No té res d'estrany que, entre les feines de què s’havia d’ocupar l’ajuntament de Besalú al segle XVIII, hi hagués la d’assegurar que l’orgue de l’església parroquial, la de Sant Vicenç, sonés amb tota la seva potència i harmònica delicadesa, per acompanyar els cants litúrgics i donar solemnitat a les festes de la vila. Els regidors havien de mirar per tot allò que fos beneficiós per als veïns, i aquí hi anava inclòs, com la cosa més natural del món, proporcionar una ben esplendorosa vida religiosa a Besalú. Passava a d’altres llocs. És conegut el Benefici de l’Àngel Custodi o Benefici de l’Orgue a Olot, instituït i fundat a l’església de Sant Esteve pels cònsols l’11 de juny de 1554, que permeté durant segles poder pagar el salari de l’organista d’aquesta església olotina. També a Castelló d’Empúries l’ajuntament era patró del magisteri de l’orgue, adscrit a un dels beneficis que a l’Edat Mitja havia creat un ardiaca de nom Sardina.
Els de Besalú trigaren més a ocupar-se'n, tot i que des de finals del segle XVI hi ha constància que a l’església de Sant Vicenç hi havia un orgue, i es fàcil pensar que si n’hi havia, bé deuria haver-hi també un organista que el fes sonar. Cap a finals del segle XVII el 1688 es contractà Josep Boscà, d’un famós llinatge d’orgueners, perquè procedís a fer una renovació a fons de l’orgue de Sant Vicenç [2] i se sap el nom de l’organista Miquel Puig, a qui el 1692 substituí Domènec Puig, de Besalú mateix [3] . Però el 1701 ningú no el feia anar, i els capellans d’aquesta església (la comunitat de preveres) exigiren dels jurats de Besalú que fessin de manera que tornés a fer música, amb el resultat que els jurats es comprometeren a pagar les despeses d’un organista. Podria ser que l’orgue no funcionés per no estar en bones condicions, o a la inversa, que de no fer-lo servir s’hagués espatllat. El cas és que el 1712, de forma ocasional, un document notarial de Besalú fa esment d’una aula o habitació “in qua est fabricatum organum" de l'església parroquial de Sant Vicenç. Fos com fos, la solució definitiva perquè a Sant Vicenç hi hagués organista no arribaria fins trenta-cinc anys després, quan els regidors asseguraren de forma perpètua uns diners per pagar-lo.
L'església de Sant Vicenç tenia fundats un munt de beneficis eclesiàstics, és a dir, una sèrie de deixes que els particulars havien anat atorgant perquè amb els rèdits d’aquests diners, cada any s’anessin pagant uns determinats serveis religiosos. D’alguns d’aquests beneficis el patró (l’encarregat d’administrar les rendes i de triar el capellà que durant una bona part de la seva vida l’hauria d’executar) era el conjunt dels regidors de la vila. Un d’aquests era el benefici posat sota la invocació de Santa Anna i Santa Bàrbara, que havia estat fundat el 21 de gener de 1561 per l’eclesiàstic de Sant Vicenç de Besalú Joan Porcioles, amb la finalitat que l’obtentor d’aquest benefici atengués diverses necessitats del culte d’aquesta església, com ara pagar el campaner (tiracordes, en la denominació de 1561), celebrar-hi amb solemnitat les festivitats de Santa Anna i de Santa Bàrbara, o celebrar-hi pregàries per a l'ànima del fundador.
Doncs bé, el 1736 va escaure’s la mort de mossèn Francesc Blanch, que detenia el benefici de Santa Anna i Santa Bàrbara des de 1714. Molt assenyadament, abans de nomenar-ne un de nou, els regidors de Besalú pensaren de quina manera es podria lligar aquest benefici a les necessitats d’organista que tenia la parròquia. Volien que, en endavant, qui obtingués aquest benefici fos organista i el fes sonar en les principals festivitats de la vila. Eren conscients que, a més obligacions, qui volgués obtenir el benefici eclesiàstic també hauria de poder cobrar alguna cosa de més. Aquests diners a afegir-hi, raonaven els regidors, no podien sortir de les arques municipals, perquè d’ençà que a Catalunya s’havia implantat el règim borbònic, els ajuntaments tenien molt controlades les seves despeses. Però com que els mateixos regidors eren també els administradors de la Pia Almoina del Pa Comú, trobaren la solució que fos d'aquí d'on treure l’assignació supletòria que en endavant es pagaria a l'organista.
Així, el 31 de gener de 1736 els regidors –i alhora administradors de la Pia Almoina– passaren per cal notari perquè quedessin establertes les noves condicions que, en endavant, hauria de complir com a organista qui volgués obtenir el benefici de Santa Anna i Santa Bàrbara. El primer requisit, és clar, havia de ser que “sien organistas de llur professió, y que sien pràctichs, hàbils, capassos, idòneos y suficients de tocar orga”. En el cas que alguna vegada es presentessin com a candidats més d’un organista, els regidors haurien de triar, precisament, qui en fos més bon músic. Però també podria passar a la inversa, que alguna vegada cap dels aspirants a obtenir aquest benefici no fos organista o no en tingués la qualitat suficient; llavors, els regidors podrien concedir-lo a alguna d’aquestes persones llegues en qüestions d’orgues, a condició que aquests lloguessin i paguessin de la seva pròpia butxaca, un organista per a les grans solemnitats.
Les condicions del document de 1736 entraven tots seguit en una llarga casuística sobre la residència d’aquest organista, per assegurar que fes sonar l’orgue tots els dies de l’any que així pertoqués, amb sancions econòmiques per tants dies com deixés de fer-ho. Perquè no quedés tan lligat, se li permetia poder disposar de trenta dies a l’any, seguits o alternatius, per absentar-se de la vila, sempre i quan això no fos en les grans solemnitats de Nadal, Reis, Sant Vicenç, la Purificació i la Concepció de Maria, les dues Pasqües, l’Ascensió, la Trinitat, Corpus i la seva octava, la festa de la Mare de Déu d'agost i la seva octava, i Tots Sants.
En compensació per tota aquesta feina, l’obtentor guanyaria, a més de les rendes pròpies del benefici, deu lliures anuals pagades de la Pia Almoina del Pa Comú, si bé aniria a càrrec de l’organista, “fer manxar lo dit orga de dita isglésia parroquial de Sant Vicens”. I encara una altra compensació: en les festes de les confraries, aquestes tindrien l’obligació ineludible de pagar a l’organista, segons unes tarifes establertes pels regidors. En aquell moment, segons la llista que apareix en aquests pactes, l’església de Sant Vicenç era seu de vuit contraries: la del Corpus Christi, la de Santa Llúcia, la de Sant Joan, la de Nostra Senyora del Carme, la de Sant Antoni Abat, la de Sant Sebastià, la de Sant Marc, i la confraria de Sant Llorenç.
A diferència d'altres poblacions una mica importants, a Besalú no hi havia capella de música. Els cants litúrgics eren cosa dels mossens que formaven la comunitat de preveres de la parròquia de Sant Vicenç, amb l’únic acompanyament de l’orgue. Quan el 1736 els regidors de Besalú van posar en marxa i consolidar la figura de l’organista, volgueren a la vegada reforçar els càntics a la parròquia de Sant Vicenç amb una parell de veus blanques. Amb aquesta finalitat, a les condicions anteriors afegiren que l’obtentor del benefici de Santa Anna i Santa Bàrbara, a més de tocar l’orgue tingués també obligació “de ensenyar de cant y de solfa a dos minyons menors de catorse anys, naturals de dita present vila de Besalú. Los quals dos minyons hagen de ésser escolans de cor y tingan obligació de cantar en lo cor de dita isglésia parroquial de Sant Vicens junt ab los Rnts. Preveres en aquella residint en tots los divinals officis, tèrcia, vespres y completas de tots los diumenges y dies de festa que de precepte de la Isglésia se haurà de ohir missa".
Per a aquests dos escolans de cor, però, els regidors no preveieren cap mena de remuneració. Per això, sis anys després, el 1742, un altre mossèn de Besalú i beneficiat de Sant Vicenç, Josep Pugiura i Massia, va fer una fundació que fes possible una dotació econòmica per a aquests dos escolans de cor previstos a la parroquial de Sant Vicenç. L’home era minuciós, i començà la redacció de les condicions de la seva fundació precisant com havien d’anar guarnits aquests dos escolans, “ab cotas y bonetes de panyo setzè, color vermell o carmesí, y ab valona y sobrepellís de tela imperial o altre tela forta y durable”. D’aquesta manera ben vistosa, quan els oficis es fessin solemnement, haurien d’escortar els celebrants “desde dita sacristia fins als escalons del praesbiteri, y després de haver fet allí dits escolans genuflexió y profunda reverència al altar major, hagen de pujar en continent en lo cor per ajudar a cantar dit offici, qual celebrat, hagen de baijar de dit cor junt ab dits bordoners y devant de ells per acompanyar a dits celebrant, diaca y subdiaca, des de dit altar fins a dita sacristia”. La seva principal funció seria acompanyar els cants dels preveres de la parròquia, si bé només en aquells oficis en què s’emprava la veu alta i cantada, i no pas en els que es deien en veu resada i baixa. Tampoc no haurien d’acompanyar els mossens en els combregars generals, ni en els enterraments i funerals.
Sabedor mossèn Pugiura que uns pocs anys abans els regidors, en la nova composició del benefici de Santa Anna i Santa Bàrbara, havien previst que l’organista ensenyés de cant a dos minyons de cor, uní una i altre cosa, fent manera que els seus dos escolans de cor fossin “tinguts y obligats en haver de conferirse personalment al dit organista a fi y effecte de aprèndrer, y que dit organista los ensenye de cant y de solfa en compliment de sa obligació”, i així, en els oficis i processons, els dos escolans de cor podrien “cantar las lletras, sinfonias, motets y altres solfas que voldrà, y ja antes per est effecte ensenyat los haurà, dit organista”. Com a contrapartida per la dotació que feia d’aquests dos escolans de cor, mossèn Pugiura deixà establert que, en cas que es presentessin per fer aquest aprenentatge minyons que fossin de la seva família, aquests haurien de ser preferits a la resta de candidats.
Fent números del que donaven de si els diversos censals que sostindrien la fundació, sortien unes trenta lliures anuals de rèdit, els quals, per tant, s’aplicarien a pagar aquests escolans, d’acord amb aquest repartiment: una lliura i 10 sous al procurador de la comunitat de preveres per la seva feina d’administrar la fundació; 25 lliures i 10 sous als dos escolans de cor, a parts iguals; i les restants tres lliures se les guardaria la comunitat de preveres com a fons per a renovar, quan convingués, les cotes, bonets, valones i sobrepellissos dels dos escolans.
La recomposició del benefici de Santa Anna i Santa Bàrbara feta pels regidors el 1736, entrà en vigor de forma immediata. El nou obtentor del benefici, en aquell mateix any, fou mossèn Rafael Cruset, que féu d’organista de la parròquia de Sant Vicenç per un temps no massa dilatat, perquè morí al cap de tres anys, el 1739. Era molt jove, la mort l’atrapà amb només 26 anys. En el registre de defuncions de la parròquia s’hi féu constar que, a més de prevere i beneficiat de Sant Vicenç, era “organista”, senyal que les previsions dels regidors havien començat a funcionar. En aquell any el substituí a l’orgue mossèn Domènec Soler, que exercí el càrrec fins el 1778, l’any de la seva mort esdevinguda al voltant dels seus 64 anys d’edat. En l’inventari dels béns que li foren trobats en el moment de la seva mort, hi havia “un violí dolent” i “alguns papers de solfa”, que ens testimonien la seva condició de músic. En aquells moments la comunitat de preveres refermà –i anotà en el llibre del secretari– que el candidat al benefici havia de “tocar lo orga en totas les funcions que estan expressadas en lo acte de unió de dit benefici ab lo orga”. Qui prengué llavors el càrrec fou mossèn Pere Pi, que morí el 1786, “organista” segons s’indicà també en el llibre de defuncions de la parròquia. El darrer d’aquests organistes de Sant Vicenç de Besalú en el segle XVIII fou mossèn Francesc Salvatella, que era natural de Barcelona. Morí el 1829, als 67 anys d'edat.
