dimecres, 26 d’abril de 2017

Olot i l'expulsió dels jesuïtes (1767)

Gravat de St. Ignasi en una biografia escrita per l'olotí F. X. Fluvià (1752)
En els primers dies d'abril de 1767 –d'això ara fa 250 anys– va haver-hi la detenció i expulsió dels jesuïtes que eren a Catalunya i el segrest dels seus béns. Unes mesures que eren part de l’ampli pla per fer-los fora de tots els territoris de la Corona espanyola. Carles III no n'explicà el motiu (“en mi persona quedan reservados los justos, y graves motivos, que a pesar mío han obligado mi real ánimo a esta necesaria providencia”, deia la Reial Provisió d’expulsió) i no és pas ara moment per entrar-hi. Abans, els jesuïtes havien estat expulsats dels regnes de Portugal (1759) i de França (1762).

A Olot no hi havia jesuïtes als qui fer fora, perquè tampoc no hi havia col·legi de jesuïtes. Amb el que s’hi tenia més relació era amb el de Sant Martí Sacosta, de Girona. Algunes famílies olotines hi enviaven la mainada perquè hi fessin estudis i, com que el que sí que hi havia era un projecte d'establir els jesuïtes a Olot, aquest col·legi gironí es convertí en el centre des d’on es es dirigien les gestions per fer-ho possible. A Girona, les autoritats i la tropa s’hi presentaren a les quatre de la matinada del dia 3 d’abril de 1767 per fer efectiva l’expulsió. Amb l’engany de demanar algun religiós per assistir espiritualment una dona en perill de mort, aconseguiren que se’ls obrís la porta sense reserves. Es despertà els jesuïtes i se’ls concentrà al menjador. De seguida es van custodiar totes les dependències, en especial l’arxiu i la biblioteca. Un dia després, la totalitat dels jesuïtes gironins era conduïda a Tarragona, per ser-hi embarcats camí de l'exili.

L'operació va ser feta amb el màxim secret i amb el favor del factor sorpresa. Es tractava no només de neutralitzar qualsevol reacció dels jesuïtes i de la població que li mostrava simpatia, sinó també de preservar íntegre per a l’Estat la documentació i el patrimoni que l’Orde posseïa. Tot i això, se sap que a Girona, el pare rector havia rebut dies abans uns escrits anònims que l’avisaven del cop que venia i de la necessitat de prendre alguna mesura preventiva. Quelcom degué fer-se en aquet sentit, perquè hi ha el testimoni que alguns documents del mencionat col·legi van venir a raure a Olot, en un domicili particular, segons una nota local, no datada, d’origen eclesiàstic i partit pres: “En casa Salgas de Olot (calle de San Esteban) se guardan muchos e importantes documentos auténticos, y otros manuscritos e impresos que pertenecían a los Padres Jesuitas del Colegio de San Martin Sacosta que existía en Gerona, y que sin duda, por merecer los dueños de dicha casa toda la confianza de los Padres Jesuitas, se depositaron en ella tantos y tan importantes documentos al tener que abandonar su Colegio y ausentarse de España en 1767, gracias a las sectas diabólicas que ya empezaban a apoderarse de las riendas de los poderes de nuestra desgraciada España”. En aquells moments el pater familias de can Salgas era Josep Salgas i Lladó, que el 1752 s’havia casat amb Maria Casabona, una filla de l’adroguer Pere Casabona, de Ribes de Fresser. Josep Salgas fou un important botiguer i negociant olotí, que ocupà diversos càrrecs municipals i que, anys a venir, seria un dels més destacats promotors de l’Hospici d’Olot. Morí el 1802. El succeí el seu fill Francesc (casat el 1774 amb Magdalena Sala, el seu pare era cirurgià), que morí no massa anys després, el 1819. L’anterior nota sobre la custòdia de papers dels jesuïtes gironins té una cal·ligrafia que demana situar-la ja en el segle XIX i, per tant, s'hi fa palmari que, passades unes quantes dècades, es tenia consciència que la paperassa jesuítica encara era Olot. Però en aquests moments ignoro si la documentació dels Salgas hauria resistit els temporals i naufragis de dos segles d’història local i patrimonial, i romandria existent vés a saber on.

Els més de dos-cents jesuïtes que hi havia a les cases de la Companyia a Catalunya (als que s’hi sumaren els d’Aragó) foren concentrats a Tarragona, reclosos i incomunicats a la casa noviciat que allí hi tenia l’Orde. A finals de mes van ser embarcats al port de Salou en tretze naus. Primer se'ls encaminà a Mallorca, on s’hi afegiren els jesuïtes de les Illes. Després les embarcacions es dirigiren als Estats Pontificis, al port de Civitavecchia, però es trobaren amb la negativa del Papa a admetre’ls en els seus territoris, i l’expedició hagué de recular i situar-se davant del port de Bastìa, a Còrsega, una illa de la República de Gènova, però que li era disputada per França, que se l’acabaria quedant. Sumant unes i altres desventures, resultà que els jesuïtes catalans que havien marxat a finals d’abril de 1767 no pogueren desembarcar fins a finals d’agost. Això de Bastìa era una solució provisional que durà un any. A l’estiu de 1768 foren conduïts al continent i al novembre establerts, ara sí, a les poblacions de Bolonya, Ferrara i Ravenna, als Estats Pontificis.

No hi ha constància de quan arribà la notícia a Olot. La comunicació amb Girona era fluïda i constant, i una notícia com aquesta degué arribar sense entretenir-se gota. Un cop els jesuïtes van ser detinguts i endreçats, el secretisme de l’operació mudà en una àmplia publicitat de la reial pragmàtica d’expulsió, per advertir totes les autoritats del país, del rang que fossin, que “guarden, cumplan y executen, y hagan guardar, cumplir y executar inviolablemente la citada real pragmática y todo lo en ella dispuesto y mandado sin la contravenir, ni permitir que se contravenga en cosa alguna, baxo las penas en ella contenidas”. A Barcelona la reial pragmàtica va ser feta pública el dia 14 d’abril. A Olot les actes municipals salten, de la sessió del 23 de març a la del 6 de maig, amb un parèntesi de més d’un mes (tot l'abril inclòs), una cosa inhabitual. Només en la sessió del 6 de maig apareix una resolució de caire subreptici que tal volta podria referir-se a alguna qüestió d’actualitat, com ara l’expulsió dels jesuïtes: “Han resuelto [els regidors] que respeto de hallarse algunas cosas indecisas, que se ignora a quien tocan, que se haga representación al Sr. fiscal de la Real Audiencia del presente Principado de Cataluña".

De tot aquest afer, el que incidí directament a la nostra comarca fou el segrest dels béns immobles i mobles dels jesuïtes. I és que la Companyia de Jesús tenia a Olot i els seus voltants unes quantes propietats que havien de servir per a dotar el futur col·legi que s’havia d’obrir a Olot. A més, diversos particulars els havien fet donacions per a la mateixa causa. Amb l’expulsió, tot quedava greument trastocat i sense saber-se què seria d'aquest patrimoni retingut ara per l'Estat.

Les ganes que els jesuïtes fundessin un col·legi a la vila venien de lluny. Durant la segona dècada del segle XVIII hi ha indicis que alguns olotins tenien bones expectatives sobre que els jesuïtes vindrien a fundar a Olot. Per exemple, Joan Constans, en el seu testament, de 1716, deixà els fruits d’uns seus personats a l’Obra de Sant Esteve, però només “mentres no hi hage o se funde Collegi de la Companyia de Jesús en la present vila de Olot, en lo qual cas de dita fundació vull, y és ma voluntat e intenció, que las ditas dos mil lliuras y altres personats a cas jo obtindré, sien aplicadas y aplicats per la fundació de dit collegi".

Amb tot, la idea no va prendre cos fins el 1753, quan, a la mort d’Antoni Llopis (un home de ric patrimoni que, tot i haver-se casat dues vegades, no havia tingut fills) es desclogué el seu testament i va saber-se que deixava els seus quantiosos béns a la Companyia de Jesús perquè amb ells es fundés un col·legi a Olot. El patrimoni Llopis era molt llaminer: mitja dotzena de masos, dues cases, diversos censals (diners deixats a d’altres amb remuneració) i algunes propietats esparses més. Els jesuïtes emprengueren d’immediat les gestions necessàries, tant per a prendre possessió de l’herència, com per a obtenir els permisos per tirar endavant la fundació. Tot i que en un principi semblava que el col·legi olotí no tardaria gaire a materialitzar-se, la realitat (un ampli patrimoni que desvetllava d’altres interessos, i que la monarquia, a l’hora de facilitar les coses, no tenia mai cap pressa si no era una qüestió de la seva conveniència) imposà un passos molt lents. De manera que quan arribà l’expulsió, el 1767, si bé els béns de l’herència eren a mans dels jesuïtes, del col·legi olotí només n'hi seguia havent el projecte.

En paral·lel, d'altres olotins havien anat fent donacions al col·legi de Girona perquè engruixissin la base econòmica del que es volia fer a Olot. Un d’ells fou el doctor Pere Màrtir Orri i Pastors, que li deixà un llegat testamentari. També la seva vídua, Maria Anna Marcillo, féu entre 1758 i 1766 quatre donacions amb la mateixa finalitat, que sumaren un total de 1.600 lliures barcelonines. El seu germà, mossèn Ignasi Marcillo, el 1756 els concedí la dotació d’un seu personat a la catedral de Girona, de 2.150 lliures, més tres donacions efectuades entre 1756 i 1763, que sumaven altres 2.200 lliures, tot “al P. Rector del collegi de la Companyia de Jesús que en breu y dins poch temps se espera fundarse en la present vila de Olot y a favor de dit collegi fundador, y no altrament a favor de altre collegi, y ínterim retardarà a fundarse a favor del mateix dit collegi, al P. Rector del collegi de la companyia de Jesús de la ciutat de Gerona”. En aquesta prodigalitat jesuítica encara s’hi sumà una tercera germana, Ignàsia Marcillo, que testà a favor del que havia de ser col·legi olotí, en el benentès que si transcorreguts deu anys no encara era una realitat, els béns passessin al col·legi de Girona, a condició que cada any els jesuïtes vinguessin a Olot per fer-hi prèdiques, missions o altres exercicis espirituals. També foren benefactors del futur col·legi mossèn Antoni Camps i Soler, i mossèn Miquel Costa. El primer, quan donà amb aquesta intenció un censal mort de 300 lliures i dos debitoris de 1.156 lliures i 16 sous l’un, i 1.843 lliures i 4 sous l’altre, féu testimoni de devoció a la Companyia de Jesús, per la seva missió de cercar la major glòria de Déu i salvació de les ànimes, “ja per medi de la educació de la joventut, ja per medi de tants ministeris sagrats a què se dedican y emplean sens perdonar a fatiga alguna y ab tanta charitat (…) en tots los pobles en que se encontran collegis de ells”. Un altre benefactor fou el comerciant i carder Rafel Bassols. Devot en extrem del misteri cristià de l’Eucaristia, el 1756 els féu una donació testamentària de 7.300 lliures, la meitat de la qual havia d’anar destinada expressament a la capella del Santíssim del futur col·legi d’Olot, i la resta, administrada també pels jesuïtes, en forma de renda havia de servir a benefici de la capella homònima de la parroquial de Sant Esteve.

Davant d'aquesta llista de benefactors, no cal insistir que a Olot hi havia famílies molt addictes a la Companyia, d’entre les que destacava la dels Marcillo (que ja en el segle anterior havien donat un jesuïta il·lustre, Manuel Marcillo, autor de la Crisi de Cataluña, publicada el 1686), amb un detall important: Antoni Llopis, el patrici que havia obert les portes a què els jesuïtes fundessin a Olot, estava casat, en segones núpcies, amb una filla d’Ignàsia Marcillo. El 1775, quan Ignasi Marcillo va fer testament, va voler donar-hi un tracte especial a un quadre de casa seva, del fundador dels jesuïtes, ja que deixava al seu germà Anton tots els llibres, “y a més, també lo quadro de St. Ignasi de Loyola".

Però de famílies que no veien els jesuïtes amb bons ulls també n’hi havia en aquell Olot de mitjans de segle XVIII. No deu ser casualitat que en els mateixos anys en què els jesuïtes gestionaven la seva implantació a Olot, d'altres veus instessin a que fossin els escolapis els que hi obrissin un col·legi. El 1760, fins i tot se signaren els pactes entre l’Escola Pia i l’ajuntament olotí per assegurar la viabilitat del nou col·legi. Com que la població menuda olotina amb capacitat per seguir estudis no donava per a dos centres de dos ordes religiosos diferents, l’operació tenia clares vistes de competència amb els jesuïtes. Com digué el superior provincial dels escolapis, quan els jesuïtes s’assabentaren d’aquesta pretesa fundació de l’Escola Pia, “ebulliunt furibundi animos commoventes contra nos” ([els jesuïtes] bullen aïrats, agitant els ànims en contra nostra). Tampoc aquesta altra fundació alternativa a la dels jesuïtes no arribà a bon port (el col·legi dels escolapis que ara hi ha a Olot ve de 1858).

Amb l'expulsió dels jesuïtes, les donacions testamentàries en què el benefactor havia mort, eren dels jesuïtes a tots els efectes i quedaren segrestades. A Girona es va nomenat Francesc Alenyà com a administrador general de les temporalitats dels jesuïtes, pel que feia als béns del col·legi de Girona i del que s’havia volgut fundar a Olot. A finals de 1767 i 1768 es van haver de fer peritatges sobre el valor dels béns que havien estat d’Antoni Llopis. El 1769 Alenyà vingué personalment a prendre possessió dels béns immobles que havien estat de Pere Màrtir Orri, propis dels jesuïtes d'ençà de 1759. I segurament que hauria vingut més vegades.

A la vista que els propòsits de fer possible un col·legi de jesuïtes a Olot resultaven ara no sols inviables, sinó fins i tot temeraris en la seva presumpció, l’alarma s’escampà entre els donants vius, els quals miraren de revocar les seves anteriors disposicions. Maria Anna Marcillo revocà les seves donacions el 1768, amb el justificant de la seva bona fe perquè, quan les va fer ignorava que arribaria un dia que els jesuïtes, “se expatriasen y expelliesen de todos los dominios de nuestro cathólico monarca” i que, “[de] haverlo solamente sospechado, nada menos que esso huviera otorgado dichas donaciones, sí que de sus efectos huviera muy diferentemente dispuesto, conforme al agrado de Dios y de su real magestad”. Una mica més tècnic va mostrar-se Bassols. Després de l’expulsió al·legà que el rector del col·legi de Girona no havia fet encara un acte formal d’acceptació de la seva donació i que aquesta queia pel seu propi pes, perquè si havien estat expulsats pel rei “pera sempre de sos dominis y regnes de España los regulars de la Compañía, ab ocupació de totas las temporalitats de aquells per indignes de gosarlas y possehirlas en dits sos dominis, menos igualment poden conciderarse dignes de la administració de aquells bens que antes de poderse purificar a llur favor la condició de llur administració se han fet indignes e incapaces y se han del tot inutilisat los effectes de aquella”. El 1770 mossèn Miquel Costa canvià el seu testament per dir-hi que les 3.400 lliures que anteriorment havia deixat al col·legi d’Olot, a la seva mort havien de quedar a favor de l’Hospital d’Olot. I Ignasi Marcillo aconseguí el 1772 que les donacions ja consolidades, seves i de les seves germanes, poguessin anar a parar també al mateix hospital.

La part més esponerosa dels béns i rendes que posseïen els jesuïtes per a fundar col·legi a Olot era la que provenia de l’herència d’Antoni Llopis. Tots els seus béns havien passat als jesuïtes de forma irreversible a la seva mort (1753) i a la de la seva esposa (1756), que mentrestant n’havia estat usufructuària. L’única possibilitat que quedava de reconduir aquest llegat era que l’ajuntament d’Olot fes manera perquè es destinés a benefici de la població, ja que aquest havia estat, en el fons, la intenció del donant. Un any després de l’expulsió dels jesuïtes, l’ajuntament encomanà a Ramon Serra i Ginesta que mirés de quina manera els que havien estat béns d’Antoni Llopis poguessin servir “para la manutención de maestros, sustentación del hospital de esta villa, y para otras cosas pías”. També aquí calgué posar-hi molta paciència i poques presses. De fet, les gestions en ferm no començaren fins 1772, i encara amb la calculada lentitud de la burocràcia i el centralisme. Tres anys més tard el Consell de Castella –factòtum de qualsevol decisió de govern a Catalunya– autoritzà que els béns poguessin destinar-se a la creació d’un nou magisteri de gramàtica, augment en la dotació dels mestres de secundàries, noves aules i, sobretot, en una perspectiva il·lustrada, a la construcció d’un hospici per atendre i encaminar cap al treball la gernació de joves i adults, d’un i altre sexe, que corrien sense profit d’un lloc a l’altre del territori. Tot i això, els primers diners no començaren a arribar a Olot fins el 1777, deu anys després de l'expulsió dels jesuïtes.

En el moment de fer fora els jesuïtes n’hi havia una dotzena que eren originaris d’Olot. Dos s’estaven al col·legi de Girona (Josep Marcillo i Antoni Gou), quatre al de Barcelona (Josep Bertran, Jaume Dou, Francesc X. Fluvià i Franc Gou), altres dos a Cervera (Pere Ferrussola i Josep Ferrer) i un en els col·legis de Tortosa (Antoni Ferrer) i de Mallorca (Josep Salavia), més Esteve Fina, que era a les missions del Paraguai. La majoria pertanyien a famílies olotines que podríem considerar benestants i influents a la vila. Entre els progenitors d’aquests jesuïtes hi havia tres doctors en drets, un doctor en medicina, un apotecari i tres comerciants qualificats. No costa d’imaginar el desconcert i la preocupació que se’ls generaria a mida que anaren arribant les notícies sobre l’expulsió i la duresa amb què s’executava. Amb l’ànsia afegida de no poder-s’hi comunicar, ja que el rei ho havia prohibit de forma contundent: “Todo el que mantuviere correspondencia con los jesuitas, por prohibirse general y absolutamente, será castigado a proporción de culpa”, avisava la pragmàtica d'expulsió.

Entre aquests jesuïtes olotins, Esteve Fina mereix un esment particular. Nascut el 1703, el seu pare era apotecari. Havia ingressat a la Companyia de Jesús el 1727, i a partir de 1742 ja era a Amèrica, al que s’anomenava el Paraguai (d’extensió molt més àmplia que el que avui ocupa el país homònim), a les reduccions guaranís. Entre 1763 i 1766 va ser nomenat vicesuperior de la part d’aquelles missions. Després d’haver passat per les poblacions de Corpus Christi, Nostra Senyora de Loreto i Jesús, el 1768 anà a la missió d'Itapuà. Allò eren també territoris de la corona espanyola i, per tant, hi era d’aplicació la mateixa pragmàtica amb què se’ls expulsava de la Península. Però allí la seva execució va endarrerir-se gairebé un any, no sols per l’efecte distància, sinó també per la necessitat de trobar-los substituts entre els altres ordes religiosos i així no deixar desatès l’aspecte religiós entre els indígenes. Va caldre organitzar una sèrie d’expedicions militars que hi arribaren l’estiu de 1768, amb viatge de retorn per endur-se presoners els jesuïtes i fer-los embarcar, a finals d’any, amb destinació al port de Cadis. Però Esteve Fina no hi arribà, va morir al mig del mar, durant la dificultosa travessia de l'Atlàntic.

La major part dels jesuïtes olotins van anar a parar a Ferrara, on hi acabarien la seva vida, començant pel prestigiós Pere Ferrussola i Nadal (1771), que havia estat catedràtic de Cervera i autor de nombrosos escrits. També moriren a Ferrara els olotins Jaume Dou, Josep Bertran i Francesc X. Fluvià. El pare Josep Ferrer va morir a Bolonya. Algun dels exiliats, amb el temps degué poder retornar a la seva vila nadiua, perquè en el llibre d’òbits de la parròquia de Sant Esteve d’Olot consta la defunció, el 3 de març de 1803, de mossèn Anton Ferrer i Roca, “ex-jesuita”, i el 14 de desembre del mateix any, la de Josep Salavia, “hermano ex-jesuíta”. A Ferrara, el 1787 es va publicar un llibre amb biografies de jesuïtes rellevants, escrit pel jesuïta vigatà Onofre Pratdesaba (“Vicenalia sacra aragoniensibus religione illustribus”), en el que s’hi van incloure les biografies dels olotins Josep Bertran i Pere Ferrussola. D’aquest darrer, a més, un seu company a l’exili de Ferrara, el pare Blas Larraz, va escriure’n una ressenya biogràfica (“Relación de la exemplar vida, virtudes y letras del padre Pedro Ferrusola”), que va ser publicada pòstumament a Cervera el 1809, on es poden seguir diversos moments de la seva expulsió i exili, però, això sí, embolcallats per unes generoses capes de frases merament encomiàstiques.

Ara bé, si hi ha algú amb renom entre els jesuïtes olotins exiliats, és el jove Antoni Gou. Arribà a Ferrara quan encara no era sacerdot i s’hi ordenà, però al cap de poc abandonà la vida religiosa. Es traslladà a Bolonya, on portà una vida llicenciosa i lliurada als vicis a més no poder. Era popular a molts cafès i un jugador empedreït. Però amb el temps caigué en una mena de profunda malenconia, que el féu meditar. I el 1783, de bala perduda es reconvertí de nou a la vida devota i exemplar. Emprengué un ampli ventall d’actes de caritat i d’atenció als malalts, que es veu que van causar admiració. Precisament aquesta donació a la gent emmalaltida li contagià una febre maligna que el dugué a la mort. Tot això ho sabem perquè un seu company a l’exili, també olotí, el pare Josep Ferrer i Sabater, va escriure’n la seva diguem-ne biografia, publicada a Bolonya el 1790 (amb el nom de l'autor italianitzat en Ferreri), a la que posà un títol eloqüent: “Breve notizia della maravigliosa mutazione di vita e delle virtudi di D. Antonio Gou”. Com que aquí es diu que va morir el 8 de febrer de 1790 als 45 anys, se sol escriure, per simple operació de resta, que havia nascut el 1745. Però havia nascut el 13 de juny de 1744, fill de Josep Gou, botiguer, i de M. Teresa Ferrussola. L’admirable (segons veu popular) reconversió del jove Gou, va fer que encara el 1859 la seva biografia fos inclosa en una relació de jesuïtes exemplars, a l’obra de Giuseppe Boero, “Menologio di pie memorie d’alcuni religioso della Compagnia di Gesù che fiorirono in virtù e santità".

Mentre tot això passava, el 1773 el Papa de Roma havia suprimit la Companyia de Jesús i, per tant, els jesuïtes quedaren dissolts com a tals. A l’agost de 1814, després que Napoleó hagués capgirat Europa, un nou Papa va restablir l’Orde al seu estat primitiu. Olot, però, s’avançà: el 25 de juliol d’aquell mateix any, l’ajuntament elevà una súplica al retornat rei Ferran VII (retornat ell, i retornat l’absolutisme) en la que li demanaven que fes possible complir la voluntat d’Antoni Llopis, amb el restabliment dels jesuïtes, una petició que el diari reaccionari i antiliberal El Procurador General del Rey y de la Nación, editat a Cadis, va publicar íntegra en el seu número del 16 de febrer de 1815. I encara es tornà a intentar, també sense èxit, el 1823, un cop fulminat el trienni liberal.

dilluns, 27 de març de 2017

El misteriós retaule major de Sant Esteve d'Olot de 1787-1788

Esbós d'un cap, vers 1787-1788 (ACGAX)
Entre un munt de rebuts d'obres i de millores fetes a l'església de Sant Esteve d'Olot a finals dels anys 80 del segle XVIII, hi apareix l'esbós -fraccionat- d'una cara, potser d'un àngel. Se'n va aprofitar un tros de paper per, al darrera, fer-hi un compte de les hores que, durant la setmana del 3 al 8 de març, el fuster Joan Llor havia treballat "en lo retaula de Sant Esteva". No hi diu l'any, però pel context dels altres rebuts setmanals per aquesta mateixa feina, ha de ser de 1788. Llavors sorgeix la pregunta: de quin retaule es tracta? Perquè d'un que es fes en aquests anys, i que, pel nom del sant, ha de correspondre a l'altar major, ningú no n'ha parlat.

I és que la història que sobre l'altar i retaule major de l’església de Sant Esteve d’Olot sol explicar-se en els nostres dies és senzilla: el 1618 es va encarregar un retaule nou a Domènec Casimira, un artista natural de Ripoll; en el segle XVIII l’església va ser objecte d’una notable ampliació en tota la seva nau, creuer i presbiteri (inaugurada com un temple nou el 1763) però s’hi hauria mantingut el vell retaule de feia un segle i mig; el 1825 Joan Carles Panyó va començar a treballar en el que seria l’actual altar major, acabat el 1831; i, en conseqüència, el retaule de 1618, ja del tot innecessari, es va vendre i col·locar a la parròquia de Sant Miquel de Rupit el 1830 on, amb alguna petita modificació, encara s'hi pot veure.

Però penseu si no és ben estrany que els olotins, que s’havien gastat un munt de diners per bastir un temple de proporcions catedralícies, suportessin durant gairebé setanta anys la visió d’un retaule que, pensat per un temple més petit, resultava esquifit en aquell nou marc, i sense que ningú no s’aventurés a fer-ne fer un de nou i a mida d’aquell gran presbiteri. Doncs resulta que sí, que entre els anys 1787-1788 va estar-se treballant en la construcció d’un nou altar i retaule, ja llavors també dissenyat per Joan Carles Panyó, del qual, però, no en queda cap altre rastre que alguna nota esparsa i, sobretot, els rebuts que generà aquesta obra, en la qual s’estigué treballant al menys durant nou mesos. Com veurem, sembla que el resultat no acabà de convèncer i tal volta això comportà que l’obra es veiés abocada a una vida efímera que li privà de poder tenir ni tan sols unes poques línies en les històries de l’art olotí d’aquells temps, en les quals mai no s'ha fet menció d'aquest retaule.

Si bé el nou temple de Sant Esteve d'Olot havia quedat inaugurat el 1763, en les dècades següents s’hi continuà treballant. Quedava encara, per exemple, la construcció de la façana (i no cal dir, del segon campanar, que no s’arribaria a fer mai). Però, a més, passat un cert temps s’advertí que l’estructura de la nova església, en la qual s’havien acoblat parts velles amb parts d’obra nova, no tenia la necessària solidesa i, per tant, calgué dedicar esforços a reforçar-la. A primers de 1786 l’Ajuntament d’Olot procedí a renovar els obrers laics de Sant Esteve, que eren els responsables de tot allò que afectava la materialitat del temple, atès que, segons les consuetuds de l’època, aquell edifici era propi de la població. En aquesta ocasió els nous Obrers de Sant Esteve foren el doctor en teologia i ciutadà honrat de Barcelona Francesc Solà, el notari Pau Casabona, el comerciant Francesc Camps Vilar i Anglada, i el pagès Josep Brugats, familiar del Sant Ofici.

Val a dir que aquests nous obrers no escatimaren esforços per fer bé la seva feina. Cuidaren d’impulsar l’acabament i consolidació de l’edifici, per a la qual cosa els calgueren moltes gestions a Madrid per mirar de revertir a benefici de l’Obra determinats drets eclesiàstics d’índole econòmica. I, el que ara és més del nostre interès, procuraren enriquir els béns mobles del temple destinats al culte i a la devoció dels olotins. L’11 d’octubre de 1786 encarregaren a l’escultor rossellonès Patrici Negre, la construcció d’un monument per a la Setmana Santa a to amb la nova església, pel preu de 600 lliures barcelonines (el contracte ha estat publicat, sense cap comentari, per Maria Garganté al número 20 dels Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, de 2009, p. 123-124). Si Negre en va ser l’executor, el disseny d’aquest monument l’havia fet Joan Carles Panyó, que des de 1783 era a Olot com a director de l’Escola de Dibuix que s’hi havia obert. El 1784 Panyó havia treballat en un monument semblant per a la capella de la Mare de Déu dels Dolors de la mateixa vila. Ara, Panyó a més de dissenyar la planta del monument, també guià l’escultor Patrici Negre en la seva elaboració. Per fer-ne la planta Panyó cobrà 5 lliures, 19 sous i 6 diners (tot i que podria ser que aquest no fos el preu total sinó només una bestreta), i per la feina d’acompanyament de l’escultor se li pagaren 11 lliures i 19 sous. Cal fer esment que en alguns moments, els comptes parlen d’un doble monument, el que seria el “monument gran” i també el “monument petit”, de la qual cosa no en puc precisar res més. L’escultor Patrici Negre era de Perpinyà. Segons la base governamental francesa de dades de monuments, són obres seves preservades el retaule de Sant Josep, de Marqueixanes, i la trona i els retaules de la Immaculada i de Santa Caterina, de l’església de Sant Julià a Vinçà, totes, dues poblacions del Conflent; també és seu el retaule del Roser de l’església de Sant Miquel de Llotes, al Rosselló, de 1774.

Un cop encaminat el tema del monument, i sense desatendre d’altres millores de menys entitat, els Obrers de Sant Esteve posaren fil a l’agulla per a la construcció d’un nou altar i retaule major. El 19 d’abril de 1787 pagaren a Panyó 25 lliures “per la formació de la nova planta de altar, y monument junt”, i onze dies després altres 6 lliures “per la entera satisfacció de la formació de dita planta”. D’aquesta primera estada de Panyó a Olot, se sabia del seu treball en el disseny del retaule major de l’església de la Mare de Déu del Tura, però no aquesta seva intervenció en l'església de Sant Esteve.

La construcció del nou altar i retaule va encarregar-se a un fuster local, Joan Llor i Benet, el qual va estar emetent factures setmanals dels seus jornals i dels de fadrí i aprenent que l’ajudaven, des del 16 de juliol de 1787 fins el 22 de març de 1788 (amb un parèntesi durant el desembre). A l’hora d’emetre els comptes, Llor sempre parla, sense cap mena de confusió, “de los jornals que se an trevallats en esta semmana en lo Retaula de Sant Esteva”. A més, en bona part de tot aquest temps, en aquests comptes hi consten també els jornals de Patrici Negre, que deuria ajudar-lo en la part ornamental i d’escultures, perquè el que Llor dominava era l’arquitectura i construcció en fusta. El 7 de setembre l’Obra pagà a Esteve Calm i Furró 30 lliures “per lo import de las 8 canas de fusta de pollancre que me ha comprat per fer lo Altar de St. Esteve a més de altres 8 canas que als primers de agost també me comprà per lo mateix fi”. El novembre de 1787 es pagà a Felip Giralt una partida “dels claus que se an entregats per al Retaula de St. Esteva” i hi ha un altre rebut del que s’havia servit entre gener i febrer següents “de claus que se an entregat per al Retaula de St. Esteva de la presén vila de Olot”, que un i altre sumen gairebé 14 lliures.

Joan Llor és un fuster conegut en aquell Olot del segle XVIII per la seva activitat com a constructor de mobles (l'ha estudiat, en aquesta seva faceta, Mònica Piera i Miquel). En aquell segle, a Olot hi havia dues branques de fusters de nom Llor. Una, la que en l’inici del segle XVIII personificava Josep Llor. Casat amb una dona de nom Petronil·la, continuà el negoci de la fusteria el seu fill Miquel, que el 1726 va contreure matrimoni amb Magdalena Carrer. La tercera generació d’aquesta família la representà el seu fill Esteve, casat des de 1763 amb Esperança Solanich. Però la que ens interessa és l’altra saga de fusters Llor. A principis de segle XVIII hi havia Miquel Llor i el seu fill Joan, ambdós fusters. Joan el 1710 es casà amb Josefa Moy (el seu pare, Antoni Moy, era blanquer). El fill d’aquests fou Josep Llor i Moy, que el 1741 es casà amb Rosa, filla de Miquel Benet i Toralles, de Puigcerdà. D’aquest matrimoni, el 1742 va néixer Joan Llor i Benet que és el nostre constructor del retaule dissenyat per Panyó, en els anys 1787-1788. El 1772 s’havia casat amb Lucrècia Llorens i Pla, filla de Pau Llorens, d'una coneguda família de ferrers olotins. Joan va morir el 1805, i el succeí en el negoci familiar de la fusteria el fill Josep Llor i Llorens, amb qui ens situem ja en el segle XIX.

Tornant al retaule de l'altar major de Sant Esteve d’Olot, els llargs mesos en què hi estigueren treballant no sols Joan Llor, sinó també, amb ell, tres o inclús quatre ajudants, per força ens indiquen que ens trobem davant d’una obra d’envergadura, circumstància que encara fa més de mal pair que no puguem tenir cap notícia de com era. Per descomptat, no ha aparegut mai la planta que havia dissenyat Panyó, ni consta cap possible resta o reutilització de l’obra. Com hem vist a l'inici de l'article, casualment, quan per a la setmana del 3 al 8 de març de 1788 Joan Llor va cercar un full de paper per anotar-hi i presentar els seus honoraris, se serví d’un tros d'un full que abans s'havia utilitzat per fer-hi el disseny d’una cara. Podria ser de Patrici Negre (en aquella setmana també havia treballat en el retaule) o de qui sap qui, impossible de saber-ho. En tot cas, és l’única relíquia que tal volta ens resti del conjunt d’obres de decoració fetes en aquell temps a l'església de Sant Esteve.

De les vicissituds d'aquest retaule en podem saber alguna cosa més per la documentació de la picabaralla que van mantenir els Obres de Sant Esteve d’Olot amb l’abat del monestir de Besalú, que tenia el dret de cobrar als olotins la primícia dels fruits de la vila. Feia temps que es batallava perquè al menys una part d’aquestes rendes poguessin servir per a cobrir les despeses de la manutenció de les esglésies i no pas els interessos particulars de l’abat. Ara, en plenes obres de millora i consolidació del temple, que suposaven molts diners, l’ajuntament d’Olot demanà a les autoritats del Regne que es poguessin confiscar una tercera part d’aquelles rendes de l’abat de Besalú per atendre les necessitats del temple, fins llavors cobertes amb les almoines dels olotins. Naturalment, l’abat de Besalú va moure cel i terra perquè això no fos així, i entre els arguments que esgrimí en un seu escrit de 1788 hi hagué el de dir que totes aquelles obres no eren ni gens ni mica necessàries, eren de fet –a judici seu– una malversació de fons que convertia en indignant la petició de diners. Com, per exemple, “el retablo o altar mayor muy costoso, que sin consentimineto de la villa han dispuesto últimamente los Obreros, y ha salido tan desproporcionado, que no puede colocarse ni lo permite el ayuntamiento, y subsiste el antiguo, que es bueno y decente”. Sorpresa pel que se'ns diu: el gran retaule no s'havia pogut col·locar a lloc i hi persistia el vell!

L'última notícia del retaule és de 1792, en una resposta feta en nom dels Obrers i ajuntament d’Olot als escrits de l’abat de Besalú: “el retablo fue preciso [construirlo] por estar inservible el que avia, y se suspendió su colocación hasta perfecionarlo”. Ens deixa amb el dubte de si realment ja lluïa a l’església, o es trobava encara qui sap on i potser mig desmuntat, a l’espera que s’hi fessin uns imprecisos retocs. De totes formes, l’autor del projecte, en Joan C. Panyó, ja no era a Olot, n’havia marxat el 1790 per passar a dirigir la nova Escola de Dibuix que s’havia creat a Girona. En aquest mateix any havia mort Josep Brugats i a l'any següent morí Francesc Solà, dos dels Obrers parroquials que havien impulsat aquestes millores. I el 1793 esclatà la Guerra Gran amb França, que encara duria posar les coses més complicades a un retaule sense rastre, que no em digueu que no té tonalitats de misteri.

divendres, 24 de febrer de 2017

Un negociant montpellerí a Olot a les acaballes del segle XVIII

Montpeller i els seus voltants, a mitjans del segle XVIII
Intentar traçar una síntesi del que fou l’economia d’Olot en el segle XVIII és voler fer un puzle del qual només amb molta paciència n’anem aconseguint ara una peça, ara una altra. I encara ens en manquen moltes. Una de les peces que tenim a mitges és la de la connexió entre les manufactures olotines del darrer terç del segle XVIII i els comerciants i tècnics del Rosselló i, sobretot, del Llenguadoc. No l’hem de perdre de vista, o no conclourem mai el trencaclosques. En les darreres dècades d’aquell segle, el tèxtil olotí i el del que ara anomenem la Garrotxa (Tortellà, sobretot) intentà eixamplar els seus mercats seguint avall el llevant peninsular fins a Andalusia, posant un peu a Madrid i mantenint obert el camí de l’Aragó, d’on venia la llana que completava la matèria prima autòctona. I sense desaprofitar algun que altre negoci amb les colònies americanes. Però tot això travat per la fluïdesa de relacions –limitades, tampoc no cal exagerar!– amb les regions del sud de la monarquia francesa. D’aquí ens venia la modernitat i la renovació de les velles tècniques amb les que s’havia treballat tota la vida. No oblidem que del Llenguadoc arribaren a la nostra comarca les primeres màquines per a fer el gènere de punt de cotó que suposaren un enorme impuls i guany, i que a la important fira anual de Santa Magdalena, a Bellcaire (Beùcaire en occità, al darrer tram del Roine), la presència d’olotins hi és documentada. Llàstima que, de la fira de Sant Lluc, a Olot, no en sabem res de res i, per tant, desconeixem si aquesta relació era recíproca. Després, la malaurada i terrible Guerra del Francès (1808-1814) va malmetre greument aquestes productives vies de comunicació nord amunt.

François Riben i Baudran (ell signava així, en francès, tot i que la gent d’aquí l’anomenava Francesc o Francisco –fent neutre la “o” final–, de la mateixa manera que a voltes li escrivien el cognom com a Rivén o Ribent) havia nascut a Montpeller pels volts de 1747 o 1748. El 1795 digué que feia vint anys que residia en els dominis del rei d’Espanya i, per tant, si la memòria no li fallava, hi hauria vingut a raure de ben jove, cap a 1775. No sé dir on féu vida en els primers anys d’aquesta seva migració. A Olot, la primera vegada que consta en el registre de l’impost del cadastre que tothom havia de pagar, és el 1788, i hi figura com a jornaler. L’home es va espavilar, i al cap de poc ja hi apareix com a negociant, una denominació que mantindria durant tota la seva vida, que, en endavant, discorreria sempre a Olot.

La documentació sobre les activitats que avalen aquesta seva condició d’home de negocis és esparsa i ocasional. El 1791 havia estat traficant amb unes teles de llana que, per la seva suavitat, tenien el nom de “castors”. És l’única vegada que apareix aquesta denominació en els escrits d'aquells anys dels negociants de la Garrotxa, cosa que podria fer-nos pensar si no es tractaria d’un gènere no elaborat aquí, sinó vingut qui sap si de França. Ribén, a través de l’olotí Esteve Gorchs, n’havia enviat 30 dotzenes de peces petites i altres 38 dotzenes de grosses a Francisco Jáuregui, un corredor de canvis de Saragossa, perquè els vengués a 64 pessetes la dotzena dels petits i a 84 la dels grans. Dos anys després, Ribén encara esperava que Jáuregui passés comptes d’aquella tramesa de mercaderia. El 7 de setembre de 1793, Esteve Nogués, des de Barcelona, i en representació de Ribén, escrigué a Jáuregui per dir-li que potser ja tocava pagar el que devia d’aquella tramesa. Aquest li va respondre al cap de tres dies (el servei de correus funcionava molt bé) i li digué que els castors petits els havia venut el mateix Esteve Gorchs a Antoni Arnedo, de la ciutat de Cervera, que encara no els havia pagat, i dels grans, Jáuregui només en tenia venudes 10 dotzenes, de les que es prestava a passar-ne comptes. Mes, ai l’aventura dels negocis! Resulta que, passats dos altres anys, el 1795, Francesc Ribén seguia esperant que l'aragonès li liquidés la mercaderia i es decidí a presentar plet contra ell al jutjat de Saragossa. L’expedient s’encapçalà amb aquests termes: “J.M.J. [Jesús, Maria, Josep (una invocació de caràcter religiós)]. Zaragoza año 1795. Dn. Francisco Rivén comerciante y vecino de la villa de Olot, Principado de Cataluña. Contra Francisco Jáuregui, corredor real de cambios, vecino de esta ciudad. Sobre [espai en blanc]. Juez Sor. Dn. Manuel Laredo, atte. mayor 1ª. Escribano Mathías Bayona”. Per a la causa, Ribén havia fet poder a favor de quatre procuradors de la Reial Audiència de Saragossa. Reclamava a Jáuregui que li pagués les trenta dotzenes de castors petits i les 10 de grans, descomptant-ne una petita bestreta que li havia pagat en espècie ("haviendo solamente satisfecho en parte de su importe setecientas cincuenta pesetas valor de diez sacas de lana que le ha entregado”). Jáuregui, es defensava sortint per la tangent: a ell els castors els hi havia lliurat l’olotí Esteve Gorchs i, per tant, era amb ell, i no amb Ribén, amb qui s’havia d’entendre: “dichos castores son propios de Esteban Gorchs, con cuya intervención vendió el declarante diez docenas de los grandes y los treinta de pequeños, y las veinte y ocho docenas de grandes se las llebó por si mismo dicho Gorchs de poder del declarante [Jáuregui] y éste el sábado último veinte y seis de setiembre [de 1795] entregó al propio Gorchs diez sacas de lana en parte de pago de la cuenta que tiene pendiente con el mismo, de modo que el declarante ninguna [cuenta] tiene con Rivén ni menos de su orden ha vendido jamás castores ni otro género alguno”. L’expedient és incomplet, i no sé com va acabar tot plegat, però el que coneixem serveix perquè ens fem càrrec de la complexitat de les relacions comercials que es feien des d’Olot i de les múltiples circumstàncies i dificultats a què havien de fer front.

També Francesc Ribén va intervenir en una companyia olotina per a tenyir la llana de vermell, que tenia previst un capital de 20.000 lliures, de les quals Ribén n’havia d’aportar 4.000. A més d’ell, hi havia implicada la societat Sayol, Gou i companyia (formada per Esteve Sayol, Jaume Gou, Josep Bassols i Joan Poudevida, que tenia en marxa una fàbrica d’indianes), i s’hi havia d’integrar un altre soci que –segons era habitual en aquest tipus de companyies– seria el tècnic, l’entès en la matèria; no hi posaria capital, sinó que dirigiria la fàbrica i els seus operaris. Aquest especialista en el tint del vermell se’l va anar a buscar a Montpeller, de la mà de Pere Ribén, nebot del nostre Francesc Ribén, que també era montpellerí. El 20 d’agost de 1803 els socis olotins li atorgaren poder notarial perquè busqués aquest tècnic, que hauria de venir a viure a Olot, i a qui li oferien, mentre durés la companyia, “tres mil francos moneda de Francia” a canvi que s’obligués “en tinturar dicho algodón bien y debidamente”. A més, se li pagaria el viatge fins aquí. En data indeterminada, Pere Ribén els féu saber que ja tenia el tècnic, un tal Francisco Manuel, “de nación griego”, però passaren els dies i aquest mai no acabava d’arribar a Olot. El 8 de novembre, els socis reclamaren a Francesc Ribén que fes el favor de passar pel notari a posar tots els seus compromisos en ordre, perquè, en aquestes circumstàncies, la prevista companyia no era sinó un pou de despeses. De resultes d’aquest requeriment, sabem que el seu nebot Pere Ribén, “comerciante de la villa de Monpeller de la República francesa”, llavors era a Olot, ja que fou aquest qui els en donà resposta a través d’un escrit del seu oncle Francesc Ribén, en el que, si bé reconeixia el compromís de fer la companyia, considerava que els pactes encara no eren prou madurs. I a partir d’aquí el projecte segueix viaranys desconeguts. De totes maneres, Francesc Ribén sí que va tenir una manufactura de tenyir cotó de vermell a Olot, perquè hi ha el testimoni del tintorer Rafel Ortet, del 1809, segons el qual “por el largo espacio de dos años, Mr. Ribent, de nación francés, muerto en el día, tubo igual oficina [de tint] en medio de dos calles de esta villa".

Un altre tipus de documentació que ens parla de les activitats comercials de Francesc Ribén són diverses lletres de canvi dels anys 1801-1808 en les que figura com a beneficiari, i que, per haver-se hagut de protestar, quedaren escripturades en els registres notarials d’Olot. Entre aquestes, n’hi ha una de 1802, girada a Limós (una població de l’actual departament francès d’Aude, que ara anomenen Limoux), per valor de 125 lliures, 10 sous i 6 diners, acceptada per un altre súbdit francès establert a Olot, Francesc Xarlet, a favor d’un comerciant, possiblement de Perpinyà, Pere Batlle, que a la vegada l’havia endossat a benefici de Francesc Ribén. Els temps eren els que eren i, per tant, en aquesta lletra de canvi s’usa el calendari revolucionari francès, hi consta com a data "le 11 floreal de 1802”, si bé s’afanyaren a dir-hi que equivalia a l’1 de març d’aquell any, no fos cas que els d’Olot es desorientessin. Quan Ribén volgué fer efectiu el cobrament de la lletra, Xarlet li respongué “que no tenía dinero para satisfazer dicha letra”, i d'aquí que la lletra fos protestada. El tal Pere Batlle apareix en una altra lletra que Ribén també va haver de protestar, feta a Perpinyà l’11 de novembre de 1805, de la que Batlle n’era el girador per 982 lliures. En aquesta, l’acceptant era Joan Ferrarons, d’Olot. Presentat Ribén amb el notari a la casa d'aquest, només hi trobaren la dona, que els digué que el seu marit Ferrarons, precisament era a Perpinyà. I, a la vegada, el 1808 Joan Ferrarons és el girador d’una altra lletra, de 4.200 pessetes, a favor d’un negociant de Montpeller, Francesc Farell, de la que n’era acceptant Gabriel Corominas, i que havia passat a mans de Joan Mulleras, comerciant olotí. La trec aquí a consideració, perquè Pere Ribén, el nebot del nostre Francesc Ribén, era procurador d’aquest negociant de Montpeller (segons instrument dels notaris montpellerins Francesc Auteracs i Joan Jaume Masal) i intervingué, juntament amb el seu oncle, en les reclamacions que hi hagueren per al pagament de la lletra.

Entre la poca documentació que tenim a mà de Francesc Ribén, també hi ha un pagaré que té la virtut de dir-nos de què anava alguna de les seves activitats comercials. L’octubre de 1803 Ribén presentà, per al seu cobrament, als comerciants Bartomeu Mas, “en el día en dicha villa de Olot hallado” (la qual cosa voldria dir que no era veí d’Olot) i Josep Mas (aquest sí, d’Olot), dos pagarés, l’un de 708 pessetes, dos sous i sis diners per import de 14 dotzenes i dos mocadors de 5 [diners] la dotzena, i l’altre de 539 pessetes i 3 vint-i-dosens, valor de mercaderia que havien rebut a tota satisfacció. Bartomeu digué “que daría sus descargos para no pagar”, i Josep, “que quando Bartholomé habría pagado, él pagaría”. De totes les quals coses, és clar, el notari en féu acta perquè Ribén pogués actuar en conseqüència.

A la tardor de 1789 –a França ja havia esclatat la Revolució Francesa– Francesc Ribén féu un primer testament. Es veu que en aquell temps estava agraït amb Jacint Masllorens, un fabricant de mitges de teler establert a la parròquia de Sant Cristòfol les Fonts, a Olot, perquè li deixava el llit i tota la seva roba personal, i li perdonava qualsevol deute que li tingués, tot això pels molts serveis que d’ell havia rebut. També deixava 100 lliures a l’Hospital d’Olot. Passats uns anys, el 1807 féu un nou testament. Potser llavors havien canviat algunes circumstàncies, perquè ara ho confiava tot al seu nebot Pere Ribén, a qui feia marmessor, a qui deixava decidir el nombre de misses que se li haurien de dir (“pues que de ell confio”) i a qui feia hereu complet de totes les seves pertinences. No sembla, doncs, que s'hagués casat ni tingut fills.

Francesc Ribén va morir el 18 de febrer de 1808. El rector de Sant Cristòfol les Fonts, de qui Ribén era parroquià, en la partida d'òbit hi consignà, malgrat els vint anys que aquest duia a Olot –no fos cas!– que es tractava d’un “comerciant francès natural de Monpellé de edat xaxanta un any”. L’endemà fou enterrat en el convent del Carme. El dia 27 se li celebrà un ofici a la seva parròquia de Sant Cristòfol les Fonts, “ab assistència de tres sacerdots, ha als quals se donà la corresponent propina y dinar, y se han pagat tots los drets al propi pàrroco de Sant Cristòfol las Fonts”. El nebot, doncs, fent justícia a la confiança que se li havia atorgat en el testament, es va portar portat bé amb l’Església i la capellania, amb la bona esperança que aquest seu oncle montpellerí, esdevingut olotí per obra dels negocis, pogués ara, lluny de lletres, d’impagaments i de protestos, descansar en plena pau.

I nosaltres sumem una nova peça en aquest gran puzle de l’economia de la Garrotxa en la divuitena centúria.

dilluns, 23 de gener de 2017

Un ganivet olotí de 1699, al Victoria and Albert Museum de Londres

© Victoria and Albert Museum, Londres
No anem pas sobrats de mostres reals del que van ser les manufactures olotines en els segles passats. Per això cal celebrar saber que a Londres, al Victoria and Albert Museum, dedicat a les arts decoratives, conserven una peça, un ganivet molt singular, fet a Olot el 1699. Dec l'avís a l’amic Xavier Solà, que el localitzà en el catàleg en línia d’aquest museu. Podeu anar-hi a través d’aquest enllaç. Es tracta d’un ganivet plegable, amb un mànec ornamentat i un mecanisme que fa que només el pugui obrir qui en conegui el seu secret. A la fulla duu la inscripció “In villa de Olot Principatus Cathalóniae fecit Paulus Lloréns”. L’ornamentació consisteix en dues esferes de rellotge amb un sol i una lluna, al dessosta de la qual hi ha la data de 1699. Obert fa 20,5 cm de llarg i la seva part més ampla mesura 2,9 cm.

L'autor d'aquesta peça excepcional, l'olotí Pau Llorens, per aquelles dates es feia dir ferrer d'ofici. Més endavant, un cop avançat el segle XVIII, la saga dels Llorens es definirà amb uns termes més especialitzats, com ara “ferrers de tall” o “daguers”. Pau era fill de Salvi Llorens, un ferrer nascut a Orriols, que s’havia establert a Olot en la segona meitat del segle XVII. El nostre home, el 1686 havia contret matrimoni amb Anna Maria, filla del botiguer Antoni Blanch. El casament va tenir lloc el 15 de gener i l’endemà els nous esposos celebraren missa de benedicció a la capella de Sant Francesc de Paula (avui dia desapareguda), a mig camí de la muntanya del Montsacopa. Visqueren carrer amunt del Tura, a l’encreuament amb el carrer de Bonaire, on deurien tenir l’habitacle i el taller, donat que també era seva la casa del costat. La successió de Pau Llorens va anar alternant de forma rigorosa els prenoms familiars de Salvi i Pau al llarg de tot el segle XVIII. Així, el seu hereu fou Salvi Llorens i Blanch, que el 1710 es casà amb Sàlvia Roca (i el 1728, en segones núpcies, amb la també vídua Rosa Camps). Morí el 1752. El succeí Pau Llorens i Roca, que es casà amb Rosa Pla i Camps (que era una filla del primer matrimoni de Rosa, la segona muller del seu pare). Diria que va morir el 1774. L'hereu fou Salvi Llorens i Pla, el qual el 1770 es casà amb Francesca Bassols; el fill d'aquests, Pau Llorens i Bassols, el 1791 es casà amb Isabel Planas i Vilar, filla d'un dels famosos fabricants olotins de tisores de tondre i rellotgers.

La informació en línia que aporta la fitxa del ganivet no diu res dels viaranys que aquesta peça seguí des de la seva sortida de l’obrador olotí de Pau Llorens fins a formar part de les riques col·leccions del Victoria and Albert Museum londinenc. El ganivet en qüestió fou un obsequi –prèviament, un encàrrec– que algú que s’amagà sota les sigles “F. de P.” regalà, en senyal de gratitud, a mossèn Juan Zarza, un capellà del poble de Logrosan, que és a la comarca de Las Villuercas, a Extremadura! Les inicials del donant, tant poden correspondre només a un nom de pila compost, o bé al nom i al primer cognom, en aquest cas relligats per un “de” que ens indicaria la pertinença a un llinatge d’alguna manera rellevant. Situats a l’Olot de 1699 (la data que porta el ganivet), amb un ull posat al capellà extremeny i l’altre ull a algú que a Olot fes un encàrrec amagat al dessota aquestes inicials, només se m’ocorre pensar que aquest darrer fos un militar d’algun dels regiments que sovint passaven per Olot, d’origen no català, potser extremeny, i que volgués aprofitar el bon art dels olotins Llorens, per fer un obsequi al mossèn de Logrosan, a qui deuria un favor fet a ell o a la seva família.

Aquestes dades del donant i del receptor, que a la fitxa del Victoria and Albert Museu no figuren amb la seva transcripció literal, les puc dir perquè el 1871 es publicà un interessant treball sobre ganivets i ganiveters, obra de Manuel Rico Sinobas, en el que precisament es dona notícia d’aquest ganivet olotí, amb informació més completa. Aquest autor (nascut a Valladolid el 1819 i mort a Madrid el 1898) fou catedràtic de la Universitat de Madrid, conservador del Museu Arqueològic de Madrid i a la vegada un gran col·leccionista d’armes, armadures, eines de tall (ganivets, tisores…) i de tot allò que tingués a veure amb la ferralla artística. I ves per on, resulta que el ganivet de 1699 formava part de la seva col·lecció. Ens el descriu així en el seu llibre Noticia histórica de la cuchillería y de los cuchilleros antiguos en España (Madrid, 1871), a les pàgines 26-27, quan en la llista de ganiveters esmenta el nostre Pau Llorens:

"Llorens (D. Pablo). Maestro y artífice cuchillero, que labró en la villa de Olot, donde floreció en la segunda mitad del siglo XVII. En nuestra colección se conserva una preciosa navaja con secreto (puñal o cuchillo doblado a lo miquelete). Tiene en las superficies de la cuchilla las leyendas latinas que siguen: In villa de Olot principatus Cathaloniae fecit Paulus Llorens, y la dedicatoria al presbítero Juan de la Zarza: Joanni Zarza, presbitero; villae de Logrosan, in sig. grat. s. f. a. F. de P. Los adornos del mango de esta arma consisten en golpes de latón grabados, y representan dos esferas de reloj con sus horarios, el sol y la luna, todo con piezaas movibles para esconder el secreto de abrir aquélla. Bajo de la luna se lee la fecha Die 23 Octub., 1699. El estado de conservación de este trabajo del maestro Llorens; el concluido de la cuchilla, con más el gusto y perfecto concluido del puño, revelan uno de los maestros más hábiles de su tiempo".

Queda fora de dubte que tant aquest text de Manuel Rico com la fitxa del Victoria and Albert Museum es refereixen a la mateixa peça, la peça olotina que es pot admirar en aquest museu.

Cap a les darreres dècades del segle XIX, es va fer al Victoria and Albert Museum (que llavors encara tenia l’antiga denominació de South Kensington Museum) una exposició sobre art decoratiu d’Espanya i Portugal, en la que es van exhibir 144 peces vingudes de l’Estat espanyol, algunes d’elles de la col·lecció de Manuel Rico. Se’n va editar el catàleg (J. C. Robinson, Catalogue of the special loan exhibition of Spanish and Portuguese ornamental art, South Kensington Museum, 1881). He procurat de repassar-lo amb paciència, però no he sabut veure-hi que entre les peces que s’hi van exposar hi hagués el ganivet fet a Olot. Va haver-hi el projecte de celebrar una exposició semblant a Lisboa, a continuació de la de Londres, però no n'he pogut escatir notícies.

L'any 1901 les col·leccions de Manuel Rico van ser adquirides per l’Estat espanyol i repartides en diverses institucions (Museo Arqueológico, Biblioteca Nacional, Depósito de la Guerra…). Però es veu que alguna peça havia trobat una destinació diferent: per algun camí que no se'ns desvela, el ganivet olotí de 1699 anà a raure al Victoria and Albert Musem de Londres. El número d’inventari de la peça en aquest museu (617-1899) indueix a fer pensar o suggerir que hi hauria ingressat l’any 1899, amb anterioritat a l’esmentada compra feta per l'Estat espanyol.

El 1904 la informació que donava Manuel Rico va passar copiada al llibre de Camille Pagé, La coutellerie depuis l’origine jusqu’a nos jours (Chatellerault, 1904), a la pàgina 1283 del tom VI, dedicat a La coutellerie estrangère, Europe. Diu:

"Olot de Catalogne.- M. Manuel Rico y Sinobas possède dans sa collection un couteau à secret remarquable, fabriqué par Pablo Llorens dans la seconde moitié du XVIIè siècle; il le decrít ainsi dans sa Noticia historica, etc.: Sur les surfaces de la lame on lit la légende latine In villa de Olot principatus Cathaloniae fecit Paulus Llorens, et la dédicace au prête Juan de la Zarza, Joanni Zarza, presbitero villae de Logrossan, in sig. grat. cc. s. F. A. F. de P. Les ornaments du manche consistent en incristations de cuivre gravées et représentant deux cadrans d’horloge avec leurs horaires, le soleil et la lune, le totu en pièces mobiles pour cacher le secret. Sous la lune on lit la date, Die 23 octubre 1699. Le bien fini de la lame, le goût et la perfection du manche revèlent un des maîtres les plus habiles de son temps".

Per si algun afortunat té ocasió de treure el cap al Victoria and Albert Museum, sembla ser que el ganivet olotí d’en Pau Llorens (recordem-ho, "un dels mestres més hàbils del seu temps", segons Manuel Rico, que d'això hi entenia), de 1699, es pot veure a la tercera planta del museu, a la sala 116 (Metalware, utensilis domèstics de metall), vitrina DR8.

dimecres, 30 de novembre de 2016

L'exèrcit, un compositor, un mestre de capella, uns poetes i uns impresos, a Olot entre 1729 i 1739

Ja se sap que l'il·lustre músic Antoni Soler i Ramos (1729-1783) és olotí, i també que ho és per atzar. El seu pare, Mateu Soler, era músic del regiment de Dragons de Numància i en aquells temps els regiments no tenien una caserna fixa, sinó que es desplaçaven pel territori, amb llargues estades en determinades poblacions que s’esqueien al seu pas. Els oficials i, pel que es veu, els músics, feien seguir la família sencera, i vet aquí que a primers de desembre de 1729, quan, precisament, el regiment era a Olot, va escaure’s que l’esposa del músic, Teresa Ramos, va posar-se de part. La nova criatura va ser batejada a l’església de Sant Esteve d’Olot el dia 3 de desembre. Hi ha temporades en què als registres de baptismes, el mossèn que en feia la inscripció hi feia constar si la criatura havia “nat avui”, o “nat ahir”, però precisament en aquests anys aquesta precisió no hi és, i no hi ha més remei que cenyir-se a la data del baptisme (al cap i a la fi, solien batejar-se el mateix dia o a més tardar l’endemà del naixement). Tampoc no hi consten els avis paterns i materns, com es féu més endavant. Per això hem de suposar que el nom d’Antoni li va ser posat en atenció al seu padrí de baptisme, Antonio Zúñiga, alferes de la companyia coronela del regiment.

Això de transitar tropes per les poblacions era una enutjosa extorsió, perquè se’ls havia de donar allotjament, i habitualment no hi havia més remei que fer-ho en les cases particulars. A Olot, el 1725 havien projectat fer una caserna a tocar d’on ara hi ha la plaça Clarà (llavors hi havia el convent dels caputxins) que permetés als seus habitants deslliurar-se de tenir soldats a casa, però quedà en no res. Van optar per llogar alguna casa desocupada on poguessin posar-s’hi els estables dels cavalls i els dormitoris de la tropa. El desembre de 1729 es tenia llogada per a aquest fi la casa que Miquel Arquer tenia al carrer de l’Aigua. Com que més que parlar de tropa ens interessa parlar de música, faig saber que aquest tal Miquel Arquer era d’ofici “mestre de corda de viola”, és a dir, que dels budells dels animals sacrificats a l’escorxador en sabia preparar les cordes que els músics utilitzarien en els seus instruments.

Quant de temps s'estigueren a Olot el petitó Antoni Soler i els seus pares? No sé dir-ho, perquè no existeixen registres del pas de tropes per Olot, i només indirectament (per alguns pagaments de serveis a l’exèrcit que fa l’ajuntament, per exemple) se’n pot anar seguint la seva seqüència. Vet aquí, però, que el músic mestre de capella de l’església de Sant Esteve d’Olot, mossèn Tomàs Martí, s’havia fet vell i xacrós, i el pobre va haver de deixar la feina el gener de 1731. En el seu lloc s’hi va posar mossèn Josep Romero, originari d’Esparreguera. Se li va fer “conducció” o contracte el dia 3 de març de 1731, perquè portés les obligacions de mestre de capella de Sant Esteve, que quedaren detallades en el document (les habituals: entonar tots els cants de la comunitat, mantenir a punt els llibres del cor, ensenyar de cant a un mínim de quatre minyons i de cant pla als membres de la comunitat, organitzar el cant en les principals festes, etc.). Com que el contracte es va fer davant de notari, el document quedà avalat per tres testimonis, entre ells “Joannes Cosma et Matheus Soler, musici in villa Oloti degentes”. Dos músics que no eren pas "olotins", sinó que només es trobaven a la vila, hi feien vida de pas. No sabem què se n’havia fet del regiment de Numància, però sembla que el seu músic Mateu Soler encara era a Olot a primers de març de 1731 –hem de suposar que amb el seu fill Antoni d’un any i tres mesos– on, en aquesta data, rubricà com a testimoni l’entrada del nou mestre de capella a l’església de Sant Esteve, mossèn Josep Romero, un músic de qui fins ara se'n sabien molt poques coses de la seva estada a Olot.

A l'any següent, el 1732, el cos de l'exèrcit que per un temps féu parada a Olot, fou el regiment de Cavalleria d’Extremadura. A l’estiu ja eren aquí i s’hi estigueren, pel cap baix, fins al desembre. D’aquesta estada ens n’ha quedat una raresa bibliogràfica, un petit opuscle de només quatre fulls i un llarg títol descriptiu: “Villancicos que se han de cantar en las solemnissimas fiestas que à la Purissima Concepcion de la Virgen Nra. Sra. consagra el Regimiento de Cavallería de Estremadura. Cantòles la Capilla de la Iglesia Parroquial de la Villa de Olot, siendo su maestro el Rdo. Joseph Romero presbytero.”. Fou imprès a Girona per Jaume Bro. Si bé el fullet no porta data, ha de ser de 1732, perquè, fora d’aquesta data, en la resta dels anys en què mossèn Romero fou mestre de capella de Sant Esteve no hi ha cap altre altra constància de l’aquarterament d’aquest regiment a Olot. A més, coincideix amb la notícia que va donar Joaquim Danés a la seva Història d’Olot (vol. XV, p. 2617) segons la qual el dia 14 de desembre de 1732 el regiment d’Extremadura havia celebrat la seva festa patronal al convent del Carme. Possiblement uns dies abans hauria estat quan ho celebraren a la parròquia per, després, fer-ho extensiu als altres convents de la vila, perquè en qüestions de seguretat sempre va bé fer de més que no de menys a l'hora d'encomanar-se al Cel.

Un villancet (oblidem-nos del concepte actual vinculat al Nadal) era un text poètic, de mètrica i estrofa diversificada, que servia de suport a una composició musical, instrumental i vocal, en la que s’alternaven àries, recitats, tornades polifòniques i altres formes musicals. Si el compositor era més o menys bo, s’aconseguia que l’auditori pietós que era a l’església gaudís d’un petit espectacle musical que donava esplendor a la celebració religiosa. En un villancet, la part important era la musical, en el nostre cas, obra del mestre de capella Josep Romero. Però, precisament, aquesta part s’ha perdut i avui ens és impossible de poder saber com sonaren aquells villancets festius del regiment d’Extremadura. En canvi, el que sí que s’ha conservat és la part literària, pel costum que hi havia –no sempre– d’editar-ne la lletra. Com que no era possible que els oients s’enduguessin la música a casa, que almenys se n’enduguessin la lletra era una manera més de donar rellevància a l’acte i de deixar-ne constància.

De manera paradoxal, en la immensa majoria dels villancets dels que se'n va publicar la lletra, no hi figura el seu autor, i en canvi sí que hi surt el compositor de la música, per considerar-los més rellevant, tot i que la solfa no figurava en l'imprès. Impossible, doncs, de saber si l’autor de la lletra del villancet que musicà mossèn Romero era algú d’Olot. En tot cas, el lletrista havia de ser, per força, una persona amb estudis, que hagués cursat la poètica, una assignatura que es donava en el curs d’humanitats o segon ensenyament i que, atesa la temàtica religiosa dels villancets, tingués una certa formació teològica. Vés a saber si el nostre anònim poeta no fóra algun altre dels nombrosos capellans que formaven la comunitat de preveres de Sant Esteve. Tot el text està dedicat al misteri de la Immaculada. En el primer dels tres villancets d’aquesta ocasió, es posen les paraules en boca divina per anunciar la concepció sens pecat original de Maria. Diu, una de les àries: “En mi mente soberana / son tus dotes peregrinos, / principios de mis caminos, / y yo soy tu original. Tan singular criatura / he de sacar la más pura / porque a mi deydad humana / darà sangre en su christal”. El poeta mostrà també el seu enginy a l’hora de lligar el regiment d’Extremadura –que pagava la festa– amb la Immaculada, fent relació entre el verb extremar i el nom del regiment, al final d’un recitat carregat de referències mitològiques: “Te defiende esquadrón de astros bolante, / rizando en cada azèro varia pluma, / con que aplaude estremada a tu hermosura / mucho Pegaso en sola Estremadura”. El segon dels villancets té un caire pretesament culte, l’autor hi juga amb la imatge d’un mar turmentós del que només una nau en surt triomfant. El tercer és un exercici poètic al redós de la figura de Maria, amb qui la llum vencé la foscor. La sessió musical va acabar amb una ària que cantava: “Purissimo brillar, / inmaculado albor: / sombras, a retirar / al centro del horror. / Vuestro furor / se ha de asustar, / por no poder lidiar / con tanto resplandor".

Tot això era el 1732. En aquesta ocasió, per a situar-hi les quatre companyies de cavalleria del regiment, els regidors olotins havien llogat unes cases contingues que Josep Ventulà tenia al carrer nou dels Caputxins (l’actual carrer de Sant Ferriol) i encara calgué ampliar-ho amb alguna casa veïna més. Que els soldats s’estiguessin en aquella banda de la vila, allunyats del centre (la plaça Major), era bo per a la població, tot i que s’hi posà alguna reticència precisament perquè quedava massa a les afores, i hi havia el perill que algun dels molts soldats que feien de tal a la força, ho aprofités per tocar el dos. El 1735 l’ajuntament tornà a proposar-se l’edificació d’un edifici fet expressament per caserna, que ara s’ubicaria en els terrenys municipals que hi havia al Firal, on més tard s’hi construirà el teatre Principal. Els plànols d’aquesta caserna els va fer l’enginyer Miguel Marín, que més endavant, el 1745, seria autor d’un pla de conjunt de casernes per a tot el Principat. Les obres de la caserna d’Olot van anar per llarg i no es conclogueren fins cap a 1740 o 1741. Mentrestant, se seguien mantenint com a tals les cases del carrer de sant Ferriol.

El maig de 1737 van arribar a Olot tres esquadrons del regiment de Cavalleria d’Órdenes, disposats a passar-hi una bona temporada. I resulta que, arribats al juliol, el dia 28, en plena canícula, decidiren de muntar una nova festa patronal dedicada a la Immaculada. Hi hagueren novament oficis religiosos, amb cant de villancets a l’església de Sant Esteve d’Olot, i d’altres actes en els convents de la vila (al Carme havien fet la festa el dia abans). El mestre de la capella de música de l’església parroquial seguia essent mossèn Josep Romero, a qui se li va encarregar la música dels villancets. Algú més faria la lletra, que també va ser publicada en forma d’opuscle de quatre fulls, amb aquest títol: “Villancicos, que se han de cantar en las solemnissimas fiestas que a la Purissima Concepcion de la Virgen Nra. Sra. consagra el Regimiento de Cavallaria de Ordenes, dia 28 de julio 1737. Cantoles la capilla de la iglesia parroquial de la Villa de Olot, siendo su maestro el Rdo. Iosep Romero presbytero”. Aquesta vegada el fullet no porta peu d’impremta, no sabem on s’imprimí. Per la seva aparença poc polida i matussera, hauria sortit d’una impremta petita. S’escau que en aquell temps era a Olot Gabriel Bro, dels famosos impressors gironins d’aquest nom (que havien imprès el fullet de 1732), el qual, en el llibre de l’impost del cadastre de 1737 apareix com a “estamper”, en lloc de l’ofici de “llibreter” que se li havia consignat l’any anterior. No afirmo res, simplement apunto la coincidència entre un imprès de tema olotí i la presència d'aquest impressor a la vila.

Aquests villancets de 1737 tenen una estructura més senzilla que els de 1732. Com és habitual, tampoc no sabem res de l’autor de la lletra, la que es publicà a través de l’esmentat fullet. És una composició poètica molt més carregada i feixuga, en la que la presència del regiment i de la marcialitat hi és constant, començant pel joc amb el nom del regiment d’Órdenes (el seu nom fa referència als ordes militars): “El campo y órdenes fia / a una Virgen Dios? / segura es la victoria, / no, no temas, no: / que con órdenes tales / siempre se venció”, hi llegim en una tornada del primer dels tres villancets. A l’inici del segon villancet, el tema segueix de forma semblant: “Resuene el confín, / tocando el timbal / a marchar y a marchar / repita el clarín: / y sin que se altere / el orden militar, / las órdenes marchen / primero a tomar, / de quien sola supo / siempre triunfar”. El tercer villancet acaba amb una ària del mateix estil, en la que la referència a la Immaculada hi és només de passada: “De tus huestes contrarias / en la sangre vertida / nuestra espada teñida / labre tu corona / aun logrando más glorias / que de Marte en victorias, / con ser tu, Patrona”. Qui ho va escriure havia de ser una persona, per força, molt pròxima a la milícia i a l'esperonament militar.

El 1738 el regiment de Cavalleria d'Órdenes encara era a Olot. Déu n’hi do del temps, perquè si bé alguns olotins sabien treure bon partit de la presència de l’exèrcit a la vila (com ara encarregant-se de determinats proveïments), per a la majoria de la gent resultava desagradosa i per a tothom onerosa. Sort deurien tenir-ne, de tant en tant, d’aquestes festes mig religioses, mig militars, que fàcilment podien convertir-se en un moment de distensió, i fins i tot d’una certa brillantor, perquè els uniformes, els timbals, la cavalleria i les formacions militars sempre tenen un punt d'encantament. A l'any següent, el 5 de juny de 1739, va morir mossèn Josep Romero, el mestre de la capella de música de Sant Esteve d’Olot. Aquest any Olot va estar lliure de tropa, i quan vingueren les fires de Sant Lluc, l’ajuntament va haver de mobilitzar una patrulla ciutadana perquè, aprofitant que no hi havia la vigilància de cap cos armat a la vila, ningú dels nombrosos visitants que en aquells dies veien a Olot no gosés de fer alguna mala acció. I, mentrestant, a Montserrat, a l’escolania, un jovenet Antoni Soler, nascut ocasionalment a Olot, seguia estudis de música, orgue i composició musical.

dilluns, 17 d’octubre de 2016

Comerç amb Amèrica i naufragis, en una carta de Buenos Aires a Olot, de 1752

A mitjans del segle XVIII hi havia oberta una via comercial entre Olot i Amèrica. En fan testimoni diversos enviaments cap a terres d’Ultramar de manufactures fetes Olot, com ara mitges, barretines i altres gèneres de punt, de totes classes, per a home, dona i criatura. Aquestes trameses prenien la forma d’autèntiques expedicions a les colònies espanyoles, perquè les mercaderies olotins no hi marxaven sols, sinó que hi anaven acompanyats de qui, en llenguatge d’avui en diríem un “comercial”, un agent de confiança que, un cop a Amèrica, hauria de col·locar la mercaderia. Fet això, els beneficis podien retornar en efectiu, però solia ser millor fer-ho en forma de productes colonials que, un cop mercadejats aquí, acabarien d’arrodonir amb seguretat els guanys que s’havien expectat amb tota l'operació.

Una d'aquestes expedicions la varen organitzar el 1751 cinc socis, dos dels quals eren d’Olot i la resta de fora. Els socis olotins foren Jaume Serra i Igosa, i Rafel Bassols, i els altres Pere Joan Serra i Bernat Minguella, de Barcelona, amb Josep Troya d’Aiguafreda. D’aquests, Pere Joan Serra seria l’encarregat de viatjar fins a Buenos Aires, la destinació última dels gèneres que es volien negociar en aquelles terres. Això d’anar fins a Amèrica no era pas un bufar i fer ampolles, un anar i tornar, res d’això. Anar fins Amèrica volia dir una absència de les nostres terres de ben bé tres anys. En el benentès, és clar, que no hi hagués cap desgràcia en el trànsit marítim, ja que els naufragis eren a l'ordre del dia.

Pel que fa a aquesta societat, els gèneres que preveia embarcar en aquesta expedició eren tots ells sortits d’Olot. Els tractes que van fer els cinc socis foren senzills, malgrat puguin semblar més complexos del que foren. El total dels gèneres pujava a una mica més de mil lliures barceloneses. La totalitat dels gèneres la posaven els socis olotins, Serra i Igosa, i Bassols. Per tant, els altres tres socis de fora, el primer que havien de fer era pagar-los-en la meitat. A la pràctica resultava, doncs, que els olotins havien invertit pel 50 % de l’expedició, i els altres tres per l’altre 50 %. En conseqüència, dels guanys de l’expedició, la meitat se’ls repartirien Serra i Igosa, i Bassols, i l’altre meitat els altres tres socis. Em consta que els d’Olot tenien pactat que els beneficis se’ls repartirien a parts iguals entre ells dos; no sé quins tractes tenien els altres tres per repartir-se l’altra meitat dels guanys, com tampoc no he trobat la compensació que s’enduria Pere Joan Serra pel seu desplaçament a Amèrica i per les feines comercials en aquelles llunyanes terres.

La mercaderia, distribuïda en cinc fardells, estava formada per sis peces de drap, vuitanta-dues dotzenes de mitges d’estam i llana de diversos colors i qualitats, cinc dotzenes de guants per a home i per a dona, i cinquanta-cinc dotzenes de gorres fines de diversos colors. Tot –perdó per la reiteració– made in Olot.

Com que en aquells anys la monarquia borbònica seguia mantenint l'obligatorietat que els viatges cap a Amèrica sortissin del port de Cadis (la llibertat de comerç amb les colònies americanes no s'establí del tot fins a 1778), al nostre Pere Joan Serra li tocà emprendre el camí cap a aquesta ciutat. Atès que era home casat i ben casat, a la butxaca s’emportava l’autorització de la seva dona que el deixava anar a Amèrica, rubricat per un notari barceloní el 4 de setembre de 1751. Sense aquest requisit no el deixarien pas embarcar. Pels motius que fossin, el trajecte fins a Cadis el va fer seguint el llarg trajecte de l’interior, i no pas per mar. L’11 de setembre era a Lleida (encara hi era el dia 14), passà per Madrid en data indeterminada i el dia 11 d’octubre entrà a Cadis. Més d'un mes de viatge.

