dijous, 29 de juny del 2017

79. Anar a prendre les aigües

Anunci dels banys de l'Hospital d'Olot, l'estiu de 1899
Carta del bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana, a l’ajuntament d’Olot escrita el juliol de 1783, donant excusa de no poder assistir a la inauguració de l’Escola de Dibuix d’Olot: “La fuerte estación del tiempo, y el haberme visto precisado por ella a tomar baños, no me permite disfrutar el gusto que tendría en presenciar el acto de avertura de la Escuela de Dibujo”. El bisbe havia estat un dels impulsors de l’Escola, però en un mes de juliol que, pel que sembla, podria ser calorós, la conveniència de la salut imposava fer passar al davant això que, per diferenciar-ho del mer acte d’esbargiment actual d’anar-se a banyar, ens parlarem sota l'expressió d'anar a prendre les aigües.

Creien alguns dels metges d'aquell segle que en l'aigua hom podia trobar-hi una farmàcia tan o més completa que la de la botiga dels millors apotecaris. L’aigua –deien– podia arribar a totes les parts del cos i, per tant, combinada amb l’aire i les substàncies químiques contingudes en ella (aigües minerals), podia actuar amb eficàcia contra tota mena de dolències, fossin de l’aparell digestiu, del fetge i la bilis, de l’aparell urinari o del sistema nerviós. Segons la composició d’unes i altres aigües (amb diferents qualitats químiques, tèrmiques i mecàniques), determinades deus gaudien de major fama a l’hora de posar remei a les defallences humanes. Això sí, les aigües s’havien de prendre sota la supervisió d’un metge, que, a part de recomanar-ne unes o altres, en prescrivia el tractament: quants gots d’aigua s’hauria de prendre al dia i durant quina progressió i termini, si s’hauria de prendre sola o barrejada amb algun tipus de llet (de burra, de cabra…) o de fàrmac, si a més de la ingesta l’aigua s’havia de prendre en forma de bany o sometent alguna part tocada del cos a la pressió d’un doll d’aigua, i si encara s’hi hauria d’afegir algun altre tipus d’intervenció, com ara una purgació, un dejuni o una sagnia.

Potser no cal dir que això d'anar a prendre les aigües era només per a les persones que s’ho podien permetre, com deixen entreveure alguns exemples de començaments del segle XVIII. El 1706, la Comunitat de Preveres d’Olot va haver de fer compaginable les obligacions presencials dels seus membres a l’església de Sant Esteve, amb la necessitat d'alguns d’anar a prendre les aigües. Es resolgué que, tot i no ser-hi, es considerarien com a presents a Olot en els oficis divins els sacerdots de la comunitat “que de consell dels metges prendran los banys, ya sudorífichs, com diorètichs, per recobrar la salut, y precís anar ahont stan las ayguas minerals”. Un any després, trobem un altre eclesiàstic amb necessitats de prendre banys per a la seva salut i la complexitat d'aquests tractaments, en un certificat fet pel metge olotí Esteve Masmitjà. Segons l’escrit, mossèn Jeroni Camprodon, natural de Sant Esteve de Bas, i en aquells moments rector de Sant Martí Sacalm, estava adolorit per una malaltia habitual que li exigia molts remeis “y adamés de dits remeys, aver agut de mudar de terra com anar en los banys de Cerdanya de consell de mi dit attestant, y aver hagut de anar serca la ciutat de Girona per bèurer aigua de la Costa Roja, y los demés anys en la primavera aver de venir a esta vila [Olot] a purgar·se, xaropar·se, faritjar·se y altres remeis”. I, per tant, el Dr. Masmitjà acabava dient que el mossèn necessitava canviar d’aires i passar a viure al seu poble nadiu, un consell mèdic que deuria ser l’objectiu buscat per aquest certificat. Prendre les aigües també ocupa un lloc en la biografia d’un altre eclesiàstic, el que seria bisbe de Jaca i de Tarassona, Esteve Vilanova, nascut a Olot el 1708. Aquí, però, les aigües hi tenen un paper indirecte, si bé l’ajudaren a encaminar-lo com a home de carrera. Segons la seva biografia, de menut, “todos los años parava en la casa [la casa familiar del noi] un arcediano de Barcelona, que iba a tomar las aguas en el verano”, el qual “se prendió de la aplicación y docilidad del niño y se lo llevó” perquè pogués rebre una millor educació.

