dimecres, 30 de novembre del 2016

73. L'exèrcit, un compositor, un mestre de capella, uns poetes i uns impresos, a Olot entre 1729 i 1739

Ja se sap que l'il·lustre músic Antoni Soler i Ramos (1729-1783) és olotí, i també que ho és per atzar. El seu pare, Mateu Soler, era músic del regiment de Dragons de Numància i en aquells temps els regiments no tenien una caserna fixa, sinó que es desplaçaven pel territori, amb llargues estades en determinades poblacions que s’esqueien al seu pas. Els oficials i, pel que es veu, els músics, feien seguir la família sencera, i vet aquí que a primers de desembre de 1729, quan, precisament, el regiment era a Olot, va escaure’s que l’esposa del músic, Teresa Ramos, va posar-se de part. La nova criatura va ser batejada a l’església de Sant Esteve d’Olot el dia 3 de desembre. Hi ha temporades en què als registres de baptismes, el mossèn que en feia la inscripció hi feia constar si la criatura havia “nat avui”, o “nat ahir”, però precisament en aquests anys aquesta precisió no hi és, i no hi ha més remei que cenyir-se a la data del baptisme (al cap i a la fi, solien batejar-se el mateix dia o a més tardar l’endemà del naixement). Tampoc no hi consten els avis paterns i materns, com es féu més endavant. Per això hem de suposar que el nom d’Antoni li va ser posat en atenció al seu padrí de baptisme, Antonio Zúñiga, alferes de la companyia coronela del regiment.

Això de transitar tropes per les poblacions era una enutjosa extorsió, perquè se’ls havia de donar allotjament, i habitualment no hi havia més remei que fer-ho en les cases particulars. A Olot, el 1725 havien projectat fer una caserna a tocar d’on ara hi ha la plaça Clarà (llavors hi havia el convent dels caputxins) que permetés als seus habitants deslliurar-se de tenir soldats a casa, però quedà en no res. Van optar per llogar alguna casa desocupada on poguessin posar-s’hi els estables dels cavalls i els dormitoris de la tropa. El desembre de 1729 es tenia llogada per a aquest fi la casa que Miquel Arquer tenia al carrer de l’Aigua. Com que més que parlar de tropa ens interessa parlar de música, faig saber que aquest tal Miquel Arquer era d’ofici “mestre de corda de viola”, és a dir, que dels budells dels animals sacrificats a l’escorxador en sabia preparar les cordes que els músics utilitzarien en els seus instruments.

Quant de temps s'estigueren a Olot el petitó Antoni Soler i els seus pares? No sé dir-ho, perquè no existeixen registres del pas de tropes per Olot, i només indirectament (per alguns pagaments de serveis a l’exèrcit que fa l’ajuntament, per exemple) se’n pot anar seguint la seva seqüència. Vet aquí, però, que el músic mestre de capella de l’església de Sant Esteve d’Olot, mossèn Tomàs Martí, s’havia fet vell i xacrós, i el pobre va haver de deixar la feina el gener de 1731. En el seu lloc s’hi va posar mossèn Josep Romero, originari d’Esparreguera. Se li va fer “conducció” o contracte el dia 3 de març de 1731, perquè portés les obligacions de mestre de capella de Sant Esteve, que quedaren detallades en el document (les habituals: entonar tots els cants de la comunitat, mantenir a punt els llibres del cor, ensenyar de cant a un mínim de quatre minyons i de cant pla als membres de la comunitat, organitzar el cant en les principals festes, etc.). Com que el contracte es va fer davant de notari, el document quedà avalat per tres testimonis, entre ells “Joannes Cosma et Matheus Soler, musici in villa Oloti degentes”. Dos músics que no eren pas "olotins", sinó que només es trobaven a la vila, hi feien vida de pas. No sabem què se n’havia fet del regiment de Numància, però sembla que el seu músic Mateu Soler encara era a Olot a primers de març de 1731 –hem de suposar que amb el seu fill Antoni d’un any i tres mesos– on, en aquesta data, rubricà com a testimoni l’entrada del nou mestre de capella a l’església de Sant Esteve, mossèn Josep Romero, un músic de qui fins ara se'n sabien molt poques coses de la seva estada a Olot.

A l'any següent, el 1732, el cos de l'exèrcit que per un temps féu parada a Olot, fou el regiment de Cavalleria d’Extremadura. A l’estiu ja eren aquí i s’hi estigueren, pel cap baix, fins al desembre. D’aquesta estada ens n’ha quedat una raresa bibliogràfica, un petit opuscle de només quatre fulls i un llarg títol descriptiu: “Villancicos que se han de cantar en las solemnissimas fiestas que à la Purissima Concepcion de la Virgen Nra. Sra. consagra el Regimiento de Cavallería de Estremadura. Cantòles la Capilla de la Iglesia Parroquial de la Villa de Olot, siendo su maestro el Rdo. Joseph Romero presbytero.”. Fou imprès a Girona per Jaume Bro. Si bé el fullet no porta data, ha de ser de 1732, perquè, fora d’aquesta data, en la resta dels anys en què mossèn Romero fou mestre de capella de Sant Esteve no hi ha cap altre altra constància de l’aquarterament d’aquest regiment a Olot. A més, coincideix amb la notícia que va donar Joaquim Danés a la seva Història d’Olot (vol. XV, p. 2617) segons la qual el dia 14 de desembre de 1732 el regiment d’Extremadura havia celebrat la seva festa patronal al convent del Carme. Possiblement uns dies abans hauria estat quan ho celebraren a la parròquia per, després, fer-ho extensiu als altres convents de la vila, perquè en qüestions de seguretat sempre va bé fer de més que no de menys a l'hora d'encomanar-se al Cel.

Un villancet (oblidem-nos del concepte actual vinculat al Nadal) era un text poètic, de mètrica i estrofa diversificada, que servia de suport a una composició musical, instrumental i vocal, en la que s’alternaven àries, recitats, tornades polifòniques i altres formes musicals. Si el compositor era més o menys bo, s’aconseguia que l’auditori pietós que era a l’església gaudís d’un petit espectacle musical que donava esplendor a la celebració religiosa. En un villancet, la part important era la musical, en el nostre cas, obra del mestre de capella Josep Romero. Però, precisament, aquesta part s’ha perdut i avui ens és impossible de poder saber com sonaren aquells villancets festius del regiment d’Extremadura. En canvi, el que sí que s’ha conservat és la part literària, pel costum que hi havia –no sempre– d’editar-ne la lletra. Com que no era possible que els oients s’enduguessin la música a casa, que almenys se n’enduguessin la lletra era una manera més de donar rellevància a l’acte i de deixar-ne constància.

De manera paradoxal, en la immensa majoria dels villancets dels que se'n va publicar la lletra, no hi figura el seu autor, i en canvi sí que hi surt el compositor de la música, per considerar-los més rellevant, tot i que la solfa no figurava en l'imprès. Impossible, doncs, de saber si l’autor de la lletra del villancet que musicà mossèn Romero era algú d’Olot. En tot cas, el lletrista havia de ser, per força, una persona amb estudis, que hagués cursat la poètica, una assignatura que es donava en el curs d’humanitats o segon ensenyament i que, atesa la temàtica religiosa dels villancets, tingués una certa formació teològica. Vés a saber si el nostre anònim poeta no fóra algun altre dels nombrosos capellans que formaven la comunitat de preveres de Sant Esteve. Tot el text està dedicat al misteri de la Immaculada. En el primer dels tres villancets d’aquesta ocasió, es posen les paraules en boca divina per anunciar la concepció sens pecat original de Maria. Diu, una de les àries: “En mi mente soberana / son tus dotes peregrinos, / principios de mis caminos, / y yo soy tu original. Tan singular criatura / he de sacar la más pura / porque a mi deydad humana / darà sangre en su christal”. El poeta mostrà també el seu enginy a l’hora de lligar el regiment d’Extremadura –que pagava la festa– amb la Immaculada, fent relació entre el verb extremar i el nom del regiment, al final d’un recitat carregat de referències mitològiques: “Te defiende esquadrón de astros bolante, / rizando en cada azèro varia pluma, / con que aplaude estremada a tu hermosura / mucho Pegaso en sola Estremadura”. El segon dels villancets té un caire pretesament culte, l’autor hi juga amb la imatge d’un mar turmentós del que només una nau en surt triomfant. El tercer és un exercici poètic al redós de la figura de Maria, amb qui la llum vencé la foscor. La sessió musical va acabar amb una ària que cantava: “Purissimo brillar, / inmaculado albor: / sombras, a retirar / al centro del horror. / Vuestro furor / se ha de asustar, / por no poder lidiar / con tanto resplandor".

Tot això era el 1732. En aquesta ocasió, per a situar-hi les quatre companyies de cavalleria del regiment, els regidors olotins havien llogat unes cases contingues que Josep Ventulà tenia al carrer nou dels Caputxins (l’actual carrer de Sant Ferriol) i encara calgué ampliar-ho amb alguna casa veïna més. Que els soldats s’estiguessin en aquella banda de la vila, allunyats del centre (la plaça Major), era bo per a la població, tot i que s’hi posà alguna reticència precisament perquè quedava massa a les afores, i hi havia el perill que algun dels molts soldats que feien de tal a la força, ho aprofités per tocar el dos. El 1735 l’ajuntament tornà a proposar-se l’edificació d’un edifici fet expressament per caserna, que ara s’ubicaria en els terrenys municipals que hi havia al Firal, on més tard s’hi construirà el teatre Principal. Els plànols d’aquesta caserna els va fer l’enginyer Miguel Marín, que més endavant, el 1745, seria autor d’un pla de conjunt de casernes per a tot el Principat. Les obres de la caserna d’Olot van anar per llarg i no es conclogueren fins cap a 1740 o 1741. Mentrestant, se seguien mantenint com a tals les cases del carrer de sant Ferriol.

El maig de 1737 van arribar a Olot tres esquadrons del regiment de Cavalleria d’Órdenes, disposats a passar-hi una bona temporada. I resulta que, arribats al juliol, el dia 28, en plena canícula, decidiren de muntar una nova festa patronal dedicada a la Immaculada. Hi hagueren novament oficis religiosos, amb cant de villancets a l’església de Sant Esteve d’Olot, i d’altres actes en els convents de la vila (al Carme havien fet la festa el dia abans). El mestre de la capella de música de l’església parroquial seguia essent mossèn Josep Romero, a qui se li va encarregar la música dels villancets. Algú més faria la lletra, que també va ser publicada en forma d’opuscle de quatre fulls, amb aquest títol: “Villancicos, que se han de cantar en las solemnissimas fiestas que a la Purissima Concepcion de la Virgen Nra. Sra. consagra el Regimiento de Cavallaria de Ordenes, dia 28 de julio 1737. Cantoles la capilla de la iglesia parroquial de la Villa de Olot, siendo su maestro el Rdo. Iosep Romero presbytero”. Aquesta vegada el fullet no porta peu d’impremta, no sabem on s’imprimí. Per la seva aparença poc polida i matussera, hauria sortit d’una impremta petita. S’escau que en aquell temps era a Olot Gabriel Bro, dels famosos impressors gironins d’aquest nom (que havien imprès el fullet de 1732), el qual, en el llibre de l’impost del cadastre de 1737 apareix com a “estamper”, en lloc de l’ofici de “llibreter” que se li havia consignat l’any anterior. No afirmo res, simplement apunto la coincidència entre un imprès de tema olotí i la presència d'aquest impressor a la vila.

Aquests villancets de 1737 tenen una estructura més senzilla que els de 1732. Com és habitual, tampoc no sabem res de l’autor de la lletra, la que es publicà a través de l’esmentat fullet. És una composició poètica molt més carregada i feixuga, en la que la presència del regiment i de la marcialitat hi és constant, començant pel joc amb el nom del regiment d’Órdenes (el seu nom fa referència als ordes militars): “El campo y órdenes fia / a una Virgen Dios? / segura es la victoria, / no, no temas, no: / que con órdenes tales / siempre se venció”, hi llegim en una tornada del primer dels tres villancets. A l’inici del segon villancet, el tema segueix de forma semblant: “Resuene el confín, / tocando el timbal / a marchar y a marchar / repita el clarín: / y sin que se altere / el orden militar, / las órdenes marchen / primero a tomar, / de quien sola supo / siempre triunfar”. El tercer villancet acaba amb una ària del mateix estil, en la que la referència a la Immaculada hi és només de passada: “De tus huestes contrarias / en la sangre vertida / nuestra espada teñida / labre tu corona / aun logrando más glorias / que de Marte en victorias, / con ser tu, Patrona”. Qui ho va escriure havia de ser una persona, per força, molt pròxima a la milícia i a l'esperonament militar.

El 1738 el regiment de Cavalleria d'Órdenes encara era a Olot. Déu n’hi do del temps, perquè si bé alguns olotins sabien treure bon partit de la presència de l’exèrcit a la vila (com ara encarregant-se de determinats proveïments), per a la majoria de la gent resultava desagradosa i per a tothom onerosa. Sort deurien tenir-ne, de tant en tant, d’aquestes festes mig religioses, mig militars, que fàcilment podien convertir-se en un moment de distensió, i fins i tot d’una certa brillantor, perquè els uniformes, els timbals, la cavalleria i les formacions militars sempre tenen un punt d'encantament. A l'any següent, el 5 de juny de 1739, va morir mossèn Josep Romero, el mestre de la capella de música de Sant Esteve d’Olot. Aquest any Olot va estar lliure de tropa, i quan vingueren les fires de Sant Lluc, l’ajuntament va haver de mobilitzar una patrulla ciutadana perquè, aprofitant que no hi havia la vigilància de cap cos armat a la vila, ningú dels nombrosos visitants que en aquells dies veien a Olot no gosés de fer alguna mala acció. I, mentrestant, a Montserrat, a l’escolania, un jovenet Antoni Soler, nascut ocasionalment a Olot, seguia estudis de música, orgue i composició musical.

dilluns, 17 d’octubre del 2016

72. Comerç amb Amèrica i naufragis, en una carta de Buenos Aires a Olot, de 1752

A mitjans del segle XVIII hi havia oberta una via comercial entre Olot i Amèrica. En fan testimoni diversos enviaments cap a terres d’Ultramar de manufactures fetes Olot, com ara mitges, barretines i altres gèneres de punt, de totes classes, per a home, dona i criatura. Aquestes trameses prenien la forma d’autèntiques expedicions a les colònies espanyoles, perquè les mercaderies olotins no hi marxaven sols, sinó que hi anaven acompanyats de qui, en llenguatge d’avui en diríem un “comercial”, un agent de confiança que, un cop a Amèrica, hauria de col·locar la mercaderia. Fet això, els beneficis podien retornar en efectiu, però solia ser millor fer-ho en forma de productes colonials que, un cop mercadejats aquí, acabarien d’arrodonir amb seguretat els guanys que s’havien expectat amb tota l'operació.

Una d'aquestes expedicions la varen organitzar el 1751 cinc socis, dos dels quals eren d’Olot i la resta de fora. Els socis olotins foren Jaume Serra i Igosa, i Rafel Bassols, i els altres Pere Joan Serra i Bernat Minguella, de Barcelona, amb Josep Troya d’Aiguafreda. D’aquests, Pere Joan Serra seria l’encarregat de viatjar fins a Buenos Aires, la destinació última dels gèneres que es volien negociar en aquelles terres. Això d’anar fins a Amèrica no era pas un bufar i fer ampolles, un anar i tornar, res d’això. Anar fins Amèrica volia dir una absència de les nostres terres de ben bé tres anys. En el benentès, és clar, que no hi hagués cap desgràcia en el trànsit marítim, ja que els naufragis eren a l'ordre del dia.

Pel que fa a aquesta societat, els gèneres que preveia embarcar en aquesta expedició eren tots ells sortits d’Olot. Els tractes que van fer els cinc socis foren senzills, malgrat puguin semblar més complexos del que foren. El total dels gèneres pujava a una mica més de mil lliures barceloneses. La totalitat dels gèneres la posaven els socis olotins, Serra i Igosa, i Bassols. Per tant, els altres tres socis de fora, el primer que havien de fer era pagar-los-en la meitat. A la pràctica resultava, doncs, que els olotins havien invertit pel 50 % de l’expedició, i els altres tres per l’altre 50 %. En conseqüència, dels guanys de l’expedició, la meitat se’ls repartirien Serra i Igosa, i Bassols, i l’altre meitat els altres tres socis. Em consta que els d’Olot tenien pactat que els beneficis se’ls repartirien a parts iguals entre ells dos; no sé quins tractes tenien els altres tres per repartir-se l’altra meitat dels guanys, com tampoc no he trobat la compensació que s’enduria Pere Joan Serra pel seu desplaçament a Amèrica i per les feines comercials en aquelles llunyanes terres.

La mercaderia, distribuïda en cinc fardells, estava formada per sis peces de drap, vuitanta-dues dotzenes de mitges d’estam i llana de diversos colors i qualitats, cinc dotzenes de guants per a home i per a dona, i cinquanta-cinc dotzenes de gorres fines de diversos colors. Tot –perdó per la reiteració– made in Olot.

Com que en aquells anys la monarquia borbònica seguia mantenint l'obligatorietat que els viatges cap a Amèrica sortissin del port de Cadis (la llibertat de comerç amb les colònies americanes no s'establí del tot fins a 1778), al nostre Pere Joan Serra li tocà emprendre el camí cap a aquesta ciutat. Atès que era home casat i ben casat, a la butxaca s’emportava l’autorització de la seva dona que el deixava anar a Amèrica, rubricat per un notari barceloní el 4 de setembre de 1751. Sense aquest requisit no el deixarien pas embarcar. Pels motius que fossin, el trajecte fins a Cadis el va fer seguint el llarg trajecte de l’interior, i no pas per mar. L’11 de setembre era a Lleida (encara hi era el dia 14), passà per Madrid en data indeterminada i el dia 11 d’octubre entrà a Cadis. Més d'un mes de viatge.

Un cop arribat a Cadis, era qüestió de no tenir cap mena de pressa. Més tràmits: s’havia de matricular al Consolat de Cadis, un altre document imprescindible sense el qual no podria exercir el comerç amb les colònies americanes, i com que aquesta inscripció requeria de gestions i paperassa, no hi quedà matriculat fins el 22 de febrer de 1752. Però tampoc no havia acabat. Encara quedava obtenir la llicència per embarcar-se, que li fou concedida el dia 6 de març. O sia, que es perdé el vaixell San Jorge que sortí de Cadis cap a Buenos Aires l’1 de desembre, i no fou a temps d’embarcar-se –afortunadament, com veurem més endavant– en el vaixell Nuestra Señora de la Esperanza (coneguda també com a l’Esperancita) que es féu a la mar el dia 14 de març. No sortien pas vaixells cap a Amèrica cada dos per tres, sinó molt de tant en tant, en expedicions preparades amb temps i conjuntades.

Mentre passaven els mesos a Cadis, Pere Joan Serra demanà als d’Olot que li enviessin més gènere, i s’oferí perquè si sabien d’algú més d’Olot que volgués enviar mercaderies a Amèrica pogués aprofitar els seus serveis. No em consta el resultat del seu oferiment. Tant per tant, calia optimitzar l’expedició, ja que un viatge tan llarg i durador per força havia de moure més interessos comercials que les simples mercaderies d'origen, altrament el negoci seria exigu o fins i tot ruïnós. A més, sols es concedien llicències d’embarcament als comerciants que manifestaven endur-se cap a Amèrica gèneres per un valor com a mínim de 300.000 maravedís de plata antiga.

Pere Joan Serra no pensava pas anar-hi sol, a Buenos Aires. Comptava que l'hi acompanyés Josep Troya, un nom que coincideix amb un dels socis del negoci. Podria ser que ho fos, o que es tractés d’un fill o familiar del mateix nom, ja que havia de viatjar a Buenos Aires sota la condició de “criat” del comerciant Pere Joan Serra. Hi havia normes molt rigoroses per evitar que als vaixells hi entressin polissons, de manera que calgué tramitar-ne la pertinent llicència, la qual, perquè no l’aprofités un altre, incloïa les seves senyes d’identitat a la manera com llavors es feia: “Joseph Troya, natural de la villa de Aguafría [Aiguafreda] en el Principado de Cathaluña, de treinta y nueve años de edad, de estatura regular, moreno, barba negra y zeja ancha, el qual me consta y juro es soltero”. Però ai! Quan s’acostà el dia de la veritat, el dia d’embarcar-se, Josep es posà greument malalt, i Pere Joan Serra s’hagué de buscar un altre criat. Fou Juan de la Corcha, el qual, segons la seva cèdula d’identitat, era “natural y vezino de esta ciudad [Cadis], de veinte y ocho años de edad, de estatura regular, delgado, moreno y con una cicatriz en la frente, el qual me consta y juro es soltero". Acreditar la circumstància de solter era molt important, per si més endavant, i en aquelles llunyanes terres, li venien ganes de casar-se, que no se saben mai les sorpreses de la vida.

Semblà que potser es podria sortir al mes d’abril, però finalment ho van fer el dia 23 de juny, embarcats ell, el criat i les mercaderies en la nau El Vigilante, amb destinació a Buenos Aires. Va ser un viatge d’uns vuitanta dies de navegació. El 10 de setembre de 1752 van arribar al port de Montevideo, si bé calgué esperar dos dies abans no se’ls permetés de baixar-hi, segurament per prevenció sanitària. L’endemà Pere Joan Serra creuà el Rio de la Plata i arribà a la Santíssima Trinitat (Buenos Aires). Feia un any que havia sortit de Catalunya. Només tocar terra a Montevideo, envià una carta als seus socis olotins, fent-lo avinent la seva feliç arribada a terra americana.

Passades unes setmanes, des de la Santíssima Trinitat (Buenos Aires) Pere Joan Serra va tornar a escriure als seus socis d’Olot, Jaume Serra i Igosa, i Rafel Bassols. Ara ho podia fer amb menys urgències, i s’esplaià en la descripció del viatge, que per a ell havia estat del tot benaventurós. La carta porta data del 18 d'octubre de 1752.

"Muy señores míos. Participo a Vms. mi arrivo a esta ciudad [Montevideo] que fue el día 10 del mes próximo passado de septiembre a las cinco de la tarde, con la maior felizidad como lo manifiesta aver tenido solo 79 días de navegación, yncluiendo en ellos dos de demora que tuvimos en Canarias durante la aguada que se hiso para más seguridad”. Es refereix a la provisió d’aigua potable que es va fer a les Canàries, abans d’emprendre la llarga travessa de l’oceà Atlàntic. Com que ara començava la part més perillosa, Pere Joan Serra narra la decisió de fer una festa a l’Assumpció de Maria perquè els protegís, festa que se celebrà el dia que es creuà el tròpic: “Se dispuso una solemne fiesta a Nuestra Señora de la Asumpcion, eligiéndola como protectora de la navela, que se executó al pasar el primer trópico [el tròpic de Càncer] con una sumptuosa missa cantada y sermón, música, procesión y repetidos tiros de artillería, manifestando cada uno particular devoción y regocijo”. Tot això en ple oceà.

Que la protecció de l'Assumpta no s'aturà, Pere Joan Serra ho tenia clar, el seu favor continuà en augment, “a vista de tan singulares favores como nos hiso disponiendo que pasásemos la línea [l’Equador] en término de cinco oras la víspera de su dichoso día [15 d’agost, festa de l’Assumpció], no parando en esto su divino amparo sino que para la víspera de su natividad gloriosa [8 de setembre] nos reservó el gusto deseado de descubrir la tierra, remunerándole con la dicha de dar fondo, y desembarcar en ella, el día de su dulcíssimo nombre [12 de setembre]. Merzedes ymponderables que publican tan superior poder, que llegó a extremo de conocerle, los discursos más limitados recaiendo lo referido sobre la felicidad de aver tenido en medio de los caniculares, un tiempo tan fresco, que llegó a nececitar de abrigo la tripulación para executar la maniobra. Dios sea alavado por todo y nos dé salud, para salir con vien de esta dependencia".

En contrast amb un viatge sembla ser –pel que ell explicà– del tot en pau, un cop a lloc Pere Joan Serra, li arribaren notícies de dos desastres marítims que havien passat no feia massa. I s’afanyà a incloure-les a la carta que enviava a Olot. El primer era el naufragi del vaixell Nuestra Señora de la Luz, un desastre força conegut, perquè transportava cap a Espanya unes importants quantitats de diners, or i plata que ja llavors, i fins a temps recents, temptaren a bussejadors per mirar de recuperar-ho. Heus aquí la descripció de la desventura d’aquest vaixell que els d’Olot llegiren de la ploma de Pere Joan Serra: La Luz havia sortit de Montevideo cap a Espanya l’1 de juliol, “quedándose en tierra el capitán con la gente del botte, y algunos pasageros, que todos eran en número de 24, con yntención de salir después a alcansar el navío mediante a ser mui corto el viento y no del todo favorable; llegó la noche y a su entrada le acometió el viento pampero con tanta fuerza, que le obligó a dar fondo con todas las áncoras para poder esperar la llegada del capitán, pero creciendo la borrasca, le rompió las amarras y sacándole hasta tres leguas de distancia, se mudó el viento al norte siempre con la misma fuerza, de suerte que sin poder resistir la intrepidés de las corrientes, se aterraron”, el vaixell s’obrí i acabà en naufragi. Alguna crònica antiga diu que hi morien 153 persones. Com que el vaixell s’enfonsà a no massa distància de terra, el governador de Montevideo mirà de seguida de mobilitzar uns busos per a salvar la riquesa que havia anat a parar al fons del mar, i alguna cosa se’n pogué treure. Això darrer Pere Joan Serra encara no ho podia saber en la data de la seva carta, sinó que més aviat era pessimista, perquè es comentaria a Buenos Aires que les monedes anaven en saques de cuir que segurament s’haurien desfet dins de l’aigua: “Ahora se trabaja en buscar la platta perdida, pero parece que no tendrá efecto la diligencia mediante el conciderarse ya podridos los cueros en que estava ensurronada, y ser aquella cituación mui fangosa y puede ya averse sumerjido".

L'altra naufragi de què parlà Pere Joan Serra en la seva carta als d’Olot fou el del vaixell Nuestra Señora de la Esperanza, aquell que havia sortit de Cadis el 14 de març cap a Buenos Aires, quan el nostre home havia estat entretingut amb la paperassa a fer en aquella ciutat. A diferència de l’anterior, aquest és un naufragi molt poc conegut i, per tant, pren relleu la detallada descripció que quedà recollida en aquesta carta: “La Esperanza padeció grande contrariedad en vientos, como se verifica por seis meses que tuvo de la navegación, en cuio tiempo consumió todos los víveres, llegando a estremo de echar el botte al agua para recojer una gaviotta que mataron, la qual repartieron cruda entre todos como pan vendito; esta miseria les obligó a acercarse a tierra frente a la Ysla de Lobos (80 leguas distante de esta ciudad) con el fin de buscar algún ganado para remediar su ambre”. El pas per la illa de los Lobos no els millorà la fortuna, perquè no hi trobaren aliment i a més els convingué de retornar ràpids a bord “por yr refrescando el viento, y hallarse fondeados solo con un anclotte, a cuia llegada apretó de suerte el mismo pampero”. Desnodrits i sense forces per a controlar el vaixell, “dejándose yr a la voluntad de Dios, arrivaron a la costa del Brasil, y a la entrada del Rio Grande naufragaron”. De tots els que hi anaven només aconseguiren de salvar-se el capità i 24 persones.

Vist tot això, bona raó tenia Pere Joan Serra per la bonança del seu viatge. Ara, però, un cop arribats a Buenos Aires, calia anar per feina, que al cap i a la fi era allí per fer-hi negocis. Però tot això ho deixava per una altra carta. La d’ara havia estat prou llarga. Així que tocava acomiadar-se dels seus receptors, amb el prec que s’acostessin, en nom seu, a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot: “suplan por mi ausencia una vizita al glorioso Sant Estevan, dedicándosela de mi parte”. De la major o menor fortuna que en tragueren els socis olotins d’aquesta expedició, res no en puc dir. La pista documental de Pere Joan Serra a Buenos Aires es perd al cap de poc, llevat de poder constatar que encara seguia instal·lat en aquelles terres un any després, on es trobà amb un altre agent comercial d'una nova expedició olotina. Res d'estrany això darrer, perquè, com deia al principi, en aquells anys centrals de la centúria, els comerciants d'Olot –una població que semblava tancada entre muntanyes– havien tingut prou valentia per fer-se presents al mercat americà.

dimecres, 14 de setembre del 2016

71. Vuit mestres olotins a les Escoles Pies del segle XVIII


Si no vaig errat, en el nomenclàtor d'Olot només hi ha un carrer dedicat a algun dels molts mestres que durant generacions i generacions han ajudat a pujar la mainada olotina, el de Manuel Roca, que era de Balaguer, i que ensenyà aquí entre 1871 i 1918 (amb el parèntesi del curs 1882-1883). Hi ha també l'avinguda d'Esteve Paluzie, però aquest a Olot no hi féu mai de mestre, i segurament que el seu nom es posà per ser autor de la primera història d'Olot. És bo que en el nomenclàtor es recordin escriptors, pintors, compositors i polítics, però que hi hagués algun mestre més seria tot un detall, en record dels mestres i professors que al llarg dels segles han instruït i acompanyat els menuts en el seu creixement, que és tant com dir el creixement d'Olot.

El primer mestre d’Olot conegut, o si més no la primera persona que sabem relacionada amb l'ensenyament a la vila, és Joan Maris, de 1508, que no era d'aquí, havia vingut de Foix. Hi ha publicada la llista dels mestres de llegir, escriure i comptar que actuaren a Olot durant el segle XVII (Xavier Puigvert, Els segles XVI i XVII, Quaderns d’Història d’Olot, Olot, 2010, p. 45) i tinc fet el mateix amb la dels mestres del segle XVIII, tant dels de primer ensenyament com dels de gramàtica i llatinitat (pitgeu aquí per accedir-hi). Ep, una observació: durant aquests segles, parlar de mestres d'ensenyament era parlar de mestre de nens i nois, tot en masculí, no pas de mestra ni de nenes. Les coses eren com eren i encara tardarien a canviar. La primera edició (1726-1739) del diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola reservava per a la definició de “maestro” "el que enseña los primeros rudimentos de leer, escribir y contar", mentre que la “maestra” era "la mujer que enseña a hacer labor a las niñas". I el mateix passa a la segona (1770-1783) i tercera edició (1791) d’aquest “Diccionario de la lengua castellana” (parèntesi: aquest diccionari oficial es titulà de la llengua "castellana" durant dos segles i no passà a dir-se de la llengua “española” fins a la seva 15 edició, la de 1925; sí, la que va sortir durant la dictadura de Primo de Rivera, ves per on).

Porto ara a aquí un grup de mestres nascuts a Olot en el segle XVIII, dels quals no se’n sol parlar, perquè no feren de mestre a la seva vila d'origen, sinó que actuaren com a tals en alguns dels set col·legis que llavors l'Escola Pia tenia oberts en d'altres poblacions de Catalunya. En una època en què aquest ofici no estava prou valorat, mal servei faríem si no poséssim en valor aquests vuit olotins que decidiren d’implicar-se personalment i de per vida en el món de l’ensenyament.

Anem a pams. A finals de 1728 l’ajuntament d’Olot havia pagat al regidor Pere M. Santaló onze lliures i quatre sous per les despeses i feina que havia tingut d’anar, amb un mosso i un matxo, fins a Vic i Moià, per gestions pròpies de la vila. Què se’ls havia perdut, als regidors olotins, en aquesta petita vila que els queia lluny del seu marc habitual de relacions? Lligant caps, és possible donar-hi resposta: a Moià hi havia un col·legi de l'Escola Pia (des de 1683) i en aquell moment els regidors olotins estaven mirant que aquest orde religiós també n’hi fundés un a Olot. L’anada a Moià no tindria altre objectiu que parlar amb els escolapis sobre com fer-ho. Consta que es van anar fent passos, i fins i tot s’arribaren a pactat les condicions per les quals l’Escola Pia assumiria l’ensenyament públic de la vila d’Olot. Ah! però per a tot això calia el permís de Madrid, i allí eren propicis a fer-se l'orni. Els regidors olotins volgueren conèixer la veu de l’experiència i, en aquell mateix any, es dirigiren per carta als regidors de Mataró, que feia molts d’anys que també intentaven posar col·legi escolapi a la seva vila, per preguntar-los què passava que no se'n sortien. Només conec la resposta dels de Mataró als d’Olot, en què ho atribuïen a la manca del permís reial, que no se sabia com desencallar: “Havent obtingut dits Pares [escolapis] exprés permís y consentiment de est ajuntament per dita nova fundació (…), assumint·se ells la solicitació, y logro del reial permís, ja may se ha pogut lograr aquest, sense haver pogut saber may la causa y motiu”. També els d'Olot feren gestions a Madrid, sense cap resultats, a trav-es del doctor Josep Joanetas, un possible olotí que feia de mestre de capella en una església de la capital. Els regidors olotins ho tornaren a intentar en va en els anys 1760-1761. L’actual col·legi dels escolapis ve de 1858. A Mataró tingueren més sort i aconseguiren fer-hi anar els escolapis el 1737.

L’Escola Pia era, en el segle XVIII, l’única corporació de caràcter supramunicipal dedicada exclusivament a l’ensenyament dels minyons. També els jesuïtes tenien col·legis, però ni en ells l’ensenyament era la seva dedicació específica, ni prestaven atenció a la mainada petita, als que començaven per les beceroles, sinó que, més selectes, en tot cas només es dedicaven a l'ensenyament dels estudis mitjans i superiors. I fora de l’aixopluc de l’Església, l’ensenyament públic estava a mans i mercè de cada ajuntament (si és que podia pagar-lo), el qual s’havia d’espavilar per trobar mestres bons i donar-los uns mínims d’indicacions. N’hi havia que creien que aquest sistema ja era bo, perquè així els regidors tenien el control de l’ensenyament i podien posar i treure mestres segons quin resultat donessin, però d’altres creien que, donades les circumstàncies, res millor que encomanar-ho a aquest únic organisme docent que llavors hi havia, i mirar que els escolapis fundessin a la seva població. Això els asseguraria un ensenyament graduat i complet, i amb diversos mestres, els quals, a més, havien fet promesa de dedicar-se tota la vida a l’ensenyament, i tot plegat nodrit amb l’experiència dels nombrosos col·legis que mantenien en molts països europeus.

Tot i que Olot, doncs, hagué de renunciar a poder tenir un col·legi d’escolapis a la vila i seguí organitzant-se ell mateix l’ensenyament, diversos olotins del segle XVIII (vuit en concret) volgueren entrar a formar part d’aquesta corporació religiosa i docent, i dedicar tota la seva vida a l’ensenyament dels minyons en alguns dels col·legis de l'Escola Pia de Catalunya. És impossible de poder saber quins foren els motius que els impulsaren a prendre aquesta decisió. En les poblacions on hi havia col·legi escolapi, era normal que alguns joves volguessin ingressar en aquest orde, que els era familiar, però aquest no era el cas dels olotins. El col·legi de Moià, el més proper a Olot, tenia internat (seminari, en deien llavors) i consta que alguns joves olotins hi havien anat a estudiar, potser aquest fet podria ser un dels vincles que podrien explicar-ho, però per força hi hauria d'haver més motivacions.

Abans de parlar d’ells, unes petites precisions per als que estiguin poc avesats amb això dels ordes religiosos. En primer lloc, d’aquests vuit, cinc foren clergues o “pares” i els altres tres "germans". Tots vuit eren religiosos (feren professió de pobresa, castedat i obediència, i compromís de vida comunitària), però els primers decidiren, a més, fer-se sacerdots i els altres no. Segona: quan es parla d’ingrés en un orde religiós, sol referir-se a la seva admissió al noviciat, al període de prova per veure si val per a la vida religiosa. Si el candidat ha estat trobat idoni, en un segon moment fa la seva professió religiosa. Tercera: a diferència d’altres ordes religiosos que vivien en convents (per exemple, els caputxins i els carmelites d’Olot), els escolapis feien vida en dependències del mateix col·legi, hi havia una identificació entre lloc de vida religiosa i lloc de treball. I quarta, pel vot d’obediència, el seu superior provincial els anava destinant a un o altre col·legi, segons les conveniències de cada moment, d'aquí la seva mobilitat.

El primer –cronològicament– d’aquests mestres escolapis olotins fou Domingo Cantalosella i Vilar, fill d’Esteve Cantalosella i de Maria Vilar. El seu pare tenia parada una botiga d’adrogueria, ofici que anirien seguint els seus hereus descendents. Domingo va ser batejat el 10 de juliol de 1712. Degué ingressar als escolapis en els primers anys de la dècada dels trenta, perquè la seva professió religiosa és de 1735. Dissortadament morí molt jove (als 27 anys), el 2 d’agost de 1740, quan era al col·legi de Puigcerdà. Diu una breu nota biogràfica seva redactada pels seus companys, que la causa de la mort va ser que un llamp li caigué al damunt. El magisteri, per tant, l’havia exercit poc temps, dedicat als alumnes petits, que és per on tots solien començar a fer classes.

Poc temps després que l’anterior, ingressà com a religiós a l’Escola Pia Andreu Navarro, fill d’Esteve Navarro, d’ofici corder, i de Magdalena. Havia estat batejat a Olot el 17 de març de 1716. La seva professió religiosa la féu el 1737 i fou germà. Casualment com el seu predecessor, també va morir jove (als 25 anys) i al col·legi de Puigcerdà, el 20 de juny de 1741, després de patir un còlic nefrític agreujat per una pleuresia. El poc temps que pogué dedicar a l’ensenyament el dedicà als alumnes menuts. 

Escrit cal·ligràfic fet a mà, de Pere Roure
Del tercer dels escolapis olotins se'n poden dir més coses. Es tracta de Pere Roure, fill de Joan Pere Roure menor, d’ofici corder, i de Teresa. Va ser batejat el 22 de juny de 1722. Just acabats de fets els 16 anys, va entrar al noviciat dels escolapis, el 29 de juny de 1738. A l’any següent professà els vots. El seu pas pels col·legis escolapis de Catalunya es pot seguir només fragmentàriament. El 1745 va haver-hi un intent d’obrir col·legi escolapi a Lleida, i Pere Roure hi va ser enviat a ensenyar-hi les primeres lletres, però finalment la fundació lleidatana fracassà i el destinaren al col·legi d’Igualada. En els anys 1755-1756 feia de mestre al col·legi de Mataró, i el 1759 altre cop al d’Igualada. D’aquest any la tradició dins dels escolapis recull les seves habilitats com a cal·lígraf. Es diu que, quan el 1759 Carles III, acabat de ser elegit rei, arribà per mar a Barcelona des de Nàpols i emprengué el camí cap a Madrid, al seu pas per Igualada li presentaren un escrit fet per Pere Roure. Estava realitzat a mà, però amb una cal·ligrafia que imitava la lletra d’impremta, i era tan ben fet i amb tanta precisió, que el rei dubtà de si aquell escrit era fet per una impremta en lloc d'haver-se escrit amb ploma. La veritat és que la crònica impresa que es féu del desplaçament de Carles III per terres catalanes, al seu pas per Igualada, el 21 d’octubre, de tot això no en diu res. L’habilitat cal·ligràfica de Pere Roure, però, està acreditada.  Acompanyo aquestes línies d’un escrit que adreçà a Roma, al pare general dels escolapis, amb una ornamentació inicial de bell traç, i unes línies d'escrit fet a tall de lletra d’impremta, d’una innegable perfecció, sabent que està fet a mà. El 1760 fou nomenat rector del col·legi escolapi de Moià. Aquest càrrec suposava assumir, a nivell local, totes les responsabilitats del col·legi i de la comunitat de religiosos que el portava. Després tornà a passar al col·legi d’Igualada, del que en fou nomenat rector el 28 de maig de 1775. Cessà com a tal el 1778, però seguí residint en aquest col·legi fins a la seva mort, el 29 de novembre de 1785.

Abdó Basseya i Anglada havia estat batejat a Olot el 17 de juliol de 1714. Era fill d’Esteve Basseya i de la seva segona muller Maria Rosa Anglada. El cognom és de grafia variable, a vegades apareix escrit Basea. El seu pare era un notable cirurgià. Ingressà a l’Escola Pia, on professà els vots entre 1740 o 1741, i es quedà en la condició de germà. La seva aportació als col·legis d’escolapis no fou pròpiament com a mestre, sinó en el que avui en diríem “personal no docent”. Entre altres coses, s’ocupava de recollir almoines que ajudessin a la gratuïtat dels col·legis escolapis. El 1760, mentre era a casa dels seus familiars d'Olot, emmalaltí d’un atac d’hidropèsia, de la que en morí el dia 12 de novembre. La comunitat de preveres de Sant Esteve d’Olot i les confraries de la vila assistiren al seu darrer combregar.

Un dels fills dels famosos apotecaris olotins Bolòs també volgué fer-se escolapi. Es tracta d’Ignasi Bolòs i Ferrussola, fill de Miquel Bolòs i Vilar, i d’Anna Rosa Ferrussola, batejat el 16 d’octubre de 1723. Entrà al noviciat de l’Escola Pia cap a 1746 o 1747, i hi professà de religiós el 1751. Tot i que en un principi pensava ordenar-se de sacerdot, finalment preferí romandre en l’estat de germà i fou administrador d’alguns col·legis, on també féu tasques de cuiner. El 1754 el seu pare va fer un codicil a l'anterior testament de 1739. En aquest codicil va revocar “lo llegat que ab dit mon testament tenia fet al dir Rnt. Dr. Joan Bolòs, y a Ignasi Bolòs, vuy hermano profés de la Escola Pia, mos fills, als quals sols dexo sinch sous per dret de institució, attès se trovan acomodats”. Joan era prevere i domer de Montagut i tenia les seves rendes; no passava així amb Ignasi, perquè formava part d’un orde religiós, però tampoc no li havia de mancar de res, no calia que el pare en fes previsions, ja que era a l’Escola Pia a qui correspondria de sustentar-lo. Va morir estant al col·legi escolapi de Mataró, el 13 de juliol de 1761.

Llorenç Serra i Masmitjà va néixer a Olot el 22 de febrer de 1746 i fou batejat aquell mateix dia. Era fill de Mateu Serra, blanquer, i de Magdalena Masmitjà. Ingressà a l’Escola Pia el 4 d’octubre de 1762, i dos anys després hi professà. Serra apuntà cap a l’ensenyament dels alumnes més grans, ja que fou professor de gramàtica. Degué passar per diversos col·legis, però només sé dir els de Mataró (entre els anys 1766-1778), Balaguer i Oliana. En aquest darrer col·legi ja hi era al menys des de 1780, quan se li encomanà la direcció dels estudis de filosofia i teologia dels joves escolapis. D’aquesta docència ens en queda un fullet imprès, una mostra dels exercicis d’erudició que els alumnes feien públicament per demostrar els avenços en el seu ensenyament. Porta per títol: Propositiones ex sacra theologia ad mentem Angelici Praeceptoris, quas propugnavit publice P. Ludovicus Barberí a S. Teresia e Scholis Piis sub praesidio P. LAURENTII SERRA a S. Stephano ejusdem Ordinis S. Theologiae Profesoris. Propugnabuntur Oliane in templo B.M. Angelorum ejusdem Ordinis diebus [ ] et [ ] mensis [ ] anni 1790 hora pomeridiana, Mataró, Joan Abadal, [1790], 32 p. El 1787 fou nomenat rector d’aquest col·legi d’Oliana, càrrec que exercí fins a la seva mort, el 20 de febrer de 1792.

Lluís Barberí i Roca. És el nom de l’alumne que apareixia en l’imprès que acabo de citar dels exercicis de teologia presidits per l'escolapi Llorenç Serra. També era olotí, hi havia nascut el 23 d’octubre de 1764 i el mateix dia havia estat batejat. Era fill de Miquel Barberí, paraire, i de Teresa Roca. Directament no tenien a veure amb els serien coneguts courers i campaners olotins Barberí, eren una altra branca. Lluís Barberí ingressà a l’Escola Pia el 14 de març de 1781 i hi professà el 19 de març de l’any següent. Com a estudiant, a més de la ja esmentada sessió acadèmica de 1790 al col·legi d’Oliana, sabem d’uns altres exercicis públics anteriors, de 1787, en els que participà quan estudiava filosofia al col·legi escolapi de Mataró. També se n’imprimí un fullet, on el seu nom apareix en la llista dels cinc alumnes que hi prengueren part: Thomisticae philosophiae conclusiones, quas in templo Sanctae Annae Mataronensi propugnabant publice alumni Schol. Piar. Cl. LUDOVICUS BARBERÍ a Sancta Theresia, cler. Josephus Roma a Christo, cler. Faustus Abril a Sancto Josepho, cler. Ioannes Chrysostomus Junoy a S. Paulo, D. Josephus Barnola et Fortúñ, hora quarta pomeridiana, diebus 16, 17 et 18 junii 1787. Patrono Michaële Busqué a S. Maria ejusdem instituti, philosophiae professore, Mataró, Joan Abadal, [1787], 20 p. Gran part de la seva docència la féu als col·legis escolapis de Solsona i de Mataró. Morí en el de Moià, l’1 d’agost de 1830. Del pare Barberí se sap de la seva dedicació a l’ensenyament de la gramàtica, però on va guanyar-se fama fou en l’ensenyament de la filosofia, imprescindible per als alumnes que després volien entrar a la universitat (dels estudis de filosofia deriva l’actual batxillerat). També en l’ensenyament de la teologia, que impartia als escolapis joves que es preparaven per al sacerdoci. D’aquesta seva especialització docent ens n’han arribat quatre impresos, que no apareixen mai esmentats en les bibliografies d’autors olotins. Són:

Pueritiae et adolescentiae institutio firmissimum reipub. praesidium. Oratio habita a D. Ignatio Brach et Perelló rhetorices, poëseosque auditore et collegâ in Scholis Piis Coelsonen. In publica contestatione de catechismo, pro communi christianae reip. bono adornato. Ab Illmo, et Revmo. D.D. Raphäele Lassàla et Locèla, Episcopo Coelsonen. etc. etc. Die XXIX septembris anni MDCCXCI, Barcelona, Tip. Carles Gibert, [1791], 12 p. [atribuït al pare Barberí]. 

Philosophica adserta viro catholico ac religioso valde dignissima, quae in templo Sanctae Annae Mataronensi ab objectis publicè vindicabant alumni Scholarum Piarum clericus Antonius Falp a Jesu, clericus Andreas Sala a S. Georgio, clericus Guillelmus Melciol a S. Joanne Baptista, D. Franciscus Collet, hora 3 pomeridiana, diebus 7 & 8 junuarii anni 1796. Patrono P. LUDOVICO BARBERÍ a S. Theresia ejusdem instituti philosophiae professore, Mataró, Joan Abadal, [1796], 28 p.

Propositiones theologicae, dogmaticae, polemicae, scholastichae, historichae ad mentem SS. Doctorum Augustini et Thomae, quas in templo Sanctae Annae Mataronensi ab ojectionibus publice vindicabunt alumni Scholarum Piarum cler. Thomas Buixeras a Sancta Paula die II, cler. Jos. Calas. Ferrer a SS. Nom. Mariae die II mensis junii an. MDCCC, hora IV pomeridiana, ipsis adsidente P. LUDOVICO BARBERÍ a Sancta Theresia, ejusdem instituti sacr. theologiae et philosophiae professore, Mataró, Joan Abadal, [1800], 38 p.

Positiones logicae, physicae, metaphysicae, quas in Mataronensi Scholarum Piarum collegio publicae exhibent disputationi cler. Raymundus Rivera a Sancto Vicentio, D. Franciscus Vilardebó et Valls, D. Laurentius Novell et Bori, diebus 7 & 8 mensis octobris anni MDCCCI. Ipsis adsidente P. LUDOVICO BARBERÍ a Sancta Theresia, ejusdem instituti philosophiae ac theologiae professore, Mataró, J. Abadal., [1801], 27 p.

El vuitè i darrer dels mestres escolapis del segle XVIII naturals d’Olot fou Salvador Masmitjà i Feixas. Havia nascut l’1 de març de 1767 i se’l batejà al dia següent. Era fill de Miquel Masmitjà, pintor (en aquell temps, equivalia a artista pintor), i de Maria Feixas. Cap als 17 o 18 anys ingressà a l’Escola Pia i féu la seva professió el 1786. El 1790 estudiava filosofia al col·legi de Mataró, com testimonia un altre imprès d’actes acadèmics, d’aquell any: Propositiones philosophicae e veteribus, et recentioribus philosophis excerptae, quas publico certamine propugnandas suscipiunt clerici Scholarum Piarum Ignatius Vidal a S. Petro, SALVATOR MASMITJÁ a S. Michaële et cives Mataronenses Joachim Simon et Quintana, Iosephus Calasanctius Tuñí et Font, sub praesidio P. Augustini Espina a S. Hipolyto, in Scholis Piis philosophiae professoris, in templo Sanctae Annae PP. Scholarum Piarum civitatis Mataronensis, diebus [14] et [15] mensis maii anni 1790, hora [3] pomeridiana, Mataró, Joan. Abadal, [1790], 24 p. Un cop acabada la carrera, es dedicà a l’ensenyament dels menuts i a les classes d’artimètica. Morí al col·legi de Puigcerdà amb només trenta anys, el 12 d’octubre de 1797.

dilluns, 27 de juny del 2016

70. Gel al pic de l'estiu: els pous del glaç d'Olot al primer terç del S. XVIII



Poder disposar de glaç en tot temps i, en especial, en els calorosos mesos de l’estiu (que és quan va millor), en el segle XVIII era un petit luxe perfectament permès a una part de la població. No és que hi haguessin màquines capaces de fabricar-ne, com passa ara, sinó que era la simple aplicació, en aquest camp, de la vella faula de la formiga i la cigala, aquella que aconsellava la previsió formigueta d’aplegar el necessari durant l’època d’abundor, per tenir-ne quan anessin maldades, en contrast amb el fer de la cigala, que, per passar-s’ho més bé del compte en l’època dels fruits, patia les mancances de l’època improductiva. Així de senzill era el secret per poder tenir glaç a l'estiu: guardar-lo ben guardat a l’hivern, que és quan la naturalesa ens dóna la neu o el glaç. I on es guardava perquè es mantingués fins a l'estiu? En els anomenats  “pous del glaç”, unes instal·lacions soterrades, fora de l'acció del sol i la calor. A Olot tenim el carrer del Pou del Glaç, un nom posat per l’ajuntament el 1951 (així, en català en plena època franquista!) “por ser precisamente en aquel lugar donde existía el antiguo Pou de Glaç”, deia l'acta municipal. D’aquest pou avui dia no en queda res, però a la Garrotxa encara són de bon visitar els que hi hagué a Argelaguer, a Sant Feliu de Pallerols i ben segur que algun més que ara no em ve a la memòria.

Començant per allò més necessari abans de tractar el que és superflu, cal dir que el glaç tenia un ús terapèutic per al dolor i les inflamacions, una bona raó per mirar de poder-ne disposar durant tot l’any. El 1725 l’ajuntament d’Olot, atenent una súplica del superior del convent de pares caputxins, s’avingué a “satisfer lo glas se a pres per los malalts y algun dia per alívio de la Comunitat” durant l’any anterior, en el que havien consumit 529 lliures de glaç. A dos diners la lliura de glaç, resultaren a pagar 4 lliures, 8 sous i 2 diners. Però el seu principal ús era, com ja apuntava el superior dels caputxins amb això de l’alívio de la comunitat, per a mitigar les calors de l’estiu amb una bona beguda fresca o per a qualsevol moment de l’any. El glaç esdevenia així un producte valorat. El 1714 els cònsols d’Olot, ja sota l’obediència de Felip V, en remeteren al comte de Fiennes (comandant de l’exèrcit borbònic a tota la zona de l’Empordà, Garrotxa i voltants de Girona), que es trobava a Sant Feliu de Pallerols, “attès que dits señors cònsols tingueren intelligència serà del agrado de dit señor compte de Frinas [Fiennes] lo donar·li la subsistència del glas per son servey. El subministrament del glaç era a Olot un arrendament municipal i una de les condicions de l’arrendament unia el seu caràcter de monopoli amb el que dèiem de la beguda fresca: segons les condicions de l'arrendament de 1718, “los hostalers y altres personas que pagant donaran a menjar y bèurer seran tinguts y obligats sempre y en tot temps anar a comprar tot lo glas y neu hauran menester, en casa del dit arrendatari y no en altre part. I encara més: tots els olotins també restaven obligats a comprar el glaç a aquest arrendatari, però en cas de celebracions de casaments i altres per l’estil (per part només, és clar, de la gent que s’ho pogués pagar), l’ús del glaç passava a ser tan extens, que llavors es feia excepció al monopoli de venda de glaç i es permetia que en “los temps de noces, esposalles o altres dias en què tindran molta gent forastera” era lícit als particulars “anar a comprar lo glas o neu en gros en altres parts fora de dita vila y terme per llur gasto y no més".

Alguns pous funcionaven només com a nevera, com a dipòsit on preservar i emmagatzemar la neu o el glaç que es baixava de la part alta de les muntanyes. Podria ser aquest el cas del pou d’Argelaguer. El 1702 dos traginers de Besalú, Rafel Cruset i Joan Manyalich, reberen l’encàrrec del botiguer banyolí Miquel Pelagrí de portar-li cada dia a Banyoles, des d’Argelaguer, quatre càrregues de neu, que els traginers rebrien a la vegada dels que la portaven a Argelaguer: “así com los altres traginers qui la aportan a Argelaguer las dexaran, ells las carregaran”. Aquestes quatre càrregues diàries de neu les servirien “fins a Nostra Sra. de Agost lo menos, y si després se ha menester, ells tingan sempre la fatiga conforme ab thenor del present los ho dono, comensant lo primer de juny”. Segurament que la neu o el glaç la deurien transportar de nit o matinada per evitar-ne pèrdues, com també es feia amb el peix que venia de la marina, perquè no es fes malbé amb el sol del migdia.
Portadors de glaç als Pirineus (postal francesa)

Però els pous d'Olot, com corresponia a un territori fred, eren complets, constaven de font, bassa i pou. Durant l’hivern la bassa s’omplia d’aigua, que es deixava a mercè de les baixes temperatures de la nit perquè es glacés. Aquest glaç, fraccionat amb blocs, era després portat a l’interior del pou per ser guardat, i les basses es tornaven a omplir per repetir l'operació totes les vegades que el fred ho permetés. El glaç, per tant, no venia de fora, sinó que es produïa in situ, aprofitant el fred natural de l’hivern. Podia donar-se el cas que durant l’estiu s’acabés el glaç, potser perquè l’hivern anterior hagués estat massa benigne i se n’hagués pogut fer poc. En aquest cas, sí que també a Olot s’havia de recórrer a fer-lo portar de fora. A l’octubre de 1707 Jaume Mirambell, de Camprodon, féu fer una certificació notarial conforme havia portat i descarregat davant de la casa del botiguer olotí Miquel Germà (un dels arrendataris en aquell any del dret de vendre neu o glaç) “dos càrregas de neu lo dia present, de pes de vint y una roba y mitja, la qual és estada pesada per Antoni Barrio àlies Sabater, treballador de dita vila, la qual neu deixo devant de la porta de la botiga ahont se ven dita neu, per no aver·la volguda rèbrer aquesta lo dit Miquel Germà”. Es veu que aquell deuria haver estat un any d’hivern amb poques nits glaçadores, perquè els arrendataris olotins havien encarregat a Josep Mirambell que portés un total de 400 càrregues de neu, però el 5 d’agost li havien dit que no en portés més, i d'aquí que acabessin renyits i amb plet. Un altre any en què consta que escassejà el gel fou el 1728. Segons la inspecció que es féu al pou de la vila, a ple mes d'agost només hi havia uns 350 quintars de gel, una quantitat que, "segun la diminución que hemos experimentado que haze el hielo de dicho pozo y consumon [consumición] de dicha villa no serán bastantes dichos trescientos sinquenta quintales de hielo para el abasto y provisión de la referida villa" pels tres mesos i mig que encara havia de durar el subministrament de gel, "y que faltará hielo en dicha villa".

En l'inici del segle XVIII, Olot tenia basses i pous de glaç per partida doble, hi havia un pou a cada un dels extrems oriental i occidental de la vila. El de la banda de llevant era conegut com el pou de Parrinet, perquè havia estat fet per Esteve Parrinet abans de 1638 i després havia passat al seu fill Iu Parrinet, fill d’Esteve Parrinet (un i altre amb títol de burgesos). Aquest, el 1671, per a poder fer front a diversos censals que tenia carregats, es va vendre bassa i pou a l’ajuntament d’Olot per 700 lliures barcelonines. Bassa i pou eren al final del carrer dels Valls Vells, o Palau, al dessota d’un hort propi d’Esteve Bassols, just abans del carreró i portal de Sant Bernat. La seva situació en aquest lloc no era aleatòria, atès que fins aquí arribava la conducció d’aigua que, venint de Sant Roc, creuava la vila per subministrar les diverses fonts públiques que hi havia en el seu trajecte. Sense aigua no hi hagués pogut haver basses de gel. Un cop aquí l’aigua encara acabava de tenir algun altre ús, com indica la concessió que el 1711 obtingué Ramon Albert i Camps perquè “puga prèndrer la aygua clara y límpia de la bassa del pou del glas” amb destinació a una seva adobaria acabada d’estrenar en aquest lloc, i també perquè pogués “prèndrer una part de aygua pera regar lo hort”. A l’entrada del segle XVIII els cònsols es queixaren que els Bassols havien alçat l'hort que hi tenien a tocar i apujada una paret, "per la qual causa resta la present universitat [el comú d'Olot] perjudicada per no bàtrer·la los ayres com de antes feya, y impedeix lo glassar·se la aygua de dita bassa", i els hi feren enderrocar i tornar a l'estat anterior.

La veritat, però, és que aquesta bassa i pou es trobaven en un estat força deteriorat, que exigia continuades reparacions i era, per tant, un mal negoci. Tant, que el 1714 els cònsols olotins es proposaren de treure-s’ho de sobre i vendre-s’ho en encant públic a qui n’oferís un major preu. Però per algun motiu o altre, la cosa s’encallà, com també passà en un nou intent de venda fet a l’any següent. Segons com, anà bé que no s’ho venguessin, perquè quan el 1723 la bassa de l’altre pou de glaç, el de la banda d’occident (que era el que funcionava regularment), hagué de parar-se perquè perdia aigua, el pou de Parrinet es tornà a fer servir transitòriament. Tot i això, la seva inutilitat general mantingué activa la voluntat de mirar de vendre-s’ho, gestions que es tornaren a emprendre el 1724. Deuria haver-hi algun problema de permisos, ja que d’ençà del Decret de Nova Planta, els ajuntaments tenien molt restringida la seva autonomia pel que feia a operacions de caire econòmic. El 1729 acordaren d’escriure al síndic que l’ajuntament olotí tenia a Barcelona perquè consultés “ab lo Sr. Dn. Anton Serra y Portell si la universitat pot vèndrer ab decret del Sr. Abat lo terreno de la antigua bassa del glas en la horta del camp de Sant Bernat”. La cosa acabà a la Reial Audiència i d’aquí al rei, que finalment ho autoritzà per un decret amb data del 13 de juliol de 1732. El terreny fou parcel·lat i venut en pública subhasta amb la condició que s'hi construïssin cases.

L'altra bassa i pou del glaç era a la banda de ponent, fora del recinte de la vila, entre el convent dels caputxins i el mas Closells, per on també passava la conducció subterrània de l’aigua que venia de Sant Roc, abans d’entrar en el recinte urbà. En els textos d’inici del segle XVIII apareix denominat com a pou de Figuerola, perquè tenia el seu origen al 1636, quan el negociant Magí Figuerola i els amos del mas Closells pactaren l'edificació d'unes basses per a glaçar aigua a tocar del mas, però desconec quan i com passà a mans municipals. A partir de la venda i cessament d’activitat del de Parrinet, el pou de Figuerola quedà simplement com a “pou de glaç de la vila” o en tot cas amb una referència a Closells, pel mas i per la font d’on li provenia l’aigua. En els arrendaments d’aquest pou, se’l situava “devant la casa del mas Clusells”. Possiblement la referència ho fos respecte de les basses, de les que en un altre document més tardà, de 1753, se’ns diu que eren “contíguas al mas Closells”, proveïdes d’aigua “de la que raja dels dos abauradors o picas de la font dita dels Closells, que se troba apegada a la paret de la hera de dit mas Closells”.

Pel que fa al pou, l’únic mapa que hi ha sobre part del terme d’Olot al segle XVIII, elaborat a ull a la segona meitat de segle com a auxili d’una disputa de termes entre Olot i les Preses, és també l’únic en el que s’hi inclou el pou del glaç, que quedà dibuixat entre el mas Closells i el convent del caputxins, cap a la banda d’aquest. En canvi, el pla que es va fer de l’entorn d’aquest convent el 1725, en vistes a la construcció d’unes casernes a migdia, no en fa esment, més enllà de marcar per aquesta banda una “font” (lletra A), que deu correspondre a la de Closells. Ara bé, modernament, a l’abril de 1984, mentre es feien obres en el solar de l’antic taller Alot, a prop de la cantonada entre els carrers del mas Closells i el dels Reis Catòlics, va quedar al descobert aquest pou del glaç. Es trobà a uns tres metres per sota de l’actual nivell del carrer. 
Mapa segona meitat s. XVIII, on hi ha representat el pou del glaç (núm. 5)
Els caputxins. Angle inferior, A: "Fuente" (1725?)

Segons la mesura que se’n féu, tenia 8 metres de diàmetre i 7 de fondària. Les obres prosseguiren i el pou quedà enterrat al dessota de l’edifici de pisos que s’hi estava construint. No sé pas que se’n fes cap planta topogràfica ni que se n’explorés el seu entorn. Malauradament, doncs, només ens en queden les fotografies que en van treure Josep M. Dou (publicada a Olot en el transcurs del temps, editat per Miquel Plana el desembre d’aquell mateix any, fotografia núm. 84) i Pep Roura (al setmanari La Comarca d’Olot, núm. 266, 17 de maig de 1984, p. 7).

Es considerava que aquest era un bon pou del glaç. Mentre que en el de Parrinet s’havia experimentat que alguna vegada el glaç “se és consumit o fos en dit pou” (1714), pel que fa al de Closells, tres testimonis afirmaren el 1730, que aquest altre pou es trobava “en terreno muy apto por la singular circunstancia que tiene de absorberse toda la agua que hecha el hielo, que no creen que en el Principado de Cataluña se halla otro”. Sigui o no sigui una exageració, el cert és que l’ajuntament se centrà en aquest pou i bassa, i més a partir del moment en què es determinà la venda del pou de Parrinet. El 1724 es pensà a ampliar la bassa, perquè portaven uns anys d’hiverns poc rigorosos, en els que “lo fret per glassar dura pochs dias”, uns dies que es podrien aprofitar millor si la bassa fos de major extensió. Però deu dies després els regidors trobaren més convenient no pas ampliar la bassa, sinó construir-n’hi una segona que, juntament amb la vella, encara sumaria molta més superfície per embassar i glaçar. Deien que “per umplir lo pou és casi necessari que glasse dos mesos”, mentre que amb dues basses, encara que no glacés tant de temps “se creu que tots los anys se umplirà lo pou y de esta manera no se haurà de anar a cercar neu a la montanya”, un fet, aquest darrer, que disminuïda els beneficis que el municipi treia de l’arrendament del pou. Aquesta nova bassa s’havia de construir “a la part de la porta del dit pou y a la part de solixent cerca lo convent dels PP. Caputxins”, en un terreny que es compraria a Vicenç Pla, pagès i senyor útil del mas Closells. 
El pou al descobert (foto Dou), i alterat per les obres (foto Roura), 1984

La nova bassa es va projectar amb una amplària de cinc canes per una llargària de 65 canes. De la seva construcció se n’encarregaren els mestres de cases Pere Valls i Joan Valls. Les condicions amb les que es pactà l’obra ens aporten algunes indicacions tècniques sobre aquesta mena de basses: en el seu fons, primer s’hi havia de posar “un palm de argila bona ben picada”, al damunt d’aquesta, “bon morter, de tal manera que quede dit sòl ben amorterat”, i, finalment, “a demunt de dita bassa haurà de posar rajols ben cuyts”. Pel que fa a la paret de la bassa, s’havia de tenir especial cura a la banda de l’interior, en la que “tota la pedra de dins de dita bassa que tocarà la aygua hauran de ser unas pedras que junten bé”. Com a construcció auxiliar, haurien de fer “un poador al cap de val de dita bassa y cerca la porta del dit pou, com lo de la altre bassa, a fi y effecte que ab las ganstellas pugan empoar ab major facilitat”. Pocs mesos després es va fer enfondir el pou dotze pams, una feina que s’encomanà als també mestres de cases Pere Almoyneria i Esteve Valls. Aquests dotze pams de més profunditat, haurien d’estar fets “a plom y ab tota igualtat ab la paret que de present té lo mateix pou, advertint que en cas fos gredós lo terreno o sòl, en eix cas dega construir paret de pedra y cals també a plom".

L'arrendament d'aquest pou del glaç, que comportava el monopoli a tota la vila i terme de la venda de glaç, era un dels ingressos o emoluments que tenia el municipi, al costat de l’arrendament d’altres drets, com el vi i tavernes, el peix, el pallol de grans, etc. La imposició de la neu i el glaç venia de 1612. Una mica més de cent anys després, el 1716, en resposta a unes preguntes formulades per José Patiño de cara a la introducció del cadastre, l’ajuntament d’Olot calculava en unes 400 lliures el rèdit que li donava l’arrendament del dret i pous del glaç. Es feia per quatre anys (des del primer de desembre del primer any, fins al darrer dia de novembre de l’any final) a qui n'hagués ofert un major preu. Si ens atenem als pactes signats el 1718 entre l’ajuntament i qui en resultà arrendatari, el fuster Bonaventura Plana, dels quals n’he fet algun esment a l’inici, aquest restava obligat a “tenir provisió de neu o glas en la present vila, y vèndrer aquell cada any des del dia quinze del mes de mars inclusive fins lo dia trenta y últim del mes de novembre també inclussive, als habitants en dita vila y terme, y en totas occasions li·n demanaran, tant de dia com de nit, a rahó de dos diners moneda barcelonesa per cada lliura”. En correspondència, “ninguna persona en la present vila y terme podrà ni li serà lícit vèndrer glas o neu en dita vila y terme, sinó sols dit arrendatari”. Com que ja se sap que el temps del cel fa el que vol, en el contracte es preveia que si s’esdevingués “que per ocasió dels infortunis dels ayres no se podrà poar glas o neu en lo sobredit pou o altres circumvehins, y per dita causa haurà de anar cercar lo glas o neu a la montanya”, en aquest cas el podria vendre a quatre diners la lliura. La diferència entre el que obtingués de la venda a la menuda i la quantitat promesa de donar a l’ajuntament, era el guany que n'obtenia l'arrendatari.

*   *   *

Durant tot el segle XVIII i entrat en el següent, el pou del glaç segueix essent una constant en la documentació municipal, sigui a través de la cadència dels arrendaments, o pel continuat manteniment que se n’havia de fer. Alguna vegada el pou del glaç pren inclús un aire tràgic, com el 4 de febrer de 1753, a ple hivern, en què corregué la notícia d'haver “trobat morta en una de las bassas de glas de esta vila” a Elena Pont, Déu se n’hagi apiadat. La proximitat de les basses al mas Closells fou també una constant de notícies per l’interès que tenia Pere Màrtir Pla i Closells d’aprofitar l’aigua de la font per al seu hort, en detriment de les necessitats de les basses del pou del glaç, fins al punt que el 21 de setembre de 1753 s’hagué de signar la pau entre uns i altres mitjançant una concòrdia, la qual, però, temps a venir no acabà de solucionar les desavinences i fins i tot el 1786 s’anà a plet No he seguit les vicissituds del pou del glaç olotí en el segle XIX. Curiosament, el primer historiador local, Esteve Paluzie, no en parla en la seva obra Olot, su comarca, sus extinguidos volcanes… de 1860, si no és per dir que a Olot per refrescar a l’estiu no li cal més que la fredor de les aigües de les seves fonts: “En lo más riguroso del estío recrean el cuerpo con su bebida, sin que se tenga necesidad de la nieve para enfriarla, antes al contrario, de ella [l'aigua] se sirven los naturales para refrescar los líquidos". Com a Olot, enlloc.

Text revisat el novembre de 2019.