Pel que fa als escolans de cor, mossèn Josep Pugiura havia establert que “no tinga lloch ni effecte fins y a tant que sie seguit mon òbit”. Això era el 1742, i mossèn Pugiura morí el 1760. Massa temps perquè es pugui afinar bé què fou de la seva deixa a favor dels dos escolans de cor.
Els de Besalú trigaren més a ocupar-se'n, tot i que des de finals del segle XVI hi ha constància que a l’església de Sant Vicenç hi havia un orgue, i es fàcil pensar que si n’hi havia, bé deuria haver-hi també un organista que el fes sonar. Cap a finals del segle XVII el 1688 es contractà Josep Boscà, d’un famós llinatge d’orgueners, perquè procedís a fer una renovació a fons de l’orgue de Sant Vicenç [2] i se sap el nom de l’organista Miquel Puig, a qui el 1692 substituí Domènec Puig, de Besalú mateix [3] . Però el 1701 ningú no el feia anar, i els capellans d’aquesta església (la comunitat de preveres) exigiren dels jurats de Besalú que fessin de manera que tornés a fer música, amb el resultat que els jurats es comprometeren a pagar les despeses d’un organista. Podria ser que l’orgue no funcionés per no estar en bones condicions, o a la inversa, que de no fer-lo servir s’hagués espatllat. El cas és que el 1712, de forma ocasional, un document notarial de Besalú fa esment d’una aula o habitació “in qua est fabricatum organum" de l'església parroquial de Sant Vicenç. Fos com fos, la solució definitiva perquè a Sant Vicenç hi hagués organista no arribaria fins trenta-cinc anys després, quan els regidors asseguraren de forma perpètua uns diners per pagar-lo.
L'església de Sant Vicenç tenia fundats un munt de beneficis eclesiàstics, és a dir, una sèrie de deixes que els particulars havien anat atorgant perquè amb els rèdits d’aquests diners, cada any s’anessin pagant uns determinats serveis religiosos. D’alguns d’aquests beneficis el patró (l’encarregat d’administrar les rendes i de triar el capellà que durant una bona part de la seva vida l’hauria d’executar) era el conjunt dels regidors de la vila. Un d’aquests era el benefici posat sota la invocació de Santa Anna i Santa Bàrbara, que havia estat fundat el 21 de gener de 1561 per l’eclesiàstic de Sant Vicenç de Besalú Joan Porcioles, amb la finalitat que l’obtentor d’aquest benefici atengués diverses necessitats del culte d’aquesta església, com ara pagar el campaner (tiracordes, en la denominació de 1561), celebrar-hi amb solemnitat les festivitats de Santa Anna i de Santa Bàrbara, o celebrar-hi pregàries per a l'ànima del fundador.
Doncs bé, el 1736 va escaure’s la mort de mossèn Francesc Blanch, que detenia el benefici de Santa Anna i Santa Bàrbara des de 1714. Molt assenyadament, abans de nomenar-ne un de nou, els regidors de Besalú pensaren de quina manera es podria lligar aquest benefici a les necessitats d’organista que tenia la parròquia. Volien que, en endavant, qui obtingués aquest benefici fos organista i el fes sonar en les principals festivitats de la vila. Eren conscients que, a més obligacions, qui volgués obtenir el benefici eclesiàstic també hauria de poder cobrar alguna cosa de més. Aquests diners a afegir-hi, raonaven els regidors, no podien sortir de les arques municipals, perquè d’ençà que a Catalunya s’havia implantat el règim borbònic, els ajuntaments tenien molt controlades les seves despeses. Però com que els mateixos regidors eren també els administradors de la Pia Almoina del Pa Comú, trobaren la solució que fos d'aquí d'on treure l’assignació supletòria que en endavant es pagaria a l'organista.
Així, el 31 de gener de 1736 els regidors –i alhora administradors de la Pia Almoina– passaren per cal notari perquè quedessin establertes les noves condicions que, en endavant, hauria de complir com a organista qui volgués obtenir el benefici de Santa Anna i Santa Bàrbara. El primer requisit, és clar, havia de ser que “sien organistas de llur professió, y que sien pràctichs, hàbils, capassos, idòneos y suficients de tocar orga”. En el cas que alguna vegada es presentessin com a candidats més d’un organista, els regidors haurien de triar, precisament, qui en fos més bon músic. Però també podria passar a la inversa, que alguna vegada cap dels aspirants a obtenir aquest benefici no fos organista o no en tingués la qualitat suficient; llavors, els regidors podrien concedir-lo a alguna d’aquestes persones llegues en qüestions d’orgues, a condició que aquests lloguessin i paguessin de la seva pròpia butxaca, un organista per a les grans solemnitats.
Les condicions del document de 1736 entraven tots seguit en una llarga casuística sobre la residència d’aquest organista, per assegurar que fes sonar l’orgue tots els dies de l’any que així pertoqués, amb sancions econòmiques per tants dies com deixés de fer-ho. Perquè no quedés tan lligat, se li permetia poder disposar de trenta dies a l’any, seguits o alternatius, per absentar-se de la vila, sempre i quan això no fos en les grans solemnitats de Nadal, Reis, Sant Vicenç, la Purificació i la Concepció de Maria, les dues Pasqües, l’Ascensió, la Trinitat, Corpus i la seva octava, la festa de la Mare de Déu d'agost i la seva octava, i Tots Sants.
En compensació per tota aquesta feina, l’obtentor guanyaria, a més de les rendes pròpies del benefici, deu lliures anuals pagades de la Pia Almoina del Pa Comú, si bé aniria a càrrec de l’organista, “fer manxar lo dit orga de dita isglésia parroquial de Sant Vicens”. I encara una altra compensació: en les festes de les confraries, aquestes tindrien l’obligació ineludible de pagar a l’organista, segons unes tarifes establertes pels regidors. En aquell moment, segons la llista que apareix en aquests pactes, l’església de Sant Vicenç era seu de vuit contraries: la del Corpus Christi, la de Santa Llúcia, la de Sant Joan, la de Nostra Senyora del Carme, la de Sant Antoni Abat, la de Sant Sebastià, la de Sant Marc, i la confraria de Sant Llorenç.
A diferència d'altres poblacions una mica importants, a Besalú no hi havia capella de música. Els cants litúrgics eren cosa dels mossens que formaven la comunitat de preveres de la parròquia de Sant Vicenç, amb l’únic acompanyament de l’orgue. Quan el 1736 els regidors de Besalú van posar en marxa i consolidar la figura de l’organista, volgueren a la vegada reforçar els càntics a la parròquia de Sant Vicenç amb una parell de veus blanques. Amb aquesta finalitat, a les condicions anteriors afegiren que l’obtentor del benefici de Santa Anna i Santa Bàrbara, a més de tocar l’orgue tingués també obligació “de ensenyar de cant y de solfa a dos minyons menors de catorse anys, naturals de dita present vila de Besalú. Los quals dos minyons hagen de ésser escolans de cor y tingan obligació de cantar en lo cor de dita isglésia parroquial de Sant Vicens junt ab los Rnts. Preveres en aquella residint en tots los divinals officis, tèrcia, vespres y completas de tots los diumenges y dies de festa que de precepte de la Isglésia se haurà de ohir missa".
