dimecres, 26 d’abril del 2017

77. Olot i l'expulsió dels jesuïtes (1767)

Gravat de St. Ignasi en una biografia escrita per l'olotí F. X. Fluvià (1752)
En els primers dies d'abril de 1767 –d'això ara fa 250 anys– va haver-hi la detenció i expulsió dels jesuïtes que eren a Catalunya i el segrest dels seus béns. Unes mesures que eren part de l’ampli pla per fer-los fora de tots els territoris de la Corona espanyola. Carles III no n'explicà el motiu (“en mi persona quedan reservados los justos, y graves motivos, que a pesar mío han obligado mi real ánimo a esta necesaria providencia”, deia la Reial Provisió d’expulsió) i no és pas ara moment per entrar-hi. Abans, els jesuïtes havien estat expulsats dels regnes de Portugal (1759) i de França (1762).

A Olot no hi havia jesuïtes als qui fer fora, perquè tampoc no hi havia col·legi de jesuïtes. Amb el que s’hi tenia més relació era amb el de Sant Martí Sacosta, de Girona. Algunes famílies olotines hi enviaven la mainada perquè hi fessin estudis i, com que el que sí que hi havia era un projecte d'establir els jesuïtes a Olot, aquest col·legi gironí es convertí en el centre des d’on es es dirigien les gestions per fer-ho possible. A Girona, les autoritats i la tropa s’hi presentaren a les quatre de la matinada del dia 3 d’abril de 1767 per fer efectiva l’expulsió. Amb l’engany de demanar algun religiós per assistir espiritualment una dona en perill de mort, aconseguiren que se’ls obrís la porta sense reserves. Es despertà els jesuïtes i se’ls concentrà al menjador. De seguida es van custodiar totes les dependències, en especial l’arxiu i la biblioteca. Un dia després, la totalitat dels jesuïtes gironins era conduïda a Tarragona, per ser-hi embarcats camí de l'exili.

L'operació va ser feta amb el màxim secret i amb el favor del factor sorpresa. Es tractava no només de neutralitzar qualsevol reacció dels jesuïtes i de la població que li mostrava simpatia, sinó també de preservar íntegre per a l’Estat la documentació i el patrimoni que l’Orde posseïa. Tot i això, se sap que a Girona, el pare rector havia rebut dies abans uns escrits anònims que l’avisaven del cop que venia i de la necessitat de prendre alguna mesura preventiva. Quelcom degué fer-se en aquet sentit, perquè hi ha el testimoni que alguns documents del mencionat col·legi van venir a raure a Olot, en un domicili particular, segons una nota local, no datada, d’origen eclesiàstic i partit pres: “En casa Salgas de Olot (calle de San Esteban) se guardan muchos e importantes documentos auténticos, y otros manuscritos e impresos que pertenecían a los Padres Jesuitas del Colegio de San Martin Sacosta que existía en Gerona, y que sin duda, por merecer los dueños de dicha casa toda la confianza de los Padres Jesuitas, se depositaron en ella tantos y tan importantes documentos al tener que abandonar su Colegio y ausentarse de España en 1767, gracias a las sectas diabólicas que ya empezaban a apoderarse de las riendas de los poderes de nuestra desgraciada España”. En aquells moments el pater familias de can Salgas era Josep Salgas i Lladó, que el 1752 s’havia casat amb Maria Casabona, una filla de l’adroguer Pere Casabona, de Ribes de Fresser. Josep Salgas fou un important botiguer i negociant olotí, que ocupà diversos càrrecs municipals i que, anys a venir, seria un dels més destacats promotors de l’Hospici d’Olot. Morí el 1802. El succeí el seu fill Francesc (casat el 1774 amb Magdalena Sala, el seu pare era cirurgià), que morí no massa anys després, el 1819. L’anterior nota sobre la custòdia de papers dels jesuïtes gironins té una cal·ligrafia que demana situar-la ja en el segle XIX i, per tant, s'hi fa palmari que, passades unes quantes dècades, es tenia consciència que la paperassa jesuítica encara era Olot. Però en aquests moments ignoro si la documentació dels Salgas hauria resistit els temporals i naufragis de dos segles d’història local i patrimonial, i romandria existent vés a saber on.

Els més de dos-cents jesuïtes que hi havia a les cases de la Companyia a Catalunya (als que s’hi sumaren els d’Aragó) foren concentrats a Tarragona, reclosos i incomunicats a la casa noviciat que allí hi tenia l’Orde. A finals de mes van ser embarcats al port de Salou en tretze naus. Primer se'ls encaminà a Mallorca, on s’hi afegiren els jesuïtes de les Illes. Després les embarcacions es dirigiren als Estats Pontificis, al port de Civitavecchia, però es trobaren amb la negativa del Papa a admetre’ls en els seus territoris, i l’expedició hagué de recular i situar-se davant del port de Bastìa, a Còrsega, una illa de la República de Gènova, però que li era disputada per França, que se l’acabaria quedant. Sumant unes i altres desventures, resultà que els jesuïtes catalans que havien marxat a finals d’abril de 1767 no pogueren desembarcar fins a finals d’agost. Això de Bastìa era una solució provisional que durà un any. A l’estiu de 1768 foren conduïts al continent i al novembre establerts, ara sí, a les poblacions de Bolonya, Ferrara i Ravenna, als Estats Pontificis.

No hi ha constància de quan arribà la notícia a Olot. La comunicació amb Girona era fluïda i constant, i una notícia com aquesta degué arribar sense entretenir-se gota. Un cop els jesuïtes van ser detinguts i endreçats, el secretisme de l’operació mudà en una àmplia publicitat de la reial pragmàtica d’expulsió, per advertir totes les autoritats del país, del rang que fossin, que “guarden, cumplan y executen, y hagan guardar, cumplir y executar inviolablemente la citada real pragmática y todo lo en ella dispuesto y mandado sin la contravenir, ni permitir que se contravenga en cosa alguna, baxo las penas en ella contenidas”. A Barcelona la reial pragmàtica va ser feta pública el dia 14 d’abril. A Olot les actes municipals salten, de la sessió del 23 de març a la del 6 de maig, amb un parèntesi de més d’un mes (tot l'abril inclòs), una cosa inhabitual. Només en la sessió del 6 de maig apareix una resolució de caire subreptici que tal volta podria referir-se a alguna qüestió d’actualitat, com ara l’expulsió dels jesuïtes: “Han resuelto [els regidors] que respeto de hallarse algunas cosas indecisas, que se ignora a quien tocan, que se haga representación al Sr. fiscal de la Real Audiencia del presente Principado de Cataluña".

De tot aquest afer, el que incidí directament a la nostra comarca fou el segrest dels béns immobles i mobles dels jesuïtes. I és que la Companyia de Jesús tenia a Olot i els seus voltants unes quantes propietats que havien de servir per a dotar el futur col·legi que s’havia d’obrir a Olot. A més, diversos particulars els havien fet donacions per a la mateixa causa. Amb l’expulsió, tot quedava greument trastocat i sense saber-se què seria d'aquest patrimoni retingut ara per l'Estat.

Les ganes que els jesuïtes fundessin un col·legi a la vila venien de lluny. Durant la segona dècada del segle XVIII hi ha indicis que alguns olotins tenien bones expectatives sobre que els jesuïtes vindrien a fundar a Olot. Per exemple, Joan Constans, en el seu testament, de 1716, deixà els fruits d’uns seus personats a l’Obra de Sant Esteve, però només “mentres no hi hage o se funde Collegi de la Companyia de Jesús en la present vila de Olot, en lo qual cas de dita fundació vull, y és ma voluntat e intenció, que las ditas dos mil lliuras y altres personats a cas jo obtindré, sien aplicadas y aplicats per la fundació de dit collegi".

Amb tot, la idea no va prendre cos fins el 1753, quan, a la mort d’Antoni Llopis (un home de ric patrimoni que, tot i haver-se casat dues vegades, no havia tingut fills) es desclogué el seu testament i va saber-se que deixava els seus quantiosos béns a la Companyia de Jesús perquè amb ells es fundés un col·legi a Olot. El patrimoni Llopis era molt llaminer: mitja dotzena de masos, dues cases, diversos censals (diners deixats a d’altres amb remuneració) i algunes propietats esparses més. Els jesuïtes emprengueren d’immediat les gestions necessàries, tant per a prendre possessió de l’herència, com per a obtenir els permisos per tirar endavant la fundació. Tot i que en un principi semblava que el col·legi olotí no tardaria gaire a materialitzar-se, la realitat (un ampli patrimoni que desvetllava d’altres interessos, i que la monarquia, a l’hora de facilitar les coses, no tenia mai cap pressa si no era una qüestió de la seva conveniència) imposà un passos molt lents. De manera que quan arribà l’expulsió, el 1767, si bé els béns de l’herència eren a mans dels jesuïtes, del col·legi olotí només n'hi seguia havent el projecte.

En paral·lel, d'altres olotins havien anat fent donacions al col·legi de Girona perquè engruixissin la base econòmica del que es volia fer a Olot. Un d’ells fou el doctor Pere Màrtir Orri i Pastors, que li deixà un llegat testamentari. També la seva vídua, Maria Anna Marcillo, féu entre 1758 i 1766 quatre donacions amb la mateixa finalitat, que sumaren un total de 1.600 lliures barcelonines. El seu germà, mossèn Ignasi Marcillo, el 1756 els concedí la dotació d’un seu personat a la catedral de Girona, de 2.150 lliures, més tres donacions efectuades entre 1756 i 1763, que sumaven altres 2.200 lliures, tot “al P. Rector del collegi de la Companyia de Jesús que en breu y dins poch temps se espera fundarse en la present vila de Olot y a favor de dit collegi fundador, y no altrament a favor de altre collegi, y ínterim retardarà a fundarse a favor del mateix dit collegi, al P. Rector del collegi de la companyia de Jesús de la ciutat de Gerona”. En aquesta prodigalitat jesuítica encara s’hi sumà una tercera germana, Ignàsia Marcillo, que testà a favor del que havia de ser col·legi olotí, en el benentès que si transcorreguts deu anys no encara era una realitat, els béns passessin al col·legi de Girona, a condició que cada any els jesuïtes vinguessin a Olot per fer-hi prèdiques, missions o altres exercicis espirituals. També foren benefactors del futur col·legi mossèn Antoni Camps i Soler, i mossèn Miquel Costa. El primer, quan donà amb aquesta intenció un censal mort de 300 lliures i dos debitoris de 1.156 lliures i 16 sous l’un, i 1.843 lliures i 4 sous l’altre, féu testimoni de devoció a la Companyia de Jesús, per la seva missió de cercar la major glòria de Déu i salvació de les ànimes, “ja per medi de la educació de la joventut, ja per medi de tants ministeris sagrats a què se dedican y emplean sens perdonar a fatiga alguna y ab tanta charitat (…) en tots los pobles en que se encontran collegis de ells”. Un altre benefactor fou el comerciant i carder Rafel Bassols. Devot en extrem del misteri cristià de l’Eucaristia, el 1756 els féu una donació testamentària de 7.300 lliures, la meitat de la qual havia d’anar destinada expressament a la capella del Santíssim del futur col·legi d’Olot, i la resta, administrada també pels jesuïtes, en forma de renda havia de servir a benefici de la capella homònima de la parroquial de Sant Esteve.

Davant d'aquesta llista de benefactors, no cal insistir que a Olot hi havia famílies molt addictes a la Companyia, d’entre les que destacava la dels Marcillo (que ja en el segle anterior havien donat un jesuïta il·lustre, Manuel Marcillo, autor de la Crisi de Cataluña, publicada el 1686), amb un detall important: Antoni Llopis, el patrici que havia obert les portes a què els jesuïtes fundessin a Olot, estava casat, en segones núpcies, amb una filla d’Ignàsia Marcillo. El 1775, quan Ignasi Marcillo va fer testament, va voler donar-hi un tracte especial a un quadre de casa seva, del fundador dels jesuïtes, ja que deixava al seu germà Anton tots els llibres, “y a més, també lo quadro de St. Ignasi de Loyola".

Però de famílies que no veien els jesuïtes amb bons ulls també n’hi havia en aquell Olot de mitjans de segle XVIII. No deu ser casualitat que en els mateixos anys en què els jesuïtes gestionaven la seva implantació a Olot, d'altres veus instessin a que fossin els escolapis els que hi obrissin un col·legi. El 1760, fins i tot se signaren els pactes entre l’Escola Pia i l’ajuntament olotí per assegurar la viabilitat del nou col·legi. Com que la població menuda olotina amb capacitat per seguir estudis no donava per a dos centres de dos ordes religiosos diferents, l’operació tenia clares vistes de competència amb els jesuïtes. Com digué el superior provincial dels escolapis, quan els jesuïtes s’assabentaren d’aquesta pretesa fundació de l’Escola Pia, “ebulliunt furibundi animos commoventes contra nos” ([els jesuïtes] bullen aïrats, agitant els ànims en contra nostra). Tampoc aquesta altra fundació alternativa a la dels jesuïtes no arribà a bon port (el col·legi dels escolapis que ara hi ha a Olot ve de 1858).

Amb l'expulsió dels jesuïtes, les donacions testamentàries en què el benefactor havia mort, eren dels jesuïtes a tots els efectes i quedaren segrestades. A Girona es va nomenat Francesc Alenyà com a administrador general de les temporalitats dels jesuïtes, pel que feia als béns del col·legi de Girona i del que s’havia volgut fundar a Olot. A finals de 1767 i 1768 es van haver de fer peritatges sobre el valor dels béns que havien estat d’Antoni Llopis. El 1769 Alenyà vingué personalment a prendre possessió dels béns immobles que havien estat de Pere Màrtir Orri, propis dels jesuïtes d'ençà de 1759. I segurament que hauria vingut més vegades.

A la vista que els propòsits de fer possible un col·legi de jesuïtes a Olot resultaven ara no sols inviables, sinó fins i tot temeraris en la seva presumpció, l’alarma s’escampà entre els donants vius, els quals miraren de revocar les seves anteriors disposicions. Maria Anna Marcillo revocà les seves donacions el 1768, amb el justificant de la seva bona fe perquè, quan les va fer ignorava que arribaria un dia que els jesuïtes, “se expatriasen y expelliesen de todos los dominios de nuestro cathólico monarca” i que, “[de] haverlo solamente sospechado, nada menos que esso huviera otorgado dichas donaciones, sí que de sus efectos huviera muy diferentemente dispuesto, conforme al agrado de Dios y de su real magestad”. Una mica més tècnic va mostrar-se Bassols. Després de l’expulsió al·legà que el rector del col·legi de Girona no havia fet encara un acte formal d’acceptació de la seva donació i que aquesta queia pel seu propi pes, perquè si havien estat expulsats pel rei “pera sempre de sos dominis y regnes de España los regulars de la Compañía, ab ocupació de totas las temporalitats de aquells per indignes de gosarlas y possehirlas en dits sos dominis, menos igualment poden conciderarse dignes de la administració de aquells bens que antes de poderse purificar a llur favor la condició de llur administració se han fet indignes e incapaces y se han del tot inutilisat los effectes de aquella”. El 1770 mossèn Miquel Costa canvià el seu testament per dir-hi que les 3.400 lliures que anteriorment havia deixat al col·legi d’Olot, a la seva mort havien de quedar a favor de l’Hospital d’Olot. I Ignasi Marcillo aconseguí el 1772 que les donacions ja consolidades, seves i de les seves germanes, poguessin anar a parar també al mateix hospital.

La part més esponerosa dels béns i rendes que posseïen els jesuïtes per a fundar col·legi a Olot era la que provenia de l’herència d’Antoni Llopis. Tots els seus béns havien passat als jesuïtes de forma irreversible a la seva mort (1753) i a la de la seva esposa (1756), que mentrestant n’havia estat usufructuària. L’única possibilitat que quedava de reconduir aquest llegat era que l’ajuntament d’Olot fes manera perquè es destinés a benefici de la població, ja que aquest havia estat, en el fons, la intenció del donant. Un any després de l’expulsió dels jesuïtes, l’ajuntament encomanà a Ramon Serra i Ginesta que mirés de quina manera els que havien estat béns d’Antoni Llopis poguessin servir “para la manutención de maestros, sustentación del hospital de esta villa, y para otras cosas pías”. També aquí calgué posar-hi molta paciència i poques presses. De fet, les gestions en ferm no començaren fins 1772, i encara amb la calculada lentitud de la burocràcia i el centralisme. Tres anys més tard el Consell de Castella –factòtum de qualsevol decisió de govern a Catalunya– autoritzà que els béns poguessin destinar-se a la creació d’un nou magisteri de gramàtica, augment en la dotació dels mestres de secundàries, noves aules i, sobretot, en una perspectiva il·lustrada, a la construcció d’un hospici per atendre i encaminar cap al treball la gernació de joves i adults, d’un i altre sexe, que corrien sense profit d’un lloc a l’altre del territori. Tot i això, els primers diners no començaren a arribar a Olot fins el 1777, deu anys després de l'expulsió dels jesuïtes.

En el moment de fer fora els jesuïtes n’hi havia una dotzena que eren originaris d’Olot. Dos s’estaven al col·legi de Girona (Josep Marcillo i Antoni Gou), quatre al de Barcelona (Josep Bertran, Jaume Dou, Francesc X. Fluvià i Franc Gou), altres dos a Cervera (Pere Ferrussola i Josep Ferrer) i un en els col·legis de Tortosa (Antoni Ferrer) i de Mallorca (Josep Salavia), més Esteve Fina, que era a les missions del Paraguai. La majoria pertanyien a famílies olotines que podríem considerar benestants i influents a la vila. Entre els progenitors d’aquests jesuïtes hi havia tres doctors en drets, un doctor en medicina, un apotecari i tres comerciants qualificats. No costa d’imaginar el desconcert i la preocupació que se’ls generaria a mida que anaren arribant les notícies sobre l’expulsió i la duresa amb què s’executava. Amb l’ànsia afegida de no poder-s’hi comunicar, ja que el rei ho havia prohibit de forma contundent: “Todo el que mantuviere correspondencia con los jesuitas, por prohibirse general y absolutamente, será castigado a proporción de culpa”, avisava la pragmàtica d'expulsió.

Entre aquests jesuïtes olotins, Esteve Fina mereix un esment particular. Nascut el 1703, el seu pare era apotecari. Havia ingressat a la Companyia de Jesús el 1727, i a partir de 1742 ja era a Amèrica, al que s’anomenava el Paraguai (d’extensió molt més àmplia que el que avui ocupa el país homònim), a les reduccions guaranís. Entre 1763 i 1766 va ser nomenat vicesuperior de la part d’aquelles missions. Després d’haver passat per les poblacions de Corpus Christi, Nostra Senyora de Loreto i Jesús, el 1768 anà a la missió d'Itapuà. Allò eren també territoris de la corona espanyola i, per tant, hi era d’aplicació la mateixa pragmàtica amb què se’ls expulsava de la Península. Però allí la seva execució va endarrerir-se gairebé un any, no sols per l’efecte distància, sinó també per la necessitat de trobar-los substituts entre els altres ordes religiosos i així no deixar desatès l’aspecte religiós entre els indígenes. Va caldre organitzar una sèrie d’expedicions militars que hi arribaren l’estiu de 1768, amb viatge de retorn per endur-se presoners els jesuïtes i fer-los embarcar, a finals d’any, amb destinació al port de Cadis. Però Esteve Fina no hi arribà, va morir al mig del mar, durant la dificultosa travessia de l'Atlàntic.

La major part dels jesuïtes olotins van anar a parar a Ferrara, on hi acabarien la seva vida, començant pel prestigiós Pere Ferrussola i Nadal (1771), que havia estat catedràtic de Cervera i autor de nombrosos escrits. També moriren a Ferrara els olotins Jaume Dou, Josep Bertran i Francesc X. Fluvià. El pare Josep Ferrer va morir a Bolonya. Algun dels exiliats, amb el temps degué poder retornar a la seva vila nadiua, perquè en el llibre d’òbits de la parròquia de Sant Esteve d’Olot consta la defunció, el 3 de març de 1803, de mossèn Anton Ferrer i Roca, “ex-jesuita”, i el 14 de desembre del mateix any, la de Josep Salavia, “hermano ex-jesuíta”. A Ferrara, el 1787 es va publicar un llibre amb biografies de jesuïtes rellevants, escrit pel jesuïta vigatà Onofre Pratdesaba (“Vicenalia sacra aragoniensibus religione illustribus”), en el que s’hi van incloure les biografies dels olotins Josep Bertran i Pere Ferrussola. D’aquest darrer, a més, un seu company a l’exili de Ferrara, el pare Blas Larraz, va escriure’n una ressenya biogràfica (“Relación de la exemplar vida, virtudes y letras del padre Pedro Ferrusola”), que va ser publicada pòstumament a Cervera el 1809, on es poden seguir diversos moments de la seva expulsió i exili, però, això sí, embolcallats per unes generoses capes de frases merament encomiàstiques.

Ara bé, si hi ha algú amb renom entre els jesuïtes olotins exiliats, és el jove Antoni Gou. Arribà a Ferrara quan encara no era sacerdot i s’hi ordenà, però al cap de poc abandonà la vida religiosa. Es traslladà a Bolonya, on portà una vida llicenciosa i lliurada als vicis a més no poder. Era popular a molts cafès i un jugador empedreït. Però amb el temps caigué en una mena de profunda malenconia, que el féu meditar. I el 1783, de bala perduda es reconvertí de nou a la vida devota i exemplar. Emprengué un ampli ventall d’actes de caritat i d’atenció als malalts, que es veu que van causar admiració. Precisament aquesta donació a la gent emmalaltida li contagià una febre maligna que el dugué a la mort. Tot això ho sabem perquè un seu company a l’exili, també olotí, el pare Josep Ferrer i Sabater, va escriure’n la seva diguem-ne biografia, publicada a Bolonya el 1790 (amb el nom de l'autor italianitzat en Ferreri), a la que posà un títol eloqüent: “Breve notizia della maravigliosa mutazione di vita e delle virtudi di D. Antonio Gou”. Com que aquí es diu que va morir el 8 de febrer de 1790 als 45 anys, se sol escriure, per simple operació de resta, que havia nascut el 1745. Però havia nascut el 13 de juny de 1744, fill de Josep Gou, botiguer, i de M. Teresa Ferrussola. L’admirable (segons veu popular) reconversió del jove Gou, va fer que encara el 1859 la seva biografia fos inclosa en una relació de jesuïtes exemplars, a l’obra de Giuseppe Boero, “Menologio di pie memorie d’alcuni religioso della Compagnia di Gesù che fiorirono in virtù e santità".

Mentre tot això passava, el 1773 el Papa de Roma havia suprimit la Companyia de Jesús i, per tant, els jesuïtes quedaren dissolts com a tals. A l’agost de 1814, després que Napoleó hagués capgirat Europa, un nou Papa va restablir l’Orde al seu estat primitiu. Olot, però, s’avançà: el 25 de juliol d’aquell mateix any, l’ajuntament elevà una súplica al retornat rei Ferran VII (retornat ell, i retornat l’absolutisme) en la que li demanaven que fes possible complir la voluntat d’Antoni Llopis, amb el restabliment dels jesuïtes, una petició que el diari reaccionari i antiliberal El Procurador General del Rey y de la Nación, editat a Cadis, va publicar íntegra en el seu número del 16 de febrer de 1815. I encara es tornà a intentar, també sense èxit, el 1823, un cop fulminat el trienni liberal.