Un cop arribat a Cadis, era qüestió de no tenir cap mena de pressa. Més tràmits: s’havia de matricular al Consolat de Cadis, un altre document imprescindible sense el qual no podria exercir el comerç amb les colònies americanes, i com que aquesta inscripció requeria de gestions i paperassa, no hi quedà matriculat fins el 22 de febrer de 1752. Però tampoc no havia acabat. Encara quedava obtenir la llicència per embarcar-se, que li fou concedida el dia 6 de març. O sia, que es perdé el vaixell San Jorge que sortí de Cadis cap a Buenos Aires l’1 de desembre, i no fou a temps d’embarcar-se –afortunadament, com veurem més endavant– en el vaixell Nuestra Señora de la Esperanza (coneguda també com a l’Esperancita) que es féu a la mar el dia 14 de març. No sortien pas vaixells cap a Amèrica cada dos per tres, sinó molt de tant en tant, en expedicions preparades amb temps i conjuntades.

Mentre passaven els mesos a Cadis, Pere Joan Serra demanà als d’Olot que li enviessin més gènere, i s’oferí perquè si sabien d’algú més d’Olot que volgués enviar mercaderies a Amèrica pogués aprofitar els seus serveis. No em consta el resultat del seu oferiment. Tant per tant, calia optimitzar l’expedició, ja que un viatge tan llarg i durador per força havia de moure més interessos comercials que les simples mercaderies d'origen, altrament el negoci seria exigu o fins i tot ruïnós. A més, sols es concedien llicències d’embarcament als comerciants que manifestaven endur-se cap a Amèrica gèneres per un valor com a mínim de 300.000 maravedís de plata antiga.

Pere Joan Serra no pensava pas anar-hi sol, a Buenos Aires. Comptava que l'hi acompanyés Josep Troya, un nom que coincideix amb un dels socis del negoci. Podria ser que ho fos, o que es tractés d’un fill o familiar del mateix nom, ja que havia de viatjar a Buenos Aires sota la condició de “criat” del comerciant Pere Joan Serra. Hi havia normes molt rigoroses per evitar que als vaixells hi entressin polissons, de manera que calgué tramitar-ne la pertinent llicència, la qual, perquè no l’aprofités un altre, incloïa les seves senyes d’identitat a la manera com llavors es feia: “Joseph Troya, natural de la villa de Aguafría [Aiguafreda] en el Principado de Cathaluña, de treinta y nueve años de edad, de estatura regular, moreno, barba negra y zeja ancha, el qual me consta y juro es soltero”. Però ai! Quan s’acostà el dia de la veritat, el dia d’embarcar-se, Josep es posà greument malalt, i Pere Joan Serra s’hagué de buscar un altre criat. Fou Juan de la Corcha, el qual, segons la seva cèdula d’identitat, era “natural y vezino de esta ciudad [Cadis], de veinte y ocho años de edad, de estatura regular, delgado, moreno y con una cicatriz en la frente, el qual me consta y juro es soltero". Acreditar la circumstància de solter era molt important, per si més endavant, i en aquelles llunyanes terres, li venien ganes de casar-se, que no se saben mai les sorpreses de la vida.

Semblà que potser es podria sortir al mes d’abril, però finalment ho van fer el dia 23 de juny, embarcats ell, el criat i les mercaderies en la nau El Vigilante, amb destinació a Buenos Aires. Va ser un viatge d’uns vuitanta dies de navegació. El 10 de setembre de 1752 van arribar al port de Montevideo, si bé calgué esperar dos dies abans no se’ls permetés de baixar-hi, segurament per prevenció sanitària. L’endemà Pere Joan Serra creuà el Rio de la Plata i arribà a la Santíssima Trinitat (Buenos Aires). Feia un any que havia sortit de Catalunya. Només tocar terra a Montevideo, envià una carta als seus socis olotins, fent-lo avinent la seva feliç arribada a terra americana.

Passades unes setmanes, des de la Santíssima Trinitat (Buenos Aires) Pere Joan Serra va tornar a escriure als seus socis d’Olot, Jaume Serra i Igosa, i Rafel Bassols. Ara ho podia fer amb menys urgències, i s’esplaià en la descripció del viatge, que per a ell havia estat del tot benaventurós. La carta porta data del 18 d'octubre de 1752.

"Muy señores míos. Participo a Vms. mi arrivo a esta ciudad [Montevideo] que fue el día 10 del mes próximo passado de septiembre a las cinco de la tarde, con la maior felizidad como lo manifiesta aver tenido solo 79 días de navegación, yncluiendo en ellos dos de demora que tuvimos en Canarias durante la aguada que se hiso para más seguridad”. Es refereix a la provisió d’aigua potable que es va fer a les Canàries, abans d’emprendre la llarga travessa de l’oceà Atlàntic. Com que ara començava la part més perillosa, Pere Joan Serra narra la decisió de fer una festa a l’Assumpció de Maria perquè els protegís, festa que se celebrà el dia que es creuà el tròpic: “Se dispuso una solemne fiesta a Nuestra Señora de la Asumpcion, eligiéndola como protectora de la navela, que se executó al pasar el primer trópico [el tròpic de Càncer] con una sumptuosa missa cantada y sermón, música, procesión y repetidos tiros de artillería, manifestando cada uno particular devoción y regocijo”. Tot això en ple oceà.

Que la protecció de l'Assumpta no s'aturà, Pere Joan Serra ho tenia clar, el seu favor continuà en augment, “a vista de tan singulares favores como nos hiso disponiendo que pasásemos la línea [l’Equador] en término de cinco oras la víspera de su dichoso día [15 d’agost, festa de l’Assumpció], no parando en esto su divino amparo sino que para la víspera de su natividad gloriosa [8 de setembre] nos reservó el gusto deseado de descubrir la tierra, remunerándole con la dicha de dar fondo, y desembarcar en ella, el día de su dulcíssimo nombre [12 de setembre]. Merzedes ymponderables que publican tan superior poder, que llegó a extremo de conocerle, los discursos más limitados recaiendo lo referido sobre la felicidad de aver tenido en medio de los caniculares, un tiempo tan fresco, que llegó a nececitar de abrigo la tripulación para executar la maniobra. Dios sea alavado por todo y nos dé salud, para salir con vien de esta dependencia".

En contrast amb un viatge sembla ser –pel que ell explicà– del tot en pau, un cop a lloc Pere Joan Serra, li arribaren notícies de dos desastres marítims que havien passat no feia massa. I s’afanyà a incloure-les a la carta que enviava a Olot. El primer era el naufragi del vaixell Nuestra Señora de la Luz, un desastre força conegut, perquè transportava cap a Espanya unes importants quantitats de diners, or i plata que ja llavors, i fins a temps recents, temptaren a bussejadors per mirar de recuperar-ho. Heus aquí la descripció de la desventura d’aquest vaixell que els d’Olot llegiren de la ploma de Pere Joan Serra: La Luz havia sortit de Montevideo cap a Espanya l’1 de juliol, “quedándose en tierra el capitán con la gente del botte, y algunos pasageros, que todos eran en número de 24, con yntención de salir después a alcansar el navío mediante a ser mui corto el viento y no del todo favorable; llegó la noche y a su entrada le acometió el viento pampero con tanta fuerza, que le obligó a dar fondo con todas las áncoras para poder esperar la llegada del capitán, pero creciendo la borrasca, le rompió las amarras y sacándole hasta tres leguas de distancia, se mudó el viento al norte siempre con la misma fuerza, de suerte que sin poder resistir la intrepidés de las corrientes, se aterraron”, el vaixell s’obrí i acabà en naufragi. Alguna crònica antiga diu que hi morien 153 persones. Com que el vaixell s’enfonsà a no massa distància de terra, el governador de Montevideo mirà de seguida de mobilitzar uns busos per a salvar la riquesa que havia anat a parar al fons del mar, i alguna cosa se’n pogué treure. Això darrer Pere Joan Serra encara no ho podia saber en la data de la seva carta, sinó que més aviat era pessimista, perquè es comentaria a Buenos Aires que les monedes anaven en saques de cuir que segurament s’haurien desfet dins de l’aigua: “Ahora se trabaja en buscar la platta perdida, pero parece que no tendrá efecto la diligencia mediante el conciderarse ya podridos los cueros en que estava ensurronada, y ser aquella cituación mui fangosa y puede ya averse sumerjido".

L'altra naufragi de què parlà Pere Joan Serra en la seva carta als d’Olot fou el del vaixell Nuestra Señora de la Esperanza, aquell que havia sortit de Cadis el 14 de març cap a Buenos Aires, quan el nostre home havia estat entretingut amb la paperassa a fer en aquella ciutat. A diferència de l’anterior, aquest és un naufragi molt poc conegut i, per tant, pren relleu la detallada descripció que quedà recollida en aquesta carta: “La Esperanza padeció grande contrariedad en vientos, como se verifica por seis meses que tuvo de la navegación, en cuio tiempo consumió todos los víveres, llegando a estremo de echar el botte al agua para recojer una gaviotta que mataron, la qual repartieron cruda entre todos como pan vendito; esta miseria les obligó a acercarse a tierra frente a la Ysla de Lobos (80 leguas distante de esta ciudad) con el fin de buscar algún ganado para remediar su ambre”. El pas per la illa de los Lobos no els millorà la fortuna, perquè no hi trobaren aliment i a més els convingué de retornar ràpids a bord “por yr refrescando el viento, y hallarse fondeados solo con un anclotte, a cuia llegada apretó de suerte el mismo pampero”. Desnodrits i sense forces per a controlar el vaixell, “dejándose yr a la voluntad de Dios, arrivaron a la costa del Brasil, y a la entrada del Rio Grande naufragaron”. De tots els que hi anaven només aconseguiren de salvar-se el capità i 24 persones.

Vist tot això, bona raó tenia Pere Joan Serra per la bonança del seu viatge. Ara, però, un cop arribats a Buenos Aires, calia anar per feina, que al cap i a la fi era allí per fer-hi negocis. Però tot això ho deixava per una altra carta. La d’ara havia estat prou llarga. Així que tocava acomiadar-se dels seus receptors, amb el prec que s’acostessin, en nom seu, a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot: “suplan por mi ausencia una vizita al glorioso Sant Estevan, dedicándosela de mi parte”. De la major o menor fortuna que en tragueren els socis olotins d’aquesta expedició, res no en puc dir. La pista documental de Pere Joan Serra a Buenos Aires es perd al cap de poc, llevat de poder constatar que encara seguia instal·lat en aquelles terres un any després, on es trobà amb un altre agent comercial d'una nova expedició olotina. Res d'estrany això darrer, perquè, com deia al principi, en aquells anys centrals de la centúria, els comerciants d'Olot –una població que semblava tancada entre muntanyes– havien tingut prou valentia per fer-se presents al mercat americà.