Per a aquests dos escolans de cor, però, els regidors no preveieren cap mena de remuneració. Per això, sis anys després, el 1742, un altre mossèn de Besalú i beneficiat de Sant Vicenç, Josep Pugiura i Massia, va fer una fundació que fes possible una dotació econòmica per a aquests dos escolans de cor previstos a la parroquial de Sant Vicenç. L’home era minuciós, i començà la redacció de les condicions de la seva fundació precisant com havien d’anar guarnits aquests dos escolans, “ab cotas y bonetes de panyo setzè, color vermell o carmesí, y ab valona y sobrepellís de tela imperial o altre tela forta y durable”. D’aquesta manera ben vistosa, quan els oficis es fessin solemnement, haurien d’escortar els celebrants “desde dita sacristia fins als escalons del praesbiteri, y després de haver fet allí dits escolans genuflexió y profunda reverència al altar major, hagen de pujar en continent en lo cor per ajudar a cantar dit offici, qual celebrat, hagen de baijar de dit cor junt ab dits bordoners y devant de ells per acompanyar a dits celebrant, diaca y subdiaca, des de dit altar fins a dita sacristia”. La seva principal funció seria acompanyar els cants dels preveres de la parròquia, si bé només en aquells oficis en què s’emprava la veu alta i cantada, i no pas en els que es deien en veu resada i baixa. Tampoc no haurien d’acompanyar els mossens en els combregars generals, ni en els enterraments i funerals.
Sabedor mossèn Pugiura que uns pocs anys abans els regidors, en la nova composició del benefici de Santa Anna i Santa Bàrbara, havien previst que l’organista ensenyés de cant a dos minyons de cor, uní una i altre cosa, fent manera que els seus dos escolans de cor fossin “tinguts y obligats en haver de conferirse personalment al dit organista a fi y effecte de aprèndrer, y que dit organista los ensenye de cant y de solfa en compliment de sa obligació”, i així, en els oficis i processons, els dos escolans de cor podrien “cantar las lletras, sinfonias, motets y altres solfas que voldrà, y ja antes per est effecte ensenyat los haurà, dit organista”. Com a contrapartida per la dotació que feia d’aquests dos escolans de cor, mossèn Pugiura deixà establert que, en cas que es presentessin per fer aquest aprenentatge minyons que fossin de la seva família, aquests haurien de ser preferits a la resta de candidats.
Fent números del que donaven de si els diversos censals que sostindrien la fundació, sortien unes trenta lliures anuals de rèdit, els quals, per tant, s’aplicarien a pagar aquests escolans, d’acord amb aquest repartiment: una lliura i 10 sous al procurador de la comunitat de preveres per la seva feina d’administrar la fundació; 25 lliures i 10 sous als dos escolans de cor, a parts iguals; i les restants tres lliures se les guardaria la comunitat de preveres com a fons per a renovar, quan convingués, les cotes, bonets, valones i sobrepellissos dels dos escolans.
La recomposició del benefici de Santa Anna i Santa Bàrbara feta pels regidors el 1736, entrà en vigor de forma immediata. El nou obtentor del benefici, en aquell mateix any, fou mossèn Rafael Cruset, que féu d’organista de la parròquia de Sant Vicenç per un temps no massa dilatat, perquè morí al cap de tres anys, el 1739. Era molt jove, la mort l’atrapà amb només 26 anys. En el registre de defuncions de la parròquia s’hi féu constar que, a més de prevere i beneficiat de Sant Vicenç, era “organista”, senyal que les previsions dels regidors havien començat a funcionar. En aquell any el substituí a l’orgue mossèn Domènec Soler, que exercí el càrrec fins el 1778, l’any de la seva mort esdevinguda al voltant dels seus 64 anys d’edat. En l’inventari dels béns que li foren trobats en el moment de la seva mort, hi havia “un violí dolent” i “alguns papers de solfa”, que ens testimonien la seva condició de músic. En aquells moments la comunitat de preveres refermà –i anotà en el llibre del secretari– que el candidat al benefici havia de “tocar lo orga en totas les funcions que estan expressadas en lo acte de unió de dit benefici ab lo orga”. Qui prengué llavors el càrrec fou mossèn Pere Pi, que morí el 1786, “organista” segons s’indicà també en el llibre de defuncions de la parròquia. El darrer d’aquests organistes de Sant Vicenç de Besalú en el segle XVIII fou mossèn Francesc Salvatella, que era natural de Barcelona. Morí el 1829, als 67 anys d'edat.
Pel que fa als escolans de cor, mossèn Josep Pugiura havia establert que “no tinga lloch ni effecte fins y a tant que sie seguit mon òbit”. Això era el 1742, i mossèn Pugiura morí el 1760. Massa temps perquè es pugui afinar bé què fou de la seva deixa a favor dels dos escolans de cor.