Vista de Cartagena al segle XVIII |
Cartagena era una ciutat important, el 1780 arribà a tenir 38.971 habitants. Però el que la feia una ciutat molt activa era que hi tenia la seu el Departament Marítim del Mediterrani a la Reial Armada, cosa que li generava molta activitat naval i comercial. L’embalum de paperassa administrativa i particular que se generava en un entorn com aquest, feia que hi haguessin d’arribar tot sovint carregaments de paper d’escriure, vinguts dels llocs productors d’aquesta manufactura, majoritàriament centrats a Catalunya. A l’entorn d’Olot hi havia un d’aquests nuclis manufacturers del paper, amb molins situats a Sant Joan les Fonts i a les Planes d’Hostoles, gestionats per negociants olotins. No era un centre paperer dels grossos, però comptava amb suficient producció i, sobretot, amb una bona xarxa comercial, que li permeté de mantenir-se molt actiu al llarg del segle XVIII. Si dels molins paperers i dels seus fabricants i amos en sabem força, precisament és del seu vessant comercial del que menys coses en tenim. On anava a parar el paper que es feia a l’entorn d’Olot?
A la petita llista que fins ara es coneix de llocs receptors del nostre paper hi podem afegir la ciutat de Cartagena, perquè hi ha notícia molt detallada de dues comandes de paper que se’ls envià en els anys 1770 i 1773. Que de Cartagena es fes memòria que en una remota vila de nom Olot hi havia fabricants de paper, es deu al fet que qui feia la comanda era un comerciant barceloní, Antoni Puget i Clariana, interessat en diverses companyies catalanes de comerç i ben situat en el mercat peninsular. Se sap, per exemple, que el 1759 havia concursat per obtenir el contracte militar de proveïment (“asiento”) de quitrà, betums i brea per a la construcció de navilis als departaments de Cartagena, Cadis i El Ferrol. Per a la comanda de paper feta a Olot, Antoni Puget se serví dels bons oficis de la companyia d’Alegre i Gibert, també de Barcelona, molt ben relacionada amb diversos fabricants i comerciants olotins. En les dècades anteriors els Alegre i Gibert havien estat fent periòdics encàrrecs de paper a Olot i a altres llocs i, per tant, coneixien prou bé el ram i les persones que hi havia al seu darrera.
El paper que es remeté a Cartagena acabà sortint, no pas dels molins paperers de Sant Joan les Fonts –els més coneguts– sinó del que hi havia a Sant Cristòfol de les Planes (les Planes d’Hostoles, a la mateixa Garrotxa), un molí paperer propietat de l’adroguer i negociant olotí Pere Màrtir Florensa, amb qui, per consegüent, s’hagueren de fer els tractes. Florensa tenia a les Planes dos molins, un de paperer i un de fariner, que els tenia arrendats pa experts que els feien treballar, tot i que ell (cas únic a la comarca en aquells anys) en mantenia el control de la producció i la condició de "fabricant". El 1774 aquests dos molins eren descrits així: “Un molí paperer ab sa casa, en dita parròquia situat, ab dos restos de massas i a[r]bres competents, rodas y tot lo demés aparato per fer y fabri[c]ar paper (...); un molí fariner dins dita casa construhit, ab dos molas y [il·legible] y tot lo demés aparato necessaris, resclosa y rech que forman la aygua en dits dos molins”. No em consta qui era el paperaire que menava aquell molí d’en Florensa en els anys de les comandes de Cartagena (1770 i 1773), però es pot apuntar a Isidre Antiga, que ho fou en els anys 1774 i 1775. Els Antiga foren una família de paperaires, amb àmplia presència a Sant Joan les Fonts i a les Planes.
A). La comanda de paper per a Cartagena de 1770.
