El gran aiguat del 16 d’octubre de 1763, ara fa dos-cents cinquanta anys, va ser d’aquells que quedaren fixats en la memòria de les generacions immediates, malgrat que el pas del temps n’anés diluint a poc a poc el seu record en les que vingueren més tard. Diuen ara els entesos, que aquell aiguat de 1763 bé es pot col·locar, quant a la seva importància, a tocar del gran aiguat de 1940, de més recent memòria.
La Garrotxa en va quedar afectada de ple, però l’aiguat fou general a gran part de Catalunya, compreses, a l’altra banda de la ratlla amb França, les conques que van del Conflent al Rosselló. El corresponsal a Olot de la casa de comerç Alegre i Gibert, Francesc Roca i Codina, al novembre els va escriure explicant-los les desgràcies que l’aigua havia fet a la contrada, una carta que, lamentablement, no s’ha conservat. Però sí la resposta que li feren des de Barcelona: “Donam resposta a la estimada de Vm. de 2 del corrent [novembre de 1763], dient que los estragos y danys que han ocasionat las ayguas són universals en tot lo Principat, pues de totas parts se contan cosas llastimosas, que beneït sie Déu”. Malgrat això, el mal que aquest aiguat de 1763 féu a l’alt Fluvià va ser rellevant, perquè alguns informadors distants de la comarca se’n van fer ressò en les seves anotacions. Segons la consueta de Riudellots de la Selva (publicada per Joaquim M. Puigvert el 1986), “en Sant Privat de la Plana de Bas se derruhiren diffarents casas, quedant anegadas y sepultadas en sas ruhinas diffarents perssonas d’un y altre sexo, y d’una y altre edat, a causa de la repidés y fúria ab què baxave l’aygua de la montanya de Santa Magdalena y altres allí vehinas”. Una nota de l’arxiu parroquial de Celrà, al Gironès (donada a conèixer pel Taller d’Història de Celrà el 2004), després de relatar el mal causat per l’aigua a la seva població, explicava que “en San Mori [a l’Alt Empordà] i Besalú fa tremolar la desgràcia; en Sant Privat orroritza lo estrago, tot és gementes et flentes".
La Garrotxa en va quedar afectada de ple, però l’aiguat fou general a gran part de Catalunya, compreses, a l’altra banda de la ratlla amb França, les conques que van del Conflent al Rosselló. El corresponsal a Olot de la casa de comerç Alegre i Gibert, Francesc Roca i Codina, al novembre els va escriure explicant-los les desgràcies que l’aigua havia fet a la contrada, una carta que, lamentablement, no s’ha conservat. Però sí la resposta que li feren des de Barcelona: “Donam resposta a la estimada de Vm. de 2 del corrent [novembre de 1763], dient que los estragos y danys que han ocasionat las ayguas són universals en tot lo Principat, pues de totas parts se contan cosas llastimosas, que beneït sie Déu”. Malgrat això, el mal que aquest aiguat de 1763 féu a l’alt Fluvià va ser rellevant, perquè alguns informadors distants de la comarca se’n van fer ressò en les seves anotacions. Segons la consueta de Riudellots de la Selva (publicada per Joaquim M. Puigvert el 1986), “en Sant Privat de la Plana de Bas se derruhiren diffarents casas, quedant anegadas y sepultadas en sas ruhinas diffarents perssonas d’un y altre sexo, y d’una y altre edat, a causa de la repidés y fúria ab què baxave l’aygua de la montanya de Santa Magdalena y altres allí vehinas”. Una nota de l’arxiu parroquial de Celrà, al Gironès (donada a conèixer pel Taller d’Història de Celrà el 2004), després de relatar el mal causat per l’aigua a la seva població, explicava que “en San Mori [a l’Alt Empordà] i Besalú fa tremolar la desgràcia; en Sant Privat orroritza lo estrago, tot és gementes et flentes".
A Girona l’aiguat va ser conegut com el de Santa Teresa, perquè s’escaigué en el dia de la festivitat de la santa, però a la Garrotxa les aigües van descarregar amb força l’endemà, a partir del dia 16 d’octubre. Un balanç més precís del que passà a Sant Privat de Bas (onze cases afectades i sis persones ofegades) i a diverses altres poblacions de les comarques veïnes ens la dóna un escrit del rector de la Pinya, mossèn Ponç Prat: “Als 16 de octubre del any 1763 y agué [= hi hagué] un ayguat que féu grans estragos en moltas parts de Catalunya y Fransa. En Sant Privat, espatllà onse casas lo riu Gurn des del molí de Valentí fins al Tartús y algunas de ellas de sol arrel, y se negaren sis personas. La ribera de Riudaura playava per totas las tancas de la Garganta y Bastons. Lo riu Ter des de Set Casas a Camprodon se·n portà lo pont de la Sellera, y en lo Pont Major passà per sobre las baranes y entraba aygua per las casas, causantlos molts danys. En Prats de Muyó [= Prats de Molló] y demés circuit de aquellas muntanyas, també foran grans los estragos de portarsen cases y terras, y quan més cerca de las muntanyas, y al origen de los rius, majors los estragos per las grans esllavissadas y penyas que feia córrer la aygua, que era ab tal orror, que may aviant [= havien] vist ni ohit los nats. Y en totas parts causà molt dany” (publicat per Joan Pagès el 1984-1985).
Anant ara a textos inèdits sobre aquest aiguat a la Garrotxa, enllaça amb l’anterior informació la declaració que, uns mesos després, va fer el síndic dels llocs de San Privat i Santa Maria de Puigpardines, Josep Clota i Moner. Ell parlà de nou cases afectades, però sense precisar-ne les víctimes mortals: “En los días diez y seys, y diez y siete del mes de octubre del año próximo fenecido [1763], fueron tan crecidas las avenidas del río Gurn, que rompiendo sus orillas baxo el lugar de San Privat, se llevó dende los simientos nueve casas, y arruinó muchas otras, ahogando algunas personas”. Lamentablement, no disposem del llibre d’òbits parroquial del lloc que correspondria a aquest any i, per tant, no es pot establir la llista, amb nom i cognoms, dels qui resultaren dramàticament afectats per l’aiguat i que seria just de poder recordar. A part d’aquestes víctimes de Sant Privat, els llibres d’òbits de les parròquies de Sant Esteve i de Sant Cristòfol d’Olot, així com els de Castellfollit i de Besalú, no contenen cap partida de defunció que pogués ser atribuïda als efectes de la violència dels aiguats.
D'aigües avall del Fluvià només hi ha notícies esparses sobre alguns dels danys materials ocasionats per l’aiguat. D’Olot sabem que va quedar malmès el pont de Sant Roc, perquè al gener següent l’ajuntament acordà el pagament de 91 lliures i 11 sous pel que havia costat “componer la puente de San Roque del territorio de esta villa, a ocasión del estrago que el río Fluviá dio a dicha puente en el día diez y seis de octubre próximo passado”. No va ser aquest l´únic dany causat als camins i llocs de pas. Segons la relació del síndic de Sant Privat i Santa Maria de Puigpardines suara esmentada, el camí que anava de Sant Privat a Olot havia quedat “hasta la cruz que llaman de los Carpinteros cubierto de muchas peñas de una considerable mole, de suerte que se halla impracticable, particularmente en tiempo de lluvias, porque con la menor avenida le toma otra vez por albeo, precisando los viajantes a que rompan por los honores ya de éste, ya de aquel vezino, algunos de los quales, persuadidos de la misma necessidad, les prestan paciencia”. A Olot degueren haver-hi més desgràcies, però n’estem mancats d’una relació general. Només esporàdicament en surt alguna referència, fins i tot tardana, com quan, al 1767, en ocasió de fer inventari dels béns del difunt Llorenç Gou, blanquer, s’hi féu constar “la adobaria ab sa casa, vuy dirruhida per lo ayguat esdevingué lo die setze el mes de octubre mil set cents sexanta tres, situada al costat del pont de Santa Magdalena”. Semblantment hem de pensar que alguna afectació deuria haver-hi en els molins situats entre Olot i Sant Joan les Fonts.
