divendres, 10 de maig del 2013

37. Ermitans sota sospita (1756 i 1789)

Ermita de Sant Miquel de Castelló o de Falgars
Si en el seu sentit original un ermità era la persona que, per motius religiosos, s’apartava de la vida de la gent per dedicar-se de ple, en un lloc retirat, a la pregària i a les pràctiques ascètiques, modernament passà a significar la persona que, sense més, tenia la feina de vigilar i de mantenir oberta i en condicions alguna de les moltes ermites o santuaris que la devoció popular havia escampat, al pla o en algun cim de muntanya. Al costat de l’ermita hi havia la casa de l’ermità, on fer-hi vida amb la seva família –si era casat–, mantenint-se d’un petit hort i de l’activitat de l’ermita o santuari. Fruit d’aquella primera accepció que considerava els ermitans com una mena de religiosos, encara en el segle XVIII era possible que a algun d’aquests ermitans se li donés el tractament de “fra”, o que vestís a la manera com ho feien frares o monjos.

A l'any 1747 Ferran VI  va voler treure als ermitans qualsevol aparença eclesiàstica que pogués crear confusió, i manà que “no  se permita a santero o ermitaño alguno trage particular distinto del común de la provincia o país en donde resida”, mantenint, però, l’obligació dels bisbes de no permetre “que se cometa la custodia y asistencia de las ermitas, ni den licencia para pedir con las santas imágenes, a personas que no sean experimentadas, de buena vida, costumbres y devoción”. Unes qualitats que no sempre foren, ves per on, les que ornaren algun dels ermitans de la nostra comarca. En tenim dos exemples, l’un de l’ermità de Sant Miquel de Castelló (o de Falgars), encimbellada al damunt dels Hostalets, i l’altre de l’ermità del santuari de la Mare de Déu de la Salut, bastit en aquella mena d’alt mirador que s’obre sobre Sant Feliu de Pallerols i la Vall d'Hostoles. 

De Sant Miquel de Castelló n’era ermità Joan Coromina, a qui el bisbat havia donat llicència per ser-ne el 1747. Permisos del bisbe a part, el nomenament dels ermitans solia ser cosa dels Obrers de l’ermita o santuari, és a dir, de les persones que, en representació dels habitants de la parròquia on se situava un edifici religiós, n’administraven els seus béns i en governaven el funcionament material. Impossible de poder saber el criteri pel qual es va escollir com a ermità a Joan Coromina, però pinta que era un d’aquells homes que defugen de quedar encaixonats en les rutines del dia a dia convencional. Havia nascut a Joanetes. Es veu que de jove va estar renyit amb el treball, cosa que li comportà que fos capturat per “olgassan y malentretenido” –com es va dir d’ell uns anys després– i enviat a servir a l’exèrcit del rei. Com que va ser, precisament, quan es va escaure la guerra de successió d’Àustria, en la que Felip V s’enfrontà amb Carles Manuel III de Sardenya, al nostre Joan Coromina li va tocar de participar com a soldat en la campanya de Savoia. Tingué sort i pogué retornar sa i estalvi a casa, on provà l’ofici de traginer, fins que, finalment, a l’any 1747 entrà d'ermità a Sant Miquel. 

En aquest ofici d'ermità encara s’hi estava l’any 1756, quan van prendre cos algunes queixes sobre la seva persona. Dos pagesos dels Hostalets van testificar davant de notari, que Joan Coromina, l’ermità de Sant Miquel, “es público y notorio que apenas de día ni de noche haze residencia en dicha hermita, gastando el tiempo y vagando como arriero, a buscar vino, y otras veces para dallar hierva de los prados”. Semblaria que a ell això de l’ermita no li treia pas el son, si podia fer la viu-viu per altres mitjans. Res d’estrany que aviat no es recordés de les seves obligacions com a ermità, tot i que no eren pas massa carregoses, ben al contrari: “no cumple a su ministerio de hermitanyo tocando la campana en las ocasiones que ay mal tiempo, ni a las oraciones de la noche y mañana”. El pitjor era que el seu comportament desdeia del tot dels paràmetres de moralitat vigents en aquella època, ja que, segons els mateixos testimonis, Coromina vivia “divertidamente, frecuentado mesones, umando [és a dir, fumant] y jugando en ellos". 

