ara en l’inventari dels béns del paraire Francesc Bellart d’Olot, fet el 1796, on consta, entre les dependències de casa seva, la “cambra dels aprenents”. Les ordinacions del gremi de fusters d’Olot de 1766 preveien una única excepció a aquesta obligació de fer contínua habitació a casa del mestre, i era en el cas que l’aprenent fos casat, situació en la que prevalia la cohabitació conjugal. Només en les noves ordinacions fetes pels blanquers i assaonadors d’Olot cap a 1758 es remarca l’obligació gremial de fer un seguiment dels aprenents: “se deven dar cuentas todos los años del resultado de aprendices y mancebos”. En el pas d’aprenent a fadrí tocava tornar a pagar una taxa al gremi, que en l’exemple anterior del gremi de fusters, pintors, dauradors i altres, de 1766, ara era de 10 sous de la mateixa moneda. 

3. La certificació del temps d'aprenentatge. Acabat el temps d’aprenentatge i de pràctiques, el mestre en l’ofici que havia tingut el vailet a casa seva li estenia una certificació dient que tot havia anat bé, i que n’havia après un munt. Un parell d’exemples: el certificat fet el 1770 per Joan Bach y Soler, mestre paraire, deia del seu aprenent que “Francisco Prat, parayre de dita vila de Olot, ha estat en ma casa tres anys per aprenent y un per fadrí, en lo qual temps se empleà ab lo degut cuydado en apèndrer dit offici de parayre, menjant, bevent en la mateixa casa al igual que ma família, y dormint en aquella, aportantse bé y ab tota fidelitat"; en el que va fer el 1783 Ignasi Fontfreda, paraire d’Olot, a favor del seu aprenent Pere Sala, de Setcases, acreditava d’aquest que “ha servit a mi y a ma família bé y lealment (…), estic plenament content y satisfet per haver dit Pere Sala cumplert a tot lo que és estat de sa obligació com a bo y fidel aprenent”. 

4. L'examen de la confraria o gremi. Però amb això encara no n’hi havia prou perquè el fadrí pogués exercir pel seu compte l’ofici après en aquests anys. Abans d’això, els gremis exigien passar un examen pràctic amb el que dos altres mestres de l’ofici verificarien que de saber-ne, certament que n'havia après. 

A). L'examen. Com en els passos anteriors, la casuística diferia entre uns i altres gremis. Els corretgers d’Olot, en les seves ordinacions de 1724, eximien d’examen els fills i hereus de mestre confrares; els fills externs o segons de dits mestres havien de fer, a tall d’examen, “passar talant una correja de ganya”; els casats amb filles de mestres “fer una cabessada de brida a la portuguesa y un pitral de cavall”, mentre que per a la resta dels fadrins l’examen consistia a “fer una cabassada de brida a la portuguesa, un adrès de sella de cavall, una cabessada dobla cusida y uns borreguins ab rudillera”. Més genèriques eren les previsions del col·legi d’adroguers, confiters i cerers que es volia formar a Olot el 1731, que en el seu projecte d’ordinacions es limitaven a dir que els examinadors “irán preguntando al examinante sobre las difficultades y prácticas del arte, tanto de droguero, confitero y serero, y de sus composiciones según sus conciencias”. Les ordinacions del gremi de fusters, escultors, pintors i pentiners d’Olot que van ser refetes al voltant de la dècada dels anys 80 del segle XVIII, manaven “que los mancebos que querrán passarse maestros de dicha cofadría o gremio, deberán hacer doze trasas cada uno en presencia de los examinadores” i, a més, “una pieza elegidora por los prohombres” del gremi; acabat l’examen, es comprovaria la qualitat de “dichas trassas y pieza, y si están hechas según arte y hallándolas bien hechas,  se les deva dar la plaza de maestro". 

B). Les taxes. Amb l'examen, tocava tornar a pagar al gremi i als examinadors per la seva feina. La taxa a pagar pel candidat variava segons el gremi, però també segons si qui s’examinava era fill o parent pròxim a algú que ja fos mestre agremiat, que en aquest cas sortia a més bon preu. Les taxes establertes pel gremi de blanquers i assaonadors d’Olot el 1722, eximien de pagar als hereus d’un mestre; els altres fills de mestre havien de pagar una lliura de cera a la confraria; als casats amb filla de mestre els tocava pagar tres lliures moneda de plata i el salari dels examinadors; i per a la resta de fadrins sense parentiu amb cap mestre confrare, la taxa era de sis lliures de moneda de plata i el salari dels examinadors.  En les ordinacions dels fusters, pintors, dauradors i altres, de 1766, els fills de mestres i qualsevol casat amb filla hereva havien de pagar una lliura de ciris de cera blanca a la confraria; els fills de mestre no hereus i qualsevol que estigués casat amb filla de mestre que no fos l’hereva, 20 lliures de plata; i tots els altres, 40 lliures de plata; a més, però, tots els que feien l’examen, independentment del seu grau familiar amb un mestre de la confraria de Sant Josep, havien de pagar cinc sous de plata a cada un dels dos examinadors, i dues lliures de llapis per a cada un dels examinadors, dels pabordes, de l'andador i dels de la sisena del gremi. 

C). Més coses sobre l'examen. Ara era també el moment en què qui volia passar-se a mestre com a colofó al seu aprenentatge, havia de complir amb un requisit que si avui ens sembla desencaixat, llavors era d’allò més natural: presentar al gremi o confraria una fe de baptisme i de ser fill i nét de cristians antics i nets, el que en termes castellans era expressat pels promotors del col·legi d’adroguers, confiters i cerers d’Olot el 1731, dient-ne “la auténtica de limpieza de sangre de él, de sus padres y abuelos inclusive”.  En un altre ordre de coses, quan entre els anys 1786 i 1788 la confraria de Sant Marc d’Olot, del gremi de blanquers, va fer proposta d’unes noves ordinacions, l’Ajuntament d’Olot hi presentà diverses observacions, una de les quals obria les portes perquè el candidat que, havent estat examinat pel gremi, no estigués conforme amb els resultat de l’examen, hi pogués recórrer: “si de la deliberación de los prohombres se sintiese agraviado el mancebo examinado, deberá éste tener facultad de apellar por ante el Bayle Real de la villa, a quien le será lícito nombrar de oficio dos otros examinadores imparciales, para aprobar o reprobar el mancebo". 

5. L'admissió com a mestre al gremi o confraria. Un cop passat l'examen, arribava per fi el moment d’ingressar a la confraria com a mestre i de poder participar, ara ja sense restriccions, dels beneficis de la seva organització i dels seus privilegis a l’hora d’exercir la professió. També aquest pas quedava protocol·litzat a cal notari com a escriptura de mestratge. A tall d’exemple, el 1774 els sobreposats de la confraria dels paraires, atenent la resolució presa per la vint-i-quatrena, admeteren “a Barthomeu Casals, jove parayre de la expressada vila, per rahó de haver presentat certificat jurat en deguda y autèntica forma de son amo, de haver estat tres anys per aprenent, un per fadrí, y examinat per Esteve Mirambell y Francisco Isglèsias, també mestres parayres y examinadors elegits per la mateixa confraria, y haverse trobat hàbil segon quedan assegurats”; en conseqüència, se’l beneficiava de “tots los drets y prerrogativas, que per consuetut antigua gosan tots los mestres parayres de dita confraria en esta dita present vila, ab la condició empero, que aquell hage de cumplir per sa part lo que correspon a semblants mestres”. De forma semblant a com hem anat veient en els passos anteriors, Casals també aquesta vegada hagué d’abonar una altra taxa, la d’entrada al gremi o confraria, que fou de 6 lliures barcelonines.

* * * 

En alguns oficis l'aprenentatge no quedava resolt a Olot mateix, sinó que ho acabava essent a Barcelona. És el cas dels argenters, de resultes de la forta càrrega de privilegis amb què havia estat afavorit el gremi d’argenters de Barcelona, que havia aconseguit tutelar l’exercici d’aquesta professió arreu de Catalunya (amb unes poques excepcions, entre les que no hi havia Olot), i era ell qui examinava i qui atorgava els mestratges. A part dels oficis de caràcter manual, també seguien el model de la figura de l’aprenent algunes altres professions que la nostra visió moderna en les fa suposar integrades en una institució docent i amb una forta càrrega d’estudi. Entre aquests hi havia els apotecaris, que també n'havien d'aprendre posant-se d'aprenents en una oficina de farmàcia, si bé al final del seu període d’aprenentatge necessitaven quedar reconeguts pel Protomedicat, una institució vinculada a la Corona, les funcions del qual, a partir de la seva reforma el 1766, quedaren limitades, precisament, a validar els coneixements adquirits pels futurs apotecaris durant les seves pràctiques i a supervisar els establiments catalans de farmàcia de fora de Barcelona. Un dels farmacèutics olotins més reconeguts, Francesc Bolòs i Germà, el 1789 passà a Barcelona per aprendre l’ofici durant quatre anys a la farmàcia de Jaume Carbonell. Tot i uns intents en els anys 1763 i 1767 de crear a Barcelona una escola reial de botànica, química i farmàcia, aquests estudis no es constituïren com a tals fins el 1806, quan fou creat el Col·legi de Farmàcia de Barcelona. També els cirurgians es formaven fent d’aprenents al costat d’un cirurgià reconegut. El 1721 el cirurgià Bernat Vilar certificà que Pau Gibert, de Figueres, era hàbil en l'ofici "por haber tenido dicho Pablo Gibert sinco años en mi casa y tenerlo en todo este tiempo bien experimentado en dicho arte de cirurgia". Però la situació en aquest ofici canvià del tot a partir de 1760, quan va ser creat el Col·legi de Cirurgia de Barcelona, per on, en endavant, necessàriament hagueren de passar els olotins que desitgessin fer-se cirurgians. 

Cap al darrer terç del segle XVIII algunes coses començaren a canviar, i la formació dels futurs homes d’ofici provà viaranys nous. A Olot, en la introducció de la manufactura del gènere de punt de cotó fet a màquina, o en la de les indianes, s’aprofità que eren activitats no controlades pels gremis per a trencar els vells esquemes i fer camí cadascú pel seu compte. I llavors es pensà, en correspondència amb l’esperit il·lustrat d’aquell temps, que la formació dels seus artesans no només era cosa de pràctica, d’experiència a peu de taller o d’obrador, sinó que requeria també d’una base teòrica, d’un centre d’instrucció on el jovent pogués preparar-s’hi. El 1783 s’obria a Olot “una escuela de dibujo para instrucción de aquella juventud y aumento de las fábricas hallí establecidas”, segons s’expressava en aquell moment. Un important pas qualitatiu en l'aprenentatge dels oficis i de les arts.

Ermitans sota sospita (1756 i 1789)

Ermita de Sant Miquel de Castelló o de Falgars

Si en el seu sentit original un ermità era la persona que, per motius religiosos, s’apartava de la vida de la gent per dedicar-se de ple, en un lloc retirat, a la pregària i a les pràctiques ascètiques, modernament passà a significar la persona que, sense més, tenia la feina de vigilar i de mantenir oberta i en condicions alguna de les moltes ermites o santuaris que la devoció popular havia escampat, al pla o en algun cim de muntanya. Al costat de l’ermita hi havia la casa de l’ermità, on fer-hi vida amb la seva família –si era casat–, mantenint-se d’un petit hort i de l’activitat de l’ermita o santuari. Fruit d’aquella primera accepció que considerava els ermitans com una mena de religiosos, encara en el segle XVIII era possible que a algun d’aquests ermitans se li donés el tractament de “fra”, o que vestís a la manera com ho feien frares o monjos.

A l'any 1747 Ferran VI  va voler treure als ermitans qualsevol aparença eclesiàstica que pogués crear confusió, i manà que “no  se permita a santero o ermitaño alguno trage particular distinto del común de la provincia o país en donde resida”, mantenint, però, l’obligació dels bisbes de no permetre “que se cometa la custodia y asistencia de las ermitas, ni den licencia para pedir con las santas imágenes, a personas que no sean experimentadas, de buena vida, costumbres y devoción”. Unes qualitats que no sempre foren, ves per on, les que ornaren algun dels ermitans de la nostra comarca. En tenim dos exemples, l’un de l’ermità de Sant Miquel de Castelló (o de Falgars), encimbellada al damunt dels Hostalets, i l’altre de l’ermità del santuari de la Mare de Déu de la Salut, bastit en aquella mena d’alt mirador que s’obre sobre Sant Feliu de Pallerols i la Vall d'Hostoles. 

De Sant Miquel de Castelló n’era ermità Joan Coromina, a qui el bisbat havia donat llicència per ser-ne el 1747. Permisos del bisbe a part, el nomenament dels ermitans solia ser cosa dels Obrers de l’ermita o santuari, és a dir, de les persones que, en representació dels habitants de la parròquia on se situava un edifici religiós, n’administraven els seus béns i en governaven el funcionament material. Impossible de poder saber el criteri pel qual es va escollir com a ermità a Joan Coromina, però pinta que era un d’aquells homes que defugen de quedar encaixonats en les rutines del dia a dia convencional. Havia nascut a Joanetes. Es veu que de jove va estar renyit amb el treball, cosa que li comportà que fos capturat per “olgassan y malentretenido” –com es va dir d’ell uns anys després– i enviat a servir a l’exèrcit del rei. Com que va ser, precisament, quan es va escaure la guerra de successió d’Àustria, en la que Felip V s’enfrontà amb Carles Manuel III de Sardenya, al nostre Joan Coromina li va tocar de participar com a soldat en la campanya de Savoia. Tingué sort i pogué retornar sa i estalvi a casa, on provà l’ofici de traginer, fins que, finalment, a l’any 1747 entrà d'ermità a Sant Miquel. 

