 |
| Planta i secció d'una saboneria del segle XVIII (fragment) |
Quan es parla de les manufactures olotines del segle XVIII, sol centrar-se el tema en aquelles que més anomenada donaren a la
població: el tèxtil (especialment el gènere de punt de llana i, cap a
finals de segle, del cotó), les pells adobades i el paper, a part
d’alguna altra d’especial significació, com les tisores de tondre que
feien els Planas, o fins i tot la construcció de rellotges. Al costat
d’aquestes, però, hi hagué d’altres manufactures que, potser pel seu
caràcter d’auxiliar, han passat més desapercebudes, com és el cas de la
fabricació del sabó. No hem de pensar en l’ús domèstic que avui en dia
fem d’aquest producte, sinó en el seu paper en les manufactures tèxtils,
on era usat en les operacions d’acabament, a l'hora de nocar les teles.
A Olot, al llarg del segle XVIII va haver-hi diverses famílies de saboners que en conjunt mantingueren en
funcionament unes tres o quatre fàbriques de sabó. En general aquestes
famílies de saboners olotins gaudiren d’una posició econòmica força
sòlida i, a la vegada que traficaren amb el sabó, tocaren també d'altres rams de negoci.
Els Ferrussola tenien casa al carrer de Santa Magdalena, i comptaven amb un edifici dedicat a la fabricació
del sabó, conegut precisament com “la saboneria de Ferrussola”. En
l’arrencada del segle la regentaven Josep Ferrussola i el seu fill Franc
Ferrussola i Renart, que morí cap a 1730. Havia estat casat amb
Marianna Parer, amb qui tingué diversos fills i filles, però en el
moment de testar, féu hereu al seu germà Josep Ferrussola. Aquest
ostentava llavors la condició sacerdotal, però abans havia estat casat
amb Magdalena Hostench. A partir de la mort de Franc, els Ferrussola
deixen de constar com a saboners, perquè el fill de Josep, Josep
Ferrussola i Hostench, prioritzà els seus negocis com a botiguer. Tot i
això, seguiren posseint la saboneria.
Tampoc no sembla que tinguessin continuïtat en l’ofici de saboners, en la segona meitat
del segle XVIII, els Serra, que fins llavors havien estat treballant el sabó. Tenien la casa al carrer Major i a començaments de
segle la regentava Rafel Serra, mort el qual, el 1711, el substituí en
el negoci el seu fill Anton, fins cap a mitjans de segle. També foren
dues generacions de saboners Pau Camps i Vilar, mort cap a finals dels
anys quaranta, i el seu fill Francesc Camps i Vilar, que mantingué el
negoci en el que restà de segle. Formà part de la companyia
feta entre ell, Lluís Bastons i Josep Salgas, per a frisar robes, que el 1775 cediren el frisador a Jaume Serra (propietari de la casa que encara es
manté dempeus darrera de la plaça de braus, al carrer del Roser número 22).
Sabina, una filla del saboner Francesc Camps i Vilar i de la seva muller Lucrècia Anglada, va
casar-se amb Esteve Vilar i Blanxart, també saboner d’ofici, una
professió que havia heretat del seu pare Josep Vilar. La parella va fer
capítols matrimonials el 1777. Aquets Vilar tenien la casa al carrer de
Sant Esteve i, a part dels pare i fill esmentats, també foren saboners
Francesc Vilar, mort el 1712, Jaume Vilar mort cap als anys quaranta, i
un altre Jaume Vilar que sembla que a finals de segle prengué el relleu als anteriors.
La darrera de les gran famílies olotines que mantingueren a Olot la fabricació del sabó durant el segle XVIII
foren els Blanch, en una successió familiar que arrenca d’un primer Joan
Blanch, mort a finals del segle XVII o principis del XVIII, al que
seguiren Joan Blanch (mort a mitjans de segle), Francesc Blanch i un
tercer Joan Blanch, amb el que s’arriba a finals de la centúria. Més
esporàdicament consten com a saboners Josep Prat i Camps, mort el 1720
sense descendència masculina, Antoni Roca, actiu en la dècada dels
quaranta, i Francesc Sala i Vilar, que feia de saboner en la dècada dels setanta.
El sabó que es feia a Olot era de l'anomenat sabó fluix o sabó moll (format per àlcali vegetal o potassa, obtingut de
la cendra, i àcids grassos), de consistència semilíquida, a diferència
del sabó fort, dit també de llosa, de pedra o francès (compost de sosa i
àcids grassos), de consistència dura. Els inventaris que es van fer en
les primeres dècades del segle XVIII de les saboneries dels olotins
Rafel Serra (1711), Francesc Vilar (1712) i Josep Prat i Camps (1720) en
el moment de la mort dels seus titulars, ens permeten de tenir una
certa idea del que era aquest tipus d’establiments manufacturers que,
per altra banda, no requerien d’espais gaire grans ni de complexes
instal·lacions. En síntesi, constaven dels següents elements:
1. La primera operació bàsica per a fer el sabó era preparar el lleixiu, per al que calia una sèrie de recipients. Així,
les tres saboneries comptaven amb un nombre divers de piques, algunes de les
quals tenien certament aquesta funció. A la de Serra hi havia “dos
picas paradadas [= aparedades] per tenir los llexius, la una rompuda” i a la saboneria
de Vilar s’hi trobaven “dos picas paradadas, la una plena
de llexius” més dues altres “picas de pedra paradadas, ahont cauhen
los llexius”. A la de Prat no se'n fa cap menció expressa.
2. El lleixiu s'obtenia a partir de les cendres de la llenya. Només en la de Vilar es fa esment d’haver-hi “un sandrer” i “lo sandrer
de sendra, que ni [n’hi] ha vuyt cents quintars”. Sense fer esment del
lloc on es feia la cendra, en la saboneria de Serra s’inventariaren
“vuytanta quintars de sendra” i “vint y sinch càrregas de estellas per
la sabonaria”, de les que tal volta se n’obtindria la cendra o servirien per al foc.
3. Perquè el lleixiu resultés de bona qualitat, calia barrejar-hi calç. En els inventaris d’aquelles saboneries olotines
de principis del segle XVIII s’hi consigna l’existència de “dotze
càrregas de cals” en la de Serra, “una partida de cals que val 5 lliures
12 sous plata, y ni [n’hi] ha vint y sinch càrregas” en la de Vilar, i
en la de Prat tan sols s’hi indica haver-hi "una mesura de mesurar cals".
4. L'element central era el perol on es couria el sabó. En la saboneria de Serra es féu constar que era aparedat, i en les de Vilar i de Prat simplement s’hi anotà, respectivament, "lo parol de còurer lo sabó" i “un parol gran de fer sabó”.
5. En el perol s'hi posava l'oli, el principal element que conformaria el sabó, un cop espesseït pel lleixiu. Tots tres saboners en tenien bones provisions, per a les que destinaven algunes de les piques esmentades. A la saboneria de Vilar la menció és explícita: “dos picas de pedra de tenir oli, grans, paradadas y dins ellas dinou botas de oli brut”. A la de Prat les piques es repartien entre aquesta funció i la de guardar sabó: “sis picas de pedra, so és, dos per tenir oli y las altres usades per tenirhi sabó”. Les reserves d’oli eren guardades en bots oliers (Vilar en tenia dos a la terrassa de la casa i nou a la saboneria) i en gerres de terra (Serra n’hi tenia vint, i Vilar sis al celler de casa, més una altra a la botiga). Per a manegar aquest oli, Serra tenia a la saboneria un “parol de aram per portar lo oli des de las picas al sobredit parol de fer lo sabó” i Vilar "un cassó de aram de tràurer oli".
5. En el perol s'hi posava l'oli, el principal element que conformaria el sabó, un cop espesseït pel lleixiu. Tots tres saboners en tenien bones provisions, per a les que destinaven algunes de les piques esmentades. A la saboneria de Vilar la menció és explícita: “dos picas de pedra de tenir oli, grans, paradadas y dins ellas dinou botas de oli brut”. A la de Prat les piques es repartien entre aquesta funció i la de guardar sabó: “sis picas de pedra, so és, dos per tenir oli y las altres usades per tenirhi sabó”. Les reserves d’oli eren guardades en bots oliers (Vilar en tenia dos a la terrassa de la casa i nou a la saboneria) i en gerres de terra (Serra n’hi tenia vint, i Vilar sis al celler de casa, més una altra a la botiga). Per a manegar aquest oli, Serra tenia a la saboneria un “parol de aram per portar lo oli des de las picas al sobredit parol de fer lo sabó” i Vilar "un cassó de aram de tràurer oli".
6. Amb els instruments i les matèries primes a punt, es començava la fase decisiva, la de la cocció del sabó. Per a això, a
més del perol, hi havia d’haver un fogó, amb la seva corresponent
xemeneia per als fums, però d’això darrer els inventaris no en parlen.
Durant la cocció, els productes que donarien peu al sabó s’havien de
remenar contínuament, mantenint-ho en ebullició, i fent un seguit de petites operacions que ara no vénen al cas.
7. Un cop obtingut el sabó, aquest s'havia d'emmotllar. En els tres inventaris que anem seguint, en cap d'ells no hi apareix cap mena
de motlle, que solien ser de fusta. Molt possiblement, doncs, no se
n’utilitzessin, sinó que se seguiria un altre mètode, que consistia a
dipositar el sabó damunt d’una superfície llisa, al terra, del que, quan
es refredés i hagués perdut una certa quantitat d’humitat, en
resultaria una massa extensa, que seria tallada en unitats de sabó.
Potser es refereixin a aquesta superfície llisa on fer refredar el sabó,
els “onze rajols nous per la saboneria” que hi havia a la casa de
Vilar. Per a passar el sabó del perol al lloc on s’havia d’estendre,
Vilar tenia “dos palas de ferro de tràurer sabó” i Prat "una cassa de aram de tràurer lo sabó del parol".
8. Amb el sabó a punt, ja només quedava mesurar-lo i ensacar-lo per a la seva distribució. Es podia fer en
semals, o bé en “sachs saboners”, dels que Vilar en tenia set. Tant en
la saboneria d’aquest com en la de Prat, l’inventari hi féu constar
diverses mesures de fusta –alguna per mesurar calç– i a més, en la de
Vilar, “quatre romanas, dos de grossas, una de mitjansera y altre de
xica” i “unas balansas de fusta y sis pesos de ferro”. En aquest mateix
sentit, a la saboneria de Prat hi havia “una pala de ferro per ensacar
sabó y un ferro per pasar [= pesar?] lo sabó".
En l'inventari de la saboneria de Francesc Vilar, de 1712, s’hi van incloure també els deutes que se li devien, en general per raó
de sabó. És una mostra molt petita –només conté 18 deutors– que, però,
permet veure una mica la xarxa de clients d’aquestes saboneries
olotines. El comprador més distant era Joan Amat, de Sabadell, que li
devia 3 lliures de plata pel sabó que li havia servit. Després hi trobem
tres paraires de Camprodon, i un deutor en cada una de les localitats
de Vallfogona, Sant Joan les Fonts i Bianya. La resta eren deutes de
clients olotins, d’entre els que hi havia quatre traginers que se suposa
que s’haurien endut sabó per a revendre’l fora d’Olot, cinc paraires
locals (negociants i treballadors de la llana), un corder i un tintorer.
A finals de 1733 va encendre's l'alarma a Olot perquè corregueren veus que un veí de Barcelona, un tal Fàbrega, s’havia presentat a Madrid per instar
que el rei li concedís l’estancament o monopoli de la fabricació del
sabó arreu de Catalunya, i fins i tot es deia si era a punt
d’obtenir-ho. Ràpidament l’ajuntament d’Olot es va mobilitzar i remeté a
Madrid una llista de nou arguments per a justificar que de cap manera
la pretensió de Fàbrega havia de tirar endavant. Els arguments (que
contenen algunes dades sobre la importància d’aquesta manufactura
olotina) anaven encapçalats per un títol contundent: “Perjuicios que se
seguirían a la villa de Olot, del Principado de Cathaluña, y
corregimiento de Vique, assí al Común, como a sus vezinos, y a toda su
comarca, de ponerse estanque de jabón muelle en el dicho Principado”. En
síntesi, i amb l’estil propi de qui exagera per a obtenir allò que
pretén, es recordava que a Olot hi havia fàbriques d’aquest sabó moll
“de tiempo antiquíssimo, en donde se ha trabajado siempre y se trabaja
esse jabón con todo el primor del arte y es antepuesto en todas partes a
qualquier otro jabón”; que el sabó era necessari per a les moltes
fàbriques tèxtils que hi havia a la vila i a la comarca, les quals
podrien haver de tancar i de deixar la gent sense feina si es tiréava endavant el propòsit de l’estanc de sabó a tot el Principat; haver-se de
deixar de fabricar sabó a Olot també perjudicaria els molts traginers
“que se emplean en transportar azeyte del Empurdán y de otras partes de
Cathaluña y del Aragón a la dicha villa para la fábrica del jabón muelle, y
en el transporte de este a Barcelona y en otras partes del Principado”;
que d’aquest oli l’Ajuntament d’Olot en treia alguna contribució, que prou bé que li venia; per acabar amb un to apocalíptic, que amaga, però,
la preocupació pels danys que causaria la pèrdua d’aquesta activitat
manufacturera: “Sería cosa la más sensible y deplorable, que una villa
tan antigua como la de Olot, y de las principales del Principado, que
tantos años se ha conservado con las referidas fábricas de jabón y lanas
(…) haya de perecer y acabarse, con desolación y summa calamidad y
pobresa de sus moradores”. No consta que les pretensions d’aquell
barceloní arribessin a bon terme. Les fàbriques olotines de sabó
pogueren continuar la seva activitat amb tota normalitat, lluny dels
negres presagis que, per un moment, havien passat pel cel.
 |
| (Extet d'Isabel Miguel López, Perspicaz mirada..., op. cit.) |
Fent un salt cronològic, una estadística de les manufactures catalanes del 1784 assenyala per a Olot, efectivament, el primer lloc a
Catalunya en la fabricació de sabó moll, seguit de Reus i de Tortosa,
tot i que també es fabricava sabó dur, però en molt petita proporció (vegeu
el quadre adjuntat, amb l’estadística publicada per Isabel Miguel López,
Perspicaz mirada sobre la industria del Reino. El censo de manufacturas
de 1784, Universidad de Valladolid, 1999, p. 308). Aquesta estadística
no ho recull, però també hi havia hagut saboners en algunes poblacions
de la Garrotxa, fora d’Olot. A Argelaguer era saboner Antoni Rabert i
Molló, que el 1776 aconseguí l’establiment a favor seu dels molins
drapers de Besalú. En aquesta darrera vila també hi havien fet de
saboners Silvestre Horts a principis de segle i Pau Gaffas, fill de
Jacint Gaffas, corder, al voltant de 1742. A Sant Jaume de Llierca hi
havia una saboneria pròpia de Josep Riera, pagès, que era a tocar d’un
noc que també era seu i que el 1774 va arrendar a Joan Simon i Arbat, paraire de Tortellà.
En els arguments de l'enrabiada de 1733 quan es volia crear un monopoli de la fabricació del sabó moll a Catalunya,
que tant hauria perjudicat les saboneries olotines, es va deixar clara
la vinculació entre el sabó i les manufactures tèxtils locals de la
llana. En canvi, no es pot dir res de l’ús domèstic del sabó entre els
habitants d’Olot. Als inventaris dels cirurgians-barbers hi consten les navalles per a afaitar i les bacines de llautó, però no el sabó. A les cases hi havia tovalloles i eixugamans, i
rentamans i gerres de terra amb bacines d’aram per a la neteja de les
mans, però enlloc tampoc no es parla del sabó. Semblaria com si, en la societat
de llavors, el sabó personal es vinculés més a exigències estètiques
que no pas higièniques. Un frare mercedari, Miguel de Echéverz, en un
dels seus sermons publicats a Madrid el 1755, a l’hora d’instar els
fidels a que no tinguessin vergonya o manca d’esma per a confessar els
seus pecats, ho feia amb aquest argument: “Qué doncella, ni muger
casada, tendría vergüenza de lavarse la cara, si se la viesse manchada
de lodo? Y si desea se volviesse hermosa y bella, lavándose con jabón
una vez al día por espacio de un mes, dexaria de lavarse día alguno?”.
Doncs -concloïa- passava semblantment amb la necessària bellesa de l’ànima. Més
pròxim geogràficament a nosaltres, el jesuïta Antoni Codorniu, donant
idees per als sermons en un seu llibre publicat a Girona el 1743,
al·ludia a la fragilitat de l’ànima en certes situacions de perill
moral, amb aquest altre exemple: “Un devoto, y sutil ingenio, pintó una
ampollita o campanilla de las que hacen los muchachos en agua jabón,
soplando con un cañuto, y a su lado puso este lema: Si tangis, frangis.
Si la tocas, la quiebras”. Si més no el sabó no era tant llunyà dels
àmbits domèstics, com perquè la mainada no hagués après que amb ell,
també es podien passar moments d’entreteniment i fins i tot de diversió, mentre que per als grans era objecte de negoci i de comerç.
