6. La fabricació d'indianes a Olot (1777-1823)

Les indianes o pintats (en francès indiennes i en anglès printed calico) eren teles de cotó estampades, molt populars per la seva vistositat i un cost assequible. Per a produir-les, a part de disposar de bons motlles –de fusta– amb què imprimir-hi els motius decoratius, calia una bona tècnica en l’art dels tints perquè els colors hi quedessin fixats de manera permanent, i una bona perícia perquè l’estampació de cada color quedés ajustat al seu lloc sense barrejar-se amb altres colors o envair-ne el seu espai. A Olot la fabricació de les indianes es va iniciar en data tardana. Les indianes s’havien començat a produir a Barcelona durant la dècada dels anys trenta del segle XVIII, després que el 1728 el govern hagués prohibit la introducció d’indianes de procedència estrangera. En els anys quaranta se’n van començar a fer també fora de Barcelona. Però per a trobar a Olot l’inici de la fabricació d’indianes ens n’hem d’anar al 1777. Aquí, com a població de la muntanya interior, la producció tèxtil tradicional era el gènere de punt fet a partir de la llana, que no es pot estampar, sinó només tenyir.

El cotó es va començar a treballar a Olot a partir de 1774, amb l’arribada de màquines franceses que permetien de fer el gènere de punt de forma mecànica. La introducció d’aquesta fibra d’origen vegetal va ocasionar una autèntica commoció en les manufactures olotines, que, sense deixar la producció tradicional basada en la llana, incorporaren ràpidament el treball del cotó. Pocs anys després, i ja que la vila importava cotó per a la fabricació a l’engròs de mitges i barretines, es provà de fer el pas a la fabricació d’indianes. La primera companyia per fer-ne la formaren el 1777 el notari Esteve Sayol, els botiguers Josep Gou menor, Lluís Bastons i Francesc Bartrís, el negociant Manuel Basil i el tintorer Francesc Bassols, juntament amb el tècnic que hauria de menar la fàbrica, Joan Poudevida, que es feia dir mestre fabricant de mocadors d'indianes. Al cap de poc d'haver-se constituït aquesta companyia, ja se'n troba una altra dedicada també a les indianes, la de Vilar i companyia.

Estat actual de la font de Bufaganyes

Podria ser que en els seus inicis la fàbrica de Sayol i Gou s’establís a Olot mateix, però la necessitat de disposar d’aigua abundosa i neta –Fluvià exclòs, per tant– obligaren a instal·lar-se a les afores. La gran deu olotina era la de Sant Roc, però aquesta proveïa d’aigua a la vila per al consum dels seus veïns i per als safareigs de les manufactures, i per tant no podia donar més de si. S’imposà anar cap a l’altra gran deu, fora de la vila, la font de Bufaganyes, a l’entrada del que ara són els paratges de la Moixina, on hi ha també d’altres deus d’aigua. Aquest seria l’indret on es concentraria la fabricació olotina de les indianes, fins al punt de ser anomenat “el prat de les indianes”, precisament el títol que posà Josep Saderra (1850-1924) a la seva monografia sobre les indianes a Olot, publicada el 1910, el primer estudi que es féu sobre aquest tema. El 1796 la companyia de Gou i Sayol hi construí una fàbrica nova. La plantada d’establiments d’indianes en aquest indret provocà nombroses friccions per l’ús de les aigües, que acabaren als tribunals.

L'entorn de la font de Bufaganyes

No hem pas de pensar en grans peces d'indianes, que quedaven per a les fàbriques de Barcelona i dels seus voltants, i tampoc, per tant, en notoris edificis industrials. Sembla que a Olot sobretot es feien mocadors estampats, de proporcions molt més assolibles per al que eren les seves fàbriques. L’historiador Esteve Paluzie (1806-1873) ens ha deixat una dada tècnica sobre les indianes olotines, quan afirma que les indianes de dos blaus es van fer abans a Olot que enlloc més. A part de Joan Poudevida, aviat trobem d’altres tècnics en la fabricació d’indianes, com Francesc Llorens, Martí Terrada, Ramon Güell, Martí Carner i Josep Tarascó, tots els quals, auxiliats per operaris a les seves ordres, treballaven per als negociants olotins que hi posaven el capital. També sorgí l’ofici de gravador o constructor dels motlles de fusta amb els que es feia l’estampació dels dibuixos i colors a les teles, dels que coneixem els noms de Miquel Mir i Pasqual Vilanova.

Precisament per a preparar gent que pogués excel·lir en l’art de traçar els dibuixos dels motius ornamentals que s’estampaven en les indianes, juntament amb d’altres propòsits concurrents, el 1782 va sorgir la idea de crear a Olot una escola de dibuix, projecte que es materialitzà a l’any següent. Va ser impulsada per alguns comerciants, entre ells Luís Bastons, i pel fiscal de l’Audiència, Jacobo de Espinosa. La iniciativa comptà amb la complicitat de l’ajuntament, en uns anys en què en la seva composició predominaven els comerciants i negociants. Posteriorment hi donà el seu suport el bisbe de Girona, l’il·lustrat Tomàs de Lorenzana.

Des d’un primer moment l’escola va ser tutelada per la Junta de Comerç de Barcelona, que el 1774 havia obert a Barcelona una escola de les denominades nobles arts. D’aquí s’envià el primer director de l’escola, el mataroní Joan Carles Panyó (1755-1840), que, per aquells anys, la va dirigir fins el 1790, quan fou cridat a ocupar-se de la de Girona, acabada de crear a imitació de l’olotina. En aquesta escola de dibuix d’Olot, al costat de les classes de model i de còpies, d’arquitectura, i de projectes de fusteria, hi havia la de flors i ornaments, idònia per al disseny dels motius amb què s’estamparien les indianes. Així, en els repartiments de premis als alumnes que es feien a final de curs es premiaven, entre altres, alumnes que havien fet dissenys acolorits pensats per a la seva estampació tèxtil.

La Guerra Gran contra França (1793-1795), amb l’ocupació d’aquestes comarques per l’exèrcit francès, trastocà notablement tota l’activitat comercial olotina, i per tant la fabricació d’indianes. També les dificultats del moment feren que el 1794 es tanqués l’escola de dibuix d’Olot, que no es reobriria de forma permanent fins el 1802. Però passada aquella guerra, tornaren anys fecunds en la producció d’indianes a Olot. El 1797 les fàbriques de pintats eren les de Bastons i companyia, Gou i companyia, Sala, Bianya i companyia, i Salgas, Torruella i companyia. El 1803 es creà la companyia de Jaume Igosa, Joan Mulleras i Josep Tarascó. El 1806 el nombre de fàbriques d’indianes s’havia ampliat fins a sis.

La Guerra del Francès (1808-1814) truncà de nou tots els esforços fets en aquest ram. Passada aquesta ensulsiada, tornaren les fàbriques olotines d’indianes, però la seva fou una vida molt precària, segurament per motius imputables a les limitacions amb què havia funcionat a Olot aquesta manufactura, però també per les dolències que afectaven la indústria olotina en el seu conjunt: insuficiència de capitals en uns moments d’irrupció de la mecanització, situació d’Olot a l’interior, apartada de les principals vies de connexió amb Barcelona i allunyada del mar, i en unes comarques massa sovint escenari de greus conteses polítiques en aquelles primeres dècades de segle XIX. En una relació de contribuents de 1818 consta un majordom dels pintats de la fàbrica de la companyia de Salgas, però en els quadres estadístics oficials fets a partir de 1824, la casella de quants fabricants d’estampats hi havia a la vila, va ser deixada sistemàticament en blanc, tot indicant-nos el final a Olot d’aquest ram de manufactures.

5. El senyor marquès volia tòfones (1744)

(Foto: Hist. Nat. PP. CC.)

Ves per on, en un bon dia de 1744, al senyor marquès li va venir de gust prendre tòfones. I és clar, tothom amb feina de servir-lo s’hi va posar a corre-corrents. Ell, el senyor marquès, vivia a Madrid, i algú digué dir que era per la banda de Catalunya on era notori que s’hi feien les millors tòfones. Els correus –els de paper portats a mà, és clar– bulliren de seguida. Ell no era pas un qualsevol, ell era el Marquès de la Ensenada, don Cenón Somodevilla Bengoechea, secretari (ministre) ni més ni menys que de Guerra, Hisenda, Marina i Índies tot a la vegada, i altres títols i càrrecs que ara no vénen al cas.

De Madrid es va contactar amb la casa de comerç Alegre i Gibert de Barcelona, una companyia que ens és ben coneguda perquè els seus papers s’han conservat a la Biblioteca de Catalunya. Aquesta casa disposava d’una xarxa de comerciants a les principals poblacions de Catalunya, que els permetia de procurar-se qualsevol gènere que els fos demanat i servir-lo al client amb la màxima diligència possible. Per tant, davant de la comanda que els havia arribat d’aquell important personatge de la Cort, els Alegre i Gibert van escriure d’immediat als agents de les comarques on previsiblement es feien les millors tòfones del país, a Anton Prats de Figueres, a Ignasi Feliu de Girona, a Pere Pou de Vic i a Pau Caralt d’Olot, perquè tots es posessin a buscar tòfones a complaença del senyor marquès.

En la carta que se’ls envià a finals d’abril de 1744 –la d’Olot, a començaments de maig– els feien patent haver rebut “de una persona de la major distinció de la Cort” (després els en revelaven la identitat) una comanda per “una porció de tòfonas negres de las de millor olor”, i per tant els passaven l’encàrrec perquè els hi subministressin. En necessitaven unes sis lliures, “fent que la major part sien grosas lo més ques puga”, les quals haurien de ser enviades directament al seu destinatari, amb extremada cura, ben embolicades “cada una per si ab paper de estrassa (...) en una caixeta que vagen ben ajustadas y apretadas, a fi de que ab lo traqueitg del camí no se maltràctian”.

El més trempat fou en Pere Pou de Vic, perquè només tres dies després que hagués sortit la carta de Barcelona, ell ja tenia les tòfones. Segons va explicar-los, quan va rebre l’avís es posà d’immediat en contacte amb un mossèn cunyat seu que feia de rector en una parròquia on se’n collien i al vespre mateix ja li n’havien portat set lliures, totes, naturalment (què havia de dir, sinó), de bona qualitat, “grossas y bonas, pues me escriu [el mossèn, que] se las ha triadas de una a una”. Tot i això, però, advertia que ara no era pas el temps idoni per a les tòfones, sinó que era al mes d’agost. A Girona, Ignasi Feliu va tardar més dies a arreplegar-ne, però també va poder complir amb l’encàrrec, enviant als Alegre i Gibert un paquetet de tòfones, totes “grosas y guapes”, perquè n’havia comprades moltes “per triarlas que fossin totes grosses”. Anton Prats, de Figueres, les demanà a Olot, on sabia que se’n collien, per a fer-se-les portar.

Però a Olot de tòfones no n’hi havia. Pau Caralt va escriure a Barcelona el 6 de maig que “est any per assí [per Olot], a causa dels frets no han axit tòfones”, que miraria si per Vic en podia trobar, i en tot cas prometia que més endavant “los ne remetré en ésser al temps, tantes quantes V. Ms. vullan”. De Barcelona van donar-li les gràcies pel seu interès, per a tot seguit avisar-lo que no perdés el temps amb les tòfones de la banda de Vic, perquè “las dels encontorns de Vich no són de las millors, y que estas nos han assegurat vénen de Camprodon y sas sercanias”, de manera que fes el favor de fer-les anar a caçar cap aquesta vall. Pau Caralt hagué de tornar a insistir als bons amics de la capital, a veure si els quedava clar que no, que “per estos terrenos y Camprodon, com és terra freda, encara no ixen tòfones”.

Al final les tòfones que es menjaria el senyor marquès van ser de la banda de Vic. Ja hem vist que eren d’aquí les primeres que s’enviaren, les del mossèn, cunyat de Pere Pou. Les que van ser trameses des de Girona, Ignasi Feliu acabà desvelant, a preguntes de Barcelona, que “la terra de las tòfones és a Vich, pues allí se·n cullan moltes y de bona qualitat”. Des de Figueres, Anton Prats va fer mans i mànigues per tenir-ne i en féu buscar a Olot i a Banyoles, però al final les que pogué enviar eren “no del tot grosses” i “mescladisses”, de manera que millor que no ens digués d’on eren sortides. I les que s’enviaren d’Olot també eren de la plana de Vic, per allò del fred que feia tant allí com a Camprodon, però, això sí, amb promesa de Pau Caralt que quan vingués el bon temps i se’n collissin, “las primeres aixiran queda a mon cuidado que las remetré a Vm., sobre qual segur pot estar”.

A mitjans de maig d’aquell 1744 les tòfones degueren arribar a Madrid, a la bona taula del senyor marquès. Del profit que li feren, les cartes no en diuen res, faltaria més. Tampoc no sabem si quan va venir el bon temps Pau Caralt va complir la seva paraula d’enviar-ne a la casa Alegre i Gibert de Barcelona perquè comprovessin, mai que el senyor marquès en tornés a tenir frisança, que les d’Olot i de Camprodon, aquestes, aquestes sí, eren les més bones. Com que no sóc boletaire, posats a no saber, tampoc no sé avui en dia d’on són les millors tòfones que produeix el nostre país, però en tot cas, a mitjans de segle XVIII, queda vist que la fama se l’emportaven les tòfones de la plana de Vic i del Ripollès, i potser les de la Garrotxa, ep, aquestes si fos cas de ser-hi el fred benvolent! I queda també clar que ja llavors es feia comerç de moltes més coses de les que ara ens podem imaginar, perquè els que podien, a viure bé també s’hi apuntaven.

 

                                                     Revisat: 14 de novembre de 2020.

4. La font del carrer Vayreda: un precedent de 1713-1715

La font que hi ha al carrer d'Olot que porta cap als caputxins, a la tanca de Can Vayreda, és de factura moderna i sense valor artístic. Avui dia roman amb vida esllanguida, com a restes d’un temps en què les fonts públiques eren necessàries perquè els veïns, sense aigua corrent a casa seva, poguessin fer proveïment d’aigua. Però tot i els pocs anys com se li veuen, té un precedent que es remunta a començaments del segle XVIII.

El desembre de 1713 Joan Vayreda, propietari del casal que llavors era conegut com a mas Rexach, va demanar a l’Ajuntament d’Olot poder disposar d’una ploma d’aigua per als horts de la casa. Les aigües venien de Sant Roc a través de conductes per a subministrament de les diverses fonts de l’interior de la vila, tot de titularitat pública. Vayreda ho demanava pel fet de “trobarse la casa del mas Rexach faltada de aygua y ser molt treballós en temps de plujas, y en particular de ivern, fanchs, nevades y glassadas lo haverla de anar a buscar dins dita vila”. Per a fer més convincent la seva petició preveia que la vila creixeria cap aquella banda de casa seva i, per tant, tenir-hi aigua seria avançar un favor als futurs habitants d’aquesta part. En compensació, perdonaria a l’ajuntament el pagament d’un cens que cada any aquest havia de fer als propietaris del mas Rexach d’ençà que al segle anterior havien facilitat els terrenys per a l’establiment del convent dels caputxins. I ho arrodoní amb un argument polític: Olot ja s’havia posat sota l’autoritat de Felip V, mentre que Barcelona hi seguia en contra i, en aquest context, Vayreda féu valdre uns seus serveis i auxilis a favor dels que havien hagut de fer-se escàpols de la capital encara rebel als Borbons.

L’ajuntament hi va accedir. Abans havia preguntat sobre el cabal de l’aigua als dos paletes de la vila que feien el manteniment de les canonades i de les fonts públiques, els quals van dir que d’aigua n’hi havia i que, per tant, la concessió que es pogués fer a Joan Vayreda no suposaria cap dany als interessos de la vila. Això sí, l’ajuntament li va posar cinc condicions que van ser fixades per escrit davant de notari el 20 de juliol de 1714, la darrera de les quals era allò de condonar el pagament d’aquell cens que carregava la caixa municipal. Dues altres condicions deien que mai que l’aigua de la canonada disminuís de cabal, mentre això durés els Vayreda no en podrien prendre, i que aquests haurien de vendre o establir el terreny que tenien entre casa seva i la vila si algú hi volgués fer cases. Les dues restants condicions són les que ara ens interessen, perquè parlen d’una font pública en aquell lloc. Primerament, que Joan Vayreda hauria de fer una font amb aixeta per a aquesta concessió d’aigües, “en la casa de dit mas Rexach o cerca y fora de aquella y en lo lloch ho puesto que aparexarà més convenient” als cònsols de la vila, “de tal manera que la dita font fahedora sie pública y que sie líbero a qualsevol persona de pèndrer aygua de dita font y usar de aquella” com es feia en la resta de fonts públiques de la vila; i finalment, que les misses de fer canonades i font havien de sortir de la bossa dels Vayreda.

El febrer de 1715 Joan Vayreda féu moviments per mirar que la concessió d’aigua pública li fos més beneficiosa i consolidada, però l’ajuntament hi reaccionà amb tota contundència, dient-li que si seguia per aquest camí farien marxa enrere en l’autorització, i de retruc manà a uns experts que comprovessin que l’aigua per al mas Rexach fos estrictament d’una ploma i no més. Que els pactes fixats el 1714 quedaren com a definitius ho indica el fet que el 1784, en ocasió que els regidors de llavors, davant de la demanda d’aigua que hi havia en un vila en expansió, va haver de prendre diverses decisions sobre les fonts públiques, es va fer treure còpia autoritzada dels pactes originaris, com si calgués deixar ben clar els drets i les obligacions d’aquella antiga concessió. I encara se’n faria una nova còpia el 1790.

 

A Olot bastantes cases tenien hort i procurar-se aigua per a mimar-lo era un objectiu força cobdiciat. No és estrany que aquests pactes amb els Vayreda quedissin recollits (no sé dir a través de qui o què) en el Llibre de Privilegis on hi havia còpia de tot allò que fonamentava el govern  de la vila, diria que en previsió de tenir ben clar en endavant què se li havia concedit exactament i ens quins termes. Il·lustra bé aquest punt el fet que a Joan de Barutell li mancà temps, el mateix dia en què es concedia l’aigua a Vayreda, el 27 de desembre de 1713, per a demanar a l’ajuntament una ploma d’aigua de la canonada que derivava aigua a la font de la casa de l’Abat de Ripoll (senyor de la vila). Barutell la volia portar a la seva casa que era contígua a l’anomenat “Bufador de Don Joan”, fora de la vila. Aquí l’ajuntament ho tingué bé, perquè només li calgué recordar a Barutell que l’aigua de la font de la Vila Vella que l’abat tenia concedida era pròpia d’ell i que, per tant, l’ajuntament no en podia fer cap mena de subconcessió. Al llarg del segle hi haurà altres episodis sobre l’ús particular de les aigües públiques, dels que el més notable serà tot l’enrenou que es va produir a Olot el 1767 a rel de l’atorgamnt municipal a Antoni de Vallgornera d’una ploma d’aigua de les fonts d’Olot per a fer-se-la portar a casa, i que durant uns quants anys elevà els ànims dels conciutadans davant del que era una situació de privilegi de dubtosa oportunitat. Que els pactes fixats amb els Vayreda en aquell 1714 quedarien com a referència ho indica el fet que el 1784, es va fer treure còpia autoritzada dels pactes originaris, com si calgués deixar ben clar els drets i les obligacions d’aquella antiga concessió, en uns moments en què els regidors de llavors, davant de la demanda d’aigua que hi havia en un vila en expansió, havien hagut de prendre diverses decisions sobre les fonts públiques. I encara se’n faria una nova còpia el 1790. 

Ara bé, en l’actual font del carrer Vayreda no cerquéssim pas traces de l’antiga font del segle XVIII, perquè es tracta d’una de nova creació, sense vinculació amb aquella concessió, tot i una sèrie de coincidències. Així, just dos segles després, el febrer de 1914, l’Ajuntament d’Olot va establir un pla de noves fonts públiques per a millorar el subministrament d’aigua als veïns. L’11 de febrer es va aprovar de fer sis noves fonts, que s'havien de fer al carrer de Girona, al que llavors era carrer d’Isabel II (l’actual carrer Mulleras), al carrer de Sant Cristòfol, al dels Sastres en l’angle amb el darrere de Sant Esteve, al carrer de Sant Bernat i a tocar de la plaça de braus. A l’octubre d’aquell mateix any, l’Ajuntament va donar preferència en ordre a la construcció, a la font que inicialment havia d’anar al carrer nou, però “cuyo sitio de emplazamiento ha sido preciso cambiar y será en la pared del huerto de casa Vayreda”. Havia de ser una font amb un abeurador, perquè “siendo al extremo de las carreteras de Gerona y Santa Pau, son dos puntos de entrada a esta ciudad por los que en días de feria y mercados transita gran número de ganado mular y vacuno que necesita tales abrevaderos”.  

Una simple observació de l’actual font del carrer Vayreda fa patent que d’abeurador res de res, sinó només una senzilla pica i un petit replà al costat per deixar-hi si més no un càntir. Però, en tot cas, aquesta és una altra història, la història d’uns temps més recents que, malgrat això, se m’escapen. 

 

                                                Revisat: 14 de novembre de 2020.

3. Comerç olotí amb Amèrica (1751)

El comerç de productes olotins cap a Amèrica en el segle XVIII és un tema inèdit, que només compta amb alguna afirmació coetània ("Hay 6 maestros de hacer camas, que hacen 300 para América y otras partes”, escrigué Francisco de Zamora el 1787, quan va visitar Olot, una frase encara per dilucidar), amb la referència de l’existència a Olot, el 1788, d’un segellador de les mercaderies que havien de passar a Amèrica (Ricard Jordà, Vida olotina en el salt a l’època moderna, Rafael Dalmau Editor, 1978, p. 20) i amb alguna altra referència ocasional, com ara la presència de Pau Orri i Caralt a l’illa de Santo Domingo.

Les notícies sobre les relacions comercials entre Olot i Amèrica no són excessivament nombroses i no poden comparar-se amb les de poblacions més abocades a les rutes marítimes, però donen a entendre una certa normalitat d’intercanvis al llarg de tota la segona meitat del segle XVIII, a partir del moment en què, una mica abans, es consolidà la presència a Cadis de comerciants catalans i en què, des d’aquest port d’obligada partença, es dirigiren cap a Amèrica les primeres naus noliejades directament pel comerç català.

El 1751 es formà a Olot una companyia entre Rafael Bassols, Jaume Serra i Igosa i Simon Manyalich. Els dos primers hi posaren mercaderies per valor de més de cinc mil sis-centes lliures barcelonines, entre draps, mitges, barretines i altres gèneres de roba de qualitat. Totes aquestes mercaderies –i aquí entra el tercer soci– quedarien confiades a Simon Manyalich, el qual estava a punt de passar “a las Índias y en lo Regne de Oaxaca”, per tal que allí les vengués “a las personas y per los preus que millor li aparexerà redundar en benefici nostra y de nostra Companyia”. El benefici que s’obtingués de la venda d’aquestes mercaderies Simon Manyalich l’havia d’invertir en productes colonials, com ara “grana, cotxinilla, índia o altres gèneros que a ell li aparèguian més beneficiosos per nosaltres en esta província”, els quals serien remesos a Cadis, “donant a dits señors Bassols y Serra lo corresponent avís del subjecte o mercader a qui vàgian dirigidas ditas mercadarias", per poder-les fer recollir.  

