90. Devots i temps de devoció a Olot al segle XVIII

Mare de Déu del Roser, S. XVIII (Museu Parroquial d'Olot). Foto Olot1700

Francisco de Zamora és conegut perquè a finals del segle XVIII dedicà molt de temps a recórrer Catalunya mentre anava anotant tot allò que li cridava l’atenció dels llocs per on passava. A Olot, com recull el seu dietari, va venir-hi a finals d’agost de 1787. Doncs bé, quan a primers de febrer de 1790 –un any i mig després– era a Palamós, entre les anotacions sobre aquesta vila, fos perquè de cop li vingué a la memòria o perquè algun palamosí li ho comentà, va escriure, sense venir de res: “Nota: en Olot confiesan casi todos mensualmente”. Haig de recordar que l’Església mana als creients (és el precepte pasqual) que confessin els seus pecats almenys una vegada a l’any i, potser per això, aquest ritme mensual dels olotins en matèria de confessió degué ser considerat per Francisco de Zamora com una dada mereixedora de quedar anotada, ni que fos en unes pàgines tan fora de lloc. Podríem ara jugar a dir si els olotins del segle XVIII eren pietosos en la seva cura espiritual o si, al contrari, eren molts els pecats que cometien i la consciència els premia per mirar de fer net a temps. M’acullo al vell adagi “De internis neque Ecclesia iudicat” (les coses internes de cadascú no les jutja ni l’Església) per decantar-me per la primera opció.

De fet, confessar-se no només era prescriptiu per a obtenir el perdó dels pecats greus (mortals, en terminologia eclesiàstica), sinó també una devoció en si. Per exemple, l’obtenció de certes indulgències restava subordinada al fet de confessar-se en el moment en què es volien obtenir. I cal reconèixer que la pràctica de revisar periòdicament els danys obrats i confessar-ho a l’Església, podia coadjuvar a la bona convivència de la població. Ni que sigui una flor en un immens desert, en tenim un testimoni de 1710, quan Pere Beig, un mestre d’obres d’Olot que rondava els 76 anys, va autoritzar davant de notari que mossèn Ignasi Bosch de Platraver, el seu confessor, pogués fer públic el que li havia revelat en secret de confessió: que en l’avinentesa d’unes obres fetes en unes cases de Magí Soler i Camps, ja difunt, havia dit “que lo valor y gasto de ditas obras” havia estat “molt major del que valian”. I ara volia que això se sabés “per la major seguretat de ma consiència y salvació de la mia ànima, y perquè no vull que, per ocasió de dita mia deposició, sia fet prejudici a persona alguna".

En la cristiandat del moment, la vida pietosa es movia al voltant de dos grans eixos. Per una banda, la participació en la litúrgia, és a dir, en aquells actes que l’Església té com a inherents i oficials, que serien la missa en totes les seves formalitats i complements, i la recepció dels sagraments. Malgrat que disposem de força documentació sobre les cerimònies de l’església olotina en el segle XVIII, no entraré pas en aquest camp. En canvi sí que m’ocuparé del segon eix de la vida devota, les oracions i pràctiques privades (individuals o col·lectives) fetes pels olotins d’aquell temps a iniciativa secular, tot i que aquí, precisament pel seu caràcter privat, anem més escassos de dades, fins al punt que capbussar-se en la religiositat dels olotins del segle XVIII hagi de ser més un exercici d’intuïció a partir de pocs testimonis, que no pas d’estricta composició de dades. Deixo de banda les desviacions de la devoció particular, en les que, sota forma pietosa, s’amagaven excessos de credulitat i clares supersticions.

L'oració vocal seria el primer graó de la vida devota. A la segona meitat del segle XVIII va sortir de mans de l’impressor Joan Planas, d’Olot, un petit devocionari, “Exercici del Christià, que se deu fer cada dia, ab un breu compendi de la doctrina christiana”. No crec que s’edités a iniciativa del mateix impressor, sinó que l’hi hauria encarregat alguna persona devota, desitjosa de propagar les oracions i el model de vida cristiana que li semblava bo per a la gent del seu entorn. El llibret comprèn el repertori d’oracions a fer al llarg de les hores del dia, un compendi de la doctrina cristiana, les principals oracions del cristià, una extensa preparació per a la confessió i la manera d’ajudar missa. No és cap obra original, sinó que en reprodueix una d’anterior, del mateix títol (tot i que en l’edició olotina s’hi introdueix una breu variant) de la qual en conec una edició feta a Barcelona el 1761, i que, a la vegada, prenia capítols d’altres obretes antecedents. Les oracions procuren ser breus, a vegades a tall de jaculatòria, però el seu nombre deurien exigir haver de tenir sempre a mà el llibret, a l’espera que la seva reiteració acabés per quedar gravades en la memòria. Mentrestant calia saber de llegir, una habilitat que no era pas general, en especial entre les dones. Entre les principals oracions hi figuren el Parenostre, l’Avemaria, el Credo i les lletanies de la Mare de Déu.

A mig camí entre entre l’oració vocal i la meditació hi havia el rés del roser o rosari, una devoció molt popular, establerta al voltant de l’advocació de la Mare de Déu del Roser. A Olot, com en molts altres llocs de Catalunya, existia la Confraria del Roser, fundada el 1550, que posseïa una capella a l’església parroquial de Sant Esteve, en la que, entre els anys 1704 i 1707 es construí el gran retaule que encara ara podem contemplar. Però a Olot hi havia també una altra capella dedicada al Roser, de titularitat particular (era dels Vayreda), situada al capdamunt del Firal, un lloc que encara anomenem el Puig del Roser. I, posats a fer memòria, recordem que durant el darrer quart del segle XVI es va intentar crear una altra confraria i capella del Roser al convent del Carme, propòsit que fou desballestat per les autoritats eclesiàstiques a instàncies de la confraria de la parròquia. El rosari consisteix en la meditació de 15 moments de la vida de la Mare de Déu en relació amb Crist (anomenats misteris) mentre es resen, per a cada un d’ells, un parenostre i deu avemaries. Habitualment no es feia tot sencer, sinó que només se’n deia una tercera part, però fent de manera que el seu rés diari permetés anar-los meditant tots en dies seguits. El rosari es podia resar sol o en família, o bé de manera col·lectiva (i a vegades, cantada) en alguna església o capella.

Per al rés d'aquesta pràctica, per a no descomptar-se, s’utilitza un senzill instrument anomenat igualment “rosari”, que consisteix en una mena de collaret on es disposen, de forma diferenciada i ordenada, cinc denes de grans per a les avemaries i entremig d’elles cinc grans més per als parenostres. L’inici i fi del cercle ve marcat per un petit ramal, d’on penja una creu. A Olot, de rosaris qui més qui menys en tenia algun. En les primeres dècades del segle XVIII l’ajuntament en regalava com a premi als minyons que assistien els diumenges a l’ensenyament de la doctrina cristiana, un obsequi que va deixar-se de fer el 1721 perquè li resultava massa onerós: “Se ha resolt que de diners de la universitat [= ajuntament] se paguen los rosaris, que se han donat en premi en la doctrina christiana que se ensenya en la iglésia parochial de la present vila en tots los dias de festas. Y se ha deliberat que en avant no se donen més rosaris per premis en attenció del molt gasto és, sinó que se donen estampes”. Els rosaris es podien comprar a les botigues de roba i a les de passamaneria. Un dels que sabem que en venia en el primer quart de segle, Esteve Giralt, en tenia un munt a la venda, la majoria de catxumbo, és a dir, fets els grans a partir de la closca llenyosa de determinats fruits. Els rosaris, però, eren també objecte d’enjoiament. Miquel Cardalús oferia a la seva botiga en la segona meitat de segle “creus de fusta per rosaris” (possiblement per a qui optés per fer-se’l ell mateix) i “rosaris de tres sous y nou diners”, però també “borlas de or y plata per rosaris, de quatre pessetes y mitja quiscuna” i “borals de seda verda per rosaris de peceta”. D’aquí que en els inventaris post mortem de famílies d’un cert renom hi trobem, al llarg de tot el segle XVIII, rosaris entremig de les joies, com ara el “rosari de coral ab dos medallas y cadena de plata” de Pere Castanyer (1718), semblant al “rosari de coral ab cadena y parenostres de plata” d’Esteve Bassols i Crehuet (1753) o els “dos rosaris de coral ab sa cadena de plata de valor quatre lliuras deu sous barcelonins” de casa de Gaspar Benet i Toralles (1772), “uns rosaris ab una creu capsada de plata”, de Rosa Linayros (1791) i “uns rosaris estrallats ab un Sant Christo tot de plata”, de Josep Anglada (1801). Al mas Ventós de Sant Cristòfol les Fonts en tenien un de més sofisticat, “un rosari de llambra [= ambre] y dos brassalets també de llambra, los rosaris guarnits ab un cordó de seda groga, ab una borla de la matexa seda" (1753).

