29. El retaule de Sant Joan les Fonts, de Jaume Diví i Jaume Escarpanter (1753)

(Procedència de la foto: M. Soler, El monestir benedictí de Sant Joan les Fonts, p.19)

Els retaules de les esglésies servien per solemnitzar arquitectònicament els altars i exalçar els misteris o els sants als que es dedicaven, tot il·lustrant als devots sobre aquestes misteris i les vides dels sants. De l’època del barroc, déu n’hi do de retaules que es van arribar a fer a la Garrotxa, ja fossin per als altars principals de les esglésies o per a les seves capelles laterals, en part en coincidència amb les moltes reformes i ampliacions que en aquell temps es feren en les nostres esglésies. Alguns d’aquests retaules han merescut atenció i se n’han divulgat detalls sobre els seus autors, i dades de la seva construcció i posterior daurada.

No és aquest el cas del retaule major de l’església parroquial de Sant Joan les Fonts (la monacal romànica, perquè l’actual es va alçar en un altre indret en els anys 1891-1918), destruït l’estiu de 1936 i del que només se’n fa memòria de forma escadussera i sense dir-ne l'autoria, a l’hora de remarcar les bondats turístiques de l’església i de la seva població i entorn. L’església de Sant Joan les Fonts havia estat enriquida amb diversos retaules en el transcurs del segle XVI, algunes peces dels quals es troben avui en dia al Museu d’Art de Girona. Entre ells, el de l’altar major, dedicat a Sant Esteve (titular de l’església d’ençà de la consagració de l'església primitiva al segle X). A l’església hi havia un altre retaule, dedicat a Sant Joan, fet a principis del segle XVII per Gabriel Mon, que al 1636 fou objecte -en part- de pintura i daurada per Jaume Vilanova, segons les dades que fa tremps va donar a conèixer Carme Sala i Giralt. I el 1731 s'hi havia fet un altar nou dedicat a Sant Isidre.

Arribats a mitjans del segle XVIII, els responsables de l’església s’animaren a encarregar un nou retaule major que unís les dues advocacions de Sant Esteve i de Sant Joan i que ocupés tot l'absis central darrera de l’altar major. Existeix el contracte signat el 1753, pel qual els obrers de la parròquia encarregaren als artistes olotins Jaume Diví i Jaume Escarpanter la construcció del retaule, fent-los en el mateix dia un primer pagament. Era rector de Sant Joan les Fonts Mn. Ignasi Fluvià, i obrers Josep Esparch i Jordi Castañer. L’any abans s’havia enderrocat l’absis de la dreta de l’església per construir-hi la sagristia; eren, per tant, temps de reformes. El contracte anomena a Diví architector i a Escarpanter esculptor. D’escultors (d’imatges de fusta, no de pedra; ells venien de família de fusters) ho eren tots dos i aquesta distinció, feta a l’hora del contracte, potser voldria dir que Diví s’ocuparia de la construcció general del retaule, al que Escarpanter posaria les imatges. El retaule estava dedicat als sants Esteve i Joan Baptista, si bé la fornícula central l’ocuparia el primer.

Els pactes contractuals del 23 de març de 1753 no són massa detallistes a l’hora de fixar-se en la part artística del retaule. Deixen clar que existia una planta o croquis de com havia de ser el retaule (de la que no se’ns en diu l’autoria) i que, de comú acord entre les dues parts, quedava a mans del doctor en drets d’Olot Josep Vila i Cols, segurament per a preservar-la de possibles modificacions que s’hi volguessin fer de manera unilateral. Un cop establert això, els detalls compositius que apareixen en el contracte es redueixen a dir que l’altar hauria de ser com el de l’església de la Mare de Déu del Tura d’Olot, a donar unes instruccions sobre el sagrari i una cornisa, i a deixar clar que la imatge de Sant Jordi que hi havia d’anar s’havia de representar a cavall, no fos cas que aquest darrer detall, d’una certa complexitat artística, l’escultor se’l volgués estalviar.

