Esquema del "tablado" per a les Quaranta Hores de Rafel Bassols, amb el lloc dels ciris |
A les esglésies, capelles i santuaris es feia un ús continuat de la cera. L’església catòlica utilitzava de forma ordinària els ciris en les misses, en l’administració dels sagraments (en el del baptisme es dóna un ciri encès a qui es bateja), en les processons i rogatives, en el culte als sants i en determinades dates del calendari litúrgic, una de les quals, el 2 de febrer, porta precisament el nom de "la Candelera". Però hi havia moments en què els ciris desbordaven la simple necessitat de llum o d'expressar cert ritus i es convertien en un element que buscava enlluernar –mai millor dit– a base d'omplir algun altar o capella de ciris i més ciris. En una societat acostumada a conviure amb hores de llum apagada a la posta del sol i amb l'obscuritat de la nit, el muntatge d’una lluminària que omplia l’interior de les esglésies (habitualment fosques) amb una barreja de llum càlida i d'olor de cera, convertia la simple utilitat dels ciris en una demostració de riquesa, d'aparatositat i de solemnitat, no exempta d'un cert misticisme.
L'arribada d'algú a la vida suposava d’immediat el seu bateig a l’església. Tot i la importància del naixement, el ritus del baptisme (en el transcurs del qual es posa un ciri encès a mans del nounat) no era cap cerimònia rellevant. La mort, en canvi, mereixia una major pluralitat en el seu cerimonial, en funció de les possibilitats econòmiques de la família. Hi podien anar més o menys capellans, tocar o no les campanes, fer-hi majors o menors sufragis, absoltes i resos… i gastar-hi més o menys ciris. Les partides dels llibres d’òbits de la parròquia de Sant Esteve d'Olot ho anoten com una cosa excepcional: “posaren quatre atxes”, s’indica en la partida de defunció del llicenciat Domingo Mir i March (1735); “ab dotse atxas rojas y sis siris de lliura”, figura en la de mossèn Antoni Parrinet (1736); “sis atxes”, es diu en la del doctor en medicina Josep Marcillo (1737); “dotxe atxas y vuit ciris” en les honres fúnebres del doctor en drets Manuel Morató i Cortada (1738), i fins a “dotse atxas y altres tants ciris de lliura” que surten en la partida de defunció de Josep de Trinxeria (1736). Però era a rel de la mort de la reialesa quan apareix la desmesura en l’ús dels ciris per a recalcar la importància del difunt. Quan el 1700 va morir Carles II, a l’església de Sant Esteve d’Olot l’ajuntament hi féu bastir un gran túmul, cobert de baieta negra, amb “30 atxas grossas”. El 1714 va morir la muller de Felip V i es va repetir el túmul, en el que cremaren “20 atxas, 5 en cada àngul, y per las gradas a tots costats molts ciris de cera blanca”]. El 1724 morí Lluís I i es tornà a muntar un túmul “ab desavuyt atxas y diferents ciris”. El 1740 es repetí la instal·lació, al bell mig de l’església de Sant Esteve d’Olot, d’un gran túmul negre per la mort de la vídua de Carles II, amb “vint atxas y trenta siris de cera blanca”. Sis anys més tard, va morir Felip V, i altra volta la mateixa escena, amb “doze achas y diez y ocho cirios de peso de media libra cada uno, todo de cera rubia”. En constrast amb les anteriors ocasions, en què es féu servir la cera blanca, en aquest darrer cas se’ns diu que era “rubia” o groguenca, no pas per estalvi, sinó perquè aquest tipus de cera s’havia fet un lloc quan es tractava d’expressar moments de dolor o de tristesa. Quan el 1758 morí la muller de Ferran VI, es veu que l’ajuntament olotí optà per una cerimònia més sòbria, “sens túmul, nocturnos ni laudes, ni bordons ni Redemptor [el cant d’una antífona] ni absoltas ningunas, sens atxas, sí solament alguns siris roigs”, cosa que motivà la displicència dels capellans de la parròquia pel poc profit material que havien tret d'un servei religiós més auster.
En el cicle anual de les celebracions litúrgiques de l’Església, hi ha la festivitat de la Purificació de la Mare de Déu, el dia 2 de febrer, coneguda com “la Candelera”, per la benedicció que s’hi fa dels ciris. La consueta de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d’Olot, del segle XVIII, ho recull així: “Després de cantada sexta, baixa lo clero al presbyteri en la part de la epístola, se fa la benedicció de las candelas, segons prescriu la rúbrica y així mateix la distribució”. A continuació, pel carrer Major i pel del Tura, es feia una processó fins a l’església de la Mare de Déu del Tura, s’hi cantava la Salve i algunes antífones, i es tornava, pel carrer dels Clivillers i placeta de l’Àngel, a l’església de Sant Esteve on tenia lloc l’ofici de la festivitat, en el qual, “en lo Evangeli y des de Sanctus fins a la sumció [la comunió per part del celebrant] tenen en lo chor los residents los ciris encesos”.
Ara bé, les ocasions en què l’interior de l’Església de Sant Esteve es convertia en una lluminària que volia causar admiració i crear la sensació de trobar-se davant d'un misteri excels, eren les grans festivitats relacionades amb el sagrament de l’Eucaristia: els dies de les Quaranta Hores, el monument del Dijous Sant i Divendres Sant, i la diada de Corpus i la seva octava, totes elles festes de data variable segons l'any. De la seva promoció i administració en tenia cura la Confraria del Santíssim Sagrament, dita també del Corpus, però encara més coneguda amb el nom de la Minerva, perquè seguia el model d’una primera confraria fundada a Roma en l’església de Santa Maria sopra Minerva. A Olot, aquesta Confraria datava de 1578.
Les Quaranta Hores era un devoció d’origen medieval, que consistia a tenir exposat a l’església el Santíssim (l'hòstia consagrada) durant quaranta hores en tres dies seguits, organitzades de manera que en cada hora hi hagués assegurada la presència d’algun col·lectiu de la població. Cada església d’Olot tenia els seus propis dies de Quaranta Hores. Les més importants eren les que es feien a l’església parroquial de Sant Esteve el dilluns, dimarts i dimecres de la Setmana Santa. Segons la tradició, s’havien començat a fer el 1608, promogudes per un sacerdot barceloní que havia vingut a Olot a predicar durant la Quaresma de 1608 i la de 1609. L’exposició amb la custòdia es feia en la capella del Santíssim i la Minerva procurava que no hi manqués un bon acompanyament de ciris a fi de donar a l'exposició del Santíssim un major esplendor.
Detall de la decoració barroca del "tablado" de Rafael Bassols |
Al marge de les seves disposicions testamentàries, el 10 de maig de 1773 Rafel Bassols instituí, a més, una fundació a benefici de les Quaranta Hores de Sant Esteve, per la qual donà a la Comunitat de Preveres la quantitat de 527 lliures i 10 sous, perquè amb el rendiment d’aquests diners, cada any es pagués als mossens la celebració de dues processons, una en la primera de les Quaranta Hores i l’altra en la darrera hora. Es tractava d’una processó per l’interior de l’església, per a portar amb solemnitat, sota pali, la custòdia des de l’altar major al de la capella del Santíssim, on romandria durant totes les hores de la funció, i per a fer el procés invers al final de tot. Pocs dies després, en el cinquè dels seus testaments, del 23 de maig de 1773, corregí l’oblit que havia tingut en la fundació de no haver-hi previst el cost de la cera per a les dues processons: “Y per quant en una y altre de ditas dos professons, primera y última de quaranta horas, deuhen tots los preberes beneficiats acistents y los escolans de cor aportar atxa en sas mans”, encarregà als seus marmessors que cada any els hi subministressin. Com que després de la primera processó hi havia ofici a l’altar major, Bassols manà la construcció d'una brandonera per al presbiteri, on mentrestant els capellans hi poguessin deixar les atxes enceses. Meticulós com era, en el seu testament de novembre de 1773 digué com havia de ser aquesta brandonera: s’havia de fer que de llargària “casi puga arribar de la punta del grauhó més baix del altar major fins a cosa de tres a quatre palms del banch dels senyors regidors, y la de la altre part de la mateixa llargària a fi que·s vage axamplant tirant en vers la balustrada y estranyent en vers lo dit altar, y ab nou forats a cada un per estar·hi nou atxas a cada costat; se·n posaran vuyt a la escala del presbyteri ab los banchs de las antorxas, que vindran a ser tres renglas de atxas y siris".
En el testament de novembre de 1773, Rafel Bassols ens fa avinent que els preveres i els religiosos carmelites i caputxins de la vila anaven a les processons de Corpus sense dur-hi ciris i com que això li semblava un lleig a la bona honra que mereixia el Santíssim, també hi va voler intervenir amb diners de la seva butxaca. “Vehent –escriu en el susdit testament– que las professons de Corpus que·s fan tots anys en esta dita vila de Olot los señors reverents Comunitaris residints y religiosos acompanyan lo Santíssim Sagrament sens llum en sas mans”, manà als seus marmessors “que a costas de mos béns sigan subministrats un siri de lliura en cada un individuo prebere comunitari per acompanyar lo Santíssim Sagrament en la professó del dia de Corpus, la de Nostra Senyora de Altura en lo diumenge de la Octava de Corpus y en la del cap d’octava de dita parroquial iglésia”. Com que carmelites i caputxins, a més d’assistir a les processons del Corpus de la parròquia, en aquests dies tenien les seves pròpies processons, Bassols disposà que dels seus béns també se’ls dotés de ciris. Totes aquestes disposicions les mantingué en els successius seus testaments.
Amb tot això, Bassols comprometia un munt de cera, i com que a ell no li agradava deixar res sense lligar, va entretenir-se a calcular quant tardava a consumir-se la cera encesa, i d’aquí deduir quanta se’n necessitaria per les hores en què els ciris haurien d’estar cremant en unes i altres ocasions. Ell mateix ens ho relatà en un altre dels seus papers particulars: “He posats dos mitxs [= mig] siris a cremar en lo bell punt del mitx dia, so és un del gruix de lliura, y un del gruix de mitja lliura, y an cremat fins al punt de las 2 oras, ab lo que són 2 oras de cremar”. El de gruix de lliura pesava a l’inici cinc unces i mitja, i un cop passades les dues hores, “lo e pasat [= pesat] y lo e trobat pasar 5 [unces], ab lo que ha disminuït mitja unsa ab las ditas 2 oras, que ve ser un quart per ora”. Com que “tenia de llarch 2 pams, dos quarts y mitx y ha cadat de llargària nou quarts y mitx”, en les dues hores de l’experiment havia “disminuït un quart de dita llargària”. El ciri de gruix de mitja lliura pesava d’entrada tres unces i mitja, “y avent·lo pasat [= pesat], ha pasat después de apagat lo e trobat pasar tres unsas, ab lo que ha vingut a disminuir mitja unsa ab las ditas dos oras”; de llargària havia disminuït un quart. Per als càlculs havia fet servir ciris ja usats, però en els actes se'n feien servir de nous i per això anotà al final de les seves comprovacions: “Y per memòria dich que los dos siris de lliura tenen de llarch 5 pams y mitx quart”. En el seu darrer testament es féu ressò de totes aquestes seves experimentacions, per assegurar que els seus béns eren suficients per a pagar totes les seves disposicions, “per las experièncias tinch fetas de alguns anys que jo mateix ho he costejat de pura devoció”. És més, estava segur que hi hauria un sobrant dels seus béns i per tant aquest havia de ser destinat “en aquellas disposicions que pugan ser de més obsequi y més lustre de las mateixas o altres funcions de honor y glòria del Santíssim Sagrament en las ocasions que quèdia exposat en dita parroquial iglésia de Sant Esteve”. Hem de tenir present que, un cop acabades les funcions religioses i les processons, es recollien les restes dels ciris i es retornaven al cerer, el qual ho pesava i ho descomptava del pes dels ciris nous que havia entregat amb anterioritat, de manera que al final es pagava només la cera realment consumida, és a dir, que es comptava “per disminució”, com es deia llavors. En el primer any després de la seva mort, segons una "Nota del import de la cera se ha menester per las funcions de la fundació del quòndam [difunt] Sr. Rafel Bassols en lo any corrent de 1778 y part de 1779", el total de la cera pagada dels seus béns ascendí a 84 lliures i 6 sous, inclosos els ciris del tablado de les Quaranta Hores, que havien pujat a 40 lliures.
La cera era un producte relativament car en el segle XVIII. Només la podien fabricar les abelles, perquè no hi havia hagut manera que l’habilitat humana n'hagués pogut copiar el seu secret. La cera de més preu era la blanca, sense impureses. La Comunitat de Preveres de l’església de Sant Esteve d’Olot era tant reticent a pagar qualsevol despesa que no fos estrictament precisa, com exigent a l’hora de fer valer els seus drets si d’ells se’n podia derivar alguna percepció econòmica beneficiosa. I això valia per a la cera de les grans lluminàries, de les que els capellans no n’assumien cap cost més enllà dels estrictament establerts pel costum. Bona part del que costava la cera carregava sobre la Confraria de la Minerva, però com que aquesta no podia arribar a tot arreu, qui acabava pagant part de la cera era l’ajuntament, perquè entenia que, com a rector de la cosa pública, havia de mantenir uns actes religiosos sentits com a propis i necessaris per la pràctica totalitat de la població. El juny de 1715, pocs mesos després d’acabada la Guerra de Successió, l’ajuntament olotí volgué deixar de pagar les 40 lliures moneda de plata que cada any donava a la Confraria de la Minerva per a les festes del Corpus, ateses les greus dificultats del moment, però només deu dies després hagué de fer marxa enrere “per quant clamaven molts del poble –diu l'acta municipal– que no se avia de faltar per los presents treballs al culto divino o en cosa tan justa, perquè la dita Confraria no se podria mantenir si la Universitat [l’ajuntament] no la subvenia tots añs”. En una relació de 1730, de les entrades i sortides que de manera fixa tenia cada any l’ajuntament d’Olot, hi consten 180 lliures “por el importe de la cera que se subministra en ayuda de costa de las festividades de Nra. Sra. de la Candelera, Corpus Christi, Jueves Santo, monumentos [els monuments de Dijous Sant] y Quarenta Oras”. De mica en mica l’administració borbònica va anar collant les hisendes municipals fins a sotmetre-les, a partir de 1760, al seu control estricte, a través de la Comptadoria General de Propis i Arbitris, acabada de crear dins del Consell de Castella. En un primer moment s’envià un ampli qüestionari als ajuntaments sobre quines eren les seves rendes i en què es gastaven. En la seva resposta els regidors olotins inclogueren, com a despeses anuals, “112 libras a la Cofadría de la Minverva para su mayor culto” i “550 libras para pagar la cera de rogativas, del Corpus, de la Virgen de la Candelaria, y monumentos”, una quantitat, però, que també incloïa les despeses de “palmas de Ramos, carbón, tez y velas”, d'ús municipal. A partir d’aquí, el 1764, la Comptadoria elaborà el reglament que fixava, amb un minuciós detall, què podia gastar i què no podia gastar l’ajuntament d’Olot. En el seu punt número 20, s’assignaven com a límit de despesa municipal en concepte de cera per a les festivitats expressades, 1000 rals d’ardit, o sia 100 lliures barcelonines.
L'ajuntament d'Olot aprofità aquesta limitació pressupostària per intentar treure’s de sobre algunes despeses addicionals en matèria de cera, com ara la que es derivava de les fundacions fetes el 1631 i el 1654 per mossèn Francesc Alzina i per Pere Santaló, respectivament. El primer havia donat en aquell any 400 lliures a l’ajuntament perquè, del rendiment d’aquests diners, i independentment del que l’ajuntament ja aportava, cada any pagués a la Minerva dotze ciris de cera blanca per al monument i la festivitat de Corpus; de forma semblant, el segon havia donat altres 300 lliures perquè del seu rèdit es paguessin sis ciris de cera blanca a afegir a la lluminària del monument i celebracions de Corpus, en aquest cas del convent del Carme. Doncs bé, just arribades les disposicions de 1764, l’ajuntament deixà d’abonar-los els diners, amb la justificació que el reglament acabat d’imposar els ho impedia. Els religiosos del Carme ho recorregueren immediatament; els de la Minerva ho feren el 1766. En tots dos requeriments, la resposta de les autoritats centrals fou que l’ajuntament havia de complir aquestes obligacions compromeses des de feia més d’un segle, però encabint-les dins de les 100 lliures permeses de despesa de cera. Ara bé, tenint en compte que el rendiment d’aquelles fundacions havia caigut, el màxim que havien de donar cada any al convent del Carme per a l’expressada cera era de 9 lliures i de 12 en el cas de la Confraria de la Minerva. El 1767 es va permetre a l'ajuntament olotí que, a part de les anteriors quantitats aprovades en el reglament i de les derivades de les anteriors deixes, dediqués cada any unes altres 140 lliures per a la Confraria de la Minerva en ajuda de les festes del Corpus i de la seva octava. No sembla que tinguessin tanta sort el batlle civil i els seus oficials, que actuaven a la vila en nom de l’abat de Ripoll (el batlle reial i els regidors ho feien en nom del rei). En l’avinentesa de la Candelera de 1778 l’ajuntament no els havia donat ciris i ho protestaren amb un recurs. L’ajuntament els el denegà, amb les raons que, si bé això de proveir-los de ciris era una tradició, no constituïa cap obligació, sinó només una deferència (un “agasajo”) i que, a més, “obliga a la denegación de estos cirios la escasez y cortedad de efectos del Común, y lo poco que presta la partida dotada para estos gastos, respeto de haverse aumentado el número de los vocales del ayuntamiento y haver subido el precio de la cera”.
Fent ciris, segons un gravat antic |
En aquests inventaris d'adroguers olotins també hi apareix un altre ús de la cera en el món religiós, aquest, però, sense que directament fos destinada a cremar. Són les presentalles o ex-vots que els fidels ofrenaven a les esglésies i en especial als santuaris i ermites, en compliment de promeses fetes davant d’accidents, malalties o penalitats. L’adroguer Bernat Cantalozella tenia “quatre lliuras presentallas de cera”, Pere Casabona una “grasola de terra per buydar cera y una cistella de motllos de barro per fer presentallas”, Serra i Ginesta “vint motllos de fer presentallas, de terra” i el també adroguer Ignasi Corsellas, mort el 1764, tenia “una lliura onse onsas presentallas” i “una capsa dolenta ab vàrios motllos de presentallas”. Amb aquests motlles es feien models de cera de les parts del cos afectades per la malura i que per intercessió de la Mare de Déu o dels sants s'havien superat.