En canvi, tenim de Besalú un extens relat d’aquelles diades degut a Mn. Jeroni Ros, el rector de la parròquia de Sant Vicenç. A diferència dels anteriors, que tenen una expressió més tècnica, l’escrit de Mn. Ros, sense deixar de consignar determinats efectes, ve marcat des d’un inici per la forta commoció interior causada per aquests aiguats, que atribuïa a un càstig del cel. L'intitolà "Estragos y eccessos del temps". Segons ell, la riera de Ganganell, que en el seu darrer tram passa colgada sota voltes pel mig de la vila, “al arribar al embocador de la volta era tant furiós que sobreeyxia podrosament, rejant firal avall ab grans fossas que obrí”, entrant en moltes cases. Per dins de la volta, “bayxaven tantas y crescudas pedras que rebatentlas lo poder de la aygua de un costat y altre de la volta, donaven del ruido que causave horror”. Però el que més mal féu fou, naturalment, el Fluvià, que inundà els horts, les tres cases de retorcedors, el molí (del qual se n’emportà la teulada) i diferents cases de la vila, entre elles la d’en Plandiura, en la què l’aigua arribà “cerca del sostre”, malmetent en unes i altres els mobles. En la llera, el Fluvià cobrí “la roca anomenada vulgo den Manyach, y segons fundadas conjecturas, sobrepujantla molts palms".
L'afectació dels molins de Besalú la relataren també, a la primavera següent, Prim Pujol, Joan Baptista de Safont i Cella, i el notari Tomàs Manyalich, tots de Besalú: “Con la avenida de crecidas aguas, que acaheció en el día diez y seis del mes de octubre próximo passado, se derribó la mayor parte de la resclosa de los molinos de dicha villa; que la ascequia de ellos se llenó de tierra, almeja y arena; que la casa de dichos molinos se llenó de lodo y de ella se llevó muchas texas, de modo que por muchos días no pudo molerse en ellos”. Quan ells feren aquesta declaració, els molins ja s’havien fet arreglar, però havien quedat més vulnerables que no pas abans, quedant exposats “a padecer otro naufragio caso de otra avenida, aunque no sea de muy tan crecida como la referida, por haver quedado el río, a causa de la susodicha crecida avenida, muy más alto de lo que era".
Pel que fa al pont de Besalú sobre el Fluvià, mossèn Ros, després d’haver-lo anat a examinar, escrigué no haver-hi advertit “novedat notable, a excepció de haver quedat desansorradas y desencarnadas las pilas del dit pont, o los fonaments de ellas”, com també reconegueren els altres tres anteriors testimonis: “a causa de dicha crecida avenida, padeció quebranto, de modo que queda peligroso especialmente por los fundamentos, que ha descarnado, siendo necessario su reparo”. No veien ells altre remei que construir, per la banda del riu, unes defenses que calculaven “de crecido coste”. El que ni uns ni altres no inclogueren en les seves explicacions foren els estralls causats a les adoberies, de les que, en canvi, en parlà el maig de l’any següent Domingo Anglada, quan va pagar les obres de mestre de cases i de fuster fetes en reparació de les seves adoberies de Besalú, danyades per “la excessiva avinguda de ayguas que succehí en la present vila lo die setze octubre proppassat".
Anant ara a textos inèdits sobre aquest aiguat a la Garrotxa, enllaça amb l’anterior informació la declaració que, uns mesos després, va fer el síndic dels llocs de San Privat i Santa Maria de Puigpardines, Josep Clota i Moner. Ell parlà de nou cases afectades, però sense precisar-ne les víctimes mortals: “En los días diez y seys, y diez y siete del mes de octubre del año próximo fenecido [1763], fueron tan crecidas las avenidas del río Gurn, que rompiendo sus orillas baxo el lugar de San Privat, se llevó dende los simientos nueve casas, y arruinó muchas otras, ahogando algunas personas”. Lamentablement, no disposem del llibre d’òbits parroquial del lloc que correspondria a aquest any i, per tant, no es pot establir la llista, amb nom i cognoms, dels qui resultaren dramàticament afectats per l’aiguat i que seria just de poder recordar. A part d’aquestes víctimes de Sant Privat, els llibres d’òbits de les parròquies de Sant Esteve i de Sant Cristòfol d’Olot, així com els de Castellfollit i de Besalú, no contenen cap partida de defunció que pogués ser atribuïda als efectes de la violència dels aiguats.
