diumenge, 14 d’octubre del 2018

88. Notícia de l'epidèmia de 1792-1795 a Olot

Entrada a l'antic Hospital de Sant Jaume, d'Olot
Abans, dues coses temien els pobles més que al dimoni en persona: el pas dels soldats pel territori i que hi arribés una epidèmia. Si les dues coses es donaven a la vegada, i a més s’esqueia en temps de guerra, l’adversitat esdevenia calamitat. Ve això a tomb perquè durant la primera meitat dels anys noranta del segle XVIII, una part de Catalunya patí els efectes d’una epidèmia mentre les tropes anaven amunt i avall per culpa de la guerra contra la França revolucionària empresa per la monarquia espanyola. Fem memòria d’algunes dates: a l’estiu de 1792 la família reial francesa va ser confinada a les Tulleries i al gener següent de 1793 el rei Lluís XVI (Lluís-August de Borbó o, com li deien els ciutadans de la revolució, Lluís Capet) va ser guillotinat. Al cap de poc Carles IV (Carles de Borbó, parent seu llunyà) va ordenar l’exèrcit espanyol que entrés al Rosselló per tal que al país veí les coses tornessin a ser “com déu mana”.

En aquest entorn, en algunes comarques catalanes reaparegué l’espectre de l’epidèmia. Sembla que el 1790 al Llenguadoc van patir l‘epidèmia que no tardaria a escampar-se i a arribar a casa nostra, ajudada per l’acció itinerant de les tropes. El 1794 el metge barceloní Llorenç Font parlava de “la actual epidemia de fiebres pútridas, ardientes, continua, renitentes, de que ha sido víctima un grande número de prisioneros franceses y no pocos nacionales”, i en el mateix any, un escrit anònim publicat al “Diario de Barcelona” desmentia que aquest tipus d’epidèmies fossin degudes a causes extemporànies, sinó que “la experiencia nos hace conocer que son inseparables de los grandes exércitos, que ya por eso las llaman algunos libros enfermedades de campaña, y otros de hospital; las hemos visto en todas las guerras de nuestros días, las hemos visto esta última campaña y las vemos todavía en los exércitos aliados del Norte, en los exércitos franceses y en el nuestro del Rosellón. De los exércitos se comunican con facilidad esas enfermedades a los pueblos vecinos y principalmente a los que son de tránsito para los que vienen enfermos de allí, por la poca precaución en los principios”. Me’n guardaré prou d’opinar sobre epidemiologia sense entendre-hi ni un borrall, i no puc dir quina va ser la causa d’aquella d’epidèmia, però no cal ser galènic per a creure que la munió d’homes que formaven els exèrcits, fent vida de passavolants en condicions higièniques de molt dubtosa qualitat (i més en temps de guerra!), havien de constituir per força un perillós viver de malalties.

Olot en el segle XVIII havia gaudit d’un llarg període de tranquil·litat pel que fa a la salut pública. A l’inici del segle sí que hi ha constància de malalties en els anys de la Guerra de Successió, però després no reapareixen. Fins i tot el 1720, quan mitja Europa temé possibles contagis de l’anomenada “Pesta de Marsella” (pel seu lloc d’origen), no es detecta a Olot cap increment de la mortaldat. El 1782 hi hagué una epidèmia que afectà a zones pròximes, com el Rosselló, el Vallespir i el Conflent, i en els anys 1789 i 1790 se sap d’epidèmies a Roses i a Ripoll, però no hi ha constància que res de tot això arribés a afectar els olotins. De fet, no hi ha cap notícia sobre Olot o la seva comarca en el registre històric d’epidèmies esdevingudes al regne d’Espanya, publicat el 1802 (Joaquin de Villalba, Epidemiología española o historia cronológica de las pestes, contagios, epidemias y epizootias que han acaecido en España..., Madrid, 1802), tot i considerar que aquest registre d’epidèmies és molt limitat i és esclau dels escrits que sobre el tema s’havien anat donant a conèixer fins llavors.

Però aquesta vegada el mal sí que hi arribà. Malauradament, no en podem tenir detalls per la documentació olotina, perquè en els anys de referència aquesta és escassa. Potser per motiu de la guerra, o per altres circumstàncies, el llibre d’actes municipals de 1793 és breu (o l’ajuntament es reuní poc o s’han perdut les actes de les altres sessions), el de 1794 encara és més eixut, i els llibres de resolucions municipals de 1795 i 1796, simplement no existeixen.

Les notícies d’aquesta epidèmia que afectà Olot en els anys 1792-1795 ens les aporta un visitant que, de retorn d’un viatge a la nostra vila, escrigué un article a tall de crònica del que s’hi havia trobat i el publicà al “Diario de Barcelona” de l’11 d’agost de 1793. No puc dir el nom del seu autor, perquè s’amagà sota les inicials M. P. M., de difícil identificació. Per la forma com presenta la qüestió, no es tracta de cap metge, perquè diu haver estat “por mis negocios algunos días en la Villa de Olot”. “Negocis”, un paraigua prou ampli per a poder-hi aixoplugar des de tractes comercials a gestions o encàrrecs. L’article en qüestió és llarg, té el benefici de la primera pàgina del diari, de la següent i encara unes línies de la tercera pàgina. Porta el títol una mica desconcertant de “Al catalán zeloso”, perquè en un principi volia ser una mena de carta a algú que, en el mateix diari, signava emparat en aquest pseudònim.

De la seva estança d’aquests pocs dies a Olot, l’autor de l’article es quedà amb la idea, “por relación de sus naturales, que de tres años a esta parte reina allí una cruel epidemia de fiebres malignas, de que mueren bastantes, sin que la notoria inteligencia, práctica y aplicación de los dos médicos que hay en ella, puedan remediarlo”. L’autor s’escudava en la seva condició de transeünt per no donar dades concretes sobre el nombre d’habitants d’Olot, “ni el exceso de los muertos en estos últimos años, respecto de los anteriores”, però assegurava haver-se-li dit “que en el año pasado [1792] murieron la mitad más que en los otros”. Nosaltres sí que podem fer números, perquè tenim a l’abast els llibres d’òbits, o defuncions, de les parròquies olotines de Sant Esteve i de Sant Cristòfol les Fonts, més el d’albats (menors d’edat enterrats sense solemnitat) de la primera, de tots aquests anys. Repassant amb paciència les inscripcions que contenen i fent números, en resulta la següent gràfica de l’evolució del nombre de defuncions registrades a Olot (en les dues parròquies) en un període ampli que va de 1785 a 1796:

Total de defuncions en les parròquies de Sant Esteve i de Sant Cristòfol les Fonts d'Olot


S'hi visualitza amb claredat un increment del nombre de defuncions en el període dels anys 1792 a 1795, amb un punt àlgid l’any 1794, quan els morts sobrepassaren amb escreix els nou centenars (exactament 924 defuncions, de les quals 850 corresponen a la parròquia de Sant Esteve i les altres 74 a la de Sant Cristòfol les Fonts), una xifra rècord mai no assolida a tot el llarg del segle XVIII. Sempre les defuncions anuals havien estat per sota de les cinc-centes amb algunes petites puntes per sobre d'aquest llistó, feta excepció de l’any 1788 (amb 599 difunts a Sant Esteve i 47 a Sant Cristòfol les Fonts). La situació, certament, era greu d'allò més. Aquesta singularitat queda encara més rellevada si en la gràfica distingim els menors d’edat dels adults. Tinguem present que la mainada era un dels col·lectius més vulnerables en les poblacions de l’Antic Règim, una circumstància que feia que la mortalitat infantil –centrada sobretot en els mesos d’estiu– fos molt alta i del tot insalvable. Doncs bé, fent distinció de defuncions entre els menors i els adults, tenim aquesta altra gràfica, referida només, per qüestions metodològiques, a la parròquia de Sant Esteve, la de la major part de la població olotina:

Difunts adults i difunts menors d'edat ("albats") a la parròquia de Sant Esteve d'Olot

Fixem-nos que, si bé també s’incrementen les defuncions dels menuts, l’augment més notori en el període 1792-1795 és el de les defuncions dels olotins adults, que el 1794 sobrepassaren –cas únic a Olot en tot el segle XVIII– els quatre centenars. Per altra banda, si en la primera gràfica vèiem que també el 1788 hi havia hagut un bon grapat de defuncions a Olot, la segona gràfica ens aclareix que es tractà d’un episodi diferent al d’ara, perquè afectà bàsicament els infants i no pas els adults. El nostre comentarista del “Diario de Barcelona” s’exclamava pel caire que tenia l’epidèmia d’ara a Olot: “Causa admiración y lástima ver morir tanta gente joven y robusta de una enfermedad que da tiempo a toda suerte de remedios, supuesto que los más alargan hasta doce o trece días”. I encara afegia la pena que li produïa veure’ls morir sense sagraments, una afirmació que, no obstant, no corroboren pas els llibres d’òbits parroquials d’Olot, en els que l’anotació d’haver mort sense assistència espiritual d’un sacerdot hi és del tot ocasional.

El nostre autor del “Diario de Barcelona” (convertit en corresponsal ocasional a Olot) no ens dóna cap mena de pista sobre els símptomes de l’epidèmia, que ens haguessin permès escatir de quina malaltia es tractava. Però tot i no ser metge, no va pas defugir de fer alguna consideració sobre les causes que l’haurien provocat. Mancat, sens dubte, d’una visió més àmplia, atribuí l’epidèmia a una causa estrictament local, ni més ni menys que a “la agua corrompida y estancada en las balsas destinadas a recoger hielo en el invierno”. Olot –com d’altres poblacions– disposava d’unes basses que servien perquè a l’hivern l’aigua que s’hi posava es glacés de forma natural i aquest gel fos degudament guardat a punt per disposar-ne en els mesos calorosos. Ara bé, durant la temporada estiuenca, les basses havien de mantenir una mica d’aigua per evitar que el seu fons es ressequés i s’esquerdés. Eren unes basses que tenien més d’un segle d’existència i per això l’autor de l’escrit era conscient que donar-los-hi la culpa de l’epidèmia d’aquell temps, “a primera vista lo contradice la experiencia de muchos años que se pasaron sin epidemias”. Llavors les úniques d’aquestes basses que hi havia a Olot eren a tocar del convent dels Caputxins (l'antic, situat, més o menys, on ara hi ha la plaça Clarà) i això li donava peu per reafirmar-se en la seva hipòtesi, tot i la contradicció expressada: “El convento de PP. Capuchinos, inmediato a ellas [les basses del gel] es mucho más enfermizo que el de los PP. Carmelitas, que está en la parte opuesta de la Villa”. I encara ho rematava amb dades a la mà: “Esto de ser más enfermizo el convento de PP. Capuchinos es tan constante, que en menos de un año han muerto tres religiosos, y con 166 años que tiene de fundación, cuenta ya 118 difuntos, como consta de la tabla de la sacristía, no pudiendo decirse otro tanto de los PP. Carmelitas”. El seu raonament, tot i que voluntariós, és lluny de tenir algun fonament, perquè en matèria d’epidèmies ja he dit que Olot n’havia estat generalment apartada. És cert que bastants anys abans, el 1775, en un litigi amb l’ajuntament, el superior dels Caputxins d’Olot havia afirmat que, d’entre els convents de Catalunya, era en el d’Olot on hi havia una major mortalitat entre els religiosos, però això no ho atribuïa pas a res que tingués a veure amb les veïnes basses del glaç, sinó que s’ho féu venir a conveniència per endossar-ho com a mèrit dels esforços i gran treball amb què s’aplicaven els caputxins olotins.

A Olot, en aquells anys de la Guerra Gran (1793-1795) hi havia tropa, i fins i tot el gran edifici de l’Hospici, encara no acabat del tot, hagué de ser habilitat per a caserna i més endavant per a hospital militar, una situació que ens obliga a no perdre de vista aquelles veus esmentades a l’inici, segons les quals era l’exèrcit el causant de l’extensió de les epidèmies. Entre el maig de 1792 i el maig de l’any següent, féu estada a Olot el Regiment de Guàrdies Espanyoles, però, a més, també es detecta a la vila el pas dels Voluntaris de Girona el desembre de 1792, del Regiment de Reials Guàrdies Valones entre abril i juliol de 1793 i, en aquest mateix any, del d’Infanteria d’Hibèrnia a l’estiu i del de Dragons de Sagunt al setembre. Del pas de tota aquesta tropa per Olot en tenim notícies, precisament, per l’ús que els seus soldats hagueren de fer de l’Hospital de Sant Jaume. No obstant, es fa molt difícil avaluar l’abast del decaïment de la salut entre aquests cossos militars, perquè solien dur els seus propis metges i, per tant, el recompte dels que s’estigueren a l’Hospital resulta parcial. Passa això mateix amb les defuncions d’aquests soldats, que no solen constar en els llibres d’òbits de la parròquia (amb només alguna excepció), perquè l’exèrcit duia els seus propis capellans i els preveres de la parròquia restaven al marge de l’assistència religiosa als soldats difunts. Una nota procedent del convent del Carme d’Olot ens fa saber que aquests soldats eren enterrats al seu claustre i que “per los soldats que morian en la Hospital y no tenien diners ni alcances, se destinà per a enterrarlos y se benehí part de la plassa de S. Xtòfol las Fonts, nomenada per altre nom lo Triay”. Les xifres que he donat sobre mortalitat a Olot en aquests anys, comprenen només (amb excepció d’algun foraster) les defuncions d’habitants de la vila.

L’autor de la crònica de l’epidèmia a Olot publicada al “Diario de Barcelona” no gosà pas donar raó del tipus de malaltia que afectava els seus habitants. Ni els metges locals no ho sabien: “Es cierto que no se ha comprehendido bien la naturaleza del mal que reina en dicha Villa, como a su pesar lo confiesan los mismos médicos”, escrivia. I això que no s’estava de lloar la qualitat dels metges olotins: “La buena conducta de los facultativos los hace acreedores a la grande opinión en que los tiene el común de la Villa, y qualquiera que los trate conocerá quan fundada es mi proposición”. D’aquests “facultatius” no ens en dóna noms. En aquells moments, el degà dels metges olotins era Ignasi Desprat i de Sabassona, fill d’un altre metge, Magí Desprat (mort aquest el 1750). Ignasi havia estudiat a la Universitat de Cervera i ara era ja molt gran, va morir el 1794, als 80 anys. En els últims anys de la seva vida, atesa la seva edat, per a les visites als malalts de l’Hospital se li havia assignat un metge ajudant, Josep Marsal, fill d’un metge de Sant Pere de Torelló. Un altre metge d’Olot que també treballava a l’Hospital en aquells anys era Joan Fàbrega, graduat en medicina a la Universitat de Cervera i soci corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina Pràctica de Barcelona. I encara cal fer esment de Francesc Vilar i Ferrussola, que precisament a l’estiu de 1782 havia estat comissionat per l’Ajuntament d’Olot per traslladar-se a França a examinar possibles contagis. Es fa difícil avaluar la qualitat professional de tots ells, però si més no podien acreditar a favor seu un cert currículum.

A l’estiu de 1795 la Pau de Basilea va posar fi a les hostilitats amb França i alleugerí de mals les comarques a tocar de la ratlla fronterera amb aquest regne. No obstant això, encara seguiren havent-hi soldats durant un temps més. Les xifres de defuncions olotines indiquen que el 1796 es va recuperar una certa normalitat demogràfica. De fet, no va ser fins a l’abril d’aquest any, passats mesos des de la fi de la guerra, que es van fer a Olot grans festes per a celebrar que, aquesta vegada, l’exèrcit francès no havia acabat d’arribar fins a la vila. Hi va haver oficis religiosos, música, il·luminacions, focs artificials i curses de braus. D’aquestes festes n’hi ha una relació coetània que centra el motiu de tanta celebració només en el fet de no haver vist els gavatxos a tocar de la vila, però potser l’alegria d’haver-se posat fi als contagis del darrers anys també hi donà un cop de mà.

L’escrit publicat el “Diario de Barcelona” el 1793 sobre l’epidèmia que afectava Olot, acabava amb la petició d’aconseguir “de la Junta de Sanidad o de la Academia Médico Práctica, alguna providencia ordenada al examen de la expresada epidemia y de su origen”. I si més no, amb l’esperança que la publicació d’aquesta notícia al “Diario” suscités que, “leyéndola los facultativos, algunos de ellos, a lo menos pedirían informes a los médicos de Olot, y se principiaría una correspondencia literaria sobre el asunto”. Lamentablement, no consta que es fes ni una ni altra cosa.