La comanda de paper de 1770 seguí un procés senzill, sense complicacions o imprevistos que n’alteressin el seu curs. El 22 de setembre la casa Alegre i Gibert de Barcelona escrigué al seu comissionat a Olot, Francesc Roca i Codina, que atengués l’encàrrec: “Nos repetim a son manar ab motiu de necesitar per Cartagena 190 raymas de paper blanch comú, que tinga cos, bona cola, y blancor, com lo que nos envià lo any passat, que estimarem a v.m. fassa apromptar y remètrer ab tota brevedat”. Roca posà mans a la feina. Quatre dies després els comunicà que les 190 raimes que demanaven ja estaven encarregades al “fabricant” Pere Màrtir Florensa, el qual, naturalment, havia assegurat que el seu paper tenia totes les qualitats demanades quant a cos, bona cola i blancor. Pel que fa al preu, la cosa no fou tan planera: el fabricant al·legà que els draps (la matèria primera per a fer paper) ara resultaven més cars i que el paper no el podia donar a menys de 12 lliures i 14 sous la bala. De Barcelona estant n’acceptaren el preu, amb el prec, això sí, que en el moment de fer la tramesa hi constés de forma clara que era una mercaderia a nom d’Antoni Puget en trànsit cap a Cartagena, per evitar que la mercaderia hagués de pagar drets d’entrada a Barcelona.
En els primers dies d’octubre arribaren a la ciutat comtal les primeres 90 raimes, i a mitjans del mateix mes ho feren les 100 restants. En els darrers dies d’octubre foren lliurades unes altres 40 raimes de paper, afegides a última hora a la comanda. En aquest darrer cas se sap el nom del traginer, en Mateu Capdevila de les Planes. La factura, amb les despeses de tota la tramesa (no en consta en detall), ascendí a 287 lliures, 15 sous i 9 diners, les quals, per ordre de Pere Màrtir Florensa, hagueren de ser entregades a mossèn Narcís Puig, beneficiat de Santa Maria del Pi, per compte del senyor Antoni Llunas d’Olot, que abans no acabés el mes de novembre les havia fet arribar a Pere M. Florensa. Comanda tancada.
B). La comanda de paper per a Cartagena de 1773.
Més rica en detalls fou la nova comanda de paper fabricat a la Garrotxa, amb destinació a Cartagena, que se serví tres anys més tard. Aquesta vegada, la companyia barcelonina, per la mort del seu corresponsal a Olot, s’adreçà al seu fill, Tomàs Roca i Masmitjà. A primers de gener de 1773, amb el record de la comanda que tres anys abans havien fet a Pere M. Florensa, li pregaven que es veiés amb aquest, “y que li·n [a ell, de paper] ajústia 300 raymas de la mateixa qualitat, procurant si és possible alguna baixa en lo preu, y que sa remesa sia ab la major brevetat possible”. Semblantment a feia tres anys, la remesa de paper hauria d’arribar a Barcelona com a mercaderia en trànsit, “per embarcar per Cartagena”.
Com que els Alegre i Gibert també estaven interessats en paper més fi (el de la comanda era paper ordinari), a mitjans de gener Tomàs Roca optà per enviar a Barcelona 6 mostres del paper que feien diversos fabricants de la comarca olotina, perquè poguessin triar el que més els convingués. Dues mostres (una de paper ordinari i una altra de paper de qualitat mig floret) eren de la fàbrica de Bassols, una altra de la fàbrica de Pere M. Florensa, de les Planes, i les tres restants eren de les fàbriques del Patge, d’en Rovira i “d·en Gustí” (possiblement, de la que menava Agustí Domènech). De preu, el paper de mig floret era el més car, se’n demanaven 20 lliures la bala, preu d’Olot. El preu del paper d’en Florensa era el més ajustat, en demanava 13 lliures la bala, però posat a Barcelona (compresos, per tant, els ports i el mig dret de portes). La resta superaven amb uns quants sous aquesta quantitat. Les mostres passaren a mans d’Antoni Puget, l’encarregat de la comanda de Cartagena, que, a la vegada, les reenvià seu client d'allí.
No fou fins al mes de març que arribà la resposta. Es decantaven pel paper de la mostra número 4, la del molí del Patge. Primer problema: el comissionat olotí, Tomàs Roca, s’assabentà que el fabricant d'aquest molí havia passat a treballar al molí d’en Balloy i, per tant, hagué d’informar a Barcelona que “aixís com la mostra, no sé ara ahont se·n trobarà”. D’allí estant no entraren en detalls de fabricants: ells anaven de cara al producte, volien 300 raimes de paper com el de la mostra, a un preu màxim de 13 lliures la bala, i a més 50 raimes de paper bo, “un poch més blanch y un poquet més fi, però que no arriba a ser mitg floret”, amb l’advertiment clar que el seu preu no hauria d’arribar de cap manera a les 20 lliures com se’n demanava al gener.
