dilluns, 12 de març del 2012

13. En castellà, perquè ell ho mana (1735)

"Se fassan las deliberacions en castellà..." (ACGAX)
A primers de febrer de 1735 el corregidor de Vic va dir als regidors d’Olot que li enviessin algun representant per tractar d’un problema entre ells i els arrendataris del dret del vi d’Olot. L’ajuntament hi va enviar el secretari municipal, el notari Josep Masmitjà. Al seu retorn va informar als regidors de la solució que s’hi havia trobat i aquests l'aprovaren. Però a la setmana següent, el 23 de febrer, just abans d’acabar una altra sessió d’ajuntament, Masmitjà demanà la paraula per fer-los saber que en aquella trobada de Vic no només s’havia parlat del litigi en qüestió, sinó que el corregidor ho havia aprofitat per manar “que las deliberacions del ajuntament se escriguessin en hespañol [sic] o en castellà”. Així que, en aquella mateixa sessió, l’ajuntament resolgué “que en avant se escrigan en castellà”. I si aquesta resolució, redactada encara en català, tanca l’acta d’aquell dia, l’inici de la següent, de tres dies després, apareix, efectivament, en castellà, inclosos els noms de pila dels regidors: “Convocados y congregados los magníficos señores Estevan Bassols, Miguel Germá, Isidoro Florensa, regidores de la villa y términos de Olot...”. I així, a partir de llavors, per anys i panys.

En això de passar al castellà, Olot fou més afortunada que d’altres poblacions, com ara la Bisbal, on el 1723 el corregidor de Girona ja els havia fet un manament semblant, perquè procurar la introducció del castellà a Catalunya era una de les instruccions que, de manera subreptícia, s'havia donat als corregidors. Aquest càrrec de corregidor s’havia introduït amb la Nova Planta de 1716, a partir de la figura que ja existia a Castella, i era la màxima autoritat governativa en cada un dels corregiments amb què havia quedat dividit el Principat. Olot, Riudaura i la Vall de Bianya pertanyien al de Vic, al contrari de la resta de l'actual comarca de la Garrotxa, que depenia del de Girona.

El corregidor que el 1735 va manar als regidors olotins de fer les actes en castellà, era José de Avilés Itúrbide, un militar nascut a Sevilla el 1683, que havia anat a raure a Vic per nomenament, perquè bé que deuria correspondre al perfil que portava al cap la monarquia per a aquests càrrecs a Catalunya. Després del seu govern a Vic, Avilés va ocupar successivament les intendències de l’exèrcit a Galícia, a Castella (amb seu a Zamora), a València i a Aragó, i al cap de la seva vida, amb títol de marquès a la butxaca, fou designat membre del Consell de Guerra, a Madrid. Però si el personatge és conegut, és sobretot perquè fou el pare de Gabriel de Avilés y del Fierro, nascut a Vic mentre la família hi feia estada, i que, militar també com el seu pare, passà a Amèrica, on fou capità general de Xile, virrei del Río de la Plata i finalment virrei del Perú.

Si bé a partir de llavors les actes de l’Ajuntament d’Olot (les deliberacions i resolucions que es prenien en les seves sessions) passaren, doncs, a redactar-se en castellà, el català seguí tenint presència en la documentació municipal, especialment en aquella que implicava directament els particulars de la vila, com ara els contractes d’arrendament dels drets municipals o els llibres de la contribució del cadastre, i ja no diguem la correspondència i documents que hi presentaven els olotins. Aviat se segregaren els instruments municipals en dues sèries de llibres, els d’actes, en castellà, i els d’escriptures, on hi ha català i castellà, però amb la nota que quan entre 1769 i 1780 es posà índex de continguts a aquests darrers volums, aquest es redactà en català.

Que a partir de 1735 s’imposés el castellà en les deliberacions municipals, afectava només la redacció de l’acta de cada sessió, no pas el desenvolupament d'aquestes. Pel fet que s’hagin conservat alguns plecs d’esborranys d’aquests anys, sabem que en un primer moment el secretari feia l’esborrany de l’acta en català (que seria, per tant, tal i com s’havia parlat entre els regidors) i després el mateix secretari, o algun dels seus escrivents, traslladava aquest esborrany al castellà per a inscriure-la en aquesta forma en els registres definitius.

Déu n’hi do de la correcció amb què en aquestes actes s’usa el castellà, i hem de valorar el mèrit i l’esforç dels que s’hi posaren, tot i que, sobretot al principi, potser per efecte d’aquesta traducció a partir d’un esborrany català, no és difícil de trobar-hi que el pensament es guiava pel català. N’és exemple un acord del mateix 1735 en què s’havia aprovat de pagar les despeses fetes “para adobar y reparar el camino del Palau hasta la casa del Dr. Raymundo Albert y de la altra part de dit Palau la baxada de vers la pared del terreno que era balsa del posso de hielo”. De vegades tindrien clar que determinades paraules castellanes no resultarien entenedores, perquè s’optava per aclarir-les en català, com quan, també en aquell any, en el contracte amb el paleta que faria unes obres per a les casernes, consta que aquest accepta “el dicho precio apreciado, vulgo preu fet”, perquè ja es veu que al pobre paleta olotí, amb això del “precio apreciado” no sabria pas de què li parlarien, però, en canvi, ho tindria clar si del que es tractava era de fer les obres a preu fet. Potser també en determinats moments no es trobaria la paraula castellana justa, i s’optava també per fer-hi un aclariment. El 1739 s’havia de pagar la feina d’haver aplanat un clot que hi havia al Firal d’Olot, però es degué dubtar de com es deia en castellà, primer del fet de deixar-ho tot ras, pla, i sobretot de com dimonis es diria un clot; en aquest darrer acudiren al mot “foso”, però ja degueren veure que una fossa no és exactament un clot, i al final ho deixaren així: “por las costas de haverse llanado, u rasat, un fosso, o clot, en el campo ferial”.

Admira la facilitat amb què el castellà pogué ser imposat. Ni un paper escrit, ni una rúbrica, simplement, va el secretari de l’Ajuntament d’Olot a veure el corregidor (un militar de passada per Catalunya que aspiraria a més), aquest li diu que vol les actes en castellà i ja queda això instaurat, amb voluntat de perpetuïtat. En canvi, si n’hauran de passar de treballs, penes i feixucs, abans no puguin tornar-se a escriure en català!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada