dilluns, 22 d’octubre de 2012

La necessària

A vegades el llenguatge es refina, evita dir les coses pel seu nom i es torna subtil. La “necessària” era un dels noms usats per designar el lloc on anar a fer el natural buidatge del ventre, com si aquesta fos l'única cosa necessària per al gènere humà. També en deien “secreta” o “lloc comú”. Encara avui dia ens hi referim amb paraules que no expressen directament la funció del lloc (lavabo, serveis, bany...) i en la seva indicació gràfica ens deixem guiar per la silueta d’un home i d’una dona en posició immòbil, palplantats talment els guardians de porta d’un palau reial. És una d’aquelles coses que la polidesa i l’elegància obliguen a obviar, però que és inevitable que es coli entre els plecs de la història de proximitat.
Encara es poden veure algunes necessàries als balcons de les velles cases d'Olot (2002)
 
A Olot són comptats els inventaris post-mortem del segle XVIII que recullen en les cases de la vila l’existència d’un departament constituït en necessària. Passa només entre els notables, que en feien, a més, lloc apte per guardar-hi els atuells relacionats amb aquesta necessitat. En l’inventari del notari Francesc Padrós, fet el 1769, se’ns descriuen els objectes que hi havia “en la necessària del primer piso”, que eren tres orinals de vidre i altres tres més petits, “part de pisa y part de terra”, i alguna andròmina. En la necessària del Mas Reixach, del també notari Joan Vayreda, hi havia el 1781, “un orinal de vidra ab sa capsa de palma”, un altre d’estany “per servir en lo llit”, sis orinals de pisa i altres sis de terra del país. L’inventari de la casa de Tomàs Casadevall i Figuerola, adroguer, del 1797, recollí “en la necessària, quatre orinals de terra, una escombra de boix y un càntir de terra”. En l’inventari de la casa del botiguer Joan Ferrussola i Parer, redactat el 1766, no es parla del que hi havia a la necessària, però sí que se’ns hi descriuen els objectes trobats “en la pessa antes de entrar en la necessària”.

Però a part de les grans cases, en la majoria dels inventaris no apareix cap estança específica relacionada amb les necessitats de l’alleujament corporal. En les cases amb hort, la necessària podia ser una barraca externa a la casa, allí a l’hort, i per tant, fora de l’àmbit a inventariar. En tenim un exemple en els pactes fets el 1759 entre els blanquers Miquel Casabó i Josep Pujol sobre l’ús d’una necessària comuna als dos. Casabó, “a sos gastos y despesas ha construhit y edificat sota el porxo del hort de dit Joseph Pujol menor una secreta o necessària, la que serà comuna entre las famílias dels dits Casabó y Pujol, en la qual lo dit Casabó hi té dos forats y lo dit Pujol un. Y per lo conducto de dita necessària se troba la servitut de dos aygueras, la una de la casa del costat de dit Casabó y la altre de dit Pujol”. Segons els pactes, “si venia lo cas que las parets de dita necessària se dirruhissen, prometen la una part a la altre redificarla costejant los gastos per la mitat cada una de ditas parts”.

El 1735 es volgueren construir a Olot unes casernes per evitar que els soldats en trànsit per la vila haguessin d’allotjar-se en les cases particulars. Aquestes casernes no es van arribar a fer, però en el seu disseny es tenia ben present on havien d’anar les necessàries, aquí dites lloc comú: “El lugar común para los officiales se construirá debaxo la escalera al mismo pizo de los patios y el de los soldados que se anyade se hará al lado del pajar a la parte del patio, esto ha de ser en el primer pizo de los elojamientos de los soldados”. També en els plans de la construcció del gran edifici de l’hospici, del 1778, hi estaven contemplades les corresponents necessàries: una per a les dues aules de gramàtica que s’hi havien d’establir, una altra en la part pròpiament hospiciana per a les tres sales de treball dels homes i una altra al pati de les dones, tot a la planta baixa; als pisos, n’hi aniria una per als tres dormitoris d’homes i una altra per als de les dones.