Una derivació era el denominat Rosari Perpetu, que promovia l’Orde de Predicadors, els grans propagadors del rosari. Un primer testimoni de la seva pràctica entre els olotins és un exemplar de la cèdula d’incorporació a aquesta devoció, impresa a Olot per Ramon Roca, un impressor a cavall entre el segle XVIII i el XIX. Però també s’ha conservat la cèdula d’aquesta devoció subscrita concretament per l’olotí Rafel Bassols, impresa a Girona per Narcís Oliva. Bassols va morir el 1778, cosa que ens permet de fer retrocedir el Rosari Perpetu entre els olotins a la segona meitat de segle XVIII, possiblement instada pels pares dominics de Girona. Els dos exemplars de cèdula tenen un contingut igual, si bé amb l’alteració de l’ordre en un dels seus paràgrafs. Segons les cèdules, si l’any té 8.766 hores, es tractava que un semblant nombre de devots es comprometessin de per vida a resar el rosari durant una hora determinada de l’any, fent de manera que, de forma continuada, des de la primera hora de l’any fins a la darrera, de dia i de nit, algú estigués resant el rosari, i això perpètuament. Bassols estava compromès a resar les tres parts del rosari cada 24 d’octubre, de 2 a 3 de la tarda. “Importa saber –diu la cèdula impresa– que·s pot encomanar la hora o cambiar la cèdula uns ab altres (…) y que la hora de oració se pot tenir en qualsevol lloch y de qualsevol modo, agenollat, o estant de peus, o acentat o agegut o caminant”. En correspondència, el devot quedava afavorit per una indulgència plenària (remissió de totes les penes derivades del pecat), que es podia aplicar a les ànimes del Purgatori, “confessant y combregant lo dia que·s té la hora o lo dia antes".

L'oració mental o meditació suposava un grau més elevat de devoció. Ja no es tractava d’una mera repetició d’oracions vocals, sinó d’una implicació més íntima i voluntariosa envers els misteris de la religió, sobretot al voltant del sacrifici de Crist en la creu. A l’Olot del segle XVIII cada dia es feia una estona de meditació a l’església de Sant Esteve, oberta a tots els devots que volguessin assistir-hi. No sabem qui la dirigia. En parla una senzilla enumeració d’actes de devoció que apareix en l’informe que el rector de Sant Esteve, mossèn Josep Quera, va elaborar el 1769, a favor de Joan Plana, un clergue olotí que volia ordenar-se de capellà. Diu aquest text, que el jove (“hijo de padres pobres, pero muy muy honrados”) des de petit “ha sido devoto acistiendo a las funciones pías assí de la parroquial como fuera de ella y sobre todo a la oración mental que se haze pública en dicha iglesia parroquial todos los días del año, sin dexar los exercicios que todos los viernes del anyo se hazen en la iglesia de la Venerable Congregación de la Virgen de los Dolores”. L’autor de l’informe era rector de Sant Esteve d’Olot des de 1730 i, per tant, deuria conèixer bé l’interessat des que era un marrec. Poc temps abans d’aquest informe, el 1766, mossèn Quera va haver de passar per un tràngol personal (del qual no n’he tret encara l’aigua clara) amb acusacions en contra seva, que acabaren en judici a la cúria eclesiàstica de Tarragona. Molts olotins, però, el defensaren i fins i tot es féu una recollida de signatures a favor seu al peu d’un escrit molt favorable que havien redactat els Obrers seculars de l’església de Sant Esteve, en el que, entre altres mèrits del rector, s’assenyalava que ningú no podia “negar su zelo y aplicación en la conservación de las devociones más conducentes al provecho de sus ovejas, como es la oración mental que todos los días se tiene en la parroquial, como ni tampoco su anelo y afán en introducir nuevas como la del Sagrado Corazón de Jesús y novenario y Ermandad de Almas del Purgatorio de tanto provecho y sufragio como se hace en nuestra parroquial”. Aquests textos, ultra recalcar-nos la pràctica diària de l’oració mental, ens apunten l’existència –ja coneguda– de dues noves congregacions en l’Olot d’aquell segle, la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors, del 1700, i la de les Ànimes del Purgatori, creada, efectivament, a Olot el 1732, dos anys després de l’arribada de Mn. Quera. Pel que fa a la devoció al Sagrat Cor de Jesús, s’havia començat a consolidar a Catalunya en els anys trenta d’aquell segle, a partir del Concili de Tarraconense celebrat el 1738 i correspondria, per tant, a Mn. Quera, la seva introducció a Olot.

En aquest punt haig d’obrir un parèntesi per no ometre el cas de Teresa Mir i March (Olot 1681-1764), de la que a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona se’n conserva un manuscrit de títol “Rahó del esperit y del que ha passat en lo interior de la Sra. Teresa Mir y March, natural de la vila de Olot, bisbat de Gerona...”. En ell relata, a tall de dietari, com al cap de sis mesos de fer oració mental, “en casa y en la iglésia asistint en los exercicis públichs de ella (...) li féu lo Senyor gràcia del do de oració sobrenatural o contemplació perfeta”, una situació que el dietari explicita amb tot el detall de les experiències místiques viscudes per ella a Castelló d’Empúries (1709-1712) i a Olot i en alguns pobles de la comarca (1712-1714). No m’hi estendré, perquè el text actualment es pot consultar per Internet en edició crítica i perquè ha estat objecte d’alguns estudis, si bé cap d’ells no s’ha centrat a fons en els seus vessants estrictament espirituals, que romanen encara per explorar.

En paral·lel a la devoció domèstica, existia una devoció col·lectiva, estructurada i organitzada, per la qual els seglars tenien l’oportunitat de conrear amb major amplitud els seus sentiments religiosos. Hi havia les confraries, de les que coneixem les que estaven establertes a l’església parroquial i al convent del Carme, si bé se’ns escapen les que radicarien en l’altre convent de la vila, el dels Caputxins. En general, eren confraries d’encuny medieval, en les que es juxtaposaven interessos gremials i mutuals amb expressions devotes de veneració i festeig envers el seu sant patró, en forma de solemnes oficis religiosos o processons més o menys esplendoroses. Crida l’atenció el gran nombre de processons públiques que es feien a Olot al llarg de l’any. En tinc comptabilitzades gairebé una seixantena vinculades a la Comunitat de Preveres de Sant Esteve, més una desena al convent del Carme, a les que caldria afegir les que sortien del convent dels Caputxins i les ocasionals amb motiu de rogatives, trasllat de relíquies o acció de gràcies. Algunes eren fixes, com les que es feien cada primer diumenge de mes organitzades per la Confraria del Roser i cada tercer diumenge a càrrec de la Confraria del Santíssim o de la Minerva. Especialment densos en processons eren els dies al voltant de la Setmana Santa (se’n feien unes sis o més) i de la festivitat del Corpus (durant vuit dies seguits pràcticament se’n feien cada dia). Les processons tenien sempre algú que les pagava o que havia fet de manera que se n’assegurés la seva dotació econòmica, ja fos directament o a través de les confraries, titulars de bona part d'aquestes processons.

Ara bé, sota l’influx del Concili de Trento havien nascut en el món cristià unes noves associacions religioses que buscaven la santificació personal dels seus congregants a través de la pregària, la meditació, la penitència i la pràctica sagramental, i no pas l’exaltació pública –ratllant a l’espectacle– de certes formes de religiositat. A la vegada, cada un dels dos convents promocionaven l’associacionisme organitzat en forma de terç orde, una fórmula que permetia viure l’esperit franciscà o l’esperit carmelità talment com un membre d’aquests ordes religiosos, però sense ésser-ho de dret. Un i altre terç orde són coneguts i ara no hi insisteixo.

Dins d'aquest moviment de noves associacions religioses de més interioritat, hi hem de remarcar la Congregació de l’Escola de Crist, que ha passat de forma del tot desapercebuda en la historiografia olotina. Era una congregació formada en la segona meitat del segle XVII, que conegué una àmplia difusió i influència a gran part de la Península. A Barcelona s’hi fundà el 1660. Els seus congregants solien reunir-se un cop a la setmana en una capella pròpia o cedida, on amb tota privacitat feien oració mental, examen de consciència i actes de mortificació corporal. De l’Escola de Crist establerta a Olot pràcticament només sabem que va existir i poca cosa més. El 1677, el notari públic Lluís Oliveres va fer llegar una quantitat de diners a “la Santa Escola de Christo” d’aquesta vila. Dos anys després, mossèn Bernat Mascarós, en el seu testament establí que “dexo y llego a la Santa Escola de Christo senyor nostre de la vila present, dos lliuras de sera blanca una vegada tan solament” i, semblantment, el 1712 Vicens Bosch de Platraver inclogué en les seves darreres voluntats, “dexo y llego al Oratori de la Santa Escola de Christo de la present vila una lliura de sera”. Després d’aquestes dates ve un llarg silenci documental, només trencat en dues ocasions. A mitjans del segle XVIII, un text manuscrit de descripció de la vila, quan parla de l'Hospital ens diu que "tiene su iglesia pública dedicada al apóstol Santiago, dentro d·el hay un oratorio de la Escuela de Christo", i el 1790 hi ha notícia que l’Escola de Crist d’Olot mantenia correspondència amb les escoles homònimes d’Elx i d’Oriola. En tot cas, la Congregació de Maria Santíssima dels Dolors, fundada a Olot el 1700 i que ben aviat faria construir una capella pròpia al costat de l'Hospital, possiblement produís una translació de facto de devots cap a les seves pràctiques devotes, que tenien lloc cada setmana i que resultaven situar-se força en la línia del que feien les Escoles de Crist. Dels exercicis de devoció d’aquesta nova congregació olotina dels Dolors ens en resten dos impresos, un septenari i un novenari, obra aquest darrer de Jeroni Pasqual. 

 
Els jesuïtes no tenien casa a Olot, però la seva influència era notòria en determinades famílies, algunes de les quals li havien proporcionat vocacions. És sabut que l’espiritualitat ignasiana girava al voltant dels “exercicis espirituals”, un propagador dels quals fou, precisament, l’olotí Pere Ferrussola (Olot 1705-Ferrara 1771), autor d’una de les nombroses edicions, de la qual se’n coneixen tres impressions fetes en el segle XVIII. D’aquest mètode d’exercici interior en tenim un testimoni molt interessant, el resum fet pel ja mencionat Rafel Bassols dels exercicis espirituals que féu el 1756. El nostre home s’estigué a Barcelona del 29 de maig al 2 de juny, fent vida al Seminari, allunyat de les ocupacions i negocis que tenia a Olot per a poder-se dedicar íntegrament a la vida espiritual. Aquests exercicis els hi dirigí –diu la nota– “lo Sr. Canudas”. Dedicà els tres primers dies a la meditació i a l’oració, d’acord amb el seu director, que “me·a visitat tots los dias exint de dinar y de sopar, ab un ratet de conversa espiritual cada vegada, qui me a señalat de cada visita fins la altre los ratos de oració y les meditacions que de son concell e agut de fer”. El quart dia, a la tarda, “e feta confessió general, ab la assistència de la Divina y ab la matexa assistència e plorat mas culpas y pecats y maldats comesas contra la Divina Bondat”. El darrer dia combregà i féu resum del profit d’aquells exercicis espirituals. L’home era temorenc de la justícia divina quan s’hi hagués de sotmetre en el moment de la mort, però “lo dit Sr. Director me·a dit, sobra mos desconsuelos de veure·m ab tantas maldats, y ab mos temors per la ora de la mort, que no temés y que quant lo enemich [= el diable] me faria càrrega de mas culpas y pecats, que diga jo ab la ajuda de la Divina Gràcia, me so confessat tant bé com e sabut y pugut y ab tant repentiment y llàgrimas de dolor”. Com a propòsits o fruits d’aquells dies es fixà actuar “ab més coydado en tot lo que penssaré, faré y diré”, “tenir en avant més present la ora de la mort” i “procurar en avant a tenir més presents mas maldats, infàmias y excitarme a plorarlas repetidas vegadas, però esperar sempre ab la divina bondat y misericòrdia de al bon Jesús”. El nostre bon home expressa molt bé l’espiritualitat del barroc catòlic, imbuïda del sentiment de pecat, de maldat de la naturalesa humana, però que sap que pot guanyar-se la salvació mitjançant la mortificació i la renúncia (d’aquí l’estima envers la passió de Crist, els dolors de Maria i les ànimes del Purgatori) i, sobretot, per la confiança en la misericòrdia divina.

Amb això, no és estrany que el temps de la quaresma representés un període especialment favorable a les pràctiques devotes. En paral·lel al que preveien les rúbriques eclesiàstiques per a aquest temps litúrgic, prenien protagonisme els sermons que es feien a les tardes, a l’església de Sant Esteve, per a instar els olotins a la conversió a la vista de la passió de Crist i a la preparació per al compliment del precepte pasqual, la confessió i comunió en ocasió de la Pasqua de Resurrecció. Aquesta tasca s’encomanava a un “predicador de la quaresma”, generalment un frare caputxí amb anomenada de bon orador, a qui es feia venir de fora, mentre els del convent d’Olot anaven a predicar a la comarca. La selecció d’aquest predicador es feia a instàncies de l’ajuntament, obligat a donar als olotins els beneficis espirituals que s’esperaven d’aquesta predicació. Al llarg de tot el segle XVIII els llibres municipals registren, any rere any, el cost de fer un regal al predicador de la quaresma, que podia arribar a les 10 lliures. Hi ha moments en què es pot posar nom a alguns predicadors. En les quaresmes de 1774 i 1775 fou fra Benet de Camprodon, del convent de Solsona. En el mateix moment, l’ajuntament li encomanà que també vingués a fer la quaresma següent, la de 1776, segons relata en una de les seves cartes. L’home digué estar atropellat i demanà poder-s’ho pensar, amb la garantia que si en la pròxima quaresma no predicava a Olot, no predicaria enlloc més. Però arribats a l’estiu, pogué comunicar a l’ajuntament que es trobava “perfetament bo y absolutament resolt de predicar la sobredita quaresma”. Això de reservar predicador d’un any a l’altre sembla que era el més habitual. A l’abril de 1781 l’ajuntament resolgué que per a la quaresma d’un any més tard s’escrivís “al muy reverendo P. Provincial de religiosos capuchinos, suplicándole se sirva remitir a esta villa un predicador de toda satisfacción”. El novembre de 1783 fra Sever de Barcelona, administrador provincial de l’Orde, féu avinent a l’ajuntament que per a la pròxima quaresma no podria venir aquí el P. Agustí de Rialp, però no tardà a comunicar-los que el substituiria el P. Baltasar de Taradell, que era el guardià del convent de Cervera. En els anys 1794, 1795 i 1796 el predicador fou el caputxí Miquel de Sarrià. El paper rector de l’ajuntament en aquests sermons de quaresma queda palès en l’acord municipal pres el 1781, en el que, per tal de facilitar-hi l’assistència als treballadors de les manufactures i del camp, s’ordenà que en els dies feiners aquest sermó “se predique al acabarse la luz del día, de modo que corresponda salir de aquellos a la misma hora que se saldría de la oración mental que se tiene en la misma parroquial iglesia”. Aquest canvi reaparegué de nou el 1790, amb la precisió que la prèdica comencés “a dos quartos para las siete de la noche, al modo que corresponda salir de ellos a dos quartos de las ocho".

Una devoció de tot l'any, però que prenia un especial relleu durant la quaresma, era la del viacrucis, un itinerari en el transcurs del qual es meditaven catorze moments de la Passió de Crist. El viacrucis podia fer-se amb qualsevol recorregut i inclús a l’interior dels temples. Al mas Reixach, els Vayreda hi tenien capella pròpia, que “se encontra rodada de creus de fusta per fer la professó del Via Crucis”. El 1764, el tintorer Anton Morat deixà establert en el seu testament que es dediquessin 245 lliures barceloneses per a la institució d’una “professó de la Via Crucis tots los divendres de la quaresma”, que hauria de sortir de la porta principal de Sant Esteve, “passant per devant la casa de Joan Siqués botiguer, seguint fins al cantó de la casa de la universitat [= ajuntament], passant después per lo carrer amunt que és detrás la referida iglésia”, i tornant a entrar per la porta principal. En cas de molta pluja s’hauria de fer a l’interior del temple. La dotació econòmica preveia que es pagués, a més dels capellans, “lo prebere que llegirà las estacions”, el campaner que toqués a processó i "qui portarà la creu".

Viacrucis al Montsacopa, 1911 (A. Bastardes, Les creus al vent, 1983)

Si a Olot hi havia –i encara hi ha– un viacrucis notori, era el del camí que puja a Sant Francesc. Se sap que el 1609 s’havia instal·lat una capella dedicada a Sant Francesc al cim del Montsacopa, i ben aviat (1615) hi ha referències que a aquest lloc també li deien Monticalvari, fent patent que els devots olotins l’havien convertit en una mena de Gòlgota o Calvari, la muntanya de Jerusalem on Jesús havia estat crucificat. L’ús religiós del Montsacopa es veié afavorit a partir de 1627 per l’existència a Olot d’un convent de religiosos caputxins. A mitjans del segle XVIII el terç orde caputxí construí al Montsacopa un petit oratori per a allotjar una imatge del Sant Crist que, segons es deia, s’havia trobat de forma prodigiosa. El 1751 demanaren permís per a poder portar el Sant Crist “en lo oratori nou de la montanya de Sant Francesch fent la professó del Via Crucis”. Segons un text posterior que recordava els inicis d’aquest oratori, “concurrían allí los fieles con particular edificación a las devotas estaciones del Via Crucis que suelen hacerse al dicho monte”. Per motius que ara no vénen al cas, l’oratori hagué de ser enderrocat el 1775, però es pogué reconstruir novament el 1778. Segons l’autorització del bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana, per al nou oratori, s’hi “deverán hacer solemnemente las funciones de Via Crucis en la misma forma que se hacían antes y se hacen en las mismas capillas destinadas a este fin”. L’última frase sembla al·ludir a l’existència d’unes petites fornícules que al llarg del camí d’ascensió al cim del Montsacopa, rememoraven cada un dels catorze moments de la passió de Crist que es mediten en el viacrucis. Segons algun autor, s’hi haurien plantat el 1776. El 1783, quan l’ajuntament féu gestions perquè es fundés a la vila un convent de religiosos franciscans, proposà que se’ls cedís l’ermita de Sant Francesc, amb l’explicació que “a los lados del camino que va a la dicha hermita están fabricadas a trechos unos pequeños oratorios para otras tantas estaciones de la processión llamada Vía Crucis, cuya función practican en los tiempos regulares muchas personas devotas y piadosas de este pueblo”. D’aquestes capelletes en deixà constància el mencionat Francisco de Zamora al seu pas per Olot el 1787: “hay una capilla del Santo Cristo de Monsecopa y un Via Crucis curioso”. Ens quedem amb el desencís de no poder saber en què consistiria la “curiositat” d'aquest viacrucis.

A més de la Quaresma, un altre temps que podríem qualificar de fort o intensiu eren les jornades de missió parroquial. Tenien lloc com a màxim una vegada a l’any, habitualment durant l’hivern, època de menor feina al camp. Durant uns dies l’activitat habitual dels olotins quedava alterada per la presència a la vila d’un petit grup de sacerdots o de religiosos vinguts de fora –els missioners– que desenvolupaven un ampli programa de prèdiques dirigides a l’enfortiment dels principis religiosos i a la conversió d’aquells que se n’haguessin apartat, programa que es rematava el darrer dia amb la recepció massiva dels sagraments de la penitència i de l’eucaristia i una solemne processó de cloenda. La major part de les missions fetes a Olot foren encarregades als pares paüls (sé les de 1735, 1746, 1750, 1765, 1790 i 1797), possiblement de la seva casa seminari de Barcelona. Els paüls eren membres d’una societat de vida apostòlica establerta a Catalunya el 1704 amb aquesta finalitat. També foren ells els que s’encarregaren de missions en pobles de la comarca, com ara a les Preses (1736), Riudaura (1736, 1749), Mieres (1750, 1755, 1764), Santa Feliu de Pallerols (1736, 1790) o Santa Pau (1765). La missió a Olot de 1742 s’encomanà als pares jesuïtes i les de 1788, 1789 i 1795 foren predicades pels caputxins Miquel de Sarrià i Martí d’Olot. De la de 1775 se n’encarregaren els pares franciscans del convent d’Escornalbou (Baix Camp), un convent especialitzat en aquesta activitat. D’aquesta missió de 1775 tenim la carta que des de Camprodon envià a l’ajuntament d’Olot fra Salvador Monbert, missionista d’Escornalbou, amb detalls sobre com s’organitzaven els elements logístics. La carta s’obria amb el mandat rebut del bisbe de Girona per “anar a eixa vila de Olot a predicar la santa missió”, al que esperava que sabria correspondre l’ajuntament, procurant “tot lo bé dels moradors de eixa vila”. No es tractava que se’ls abonés cap estipendi, “nosaltres no causam algun gasto als comuns, ni permetem que gàstia lo comú un maravedís”, sinó que només demanaven que se’ls proporcionés “una casa, si pot ser prop de la iglèsia, ab sinch llits y un home o dona de bons costums per guisar lo que·ns administrarà la Divina Providència”. La missió, però, calgué deixar-la per als mesos de gener i febrer de 1776, per la coincidència en el mes de novembre amb el novenari de les Ànimes i per certes desavinences sobre els eclesiàstics que l’havia de fer, ja que l’ajuntament preferia els pares de la congregació de Sant Vicenç de Paúl. Al final, però, hi hagué pau i missió ben fervorosa. Segons el dietari de la Comunitat de Preveres, “fou admirable lo fruit ques conseguí per medi dels dits ministres de Jesuchrist, no sols en estos parroquians, sino en los fiels de esta comarca; los quals abundaban en tanta manera en los sermons, que ocasió ay hagué, que la gent arribaba a la rossulada de devant la Iglesia, y se ohí dir al P. F. Thomás Nicolau, altre dels missioners, que no havia algun de ells vist assistència tanta en los sermons ques fan y predican en los temples”. A més de les prèdiques, hi hagué viacrucis a Sant Francesc i combregar general per als malalts que no podien assistir al temple (lluïdíssim, diu l’esmentat Dietari, “per la assistència dels PP. Missionistas, que tenen unas veus molt bonas”).

 

Tot i que ja és d’entrat el segle XIX, també resulta útil per a traçar la vida olotina en dies de missió, el petit resum que ens ha arribat de la missió que s’hi va fer el 1818. De la missió se n’encarregaren els paüls Codina, Serratosa, Gener, Viver, Coll i un germà de nom Ramon, que pertanyien a les cases de Barcelona i de Guissona, als que calgué anar a buscar a Vic, a càrrec de l’ajuntament d’Olot. La missió començà el 8 de novembre, a les sis de la tarda, “rezant lo rosari; luego después lo Sor. Gener explicava la Doctrina per espay de mitja hora. Finida esta, los escolans cantavan las lletanias al presbiteri y després lo Sor. Viver concluia ab lo sermó ple de zel y fervor, que durava una hora”. L’endemà es començava d’hora, a les 5 del matí, amb missa i immediatament “lo Sor. Coll feya una plàtica doctrinal que per lo regular durava tres quarts d’hora”. A la vegada, el pare Codina donava principi “a uns exercicis per los ecclesiàstichs en la Congregació dels Dolors, en los que assistian quasi tots los ecclesiàstichs seculars y regulars”. Una indisposició del predicador obligà a interrompre’ls en el sisè dia i a retornar a Barcelona, però “los companys se quedaren y continuaren la missió fins lo dia 14 de desembre”. En aquest darrer dia es féu un ofici solemne amb prèdica i comunió general a la que concorregué una gran gentada d’Olot i dels pobles veïns. Diu el cronista que els capellans “molt concurs tenian al confessionari” i que “fins a un quart de una durà la funció, per la molta assistència”. A la tarda, com a cloenda, “se féu una solemne profesó com en lo dia de Corpus, ab assistència de dits Sors. y demés clero secular y regular de esta vila, era gran lo concurs de la gent, y molt crescut lo número de las atxas”. L’escrit conté també algunes línies extremadament elogioses per als pares paüls. Així, de les prèdiques del pare Viver se’ns diu que “tenian tan aplauso los sermons del dit Sor., que la multitut de gent que assistia no cabia en la Yglèsia”. Semblantment deia del P. Codina, les prèdiques del qual “eran tan plenas de zel, eloqüència y erudició, que tots los que assistian deyan [que] era de lo millor [que] havian oït".

L'ideal de tot devot era poder arribar a l’hora de la mort –tan incerta en el dia, com segura en el fet, es deia– en les millors condicions per a fer-se mereixedors de la vida eterna i nets de tota mena de pecat, en evitació dels suplicis de l’infern. Tot i que era un formulisme notarial, els testament solien contenir nombroses referències a la vida espiritual. Mirem el testament de Jaume Basil, pintor i daurador d’Olot, fet el 1764: se’ns presenta “detingut en lo llit de certa indisposició corporal de la qual temo morir”, però amb ple enteniment i memòria, i expressa la seva voluntat de fer testament, “en y ab lo qual encomano la mia ànima a Déu nostre Senyor, qui aquella de no res ha creat, lo qual la vulla collocar a la sua benaventurança eterna per la sua divina e infinita misericòrdia”; segueixen el nomenament de marmessors, que els seus deutes siguin pagats, l’elecció de sepultura (en aquest cas, al Carme d’Olot) i com a primera disposició dels seus béns hi ha que “me sien ditas y celebradas per sufragi de ma ànima y de las demés a què so tingut y obligat a Déu pregar, cent missas de charitat sis sous barcelonesos quiscuna, so és vint y sinch en dita iglésia del Carme, altres vint y sinch en la iglésia del convent de Pares Caputxins de dita vila de Olot, y las restants cinquanta en la iglésia del convent de Sant Francesc de la vila de Figueres, y per los religiosos sacerdots de dits tres convents respective, deixant per tot lo referit de mos béns lo necessari”. I només després comença a concretar el que deixa als seus familiars i hereus. En altres testaments olotins d’aquell segle apareixen també donacions concretes a alguna església, o la creació d’un benefici eclesiàstic, com ara el que recull el testament del comerciant Jaume Curós i Igosa, de 1791, a l’església de Sant Esteve, “desitjós d’acreditar algun mèrit per la vida eterna en remissió de mas culpas y pecats y en sufragi de ma ànima…”. Més radicals són alguns testaments en els que fan hereu a Déu Nostre Senyor, és a dir, disposen que els seus béns siguin posats a la venda en encant públic, i el que se’n tregui es destini a alguna obra pietosa. Solen donar-se en el cas d’eclesiàstics, però també en trobem en testaments de seglars, generalment quan no tenen fills, com seria el cas del testament de Josep Torras, encepador d’Olot, de 1754, que destinà tots els seus béns a l'aplicació de misses.

Francesc Verdaguer, nascut a Terrassa, va venir a raure a Olot com a notari. El 1754, com a pas previ al testament, “desitjant lo bé del pròxim y que tinga assistència de algun sacerdot en la hora de la mort que és quan més se necessita per·a comparèixer devant del tribunal de Déu”, instituí dos títols eclesiàstics per a dos sacerdots que, amb el nom de passioners, tindrien l’obligació d’assistir qualsevol olotí, de qualsevol consideració, de la parròquia de Sant Esteve que estigués en perill de mort, al que no podrien abandonar llevat que es produís un notable restabliment de la seva salut. Aquest servei l’haurien de fer de forma gratuïta, sense acceptar cap regal, ni tan sols cap àpat, i amb prohibició expressa que poguessin treure algun profit en el testament dels moribunds. Els dos sacerdots farien torns per setmanes i disposarien d’una casa que els cedia al carrer de Clivillers. Haurien d’estar en contacte amb el capellans de la parròquia, per a rebre informació sobre olotins als que se’ls hagués administrat el viàtic o unció dels malalts i així poder-los assistir en els darrers moments de la vida i assegurar-los “a ben morir”. La posada en marxa d’aquests passioners, per als que destinava 9.800 lliures del seu patrimoni, era prevista per quan el donant morís. El 1762 Verdaguer refundà aquests dos beneficis amb algunes precisions, com ara que no s’ocuparien dels malalts de l’Hospital, perquè aquests ja tenien l’assistència del pares caputxins, o l’augment de la dotació fins a 13.500 lliures. Ara bé, per motius que em són desconeguts, a l’any següent revocà aquesta fundació. Francesc Verdaguer va morir el 14 de febrer de 1767 “havent rebut tots los sagraments”, segons relata el llibre d'òbits de la parròquia.

Darrera d'iniciatives com aquesta hi havia la preocupació perquè quan la mort arribés, el moribund pogués presentar-se amb una consciència neta i a punt per a afrontar la mutació d’aquest món terrenal cap al celestial. Amb assistència sacerdotal o sense, corrien llibres d’espiritualitat amb recomanacions sobre com preparar-s’hi. Un d’ells el trobem imprès a Olot, a la impremta de Miquel Roldan, cap a principis de la dècada dels seixanta del segle XVIII. El seu títol, "Modo, preparació y pràctica de morir bé y de ajudar a bé morir". Es tractava d’una recopilació de textos del P. Crasset, jesuïta. No és, per tant, cap mena de producció específicament olotina, perquè, a més, se’n coneixen d’altres edicions fetes fora d’Olot en temps més reculat. Però que aquí se sentís la necessitat de reeditar-lo voldria dir que hi havia demanda d’aquesta mena de textos. Està dividit en quatre parts, sobre el sentit de la mort, la manera de morir bé, la preparació per a la mort i la pràctica d’ajudar a una bona mort. “La mort –hi llegim– és la última mà que se dona a la tela y pintura de la nostra vida; és la última llum de la antorxa que se apaga; el últim resplendor del Sol que se pon; el fi de la carrera, que dona fi a la nostra carrera; y el sello que sella totas nostras accions”. Així, preparant-se per a una bona mort, “no menos se seguirà, no sols una ditxosa mort, sinó també una vida la més ajustada”, una vida ben devota. Que és d’això, no gensmenys, del que hem estat parlant.  

 

                                                                                Revisat: novembre de 2020.

85. La cera, les lluminàries i el "tablado" de les Quaranta Hores

Esquema del "tablado" per a les Quaranta Hores de Rafel Bassols, amb el lloc dels ciris

Foc! A la matinada d'una nit de desembre de 1763 es va calar foc a l’església del Tercer Orde dels caputxins d'Olot, annexa al convent. Va cremar el retaule i part de la construcció de més a tocar. L’endemà mateix alguns devots varen aportar objectes per substituir els que el foc s’havia endut, com ara mossèn Joan Ferrussola que féu donació de dotze canelobres daurats per a l’altar. I ves que no hagués estat, tal volta, la profusió de llumeners, habituals en els llocs de culte, la causant del desastre. Potser per això, pocs mesos després de la desgràcia ocorreguda als caputxins, la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d'Olot es va mostrar reticent als desitjos de la Confraria de Sant Esteve, de posar ciris al retaule major de l’església parroquial per a il·luminar la imatge del sant patró. El juny de 1764, la Comunitat va dir-los que això podia resultar perillós i que “per hara [= ara], no·s pot concedir ni se concedeix lloch a collocació de ciris en lo referit retaula en número major de dos”. L’incendi del retaule dels caputxins d'Olot no era pas un cas aïllat, se n’havien donat d'altres, i alguns dels que havien passat a Madrid motivaren que Carles III manés el 1777 que, per tal de “poner término a los lastimosos exemplares de incendios repetidos en los sagrados templos, por lo frágil y combustible de las materias de que se componen los retablos”, s'evités en endavant “emplear maderas, especialmente en los retablos y adornos de los altares” per estalviar-se “gran parte del riesgo de los incendios, mayormente si se reduxere el número de luces a lo que pide el decoro del templo".

A les esglésies, capelles i santuaris es feia un ús continuat de la cera. L’església catòlica utilitzava de forma ordinària els ciris en les misses, en l’administració dels sagraments (en el del baptisme es dóna un ciri encès a qui es bateja), en les processons i rogatives, en el culte als sants i en determinades dates del calendari litúrgic, una de les quals, el 2 de febrer, porta precisament el nom de "la Candelera". Però hi havia moments en què els ciris desbordaven la simple necessitat de llum o d'expressar cert ritus i es convertien en un element que buscava enlluernar –mai millor dit– a base d'omplir algun altar o capella de ciris i més ciris. En una societat acostumada a conviure amb hores de llum apagada a la posta del sol i amb l'obscuritat de la nit, el muntatge d’una lluminària que omplia l’interior de les esglésies (habitualment fosques) amb una barreja de llum càlida i d'olor de cera, convertia la simple utilitat dels ciris en una demostració de riquesa, d'aparatositat i de solemnitat, no exempta d'un cert misticisme.