Tomàs Roca hagué d’entrar en una cadena de negociacions que el disgustaren enormement, fins al punt d’arribar a tractar els paperers de “canalla”. Sembla que es va dirigir en primer lloc a aquell paperaire que havia passat del molí del Patge al d’en Balloy, que encara tenia els motlles amb “la marca de la espasa”, però no en tragué l’aigua clara, perquè li respongué que els draps amb què es feia el paper havien pujat de preu, que tots els fabricants cobraven el paper més car, i que per res del món ell el volia fabricar a menys de 13 lliures i 15 sous la bala, i el paper de qualitat a 20 lliures. Ah, i amb uns terminis gens apressats. Estàvem ja a primers d’abril i, explicava Roca als de Barcelona, el fabricant “no se vol obligà a fer·lo antes que per tot lo mes de maig; y que si lo temps és bo per encolar, per tot lo dit mes ja porà ser en eixa [Barcelona], y sinó fins als primers de juny”. Encara no havien passat dues setmanes, que el fabricant, amb l’excusa que els preus encara s’havien apujat més i emparant-se en el fet que la comanda no havia estat feta ferma, ara els en demanava 14 lliures per bala, una notícia que Roca traslladava a Barcelona amb el pesarós comentari de ser “canalla tots los paparers”.
Potser sí que tenia raó en l’apreciació del caràcter dels paperers, perquè a finals de maig el fabricant hi afegí nous entrebancs. El primer, que per la quantitat de paper que demanaven “no hi ha sinó un mes de bon temps” per poder-lo fabricar. I hi sumà encara una altra dificultat: volia que el paper fos recollit directament a la seva fàbrica pels clients. Res de fer-lo anar ell a Barcelona, des d’on passaria a Cartagena, perquè ves que allí no el trobessin al seu gust i en fessin devolució. Ell estava acostumat que el paper se li emportessin directament del molí (si els agradava l’agafaven i si no, el deixaven) per així no exposar-se a res. I quan, entrats al mes de maig, semblava que es podria arribar a un acord perquè els de Barcelona n’acceptaven el preu i li asseguraven que farien anar al molí algun perit que reconegués la qualitat del paper abans d’endur-se’l, el fabricant es tancà en banda i rebutjà acceptar la comanda. Ja podem suposar el to amb què Tomàs Roca ho féu saber per carta als Alegre i Gibert: “Me conferí altre vegada ab lo fabricant, qual sens posar·hi gens de sal, me digué que per ara no lo podia fer. Tot lo que ha succehit, com ja los tenia insinuat ab la antecedent y ab altre que los escrivia, que no hi havia que confiar de ells, perquè tots són una canalla. A mi me ha sabut molt mal y casi quedí sens sentits quan me desanganyà y me digué tot sech que no”.
A Barcelona, i a Cartagena, ben cert que els interessava el paper fabricat a Olot, perquè, havent-hi d’altres centres paperaires a Catalunya, no defalliren a demanar-lo aquí, tot i el temps transcorregut des de les primeres gestions del mes de gener. Al final, al maig, la comanda s’encarrilà amb el recurs de nou al molí paperer de Pere M. Florensa, a les Planes, amb el lament de no haver-s’hi dirigit des d’un bon principi. Florensa els urgí a concretar la comanda, al preu de 14 lliures la bala, més els ports i drets, perquè del seu paper deia que en tenia molta demanda, vaja, que li prenien de les mans.
La comanda urgia. Tot i el preu ho tiraren endavant, amb el prec que Roca demanés a Florensa “que millòria un poch, si és dable, la qualitat del paper y, sobre tot, que se anímia a apromptar, com queda dit, tota la partida o allò més que puga (…) ja que encara se manté lo temps fresch per encolar”. Sobre això darrer, tinguem present que durant l’estiu les fàbriques de paper havien d’estar parades perquè les calors no permetien una correcta elaboració del paper. A primers de juny estaven a punt les primeres 9 bales de paper (90 raimes de les 300 que s’havien demanat) dirigides a Antoni Puget “de trànsit per embarcar per Cartagena”. Però no pogueren sortir d’immediat per culpa d’un temps excessivament plujós, que feia patir per si el paper agafés mullena. Arribaren a Barcelona cap el 19 d’aquell mes. Després d’una segona tramesa, n’arribà la resta cap al 10 de juliol.