Segons, doncs, aquesta part del contracte, Jaume Diví i Jaume Escarpanter es comprometeren a “fer y treballar lo retaula major de la dita parroquial iglésia de Sant Joan las Fonts, conformes y a thenor de la planta se ha fet, la qual de comú concentiment de las dos parts queda en mà y poder del magnífich doctor en drets Joseph Vila y Cols en la present vila de Olot populat, fent la mesa a thenor de la que se troba en lo altar major de la iglésia de Nre. Sra. de Altura de la present vila de Olot, lo secrari [= sagrari] gran treballantlo de dins de talla ben feta, de mig relleu ab sa cornisa, amb un trono corresponent, ab dos àngels que tingan la custòdia, y que en las pilastras que passan al costat de la pastera principal, hi hage de passar la cornisa com si passàs dins la pastera, y que las figuras o imatges hagen de ser las matexas que són en la dita planta que queda en mà y poder de dit Sor. Dr Joseph Vila y Cols ab lo benentès que Sant Jordi deu anar a cavall”. Les escasses fotografies que ens han pervingut d’aquest retaule mostren, en efecte, la figura d’un sant a cavall en la part superior de la banda de l’esquerra, però en canvi no ho posen fàcil per a deixar identificar la resta dels sants que hi figuraven, ja que només s’hi reconeix amb seguretat el Sant Esteve de la fornícula central i el Sant Ramon Nonat, amb la seva custòdia que l’identifica, a la dreta. No em consta que sigui habitual la presència d’un Sant Jordi a cavall en els retaules barrocs de la Garrotxa, i tal volta fos per raó que un dels obrers de la parròquia el tenia com al seu sant patró de nom i vés a saber si havia contribuït com a particular a les despeses del retaule. En canvi, la devoció a Sant Ramon Nonat era força estesa: a Olot, el 1772 es col·locà la seva imatge en un costat del retaule de les ànimes del temple de Sant Esteve i Ramon Amadeu en féu una altra per a l'església de la Mare de Déu del Tura.

El cost de l'obra del retaule, al que s'havien avingut els dos artistes, era de 850 lliures barcelonines, de les quals Diví i Escarpanter en cobraven 150 en el mateix moment de fer el contracte, 350 les cobrarien el dia que s’acabés de posar la segona andana, i les 350 restants un cop acabat el retaule. Abans de cobrar la darrera part, però, l’obra hauria de passar per l’opinió de dos oficials o entesos en la matèria, “a fi de que miren y regonegan tant las imatges com lo demés del retaula”, per si s'advertís alguna cosa que no s’hagués fet bé. La compra de la fusta i de tot allò necessari per a fer el retaule i el muntatge a l’església serien cosa dels dos artistes, mentre que l’Obra de l’església assumiria el preu de portar el retaule des d’Olot fins a Sant Joan, en el benentès que si en el camí s’hi fes algun desperfecte, els artistes ho refarien de franc. El cost de la visura del retaule per part de dos experts aniria a mitges, amb el compromís dels autors de solucionar sense cap sobrecost les possibles imperfeccions que s'hi poguessin trobar.

(Foto: Mn. Gelabert, Guia il·lustrada d'Olot...,p.150)

 

Els dos artistes als que s’encarregà el retaule eren cunyats, ja que Diví estava casat amb una germana d’Escarpanter. Jaume Escarpanter i Tubau pertanyia a una família d’escultors originaris de Girona, d’on era el pare, Francesc Escarpanter. Ell, però, va néixer a Olot (1728?), on s’havia traslladat el pare i d’on era la mare, Maria Anna Tubau. Del pare se’n saben treballs artístics fets a Olot i a la comarca entre 1712 i 1738. Després deixà Olot i acabà establint-se a Girona, on morí el 1753. Quatre dels seus fills foren escultors, entre els quals Jaume, que no és precisament l’artista més conegut. El primer dels quatre germans artistes fou Francesc Escarpanter i Tubau, nascut a Olot el 1709, del qual, però no tinc notícia de cap actuació a la nostra comarca, ja que en va marxar aviat per establir-se a Serós (al Segrià), on es casà amb Maria Antònia Palma. Més conegut és el segon, Andreu, nascut a Olot el 1711 i casat el 1738 amb Maria Verntallat, d’Olot, població en la que residiren al menys fins a 1761, deixant diversos treballs a Besalú, Santa Llúcia de Puigmal, Sant Feliu de Pallerols i al santuari de la Mare de Déu del Collell. Ve després el tercer dels germans artistes, el nostre Jaume Escarpanter i Tubau, el del retaule de Sant Joan les Fonts. Però ja he dit que d’ell en tenim poques dades, ja que, a part d’aquest retaule, només tinc notícia de ser obra seva el retaule de la capella de la Verge del Patrocini de l’església parroquial de Fontcuberta, del 1763, quan ja vivia al Pont Major de Girona. També s'establí al Pont Major el petit dels quatre germans, Antoni, i no sé de cap intervenció seva a la nostra comarca o als seus entorns. Cal esmentar encara una tercera generació d’artistes Escarpanter establerts a Olot. Es tracta de Francesc Escarpanter i Palma, fill del germà gran Francesc quan ja vivia a Serós. El 1754 era a Olot, on es casà amb Quitèria Rovira i Igosa. En els anys 1760 i 1762 treballà a la nova església de Sant Esteve. També vingué a Olot, segurament de forma momentània, un germà seu, Antoni Escarpanter i Palma, jove escultor, que es casà amb una germana de la seva cunyada, Maria Anna Rovira i Igosa.

Jaume Diví i Pera és força més conegut. Havia nascut a Girona el 1717. Era fill d’un altre Jaume Diví, fuster de professió, i d’Isabel Pera. El 1743 es va casar amb Ignàsia Escarpanter, filla de Francesc Escarpanter i germana dels anteriors. Cap a 1748 ja els trobem establerts a Olot, on el 1755 van comprar una casa que havia estat de Miquel Germà, a la cantonada entre els carrers de Bonaire i el carrer transversal que va del carrer Major a la placeta Campdenmàs. Dels seus fills, el gran, Ildefons Diví, fou també fuster i escultor, i un altre fill, Pere Diví, fou daurador d’Olot. El 1795 tant Jaume com el seu fill Ildefons s’havien traslladat a Reus, sense propòsit de retorn, perquè en aquell any es vengueren la casa familiar d’Olot al paraire Antoni Pujadas. Sense deixar de fer feines pròpies de fuster, com a escultor Jaume Diví intervingué, en els anys de la seva estada a Olot, en diverses obres artístiques (ja fos construint-les, refent-les o millorant-les) a la capella dels Dolors d’Olot (1750), a Sant Feliu de Pallerols (1751-1752), a Sant Joan les Fonts (1753), a la nova església de Sant Esteve d’Olot (a partir de 1754 i fins a la seva inauguració el 1763), al Santuari del Arcs (1762), altra vegada a Sant Feliu de Pallerols (1768), a Camprodon (1769), a Bàscara (abans de 1771) i a Sant Privat (1774). Al seu fill Ildefons es degué el nou retaule de l’església del Tura dissenyat per Panyó (1790) i un retaule a Begudà (1793).

 

En un article publicat el 1928, Francesc Caula deia que el retaule major d'aquesta església era de 1774, però poc després, en el seu llibre sobre les parròquies i els comuns de Begudà i Sant Joan les Fonts, ens aclaria que el que es va fer en aquell 1774 va ser daurar-lo, una feina que s’encarregà al daurador banyolí Jacint Ferrussola, per un preu total de 1.200 lliures, import en que també anava comprès el daurat del tabernacle del Roser.

El 21 de juliol de 1936 el Dr. Joaquim Danés, d’Olot, va deixar anotat al seu dietari que “en aquesta mateixa nit, a Sant Joan les Fonts cremen l’església parroquial (antiga col·legiata)” i que n’havien matat el rector. La major part de l’arxiu parroquial i dels altars de l’església sucumbiren a les flames, perdent-se per sempre més el retaule major, obra barroca de Jaume Diví i de Jaume Escarpanter, segons l’encàrrec de 1753. 

 

                                                        Revisat: 16 de novembre de 2020.

28. Els homes de la Inquisició a la Garrotxa al segle XVIII

Escut de la Inquisició

Tot regirant papers vells de caràcter local, fa un cert estremiment topar-se, enmig de la monotonia formal dels instruments arxivístics, un text encapçalat per un contundent “Nos los inquisidores contra la herética pravedad y apostasía en el Principado de Cathaluña, sus condados y distrito y las valles de Aran y Andorra...”. I és que, si per una banda, aquesta institució es va mantenir fins a l’entrada del segle XIX, per altra part la Inquisició disposava d’una xarxa de cooperadors locals, els anomenats familiars del Sant Ofici, que, en el nostre cas, n’assegurava la seva permanent presència a la Garrotxa i, en conseqüència, la seva episòdica aparició en la documentació local.

S’han conservat alguns dels títols de nomenament de familiars del Sant Ofici atorgats durant el segle XVIII a gent de la nostra comarca, en els que es descriuen de manera succinta les seves funcions i atribucions. Podem prendre el de Miquel Casabó, de 1755. Comença donant raó del càrrec: “Por quanto por las cosas que se offrecen del Santo Officio de la Inquisición en la villa de Olot del obispado de Gerona conviene que el Santo Officio y Nos [es refereix als inquisidors] tengamos personas a quien las cometer y encomendar”. Després ve la part de nomenament: “Confiando de vos, Miguel Casabó, vezino de dicha villa, por concurrir en vos y en Petronila Vila y Dou vuestra muger, las partes de limpieza necessarias y por ser como sois persona de toda confiança y en quien concurren las calidades que se requieren con toda la solicitud y secreto (…), vos nombramos y creamos por Familiar deste Santo Officio”. I acaba recordant a les autoritats locals, que el familiar havia de gaudir, a partir de llavors, de les exempcions, privilegis i llibertats concedides a aquests auxiliars de la Inquisició i l’autorització “para que podays traher y traygays armas assi offensivas como defensivas, de día y de noche, pública o secretamente, por qualesquier partes y lugares de todo el dicho nuestro distrito".

Això de "las partes de limpieza" que diu el títol, es refereix al document de puresa de sang (en castellà, de “limpieza de sangre”) que en l’Antic Règim s’exigia, no només per accedir a aquest càrrec, sinó per moltes altres coses, com ara per graduar-se en estudis superiors, per fer de mestre o per exercir determinats oficis. No correspon a cap familiar de la Inquisició, però com a mostra serveix la fe de puresa de sang que es va fer el 1753 a favor d’un jove estudiant, Esteve Codina i Puig, d’Olot, segons la qual, després d’explicitar els seus ascendents, tant per via paterna com materna, es concloïa que “jamás hemos entendido, ni ohido a dezir, que el dicho Estevan Codina y Puig, sus padres y abuelos de ambas líneas, assí los que viven, como los muertos a quienes hemos conocido y tratado hayan sido descendientes de moros, moriscos, turcos, conversos, serrassenos o de otra mala y provada secta, ni penitenciados o perseguidos por el Tribunal de la Santa Inquisición”. 

 

Vèiem en l’anterior títol de familiar del Sant Ofici, la prerrogativa que aquests tenien de dur armes, un dret relicte de quan la principal de les funcions dels familiars era, precisament, la defensa dels oficials d'aquest tribunal. I ben cert que solien tenir-ne. A l’inventari post mortem del familiar d’Olot Sebastià Casadevall, del 1792, consten "un fusil, sis pistolas, un estoig ab sa beyna y bridecu de anta, una figa de posar pólvora y un pistolet o foguer" i, cinc anys més tard, en el del seu fill Tomàs Casadevall, "un fusill y una carrabina, dos pistolas grans, altres dos xicas, un pistolet, un xafarot y una espasa ab piño de plata". El condicil que Mn. Isidre Pinós i Mata, de les Preses, afegí el 1767 al seu testament, fa palès que, com a home del Sant Ofici, disposava de bones armes, que volia cedir a l’oloti Anton Morató, familiar de la Inquisició, a qui, en el moment de la mort, anirien a parar “totas las armas de qualevol espècie que sien, que jo tinch en ma casa com fora de ella, comprès la escopeta guarnida de plata me regalà lo quòndam [= difunt] Don Domingo Roldan”. Però també li cedia un altre element de distinció, la insígnia que l’identificava públicament com a home a témer, “la venera de or ab las armas del Sant Tribunal que jo acostumo usar” .

 

Els familiars del Sant Ofici eren persones aforades, cosa que vol dir que en cas de trobar-se compresos en causes civils i criminals –amb, però, diverses excepcions, sobretot si es tocaven els interessos de la monarquia– tenien l'avantatge de jugar a casa, perquè la jurisdicció del cas pertocava al mateix Tribunal de la Inquisició en lloc d'anar a la justícia ordinària. El 1719 Llorenç Quera i Martí Quera, pagesos de Talaixà i familiars de la Inquisició protestaren davant notari de les accions que contra ells executava el baró Joan de Barutell a través dels seus procuradors, que ells consideraven nul·les “per no tenir jurisdicció, per ser ells y la casa exemptas de eix for, per ser sols del for de la Santa Inquisició y acusant lo curs de las sensures y penas de dret, y per differents butllas pontifícias imposades contra los violadors y perturbadors de la jurisdicció y for del Sant Tribunal de la Inquisició” 

Com he dit, el que s’esperava de la xarxa de familiars era que fossin els ulls i les orelles del Tribunal de la Inquisició, que l'auxiliessin en les seves atribucions i que, en cas de ser-ne oficials com ara comissaris o agutzils, n'executessin les seves disposicions. Hem de suposar que alguna cosa d’aquestes van fer els familiars del Sant Ofici a la Garrotxa. En alguna ocasió consta la tramesa i recepció de cartes entre algun d’aquests familiars i els inquisidors de Barcelona, feta amb totes les prevencions del cas. El 1764 fou lliurat a les Preses, amb fe notarial, un sobre tancat “dimanado de dicho santo tribunal y sellado con los dos sellos mayor y menor de aquél” destinat als familiars d’aquesta població. I, a la inversa, el 1767 es va aixecar també acta notarial del lliurament a l’estafeta de correu d’Olot, per part d’Antoni Morató, familiar i tinent d’agutzil de la Inquisició, de “tres cartas en pliego de cubierta dirigidas la una al Tribunal del Santo Officio de Cataluña en Barcelona y las otras dos a Don Juan Antonio Almonacid secretario del secreto del Santo Tribunal de la Inquisición en Barcelona (...), cerradas las dos con lacre y la otra con oblea, todas selladas”.

No sembla, però, que l’activitat d’aquests homes de la Inquisició a la Garrotxa fos especialment frenètica, sinó ben al contrari. Segons l’inventari dels processos inquisitorials del Tribunal del Sant Ofici de Barcelona (Juan Blázquez Miguel, “Catálogo de los procesos inquisitoriales del Tribunal del Santo Oficio de Barcelona”, Espacio, Tiempo y Forma, sèrie IV, Hist. Moderna, v. 3, 1990, p. 11-158), al llarg del segle XVIII hi hauria hagut vuit processos contra gent de la Garrotxa: un cas de bigàmia a Olot (1766), un de demanda de relacions sexuals per part d’un confessor a una confessanda a Besalú (1744), tres de renecs de caràcter herètic, dels quals dos a Olot (1739 i 1792) i un a Besalú (1737) i tres per superstició, dos dels quals a Sant Joan les Fonts (tots dos el 1736) i el tercer a Bassegoda (1734). En un altre ordre de coses, el 1774 hi havia a Olot un dels nouvinguts d’origen occità que introduïren a la vila els telers mecànics de gènere de punt, que, ai las, era calvinista. Però no li passà res, perquè essent considerat “heretge espontani” i no pas intencionat, va ser batejat a l’església de Sant Esteve de la vila, això sí, “havent precehit la disposició del Sant Tribunal de la Inquisició”, segons es féu constar en el llibre de baptismes de la parròquia.

Amb, doncs, poca feina, unes certes prerrogatives (inclosa l'exempció de la contribució cadastral del personal) i un toc de prestigi social, el càrrec de familiar del Sant Ofici anà a parar generalment a mans de famílies benestants. El 1748 consten a la Catalunya no barcelonesa un total de 141 familiars del Sant Ofici, als que caldria sumar-hi els de Barcelona. En el “cens de Floridablanca”, de 1787, s’hi adequà un apartat perquè cada població hi indiqués el nombre de “dependientes de Inquisición” que tenien, una fórmula no exempta d’ambiguïtat. Si mirem les poblacions que actualment conformen la Garrotxa, a Olot van dir que n’hi havia 7, altres 2 a Sant Iscle de Colltort i a Sant Esteve d’en Bas, i un a cada una de les poblacions de Sant Feliu de Pallerols i de Santa Pau. Queda el dubte de saber si els ajuntaments dels pobles entengueren l’apartat de la mateixa manera, perquè sobta, per exemple, que no se n’indiqui cap a Besalú.

 

Al final dono una llista dels que, durant el segle XVIII, van tenir aquests càrrecs de comissaris o de familiars a la Garrotxa, que no és ni molt menys completa (en especial en la part de la comarca, on manquen algunes poblacions rellevants), ja que està confeccionada a partir de dades ocasionals. Pel seu nombre de veïns, Olot podia arribar a tenir fins a sis familiars i s'assegurava la presència d'altres familiars en els pobles de la comarca, amb un ull posat a la frontera amb França, lloc d'entrada de mercaderies, però també d'idees. Al final dono una llista dels que, durant el segle XVIII, van tenir aquest càrrec a la Garrotxa, que no és ni molt menys completa (en especial en la part de la comarca, on manquen algunes poblacions rellevants), ja que està confeccionada a partir de dades ocasionals. A Olot predominaven entre els familiars del Tribunal els botiguers i negociants, i a la comarca els pagesos rics. Entre els posseïdors d'aquest càrrec era normal trobar-hi relacions de família, com podem veure a Olot en les famílies Casadevall, Florensa i Morató. Alguns d'ells foren familiars del Sant Ofici amb càrrec de comissari o de tinent d'agutzil. Ser familiar de la Inquisició no era vitalici, sinó que depenia de la voluntat del Tribunal, que podia retirar-lo, com de fet va practicar el 1778 amb Miquel Ferrussola, segons es comunicà a l’any següent a l’Ajuntament d’Olot perquè no se’l reconegués com a tal, sense donar-ne cap mena d’explicació.

Potser allò que he dit del toc de prestigi social caldria matisar-ho, perquè si bé al llarg del segle XVIII la Inquisició no havia perdut el seu caràcter intromissiu i coercitiu, la societat sí que havia evolucionat i sembla que la Inquisició era vista amb molt menys respecte del que el seu sol nom havia d’imposar. Al juliol de 1762 Josep Morlà i Santigosa, el batlle de Sant Esteve d’en Bas (que representava la justícia ordinària), juntament amb els dos regidors de la població, van embargar la collita d’un dels camps d’Esteve Coromina, familiar del Sant Ofici, perquè aquest es negava a fer efectiva la seva part en el repartiment d’una contribució que creia no haver de satisfer. Coromina va acudir al Tribunal del Sant Ofici de Barcelona dient que això era contrari a les seves prerrogatives. El tribunal va manar al batlle de Sant Esteve que li retornés la collita en qüestió, però aquest no en va fer cap mena de cas. Com que la cosa s’allargava, Coromina tornà a acudir al Tribunal de la Inquisició i aquest, al novembre, comminà al batlle de Sant Esteve de’n Bas que se li retornés el blat retingut “sin mora ni tardanza alguna, en pena de veinte y cinco libras de vuestros proprios bienes”, ja que si no, “procederemos contra vos y demás que menester fuere”. El batlle, que havia acudit a l’autoritat civil del marquès de la Mina, capità general de Catalunya, s’excusà dient que sí que volia tornar el blat a Coromina, però que era aquest qui no el volia acceptar per certes condicions. Però el que resulta remarcable de tot aquest plet és el testimonial que Coromina va fer prendre a dos treballadors de Sant Esteve, segons els quals, coincidint a primers de desembre a l’hostal amb el batlle, sentiren de manera ben clara que aquest havia comentat amb veu alta que ell i els regidors no es tenien per subjectes al tribunal de la Inquisició (“que no estavan subjectes al tribunal“), i, sobretot, li oiren dir que “li avian intimat las lletras de la Inquisició y que per ser de la Inquisició no se·n mourian y que se·n trufava”. Trufar-se’n, és a dir, burlar-se de la Inquisició. Començaven a ser uns altres temps. Segur que aquest testimonial de to despectiu fou immediatament remès per Coromina a Barcelona. Al gener el plet encara cuejava, tot i que el batlle, si bé persistia a tirar endavant el cobrament de la contribució que Coromina no volia pagar, es conformava a retornar la collita embargada, raonant-ho ara, amb to prudent, “para obedecer y obtemperar, como assí siempre el respondiente [el batlle de Sant Esteve d’en Bas] lo ha hecho y dezea hazer, los mandatos del Santo Tribunal”. No estava de més deixar-ho clar, per si de cas.

 

Annex: FAMILIARS DEL TRIBUNAL DEL SANT OFICI A LA GARROTXA AL SEGLE XVIII

A Olot:

Josep Brugats i Morató, pagès, del Mas Morató. Va rebre el títol de familiar el 1755.

Miquel Casabó, blanquer i negociant. Va rebre el títol de familiar el 1755.

Sebastià Casadevall i Figuerola, adroguer.

Tomàs Casadevall, Figuerola i Güell, adroguer, fill de Sebastià Casadevall, amb títol rebut el 1790.

Francesc Constans, prevere, domer de Sant Esteve d’Olot. Mort el 1778.

Josep Cors i Caralt, comerciant, cunyat del també familiar Josep Florensa.

Josep Bassols, sogre de Tomàs Casadevall, també familiar.

Josep Ferrussola i Hostench, negociant.

Miquel Ferrussola. El 1778 la Inquisició li retirà el títol de familiar.

Pere Màrtir Florensa, adroguer.

Josep Florensa i Fontanella, adroguer, fill de Pere Màrtir Florensa.

Esteve Germà, prevere, beneficiat de Sant Esteve d’Olot, mort el 1747.

Jacint Germà, argenter i negociant.

Antoni Morató i Ribot, tinent agutzil major del Sant Ofici.

Josep Morató i Bolós, prevere, comissari del Sant Ofici, fill d'Antoni Morató. Féu carrera dins del tribunal, i passà a Madrid.

Miquel Morató i Bolós, també fill del familiar Antoni Morató.

Francesc Roca i Codina, notari apostòlic i negociant.

Ramon Serra i Ginesta, comerciant, tinent d'agutzil del Sant Ofici.

Joan Vayreda i Carrer, del Mas Reixach, negociant.

Alguns dels familiars del Sant Ofici en d'altres poblacions de la Garrotxa:

Besalú: Jaume Ferrer Adroher i de Traver, ciutadà honrat de Barcelona; Pau Martell, prevere, beneficiat de Sant Vicenç de Besalú.

Montagut: Sebastià Oliveres, pagès.

Les Preses: Isidre Matas, prevere, comissari; Isidre Pinós i Mata, prevere, comissari.

Riudaura: Joan Massià i Bagó, pagès.

El Sallent: Josep Manter i Torruella. 

Sant Esteve d’en Bas: Josep Calm i Angelats, pagès, i Esteve Calm, que van rebre el títol de familiar de Sant Ofici el 1755; Esteve Albert, pagès; Esteve Coromina i Torra, pagès.

Sant Feliu de Pallerols: Ignasi Sala. A la parròquia dels sants Iscle i Victòria: Estanislau Campderrich, pagès.

Sant Joan les Fonts: Josep Esparch; Narcís Esparch, fill de l’anterior, que el va proposar per familiar el 1766.

Sant Miquel de la Cot: Francesc Viñas i Torrent, pagès.

Sant Pere Espuig: Pere Riba, pagès.

Segueró: Ramon Falgàs, pagès; Felicià Noguer i Arrufat. 

Talaixà: Llorenç Quera, pagès, i el seu fill Martí Quera.

 

                                            Revisat: 16 de novembre de 2020.

---