En aquest ofici d'ermità encara s’hi estava l’any 1756, quan van prendre cos algunes queixes sobre la seva persona. Dos pagesos dels Hostalets van testificar davant de notari, que Joan Coromina, l’ermità de Sant Miquel, “es público y notorio que apenas de día ni de noche haze residencia en dicha hermita, gastando el tiempo y vagando como arriero, a buscar vino, y otras veces para dallar hierva de los prados”. Semblaria que a ell això de l’ermita no li treia pas el son, si podia fer la viu-viu per altres mitjans. Res d’estrany que aviat no es recordés de les seves obligacions com a ermità, tot i que no eren pas massa carregoses, ben al contrari: “no cumple a su ministerio de hermitanyo tocando la campana en las ocasiones que ay mal tiempo, ni a las oraciones de la noche y mañana”. El pitjor era que el seu comportament desdeia del tot dels paràmetres de moralitat vigents en aquella època, ja que, segons els mateixos testimonis, Coromina vivia “divertidamente, frecuentado mesones, umando [és a dir, fumant] y jugando en ellos". 

I va passar que els Obrers de l’església de Sant Esteve de Bas, a la que pertanyia la capella de Sant Miquel, se’n van cansar i li van dir que toqués el dos de l’ermita, cosa no gaire fàcil de comunicar a un Joan Coromina endurit a l’exèrcit, i en el seu anar i venir amunt i avall com a traginer. Per si de cas, els Obrers demanaren l’auxili de l’autoritat judicial de Sant Esteve de Bas, el batlle Esteve Tarrús, i amb ell i alguns més pujaren muntanya amunt cap a Sant Miquel. La narració de l’expulsió de l’ermita, feta pel metge Gaspar Carrera i pel pagès Isidre Font, tots dos de Sant Esteve de Bas, cuità prou a recalcar que Esteve Tarrús evità d’actuar-hi com a batlle, perquè l’ermita era lloc sagrat i, com a tal, exclòs de la intervenció de la justícia (cosa que Coromina segur que sabia prou bé i ho hauria pogut denunciar): “dicho bayle dixo a dicho Juan Coromina que allí no hiva como a bayle, sí como a socio del obrero, y que dicho obrero lo hechasse fuera de la hermita”, ja que els Obrers sí que tenien “el poder de hecharlo de la capilla u hermita de Sant Miguel”. A més, els dos testimonis donaren fe de no haver sentit “que el dicho bayle dixese ninguna palabra injuriosa a dicho Juan Coromina, ni le hizo señales de bayle, antes bien vimos nosotros declarantes que el expressado bayle antes de entrar a dicha ermita, dexó las armas y hechó la vara [la vara de batlle, signe d’autoritat] debaxo el gaván que llevava vestido”. Ara bé, el batlle sí que advertí ben clar a Coromina, que quan aquest sortís de l’ermita, del territori sagrat, si cometia qualsevol desordre “entonces él officiaría lo que le pertenecería a su officio”, llavors sí que actuaria com a batlle que era. 

Expel·lit Joan Coromina de l’ermita de Sant Miquel, la previsió dels Obrers era que se’n fes càrrec un nou ermità, Miquel Juvanteny, de Sant Esteve de Bas mateix. Però aquí se’ns acaba la història, perquè els manuals notarials no ens en diuen res més, tal volta perquè els esdeveniments seguirien el seu curs sense nous entrebancs dignes de deixar-ne constància als seus possibles efectes posteriors. Ben al contrari del que passà, força anys després, amb l’ermità de la Mare de Déu de la Salut, on una acció similar ens ha deixat un rastre documental bastant més llarg. 

Aquesta altra batalla per treure i posar ermitans al santuari de la Mare de Déu de la Salut va passar el 1789. L’ermità que hi havia era Joan Serrat i Dalmau, que, pel que es veu, suscitava divisió d’opinions, fins al punt que dins dels mateixos Obrers del santuari hi tenia partidaris i detractors. Segons una declaració dels regidors de Sant Feliu de Pallerols que ho eren a l’estiu de 1789, els seus antecessors havien instat els Obrers a fer plegar d’ermità a Joan Serrat, “por ser éste pernicioso a la república” (és a dir, a l’interès comú) i que hi posessin al seu lloc Francesc Prat i Plana, “hombre virtuoso y de buenas costumbres, y muy temeroso de Dios”. De moment les coses semblaren anar per aquest camí. El dia 11 d’abril dos dels Obrers, Ignasi Sala i Fontanils, i Joan Baptista Carbonés (tots dos de Sant Feliu de Pallerols) es presentaren a dalt del santuari amb un notari per fer-ne fora l’ermità. En aquell moment al santuari només hi havia la seva dona. Segons el relat del notari, li demanaren on era el seu home “perquè luego havia de desocupar y tràurer fora de ditas casas tots los mobles, robas y alajas que tingués suas pròprias en aquellas, per justos motius que los mouhen y perquè està fora de son empleo des del dia sis dels corrents mes y any”. La dona els donà llargues amb l’excusa de no saber on era el seu marit ermità i que, com que semblava haver de ploure, no era pas moment de deixar els mobles a la intempèrie. Els dos Obrers s’hi conformaren i, “attesa la inconstància del temps y la súplica humil feta per dita Maria, y que sent demà lo dia de Pasqua de Resurrecció, y passat demà dia impedit de treballar, li concedian llicència, perquè ella y son marit poguessen tenir en las casas de dita capella los béns y mobles que sian seus propris y que lo dimars pròxim, dia catorse dels corrents mes y any, tragan y treuhajan aquells fora de ditas casas, y sian també fora de la matexa capella los dits cònjugues". 

Sembla que sí, que el nou ermità, Francesc Prat, arribà a entrar-hi, però no pas per massa temps. Resulta que dos altres Obrers del santuari, Joan Riubrugent, de Sant Feliu de Pallerols, i Bonaventura Casassa, de Pruït, disconformes amb el canvi, havien presentat un recurs al governador de Girona en contra del cessament de Joan Serrat, que acabà essent-los favorable. Entre maig i juliol d’aquell 1789 hi hagué un anar i venir de gestions entre uns i altres, fins que al final, la Reial Audiència de Catalunya va comissionar al batlle reial d’Olot, Antoni Pasqual i de Roquer, perquè restablís Joan Serrat i Dalmau a l’ermita de la Salut, fent càrrec de les despeses de totes aquestes diligències als Obrers contraris, Ignasi Sala i Fontanils, i Joan Baptista Carbonés, que hagueren de pagar una factura per tots aquets tràmits de 37 lliures i 18 sous. 

Tema tancat? I ca! Recordem que a l’inici havien estat els regidors de Sant Feliu de Pallerols els que havien instat els Obrers a fer-ne fora Joan Serrat i a posar-hi Francesc Prat i, malgrat que en un primer moment es va fer així, ara a finals de juliol, era Prat qui se n’havia hagut d’anar del santuari, i Serrat qui tornava a ser l’ermità de la Mare de Déu de la Salut. Contrariats, els regidors demanaren explicacions als Obrers Sala i Carbonés, sobre com era que s’havia fet aquesta marxa enrere, contrària al que l’Ajuntament havia dit. Els Obrers contestaren que no ho havien pas fet de grat, sinó per força, ja que “si bien sacaron de hermitaño de la dicha capilla a Juan Serrat y Dalmau por justos motivos que les acistían, no han ellos dichos respondientes vuelto a la pocessión de hermitaño al enunciado Juan Serrat y Dalmau el día veynte y tres del corriente mes de julio, como lo manifiesta el requirimento, sí que se ha vuelto a la pocessión en fuerza de disposición del Real Acuerdo, con comissión hecha al magnífico bayle real de la villa de Olot de fecha de veynte y siete del junio anterior, a que ellos dichos respondientes no han hecho oposición, antes sí, han obedecido en todo lo mandado por su excelencia como a superior legítimo". 

