88. Notícia de l'epidèmia de 1792-1795 a Olot

Entrada a l'antic Hospital de Sant Jaume, d'Olot

Abans, dues coses temien els pobles més que al dimoni en persona: el pas dels soldats pel territori i que hi arribés una epidèmia. Si les dues coses es donaven a la vegada, i a més s’esqueia en temps de guerra, l’adversitat esdevenia calamitat. Ve això a tomb perquè durant la primera meitat dels anys noranta del segle XVIII, una part de Catalunya patí els efectes d’una epidèmia mentre les tropes anaven amunt i avall per culpa de la guerra contra la França revolucionària empresa per la monarquia espanyola. Fem memòria d’algunes dates: a l’estiu de 1792 la família reial francesa va ser confinada a les Tulleries i al gener següent de 1793 el rei Lluís XVI (Lluís-August de Borbó o, com li deien els ciutadans de la revolució, Lluís Capet) va ser guillotinat. Al cap de poc Carles IV (Carles de Borbó, parent seu llunyà) va ordenar l’exèrcit espanyol que entrés al Rosselló per tal que al país veí les coses tornessin a ser “com déu mana”.

En aquest entorn, en algunes comarques catalanes reaparegué l’espectre de l’epidèmia. Sembla que el 1790 al Llenguadoc van patir l‘epidèmia que no tardaria a escampar-se i a arribar a casa nostra, ajudada per l’acció itinerant de les tropes. El 1794 el metge barceloní Llorenç Font parlava de “la actual epidemia de fiebres pútridas, ardientes, continua, renitentes, de que ha sido víctima un grande número de prisioneros franceses y no pocos nacionales”, i en el mateix any, un escrit anònim publicat al “Diario de Barcelona” desmentia que aquest tipus d’epidèmies fossin degudes a causes extemporànies, sinó que “la experiencia nos hace conocer que son inseparables de los grandes exércitos, que ya por eso las llaman algunos libros enfermedades de campaña, y otros de hospital; las hemos visto en todas las guerras de nuestros días, las hemos visto esta última campaña y las vemos todavía en los exércitos aliados del Norte, en los exércitos franceses y en el nuestro del Rosellón. De los exércitos se comunican con facilidad esas enfermedades a los pueblos vecinos y principalmente a los que son de tránsito para los que vienen enfermos de allí, por la poca precaución en los principios”. Me’n guardaré prou d’opinar sobre epidemiologia sense entendre-hi ni un borrall, i no puc dir quina va ser la causa d’aquella d’epidèmia, però no cal ser galènic per a creure que la munió d’homes que formaven els exèrcits, fent vida de passavolants en condicions higièniques de molt dubtosa qualitat (i més en temps de guerra!), havien de constituir per força un perillós viver de malalties.

Olot en el segle XVIII havia gaudit d’un llarg període de tranquil·litat pel que fa a la salut pública. A l’inici del segle sí que hi ha constància de malalties en els anys de la Guerra de Successió, però després no reapareixen. Fins i tot el 1720, quan mitja Europa temé possibles contagis de l’anomenada “Pesta de Marsella” (pel seu lloc d’origen), no es detecta a Olot cap increment de la mortaldat. El 1782 hi hagué una epidèmia que afectà a zones pròximes, com el Rosselló, el Vallespir i el Conflent, i en els anys 1789 i 1790 se sap d’epidèmies a Roses i a Ripoll, però no hi ha constància que res de tot això arribés a afectar els olotins. De fet, no hi ha cap notícia sobre Olot o la seva comarca en el registre històric d’epidèmies esdevingudes al regne d’Espanya, publicat el 1802 (Joaquin de Villalba, Epidemiología española o historia cronológica de las pestes, contagios, epidemias y epizootias que han acaecido en España..., Madrid, 1802), tot i considerar que aquest registre d’epidèmies és molt limitat i és esclau dels escrits que sobre el tema s’havien anat donant a conèixer fins llavors.

Però aquesta vegada el mal sí que hi arribà. Malauradament, no en podem tenir detalls per la documentació olotina, perquè en els anys de referència aquesta és escassa. Potser per motiu de la guerra, o per altres circumstàncies, el llibre d’actes municipals de 1793 és breu (o l’ajuntament es reuní poc o s’han perdut les actes de les altres sessions), el de 1794 encara és més eixut, i els llibres de resolucions municipals de 1795 i 1796, simplement no existeixen.

Les notícies d’aquesta epidèmia que afectà Olot en els anys 1792-1795 ens les aporta un visitant que, de retorn d’un viatge a la nostra vila, escrigué un article a tall de crònica del que s’hi havia trobat i el publicà al “Diario de Barcelona” de l’11 d’agost de 1793. No puc dir el nom del seu autor, perquè s’amagà sota les inicials M. P. M., de difícil identificació. Per la forma com presenta la qüestió, no es tracta de cap metge, perquè diu haver estat “por mis negocios algunos días en la Villa de Olot”. “Negocis”, un paraigua prou ampli per a poder-hi aixoplugar des de tractes comercials a gestions o encàrrecs. L’article en qüestió és llarg, té el benefici de la primera pàgina del diari, de la següent i encara unes línies de la tercera pàgina. Porta el títol una mica desconcertant de “Al catalán zeloso”, perquè en un principi volia ser una mena de carta a algú que, en el mateix diari, signava emparat en aquest pseudònim.

De la seva estança d’aquests pocs dies a Olot, l’autor de l’article es quedà amb la idea, “por relación de sus naturales, que de tres años a esta parte reina allí una cruel epidemia de fiebres malignas, de que mueren bastantes, sin que la notoria inteligencia, práctica y aplicación de los dos médicos que hay en ella, puedan remediarlo”. L’autor s’escudava en la seva condició de transeünt per no donar dades concretes sobre el nombre d’habitants d’Olot, “ni el exceso de los muertos en estos últimos años, respecto de los anteriores”, però assegurava haver-se-li dit “que en el año pasado [1792] murieron la mitad más que en los otros”. Nosaltres sí que podem fer números, perquè tenim a l’abast els llibres d’òbits, o defuncions, de les parròquies olotines de Sant Esteve i de Sant Cristòfol les Fonts, més el d’albats (menors d’edat enterrats sense solemnitat) de la primera, de tots aquests anys. Repassant amb paciència les inscripcions que contenen i fent números, en resulta la següent gràfica de l’evolució del nombre de defuncions registrades a Olot (en les dues parròquies) en un període ampli que va de 1785 a 1796:

Total de defuncions en les parròquies de Sant Esteve i de Sant Cristòfol les Fonts d'Olot

S'hi visualitza amb claredat un increment del nombre de defuncions en el període dels anys 1792 a 1795, amb un punt àlgid l’any 1794, quan els morts sobrepassaren amb escreix els nou centenars (exactament 924 defuncions, de les quals 850 corresponen a la parròquia de Sant Esteve i les altres 74 a la de Sant Cristòfol les Fonts), una xifra rècord mai no assolida a tot el llarg del segle XVIII. Sempre les defuncions anuals havien estat per sota de les cinc-centes amb algunes petites puntes per sobre d'aquest llistó, feta excepció de l’any 1788 (amb 599 difunts a Sant Esteve i 47 a Sant Cristòfol les Fonts). La situació, certament, era greu d'allò més. Aquesta singularitat queda encara més rellevada si en la gràfica distingim els menors d’edat dels adults. Tinguem present que la mainada era un dels col·lectius més vulnerables en les poblacions de l’Antic Règim, una circumstància que feia que la mortalitat infantil –centrada sobretot en els mesos d’estiu– fos molt alta i del tot insalvable. Doncs bé, fent distinció de defuncions entre els menors i els adults, tenim aquesta altra gràfica, referida només, per qüestions metodològiques, a la parròquia de Sant Esteve, la de la major part de la població olotina:

Difunts adults i difunts menors d'edat ("albats") a la parròquia de Sant Esteve d'Olot

Fixem-nos que, si bé també s’incrementen les defuncions dels menuts, l’augment més notori en el període 1792-1795 és el de les defuncions dels olotins adults, que el 1794 sobrepassaren –cas únic a Olot en tot el segle XVIII– els quatre centenars. Per altra banda, si en la primera gràfica vèiem que també el 1788 hi havia hagut un bon grapat de defuncions a Olot, la segona gràfica ens aclareix que es tractà d’un episodi diferent al d’ara, perquè afectà bàsicament els infants i no pas els adults. El nostre comentarista del “Diario de Barcelona” s’exclamava pel caire que tenia l’epidèmia d’ara a Olot: “Causa admiración y lástima ver morir tanta gente joven y robusta de una enfermedad que da tiempo a toda suerte de remedios, supuesto que los más alargan hasta doce o trece días”. I encara afegia la pena que li produïa veure’ls morir sense sagraments, una afirmació que, no obstant, no corroboren pas els llibres d’òbits parroquials d’Olot, en els que l’anotació d’haver mort sense assistència espiritual d’un sacerdot hi és del tot ocasional.

El nostre autor del “Diario de Barcelona” (convertit en corresponsal ocasional a Olot) no ens dóna cap mena de pista sobre els símptomes de l’epidèmia, que ens haguessin permès escatir de quina malaltia es tractava. Però tot i no ser metge, no va pas defugir de fer alguna consideració sobre les causes que l’haurien provocat. Mancat, sens dubte, d’una visió més àmplia, atribuí l’epidèmia a una causa estrictament local, ni més ni menys que a “la agua corrompida y estancada en las balsas destinadas a recoger hielo en el invierno”. Olot –com d’altres poblacions– disposava d’unes basses que servien perquè a l’hivern l’aigua que s’hi posava es glacés de forma natural i aquest gel fos degudament guardat a punt per disposar-ne en els mesos calorosos. Ara bé, durant la temporada estiuenca, les basses havien de mantenir una mica d’aigua per evitar que el seu fons es ressequés i s’esquerdés. Eren unes basses que tenien més d’un segle d’existència i per això l’autor de l’escrit era conscient que donar-los-hi la culpa de l’epidèmia d’aquell temps, “a primera vista lo contradice la experiencia de muchos años que se pasaron sin epidemias”. Llavors les úniques d’aquestes basses que hi havia a Olot eren a tocar del convent dels Caputxins (l'antic, situat, més o menys, on ara hi ha la plaça Clarà) i això li donava peu per reafirmar-se en la seva hipòtesi, tot i la contradicció expressada: “El convento de PP. Capuchinos, inmediato a ellas [les basses del gel] es mucho más enfermizo que el de los PP. Carmelitas, que está en la parte opuesta de la Villa”. I encara ho rematava amb dades a la mà: “Esto de ser más enfermizo el convento de PP. Capuchinos es tan constante, que en menos de un año han muerto tres religiosos, y con 166 años que tiene de fundación, cuenta ya 118 difuntos, como consta de la tabla de la sacristía, no pudiendo decirse otro tanto de los PP. Carmelitas”. El seu raonament, tot i que voluntariós, és lluny de tenir algun fonament, perquè en matèria d’epidèmies ja he dit que Olot n’havia estat generalment apartada. És cert que bastants anys abans, el 1775, en un litigi amb l’ajuntament, el superior dels Caputxins d’Olot havia afirmat que, d’entre els convents de Catalunya, era en el d’Olot on hi havia una major mortalitat entre els religiosos, però això no ho atribuïa pas a res que tingués a veure amb les veïnes basses del glaç, sinó que s’ho féu venir a conveniència per endossar-ho com a mèrit dels esforços i gran treball amb què s’aplicaven els caputxins olotins.

A Olot, en aquells anys de la Guerra Gran (1793-1795) hi havia tropa, i fins i tot el gran edifici de l’Hospici, encara no acabat del tot, hagué de ser habilitat per a caserna i més endavant per a hospital militar, una situació que ens obliga a no perdre de vista aquelles veus esmentades a l’inici, segons les quals era l’exèrcit el causant de l’extensió de les epidèmies. Entre el maig de 1792 i el maig de l’any següent, féu estada a Olot el Regiment de Guàrdies Espanyoles, però, a més, també es detecta a la vila el pas dels Voluntaris de Girona el desembre de 1792, del Regiment de Reials Guàrdies Valones entre abril i juliol de 1793 i, en aquest mateix any, del d’Infanteria d’Hibèrnia a l’estiu i del de Dragons de Sagunt al setembre. Del pas de tota aquesta tropa per Olot en tenim notícies, precisament, per l’ús que els seus soldats hagueren de fer de l’Hospital de Sant Jaume. No obstant, es fa molt difícil avaluar l’abast del decaïment de la salut entre aquests cossos militars, perquè solien dur els seus propis metges i, per tant, el recompte dels que s’estigueren a l’Hospital resulta parcial. Passa això mateix amb les defuncions d’aquests soldats, que no solen constar en els llibres d’òbits de la parròquia (amb només alguna excepció), perquè l’exèrcit duia els seus propis capellans i els preveres de la parròquia restaven al marge de l’assistència religiosa als soldats difunts. Una nota procedent del convent del Carme d’Olot ens fa saber que aquests soldats eren enterrats al seu claustre i que “per los soldats que morian en la Hospital y no tenien diners ni alcances, se destinà per a enterrarlos y se benehí part de la plassa de S. Xtòfol las Fonts, nomenada per altre nom lo Triay”. Les xifres que he donat sobre mortalitat a Olot en aquests anys, comprenen només (amb excepció d’algun foraster) les defuncions d’habitants de la vila.

L’autor de la crònica de l’epidèmia a Olot publicada al “Diario de Barcelona” no gosà pas donar raó del tipus de malaltia que afectava els seus habitants. Ni els metges locals no ho sabien: “Es cierto que no se ha comprehendido bien la naturaleza del mal que reina en dicha Villa, como a su pesar lo confiesan los mismos médicos”, escrivia. I això que no s’estava de lloar la qualitat dels metges olotins: “La buena conducta de los facultativos los hace acreedores a la grande opinión en que los tiene el común de la Villa, y qualquiera que los trate conocerá quan fundada es mi proposición”. D’aquests “facultatius” no ens en dóna noms. En aquells moments, el degà dels metges olotins era Ignasi Desprat i de Sabassona, fill d’un altre metge, Magí Desprat (mort aquest el 1750). Ignasi havia estudiat a la Universitat de Cervera i ara era ja molt gran, va morir el 1794, als 80 anys. En els últims anys de la seva vida, atesa la seva edat, per a les visites als malalts de l’Hospital se li havia assignat un metge ajudant, Josep Marsal, fill d’un metge de Sant Pere de Torelló. Un altre metge d’Olot que també treballava a l’Hospital en aquells anys era Joan Fàbrega, graduat en medicina a la Universitat de Cervera i soci corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina Pràctica de Barcelona. I encara cal fer esment de Francesc Vilar i Ferrussola, que precisament a l’estiu de 1782 havia estat comissionat per l’Ajuntament d’Olot per traslladar-se a França a examinar possibles contagis. Es fa difícil avaluar la qualitat professional de tots ells, però si més no podien acreditar a favor seu un cert currículum.

A l’estiu de 1795 la Pau de Basilea va posar fi a les hostilitats amb França i alleugerí de mals les comarques a tocar de la ratlla fronterera amb aquest regne. No obstant això, encara seguiren havent-hi soldats durant un temps més. Les xifres de defuncions olotines indiquen que el 1796 es va recuperar una certa normalitat demogràfica. De fet, no va ser fins a l’abril d’aquest any, passats mesos des de la fi de la guerra, que es van fer a Olot grans festes per a celebrar que, aquesta vegada, l’exèrcit francès no havia acabat d’arribar fins a la vila. Hi va haver oficis religiosos, música, il·luminacions, focs artificials i curses de braus. D’aquestes festes n’hi ha una relació coetània que centra el motiu de tanta celebració només en el fet de no haver vist els gavatxos a tocar de la vila, però potser l’alegria d’haver-se posat fi als contagis del darrers anys també hi donà un cop de mà.

L’escrit publicat el “Diario de Barcelona” el 1793 sobre l’epidèmia que afectava Olot, acabava amb la petició d’aconseguir “de la Junta de Sanidad o de la Academia Médico Práctica, alguna providencia ordenada al examen de la expresada epidemia y de su origen”. I si més no, amb l’esperança que la publicació d’aquesta notícia al “Diario” suscités que, “leyéndola los facultativos, algunos de ellos, a lo menos pedirían informes a los médicos de Olot, y se principiaría una correspondencia literaria sobre el asunto”. Lamentablement, no consta que es fes ni una ni altra cosa.

87. Diccionari d'artistes relacionats amb Olot al segle XVIII. Segona part: Escultors

Representació del taller de fusteria de Natzaret al retaule de Sant Josep (Olot)

Encara que les escultures puguin ser de pedra, de fusta o de metall, en l’Olot del segle XVIII (i, per extensió, arreu de Catalunya), l’ofici d’escultor la gent l’entenia relacionat amb l’esculpit de la fusta, amb la que estaven fetes les imatges que ornaven les esglésies i algunes cases particulars. Del treball de la pedra se n’ocupaven (a part d’alguns escultors acadèmics) els mestres d’obra, és a dir, els constructors de cases. Ells sabien tallar les pedres i donar-hi una superfície neta, apta per fer de reforç a les cantonades, o en portes i finestres, on el mestre d’obres podia permetre’s algun tipus d’ornamentació en l’ampit i els brancals i, sobretot, en la llinda. A Olot, la font del Conill, enlairada en forma de piràmide, sabem que va ser obra de Jaume Ortuna, que no era escultor sinó mestre d’obra. La façana més ornamentada que té Olot (ep, sense comparar-la amb l’obra modernista de la casa Solà-Morales!) és la del temple parroquial de Sant Esteve, de la segona meitat del segle XVIII, en la que intervingueren els mestres d’obra Pere Bertran i Francesc Brili (o Barilli, el seu pare era de Lugano, a Suïssa), amb la probable col·laboració d’un escultor, Ildefons Diví, escultor de fusta, de qui m’inclino a pensar-lo relacionat amb el disseny del projecte.

Aquí m’ocupo dels escultors que visqueres o que passaren per Olot, englobats en aquella primigènia concepció d’elaboradors d’imatges de fusta, un material de per sí amorós a l’hora de pretendre-li treure formes artístiques que, a més, podrien ser daurades i pintades per a la seva major perfecció. Alguns d’ells compaginaren aquesta feina amb la de l’ofici de fuster. D’altres es dedicaren a l’obra més insigne que podia sortir d’un taller d’escultor, la construcció dels grans retaules per als altars de les esglésies, en uns temps en què el gust barroc els exigia un devessall d’imatges i d’ornamentació. Entremig hem de pensar també en la petita obra escultòrica d’aquesta gent, imatges de sants o de marededéus de format menor, aptes per a la pietat popular i la devoció domèstica. Sabem ben poc de com era un taller d’escultor en el segle XVIII. Una nota curiosa, de 1761, ens ha fet arribat la molèstia que la seva activitat podia causar en el veïnatge: en aquell anys uns olotins es queixaren que uns escultors treballaven en una peça d’una casa que en deien el terrat, i que quan aquests “denastan algunas colunas o hazen alguna imagen es precisso hazer mucha fuerza, y el trabajar en dichos quartos de la sala y terrat es de gran danyo y perjuhicio de los sostres y paredes de dicha casa”, i demanaven que se’ls obligués a treballar a l’entrada de la casa que, segons parer seu, era prou espaiosa.

En el present diccionari d’escultors del segle XVIII relacionats amb Olot no incloc uns altres artistes de la imatge en fusta en un art diguem-ne “menor”, però que d’una manera o altra hauríem de mirar de no negligir. Em refereixo als xilògrafs o gravadors d’aquell segle, dels que cal destacar l’impressor Josep Rovira, autor de gravats de la Mare de Déu del Tura, dels sants Eloi, Francesc d’Assís, Bàrbara, Isidre i d’algun més. No sé si era olotí Josep Coromina, però gravà el magnífic dibuix del retaule major de l'església de la Mare de Déu del Tura, dissenyat per Joan C. Panyó. Sense oblidar-nos dels gravadors de temàtica floral que assortiren de motlles xilografiats les fàbriques d’indianes que s’obriren a Olot en el darrer quart del segle XVIII, com ara Joan Aumeda, Francesc Llorens, Miquel Mir, Andreu Poudevida, Antoni Planas, Joan Surroca o Pasqual Vilanova. Quedin, si més no, apuntats aquí els seus noms. 

Abans de donar pas al Diccionari d’Escultors del segle XVIII relacionats amb Olot, vull recordar que el 1987 la bibliotecària M. del Carme Verdaguer Illa (1915-2009) va publicar el llibre L’escultura a Olot. Diccionari biogràfic d’autors (Olot, Edicions El Bassegoda), un llibre a tenir ben present. Si bé se centrà sobretot en els segles més pròxims al nostre, hi inclogué 13 noms del XVIII. He pogut fer créixer la nòmina d’escultors d’aquell segle i fornit majors notícies de cada un d’aquests artistes, però això no detreu a aquest llibre gens de mèrit ni en desvirtua per res la seva consideració d’obra de referència.

Agell, Francesc. Escultor. El 1745 consta que vivia a Olot i que llavors tenia 22 anys complets. 

Alsina i Puig, Joan. Fuster nascut en els anys setanta del segle XVII, fill del també fuster olotí Joan Alsina (mort, aquest, el 1716). Casat amb Magdalena Germà i Conill, d’Olot (morta el 1743). El 1709 pretengué intervenir en la fabricació del retaule de Sant Josep de l’església de Sant Esteve d’Olot, iniciat per Josep Cortada i deixat inacabat per haver-se traslladat a Barcelona en aquell mateix any. La confraria de Sant Josep no acceptà el pacte entre Cortada i Alsina perquè fos aquest darrer (directament o a través d’una tercera persona) qui el continués i el retaule quedà encallat. El 1723 Alsina s’avingué a deixar sense efecte el seu tracte i tres anys després la confraria n’encarregà l’acabament a Pau Costa. Alsina tenia la casa al carrer de Bonaire. Morí el 1739. Un seu fill, de nom igualment Joan (casat amb Maria Pont i, en segones núpcies, amb Margarida Bidó), continuà l’ofici familiar de la fusteria, però no se li coneix cap incursió en el camp de l’escultura.
Obra coneguda: S’ha dit si seria d’ell el cadirat del cor de Santa Maria de Besalú, de 1723.

Barrera, Feliu. Escultor. Conjuntament amb l'escultor Esteve Tàpias, realitzà el retaule major de l’església de la Trinitat de Batet, col·locat el 1700. Costà 18 dobles, més 13 rals de plata pel pany i clau del sagrari. Anteriorment ambdós escultors havien fet l’altar de Nostra Senyora de Gràcia de l’església parroquial de Sant Esteve d’en Bas, per un import de 22 dobles.

Borge o Borja, Francesc de. Vegeu Vogue, Francesc de (major).  

Bosch, Joan. La seva única referència és que el 1738, essent jove escultor, féu de testimoni en el casament del també jove escultor Andreu Escarpanter i Tubau. Possiblement hagués vingut a Olot a aprendre-hi l’ofici.

Cortada, Josep. Escultor nascut a Tortellà el 1670, fill de Jaume Cortada (1641-1701), també escultor, i de la seva muller Margarida. Morí a Girona el 1738. Els seus primers treballs van ser sota el mestratge patern i hi ha notícia d’haver col·laborat amb ell en el retaule d’Avinyonet i en la talla d’una imatge del Sant Crist. El 1690, essent a Tortellà, es casà amb Maria Anna Santaló. Morta aquesta l’octubre de 1692, al cap de poc es traslladà a Olot, on contragué matrimoni amb Francesca Mitjà. Tot i el seu trasllat, mantingué certes propietats a Tortellà, entre elles una casa davant de l’església parroquial. Un seu germà, Jeroni, fou fuster a Besalú, on el 1705 es casà amb Magdalena Noguera; la vida d’aquest germà fou curta, ja que morí el 1711. Una germana, Maria Anna, també vingué a raure a Olot, casada amb el passamaner Salvador Roura. En aquesta vila, el 1703 Josep Cortada tenia el domicili a l’actual carrer de la Verge del Portal, en una casa que era d’Antoni Vidal, pagès de Sant Miquel de la Cot. El 1707, per encàrrec de la confraria de Sant Josep, inicià el retaule de Sant Josep, de l’església de Sant Esteve, amb l’ajuda del jove fadrí fuster Joan Casals. El 1709, però, abandonà l’obra, en part per desavinences amb la confraria i perquè marxà a Barcelona per la seva condició d’oficial del rei Carles III (l’Arxiduc Carles d’Àustria). Abans, féu un conveni amb el fuster Joan Alsina perquè fos aquest qui s’encarregués de donar-hi continuïtat, uns tractes que no agradaren la confraria. Fins el 1723 no pogué acabar de cobrar la part de la feina que havia fet; el conjunt de l’obra s’havia valorat en 950 lliures barceloneses, i a l’inici se li n’havien pagat 110; ell en reclamava 240 lliures més, però finalment pactaren que fossin només 109 lliures i 16 sous. El març de 1715 era a Tortellà, des d’on instà al pagament de dues dobles i mitja per la traça que havia fet uns anys abans del retaule major de l’església de Sant Esteve d’en Bas, retaule que acabaria construint l’escultor Pau Costa. A l’octubre de 1717 tornava a ser a Olot, fent algun treball de fusteria, com ara una premsa per al molí paperer de Collferrer a Sant Joan les Fonts. A partir dels anys vint Cortada s’establí a Girona, on en els anys 1730 i 1736 participà en les eleccions del govern de la confraria dels fusters. Respecte dels seus treballs fora de la Garrotxa, el 1725 hagué de reclamar per via judicial eclesiàstica als obrers de l’església parroquial de Vilanova de la Muga el pagament del que li devien per la seva participació, cap a 1704, en la construcció del retaule d’aquesta parròquia (i que un altre escultor havia acabat uns anys després), un plet que no sembla que quedés resolt fins el 1731. El 1727 participà, juntament amb Pere Costa, en la visura del retaule de l’església parroquial de Cadaqués, que era objecte de discrepància sobre el valor de la feina i art que hi havia posat un dels seus constructors, Joan Torras. El 1730 els mateixos Costa i Cortada feren una altra visura d’un retaule, el de la Puríssima Sang que l’escultor Agustí Sala havia fet per a l’església de la Mare de Déu del Carme de Girona. Tanmateix, per cronologia i pel material emprat, no sembla que es pugui atribuir al nostre Josep Cortada la barana de marbre que es col·locà en les sepultures per a monjos fetes fer en el presbiteri del monestir de Sant Feliu de Guíxols durant l’etapa de l’abat Josep Tost (1749-1753), i que s’ha dit ser obra seva.
Obra coneguda relacionada amb la Garrotxa: A Olot, retaule de la capella de Sant Roc (encarregat cap a 1699). Projecte per a la que havia de ser nova casa de la Universitat d’Olot (1703) i que si bé el 1705 s’havia començat a treballar, no seguí endavant; se’n conserva la traça del projecte. A Sant Ponç d’Aulina, contracte del retaule d’aquesta ermita, sufragània de Sant Salvador de Bianya (1704). A Olot, retaule de Sant Josep per a l’església de Sant Esteve (1707), que deixà inconclús el 1709. A Sant Esteve d'en Bas, traça del projecte del retaule de l’església (cap a 1710), que faria Pau Costa. A Tortellà el 1721 hi féu el bagul i altres elements per a l’enterrament de Carles Alemany Bellpuig, baró del lloc.

Costa, Pau. Escultor destacat de l’època del barroc a Catalunya. Nascut a Vic el 1663, fill de Josep Costa, pagès. Morí a Cadaqués el 1726. Després d’un temps d’aprenentatge, cap a finals de la dècada dels vuitanta del segle XVII inicià a Vic els seus treballs com a escultor per compte propi. El 1704 la Confraria del Roser d’Olot li encarregà la construcció d’un nou retaule per a la capella –acabada d’ampliar– que aquesta confraria tenia a l’església de Sant Esteve, pel preu de 2.000 lliures més casa franca mentre s’estigués a Olot. Possiblement el retaule fos construït entre 1706 i 1707, tot i que Costa tardaria a cobrar-lo del tot: el 1713, des de Sant Feliu de Torelló (on estava treballant en el retaule de l’església), reclamà a la confraria que encara se li devien 300 lliures, un deute del que no se’n donaria per satisfet fins el 1714. Durant aquesta primera estada a la Garrotxa se li encomanà un retaule per a Sant Salvador de Bianya. Passada la guerra de Successió, Pau Costa tornà a la comarca per atendre l’encàrrec d’un nou retaule major per a l’església parroquial de Sant Esteve d’en Bas. La traça original era obra de Josep Cortada i no es pot dir si Costa la seguí o n’ideà una de nova. Començà a treballar-hi cap a finals de 1714, però després quedà aturat per les dificultats econòmiques de l’Obra d’aquesta església. Costa en reprengué la seva construcció a l’inici dels anys vint. Per a aquesta feina se li havien promès 1.000 lliures, el darrer cobrament de les quals (200 lliures) se li féu efectiu el 1722. Durant la seva estada a Sant Esteve d’en Bas deuria anar just de diners, perquè el 1720 ell i el seu fill Pere (identificats com a “arquitectes” de Vic) vengueren un censal a diversos preveres de la comunitat de Sant Esteve d’en Bas, és a dir, els demanaren un crèdit. A més, el 1726 el seu fill hagué de fer front a una reclamació d’un comerciant de la població que exigia el cobrament d’un deute originat per Pau Costa per pa, vi, oli i altres subsistències de quan s’hi estigué mentre hi feia el retaule. Encara l’estiu de 1726 se li féu un darrer encàrrec a Olot, l’acabament del retaule de Sant Josep de la parròquia de Sant Esteve, que es trobava a mig fer per l’abandonament del seu primer escultor, Josep Cortada. La mala salut li impedí de fer-se’n càrrec (Pau Costa morí a Cadaqués el novembre d’aquell any). Tot i això, sembla que l’escultor s’havia establert, ni que fos de forma ocasional, a Olot, perquè el desembre de 1727, a l’any següent de la seva mort, foren trets en encant públic, en aquesta vila, alguns béns de caràcter domèstic (llençols de bri, graselles, cobertores, paella, màrfega, etc.) que havien estat de Pau Costa, per a pagar deutes que hi havia deixat.
Obra coneguda relacionada amb la Garrotxa: A Olot, contracte per al retaule de la Mare de Déu del Roser de l’església parroquial de Sant Esteve (1704); encàrrec d’un tabernacle per a l’altar major de la mateixa església (1707); talla d’una imatge de Crist difunt en braços de Maria (1707); a Sant Salvador de Bianya, contracte d’un retaule (1704). A Sant Esteve d’en Bas, construcció del retaule major per a l’església parroquial (iniciat cap a 1714). A Olot, contracte per a l’acabament del retaule de Sant Josep, que no faria (1726).

Costa i Cases, Pere. Escultor nascut a Vic el 1693 i mort a Berga el 1761. Fill de Pau Costa i de Teresa Cases. El seu és també un dels principals noms de l’escultura catalana del segle XVIII. Possiblement ajudés al seu pare en alguns dels treballs que aquest féu a la Garrotxa, en concret en el retaule de Sant Esteve d’en Bas. El 1723 la Congregació dels Dolors d’Olot li contractà la construcció d’un retaule per a la seva nova capella alçada al costat de l'Hospital, un treball del que n’hi ha un pagament fet a favor seu el maig de 1726. Precisament en aquests moments Pere Costa tornava a ser a Olot, de forma ocasional (en els documents olotins d’aquest any consta com a habitant de Barcelona), en companyia del seu pare. Mentre que a aquest darrer la Confraria de Sant Josep li oferí que es fes càrrec de l’acabament del retaule d’aquest sant, Pere Costa era a la vila per a contractar amb tres serradors la fusta de roure pènol que necessitava per a satisfer l’encàrrec del Capítol de Canonges de Girona de construir un nou cadirat per a la catedral. A la tardor d’aquell any, tal i com s’havia pactat, la fusta era a punt a Olot, i els canonges i capítol de la catedral de Girona demanaren a l’ajuntament que els deixessin tenir la fusta en aquesta vila mentre se’n feia la preparació. Després d’això, i mort el seu pare, no hi ha més notícies que el relacionin amb Olot o amb d’altres poblacions de la Garrotxa.
Obra coneguda relacionada amb la Garrotxa: A Olot, contracte amb la Congregació dels Dolors per a la construcció del retaule dedicat a aquesta advocació en la capella de la Mare de Déu dels Dolors (1723). També a Olot, construcció d’una imatge de la Mare de Déu del Tura, en data desconeguda.

Diví i Pera, Jaume. Escultor i fuster nascut a Girona el 1717, fill d’altre Jaume Diví, fuster de Girona, i de la seva muller Isabel Pera, de Malgrat de Mar. El 1743 es casà amb Ignàsia Escarpanter i Tubau, filla de l’escultor Francesc Escarpanter. Cap a finals de la primera meitat del segle XVIII degueren passar a viure a Olot, on el febrer de 1748 va ésser admès, per la seva condició de fuster, a la Confraria de Sant Josep. Al desembre d’aquest anys van tenir el primer dels fills que se saben nascuts aquí. El 1755 adquirí una casa del difunt Miquel Germà, situada a la cantonada entre el carrer de Bonaire i un dels carrers verticals que donen a la plaça Campdenmas, segurament el de la Parra, on també hi comprà una establia que havia estat del mateix difunt. Per un testimonial de 1761 consta que Jaume Diví treballava juntament amb els escultors Francesc Escarpanter i Palma, i Pere Espinet, en una casa del carrer de Sant Rafel pròpia del notari Francesc Verdaguer. Com d’altres escultors, compaginà el seu treball artístic amb feines pròpies de l’ofici de fuster: així, el 1760, per encàrrec del comerciant Ildefons Castellar, féu treballs per a la saboneria de Ferrusola; el 1765 valorà el que costaria posar a punt el molí paperer de Miquel Vidueyros i Roldan; el 1768 féu pressupost per condicionar, en la part de fusteria, la casa del diaconil a la cellera de Sant Pere de Montagut; a l’any següent, ell, el fabricant d’orgues de Gallach (arquebisbat d’Albí) Joan Pere Cavallé i el paleta Joan Cuderch, feren pressupost per a un nou orgue per a Sant Esteve d’Olot (1769), en el que la part de fusteria correspondria a Diví; i encara, del 1771, consten les obres fetes a casa de l’obtentor del benefici de Sant Pere de la parròquia de Sant Esteve, juntament amb el mestre de cases Anton Bertan. El 1753, en el contracte per fer el retaule de Sant Joan les Fonts, juntament amb Jaume Escarpanter, aquest hi figura com a “escultor”, mentre que Diví hi consta com a “arquitecte”, una denominació que també surt en partides de baptisme de néts, a l’hora de fer-l’hi constar com a avi patern. El 1792 féu testament en el que instituí com a hereu el seu fill Ildefons, també escultor. Un altre dels seus fills, Pere Diví i Escarpanter, fou pintor i daurador. Cap a 1795 Jaume Diví anà a viure a Reus, juntament amb el seu fill Ildefons. En aquest any es vengué la casa que tenia a Olot al paraire Anton Pujadas. El 1797, en ocasió del bateig a Olot de dos néts bessons, fills de Pere Diví, en la partida de baptisme on figuren com a avis paterns, tant a Jaume Diví com a Ignàsia Escarpanter se’ls identificà com “de Girona”, sense cap referència a si era en aquest o en un altre lloc on hi tenien la residència.
Obra coneguda: A Olot, acord de la Congregació dels Dolors per a folrar el cambril de l’altar de la seva capella (1750). A Sant Feliu de Pallerols, juntament amb Andreu Escarpanter, reformes en el retaule major de l’església parroquial, en el que hi féu nou el sagrari i les grades de l’altar (1751-1752); a més, Jaume Diví realitzà diverses elements de millora en aquest temple, com ara candelers, canelobres i espelmatòries, i una nova barana. A Sant Joan les Fonts, juntament amb Jaume Escarpanter, acceptà el contracte per a la construcció del retaule major de l’església parroquial per un import de 850 lliures barcelonines (1753). A Olot, a l’església de Sant Esteve, desmuntà i recol·locà el retaule de la Mare de Déu del Roser (1754). A Santa Bàrbara de Pruneres (sufragània de Sant Llorenç d’Oix), construcció d’un retaule segons disposició testamentària d’Anton de Barutell (abans de 1757). A Olot, són seves diverses intervencions durant les obres d’ampliació del temple de Sant Esteve, entre elles la figura de l’àngel a la mitja taronja (1759), el patró del motlle per a la cornisa principal i altres motlles (1760-1761), l’assentament del retaule major al presbiteri nou i en ell la mesa i el sagrari (1761). Al santuari de la Mare de Déu dels Arcs, talla d’un tron per a la imatge de la Verge i construcció de les grades i altar (cap a 1760-1762). A Sant Feliu de Pallerols, construcció de les vares dels gonfanons (1763); uns anys després, condicionament i trasllat del retaule de Sant Isidre i construcció d’un pal·li de fusta per a l’altar major (1768). A Camprodon (Ripollès), contracte per a l’altar major del monestir, amb la indicació d’haver de ser a imitació del de Riudaura (1769). A Bàscara, construcció del retaule del Roser de l’església parroquial (abans de 1771). A la Vall d’en Bas, retaule per a la capella privada del mas Massegur (1774).

Diví i Escarpanter, Ildefons. Escultor, fill del també escultor Jaume Diví i Pera, i d’Ignàsia Escarpanter. És possible que nasqués amb anterioritat a la vinguda de la família a Olot. El 1772 es casà amb Maria Escubós, filla del blanquer olotí Joan B. Escubós. El 1776 pren el relleu del seu pare en els llibres del Cadastre olotí. A principi dels anys noranta a Olot s’estava treballant en la nova façana principal de l’església de Sant Esteve. De l’autoria d’aquesta obra no n’existeixen fonts directes, sinó només indirectes. Segons una d’aquestes (que sembla força coetània als fets), l’estàtua de pedra de Sant Valentí l’hauria fet “lo escultor Diví, fill de esta vila”. Segons una altra, “el escultor que era el que dirigía la parte de ornato era un tal Diví”. A manca de notícies més concretes, aquest escultor Diví, fill d’Olot, sembla que hauria de ser Ildefons, ja que el seu pare, a més de saber-se natural de Girona, en aquells moments sobrepassava amb escreix els setanta anys d’edat. Es fa estrany que Diví treballés escultura en pedra, una feina pròpia dels mestres d’obra i no pas dels fusters. Sembla que li escauria més, en canvi, la segona notícia, la de portar ell la direcció ornamental de la façana (deixant-ne la direcció tècnica a un mestre d’obres, possiblement Pere Bertran). De fet, ben mirada, la decoració d’aquesta façana es correspon amb la traça d’un gran retaule propi de finals de segle XVIII. De moment no es pot avançar més en aquesta qüestió. El 1795 Ildefons es trobava a Reus, amb el seu pare, des d’on es traslladà a Olot per a fer la venda de la casa que havia estat domicili familiar.
Obra coneguda relacionada amb la Garrotxa: A Olot, contracte amb els Obrers per a fer el retaule del Tura, dissenyat per Joan Carles Panyó; s’avingué de pagar-li 1.200 lliures, posant-hi ell la fusta (1790). A Begudà, construcció d’un retaule (1793).

Escarpanter. Nissaga d’escultors actius a Olot en el segle XVIII. A vegades el cognom és escrit Scarpanter, Ascarpanter o amb altres variants vocàliques. Originaris de Girona, el primer dels que s’establiren a Olot, Francesc Escarpanter, era fill d’un argenter d’aquella ciutat. A principis del segle XVIII hi havia a Olot Gaspar Escarpanter, argenter d’ofici, casat amb Magdalena; el 1705, en el bateig d’un dels seus fills, el padrí fou Joan Escarpanter, argenter de Girona. D’aquest mateix any consta també un Joan Escarpanter argenter de Figueres. Més endavant s’establí una branca dels Escarpanter a Vic: el 1728, a Olot, en el bateig d’un fill de l’escultor Francesc Escarpanter hi féu de padrí –i, per tant, hem de suposar-hi un vincle familiar– Jaume Escarpanter, jove cirurgià, fill de Vic. Els Escarpanter que trobarem a Olot al llarg del segle XVIII no estigueren vinculats al ram de l’argenteria, sinó que es dedicaren a la fusteria i a l’escultura. Una branca d’aquests Escarpanter es traslladà a Seròs (Segrià), a partir de la qual trobem també escultors Escarpanter a Lleida; un dels fills d’aquesta branca, però, tornà a establir-se a Olot. Una segona branca es mantingué a Olot, una tercera passà a Canet de Mar (Maresme) i la quarta anà a viure a Girona, tal i com queda compendiat en la següent taula genealògica dels Escarpanter relacionats amb Olot:

Escarpanter, Francesc. Escultor nascut a Girona el 1687, fill de Jaume Escarpanter, argenter, i de Teresa. Es casà amb l’olotina Maria Tubau, però possiblement això fos abans de venir-hi, perquè la partida dels seus desposoris no apareix en els registres parroquials de la vila. El juliol de 1709 era a Olot, on neix el seu primer fill. Un any després figura com a mestre confrare en la Confraria de Sant Josep. El 1715 testificà a favor de Josep Cortada en el procés que mantenien els cònsols i jurats de Sant Esteve d’en Bas respecte d’haver-li de pagar la traça que havia fet per al retaule de l’església i que era un altre qui el construïa. Cap a 1717 realitzà diversos treballs a Torroella de Montgrí (Baix Empordà), però després la seva activitat se centra a Olot i comarca, en poblacions com ara les Planes i Besalú. El 1718 tenia a casa seva com a fadrí fuster el jove Joan Alabau. En els llibres del Cadastre d’Olot hi figura fins el 1740. Però de l’any abans hi ha notícia d’estar-se a Fornells amb el seu fill Andreu, possiblement per obrar algun encàrrec, un temps en què també féu treballs a Girona. A partir de 1741 és el seu fill Andreu qui consta en els llibres del Cadastre olotins en el lloc del pare, a qui se sap domiciliat a Girona, on morí el 1753.
Obra coneguda: A Batet, possible treball en el retaule de la capella particular del Mas Solà (1712-1714). A Olot, juntament amb Salvador Espasa, nou retaule per a la capella de Sant Rafel (abans de 1716). A Torroella de Montgrí (Baix Empordà), retaule de Sant Francesc Xavier per a la capella homònima (1717), per a la que també féu i assentà el retaule del Sant Crist (1718). A Olot, contracte per a fer el retaule de Sant Antoni per a l’església de Sant Esteve (1721). A Sant Cristòfol de les Planes, retaule de l’altar major (1722-1724). A Olot, juntament amb l’escultor Francesc de Borge, contracte per a l’acabament del retaule de Sant Josep a l’església de Sant Esteve, iniciat el 1707 per Josep Cortada (1727, amb cobraments rebuts el 1729). També a Olot, imatges de Sant Antoni Abat i de Sant Antoni de Pàdua per a la confraria dels fusters (1730). A Olot hi ha notícia que hauria acabat l’altar nou de Sant Franc del convent del Carme (1732). A Besalú, juntament amb el seu fill Andreu, retaule de Santa Llúcia per a l’església de Sant Vicenç (1738). A Girona, guardapols de dos retaules, i dos gerros i una petxina per a cada un d’ells, a l’església de Santa Llúcia (1739) i polseres i altres ajustaments en els retaules de la Concepció i de Sant Llorenç a la capella de Sant Lluc (1740 o abans).

Escarpanter i Tubau, Francesc. Escultor, fill de Francesc Escarpanter i de Maria Anna Tubau, nascut a Olot el 1709. El 1726 tenia la condició de “fadrí escultor”. Més tard passà a Serós, on es casà amb Maria Antònia Palma. No consta que retornés a Olot. Va morir abans de 1753. Pel fet d’haver marxat i sobretot per cronologia, no poden ser seves, sinó del seu fill Francesc Escarpanter i Palma, diverses obres artístiques fetes a Olot per al nou temple de Sant Esteve, que se li solen atribuir.
Obra coneguda: A Lleida, retaule de la capella de l’Hospital (d’ell o del seu pare). A Balaguer, podria ser que fos seu el retaule del Sant Crist que restà inacabat i que, segons contracte fet el 1744, fou conclòs per l’escultor de la Llacuna (Anoia) Magí Sala.

Escarpanter i Tubau, Andreu. Escultor, fill de Francesc Escarpanter i de Maria Anna Tubau, nascut a Olot el 1711. El 1738 es casà amb Maria Verntallat, filla del sastre olotí Sebastià Verntallat. A diferència dels seus germans escultors, es quedà a Olot i treballà per a diverses esglésies de la comarca. A la mort del seu pare mantingué el casal familiar almenys fins a 1760, segons els llibres del Cadastre. No en conec la data de la seva mort, però la seva muller el sobrevisqué i morí vídua el 1787.
Obra coneguda: A Besalú, concòrdia amb ell i el seu pare Francesc per a un retaule de Santa Llúcia a l’església de Sant Vicenç de Besalú (1738). Encàrrec per a fer la mesa, grades, història i marcs de la capella del Roser i una sacra, evangeli i lavabo per a l’església de Sant Joan de Fàbregues (Osona) (1742). Possible contracte per a la construcció d’un retaule per a l’ermita de Santa Llúcia de Puigmal (1747). A Sant Feliu de Pallerols, juntament amb el seu cunyat Jaume Diví, sagrari i grades de l’altar major (1751). A Santa Maria del Collell, retaule de Sant Miquel (1758).

Escarpanter i Tubau, Jaume. Escultor, fill de Francesc Escarpanter i de Maria Anna Tubau, nascut a Olot el 1728. El 1754 es casà a Sarrià de Ter amb Casilda Campllonch i Soler i per un temps residiren a Girona. Després passaren a Canet de Mar, on el 1779 morí la seva muller. Jaume tornà a casar-se el 1779 amb Caterina Sorís i Rahull, d’aquella població. Morí a Canet de Mar el 1791 (agraeixo a Sergi Alcalde Vilà que m’hagi facilitat aquestes dades).
Obra coneguda: A Sant Joan les Fonts, juntament amb el seu cunyat Jaume Diví, contracte per a fer el retaule major de l’església parroquial (1753). A Fontcuberta (Pla de l’Estany), retaule de la capella de la Verge del Patrocini, de l’església parroquial.

Escarpanter i Tubau, Anton. Escultor fill de Francesc Escarpanter i d’Anna Maria Tubau. El 1771 vivia al Pont Major de Girona. En aquest any, a través del seu cunyat Jaume Diví, escultor d’Olot, reclamà el que se li estava devent pel retaule de Ntra. Sra. del Roser de la parroquial de Bàscara, que ell havia construït.

Escarpanter i Palma, Francesc. Escultor, fill de Francesc Escarpanter i Tubau, i Maria Antònia Palma, nascut cap a 1735 (el 1761 deia tenir uns 26 anys) . Tot i l’estada dels seus pares a Serós, ell tornà a Olot, on el 1754 on es casà amb Quitèria Rovira i Igosa, filla de Josep Rovira, escrivent d’Olot, i de Teresa Igosa. Un parent d’aquesta, mossèn Pau Rovira, havia deixat el 1733 uns diners a la Comunitat de Preveres de Sant Esteve per col·locar en matrimoni a Quitèria i a la seva germana Maria Anna. En conseqüència, quan es casà la Comunitat li aportà 50 lliures. Consta en els llibres del Cadastre d’Olot fins a 1766. Per un testimonial de 1761 se sap que Pere A. Espinet treballava juntament amb els escultors Francesc Escarpanter i Palma, i Jaume Diví, en una casa del carrer de Sant Rafel pròpia del notari Francesc Verdaguer
Obra coneguda: En alguna publicació s’ha atribuït la seva obra artística al seu pare Francesc Escarpanter i Tubau. Cal dir que són treballs seus i no del pare: a l’església de Sant Esteve d’Olot, un sol i un Esperit Sant per a ser col·locats al sostre de la nova església, i 8 cartel·les de la cornisa de la mitja taronja i la taula dels costats (1760); a la mateixa església, quatre evangelistes per als angles de la mitja taronja de la capella de Santíssim (1762).

Escarpanter i Palma, Anton. Escultor, fill de Francesc Escarpanter i Tubau, i Maria Antònia Palma. Si bé s’ha dit que era nascut a Seròs, en un instrument notarial olotí de 1757 se l’identifica com a “escultor natural de la vila d’Olot, en la vila de Seròs, bisbat de Lleida, habitant”. En aquell any era, en efecte, a Olot, on es casà amb Maria Anna Rovira i Igosa, germana de la seva cunyada Quitèria Rovira. Amb motiu d’aquest casament, i com havia passat amb la seva cunyada (muller del seu germà Francesc), la Comunitat de Preveres de Sant Esteve li féu lliurament de 50 lliures deixades per Mn. Pau Rovira. En el moment del casament figura com a “jove escultor” i, per tant, el seu pas per la vila podria haver estat només durant el temps d’aprenentatge i que, un cop acabat, n’hagués marxat; en els llibres de baptisme de la parròquia de Sant Esteve d’Olot no hi consta cap fill seu nascut aquí.

Espasa, Salvador (menor). Escultor nascut cap a 1681 (el 1716 deia tenir 35 anys, i quatre anys més tard tenir-ne 39), sense saber-se’n el lloc. Casat amb Teresa Carreró i Vidal, filla del notari de Sant Feliu de Guíxols Joan Carreró (potser de la mateixa família que el cirurgià Joan Carreró, establert a Olot a inicis de segle, procedent de Sant Feliu de Guíxols, d’on era el seu pare). Cap a 1709 s’establí a Olot. El fet que el 1710 se l’identifiqués com a Salvador Espasa “minoris natus” fa pensar que era fill d’un altre Salvador Espasa (i serien d’aquest escultor anterior, i no pas del fill que treballà a Olot –com habitualment se li atribueixen, sense tenir en compte la cronologia– els treballs fets a la parroquial de Sant Feliu de Girona el 1680, a Garriguella i a Castelló d’Empúries cap a 1685, a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona el 1686, i a Santa Creu d’Olorde entre 1697 i 1698). El 1716 vivia amb la seva muller i tres fills a la casa de Teresa Viguet, però a l’any següent adquirí una casa al carrer Superior (l’actual carrer dels Sastres). A més de la seva activitat com a escultor féu també feines de fusteria, com la barana principal del Mas Reixach d’Olot, el casal dels Vayreda, amb els balustres tornejats (1725). A l’inici dels anys trenta deuria passar per dificultats econòmiques, perquè s’endarrerí de forma extrema en el pagament del Cadastre. Al cap de poc marxà a Barcelona, tot i que la seva muller seguí residint a Olot en la casa que hi tenien, fins que es traslladà a Castelló d’Empúries (Alt Empordà), on hi havia el fill Esteve Espasa, escultor com el seu pare. Altres membres de la família també s’havien anat establint a l’Empordà: una filla, Antònia, es casà amb Grau Masó, cirurgià de Peralada, una altra, Jerònima, amb el causídic de la mateixa població, i una tercera, Teresa, amb Anton Puig, cirurgià també de Peralada. El 1733 Salvador visurà el retaule major de Santa Maria del Pi de Barcelona, juntament amb Josep Sunyer i Raurell. Morí a Barcelona el 1736.
Obra coneguda: A Olot, juntament amb Francesc Escarpanter, retaule de la nova capella de Sant Rafel (abans de 1716). A Besalú, encàrrec de l’estendard o guió de la Confraria dels Dolors, juntament amb Jaume Serra (1717). A Olot, contracte per a fer el retaule de Sant Antoni per a l’església de Sant Esteve, juntament amb Francesc Escarpanter (1721) .

Espasa i Carreró, Esteve. Escultor nascut a Olot el 1718, fill de Salvador Espasa. El 1753 es casà amb Magdalena Oliver. Passà a viure a Castelló d’Empúries (Alt Empordà).

Espinet i Coma, Pere. Escultor. Fill de Josep Espinet, moliner de farina de Sant Martí de Vilallonga (a tocar de Camprodon, al Ripollès), filiació que consta en les diverses partides sagramentals de la parròquia d’Olot vinculades a la família. Alguns autors, però, el fan fill de Pardines (Ripollès), on hauria nascut el 1713. El 1746 es casà, a Olot, amb Isabel de Segòvia, filla del pintor Fernando de Segòvia i germana del també pintor, resident a la mateixa vila, Joan de Segòvia. Poc després, fets els exàmens gremials, fou admès a la confraria de Sant Josep. La seva presència a Olot es constata al menys fins a 1765, quan hi neix el seu darrer fill batejat aquí. El seu nom se’l relaciona amb la dauradura de l’orgue de Cadaqués, iniciada el 1770.
Obra coneguda: A Sant Privat d’en Bas, escultures per al retaule construït per Jaume Diví per a la capella privada del Mas Massegur (1774 o després).

Espinet i Segòvia, Joan. Escultor, fill de Pere Espinet, nascut a Olot a mitjans del segle XVIII. Juntament amb els seus germans Esteve i Ignasi, també escultors, pels volts de 1770 es traslladaren a Palamós (Baix Empordà). Joan es casà el 1769 en aquella població amb Caterina Sureda, del mateix lloc; Ignasi ho féu amb Marianna Bajandas i Colls, també de Palamós, el 1778.

Sants, Esteve. Jove escultor de València. El 1712 era a Olot, on féu de padrí en el bateig d’una filla de l’escultor Francesc Escarpanter i de la seva muller Maria Anna.

Tàpias, Esteve. Escultor de finals del segle XVII i començament del XVIII. Cap a 1700 el monestir d’Amer va contractar-lo per elaborar un retaule. En aquell mateix any es començà a instal·lar a l’església de la Trinitat de Batet el nou retaule que havien elaborat ell i l’escultor Feliu Barrera (vide).

Vidal i Cantalosella, Isidre. Escultor. Nascut a Aiguaviva (Gironès) el 1748, fill de Salvi Vidal, pagès del lloc, i de Teresa (agraeixo aquestes dades a Xavi Rodríguez). Degué venir a Olot cap a 1771, l’any en què es casà amb Teresa Pujol, filla del blanquer olotí Josep Pujol. En aquest casament hi féu de testimoni l’escultor Francesc de Vogue, cosa que podria indicar-nos una relació d’aprenentatge entre aquest i el “jove escultor” Vidal. El 1771 és també l’any en què consta per primera vegada en els llibre del Cadastre d’Olot, en els que hi seguirà inscrit fins a finals del segle.
Obra coneguda: El 1782 el seu nom apareix com a possible autor d’un retaule nou del Sant Crist que es volia fer a Santa Llúcia de Puigmal. El 1792 se li pagaren diversos treballs per a l’església de Sant Esteve d’Olot, entre ells fer una grada i el bastiment del pal·li de l’altar major, unes sacres noves “en forma de plata” i un faristol de la mateixa manera.

Vidal, Domingo. Escultor. El fet que el seu nom surti en els llibres del Cadastre d’Olot dels anys 1797-1802, un cop deixa d’aparèixer-hi Isidre Vidal, fa pensar si es tractaria d’un seu fill.

Vogue (o Borge), Francesc de (major). Escultor. Nascut a Gray, a la Borgonya, el març de 1700. Es desconeix la seva formació i activitat abans de venir a Olot el 1727 (consta en el Cadastre d’Olot d’aquest any). En el bienni 1727-1728 el trobem associat amb Francesc Escarpanter en l’acabament del retaule de Sant Josep de l’església de Sant Esteve d’Olot, un cop es veié que no se’n podia fer càrrec Pau Costa. El gener de 1728 ambdós escultors donaren fe d’haver rebut de dita confraria 284 lliures i 8 sous, a compte del retaule, que tenien previst deixar enllestit a més tardar el 15 d’abril d’aquell any. Dos altres pagaments els foren fets el maig i l’agost següents per completar les 410 lliures que se’ls havien promès per dita obra (186 lliures a càrrec de la confraria i les restants 224 donades per mossèn Pere Serrat). Enllestida la seva part del retaule de Sant Josep, es traslladà a Tarragona, on el 1730 es casà amb Anna Maria Rich. A partir de 1739 treballà en la decoració del nou Palau Reial de Madrid, ciutat en la que residiria fins a la seva mort, esdevinguda cap a 1754.

Obra coneguda: A Olot, contracte per a l’acabament del retaule de Sant Josep de l’església de Sant Esteve, juntament amb Francesc Escarpanter (1727-1728).
 

Vogue Rich, Francesc de (menor). Escultor, fill d’altre Francesc de Vogue i d’Anna Maria Rich, nascut a Tarragona el novembre de 1732 [1]. Passà uns anys a Madrid amb el seu pare, i hi obtingué el títol d’acadèmic de San Fernando. Es casà en primeres núpcies amb Josefa Soane. Cap a 1760 retornà a Tarragona i, havent enviudat, es casà en segones núpcies amb Magdalena Abat. Dos anys després s’establí a Barcelona. A Olot hi vingué al voltant de 1770. Aquí treballà en el retaule de les Ànimes de l’església de Sant Esteve. La idea d’aquest retaule no era de cap artista, sinó d’un devot, Miquel Vidueyros i Roldan, administrador de la duana olotina. Des de 1767 els que accedien al càrrec municipal de clavari de la vila es comprometien a que part del seu salari serviria per a pagar aquest retaule, i la dada de 1770 correspon, precisament, a un d’aquests pagaments [2]. En el contracte fet amb de Vogue s’hi contemplaven les imatges de la Mare de Déu de la Mercè i dels sants Rafel i Ramon; aquestes dues darreres, fetes pel mateix escultor, hi foren col·locades el gener de 1772. Amb posterioritat al seu pas per Olot se sap que treballà a Arbúcies i a Montblanc, on morí l’octubre de 1779.
Obra coneguda: A l’església de Sant Esteve d’Olot, construcció del retaule de les Ànimes (cap a 1770-1772).

 

                                                                                        Revisat: novembre de 2020.

 

86. Diccionari d'artistes relacionats amb Olot al segle XVIII. Primera part: Pintors i dauradors

Decoració "trompe-l'oeil" a Can Trinxeria d'Olot

Quan regirant documentació del passat ens trobem algú que en el segle XVIII tenia com a ofici ser “pintor” o “daurador”, hem de figurar-nos-el com un artista. En les cases particulars hi havia quadres i algú pla els havia de pintar. Bé, cal matisar això de les cases particulars, perquè en la seva gran majoria el que hi havia eren estampes impreses sobre paper, que eren molt més barates i, per tant, accessibles. Però en les d’aquells olotins d’ofici ben remunerat o de bon patrimoni, els inventaris post mortem del que tenien a casa seva solen revelar l’existència d’aquests quadres –emmarcats i sense emmarcar– dels que, en general, no se’ns en sol dir la seva temàtica (quan sí que es fa, acostuma a ser de temàtica religiosa). Pot ben ser que part d’aquests quadres que ornaven alguns dels domicilis olotins vinguessin de fora perquè hi havia mercat per a tot (és el cas del famós Greco d’Olot), però no tenim per què no pensar que la part restant fos originada a Olot mateix, per aquells que en les llistes d’oficis del segle XVIII apareixen identificats com a pintors.

També si pensem en l’altre vessant associat a aquest ofici, el de pintor i, sobretot, decorador de superfícies, no hem pas de deixar de pensar-los com uns artistes. Pintar les estances domèstiques no era estendre una simple capa de pintura sobre una superfície, sinó ornamentar-la i embellir-la. Les parets de les cases de la gent corrent no es pintaven. Les de les esglésies i capelles, i les de les cases de persones de bona posició econòmica, sí que eren decorades a tot color. En elles el pintor sabia fer-hi aparèixer sanefes, motllures, falses columnes, arrambadors, motius geomètrics, florals o animals, llaços i petites representacions iconogràfiques que feien tornar en decoració el que en el seu origen no eren sinó unes parets nues. Això és vàlid també per als mobles i només hem de pensar en els denominats “llits d’Olot” per entendre el que es volia dir quan llavors es parlava d’un “llit pintat”. Els retaules i les imatges les feien en fusta els escultors, però després requerien que un pintor hi aportés tota la riquesa cromàtica necessària per a fer possible l’esplendor i la vitalitat amb què l’obra s’havia imaginat. Les substàncies colorants se les feien els mateixos pintors i n’hi havia una que requeria de tècniques especials: l’or o el color or, que tant contribuïa a solemnitzar els retaules i altres peces de fusteria i d’escultura, especialment dedicades al culte en les esglésies. Dominar aquest art convertia el pintor en daurador. És difícil, sovint, diferenciar la dedicació envers una o altra pràctica i era comú en el segle XVIII denominar una mateixa persona a la vegada, i també indistintament, com a “pintor” i com a “daurador”.

A Olot, a la primera meitat del segle XVIII són pocs els pintors i dauradors establerts de forma permanent a la vila. Bàsicament l’ofici gira al voltant de dos artistes, Jaume Basil i Baró, i Josep Serra. A mitjans de segle i en la segona part d’aquest, el seu nombre augmenta considerablement (a més dels Basil, hi destaquen, per la seva continuïtat, els cognoms Alsina, Cantalosella, Estorch, Masmitjà i Vall, entre d’altres) cosa que potser podria suggerir-nos un major benestar econòmic en una part de la societat olotina, capaç de requerir aquests serveis. Però la conclusió ha de ser continguda, perquè en aquest ofici hi havia molta mobilitat, els pintors i dauradors anaven d’un lloc a l’altre segons els encàrrecs que rebien i que, naturalment, no desaprofitaven pas, fossin aquí o en una altra comarca. Els seus principals clients eren les esglésies o les organitzacions religioses creades al seu entorn, en especial les confraries. I en això rau la contrarietat que es fa palesa a l’hora de parlar de l’obra de pintors i dauradors: gairebé sempre, quan volem conèixer el llegat del seu art, només podem referir-nos als seus treballs de caràcter religiós. La seva obra que podríem dir-ne civil, llevat de comptades excepcions, està perduda. Només alguna cosa podríem trobar en unes molt determinades cases senyorials o en alguna institució com ara l’Hospital (la coneguda sèrie de benefactors), però això és una petita part del que deurien arribar a produir. Precisament el fet que no s’hagi conservat aquesta obra fa impossible poder destriar la qualitat de cada un dels pintors que eren a la vila i assenyalar els que realment caldria rememorar com a artistes, fent abstracció dels que per la seva baixa qualitat no ho mereixerien. I a més de perduda, ens resta també ignorada en la seva concreta existència, perquè si bé l’Església ha preservat molta documentació que ens permet saber els encàrrecs i els contractes fets amb pintors i dauradors, aquest no és el cas de la documentació de les cases particulars, en les que, en general, s’ha tingut tendència a fer net de papers vells.

Dono a continuació una mena de petit diccionari dels artistes pintors i dauradors que he trobat relacionats amb Olot al llarg del segle XVIII, amb les principals dades familiars i, si m’ha estat possible, les seves obres preservades o de les que se’n té notícia. És un conjunt ben divers, que inclou pintors i dauradors reconeguts, al costat d’una majoria que resta en la més absoluta discreció. Un incís pel que fa a les referències dels llibres del cadastre: com se sap, el cadastre era un impost directe que es pagava individualment, i del que a Olot se n’han conservat gairebé la totalitat de registres anuals. Si bé la inclusió d’un pintor i daurador en el llibre d’un any determinat ens acredita la seva presència a Olot, el fet que no aparegui en determinats anys no vol pas dir que en fos absent, sinó que, senzillament, podria ser que treballés al costat del seu pare i que, per tant, la seva contribució personal al cadastre estigués inclosa com a “fill" en la del seu cap de família.

Alsina, Miquel. Pintor. Fill de Joan Alsina, comerciant d’Olot. Casat, cap a 1769, amb Ignàsia Pastells (filla de Domingo Pastells, ferrer d’Olot), morta el 1805. El 1766 era paborde de la Confraria de Sant Josep. Tenia la casa al carrer dels Clivillers. Semblantment a d’altres, compartí el seu ofici amb d’altres negocis: el 1771-1772, juntament amb el seu pare, arrendà el dret municipal de la fruita seca. Com a pintor i daurador, figura en els llibres del cadastre entre 1780 i 1802, però encara vivia el 1806. Una seva filla, Maria, el 1787 es casà amb Francesc Anglada, jove pintor d’Olot. 

Obra coneguda: Dauradura del tabernacle del Roser, de Sant Salvador de Bianya (1766). A l’església de Sant Esteve d’Olot, platejat i envernissat del marc del nou pali, les barres del tàlem, les grades de l’altar major, el faristol i les sacres; a la vegada reféu el tàlem vell (1792). 

Anglada, Francesc. Pintor i daurador. Fill d’Ignasi Anglada, paraire d’Olot. El 1787 es casà amb Maria Alsina, filla del també pintor Miquel Alsina. 

Obra coneguda: Entrat en el segle XIX, daurà el retaule del Sant Crist i d’altres elements de decoració de la capella del Santíssim de l’església de Sant Esteve d’Olot, renovada per Joan Carles Panyó (1813). 

Arimany, Pere. Pintor a Olot en els anys vuitanta del segle XVIII, segons els llibres del Cadastre. 

Arnau, Joan. Pintor natural de Barcelona. Consta com a veí d’Olot, juntament amb la seva muller (Maria) i una nena de 7 anys, en el cens d’habitants de 1716. Féu testament a Olot el 1722. 

Obra coneguda: el 1718 o abans, féu diversos treballs a l’ermita de Santa Caterina de Torroella de Montgrí (pintà l’altar del Sant Crist, encarnà el Sant Crist, daurà la creu i la corona d’espines, i encarnà la imatge de Santa Caterina, de plata). 

Arquer, Maties. Pintor i daurador. Casat amb Ignàsia Serra (morta el 1794). En els llibres del cadastre hi consta entre 1756 i 1762.   

Barberí i Anglada, Jacint. Fill de Rafael Barberí i Blanch, i de Magdalena Anglada i Hostench, s’esmenta el seu ofici de daurador en el testament de la seva mare, de 1763, en el que el fa hereu.

