divendres, 14 de desembre de 2012

El retaule de Sant Joan les Fonts, de Jaume Diví i Jaume Escarpanter (1753)


(Procedència de la foto: M. Soler, El monestir benedictí de Sant Joan les Fonts, p.19)
Els retaules de les esglésies servien per solemnitzar arquitectònicament els altars i exalçar els misteris o els sants als que es dedicaven, tot il·lustrant als devots sobre aquestes misteris i les vides dels sants. De l’època del barroc, déu n’hi do de retaules que es van arribar a fer a la Garrotxa, ja fossin per als altars principals de les esglésies o per a les seves capelles laterals, en part en coincidència amb les moltes reformes i ampliacions que en aquell temps es feren en les nostres esglésies. Alguns d’aquests retaules han merescut atenció i se n’han divulgat detalls sobre els seus autors, i dades de la seva construcció i posterior daurada.

No és aquest el cas del retaule major de l’església parroquial de Sant Joan les Fonts (la monacal romànica, perquè l’actual es va alçar en un altre indret en els anys 1891-1918), destruït l’estiu de 1936 i del que només se’n fa memòria de forma escadussera i sense dir-ne l'autoria, a l’hora de remarcar les bondats turístiques de l’església i de la seva població i entorn. L’església de Sant Joan les Fonts havia estat enriquida amb diversos retaules en el transcurs del segle XVI, algunes peces dels quals es troben avui en dia al Museu d’Art de Girona. Entre ells, el de l’altar major, dedicat a Sant Esteve (titular de l’església d’ençà de la consagració de l'església primitiva al segle X). A l’església hi havia un altre retaule, dedicat a Sant Joan, fet a principis del segle XVII per Gabriel Mon, que al 1636 fou objecte -en part- de pintura i daurada per Jaume Vilanova, segons les dades que fa tremps va donar a conèixer Carme Sala i Giralt. I el 1731 s'hi havia fet un altar nou dedicat a Sant Isidre.

Arribats a mitjans del segle XVIII, els responsables de l’església s’animaren a encarregar un nou retaule major que unís les dues advocacions de Sant Esteve i de Sant Joan i que ocupés tot l'absis central darrera de l’altar major. En un article publicat el 1928, Francesc Caula deia que el retaule major d'aquesta església era de 1774, sense dir-nos-en ni detalls ni referència. El fet, però, és que existeix el contracte signat el 1753, pel qual els obrers de la parròquia encarregaren als artistes olotins Jaume Diví i Jaume Escarpanter la construcció del retaule, fent-los en el mateix dia un primer pagament. Era rector de Sant Joan les Fonts Mn. Ignasi Fluvià, i obrers Josep Esparch i Jordi Castañer. L’any abans s’havia enderrocat l’absis de la dreta de l’església per construir-hi la sagristia; eren, per tant, temps de reformes. El contracte anomena a Diví architector i a Escarpanter esculptor. D’escultors (d’imatges de fusta, no de pedra; ells venien de família de fusters) ho eren tots dos i aquesta distinció, feta a l’hora del contracte, potser voldria dir que Diví s’ocuparia de la construcció general del retaule, al que Escarpanter posaria les imatges. El retaule estava dedicat als sants Esteve i Joan Baptista, si bé la fornícula central l’ocuparia el primer.

Els pactes contractuals del 23 de març de 1753 no són massa detallistes a l’hora de fixar-se en la part artística del retaule. Deixen clar que existia una planta o croquis de com havia de ser el retaule (de la que no se’ns en diu l’autoria) i que, de comú acord entre les dues parts, quedava a mans del doctor en drets d’Olot Josep Vila i Cols, segurament per a preservar-la de possibles modificacions que s’hi volguessin fer de manera unilateral. Un cop establert això, els detalls compositius que apareixen en el contracte es redueixen a dir que l’altar hauria de ser com el de l’església de la Mare de Déu del Tura d’Olot, a donar unes instruccions sobre el sagrari i una cornisa, i a deixar clar que la imatge de Sant Jordi que hi havia d’anar s’havia de representar a cavall, no fos cas que aquest darrer detall, d’una certa complexitat artística, l’escultor se’l volgués estalviar.