I va passar que els Obrers de l’església de Sant Esteve de Bas, a la que pertanyia la capella de Sant Miquel, se’n van cansar i li van dir que toqués el dos de l’ermita, cosa no gaire fàcil de comunicar a un Joan Coromina endurit a l’exèrcit, i en el seu anar i venir amunt i avall com a traginer. Per si de cas, els Obrers demanaren l’auxili de l’autoritat judicial de Sant Esteve de Bas, el batlle Esteve Tarrús, i amb ell i alguns més pujaren muntanya amunt cap a Sant Miquel. La narració de l’expulsió de l’ermita, feta pel metge Gaspar Carrera i pel pagès Isidre Font, tots dos de Sant Esteve de Bas, cuità prou a recalcar que Esteve Tarrús evità d’actuar-hi com a batlle, perquè l’ermita era lloc sagrat i, com a tal, exclòs de la intervenció de la justícia (cosa que Coromina segur que sabia prou bé i ho hauria pogut denunciar): “dicho bayle dixo a dicho Juan Coromina que allí no hiva como a bayle, sí como a socio del obrero, y que dicho obrero lo hechasse fuera de la hermita”, ja que els Obrers sí que tenien “el poder de hecharlo de la capilla u hermita de Sant Miguel”. A més, els dos testimonis donaren fe de no haver sentit “que el dicho bayle dixese ninguna palabra injuriosa a dicho Juan Coromina, ni le hizo señales de bayle, antes bien vimos nosotros declarantes que el expressado bayle antes de entrar a dicha ermita, dexó las armas y hechó la vara [la vara de batlle, signe d’autoritat] debaxo el gaván que llevava vestido”. Ara bé, el batlle sí que advertí ben clar a Coromina, que quan aquest sortís de l’ermita, del territori sagrat, si cometia qualsevol desordre “entonces él officiaría lo que le pertenecería a su officio”, llavors sí que actuaria com a batlle que era. 

Expel·lit Joan Coromina de l’ermita de Sant Miquel, la previsió dels Obrers era que se’n fes càrrec un nou ermità, Miquel Juvanteny, de Sant Esteve de Bas mateix. Però aquí se’ns acaba la història, perquè els manuals notarials no ens en diuen res més, tal volta perquè els esdeveniments seguirien el seu curs sense nous entrebancs dignes de deixar-ne constància als seus possibles efectes posteriors. Ben al contrari del que passà, força anys després, amb l’ermità de la Mare de Déu de la Salut, on una acció similar ens ha deixat un rastre documental bastant més llarg. 

Aquesta altra batalla per treure i posar ermitans al santuari de la Mare de Déu de la Salut va passar el 1789. L’ermità que hi havia era Joan Serrat i Dalmau, que, pel que es veu, suscitava divisió d’opinions, fins al punt que dins dels mateixos Obrers del santuari hi tenia partidaris i detractors. Segons una declaració dels regidors de Sant Feliu de Pallerols que ho eren a l’estiu de 1789, els seus antecessors havien instat els Obrers a fer plegar d’ermità a Joan Serrat, “por ser éste pernicioso a la república” (és a dir, a l’interès comú) i que hi posessin al seu lloc Francesc Prat i Plana, “hombre virtuoso y de buenas costumbres, y muy temeroso de Dios”. De moment les coses semblaren anar per aquest camí. El dia 11 d’abril dos dels Obrers, Ignasi Sala i Fontanils, i Joan Baptista Carbonés (tots dos de Sant Feliu de Pallerols) es presentaren a dalt del santuari amb un notari per fer-ne fora l’ermità. En aquell moment al santuari només hi havia la seva dona. Segons el relat del notari, li demanaren on era el seu home “perquè luego havia de desocupar y tràurer fora de ditas casas tots los mobles, robas y alajas que tingués suas pròprias en aquellas, per justos motius que los mouhen y perquè està fora de son empleo des del dia sis dels corrents mes y any”. La dona els donà llargues amb l’excusa de no saber on era el seu marit ermità i que, com que semblava haver de ploure, no era pas moment de deixar els mobles a la intempèrie. Els dos Obrers s’hi conformaren i, “attesa la inconstància del temps y la súplica humil feta per dita Maria, y que sent demà lo dia de Pasqua de Resurrecció, y passat demà dia impedit de treballar, li concedian llicència, perquè ella y son marit poguessen tenir en las casas de dita capella los béns y mobles que sian seus propris y que lo dimars pròxim, dia catorse dels corrents mes y any, tragan y treuhajan aquells fora de ditas casas, y sian també fora de la matexa capella los dits cònjugues". 

Sembla que sí, que el nou ermità, Francesc Prat, arribà a entrar-hi, però no pas per massa temps. Resulta que dos altres Obrers del santuari, Joan Riubrugent, de Sant Feliu de Pallerols, i Bonaventura Casassa, de Pruït, disconformes amb el canvi, havien presentat un recurs al governador de Girona en contra del cessament de Joan Serrat. Que entre ells els obrers anessin tan desavinguts, complicà encara més les coses, com ho demostren, a finals d’abril i primers de maig, les prevencions i tensions entre uns i altres sobre el que s’havia explicat en aquest recurs a Girona. Entrats a l’estiu, entraren en joc uns nous actors, els Obrers majors de l’església parroquial de Sant Feliu de Pallerols, Joan de Vilar i Paradeis, i Narcís Arbat i Payarols, els quals eren, a la vegada, els administradors del santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut i que, exhibint aquesta seva condició, donaren per bona la remoció de l’ermità Joan Serrat i el nomenament de Francesc Prat, amb la prevenció de “no entenent emperò per lo present, aprobar el modo y forma ab que tal vegada sia feta la remossió de dit Joan Serrat. Feien tard: poc abans la Reial Audiència de Catalunya havia comissionar al batlle reial d’Olot, Antoni Pasqual i de Roquer, perquè restablís Joan Serrat i Dalmau a l’ermita de la Salut, fent càrrec de les despeses de totes aquestes diligències als Obrers contraris, Ignasi Sala i Fontanils, i Joan Baptista Carbonés, que hagueren de pagar una factura per tots aquets tràmits de 37 lliures i 18 sous.

Tema tancat? I ca! Recordem que a l’inici havien estat els regidors de Sant Feliu de Pallerols els que havien instat els Obrers a fer-ne fora Joan Serrat i a posar-hi Francesc Prat i, malgrat que en un primer moment es va fer així, ara a finals de juliol, era Prat qui se n’havia hagut d’anar del santuari, i Serrat qui tornava a ser l’ermità de la Mare de Déu de la Salut. Contrariats, els regidors demanaren explicacions als Obrers Sala i Carbonés, sobre com era que s’havia fet aquesta marxa enrere, contrària al que l’Ajuntament havia dit. Els Obrers contestaren que no ho havien pas fet de grat, sinó per força, ja que “si bien sacaron de hermitaño de la dicha capilla a Juan Serrat y Dalmau por justos motivos que les acistían, no han ellos dichos respondientes vuelto a la pocessión de hermitaño al enunciado Juan Serrat y Dalmau el día veynte y tres del corriente mes de julio, como lo manifiesta el requirimento, sí que se ha vuelto a la pocessión en fuerza de disposición del Real Acuerdo, con comissión hecha al magnífico bayle real de la villa de Olot de fecha de veynte y siete del junio anterior, a que ellos dichos respondientes no han hecho oposición, antes sí, han obedecido en todo lo mandado por su excelencia como a superior legítimo". 

Tot i això, al setembre els dos Obrers contraris a l’ermità Serrat encara no es donaven per vençuts. Segons denunciaren, en aquells moments Joan Serrat havia desaparegut de l’ermita i es trobava en situació de recerca i captura per part de la Reial Sala del Crim “por razón de algunos excessos criminales de que se halla acusado ante dicha Real Sala”, dels que els Obrers contraris a ell ja donaven per fet “que seguramente que resultará reo culpado y convenido”. I si al santuari de la Salut no hi havia ermità perquè aquest, ateses les seves circumstàncies personals, havia optat per desaparèixer, perillava la casa, “abandonados los muebles y alajas y effectos de dicha capilla o hermita, y expuestos a ser hurtados u otramente malogrados por falta de quien los custodie y tenga cuydado de ellos, mayormente hallándose la expressada capilla en un parage muy desierto”. Sala i Carbonés es dirigien, per tant, als altres dos Obrers, Riubrugent i Casassa (els que havien fet mans i mànigues perquè Serrat no perdés el càrrec d’ermità), passant-los-ho per la cara i exigint-los, com a responsables que se’ls considerava d’aquesta situació, “que en continente y sin dilación de tiempo procuren la mejor custodia de los insinuados effectos, alajas y muebles de dicha capilla y eviten todo peligro de malogro y extravío durante las actuales ocurrencias, otramente se les protesta en la más amplia forma de la responsabilidad de bienes proprios de todo lo que se halle de menos en la capilla por dicho motivo". 

Arribats a aquest punt, ara sí que la història queda truncada, perquè amb la Sala del Crim pel mig, s’escapa del mer àmbit local o comarcal. De totes maneres, tot indica que les amenaces contra Joan Serrat no es compliren. Xavier Solà i Colomer, en el seu llibre El santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, p. 114 i 128-129), en la llista d’ermitans del santuari hi inclou Joan Serrat i Dalmau entre els anys 1787-1789, però també en els anys 1791-1794. A més, segons aquest mateix autor, Joan Serrat féu testament al 1797, trobant-se malalt a la seva casa del santuari de la Salut. En ell nomenava hereu al seu fill Joan, fruit del seu primer matrimoni amb Margarida Plana, i deixava algunes coses a la seva segona muller, Maria Balmes, i al santuari de la Salut. 

Em lliuraré ben prou de voler jutjar uns i altres, perquè en cap dels papers notarials que m’han servit per fer reviure aquests relats d’història personal, no es dóna veu ni a Joan Coromina ni a Joan Serrat, els dos ermitans acusats de mala vida. Respectant, no obstant, la limitació de no haver tingut ocasió d’exposar-nos la seva defensa i versió dels fets, sí que és cert que tot plegat ens deixa la sospita que, també en matèria d’ermitans, és ben cert que l’hàbit no fa el monjo. O bé, com que les disposicions reials de 1747 sobre ermitans pretengueren treure'ls l’hàbit (si bé alguns en seguiren portant), les precedents històries també fan bona aquella altra dita, que sota d’una capa qui sap qui s'hi tapa. 
 
                                                    Revisat: 16 de novembre de 2020.