Els textos anteriors semblen descartar com a destinació d'anar a les aigües algun dels dolls de la comarca olotina. El rector de Sant Martí Sacalm anava a Girona per les aigües de la Costa Roja (una font picant de Sant Julià de Ramis) i a una indeterminada font ceretana. Potser es tractés de la Cerdanya d’obediència francesa, perquè, molt més endavant en el temps, en les respostes de la part meridional d’aquesta comarca al qüestionari de Francisco de Zamora (1789-1790), no s’hi va fer cap al·lusió a fonts medicinals, sinó que es remeté a l’altra Cerdanya: “En la Cerdaña francesa hay algunas aguas minerales y medicinales, y es particular, esta nombrada, la sulfúrea de los baños de las Escaldas, buena para los males de pecho, y muy especial en los dolores reumáticos”. En una llista de fonts d’aigües minerals inclosa en una memòria sobre la font picant de Sant Hilari Sacalm, publicada sense data en el segle XVIII, s’hi féu esment de “las de la Virgen de Fuente Calda, más allá de Olot, específica para tísicos”, però deu tractar-se d’alguna confusió i potser volgués referir-se la Font Santa, de Sant Feliu de Torelló, tot fora de la Garrotxa. Per reblar-ho, en el Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña, de la Junta de Comerç, del 1780, s’hi diu que en el sotscorregiment de Camprodon (al que pertanyia Olot, dins del corregiment de Vic) no hi havia pobles que comptessin amb minerals i que “tampoco hay minerales de aguas de baños de que se haya hecho análisis, pero las tiene muy abundantes, puras y frescas, particularmente en Campredón, adonde concurren todos los años personas de países distantes a tomarlas”. Res, doncs, pel que fa a les aigües de l’entorn olotí. És cert que a prop, a Sant Feliu de Pallerols, hi havia des del segle anterior un santuari dedicat a la Verge de la Font de la Salut, però aquesta denominació tenia un caràcter merament de devoció i no pas medicinal.

En conseqüència, qui volia prendre les aigües havia de fer camí i acudir a les fonts minerals de fora de la Garrotxa. De les que eren més a tocar, tenia fama la font de Ribes, al Ripollès, en la que, segons un testimoni de 1787, “el agua sale caliente y se cuentan de ella mil maravillas”, si bé amb el lament que no estigués més ben acondiciada: “se hallan tan absolutamente descuidadas, sin haber siquiera una lápida que diga que son las aguas de Ribas”. Segons el Discurso sobre la agricultura..., suara esmentat, aquestes aigües eren recomanables per a “toda especie de escorbuto, tanto bilioso salino como salino bilioso, hipocondrías, obstrucciones inveteradas del hígado, bazo y mesenterio” i per a altres qüestions de la sang, acne, greixos i cremors d’orina. També aquest text feia uns grans elogis de la Font Santa, a Sant Feliu de Torelló (de la que ja n’he fet esment), dita així “por las grandes maravillas que ha obrado en la salud de muchos dolientes”, i on el seu propietari havia fet construir “unas piezas muy acomodadas tanto para la decencia como para el alivio y limpieza de los que se sirviesen de la agua”. D’altres fonts conegudes i més o menys properes a Olot eren les sulfuroses de Banyoles, algunes de l’Alt Empordà (Capmany, Sant Climent Sescebes...) i d’altres de la banda d’Osona on, segons afirmava el metge de l’Hospital de Vic Antoni Millet el 1798, hi havia un bon nombre de fonts d’aigües minerals, termals i fredes, a les que anaven molts malalts crònics a cercar-hi remei als seus mals.

Unes fonts amb especial relació amb Olot eren les de la Presta, a tocar de Prats de Molló, a l’altra banda de la ratlla de França. Cap a 1755 el metge d'aquesta població, de qui només li coneixem el seu cognom Marcé, en va publicar un estudi en forma de resposta a una suposada carta, Dissertation en forme de lettre sur la nature, les vertus & l’usage des eaux thermals de la Preste, que fou imprès a Perpinyà. Pocs després el metge d’aquesta ciutat, Tomàs Carrera, també les estudià i divulgà en el seu més extens Traité des eaux minérales du Roussillon, publicat al mateix lloc el 1756. En aquells anys s’havia establert a Olot el metge Jeroni Verdier (o Vardier), nascut a Arles. Fos per això o per altres motius, s’entusiasmà amb les aigües de la Presta i el 1768 va publicar, a casa de l’impressor olotí Josep Rovira, la traducció al castellà de l’escrit del metge Marcé (Disertación en forma de carta sobre la naturaleza, virtudes y uso de las aguas thermales de la Presta), precedida d’un extens pròleg del metge de Vic Josep Pasqual. Pel que fa a l’autor del text francès, podria ser que fos conegut a Olot. Tal volta es tractés del pare del metge Alexandre Marcé, el doctor Francisco Marcé. Segons una nota del Diari de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d'Olot, el fill Alexandre, “francès y resident en Perpinyà (...) havent vingut a esta [Olot] per convelèixer, morí en casa de Josep Salgas botiguer, als [ ] del mateix agost de 1783”. En la partida de defunció consta que morí el dia 4 d'agost, amb només vint-i-cinc anys d'edat.

L'edició francesa i la traducció impresa a Olot
En el seu text sobre les aigües de la Presta, Marcé inclogué entre els exemples de la seva utilitat (pàgina 24) el cas d’ “une fille de 18 ans, native d’Olot en Catalogne, attaquée depuis 8 mois d’une hemiplegie", la qual "en fut délivrée dans douze jours, par l’usage de nos eaux, prises le matin à jeun, à la doze de sic gobelets & d’un bain où elle descendoit l’après midy”. Quan Verdier en va fer la traducció, hi va afegir d’altres casos experimentats per ell, dos dels quals tenien a veure amb el seu exercici de la medicina a Olot, tot i que la vila no hi és explícitament esmentada. Davant de la impossibilitat que aquests malalts poguessin desplaçar-se a la Presta, se les enginyà perquè fos l'aigua la que, sense perdre cap de les seves qualitats, vingués cap als malalts, una pràctica que d'altres metges no acceptaven com a vàlida. El primer cas (pàgines 63-64) fa referència a un dona de 48 anys que el 1763 es trobava afectada d’una peripneumònia: “hice para curarla las más vivas diligencias, mas viendo que todo iba de mal a peor, mandé ir a buscar agua de los baños de la Presta, con recomendación de cerrar bien la redoma: tomó la enferma dicha agua mezclada con leche, con un régimen conveniente, y curó perfectamente”. El segon (pàgines 65-66) és relatiu a un mossèn del bisbat de Girona, que el 1765 “llevaron en esta villa” (ha de ser Olot, on era llavors Verdier), amb greus dolors i manca de mobilitat: “no pudiendo ir a los baños de la Presta, ordené tomar sus aguas en casa mezcladas con leche: tomó tal qual temperamento con el uso de dichas aguas su indisposición; ordénele fuese a tomar algunos baños en la Presta; no tubo ánimo para transitar un terreno tan fragoso. Determiné que se bañase en casa, enviaron a buscar de tres a tres días una carga de dichas aguas: bañose, y fueron tan felices sus baños, como que en poco tiempo celebró misa, y se volvió para cumplir su ministerio a la parroquia". 

Tots aquests indicis semblen apuntar, per aquell segle, una vila d’Olot convertida en destinació sanitària on posar-se a mans dels metges de la vila i de les condicions ambientals del lloc, però sense cap menció a l’existència d’algun tipus de font mineral d’especial estimació. Aquí s’hi venia en recerca del dictamen dels metges locals i per a la convalescència, però cas d’haver-se d’incloure en el tractament algun tipus de presa d’aigües, els metges olotins els remetien a les aigües d'altres contrades. No obstant això, sembla que cap a finals del segle XVIII, l’abundor i la qualitat de les aigües olotines acabaren d’engrescar més d'un malalt a fer-ne ús. Ho apunta un text de 1784, de quan diverses famílies contràries al projecte municipal de construir uns nous barris en terrenys de la seva propietat, contraposaren a un dels arguments de l’ajuntament d’Olot sobre la necessitat d’aquests nous barris, el fet que, segons ells, els nombrosos visitants que venien a fer salut a Olot no tenien dificultat a l’hora de trobar allotjament: “decía el Ayuntamiento que apenas podían detenerse los días precisos para sus negocios los que concurrían a la villa por falta de habitación, pero con una equivocación tan notoria como lo demuestra el hecho cierto de que acudiendo a Olot todos los años un considerable número de personas, tanto por participar de sus saludables ayres y buenas aguas, quanto por curar de sus enfermedades, hasta ahora ninguno de tantos y tan muchos han dejado de permanecer un solo día en Olot por falta de habitación”. Notem la frase antecedent sobre la nombrosa concurrència de persones en recerca, a Olot, d’aires i aigües i, en definitiva, de salut.

S'ha escrit modernament que a finals del segle XVIII un farmacèutic olotí havia analitzat les aigües de Ribes de Fresser (J. Ferrer i J-V. Gay, Balnearis i aigües minerals, Quaderns de la Revista de Girona, 2003, p. 74), però sobre això no en sé dir cap notícia. Sí que per aquest mateix temps (entre 1798 i 1799) el farmacèutic d’Olot, Francesc Xavier Bolòs, recollí algunes dades –no es pot parlar d’anàlisi– sobre les aigües de la seva vila nadiua: “Las aguas que beben los moradores de esta villa y de sus contornos hacia el este-sudoeste son muy abundantes, buenas y frías, porque provienen de las pluviales que caen sobre los elevados montes del mediodía, que introduciéndose debajo del Bosch de Tosca son allí purificadas y filtradas por los productos volcánicos entre los cuales corren siempre hasta llegar a los conductos o cañerías: no contienen más que un poco de hidroclorato de cal y de sosa; disuelven el jabón perfectamente, cuecen bien las legumbres y su temperatura es a diez grados sobre cero, aún en el más riguroso calor del verano".

No va ser fins el 1845 quan es va obrir a Olot un establiment de banys, que depenia de l’hospital, impulsat pels seus administradors Agustí Prim i Narcís Boix, juntament amb el metge Pau Estorch, que en va ser el principal artífex. Era un edifici a tocar del Fluvià, de planta quadrada, amb un jardí al mig on donaven les portes dels vuit banys de què disposava. D’aquests, set eren per a la higiene i un per a banys medicinals artificials, “con chorros de diferentes grados de fuerza, y el correspondiente vapor para los que tengan que tomarlos”, segons explicava el diari El Barcelonés al mes de maig d'aquell any. L’aigua s’extreia d’un pou mitjançant una bomba, i anava a parar a un bassa, on romania a sol i serena.

El diari acompanyà la notícia de l’obertura dels banys olotins amb unes línies encomiàstiques en excés envers l’entorn natural de la vila: “La posición topográfica que ocupa la villa de Olot es hermosa, su clima templado, y la abundancia de vistas sorprendentes, unidos con los manantiales de aguas puras y cristalinas, que en abundancia se hallan en todas partes, forman uno de aquellos territorios de la Suiza que tanto ensalzan los viajadores. Este país verdaderamente es ignorado de los que desean contemplar las sublimes obras de la naturaleza”. Perquè després es digui que la publicitat turística (amb la comparació amb Suïssa inclosa) és cosa només de temps molt més moderns.

dilluns, 5 de juny del 2017

78. Obra dels escultors Espasa i Escarpanter en una capella olotina de vida atzarosa

La capella de Sant Rafel el 2013 i durant les actuals obres.
Fa segles que a algú se li va ocórrer que a la sortida d’Olot, en el camí ral que menava cap a Vic i Barcelona, bé s’hi escauria una capella dedicada a Sant Rafael. Aquesta figura celestial –un arcàngel– tenia molt a veure amb els viatgers i amb la protecció divina que hom esperava obtenir a l’hora d’emprendre un viatge, sovint macat per la incertesa d'haver d'anar per aquests mons de déu. Segons la Bíblia, Sant Rafael (sense revelar la seva identitat sinó només al final) va donar guia i companyia al jove Tobies en el viatge que havia de fer a un poble distant per cobrar una quantitat deguda a la seva família. I l’assistència de Sant Rafael fou tan esplèndida, que Tobies no sols tornà a casa sa i estalvi i amb la fortuna recuperada, sinó que a més hi tornà casat amb Sara, una parenta llunyana a qui tots els pretendents anteriors se li havien mort, i amb la fel d’un peix que Sant Rafael li havia dit d’agafar, amb la que pogué retornar la vista al seu pare ancià.

No se sap ni quan ni per ordres de qui es va construir la capella de Sant Rafael d’Olot, que acabaria donant nom al carrer format amb el temps entre aquesta i la vila. La primera notícia que se’n té és de 1555, quan la capella surt esmentada en un document relacionat amb els projectes que s’estaven fent de cara a la construcció d’un nou edifici per a l’hospital de Sant Jaume (el que ara és l’edifici de l’hospital “vell” del carrer de Sant Rafael). Que la capella ja existís a mitjans del segle XVI no és una data fundacional, sinó només una referència documental, perquè qui sap des de quan hi era. 

La vida d'aquesta capella ha estat sempre un fil a voltes tan prim que durant més d’un temps ha acabat trencant-se. I li ha calgut recomençar. A les acaballes del segle XVII el seu estat era deficient, però va reviure per gràcia del matrimoni format per Antoni Bassols i Tamarit, i Lucrècia Tamarit (sí, eren parents, i per casar-se van haver de demanar dispensa d’impediment matrimonial per consanguinitat), un matrimoni benestant, ell tenia el títol de burgès de Perpinyà. El 1693 Lucrècia, ja vídua, sol·licità a la Batllia General de Catalunya poder prendre una mica d’espai del camí reial que passava per davant de la capella, per així poder-la refer millor. En la seva petició s’explicava d’aquesta manera: “Junt al portal de Sant Rafel de la vila de Olot se troba edificada una capella sots invocatió de Sant Rafel, la qual capella se està dirruhint, y per assó té necessitat de molts reparos y adops, y per posar aquella, ab la deguda forma, se ha de ampliar, y per poder·ce ampliar, es forçós pèndrer uns quatre palms, poch més o manco, del camí real que passa junt dita capella y se entra per dit portal de Sant Rafel”. El propòsit era poder-hi edificar una paret “o altre edifici per ampliació y enbelliment de dita capella”, en el benentès que la concessió no havia de perjudicar ningú i que restava “bastant pas en lo dit camí real per poder·ce passar liberament”. No hi hagué cap problema i li fou concedida la llicència. 

A l'any següent la renovació encara no era enllestida i novament Lucrècia Tamarit féu un altre pas a favor de la capella de Sant Rafel. A l’agost, anà a cal notari a fer testament i, entre les seves disposicions, deixà dit que dels seus béns es gastés tot el que calgués per concloure no sols l’edificació, sinó també la seva ornamentació, que detallava: “Vull i man [= mano] que en la capella del Àngel Sant Rafel, que novament se està redificant junt al portal de Sant Rafel de la present vila, sie del tot acabada de reedificar de mos béns y que sie fet i posat un retaula ab las imatges de Sant Rafel y dels Sants Antoni Abat i Pau Apòstol y que per tot açò sie gastat de dits mos bens lo que menester sie".

Lucrècia Tamarit va morir el novembre de 1706. Fou enterrada a l’església del Tura el dia 11 d’aquell mes. Són anys en els que torna a haver-hi silenci sobre l’estat de la capella de Sant Rafel. Les úniques notícies que hi ha són de caràcter circumstancial: el 1713 el superior del convent dels caputxins d’Olot, que era situat més enllà de la capella, fora del recinte urbà, mirà que l’ajuntament agencés aquella entrada a la vila, perquè com que a Olot sovint hi plovia, “lo últim del carrer del Arcàngel Sant Rafael y al devant de la capella de dit sant queda fet un estany de aigua”, de manera que els religiosos del convent, quan hi havien de passar per anar a confessar algun malalt, especialment a la nit, topaven amb “lo incòmodo de la sobredita aigua estañada o rebalçada descalços y esto en lo ivern”. Res, que convenia fer-hi un “desaguadero per a que quant plogue no quede la aigua en lo sobredit puesto o puestos rebalçada ni estañada”. Això de les aigües en aquesta banda de la vila no deuria quedar ben resolt, perquè quatre anys més tard, l’ajuntament acordà fer alçar “lo portal de Sant Rafel a fi de que la aygua que se ambassa en dit portal [pugui] pugar y no se amblasse, y tinga corrent". 

Però vet aquí que el 1716 hi ha notícia que dos escultors establerts a Olot havien donat compliment a les últimes voluntats del matrimoni Bassols – Tamarit, i havien fet un retaule de bell nou per ser col·locat a la capella de Sant Rafel. Perdut entre d’altra paperassa, ens ha pervingut el rebut que feren ambdós com a reconeixement d’haver cobrar la feina feta. Diu així: “Diem nosaltres baix firmats, que confesam aver agut y rebut del Sr. Dr. Fransech Vila, prevere, com ha manumissor dels últims testaments de Anton y Llucrèsia Bassols y Tamarit, conjuges, la quantitat de cetanta lliuras barcelonesas, diem 70 ll., y ditas nos paga per la construcció del retaula de sant Rafel, posat de nou en la pròpria capella de dit sant Rafel, per llegat que féu la dita quòndan [= difunta] Llucrècia Bassols en son testament, y per la veritat fem lo present alberà de rebuda, en Olot, als vint y set octubre de mil cet sens y setze: diem 1716. = Salvador Espasa = Fran.co Escarpanter = M. [= mestres?] Escultors". 

Els dos escultors són coneguts en aquelles primeres dècades del segle XVIII. Salvador Espasa era de fora, havia vingut a viure a Olot cap a 1708 o 1709, amb vint-i-sis o vint-i-set anys d'edat, ja casat amb Teresa Carreró (filla d’un notari de Sant Feliu de Guíxols), i amb el seu fill Benet. Diria que el seu pare també era escultor i que així mateix es deia Salvador, cosa que fa que hàgim d’assignar a aquest seu pare, i no pas al nostre convilatà, una sèrie d’obres fetes a Sabadell, Barcelona i l’Alt Empordà que habitualment se li atribueixen i que no corresponen a la seva cronologia. De la feina feta pel fill a Olot se’n coneix molt poc, cosa que fa més rellevat la notícia de la seva participació en el retaule de la capella de Sant Rafel. Se sap que havia participat en la confecció –en la seva part de fusta– del primer estendard o guió de la confraria dels Dolors de Besalú, de 1717, i que col·laborà, juntament també amb Francesc Escarpanter, en el retaule de Sant Antoni a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot. No sempre hi havia encàrrecs de grans obres artístiques i els escultors locals havien de sobreviure amb altres feines menors. El 1725 Salvador Espasa cobrà de Joan Vayreda i Soler 21 lliures “per mos jornals de mestre per fer y treballar la barana de la escala principal de dita casa [el Mas Reixach] y assentarla, acabada als divuyt maig de mil setcents vint y hu, comptant lo tornejar de les balustres de dita escala”. Als inicis dels anys trenta marxà d’Olot. El 1733 era a Barcelona, on participà en la visura del nou retaule major de l’església del Pi. Morí en aquesta ciutat al cap de tres anys, però la família seguí mantenint la casa familiar d’Olot, al carrer Superior (l’actual carrer dels Sastres). Benet, el fill gran, fou tinent d’enginyers i només un altre fill, Esteve, seguí la professió d’escultor, a Castelló d'Empúries. 

A diferència dels Espasa, la família Escarpanter prolongà la seva presència a Olot al menys fins als anys seixanta del segle XVIII, i encara més enllà a través d’enllaços familiars col·laterals. Francesc Escarpanter tampoc no era olotí d’origen, sinó que havia nascut a Girona el 1687. La seva presència a Olot consta a partir de 1709, però podria haver-hi arribat abans. D’ell se’n coneix força obra: el retaule de la capella del Mas Solà de Batet, el de Sant Franc de l’església del Carme d’Olot, el de Sant Antoni i l’acabament del de Sant Josep, a l’església de Sant Esteve, el de Santa Llúcia a l’església de Sant Vicenç de Besalú, etc., sense oblidar-nos d’afegir ara a aquesta llista el retaule de Sant Rafel, fet en col·laboració amb Salvador Espasa. En els darrers anys de la dècada del trenta, Escarpanter deixà Olot i acabà per establir-se a Girona, on morí. Estava casat amb Maria Anna Tubau, d’Olot. Tres fills seus foren també escultors: Francesc, que morí jove (el fill d’aquest, també de nom Francesc, seguí igualment l’ofici d’escultor i cal anar en compte a l'hora d'atribuir a uns o altres determinades obres), Andreu i Jaume. 

Des de principis del segle XVIII, doncs, la capella de Sant Rafel havia normalitzat la seva presència a la vila, gràcies als Bassols i Tamarit. No és que la capella tingués grans necessitats, perquè el seu ús pràcticament quedava reduït a la festivitat de Sant Rafel, el 24 d’octubre (actualment és el 29 de setembre). Així ho havia disposat, anys abans, el bisbe Miquel de Taverner i Rubí, en la seva visita pastoral a Olot el 1703: a les capelles de Sant Rafel, Santa Anna, el Roser i Sant Bernat, “no si [= s’hi] puga dir missa si no és en lo dia de la festa principal de cada una de ditas capellas, y las missas fundadas si ni [= n'hi] ha, manant que de aquí al devant no si admeten novas fundacions”, amb l’excepció de la capella del Roser, al Firal, en la que, seguint un antic costum, s’hi podria seguir dient missa “en lo temps que durarà la fira de Sant Lluch". El 1760 els veïns del carrer varen sufragar una campana per a la capella, beneïda el 23 d'octubre. Segons anotà el rector de la parròquia, era "de pes una arroba" i "cuydaren de la funció y manifetura los del carrer de dita iglésia o capella". En la relació de capelles i esglésies que l'ajuntament d'Olot féu el 1812 en vistes a cedir-ne alguna als frares franciscans, entre les 19 de les que se'n fa llista, hi ha la capella de Sant Rafel, amb la indicació (comuna a la majoria de les altres capelles) de no tenir prou cabuda perquè s'hi establissin aquests religiosos.

Desconec les vicissituds de la capella de Sant Rafel al llarg del segle XIX. El 1860, Esteve Paluzie encara l'esmentà en el seu llibre sobre Olot, su comarca, sus extinguidos volcanes... (p. 157), però el cert és que a finals d'aquella centúria la capella s’havia perdut del tot i no hi ha notícies d'on hauria anat a parar el retaule dissenyat per Salvador Espasa i Francesc Escarpanter cap a 1716.

Situats a les portes del segle XX, va tornar a haver-hi una altra família que es proposà de reconstruir-la de bell nou. El 1896 Caterina Batlló i Prat, muller de Frederic Batlló i Batlló, demanà llicència a l’ajuntament d’Olot per enderrocar la casa número 35 del carrer de Sant Rafel, de la seva propietat, per fer-hi una nova capella, a la vegada que demanava poder enderrocar dues altres cases també seves, la número 37 i la que hi havia al costat (sense número), amb el propòsit de bastir-hi un ampli casal familiar (avui en dia inexistent, fa un temps s’hi va fer un edifici de pisos). En la sessió municipal del dia 7 d’octubre l’ajuntament acordà autoritzar-l’hi, “mediante empero la condición de que la fachada de la capilla se emplace en la línea de los demás edificios”. La capella deu el seu projecte al conegut arquitecte olotí Simó Cordomí i Carrera (1868-1937), que intervindria en l’edifici d'El Arte Cristiano, d’Olot, i que és autor d’obres modernistes, com l’ajuntament de Granollers, de 1902-1904. Un any després, l’arquitecte havia presentat a l’ajuntament d’Olot unes modificacions a la façana, que li foren autoritzades en la sessió del 21 d’octubre de 1897, un cop la comissió de foment escoltà “las razones expuestas por el señor Cordomí, que han motivado la modificación del consabido plano”. Aquell mateix mes degueren començar les obres, segons una nota del setmanari olotí El Deber, la qual, a la vegada, ens dóna notícia del record de la vella capella: “Se ha empezado el derribo de la casa propiedad del Sr. Batlló, en la que se propone reconstruir la antigua capilla de San Rafael, que nuestros antepasados habían colocado en tal sitio, para señalar la protección que dispensa dicho santo a los que viajan, puesto que de allí partía la principal vía de comunicación que tenía anteriormente nuestra villa”. Al frontis s’hi col·locà un baix relleu fet per Celestí Devesa i Pinadella (1868-1935), autor també d’un grup escultòric en fusta per a l’altar, al redós de la figura de Sant Rafel, i de la clau de volta. La capella es va inaugurar el dimarts 9 d’agost de 1901.

La nova capella era de caràcter particular i fou el lloc d’algunes de les celebracions religioses de la família Batlló. Tot i això, segons escrigué Mn. Joan Pagès, fill del carrer de Sant Rafel, en un recull de notícies sobre les capelles olotines, publicat el 1991, la capella acabà essent sentida pels veïns com a pròpia. Segons els seus mateixos records, el 1936 la capella escapà de la crema, però es perderen les imatges. Es diu que fou llavors quan es malmeté expressament el baix relleu del frontis. De tot això en parlà també Jordi Pujiula en una breu nota el 2010 (a El Cartipàs, núm. 41, abril de 2010, p. 8). Acabada la guerra la capella fou utilitzada pels caputxins fins a l’any 1943, en què pogueren tornar a utilitzar l'església del seu convent.

El Pla d'Ordenació Urbanística Municipal, al terme municipal d’Olot, de 2003 (DOGC 4061, del 2 de febrer de 2004), va incloure aquesta capella, amb el nom d’Església de la casa Batlló, en el catàleg de béns culturals protegits a nivell local, on, dit sia de pas, s'hi ignora el nom de l'arquitecte i la data de la seva construcció (accediu a les fitxes). En virtut d'aquesta condició d'edifici protegit, la capella figura en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (cliqueu aquí per accedir-hi).

Tancada durant anys i panys, actualment la capella de Sant Rafel es troba novament en obres, façana inclosa. Però aquesta vegada per convertir-la, segons fan entendre uns anuncis a la tanca, en una botiga de roba texana. El que dèiem només començar: una capella de vida atzarosa.
 
                                                            Revisat: novembre de 2020.