Segons, doncs, aquesta part del contracte, Jaume Diví i Jaume Escarpanter es comprometeren a “fer y treballar lo retaula major de la dita parroquial iglésia de Sant Joan las Fonts, conformes y a thenor de la planta se ha fet, la qual de comú concentiment de las dos parts queda en mà y poder del magnífich doctor en drets Joseph Vila y Cols en la present vila de Olot populat, fent la mesa a thenor de la que se troba en lo altar major de la iglésia de Nre. Sra. de Altura de la present vila de Olot, lo secrari [= sagrari] gran treballantlo de dins de talla ben feta, de mig relleu ab sa cornisa, amb un trono corresponent, ab dos àngels que tingan la custòdia, y que en las pilastras que passan al costat de la pastera principal, hi hage de passar la cornisa com si passàs dins la pastera, y que las figuras o imatges hagen de ser las matexas que són en la dita planta que queda en mà y poder de dit Sor. Dr Joseph Vila y Cols ab lo benentès que Sant Jordi deu anar a cavall”. Les escasses fotografies que ens han pervingut d’aquest retaule mostren, en efecte, la figura d’un sant a cavall en la part superior de la banda de l’esquerra, però en canvi no ho posen fàcil per a deixar identificar la resta dels sants que hi figuraven, ja que només s’hi reconeix amb seguretat el Sant Esteve de la fornícula central i el Sant Ramon Nonat, amb la seva custòdia que l’identifica, a la dreta. No em consta que sigui habitual la presència d’un Sant Jordi a cavall en els retaules barrocs de la Garrotxa, i tal volta fos per raó que un dels obrers de la parròquia el tenia com al seu sant patró de nom i vés a saber si havia contribuït com a particular a les despeses del retaule. En canvi, la devoció a Sant Ramon Nonat era força estesa: a Olot, el 1772 es col·locà la seva imatge en un costat del retaule de les ànimes del temple de Sant Esteve i Ramon Amadeu en féu una altra per a l'església de la Mare de Déu del Tura.

El cost de l'obra del retaule, al que s'havien avingut els dos artistes, era de 850 lliures barcelonines, de les quals Diví i Escarpanter en cobraven 150 en el mateix moment de fer el contracte, 350 les cobrarien el dia que s’acabés de posar la segona andana, i les 350 restants un cop acabat el retaule. Abans de cobrar la darrera part, però, l’obra hauria de passar per l’opinió de dos oficials o entesos en la matèria, “a fi de que miren y regonegan tant las imatges com lo demés del retaula”, per si s'advertís alguna cosa que no s’hagués fet bé. La compra de la fusta i de tot allò necessari per a fer el retaule i el muntatge a l’església serien cosa dels dos artistes, mentre que l’Obra de l’església assumiria el preu de portar el retaule des d’Olot fins a Sant Joan, en el benentès que si en el camí s’hi fes algun desperfecte, els artistes ho refarien de franc. El cost de la visura del retaule per part de dos experts aniria a mitges, amb el compromís dels autors de solucionar sense cap sobrecost les possibles imperfeccions que s'hi poguessin trobar.
(Foto: Mn. Gelabert, Guia il·lustrada d'Olot...,p.150)
 
Els dos artistes als que s’encarregà el retaule eren cunyats, ja que Diví estava casat amb una germana d’Escarpanter. Jaume Escarpanter i Tubau pertanyia a una família d’escultors originaris de Girona, d’on era el pare, Francesc Escarpanter. Ell, però, va néixer a Olot (1728?), on s’havia traslladat el pare i d’on era la mare, Maria Anna Tubau. Del pare se’n saben treballs artístics fets a Olot i a la comarca entre 1712 i 1738. Després deixà Olot i acabà establint-se a Girona, on morí el 1753. Quatre dels seus fills foren escultors, entre els quals Jaume, que no és precisament l’artista més conegut. El primer dels quatre germans artistes fou Francesc Escarpanter i Tubau, nascut a Olot el 1709, del qual, però no tinc notícia de cap actuació a la nostra comarca, ja que en va marxar aviat per establir-se a Serós (al Segrià), on es casà amb Maria Antònia Palma. Més conegut és el segon, Andreu, nascut a Olot el 1711 i casat el 1738 amb Maria Verntallat, d’Olot, població en la que residiren al menys fins a 1761, deixant diversos treballs a Besalú, Santa Llúcia de Puigmal, Sant Feliu de Pallerols i al santuari de la Mare de Déu del Collell. Ve després el tercer dels germans artistes, el nostre Jaume Escarpanter i Tubau, el del retaule de Sant Joan les Fonts. Però ja he dit que d’ell en tenim poques dades, ja que, a part d’aquest retaule, només tinc notícia de ser obra seva el retaule de la capella de la Verge del Patrocini de l’església parroquial de Fontcuberta, del 1763, quan ja vivia al Pont Major de Girona. També s'establí al Pont Major el petit dels quatre germans, Antoni, i no sé de cap intervenció seva a la nostra comarca o als seus entorns. Cal esmentar encara una tercera generació d’artistes Escarpanter establerts a Olot. Es tracta de Francesc Escarpanter i Palma, fill del germà gran Francesc quan ja vivia a Serós. El 1754 era a Olot, on es casà amb Quitèria Rovira i Igosa. En els anys 1760 i 1762 treballà a la nova església de Sant Esteve. També vingué a Olot, segurament de forma momentània, un germà seu, Antoni Escarpanter i Palma, jove escultor, que es casà amb una germana de la seva cunyada, Maria Anna Rovira i Igosa.

Jaume Diví i Pera és força més conegut. Havia nascut a Girona el 1717. Era fill d’un altre Jaume Diví, fuster de professió, i d’Isabel Pera. El 1743 es va casar amb Ignàsia Escarpanter, filla de Francesc Escarpanter i germana dels anteriors. Cap a 1748 ja els trobem establerts a Olot, on el 1755 van comprar una casa que havia estat de Miquel Germà, a la cantonada entre els carrers de Bonaire i el carrer transversal que va del carrer Major a la placeta Campdenmàs. Dels seus fills, el gran, Ildefons Diví, fou també fuster i escultor, i un altre fill, Pere Diví, fou daurador d’Olot. El 1795 tant Jaume com el seu fill Ildefons s’havien traslladat a Reus, sense propòsit de retorn, perquè en aquell any es vengueren la casa familiar d’Olot al paraire Antoni Pujadas. Sense deixar de fer feines pròpies de fuster, com a escultor Jaume Diví intervingué, en els anys de la seva estada a Olot, en diverses obres artístiques (ja fos construint-les, refent-les o millorant-les) a la capella dels Dolors d’Olot (1750), a Sant Feliu de Pallerols (1751-1752), a Sant Joan les Fonts (1753), a la nova església de Sant Esteve d’Olot (a partir de 1754 i fins a la seva inauguració el 1763), al Santuari del Arcs (1762), altra vegada a Sant Feliu de Pallerols (1768), a Camprodon (1769), a Bàscara (abans de 1771) i a Sant Privat (1774). Al seu fill Ildefons es degué el nou retaule de l’església del Tura dissenyat per Panyó (1790) i un retaule a Begudà (1793).

El 21 de juliol de 1936 el Dr. Joaquim Danés, d’Olot, va deixar anotat al seu dietari que “en aquesta mateixa nit, a Sant Joan les Fonts cremen l’església parroquial (antiga col·legiata)” i que n’havien matat el rector. La major part de l’arxiu parroquial i dels altars de l’església sucumbiren a les flames, perdent-se per sempre més el retaule major, obra barroca de Jaume Diví i de Jaume Escarpanter, segons l’encàrrec de 1753.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada