dijous, 22 de novembre de 2012

28. Els homes de la Inquisició a la Garrotxa al segle XVIII

Escut de la Inquisició
Tot regirant papers vells de caràcter local, fa un cert estremiment topar-se, enmig de la monotonia formal dels instruments arxivístics, un text encapçalat per un contundent “Nos los inquisidores contra la herética pravedad y apostasía en el Principado de Cathaluña, sus condados y distrito y las valles de Aran y Andorra...”. I és que, si per una banda, aquesta institució es va mantenir fins a l’entrada del segle XIX, per altra part la Inquisició disposava d’una xarxa de cooperadors locals, els anomenats familiars del Sant Ofici, que, en el nostre cas, n’assegurava la seva permanent presència a la Garrotxa i, en conseqüència, la seva episòdica aparició en la documentació local.

S’han conservat alguns dels títols de nomenament de familiars del Sant Ofici atorgats durant el segle XVIII a gent de la nostra comarca, en els que es descriuen de manera succinta les seves funcions i atribucions. Podem prendre el de Miquel Casabó, de 1755. Comença donant raó del càrrec: “Por quanto por las cosas que se offrecen del Santo Officio de la Inquisición en la villa de Olot del obispado de Gerona conviene que el Santo Officio y Nos [es refereix als inquisidors] tengamos personas a quien las cometer y encomendar”. Després ve la part de nomenament: “Confiando de vos, Miguel Casabó, vezino de dicha villa, por concurrir en vos y en Petronila Vila y Dou vuestra muger, las partes de limpieza necessarias y por ser como sois persona de toda confiança y en quien concurren las calidades que se requieren con toda la solicitud y secreto (…), vos nombramos y creamos por Familiar deste Santo Officio”. I acaba recordant a les autoritats locals, que el familiar havia de gaudir, a partir de llavors, de les exempcions, privilegis i llibertats concedides a aquests auxiliars de la Inquisició i l’autorització “para que podays traher y traygays armas assi offensivas como defensivas, de día y de noche, pública o secretamente, por qualesquier partes y lugares de todo el dicho nuestro distrito".

Això de "las partes de limpieza" que diu el títol, es refereix al document de puresa de sang (en castellà, de “limpieza de sangre”) que en l’Antic Règim s’exigia, no només per accedir a aquest càrrec, sinó per moltes altres coses, com ara per graduar-se en estudis superiors, per fer de mestre o per exercir determinats oficis. No correspon a cap familiar de la Inquisició, però com a mostra serveix la fe de puresa de sang que es va fer el 1753 a favor d’un jove estudiant, Esteve Codina i Puig, d’Olot, segons la qual, després d’explicitar els seus ascendents, tant per via paterna com materna, es concloïa que “jamás hemos entendido, ni ohido a dezir, que el dicho Estevan Codina y Puig, sus padres y abuelos de ambas líneas, assí los que viven, como los muertos a quienes hemos conocido y tratado hayan sido descendientes de moros, moriscos, turcos, conversos, serrassenos o de otra mala y provada secta, ni penitenciados o perseguidos por el Tribunal de la Santa Inquisición”. 
 
Vèiem en l’anterior títol de familiar del Sant Ofici, la prerrogativa que aquests tenien de dur armes, un dret relicte de quan la principal de les funcions dels familiars era, precisament, la defensa dels oficials d'aquest tribunal. I ben cert que solien tenir-ne. A l’inventari post mortem del familiar d’Olot Sebastià Casadevall, del 1792, consten "un fusil, sis pistolas, un estoig ab sa beyna y bridecu de anta, una figa de posar pólvora y un pistolet o foguer" i, cinc anys més tard, en el del seu fill Tomàs Casadevall, "un fusill y una carrabina, dos pistolas grans, altres dos xicas, un pistolet, un xafarot y una espasa ab piño de plata". El condicil que Mn. Isidre Pinós i Mata, de les Preses, afegí el 1767 al seu testament, fa palès que, com a home del Sant Ofici, disposava de bones armes, que volia cedir a l’oloti Anton Morató, familiar de la Inquisició, a qui, en el moment de la mort, anirien a parar “totas las armas de qualevol espècie que sien, que jo tinch en ma casa com fora de ella, comprès la escopeta guarnida de plata me regalà lo quòndam [= difunt] Don Domingo Roldan”. Però també li cedia un altre element de distinció, la insígnia que l’identificava públicament com a home a témer, “la venera de or ab las armas del Sant Tribunal que jo acostumo usar.
 
Els familiars del Sant Ofici eren persones aforades, cosa que vol dir que en cas de trobar-se compresos en causes civils i criminals –amb, però, diverses excepcions, sobretot si es tocaven els interessos de la monarquia– tenien l'avantatge de jugar a casa, perquè la jurisdicció del cas pertocava al mateix Tribunal de la Inquisició en lloc d'anar a la justícia ordinària. El 1719 Llorenç Quera i Martí Quera, pagesos de Talaixà i familiars de la Inquisició protestaren davant notari de les accions que contra ells executava el baró Joan de Barutell a través dels seus procuradors, que ells consideraven nul·les “per no tenir jurisdicció, per ser ells y la casa exemptas de eix for, per ser sols del for de la Santa Inquisició y acusant lo curs de las sensures y penas de dret, y per differents butllas pontifícias imposades contra los violadors y perturbadors de la jurisdicció y for del Sant Tribunal de la Inquisició” 

Com he dit, el que s’esperava de la xarxa de familiars era que fossin els ulls i les orelles del Tribunal de la Inquisició, que l'auxiliessin en les seves atribucions i que, en cas de ser-ne oficials com ara comissaris o agutzils, n'executessin les seves disposicions. Hem de suposar que alguna cosa d’aquestes van fer els familiars del Sant Ofici a la Garrotxa. En alguna ocasió consta la tramesa i recepció de cartes entre algun d’aquests familiars i els inquisidors de Barcelona, feta amb totes les prevencions del cas. El 1764 fou lliurat a les Preses, amb fe notarial, un sobre tancat “dimanado de dicho santo tribunal y sellado con los dos sellos mayor y menor de aquél” destinat als familiars d’aquesta població. I, a la inversa, el 1767 es va aixecar també acta notarial del lliurament a l’estafeta de correu d’Olot, per part d’Antoni Morató, familiar i tinent d’agutzil de la Inquisició, de “tres cartas en pliego de cubierta dirigidas la una al Tribunal del Santo Officio de Cataluña en Barcelona y las otras dos a Don Juan Antonio Almonacid secretario del secreto del Santo Tribunal de la Inquisición en Barcelona (...), cerradas las dos con lacre y la otra con oblea, todas selladas”.

No sembla, però, que l’activitat d’aquests homes de la Inquisició a la Garrotxa fos especialment frenètica, sinó ben al contrari. Segons l’inventari dels processos inquisitorials del Tribunal del Sant Ofici de Barcelona (Juan Blázquez Miguel, “Catálogo de los procesos inquisitoriales del Tribunal del Santo Oficio de Barcelona”, Espacio, Tiempo y Forma, sèrie IV, Hist. Moderna, v. 3, 1990, p. 11-158), al llarg del segle XVIII hi hauria hagut vuit processos contra gent de la Garrotxa: un cas de bigàmia a Olot (1766), un de demanda de relacions sexuals per part d’un confessor a una confessanda a Besalú (1744), tres de renecs de caràcter herètic, dels quals dos a Olot (1739 i 1792) i un a Besalú (1737) i tres per superstició, dos dels quals a Sant Joan les Fonts (tots dos el 1736) i el tercer a Bassegoda (1734). En un altre ordre de coses, el 1774 hi havia a Olot un dels nouvinguts d’origen occità que introduïren a la vila els telers mecànics de gènere de punt, que, ai las, era calvinista. Però no li passà res, perquè essent considerat “heretge espontani” i no pas intencionat, va ser batejat a l’església de Sant Esteve de la vila, això sí, “havent precehit la disposició del Sant Tribunal de la Inquisició”, segons es féu constar en el llibre de baptismes de la parròquia.

Amb, doncs, poca feina, unes certes prerrogatives (inclosa l'exempció de la contribució cadastral del personal) i un toc de prestigi social, el càrrec de familiar del Sant Ofici anà a parar generalment a mans de famílies benestants. El 1748 consten a la Catalunya no barcelonesa un total de 141 familiars del Sant Ofici, als que caldria sumar-hi els de Barcelona. En el “cens de Floridablanca”, de 1787, s’hi adequà un apartat perquè cada població hi indiqués el nombre de “dependientes de Inquisición” que tenien, una fórmula no exempta d’ambiguïtat. Si mirem les poblacions que actualment conformen la Garrotxa, a Olot van dir que n’hi havia 7, altres 2 a Sant Iscle de Colltort i a Sant Esteve d’en Bas, i un a cada una de les poblacions de Sant Feliu de Pallerols i de Santa Pau. Queda el dubte de saber si els ajuntaments dels pobles entengueren l’apartat de la mateixa manera, perquè sobta, per exemple, que no se n’indiqui cap a Besalú.
 
Al final dono una llista dels que, durant el segle XVIII, van tenir aquests càrrecs de comissaris o de familiars a la Garrotxa, que no és ni molt menys completa (en especial en la part de la comarca, on manquen algunes poblacions rellevants), ja que està confeccionada a partir de dades ocasionals. Pel seu nombre de veïns, Olot podia arribar a tenir fins a sis familiars i s'assegurava la presència d'altres familiars en els pobles de la comarca, amb un ull posat a la frontera amb França, lloc d'entrada de mercaderies, però també d'idees. Al final dono una llista dels que, durant el segle XVIII, van tenir aquest càrrec a la Garrotxa, que no és ni molt menys completa (en especial en la part de la comarca, on manquen algunes poblacions rellevants), ja que està confeccionada a partir de dades ocasionals. A Olot predominaven entre els familiars del Tribunal els botiguers i negociants, i a la comarca els pagesos rics. Entre els posseïdors d'aquest càrrec era normal trobar-hi relacions de família, com podem veure a Olot en les famílies Casadevall, Florensa i Morató. Alguns d'ells foren familiars del Sant Ofici amb càrrec de comissari o de tinent d'agutzil. Ser familiar de la Inquisició no era vitalici, sinó que depenia de la voluntat del Tribunal, que podia retirar-lo, com de fet va practicar el 1778 amb Miquel Ferrussola, segons es comunicà a l’any següent a l’Ajuntament d’Olot perquè no se’l reconegués com a tal, sense donar-ne cap mena d’explicació.

Potser allò que he dit del toc de prestigi social caldria matisar-ho, perquè si bé al llarg del segle XVIII la Inquisició no havia perdut el seu caràcter intromissiu i coercitiu, la societat sí que havia evolucionat i sembla que la Inquisició era vista amb molt menys respecte del que el seu sol nom havia d’imposar. Al juliol de 1762 Josep Morlà i Santigosa, el batlle de Sant Esteve d’en Bas (que representava la justícia ordinària), juntament amb els dos regidors de la població, van embargar la collita d’un dels camps d’Esteve Coromina, familiar del Sant Ofici, perquè aquest es negava a fer efectiva la seva part en el repartiment d’una contribució que creia no haver de satisfer. Coromina va acudir al Tribunal del Sant Ofici de Barcelona dient que això era contrari a les seves prerrogatives. El tribunal va manar al batlle de Sant Esteve que li retornés la collita en qüestió, però aquest no en va fer cap mena de cas. Com que la cosa s’allargava, Coromina tornà a acudir al Tribunal de la Inquisició i aquest, al novembre, comminà al batlle de Sant Esteve de’n Bas que se li retornés el blat retingut “sin mora ni tardanza alguna, en pena de veinte y cinco libras de vuestros proprios bienes”, ja que si no, “procederemos contra vos y demás que menester fuere. El batlle, que havia acudit a l’autoritat civil del marquès de la Mina, capità general de Catalunya, s’excusà dient que sí que volia tornar el blat a Coromina, però que era aquest qui no el volia acceptar per certes condicions. Però el que resulta remarcable de tot aquest plet és el testimonial que Coromina va fer prendre a dos treballadors de Sant Esteve, segons els quals, coincidint a primers de desembre a l’hostal amb el batlle, sentiren de manera ben clara que aquest havia comentat amb veu alta que ell i els regidors no es tenien per subjectes al tribunal de la Inquisició (“que no estavan subjectes al tribunal“), i, sobretot, li oiren dir que “li avian intimat las lletras de la Inquisició y que per ser de la Inquisició no se·n mourian y que se·n trufava. Trufar-se’n, és a dir, burlar-se de la Inquisició. Començaven a ser uns altres temps. Segur que aquest testimonial de to despectiu fou immediatament remès per Coromina a Barcelona. Al gener el plet encara cuejava, tot i que el batlle, si bé persistia a tirar endavant el cobrament de la contribució que Coromina no volia pagar, es conformava a retornar la collita embargada, raonant-ho ara, amb to prudent, “para obedecer y obtemperar, como assí siempre el respondiente [el batlle de Sant Esteve d’en Bas] lo ha hecho y dezea hazer, los mandatos del Santo Tribunal. No estava de més deixar-ho clar, per si de cas.
 