Tot i això, al setembre els dos Obrers contraris a l’ermità Serrat encara no es donaven per vençuts. Segons denunciaren, en aquells moments Joan Serrat havia desaparegut de l’ermita i es trobava en situació de recerca i captura per part de la Reial Sala del Crim “por razón de algunos excessos criminales de que se halla acusado ante dicha Real Sala”, dels que els Obrers contraris a ell ja donaven per fet “que seguramente que resultará reo culpado y convenido”. I si al santuari de la Salut no hi havia ermità perquè aquest, ateses les seves circumstàncies personals, havia optat per desaparèixer, perillava la casa, “abandonados los muebles y alajas y effectos de dicha capilla o hermita, y expuestos a ser hurtados u otramente malogrados por falta de quien los custodie y tenga cuydado de ellos, mayormente hallándose la expressada capilla en un parage muy desierto”. Sala i Carbonés es dirigien, per tant, als altres dos Obrers, Riubrugent i Casassa (els que havien fet mans i mànigues perquè Serrat no perdés el càrrec d’ermità), passant-los-ho per la cara i exigint-los, com a responsables que se’ls considerava d’aquesta situació, “que en continente y sin dilación de tiempo procuren la mejor custodia de los insinuados effectos, alajas y muebles de dicha capilla y eviten todo peligro de malogro y extravío durante las actuales ocurrencias, otramente se les protesta en la más amplia forma de la responsabilidad de bienes proprios de todo lo que se halle de menos en la capilla por dicho motivo". 

Arribats a aquest punt, ara sí que la història queda trucada, perquè amb la Sala del Crim pel mig, s’escapa del mer àmbit local o comarcal. De totes maneres, tot indica que les amenaces contra Joan Serrat no es compliren. Xavier Solà i Colomer, en el seu llibre El santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, p. 114 i 128-129), en la llista d’ermitans del santuari hi inclou Joan Serrat i Dalmau entre els anys 1787-1789, però també en els anys 1791-1794. A més, segons aquest mateix autor, Joan Serrat féu testament al 1797, trobant-se malalt a la seva casa del santuari de la Salut. En ell nomenava hereu al seu fill Joan, fruit del seu primer matrimoni amb Margarida Plana, i deixava algunes coses a la seva segona muller, Maria Balmes, i al santuari de la Salut. 

Em lliuraré ben prou de voler jutjar uns i altres, perquè en cap dels papers notarials que m’han servit per fer reviure aquests relats d’història personal, no es dóna veu ni a Joan Coromina ni a Joan Serrat, els dos ermitans acusats de mala vida. Respectant, no obstant, la limitació de no haver tingut ocasió d’exposar-nos la seva defensa i versió dels fets, sí que és cert que tot plegat ens deixa la sospita que, també en matèria d’ermitans, és ben cert que l’hàbit no fa el monjo. O bé, com que les disposicions reials de 1747 sobre ermitans pretengueren treure'ls l’hàbit (si bé alguns en seguiren portant), les precedents històries també fan bona aquella altra dita, que sota d’una capa qui sap qui s'hi tapa.

Mestres de minyons a la Garrotxa, al segle XVIII

Fer de mestre de minyons al segle XVIII no requeria pas d’especials sabers, ni molt menys disposar d’un títol que n’acredités la solvència. Les famílies benestants, tant de l’àmbit urbà com del rural, solien tenir un preceptor particular per a l’educació dels fills de la casa, i mentre fos un home amb qui es pogués confiar, ves si se li havien d’exigir gaire més requisits! En les escoles públiques –és a dir, les obertes a qualsevol alumne que hi volgués ingressar– la qualitat del mestre solia dependre de la major o menor disponibilitat de recursos amb què se’l pogués gratificar i del que es pogués treure de les mesades que li pagarien els alumnes. Quan calia agafar un mestre nou, en els llocs petits els rectors de la cosa pública difícilment podien triar mestre d’entre diversos candidats, cosa que en canvi, sí que passava en aquells d’un major volum de població. Com que l’ensenyament anava vinculat a l’educació dels minyons en els principis de la religió, se solia demanar als mestres una certificació del bisbat en matèria de doctrina cristiana. D’aquestes llicències diocesanes per a ensenyar, Mn. Josep M. Marquès en va publicar la llista de les del bisbat de Girona en els segles XVII i XVIII.

El que, pròpiament, seria el títol de mestre, de caràcter civil, es va anar introduint al llarg del segle XVIII, al redós, sobretot, de la capital barcelonina, on s’havia establert col·legi de mestres de primeres lletres, interessat a fer valer antics privilegis i a exercir el control sobre la professió. Arribar a ser mestre titulat no costava pas gaire, ja que tan sols es requeria passar un examen, un cop s’hagués acreditat ser home de bons costums i integritat. Però com que en algunes poblacions, com ara Olot, l’accés al magisteri de la vila es feia a través d’oposicions, aquests mateixos exàmens d'oposició ja servien per a l’obtenció del títol de mestre i, per tant, no calia que els candidats n'estiguessin prèviament en possessió. 

Només sé que hagin arribat fins a nosaltres dos títols de mestres del segle XVIII d’algú de la Garrotxa, els de Miquel Barberí (1776) i d’Esteve Molins (1777), tots dos d’Olot. Un i altre havien presentat les acreditacions de ser de bona i cristiana família, d’haver estat examinats de doctrina cristina i d’haver passat un examen per demostrar la seva habilitat en l’ofici de mestre. Molins l’havia passat a Vic, mentre que Barberí ho havia fet davant del Col·legi de Mestres de Barcelona, perquè volia obrir-hi escola i per a això era indispensable l’ingrés en el col·legi. D’aquest mestre no només en tenim el títol, sinó també l’acta notarial de l’examen, en el que els examinadors, a més de sotmetre’l a les seves preguntes, li demanaren que presentés “una plana o muestra de todos tamaños de letra bastarda”. Un cop fet això, “ohidas las respuestas [que] ha dado a las varias preguntas [que] le han hecho los individuos examinadores, passaron los enunciados examinadores a votarle por escrutinio en bolas blancas y negras, y con uniformidad de votos fue hallado hábil e idóneo para ser otro de los maestros numerarios del citado colegio”, amb la qual cosa la Reial Audiència pogué disposar la concessió del títol per a l'ensenyament a favor de Barberí, amb la condició, això sí (uf!) que “deberá enseñar en idioma castellano, con arreglo a lo mandado en capítulo séptimo de la Real Provisión del Consejo de 23 de junio de 1768”. Efectivament, Miquel Barberí regentà una de les escoles públiques de Barcelona que tutelava el Col·legi de Mestres, en la qual, a l’any 1788, tenia 68 alumnes. Però ara aquí no és pas la meva intenció parlar dels mestres originaris del que ara és la Garrotxa, sinó d'aquells que actuaren en les escoles dels llocs i viles de la comarca. 

A Besalú, un dels mestres de minyons que per més temps va estar al peu de l’escola fou Francesc Calça i Bruguers. Era fill de Fortià, on hauria nascut cap a finals del segle XVII. Al 1735 ja era a Besalú fent de mestre, sota la promesa dels regidors de la vila de pagar-li cada any 30 lliures de la Pia Almoina “por su trabajo de la ensenyansa de los muchachos, tanto de los que son y serán naturales de la presente villa, como los que no lo son”, una dotació que sembla que es complementava amb la percepció de mesades per part dels alumnes. Una curiosa actuació seva en relació amb els seus primers anys de docència a Besalú la va tenir a l’any 1744, quan va arribar a mans de l’Ajuntament un escrit de Joan Gener en què comunicava la mort del seu pare Bonaventura Gener, notari apostòlic i causídic de Besalú. Francesc Calça va autentificar la carta que s’havia rebut, dient que, efectivament, aquella era la lletra de Joan Gener, i que ho sabia “por haver enseñado de leyer y escribir al dicho Don Juan Gener en el tiempo de su nyinyés y conocer muy bien la letra por su mano y pluma escrita”. Una actuació semblant la va repetir al 1750, a la mort de Joan Llaudes i Benages. Calça, també en aquesta ocasió, va autentificar que la lletra d’un testament que fou trobat entre els papers del difunt i que no havia passat per mà de notari, era, efectivament, la lletra de Joan Llaudes. Francesc Calça va casar-se dues vegades, en els anys 1731 i 1760, però d’aquests dos matrimonis no va haver-hi cap fill i, a la seva mort, esdevinguda el 1761, la vídua s’hagué de vendre els béns del marit que pagar deutes. Entre aquests béns de Francesc Calça hi havia “diferents papers que se ha encontrat en què se troba notat dèurer al dit defunt diferents particulars diferents quantitats per rahó de mesades de ensenyar, que fins al present no se ha pogut apehar en límpio per las contraiccions dels mateixos particulars”. Després de la mort de Calça, un dels mestres de minyons que ensenyà a Besalú fou Sadurní Bonada (1774), que en els anys anteriors havia estat mestre a Tortellà. També alguna vegada s’esmenta com a mestre de minyons a Francesc Albert, però generalment (al menys a partir de 1774 i fins a finals de segle) se l'identifica com a mestre de gramàtica, és a dir, d'alumnes grans. 

A les Preses, a l'inici dels anys seixanta hi feia de mestre de minyons Climent Coll, i hi continuà durant, pel cap baix, més de trenta o trenta-cinc anys, fins a la seva mort. Havia nascut a l’any 1717, fill de pares pagesos que, però, li degueren donar estudis, perquè cap a meitat de segle se l'esmenta, ocasionalment, com a “licenciado”. A més de la seva feina escolar, el mestre de les Preses tenia l’obligació d’assistir a tots els enterraments, i des de 1759 Climent Coll féu seguir, a la vegada amb les obligacions anteriors, l’ofici de procurador de la Comunitat de Preveres de les Preses. Al 1758 mossèn Joan Pinós en el seu testament va voler assegurar aquesta presència d’un mestre de minyons a la vila i va deixar en herència dues-centes lliures a la confraria del Roser perquè, invertides en un censal, els seus rèdits anessin a parar al mestre de minyons de les Preses, amb l’obligació de “dir lo rosari com se acostuma tots los dias en la iglésia parroquial de dit lloch, devant lo altar de nostra senyora del Roser”. Es veu, però, que abans un altre mossèn havia fet una cosa semblant, si bé en aquest cas pensant que fos un sacerdot beneficiat qui resés el rosari. Mn. Pinós, amb la manifestada voluntat de premiar el mestre de les Preses, preveia en el seu testament que si això fos així, també en aquest cas “lo mestre rèbia y cúllia la penció que jo li deixo per mos manumissors, sens tenir especial obligació per dit llegat i penció”, llevat, és clar, que l’altra part, en un moment o altre, deixés de dir el rosari públicament, moment en què se n’hauria de fer càrrec el mestre. Mort mossèn Joan Pinós a l’abril de 1764, a l’any següent els de la confraria del Roser de les Preses es feren amb aquesta deixa, els rèdits de la qual estaven destinats al mestre de minyons. Climent Coll va morir a l'any 1794.

A l'any 1757 els regidors de l'Ajuntament de la vila del Mallol i de les parròquies de Sant Privat i de Puigpardines varen contractar com a mestre de minyons un metge, el doctor Gaspar Codina, domiciliat en aquell llavors a Mieres, que ja havia fet de mestre per uns quatre anys en una anterior ocasió, i que també havia ensenyat anteriorment en alguna altra població. Alguns de Sant Privat mostraren per escrit la seva disconformitat amb aquest nomenament, per motiu, entre altres raons, de “ser de su professión médico y por consiguiente no poder dar la devida educación y ensenyansa a los muchachos”. L’Ajuntament els respongué que la seva obligació era “buscar maestro para la aducación y ensenyansa de los muchachos, elegido el sujeto de más abilidad, buenas costumbres y ensenyansa, circunstancias que concurren en la persona de Gaspar Codina”, i que si els detractors coneixien algun mestre millor que es prestés a fer l’ensenyament a la vila i parròquies amb les mateixes condicions econòmiques, que ho diguessin. Fos com fos, al febrer de 1758 el doctor Codina havia fet ja, a Olot mateix, els exàmens pertinents en doctrina cristina i en habilitats com a mestre de minyons i de gramàtica, i per tant el seu nomenament passà a ser ferm. Fos de manera provisional o per alguna altra circumstància, resulta que mentrestant hi havia hagut un altre mestre, Gaspar Amargant, que, en conseqüència al nomenament fet a favor de Codina, va ser acomiadat per deixar lloc al nou mestre, sense que l’Ajuntament li acabés d’abonar els salaris que se li devien. Poc temps després, el rector de Sant Privat de Bas, mossèn Joan Massegur, tot i haver participat en els exàmens que suposaren l’habilitació com a mestre del doctor Codina, va facilitar a Amargant que seguís tenint “estudio en el sementerio”, cosa que, segons l’Ajuntament, era “contra buena unión y paz de todo el lugar”. A petició dels regidors, el bisbe de Girona ordenà al rector de Sant Privat el tancament d’aquesta escola, fos al cementiri o en algun altre lloc. Per acabar-ho de complicar, l’Ajuntament augmentà el salari de mestre al doctor Codina, i això repercutí en les contribucions que satisfeia la població, acudint alguns a la Reial Audiència perquè ho impedís. Els regidors insistiren a mantenir el nomenament de Gaspar Codina com a mestre de minyons i a exigir dels particulars una contribució per al seu salari. Segurament no haurà passat per alt la circumstància que Amigant fes classes al cementiri de l’església de Sant Privat. Precisament l’escola pública de l’Ajuntament del Mallol i de les parròquies de Sant Privat i de Puigpardines, en l’any 1750 es trobava ubicada a Sant Privat, a la casa de Pere Coromina, en la que en aquell any es comprometé a fer-hi una sèrie d’obres, entre elles “alsaré la paret de un pou continuo a dita casa o bé lo taparé, perquè no succehís alguna desgràcia". 

No de tots els mestres de les poblacions de la Garrotxa al segle XVIII en tinc històries semblants. Per ara, de cap d’aquestes localitats no se’n coneixen les respostes que donarien al denominat Qüestionari Zamora, aquell ampli i detallat interrogatori que Francisco de Zamora (un funcionari castellà que va ocupar diversos càrrecs a Catalunya entre els anys 1784 i 1791) va adreçar cap a finals dels anys 80 als ajuntaments, en el qual es demanava, a les preguntes de la 169 a la 172, l’estat de l’ensenyament en els seus pobles. Tampoc no apareix cap població de la Garrotxa en les respostes a un altre qüestionari del mateix Zamora, del 1788, adreçat també a les autoritats locals, però, en aquest cas, específicament centrat en el tema de l’ensenyament en els seus pobles. Les respostes que es van rebre a aquest qüestionari sobre ensenyament es troben relligades en el manuscrit 2470 de la Biblioteca Reial de Madrid, sota el títol "Escuelas de Cataluña". 

La inexistència de respostes relatives a les poblacions de la Garrotxa a aquests anteriors qüestionaris ens impedeix una visió completa sobre el funcionament i organització de l’ensenyament a la comarca en les darreres dècades del segle XVIII, i obliga a una entretinguda recollida de dades esparses. Em limito ara, per tant, a fer llistes –extremadament incompletes, i obertes, tant de bo, a noves incorporacions–  d’alguns dels noms de mestres que exerciren la docència en altres pobles de la Garrotxa al segle XVIII, en el benentès que la meva manca de dades sobre localitats concretes no vol pas dir que no tinguessin mestre de minyons. A no ser, és clar, que consti explícitament que no en tenien, tal i com confessaren en el 1747 els regidors de la Vall del Bac “por ser tan pobre dicha parroquia”, segons donà a conèixer Josep Murlà al llibre La Vall de Bianya, de la sèrie dels Quaderns de la Revista de Girona. 

Pel que fa a Montagut, en el 1726 dos preveres, sorpresos perquè deien que a Salàs s’havia detingut el clergue Esteve Pi per fer-lo anar a l’exèrcit, declararen que Pi havia estat “mucho tiempo por maestro de esquela en dicho lugar de Montagut, ensenyando a los mutxatxos tanto de leer, escribir y gramática, como y también la doctrina christiana”. Esteve Pi era d’Argelaguer, i amb les seves obligacions de mestre hi entrava també l’assistència a les funcions, enterraments i actes de devoció que es feien a l’església de Montagut. En la segona meitat de segle, com a mínim entre els anys 1762 i 1774, el mestre de minyons d’aquesta població fou Jaume Pujol. El nom que tinc d’algun mestre que exercís a Sant Esteve de Bas és molt tardà, Joan Casellas, al 1802, que a més de mestre de minyons també ensenyava la gramàtica. A Sant Feliu de Pallerols, a l’any 1743 el mestre era Pere Busqués, un eclesiàstic que havia rebut l’ordre del sotsdiaconat, i a l’any 1778 el mestre de minyons era Carles Boada. A Sant Joan les Fonts feia de mestre de minyons, cap a finals dels anys seixanta del segle XVIII, Bartomeu Domènech, fill de la mateixa població. A Sant Salvador de Bianya el mestre de minyons en la data de 1781 era Bonaventura Domènech, fill del poble de Meranges, a la Cerdanya. De Santa Pau consta com a mestre de minyons a l’any 1740 Vicens Bruguer; a l’any 1753 n’era mestre Francesc Pujol, natural de Sant Joan de les Abadesses (casat amb una santpauenca), que al 1763 seguia exercint-hi la docència. Tot i que de la Vall d’en Bas ja n’he parlat a rel del cas del nomenament d’un metge com a mestre d’escola, afegeixo ara dos noms de mestres molt allunyats en el temps d’aquells fets, el de Francesc Llauró a l’any 1706, i el de Josep Galobardes a finals del segle XVIII i inicis del segle següent.

La llista de mestres de minyons de Riudaura pot veure’s a l’article de Joan Pagès i Pons, “La vila de Riudaura en els segles XVII i XVIII”, publicat als Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, 1984-1985, vol. II, p. 183-187. Als noms que surten en aquest article només hi haig d’afegir el de Joan Pusó, mestre de Riudaura entre 1735 i 1741. Molt completa és la llista de mestres de Tortellà, tant de minyons com de gramàtics, inclosa al llibre de Robert Bayer i Castanyer, Tortellà, publicat per l’ajuntament d’aquesta població a l’any 1990, a les pàgines 145-146. I, pel que fa a Olot, m’haig de remetre al meu article “L’ensenyament a Olot al segle XVIII: l’estudi públic i els seus mestres”, dins Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, 2006, p. 77-157. Sigui’m, no obstant, permès recalcar que, en general, els dos mestres de minyons que hi havia a Olot ho foren pràcticament de per vida, destacant pels seus llargs anys d’ensenyament els mestres Josep Serra (ja era mestre d’Olot als inicis del segle XVIII i ho fou fins a la seva mort al 1749, llevat dels anys 1713-1729), Joan Antoni Reynalt (entre 1713 i 1754), Jaume Barnó (des de 1748, que entrà per ajudant de Reynalt, fins a la seva mort, a l’any 1793) i Jeroni Llauró (de 1749 a 1782).

Valgui per a tots ells l'elogi que l’Ajuntament d’Olot va dispensar a Joan Antoni Reynalt amb motiu de la seva mort, quan es justificà que se li hagués pagat la jubilació i que ara l’ajuntament es fes càrrec de les despeses d’enterrament, per haver exercit “por muchos años el magisterio de leer, escribir y contar en la presente villa, con toda satsifacción”. I és que no sempre la meritòria tasca dels mestres de minyons ha tingut el reconeixement que els escau.

Temps de xocolata, abans no vinguin les mosques

Anunci de xocolata d'inicis del segle XX, indicant haver-se fundat al 1790

Al març de 1773 Tomàs Roca i Masmitjà donava mostres de ser home previsor, quan des d’Olot es posava en contacte amb comerciants barcelonins de cara al proveïment de tot el necessari per poder fer xocolata. I això abans que, amb el bon temps, no vinguessin les mosques, una mala companyia per a un producte tan delicat. Els escrivia d’aquesta manera: “És temps de prevenir cacau y sucre per fer xocolate antes de las moscas, y aixís estimaré a Vms. me escríguian si ni [=n’hi] ha de bo de cacau de Caracas y de sucre y a quin preu, com y la cañella”. Al mes següent, la casa de comerç de Barcelona amb la que s’entenia li feia arribar a Olot, a través d’un traginer, dos sacs amb 125 lliures (de pes) de cacau, 62 lliures i 6 unces de sucre i 1 lliura i 8 unces de canyella, tot pel preu de 87 lliures i 7 diners (de moneda barcelonina), “comprès un ral de ports a casa".

Tomàs Roca i Masmitjà no era pas xocolater, sinó un negociant olotí i, per tant, el cacau que li arribava anava destinat a ser col·locat entre terceres persones. Aquestes eren principalment els adroguers de la vila, l’ofici que entenia de dolços, melindros, confits, torrons i altres requisits per al paladar, a l’espera que temps bastant més moderns que no pas els del segle XVIII traspassessin aquests productes a l’actual ofici de la pastisseria, un ofici que en un principi s’havia dedicat al pa i, com bé prou expressava el seu nom, a les pastes, o, com deia un registre contributiu d’Olot del 1818 referint-se a un pastisser, “ben [=ven] rusquellas y altres pastas dulces”. Un dels principals adroguers d’Olot en el segle XVIII era Sebastià Casadevall i Figuerola, que tenia la botiga a la plaça Major. L’inventari de la seva botiga fet a l’any 1797, consignà, per una banda, 17 lliures de xocolata, i per altre dos calaixos, l’un amb altres 11 lliures de xocolata i amb 13 lliures l’altre. Per les indicacions que s’hi dóna del valor atribuït a aquestes xocolates, no totes eren de la mateixa qualitat, perquè la que es guardava en els dos calaixos es venien a un preu superior a la primera. A més, en una altra casa a prop de la botiga, al carrer de la Maduixa, Casadevall hi tenia el “molí de mòldrer xocolata ab tots sos aparatos y guarniments necessaris per ferlo córrer, ab un matxo de edat de sis anys” i “tretse arrobas de cacau de valor doscentas setanta vuyt lliuras set sous”. Per la seva banda, sense, però, tants detalls, l’adroguer Ignasi Cantalozella tenia en el 1762 a la seva botiga “una arroba xucolata”, i el també adroguer Pere Màrtir Florensa hi tenia, en el seu cas al 1774, “dos robas xocolata".

Els ingredients per fer xocolata ens els insinuava Roca i Masmitjà en la seva comanda de 1773: cacau, sucre i canyella. Exactament els mateixos ingredients que, uns anys més tard, ens descriuria Pere Labèrnia en el seu diccionari català de 1839-1840: “Xocolate. Mescla de cacau, sucre y canyella, tot mòlt y reduhit a pasta, que després se deixata ab aygua en una eyna al foch y se pren per beguda. La gent més culta e instruhida lo fan generalment masculí”. Això, és clar, era la teoria; a la pràctica s’hi podien barrejar altres productes aromàtics o aplicar-hi proporcions i tècniques d’ús personal.

Fruita del cacau, segons una il·lustració de 1908

El cacau que arribava a Olot a través de Barcelona havia vingut d’Amèrica. Els textos olotins parlen sobretot de cacau de Caracas, però també de cacau de Cumanà i de Guayaquil, aquest de menor qualitat. Al juny de 1773 la casa de comerç de Barcelona feia saber a Roca i Masmitjà, en resposta a una sol·licitud de l’adroguer d’Olot Isidre Florensa, “que lo cacau veritable de Caracas se ven per major a cosa de 10 sous 6 [diners] la lliura, y lo de Cumanà a 10 sous 2 [diners], esto és prenent sach per enter, que los del primer se componen regularment de dos fanegas, que fan unas 250 lliuras, y que si vol provehirse de este y no li acomoda pèndrer un sach enter, esforsarem (però no aseguram) que se nos facilítia una sola fanega, que serà lo més se podrà conseguir”. Florensa es decidí per una saca del cacau de Caracas, que, amb la intermediació de Roca i Masmitjà, li fou servida al mes de juliol. Segons el passament de comptes d’aquesta tramesa, el sac de cacau de Caracas que li fou remès pesava 9 roves i 23 lliures, que feien 257 lliures de pes. D’aquí es va descomptar la tara dels sac (3 lliures) i la tara de pols (a raó del 2%, que foren 5 lliures menys de pes). Net, el cacau pesava 248 lliures i 11 unces, que a 10 sous i 6 diners cada una feren un import de 130 lliures, 13 sous i 7 diners de moneda barcelonesa, al que s’afegiren 6 sous pel transport. En un altre cas, una certificació de la duana de Barcelona de l’estiu de 1815 donava fe d’haver-se portat a Olot, a casa de l’adroguer Eudald Surroca, “seis sacos con trescientas libras cacao de Guayaqüil despachado en 18 julio de 1814 con oja nº 218” i “doscientas treinta libras cacao de Caracas, despachado en 9 febrero de este año con oja nº 43".

Això de la “tara de pols” que acabem de trobar en els comptes de la suara esmentada comanda per a Isidre Florensa, era el pes que se suposava que tenia la terra i la brutícia que acompanyava el cacau. A la primavera de 1754 un altre negociant olotí, Ildefons Castellar, que també feia d’intermediari entre els comerciants barcelonins i els adroguers d’Olot, es queixà a Barcelona que el cacau que li havien servit havia arribat molt “carregat de terra”, i hi insistia: “tot terra, com si fos lo recull de totas las escombrarias de un magatzem”, cosa que constituïa un frau en el pes. La casa de comerç de Barcelona ho posà en dubte, fent recaure la responsabilitat sobre els traginers, segons carta que adreçaren a Castellar: “Nos apar impossible la disminuició que nos suposas, si no és que los traginers fessen alguna tràfica, perquè en casa se ovriren los sachs per compòndrer los costals, y no se experimentà que dit cacau fos carregat de pols en excés”. Això no obstant, van deixar a mans del seu corresponsal a Olot una rebaixa en el preu d’aquesta partida de cacau: “podràs formar y enviarnos lo compte del modo que te aparega més cristià, que nos conformarem ab ell sens lo menor reparo".

Hem vist que Sebastià Casadevall tenia el molí de xocolata separat de la botiga, en una altra casa de la seva propietat. Allí deuria haver-hi també el foc per al tractament del cacau, ja que després de parlar-nos del molí xocolater i del cacau, l’inventari hi recull l’existència de “sexanta càrregas de lleña” i d’un “ferro per tenir las estellas en lo foch”. D’altres adroguers olotins tenien les eines per a la preparació de la xocolata a la cuina de casa seva, situada en el mateix edifici on hi tenien la botiga. En aquests casos, però, els inventaris no parlen de molí de xocolata, sinó de pedres de xocolata, sobre les quals treballar. Ignasi Cantalozella tenia, al 1762, “una pedra per fer xucolata ab son mabra y calaix de fusta” a la cuina, i al pastador de casa seva “dos pasteras per fer xocolata”. Semblantment passava amb l’adroguer Pere Casabona, que al 1766 tenia “una pedra y un marbre per fer xocolate” i “dos pasteretas de fusta ab sos marcadors de llauna per fer xocolate".

Xocolatera de Can Trinxeria d'Olot, segons "La peça del mes" publicada l'any 2003

El consum de la xocolata (escrita amb una grafia fluctuant, com tocava a un terme relativament nou) es féu cada cop més extens, i no costa gens de constatar l’existència, en els domicilis particulars, dels estris necessaris per a preparar-la i consumir-la. El principal, la xocolatera, on es deixatava la xocolata i es preparava en beguda. A Olot, de xocolateres n’apareixen en molts dels inventaris post-mortem dels béns dels difunts. A casa del blanquer Albert Estorch hi havia, al 1725, “una xacolatera de aram ab son remanador de fusta”, i encara més detalladament a casa del blanquer Francesc Prat al 1760: “una xicolatera de aram ab son tap y remanador de fusta”. També era “tota de aram” la xocolatera que hi havia a casa del cirurgià Esteve Basseya al 1755, però en canvi les dues que tenia el notari Francesc Padrós al 1769, es presentaven “ab son mànechs de ferro”. A casa del blanquer Llorenç Gou, al 1767, de xocolateres n’hi havia tres, acompanyades de “sos molinets”, un instrument per a la preparació domèstica de la xocolata que també trobem a casa de l’apotecari Francesc Torà al 1735, gairebé acabada d’estrenar: “una xacolatera de aram mitjansera y un molinet tot nou”. Posats a veure qui en tenia més, guanyen Miquel Vidueyros al 1792, amb “quatre xacolateras, las tres de aram y la altre de llautó”, més una cinquena “de llauna ab son mànech de fusta”, igualat amb el ferrer Bernat Planas a qui al 1790 constaven sis xocolateres, posteriorment esmenades en cinc. A les cases distingides, la xocolata es prenia amb unes tassetes especials, les xicres o “xícares”, de les que al 1781 sabem que el Dr. Joan Vayreda en tenia dues dotzenes. Però deuria haver-hi d’altres formes de prendre la xocolata, perquè a casa de l’adroguer Tomàs Casadevall hi havia, al 1797, “vuyt plats xichs per pèndrer xocolata, tot de estany".

La xocolata acompanyava els actes festius i era motiu d’obsequi com a refresc envers aquelles persones a les que es volia agrair algun favor. Fins i tot era present en els enterraments, com a atenció a les persones vingudes per a acompanyar aquells moments de dol, i és així com, entre les partides de l’enterrament de Miquel Oliveres esdevingut al 1769, consten 16 sous i 6 diners per “una lliura xocolata fina” i a les de la muller de Pau Comas, morta al 1809, una lliura de “xacolata per recobrar”. De la popularització de la xocolata en parla una relació sobre el règim alimentari dels malalts de l’Hospital de Sant Jaume d’Olot de cap als anys setanta del segle XVIII, en la que, després de parlar de la carn a l’olla i de les sopes de pa, es remarca que, si el metge ho indica, se’ls dóna “caldo de gallina, xacolata y algunas vegadas un poch de refresch a las tardas”. Tant normal era la xocolata, que donà nom a un color: en l’inventari de Miquel Vidueyros, del 1792, consten en una habitació “un llit pintat color de xacolata ab sa capsalera”, en una altra “un llit pintat ab sa capsalera color de xacolata” i encara un altre tercer llit d’aquest mateix color.

Treballant la xocolata "a la pedra"

El paper director dels adroguers en l’elaboració i distribució de la xocolata no vol pas dir que les operacions de la seva fabricació haguessin d’anar necessàriament a càrrec seu, sinó que podien ser fetes per operaris especialitzats, els xocolaters. En una remesa de cacau arribada a Olot a l’any 1751 amb també força brutícia, Ildefons Castellar informà els comerciants de Barcelona que la partida tenia pols “en tant exés que luego que lo férem veure als xocolaters digueren que era impossible sens garbellarlo poderlo despatxar”. La gran família dels xocolaters olotins del segle XVIII fou la dels Guardiola (sovint escrit també Gordiola), amb casa familiar al carrer de Sant Ferriol. L’encapçalà Joan Baptista Guardiola, que ja consta com a xocolater al 1749. Casat al 1731 amb Isabel Moliner, foren també xocolaters el seu hereu Esteve i el seu altre fill Fidel (un tercer fill, Josep, fou un conegut mestre de cases). Morta la seva dona Isabel al 1748, el pare Joan Baptista casà en segones núpcies al 1749 amb Maria Àngels Bosoms, amb qui tingué un altre fill, també de nom Esteve, que fou igualment xocolater. L’hereu Esteve Guardiola i Moliner casà al 1755 amb Teresa Bassols, encetant la tercera generació de xocolaters el seu fill Miquel Guardiola i Bassols, casat al 1787 amb Magdalena Fàbrega. Dins d’aquesta tercera generació, també foren xocolaters els seus germans Fidel i Esteve, de manera que pot configurar-se una nòmina de fins a set membres d’aquesta família olotina dedicats a la xocolata en el segle XVIII. A més dels Guardiola, feren de xocolaters a Olot durant aquell segle Esteve Bassols (actiu al menys entre 1757 i 1762), Joan Sargatal (consta com a xocolater entre 1772 i 1784) i, més ocasionalment, Antoni Bartrina (cap a 1788) i Joan Gibina (1796).

Anunci d'un establiment de xocolata al Firal d'Olot, publicat a l'any 1859

L'hereu de la nissaga, Miquel Guardiola i Bassols, va morir al 1830, sense que sapiguem si va mantenir la seva activitat de xocolater fins aquest any. Uns anys abans, cap a 1822, s’havia excusat d’haver de pagar la contribució dient “que cosa de tres mesos se farí, que lo priba de treballar ab un dolor seguidament que té y faltats de medis per biure”, però ja se sap que, entrant en matèria fiscal, mai no es pot saber amb certesa si la situació era realment l’al·legada, o hi havia un punt d’excusa. El que sí que és clar és que a la seva mort, cap altre Guardiola no va mantenir l’ofici de xocolater, ja que deixà una filla casada i dos altres fills que feien comerç a Castella. A principis del segle XX una botiga de xocolata d’Olot, l’antiga fàbrica d’Antoni Carreras, s’anunciava dient que la casa havia estat fundada a l’any 1790. Alguna raó deurien tenir per afirmar-ho, però no he trobat per ara cap xocolater a Olot amb aquest nom en l’expressada data, a no ser que vinguessin de fora, o que heretessin per via femenina l’obrador d’algun dels esmentats xocolaters olotins. El primer xocolater amb aquest nom, Vicenç Carrera, apareix com a tal en la contribució extraordinària de guerra de 1837. En canvi, figuren com a xocolaters ja en els anys vint de la dinovena centúria, Vicenç Amat (continuant-hi en els anys cinquanta Pau Amat), Miquel Monté i Jaume Torrós.

Amb ells, l’ofici de xocolater ja no era subsidiari dels adroguers, sinó que s’havia consolidat com a una activitat econòmica amb entitat pròpia. Això sí, amb total caràcter artesanal, tal i com se’ls identificava en els registres de la contribució, posats sota l’epígraf de “molenderos de chocolate a mano”. Com en tants d’altres oficis, la seva aventura industrial, a partir de la mecanització, no arribaria fins al segle XX, compartint el traç de la xocolata artesanal amb els pastissers, aquests, ara ja sí, plenament dedicats a la plaent gastronomia del dolç.