dilluns, 7 de maig de 2018

La cera, les lluminàries i el "tablado" de les Quaranta Hores

Esquema del "tablado" per a les Quaranta Hores de Rafel Bassols, amb el lloc dels ciris
Foc! A la matinada d'una nit de desembre de 1763 es va calar foc a l’església del Tercer Orde dels caputxins d'Olot, annexa al convent. Va cremar el retaule i part de la construcció de més a tocar. L’endemà mateix alguns devots varen aportar objectes per substituir els que el foc s’havia endut, com ara mossèn Joan Ferrussola que féu donació de dotze canelobres daurats per a l’altar. I ves que no hagués estat, tal volta, la profusió de llumeners, habituals en els llocs de culte, la causant del desastre. Potser per això, pocs mesos després de la desgràcia ocorreguda als caputxins, la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d'Olot es va mostrar reticent als desitjos de la Confraria de Sant Esteve, de posar ciris al retaule major de l’església parroquial per a il·luminar la imatge del sant patró. El juny de 1764, la Comunitat va dir-los que això podia resultar perillós i que “per hara [= ara], no·s pot concedir ni se concedeix lloch a collocació de ciris en lo referit retaula en número major de dos”. L’incendi del retaule dels caputxins d'Olot no era pas un cas aïllat, se n’havien donat d'altres, i alguns dels que havien passat a Madrid motivaren que Carles III manés el 1777 que, per tal de “poner término a los lastimosos exemplares de incendios repetidos en los sagrados templos, por lo frágil y combustible de las materias de que se componen los retablos”, s'evités en endavant “emplear maderas, especialmente en los retablos y adornos de los altares” per estalviar-se “gran parte del riesgo de los incendios, mayormente si se reduxere el número de luces a lo que pide el decoro del templo".

A les esglésies, capelles i santuaris es feia un ús continuat de la cera. L’església catòlica utilitzava de forma ordinària els ciris en les misses, en l’administració dels sagraments (en el del baptisme es dóna un ciri encès a qui es bateja), en les processons i rogatives, en el culte als sants i en determinades dates del calendari litúrgic, una de les quals, el 2 de febrer, porta precisament el nom de "la Candelera". Però hi havia moments en què els ciris desbordaven la simple necessitat de llum o d'expressar cert ritus i es convertien en un element que buscava enlluernar –mai millor dit– a base d'omplir algun altar o capella de ciris i més ciris. En una societat acostumada a conviure amb hores de llum apagada a la posta del sol i amb l'obscuritat de la nit, el muntatge d’una lluminària que omplia l’interior de les esglésies (habitualment fosques) amb una barreja de llum càlida i d'olor de cera, convertia la simple utilitat dels ciris en una demostració de riquesa, d'aparatositat i de solemnitat, no exempta d'un cert misticisme.

Les vegades en què l’interior de l’Església de Sant Esteve es convertia en una lluminària que volia causar admiració i crear la sensació de trobar-se davant d'un misteri excels, eren les grans festivitats relacionades amb el sagrament de l’Eucaristia: els dies de les Quaranta Hores, el monument del Dijous Sant i Divendres Sant, i la diada de Corpus i la seva octava, totes elles festes de data variable segons l'any. De la seva promoció i administració en tenia cura la Confraria del Santíssim Sagrament, dita també del Corpus, però encara més coneguda amb el nom de la Minerva, perquè seguia el model d’una primera confraria fundada a Roma en l’església de Santa Maria sopra Minerva. A Olot, aquesta Confraria datava de 1578.

Les Quaranta Hores era un devoció d’origen medieval, que consistia a tenir exposat a l’església el Santíssim (l'hòstia consagrada) durant quaranta hores en tres dies seguits, organitzades de manera que en cada hora hi hagués assegurada la presència d’algun col·lectiu de la població. Cada església d’Olot tenia els seus propis dies de Quaranta Hores. Les més importants eren les que es feien a l’església parroquial de Sant Esteve el dilluns, dimarts i dimecres de la Setmana Santa. Segons la tradició, s’havien començat a fer el 1608, promogudes per un sacerdot barceloní que havia vingut a Olot a predicar durant la Quaresma de 1608 i la de 1609. L’exposició amb la custòdia es feia en la capella del Santíssim i la Minerva procurava que no hi manqués un bon acompanyament de ciris a fi de donar a l'exposició del Santíssim un major esplendor.
Detall de la decoració barroca del "tablado" de Rafael Bassols

A partir de 1771 la instal·lació d’aquestes Quaranta Hores va veure’s enriquida per les aportacions que hi féu Rafel Bassols, un olotí que havia fet fortuna amb la fabricació de cardes per a les manufactures del tèxtil, i que era pietós en extrem pel que fa a l’Eucaristia. Com que no tingué fills, tot el seu patrimoni el cedí a major honra i lluïment del Santíssim Sagrament. En el seu sisè testament (en va arribar a fer nou), del 7 de novembre de 1773, ens dóna notícia que “jo en lo any mil setcents setanta y hu costegí lo dosser de fusta y pavalló de ballut carmesí, y en est corrent any de mil setcents setanta y tres, lo tablado per major lluïment de ditas quaranta horas”, un aparat que “ha aixit ab llochs per caber·i vuytanta nou siris entre las renglas del candalarets (dits tots) y palmatòrias dels costats y rematos”. El dosser i pavelló de vellut carmesí era per a col·locar-hi la custòdia, i el tablado (ell sempre s’hi refereix així), tal i com suara ens explicava, servia per a col·locar-hi fins a 89 ciris. Segons el mateix text, una i altra cosa li havien costat entre 300 i 350 lliures. D’aquest tablado el propi Bassols ens en deixà, entre la seva documentació personal, un esquema en el que es veu el lloc superior del pavelló i els senyals d’on havien d’anar cada un dels ciris (vegeu la il·lustració que encapçala aquest escrit). Ara bé, si es mira amb deteniment el dibuix s’hi descobreix un traç de llapis molt tènue que ressegueix unes formes corbades i amb aparences d’escates (vegeu la segona il·lustració), cosa que ens diu que no es tractava d'un mer suport per als ciris, sinó d’una mena de construcció artística, de fusta treballada, d'un disseny carregat segons el gust barroc de l'època. Per força havia de ser obra d'un escultor, rematada per un pintor o daurador.

En les seves diverses disposicions testamentàries, Bassols volgué assegurar-se que, després de la seva mort, el seu pavelló i el tablado (que guardava desmuntat a casa seva mentre no es necessités a l’església) i els ciris que feien falta per a omplir-lo de llum, seguirien tenint continuïtat, a major honra del Santíssim. Si abans la Minerva posava 30 ciris en l’altar del Santíssim per les Quaranta Hores, a partir de la intervenció de Bassols la quantitat de llums va augmentar fins a haver-n'hi 89, com relata l'expressat testament: “Com los señors pabordres de la Confraria del Corpus acostuman tots anys posar·n·i trenta [ciris] de part de la dita Confraria, ja se veu que de ma part me toca posar·n·i sinquanta nou, als quals y es ma voluntat que s·i pòsian dits sinquanta nou siris pagats de mos béns, ço es al capdemunt de las tres rengleras de cada part de tablado un siri de lliura, que de ma part vindran a ser sis siris de lliura, y sinquanta tres siris de mitja lliura, ço és en cada un dia de tots tres dias”. En l’últim dels seus testaments, del 22 d’agost de 1777, reiterà i encara completà una mica més aquestes seves previsions. En aquell any ja no es parlava només del “docer de vallut carmesí galonejat ahont se colloca la Sta. Custòdia”, del “tablado pintat y jaspeat ab sos encaxos y guarniments per posar los ciris que deuhen cremar en lo altar y davant lo Santíssim Sagrament en los tres dias de dita funció de quaranta hores” i de les brandoneres per al presbiteri (de les que parlaré tot seguit), sinó també de “los draps o cortinas de indiana color carmesí ab flo de domàs que se posan als costats de la capella en dita funció de quaranta horas”, tot ja existent i pagat per ell. Però com que d'inquiet n'era de mena, encara afegí un codicil per disposar que es fessin fer "un o dos salamons de fusta ben condicionada per posar en cada hu de ells quatre ciris de mitja lliura quiscun" per col·locar-los al costat del dosser de les Quaranta Hores, perquè li semblava que el Crist de la capella queda a les fosques: "per aclarar e illuminar aquella obscuritat menos illuminada, que a penas se repara la tarja [el rètol de sobre el crucificat], llagas, corona, y creu de Christo". Ah! però amb això encara no havia acabat del tot: també hi manà que es fessin fer 24 canelobres per a les funcions que cada tercer diumenge de mes tenien lloc en honor de l’Eucaristia.

Al marge de les seves disposicions testamentàries, el 10 de maig de 1773 Rafel Bassols instituí, a més, una fundació a benefici de les Quaranta Hores de Sant Esteve, per la qual donà a la Comunitat de Preveres la quantitat de 527 lliures i 10 sous, perquè amb el rendiment d’aquests diners, cada any es pagués als mossens la celebració de dues processons, una en la primera de les Quaranta Hores i l’altra en la darrera hora. Es tractava d’una processó per l’interior de l’església, per a portar amb solemnitat, sota pali, la custòdia des de l’altar major al de la capella del Santíssim, on romandria durant totes les hores de la funció, i per a fer el procés invers al final de tot. Pocs dies després, en el cinquè dels seus testaments, del 23 de maig de 1773, corregí l’oblit que havia tingut en la fundació de no haver-hi previst el cost de la cera per a les dues processons: “Y per quant en una y altre de ditas dos professons, primera y última de quaranta horas, deuhen tots los preberes beneficiats acistents y los escolans de cor aportar atxa en sas mans”, encarregà als seus marmessors que cada any els hi subministressin. Com que després de la primera processó hi havia ofici a l’altar major, Bassols manà la construcció d'una brandonera per al presbiteri, on mentrestant els capellans hi poguessin deixar les atxes enceses. Meticulós com era, en el seu testament de novembre de 1773 digué com havia de ser aquesta brandonera: s’havia de fer que de llargària “casi puga arribar de la punta del grauhó més baix del altar major fins a cosa de tres a quatre palms del banch dels senyors regidors, y la de la altre part de la mateixa llargària a fi que·s vage axamplant tirant en vers la balustrada y estranyent en vers lo dit altar, y ab nou forats a cada un per estar·hi nou atxas a cada costat; se·n posaran vuyt a la escala del presbyteri ab los banchs de las antorxas, que vindran a ser tres renglas de atxas y siris".

Les festes de Corpus eren les més populars de l'any. Duraven tota una setmana, des del dijous de la festivitat, fins al dijous següent, és a dir, una octava. Cada dia estava ple d'actes religiosos a les esglésies de Sant Esteve i dels dos convents de la vila, i es feien processons amb els gegants, la mulassa o l'àguila. Als vespres la Comunitat de Preveres resava les completes amb una rica lluminària, cada dia a càrrec d'alguna corporació o cos social de la vila. Durant tota l'octava els de la Confraria de la Minerva no paraven, no només per l'atapeït programa religiós, sinó perquè també ells eren els encarregats dels vessants socials de la festa, com ara fer vestir i ornamentar els gegants, fer sortir en Lligamosques, procurar que la mulassa tingués a punt els coets, buscar-ne els portadors, qui faria ballar l'àguila i qui tocaria el tamborí i el flabiol per acompanyar els gegants. En aquells dies l'altar de Sant Esteve quedava a vessar de ciris, com relata una nota de la Confraria de mitjans de segle XVIII, segons la qual en el dia de Corpus "acostuma posar la Confraria cent siris, ço és 50 siris de pes mitja lliura, y 50 siris de pes 3 ho 4 onsses". En tota l'octava, en l'ofici religiós diari la Confraria posava "solament vint siris, y y los que en aquell die cuydan de la empaliada ne posan trenta, que junts fan 50 siris". Però l'ajuntament encara hi afegia més cera, fent que cremessin "dotse antorxas devant lo Santíssim Sagrament en lo presbiteri, que paga la Universitat".

En el testament de novembre de 1773, Rafel Bassols ens fa avinent que els preveres i els religiosos carmelites i caputxins de la vila anaven a les processons de Corpus sense dur-hi ciris i com que això li semblava un lleig a la bona honra que mereixia el Santíssim, també hi va voler intervenir amb diners de la seva butxaca. “Vehent –escriu en el susdit testament– que las professons de Corpus que·s fan tots anys en esta dita vila de Olot los señors reverents Comunitaris residints y religiosos acompanyan lo Santíssim Sagrament sens llum en sas mans”, manà als seus marmessors “que a costas de mos béns sigan subministrats un siri de lliura en cada un individuo prebere comunitari per acompanyar lo Santíssim Sagrament en la professó del dia de Corpus, la de Nostra Senyora de Altura en lo diumenge de la Octava de Corpus y en la del cap d’octava de dita parroquial iglésia”. Com que carmelites i caputxins, a més d’assistir a les processons del Corpus de la parròquia, en aquests dies tenien les seves pròpies processons, Bassols disposà que dels seus béns també se’ls dotés de ciris. Totes aquestes disposicions les mantingué en els successius seus testaments.

Amb tot això, Bassols comprometia un munt de cera, i com que a ell no li agradava deixar res sense lligar, va entretenir-se a calcular quant tardava a consumir-se la cera encesa, i d’aquí deduir quanta se’n necessitaria per les hores en què els ciris haurien d’estar cremant en unes i altres ocasions. Ell mateix ens ho relatà en un altre dels seus papers particulars: “He posats dos mitxs [= mig] siris a cremar en lo bell punt del mitx dia, so és un del gruix de lliura, y un del gruix de mitja lliura, y an cremat fins al punt de las 2 oras, ab lo que són 2 oras de cremar”. El de gruix de lliura pesava a l’inici cinc unces i mitja, i un cop passades les dues hores, “lo e pasat [= pesat] y lo e trobat pasar 5 [unces], ab lo que ha disminuït mitja unsa ab las ditas 2 oras, que ve ser un quart per ora”. Com que “tenia de llarch 2 pams, dos quarts y mitx y ha cadat de llargària nou quarts y mitx”, en les dues hores de l’experiment havia “disminuït un quart de dita llargària”. El ciri de gruix de mitja lliura pesava d’entrada tres unces i mitja, “y avent·lo pasat [= pesat], ha pasat después de apagat lo e trobat pasar tres unsas, ab lo que ha vingut a disminuir mitja unsa ab las ditas dos oras”; de llargària havia disminuït un quart. Per als càlculs havia fet servir ciris ja usats, però en els actes se'n feien servir de nous i per això anotà al final de les seves comprovacions: “Y per memòria dich que los dos siris de lliura tenen de llarch 5 pams y mitx quart”. En el seu darrer testament es féu ressò de totes aquestes seves experimentacions, per assegurar que els seus béns eren suficients per a pagar totes les seves disposicions, “per las experièncias tinch fetas de alguns anys que jo mateix ho he costejat de pura devoció”. És més, estava segur que hi hauria un sobrant dels seus béns i per tant aquest havia de ser destinat “en aquellas disposicions que pugan ser de més obsequi y més lustre de las mateixas o altres funcions de honor y glòria del Santíssim Sagrament en las ocasions que quèdia exposat en dita parroquial iglésia de Sant Esteve”. Hem de tenir present que, un cop acabades les funcions religioses i les processons, es recollien les restes dels ciris i es retornaven al cerer, el qual ho pesava i ho descomptava del pes dels ciris nous que havia entregat amb anterioritat, de manera que al final es pagava només la cera realment consumida, és a dir, que es comptava “per disminució”, com es deia llavors. En el primer any després de la seva mort, segons una "Nota del import de la cera se ha menester per las funcions de la fundació del quòndam [difunt] Sr. Rafel Bassols en lo any corrent de 1778 y part de 1779", el total de la cera pagada dels seus béns ascendí a 84 lliures i 6 sous, inclosos els ciris del tablado de les Quaranta Hores, que havien pujat a 40 lliures.

