 |
| Ermita de Sant Miquel de Castelló o de Falgars |
Si en el seu sentit original un ermità era la persona que, per motius
religiosos, s’apartava de la vida de la gent per dedicar-se de ple, en un lloc
retirat, a la pregària i a les pràctiques ascètiques, modernament passà a
significar la persona que, sense més, tenia la feina de vigilar i de mantenir oberta
i en condicions alguna de les moltes ermites o santuaris que la devoció popular
havia escampat, al pla o en algun cim de muntanya. Al costat de l’ermita hi
havia la casa de l’ermità, on fer-hi vida amb la seva família –si era casat–,
mantenint-se d’un petit hort i de l’activitat de l’ermita o santuari. Fruit d’aquella
primera accepció que considerava els ermitans com una mena de religiosos,
encara en el segle XVIII era possible que a algun d’aquests ermitans se li donés el
tractament de “fra”, o que vestís a la manera com ho feien frares o monjos.
A l'any 1747 Ferran VI va voler treure als ermitans qualsevol aparença
eclesiàstica que pogués crear confusió, i manà que “no se permita a santero o ermitaño alguno trage
particular distinto del común de la provincia o país en donde resida”,
mantenint, però, l’obligació dels bisbes de no permetre “que se cometa la
custodia y asistencia de las ermitas, ni den licencia para pedir con las santas
imágenes, a personas que no sean experimentadas, de buena vida, costumbres y
devoción”. Unes qualitats que no sempre foren, ves per on, les que ornaren
algun dels ermitans de la nostra comarca. En tenim dos exemples, l’un de
l’ermità de Sant Miquel de Castelló (o de Falgars), encimbellada al damunt dels Hostalets, i l’altre de l’ermità del santuari de la
Mare de Déu de la Salut, bastit en aquella mena d’alt mirador que s’obre sobre
Sant Feliu de Pallerols i la Vall d'Hostoles.
De Sant Miquel de Castelló n’era ermità Joan Coromina, a qui el bisbat havia donat llicència per ser-ne el 1747. Permisos del bisbe a part, el nomenament dels
ermitans solia ser cosa dels Obrers de l’ermita o santuari, és a dir, de les
persones que, en representació dels
habitants de la parròquia on se situava un edifici religiós, n’administraven
els seus béns i en governaven el funcionament material. Impossible de poder
saber el criteri pel qual es va escollir com a ermità a Joan Coromina, però
pinta que era un d’aquells homes que defugen de quedar encaixonats en les
rutines del dia a dia convencional. Havia nascut a Joanetes. Es veu que de jove
va estar renyit amb el treball, cosa que li comportà que fos capturat per “olgassan
y malentretenido” –com es va dir d’ell uns anys després– i enviat a servir a
l’exèrcit del rei. Com que va ser, precisament, quan es va escaure la guerra de
successió d’Àustria, en la que Felip V s’enfrontà amb Carles Manuel III de
Sardenya, al nostre Joan Coromina li va tocar de participar com a soldat en la
campanya de Savoia. Tingué sort i pogué retornar sa i estalvi a casa, on provà
l’ofici de traginer, fins que, finalment, a l’any 1747 entrà d'ermità a Sant Miquel.
En aquest ofici d'ermità encara s’hi estava l’any 1756, quan van prendre cos
algunes queixes sobre la seva persona. Dos pagesos dels Hostalets van
testificar davant de notari, que Joan Coromina, l’ermità de Sant Miquel, “es
público y notorio que apenas de día ni de noche haze residencia en dicha
hermita, gastando el tiempo y vagando como arriero, a buscar vino, y otras
veces para dallar hierva de los prados”. Semblaria que a ell això de l’ermita
no li treia pas el son, si podia fer la viu-viu per altres mitjans. Res d’estrany
que aviat no es recordés de les seves obligacions com a ermità, tot i que no eren
pas massa carregoses, ben al contrari: “no cumple a su ministerio de hermitanyo
tocando la campana en las ocasiones que ay mal tiempo, ni a las oraciones de la
noche y mañana”. El pitjor era que el seu comportament desdeia del tot dels
paràmetres de moralitat vigents en aquella època, ja que, segons els mateixos
testimonis, Coromina vivia “divertidamente, frecuentado mesones, umando [és a
dir, fumant] y jugando en ellos".
I va passar que els Obrers de l’església de Sant Esteve de Bas, a la que
pertanyia la capella de Sant Miquel, se’n van cansar i li van dir que toqués el
dos de l’ermita, cosa no gaire fàcil de comunicar a un Joan Coromina endurit a
l’exèrcit, i en el seu anar i venir amunt i avall com a traginer. Per si de cas, els
Obrers demanaren l’auxili de l’autoritat judicial de Sant Esteve de Bas, el
batlle Esteve Tarrús, i amb ell i alguns més pujaren muntanya amunt cap a Sant Miquel. La
narració de l’expulsió de l’ermita, feta pel metge Gaspar Carrera i pel pagès
Isidre Font, tots dos de Sant Esteve de Bas, cuità prou a recalcar que Esteve
Tarrús evità d’actuar-hi com a batlle, perquè l’ermita era lloc sagrat i, com a
tal, exclòs de la intervenció de la justícia (cosa que Coromina segur que sabia
prou bé i ho hauria pogut denunciar): “dicho bayle dixo a dicho Juan Coromina
que allí no hiva como a bayle, sí como a socio del obrero, y que dicho obrero
lo hechasse fuera de la hermita”, ja que els Obrers sí que tenien “el poder de
hecharlo de la capilla u hermita de Sant Miguel”. A més, els dos testimonis donaren fe de no haver sentit “que el dicho bayle
dixese ninguna palabra injuriosa a dicho Juan Coromina, ni le hizo señales de
bayle, antes bien vimos nosotros declarantes que el expressado bayle antes de
entrar a dicha ermita, dexó las armas y hechó la vara [la vara de batlle, signe
d’autoritat] debaxo el gaván que llevava vestido”. Ara bé, el batlle sí que advertí ben clar a Coromina, que quan aquest sortís de l’ermita, del territori
sagrat, si cometia qualsevol desordre “entonces él officiaría lo que le
pertenecería a su officio”, llavors sí que actuaria com a batlle que era.
Expel·lit Joan Coromina de l’ermita de Sant Miquel, la previsió dels Obrers
era que se’n fes càrrec un nou ermità, Miquel Juvanteny, de Sant Esteve de Bas
mateix. Però aquí se’ns acaba la història, perquè els manuals notarials no ens
en diuen res més, tal volta perquè els esdeveniments seguirien el seu curs
sense nous entrebancs dignes de deixar-ne constància als seus possibles efectes
posteriors. Ben al contrari del que passà, força anys després, amb l’ermità de
la Mare de Déu de la Salut, on una acció similar ens ha deixat un rastre documental bastant més llarg.
Aquesta altra batalla per treure i posar ermitans al santuari de la Mare de Déu de la Salut va passar el
1789. L’ermità que hi havia era Joan Serrat i Dalmau, que, pel que es veu,
suscitava divisió d’opinions, fins al punt que dins dels mateixos Obrers del
santuari hi tenia partidaris i detractors. Segons una declaració dels regidors
de Sant Feliu de Pallerols que ho eren a l’estiu de 1789, els seus antecessors
havien instat els Obrers a fer plegar d’ermità a Joan Serrat, “por ser éste pernicioso
a la república” (és a dir, a l’interès comú) i que hi posessin al seu lloc
Francesc Prat i Plana, “hombre virtuoso y de buenas costumbres, y muy temeroso
de Dios”. De moment les coses semblaren anar per aquest camí. El dia 11 d’abril
dos dels Obrers, Ignasi Sala i Fontanils, i Joan Baptista Carbonés (tots dos de
Sant Feliu de Pallerols) es presentaren a dalt del santuari amb un notari per
fer-ne fora l’ermità. En aquell moment al santuari només hi havia la seva dona.
Segons el relat del notari, li demanaren on era el seu home “perquè luego havia
de desocupar y tràurer fora de ditas casas tots los mobles, robas y alajas que
tingués suas pròprias en aquellas, per justos motius que los mouhen y perquè
està fora de son empleo des del dia sis dels corrents mes y any”. La dona els
donà llargues amb l’excusa de no saber on era el seu marit ermità i que, com que
semblava haver de ploure, no era pas moment de deixar els mobles a la
intempèrie. Els dos Obrers s’hi conformaren i, “attesa la inconstància del
temps y la súplica humil feta per dita Maria, y que sent demà lo dia de Pasqua
de Resurrecció, y passat demà dia impedit de treballar, li concedian llicència,
perquè ella y son marit poguessen tenir en las casas de dita capella los béns y
mobles que sian seus propris y que lo dimars pròxim, dia catorse dels corrents
mes y any, tragan y treuhajan aquells fora de ditas casas, y sian també fora de la matexa capella los dits cònjugues".
Sembla que sí, que el nou ermità, Francesc Prat,
arribà a entrar-hi, però no pas per massa temps. Resulta que dos altres Obrers
del santuari, Joan Riubrugent, de Sant Feliu de Pallerols, i Bonaventura
Casassa, de Pruït, disconformes amb el canvi, havien presentat un recurs al
governador de Girona en contra del cessament de Joan Serrat. Que entre ells els
obrers anessin tan desavinguts, complicà encara més les coses, com ho
demostren, a finals d’abril i primers de maig, les prevencions i tensions entre
uns i altres sobre el que s’havia explicat en aquest recurs a Girona.
Entrats a l’estiu, entraren en joc uns nous actors, els Obrers majors de l’església
parroquial de Sant Feliu de Pallerols, Joan de Vilar i Paradeis, i Narcís Arbat
i Payarols, els quals eren, a la vegada, els administradors del santuari de la
Mare de Déu de la Font de la Salut i que, exhibint aquesta seva condició,
donaren per bona la remoció de l’ermità Joan Serrat i el nomenament de Francesc
Prat, amb la prevenció de “no entenent emperò per lo present, aprobar el
modo y forma ab que tal vegada sia feta la remossió de dit Joan Serrat”.
Feien tard: poc abans la Reial Audiència de Catalunya havia comissionar al
batlle reial d’Olot, Antoni Pasqual i de Roquer, perquè restablís Joan Serrat i
Dalmau a l’ermita de la Salut, fent càrrec de les despeses de totes aquestes
diligències als Obrers contraris, Ignasi Sala i Fontanils, i Joan Baptista
Carbonés, que hagueren de pagar una factura per tots aquets tràmits de 37
lliures i 18 sous.
Tema tancat? I ca! Recordem que a l’inici havien estat els regidors de
Sant Feliu de Pallerols els que havien instat els Obrers a fer-ne fora Joan
Serrat i a posar-hi Francesc Prat i, malgrat que en un primer
moment es va fer així, ara a finals de juliol, era Prat qui se n’havia hagut
d’anar del santuari, i Serrat qui tornava a ser l’ermità de la Mare de Déu de
la Salut. Contrariats, els regidors demanaren explicacions als Obrers Sala i
Carbonés, sobre com era que s’havia fet aquesta marxa enrere, contrària al que
l’Ajuntament havia dit. Els Obrers contestaren que no ho havien pas fet de
grat, sinó per força, ja que “si bien sacaron de hermitaño de la dicha capilla
a Juan Serrat y Dalmau por justos motivos que les acistían, no han ellos dichos
respondientes vuelto a la pocessión de hermitaño al enunciado Juan Serrat y
Dalmau el día veynte y tres del corriente mes de julio, como lo manifiesta el
requirimento, sí que se ha vuelto a la pocessión en fuerza de disposición del
Real Acuerdo, con comissión hecha al magnífico bayle real de la villa de Olot
de fecha de veynte y siete del junio anterior, a que ellos dichos respondientes
no han hecho oposición, antes sí, han obedecido en todo lo mandado por su
excelencia como a superior legítimo".
Tot i això, al setembre els dos Obrers contraris a l’ermità Serrat encara no
es donaven per vençuts. Segons denunciaren, en aquells moments Joan Serrat
havia desaparegut de l’ermita i es trobava en situació de recerca i captura
per part de la Reial Sala del Crim “por razón de algunos excessos criminales de
que se halla acusado ante dicha Real Sala”, dels que els Obrers contraris a ell
ja donaven per fet “que seguramente que resultará reo culpado y convenido”. I si
al santuari de la Salut no hi havia ermità perquè aquest, ateses les seves circumstàncies personals, havia optat per
desaparèixer, perillava la casa, “abandonados los muebles y alajas y effectos
de dicha capilla o hermita, y expuestos a ser hurtados u otramente malogrados
por falta de quien los custodie y tenga cuydado de ellos, mayormente hallándose
la expressada capilla en un parage muy desierto”. Sala i Carbonés es dirigien,
per tant, als altres dos Obrers, Riubrugent i Casassa (els que havien fet mans
i mànigues perquè Serrat no perdés el càrrec d’ermità), passant-los-ho per la
cara i exigint-los, com a responsables que se’ls considerava d’aquesta
situació, “que en continente y sin dilación de tiempo procuren la mejor
custodia de los insinuados effectos, alajas y muebles de dicha capilla y eviten
todo peligro de malogro y extravío durante las actuales ocurrencias, otramente
se les protesta en la más amplia forma de la responsabilidad de bienes proprios
de todo lo que se halle de menos en la capilla por dicho motivo".
Arribats a aquest punt, ara sí que la història queda truncada, perquè amb la
Sala del Crim pel mig, s’escapa del mer àmbit local o comarcal. De totes
maneres, tot indica que les amenaces contra Joan Serrat no es compliren. Xavier
Solà i Colomer, en el seu llibre El santuari de la Mare de Déu de la Font de la
Salut (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, p. 114 i 128-129), en la
llista d’ermitans del santuari hi inclou Joan Serrat i Dalmau entre
els anys 1787-1789, però també en els anys 1791-1794. A més, segons aquest
mateix autor, Joan Serrat féu testament al 1797, trobant-se malalt a la seva
casa del santuari de la Salut. En ell nomenava hereu al seu fill Joan, fruit del seu primer
matrimoni amb Margarida Plana, i deixava algunes coses a la seva segona
muller, Maria Balmes, i al santuari de la Salut.
Em lliuraré ben prou de voler jutjar uns i altres, perquè en cap dels
papers notarials que m’han servit per fer reviure aquests relats d’història
personal, no es dóna veu ni a Joan Coromina ni a Joan Serrat, els dos ermitans
acusats de mala vida. Respectant, no obstant, la limitació de no haver tingut ocasió d’exposar-nos la
seva defensa i versió dels fets, sí que és cert que tot plegat ens deixa la sospita que,
també en matèria d’ermitans, és ben cert que l’hàbit no fa el monjo. O bé, com
que les disposicions reials de 1747 sobre ermitans pretengueren treure'ls l’hàbit (si bé alguns en seguiren portant), les
precedents històries també fan bona aquella altra dita, que sota d’una capa qui sap qui s'hi tapa.
Revisat: 16 de novembre de 2020.
