dijous, 24 de novembre de 2011

La font del carrer Vayreda: un precedent de 1713-1715

La font que hi ha al carrer d'Olot que porta cap als caputxins, a la tanca de Can Vayreda, és de factura moderna i sense valor artístic. Avui dia roman amb vida esllanguida, com a restes d’un temps en què les fonts públiques eren necessàries perquè els veïns, sense aigua corrent a casa seva, poguessin fer proveïment d’aigua. Però tot i els pocs anys com se li veuen, té un precedent que es remunta a començaments del segle XVIII.

El desembre de 1713 Joan Vayreda, propietari del casal que llavors era conegut com a mas Rexach, va demanar a l’Ajuntament d’Olot poder disposar d’una ploma d’aigua per als horts de la casa. Les aigües venien de Sant Roc a través de conductes per a subministrament de les diverses fonts de l’interior de la vila, tot de titularitat pública. Vayreda ho demanava pel fet de “trobarse la casa del mas Rexach faltada de aygua y ser molt treballós en temps de plujas, y en particular de ivern, fanchs, nevades y glassadas lo haverla de anar a buscar dins dita vila”. Per a fer més convincent la seva petició preveia que la vila creixeria cap aquella banda de casa seva i, per tant, tenir-hi aigua seria avançar un favor als futurs habitants d’aquesta part. En compensació, perdonaria a l’ajuntament el pagament d’un cens que cada any aquest havia de fer als propietaris del mas Rexach d’ençà que al segle anterior havien facilitat els terrenys per a l’establiment del convent dels caputxins. I ho arrodoní amb un argument polític: Olot ja s’havia posat sota l’autoritat de Felip V, mentre que Barcelona hi seguia en contra i, en aquest context, Vayreda féu valdre uns seus serveis i auxilis a favor dels que havien hagut de fer-se escàpols de la capital encara rebel als Borbons.

L’ajuntament hi va accedir. Abans havia preguntat sobre el cabal de l’aigua als dos paletes de la vila que feien el manteniment de les canonades i de les fonts públiques, els quals van dir que d’aigua n’hi havia i que, per tant, la concessió que es pogués fer a Joan Vayreda no suposaria cap dany als interessos de la vila. Això sí, l’ajuntament li va posar cinc condicions que van ser fixades per escrit davant de notari el 20 de juliol de 1714, la darrera de les quals era allò de condonar el pagament d’aquell cens que carregava la caixa municipal. Dues altres condicions deien que mai que l’aigua de la canonada disminuís de cabal, mentre això durés els Vayreda no en podrien prendre, i que aquests haurien de vendre o establir el terreny que tenien entre casa seva i la vila si algú hi volgués fer cases. Les dues restants condicions són les que ara ens interessen, perquè parlen d’una font pública en aquell lloc. Primerament, que Joan Vayreda hauria de fer una font amb aixeta per a aquesta concessió d’aigües, “en la casa de dit mas Rexach o cerca y fora de aquella y en lo lloch ho puesto que aparexarà més convenient” als cònsols de la vila, “de tal manera que la dita font fahedora sie pública y que sie líbero a qualsevol persona de pèndrer aygua de dita font y usar de aquella” com es feia en la resta de fonts públiques de la vila; i finalment, que les misses de fer canonades i font havien de sortir de la bossa dels Vayreda.

El febrer de 1715 Joan Vayreda féu moviments per mirar que la concessió d’aigua pública li fos més beneficiosa i consolidada, però l’ajuntament hi reaccionà amb tota contundència, dient-li que si seguia per aquest camí farien marxa enrere en l’autorització, i de retruc manà a uns experts que comprovessin que l’aigua per al mas Rexach fos estrictament d’una ploma i no més. Que els pactes fixats el 1714 quedaren com a definitius ho indica el fet que el 1784, en ocasió que els regidors de llavors, davant de la demanda d’aigua que hi havia en un vila en expansió, va haver de prendre diverses decisions sobre les fonts públiques, es va fer treure còpia autoritzada dels pactes originaris, com si calgués deixar ben clar els drets i les obligacions d’aquella antiga concessió. I encara se’n faria una nova còpia el 1790.

Ara bé, en l’actual font del carrer Vayreda no cerquéssim pas traces de l’antiga font del segle XVIII, perquè es tracta d’una de nova creació, sense vinculació amb aquella concessió, tot i una sèrie de coincidències. Així, just dos segles després, el febrer de 1914, l’Ajuntament d’Olot va establir un pla de noves fonts públiques per a millorar el subministrament d’aigua als veïns. L’11 de febrer es va aprovar de fer sis noves fonts, que s'havien de fer al carrer de Girona, al que llavors era carrer d’Isabel II (l’actual carrer Mulleras), al carrer de Sant Cristòfol, al dels Sastres en l’angle amb el darrere de Sant Esteve, al carrer de Sant Bernat i a tocar de la plaça de braus. A l’octubre d’aquell mateix any, l’Ajuntament va donar preferència en ordre a la construcció, a la font que inicialment havia d’anar al carrer nou, però “cuyo sitio de emplazamiento ha sido preciso cambiar y será en la pared del huerto de casa Vayreda”. Havia de ser una font amb un abeurador, perquè “siendo al extremo de las carreteras de Gerona y Santa Pau, son dos puntos de entrada a esta ciudad por los que en días de feria y mercados transita gran número de ganado mular y vacuno que necesita tales abrevaderos”.  

Una simple observació de l’actual font del carrer Vayreda fa patent que d’abeurador res de res, sinó només una senzilla pica i un petit replà al costat per deixar-hi si més no un càntir. Però, en tot cas, aquesta és una altra història, la història d’uns temps més recents que, malgrat això, se m’escapen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada