diumenge, 19 de juliol del 2015

61. Adéu a l'edifici de la fàbrica de frisar ratines d'Olot, de 1790

Edifici de la fàbrica de frisar ratines d'Olot
L'enderroc de l'edifici de la fàbrica de frisar ratines que el 1790 va ser alçat al Puig del Roser d'Olot, darrera de l'actual plaça de braus, sembla que serà imminent, segons informava fa poc el diari El Punt Avui. La notícia és d'aquelles que hom temia que arribés un dia o altre, pel precari estat de conservació en què es troba l'edifici, però no per veure-la venir deixa de ser una mala notícia. Es tracta d'un dels pocs vestigis que encara queda del que fou la puixant indústria olotina del tèxtil en el segle XVIII. A més, a diferència d’altres casos en els que la maquinària tèxtil se situava en cases particulars, l’edifici que ara s’enderrocarà va ser construït específicament amb una destinació manufacturera.

Què eren les ratines frisades?

Les ratines eren un determinat tipus de teixit de llana que se sotmetia a l’operació anomenada frisa. Per tant, en primer lloc es produïa aquesta tela en alguns dels telers que funcionaven a la vila i a continuació es portava a la màquina de frisar que, segons paraules de l'Encyclopedia metódica, traduïda del francès al castellà per Antonio Carbonel (1794), el que feia era “enrollar unos sobre otros los pelos que se hallan en la superfície de la tela, y que para esto se han dexado algo más largos, de modo que sus filamentos reunidos por parages, forman unos botoncitos, que la tela parece estar sembrada de ellos”. Això donava com a resultat una tela de pèl espès, calenta a la vista, adequada per a les peces de vestir d’hivern. Es tractava, doncs, d’una tela amb un plus d’elaboració, pròpia de societats amb expectatives d'una major grau de refinament.

La màquina de frisar era moguda per tracció animal. Feia un gran embalum, perquè a través d’una sèrie d’engranatges que donaven moviment a uns cilindres s’aconseguia que la tela anés passant pel frisador pròpiament dit de manera lenta i uniforme, i que aquest efectués un precís moviment circular que formés els botons de pèl propis d’aquest gènere tèxtil. Cada tela havia de passar pel frisador de tres a quatre vegades si es volia aconseguir un bon resultat, sempre sota la supervisió del frisador, perquè qualsevol petita arruga de la tela a l’hora d’entrar en el frisador o alteració en el precís moviment de la maquinària, hauria provocat una tara en la peça. En l’edifici olotí que ens ocupa, d’aquestes màquines n’hi havia tres que, per força, havien d’ocupar tota la planta baixa, juntament amb els estris i espais complementaris.
Esquema d'una màquina de frisar, segons l'Encyclopédie de Diderot i D'Alembert
Olot i la fabricació de ratines frisades

El consum de ratines frisades en la confecció del vestuari d'hivern es va anar estenent en el darrer terç del segle XVIII. Originàriament venien de França. La fabricació de ratines frisades a Olot va tenir alguna cosa de primigènia: quan el 1783 la important família de fabricants i comercials tèxtils olotins dels Bastons van demanar uns privilegis a la Junta de Comerç de Barcelona, van incloure, entre els seus mèrits, l’haver importat al nostre país la fabricació d’aquest producte. En paraules seves, “basta recordar que en el año de 1768 haun no se fabricaban en España ratinas frisadas, de las que se surtía de fuera Reyno, y que los exponientes Luís y Josef Bastons, con su acostumbrada actividad, después de haver averiguado el modo de los estrangeros, puso una fábrica de ellas en la relacionada villa de Olot, y con su exemplo se han lebantado tantas, que en el día no solamente abastecen el Reyno, sino también mucha parte de Francia e Indias”. És un text propagandístic a favor seu, però això no treu que contingui la seva part de veritat. En una relació de veïns feta per l’ajuntament d’Olot el 1773 es parla del fill de Lluís Bastons, Josep, com a mestre paraire, “otro de los introductores de fábrica de ratinas frisadas”. Per altra banda, el cens general de manufactures de 1784 inclou fabricants de ratines a poblacions de les comarques d’Osona i del Ripollès, però de les operacions de frisa només se’n parla respecte d’Olot: “En la villa de Olot, se hallan oy día cinco frisas, donde se frisan los paños, bayetas, cordellates y ratinas, con la advertencia que se frisan tan fino y delicado como en Olanda y Inglaterra. Se emplean en estas maniobras 8 hombres y cinco caballerías para manear [sic] las ruedas de la máquina”. Cinc frises no volia dir necessàriament cinc establiments de frisar, sinó cinc màquines de frisar, mogudes per altres cinc cavalls. Anys després, en la versió castellana dels viatges d'Alexandre de Laborde, publicada el 1816, s'hi inclogué una llista d'indústries catalanes, en la que s'assenyala haver-hi una única fàbrica de ratines, la d'Olot.

De fet, el 1775 funcionava a Olot una companyia o societat formada per Lluís Bastons, Francesc Camps i Vilar, i Josep Salgas, dedicada a la confecció de ratines frisades, la qual tenia encomanada a Jaume Serra, paraire i frisador, la direcció de la part tècnica d’aquest darrer procés. En aquell any, els tres socis cediren a Jaume Serra les màquines de frisar i les passaren a la seva total responsabilitat i manteniment, a canvi que aquest atorgués un tracte de favor en el frisar a les ratines que els tres socis seguirien confeccionant. Així, una de les condicions amb què li feien la cessió obligava Jaume Serra a “frisar quantas ratinas y altres robas vullan frisar dits Francisco Camps y Vilar, Lluís Bastons y Josep Salgas, tant per títol de compañía com altrament de particular”, al preu avantatjós de només sis diners per cana, “devent en tot temps ser preferits a frisar las ditas robas a tot altre particular o a las pròpias del mateix Jaume Serra”. Per contra, als altres fabricants que portessin teles a frisar a l’obrador de Jaume Serra, se'ls havien de cobrar, com a mínim, dos sous per cana, cosa que situava les ratines frisades dels tres socis en una posició avantatjosa en el preu i, per tant, més competitiva (recordem que dos sous equivalien a 24 diners). A fi d’assegurar-se aquestes condicions favorables, una altra de les condicions per a la cessió de la frisa a Jaume Serra establia que aquest “no puga plantar ni dirigir altre, ni governar altres frisas dins la present vila y sa parròquia, ni en lo bisbat de Gerona y Vich, per lo evident prejudici se seguiria als dits sòcios y compañia y negociació de estos”. L’incompliment d’alguna d’aquestes condicions comportaria d’immediat que els tres socis recuperarien la frisa que ara cedien a Jaume Serra.

La fabricació de ratines frisades va viure a Olot una etapa de consolidació. El 1783 l’ajuntament olotí se sumà a l’optimisme respecte d'aquesta nova manufactura. En un seu informe d’aquell any sobre els gèneres que produïa Olot s’hi inclogueren les ratines frisades i sense frisar, gràcies a les quals s’evitava, segons expressió municipal, “por este medio el que se introduzcan tantas como antes se introducían de Francia, con notable progreso del Estado”, una idea que també recollí el llibre Atlante Español de Bernardo Espinalt, publicat igualment el 1783: entre altres fàbriques, Olot en tenia “de ratina frisada de todos colores, que hasta el presente venían de Francia”. Tres anys més tard un nou informe municipal ens aporta les úniques dades concretes sobre volum de producció: les cinc fàbriques de frisar que hi havia a la població treballaven cada any “200 mil piezas de 45 varas cada una, consumiéndose 1.000.000 quintales de lana". A més de Jaume Serra sabem que també feren de frisador a Olot Joan Casabó i el seu fill Valentí, que el 1794 es trobava encara en etapa d'aprenentatge.

La nova fàbrica de Jaume Serra (1790) 

Tal com hem vist, la fàbrica de ratines frisades existia abans de 1775, any en el que Jaume Serra passà a fer-se’n càrrec com a cosa pròpia. Si el llibre per al cobrament de l'impost del cadastre de 1773 fet per l’ajuntament olotí incloïa Jaume Serra com a “fabricant de ratines”, el que correspon a l’anualitat de 1775 ja el denominà “frisador”. Dels primers temps d’existència d’aquesta manufactura sabem que Jaume Serra tenia parades les màquines de frisar en una casa pròpia de Jaume Masdexaxars situada dins d’Olot. El viatger Francisco de Zamora, el 1787, després d'haaver pujat al Montsacopa, anotà en el seu dietari: "Al bajar vimos seis máquinas de frisar, por cuya operación se paga sueldo por cana, y cada una frisa dos piezas de 30 canas". A la llarga, la coexistència d’aquesta manufactura amb les cases de la població aniria resultant més i més molesta. Passats quinze anys, així ho reconegué Jaume Serra, quan el maig de 1790 demanà permís a l’ajuntament per a poder construir una casa nova en un paratge més allunyat de la població, on poder tenir les seves frises: necessitava la construcció d'una  “casa i oficina per la sua fàbrica de frisar” per “apartar lo gran ruido de tres frisas (que se troba tenir corrents) dins la població”, i per això havia elegit un terreny “en un dels arrabals de dita vila nomenat lo Puig Pujol, devant del Roser”, propi d’Ignasi Fontanella. En aquell any el llibre d'actes municipals inclou poques sessions, però és un fet que l'ajuntament no li posaria obstacles, ja que aquesta és, precisament, la casa de la qual ara se’ns n’anuncia el seu definitiu compte enrere. En aquesta seva nova casa i oficina va fer gravar a la llinda de la porta el seu nom, “JAVME SERRA”, distribuït a banda i banda d’una ornamentació central que encercla la data de 1790 (un breu estudi tipològic d'aquesta casa pot veure's a Joan Sala, "Estudi tipològic de les cases construïdes a Olot, durant l'expansió del segle XVIII", a APEHOC, IV, 1980-1981, p. 296-300; enllaç).

Llinda de la porta d'entrada a la casa, amb el nom Javme Serra i l'any 1790
Jaume Serra procedia del món rural, era fill de Francesc Serra, pagès de Vidrà. Com tant d'altra gent, trobà en les manufactures d'Olot la manera de guanyar-se la vida i d'abastar un futur que s'expectava millor. Va morir el 17 de setembre de 1803 i l’endemà fou enterrat a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot. La seva nova casa del Puig del Roser, amb el record del seu nom inscrit en la pedra, ha sobreviscut fins als nostres dies i ha arribat en aquest any als seus 225 anys d’existència. Un aniversari ben poc galdós, entrebancat del tot amb l'anunci que li ha arribat l'hora del seu enderroc. Llàstima, perquè cada cop es fa menys possible poder traçar una ruta cultural per l’Olot del segle XVIII que aspiri a mostrar la vida i el treball dels olotins d’aquell segle, i que vulgui anar més enllà de les esglésies del Tura i de Sant Esteve, l’Hospici, les fonts barroques i alguna casa de família adinerada.
Text revisat l'octubre de 2019.