divendres, 14 de desembre de 2012

El retaule de Sant Joan les Fonts, de Jaume Diví i Jaume Escarpanter (1753)


(Procedència de la foto: M. Soler, El monestir benedictí de Sant Joan les Fonts, p.19)
Els retaules de les esglésies servien per solemnitzar arquitectònicament els altars i exalçar els misteris o els sants als que es dedicaven, tot il·lustrant als devots sobre aquestes misteris i les vides dels sants. De l’època del barroc, déu n’hi do de retaules que es van arribar a fer a la Garrotxa, ja fossin per als altars principals de les esglésies o per a les seves capelles laterals, en part en coincidència amb les moltes reformes i ampliacions que en aquell temps es feren en les nostres esglésies. Alguns d’aquests retaules han merescut atenció i se n’han divulgat detalls sobre els seus autors, i dades de la seva construcció i posterior daurada.

No és aquest el cas del retaule major de l’església parroquial de Sant Joan les Fonts (la monacal romànica, perquè l’actual es va alçar en un altre indret en els anys 1891-1918), destruït l’estiu de 1936 i del que només se’n fa memòria de forma escadussera i sense dir-ne l'autoria, a l’hora de remarcar les bondats turístiques de l’església i de la seva població i entorn. L’església de Sant Joan les Fonts havia estat enriquida amb diversos retaules en el transcurs del segle XVI, algunes peces dels quals es troben avui en dia al Museu d’Art de Girona. Entre ells, el de l’altar major, dedicat a Sant Esteve (titular de l’església d’ençà de la consagració de l'església primitiva al segle X). A l’església hi havia un altre retaule, dedicat a Sant Joan, fet a principis del segle XVII per Gabriel Mon, que al 1636 fou objecte -en part- de pintura i daurada per Jaume Vilanova, segons les dades que fa tremps va donar a conèixer Carme Sala i Giralt. I el 1731 s'hi havia fet un altar nou dedicat a Sant Isidre.

Arribats a mitjans del segle XVIII, els responsables de l’església s’animaren a encarregar un nou retaule major que unís les dues advocacions de Sant Esteve i de Sant Joan i que ocupés tot l'absis central darrera de l’altar major. En un article publicat el 1928, Francesc Caula deia que el retaule major d'aquesta església era de 1774, sense dir-nos-en ni detalls ni referència. El fet, però, és que existeix el contracte signat el 1753, pel qual els obrers de la parròquia encarregaren als artistes olotins Jaume Diví i Jaume Escarpanter la construcció del retaule, fent-los en el mateix dia un primer pagament. Era rector de Sant Joan les Fonts Mn. Ignasi Fluvià, i obrers Josep Esparch i Jordi Castañer. L’any abans s’havia enderrocat l’absis de la dreta de l’església per construir-hi la sagristia; eren, per tant, temps de reformes. El contracte anomena a Diví architector i a Escarpanter esculptor. D’escultors (d’imatges de fusta, no de pedra; ells venien de família de fusters) ho eren tots dos i aquesta distinció, feta a l’hora del contracte, potser voldria dir que Diví s’ocuparia de la construcció general del retaule, al que Escarpanter posaria les imatges. El retaule estava dedicat als sants Esteve i Joan Baptista, si bé la fornícula central l’ocuparia el primer.

Els pactes contractuals del 23 de març de 1753 no són massa detallistes a l’hora de fixar-se en la part artística del retaule. Deixen clar que existia una planta o croquis de com havia de ser el retaule (de la que no se’ns en diu l’autoria) i que, de comú acord entre les dues parts, quedava a mans del doctor en drets d’Olot Josep Vila i Cols, segurament per a preservar-la de possibles modificacions que s’hi volguessin fer de manera unilateral. Un cop establert això, els detalls compositius que apareixen en el contracte es redueixen a dir que l’altar hauria de ser com el de l’església de la Mare de Déu del Tura d’Olot, a donar unes instruccions sobre el sagrari i una cornisa, i a deixar clar que la imatge de Sant Jordi que hi havia d’anar s’havia de representar a cavall, no fos cas que aquest darrer detall, d’una certa complexitat artística, l’escultor se’l volgués estalviar.

Segons, doncs, aquesta part del contracte, Jaume Diví i Jaume Escarpanter es comprometeren a “fer y treballar lo retaula major de la dita parroquial iglésia de Sant Joan las Fonts, conformes y a thenor de la planta se ha fet, la qual de comú concentiment de las dos parts queda en mà y poder del magnífich doctor en drets Joseph Vila y Cols en la present vila de Olot populat, fent la mesa a thenor de la que se troba en lo altar major de la iglésia de Nre. Sra. de Altura de la present vila de Olot, lo secrari [= sagrari] gran treballantlo de dins de talla ben feta, de mig relleu ab sa cornisa, amb un trono corresponent, ab dos àngels que tingan la custòdia, y que en las pilastras que passan al costat de la pastera principal, hi hage de passar la cornisa com si passàs dins la pastera, y que las figuras o imatges hagen de ser las matexas que són en la dita planta que queda en mà y poder de dit Sor. Dr Joseph Vila y Cols ab lo benentès que Sant Jordi deu anar a cavall”. Les escasses fotografies que ens han pervingut d’aquest retaule mostren, en efecte, la figura d’un sant a cavall en la part superior de la banda de l’esquerra, però en canvi no ho posen fàcil per a deixar identificar la resta dels sants que hi figuraven, ja que només s’hi reconeix amb seguretat el Sant Esteve de la fornícula central i el Sant Ramon Nonat, amb la seva custòdia que l’identifica, a la dreta. No em consta que sigui habitual la presència d’un Sant Jordi a cavall en els retaules barrocs de la Garrotxa, i tal volta fos per raó que un dels obrers de la parròquia el tenia com al seu sant patró de nom i vés a saber si havia contribuït com a particular a les despeses del retaule. En canvi, la devoció a Sant Ramon Nonat era força estesa: a Olot, el 1772 es col·locà la seva imatge en un costat del retaule de les ànimes del temple de Sant Esteve i Ramon Amadeu en féu una altra per a l'església de la Mare de Déu del Tura.

El cost de l'obra del retaule, al que s'havien avingut els dos artistes, era de 850 lliures barcelonines, de les quals Diví i Escarpanter en cobraven 150 en el mateix moment de fer el contracte, 350 les cobrarien el dia que s’acabés de posar la segona andana, i les 350 restants un cop acabat el retaule. Abans de cobrar la darrera part, però, l’obra hauria de passar per l’opinió de dos oficials o entesos en la matèria, “a fi de que miren y regonegan tant las imatges com lo demés del retaula”, per si s'advertís alguna cosa que no s’hagués fet bé. La compra de la fusta i de tot allò necessari per a fer el retaule i el muntatge a l’església serien cosa dels dos artistes, mentre que l’Obra de l’església assumiria el preu de portar el retaule des d’Olot fins a Sant Joan, en el benentès que si en el camí s’hi fes algun desperfecte, els artistes ho refarien de franc. El cost de la visura del retaule per part de dos experts aniria a mitges, amb el compromís dels autors de solucionar sense cap sobrecost les possibles imperfeccions que s'hi poguessin trobar.
(Foto: Mn. Gelabert, Guia il·lustrada d'Olot...,p.150)
 
Els dos artistes als que s’encarregà el retaule eren cunyats, ja que Diví estava casat amb una germana d’Escarpanter. Jaume Escarpanter i Tubau pertanyia a una família d’escultors originaris de Girona, d’on era el pare, Francesc Escarpanter. Ell, però, va néixer a Olot (1728?), on s’havia traslladat el pare i d’on era la mare, Maria Anna Tubau. Del pare se’n saben treballs artístics fets a Olot i a la comarca entre 1712 i 1738. Després deixà Olot i acabà establint-se a Girona, on morí el 1753. Quatre dels seus fills foren escultors, entre els quals Jaume, que no és precisament l’artista més conegut. El primer dels quatre germans artistes fou Francesc Escarpanter i Tubau, nascut a Olot el 1709, del qual, però no tinc notícia de cap actuació a la nostra comarca, ja que en va marxar aviat per establir-se a Serós (al Segrià), on es casà amb Maria Antònia Palma. Més conegut és el segon, Andreu, nascut a Olot el 1711 i casat el 1738 amb Maria Verntallat, d’Olot, població en la que residiren al menys fins a 1761, deixant diversos treballs a Besalú, Santa Llúcia de Puigmal, Sant Feliu de Pallerols i al santuari de la Mare de Déu del Collell. Ve després el tercer dels germans artistes, el nostre Jaume Escarpanter i Tubau, el del retaule de Sant Joan les Fonts. Però ja he dit que d’ell en tenim poques dades, ja que, a part d’aquest retaule, només tinc notícia de ser obra seva el retaule de la capella de la Verge del Patrocini de l’església parroquial de Fontcuberta, del 1763, quan ja vivia al Pont Major de Girona. També s'establí al Pont Major el petit dels quatre germans, Antoni, i no sé de cap intervenció seva a la nostra comarca o als seus entorns. Cal esmentar encara una tercera generació d’artistes Escarpanter establerts a Olot. Es tracta de Francesc Escarpanter i Palma, fill del germà gran Francesc quan ja vivia a Serós. El 1754 era a Olot, on es casà amb Quitèria Rovira i Igosa. En els anys 1760 i 1762 treballà a la nova església de Sant Esteve. També vingué a Olot, segurament de forma momentània, un germà seu, Antoni Escarpanter i Palma, jove escultor, que es casà amb una germana de la seva cunyada, Maria Anna Rovira i Igosa.

Jaume Diví i Pera és força més conegut. Havia nascut a Girona el 1717. Era fill d’un altre Jaume Diví, fuster de professió, i d’Isabel Pera. El 1743 es va casar amb Ignàsia Escarpanter, filla de Francesc Escarpanter i germana dels anteriors. Cap a 1748 ja els trobem establerts a Olot, on el 1755 van comprar una casa que havia estat de Miquel Germà, a la cantonada entre els carrers de Bonaire i el carrer transversal que va del carrer Major a la placeta Campdenmàs. Dels seus fills, el gran, Ildefons Diví, fou també fuster i escultor, i un altre fill, Pere Diví, fou daurador d’Olot. El 1795 tant Jaume com el seu fill Ildefons s’havien traslladat a Reus, sense propòsit de retorn, perquè en aquell any es vengueren la casa familiar d’Olot al paraire Antoni Pujadas. Sense deixar de fer feines pròpies de fuster, com a escultor Jaume Diví intervingué, en els anys de la seva estada a Olot, en diverses obres artístiques (ja fos construint-les, refent-les o millorant-les) a la capella dels Dolors d’Olot (1750), a Sant Feliu de Pallerols (1751-1752), a Sant Joan les Fonts (1753), a la nova església de Sant Esteve d’Olot (a partir de 1754 i fins a la seva inauguració el 1763), al Santuari del Arcs (1762), altra vegada a Sant Feliu de Pallerols (1768), a Camprodon (1769), a Bàscara (abans de 1771) i a Sant Privat (1774). Al seu fill Ildefons es degué el nou retaule de l’església del Tura dissenyat per Panyó (1790) i un retaule a Begudà (1793).

El 21 de juliol de 1936 el Dr. Joaquim Danés, d’Olot, va deixar anotat al seu dietari que “en aquesta mateixa nit, a Sant Joan les Fonts cremen l’església parroquial (antiga col·legiata)” i que n’havien matat el rector. La major part de l’arxiu parroquial i dels altars de l’església sucumbiren a les flames, perdent-se per sempre més el retaule major, obra barroca de Jaume Diví i de Jaume Escarpanter, segons l’encàrrec de 1753.

dijous, 22 de novembre de 2012

Els homes de la Inquisició a la Garrotxa al segle XVIII

Escut de la Inquisició
Tot regirant papers vells de caràcter local, fa un cert estremiment topar-se, enmig de la monotonia formal dels instruments arxivístics, un text encapçalat per un contundent “Nos los inquisidores contra la herética pravedad y apostasía en el Principado de Cathaluña, sus condados y distrito y las valles de Aran y Andorra...”. I és que, si per una banda, aquesta institució es va mantenir fins a l’entrada del segle XIX, per altra part la Inquisició disposava d’una xarxa de cooperadors locals, els anomenats familiars del Sant Ofici, que, en el nostre cas, n’assegurava la seva permanent presència a la Garrotxa i, en conseqüència, la seva episòdica aparició en la documentació local.

S’han conservat alguns dels títols de nomenament de familiars del Sant Ofici atorgats durant el segle XVIII a gent de la nostra comarca, en els que es descriuen de manera succinta les seves funcions i atribucions. Podem prendre el de Miquel Casabó, de 1755. Comença donant raó del càrrec: “Por quanto por las cosas que se offrecen del Santo Officio de la Inquisición en la villa de Olot del obispado de Gerona conviene que el Santo Officio y Nos [es refereix als inquisidors] tengamos personas a quien las cometer y encomendar”. Després ve la part de nomenament: “Confiando de vos, Miguel Casabó, vezino de dicha villa, por concurrir en vos y en Petronila Vila y Dou vuestra muger, las partes de limpieza necessarias y por ser como sois persona de toda confiança y en quien concurren las calidades que se requieren con toda la solicitud y secreto (…), vos nombramos y creamos por Familiar deste Santo Officio”. I acaba recordant a les autoritats locals, que el familiar havia de gaudir, a partir de llavors, de les exempcions, privilegis i llibertats concedides a aquests auxiliars de la Inquisició i l’autorització “para que podays traher y traygays armas assi offensivas como defensivas, de día y de noche, pública o secretamente, por qualesquier partes y lugares de todo el dicho nuestro distrito".

Això de "las partes de limpieza" que diu el títol, es refereix al document de puresa de sang (en castellà, de “limpieza de sangre”) que en l’Antic Règim s’exigia, no només per accedir a aquest càrrec, sinó per moltes altres coses, com ara per graduar-se en estudis superiors, per fer de mestre o per exercir determinats oficis. No correspon a cap familiar de la Inquisició, però com a mostra serveix la fe de puresa de sang que es va fer el 1753 a favor d’un jove estudiant, Esteve Codina i Puig, d’Olot, segons la qual, després d’explicitar els seus ascendents, tant per via paterna com materna, es concloïa que “jamás hemos entendido, ni ohido a dezir, que el dicho Estevan Codina y Puig, sus padres y abuelos de ambas líneas, assí los que viven, como los muertos a quienes hemos conocido y tratado hayan sido descendientes de moros, moriscos, turcos, conversos, serrassenos o de otra mala y provada secta, ni penitenciados o perseguidos por el Tribunal de la Santa Inquisición”. Vèiem també en l’anterior títol de familiar del Sant Ofici, la prerrogativa que aquests tenien de dur armes, un dret relicte de quan la principal de les funcions dels familiars era, precisament, la defensa dels oficials d'aquest tribunal. I ben cert que solien tenir-ne. A l’inventari post mortem del familiar d’Olot Sebastià Casadevall, del 1792, consten "un fusil, sis pistolas, un estoig ab sa beyna y bridecu de anta, una figa de posar pólvora y un pistolet o foguer" i, cinc anys més tard, en el del seu fill Tomàs Casadevall, un fusill y una carrabina, dos pistolas grans, altres dos xicas, un pistolet, un xafarot y una espasa ab puño de plata”. També surten armes, i això que tenia la condició sacerdotal, en l’inventari fet el 1767 dels béns de Mn. Isidre Matas, comissari de la Inquisició a les Preses.

El que s’esperava de la xarxa de familiars era que fossin els ulls i les orelles del Tribunal de la Inquisició, que l'auxiliessin en les seves atribucions i que, en cas de ser-ne oficials com ara comissaris o agutzils, n'executessin les seves disposicions. Hem de suposar que alguna cosa d’aquestes van fer els familiars del Sant Ofici a la Garrotxa. En alguna ocasió consta la tramesa i recepció de cartes entre algun d’aquests familiars i els inquisidors de Barcelona, feta amb totes les prevencions del cas. El 1764 fou lliurat a les Preses, amb fe notarial, un sobre tancat “dimanado de dicho santo tribunal y sellado con los dos sellos mayor y menor de aquél” destinat als familiars d’aquesta població. I, a la inversa, el 1767 es va aixecar també acta notarial del lliurament a l’estafeta de correu d’Olot, per part d’Antoni Morató, familiar i tinent d’agutzil de la Inquisició, de “tres cartas en pliego de cubierta dirigidas la una al Tribunal del Santo Officio de Cataluña en Barcelona y las otras dos a Don Juan Antonio Almonacid secretario del secreto del Santo Tribunal de la Inquisición en Barcelona (...), cerradas las dos con lacre y la otra con oblea, todas selladas”.

No sembla, però, que l’activitat d’aquests homes de la Inquisició a la Garrotxa fos especialment frenètica, sinó ben al contrari. Segons l’inventari dels processos inquisitorials del Tribunal del Sant Ofici de Barcelona (Juan Blázquez Miguel, “Catálogo de los procesos inquisitoriales del Tribunal del Santo Oficio de Barcelona”, Espacio, Tiempo y Forma, sèrie IV, Hist. Moderna, v. 3, 1990, p. 11-158), al llarg del segle XVIII hi hauria hagut vuit processos contra gent de la Garrotxa: un cas de bigàmia a Olot (1766), un de demanda de relacions sexuals per part d’un confessor a una confessanda a Besalú (1744), tres de renecs de caràcter herètic, dels quals dos a Olot (1739 i 1792) i un a Besalú (1737) i tres per superstició, dos dels quals a Sant Joan les Fonts (tots dos el 1736) i el tercer a Bassegoda (1734). En un altre ordre de coses, el 1774 hi havia a Olot un dels nouvinguts d’origen occità que introduïren a la vila els telers mecànics de gènere de punt, que, ai las, era calvinista. Però no li passà res, perquè essent considerat “heretge espontani” i no pas intencionat, va ser batejat a l’església de Sant Esteve de la vila, això sí, “havent precehit la disposició del Sant Tribunal de la Inquisició”, segons es féu constar en el llibre de baptismes de la parròquia.

Amb, doncs, poca feina, unes certes prerrogatives (inclosa l'exempció de la contribució cadastral del personal) i un toc de prestigi social, el càrrec de familiar del Sant Ofici anà a parar generalment a mans de famílies benestants. El 1748 hi havia a Catalunya un total de 141 familiars del Sant Ofici. Pel seu nombre de veïns, Olot podia arribar a tenir fins a sis familiars i s'assegurava la presència d'altres familiars en els pobles de la comarca, amb un ull posat a la frontera amb França, lloc d'entrada de mercaderies, però també d'idees. Al final dono una llista dels que, durant el segle XVIII, van tenir aquest càrrec a la Garrotxa, que no és ni molt menys completa (en especial en la part de la comarca, on manquen algunes poblacions rellevants), ja que està confeccionada a partir de dades ocasionals. A Olot predominaven entre els familiars del Tribunal els botiguers i negociants, i a la comarca els pagesos rics. Entre els posseïdors d'aquest càrrec era normal trobar-hi relacions de família, com podem veure a Olot en les famílies Casadevall, Florensa i Morató. Alguns d'ells foren familiars del Sant Ofici amb càrrec de comissari o de tinent d'agutzil. Ser familiar de la Inquisició no era vitalici, sinó que depenia de la voluntat del Tribunal, que podia retirar-lo, com de fet va practicar el 1778 amb Miquel Ferrussola, segons es comunicà a l’any següent a l’Ajuntament d’Olot perquè no se’l reconegués com a tal, sense donar-ne cap mena d’explicació.

Potser allò que he dit del toc de prestigi social caldria matisar-ho, perquè si bé al llarg del segle XVIII la Inquisició no havia perdut el seu caràcter intromissiu i coercitiu, la societat sí que havia evolucionat. A més, els familiars del Sant Ofici eren persones aforades, cosa que vol dir que en cas de trobar-se compresos en causes civils i criminals –amb, però, diverses excepcions, sobretot si es tocaven els interessos de la monarquia– tenien l'avantatge de jugar a casa, perquè la jurisdicció del cas pertocava al mateix Tribunal de la Inquisició en lloc d'anar a la justícia ordinària. No és estrany que aquest tracte diferenciat aixequés recel. Al juliol de 1762 el batlle de Sant Esteve d’en Bas (que representava la justícia ordinària) va embargar la collita d’un dels camps d’Esteve Coromina, familiar del Sant Ofici, perquè aquest es negava a fer efectiva la seva part en el repartiment d’una contribució que creia no haver de satisfer. Coromina va acudir llavors al Tribunal del Sant Ofici de Barcelona dient que això era contrari a les seves prerrogatives. El tribunal va manar al batlle de Sant Esteve que li retornés la collita en qüestió, però aquest no en va fer cap mena de cas. Coromina tornà a acudir al Tribunal de la Inquisició i aquest, al novembre, reiterà que el seu familiar estava exempt de les càrregues que se li voleïn cobrar i que per tant comminava al batlle de Sant Esteve a retornar-li la collita embargada “sin mora ni tardanza alguna, en pena de veinte y cinco libras de vuestros proprios bienes”, ja que si no, “procederemos contra vos y demás que menester fuere”. El batlle, que havia acudit a l’autoritat civil del marquès de la Mina, capità general de Catalunya, tornà a negar-s’hi malgrat el requeriment. Però el que resulta remarcable és el testimonial que Coromina va fer prendre a dos treballadors de Sant Esteve, segons els quals, coincidint a primers de desembre a l’hostal amb el batlle, aquest havia comentat amb veu alta que “li avian intimat las lletras de la Inquisició y que per ser de la Inquisició no se·n mourian y que se·n trufava”. Trufar-se’n, és a dir, burlar-se de la Inquisició. Començaven a ser uns altres temps. Segur que aquest testimonial de to despectiu fou immediatament remès per Coromina a Barcelona. Al gener el plet encara cuejava, tot i que el batlle, si bé persistia a tirar endavant el cobrament de la contribució que Coromina no volia pagar, es conformava a retornar la collita embargada, raonant-ho ara, amb to prudent, “para obedecer y obtemperar, como assí siempre el respondiente [el batlle de Sant Esteve d’en Bas] lo ha hecho y dezea hazer, los mandatos del Santo Tribunal”. No estava de més deixar-ho clar, per si de cas.


Annex: FAMILIARS DEL TRIBUNAL DEL SANT OFICI A LA GARROTXA AL SEGLE XVIII

A Olot:
Josep Brugats i Morató, pagès, del Mas Morató. Va rebre el títol de familiar el 1755.
Miquel Casabó, blanquer i negociant. Va rebre el títol de familiar el 1755.
Sebastià Casadevall i Figuerola, adroguer.
Tomàs Casadevall, Figuerola i Güell, adroguer, fill de Sebastià Casadevall, amb títol rebut el 1790.
Josep Bassols, sogre de Tomàs Casadevall, també familiar.
Josep Ferrussola i Hostench, negociant.
Miquel Ferrussola. El 1778 la Inquisició li retirà el títol de familiar.
Pere Màrtir Florensa, adroguer.
Josep Florensa i Fontanella, adroguer, fill de Pere Màrtir Florensa.
Josep Cors i Caralt, comerciant, cunyat del també familiar Josep Florensa.
Jacint Germà, argenter i negociant.
Antoni Morató i Ribot, tinent agutzil major del Sant Ofici.
Josep Morató i Bolós, prevere, comissari del Sant Ofici, fill d'Antoni Morató. Féu carrera dins del tribunal, i passà a Madrid.
Miquel Morató i Bolós, també fill del familiar Antoni Morató.
Francesc Roca i Codina, notari apostòlic i negociant.
Ramon Serra i Ginesta, comerciant, tinent d'agutzil del Sant Ofici.
Joan Vayreda i Carrer, del Mas Reixach, negociant.

Alguns dels familiars del Sant Ofici en d'altres poblacions de la Garrotxa:
Besalú: Jaume Ferrer Adroher i de Traver, ciutadà honrat de Barcelona.
Montagut: Sebastià Oliveres, pagès.
Les Preses: Isidre Matas, comissari; Isidre Pinós, comissari.
Riudaura: Joan Massià i Bagó, pagès.
El Sallent: Josep Manter i Torruella. 
Sant Esteve d’en Bas: Josep Calm i Angelats, pagès, i Esteve Calm, que van rebre el títol de familiar de Sant Ofici el 1755; Esteve Coromina i Torra, pagès.
Sant Joan les Fonts: Josep Esparch; Narcís Esparch, fill de l’anterior, que el va proposar per familiar el 1766 (Vegeu Francesc Xavier Riera i Cabrafiga, “Els familiars del Sant Ofici Josep i Narcís Sparch (1730-1780) de la parròquia de Sant Joan les Fonts”, Amics de Besalú. IV Assemblea d’Estudis del seu Comtat, 1980, v. I, p. 78).
Sant Miquel de la Cot: Francesc Viñas i Torrent, pagès.
Sant Pere Espuig: Pere Riba, pagès.
Segueró: Ramon Falgàs, pagès; Felicià Noguer i Arrufat. 
Talaixà: Llorenç Quera, pagès.

divendres, 9 de novembre de 2012

L'ascendència olotina dels músics germans Pla


Els germans Pla (Joan Baptista, Manuel, i Josep Pla i Agustí) foren tres músics catalans del segle XVIII que gaudiren de bona nomenada com a instrumentistes de flauta i d’oboè i com a compositors, tant a la cort de Madrid –on féu vida Manuel– com a les principals ciutats europees (París, Londres, Stuttgart, Lisboa, Pàdua…), on es prodigaren i foren celebrats tant Joan com Josep. Com que la música no és el meu fort, manllevo paraules de qui sí que n'és expert: “La producció músical de Joan, Josep i Manuel Pla cal inscriure-la dins el moment de trànsit del barroc al classicisme, participant plenament dels corrents estilístics que imperaven en la composició de la música concertant i de cambra del seu temps, l’anomenat estil galant. De fet, tots tres germans van desenvolupar llur activitat a les principals corts europees de l’època del rococó, i aquesta vessant de l’entorn cultural que els envoltava és d’una importància vital a l’hora d’entendre per què les crítiques de l’època lloaven més la sensibilitat o el sentiment de la seva interpretació que no pas una tècnica infal·lible i brillant, ni tampoc una velocitat inaudita i prodigiosa en l’execució, una capacitat que, per altra banda, va quedar prou palesa en les grans exigències de les parts solistes dels seus concerts per a oboè i orquestra” (Josep Dolcet, “Els germans Pla i la normalització musical a casa nostra”, Revista de Catalunya, núm. 69, desembre 1992, p. 90).

Les referències biogràfiques dels germans Pla són molt escasses en notícies de tot el que fa a la seva infància i joventut que, pel que sembla, no ha deixat massa rastre documental. El que sí que hom sol esmentar és que eren fills de Joan Baptista Pla, un músic de Balaguer, i d’Isabel Agustí i Ferrussola, d’Olot, sense, però, més detalls. Tot i que és molt poc, alguna cosa pot dir-se a partir dels fons arxivístics olotins, començant pel fet que els futurs pares dels tres músics, Joan Baptista i Isabel, es casaren a Olot, a l’església de Sant Esteve, el dia 7 d’abril de 1717.

Joan Baptista Pla era fill de Bartomeu Pla i de Clotilde, pagesos de Balaguer. Què hi feia, a Olot, un músic de Balaguer? En la partida de matrimoni, Joan Baptista Pla figura com a “jove músic”, és a dir, acabada de fer la seva fase d’aprenentatge. Potser, doncs, era a Olot per a arrodonir la pràctica de la seva formació musical. En el moment del casament actuaren de testimonis Francesc Anglada, paraire, i Joan Blanch, saboner. Els Anglada eren una família que compaginava les feines de paraire amb la música. El Francesc Anglada que féu de testimoni del casament de Joan Baptista Pla i d’Isabel Agustí tenia formada una cobla de músics amb Esteve Anglada i Francesc Barberí, membre aquest d’una altra família de músics olotins, amb la que els Anglada establiren llaços familiars. A prinicpis del segle XVIII hi havia a Olot una altra cobla de músics, formada al redós de Jeroni Planella. El pare de Francesc, Jacint Anglada, havia estat mestre de cant i cantor, i en els anys 1684 i 1686 exercí de mestre de capella. El 1705 va néixer un fill de Francesc Anglada, de nom Jacint (com l'avi), que podria ser el Jacint Anglada que el 1739 tenia entre 30 i 40 anys quan es presentà a oposicions per a mestre de capella d'Olot (que no aconseguí) i que durant molts anys –com a mínim, entre 1739 i 1759– fou organista a Cardona. Semblaria, doncs, que el jove balaguerí Joan Baptista Pla s’acabava de formar musicalment a l’empara dels músics d’aquesta nissaga olotina.

Isabel Agustí, la nova esposa del jove músic Joan Baptista Pla, era una noieta que encara no havia complert els 19 anys quan es va casar a l’abril de 1717 (els compliria al desembre següent). Era filla d’un metge, Josep Agustí, originari de Camprodon i establert a Olot, on el 1696 s’havia casat amb Daria Ferrussola i Vila, filla de Pere Pau Ferrussola, un adroguer d’Olot i com a tal l'hem de suposar de bona posició econòmica. Josep i Daria feien vida en la seva casa del carrer de Crivillers. D’aquest matrimoni em consten 6 fills, dels quals, però, només tres arribarien a edat adulta. Per a desgràcia de la família, el pare, el doctor Josep Agustí, va morir jove, el 1707, amb només 30 anys. Per tant, es va quedar la vídua Daria tota sola per tirar endavant les criatures: Isabel amb 8 anys fets, Josep amb quatre i la petita Rosa just acabada de néixer.

I així van anar passant els anys fins que al 1717 aparegué un jove músic nouvingut, Joan Baptista, i la vida de la noia Isabel féu un tomb. Com anaren les coses, no ho podem pas saber. Això sí, tot anà un xic de pressa: el dissabte 3 d’abril de 1717 Joan Baptista Pla havia encomanat, davant de notari, a Esteve Salvi que li tragués a la cúria diocesana de Girona les llicències per al matrimoni i al cap de quatre dies justos, al dimecres següent, ja es casaven i a l'endemà van rebre la benedicció nupcial. En l’acte notarial del dia 3, els testimonis foren Silvestre Pla, jove sastre, i Tomàs Anglada. Aquest segon cognom ja ens és conegut i, pel que fa al primer, els Pla eren una família de sastres d'Olot i per tant la coincidència en els noms semblaria casual. És clar que, posats a buscar coincidències, el 1693 en un bateig aquí a Olot va fer de padrí Francesc Pla, respecte del qual, a la partida de baptisme primer s’hi havia anotat que era estudiant, però després es va ratllar i substituir per “mestre de capella de Vic” i músic per tant.

Debades he repassat els llibres de baptismes de Sant Esteve d’Olot en els anys immediats a 1717 cercant-hi el bateig d’algun fill del nou matrimoni Pla Agustí. Res no indica, per ara, que la jove parella es quedés a viure a Olot. Possiblement fessin cap a alguna altra població on poder exercir la professió musical del marit. El primer fill conegut d’aquest matrimoni, Joan (a la vegada, el primer dels germans músics Pla Agustí), se sol indicar que va néixer el 1720, uns tres anys després del casament dels seus pares, en un lloc que no sé que es conegui. Del segon dels germans músics, Manuel, se sap que va néixer a Torquemada, a tocar de Palència (diuen que cap al 1725), circumstància que fa palesa la mobilitat de la família. El 1728 va néixer el tercer dels germans músics, Josep, i tampoc no es diu on. L’1 de desembre de 1738 el primer dels germans, un ben jove Joan Baptista Pla, va participar com a instrumentista de la guàrdia reial en la representació d’una òpera al Retiro de Madrid.

El 14 d’octubre de 1731 va ser enterrada a Olot Daria Agustí i Ferrussola, la mare d’Isabel i àvia materna dels músics germans Pla Agustí. Només tres dies abans, l’11 d’octubre, trobant-se “de present detinguda en lo llit de malaltia corporal, de la qual temo morir”, havia fet testament a la seva casa del carrer de Crivillers. Hi feia hereu al seu fill Josep, “scrivent, de present en la vila de Sant Feliu de Pallerols habitant, i a sos fills”. Pel que fa a la seva filla Isabel, al contrari del seu fill Josep, el testament no ens dóna detalls sobre el seu lloc de residència en aquell moment, una dada que hauria estat ben útil per a fer un seguiment de la família en aquelles dècades. A aquesta, Daria només li donava el que en dret li pertocava: “Item, deixo y llego a Isabel Pla y Ferrusola, muller de Batista Pla músich, filla mia y de dit quòndam [= difunt] Dr. Joseph Agustí mon caríssim marit comuna, per tots drets de llegítima tingua y puga tenir en mos béns, sinch sous barcelonins per dret de institució”. Per a Rosa, la filla petita, el testament feia previsió de la seva dotació per al cas que un dia es casés. Cap menció als néts. Daria va ser enterrada, seguint les seves darreres voluntats, a l’església de Sant Esteve.

La gent de Balaguer s’ha fet seva la família Pla Agustí i té instituït un premi de cant líric que porta el nom de Germans Pla. No cal dir que aquest memorial els honora. Ara bé, fa una certa cosa llegir en alguna publicació, que els germans Pla eren "membres d’una família originària de Balaguer”. Això només és cert si mantenim els criteris patriarcals que regien en altres temps, perquè, pensant en la mare i amb els mateixos arguments, també podríem dir que foren membres d’una família originària d’Olot. Però no paga pas la pena d’esbarallar-nos-hi, entre altres coses perquè ja he dit que l'avi matern venia de Camprodon. Potser hauríem de quedar que foren membres d’una família, pare i mare, a la que les circumstàncies portaren a acoblar les amplituds de la Noguera amb les asprors de la Garrotxa. En tot cas, faríem bé des d’Olot de fer (amb mesura, això sí) una mica de lloc als germans Pla Agustí –i Ferrussola, per la banda de la mare– en el ric historial musical de la nostra vila al segle XVIII.


dilluns, 22 d’octubre de 2012

La necessària

A vegades el llenguatge es refina, evita dir les coses pel seu nom i es torna subtil. La “necessària” era un dels noms usats per designar el lloc on anar a fer el natural buidatge del ventre, com si aquesta fos l'única cosa necessària per al gènere humà. També en deien “secreta” o “lloc comú”. Encara avui dia ens hi referim amb paraules que no expressen directament la funció del lloc (lavabo, serveis, bany...) i en la seva indicació gràfica ens deixem guiar per la silueta d’un home i d’una dona en posició immòbil, palplantats talment els guardians de porta d’un palau reial. És una d’aquelles coses que la polidesa i l’elegància obliguen a obviar, però que és inevitable que es coli entre els plecs de la història de proximitat.
Encara es poden veure algunes necessàries als balcons de les velles cases d'Olot (2002)
 
A Olot són comptats els inventaris post-mortem del segle XVIII que recullen en les cases de la vila l’existència d’un departament constituït en necessària. Passa només entre els notables, que en feien, a més, lloc apte per guardar-hi els atuells relacionats amb aquesta necessitat. En l’inventari del notari Francesc Padrós, fet el 1769, se’ns descriuen els objectes que hi havia “en la necessària del primer piso”, que eren tres orinals de vidre i altres tres més petits, “part de pisa y part de terra”, i alguna andròmina. En la necessària del Mas Reixach, del també notari Joan Vayreda, hi havia el 1781, “un orinal de vidra ab sa capsa de palma”, un altre d’estany “per servir en lo llit”, sis orinals de pisa i altres sis de terra del país. L’inventari de la casa de Tomàs Casadevall i Figuerola, adroguer, del 1797, recollí “en la necessària, quatre orinals de terra, una escombra de boix y un càntir de terra”. En l’inventari de la casa del botiguer Joan Ferrussola i Parer, redactat el 1766, no es parla del que hi havia a la necessària, però sí que se’ns hi descriuen els objectes trobats “en la pessa antes de entrar en la necessària”.

Però a part de les grans cases, en la majoria dels inventaris no apareix cap estança específica relacionada amb les necessitats de l’alleujament corporal. En les cases amb hort, la necessària podia ser una barraca externa a la casa, allí a l’hort, i per tant, fora de l’àmbit a inventariar. En tenim un exemple en els pactes fets el 1759 entre els blanquers Miquel Casabó i Josep Pujol sobre l’ús d’una necessària comuna als dos. Casabó, “a sos gastos y despesas ha construhit y edificat sota el porxo del hort de dit Joseph Pujol menor una secreta o necessària, la que serà comuna entre las famílias dels dits Casabó y Pujol, en la qual lo dit Casabó hi té dos forats y lo dit Pujol un. Y per lo conducto de dita necessària se troba la servitut de dos aygueras, la una de la casa del costat de dit Casabó y la altre de dit Pujol”. Segons els pactes, “si venia lo cas que las parets de dita necessària se dirruhissen, prometen la una part a la altre redificarla costejant los gastos per la mitat cada una de ditas parts”.

El 1735 es volgueren construir a Olot unes casernes per evitar que els soldats en trànsit per la vila haguessin d’allotjar-se en les cases particulars. Aquestes casernes no es van arribar a fer, però en el seu disseny es tenia ben present on havien d’anar les necessàries, aquí dites lloc comú: “El lugar común para los officiales se construirá debaxo la escalera al mismo pizo de los patios y el de los soldados que se anyade se hará al lado del pajar a la parte del patio, esto ha de ser en el primer pizo de los elojamientos de los soldados”. També en els plans de la construcció del gran edifici de l’hospici, del 1778, hi estaven contemplades les corresponents necessàries: una per a les dues aules de gramàtica que s’hi havien d’establir, una altra en la part pròpiament hospiciana per a les tres sales de treball dels homes i una altra al pati de les dones, tot a la planta baixa; als pisos, n’hi aniria una per als tres dormitoris d’homes i una altra per als de les dones.

Les immundícies de les necessàries quedaven recollides de manera rudimentària en algun clot o pou negre que, periòdicament, s’havia de buidar o, millor dit, de vendre, perquè s’aprofitaven com a fems. És en aquest punt interessant la concòrdia entre dos olotins feta el 1668 respecte de la infraestructura de desguàs d’aigües residuals de les seves respectives cases. Com que d’una única casa se n’havia venut una part, aquesta instal·lació havia quedat comuna i d’aquí que s’hagués de pactar. Segons s’acordà, si hi havia una única canonada respecte de l’aigüera i de la necessària d’uns i altres, “en tot temps que se age de buydar o escombrar lo clot de aquelles se age de pagar igualment a gastos comuns” i si només hi entrava l’aigüera, un en pagaria un terç i l’altre dos. El 1759, en la concòrdia que vèiem fa un moment entre Casabó i Pujol sobre una necessària que tenien a l’hort, comuna als dos però feta fer pel primer, hi havia també la previsió de la responsabilitat en el seu buidatge i aprofitament: “Sempre y quant la dita necessària tindrà de buydarse lo dit Joseph Pujol tindrà de costejar y pagar tot lo gasto que importarà lo buydar aquella y per subvenció de dit gasto porà utilarse de la immundícia per fems. Y en cas que lo dit Joseph Pujol no la buydàs essent plena, puga ferla buydar dit Casabó a gastos de dit Pujol”.

El buidatge dels clots o pous negres constituïa una feina que a voltes podia derivar en drama, com la mort de sis persones (dos sogres i els dos gendres respectius, i dos cosins germans) amb motiu d'uns fets esdevinguts el dia 3 de novembre de 1773, recollits en el dietari de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d’Olot: “Dit die succehí una desgràcia en est poble, que per haver estat tant llastimosa y haver ocasionat un treball extraordinari a la Comunitat en lo ministeri de enterrar, aquí se refereix ab la present nota: tres o quatre pagesos o hortalans estaban desembarassant una necessària de la immundícia. Per ocasió del gran fetor, se creu, algun dels que estaban traballant en lo interior de dita necessitat tingué algun accident. Volgueren donar auxili sos companys, y també alguns que tingueren notícia de la novedat, de part de fora”, però també aquests caigueren “se creu desmayats”; afortunadament, acudiren al lloc uns paletes, els quals “lligats per lo cos baixaren a la concavitat, procurant ab gran diligència salvar aquells pobres submergits entre aquella porcaria”. Tot i això, dos d’ells van quedar morts allí mateix, dos altres foren portats a l'hospital, però moriren abans de les 8 del vespre d'aquell mateix dia i dos altres ho feren en els dies immediats.

Fixem-nos que, si bé els anteriors fets succeïren a la casa d’Esteve Llor, fuster, al carrer de l’Om de dins de la vila, els que hi moriren foren pagesos o hortolans, segurament els que havien anat a recollir les immundícies per a femar els seus camps, com diu Francisco de Zamora que es feia a Olot: “se venden los comunes, limpiándolos el que los compra”. Pocs anys després, també Francesc Bolòs es referí a aquesta utilització de les immundícies, si bé amb una major limitació: “el abono de las letrinas solo sirve para las huertas, pues se han observado que no es muy conveniente para los sembrados a causa de la flojedad y aridez de sus tierras”.

El 1783 la Junta de Sanitat de Catalunya va disposar, amb caràcter general, que la neteja de les necessàries es fes només durant els mesos freds, de desembre a febrer. Però es veu que a Olot seguiren amb la seva, o hi tornaren al cap de no massa, perquè el 1806 l’alcalde major de Camprodon, Ramon de Lomaña (dins del corregiment de Vic, Olot pertanyia al sots corregiment de Camprodon) va fer publicar un ban a Olot en el qual, fent la vista grossa al fet que en els mesos de l’estiu se seguien buidant els clots de les necessàries, es manava que al menys això fos fet a la saludable empara de la fresca nocturna, per a benefici de tots els veïns: “Que ninguna persona púguia tràurer lo fems de las necessàrias, sinó desde la mitja nit fins a las quatre del matí, durant lo temps del calor i fins a nova ordre i lo mateix los fems corrumput dels astables, pena de trenta rals”, una disposició acompanyada d’altres com ara l’obligació “que tots los vehins de la present vila, a las nou del dematí tingan escombrats y regats los carrers cada dia fins a nova ordre, baix pena de una peseta”.

Des de mitjans del segle XIX va anar-se estenent per Europa l’ús del que se’n digué l’inodor (un altre eufemisme), un sistema de dipòsit d’aigua i sifó que millorava notablement la higiene de la necessària. Però aquest sistema requeria d’aigua corrent i això a Olot no va començar a passar sinó als inicis del segle XX. Res d’estrany, doncs, que encara el 18 d’abril de 1912 l’alcalde d’Olot, Joan Meroles i Isamat, publiqués un ban amb un requeriment gairebé calcat al de 1806, com si no haguessin passat més de cent anys: “Desde el 15 de abril al 31 de octubre sólo se permitirá limpiar las letrinas, extraer las basuras, regar las huertas con excrementos de letrinas u otras aguas inmundas, de las 12 de la noche a las 4 de la madrugada y de las 11 a las 6 en los meses restantes”.

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Dades de població d'Olot al segle XVIII



Del segle XVIII olotí hom sol destacar el fort creixement demogràfic que havia experimentat la vila en el transcurs del segle. I, doncs, quants habitants tenia Olot? Només tenim dades fiables de tres anys: 1716, 1768 i 1787, havent de descartar les que alguna vegada s'han donat per a 1790 i 1818. Els documents de l'època aporten també altres dades, sovint partint de criteris que no són uniformes. Com que a vegades s’utilitzen sense contrastar algunes d'aquestes xifres, per si pot ser útil dono tot seguit una relació completa de dades coetànies sobre la població d'Olot al segle XVIII.

Els primers recomptes de població de la vila i terme d’Olot en el segle XVIII són de 1716, en el context de les peticions de dades que reclamà l’Administració per a l’establiment de l’impost del Reial Cadastre.

1.- 1716, 8 d’abril. Respostas generals presentadas per la Universitat de la vila y termes de Olot, sobre las preguntas donadas per part del Ille. Señor Dn. Joseph Patiño (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). En la resposta a la pregunta número 25, es diu haver-hi a la vila i terme d’Olot 4.350 habitants (2.694 persones adultes o “de comunió”, 860 nens i 796 nenes). Aquestes persones conformaven 852 famílies (la qual cosa ens dóna una relació d’habitants / famílies de 5,1).

2.- 1716. Cathalogo y aranzel de tots los vehins de la vila y terme de Olot ab individuació y explicació de las famílias y lo número de personas que las componen ab lo estat, sexo y edat (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). És el cens més detallat i complet que tenim de tot el segle XVIII, ja que se’n conserva la relació original, feta casa per casa, amb la inclusió detallada de tots els membres de cada unitat familiar i la seva edat. Aquest cens, però, no inclou un resum total de dades. A mi em surten 4.270 habitants (2.063 homes i 2.197 dones). Respecte de la petita diferència amb la dada anterior, cal indicar que, per exemple, aquest catàleg no inclou els nombrosos eclesiàstics seculars que residien a la vila ni els regulars dels convents del Carme i dels Caputxins.

3.- 1719. Cataluña numerada en sos termes, en ses cases y persones. Manuscrit de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, publicat per Josep Iglésies a Estadístiques de població de Catalunya el primer vicenni del segle XVIII (Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1974). Dóna la xifra per a Olot de 668 cases i 2.627 persones. També indica aquesta mateixa xifra el manuscrit Noticia del Principado de Cataluña dividido en corregimientos, del mateix arxiu barceloní, del qual n’hi ha còpies a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, a la Reial Acadèmia de la Història de Madrid i a la Biblioteca Reial de Madrid. Com es veu per les dades de 1716, aquesta xifra ve a correspondre només al nombre d’habitants d’Olot en estat adult, no inclou pas les criatures. Erròniament aquesta xifra d'habitants fortament escapçada s’ha utilitzat i repetit en moltes publicacions com a nombre total d’habitants d’Olot a l'inici del segle XVIII.

4.- 1718, agost. Relació de totas las donas, minyons y minyonas de la vila y terme de Olot, ab lo nom y edat de quiscun, la qual ha requerit lo Sr. Francisco Torrent y Ferrer, subdelegad de la superintendència general als cònsol de la vila de Olot, enviarse al Sr. Intendent General en lo mes de agost 1718 (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). Conté la llista de tots ells amb la seva edat. Dóna 653 dones, 457 minyons i 503 minyones. La suma de dones i nenes fa un total de 1.156 habitants de sexe femení.

5.- 1720, 31 d’agost. Relació individual de tots los habitants de la vila de Olot, feta als 31 de agost 1720 (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). Per bé que es digui relació individual "de tots" els habitants d'Olot, només s’hi inclouen persones de sexe masculí. Hi figuren els caps de família i, com a màxim, un o dos fills, possiblement els majors d’edat. No porta un recompte final, però comptats tots els inscrits, em surt la xifra de 1.007 noms.

6.- 1720, 26 de novembre. Relació de las personas que componen la vila de Olot ab distincció de los que se han ausentat, mort y vingut desde lo any 1716 que se donaren las respostas generals fins lo dia present (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). També aquí només s’hi recullen les persones de sexe masculí, classificades per oficis i amb la seva edat. Segons el resum estadístic del final, conté 852 adults, 60 estudiants i 310 minyons de menys de 14 anys, en total 1.222 habitants masculins.

Ja es veu que en aquests tres recomptes nominals d’olotins de 1718 i 1720, les xifres aportades són sensiblement inferiors a les del catàleg de 1716. Cal tenir present que són instruments amb una finalitat fiscal, per la qual cosa molt possiblement només hi foren inclosos els veïns subjectats a les obligacions del cadastre, com passa després en els llibres anuals de cobrament d’aquest import, que de cap manera no es poden considerar un cens de la població, ni tan sols de tots els caps de família.

7.- 1768. Cens del Comte d’Aranda. Passats els censos fets entre 1716 i 1720 amb motiu de l’establiment del cadastre, no tornem a trobar per a Olot un nou cens de població fins aquest de 1768. Aquest cens és per parròquies i, per tant, no podem quedar-nos només amb les dades d’Olot (parròquia de Sant Esteve), sinó que hi hem d’afegir les del terme (parròquies de Sant Cristòfol les Fonts i de Sant Andreu del Coll). Les dades de la parròquia de Sant Andreu del Coll, però, no consten en l’edició d’aquest cens feta per l’Instituto Nacional de Estadística de Madrid l’any 2002. Atenció que en aquesta edició (no així en l’original del segle XVIII) el nom d’Olot ha quedat mudat en l’inversemblant nom d’Olles (!).
El cens aporta dades de detall, classificades per edat, sexe i estat. Les dades globals són:
Parròquia de Sant Esteve ("villa de Olot"), 4.144 homes i 4.906 dones, en total 9.050 habitants.
Parròquia de Sant Cristòfol ("lugar de Sn. Christóval las Fonts"), 355 homes i 340 dones, en total 695 habitants.
Això dóna ja una població de 4.499 homes i 5.246 dones, en total 9.745 habitants.
Ara bé, per una font que comentaré al final, podem saber les xifres de la parròquia de Sant Andreu del Coll, que eren de 60 homes i 51 dones, les quals, sumades a les anteriors, sumen 4.559 homes i 5.297 dones, amb el total final de 9.856 habitants per a la vila i terme d'Olot.

Així, doncs, fou entre 1720 i 1768 quan Olot experimentà el seu notable increment de la població, que la situaria entre les viles més importants de Catalunya en nombre d’habitants. Recordem que són aquests els anys de l’ampliació de l’església del Tura (projectada el 1724, però que per manca de recursos no es dugué a terme fins els anys 1736-1748), l’eixample del Firal (1731-1732, trasllat dels portals al nou perímetre de la vila) i l’aventura d’ampliar també l’església de Sant Esteve (1750-1763), signes inequívocs d’un creixement de la població. Aquest creixement no podia ser exclusivament vegetatiu, sinó que degué haver de comptar amb una immigració de procedència comarcal.

8.- 1772. Respostes de l’Ajuntament d’Olot a una consulta tramesa pel corregidor de Vic el 18 d’agost de 1772, en ordre a l’expedient sobre l’Hospici d’Olot (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). A la pregunta “vecindario deza villa?”, s'hi respon: “vecindario de Olot: 1.050 casas”. I en una altra resposta al mateix qüestionari: “el vecindario se compone de 1.050” (sense indicar què). Aquesta dada introdueix la diferenciació entre habitants i veïns o unitats familiars, sovint comptades només des d’una perspectiva fiscal (vegeu el comentari a la següent dada de 1773).

9.- 1773. Vecindario de la villa, parroquia y términos de Olot, corregimiento de Vich (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). Datat el 18 d’agost de 1773. Malgrat el títol, es tracta d’un quadern amb finalitat d’allistament militar. A tres columnes recull els veïns (no els habitants) d'Olot i el seu terme, posant a la segona columna, si fa el cas, els joves de casa seva en edat militar tinguts per hàbils i a la tercera els que es consideraven exempts del servei de les armes. Al final dóna el nombre total de veïns: 1.023 “pecheros” o sotmesos a obligacions, més 69 de privilegiats, entre ells els 45 eclesiàstics. En total surten, doncs, 1.092 veïns, una xifra que s’aproxima a la que es va donar l’any anterior en ocasió de l’expedient de l’Hospici. La relació dels veïns difereix poc dels que figuren en el llibre del cobrament del cadastre d’aquest mateix any, la qual cosa reforça la relació ja dita entre el concepte de veí i unitat familiar fiscal.

10.- 1779. Geografía moderna, escrita en francés por el abad Nicollé de la Croix. Traducida y aumentada con una geografía nueva de España por el doctor Don Josef Jordán y Frago, Madrid, Joaquín Ibarra, 1779. Encapçala la descripció d’Olot dient: “villa de 9.050 personas”. La xifra coincideix amb la que dóna el cens d’Aranda per a Olot (parròquia de Sant Esteve), sense comptar les altres dues parròquies olotines i podria creure’s que és d'aquell cens d'on es va treure.

11.- 1779, 31 de març. Gazeta de Madrid, núm. 33 (23 d’abril de 1779) p. 283 i Gazeta de Barcelona, núm. 35 (1 de maig de 1779) p. 299. Amb motiu d’explicar la festa de la col·locació a Olot de la primera pedra de l’hospici, es diu que la vila tenia 2.500 veïns (novament, no s’ha de confondre veïns o unitats domèstiques amb habitants). La xifra no té per què ser exacta, sembla només una referència. De fet, uns anys més tard Antoni [Capmany i] Montpalau en la seva edició del Diccionario geográfico universal que comprehende las quatro partes del mundo, de Lawrence Echard (Madrid, Miguel Escribano, 1783), dirà que Olot té “más de 2.000 vecinos”, una expressió clarament imprecisa. Aquests “més de 2.000 veïns” es repeteixen sense cap mena de revisió a les altres edicions que d’aquest mateix Diccionario geográfico va fer Antonio Vegas el 1795 (Madrid, Joseph Doblado) i el 1815 (Madrid, Francisco Martínez).
 
12.- 1787. Cens del Comte de Floridablanca, potser el més conegut i usat del segle XVIII, gràcies a l’edició que en va fer Josep Iglésies entre els anys 1969 i 1970 (El Cens del Comte de Floridablanca, 1787, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana). Igual que en el cens d’Aranda, aporta dades parcials classificades per edat, sexe i estat. Les dades globals són:
Homes: 4.276; dones: 4.870. Total d’habitants d’Olot, 9.146.

Comparant aquestes xifres amb les del cens d’Aranda de 1768, s’adverteix un destacat descens de la població. A primera vista podria semblar que les dades del cens de Floridablanca corresponen només a la parròquia de Sant Esteve d’Olot, i així es donaria una certa estabilitat entre un i altre cens (9.050 el 1768 i 9.146 en aquest cens). Però no és així. A part de constar les tres parròquies olotines sota l’encapçalament d’Olot que hi ha en l’edició de Josep Iglésies, si anem als originals, en el quadre resum fet en el segle XVIII d’aquest cens que hi ha a l’arxiu d’Olot, allí s’atribueixen sense cap mena de dubte aquestes dades al conjunt de les tres parròquies.

Sembla apuntar-se, doncs, que en els vint anys passats entre 1768 i 1787 va haver-hi a Olot una minva de població. Com que tant un cens com l’altre donen dades parcials per franges d’edat, si es comparen unes i altres s’observa que el descens més important es dóna en les franges d’edat inferiors als 25 anys d’edat, mentre que, al contrari, en la franja d’edat de 50 o més anys, en el cens de 1787 hi ha un augment respecte del cens de 1768. Per tant, la població s’havia envellit. Com que els registres parroquials de baptismes i defuncions no semblen indicar cap alteració significativa en el creixement vegetatiu de la població que pogués explicar aquesta baixada, si donem per bo aquest cens podria suggerir-se que la població d’Olot disminuí perquè també ho féu la immigració, generalment protagonitzada per joves en edat de cercar un millor treball en les manufactures olotines.

13.- 1787. Un full solt de l’Arxiu Municipal d’Olot (a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa) inclou aquesta nota: “Relació feta lo dia 16 de agost de 1787 en virtut de vereda comunicada a 9 del mateix mes. = El Ayuntamiento de Olot, &, Certificamos y hacemos relación: que en la presente villa de Olot se hallan 1.925 personas familias (entendiendo con este nombre familias, matrimonios), 347 viudas familias, 60 eclesiásticos seglares, 18 carmelitas calsados professos y 5 legos también professos. Se advierte que en esta villa es regular que dos y tres casados como abuelo, padre e hijo promogénito componen una sola familia”. Si ens atenem a la literalitat de l’inici de la certificació, aquestes dades serien només de la vila d’Olot, no pas del seu terme (les cases de pagès dels voltants en quedarien, per tant, excloses), i això explicaria que no hi constessin els frares del convent dels Caputxins d’Olot, situat fora del recinte de la vila, com sí que hi consten els del convent del Carme, situat a l'interior.

14.- 1790, 9 d’agost. Nomenclátor de las ciudades, villas, lugares, aldeas y vecindarios del Obispado de Gerona. Publicat modernament per Josep Clarà als Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, 1980-1981, p. 61-67. Atorga a Olot 10.500 habitants per a la parròquia de Sant Esteve i 461 per a la de Sant Cristòfol les Fonts. En total, 10.961 habitants. Si féssim cas d’aquestes xifres, només passats tres anys del cens de Floridablanca, la població d’Olot hauria remuntat d’una forma espectacular. Però opino que les dades d’aquest cens, aportades pels rectors de les parròquies del bisbat, no són creïbles. Les xifres tan rodones de 500 habitants per a Argelaguer, 1.000 per a Riudaura, altres 1.000 per a Sant Privat, 800 per a Les Preses o 400 per a Joanetes que dóna aquest mateix nomenclàtor i dins de les quals inclouríem els 10.500 habitants de Sant Esteve d’Olot (al costat d’algunes altres xifres que aparenten més rigor), semblen fetes massa a cop d’ull per poder ser tingudes en consideració.

15.- 1797. Cens de Godoy. D’aquest cens, que recollí les dades de les poblacions en una completa sèrie de franges d’edat, només se’n conserven els resums provincials (Catalunya era una única província), publicats el 1801 (Censo de la población de España de el año 1797, Madrid, Imprenta Real) i per tant se’n desconeixen les dades relatives a Olot. Deixo recordatori d’aquest cens per mai que un bon moment arxivístic les fes aparèixer.

El darrer recompte de població al que podríem remetre’ns per tancar amb amplitud la sèrie del segle XVIII, seria un que s’ha atribuït a l’any 1818, però no ho faré, pel seriós dubte que presenta aquesta datació. Es tracta del Sumario de las personas que hay en todo el Obispado (referint-se al de Girona) publicat per Miquel Planas i Antoni Simon a la revista Manuscrits, núm. 7 (1988) p. 71-100. Resulta que les dades d’aquest cens són còpia de les del cens d’Aranda que, com hem vist, és de 1768, cinquanta anys abans de la data atribuïda. Dóna, efectivament, per a la parròquia de Sant Esteve d’Olot 4.144 homes i 4.906 dones, i per a la de Sant Cristòfol 355 homes i 340 dones, exactament les mateixes xifres que aquell cens, i això passa també amb d’altres pobles. D’aquí, però, n’he tret les dades de la parròquia de Sant Andreu del Coll que, per motius que desconec, no inclou l’edició moderna del Cens d’Aranda, i que he afegit al seu lloc.