La cera era un producte relativament car en el segle XVIII. Només la podien fabricar les abelles, perquè no hi havia hagut manera que l’habilitat humana n'hagués pogut copiar el seu secret. La cera de més preu era la blanca, sense impureses. La Comunitat de Preveres de l’església de Sant Esteve d’Olot era tant reticent a pagar qualsevol despesa que no fos estrictament precisa, com exigent a l’hora de fer valer els seus drets si d’ells se’n podia derivar alguna percepció econòmica beneficiosa. I això valia per a la cera de les grans lluminàries, de les que els capellans no n’assumien cap cost més enllà dels estrictament establerts pel costum. Bona part del que costava la cera carregava sobre la Confraria de la Minerva, però com que aquesta no podia arribar a tot arreu, qui acabava pagant part de la cera era l’ajuntament, perquè entenia que, com a rector de la cosa pública, havia de mantenir uns actes religiosos sentits com a propis i necessaris per la pràctica totalitat de la població. El juny de 1715, pocs mesos després d’acabada la Guerra de Successió, l’ajuntament olotí volgué deixar de pagar les 40 lliures moneda de plata que cada any donava a la Confraria de la Minerva per a les festes del Corpus, ateses les greus dificultats del moment, però només deu dies després hagué de fer marxa enrere “per quant clamaven molts del poble diu l'acta municipal– que no se avia de faltar per los presents treballs al culto divino o en cosa tan justa, perquè la dita Confraria no se podria mantenir si la Universitat [l’ajuntament] no la subvenia tots añs”. En una relació de 1730, de les entrades i sortides que de manera fixa tenia cada any l’ajuntament d’Olot, hi consten 180 lliures “por el importe de la cera que se subministra en ayuda de costa de las festividades de Nra. Sra. de la Candelera, Corpus Christi, Jueves Santo, monumentos [els monuments de Dijous Sant] y Quarenta Oras”. De mica en mica l’administració borbònica va anar collant les hisendes municipals fins a sotmetre-les, a partir de 1760, al seu control estricte, a través de la Comptadoria General de Propis i Arbitris, acabada de crear dins del Consell de Castella. En un primer moment s’envià un ampli qüestionari als ajuntaments sobre quines eren les seves rendes i en què es gastaven. En la seva resposta els regidors olotins inclogueren, com a despeses anuals, “112 libras a la Cofadría de la Minverva para su mayor culto” i “550 libras para pagar la cera de rogativas, del Corpus, de la Virgen de la Candelaria, y monumentos”, una quantitat, però, que també incloïa les despeses de “palmas de Ramos, carbón, tez y velas”, d'ús municipal. A partir d’aquí, el 1764, la Comptadoria elaborà el reglament que fixava, amb un minuciós detall, què podia gastar i què no podia gastar l’ajuntament d’Olot. En el seu punt número 20, s’assignaven com a límit de despesa municipal en concepte de cera per a les festivitats expressades, 1000 rals d’ardit, o sia 100 lliures barcelonines.

L'ajuntament d'Olot aprofità aquesta limitació pressupostària per intentar treure’s de sobre algunes despeses addicionals en matèria de cera, com ara la que es derivava de les fundacions fetes el 1631 i el 1654 per mossèn Francesc Alzina i per Pere Santaló, respectivament. El primer havia donat en aquell any 400 lliures a l’ajuntament perquè, del rendiment d’aquests diners, i independentment del que l’ajuntament ja aportava, cada any pagués a la Minerva dotze ciris de cera blanca per al monument i la festivitat de Corpus; de forma semblant, el segon havia donat altres 300 lliures perquè del seu rèdit es paguessin sis ciris de cera blanca a afegir a la lluminària del monument i celebracions de Corpus, en aquest cas del convent del Carme. Doncs bé, just arribades les disposicions de 1764, l’ajuntament deixà d’abonar-los els diners, amb la justificació que el reglament acabat d’imposar els ho impedia. Els religiosos del Carme ho recorregueren immediatament; els de la Minerva ho feren el 1766. En tots dos requeriments, la resposta de les autoritats centrals fou que l’ajuntament havia de complir aquestes obligacions compromeses des de feia més d’un segle, però encabint-les dins de les 100 lliures permeses de despesa de cera. Ara bé, tenint en compte que el rendiment d’aquelles fundacions havia caigut, el màxim que havien de donar cada any al convent del Carme per a l’expressada cera era de 9 lliures i de 12 en el cas de la Confraria de la Minerva. El 1767 es va permetre a l'ajuntament olotí que, a part de les anteriors quantitats aprovades en el reglament i de les derivades de les anteriors deixes, dediqués cada any unes altres 140 lliures per a la Confraria de la Minerva en ajuda de les festes del Corpus i de la seva octava.

Fent ciris, segons un gravat antic
De la cera i dels ciris se n'ocupaven els adroguers de la vila. En algun racó de la botiga o de casa seva, tots ells tenien l’obrador de la cera. Segons l’inventari dels béns propis del seu marit, Bernat Cantalozella, fet a rel de la seva mort el 1762, la vídua consignà haver-hi a la cuina de casa “dos parols de aram per fer cera, un gran y altre xich”, “dos ollas de aram per fòndrer cera ab son cabàs y tres draps dolents per tapar”, “quatre casas de aram y una de ferro per fer cera”, “dos devantals de tela per fer cera”, “dos esplanadoras, una gran, altre xica ab dos esplanas”, “un torn ab sa verga tot de ferro per fer cera”, "dos covas de canya per la cera” i “una flassada per la cera ab dos draps”. De tot aquest instrumental cal emfasitzar les olles i els perols en els quals es fonia la cera, i sobretot el torn de ferro, l’instrument més característic dels cerers, aquella mena de roda col·locada horitzontal sobre una verga vertical o eix que li permetia el gir, amb una sèrie de ganxos al seu dessota. En ells s’hi penjaven els blens sobre els que, amb les casses que també surten en l’inventari, anar-hi vessant consecutivament cera fosa per així originar diverses capes fins a conformar-se el ciri acabat amb el gruix adequat. La flassada servia per a tapar la cera calenta i deixar-la refredar lentament, que anava més bé. Amb les esplanes o “esplanadores” s’acabaven d’allisar els ciris. En l’inventari de l’adroguer Pere Casabona, de 1766, hi figura “una trona per treballar la cera” i uns “instruments per fer blens”, que no se’ns detallen. Els blens també surten en l’inventari de l’adroguer Francesc Serra i Ginesta, de 1780, en el que es distingeix entre “blens de atxa sens banyà” i “blens de atxa banyats”, a més d’un “fogó y un burro de fusta de fer sera”. A la botiga els adroguers hi tenien l’armari de la cera, on els ciris eren guardats en condicions de mantenir llurs qualitats i d’evitar que es torcessin, cosa que en desmereixeria la seva prestància pública. En l’esmentat inventari de Bernat Cantalozella se’ns indica que l’armari era “pintat”, com corresponia a l’embelliment general que tota botiga d’adrogueria que es considerés bona havia d'oferir a la seva clientela.

En aquests inventaris d'adroguers olotins també hi apareix un altre ús de la cera en el món religiós, aquest, però, sense que directament fos destinada a cremar. Són les presentalles o ex-vots que els fidels ofrenaven a les esglésies i en especial als santuaris i ermites, en compliment de promeses fetes davant d’accidents, malalties o penalitats. L’adroguer Bernat Cantalozella tenia “quatre lliuras presentallas de cera”, Pere Casabona una “grasola de terra per buydar cera y una cistella de motllos de barro per fer presentallas”, Serra i Ginesta “vint motllos de fer presentallas, de terra” i el també adroguer Ignasi Corsellas, mort el 1764, tenia “una lliura onse onsas presentallas” i “una capsa dolenta ab vàrios motllos de presentallas”. Amb aquests motlles es feien models de cera de les parts del cos afectades per la malura i que per intercessió de la Mare de Déu o dels sants s'havien superat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada