divendres, 23 de març de 2012

Obres a l'església de les Preses? Que les paguin els pagesos! (1793-1798)

Les Preses i l'església sense el segon campanar (M.Duran)
Durant segles, els pobles van tenir la percepció que les esglésies, en la seva materialitat, els eren cosa pròpia. Més que una percepció, era un qüestió de fet: l’església del poble era allí, i per allí passaven els moments més determinants de les seves vides i la quotidianitat d’any rere any, fent d’aquell edifici una casa de tots. I com a tal, no figurava en les relacions de béns immobles o en els registres cadastrals. Cada església tenia una denominada “junta d’obrers”, formada per tres o quatre persones de la població que, per un temps determinat, es responsabilitzaven de la seva conservació i, si calia, de les millores i augment de la seva brillantor, a partir dels recursos extrets d’entre els veïns o de possibles recursos propis. Una altra cosa era el culte, encarregat als preveres i sotmès a les disposicions del bisbe, al qual també, naturalment, se sotmetien els obrers en l’exercici de les seves funcions.

En la renovació dels obrers hi intervenia l’ajuntament, el qual, a més, com a representació de la població, sovint es veia precisat a fer aportacions econòmiques per al manteniment de l’església i d'altres capelles de la vila. És per això que el 1769 els obrers de l’església de Sant Esteve d’Olot no dubtaren a afirmar que des de temps immemorial era l’ajuntament olotí el que s’ocupava de l’obra d’aquesta església, “como lo acredita las varias alajas de plata del culto de dicha iglesia, el altar mayor de ella i otras cossas de su necessidad y de la misma obra, en las que se hallan gravadas las armas [l’escut] de la villa, como a dádivas i subsidios de ella”. Pocs anys abans, el 1761, l’ajuntament havia pagat al daurador Jaume Basil 16 lliures i 16 sous “por el salario de dorar las armas del Común [l’Ajuntament] en la iglesia de nuestra señora de Altura de la presente villa”. Si bé l’escut del retaule de Sant Esteve va desaparèixer quan aquest va ser venut a l’església de Rupit (perquè a Olot es va fer el que ara hi ha), l'actual presbiteri de l’església del Tura -bastit i decorat en el pas del segle XVIII al XIX- conserva al seu damunt un escut d’Olot, com a senyal d’una vella titularitat.

Un bon exemple d’aquests plantejaments el trobem a les Preses a finals del segle XVIII. Des de 1755 s’hi estava engrandint o construint de nou l’església parroquial de Sant Pere, en una operació molt comuna a d’altres poblacions en aquella època, en què els vells temples s’havien fet petits per a una població en augment. Com que tot això valia molts diners i no sempre se’n tenien, les obres s’anaren allargassant sense que hi hagués manera de rematar-les. Així que el 1793 els obrers d’aquesta església s’adreçaren al rei dient que mentre ells i la població ja no tenien més diners per poder enllestir d’una vegada les obres de la nova església parroquial (en la que portava ja gastades “dicho pueblo” la quantitat de 6.200 lliures, “todo de limosnas”, precisaven), veien com l’abat de Sant Benet de Bages, senyor baronial del poble, s’enduia cada any, dels habitants de les Preses, unes 2.300 lliures en concepte de drets de dècima, i el rector de l’església es feia també cada any amb altres 450 lliures del poble pel dret de primícia, quantitat que, sumada a d'altres rendes, s'elevava a unes 800 lliures a l'any. I que, tot i això, l’abat fins ara només havia aportat un total de 30 lliures per a la construcció de la nova església, i el rector de la parròquia altres 25. Demanaven, doncs, al rei “se sirva mandar a los sobredichos decimador [l’abat i monjos de Sant Benet de Bages] y párroco [de les Preses] contribuian a dicha fábrica con la cantidad razonable, hasta que decentemente esté adornada y perfeccionada según lo ideado y lo necessario para celebrar los oficios divinos".

El Consell de Castella, després d’haver demanat informes i de fer revisar els plànols de la construcció de la nova església de les Preses, amb d’altres gestions que ara no vénen al cas (i que, en el seu vessant artístic i arquitectònic, han estat estudiades per Maria Garganté Llanes), per fi el 19 d’abril de 1798 ordenà que preventivament se segrestés una tercera part de les rendes anuals que percebien dels habitants de les Preses l’abat i monjos de Sant Benet de Bages i el rector de la parròquia i que aquets diners quedessin retinguts a mans d’algú de confiança del corregidor de Girona.

Abans, però, l’abat i monjos de Sant Benet de Bages ja havien entrat en escena per assegurar-se que els seus drets i les seves rendes no sofrissin detriment. El 15 de gener de 1798 havien adreçat un escrit al rei on exposaven les seves raons, per les quals ells deien no tenir cap obligació d’assistir els habitants de les Preses en la construcció de la nova església. D’entrada rebaixaven la quantitat de lliures que cada any percebien d’aquesta població, que la deixaven en només un miler. Però tot seguit afegien que si en treien més o menys, aquesta no era la qüestió, perquè del que es tractava era de demostrar que de tots aquests diners res de res no havia de quedar-se al poble per a la nova església.  Deien que, segons documentació que hi havia al seu monestir, des de 1507 ja constava que els habitants de les Preses havien de pagar cada any trenta-una quarteres d’ordi “a la fábrica y obra de la yglesia de aquel territorio”, i que, efectivament, cada any ho havien estat pagant fins el 1646 en què els de les Preses demanaren al monestir poder deixar de pagar aquesta quantitat, comprometent-se que quan calgués fer alguna obra a l’església, ja hi col·laborarien. Per tant, “de todo lo expuesto –deduïa l’escrit de Sant Benet de Bages– se infiere, que si la yglesia parroquial del lugar de las Presas tiene necessidad de reparos o de obras, no deben executarse a costa del monasterio mi parte, sino los mismos labradores deven subministrar lo necesario, según se obligaron”, tot titllant d’ingrats als de les Preses, respecte del favor que se’ls havia fet a mitjans del segle anterior d’exonerar-los d’aquell càrrec anual per al manteniment de l’església. I a punt d’acabar l’escrit, s’hi insistia de nou: “En caso que haya necessidad, obras ni [i] reparos en la referida yglesia de las Presas, deberán executarse a costa de los referidos labradores”.

Com solia passar llavors, les anades i vingudes de l’Administració a la Garrotxa o al Bages s’anaren eternitzant, i a principis del segle XIX la qüestió del delme i de la participació o no d’aquest en les obres de l’església de les Preses encara seguí cuetejant. Tot i això, es pogué acabar el temple amb la seva façana i campanar de llevant (l'altra campanar és més modern). Per altra banda, les disposicions reials de 1854 i de 1867 per les quals, de resultes del Concordat de 1851, es reorganitzà el règim parroquial, van fer desaparèixer les obreries parroquials, i el terme “obrer” perdé el seu sentit ancestral per centrar-se en el nou col·lectiu sorgit de la revolució industrial. Però hom va arribar a finals del segle XX amb nombroses esglésies i capelles que encara no figuraven en cap registre cadastral, en una mostra inequívoca d’aquell secular sentit de percebre com a inimaginable que les esglésies poguessin tenir amo. Els bisbats han esmerçat esforços perquè en els nostres temps (que es regeixen per altres criteris) aquesta mena de béns estiguin ordenats i ben endreçats administrativament parlant. Però això no ens ha de fer perdre la memòria dels molts esforços i càrregues personals i familiars amb què foren construïts i de la seva consideració de patrimoni col·lectiu.

dilluns, 12 de març de 2012

En castellà, perquè ell ho mana (1735)

"Se fassan las deliberacions en castellà..." (ACGAX)
A primers de febrer de 1735 el corregidor de Vic va dir als regidors d’Olot que li enviessin algun representant per tractar d’un problema entre ells i els arrendataris del dret del vi d’Olot. L’ajuntament hi va enviar el secretari municipal, el notari Josep Masmitjà. Al seu retorn va informar als regidors de la solució que s’hi havia trobat i aquests l'aprovaren. Però a la setmana següent, el 23 de febrer, just abans d’acabar una altra sessió d’ajuntament, Masmitjà demanà la paraula per fer-los saber que en aquella trobada de Vic no només s’havia parlat del litigi en qüestió, sinó que el corregidor ho havia aprofitat per manar “que las deliberacions del ajuntament se escriguessin en hespañol [sic] o en castellà”. Així que, en aquella mateixa sessió, l’ajuntament resolgué “que en avant se escrigan en castellà”. I si aquesta resolució, redactada encara en català, tanca l’acta d’aquell dia, l’inici de la següent, de tres dies després, apareix, efectivament, en castellà, inclosos els noms de pila dels regidors: “Convocados y congregados los magníficos señores Estevan Bassols, Miguel Germá, Isidoro Florensa, regidores de la villa y términos de Olot...”. I així, a partir de llavors, per anys i panys.

En això de passar al castellà, Olot fou més afortunada que d’altres poblacions, com ara la Bisbal, on el 1723 el corregidor de Girona ja els havia fet un manament semblant, perquè procurar la introducció del castellà a Catalunya era una de les instruccions que, de manera subreptícia, s'havia donat als corregidors. Aquest càrrec de corregidor s’havia introduït amb la Nova Planta de 1716, a partir de la figura que ja existia a Castella, i era la màxima autoritat governativa en cada un dels corregiments amb què havia quedat dividit el Principat. Olot, Riudaura i la Vall de Bianya pertanyien al de Vic, al contrari de la resta de l'actual comarca de la Garrotxa, que depenia del de Girona.

El corregidor que el 1735 va manar als regidors olotins de fer les actes en castellà, era José de Avilés Itúrbide, un militar nascut a Sevilla el 1683, que havia anat a raure a Vic per nomenament, perquè bé que deuria correspondre al perfil que portava al cap la monarquia per a aquests càrrecs a Catalunya. Després del seu govern a Vic, Avilés va ocupar successivament les intendències de l’exèrcit a Galícia, a Castella (amb seu a Zamora), a València i a Aragó, i al cap de la seva vida, amb títol de marquès a la butxaca, fou designat membre del Consell de Guerra, a Madrid. Però si el personatge és conegut, és sobretot perquè fou el pare de Gabriel de Avilés y del Fierro, nascut a Vic mentre la família hi feia estada, i que, militar també com el seu pare, passà a Amèrica, on fou capità general de Xile, virrei del Río de la Plata i finalment virrei del Perú.

Si bé a partir de llavors les actes de l’Ajuntament d’Olot (les deliberacions i resolucions que es prenien en les seves sessions) passaren, doncs, a redactar-se en castellà, el català seguí tenint presència en la documentació municipal, especialment en aquella que implicava directament els particulars de la vila, com ara els contractes d’arrendament dels drets municipals o els llibres de la contribució del cadastre, i ja no diguem la correspondència i documents que hi presentaven els olotins. Aviat se segregaren els instruments municipals en dues sèries de llibres, els d’actes, en castellà, i els d’escriptures, on hi ha català i castellà, però amb la nota que quan entre 1769 i 1780 es posà índex de continguts a aquests darrers volums, aquest es redactà en català.

Que a partir de 1735 s’imposés el castellà en les deliberacions municipals, afectava només la redacció de l’acta de cada sessió, no pas el desenvolupament d'aquestes. Pel fet que s’hagin conservat alguns plecs d’esborranys d’aquests anys, sabem que en un primer moment el secretari feia l’esborrany de l’acta en català (que seria, per tant, tal i com s’havia parlat entre els regidors) i després el mateix secretari, o algun dels seus escrivents, traslladava aquest esborrany al castellà per a inscriure-la en aquesta forma en els registres definitius.

Déu n’hi do de la correcció amb què en aquestes actes s’usa el castellà, i hem de valorar el mèrit i l’esforç dels que s’hi posaren, tot i que, sobretot al principi, potser per efecte d’aquesta traducció a partir d’un esborrany català, no és difícil de trobar-hi que el pensament es guiava pel català. N’és exemple un acord del mateix 1735 en què s’havia aprovat de pagar les despeses fetes “para adobar y reparar el camino del Palau hasta la casa del Dr. Raymundo Albert y de la altra part de dit Palau la baxada de vers la pared del terreno que era balsa del posso de hielo”. De vegades tindrien clar que determinades paraules castellanes no resultarien entenedores, perquè s’optava per aclarir-les en català, com quan, també en aquell any, en el contracte amb el paleta que faria unes obres per a les casernes, consta que aquest accepta “el dicho precio apreciado, vulgo preu fet”, perquè ja es veu que al pobre paleta olotí, amb això del “precio apreciado” no sabria pas de què li parlarien, però, en canvi, ho tindria clar si del que es tractava era de fer les obres a preu fet. Potser també en determinats moments no es trobaria la paraula castellana justa, i s’optava també per fer-hi un aclariment. El 1739 s’havia de pagar la feina d’haver aplanat un clot que hi havia al Firal d’Olot, però es degué dubtar de com es deia en castellà, primer del fet de deixar-ho tot ras, pla, i sobretot de com dimonis es diria un clot; en aquest darrer acudiren al mot “foso”, però ja degueren veure que una fossa no és exactament un clot, i al final ho deixaren així: “por las costas de haverse llanado, u rasat, un fosso, o clot, en el campo ferial”.

Admira la facilitat amb què el castellà pogué ser imposat. Ni un paper escrit, ni una rúbrica, simplement, va el secretari de l’Ajuntament d’Olot a veure el corregidor (un militar de passada per Catalunya que aspiraria a més), aquest li diu que vol les actes en castellà i ja queda això instaurat, amb voluntat de perpetuïtat. En canvi, si n’hauran de passar de treballs, penes i feixucs, abans no puguin tornar-se a escriure en català!