D'aigües avall del Fluvià només hi ha notícies esparses sobre alguns dels danys materials ocasionats per l’aiguat. D’Olot sabem que va quedar malmès el pont de Sant Roc, perquè al gener següent l’ajuntament acordà el pagament de 91 lliures i 11 sous pel que havia costat “componer la puente de San Roque del territorio de esta villa, a ocasión del estrago que el río Fluviá dio a dicha puente en el día diez y seis de octubre próximo passado”. No va ser aquest l´únic dany causat als camins i llocs de pas. Segons la relació del síndic de Sant Privat i Santa Maria de Puigpardines suara esmentada, el camí que anava de Sant Privat a Olot havia quedat “hasta la cruz que llaman de los Carpinteros cubierto de muchas peñas de una considerable mole, de suerte que se halla impracticable, particularmente en tiempo de lluvias, porque con la menor avenida le toma otra vez por albeo, precisando los viajantes a que rompan por los honores ya de éste, ya de aquel vezino, algunos de los quales, persuadidos de la misma necessidad, les prestan paciencia”. A Olot degueren haver-hi més desgràcies, però n’estem mancats d’una relació general. Només esporàdicament en surt alguna referència, fins i tot tardana, com quan, al 1767, en ocasió de fer inventari dels béns del difunt Llorenç Gou, blanquer, s’hi féu constar “la adobaria ab sa casa, vuy dirruhida per lo ayguat esdevingué lo die setze el mes de octubre mil set cents sexanta tres, situada al costat del pont de Santa Magdalena”. Semblantment hem de pensar que alguna afectació deuria haver-hi en els molins situats entre Olot i Sant Joan les Fonts.
En canvi, tenim de Besalú un extens relat d’aquelles diades degut a Mn. Jeroni Ros, el rector de la parròquia de Sant Vicenç. A diferència dels anteriors, que tenen una expressió més tècnica, l’escrit de Mn. Ros, sense deixar de consignar determinats efectes, ve marcat des d’un inici per la forta commoció interior causada per aquests aiguats, que atribuïa a un càstig del cel. L'intitolà "Estragos y eccessos del temps". Segons ell, la riera de Ganganell, que en el seu darrer tram passa colgada sota voltes pel mig de la vila, “al arribar al embocador de la volta era tant furiós que sobreeyxia podrosament, rejant firal avall ab grans fossas que obrí”, entrant en moltes cases. Per dins de la volta, “bayxaven tantas y crescudas pedras que rebatentlas lo poder de la aygua de un costat y altre de la volta, donaven del ruido que causave horror”. Però el que més mal féu fou, naturalment, el Fluvià, que inundà els horts, les tres cases de retorcedors, el molí (del qual se n’emportà la teulada) i diferents cases de la vila, entre elles la d’en Plandiura, en la què l’aigua arribà “cerca del sostre”, malmetent en unes i altres els mobles. En la llera, el Fluvià cobrí “la roca anomenada vulgo den Manyach, y segons fundadas conjecturas, sobrepujantla molts palms".
L'afectació dels molins de Besalú la relataren també, a la primavera següent, Prim Pujol, Joan Baptista de Safont i Cella, i el notari Tomàs Manyalich, tots de Besalú: “Con la avenida de crecidas aguas, que acaheció en el día diez y seis del mes de octubre próximo passado, se derribó la mayor parte de la resclosa de los molinos de dicha villa; que la ascequia de ellos se llenó de tierra, almeja y arena; que la casa de dichos molinos se llenó de lodo y de ella se llevó muchas texas, de modo que por muchos días no pudo molerse en ellos”. Quan ells feren aquesta declaració, els molins ja s’havien fet arreglar, però havien quedat més vulnerables que no pas abans, quedant exposats “a padecer otro naufragio caso de otra avenida, aunque no sea de muy tan crecida como la referida, por haver quedado el río, a causa de la susodicha crecida avenida, muy más alto de lo que era".
Pel que fa al pont de Besalú sobre el Fluvià, mossèn Ros, després d’haver-lo anat a examinar, escrigué no haver-hi advertit “novedat notable, a excepció de haver quedat desansorradas y desencarnadas las pilas del dit pont, o los fonaments de ellas”, com també reconegueren els altres tres anteriors testimonis: “a causa de dicha crecida avenida, padeció quebranto, de modo que queda peligroso especialmente por los fundamentos, que ha descarnado, siendo necessario su reparo”. No veien ells altre remei que construir, per la banda del riu, unes defenses que calculaven “de crecido coste”. El que ni uns ni altres no inclogueren en les seves explicacions foren els estralls causats a les adoberies, de les que, en canvi, en parlà el maig de l’any següent Domingo Anglada, quan va pagar les obres de mestre de cases i de fuster fetes en reparació de les seves adoberies de Besalú, danyades per “la excessiva avinguda de ayguas que succehí en la present vila lo die setze octubre proppassat".
Els danys causats per l’aiguat d’octubre de 1763 van condemnar els pagesos a passar una flaca i penosa temporada en els mesos més immediats, perquè de les pluges també n’havien resultat malmesos horts, camps i terres de conreu. Tres pagesos de la Pinya, Llorenç Valentí, Pere Plana, i Pere Alonguina i Massegur al desembre testificaren que l’aiguat “las hiervas de los prados de dicho término en muchas partes de aquél ha llenado de lodo”, i altres tres de Sant Privat, Francesc Serrat i Massegur, Ramon Estartús i Josep Costa i Moner, digueren que “malbarataron las aguas las pajas de los montores de los demás labradores, que se hallaron en el llano”, coincidint uns i altres que això havia posat en dificultat la subsistència dels ramats. El rector de la Pinya també digué que “en esta plana, que quasi tot plajava, se·n portà lo mill y blat de moro dels camps".
A Besalú, els mateixos anteriors testimonis feren patent la desgràcia en què havien quedat els horts del costat del riu. Segons Mn. Ros, “los més de ells quedaren no horts, ni terra si no enterament un pedraguet fornidíssim de pedras grans y xicas, com altre qualsevol pedraguet del riu, de manera que, singularment a primera vista, no sabian los duenyos individuar ni distingir ahont estave lo espay de son hort”. Per la seva banda, Prim Pujol, Joan B. Safont i Tomàs Manyalich digueren “que con dicha avenida la agua se llevó la tierra y derribó paredes de muchíssimos huertos de regadío, aviendo aquellos llenado de almaja y arena” i que “para restablecer dichos huertos en su anterior estado es preciso mucho tiempo y gastar crecidas cantidades, y jamás han de ser tan fructíferos, por haverse llevado la avenida la substancia de la tierra y los muchos crecidos y esquisitos árboles frutales de que estava poblada la ribera, de que se han seguido a los vezinos de la villa crecidos e irreparables daños”. Mn. Ros afegia que, aigües una mica més avall, al terme de Lligordà, hi havia a tocar del Fluvià “unas arbredas ricas y bellas de arbres y noguers, y que singularment la de Bellsolà constave de molts milanars de socas y plantas”, però que, amb l’aiguat, l’arbreda havia quedat “feta un pur pedraguet, sens reserva de arbre dret, a excepció de molt petit número a las voras dels marges o singles, no havent esdevingut menos als demés que tinguessen plantas y arbres en ditas las afrontacions del riu, de forma que, si bé alguns arbres xichs cayguts quedaren ensorrats, però los grossos y grans los més se los ne portà lo riu”. Encara a Besalú, al febrer de l’any següent, en la mesura que es va fer d’un terreny, s’hi féu constar que “avia sido de viña plantado, y ahora, a causa de las escessivas avenidas de agua que acahecieron en el mes de octubre próximo passado, se halla lleno de piedras y infructífero".
Per a dissort dels coetanis, aquest aiguat d’octubre de 1763 no fou sinó una peça més d’una sèrie de factors adversos que convertiren aquell any i el següent en els pitjors d’una greu tongada de crisi alimentària que afectà tot Catalunya. A la Garrotxa les inclemències del temps van encadenar-se unes amb les altres, malmetent les últimes allò que les anteriors per sort havien respectat. Després d’un episodi de sequera, va caure pedra al juny, que devastà el blat i deixà poca palla per al bestiar; al setembre tornà a pedregar i en quedà perjudicada la segona collita de fajol i blat de moro; a l’octubre l’aiguat del que hem parlat, que enfangà els prats i arruïnà molts horts; i a aquest seguí al novembre un gran fred que acabà de matar el que havia sobreviscut. El gra, l’herba i la palla foren uns béns difícils d’aconseguir, cosa que posà en un ai la criança del bestiar, i a un preu desorbitat el blat i el mestall. I, com no podia ser altrament, de la crisi de subsistències en quedaren també afectats el comerç i les manufactures locals. És ben significatiu que a l’Hospital de Sant Jaume d’Olot, que era una institució caritativa per a malalts sense recursos, durant el 1764 hi ingressessin 401 malalts considerats pobres, la xifra més alta del període 1748-1769, del que en tenim dades precises. A la primavera de 1764, davant de la continuïtat de la crisi, l’ajuntament olotí encarregà d’anar a comprar 400 quarteres de gra a l’Urgell, però la dramàtica situació no començà a afluixar fins passat l’estiu, amb l’arribada a Catalunya de gra vingut de fora per via marítima. L’aiguat d’octubre de 1763 fou meteorològicament parlant un episodi excepcional, però en el seu context d’afectació social, fou, certament, una desgràcia.