Basil. Llinatge de pintors i dauradors assentat a Olot en el segle XVIII. En el segle anterior hi ha notícia d’un pintor de nom Agustí Basil veí de Ripoll: el 1670, essent paborde de la confraria de Sant Eudald, fou present en l’acte de traslladar les relíquies del sant a una nova urna; el 1684 la comunitat de Sant Pere de la mateixa població li deixà a censal 50 lliures. Ara bé, els pares del primer daurador Basil establert a Olot eren de Vic. En aquesta darrera ciutat hi ha documentat un Agustí Basil que, entre 1675 i 1679, daurà el retaule del Roser de la parroquial de Sallent i cap a 1699 el retaule major de la parroquial de la Vola. El llinatge dels Basil olotins en el segle XVIII comprèn sis dauradors, els lligams familiars dels quals queden reflectits en la següent genealogia:

A més del seu ofici de pintors i dauradors, els Basil es dedicaren a d’altres negocis. Gairebé tots ells intervingueren en l’arrendament dels drets de monopoli que tenia l’ajuntament d’Olot sobre alguns proveïments. El 1758 Jaume Basil i Francesc Basil, pare i fill, es feren amb l’arrendament de la fleca municipal; a l’any següent ells mateixos es quedaren els arrendaments de la fleca i de les carnisseries; el 1761 fou Francesc Basil qui arrendà les carnisseries; en l’anualitat 1772-1773 Manuel Basil i Riera és féu amb l’arrendament de la carnisseria de la vila, i el 1774 la fleca quedà arrendada a Francesc Basil i Riera, i al seu fill Jaume.

Basil, Francesc. Pintor i daurador de Vic, origen de la branca olotina dels Basil. Casat amb Estàsia (o Anastàsia) Baró. El seu primer treball conegut és el repintat de la figura de Sant Joan del Misteri de Sant Joan de les Abadesses, i el pintat d’una tela i de dos quadres dels ovals del cambril de la mateixa església. Pel que fa a Olot, el 1719 volgué fer-se càrrec de la dauradura del retaule del Roser de l’església parroquial de Sant Esteve (obra de Pau Costa), en detriment de l’encàrrec que s’havia fet a favor dels germans dauradors Antoni i Joaquim Soler i Colobran. Però hi renuncià tres anys més tard. 

Basil i Baró, Jaume. Pintor i daurador. Fill de Francesc Basil i d’Estàsia Baró. Se sol dir que havia nascut a Vic, però això no s’ha pogut corroborar. En un dels primers documents olotins en els que surt Jaume Basil (1723) es diu que era “habitant de la ciutat de Vic”, sense que això vulgui dir que hi hagués nascut. Per aquest temps es casà amb Mariàngela Riera, de Palau de Montagut (l’actual Sant Jaume de Llierca). Deuria venir a viure a Olot cap a 1726, casat i amb criatures. En els anys trenta Basil comprà una casa i hort a tocar del convent del Carme que havia estat de Tomàs Buatella i Cortada, la qual esdevingué casal familiar. En la segona meitat dels anys quaranta estigué fora d’Olot, possiblement per realitzar alguns treballs del seu art en esglésies d’altres indrets. Morí l’1 de novembre de 1764 i al cap de molts pocs dies ho féu la seva muller Mariàngela. 

Obra coneguda: Dauradura del retaule de Sant Antoni de Pàdua i Sant Antoni Abat, de l’església de Sant Esteve d’Olot (1727). Dauradura d’una imatge de Sant Antoni de Pàdua i del seu tron, a la mateixa església (cap a 1730). Petits treballs a l’ermita de Santa Caterina de Torroella de Montgrí (1732 o abans). Dauradura de l’altar i pintat de la capella de la Mare de Déu del Carme, de l’església de Vilopriu (1739 o abans). Dauradura del retaule de Sant Pere i Sant Pau, de l’església de Santa Maria del Collell (cap a 1747). Dauradura del retaule de Sant Franc, de l’església del Carme, i acabament de la dauradura del retaule de la capella de la Santa Creu, d’Olot (1749). Pintat d’un pendó per a la festa celebrada a Olot amb motiu de l’elecció del compatrici Esteve Vilanova per bisbe de Jaca (1751 o posterior). A l’església de Sant Privat d’en Bas participà, juntament amb el seu fill Francesc, en la dauradura del retaule major, dels escons, la balustrada i altres objectes de l’església (1757). Dauradura de l’escut d’Olot en la nova església de la Mare de Déu del Tura d’aquesta població (1761 o abans). 

Basil i Riera, Francesc. Pintor i daurador. Fill i hereu de Jaume Basil i Baró, havia nascut a Verges (agraeixo aquesta dada a Jaume Nonell). Cap a 1747 es casà amb Gertrudis Calsina, de Cornellà (la qual morí vídua el 22 juliol de 1804, als 76 anys). En els anys 1762 i 1763 fou regidor de l’ajuntament d’Olot. Havent heretat la casa familiar del Carme, mantingué diversos plets, entre ells amb el convent de carmelites per unes obertures que donaven a la banda del convent (1766) i amb el seu veí Mateu Fàbrega, per una ampliació que aquest volia fer de casa seva (1779 i 1788-1789). Per aquest temps entrà també en el negoci de la fabricació de gènere de punt amb teler, i així en el llibre del cadastre de 1779, i encara en el de 1788, consta com a “pintor i fabricant de mitges”. El 1790 el seu fill Jaume actuava en nom d’ell, perquè se’l tenia per “dement”. 

Obra coneguda: Amb el seu pare, participació en la dauradura del retaule major i d'altre mobiliari litúrgic a l'església de Sant Privat d'en Bas (1757). Dauradura del retaule de Sant Miquel Arcàngel (obra d’Andreu Escarpanter) a l’església de Santa Maria del Collell (cap a 1760). Dauradura del retaule de la Mare de Déu dels Dolors, de Camprodon (cap a 1760-1761). Contracte per a la dauradura del retaule de les Ànimes (obra de Francisco de Vogue) a l’església de Sant Esteve d’Olot (1787). 

Basil i Riera, Manuel. Pintor i daurador. Fill de Jaume Basil i Baró, nascut el 1732. Casat el 1758 amb Maria Anna Curós, filla del botiguer d’Olot Lluís Curós. El 1774 la confraria de Sant Josep el comissionà, “per la perícia i intel·ligència” que tenia en l’art de daurar, perquè valorés la feina que estava fent un altre daurador –del que no se’ns en dóna el nom– en el retaule de Sant Josep de l’església de Sant Esteve d’Olot. 

Basil i Calsina, Jaume. Pintor i daurador. Fill de Francesc Basil i Riera, nascut el 1751. Degué treballar al costat del seu pare fins que aquest deixà l’activitat, cap a finals dels anys vuitanta, quan ell prengué les regnes de la casa familiar del carrer del Carme. Sembla que va casar-se de gran, el 1798, amb Teresa Espunya, filla de Martí Espunya, pagès de Santa Margarida de Bianya. Crida l’atenció, però, que tant en la partida d’aquest casament com en l’escriptura de capítols matrimonials feta deu dies després, es parli d’ell com a “fadrí daurador” i “jove daurador”, respectivament, és a dir, sense haver acabat la seta etapa gremial formativa. Féu testament a primers d’agost de 1806 i morí dos dies després, a l’edat –diu la partida de defunció– de 58 anys. Dues setmanes després de morir es féu inventari dels béns que hi havia a la casa del carrer del Carme, entre ells, en una habitació del segon pis, “una pedra de mòldrer color ab son piló y diferents pinzells”. A la casa hi havia també “un retaule petit de fusta, endeurat” i més d’una vintena de quadres, entre grans i petits, alguns emmarcats i altres “sens guarnició”. Només tingué dues filles i, per tant, per la seva banda, no hi hagué qui el succeís en el seu ofici de pintor i daurador. 

Basil i Curós, Lluís. Pintor i daurador. Fill de Manuel Basil i Riera, i de Marianna Curós. Nascut a Olot el 1760. Cap a 1780 es casà amb Rosa Serra. 

Calvila, Antoni. Pintor. Casat amb Teresa Pujol (morta el 1804, als 48 anys d’edat, segons la partida de l’òbit). No deuria anar sobrat de feina de pintor, perquè el 1791 demanà de fer de macer a l’ajuntament olotí, en substitució del seu pare Joan Calvina, delicat de salut. 

Cantalosella i Riera, Pere. Pintor i daurador. Fill de Joan Cantalosella, adroguer d’Olot. El 1757 es casà amb Teresa Escarpanter, filla de l’escultor Andreu Escarpanter. Potser s’inicià tard en l’art de la dauradura, perquè en el moment del casament consta com a jove paraire. En els llibres del cadastre figura com a pintor i daurador entre els anys 1761 i 1772. 

Obra coneguda: Cap a 1762 daurà la peanya de la Mare de Déu dels Arcs. 

Cantalosella i Escarpanter, Ramon. Pintor i daurador, fill de Pere Cantalosella. El 1784 es casà amb Lucrècia Martí i Aumatell, filla del courer Esteve Martí. Els llibres del cadastre d’Olot indiquen el relleu fet al seu pare en l'ofici, en el que hi consta almenys fins a 1793. 

Constans, Jaume. Segons els llibres del Cadastre, exercia de pintor a Olot entre 1797 i 1802. 

Constans, Joan. L'única referència seva és que el 1793, essent "fadrí pintor", féu de testimoni en el casament d'un altre pintor d'Olot, Lluís Siqués. 

Diví i Escarpanter, Pere. Pintor, nascut cap a 1760. Fill de l’escultor Jaume Diví i Pera. La seva activitat com a daurador apareix als llibres del Cadastre des de 1782 fins a 1802. Casat el 1780 amb Paula Santaló i Puig, de Montagut. Féu testament el 1806. 

Diví i Santaló. Ramon. Pintor i daurador, nascut a principis dels anys vuitanta, fill de Pere Diví i Escarpanter. El 1805 casà amb Àngela Funosas, filla de Rafel Funosas, fabricant de mitges. En els capítols matrimonials hi consta com a “jove pintor d’Olot”. Un seu fill, Rafel Diví i Funosas, també fou pintor, ja en el segle XIX. 

Obra coneguda: Entrat en el segle XIX, treballà en la decoració del nou altar major de l’església de Sant Esteve d’Olot, projectat per Panyó, i foren obra seva el pintat dels dos àngels del tabernacle i la decoració de les cornises i columnes (1829). 

Estorch, Albert. Pintor i daurador. Nascut entre 1740 i 1744. Figura amb aquest ofici en els llibres del cadastre a partir de 1768. Vivia en una casa llogada al carrer Superior, pròpia de Pere Coromina. Casat amb Margarida Prat i Pont i el 1800, en segones núpcies, amb la vídua Mariàngels Blanch. Morí el 1806. 

Estrada i Domènech, Josep. Jove daurador. Natural de Banyuls dels Aspres i habitant a Elna, ambdues poblacions al Rosselló. És a Olot entre 1757 i 1761, sembla que de forma ocasional. Essent aquí, el 1760 es casà amb Maria Augustí, filla de Rafel Augustí (àlies Llagostera), traginer d'Olot. 

Masmitjà i Alday, Miquel. Pintor i daurador, nascut cap als anys quaranta, fill del paraire Ignasi Masmitjà. El 1758 es casà amb Maria Feixas, filla del traginer Josep Feixas. El 1766 assistí a la convocatòria de la confraria de Sant Josep en la que es tractà de les seves ordinacions. El 1774 comprà a Joan Sargatal una casa al Carrer Major. Fou regidor de l’ajuntament d’Olot en els anys 1783, 1786, 1789 i 1792. Va morir el 26 de juliol de 1794. 

Obra coneguda: Es té notícia dels seus treballs relacionats amb l’ampliació de l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot, entre ells, daurar la creu del frontis (1758), daurar i donar color a l’Esperit Sant de la volta del presbiteri (obra de l’escultor Francesc Escarpanter i Parma) i al sol del zenit de la cúpula (1760), i pintar i daurar l’àngel exterior del damunt d’aquesta, les flàmules dels angles de la teulada, i dues creus de l’exterior del temple (1762). 

Masmitjà, Ignasi. Pintor inclòs en el llibre de Cadastre de 1796. Possiblement fos fill de Miquel Masmitjà. 

Montaña i Cantó, Pau. Pintor nascut a Barcelona el 1775, fill del també pintor Pere Pau Montaña (1749-1803). Es formà a Madrid, on el 1799 ingressà a l’Acadèmia de Sant Fernando d’aquella capital. Tornat a Barcelona, fou nomenat sotsdirector de dibuix de l’Acadèmia de Belles Arts. El 1801 es traslladà a Olot, sembla que per refer-se d’algun problema de salut, però no se’n sortí i morí en aquesta vila el 21 d’octubre d’aquell mateix any. 

Munyosa, Narcís. Pintor natural de Torelló, fill de Fèlix Munyosa, jornaler. El 1770 es casà amb Teresa Targarona, filla de Martí Targarona, pinter d’Olot, població en la que residiren un temps. 

Panyó i Figaró, Joan Carles. Pintor. Nascut a Mataró el 29 de març de 1775. Després d’haver-se format a l’Escola de Llotja de Barcelona, residí a Berga i a Mataró. Entre 1783 i 1790 fou el director de l’Escola de Dibuix d’Olot, acabada de crear. El 1790 passà a dirigir l’Escola de Dibuix que es va obrir a Girona, fins el 1795. En els anys següents treballà a Reus i Tarragona (1796-1798), l’Armentera (1800-1801), Barcelona (1802) i a la gran casa pairal del Noguer de Segueró, a la Garrotxa (1798-1799 i novament el juliol de 1801). El 1802 tornà a Olot, amb estades a Barcelona (1804) i Segueró (1807). El 1810 treballà a Camprodon. El 1814 retornà a Olot, si bé de forma discontínua, alternant amb estades en d’altres poblacions. Morí a Barcelona el 20 de gener de 1840.

Obra coneguda relacionada amb la Garrotxa: Durant les seves estades a Olot mantingué una àmplia activitat com a pintor. A l’església de la Mare de Déu dels Dolors hi realitzà el monument del Dijous Sant (1784), el teló per a tapar el cambril durant la setmana santa i un Crist per a la tapa del sagrari. A l’església de la Mare de Déu del Tura fou l’autor del projecte de retaule major i dels altars laterals del creuer; pintà dues grans teles sobre la troballa de la marededéu. Entre els anys 1798 i 1800 treballà en la decoració de la capella i les sales del Noguer de Segueró. Es diu si també hauria estat l’autor del retaule de l’església de l’Hospital de Sant Jaume d’Olot. Ja en el segle XIX actuà en la decoració de Can Bolòs, a Olot, i projectà el retaule major i el novenari d’ànimes per a l’església parroquial de Segueró. Decorà l’església de Santa Maria de Puigpardines i féu el monument de Dijous Sant per a la de la Pinya. A l’església de Sant Esteve d’Olot treballà en la reforma de la capella del Santíssim (1813), en la decoració de la de la Immaculada i en el nou gran presbiteri (a partir de 1827). 

Parer, Maties. Pintor mort a Olot el 1708. 

Pérez, Mateu. Pintor present a Olot almenys des de l’inici del segle XVIII (el 1700 hi batejà una filla seva i de la muller de nom Maria). Consta en l’acta de la confraria de Sant Josep, de 1707, en què s’acordà la construcció del retaule dedicat al seu patró. 

Roca, Francesc. Pintor. El 1790 vingué a Olot per substituir en l’Escola de Dibuix Joan Carles Panyó, al que se li havia encomanat la direcció de l’Escola de Girona, acabada de crear. Dirigí l’Escola de Dibuix d’Olot fins el 1794, en què, davant del poc alumnat que hi havia, i dels efectes de la Guerra Gran amb França, l’escola fou tancada i Roca retornà a Barcelona. El 1796 vingué de nou a Olot, però només per uns pocs mesos. 

Obra coneguda relacionada amb la Garrotxa: Pintura que representava el Purgatori, per a la Confraria de les Ànimes (1796). 

Sala, Josep. Pintor de Barcelona. Podria tractar-se del Josep Sala (o de Sala) nascut a la Ciutat Comtal cap a 1720 i que mantingué una intensa activitat en tasques de decoració i amb relació amb les institucions col·legiades dels pintors. El 1763 era a Olot “per una obra del seu art”, que desconec quina podria ser. A la vegada, presentà a la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d’Olot un projecte de cor per a la nova església parroquial que no comptà amb l’aprovació de l’enginyer Trinxeria, director de les obres d’engrandiment del temple. 

Salamó, Jaume. Pintor natural de la Vall de Ribes, morí a l’Hospital d’Olot als 65 anys d’edat, el 1786. 

Segòvia i Tàpias, Joan de. Pintor i daurador, fill del pintor Ferdinando de Segòvia i de Magdalena Tàpias, i nebot del també pintor Joan Tàpias. Després d’estar amb el seu pare fent feines del seu ofici a l’Empordà, el 1738 s’establí a Olot on, en aquest mateix any, es casà amb Isabel Serra i Meranges, filla del daurador olotí Josep Serra (en la partida de casament, els pares d’ell hi consten com “de la vila de Taradell”). Una germana seva, Isabel, cap a 1745 es casà a Olot amb l’escultor Pere Antoni Espinet. A mitjans de segle comprà una casa que havia estat de Miquel Germà, al carrer Major. Sembla que cap a 1759 havia deixat la vila, ja que el 1760 era a la Seu d’Urgell, des d’on es vengué la seva casa d’Olot. 

Obra coneguda relacionada amb la Garrotxa: Pintat del monument i dauradura de l’urna del monument de Dijous Sant de la parròquia de Sant Feliu de Pallerols (1749 o abans). Confecció i pintat dels caps dels gegants d’Olot (1753). Decoració d’or i blau del cambril del retaule de la Mare de Déu dels Dolors, d’Olot (1754) Pintat de l’urna de les relíquies de Santa Sabina, d’Olot (1755 o abans). Pintat d’un petit retaule a l’església de Rocabruna (s.d.). 

Serra, Josep. Pintor i daurador nascut a Olot entre 1675 i 1678. Casat amb Ignàsia Maranges (morta el 1739) i, en segones núpcies, amb Teresa Freixa. La seva activitat com a daurador i pintor queda consignada en els llibres del cadastre fins a 1751. Una filla seva, Isabel, casà el 1738 amb el pintor Joan de Segòvia i Tàpias. 

Obra coneguda: Juntament amb Salvador Espasa féu l’estendard o guió de la confraria de la Mare de Déu dels Dolors de Besalú (1717). Feines de jaspiar el retaule de la Mare de Déu del Roser a l’ermita de Santa Llúcia de Puigmal (1732). A l’església de Rocabruna pintà els palis, encarnà el Sant Crist i pintà l’urna del monument de Setmana Santa, a més d’altres feines (1736). 

Siqués, Lluís. Pintor i daurador. Fill de Joan Siqués, botiguer d’Olot. El 1766 era “jove pintor”, és a dir, feia pràctica de l’art que ja hauria après. La seva activitat com a pintor queda consignada en els llibres del cadastre fins a 1802. El 1793 es casà en segones núpcies amb la també vídua Teresa Barnó, la qual, però, morí un any després i el 1795 tornà a casar-se, amb Magdalena Soler Iglésias, totes dues d’Olot. 

Soler i Colobran, Antoni. Daurador nascut a Centelles el 1683. El 1719 ell i el seu germà Joaquim signaren amb la confraria del Roser d’Olot el contracte per a daurar el retaule d’aquesta confraria, a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot. La feina quedà entrebancada per l’intent de Francesc Basil de quedar-se ell l’encàrrec, cosa que no aconseguí. Sembla que els Soler acabaren la dauradura entre 1721 i 1724. El darrer rebut del seu salari per aquesta feina és de 1724. El 1725 Soler era a Vilanova de la Muga, i el 1728 va establir-se definitivament a Girona, on morí entre 1741 i 1742. 

Soler i Colobran, Joaquim. Daurador. Vegeu Soler i Colobran, Antoni. 

Tramulles i Roig, Manuel. Pintor nascut a Barcelona i mort a la mateixa ciutat (1715-1791). Hi ha una certa tradició que havia fet estada a Olot. Durant aquest temps hauria estat l’autor del primer arc o cos de primer terme del monument de Dijous Sant de l’església dels Dolors (obra de Joan Carles Panyó) i hauria pintat diversos quadres, dels que només se n’hauria conservat una marededéu al convent del Carme. També s’ha apuntat que hauria pintat la capella de la Puríssima de l’església de Sant Esteve d’Olot. 

Vall i Torras, Esteve. Pintor i daurador, fill del mestre de cases olotí Esteve Vall (major). El 1742 es casà amb Magdalena Jutglar, filla del moliner de farina de Sant Cristòfol les Fonts, Pere Joan Jutglar. En el moment del seu casament figura com a “jove mestre de cases”, però a partir almenys de 1761, treballà de pintor i daurador. Vivien al carrer del Carme. La seva muller va morir el 1794 (quan, segons la partida de defunció, tenia uns 68 anys d’edat). Sembla que Esteve hauria mort abans que no pas ella. 

Obra coneguda: El 1762 féu la dauradura de les grades de l’altar del santuari de la Mare de Déu dels Arcs, de Jaume Diví, i decorà les motllures i ornaments laterals del mateix santuari. 

Vall i Jutglar, Esteve. Pintor i daurador. Fill de l’anterior. Figura com a pintor en els cadastres de 1801 i 1802, però també s’havia interessat pel negoci de la fabricació de mitges de cotó amb teler mecànic, que en aquells moments movia moltes expectatives econòmiques a la comarca. 

Viguet, Pere. Daurador present com a tal a Olot entre finals del segle XVII i començaments del XVIII. Casat en primeres núpcies amb Maria Magdalena i en segones amb Teresa. 

Obra coneguda: El 1686 pactà amb la Confraria de Santa Llúcia d’Olot estofar i daurar la imatge de la santa, pròpia d’aquesta confraria. El 1704 daurà una figura de Santa Sabina, de fusta. 

Viguet, Josep. Daurador. Fill del també daurador Pere Viguet. El 1708 constava com a “jove daurador”. El 1717 tenia una casa al carrer de la Força, a l’arrencada del carrer de Sant Rafel. El 1719 s’exclogué voluntàriament del contracte per a la dauradura del retaule del Roser de l’església de Sant Esteve d’Olot. 

Vilar, Albert. Daurador. El 1746 fou admès a la Confraria de Sant Josep que, entre d'altres, agrupava els pintors i dauradors.