Ja se sap que l'il·lustre músic Antoni Soler i Ramos (1729-1783) és olotí, i també que ho és per atzar. El seu pare, Mateu Soler, era músic del regiment de Dragons de Numància i en aquells temps els regiments no tenien una caserna fixa, sinó que es desplaçaven pel territori, amb llargues estades en determinades poblacions que s’esqueien al seu pas. Els oficials i, pel que es veu, els músics, feien seguir la família sencera, i vet aquí que a primers de desembre de 1729, quan, precisament, el regiment era a Olot, va escaure’s que l’esposa del músic, Teresa Ramos, va posar-se de part. La nova criatura va ser batejada a l’església de Sant Esteve d’Olot el dia 3 de desembre. Hi ha temporades en què als registres de baptismes, el mossèn que en feia la inscripció hi feia constar si la criatura havia “nat avui”, o “nat ahir”, però precisament en aquests anys aquesta precisió no hi és, i no hi ha més remei que cenyir-se a la data del baptisme (al cap i a la fi, solien batejar-se el mateix dia o a més tardar l’endemà del naixement). Tampoc no hi consten els avis paterns i materns, com es féu més endavant. Per això hem de suposar que el nom d’Antoni li va ser posat en atenció al seu padrí de baptisme, Antonio Zúñiga, alferes de la companyia coronela del regiment.
Això de transitar tropes per les poblacions era una enutjosa extorsió, perquè se’ls havia de donar allotjament, i habitualment no hi havia més remei que fer-ho en les cases particulars. A Olot, el 1725 havien projectat fer una caserna a tocar d’on ara hi ha la plaça Clarà (llavors hi havia el convent dels caputxins) que permetés als seus habitants deslliurar-se de tenir soldats a casa, però quedà en no res. Van optar per llogar alguna casa desocupada on poguessin posar-s’hi els estables dels cavalls i els dormitoris de la tropa. El desembre de 1729 es tenia llogada per a aquest fi la casa que Miquel Arquer tenia al carrer de l’Aigua. Com que més que parlar de tropa ens interessa parlar de música, faig saber que aquest tal Miquel Arquer era d’ofici “mestre de corda de viola”, és a dir, que dels budells dels animals sacrificats a l’escorxador en sabia preparar les cordes que els músics utilitzarien en els seus instruments.
Quant de temps s'estigueren a Olot el petitó Antoni Soler i els seus pares? No sé dir-ho, perquè no existeixen registres del pas de tropes per Olot, i només indirectament (per alguns pagaments de serveis a l’exèrcit que fa l’ajuntament, per exemple) se’n pot anar seguint la seva seqüència. Vet aquí, però, que el músic mestre de capella de l’església de Sant Esteve d’Olot, mossèn Tomàs Martí, s’havia fet vell i xacrós, i el pobre va haver de deixar la feina el gener de 1731. En el seu lloc s’hi va posar mossèn Josep Romero, originari d’Esparreguera. Se li va fer “conducció” o contracte el dia 3 de març de 1731, perquè portés les obligacions de mestre de capella de Sant Esteve, que quedaren detallades en el document (les habituals: entonar tots els cants de la comunitat, mantenir a punt els llibres del cor, ensenyar de cant a un mínim de quatre minyons i de cant pla als membres de la comunitat, organitzar el cant en les principals festes, etc.). Com que el contracte es va fer davant de notari, el document quedà avalat per tres testimonis, entre ells “Joannes Cosma et Matheus Soler, musici in villa Oloti degentes”. Dos músics que no eren pas "olotins", sinó que només es trobaven a la vila, hi feien vida de pas. No sabem què se n’havia fet del regiment de Numància, però sembla que el seu músic Mateu Soler encara era a Olot a primers de març de 1731 –hem de suposar que amb el seu fill Antoni d’un any i tres mesos– on, en aquesta data, rubricà com a testimoni l’entrada del nou mestre de capella a l’església de Sant Esteve, mossèn Josep Romero, un músic de qui fins ara se'n sabien molt poques coses de la seva estada a Olot.
Això de transitar tropes per les poblacions era una enutjosa extorsió, perquè se’ls havia de donar allotjament, i habitualment no hi havia més remei que fer-ho en les cases particulars. A Olot, el 1725 havien projectat fer una caserna a tocar d’on ara hi ha la plaça Clarà (llavors hi havia el convent dels caputxins) que permetés als seus habitants deslliurar-se de tenir soldats a casa, però quedà en no res. Van optar per llogar alguna casa desocupada on poguessin posar-s’hi els estables dels cavalls i els dormitoris de la tropa. El desembre de 1729 es tenia llogada per a aquest fi la casa que Miquel Arquer tenia al carrer de l’Aigua. Com que més que parlar de tropa ens interessa parlar de música, faig saber que aquest tal Miquel Arquer era d’ofici “mestre de corda de viola”, és a dir, que dels budells dels animals sacrificats a l’escorxador en sabia preparar les cordes que els músics utilitzarien en els seus instruments.
Quant de temps s'estigueren a Olot el petitó Antoni Soler i els seus pares? No sé dir-ho, perquè no existeixen registres del pas de tropes per Olot, i només indirectament (per alguns pagaments de serveis a l’exèrcit que fa l’ajuntament, per exemple) se’n pot anar seguint la seva seqüència. Vet aquí, però, que el músic mestre de capella de l’església de Sant Esteve d’Olot, mossèn Tomàs Martí, s’havia fet vell i xacrós, i el pobre va haver de deixar la feina el gener de 1731. En el seu lloc s’hi va posar mossèn Josep Romero, originari d’Esparreguera. Se li va fer “conducció” o contracte el dia 3 de març de 1731, perquè portés les obligacions de mestre de capella de Sant Esteve, que quedaren detallades en el document (les habituals: entonar tots els cants de la comunitat, mantenir a punt els llibres del cor, ensenyar de cant a un mínim de quatre minyons i de cant pla als membres de la comunitat, organitzar el cant en les principals festes, etc.). Com que el contracte es va fer davant de notari, el document quedà avalat per tres testimonis, entre ells “Joannes Cosma et Matheus Soler, musici in villa Oloti degentes”. Dos músics que no eren pas "olotins", sinó que només es trobaven a la vila, hi feien vida de pas. No sabem què se n’havia fet del regiment de Numància, però sembla que el seu músic Mateu Soler encara era a Olot a primers de març de 1731 –hem de suposar que amb el seu fill Antoni d’un any i tres mesos– on, en aquesta data, rubricà com a testimoni l’entrada del nou mestre de capella a l’església de Sant Esteve, mossèn Josep Romero, un músic de qui fins ara se'n sabien molt poques coses de la seva estada a Olot.
A l'any següent, el 1732, el cos de l'exèrcit que per un temps féu parada a Olot, fou el regiment de Cavalleria d’Extremadura. A l’estiu ja eren aquí i s’hi estigueren, pel cap baix, fins al desembre. D’aquesta estada ens n’ha quedat una raresa bibliogràfica, un petit opuscle de només quatre fulls i un llarg títol descriptiu: “Villancicos que se han de cantar en las solemnissimas fiestas que à la Purissima Concepcion de la Virgen Nra. Sra. consagra el Regimiento de Cavallería de Estremadura. Cantòles la Capilla de la Iglesia Parroquial de la Villa de Olot, siendo su maestro el Rdo. Joseph Romero presbytero.”. Fou imprès a Girona per Jaume Bro. Si bé el fullet no porta data, ha de ser de 1732, perquè, fora d’aquesta data, en la resta dels anys en què mossèn Romero fou mestre de capella de Sant Esteve no hi ha cap altre altra constància de l’aquarterament d’aquest regiment a Olot. A més, coincideix amb la notícia que va donar Joaquim Danés a la seva Història d’Olot (vol. XV, p. 2617) segons la qual el dia 14 de desembre de 1732 el regiment d’Extremadura havia celebrat la seva festa patronal al convent del Carme. Possiblement uns dies abans hauria estat quan ho celebraren a la parròquia per, després, fer-ho extensiu als altres convents de la vila, perquè en qüestions de seguretat sempre va bé fer de més que no de menys a l'hora d'encomanar-se al Cel.
Un villancet (oblidem-nos del concepte actual vinculat al Nadal) era un text poètic, de mètrica i estrofa diversificada, que servia de suport a una composició musical, instrumental i vocal, en la que s’alternaven àries, recitats, tornades polifòniques i altres formes musicals. Si el compositor era més o menys bo, s’aconseguia que l’auditori pietós que era a l’església gaudís d’un petit espectacle musical que donava esplendor a la celebració religiosa. En un villancet, la part important era la musical, en el nostre cas, obra del mestre de capella Josep Romero. Però, precisament, aquesta part s’ha perdut i avui ens és impossible de poder saber com sonaren aquells villancets festius del regiment d’Extremadura. En canvi, el que sí que s’ha conservat és la part literària, pel costum que hi havia –no sempre– d’editar-ne la lletra. Com que no era possible que els oients s’enduguessin la música a casa, que almenys se n’enduguessin la lletra era una manera més de donar rellevància a l’acte i de deixar-ne constància.
De manera paradoxal, en la immensa majoria dels villancets dels que se'n va publicar la lletra, no hi figura el seu autor, i en canvi sí que hi surt el compositor de la música, per considerar-los més rellevant, tot i que la solfa no figurava en l'imprès. Impossible, doncs, de saber si l’autor de la lletra del villancet que musicà mossèn Romero era algú d’Olot. En tot cas, el lletrista havia de ser, per força, una persona amb estudis, que hagués cursat la poètica, una assignatura que es donava en el curs d’humanitats o segon ensenyament i que, atesa la temàtica religiosa dels villancets, tingués una certa formació teològica. Vés a saber si el nostre anònim poeta no fóra algun altre dels nombrosos capellans que formaven la comunitat de preveres de Sant Esteve. Tot el text està dedicat al misteri de la Immaculada. En el primer dels tres villancets d’aquesta ocasió, es posen les paraules en boca divina per anunciar la concepció sens pecat original de Maria. Diu, una de les àries: “En mi mente soberana / son tus dotes peregrinos, / principios de mis caminos, / y yo soy tu original. Tan singular criatura / he de sacar la más pura / porque a mi deydad humana / darà sangre en su christal”. El poeta mostrà també el seu enginy a l’hora de lligar el regiment d’Extremadura –que pagava la festa– amb la Immaculada, fent relació entre el verb extremar i el nom del regiment, al final d’un recitat carregat de referències mitològiques: “Te defiende esquadrón de astros bolante, / rizando en cada azèro varia pluma, / con que aplaude estremada a tu hermosura / mucho Pegaso en sola Estremadura”. El segon dels villancets té un caire pretesament culte, l’autor hi juga amb la imatge d’un mar turmentós del que només una nau en surt triomfant. El tercer és un exercici poètic al redós de la figura de Maria, amb qui la llum vencé la foscor. La sessió musical va acabar amb una ària que cantava: “Purissimo brillar, / inmaculado albor: / sombras, a retirar / al centro del horror. / Vuestro furor / se ha de asustar, / por no poder lidiar / con tanto resplandor".
Tot això era el 1732. En aquesta ocasió, per a situar-hi les quatre companyies de cavalleria del regiment, els regidors olotins havien llogat unes cases contingues que Josep Ventulà tenia al carrer nou dels Caputxins (l’actual carrer de Sant Ferriol) i encara calgué ampliar-ho amb alguna casa veïna més. Que els soldats s’estiguessin en aquella banda de la vila, allunyats del centre (la plaça Major), era bo per a la població, tot i que s’hi posà alguna reticència precisament perquè quedava massa a les afores, i hi havia el perill que algun dels molts soldats que feien de tal a la força, ho aprofités per tocar el dos. El 1735 l’ajuntament tornà a proposar-se l’edificació d’un edifici fet expressament per caserna, que ara s’ubicaria en els terrenys municipals que hi havia al Firal, on més tard s’hi construirà el teatre Principal. Els plànols d’aquesta caserna els va fer l’enginyer Miguel Marín, que més endavant, el 1745, seria autor d’un pla de conjunt de casernes per a tot el Principat. Les obres de la caserna d’Olot van anar per llarg i no es conclogueren fins cap a 1740 o 1741. Mentrestant, se seguien mantenint com a tals les cases del carrer de sant Ferriol.
El maig de 1737 van arribar a Olot tres esquadrons del regiment de Cavalleria d’Órdenes, disposats a passar-hi una bona temporada. I resulta que, arribats al juliol, el dia 28, en plena canícula, decidiren de muntar una nova festa patronal dedicada a la Immaculada. Hi hagueren novament oficis religiosos, amb cant de villancets a l’església de Sant Esteve d’Olot, i d’altres actes en els convents de la vila (al Carme havien fet la festa el dia abans). El mestre de la capella de música de l’església parroquial seguia essent mossèn Josep Romero, a qui se li va encarregar la música dels villancets. Algú més faria la lletra, que també va ser publicada en forma d’opuscle de quatre fulls, amb aquest títol: “Villancicos, que se han de cantar en las solemnissimas fiestas que a la Purissima Concepcion de la Virgen Nra. Sra. consagra el Regimiento de Cavallaria de Ordenes, dia 28 de julio 1737. Cantoles la capilla de la iglesia parroquial de la Villa de Olot, siendo su maestro el Rdo. Iosep Romero presbytero”. Aquesta vegada el fullet no porta peu d’impremta, no sabem on s’imprimí. Per la seva aparença poc polida i matussera, hauria sortit d’una impremta petita. S’escau que en aquell temps era a Olot Gabriel Bro, dels famosos impressors gironins d’aquest nom (que havien imprès el fullet de 1732), el qual, en el llibre de l’impost del cadastre de 1737 apareix com a “estamper”, en lloc de l’ofici de “llibreter” que se li havia consignat l’any anterior. No afirmo res, simplement apunto la coincidència entre un imprès de tema olotí i la presència d'aquest impressor a la vila.
Aquests villancets de 1737 tenen una estructura més senzilla que els de 1732. Com és habitual, tampoc no sabem res de l’autor de la lletra, la que es publicà a través de l’esmentat fullet. És una composició poètica molt més carregada i feixuga, en la que la presència del regiment i de la marcialitat hi és constant, començant pel joc amb el nom del regiment d’Órdenes (el seu nom fa referència als ordes militars): “El campo y órdenes fia / a una Virgen Dios? / segura es la victoria, / no, no temas, no: / que con órdenes tales / siempre se venció”, hi llegim en una tornada del primer dels tres villancets. A l’inici del segon villancet, el tema segueix de forma semblant: “Resuene el confín, / tocando el timbal / a marchar y a marchar / repita el clarín: / y sin que se altere / el orden militar, / las órdenes marchen / primero a tomar, / de quien sola supo / siempre triunfar”. El tercer villancet acaba amb una ària del mateix estil, en la que la referència a la Immaculada hi és només de passada: “De tus huestes contrarias / en la sangre vertida / nuestra espada teñida / labre tu corona / aun logrando más glorias / que de Marte en victorias, / con ser tu, Patrona”. Qui ho va escriure havia de ser una persona, per força, molt pròxima a la milícia i a l'esperonament militar.
El 1738 el regiment de Cavalleria d'Órdenes encara era a Olot. Déu n’hi do del temps, perquè si bé alguns olotins sabien treure bon partit de la presència de l’exèrcit a la vila (com ara encarregant-se de determinats proveïments), per a la majoria de la gent resultava desagradosa i per a tothom onerosa. Sort deurien tenir-ne, de tant en tant, d’aquestes festes mig religioses, mig militars, que fàcilment podien convertir-se en un moment de distensió, i fins i tot d’una certa brillantor, perquè els uniformes, els timbals, la cavalleria i les formacions militars sempre tenen un punt d'encantament. A l'any següent, el 5 de juny de 1739, va morir mossèn Josep Romero, el mestre de la capella de música de Sant Esteve d’Olot. Aquest any Olot va estar lliure de tropa, i quan vingueren les fires de Sant Lluc, l’ajuntament va haver de mobilitzar una patrulla ciutadana perquè, aprofitant que no hi havia la vigilància de cap cos armat a la vila, ningú dels nombrosos visitants que en aquells dies veien a Olot no gosés de fer alguna mala acció. I, mentrestant, a Montserrat, a l’escolania, un jovenet Antoni Soler, nascut ocasionalment a Olot, seguia estudis de música, orgue i composició musical.