A Besalú, els mateixos anteriors testimonis feren patent la desgràcia en què havien quedat els horts del costat del riu. Segons Mn. Ros, “los més de ells quedaren no horts, ni terra si no enterament un pedraguet fornidíssim de pedras grans y xicas, com altre qualsevol pedraguet del riu, de manera que, singularment a primera vista, no sabian los duenyos individuar ni distingir ahont estave lo espay de son hort”. Per la seva banda, Prim Pujol, Joan B. Safont i Tomàs Manyalich digueren “que con dicha avenida la agua se llevó la tierra y derribó paredes de muchíssimos huertos de regadío, aviendo aquellos llenado de almaja y arena” i que “para restablecer dichos huertos en su anterior estado es preciso mucho tiempo y gastar crecidas cantidades, y jamás han de ser tan fructíferos, por haverse llevado la avenida la substancia de la tierra y los muchos crecidos y esquisitos árboles frutales de que estava poblada la ribera, de que se han seguido a los vezinos de la villa crecidos e irreparables daños”. Mn. Ros afegia que, aigües una mica més avall, al terme de Lligordà, hi havia a tocar del Fluvià “unas arbredas ricas y bellas de arbres y noguers, y que singularment la de Bellsolà constave de molts milanars de socas y plantas”, però que, amb l’aiguat, l’arbreda havia quedat “feta un pur pedraguet, sens reserva de arbre dret, a excepció de molt petit número a las voras dels marges o singles, no havent esdevingut menos als demés que tinguessen plantas y arbres en ditas las afrontacions del riu, de forma que, si bé alguns arbres xichs cayguts quedaren ensorrats, però los grossos y grans los més se los ne portà lo riu”. Encara a Besalú, al febrer de l’any següent, en la mesura que es va fer d’un terreny, s’hi féu constar que “avia sido de viña plantado, y ahora, a causa de las escessivas avenidas de agua que acahecieron en el mes de octubre próximo passado, se halla lleno de piedras y infructífero".
Per a dissort dels coetanis, aquest aiguat d’octubre de 1763 no fou sinó una peça més d’una sèrie de factors adversos que convertiren aquell any i el següent en els pitjors d’una greu tongada de crisi alimentària que afectà tot Catalunya. A la Garrotxa les inclemències del temps van encadenar-se unes amb les altres, malmetent les últimes allò que les anteriors per sort havien respectat. Després d’un episodi de sequera, va caure pedra al juny, que devastà el blat i deixà poca palla per al bestiar; al setembre tornà a pedregar i en quedà perjudicada la segona collita de fajol i blat de moro; a l’octubre l’aiguat del que hem parlat, que enfangà els prats i arruïnà molts horts; i a aquest seguí al novembre un gran fred que acabà de matar el que havia sobreviscut. El gra, l’herba i la palla foren uns béns difícils d’aconseguir, cosa que posà en un ai la criança del bestiar, i a un preu desorbitat el blat i el mestall. I, com no podia ser altrament, de la crisi de subsistències en quedaren també afectats el comerç i les manufactures locals. És ben significatiu que a l’Hospital de Sant Jaume d’Olot, que era una institució caritativa per a malalts sense recursos, durant el 1764 hi ingressessin 401 malalts considerats pobres, la xifra més alta del període 1748-1769, del que en tenim dades precises. A la primavera de 1764, davant de la continuïtat de la crisi, l’ajuntament olotí encarregà d’anar a comprar 400 quarteres de gra a l’Urgell, però la dramàtica situació no començà a afluixar fins passat l’estiu, amb l’arribada a Catalunya de gra vingut de fora per via marítima. L’aiguat d’octubre de 1763 fou meteorològicament parlant un episodi excepcional, però en el seu context d’afectació social, fou, certament, una desgràcia.