 

L'arribada d'algú a la vida suposava d’immediat el seu bateig a l’església. Tot i la importància del naixement, el ritus del baptisme (en el transcurs del qual es posa un ciri encès a mans del nounat) no era cap cerimònia rellevant. La mort, en canvi, mereixia una major pluralitat en el seu cerimonial, en funció de les possibilitats econòmiques de la família. Hi podien anar més o menys capellans, tocar o no les campanes, fer-hi majors o menors sufragis, absoltes i resos… i gastar-hi més o menys ciris. Les partides dels llibres d’òbits de la parròquia de Sant Esteve d'Olot ho anoten com una cosa excepcional: “posaren quatre atxes”, s’indica en la partida de defunció del llicenciat Domingo Mir i March (1735); “ab dotse atxas rojas y sis siris de lliura”, figura en la de mossèn Antoni Parrinet (1736); “sis atxes”, es diu en la del doctor en medicina Josep Marcillo (1737); “dotxe atxas y vuit ciris” en les honres fúnebres del doctor en drets Manuel Morató i Cortada (1738), i fins a “dotse atxas y altres tants ciris de lliura” que surten en la partida de defunció de Josep de Trinxeria (1736). Però era a rel de la mort de la reialesa quan apareix la desmesura en l’ús dels ciris per a recalcar la importància del difunt. Quan el 1700 va morir Carles II, a l’església de Sant Esteve d’Olot l’ajuntament hi féu bastir un gran túmul, cobert de baieta negra, amb “30 atxas grossas”. El 1714 va morir la muller de Felip V i es va repetir el túmul, en el que cremaren “20 atxas, 5 en cada àngul, y per las gradas a tots costats molts ciris de cera blanca”]. El 1724 morí Lluís I i es tornà a muntar un túmul “ab desavuyt atxas y diferents ciris”. El 1740 es repetí la instal·lació, al bell mig de l’església de Sant Esteve d’Olot, d’un gran túmul negre per la mort de la vídua de Carles II, amb “vint atxas y trenta siris de cera blanca”. Sis anys més tard, va morir Felip V, i altra volta la mateixa escena, amb “doze achas y diez y ocho cirios de peso de media libra cada uno, todo de cera rubia”. En constrast amb les anteriors ocasions, en què es féu servir la cera blanca, en aquest darrer cas se’ns diu que era “rubia” o groguenca, no pas per estalvi, sinó perquè aquest tipus de cera s’havia fet un lloc quan es tractava d’expressar moments de dolor o de tristesa. Quan el 1758 morí la muller de Ferran VI, es veu que l’ajuntament olotí optà per una cerimònia més sòbria, “sens túmul, nocturnos ni laudes, ni bordons ni Redemptor [el cant d’una antífona] ni absoltas ningunas, sens atxas, sí solament alguns siris roigs”, cosa que motivà la displicència dels capellans de la parròquia pel poc profit material que havien tret d'un servei religiós més auster.

 

En el cicle anual de les celebracions litúrgiques de l’Església, hi ha la festivitat de la Purificació de la Mare de Déu, el dia 2 de febrer, coneguda com “la Candelera”, per la benedicció que s’hi fa dels ciris. La consueta de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d’Olot, del segle XVIII, ho recull així: “Després de cantada sexta, baixa lo clero al presbyteri en la part de la epístola, se fa la benedicció de las candelas, segons prescriu la rúbrica y així mateix la distribució”. A continuació, pel carrer Major i pel del Tura, es feia una processó fins a l’església de la Mare de Déu del Tura, s’hi cantava la Salve i algunes antífones, i es tornava, pel carrer dels Clivillers i placeta de l’Àngel, a l’església de Sant Esteve on tenia lloc l’ofici de la festivitat, en el qual, “en lo Evangeli y des de Sanctus fins a la sumció [la comunió per part del celebrant] tenen en lo chor los residents los ciris encesos”. 

 

Ara bé, les ocasions en què l’interior de l’Església de Sant Esteve es convertia en una lluminària que volia causar admiració i crear la sensació de trobar-se davant d'un misteri excels, eren les grans festivitats relacionades amb el sagrament de l’Eucaristia: els dies de les Quaranta Hores, el monument del Dijous Sant i Divendres Sant, i la diada de Corpus i la seva octava, totes elles festes de data variable segons l'any. De la seva promoció i administració en tenia cura la Confraria del Santíssim Sagrament, dita també del Corpus, però encara més coneguda amb el nom de la Minerva, perquè seguia el model d’una primera confraria fundada a Roma en l’església de Santa Maria sopra Minerva. A Olot, aquesta Confraria datava de 1578.

Les Quaranta Hores era un devoció d’origen medieval, que consistia a tenir exposat a l’església el Santíssim (l'hòstia consagrada) durant quaranta hores en tres dies seguits, organitzades de manera que en cada hora hi hagués assegurada la presència d’algun col·lectiu de la població. Cada església d’Olot tenia els seus propis dies de Quaranta Hores. Les més importants eren les que es feien a l’església parroquial de Sant Esteve el dilluns, dimarts i dimecres de la Setmana Santa. Segons la tradició, s’havien començat a fer el 1608, promogudes per un sacerdot barceloní que havia vingut a Olot a predicar durant la Quaresma de 1608 i la de 1609. L’exposició amb la custòdia es feia en la capella del Santíssim i la Minerva procurava que no hi manqués un bon acompanyament de ciris a fi de donar a l'exposició del Santíssim un major esplendor.

Detall de la decoració barroca del "tablado" de Rafael Bassols

A partir de 1771 la instal·lació d’aquestes Quaranta Hores va veure’s enriquida per les aportacions que hi féu Rafel Bassols, un olotí que havia fet fortuna amb la fabricació de cardes per a les manufactures del tèxtil, i que era pietós en extrem pel que fa a l’Eucaristia. Com que no tingué fills, tot el seu patrimoni el cedí a major honra i lluïment del Santíssim Sagrament. En el seu sisè testament (en va arribar a fer nou), del 7 de novembre de 1773, ens dóna notícia que “jo en lo any mil setcents setanta y hu costegí lo dosser de fusta y pavalló de ballut carmesí, y en est corrent any de mil setcents setanta y tres, lo tablado per major lluïment de ditas quaranta horas”, un aparat que “ha aixit ab llochs per caber·i vuytanta nou siris entre las renglas del candalarets (dits tots) y palmatòrias dels costats y rematos”. El dosser i pavelló de vellut carmesí era per a col·locar-hi la custòdia, i el tablado (ell sempre s’hi refereix així), tal i com suara ens explicava, servia per a col·locar-hi fins a 89 ciris. Segons el mateix text, una i altra cosa li havien costat entre 300 i 350 lliures. D’aquest tablado el propi Bassols ens en deixà, entre la seva documentació personal, un esquema en el que es veu el lloc superior del pavelló i els senyals d’on havien d’anar cada un dels ciris (vegeu la il·lustració que encapçala aquest escrit). Ara bé, si es mira amb deteniment el dibuix s’hi descobreix un traç de llapis molt tènue que ressegueix unes formes corbades i amb aparences d’escates (vegeu la segona il·lustració), cosa que ens diu que no es tractava d'un mer suport per als ciris, sinó d’una mena de construcció artística, de fusta treballada, d'un disseny carregat segons el gust barroc de l'època. Per força havia de ser obra d'un escultor, rematada per un pintor o daurador.

En les seves diverses disposicions testamentàries, Bassols volgué assegurar-se que, després de la seva mort, el seu pavelló i el tablado (que guardava desmuntat a casa seva mentre no es necessités a l’església) i els ciris que feien falta per a omplir-lo de llum, seguirien tenint continuïtat, a major honra del Santíssim. Si abans la Minerva posava 30 ciris en l’altar del Santíssim per les Quaranta Hores, a partir de la intervenció de Bassols la quantitat de llums va augmentar fins a haver-n'hi 89, com relata l'expressat testament: “Com los señors pabordres de la Confraria del Corpus acostuman tots anys posar·n·i trenta [ciris] de part de la dita Confraria, ja se veu que de ma part me toca posar·n·i sinquanta nou, als quals y es ma voluntat que s·i pòsian dits sinquanta nou siris pagats de mos béns, ço es al capdemunt de las tres rengleras de cada part de tablado un siri de lliura, que de ma part vindran a ser sis siris de lliura, y sinquanta tres siris de mitja lliura, ço és en cada un dia de tots tres dias”. En l’últim dels seus testaments, del 22 d’agost de 1777, reiterà i encara completà una mica més aquestes seves previsions. En aquell any ja no es parlava només del “docer de vallut carmesí galonejat ahont se colloca la Sta. Custòdia”, del “tablado pintat y jaspeat ab sos encaxos y guarniments per posar los ciris que deuhen cremar en lo altar y davant lo Santíssim Sagrament en los tres dias de dita funció de quaranta hores” i de les brandoneres per al presbiteri (de les que parlaré tot seguit), sinó també de “los draps o cortinas de indiana color carmesí ab flo de domàs que se posan als costats de la capella en dita funció de quaranta horas”, tot ja existent i pagat per ell. Però com que d'inquiet n'era de mena, encara afegí un codicil per disposar que es fessin fer "un o dos salamons de fusta ben condicionada per posar en cada hu de ells quatre ciris de mitja lliura quiscun" per col·locar-los al costat del dosser de les Quaranta Hores, perquè li semblava que el Crist de la capella queda a les fosques: "per aclarar e illuminar aquella obscuritat menos illuminada, que a penas se repara la tarja [el rètol de sobre el crucificat], llagas, corona, y creu de Christo". Ah! però amb això encara no havia acabat del tot: també hi manà que es fessin fer 24 canelobres per a les funcions que cada tercer diumenge de mes tenien lloc en honor de l’Eucaristia.

Al marge de les seves disposicions testamentàries, el 10 de maig de 1773 Rafel Bassols instituí, a més, una fundació a benefici de les Quaranta Hores de Sant Esteve, per la qual donà a la Comunitat de Preveres la quantitat de 527 lliures i 10 sous, perquè amb el rendiment d’aquests diners, cada any es pagués als mossens la celebració de dues processons, una en la primera de les Quaranta Hores i l’altra en la darrera hora. Es tractava d’una processó per l’interior de l’església, per a portar amb solemnitat, sota pali, la custòdia des de l’altar major al de la capella del Santíssim, on romandria durant totes les hores de la funció, i per a fer el procés invers al final de tot. Pocs dies després, en el cinquè dels seus testaments, del 23 de maig de 1773, corregí l’oblit que havia tingut en la fundació de no haver-hi previst el cost de la cera per a les dues processons: “Y per quant en una y altre de ditas dos professons, primera y última de quaranta horas, deuhen tots los preberes beneficiats acistents y los escolans de cor aportar atxa en sas mans”, encarregà als seus marmessors que cada any els hi subministressin. Com que després de la primera processó hi havia ofici a l’altar major, Bassols manà la construcció d'una brandonera per al presbiteri, on mentrestant els capellans hi poguessin deixar les atxes enceses. Meticulós com era, en el seu testament de novembre de 1773 digué com havia de ser aquesta brandonera: s’havia de fer que de llargària “casi puga arribar de la punta del grauhó més baix del altar major fins a cosa de tres a quatre palms del banch dels senyors regidors, y la de la altre part de la mateixa llargària a fi que·s vage axamplant tirant en vers la balustrada y estranyent en vers lo dit altar, y ab nou forats a cada un per estar·hi nou atxas a cada costat; se·n posaran vuyt a la escala del presbyteri ab los banchs de las antorxas, que vindran a ser tres renglas de atxas y siris".

Les festes de Corpus eren les més populars de l'any. Duraven tota una setmana, des del dijous de la festivitat, fins al dijous següent, és a dir, una octava. Cada dia estava ple d'actes religiosos a les esglésies de Sant Esteve i dels dos convents de la vila, i es feien processons amb els gegants, la mulassa o l'àguila. Als vespres la Comunitat de Preveres resava les completes amb una rica lluminària, cada dia a càrrec d'alguna corporació o cos social de la vila. Durant tota l'octava els de la Confraria de la Minerva no paraven, no només per l'atapeït programa religiós, sinó perquè també ells eren els encarregats dels vessants socials de la festa, com ara fer vestir i ornamentar els gegants, fer sortir en Lligamosques, procurar que la mulassa tingués a punt els coets, buscar-ne els portadors, qui faria ballar l'àguila i qui tocaria el tamborí i el flabiol per acompanyar els gegants. En aquells dies l'altar de Sant Esteve quedava a vessar de ciris, com relata una nota de la Confraria de mitjans de segle XVIII, segons la qual en el dia de Corpus "acostuma posar la Confraria cent siris, ço és 50 siris de pes mitja lliura, y 50 siris de pes 3 ho 4 onsses". En tota l'octava, en l'ofici religiós diari la Confraria posava "solament vint siris, y y los que en aquell die cuydan de la empaliada ne posan trenta, que junts fan 50 siris". Però l'ajuntament encara hi afegia més cera, fent que cremessin "dotse antorxas devant lo Santíssim Sagrament en lo presbiteri, que paga la Universitat".

En el testament de novembre de 1773, Rafel Bassols ens fa avinent que els preveres i els religiosos carmelites i caputxins de la vila anaven a les processons de Corpus sense dur-hi ciris i com que això li semblava un lleig a la bona honra que mereixia el Santíssim, també hi va voler intervenir amb diners de la seva butxaca. “Vehent –escriu en el susdit testament– que las professons de Corpus que·s fan tots anys en esta dita vila de Olot los señors reverents Comunitaris residints y religiosos acompanyan lo Santíssim Sagrament sens llum en sas mans”, manà als seus marmessors “que a costas de mos béns sigan subministrats un siri de lliura en cada un individuo prebere comunitari per acompanyar lo Santíssim Sagrament en la professó del dia de Corpus, la de Nostra Senyora de Altura en lo diumenge de la Octava de Corpus y en la del cap d’octava de dita parroquial iglésia”. Com que carmelites i caputxins, a més d’assistir a les processons del Corpus de la parròquia, en aquests dies tenien les seves pròpies processons, Bassols disposà que dels seus béns també se’ls dotés de ciris. Totes aquestes disposicions les mantingué en els successius seus testaments.

Amb tot això, Bassols comprometia un munt de cera, i com que a ell no li agradava deixar res sense lligar, va entretenir-se a calcular quant tardava a consumir-se la cera encesa, i d’aquí deduir quanta se’n necessitaria per les hores en què els ciris haurien d’estar cremant en unes i altres ocasions. Ell mateix ens ho relatà en un altre dels seus papers particulars: “He posats dos mitxs [= mig] siris a cremar en lo bell punt del mitx dia, so és un del gruix de lliura, y un del gruix de mitja lliura, y an cremat fins al punt de las 2 oras, ab lo que són 2 oras de cremar”. El de gruix de lliura pesava a l’inici cinc unces i mitja, i un cop passades les dues hores, “lo e pasat [= pesat] y lo e trobat pasar 5 [unces], ab lo que ha disminuït mitja unsa ab las ditas 2 oras, que ve ser un quart per ora”. Com que “tenia de llarch 2 pams, dos quarts y mitx y ha cadat de llargària nou quarts y mitx”, en les dues hores de l’experiment havia “disminuït un quart de dita llargària”. El ciri de gruix de mitja lliura pesava d’entrada tres unces i mitja, “y avent·lo pasat [= pesat], ha pasat después de apagat lo e trobat pasar tres unsas, ab lo que ha vingut a disminuir mitja unsa ab las ditas dos oras”; de llargària havia disminuït un quart. Per als càlculs havia fet servir ciris ja usats, però en els actes se'n feien servir de nous i per això anotà al final de les seves comprovacions: “Y per memòria dich que los dos siris de lliura tenen de llarch 5 pams y mitx quart”. En el seu darrer testament es féu ressò de totes aquestes seves experimentacions, per assegurar que els seus béns eren suficients per a pagar totes les seves disposicions, “per las experièncias tinch fetas de alguns anys que jo mateix ho he costejat de pura devoció”. És més, estava segur que hi hauria un sobrant dels seus béns i per tant aquest havia de ser destinat “en aquellas disposicions que pugan ser de més obsequi y més lustre de las mateixas o altres funcions de honor y glòria del Santíssim Sagrament en las ocasions que quèdia exposat en dita parroquial iglésia de Sant Esteve”. Hem de tenir present que, un cop acabades les funcions religioses i les processons, es recollien les restes dels ciris i es retornaven al cerer, el qual ho pesava i ho descomptava del pes dels ciris nous que havia entregat amb anterioritat, de manera que al final es pagava només la cera realment consumida, és a dir, que es comptava “per disminució”, com es deia llavors. En el primer any després de la seva mort, segons una "Nota del import de la cera se ha menester per las funcions de la fundació del quòndam [difunt] Sr. Rafel Bassols en lo any corrent de 1778 y part de 1779", el total de la cera pagada dels seus béns ascendí a 84 lliures i 6 sous, inclosos els ciris del tablado de les Quaranta Hores, que havien pujat a 40 lliures.

La cera era un producte relativament car en el segle XVIII. Només la podien fabricar les abelles, perquè no hi havia hagut manera que l’habilitat humana n'hagués pogut copiar el seu secret. La cera de més preu era la blanca, sense impureses. La Comunitat de Preveres de l’església de Sant Esteve d’Olot era tant reticent a pagar qualsevol despesa que no fos estrictament precisa, com exigent a l’hora de fer valer els seus drets si d’ells se’n podia derivar alguna percepció econòmica beneficiosa. I això valia per a la cera de les grans lluminàries, de les que els capellans no n’assumien cap cost més enllà dels estrictament establerts pel costum. Bona part del que costava la cera carregava sobre la Confraria de la Minerva, però com que aquesta no podia arribar a tot arreu, qui acabava pagant part de la cera era l’ajuntament, perquè entenia que, com a rector de la cosa pública, havia de mantenir uns actes religiosos sentits com a propis i necessaris per la pràctica totalitat de la població. El juny de 1715, pocs mesos després d’acabada la Guerra de Successió, l’ajuntament olotí volgué deixar de pagar les 40 lliures moneda de plata que cada any donava a la Confraria de la Minerva per a les festes del Corpus, ateses les greus dificultats del moment, però només deu dies després hagué de fer marxa enrere “per quant clamaven molts del poble –diu l'acta municipal– que no se avia de faltar per los presents treballs al culto divino o en cosa tan justa, perquè la dita Confraria no se podria mantenir si la Universitat [l’ajuntament] no la subvenia tots añs”. En una relació de 1730, de les entrades i sortides que de manera fixa tenia cada any l’ajuntament d’Olot, hi consten 180 lliures “por el importe de la cera que se subministra en ayuda de costa de las festividades de Nra. Sra. de la Candelera, Corpus Christi, Jueves Santo, monumentos [els monuments de Dijous Sant] y Quarenta Oras”. De mica en mica l’administració borbònica va anar collant les hisendes municipals fins a sotmetre-les, a partir de 1760, al seu control estricte, a través de la Comptadoria General de Propis i Arbitris, acabada de crear dins del Consell de Castella. En un primer moment s’envià un ampli qüestionari als ajuntaments sobre quines eren les seves rendes i en què es gastaven. En la seva resposta els regidors olotins inclogueren, com a despeses anuals, “112 libras a la Cofadría de la Minverva para su mayor culto” i “550 libras para pagar la cera de rogativas, del Corpus, de la Virgen de la Candelaria, y monumentos”, una quantitat, però, que també incloïa les despeses de “palmas de Ramos, carbón, tez y velas”, d'ús municipal. A partir d’aquí, el 1764, la Comptadoria elaborà el reglament que fixava, amb un minuciós detall, què podia gastar i què no podia gastar l’ajuntament d’Olot. En el seu punt número 20, s’assignaven com a límit de despesa municipal en concepte de cera per a les festivitats expressades, 1000 rals d’ardit, o sia 100 lliures barcelonines.

L'ajuntament d'Olot aprofità aquesta limitació pressupostària per intentar treure’s de sobre algunes despeses addicionals en matèria de cera, com ara la que es derivava de les fundacions fetes el 1631 i el 1654 per mossèn Francesc Alzina i per Pere Santaló, respectivament. El primer havia donat en aquell any 400 lliures a l’ajuntament perquè, del rendiment d’aquests diners, i independentment del que l’ajuntament ja aportava, cada any pagués a la Minerva dotze ciris de cera blanca per al monument i la festivitat de Corpus; de forma semblant, el segon havia donat altres 300 lliures perquè del seu rèdit es paguessin sis ciris de cera blanca a afegir a la lluminària del monument i celebracions de Corpus, en aquest cas del convent del Carme. Doncs bé, just arribades les disposicions de 1764, l’ajuntament deixà d’abonar-los els diners, amb la justificació que el reglament acabat d’imposar els ho impedia. Els religiosos del Carme ho recorregueren immediatament; els de la Minerva ho feren el 1766. En tots dos requeriments, la resposta de les autoritats centrals fou que l’ajuntament havia de complir aquestes obligacions compromeses des de feia més d’un segle, però encabint-les dins de les 100 lliures permeses de despesa de cera. Ara bé, tenint en compte que el rendiment d’aquelles fundacions havia caigut, el màxim que havien de donar cada any al convent del Carme per a l’expressada cera era de 9 lliures i de 12 en el cas de la Confraria de la Minerva. El 1767 es va permetre a l'ajuntament olotí que, a part de les anteriors quantitats aprovades en el reglament i de les derivades de les anteriors deixes, dediqués cada any unes altres 140 lliures per a la Confraria de la Minerva en ajuda de les festes del Corpus i de la seva octava. No sembla que tinguessin tanta sort el batlle civil i els seus oficials, que actuaven a la vila en nom de l’abat de Ripoll (el batlle reial i els regidors ho feien en nom del rei). En l’avinentesa de la Candelera de 1778 l’ajuntament no els havia donat ciris i ho protestaren amb un recurs. L’ajuntament els el denegà, amb les raons que, si bé això de proveir-los de ciris era una tradició, no constituïa cap obligació, sinó només una deferència (un “agasajo”) i que, a més, “obliga a la denegación de estos cirios la escasez y cortedad de efectos del Común, y lo poco que presta la partida dotada para estos gastos, respeto de haverse aumentado el número de los vocales del ayuntamiento y haver subido el precio de la cera”.

Fent ciris, segons un gravat antic

De la cera i dels ciris se n'ocupaven els adroguers de la vila. En algun racó de la botiga o de casa seva, tots ells tenien l’obrador de la cera. Segons l’inventari dels béns propis del seu marit, Bernat Cantalozella, fet a rel de la seva mort el 1762, la vídua consignà haver-hi a la cuina de casa “dos parols de aram per fer cera, un gran y altre xich”, “dos ollas de aram per fòndrer cera ab son cabàs y tres draps dolents per tapar”, “quatre casas de aram y una de ferro per fer cera”, “dos devantals de tela per fer cera”, “dos esplanadoras, una gran, altre xica ab dos esplanas”, “un torn ab sa verga tot de ferro per fer cera”, "dos covas de canya per la cera” i “una flassada per la cera ab dos draps”. De tot aquest instrumental cal emfasitzar les olles i els perols en els quals es fonia la cera, i sobretot el torn de ferro, l’instrument més característic dels cerers, aquella mena de roda col·locada horitzontal sobre una verga vertical o eix que li permetia el gir, amb una sèrie de ganxos al seu dessota. En ells s’hi penjaven els blens sobre els que, amb les casses que també surten en l’inventari, anar-hi vessant consecutivament cera fosa per així originar diverses capes fins a conformar-se el ciri acabat amb el gruix adequat. La flassada servia per a tapar la cera calenta i deixar-la refredar lentament, que anava més bé. Amb les esplanes o “esplanadores” s’acabaven d’allisar els ciris. En l’inventari de l’adroguer Pere Casabona, de 1766, hi figura “una trona per treballar la cera” i uns “instruments per fer blens”, que no se’ns detallen. Els blens també surten en l’inventari de l’adroguer Francesc Serra i Ginesta, de 1780, en el que es distingeix entre “blens de atxa sens banyà” i “blens de atxa banyats”, a més d’un “fogó y un burro de fusta de fer sera”. A la botiga els adroguers hi tenien l’armari de la cera, on els ciris eren guardats en condicions de mantenir llurs qualitats i d’evitar que es torcessin, cosa que en desmereixeria la seva prestància pública. En l’esmentat inventari de Bernat Cantalozella se’ns indica que l’armari era “pintat”, com corresponia a l’embelliment general que tota botiga d’adrogueria que es considerés bona havia d'oferir a la seva clientela.

En aquests inventaris d'adroguers olotins també hi apareix un altre ús de la cera en el món religiós, aquest, però, sense que directament fos destinada a cremar. Són les presentalles o ex-vots que els fidels ofrenaven a les esglésies i en especial als santuaris i ermites, en compliment de promeses fetes davant d’accidents, malalties o penalitats. L’adroguer Bernat Cantalozella tenia “quatre lliuras presentallas de cera”, Pere Casabona una “grasola de terra per buydar cera y una cistella de motllos de barro per fer presentallas”, Serra i Ginesta “vint motllos de fer presentallas, de terra” i el també adroguer Ignasi Corsellas, mort el 1764, tenia “una lliura onse onsas presentallas” i “una capsa dolenta ab vàrios motllos de presentallas”. Amb aquests motlles es feien models de cera de les parts del cos afectades per la malura i que per intercessió de la Mare de Déu o dels sants s'havien superat. 

                                                            Ampliat: novembre de 2020.