Annex: FAMILIARS DEL TRIBUNAL DEL SANT OFICI A LA GARROTXA AL SEGLE XVIII

A Olot:

Josep Brugats i Morató, pagès, del Mas Morató. Va rebre el títol de familiar el 1755.

Miquel Casabó, blanquer i negociant. Va rebre el títol de familiar el 1755.

Sebastià Casadevall i Figuerola, adroguer.

Tomàs Casadevall, Figuerola i Güell, adroguer, fill de Sebastià Casadevall, amb títol rebut el 1790.

Francesc Constans, prevere, domer de Sant Esteve d’Olot. Mort el 1778.

Josep Cors i Caralt, comerciant, cunyat del també familiar Josep Florensa.

Josep Bassols, sogre de Tomàs Casadevall, també familiar.

Josep Ferrussola i Hostench, negociant.

Miquel Ferrussola. El 1778 la Inquisició li retirà el títol de familiar.

Pere Màrtir Florensa, adroguer.

Josep Florensa i Fontanella, adroguer, fill de Pere Màrtir Florensa.

Esteve Germà, prevere, beneficiat de Sant Esteve d’Olot, mort el 1747.

Jacint Germà, argenter i negociant.

Antoni Morató i Ribot, tinent agutzil major del Sant Ofici.

Josep Morató i Bolós, prevere, comissari del Sant Ofici, fill d'Antoni Morató. Féu carrera dins del tribunal, i passà a Madrid.

Miquel Morató i Bolós, també fill del familiar Antoni Morató.

Francesc Roca i Codina, notari apostòlic i negociant.

Ramon Serra i Ginesta, comerciant, tinent d'agutzil del Sant Ofici.

Joan Vayreda i Carrer, del Mas Reixach, negociant.


Alguns dels familiars del Sant Ofici en d'altres poblacions de la Garrotxa:

Besalú: Jaume Ferrer Adroher i de Traver, ciutadà honrat de Barcelona; Pau Martell, prevere, beneficiat de Sant Vicenç de Besalú.

Montagut: Sebastià Oliveres, pagès.

Les Preses: Isidre Matas, prevere, comissari; Isidre Pinós i Mata, prevere, comissari.

Riudaura: Joan Massià i Bagó, pagès.

El Sallent: Josep Manter i Torruella. 

Sant Esteve d’en Bas: Josep Calm i Angelats, pagès, i Esteve Calm, que van rebre el títol de familiar de Sant Ofici el 1755; Esteve Albert, pagès; Esteve Coromina i Torra, pagès.

Sant Feliu de Pallerols: Ignasi Sala. A la parròquia dels sants Iscle i Victòria: Estanislau Campderrich, pagès.

Sant Joan les Fonts: Josep Esparch; Narcís Esparch, fill de l’anterior, que el va proposar per familiar el 1766.

Sant Miquel de la Cot: Francesc Viñas i Torrent, pagès.

Sant Pere Espuig: Pere Riba, pagès.

Segueró: Ramon Falgàs, pagès; Felicià Noguer i Arrufat. 

Talaixà: Llorenç Quera, pagès, i el seu fill Martí Quera.

 

                                            Revisat: 16 de novembre de 2020.


Cap comentari:

Publica un comentari