96. Pors de contagi el 1720

En ocasió de l'alarma i de les quarantenes suscitades pel coronavirus, recupero l'article sobre la "pesta de Marsella" declarada fa 300 anys, publicat a Miquel Puig i Reixach, Històries olotines del segle XVIII, Estudis Històrics de la Garrotxa, núm. 4, Olot, Arxiu Comarcal de la Garrotxa, 2009, p. 71-73.

Se l’anomenà “pesta de Marsella”, perquè es deia que venia d’allí, i és considerada l’última gran pesta del continent europeu. Corria l’estiu de 1720, i el trasbals que es va viure arreu va fer que tothom hi posés el coll per evitar els temibles danys que una epidèmia d’aquell tipus podia infligir en les sanitàriament dèbils societats de l’Antic Règim. El seu progrés imparable, la proximitat amb Catalunya i les relacions comercials que hi havia entre uns i altres, va fer que, d’immediat, les autoritats del regne prenguessin una sèrie de mesures molt contundents per prevenir el contagi, especialment actives als ports de mar i en els passos de muntanya entre un i altre regne, cosa que afectava Olot [1]. Després d’unes limitacions de pas amb nombroses excepcions, a l’octubre s’establí el total tancament dels passos i la completa prohibició d’entrada de gent i béns des de França.

A Olot la primera alerta arribà a primers d’agost d’aquell any per un avís remès des de Vic: “Por la adjunta carta, y disposiciones que este ayuntamiento recibe de la capital de Barcelona, quedarán V. Ms. informados del mal contagioso que se ha estendido en Marcella, Reyno de Francia”. Com sol passar en aquests casos, no sempre la frontera entre la informació i la confusió es podia mantenir incòlume, perquè el dia 12 del mateix agost es rebia carta dels regidors de Figueres, que ja donaven per fet que a Olot “tindrien malaltias de mala espècia segons diuen originades des de que arribaren en dita [vila] uns cuyros de França dins del temps corren las notícias del mal contagiós” [2]. Però a Olot hi havia una absoluta normalitat sanitària. Tot amb tot, bé calia prendre mesures per a evitar que les coses poguessin anar maldades. Fent les coses amb ordre, és a dir, començant per qui pot fer-hi més que tots nosaltres, les primeres accions foren de caire pietós. El dia 13 d’agost l’ajuntament manà “se fassen pregàrias suplicant a Déu nostre senyor nos libre de contagi”, i la tradicional processó del dia de Sant Roc a la seva ermita, protector contra els mals de pestilència, va revestir caràcter solemne, i es va treure el Sant Crist de la parroquial [3].

Però un cop atesa la devoció, tocava l’obligació, malgrat que la dita popular formuli aquests termes a la inversa. Era vital prevenir que a Olot no pogués entrar-hi l’epidèmia a través d’alguna persona o mercaderia infectada, una feina relativament fàcil perquè a la vila només s’hi podia accedir per uns pocs carrers amb uns portals a la seva entrada, mentre que la resta del perímetre de la població era un clos de parets i de tancats. Atès que aquesta disposició tenia els seus punts vulnerables, especialment a la nit (com prou bé sabien els contrabandistes), pel mes de setembre l’ajuntament va voler “hazer rondas todas las noches por la referida villa”, per la qual cosa demanaren a Camprodon, seu del sotscorregidor, les armes necessàries. Els n’oferiren una vintena en no gaire bon estat, i com que les devien haver d’arreglar per compte de l’ajuntament olotí, se’ls digué que gràcies, que ja se’n sortirien amb les que hi havia a la vila [4].

Si durant la nit els portals es tancaven, durant el dia hi havia vigilància sobre qui i què entrava a la vila. Al desembre de 1720 va haver-hi queixes pel “descuido grande con que se vive en esta villa por lo que mira a la custodia de la pública salud dexando las puertas con un hombre solo y sin armas”, i es va manar als regidors, sota amenaça de fortes penes pecuniàries, que “pongan en cada una de las puertas quatro hombres armados y un cabo que deberá ser de la gente más principal de la villa” [5]. Així es degué fer, perquè un any després l’ajuntament va pagar els preus dels arrendaments de les cases que eren als portals, on hi havia els guàrdies de prevenció del contagi [6]. Aquesta qüestió de la vigilància dels portals tingué cert enrenou l’estiu de 1722, quan alguns dels sacerdots de la Comunitat de Sant Esteve es van negar a “entrar en la guarda del morbo”, tot i la resolució a favor de fer-ho que havia pres la Comunitat. El vicari diocesà determinà que sí, que havien de participar-hi, i que en tot cas, si algú no volia fer-ho, que es pagués un substitut [7].

En aquests moments de temors de contagis, per a poder entrar i sortir de la vila era imprescindible anar proveït del corresponent certificat o butlleta de sanitat. Les instruccions rebudes de les autoritats al mes de desembre de 1720 eren ben precises: “Conveniendo al real servicio y a la mayor seguridad y custodia de la salud pública que en las boletas de sanidad que se despachan se expressen los nombres y apellidos de todas las personas que entraren con ellas”, es manava no admetre les que no reunissin aquestes condicions, “ni que con una sola boleta entren diversas personas aunque sean de la misma compañía, instruyendo de esta nueva providencia a las guardias assí de las puertas como de los puestos de fuera” [8]. S’han conservat exemplars en blanc de les butlletes de sanitat que va fer imprimir l’ajuntament olotí en els anys de 1721, 1722 i 1723, mitjançant les quals se certificava que el seu posseïdor “parte de la villa de Olote a [ ] de 1722. En la qual (a Dios gracias) se goza entera salud, sin rezelos de peste ni de mal contagioso” [9]. De la feina de despatxar aquestes butlletes del setembre de 1720 al juliol de 1723 en va tenir cura el veguer Joan Pont, a qui l’ajuntament el març de 1724 li va retribuir aquesta feina, al mateix temps que també pagà les 17 raimes de paper que es van utilitzar en la impressió dels certificats [10].

No sols les persones, sinó també les mercaderies van ser objecte d’una acurada inspecció en aquells anys de temors pel mal de Marsella, i en alguna temporada, fins i tot s’impedí radicalment la introducció de gènere forani a la vila, especialment cuirs, pells i llanes. Una situació delicada es va presentar l’octubre de 1720, en ocasió de les fires de Sant Lluc. Des de Vic es van donar instruccions als regidors olotins que “en los dias de fira deuran V. Ms. observar la instrucció que tenen, procurant ab tota vigilànsia no entre cosas de fora del Principat, y regonexent los paquetaires de quant aporten” [11]. A finals d’octubre i primers de novembre de 1721 es va fer un exhaustiu repàs notarial de totes les pells que hi havia a les adoberies olotines, per a assegurar-se de l’any que s’havien adquirit, llur procedència i si s’havien introduït a Olot amb les corresponents butlletes de sanitat [12].

Però com que el mal venia de França, era cap a la ratlla amb aquest Estat on calia extremar la vigilància. Com que Olot pertanyia al corregiment de Vic, va haver de col·laborar en la línia sanitària preventiva del contagi que es va establir a les muntanyes de la banda de Camprodon des del 27 d’octubre de 1721 fins al 2 de juliol de 1723. Estava formada per vuit barraques amb un cert contingent de civils i de militars. Olot, l’octubre de 1721 hi envià 23 homes i hagué de contribuir a les despeses que aquestes barraques de control ocasionaven [13].

El 1723 el perill estava ja passat del tot, sense haver afectat en res Catalunya. En el cas d’Olot, a més, els registres parroquials de defuncions corresponents a aquests anys, on no s’observa cap increment anòmal, corroboren que la vila, efectivament, no patí cap dany, deixant-nos el record del contagi de 1720 com un mer exemple del tipus de mesures preventives que la societat de llavors posava en marxa davant de greus alarmes sanitàries.


[1] Per al detall de totes les disposicions que es donaren per a prevenir el contagi de Marsella, vegeu Edicto general comprehensivo de todas las reales provisiones, órdenes, edictos, instrucciones y providencias generales, que se dieron en este Principado de Cataluña, para preservarle y resguardarle de la peste o contagio, que en los años 1720 y 21 afligía a la Provenza. Barcelona, reimpreso por Manuel Texero, 1800, 277 p. + 19 f.s.n.
[2] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, cartes del 3 i 12 d’agost de 1720, respectivament.
[3] ACGAX, Fons municipals, Olot, Manual de resolucions, 13 d’agost de 1720.
[4] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, carta dels regidors d’Olot i resposta de Camprodon, sense data la primera i la segona datada el 17 de setembre de 1720.
[5] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, carta de Leonardo Gutiérrez, comissionat per a la salut pública del partit de Camprodon, al batlle i regidors d’Olot, 9 de desembre de 1720.
[6] ACGAX, Fons municipals, Olot, Manual de resolucions, 27 de desembre de 1721.
[7] Carta d’Ignasi Colomer i de Cruïlles als protectors de la de Preveres de Sant Esteve d’Olot, Girona 19 de juny de 1722, Arxiu de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d’Olot, Doc. núm. 138.
[8] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, carta de Leonardo Gutiérrez al batlle i regidors d’Olot, 5 de desembre de 1720.
[9] ACGAX, Fons personals, Joaquim Danés i Torras, Col·lecció d’impresos locals 1721-1951.
[10] ACGAX, Fons municipals, Olot, Manual de resolucions, 4 de març de 1724.
[11] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, carta de Dn. Francisco de Pasqual als regidors d’Olot, Vic 9 d’octubre de 1720.
[12] ACGAX, Fons notarials, Olot, Jaume Oliveres, reg. 1.024, 1721, f. 294v-303r, 306v-309v, 322v-329v, 332v-334v i 338r- 339r (dies 3, 4, 7, 8, 9, 13, 17 i 18 de novembre de 1721).
[13] ACGAX, Fons municipals, Olot, Manual de resolucions, 9 d’octubre de 1721.

88. Notícia de l'epidèmia de 1792-1795 a Olot

Entrada a l'antic Hospital de Sant Jaume, d'Olot

Abans, dues coses temien els pobles més que al dimoni en persona: el pas dels soldats pel territori i que hi arribés una epidèmia. Si les dues coses es donaven a la vegada, i a més s’esqueia en temps de guerra, l’adversitat esdevenia calamitat. Ve això a tomb perquè durant la primera meitat dels anys noranta del segle XVIII, una part de Catalunya patí els efectes d’una epidèmia mentre les tropes anaven amunt i avall per culpa de la guerra contra la França revolucionària empresa per la monarquia espanyola. Fem memòria d’algunes dates: a l’estiu de 1792 la família reial francesa va ser confinada a les Tulleries i al gener següent de 1793 el rei Lluís XVI (Lluís-August de Borbó o, com li deien els ciutadans de la revolució, Lluís Capet) va ser guillotinat. Al cap de poc Carles IV (Carles de Borbó, parent seu llunyà) va ordenar l’exèrcit espanyol que entrés al Rosselló per tal que al país veí les coses tornessin a ser “com déu mana”.

En aquest entorn, en algunes comarques catalanes reaparegué l’espectre de l’epidèmia. Sembla que el 1790 al Llenguadoc van patir l‘epidèmia que no tardaria a escampar-se i a arribar a casa nostra, ajudada per l’acció itinerant de les tropes. El 1794 el metge barceloní Llorenç Font parlava de “la actual epidemia de fiebres pútridas, ardientes, continua, renitentes, de que ha sido víctima un grande número de prisioneros franceses y no pocos nacionales”, i en el mateix any, un escrit anònim publicat al “Diario de Barcelona” desmentia que aquest tipus d’epidèmies fossin degudes a causes extemporànies, sinó que “la experiencia nos hace conocer que son inseparables de los grandes exércitos, que ya por eso las llaman algunos libros enfermedades de campaña, y otros de hospital; las hemos visto en todas las guerras de nuestros días, las hemos visto esta última campaña y las vemos todavía en los exércitos aliados del Norte, en los exércitos franceses y en el nuestro del Rosellón. De los exércitos se comunican con facilidad esas enfermedades a los pueblos vecinos y principalmente a los que son de tránsito para los que vienen enfermos de allí, por la poca precaución en los principios”. Me’n guardaré prou d’opinar sobre epidemiologia sense entendre-hi ni un borrall, i no puc dir quina va ser la causa d’aquella d’epidèmia, però no cal ser galènic per a creure que la munió d’homes que formaven els exèrcits, fent vida de passavolants en condicions higièniques de molt dubtosa qualitat (i més en temps de guerra!), havien de constituir per força un perillós viver de malalties.

Olot en el segle XVIII havia gaudit d’un llarg període de tranquil·litat pel que fa a la salut pública. A l’inici del segle sí que hi ha constància de malalties en els anys de la Guerra de Successió, però després no reapareixen. Fins i tot el 1720, quan mitja Europa temé possibles contagis de l’anomenada “Pesta de Marsella” (pel seu lloc d’origen), no es detecta a Olot cap increment de la mortaldat. El 1782 hi hagué una epidèmia que afectà a zones pròximes, com el Rosselló, el Vallespir i el Conflent, i en els anys 1789 i 1790 se sap d’epidèmies a Roses i a Ripoll, però no hi ha constància que res de tot això arribés a afectar els olotins. De fet, no hi ha cap notícia sobre Olot o la seva comarca en el registre històric d’epidèmies esdevingudes al regne d’Espanya, publicat el 1802 (Joaquin de Villalba, Epidemiología española o historia cronológica de las pestes, contagios, epidemias y epizootias que han acaecido en España..., Madrid, 1802), tot i considerar que aquest registre d’epidèmies és molt limitat i és esclau dels escrits que sobre el tema s’havien anat donant a conèixer fins llavors.

Però aquesta vegada el mal sí que hi arribà. Malauradament, no en podem tenir detalls per la documentació olotina, perquè en els anys de referència aquesta és escassa. Potser per motiu de la guerra, o per altres circumstàncies, el llibre d’actes municipals de 1793 és breu (o l’ajuntament es reuní poc o s’han perdut les actes de les altres sessions), el de 1794 encara és més eixut, i els llibres de resolucions municipals de 1795 i 1796, simplement no existeixen.

Les notícies d’aquesta epidèmia que afectà Olot en els anys 1792-1795 ens les aporta un visitant que, de retorn d’un viatge a la nostra vila, escrigué un article a tall de crònica del que s’hi havia trobat i el publicà al “Diario de Barcelona” de l’11 d’agost de 1793. No puc dir el nom del seu autor, perquè s’amagà sota les inicials M. P. M., de difícil identificació. Per la forma com presenta la qüestió, no es tracta de cap metge, perquè diu haver estat “por mis negocios algunos días en la Villa de Olot”. “Negocis”, un paraigua prou ampli per a poder-hi aixoplugar des de tractes comercials a gestions o encàrrecs. L’article en qüestió és llarg, té el benefici de la primera pàgina del diari, de la següent i encara unes línies de la tercera pàgina. Porta el títol una mica desconcertant de “Al catalán zeloso”, perquè en un principi volia ser una mena de carta a algú que, en el mateix diari, signava emparat en aquest pseudònim.

De la seva estança d’aquests pocs dies a Olot, l’autor de l’article es quedà amb la idea, “por relación de sus naturales, que de tres años a esta parte reina allí una cruel epidemia de fiebres malignas, de que mueren bastantes, sin que la notoria inteligencia, práctica y aplicación de los dos médicos que hay en ella, puedan remediarlo”. L’autor s’escudava en la seva condició de transeünt per no donar dades concretes sobre el nombre d’habitants d’Olot, “ni el exceso de los muertos en estos últimos años, respecto de los anteriores”, però assegurava haver-se-li dit “que en el año pasado [1792] murieron la mitad más que en los otros”. Nosaltres sí que podem fer números, perquè tenim a l’abast els llibres d’òbits, o defuncions, de les parròquies olotines de Sant Esteve i de Sant Cristòfol les Fonts, més el d’albats (menors d’edat enterrats sense solemnitat) de la primera, de tots aquests anys. Repassant amb paciència les inscripcions que contenen i fent números, en resulta la següent gràfica de l’evolució del nombre de defuncions registrades a Olot (en les dues parròquies) en un període ampli que va de 1785 a 1796:

Total de defuncions en les parròquies de Sant Esteve i de Sant Cristòfol les Fonts d'Olot

S'hi visualitza amb claredat un increment del nombre de defuncions en el període dels anys 1792 a 1795, amb un punt àlgid l’any 1794, quan els morts sobrepassaren amb escreix els nou centenars (exactament 924 defuncions, de les quals 850 corresponen a la parròquia de Sant Esteve i les altres 74 a la de Sant Cristòfol les Fonts), una xifra rècord mai no assolida a tot el llarg del segle XVIII. Sempre les defuncions anuals havien estat per sota de les cinc-centes amb algunes petites puntes per sobre d'aquest llistó, feta excepció de l’any 1788 (amb 599 difunts a Sant Esteve i 47 a Sant Cristòfol les Fonts). La situació, certament, era greu d'allò més. Aquesta singularitat queda encara més rellevada si en la gràfica distingim els menors d’edat dels adults. Tinguem present que la mainada era un dels col·lectius més vulnerables en les poblacions de l’Antic Règim, una circumstància que feia que la mortalitat infantil –centrada sobretot en els mesos d’estiu– fos molt alta i del tot insalvable. Doncs bé, fent distinció de defuncions entre els menors i els adults, tenim aquesta altra gràfica, referida només, per qüestions metodològiques, a la parròquia de Sant Esteve, la de la major part de la població olotina:

Difunts adults i difunts menors d'edat ("albats") a la parròquia de Sant Esteve d'Olot

Fixem-nos que, si bé també s’incrementen les defuncions dels menuts, l’augment més notori en el període 1792-1795 és el de les defuncions dels olotins adults, que el 1794 sobrepassaren –cas únic a Olot en tot el segle XVIII– els quatre centenars. Per altra banda, si en la primera gràfica vèiem que també el 1788 hi havia hagut un bon grapat de defuncions a Olot, la segona gràfica ens aclareix que es tractà d’un episodi diferent al d’ara, perquè afectà bàsicament els infants i no pas els adults. El nostre comentarista del “Diario de Barcelona” s’exclamava pel caire que tenia l’epidèmia d’ara a Olot: “Causa admiración y lástima ver morir tanta gente joven y robusta de una enfermedad que da tiempo a toda suerte de remedios, supuesto que los más alargan hasta doce o trece días”. I encara afegia la pena que li produïa veure’ls morir sense sagraments, una afirmació que, no obstant, no corroboren pas els llibres d’òbits parroquials d’Olot, en els que l’anotació d’haver mort sense assistència espiritual d’un sacerdot hi és del tot ocasional.

El nostre autor del “Diario de Barcelona” (convertit en corresponsal ocasional a Olot) no ens dóna cap mena de pista sobre els símptomes de l’epidèmia, que ens haguessin permès escatir de quina malaltia es tractava. Però tot i no ser metge, no va pas defugir de fer alguna consideració sobre les causes que l’haurien provocat. Mancat, sens dubte, d’una visió més àmplia, atribuí l’epidèmia a una causa estrictament local, ni més ni menys que a “la agua corrompida y estancada en las balsas destinadas a recoger hielo en el invierno”. Olot –com d’altres poblacions– disposava d’unes basses que servien perquè a l’hivern l’aigua que s’hi posava es glacés de forma natural i aquest gel fos degudament guardat a punt per disposar-ne en els mesos calorosos. Ara bé, durant la temporada estiuenca, les basses havien de mantenir una mica d’aigua per evitar que el seu fons es ressequés i s’esquerdés. Eren unes basses que tenien més d’un segle d’existència i per això l’autor de l’escrit era conscient que donar-los-hi la culpa de l’epidèmia d’aquell temps, “a primera vista lo contradice la experiencia de muchos años que se pasaron sin epidemias”. Llavors les úniques d’aquestes basses que hi havia a Olot eren a tocar del convent dels Caputxins (l'antic, situat, més o menys, on ara hi ha la plaça Clarà) i això li donava peu per reafirmar-se en la seva hipòtesi, tot i la contradicció expressada: “El convento de PP. Capuchinos, inmediato a ellas [les basses del gel] es mucho más enfermizo que el de los PP. Carmelitas, que está en la parte opuesta de la Villa”. I encara ho rematava amb dades a la mà: “Esto de ser más enfermizo el convento de PP. Capuchinos es tan constante, que en menos de un año han muerto tres religiosos, y con 166 años que tiene de fundación, cuenta ya 118 difuntos, como consta de la tabla de la sacristía, no pudiendo decirse otro tanto de los PP. Carmelitas”. El seu raonament, tot i que voluntariós, és lluny de tenir algun fonament, perquè en matèria d’epidèmies ja he dit que Olot n’havia estat generalment apartada. És cert que bastants anys abans, el 1775, en un litigi amb l’ajuntament, el superior dels Caputxins d’Olot havia afirmat que, d’entre els convents de Catalunya, era en el d’Olot on hi havia una major mortalitat entre els religiosos, però això no ho atribuïa pas a res que tingués a veure amb les veïnes basses del glaç, sinó que s’ho féu venir a conveniència per endossar-ho com a mèrit dels esforços i gran treball amb què s’aplicaven els caputxins olotins.

A Olot, en aquells anys de la Guerra Gran (1793-1795) hi havia tropa, i fins i tot el gran edifici de l’Hospici, encara no acabat del tot, hagué de ser habilitat per a caserna i més endavant per a hospital militar, una situació que ens obliga a no perdre de vista aquelles veus esmentades a l’inici, segons les quals era l’exèrcit el causant de l’extensió de les epidèmies. Entre el maig de 1792 i el maig de l’any següent, féu estada a Olot el Regiment de Guàrdies Espanyoles, però, a més, també es detecta a la vila el pas dels Voluntaris de Girona el desembre de 1792, del Regiment de Reials Guàrdies Valones entre abril i juliol de 1793 i, en aquest mateix any, del d’Infanteria d’Hibèrnia a l’estiu i del de Dragons de Sagunt al setembre. Del pas de tota aquesta tropa per Olot en tenim notícies, precisament, per l’ús que els seus soldats hagueren de fer de l’Hospital de Sant Jaume. No obstant, es fa molt difícil avaluar l’abast del decaïment de la salut entre aquests cossos militars, perquè solien dur els seus propis metges i, per tant, el recompte dels que s’estigueren a l’Hospital resulta parcial. Passa això mateix amb les defuncions d’aquests soldats, que no solen constar en els llibres d’òbits de la parròquia (amb només alguna excepció), perquè l’exèrcit duia els seus propis capellans i els preveres de la parròquia restaven al marge de l’assistència religiosa als soldats difunts. Una nota procedent del convent del Carme d’Olot ens fa saber que aquests soldats eren enterrats al seu claustre i que “per los soldats que morian en la Hospital y no tenien diners ni alcances, se destinà per a enterrarlos y se benehí part de la plassa de S. Xtòfol las Fonts, nomenada per altre nom lo Triay”. Les xifres que he donat sobre mortalitat a Olot en aquests anys, comprenen només (amb excepció d’algun foraster) les defuncions d’habitants de la vila.

L’autor de la crònica de l’epidèmia a Olot publicada al “Diario de Barcelona” no gosà pas donar raó del tipus de malaltia que afectava els seus habitants. Ni els metges locals no ho sabien: “Es cierto que no se ha comprehendido bien la naturaleza del mal que reina en dicha Villa, como a su pesar lo confiesan los mismos médicos”, escrivia. I això que no s’estava de lloar la qualitat dels metges olotins: “La buena conducta de los facultativos los hace acreedores a la grande opinión en que los tiene el común de la Villa, y qualquiera que los trate conocerá quan fundada es mi proposición”. D’aquests “facultatius” no ens en dóna noms. En aquells moments, el degà dels metges olotins era Ignasi Desprat i de Sabassona, fill d’un altre metge, Magí Desprat (mort aquest el 1750). Ignasi havia estudiat a la Universitat de Cervera i ara era ja molt gran, va morir el 1794, als 80 anys. En els últims anys de la seva vida, atesa la seva edat, per a les visites als malalts de l’Hospital se li havia assignat un metge ajudant, Josep Marsal, fill d’un metge de Sant Pere de Torelló. Un altre metge d’Olot que també treballava a l’Hospital en aquells anys era Joan Fàbrega, graduat en medicina a la Universitat de Cervera i soci corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina Pràctica de Barcelona. I encara cal fer esment de Francesc Vilar i Ferrussola, que precisament a l’estiu de 1782 havia estat comissionat per l’Ajuntament d’Olot per traslladar-se a França a examinar possibles contagis. Es fa difícil avaluar la qualitat professional de tots ells, però si més no podien acreditar a favor seu un cert currículum.

A l’estiu de 1795 la Pau de Basilea va posar fi a les hostilitats amb França i alleugerí de mals les comarques a tocar de la ratlla fronterera amb aquest regne. No obstant això, encara seguiren havent-hi soldats durant un temps més. Les xifres de defuncions olotines indiquen que el 1796 es va recuperar una certa normalitat demogràfica. De fet, no va ser fins a l’abril d’aquest any, passats mesos des de la fi de la guerra, que es van fer a Olot grans festes per a celebrar que, aquesta vegada, l’exèrcit francès no havia acabat d’arribar fins a la vila. Hi va haver oficis religiosos, música, il·luminacions, focs artificials i curses de braus. D’aquestes festes n’hi ha una relació coetània que centra el motiu de tanta celebració només en el fet de no haver vist els gavatxos a tocar de la vila, però potser l’alegria d’haver-se posat fi als contagis del darrers anys també hi donà un cop de mà.

L’escrit publicat el “Diario de Barcelona” el 1793 sobre l’epidèmia que afectava Olot, acabava amb la petició d’aconseguir “de la Junta de Sanidad o de la Academia Médico Práctica, alguna providencia ordenada al examen de la expresada epidemia y de su origen”. I si més no, amb l’esperança que la publicació d’aquesta notícia al “Diario” suscités que, “leyéndola los facultativos, algunos de ellos, a lo menos pedirían informes a los médicos de Olot, y se principiaría una correspondencia literaria sobre el asunto”. Lamentablement, no consta que es fes ni una ni altra cosa.

79. Anar a prendre les aigües

Anunci dels banys de l'Hospital d'Olot, l'estiu de 1899

Carta del bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana, a l’ajuntament d’Olot escrita el juliol de 1783, donant excusa de no poder assistir a la inauguració de l’Escola de Dibuix d’Olot: “La fuerte estación del tiempo, y el haberme visto precisado por ella a tomar baños, no me permite disfrutar el gusto que tendría en presenciar el acto de avertura de la Escuela de Dibujo”. El bisbe havia estat un dels impulsors de l’Escola, però en un mes de juliol que, pel que sembla, podria ser calorós, la conveniència de la salut imposava fer passar al davant això que, per diferenciar-ho del mer acte d’esbargiment actual d’anar-se a banyar, ens parlarem sota l'expressió d'anar a prendre les aigües.

Creien alguns dels metges d'aquell segle que en l'aigua hom podia trobar-hi una farmàcia tan o més completa que la de la botiga dels millors apotecaris. L’aigua –deien– podia arribar a totes les parts del cos i, per tant, combinada amb l’aire i les substàncies químiques contingudes en ella (aigües minerals), podia actuar amb eficàcia contra tota mena de dolències, fossin de l’aparell digestiu, del fetge i la bilis, de l’aparell urinari o del sistema nerviós. Segons la composició d’unes i altres aigües (amb diferents qualitats químiques, tèrmiques i mecàniques), determinades deus gaudien de major fama a l’hora de posar remei a les defallences humanes. Això sí, les aigües s’havien de prendre sota la supervisió d’un metge, que, a part de recomanar-ne unes o altres, en prescrivia el tractament: quants gots d’aigua s’hauria de prendre al dia i durant quina progressió i termini, si s’hauria de prendre sola o barrejada amb algun tipus de llet (de burra, de cabra…) o de fàrmac, si a més de la ingesta l’aigua s’havia de prendre en forma de bany o sometent alguna part tocada del cos a la pressió d’un doll d’aigua, i si encara s’hi hauria d’afegir algun altre tipus d’intervenció, com ara una purgació, un dejuni o una sagnia.

Potser no cal dir que això d'anar a prendre les aigües era només per a les persones que s’ho podien permetre, com deixen entreveure alguns exemples de començaments del segle XVIII. El 1706, la Comunitat de Preveres d’Olot va haver de fer compaginable les obligacions presencials dels seus membres a l’església de Sant Esteve, amb la necessitat d'alguns d’anar a prendre les aigües. Es resolgué que, tot i no ser-hi, es considerarien com a presents a Olot en els oficis divins els sacerdots de la comunitat “que de consell dels metges prendran los banys, ya sudorífichs, com diorètichs, per recobrar la salut, y precís anar ahont stan las ayguas minerals”. Un any després, trobem un altre eclesiàstic amb necessitats de prendre banys per a la seva salut i la complexitat d'aquests tractaments, en un certificat fet pel metge olotí Esteve Masmitjà. Segons l’escrit, mossèn Jeroni Camprodon, natural de Sant Esteve de Bas, i en aquells moments rector de Sant Martí Sacalm, estava adolorit per una malaltia habitual que li exigia molts remeis “y adamés de dits remeys, aver agut de mudar de terra com anar en los banys de Cerdanya de consell de mi dit attestant, y aver hagut de anar serca la ciutat de Girona per bèurer aigua de la Costa Roja, y los demés anys en la primavera aver de venir a esta vila [Olot] a purgar·se, xaropar·se, faritjar·se y altres remeis”. I, per tant, el Dr. Masmitjà acabava dient que el mossèn necessitava canviar d’aires i passar a viure al seu poble nadiu, un consell mèdic que deuria ser l’objectiu buscat per aquest certificat. Prendre les aigües també ocupa un lloc en la biografia d’un altre eclesiàstic, el que seria bisbe de Jaca i de Tarassona, Esteve Vilanova, nascut a Olot el 1708. Aquí, però, les aigües hi tenen un paper indirecte, si bé l’ajudaren a encaminar-lo com a home de carrera. Segons la seva biografia, de menut, “todos los años parava en la casa [la casa familiar del noi] un arcediano de Barcelona, que iba a tomar las aguas en el verano”, el qual “se prendió de la aplicación y docilidad del niño y se lo llevó” perquè pogués rebre una millor educació.

Els textos anteriors semblen descartar com a destinació d'anar a les aigües algun dels dolls de la comarca olotina. El rector de Sant Martí Sacalm anava a Girona per les aigües de la Costa Roja (una font picant de Sant Julià de Ramis) i a una indeterminada font ceretana. Potser es tractés de la Cerdanya d’obediència francesa, perquè, molt més endavant en el temps, en les respostes de la part meridional d’aquesta comarca al qüestionari de Francisco de Zamora (1789-1790), no s’hi va fer cap al·lusió a fonts medicinals, sinó que es remeté a l’altra Cerdanya: “En la Cerdaña francesa hay algunas aguas minerales y medicinales, y es particular, esta nombrada, la sulfúrea de los baños de las Escaldas, buena para los males de pecho, y muy especial en los dolores reumáticos”. En una llista de fonts d’aigües minerals inclosa en una memòria sobre la font picant de Sant Hilari Sacalm, publicada sense data en el segle XVIII, s’hi féu esment de “las de la Virgen de Fuente Calda, más allá de Olot, específica para tísicos”, però deu tractar-se d’alguna confusió i potser volgués referir-se la Font Santa, de Sant Feliu de Torelló, tot fora de la Garrotxa. Per reblar-ho, en el Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña, de la Junta de Comerç, del 1780, s’hi diu que en el sotscorregiment de Camprodon (al que pertanyia Olot, dins del corregiment de Vic) no hi havia pobles que comptessin amb minerals i que “tampoco hay minerales de aguas de baños de que se haya hecho análisis, pero las tiene muy abundantes, puras y frescas, particularmente en Campredón, adonde concurren todos los años personas de países distantes a tomarlas”. Res, doncs, pel que fa a les aigües de l’entorn olotí. És cert que a prop, a Sant Feliu de Pallerols, hi havia des del segle anterior un santuari dedicat a la Verge de la Font de la Salut, però aquesta denominació tenia un caràcter merament de devoció i no pas medicinal.

En conseqüència, qui volia prendre les aigües havia de fer camí i acudir a les fonts minerals de fora de la Garrotxa. De les que eren més a tocar, tenia fama la font de Ribes, al Ripollès, en la que, segons un testimoni de 1787, “el agua sale caliente y se cuentan de ella mil maravillas”, si bé amb el lament que no estigués més ben acondiciada: “se hallan tan absolutamente descuidadas, sin haber siquiera una lápida que diga que son las aguas de Ribas”. Segons el Discurso sobre la agricultura..., suara esmentat, aquestes aigües eren recomanables per a “toda especie de escorbuto, tanto bilioso salino como salino bilioso, hipocondrías, obstrucciones inveteradas del hígado, bazo y mesenterio” i per a altres qüestions de la sang, acne, greixos i cremors d’orina. També aquest text feia uns grans elogis de la Font Santa, a Sant Feliu de Torelló (de la que ja n’he fet esment), dita així “por las grandes maravillas que ha obrado en la salud de muchos dolientes”, i on el seu propietari havia fet construir “unas piezas muy acomodadas tanto para la decencia como para el alivio y limpieza de los que se sirviesen de la agua”. D’altres fonts conegudes i més o menys properes a Olot eren les sulfuroses de Banyoles, algunes de l’Alt Empordà (Capmany, Sant Climent Sescebes...) i d’altres de la banda d’Osona on, segons afirmava el metge de l’Hospital de Vic Antoni Millet el 1798, hi havia un bon nombre de fonts d’aigües minerals, termals i fredes, a les que anaven molts malalts crònics a cercar-hi remei als seus mals.

Unes fonts amb especial relació amb Olot eren les de la Presta, a tocar de Prats de Molló, a l’altra banda de la ratlla de França. Cap a 1755 el metge d'aquesta població, de qui només li coneixem el seu cognom Marcé, en va publicar un estudi en forma de resposta a una suposada carta, Dissertation en forme de lettre sur la nature, les vertus & l’usage des eaux thermals de la Preste, que fou imprès a Perpinyà. Pocs després el metge d’aquesta ciutat, Tomàs Carrera, també les estudià i divulgà en el seu més extens Traité des eaux minérales du Roussillon, publicat al mateix lloc el 1756. En aquells anys s’havia establert a Olot el metge Jeroni Verdier (o Vardier), nascut a Arles. Fos per això o per altres motius, s’entusiasmà amb les aigües de la Presta i el 1768 va publicar, a casa de l’impressor olotí Josep Rovira, la traducció al castellà de l’escrit del metge Marcé (Disertación en forma de carta sobre la naturaleza, virtudes y uso de las aguas thermales de la Presta), precedida d’un extens pròleg del metge de Vic Josep Pasqual. Pel que fa a l’autor del text francès, podria ser que fos conegut a Olot. Tal volta es tractés del pare del metge Alexandre Marcé, el doctor Francisco Marcé. Segons una nota del Diari de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d'Olot, el fill Alexandre, “francès y resident en Perpinyà (...) havent vingut a esta [Olot] per convelèixer, morí en casa de Josep Salgas botiguer, als [ ] del mateix agost de 1783”. En la partida de defunció consta que morí el dia 4 d'agost, amb només vint-i-cinc anys d'edat.

L'edició francesa i la traducció impresa a Olot

En el seu text sobre les aigües de la Presta, Marcé inclogué entre els exemples de la seva utilitat (pàgina 24) el cas d’ “une fille de 18 ans, native d’Olot en Catalogne, attaquée depuis 8 mois d’une hemiplegie", la qual "en fut délivrée dans douze jours, par l’usage de nos eaux, prises le matin à jeun, à la doze de sic gobelets & d’un bain où elle descendoit l’après midy”. Quan Verdier en va fer la traducció, hi va afegir d’altres casos experimentats per ell, dos dels quals tenien a veure amb el seu exercici de la medicina a Olot, tot i que la vila no hi és explícitament esmentada. Davant de la impossibilitat que aquests malalts poguessin desplaçar-se a la Presta, se les enginyà perquè fos l'aigua la que, sense perdre cap de les seves qualitats, vingués cap als malalts, una pràctica que d'altres metges no acceptaven com a vàlida. El primer cas (pàgines 63-64) fa referència a un dona de 48 anys que el 1763 es trobava afectada d’una peripneumònia: “hice para curarla las más vivas diligencias, mas viendo que todo iba de mal a peor, mandé ir a buscar agua de los baños de la Presta, con recomendación de cerrar bien la redoma: tomó la enferma dicha agua mezclada con leche, con un régimen conveniente, y curó perfectamente”. El segon (pàgines 65-66) és relatiu a un mossèn del bisbat de Girona, que el 1765 “llevaron en esta villa” (ha de ser Olot, on era llavors Verdier), amb greus dolors i manca de mobilitat: “no pudiendo ir a los baños de la Presta, ordené tomar sus aguas en casa mezcladas con leche: tomó tal qual temperamento con el uso de dichas aguas su indisposición; ordénele fuese a tomar algunos baños en la Presta; no tubo ánimo para transitar un terreno tan fragoso. Determiné que se bañase en casa, enviaron a buscar de tres a tres días una carga de dichas aguas: bañose, y fueron tan felices sus baños, como que en poco tiempo celebró misa, y se volvió para cumplir su ministerio a la parroquia". 

Tots aquests indicis semblen apuntar, per aquell segle, una vila d’Olot convertida en destinació sanitària on posar-se a mans dels metges de la vila i de les condicions ambientals del lloc, però sense cap menció a l’existència d’algun tipus de font mineral d’especial estimació. Aquí s’hi venia en recerca del dictamen dels metges locals i per a la convalescència, però cas d’haver-se d’incloure en el tractament algun tipus de presa d’aigües, els metges olotins els remetien a les aigües d'altres contrades. No obstant això, sembla que cap a finals del segle XVIII, l’abundor i la qualitat de les aigües olotines acabaren d’engrescar més d'un malalt a fer-ne ús. Ho apunta un text de 1784, de quan diverses famílies contràries al projecte municipal de construir uns nous barris en terrenys de la seva propietat, contraposaren a un dels arguments de l’ajuntament d’Olot sobre la necessitat d’aquests nous barris, el fet que, segons ells, els nombrosos visitants que venien a fer salut a Olot no tenien dificultat a l’hora de trobar allotjament: “decía el Ayuntamiento que apenas podían detenerse los días precisos para sus negocios los que concurrían a la villa por falta de habitación, pero con una equivocación tan notoria como lo demuestra el hecho cierto de que acudiendo a Olot todos los años un considerable número de personas, tanto por participar de sus saludables ayres y buenas aguas, quanto por curar de sus enfermedades, hasta ahora ninguno de tantos y tan muchos han dejado de permanecer un solo día en Olot por falta de habitación”. Notem la frase antecedent sobre la nombrosa concurrència de persones en recerca, a Olot, d’aires i aigües i, en definitiva, de salut.

S'ha escrit modernament que a finals del segle XVIII un farmacèutic olotí havia analitzat les aigües de Ribes de Fresser (J. Ferrer i J-V. Gay, Balnearis i aigües minerals, Quaderns de la Revista de Girona, 2003, p. 74), però sobre això no en sé dir cap notícia. Sí que per aquest mateix temps (entre 1798 i 1799) el farmacèutic d’Olot, Francesc Xavier Bolòs, recollí algunes dades –no es pot parlar d’anàlisi– sobre les aigües de la seva vila nadiua: “Las aguas que beben los moradores de esta villa y de sus contornos hacia el este-sudoeste son muy abundantes, buenas y frías, porque provienen de las pluviales que caen sobre los elevados montes del mediodía, que introduciéndose debajo del Bosch de Tosca son allí purificadas y filtradas por los productos volcánicos entre los cuales corren siempre hasta llegar a los conductos o cañerías: no contienen más que un poco de hidroclorato de cal y de sosa; disuelven el jabón perfectamente, cuecen bien las legumbres y su temperatura es a diez grados sobre cero, aún en el más riguroso calor del verano".

No va ser fins el 1845 quan es va obrir a Olot un establiment de banys, que depenia de l’hospital, impulsat pels seus administradors Agustí Prim i Narcís Boix, juntament amb el metge Pau Estorch, que en va ser el principal artífex. Era un edifici a tocar del Fluvià, de planta quadrada, amb un jardí al mig on donaven les portes dels vuit banys de què disposava. D’aquests, set eren per a la higiene i un per a banys medicinals artificials, “con chorros de diferentes grados de fuerza, y el correspondiente vapor para los que tengan que tomarlos”, segons explicava el diari El Barcelonés al mes de maig d'aquell any. L’aigua s’extreia d’un pou mitjançant una bomba, i anava a parar a un bassa, on romania a sol i serena.

El diari acompanyà la notícia de l’obertura dels banys olotins amb unes línies encomiàstiques en excés envers l’entorn natural de la vila: “La posición topográfica que ocupa la villa de Olot es hermosa, su clima templado, y la abundancia de vistas sorprendentes, unidos con los manantiales de aguas puras y cristalinas, que en abundancia se hallan en todas partes, forman uno de aquellos territorios de la Suiza que tanto ensalzan los viajadores. Este país verdaderamente es ignorado de los que desean contemplar las sublimes obras de la naturaleza”. Perquè després es digui que la publicitat turística (amb la comparació amb Suïssa inclosa) és cosa només de temps molt més moderns.

62. Cara i creu en la vida d'un malalt mental olotí, mort el 1741

Avi i néts dels "Pirineus", en una antiga postal francesa

Felip Pont i Crehuet pertanyia a aquells dels que la història no se n'ocupa. Va morir a Olot el 3 de maig de 1741. La seva partida de defunció, inscrita als registres parroquials de Sant Esteve d’Olot, té un punt de singularitat. En aquests registres, hom no només hi deixava constància de la defunció, sinó també dels serveis religiosos que havia rebut i de les condicions pietoses amb què havia mort. Doncs bé, a Felip Pont el sacerdot que l’atengué, no li administrà la comunió, un sagrament que no havia rebut mai en els seus seixanta anys de vida: “Als tres de maig de mil set cents quaranta hu se ha fet sequela al Carme de Feliph Pont, fill de Joan Pont y de Madalena Creuhet cònjuges diffunts, ab assistència de set preveres. Rebé los sagraments de penitència y extrema unció. No rebé lo viàtich per judicarse no tenir lo bastant conexement y discreció, y no haver rebut la Santa Comunió sobre tenir ja alguns xaxanta anys”. No li donaren la comunió, perquè Felip Pont patia algun tipus de discapacitació psíquica, era el que en aquell temps en deien un “mentecapte” (mot compost de dues paraules llatines, mens i captus, mancat d’enteniment), i per a rebre la comunió es requeria tenir ús de raó.

La seva vida no degué ser fàcil, perquè llavors el comportament d’aquestes persones solia ser motiu de befa o d’escarni, especialment per part de la mainada. En un dels sermons que mossèn Pere Salsas, que havia estat rector de la parròquia de Llívia, publicà el 1754, inclogué, amb finalitats morals, un exemple del que havia passat a un famós emperador que era molt orgullós de si mateix, i a qui Déu volgué escarmentar. Una vegada que anà a prendre banys fora de la ciutat, un àngel li prengué les seves riques robes i es féu passar per ell per retornar amb tota la comitiva al seu palau. Quan el veritable emperador deixà els banys, només trobà unes robes de miserable, que no tingué altre remei que posar-se, i amb elles poder entrar a la ciutat, on el prengueren per boig: “se·n entrà per la ciutat cridant que ell era lo emperador; al eco de las suas veus, se juntaren los minyons, y cridant al ximple, al mentecato, comensaren a tirarli fanch y tronxadas, y axí lo perseguiren per los carrers de la ciutat”. Avançat el segle, el mateix bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana (1775-1796), en un dels seus textos per a l’organització del gran hospici fundat per ell a Girona, deia que en aquest centre no hi serien admesos “los locos” i, amb tota la naturalitat del món, afegia que aquells pobres que solen ser motiu de befa en els pobles, millor que es quedessin on eren: “Sucede regularmente haber en cada pueblo o un viejo, o ciego o fatuo con el que o se divierten las gentes o están contentos con él, porque le tienen afición; en dexar éstos [al seu poble] se seguirá corto inconveniente, y en recluirlos [a l’hospici] causaría compasión a los vecinos”. "Fatuo" era el mateix que mentecapte, la pesona mancada de raó o enteniment.

Resulta complicat poder saber els olotins que al segle XVIII estaven afectats per algun tipus de discapacitació mental, ja que no eren objecte de cap atenció específica. Només a través de fonts molt indirectes se’n poden obtenir algunes dades. El 1734, a la llista dels mossos solters que quedaren exclosos d’una lleva militar que calia formar, hi figuraren com a no aptes per al servei, “+ Gou, sobrino de Pablo Bassols, por ser fatuo o dementado”, “Juan Masmitjá y Coromina, hijo de Agustín Coromina y Masmitjá y de Theresa su muger, por ser dementado”, “un hijo de Bonaventura Nicolau, major, texedor de lino, por ser dementado” i “Francisco Brugats, por ser dementado”. Si aquests eren els joves, què no passaria amb les persones velles, en què alguns símptomes de senilitat eren considerats bogeria, com indica el llibre d'òbits de la parròquia de Sant Esteve d'Olot en aquest afegitó que féu a la partida d'Antoni Navarro, corder vell, mort el 1737: "Nota que lo sobredit, de poch temps havia, feya algunas cosas ab que se demostrava haverse divertit lo judici. Sen anà de casa sens saber ahont estigué perdut y al cap de dos o tres dias lo trobaren mort en lo Bosch de Tosca".

La psiquiatria no era encara ni a les beceroles, i aquestes persones quedaven a la seva sort o a la de la seva família, mancats de qualsevol tipus de cura i amb la temptació de recórrer a l'abús de la credulitat: a l'església de Sant Salvador de Bianya hi havia, el 1717, segons la visita pastoral que s'hi féu, "una capa wur·s posa als esperitats y fallats de enteniment", capa que fou prohibida el 1768 pel bisbe de forma taxativa ("que no se use en manera alguna una capa que ay en dicha parroquia que se ha hecho servir para curar los locos y endemoniados". En el terreny més assistencial, l’Hospital d’Olot –un centre creat precisament per a l’atenció de les persones necessitades– tenia establert que no s’hi podien acollir “los locos, dementats, tiñosos, roñosos, gallicats, masells y los demés malalts de semblants mals, encara que sien pobres y de la vila o terme”. Alguna vegada eren enviats a Barcelona, com el 1720, en què l'ajuntament pagà una dobla "per acompanyar a Maria Àngela Armanguer mentecapta al Hospital General de Santa Creu de Barcelona", o el 1721, en què l’hospital pagà a Manuel Planella “per lo transportar un minyó loco al Ospital de Barcelona per curarlo”. Però aquesta solució era més coercitiva que no pas assistencial, si hem de fer cas del que afirmaren tres olotins el 1756, que testificaren que Joan Sistach, ferrer d’Olot, era tingut per “dementado” i estava reclòs a l’hospital de Barcelona “en la casa vulgarmente nombrada de los locos, con grillones en el pie, por loco y dementado”. No tots, però, es trobaven amb un tracte tan desgraciat. En la llista de mossos per a una altra lleva, aquesta del 1731, se n’exclogué un minyó del qual no se sabia el cognom (el substituïren per una creu), sinó només el nom i que feia vida a casa de Magí Soler: “Raymundo +, habitante en casa de Magín Soler, por ser mentecapto”. No es tractava d’un familiar seu, ja que, si hagués estat així, s’hi hauria indicat i expressat el cognom o el parentiu. Per algun raó desconeguda, es trobava acollit en una casa de família benestant.

Felip Pont i Crehuet estigué fent vida a la casa dels seus pares fins que aquests moriren. Tant un com l’altre, en els seus respectius testaments miraren d’assegurar que quan ells faltessin, aquest seu fill que, previsiblement, no podria valer-se per si mateix, seguís rebent tot tipus d’atenció en les seves necessitats. No he trobat el testament del pare, que va ser fet a l’octubre de 1730, cinc dies abans de morir, però sí una referència que en va fer la mare a l’any següent: “Lo quòndam [= difunt] Joan Pont, mon marit, ab son últim testament disposà que dit Joan Prat y Pont, mon nét y hereu de dit mon marit, tingués obligació de prestar tots los aliments a la vida humana necessaris a Pheliph Pont, fill a ell y a mi comú”. Quan el 1731 fou la mare, Magdalena Crehuet, la que féu testament, hi establí una disposició semblant: “Per quant Phelip Pont, fill a mi y al dit Joan Pont mon marit comú, llegítim y natural, és incapaz o mentecapto, lo excloch de ma universal heretat y béns”, però a la vegada ordenava al seu hereu, el seu nét Joan Prat i Pont, i als seus successors, “que durant la sua vida natural hajan de prestar a dit Pheliph tots los aliments a la vida humana necesaris, tant en sanitat com en malaltia”.

Tant el seu pare Joan Pont com la seva mare Magdalena Crehuet havien fet hereu directament al seu nét Joan Prat i Pont. Dels fills que aquells havien tingut, en aquell moment en sobrevivien vuit, tres nois i cinc noies. Dels nois, dos eren preveres (un beneficiat a Sant Joan de les Abadesses i l’altre a Puigcerdà) i no sembla pas que poguessin encarregar-se de Felip, que era el tercer germà baró. Així doncs, calia fixar-se en la que deuria ser la gran de les noies, de nom Magdalena (com la mare), que feia anys que estava casada amb Llorenç Prat, corder d’ofici. El fill gran d’aquests, Joan Prat i Pont, seria l’hereu que hauria d’assegurar per tot el temps que calgués, l'assistència al seu oncle Felip.

Magdalena Crehuet morí vint dies després de fer testament, el 21 d’agost de 1731. Felip Pont i Crehuet quedà, per tant, a mercè de l’acompliment efectiu d’aquestes disposicions paternes. Però en el moment de la mort de Magdalena, l’hereu Joan Prat i Pont només tenia catorze anys i, per tant, l’administració de l’herència (i, en conseqüència, l'assistència a Felip) quedà a mans del pare Llorenç Prat, fins que el fill no acomplís la majoria d’edat. I aquí comença una altra història.

Per un document d'onze anys més tard, del 1742, sabem –o, millor, se’ns diu– que les coses van tòrcer-se. En aquest any Rafael Noguer i Santaló, tintorer de 42 anys, i Pau Bassols, paraire d’uns 60 anys, tots dos veïns d’Olot, van alçar testimoni de les males pràctiques i de l’abús que el pare Llorenç Prat havia fet de l’administració dels béns heretats pel seu fill, durant la minoria d’edat d’aquest. Segons digueren, “en el tiempo que assí ha administrado, no lo ha hecho como devía porque, viviendo de dichos bienes, no trabajava ni hazía trebajar a su hijo sigún pertenecía a su estado y tenuos averes, de modo que en pocos años de su administración entre otras cosas se han vendido y enagenado dos mansos u mezias [= masies] de las que tenían y possehían y havían dexado los nombrados consortes abuelos maternos de su hijo”. Però, a més, ara que el fill ja era gran, el pare no volia deixar l’administració del que restava, ja que hi havien greus desavinences entre pare i fill perquè aquest s’havia casat amb Josefa Quintana, un matrimoni que el pare no aprovava.

Aquí la història esdevé fulletí. En un principi, hauria estat el mateix pare qui “instó e induxo que se aficionasse y casasse con aquella [Josefa Quintana], de modo que él mismo iva y acompanyava a su hijo a la casa de los padres de la sobre dicha Josepha Quintana, y dezía lo hazía para esse effeto”. Fins i tot, el fill s’hi hauria casat per devoció filial: “Y quando se trató el adjuste del casamiento, solamente el hijo lo havía concentido para condecender a la voluntad de su padre”. Ah, però després la situació es capgirà perquè al pare no li haurien sortit bé els plans de casori que tenia per a ell mateix. Havia enviudat, i es veu que l’home anava al darrera d’una altra dona que, ves per on, era familiar dels Quintana: “Después de haverse ya prometido y dada palabra del casamiento –segueixen els testificants–, sucedió que el padre, en respeto de no poder alcansar ni lograr sus dezeos de también casarse con una conyada de la dicha Josepha Quintana, mudó su intención y no quería que su hijo executasse el dicho su casamiento prometido ya de hazerse”. Tot i això, el fill Joan Prat complí el seu compromís i el 31 de gener de 1741 es casà amb la noia Quintana. La reacció del pare, si hem de creure l’esmentat testimoniatge, fou fulminant. No sols no va assistir al casament del seu fill, sinó que “el Padre que no quizo tampoco admitir a los nuevos consortes a su casa, sobre haver ellos ido a essa en compañía de differentes parientes de ambos y de otras personas de estimación y respeto, que de después del desposorio se les acompanyavan alli”, els quals no aconseguiren del pare que “admitiesse al hijo y nuera suyos ni los dexasse entrar a su casa; sino que passaron por el surojo [= sonrojo] u xasco de quedar en la calle y haverse de bolver de allí despedidos con mucha notoriedad y admiración de los vezinos de Olot".

I en aquest punt, és clar, tocà el rebre al malaurat Felip Pont i Crehuet. Posats a explicar les malvestats del pare Llorenç Prat, “después ahun despidió de su casa el dicho Lorenzo a un mentecapto llamado Filipe, qual era hijo de los sobrenombrados defuntos consortes y duenyos que fueron de los sobredichos bienes, de cuyos devía ser aquél alimentado y lo tenían assí dispuesto sus defuntos padres. Y el despedido mentecapto se fue a refugiarse con su sobrino, el dicho Juan Prat y Pont, sobre que éste no tenia prevenida casa para su morada, y por el ínterim de entonces se huvo de recoger con su consorte en agena”. A més, el pare ni els hauria volgut facilitar robes o mobles del patrimoni per a ells “ni para dicho mentecapto”. Fou en aquestes condicions quan, el 3 de maig de 1741, Felip “tuvo su última enfermedad (de cuya ha fallecido) en la casa del nombrado su sobrino, quien en ella no lo pudo acistir como se devía, de modo que le era preciso tenerle en cama indecente por falta de averes y de ropas y muebles, supuesto que todos los suyos se le detiene [= els reté] su padre y están en poder d·este”, segons explicaren els expressats testimonis.

La baralla familiar passà a mans de la justícia, tant a la cúria de Santa Pau (els avis havien tingut una propietat a Batet, dins de la baronia), com a la d’Olot. És en aquest context on se situa l’anterior testimoniatge, destinat a reforçar la defensa dels interessos del fill Joan en els tribunals (d’aquí que sigui en castellà) i que, per tant, cal examinar amb la reserva de tractar-se d’una declaració d’una de les parts. Com que les disputes només comportaven litigis i despeses, al final pare i fill acabaren per pactar una concòrdia entre els dos, que se signà el 4 de setembre de 1742. El fill acceptà els comptes de l'administració que el pare havia fet dels seus béns i es comprometé al total acompliment de les disposicions testamentàries dels avis, i el pare li cedí el patrimoni que quedava en aquell moment, així com els drets que el fill tenia en els béns de la seva mare, morta sense haver fet testament, com també "en la altre successió ab intestat seguida en los béns y universal heretat del sobredit quòndam Phelip Pont". I és que la pau arribà a deshora per a Felip, que havia mort abans que la reconciliació entre pare i fill, el seu germà i nebot, li hagués pogut suposar algun tipus d’alleujament en el seu dissortat final de la vida.

Quan l'àvia Margarida, la mare de Felip, deixà disposat que la seva herència protegís aquest seu fill afectat per una malaltia mental, no sols li volgué assegurar l’assistència corporal durant la resta de la seva vida, sinó que, corpresa d’un profund sentiment matern, pretenia quelcom de més important. Al final de la seva disposició testamentària per a l’auxili material a favor de Felip, exigí, o gairebé suplicà amb cor de mare, al seu hereu i successors “que li tingan [a Felip] tot amor y carinyo, com de ells plenament confio”. Ens resta el pesarós dubte de si tots saberen estar realment a l'alçada.

Text revisat l'octubre de 2019.