Les immundícies de les necessàries quedaven recollides de manera rudimentària en algun clot o pou negre que, periòdicament, s’havia de buidar o, millor dit, de vendre, perquè s’aprofitaven com a fems. És en aquest punt interessant la concòrdia entre dos olotins feta el 1668 respecte de la infraestructura de desguàs d’aigües residuals de les seves respectives cases. Com que d’una única casa se n’havia venut una part, aquesta instal·lació havia quedat comuna i d’aquí que s’hagués de pactar. Segons s’acordà, si hi havia una única canonada respecte de l’aigüera i de la necessària d’uns i altres, “en tot temps que se age de buydar o escombrar lo clot de aquelles se age de pagar igualment a gastos comuns” i si només hi entrava l’aigüera, un en pagaria un terç i l’altre dos. El 1759, en la concòrdia que vèiem fa un moment entre Casabó i Pujol sobre una necessària que tenien a l’hort, comuna als dos però feta fer pel primer, hi havia també la previsió de la responsabilitat en el seu buidatge i aprofitament: “Sempre y quant la dita necessària tindrà de buydarse lo dit Joseph Pujol tindrà de costejar y pagar tot lo gasto que importarà lo buydar aquella y per subvenció de dit gasto porà utilarse de la immundícia per fems. Y en cas que lo dit Joseph Pujol no la buydàs essent plena, puga ferla buydar dit Casabó a gastos de dit Pujol”.

El buidatge dels clots o pous negres constituïa una feina que a voltes podia derivar en drama, com la mort de sis persones (dos sogres i els dos gendres respectius, i dos cosins germans) amb motiu d'uns fets esdevinguts el dia 3 de novembre de 1773, recollits en el dietari de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d’Olot: “Dit die succehí una desgràcia en est poble, que per haver estat tant llastimosa y haver ocasionat un treball extraordinari a la Comunitat en lo ministeri de enterrar, aquí se refereix ab la present nota: tres o quatre pagesos o hortalans estaban desembarassant una necessària de la immundícia. Per ocasió del gran fetor, se creu, algun dels que estaban traballant en lo interior de dita necessitat tingué algun accident. Volgueren donar auxili sos companys, y també alguns que tingueren notícia de la novedat, de part de fora”, però també aquests caigueren “se creu desmayats”; afortunadament, acudiren al lloc uns paletes, els quals “lligats per lo cos baixaren a la concavitat, procurant ab gran diligència salvar aquells pobres submergits entre aquella porcaria”. Tot i això, dos d’ells van quedar morts allí mateix, dos altres foren portats a l'hospital, però moriren abans de les 8 del vespre d'aquell mateix dia i dos altres ho feren en els dies immediats.

Fixem-nos que, si bé els anteriors fets succeïren a la casa d’Esteve Llor, fuster, al carrer de l’Om de dins de la vila, els que hi moriren foren pagesos o hortolans, segurament els que havien anat a recollir les immundícies per a femar els seus camps, com diu Francisco de Zamora que es feia a Olot: “se venden los comunes, limpiándolos el que los compra”. Pocs anys després, també Francesc Bolòs es referí a aquesta utilització de les immundícies, si bé amb una major limitació: “el abono de las letrinas solo sirve para las huertas, pues se han observado que no es muy conveniente para los sembrados a causa de la flojedad y aridez de sus tierras”.

El 1783 la Junta de Sanitat de Catalunya va disposar, amb caràcter general, que la neteja de les necessàries es fes només durant els mesos freds, de desembre a febrer. Però es veu que a Olot seguiren amb la seva, o hi tornaren al cap de no massa, perquè el 1806 l’alcalde major de Camprodon, Ramon de Lomaña (dins del corregiment de Vic, Olot pertanyia al sots corregiment de Camprodon) va fer publicar un ban a Olot en el qual, fent la vista grossa al fet que en els mesos de l’estiu se seguien buidant els clots de les necessàries, es manava que al menys això fos fet a la saludable empara de la fresca nocturna, per a benefici de tots els veïns: “Que ninguna persona púguia tràurer lo fems de las necessàrias, sinó desde la mitja nit fins a las quatre del matí, durant lo temps del calor i fins a nova ordre i lo mateix los fems corrumput dels astables, pena de trenta rals”, una disposició acompanyada d’altres com ara l’obligació “que tots los vehins de la present vila, a las nou del dematí tingan escombrats y regats los carrers cada dia fins a nova ordre, baix pena de una peseta”.

Des de mitjans del segle XIX va anar-se estenent per Europa l’ús del que se’n digué l’inodor (un altre eufemisme), un sistema de dipòsit d’aigua i sifó que millorava notablement la higiene de la necessària. Però aquest sistema requeria d’aigua corrent i això a Olot no va començar a passar sinó als inicis del segle XX. Res d’estrany, doncs, que encara el 18 d’abril de 1912 l’alcalde d’Olot, Joan Meroles i Isamat, publiqués un ban amb un requeriment gairebé calcat al de 1806, com si no haguessin passat més de cent anys: “Desde el 15 de abril al 31 de octubre sólo se permitirá limpiar las letrinas, extraer las basuras, regar las huertas con excrementos de letrinas u otras aguas inmundas, de las 12 de la noche a las 4 de la madrugada y de las 11 a las 6 en los meses restantes”.

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Dades de població d'Olot al segle XVIII



Del segle XVIII olotí hom sol destacar el fort creixement demogràfic que havia experimentat la vila en el transcurs del segle. I, doncs, quants habitants tenia Olot? Només tenim dades fiables de tres anys: 1716, 1768 i 1787, havent de descartar les que alguna vegada s'han donat per a 1790 i 1818. Els documents de l'època aporten també altres dades, sovint partint de criteris que no són uniformes. Com que a vegades s’utilitzen sense contrastar algunes d'aquestes xifres, per si pot ser útil dono tot seguit una relació completa de dades coetànies sobre la població d'Olot al segle XVIII.

Els primers recomptes de població de la vila i terme d’Olot en el segle XVIII són de 1716, en el context de les peticions de dades que reclamà l’Administració per a l’establiment de l’impost del Reial Cadastre.

1.- 1716, 8 d’abril. Respostas generals presentadas per la Universitat de la vila y termes de Olot, sobre las preguntas donadas per part del Ille. Señor Dn. Joseph Patiño (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). En la resposta a la pregunta número 25, es diu haver-hi a la vila i terme d’Olot 4.350 habitants (2.694 persones adultes o “de comunió”, 860 nens i 796 nenes). Aquestes persones conformaven 852 famílies (la qual cosa ens dóna una relació d’habitants / famílies de 5,1).

2.- 1716. Cathalogo y aranzel de tots los vehins de la vila y terme de Olot ab individuació y explicació de las famílias y lo número de personas que las componen ab lo estat, sexo y edat (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). És el cens més detallat i complet que tenim de tot el segle XVIII, ja que se’n conserva la relació original, feta casa per casa, amb la inclusió detallada de tots els membres de cada unitat familiar i la seva edat. Aquest cens, però, no inclou un resum total de dades. A mi em surten 4.270 habitants (2.063 homes i 2.197 dones). Respecte de la petita diferència amb la dada anterior, cal indicar que, per exemple, aquest catàleg no inclou els nombrosos eclesiàstics seculars que residien a la vila ni els regulars dels convents del Carme i dels Caputxins.

3.- 1719. Cataluña numerada en sos termes, en ses cases y persones. Manuscrit de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, publicat per Josep Iglésies a Estadístiques de població de Catalunya el primer vicenni del segle XVIII (Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1974). Dóna la xifra per a Olot de 668 cases i 2.627 persones. També indica aquesta mateixa xifra el manuscrit Noticia del Principado de Cataluña dividido en corregimientos, del mateix arxiu barceloní, del qual n’hi ha còpies a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, a la Reial Acadèmia de la Història de Madrid i a la Biblioteca Reial de Madrid. Com es veu per les dades de 1716, aquesta xifra ve a correspondre només al nombre d’habitants d’Olot en estat adult, no inclou pas les criatures. Erròniament aquesta xifra d'habitants fortament escapçada s’ha utilitzat i repetit en moltes publicacions com a nombre total d’habitants d’Olot a l'inici del segle XVIII.

4.- 1718, agost. Relació de totas las donas, minyons y minyonas de la vila y terme de Olot, ab lo nom y edat de quiscun, la qual ha requerit lo Sr. Francisco Torrent y Ferrer, subdelegad de la superintendència general als cònsol de la vila de Olot, enviarse al Sr. Intendent General en lo mes de agost 1718 (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). Conté la llista de tots ells amb la seva edat. Dóna 653 dones, 457 minyons i 503 minyones. La suma de dones i nenes fa un total de 1.156 habitants de sexe femení.