Quan semblava que, per fi, tot acabaria bé, en la darrera tramesa els de Barcelona trobaren el paper “molt mullat y mal tractat”, essent precís “tràurer·lo luego per fer·lo axugar”, en paraules de Tomàs Roca. Calculaven que se n’havia deteriorat l’equivalent a una bala de paper (10 raimes) i en culparen el traginer. Posats en contacte amb Pere M. Florensa, els remeté una nova bala de paper en substitució del que s’havia malmès i els proposà de mirar de vendre el paper deteriorat més barat a algun impressor (amb una rebaixa d’uns 12 o 15 sous), ja que aquests “lo mullan per imprimir” i, per tant, el podrien aprofitar. I si no els anava bé, que ho retornessin, que ja miraria ell de donar-hi sortida. Finalment, a mitjans de juliol arribà a Barcelona la factura d’aquesta comanda: 449 lliures, 15 sous i 6 diners, compreses les 300 raimes de paper, els ports i el mig dret de portes.
* * *
Degueren haver-hi d’altres comandes de paper destinades a Cartagena. De fet, quan a l’abril de 1773 encara estaven intentant tancar tractes amb el primer fabricant i aquest els exigia que el paper li recollissin a peu de molí per no córrer riscos, els posà com a argument “lo que passà a un paperer, que después de haver·lo rebut lo comissionat y haver·lo rebut també a Barcelona, lo portaren a Cartagena, y allí no lo han volgut rèbrer, no obstant de ser ja pagat y rebut, y ara a gastos seus [del fabricant] lo fan fer a altre part, y aixís que ell no se vol exposà a res”. No hi ha indicació cronològica ni nom del fabricant, però el fet corrobora la normalitat d’aquestes relacions comercials entre Olot i Cartagena, de les que aquestes dues trameses de 1770 i 1773 en serien un bon exemple.
Cartagena, si llavors ja no ho era, aviat es convertiria en una plaça comercial per a les manufactures olotines. El 1770 el paper hi viatjà acompanyat de 40 parells de mitges d’estam escarlatina, servides pel comerciant olotí Jaume Serra. El 1773, al gener, quan es donà principi a la nova comanda, els de Barcelona demanaren de nou mitges d’estam vermelles, de la companyia d’Esteve Curós, Serra i Igosa, 100 parells, també per ser trameses a Cartagena, però se’n perd el rastre amb les vicissituds que allargaren tant de temps la tramesa del paper. Uns anys més tard, diversos comerciants olotins s’establiren a la regió de Múrcia, i en concret a Cartagena. El més antic d’aquests comerciants que fins ara sé fou Josep Santaló, d’Olot, establert en aquest regne, on morí el 1789. En els anys noranta residien a Cartagena –a més d’altres que eren a la ciutat de Múrcia– els comerciants Esteve Molas i Pont, Bonaventura Fillol (que tenia a Cartagena interessos amb Pere Vall i Companyia) i Pau Senmartí, tots ells d’Olot.
A la petita llista que fins ara es coneix de llocs receptors del nostre paper hi podem afegir la ciutat de Cartagena, perquè hi ha notícia molt detallada de dues comandes de paper que se’ls envià en els anys 1770 i 1773. Que de Cartagena es fes memòria que en una remota vila de nom Olot hi havia fabricants de paper, es deu al fet que qui feia la comanda era un comerciant barceloní, Antoni Puget i Clariana, interessat en diverses companyies catalanes de comerç i ben situat en el mercat peninsular. Se sap, per exemple, que el 1759 havia concursat per obtenir el contracte militar de proveïment (“asiento”) de quitrà, betums i brea per a la construcció de navilis als departaments de Cartagena, Cadis i El Ferrol. Per a la comanda de paper feta a Olot, Antoni Puget se serví dels bons oficis de la companyia d’Alegre i Gibert, també de Barcelona, molt ben relacionada amb diversos fabricants i comerciants olotins. En les dècades anteriors els Alegre i Gibert havien estat fent periòdics encàrrecs de paper a Olot i a altres llocs i, per tant, coneixien prou bé el ram i les persones que hi havia al seu darrera.
El paper que es remeté a Cartagena acabà sortint, no pas dels molins paperers de Sant Joan les Fonts –els més coneguts– sinó del que hi havia a Sant Cristòfol de les Planes (les Planes d’Hostoles, a la mateixa Garrotxa), un molí paperer propietat de l’adroguer i negociant olotí Pere Màrtir Florensa, amb qui, per consegüent, s’hagueren de fer els tractes. Florensa tenia a les Planes dos molins, un de paperer i un de fariner, que els tenia arrendats pa experts que els feien treballar, tot i que ell (cas únic a la comarca en aquells anys) en mantenia el control de la producció i la condició de "fabricant". El 1774 aquests dos molins eren descrits així: “Un molí paperer ab sa casa, en dita parròquia situat, ab dos restos de massas i a[r]bres competents, rodas y tot lo demés aparato per fer y fabri[c]ar paper (...); un molí fariner dins dita casa construhit, ab dos molas y [il·legible] y tot lo demés aparato necessaris, resclosa y rech que forman la aygua en dits dos molins”. No em consta qui era el paperaire que menava aquell molí d’en Florensa en els anys de les comandes de Cartagena (1770 i 1773), però es pot apuntar a Isidre Antiga, que ho fou en els anys 1774 i 1775. Els Antiga foren una família de paperaires, amb àmplia presència a Sant Joan les Fonts i a les Planes.
A). La comanda de paper per a Cartagena de 1770.
La comanda de paper de 1770 seguí un procés senzill, sense complicacions o imprevistos que n’alteressin el seu curs. El 22 de setembre la casa Alegre i Gibert de Barcelona escrigué al seu comissionat a Olot, Francesc Roca i Codina, que atengués l’encàrrec: “Nos repetim a son manar ab motiu de necesitar per Cartagena 190 raymas de paper blanch comú, que tinga cos, bona cola, y blancor, com lo que nos envià lo any passat, que estimarem a v.m. fassa apromptar y remètrer ab tota brevedat”. Roca posà mans a la feina. Quatre dies després els comunicà que les 190 raimes que demanaven ja estaven encarregades al “fabricant” Pere Màrtir Florensa, el qual, naturalment, havia assegurat que el seu paper tenia totes les qualitats demanades quant a cos, bona cola i blancor. Pel que fa al preu, la cosa no fou tan planera: el fabricant al·legà que els draps (la matèria primera per a fer paper) ara resultaven més cars i que el paper no el podia donar a menys de 12 lliures i 14 sous la bala. De Barcelona estant n’acceptaren el preu, amb el prec, això sí, que en el moment de fer la tramesa hi constés de forma clara que era una mercaderia a nom d’Antoni Puget en trànsit cap a Cartagena, per evitar que la mercaderia hagués de pagar drets d’entrada a Barcelona.
En els primers dies d’octubre arribaren a la ciutat comtal les primeres 90 raimes, i a mitjans del mateix mes ho feren les 100 restants. En els darrers dies d’octubre foren lliurades unes altres 40 raimes de paper, afegides a última hora a la comanda. En aquest darrer cas se sap el nom del traginer, en Mateu Capdevila de les Planes. La factura, amb les despeses de tota la tramesa (no en consta en detall), ascendí a 287 lliures, 15 sous i 9 diners, les quals, per ordre de Pere Màrtir Florensa, hagueren de ser entregades a mossèn Narcís Puig, beneficiat de Santa Maria del Pi, per compte del senyor Antoni Llunas d’Olot, que abans no acabés el mes de novembre les havia fet arribar a Pere M. Florensa. Comanda tancada.
B). La comanda de paper per a Cartagena de 1773.
Més rica en detalls fou la nova comanda de paper fabricat a la Garrotxa, amb destinació a Cartagena, que se serví tres anys més tard. Aquesta vegada, la companyia barcelonina, per la mort del seu corresponsal a Olot, s’adreçà al seu fill, Tomàs Roca i Masmitjà. A primers de gener de 1773, amb el record de la comanda que tres anys abans havien fet a Pere M. Florensa, li pregaven que es veiés amb aquest, “y que li·n [a ell, de paper] ajústia 300 raymas de la mateixa qualitat, procurant si és possible alguna baixa en lo preu, y que sa remesa sia ab la major brevetat possible”. Semblantment a feia tres anys, la remesa de paper hauria d’arribar a Barcelona com a mercaderia en trànsit, “per embarcar per Cartagena”.
Com que els Alegre i Gibert també estaven interessats en paper més fi (el de la comanda era paper ordinari), a mitjans de gener Tomàs Roca optà per enviar a Barcelona 6 mostres del paper que feien diversos fabricants de la comarca olotina, perquè poguessin triar el que més els convingués. Dues mostres (una de paper ordinari i una altra de paper de qualitat mig floret) eren de la fàbrica de Bassols, una altra de la fàbrica de Pere M. Florensa, de les Planes, i les tres restants eren de les fàbriques del Patge, d’en Rovira i “d·en Gustí” (possiblement, de la que menava Agustí Domènech). De preu, el paper de mig floret era el més car, se’n demanaven 20 lliures la bala, preu d’Olot. El preu del paper d’en Florensa era el més ajustat, en demanava 13 lliures la bala, però posat a Barcelona (compresos, per tant, els ports i el mig dret de portes). La resta superaven amb uns quants sous aquesta quantitat. Les mostres passaren a mans d’Antoni Puget, l’encarregat de la comanda de Cartagena, que, a la vegada, les reenvià seu client d'allí.
No fou fins al mes de març que arribà la resposta. Es decantaven pel paper de la mostra número 4, la del molí del Patge. Primer problema: el comissionat olotí, Tomàs Roca, s’assabentà que el fabricant d'aquest molí havia passat a treballar al molí d’en Balloy i, per tant, hagué d’informar a Barcelona que “aixís com la mostra, no sé ara ahont se·n trobarà”. D’allí estant no entraren en detalls de fabricants: ells anaven de cara al producte, volien 300 raimes de paper com el de la mostra, a un preu màxim de 13 lliures la bala, i a més 50 raimes de paper bo, “un poch més blanch y un poquet més fi, però que no arriba a ser mitg floret”, amb l’advertiment clar que el seu preu no hauria d’arribar de cap manera a les 20 lliures com se’n demanava al gener.
Paperaires ( Jacobus de Strada i Benjamein Bramen, 1623) |
Potser sí que tenia raó en l’apreciació del caràcter dels paperers, perquè a finals de maig el fabricant hi afegí nous entrebancs. El primer, que per la quantitat de paper que demanaven “no hi ha sinó un mes de bon temps” per poder-lo fabricar. I hi sumà encara una altra dificultat: volia que el paper fos recollit directament a la seva fàbrica pels clients. Res de fer-lo anar ell a Barcelona, des d’on passaria a Cartagena, perquè ves que allí no el trobessin al seu gust i en fessin devolució. Ell estava acostumat que el paper se li emportessin directament del molí (si els agradava l’agafaven i si no, el deixaven) per així no exposar-se a res. I quan, entrats al mes de maig, semblava que es podria arribar a un acord perquè els de Barcelona n’acceptaven el preu i li asseguraven que farien anar al molí algun perit que reconegués la qualitat del paper abans d’endur-se’l, el fabricant es tancà en banda i rebutjà acceptar la comanda. Ja podem suposar el to amb què Tomàs Roca ho féu saber per carta als Alegre i Gibert: “Me conferí altre vegada ab lo fabricant, qual sens posar·hi gens de sal, me digué que per ara no lo podia fer. Tot lo que ha succehit, com ja los tenia insinuat ab la antecedent y ab altre que los escrivia, que no hi havia que confiar de ells, perquè tots són una canalla. A mi me ha sabut molt mal y casi quedí sens sentits quan me desanganyà y me digué tot sech que no”.
Embalatge i tramesa de paper, segons una auca possiblement del s. XIX (Boletín Torras Hostench, núm.29) |
A Barcelona, i a Cartagena, ben cert que els interessava el paper fabricat a Olot, perquè, havent-hi d’altres centres paperaires a Catalunya, no defalliren a demanar-lo aquí, tot i el temps transcorregut des de les primeres gestions del mes de gener. Al final, al maig, la comanda s’encarrilà amb el recurs de nou al molí paperer de Pere M. Florensa, a les Planes, amb el lament de no haver-s’hi dirigit des d’un bon principi. Florensa els urgí a concretar la comanda, al preu de 14 lliures la bala, més els ports i drets, perquè del seu paper deia que en tenia molta demanda, vaja, que li prenien de les mans.
La comanda urgia. Tot i el preu ho tiraren endavant, amb el prec que Roca demanés a Florensa “que millòria un poch, si és dable, la qualitat del paper y, sobre tot, que se anímia a apromptar, com queda dit, tota la partida o allò més que puga (…) ja que encara se manté lo temps fresch per encolar”. Sobre això darrer, tinguem present que durant l’estiu les fàbriques de paper havien d’estar parades perquè les calors no permetien una correcta elaboració del paper. A primers de juny estaven a punt les primeres 9 bales de paper (90 raimes de les 300 que s’havien demanat) dirigides a Antoni Puget “de trànsit per embarcar per Cartagena”. Però no pogueren sortir d’immediat per culpa d’un temps excessivament plujós, que feia patir per si el paper agafés mullena. Arribaren a Barcelona cap el 19 d’aquell mes. Després d’una segona tramesa, n’arribà la resta cap al 10 de juliol.
Quan semblava que, per fi, tot acabaria bé, en la darrera tramesa els de Barcelona trobaren el paper “molt mullat y mal tractat”, essent precís “tràurer·lo luego per fer·lo axugar”, en paraules de Tomàs Roca. Calculaven que se n’havia deteriorat l’equivalent a una bala de paper (10 raimes) i en culparen el traginer. Posats en contacte amb Pere M. Florensa, els remeté una nova bala de paper en substitució del que s’havia malmès i els proposà de mirar de vendre el paper deteriorat més barat a algun impressor (amb una rebaixa d’uns 12 o 15 sous), ja que aquests “lo mullan per imprimir” i, per tant, el podrien aprofitar. I si no els anava bé, que ho retornessin, que ja miraria ell de donar-hi sortida. Finalment, a mitjans de juliol arribà a Barcelona la factura d’aquesta comanda: 449 lliures, 15 sous i 6 diners, compreses les 300 raimes de paper, els ports i el mig dret de portes.
* * *
Degueren haver-hi d’altres comandes de paper destinades a Cartagena. De fet, quan a l’abril de 1773 encara estaven intentant tancar tractes amb el primer fabricant i aquest els exigia que el paper li recollissin a peu de molí per no córrer riscos, els posà com a argument “lo que passà a un paperer, que después de haver·lo rebut lo comissionat y haver·lo rebut també a Barcelona, lo portaren a Cartagena, y allí no lo han volgut rèbrer, no obstant de ser ja pagat y rebut, y ara a gastos seus [del fabricant] lo fan fer a altre part, y aixís que ell no se vol exposà a res”. No hi ha indicació cronològica ni nom del fabricant, però el fet corrobora la normalitat d’aquestes relacions comercials entre Olot i Cartagena, de les que aquestes dues trameses de 1770 i 1773 en serien un bon exemple.
Cartagena, si llavors ja no ho era, aviat es convertiria en una plaça comercial per a les manufactures olotines. El 1770 el paper hi viatjà acompanyat de 40 parells de mitges d’estam escarlatina, servides pel comerciant olotí Jaume Serra. El 1773, al gener, quan es donà principi a la nova comanda, els de Barcelona demanaren de nou mitges d’estam vermelles, de la companyia d’Esteve Curós, Serra i Igosa, 100 parells, també per ser trameses a Cartagena, però se’n perd el rastre amb les vicissituds que allargaren tant de temps la tramesa del paper. Uns anys més tard, diversos comerciants olotins s’establiren a la regió de Múrcia, i en concret a Cartagena. El més antic d’aquests comerciants que fins ara sé fou Josep Santaló, d’Olot, establert en aquest regne, on morí el 1789. En els anys noranta residien a Cartagena –a més d’altres que eren a la ciutat de Múrcia– els comerciants Esteve Molas i Pont, Bonaventura Fillol (que tenia a Cartagena interessos amb Pere Vall i Companyia) i Pau Senmartí, tots ells d’Olot.