dimecres, 15 d’octubre del 2014

52. Els Barberí d’Olot tardaren anys abans no fabricaren campanes

Anunci de la casa Barberí (1909)
Els Barberí d'Olot han estat coneguts per la seva perícia en l’art de fer campanes i, més endavant, com a fonedors d’obres artístiques (monuments com ara el que Barcelona té dedicat al doctor Robert, a la República, o el Sagrat Cor del Tibidado van sortir, en la seva realització material, de la foneria Barberí d’Olot). En canvi, els seus orígens és un d’aquells temes imprecisos en què els uns repeteixen quatre notes esgarrapades dels altres. Se sol dir que començaren a mitjans del segle XVI, quan tres germans vinguts d’Itàlia, que eren constructors ambulants de campanes, s’establiren a Olot i que la seva primera obra coneguda seria una campana per a Sant Miquel de Falgars. Dades aquestes que serien suficients per a situar, com es diu en algun lloc, l’actual empresa d'aquest nom en la segona firma més antiga de l’Estat, després de Codorniu. Em sap greu dir-ho, però la pretesa tan reculada antiguitat dels tallers Barberí d’Olot no sembla acreditada. Sí que és antiga –i això té mèrit– però no ho és pas tant.

Les notícies que es donen dels Barberí dels segles XVI o XVII són imprecises i sense cap referència documental. El 1890, en un article sobre campanes, no signat, publicat a L’Olotí, s’hi deia que “la primera campana que coneixem feta per los passats d’en Barberí és la de Sant Miquel de Falgars, que junt ab lo nom de Francesch Barberí porta, si la memòria no ens és infiel, la fetxa de 1668”. “Si la memòria no ens és infiel”, remarca l’anònim autor d’aquesta referència, un tipus d'aclariment que només s’invoca quan la fragilitat de la memòria imposa dubtes. Però vint-i-sis anys després, la campana de l’ermita de Falgars havia retrocedit en el temps de forma sorprenent. I és que en un altre article publicat el 1916 a la Pequeña Gaceta del Régimen Local, igualment sense signar, hi llegim: “Sabemos de una campana fundida en los talleres de la casa Barberí, 360 años atrás por lo menos. Esta campana existe en San Miguel de Falgars”. Feta la resta, anem a parar al 1556, això sí, “por lo menos”, o sia a cop d'ull. El 1895 un article, anònim com els anteriors, publicat a El Eco de la Montaña, situava l’arribada dels primers Barberí a Olot “allá por el año 1544”, una data que s’ha agafat al peu de la lletra, malgrat el relatiu “allá por el año”. Aquest relat, a més, és d’estil literari i to encomiàstic. Es refereix així als primers Barberí que haurien arribat a les nostres comarques a mitjans del segle XVI: “Al hacer alto en esta comarca que con tanta profusión y anhelo solicitaban sus servicios apenas llegados y conocida su habilidad y original acierto, extendióse su nombre y fama llegando postulaciones de tantísimos santuarios que de muchas leguas a la redonda cimbrean nuestras sierras”. És curiós que, de tantes demandes de campanes com s’hi diu que se’ls haurien fet, no en tinguem cap notícia fefaent.

La veritat és que, a començament del segle XVIII, els Barberí d’Olot es dedicaven a la fusteria, sense res a veure amb les campanes o el treball amb els metalls. I seguiren amb l’ofici de fuster durant molt de temps, no essent fins a les darreres dècades d’aquell segle quan un jove Barberí va decidir canviar la fusta pels atuells, i aprendre l’ofici de courer que el portaria també al de fabricant de campanes. No he explorat el segle XVII, però el 1662 un Rafel Barberí, que precisament feia de fuster, es casà a Olot amb una noia de Torelló. Si hi va haver algun Barberí campaner a mitjans del segle XVI, no guardaria continuïtat, pel que fa al seu ofici, amb els Barberí posteriors. En encetar-se el segle XVIII hi havia a Olot tres famílies Barberí, que, per dedicar-se totes elles a fer de fuster i per la repetició d’uns mateixos noms de pila (principalment Rafael, Esteve, Francesc i Miquel), previsiblement havien de provenir d'un mateix tronc familiar.

La primera –l’ordre és aleatori– d'aquestes famílies Barberí del segle XVIII era la formada per Francesc Barberí (queda dit que era fuster) i la seva muller Maria Anna Blanch. Ells i els seus successius hereus visqueren durant tot aquell segle al carrer del Tura. El 1716 el pare Francesc deia tenir 50 anys i la seva dona 48. L'hereu, Rafael Barberí Blanch, a la vegada que feia de fuster fou també músic, una simbiosi molt habitual en aquell temps, potser perquè la fusta era l’element essencial en la construcció dels principals instruments. El 1723 es va casar amb Magdalena Anglada, filla del paraire o negociant de la llana, Esteve Anglada. Un germà seu, Llorenç (també fuster), es va casar el 1734 amb Josefa Morat, filla del tintorer Francesc Morat. Havent enviudat, el 1736 Llorenç es casà de nou amb Magdalena Escarpanter, filla de l’escultor –d’imatges de fusta– Francesc Escarpanter, autor de diversos retaules barrocs en esglésies de la Garrotxa. L'hereu del matrimoni entre Rafael Barberí i Magdalena Anglada, Jacint, va ser daurador. Un germà seu, Esteve, casat amb Margarida Palió, féu de paraire, mentre que la germana Magdalena casà amb Llorenç Truy, terrissaire.

La segona de les famílies Barberí que hi havia a Olot tot just encetat el segle XVIII estava encapçalada per Salvi Barberí, que no cal tornar a dir que era fuster. La seva primera muller es deia Maria. Enviudat, casà de nou el 1713 amb Maria Pujaulós, i novament, per les mateixes circumstàncies, el 1718 amb Margarida Font. Salvi Barberí morí el 1726 a l’hospital, cosa que ens indica que la fusteria no li deuria ser gaire pròspera, o que alguna circumstància li impedí de seguir-hi treballant, perquè la mort l’atrapà fent estada a l’hospital de pobres de la vila, un lloc de beneficència. D’aquests Barberí no en sé dir a quin carrer tenien la casa, però pel lloc que ocupen en els llibres de recaptació de l’impost del cadastre (que es feien seguint l'ordre dels carrers), és possible que fos cap a la banda de la vila vella o del carrer de Sant Miquel. El segon d’aquesta nissaga durant el segle XVIII fou Francesc Barberí (fuster, una vegada més), el qual casà amb Magdalena Viguet i, en segones núpcies, amb Maria Àngela Llor, filla del fuster Josep Llor. Els seus fills no seguiren la tradició familiar de la fusta: Josep Barberí Viguet, nascut de la primera muller, exercí l’ofici de corder, i Miquel Barberí Llor, fruit del segon matrimoni, es dedicà a l’ofici de paraire. Miquel es casà el 1762 amb Teresa Roca. Un fill d’aquest matrimoni, Lluís Barberí Roca, nascut el 1764, ingressà a l’orde religiós de l’Escola Pia, on excel·lí com a professor de filosofia (es conserven d'ell diversos exercicis o tesis, impresos).

La darrera família dels Barberí olotins a començaments del segle XVIII és en la que un nét farà el pas a l’ofici de courer, donant origen, llavors sí, als Barberí dedicats a la fabricació d’atuells i de campanes. Als inicis del segle XVIII la formava el matrimoni Gabriel Barberí i la seva muller Mònica. Vivien al carrer de l’Hom o de l’Om i ell era fuster. El pare morí el 1716. L’hereu fou Rafel Barberí, que feia (em sap greu fer-me pesat) de fuster. Un germà seu, Jaume, igualment fuster, casà el 1726 amb Sabina Coromina, filla de Joan Coromina, i un altre germà, Josep, també fuster, casà el 1732 amb Magdalena Coderch, filla d’Esteve Coderch, mestre de cases. Pel que fa a l’hereu Rafel, es casà amb Maria Oms i, a la mort d’aquesta el 1745, casà de nou amb Maria Marsillach, filla del paraire Miquel Marsillach. Un dels fills d’aquest segon matrimoni crec que és el Miquel Barberí que el 1775 obtingué el títol de mestre d’escola i s’establí a Barcelona, on fou membre actiu del Col·legi Acadèmic del Noble Art de Primeres Lletres.

Però el fill que ens cal destacar és Esteve Barberí i Marsillach, perquè fou aquest qui deixà la fusteria del pare, de l’avi i de la família, i engegà la nova dedicació que donaria anomenada a la família: l’ofici de courer. Quan el 1774 es casà amb Maria Gràcia Sitjà (o Sitjar), filla del botiguer Josep Sitjar, al registre sagramental s’hi féu constar que era “jove courer”, és a dir, que havia acabat la fase d’aprenentatge a casa d’un mestre courer. Podia haver-la feta a Olot o en alguna altra població. Si Esteve va fer aquest aprenentatge a Olot mateix, una pacient recerca en els registres notarials immediatament anteriors a aquest any, ens podria donar el contracte d’afermament, pel qual s’establien les mútues condicions entre el mestre que acollia l’aprenent i aquest. Si l’ofici el va aprendre fora d’Olot, la recerca es fa molt més complicada. A Olot, en aquells anys, de courers n’eren una dotzena. Perduts els llibres del gremi de Sant Eloi d'Olot, que agrupava els traginers, els oficis relacionats amb la construcció i els oficis dels metalls (de ferrers i courers a argenters), l’entrada d’Esteve Barberí i Marsillach al ple dret en l’exercici de l’ofici de courer, potser també podria trobar-se en els registres notarials, on solen constar les convocatòries d'aquest gremi i les seves admissions.

Un cop fets tots els passos pertinents, Esteve Barberí es posaria a treballar en les coses pròpies del seu ofici, la fabricació de bona part dels atuells metàl·lics d’ús domèstic: olles de coure, bacines i coberts de llautó, perols, paelles i xocolateres d’aram, plats d’estany, etc. Però passats uns anys encetà una especialitat dins d’aquest ofici, el de factor de campanes. De campanes feia molt de temps que a Olot se’n feien; pel que fa al segle XVIII, per la família Coromina (Miquel i Pere) i, més després, pel també courer Gaspar Coma. És a finals de segle, quan a la llista de campaners olotins s’hi pot afegir el nom d’Esteve Barberí, del qual hi ha notícia de tres campanes sortides del seu taller, la de Sant Martí de Capsec (1788), la del Santuari de Font de Joan, a Riudaura (1789) i la de Sant Andreu del Coll (1797), aquestes dues darreres preservades i la primera desapareguda (prenc les dades de campanes de l'excel·lent treball de Xavier Pallàs sobre campanes de la Garrotxa, publicat el 2019). Ara sí que la casa Barberí començava a fer història.

Esteve Barberí Marsillach va morir el 1822, deixant tres fills i una filla, tots casats. El temps del segle XIX, i encara més el del XX, s’escapa als meus propòsits, però crec que pot ser útil traçar, de forma molt breu, la continuïtat generacional d’aquesta dedicació familiar fins als nostres dies, que no he vist recollida enlloc, i que acredita a Esteve Barberí Marsillach com a origen dels Barberí campaners i fonedors que arribaren fins a l'acabament del segle passat. Després d'aquest primer Esteve, vingueren:

2. Esteve Barberí Sitjà i el seu germà Miquel Barberí Sitjà. Fills de l’anterior, nascuts el primer cap a 1784 i el segon el 1786. El 1811 Esteve es casà amb Rosa Antiga, filla de baster, i Miquel ho féu el 1806 amb Teresa Ferrussola. Per un moment, un i altre germà semblà que no donarien continuïtat al nou ofici patern, perquè s’engrescaren en el ram del tèxtil que, a Olot, a finals d'aquell segle havia pres una gran embranzida. Però no tardaren a recuperar l’ofici de courer i també de fabricants de campanes. Potser la de la capella de la Mare de Déu dels Dolors, d’Olot (desapareguda), marcada com d’Esteve Barberí, fos obra del seu pare, però han de ser d’ells dos la campana que encara hi ha a l’església de Montferrer, al Rosselló, de 1818, amb el nom de Miquel i Esteve Barberí, i la de Santa Bàrbara de Pruneres, amb els mateixos dos noms dels germans Miquel i Esteve, de 1826 (desapareguda). En van seguir d’altres i aviat ja no se'ls conegué com a courers, sinó com a factors o fabricants de campanes. Esteve Barberí Sitjà va morir el 1862.

3. Rafael Barberí Antiga, fill d’Esteve Barberí i Sitjà. El 1841 es va casar amb Rosa Jutglà. El pare de Rosa menava un molí a Sant Joan les Fonts. El cognom Jutglà sol fluctuar a l'hora de ser escrit, amb formes com ara Jutclà, Xuglà o Xutglà, forma, aquesta darrera, que serà adoptada pel seu fill com a cognom matern. Treballà de courer i de fabricant de campanes, de les que encara existeixen les de Sant Pere de les Preses  (1847), la de Sant Bartomeu del Mallol (1847) i la de Sant Martí de Capsec (1852).

4. Esteve Barberí Xutglà (o Jutglà). Fill de l’anterior, va néixer el 1843. L’Esteve d’aquesta quarta generació de courers és el que donà un gran impuls a l’empresa familiar, hi introduí la foneria, i obrí el gran taller del carrer Fontanella, que donà continuïtat a un primer gran local establert al carrer Lorenzana d'Olot. El 1866 es casà amb Teresa Ventura Puigmacià, de Sant Andreu de Palomar, llavors un municipi a tocar de Barcelona. Va morir el 1919.

5. A la mort d'Esteve Barberí, l'empresa adoptà el nom de “Fills d’E. Barberí”. Darrera d’aquesta raó social hi havia els germans Antoni i Àngel Barberí Ventura. El primer es casà el 1892 amb Maria Campllonch, d’Olot, i el segon el 1895 amb Amèlia Perucho Casalí, de Barcelona. Altres germans Barberí Ventura foren Josep, casat amb Catalina Bartrina del Mallol, i Gaspar, casat amb Sabina Arqués d'Olot.

6. De la darrera generació dels Barberí d'Olot, només puc repetir el que solen explicar les notes al voltant del canvi de titularitat que experimentà aquesta empresa fa unes quantes dècades: que mort Pere Barberí el 1976 i jubilat en aquell mateix any el seu germà Iu Barberí, la continuïtat de l’empresa l’assumí Ramon Castey Sala, nascut el 1926, un antic treballador de la casa que havia posat en marxa la foneria Castey. El 1994 el substituí el seu fill Ramon Castey Domínguez (nascut a Olot el 1968), el qual va prendre la decisió de tancar les instal·lacions d’Olot i fer-ne el trasllat a Riudellots de la Selva.

Lamentablement, el 2016 l'empresa anuncià el tancament irreversible de la foneria. La família Barberí d'Olot va mantenir amb total continuïtat l’activitat professional com a courers, fabricants de campanes i, després, fonedors, durant uns 225 anys, que són molts i que constitueixen un valor afegit i una distinció. Però, per això mateix, no cal pas sumar un parell de segles de més a la seva doblement centenària història.

Text revisat l'octubre de 2019

divendres, 3 d’octubre del 2014

51. De com l’olotí Bartomeu Morató i de Ferrer fou armat cavaller el 1707

En negre, can Morató abans de la reforma de 1889 (ACGAX)
Els Morató constituïen una d’aquelles famílies que a Olot se les tenia entre les principals. Sembla que havien vingut de Camprodon en la primera meitat del segle XVI. Tenien el seu casal familiar a la placeta de l’Àngel, dita a començaments del segle XVIII, de Mora i també de Morató. L’edifici encara hi és, a llevant de la font de l’Àngel, si bé avui la seva forta presència la veiem molt desdibuixada, per unes reformes empreses el 1889, que n’alteraren del tot l'aspecte de la planta baixa. Avui costa de saber-hi veure el que fou la porta principal de la casa, substituïda per dues altres de menor amplada, i desfigurades del tot les dues finestres que, similars a les del primer pis, flanquejaven l’entrada a la casa. La tradició familiar marcava els hereus com a homes del dret, doctors en lleis. A les primeres dècades del segle XVII surt el nom de Bartomeu Morató en les pàgines introductòries de les edicions de De pactis nupcialibus i de Decisiones Sacri Regii Senatus Cathaloniae, del també olotí Joan Pere Fontanella, en les que aquell Morató dedicà uns versos llatins a l’autor d’aquests tractats, amb qui tenia vincles d’amistat, segons hi deixà consignat.

Precisament en els primers anys del segle XVIII el llinatge familiar el tornava a encapçalar un altre Morató de nom Bartomeu. Vidu d’un anterior matrimoni, el 2 de febrer de 1672 Bartomeu Morató i de Ferrer es va casar amb Maria de Cortada, filla de Jacint de Cortada i Eruga, de Manlleu. A Manlleu els Cortada eren una família distingida, com bé prou donava a entendre, amb una sola mirada, la casa que hi tenien, un edifici de bones proporcions, amb fortificacions i tot, avui desaparegut. Jacint de Cortada havia estat elevat a cavaller el 12 de juliol de 1655. A Olot, al cap de poc més d’un any de casats, el 3 d’abril de 1673, va néixer el primer fill de la nova parella, Manuel Morató i de Cortada, que esdevindria l’hereu. Com corresponia a un Morató, Manuel va cursar la carrera de dret fins al grau de doctor. El 27 d'abril de 1698 es va casar amb Magdalena Vilar, filla del difunt doctor en drets d'Olot Joan Vilar, el mateix dia que el seu pare Bartomeu, vidu de nou, es casava amb la seva nova consogra, de nom també Magdalena com la seva filla.
Can Morató a l'actualitat

Arribada la guerra de Successió, els Morató van seguir la causa austriacista. S'entén que fos així, perquè la muller de Bartomeu Morató era germana de l’hereu dels Cortada de Manlleu, Antoni, que estava casat amb una germana de Carles Regàs. Tant Antoni de Cortada com Carles Regàs figuren entre els que el dia 17 de maig de 1705 eren a l’ermita de Sant Sebastià, a Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona), on es van comissionar dos representants perquè fessin tractes amb Anglaterra. Facilitarien l’accés de l’arxiduc Carles d’Àustria a la successió dels regnes hispànics, a canvi que fossin respectats els drets i llibertats dels catalans, el “Pacte dels vigatans” que donà lloc al posterior “Pacte de Gènova” del 20 de juny. De llavors ençà, els Morató d’Olot van esdevenir un dels principals promotors de l’adhesió dels olotins a la causa catalana, fins al punt que, després de Vic, fou a la banda d’Olot on més promptament es reconegué a l'arxiduc Carles com a rei. El fill Manuel Morató fou un dels que a finals de setembre s’uniren a la gent d’Osona que baixaren a reforçar el setge a la ciutat de Barcelona, encara controlada pel virrei filipista Velasco, i fou també un dels olotins que, en nom de la vila, un cop guanyada la capital per a Carles III, passaren a presentar l’adhesió al nou monarca. El 1706 altre cop Manuel Morató, amb un grup d’olotins, tornà a baixar a Barcelona, ara per a defensar-la de l’intent franco-espanyol –no reeixit– de recuperar la ciutat per a Felip V, i fou ell qui transmeté a Olot la notícia de l’arribada de l’armada aliada que venia a socórrer Barcelona. En aquell mateix any comandà un cos de sometent de 50 olotins. Quan el 1710 Carles III passà uns dies a Girona, Manuel Morató representà Olot a l’hora de fer al monarca els preceptius compliments per part de les poblacions d'un ampli entorn. El 1712 consta com a auditor de fronteres i com a jutge de la baronia de Santa Pau.

Tanta adhesió bé es mereixia un reconeixement reial en la figura del cap de la família, Bartomeu Morató. I ja és sabut que una de les maneres que tenen els monarques per a significar agraïment envers algú, és ennoblir-lo. Tal dit, tal fet. El 1707 Bartomeu Morató i de Ferrer havia demanat a Carles III ésser reconegut com a cavaller. D’aquest procés en coneixem dos instruments documentals. En primer lloc, la comissió, signada per mà del rei, a favor de Dn. Baltasar de Llunes perquè fos ell, en representació del monarca, qui armés cavaller a Bartomeu Morató. I, en segon lloc, l’acta notarial d’haver-se executat l'encàrrec.

Signatura de Carles III en la comissió a Baltasar de Llunes
Pel que fa al primer instrument, el poder a Baltasar de Llunes fou atorgat pel rei Carles III a Barcelona el 29 de març de 1707. És un instrument protocol·lari, en el que, després de manifestar que Bartomeu Morató i de Ferrer, home de provat origen familiar, li havia demanat ésser decorat amb el privilegi militar –petició a la que ell accedia pels molts serveis seus prestats a la corona– encarrega a Baltasar de Llunes “quod praedictum Bartholomeum Morató et de Ferrer militari singulo et aliis ad promotionem militis pertinentibus nostra regia auctoritate decores omnia insignia militaria illi concedendo pro ut similibus factum est”. Baltasar de Llunes era fill de Francesc de Llunes i de Maria de Vallgornera, hereva aquesta del llinatge Vallgornera. De privilegi militar, figurà en les llistes dels membres de la noblesa habilitats per a assistir a les Corts de 1701-1702 i a les de 1705-1706. Un any abans de l’acte d’investidura com a cavaller de Bartomeu de Morató, Baltasar de Llunes havia anat amb altra gent a Sant Cugat del Vallès, amb el comte de Cifuentes, per a ajudar a la defensa de Barcelona durant el primer setge borbònic de 1706, un episodi en el què, com he dit abans, també hi havia participat Manuel Morató.

La investidura com a cavaller de Bartomeu Morató va tenir lloc el dimarts 12 d’abril de 1707, al casal dels Morató d’Olot. A més de l’interessat hi eren presents el notari, Francesc Masbernat –parent dels Morató– i Eudald Morató i Alexandre Camps, que hi actuarien com a testimonis. A l’inici, el notari llegí la comissió atorgada pel rei a Baltasar de Llunes, que fou acceptada. Tot seguit vingué l’acte d’investidura, del que el notari en féu una relació amb gairebé totes les traces pròpies d’un relat novel·lat. En dono el text en la seva estricta literalitat, havent-me permès només introduir-hi salts de línia i normalitzar-hi els signes de puntuació.

"El dicho Bartholomé Morató y de Ferrer requirió y suplicó al dicho don Baltezar de Llunes le armasse y creasse cavallero con la conformidad y en la forma que en caso semejante se acostumbra y el dicho Dn. Baltezar de Llunes le preguntó:
- ¿Quereys recibir orden de cavallero?
Y respondió:
- Sí, quiero.
Y proseguió el dicho señor don Balthezar diciendo:
- ¿Sabréis mantenerla como se debe mantener y defendereys a su magestad como estays obligado en todo acontecimiento?
Aquí el dicho Bartholomé Morató respondió que sí.
Y estando de rodillas delante del dicho don Balthazar de Llunes se sacó y desnudó la espada, que trahia embaynada al lado y con ella le dio tres golpes, es a saber uno en la cabeça y dos en los ombros, diziendo en cada uno:
- Dios y la bendita Virgen María y el apóstol Santiago os hagan buen cavallero.
Y después se la puso en la mano de dicho Bartholomé Morató y de Ferrer y se le bolvió a embaynar, el qual prometió guardar las leyes de la cavellaria.
Y el dicho Sr. Dn. Balthezar dixo:
- En virtud de la comissión de su magestad y de la potestad a mí concedida, os promuevo a la dignidad de cavallero. 

Y el dicho Bartholome Morató y de Ferrer requirió a mi dicho y baxo escrito notario lo hiziesse así y le diesse uno y muchos translados auténticos, para que se le pueda despachar el privilegio acostumbrado".

Bartomeu Morató no va poder fer ús de les seves noves prerrogatives per gaire temps, perquè va morir just dos anys després, el 2 d’abril de 1709. I, per altra banda, ja sabem que el desenllaç de la guerra de Successió no pintà gens bé per a les concessions nobiliàries que havia atorgat Carles III durant els anys en què fou rei dels catalans. Tant el primer capità general que tingué Catalunya després de la caiguda de Barcelona, el príncep de Tserclaes i de Tilly (mort el setembre de 1715), com el seu successor, el marquès de Castel-Rodrigo, donaren per nuls els títols nobiliaris i altres gràcies concedides per l’arxiduc Carles i decretaren l’obligació, per als seus titulars, d’entregar els despatxos que els acreditaven.

No sembla que en aquell moment Manuel Morató i de Cortada s’hagués de preocupar gaire per un títol concedit per Carles III, perquè el 1713, després de la Junta de Braços (a la que, tot i haver-hi estat convocat, Manuel Morató no hi va assistir personalment), optà per abandonar la causa austriacista i per reconèixer a Felip V, semblantment a com també ho feren els seus parents de Manlleu.