5.- 1720, 31 d’agost. Relació individual de tots los habitants de la vila de Olot, feta als 31 de agost 1720 (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). Per bé que es digui relació individual "de tots" els habitants d'Olot, només s’hi inclouen persones de sexe masculí. Hi figuren els caps de família i, com a màxim, un o dos fills, possiblement els majors d’edat. No porta un recompte final, però comptats tots els inscrits, em surt la xifra de 1.007 noms.

6.- 1720, 26 de novembre. Relació de las personas que componen la vila de Olot ab distincció de los que se han ausentat, mort y vingut desde lo any 1716 que se donaren las respostas generals fins lo dia present (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). També aquí només s’hi recullen les persones de sexe masculí, classificades per oficis i amb la seva edat. Segons el resum estadístic del final, conté 852 adults, 60 estudiants i 310 minyons de menys de 14 anys, en total 1.222 habitants masculins.

Ja es veu que en aquests tres recomptes nominals d’olotins de 1718 i 1720, les xifres aportades són sensiblement inferiors a les del catàleg de 1716. Cal tenir present que són instruments amb una finalitat fiscal, per la qual cosa molt possiblement només hi foren inclosos els veïns subjectats a les obligacions del cadastre, com passa després en els llibres anuals de cobrament d’aquest import, que de cap manera no es poden considerar un cens de la població, ni tan sols de tots els caps de família.

7.- 1768. Cens del Comte d’Aranda. Passats els censos fets entre 1716 i 1720 amb motiu de l’establiment del cadastre, no tornem a trobar per a Olot un nou cens de població fins aquest de 1768. Aquest cens és per parròquies i, per tant, no podem quedar-nos només amb les dades d’Olot (parròquia de Sant Esteve), sinó que hi hem d’afegir les del terme (parròquies de Sant Cristòfol les Fonts i de Sant Andreu del Coll). Les dades de la parròquia de Sant Andreu del Coll, però, no consten en l’edició d’aquest cens feta per l’Instituto Nacional de Estadística de Madrid l’any 2002. Atenció que en aquesta edició (no així en l’original del segle XVIII) el nom d’Olot ha quedat mudat en l’inversemblant nom d’Olles (!).
El cens aporta dades de detall, classificades per edat, sexe i estat. Les dades globals són:
Parròquia de Sant Esteve ("villa de Olot"), 4.144 homes i 4.906 dones, en total 9.050 habitants.
Parròquia de Sant Cristòfol ("lugar de Sn. Christóval las Fonts"), 355 homes i 340 dones, en total 695 habitants.
Això dóna ja una població de 4.499 homes i 5.246 dones, en total 9.745 habitants.
Ara bé, per una font que comentaré al final, podem saber les xifres de la parròquia de Sant Andreu del Coll, que eren de 60 homes i 51 dones, les quals, sumades a les anteriors, sumen 4.559 homes i 5.297 dones, amb el total final de 9.856 habitants per a la vila i terme d'Olot.

Així, doncs, fou entre 1720 i 1768 quan Olot experimentà el seu notable increment de la població, que la situaria entre les viles més importants de Catalunya en nombre d’habitants. Recordem que són aquests els anys de l’ampliació de l’església del Tura (projectada el 1724, però que per manca de recursos no es dugué a terme fins els anys 1736-1748), l’eixample del Firal (1731-1732, trasllat dels portals al nou perímetre de la vila) i l’aventura d’ampliar també l’església de Sant Esteve (1750-1763), signes inequívocs d’un creixement de la població. Aquest creixement no podia ser exclusivament vegetatiu, sinó que degué haver de comptar amb una immigració de procedència comarcal.

8.- 1772. Respostes de l’Ajuntament d’Olot a una consulta tramesa pel corregidor de Vic el 18 d’agost de 1772, en ordre a l’expedient sobre l’Hospici d’Olot (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). A la pregunta “vecindario deza villa?”, s'hi respon: “vecindario de Olot: 1.050 casas”. I en una altra resposta al mateix qüestionari: “el vecindario se compone de 1.050” (sense indicar què). Aquesta dada introdueix la diferenciació entre habitants i veïns o unitats familiars, sovint comptades només des d’una perspectiva fiscal (vegeu el comentari a la següent dada de 1773).

9.- 1773. Vecindario de la villa, parroquia y términos de Olot, corregimiento de Vich (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). Datat el 18 d’agost de 1773. Malgrat el títol, es tracta d’un quadern amb finalitat d’allistament militar. A tres columnes recull els veïns (no els habitants) d'Olot i el seu terme, posant a la segona columna, si fa el cas, els joves de casa seva en edat militar tinguts per hàbils i a la tercera els que es consideraven exempts del servei de les armes. Al final dóna el nombre total de veïns: 1.023 “pecheros” o sotmesos a obligacions, més 69 de privilegiats, entre ells els 45 eclesiàstics. En total surten, doncs, 1.092 veïns, una xifra que s’aproxima a la que es va donar l’any anterior en ocasió de l’expedient de l’Hospici. La relació dels veïns difereix poc dels que figuren en el llibre del cobrament del cadastre d’aquest mateix any, la qual cosa reforça la relació ja dita entre el concepte de veí i unitat familiar fiscal.

10.- 1779. Geografía moderna, escrita en francés por el abad Nicollé de la Croix. Traducida y aumentada con una geografía nueva de España por el doctor Don Josef Jordán y Frago, Madrid, Joaquín Ibarra, 1779. Encapçala la descripció d’Olot dient: “villa de 9.050 personas”. La xifra coincideix amb la que dóna el cens d’Aranda per a Olot (parròquia de Sant Esteve), sense comptar les altres dues parròquies olotines i podria creure’s que és d'aquell cens d'on es va treure.

11.- 1779, 31 de març. Gazeta de Madrid, núm. 33 (23 d’abril de 1779) p. 283 i Gazeta de Barcelona, núm. 35 (1 de maig de 1779) p. 299. Amb motiu d’explicar la festa de la col·locació a Olot de la primera pedra de l’hospici, es diu que la vila tenia 2.500 veïns (novament, no s’ha de confondre veïns o unitats domèstiques amb habitants). La xifra no té per què ser exacta, sembla només una referència. De fet, uns anys més tard Antoni [Capmany i] Montpalau en la seva edició del Diccionario geográfico universal que comprehende las quatro partes del mundo, de Lawrence Echard (Madrid, Miguel Escribano, 1783), dirà que Olot té “más de 2.000 vecinos”, una expressió clarament imprecisa. Aquests “més de 2.000 veïns” es repeteixen sense cap mena de revisió a les altres edicions que d’aquest mateix Diccionario geográfico va fer Antonio Vegas el 1795 (Madrid, Joseph Doblado) i el 1815 (Madrid, Francisco Martínez).
 
12.- 1787. Cens del Comte de Floridablanca, potser el més conegut i usat del segle XVIII, gràcies a l’edició que en va fer Josep Iglésies entre els anys 1969 i 1970 (El Cens del Comte de Floridablanca, 1787, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana). Igual que en el cens d’Aranda, aporta dades parcials classificades per edat, sexe i estat. Les dades globals són:
Homes: 4.276; dones: 4.870. Total d’habitants d’Olot, 9.146.

Comparant aquestes xifres amb les del cens d’Aranda de 1768, s’adverteix un destacat descens de la població. A primera vista podria semblar que les dades del cens de Floridablanca corresponen només a la parròquia de Sant Esteve d’Olot, i així es donaria una certa estabilitat entre un i altre cens (9.050 el 1768 i 9.146 en aquest cens). Però no és així. A part de constar les tres parròquies olotines sota l’encapçalament d’Olot que hi ha en l’edició de Josep Iglésies, si anem als originals, en el quadre resum fet en el segle XVIII d’aquest cens que hi ha a l’arxiu d’Olot, allí s’atribueixen sense cap mena de dubte aquestes dades al conjunt de les tres parròquies.

Sembla apuntar-se, doncs, que en els vint anys passats entre 1768 i 1787 va haver-hi a Olot una minva de població. Com que tant un cens com l’altre donen dades parcials per franges d’edat, si es comparen unes i altres s’observa que el descens més important es dóna en les franges d’edat inferiors als 25 anys d’edat, mentre que, al contrari, en la franja d’edat de 50 o més anys, en el cens de 1787 hi ha un augment respecte del cens de 1768. Per tant, la població s’havia envellit. Com que els registres parroquials de baptismes i defuncions no semblen indicar cap alteració significativa en el creixement vegetatiu de la població que pogués explicar aquesta baixada, si donem per bo aquest cens podria suggerir-se que la població d’Olot disminuí perquè també ho féu la immigració, generalment protagonitzada per joves en edat de cercar un millor treball en les manufactures olotines.

13.- 1787. Un full solt de l’Arxiu Municipal d’Olot (a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa) inclou aquesta nota: “Relació feta lo dia 16 de agost de 1787 en virtut de vereda comunicada a 9 del mateix mes. = El Ayuntamiento de Olot, &, Certificamos y hacemos relación: que en la presente villa de Olot se hallan 1.925 personas familias (entendiendo con este nombre familias, matrimonios), 347 viudas familias, 60 eclesiásticos seglares, 18 carmelitas calsados professos y 5 legos también professos. Se advierte que en esta villa es regular que dos y tres casados como abuelo, padre e hijo promogénito componen una sola familia”. Si ens atenem a la literalitat de l’inici de la certificació, aquestes dades serien només de la vila d’Olot, no pas del seu terme (les cases de pagès dels voltants en quedarien, per tant, excloses), i això explicaria que no hi constessin els frares del convent dels Caputxins d’Olot, situat fora del recinte de la vila, com sí que hi consten els del convent del Carme, situat a l'interior.

14.- 1790, 9 d’agost. Nomenclátor de las ciudades, villas, lugares, aldeas y vecindarios del Obispado de Gerona. Publicat modernament per Josep Clarà als Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, 1980-1981, p. 61-67. Atorga a Olot 10.500 habitants per a la parròquia de Sant Esteve i 461 per a la de Sant Cristòfol les Fonts. En total, 10.961 habitants. Si féssim cas d’aquestes xifres, només passats tres anys del cens de Floridablanca, la població d’Olot hauria remuntat d’una forma espectacular. Però opino que les dades d’aquest cens, aportades pels rectors de les parròquies del bisbat, no són creïbles. Les xifres tan rodones de 500 habitants per a Argelaguer, 1.000 per a Riudaura, altres 1.000 per a Sant Privat, 800 per a Les Preses o 400 per a Joanetes que dóna aquest mateix nomenclàtor i dins de les quals inclouríem els 10.500 habitants de Sant Esteve d’Olot (al costat d’algunes altres xifres que aparenten més rigor), semblen fetes massa a cop d’ull per poder ser tingudes en consideració.

15.- 1797. Cens de Godoy. D’aquest cens, que recollí les dades de les poblacions en una completa sèrie de franges d’edat, només se’n conserven els resums provincials (Catalunya era una única província), publicats el 1801 (Censo de la población de España de el año 1797, Madrid, Imprenta Real) i per tant se’n desconeixen les dades relatives a Olot. Deixo recordatori d’aquest cens per mai que un bon moment arxivístic les fes aparèixer.

El darrer recompte de població al que podríem remetre’ns per tancar amb amplitud la sèrie del segle XVIII, seria un que s’ha atribuït a l’any 1818, però no ho faré, pel seriós dubte que presenta aquesta datació. Es tracta del Sumario de las personas que hay en todo el Obispado (referint-se al de Girona) publicat per Miquel Planas i Antoni Simon a la revista Manuscrits, núm. 7 (1988) p. 71-100. Resulta que les dades d’aquest cens són còpia de les del cens d’Aranda que, com hem vist, és de 1768, cinquanta anys abans de la data atribuïda. Dóna, efectivament, per a la parròquia de Sant Esteve d’Olot 4.144 homes i 4.906 dones, i per a la de Sant Cristòfol 355 homes i 340 dones, exactament les mateixes xifres que aquell cens, i això passa també amb d’altres pobles. D’aquí, però, n’he tret les dades de la parròquia de Sant Andreu del Coll que, per motius que desconec, no inclou l’edició moderna del Cens d’Aranda, i que he afegit al seu lloc.