Els dos primers socis són prou coneguts en el món dels negocis olotins. Rafael Bassols, tot i ser carder d’ofici, va mantenir d’altres negocis que li proporcionaren uns bons ingressos. Un any abans havia fet una altra companyia amb els també olotins Pere Màrtir Florensa i Domingo Vila per a parar una fàbrica de draps, i ara, el 1751, tenia part també en dues altres companyies amb gent de Barcelona, per negociar draps i barretines a “Buenos Ayres de Indias”. Jaume Serra i Igosa, paraire de professió, interessà en una de les primeres companyies que a Olot es dedicaren a la fabricació de gènere de punt de cotó amb teler mecànic. Per la seva part, el 1750 trobem a Simon Manyalich com a receptor, per compte i risc seu, de part de les mercaderies arribades a Cadis des de Nova Espanya amb la fragata Ntra. Sra. de Montserrat i Sant Antoni de Pàdua, més coneguda com a La Perla de Catalunya. A partir de 1768, o potser abans, s’instal·là a Cadis el també olotí Pere Manyalich, que el 1774 es matriculà com a comerciant al Consolat d’aquesta ciutat.

El decret que permetia el lliure comerç directament amb Amèrica des de qualsevol port i no només des de Cadis, i per tant des del de Barcelona o des d’altres de Catalunya, promulgat el 1778, hauria de facilitar encara més les coses.   

2. Bravates de soldats (1715-1721)

En les dècades immediatament posteriors al desenllaç de la Guerra de Successió, la Garrotxa va haver de suportar una presència gairebé continuada, o massa sovintejada, de soldats. No fou sols per la repressió amb què solen saldar-se les guerres, sinó també per la imposició del nou tribut del cadastre i per la irrupció en aquestes contrades dels fusellers de França, que al juny de 1719 van ocupar Olot en el context de la guerra de la Quàdruple Aliança, passada la qual (gener de 1720) les tropes filipistes van voler assegurar el territori i s'hi instal·laren. En el cas del cadastre, l’Administració solia resoldre expeditivament les dificultats d’alguns pobles per poder pagar una contribució sobrevinguda que resultava molt feixuga, a base d’incomodar-los amb l’enviament de soldats que s’instal·lessin en cases dels regidors o d’alguns veïns fins que no es fes efectiu el pagament. Fos pel motiu que fos, la presència dels soldats sempre era vista amb recel, no sols per la càrrega que això suposava per als pobles, sinó també perquè en aquelles dècades els comportaments desaforats i prepotents d’alguns d’aquests membres de l’exèrcit foren una pedregada massa temuda per les poblacions que els havien de sofrir.

Alguna d’aquestes agressions han deixat rastre en els manuals documentals d’aquestes poblacions. La primera d’aquestes malvestats, de penoses conseqüències, la recollí el llibre d’òbits de la parròquia de Sant Esteve d’Olot: “Als 20 de janer de 1715 en la parrochial, enterro de Francesch Pous, brasser, y de Teresa Pous muller sua, los quals innocentment moriren de mort violenta en la caseta del Cabiach per la crueltat de dos soldats de cavall, sens tenir dits difunts culpa, y sols a la dona se li pogué administrar la extremaunció”. Prou féu el bon mossèn a anotar la impietat dels dos soldats com perquè ara li haguéssim de retreure que no ens donés més detalls sobre les circumstàncies i la naturalesa d’aquest crim, ni si els seus autors meresqueren algun tipus de condemna per part dels seus superiors.

Per fortuna, no sempre les intimidacions dels soldats sobre la població civil tingueren les greus conseqüències del cas anterior. El 1720 un soldats volgueren fer un xantatge a l’hostaler de Sant Jaume de Llierca, Llàtzer Esparraguera. Regia en aquells moments una severíssima prohibició d’armes per part dels civils, que fins i pot podia comportar pena de mort per a qui se li descobrís tenir-ne alguna de sotamà. Segons declararen davant de notari uns testimonis d’aquest fet, de primer els soldats provaren sort amb Jaume Torrent, ferrer de Sant Jaume, que es trobava ajudant les feines de l’hostal. Dos fusellers “dels rey nuestro señor Felipe Quinto” li mostraren “un cañón que según creo era de una pistola, y también un bulto embargado con una media blanca (...) diziendo que allí dentro dicho bulto había un paño de pistola”, tot dient-li, en català (els soldats, doncs, no eren pas castellans): “patró, que vos hem trobat baix al estable aquest canó sens pany”, per tot seguir coaccionar-lo amb la demana d’alguna cosa a canvi de no denunciar-lo: “que·m voleu donar, que no vos descobriré”. L’home se’n desempallegà fent-los avinent que ell no era pas l’amo de l’hostal, i ho provaren de nou amb Llàtzer Esparreguera. Segurament que aquest no es degué voler avenir al xantatge i els soldats tiraren endavant les seves amenaces, perquè es testimonià també haver-se sentit a dir per part d’uns fusellers, que havia estat un tal soldat Ros qui havia posat el canó i el pany a la casa de l’hostaler i, per tant, ser aquest causa “que ahorcaran injustamente aquel pobre hombre de San Jayme de Llierca, entendiendo yo lo quería dezir del messonero de San Jayme de Llierca”. Dos dies després uns altres fusellers tornaren a intentar aquesta mena de xantatge a l’hostal de Maià, on segons un darrer testimoni, aquest hauria sentit dir un fuseller a dos altres companys seus, “anem a baix y amaguem·li pòlboras y bales y li farem escorcollar la casa y farem com ho han fet del hostal de Sant Jaume per un canó y un pany que en casa de dit hostal li havien amagat”.

Precisament fou a l’hostal de Maià, a finals d’aquell mateix any, on trobem una altra bravata protagonitzada per soldats. Segons explicà davant de notari la dona de l’hostaler, Eugènia Serra, es van presentar a l’hostal “quatro soldados de los que estavan a discreción en dicho lugar de Mayá”, i un cop hagueren menjat i begut, volgueren aprofitar-se d’ella: “uno de dichos soldados se acercó a mi y me levantó las vequinyas vulgo faldilles”. De moment la cosa no anà a més, però un cop se n’hagueren anat, tornà un d’aquells soldats amb intencions indignes “y acercándoce a mi comensóme de enquietar y molestarme, poniéndome sus manos por difarentes vezes en mis tetas y yo me defendí d·él como pudo”. La pobra noia aconseguí d’escapolir-se’n i d’amagar-se al celler, però el soldat l’hi descobrí i descarregà contra ella la seva fúria, esgarrapant-li la cara i colpejant-la diverses vegades al cap amb el sabre. De nou pogué escapar-se’n i anà a tancar-se en una casa veïna, però el soldat, amb l’auxili d’uns seus companys, aconseguí d’entrar-hi, i fou llavors la mestressa d’aquesta casa, la vídua Teresa Teixidor, la qui rebé els cops de sabre. Alguns veïns intentaren de socórrer les pobres dones, però hagueren de desistir-ne davant de la violència amb què els agrediren els soldats. D’allí passaren a algunes cases del terme de Segueró, sempre amb actituds i maneres violentes, fins que finalment pogueren ser reduïts per gent de Maià i de Segueró, que els lliuraren al seu capità. Un cop posats a mans del seu superior, el cas es perd i ens hem de quedar amb les ganes de saber quina mena de desenllaç pogué tenir, i de si aquells soldats van tenir o no la pena que mereixien.

Encara el 1721 trobem una altra topada en què s’hi veieren involucrats soldats, que en aquest cas tingué caràcter de baralla col·lectiva. Fou a Sant Cristòfol les Fonts durant el Roser de la segona pasqua de resurrecció. Com de costum, hi havia festa, música i ball. Altra volta és un testimoni notarial el que ens en dóna notícia del que va passar: de cop i volta, relatà aquest testimoni, “sucedió una aixa o pendencia con la qual vimos se alborotaron la mayor parte de la gente que era en dicho lugar en donde se baylaba y también vimos que unos y otros se dieron de palos (...) y vimos que se mesclaron en dicho alboroto algunos criados de oficiales o soldados”. Hi acudí el batlle reial, Antoni Bolós, amb alguns assistents, que poca cosa pogueren fer, sinó esperar que la baralla anés de baixa per si sola. Degué ser una d’aquelles bregues de difícil discerniment sobre qui l’havia començat, o amb quin pretext havien acabaren a garrotades, malgrat la cura amb què, pel que es veu, es cuità a recollir el testimoni d’alguns dels que acompanyaren el batlle en la difícil tasca de posar-hi pau.

Per cert, ¿què va ser de l’hostaler de Sant Jaume de Llierca, aquell a qui uns soldats col·locaren una arma a casa seva per poder-lo acusar en el cas de no complaure el seu xantatge? Recordem que fins i tot un altre soldat ja feia culpable a aquell altre de nom Ros, que el pobre hostaler acabés penjat a la forca per l’acusació de tenir una arma amagada a l’hostal. Sembla, però, que podem restar-ne tranquils. Llàtzer Esparraguera, que precisament s’havia casat l’any anterior amb Maria Anna Costa, i que esperava criatura quan van passar els fets, va sortir ben parat de l’acusació perquè va poder seguir treballant fins que li arribà la mort com a qualsevol altre mortal. Dissortadament en el seu cas, la mort li trucà a la porta de l’hostal massa aviat, el 8 d’octubre de 1743, abans que pogués complir els quaranta anys d’edat, mort, segons el registre parroquial d’òbits de la parròquia de Sant Pere de Montagut (a la que pertanyia Sant Jaume de Llierca), “de malaltia corporal”. Al menys, però, va poder conèixer uns anys més assossegats que els que li havien tocat de viure en la seva infantesa i joventut. 

 

                                        Revisat: 14 de novembre de 2020. 

1. Més producció de la impremta olotina del segle XVIII

Als Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot, en ocasió de publicar-hi un treball sobre la impremta olotina del segle XVIII (Miquel Puig i Reixach, “La impremta a Olot al segle XVIII”, Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, núm. 19 (2008), p. 11-62), vaig incloure-hi un apèndix amb la relació de 90 fulls, fullets i llibres sortits de les impremtes olotines d’aquell segle. La llista –s’hi feia constar– restava oberta a noves incorporacions, perquè ja se sap que en qüestions de la bibliografia produïda en els segles passats mai no es pot dir l’última paraula. I, en efecte, després d'haver transcorregut una dotzena d'anys des de llavors, en aquests moments puc afegir trenta-quatre elements més a aquella relació d'impresos sortits dels tallers d'impremta d'Olot en el segle XVIII, amb la confiança que no seran pas els darrers. Com ja advertia en aquella ocasió, podria ser que algun dels impresos obrats per Ramon Roca i que no porten data, fossin dels primers anys del segle següent, però davant del dubte per no haver-hi manera de poder-ho discernir, he preferit que en tot cas quedessin recollits aquí.

D'entre les novetats, cal destacar l’imprès núm. 101, amb peu d’impremta de Rosa Rovira i Paler, viuda, ja que constitueix un testimoni de l’activitat d’impressora de la vídua del segon Josep Rovira impressor, que fins ara desconeixíem (i podria ser que també fos seu uns "Goigs en honor y alabansa del gloriós cavaller y màrtyr Sant Ferriol, lo que se venera en la iglésia parroquial de Sant Vicenç, del lloch de Falgons, bisbat de Gerona", del que en tinc una anotació incerta que no he pogut contrastar). Quan morí l'impressor Rovira sense descendència a primers de gener de 1771, se suscità controvèrsia entre la vídua Rosa Paler i la seva cunyada Antònia Rovira sobre els béns de l’impressor. Feta una concòrdia el 22 de març de 1771, la impremta quedà a mans de la vídua, però fins ara no se sabia que l’havia mantinguda activa, sinó que s’obria un parèntesi fins a 1774, en què, casada la vídua en segones núpcies amb l’escrivent Miquel Costa, fou aquest, i a nom seu, qui donà continuïtat a la impremta que havien creat Josep Rovira pare i Josep Rovira fill (vegeu el mencionat article sobre la impremta olotina, pàgines 32-33).  

 

En el mencionat article sobre els impressors olotins del segle XVIII, feia esment de la impremta de Miquel Roldan (el seu nom complet era, però, Miquel Vidueyros i Roldan), el qual la va vendre a Josep Mas, que la traslladà a la Seu d’Urgell. Conec alguns impresos sortits d’aquest lloc amb el nom d’aquest altre impressor, però, curiosament, també n’hi ha un imprès a la Seu d’Urgell sota el nom de Miquel de Vidueyros. No l’incloc a la llista, perquè no hi consta Olot en el seu peu d’impremta, però tampoc no puc deixar d’esmentar-lo. Es tracta del llibre (304 p., en 8º) “Vida y milagros del príncipe de los anacoretas y padre de los cenobiarcas, nuestro padre san Antonio Abad el Magno. Traducida de francés en castellano por un devoto del santo. Sácala a luz el R.D. Joseph Navarro, comendador de S. Antonio en la ciudad de Barcelona. – Seo de Urgél: Por Don Miguél de Vidyueyros”, del que n’hi ha un exemplar a la Biblioteca de Catalunya.

Addenda. De la impremta de Josep Rovira:

91. López, Tomàs, Vida, peregrinació y mort del benaventurat Sant Aleix, fill de Eufemiano... : ara novament traduhida de castellà en nostre vulgar català. – Olot : per Joseph Rovira, [s.d.]. – 36 p ; 8º (14 cm). – Exemplar: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (en endavant, AHCB). 

92. Folias para cantar a las damas, dándolas noticia de los amores que sus enamorados; con todo lo demás que vera el curioso lector. – Olot : Josep Rovia, [s.d.]. – 1 díptic, 20,2 x 15 cm. – Exemplar: AHCB.

93. Nueva relación i curioso romance, donde se refiere un prodigioso milagro que ha obrado la Virgen Santísima del Carmen con una señora, devota suya... Primera parte. – Olot : Joseph Rovira, impressor i llibreter a la Plaça, [s.d.]. – 1 díptic, 20,5 x 15,2 cm. - Exemplar: AHCB. Aquest romanç té una continuació al darrera amb el títol Segunda parte donde se dá fin a su historia.

94. Ecos lamentables, y angustiosos sollozos. Que exalan los comprimidos corazones de los habitantes de la Ciuda de Cadiuz, por ruina ocasionada a impulsos del terremoto, y desenfreno del mar, que se experimentó el dia primero de noviembre de este presente año de 1755 con exacta relación de las desgracias sucedidas. – Olot : Por Joseph Rovira impressor, y libreto, a la calle Mayor, [1755]. – 1 díptic – Exemplar: col·lecció particular.

95. Goigs de la gloriosa Verge Nostra Senyora de Romaria, quals se cantan en la sua capella de Mieras, bisbat de Gerona. – Olot : Per Joseph Rovira Estamper, y Llibreter, prop de la Plassa, [s.d.]. – 1 f., 31,2 x 20,6 cm. – Exemplar: AHCB.

96. Gozos y alabanzas del bienaventurado beato Benito de Palermo, llamado el Santo Negro se venera en la capilla de S. Francisco del Monte de Socopa. – Olot : Joseph Rovira, impresor i librero junto a la Plaça, [s.d.]. – 1 f. 30 x 20 cm. – Exemplar: AHCB.

97. Goigs del gloriós Sant Clement, que se cantan en la iglesia parroquial de Santa Maria de Riudaura. – Olot : Joseph Rovira, estamper i llibreter, [s.d.]. – 1 f., 30 x 19 cm. – Exemplar: AHCB.

98. Goigs del Santo Christo, los quals se cantan en lo oratori del Calvari de Montsecopa de la vila de Olot. – Olot : Josep Rovira, Estamper i Llibreter, prop de la Plaça, [s.d.]. – 1 f. il., 29 x 20 cm. – Exemplar: AHCB. Primera estrofa: “Puix foren per nostre amor / en la Creu crucificat...”.

99. Goigs del Santo Christo, los quals se cantan en lo oratori del Calvari de Montsecopa de la vila de Olot. – Olot : Josep Rovira, Estamper i Llibreter, prop de la plaça, [s.d.]. – 1 f. il. 29 x 20 cm. – Exemplar: AHCB. Primera estrofa: “Per vostre infinit amor / Redemptor crucificat...”.

100. Gozos de la Divina Pastora de las almas Maria Santisima, que se venera en la Iglesia de los Padres Mínimos de la Ciudad de Cervera. – Olot : Por Joseph Rovira, junto a la Plaza. – 1 f., il., 28,3 x 19,5 cm. – Exemplar: AHCB.

De la impremta de Rosa Rovira i Paler, viuda de Josep Rovira:

101. Goigs de la gloriosa Verge Maria nostra senyora dels Archs, la capella de la qual, es situada en la parroquia de la vila de Santa Pau, del bisbat de Gerona. – Olot : En la estampa de Rosa Rovira i Paler viuda, en la plaça. – 1 f. – Exemplar : Arxiu Comarcal de la Garrotxa.

De la impremta de Joan Planas:

102. Cugat, Onofre, Documents politichs y morals que deu practicar lo christià per sa vida y salut espiritual y temporal, des dèl dia en que entra en sa estat del us de la rahó, fins al dia de sa mort : I ha tret a llum... – Olot : En la oficina de Joan Planas, estamper, [s.d.]. – 38 p. – Exemplar : Biblioteca de Catalunya. 

 

De la impremta de Miquel Costa:

 

103. Goigs en honor y alabansa de la Sacratíssima y gloriosa Reyna dels Angels, Mare de Deu del Collet. – Olot : Per Miquel Costa, estamper y llibreter, [s.d.]. – 1 f., 29,5 x 19,5. – Exemplar: AHCB.

104. Cobles en honor y alabansa de la gloriosa Verge Maria, Nostra Senyora de Finestras, quals se cantan en lo seu Santuari, antiguament col·legiata y ara priorat y secular iglesia, situats en la baronia de Santa Pau del bisbat de Gerona. – En Olot : Per Miquel Costa, estamper y llibreter en la plaça. – 1 f., 29,7 x 19,6 cm. – Exemplar: AHCB.

105. Goigs en honor, y alabansa de la gloriosa Verge Maria Nostra Senyora del Guilar... – Olot : Per Miquel Costa Estampér, y llibreter, en la Plaça, [s.d.]. – 1 f., 29,6 x 19,5 cms. – Exemplar: AHCB.

106. Goigs de Nostra Senyora del Roser, que se cantan en la Quaresma. – Olot : Per Miquel Costa, estamper, y llibreter, en la Plaça, [s.d.]. – 1 f., 31,2 x 20,9 cm. – Exemplar: AHCB.

107. Goigs en honor y alabansa del glorios Sant Martí, bisbe y confessor, en lo veynat del Corp, parroquia de Sant Pere de las Presas del Corp, del bisbat de Gerona. – Olot : Miquel Costa, estamper i llibreter, prop la Plaça, [s.d.]. – 1 f., 30 x 20 cm. – Exemplar: AHCB.

108. Cobles en alabansa de la Santa Transfiguració de Jesu Christ, Nostre Senyor, vulgrament dit San Salvador (…). Parroquia de Cogolls, Vall de Hostoles. – Olot : Per Miquel Costa, Estamper y Llibreter, en la plaça, [s.d.]. – 1 f. il. 29,9 x 17,2 cm. –  Exemplar: AHCB.  

109. Goigs en honor y alabansa del glorios pare y patriarcha Sant Francesch. – Olot, Miquel Costa, estamper i llibreter a la Plaça, [s.d.]. – 1 f. il., 40 x 30 cm. – Exemplar: AHCB.

De la impremta de Ramon Roca:

110. Oración, la qual dió un angel en figura de peregrino, en el convento de Nuestra Señora de la Peña de Crinta, del Orden de San Gerónimo, por las piedras y centellas, que caían en él... – Olot : Per Ramon Roca, estamper. – 1 f. – Exemplar : Biblioteca de Catalunya.

111. Coblas a la Santíssima Vera Creu... [Besalú]. – Olot : Ramon Roca, [s.d.]. – 1 f. ; Gran fol. – Exemplar : Biblioteca de Catalunya.

112. Goigs de la Verge Maria dels Archs la capella de la cual esta situada en el termino de Santa Pau, en lo Bisbat de Gerona.- Olot : per Ramon [Roca?] estamper y llibreter, [s.d.]. – 1 f., 30,5 x 20,2 cm. – Exemplar: AHCB.

113. Cobles en honor y alabansa de la gloriosa Verge Maria nostra Señora de Finestras. – Olot : Per Ramon Roca estamper y llibreter, [s.d.]. – 1 f. 31,2 x 21,1 cm. – Exemplar: AHCB.

114. Goigs de Nostra Senyora de la Gleva... – Olot : Per Ramón Roca Estamper, y Llibreter, [s.d.]. – 1 f. 31,5 x 21,7 cms. – Exemplar : AHCB.

115. Goigs de Nostra Sra. del Remey, que se venera en la parroquia de S. Christofol de Creixenturri, Bisbat de Gerona. – Olot : Per Ramon Roca estamper y llibreter; en la Plasa. – 1 f., 31,2 x 21 cm. – Exemplar: AHCB.

116. Goigs en alabansa del gloriós pagès, Sant Isidro, patró de Madrid. – Olot : Ramon Roca, estamper i llibreter a la Plaça, [s.d.]. – 1 f., 41 x 31 cm. - Exemplar: AHCB.

117. Goigs del gloriós Sant Miquel del Mon, de la Vall de Vianya. – Olot : Ramon Roca, estamper y llibreter, a la Plaça, [s.d.]. – 1 f., 31 x 20 cm. - Exemplar: AHCB.

118. Goigs del Santissim Mysteri que se venera en la insigne y secular collegiata de la vila de Sant Joan las Abadessas, bisbat de Vich. – Olot : Per Ramon Roca estamper, y llibreter; en la Plaça. – 1 f., G fol, 43 x 31 cm. – Exemplar: Arxiu Episcopal de Vic. Reproduït i comentat a Pep Vila, “Dos exemplars d’uns goigs del Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses, en doble foli, acolorits a mà (segles XVIII i XIX)”, Annals 2011-2012, Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, p. 31-43.

119. Cobles en honor, y alabansa de la gloriosa Verge Maria, nostra señora de Finestras, quals se cantan en lo seu santuari, antiguament col·legiata, y ara priorat, y secular iglesia, situada en la baronia de Santa Pau, del bisbat de Gerona. – Olot : Per Ramon Roca estamper, y llibreter; en la plaça, [s.d.]. – 1 f., 29,7 x 20 cm. – Exemplar: Fons Vallat de la Mediateca de Montpeller.

120. Goigs de Nra. Sra. de la Llet col·locada sobre la font del carrer de St. Rafel de la Vila de Olot. – Olot : Per Ramon Roca, Estamper, y Llibreter; en la plasa, [s.d.]. – 1 f. – Exemplar:  Fons Vallat de la Mediateca de Montpeller.

121. Oficio que el Exmo. Sr. D. Joseph de Urrutia general en gefe del exercito de Cataluña... [trasllada un ofici de Juan Miguel de Vives, datat a Girona, 5 de setembre de 1795] – Olot : Por Ramon Roca impresor y librero: en la Plaza, [1795]. – [3 p. s.n.]. – Exemplar: Arxiu Històric de Girona.

122. [Fullet jurídic sobre Francisco Desclar y Puig, de Sant Joan les Fonts, registrat a la Cúria de Montagut el dia 16 de febrer de 1793]. – [Olot : Ramon Roca, impressor i llibreter establert a la Plaça], [1793]. – Exemplar: propietat de Francesc Caula i Vegas, segons esmenta a Recull d’articles i treballs, v. II, p. 112.

123. Devota y sagrada novena a Christo sacramentat y crucificat que en son portentos Mysteri venera la antigua, insigne y secular Iglesia Collegiata... de Sant Joan de las Abadessas... composta per un especial devot de tant divino y soberano mysteri; ab tres oracions al ultim de la novena, una preparatoria per la confessió y las dos per antes y després de combregar. – Olot : per Ramon Roca..., [s.d.]. – 40 p., 14 cm. – Exemplar: Biblioteca de Catalunya.

124. Rellotge d’hores mentals, en las quals pot lo christiá meditar en cada hora, un pas de la Mort i Passió de Christo Nostre Senyor. – Olot : Per Ramon Roca, estamper y llibreter; en la plaça, [s.d.]. – 1 f. il., 43,8 x 31,6 cm. – Exemplar: AHCB.

 

                                                Revisat: 14 de novembre de 2020.