dilluns, 17 de setembre de 2018

Diccionari d'artistes relacionats amb Olot al segle XVIII. Segona part: Escultors

Representació del taller de fusteria de Natzaret al retaule de Sant Josep (Olot)
Encara que les escultures puguin ser de pedra, de fusta o de metall, en l’Olot del segle XVIII (i, per extensió, arreu de Catalunya), l’ofici d’escultor la gent l’entenia relacionat amb l’esculpit de la fusta, amb la que estaven fetes les imatges que ornaven les esglésies i algunes cases particulars. Del treball de la pedra se n’ocupaven (a part d’alguns escultors acadèmics) els mestres d’obra, és a dir, els constructors de cases. Ells sabien tallar les pedres i donar-hi una superfície neta, apta per fer de reforç a les cantonades, o en portes i finestres, on el mestre d’obres podia permetre’s algun tipus d’ornamentació en l’ampit i els brancals i, sobretot, en la llinda. A Olot, la font del Conill, enlairada en forma de piràmide, sabem que va ser obra de Jaume Ortuna, que no era escultor sinó mestre d’obra. La façana més ornamentada que té Olot (ep, sense comparar-la amb l’obra modernista de la casa Solà-Morales!) és la del temple parroquial de Sant Esteve, de la segona meitat del segle XVIII, en la que intervingueren els mestres d’obra Pere Bertran i Francesc Brili (o Barilli, el seu pare era de Lugano, a Suïssa), amb la probable col·laboració d’un escultor, Ildefons Diví, escultor de fusta, de qui m’inclino a pensar-lo relacionat amb el disseny del projecte.

Aquí m’ocupo dels escultors que visqueres o que passaren per Olot, englobats en aquella primigènia concepció d’elaboradors d’imatges de fusta, un material de per sí amorós a l’hora de pretendre-li treure formes artístiques que, a més, podrien ser daurades i pintades per a la seva major perfecció. Alguns d’ells compaginaren aquesta feina amb la de l’ofici de fuster. D’altres es dedicaren a l’obra més insigne que podia sortir d’un taller d’escultor, la construcció dels grans retaules per als altars de les esglésies, en uns temps en què el gust barroc els exigia un devessall d’imatges i d’ornamentació. Entremig hem de pensar també en la petita obra escultòrica d’aquesta gent, imatges de sants o de marededéus de format menor, aptes per a la pietat popular i la devoció domèstica. Sabem ben poc de com era un taller d’escultor en el segle XVIII. Una nota curiosa, de 1761, ens ha fet arribat la molèstia que la seva activitat podia causar en el veïnatge: en aquell anys uns olotins es queixaren que uns escultors treballaven en una peça d’una casa que en deien el terrat, i que quan aquests “denastan algunas colunas o hazen alguna imagen es precisso hazer mucha fuerza, y el trabajar en dichos quartos de la sala y terrat es de gran danyo y perjuhicio de los sostres y paredes de dicha casa”, i demanaven que se’ls obligués a treballar a l’entrada de la casa que, segons parer seu, era prou espaiosa.

En el present diccionari d’escultors del segle XVIII relacionats amb Olot no incloc uns altres artistes de la imatge en fusta en un art diguem-ne “menor”, però que d’una manera o altra hauríem de mirar de no negligir. Em refereixo als xilògrafs o gravadors d’aquell segle, dels que cal destacar l’impressor Josep Rovira, autor de gravats de la Mare de Déu del Tura, dels sants Eloi, Francesc d’Assís, Bàrbara, Isidre i d’algun més. No sé si era olotí Josep Coromina, però gravà el magnífic dibuix del retaule major de l'església de la Mare de Déu del Tura, dissenyat per Joan C. Panyó. Sense oblidar-nos dels gravadors de temàtica floral que assortiren de motlles xilografiats les fàbriques d’indianes que s’obriren a Olot en el darrer quart del segle XVIII, com ara Joan Aumeda, Francesc Llorens, Miquel Mir, Andreu Poudevida, Antoni Planas, Joan Surroca o Pasqual Vilanova. Quedin, si més no, apuntats aquí els seus noms. 

Abans de donar pas al Diccionari d’Escultors del segle XVIII relacionats amb Olot, vull recordar que el 1987 la bibliotecària M. del Carme Verdaguer Illa (1915-2009) va publicar el llibre L’escultura a Olot. Diccionari biogràfic d’autors (Olot, Edicions El Bassegoda), un llibre a tenir ben present. Si bé se centrà sobretot en els segles més pròxims al nostre, hi inclogué 13 noms del XVIII. He pogut fer créixer la nòmina d’escultors d’aquell segle i fornit majors notícies de cada un d’aquests artistes, però això no detreu a aquest llibre gens de mèrit ni en desvirtua per res la seva consideració d’obra de referència.



Alsina i Puig, Joan. Fuster nascut en els anys setanta del segle XVII, fill del també fuster olotí Joan Alsina (mort, aquest, el 1716). Casat amb Magdalena Germà i Conill, d’Olot (morta el 1743). El 1709 pretengué intervenir en la fabricació del retaule de Sant Josep de l’església de Sant Esteve d’Olot, iniciat per Josep Cortada i deixat inacabat per haver-se traslladat a Barcelona en aquell mateix any. La confraria de Sant Josep no acceptà el pacte entre Cortada i Alsina perquè fos aquest darrer (directament o a través d’una tercera persona) qui el continués i el retaule quedà encallat. El 1723 Alsina s’avingué a deixar sense efecte el seu tracte i tres anys després la confraria n’encarregà l’acabament a Pau Costa. Alsina tenia la casa al carrer de Bonaire. Morí el 1739. Un seu fill, de nom igualment Joan (casat amb Maria Pont i, en segones núpcies, amb Margarida Bidó), continuà l’ofici familiar de la fusteria, però no se li coneix cap incursió en el camp de l’escultura.
Obra coneguda: S’ha dit si seria d’ell el cadirat del cor de Santa Maria de Besalú, de 1723.

Barrera, Feliu. Escultor. Conjuntament amb l'escultor Esteve Tàpias, realitzà el retaule major de l’església de la Trinitat de Batet, col·locat el 1700. Costà 18 dobles, més 13 rals de plata pel pany i clau del sagrari. Anteriorment ambdós escultors havien fet l’altar de Nostra Senyora de Gràcia de l’església parroquial de Sant Esteve d’en Bas, per un import de 22 dobles.

Borge (o Borja), Francesc de. Escultor. Consta en el Cadastre d’Olot de 1727. En el bienni 1727-1728 el trobem associat amb Francesc Escarpanter en l’acabament del retaule de Sant Josep de l’església de Sant Esteve d’Olot, un cop es veié que no se’n podia fer càrrec Pau Costa. El gener de 1728 ambdós escultors donaren fe d’haver rebut de dita confraria 284 lliures i 8 sous, a compte del retaule, que tenien previst deixar enllestit a més tardar el 15 d’abril d’aquell any. Dos altres pagaments els foren fets el maig i l’agost següents per completar les 410 lliures que se'ls havien promès per dita obra (186 lliures a càrrec de la confraria i les restants 224 donades per mossèn Pere Serrat). No hi ha d’altres notícies seves més enllà d’aquests anys.
Obra coneguda: A Olot, contracte per a l’acabament del retaule de Sant Josep de l’església de Sant Esteve, juntament amb Francesc Escarpanter (1727-1728).

Bosch, Joan. La seva única referència és que el 1738, essent jove escultor, féu de testimoni en el casament del també jove escultor Andreu Escarpanter i Tubau. Possiblement hagués vingut a Olot a aprendre-hi l’ofici.

Cortada, Josep. Escultor nascut a Tortellà el 1670, fill de Jaume Cortada (1641-1701), també escultor, i de la seva muller Margarida. Morí a Girona el 1738. Els seus primers treballs van ser sota el mestratge patern i hi ha notícia d’haver col·laborat amb ell en el retaule d’Avinyonet i en la talla d’una imatge del Sant Crist. El 1690, essent a Tortellà, es casà amb Maria Anna Santaló. Morta aquesta l’octubre de 1692, al cap de poc es traslladà a Olot, on contragué matrimoni amb Francesca Mitjà. Tot i el seu trasllat, mantingué certes propietats a Tortellà, entre elles una casa davant de l’església parroquial. Un seu germà, Jeroni, fou fuster a Besalú, on el 1705 es casà amb Magdalena Noguera; la vida d’aquest germà fou curta, ja que morí el 1711. Una germana, Maria Anna, també vingué a raure a Olot, casada amb el passamaner Salvador Roura. En aquesta vila, el 1703 Josep Cortada tenia el domicili a l’actual carrer de la Verge del Portal, en una casa que era d’Antoni Vidal, pagès de Sant Miquel de la Cot. El 1707, per encàrrec de la confraria de Sant Josep, inicià el retaule de Sant Josep, de l’església de Sant Esteve, amb l’ajuda del jove fadrí fuster Joan Casals. El 1709, però, abandonà l’obra, en part per desavinences amb la confraria i perquè marxà a Barcelona per la seva condició d’oficial del rei Carles III (l’Arxiduc Carles d’Àustria). Abans, féu un conveni amb el fuster Joan Alsina perquè fos aquest qui s’encarregués de donar-hi continuïtat, uns tractes que no agradaren la confraria. Fins el 1723 no pogué acabar de cobrar la part de la feina que havia fet; el conjunt de l’obra s’havia valorat en 950 lliures barceloneses, i a l’inici se li n’havien pagat 110; ell en reclamava 240 lliures més, però finalment pactaren que fossin només 109 lliures i 16 sous. El març de 1715 era a Tortellà, des d’on instà al pagament de dues dobles i mitja per la traça que havia fet uns anys abans del retaule major de l’església de Sant Esteve d’en Bas, retaule que acabaria construint l’escultor Pau Costa. A l’octubre de 1717 tornava a ser a Olot, fent algun treball de fusteria, com ara una premsa per al molí paperer de Collferrer a Sant Joan les Fonts. A partir dels anys vint Cortada s’establí a Girona, on en els anys 1730 i 1736 participà en les eleccions del govern de la confraria dels fusters. Respecte dels seus treballs fora de la Garrotxa, el 1725 hagué de reclamar per via judicial eclesiàstica als obrers de l’església parroquial de Vilanova de la Muga el pagament del que li devien per la seva participació, cap a 1704, en la construcció del retaule d’aquesta parròquia (i que un altre escultor havia acabat uns anys després), un plet que no sembla que quedés resolt fins el 1731. El 1727 participà, juntament amb Pere Costa, en la visura del retaule de l’església parroquial de Cadaqués, que era objecte de discrepància sobre el valor de la feina i art que hi havia posat un dels seus constructors, Joan Torras. El 1730 els mateixos Costa i Cortada feren una altra visura d’un retaule, el de la Puríssima Sang que l’escultor Agustí Sala havia fet per a l’església de la Mare de Déu del Carme de Girona. Tanmateix, per cronologia i pel material emprat, no sembla que es pugui atribuir al nostre Josep Cortada la barana de marbre que es col·locà en les sepultures per a monjos fetes fer en el presbiteri del monestir de Sant Feliu de Guíxols durant l’etapa de l’abat Josep Tost (1749-1753), i que s’ha dit ser obra seva.
Obra coneguda relacionada amb la Garrotxa: A Olot, retaule de la capella de Sant Roc (encarregat cap a 1699). Projecte per a la que havia de ser nova casa de la Universitat d’Olot (1703) i que si bé el 1705 s’havia començat a treballar, no seguí endavant; se’n conserva la traça del projecte. A Sant Ponç d’Aulina, contracte del retaule d’aquesta ermita, sufragània de Sant Salvador de Bianya (1704). A Olot, retaule de Sant Josep per a l’església de Sant Esteve (1707), que deixà inconclús el 1709. A Sant Esteve d'en Bas, traça del projecte del retaule de l’església (cap a 1710), que faria Pau Costa. A Tortellà el 1721 hi féu el bagul i altres elements per a l’enterrament de Carles Alemany Bellpuig, baró del lloc.

Costa, Pau. Escultor destacat de l’època del barroc a Catalunya. Nascut a Vic el 1663, fill de Josep Costa, pagès. Morí a Cadaqués el 1726. Després d’un temps d’aprenentatge, cap a finals de la dècada dels vuitanta del segle XVII inicià a Vic els seus treballs com a escultor per compte propi. El 1704 la Confraria del Roser d’Olot li encarregà la construcció d’un nou retaule per a la capella –acabada d’ampliar– que aquesta confraria tenia a l’església de Sant Esteve, pel preu de 2.000 lliures més casa franca mentre s’estigués a Olot. Possiblement el retaule fos construït entre 1706 i 1707, tot i que Costa tardaria a cobrar-lo del tot: el 1713, des de Sant Feliu de Torelló (on estava treballant en el retaule de l’església), reclamà a la confraria que encara se li devien 300 lliures, un deute del que no se’n donaria per satisfet fins el 1714. Durant aquesta primera estada a la Garrotxa se li encomanà un retaule per a Sant Salvador de Bianya. Passada la guerra de Successió, Pau Costa tornà a la comarca per atendre l’encàrrec d’un nou retaule major per a l’església parroquial de Sant Esteve d’en Bas. La traça original era obra de Josep Cortada i no es pot dir si Costa la seguí o n’ideà una de nova. Començà a treballar-hi cap a finals de 1714, però després quedà aturat per les dificultats econòmiques de l’Obra d’aquesta església. Costa en reprengué la seva construcció a l’inici dels anys vint. Per a aquesta feina se li havien promès 1.000 lliures, el darrer cobrament de les quals (200 lliures) se li féu efectiu el 1722. Durant la seva estada a Sant Esteve d’en Bas deuria anar just de diners, perquè el 1720 ell i el seu fill Pere (identificats com a “arquitectes” de Vic) vengueren un censal a diversos preveres de la comunitat de Sant Esteve d’en Bas, és a dir, els demanaren un crèdit. A més, el 1726 el seu fill hagué de fer front a una reclamació d’un comerciant de la població que exigia el cobrament d’un deute originat per Pau Costa per pa, vi, oli i altres subsistències de quan s’hi estigué mentre hi feia el retaule. Encara l’estiu de 1726 se li féu un darrer encàrrec a Olot, l’acabament del retaule de Sant Josep de la parròquia de Sant Esteve, que es trobava a mig fer per l’abandonament del seu primer escultor, Josep Cortada. La mala salut li impedí de fer-se’n càrrec (Pau Costa morí a Cadaqués el novembre d’aquell any). Tot i això, sembla que l’escultor s’havia establert, ni que fos de forma ocasional, a Olot, perquè el desembre de 1727, a l’any següent de la seva mort, foren trets en encant públic, en aquesta vila, alguns béns de caràcter domèstic (llençols de bri, graselles, cobertores, paella, màrfega, etc.) que havien estat de Pau Costa, per a pagar deutes que hi havia deixat.
Obra coneguda relacionada amb la Garrotxa: A Olot, contracte per al retaule de la Mare de Déu del Roser de l’església parroquial de Sant Esteve (1704); encàrrec d’un tabernacle per a l’altar major de la mateixa església (1707); talla d’una imatge de Crist difunt en braços de Maria (1707); a Sant Salvador de Bianya, contracte d’un retaule (1704). A Sant Esteve d’en Bas, construcció del retaule major per a l’església parroquial (iniciat cap a 1714). A Olot, contracte per a l’acabament del retaule de Sant Josep, que no faria (1726).

Costa i Cases, Pere. Escultor nascut a Vic el 1693 i mort a Berga el 1761. Fill de Pau Costa i de Teresa Cases. El seu és també un dels principals noms de l’escultura catalana del segle XVIII. Possiblement ajudés al seu pare en alguns dels treballs que aquest féu a la Garrotxa, en concret en el retaule de Sant Esteve d’en Bas. El 1723 la Congregació dels Dolors d’Olot li contractà la construcció d’un retaule per a la seva nova capella alçada al costat de l'Hospital, un treball del que n’hi ha un pagament fet a favor seu el maig de 1726. Precisament en aquests moments Pere Costa tornava a ser a Olot, de forma ocasional (en els documents olotins d’aquest any consta com a habitant de Barcelona), en companyia del seu pare. Mentre que a aquest darrer la Confraria de Sant Josep li oferí que es fes càrrec de l’acabament del retaule d’aquest sant, Pere Costa era a la vila per a contractar amb tres serradors la fusta de roure pènol que necessitava per a satisfer l’encàrrec del Capítol de Canonges de Girona de construir un nou cadirat per a la catedral. A la tardor d’aquell any, tal i com s’havia pactat, la fusta era a punt a Olot, i els canonges i capítol de la catedral de Girona demanaren a l’ajuntament que els deixessin tenir la fusta en aquesta vila mentre se’n feia la preparació. Després d’això, i mort el seu pare, no hi ha més notícies que el relacionin amb Olot o amb d’altres poblacions de la Garrotxa.
Obra coneguda relacionada amb la Garrotxa: A Olot, contracte amb la Congregació dels Dolors per a la construcció del retaule dedicat a aquesta advocació en la capella de la Mare de Déu dels Dolors (1723). També a Olot, construcció d’una imatge de la Mare de Déu del Tura, en data desconeguda.

Diví i Pera, Jaume. Escultor i fuster nascut a Girona el 1717, fill d’altre Jaume Diví, fuster de Girona, i de la seva muller Isabel Pera, de Malgrat de Mar. El 1743 es casà amb Ignàsia Escarpanter i Tubau, filla de l’escultor Francesc Escarpanter. Cap a finals de la primera meitat del segle XVIII degueren passar a viure a Olot, on el febrer de 1748 va ésser admès, per la seva condició de fuster, a la Confraria de Sant Josep. Al desembre d’aquest anys van tenir el primer dels fills que se saben nascuts aquí. El 1755 adquirí una casa del difunt Miquel Germà, situada a la cantonada entre el carrer de Bonaire i un dels carrers verticals que donen a la plaça Campdenmas, segurament el de la Parra, on també hi comprà una establia que havia estat del mateix difunt. Per un testimonial de 1761 consta que Jaume Diví treballava juntament amb els escultors Francesc Escarpanter i Palma, i Pere Espinet, en una casa del carrer de Sant Rafel pròpia del notari Francesc Verdaguer. Com d’altres escultors, compaginà el seu treball artístic amb feines pròpies de l’ofici de fuster: així, el 1760, per encàrrec del comerciant Ildefons Castellar, féu treballs per a la saboneria de Ferrusola; el 1765 valorà el que costaria posar a punt el molí paperer de Miquel Vidueyros i Roldan; el 1768 féu pressupost per condicionar, en la part de fusteria, la casa del diaconil a la cellera de Sant Pere de Montagut; a l’any següent, ell, el fabricant d’orgues de Gallach (arquebisbat d’Albí) Joan Pere Cavallé i el paleta Joan Cuderch, feren pressupost per a un nou orgue per a Sant Esteve d’Olot (1769), en el que la part de fusteria correspondria a Diví; i encara, del 1771, consten les obres fetes a casa de l’obtentor del benefici de Sant Pere de la parròquia de Sant Esteve, juntament amb el mestre de cases Anton Bertan. El 1753, en el contracte per fer el retaule de Sant Joan les Fonts, juntament amb Jaume Escarpanter, aquest hi figura com a “escultor”, mentre que Diví hi consta com a “arquitecte”, una denominació que també surt en partides de baptisme de néts, a l’hora de fer-l’hi constar com a avi patern. El 1792 féu testament en el que instituí com a hereu el seu fill Ildefons, també escultor. Un altre dels seus fills, Pere Diví i Escarpanter, fou pintor i daurador. Cap a 1795 Jaume Diví anà a viure a Reus, juntament amb el seu fill Ildefons. En aquest any es vengué la casa que tenia a Olot al paraire Anton Pujadas. El 1797, en ocasió del bateig a Olot de dos néts bessons, fills de Pere Diví, en la partida de baptisme on figuren com a avis paterns, tant a Jaume Diví com a Ignàsia Escarpanter se’ls identificà com “de Girona”, sense cap referència a si era en aquest o en un altre lloc on hi tenien la residència.
Obra coneguda: A Olot, acord de la Congregació dels Dolors per a folrar el cambril de l’altar de la seva capella (1750). A Sant Feliu de Pallerols, juntament amb Andreu Escarpanter, reformes en el retaule major de l’església parroquial, en el que hi féu nou el sagrari i les grades de l’altar (1751-1752); a més, Jaume Diví realitzà diverses elements de millora en aquest temple, com ara candelers, canelobres i espelmatòries, i una nova barana. A Sant Joan les Fonts, juntament amb Jaume Escarpanter, acceptà el contracte per a la construcció del retaule major de l’església parroquial per un import de 850 lliures barcelonines (1753). A Olot, a l’església de Sant Esteve, desmuntà i recol·locà el retaule de la Mare de Déu del Roser (1754). A Santa Bàrbara de Pruneres (sufragània de Sant Llorenç d’Oix), construcció d’un retaule segons disposició testamentària d’Anton de Barutell (abans de 1757). A Olot, són seves diverses intervencions durant les obres d’ampliació del temple de Sant Esteve, entre elles la figura de l’àngel a la mitja taronja (1759), el patró del motlle per a la cornisa principal i altres motlles (1760-1761), l’assentament del retaule major al presbiteri nou i en ell la mesa i el sagrari (1761). Al santuari de la Mare de Déu dels Arcs, talla d’un tron per a la imatge de la Verge i construcció de les grades i altar (cap a 1760-1762). A Sant Feliu de Pallerols, construcció de les vares dels gonfanons (1763); uns anys després, condicionament i trasllat del retaule de Sant Isidre i construcció d’un pal·li de fusta per a l’altar major (1768). A Camprodon (Ripollès), contracte per a l’altar major del monestir, amb la indicació d’haver de ser a imitació del de Riudaura (1769). A Bàscara, construcció del retaule del Roser de l’església parroquial (abans de 1771). A la Vall d’en Bas, retaule per a la capella privada del mas Massegur (1774).

Diví i Escarpanter, Ildefons. Escultor, fill del també escultor Jaume Diví i Pera, i d’Ignàsia Escarpanter. És possible que nasqués amb anterioritat a la vinguda de la família a Olot. El 1772 es casà amb Maria Escubós, filla del blanquer olotí Joan B. Escubós. El 1776 pren el relleu del seu pare en els llibres del Cadastre olotí. A principi dels anys noranta a Olot s’estava treballant en la nova façana principal de l’església de Sant Esteve. De l’autoria d’aquesta obra no n’existeixen fonts directes, sinó només indirectes. Segons una d’aquestes (que sembla força coetània als fets), l’estàtua de pedra de Sant Valentí l’hauria fet “lo escultor Diví, fill de esta vila”. Segons una altra, “el escultor que era el que dirigía la parte de ornato era un tal Diví”. A manca de notícies més concretes, aquest escultor Diví, fill d’Olot, sembla que hauria de ser Ildefons, ja que el seu pare, a més de saber-se natural de Girona, en aquells moments sobrepassava amb escreix els setanta anys d’edat. Es fa estrany que Diví treballés escultura en pedra, una feina pròpia dels mestres d’obra i no pas dels fusters. Sembla que li escauria més, en canvi, la segona notícia, la de portar ell la direcció ornamental de la façana (deixant-ne la direcció tècnica a un mestre d’obres, possiblement Pere Bertran). De fet, ben mirada, la decoració d’aquesta façana es correspon amb la traça d’un gran retaule propi de finals de segle XVIII. De moment no es pot avançar més en aquesta qüestió. El 1795 Ildefons es trobava a Reus, amb el seu pare, des d’on es traslladà a Olot per a fer la venda de la casa que havia estat domicili familiar.
Obra coneguda relacionada amb la Garrotxa: A Olot, contracte amb els Obrers per a fer el retaule del Tura, dissenyat per Joan Carles Panyó; s’avingué de pagar-li 1.200 lliures, posant-hi ell la fusta (1790). A Begudà, construcció d’un retaule (1793).

Escarpanter. Nissaga d’escultors actius a Olot en el segle XVIII. A vegades el cognom és escrit Scarpanter, Ascarpanter o amb altres variants vocàliques. Originaris de Girona, el primer dels que s’establiren a Olot, Francesc Escarpanter, era fill d’un argenter d’aquella ciutat. A principis del segle XVIII hi havia a Olot Gaspar Escarpanter, argenter d’ofici, casat amb Magdalena; el 1705, en el bateig d’un dels seus fills, el padrí fou Joan Escarpanter, argenter de Girona. D’aquest mateix any consta també un Joan Escarpanter argenter de Figueres. Més endavant s’establí una branca dels Escarpanter a Vic: el 1728, a Olot, en el bateig d’un fill de l’escultor Francesc Escarpanter hi féu de padrí –i, per tant, hem de suposar-hi un vincle familiar– Jaume Escarpanter, jove cirurgià, fill de Vic. Els Escarpanter que trobarem a Olot al llarg del segle XVIII no estigueren vinculats al ram de l’argenteria, sinó que es dedicaren a la fusteria i a l’escultura. Una branca d’aquests Escarpanter es traslladà a Seròs (Segrià), a partir de la qual trobem també escultors Escarpanter a Lleida; un dels fills d’aquesta branca, però, tornà a establir-se a Olot. Una segona branca es mantingué a Olot, una tercera passà a Canet de Mar (Maresme) i la quarta anà a viure a Girona, tal i com queda compendiat en la següent taula genealògica dels Escarpanter relacionats amb Olot:



Escarpanter, Francesc. Escultor nascut a Girona el 1687, fill de Jaume Escarpanter, argenter, i de Teresa. Es casà amb l’olotina Maria Tubau, però possiblement això fos abans de venir-hi, perquè la partida dels seus desposoris no apareix en els registres parroquials de la vila. El juliol de 1709 era a Olot, on neix el seu primer fill. Un any després figura com a mestre confrare en la Confraria de Sant Josep. El 1715 testificà a favor de Josep Cortada en el procés que mantenien els cònsols i jurats de Sant Esteve d’en Bas respecte d’haver-li de pagar la traça que havia fet per al retaule de l’església i que era un altre qui el construïa. Cap a 1717 realitzà diversos treballs a Torroella de Montgrí (Baix Empordà), però després la seva activitat se centra a Olot i comarca, en poblacions com ara les Planes i Besalú. El 1718 tenia a casa seva com a fadrí fuster el jove Joan Alabau. En els llibres del Cadastre d’Olot hi figura fins el 1740. Però de l’any abans hi ha notícia d’estar-se a Fornells amb el seu fill Andreu, possiblement per obrar algun encàrrec, un temps en què també féu treballs a Girona. A partir de 1741 és el seu fill Andreu qui consta en els llibres del Cadastre olotins en el lloc del pare, a qui se sap domiciliat a Girona, on morí el 1753.
Obra coneguda: A Batet, possible treball en el retaule de la capella particular del Mas Solà (1712-1714). A Olot, juntament amb Salvador Espasa, nou retaule per a la capella de Sant Rafel (abans de 1716). A Torroella de Montgrí (Baix Empordà), retaule de Sant Francesc Xavier per a la capella homònima (1717), per a la que també féu i assentà el retaule del Sant Crist (1718). A Olot, contracte per a fer el retaule de Sant Antoni per a l’església de Sant Esteve (1721). A Sant Cristòfol de les Planes, retaule de l’altar major (1722-1724). A Olot, juntament amb l’escultor Francesc de Borge, contracte per a l’acabament del retaule de Sant Josep a l’església de Sant Esteve, iniciat el 1707 per Josep Cortada (1727, amb cobraments rebuts el 1729). També a Olot, imatges de Sant Antoni Abat i de Sant Antoni de Pàdua per a la confraria dels fusters (1730). A Olot hi ha notícia que hauria acabat l’altar nou de Sant Franc del convent del Carme (1732). A Besalú, juntament amb el seu fill Andreu, retaule de Santa Llúcia per a l’església de Sant Vicenç (1738). A Girona, guardapols de dos retaules, i dos gerros i una petxina per a cada un d’ells, a l’església de Santa Llúcia (1739) i polseres i altres ajustaments en els retaules de la Concepció i de Sant Llorenç a la capella de Sant Lluc (1740 o abans).

Escarpanter i Tubau, Francesc. Escultor, fill de Francesc Escarpanter i de Maria Anna Tubau, nascut a Olot el 1709. El 1726 tenia la condició de “fadrí escultor”. Més tard passà a Serós, on es casà amb Maria Antònia Palma. No consta que retornés a Olot. Va morir abans de 1753. Pel fet d’haver marxat i sobretot per cronologia, no poden ser seves, sinó del seu fill Francesc Escarpanter i Palma, diverses obres artístiques fetes a Olot per al nou temple de Sant Esteve, que se li solen atribuir.
Obra coneguda: A Lleida, retaule de la capella de l’Hospital (d’ell o del seu pare). A Balaguer, podria ser que fos seu el retaule del Sant Crist que restà inacabat i que, segons contracte fet el 1744, fou conclòs per l’escultor de la Llacuna (Anoia) Magí Sala.

Escarpanter i Tubau, Andreu. Escultor, fill de Francesc Escarpanter i de Maria Anna Tubau, nascut a Olot el 1711. El 1738 es casà amb Maria Verntallat, filla del sastre olotí Sebastià Verntallat. A diferència dels seus germans escultors, es quedà a Olot i treballà per a diverses esglésies de la comarca. A la mort del seu pare mantingué el casal familiar almenys fins a 1760, segons els llibres del Cadastre. No en conec la data de la seva mort, però la seva muller el sobrevisqué i morí vídua el 1787.
Obra coneguda: A Besalú, concòrdia amb ell i el seu pare Francesc per a un retaule de Santa Llúcia a l’església de Sant Vicenç de Besalú (1738). Encàrrec per a fer la mesa, grades, història i marcs de la capella del Roser i una sacra, evangeli i lavabo per a l’església de Sant Joan de Fàbregues (Osona) (1742). Possible contracte per a la construcció d’un retaule per a l’ermita de Santa Llúcia de Puigmal (1747). A Sant Feliu de Pallerols, juntament amb el seu cunyat Jaume Diví, sagrari i grades de l’altar major (1751). A Santa Maria del Collell, retaule de Sant Miquel (1758).

Escarpanter i Tubau, Jaume. Escultor, fill de Francesc Escarpanter i de Maria Anna Tubau, nascut a Olot el 1728. El 1754 es casà a Sarrià de Ter amb Casilda Campllonch i Soler i per un temps residiren a Girona. Després passaren a Canet de Mar, on el 1779 morí la seva muller. Jaume tornà a casar-se el 1779 amb Caterina Sorís i Rahull, d’aquella població. Morí a Canet de Mar el 1791 (agraeixo a Sergi Alcalde Vilà que m’hagi facilitat aquestes dades).
Obra coneguda: A Sant Joan les Fonts, juntament amb el seu cunyat Jaume Diví, contracte per a fer el retaule major de l’església parroquial (1753). A Fontcuberta (Pla de l’Estany), retaule de la capella de la Verge del Patrocini, de l’església parroquial.

Escarpanter i Tubau, Anton. Escultor fill de Francesc Escarpanter i d’Anna Maria Tubau. El 1771 vivia al Pont Major de Girona. En aquest any, a través del seu cunyat Jaume Diví, escultor d’Olot, reclamà el que se li estava devent pel retaule de Ntra. Sra. del Roser de la parroquial de Bàscara, que ell havia construït.

Escarpanter i Palma, Francesc. Escultor, fill de Francesc Escarpanter i Tubau, i Maria Antònia Palma, nascut cap a 1735 (el 1761 deia tenir uns 26 anys) . Tot i l’estada dels seus pares a Serós, ell tornà a Olot, on el 1754 on es casà amb Quitèria Rovira i Igosa, filla de Josep Rovira, escrivent d’Olot, i de Teresa Igosa. Un parent d’aquesta, mossèn Pau Rovira, havia deixat el 1733 uns diners a la Comunitat de Preveres de Sant Esteve per col·locar en matrimoni a Quitèria i a la seva germana Maria Anna. En conseqüència, quan es casà la Comunitat li aportà 50 lliures. Consta en els llibres del Cadastre d’Olot fins a 1766. Per un testimonial de 1761 se sap que Pere A. Espinet treballava juntament amb els escultors Francesc Escarpanter i Palma, i Jaume Diví, en una casa del carrer de Sant Rafel pròpia del notari Francesc Verdaguer
Obra coneguda: En alguna publicació s’ha atribuït la seva obra artística al seu pare Francesc Escarpanter i Tubau. Cal dir que són treballs seus i no del pare: a l’església de Sant Esteve d’Olot, un sol i un Esperit Sant per a ser col·locats al sostre de la nova església, i 8 cartel·les de la cornisa de la mitja taronja i la taula dels costats (1760); a la mateixa església, quatre evangelistes per als angles de la mitja taronja de la capella de Santíssim (1762).

Escarpanter i Palma, Anton. Escultor, fill de Francesc Escarpanter i Tubau, i Maria Antònia Palma. Si bé s’ha dit que era nascut a Seròs, en un instrument notarial olotí de 1757 se l’identifica com a “escultor natural de la vila d’Olot, en la vila de Seròs, bisbat de Lleida, habitant”. En aquell any era, en efecte, a Olot, on es casà amb Maria Anna Rovira i Igosa, germana de la seva cunyada Quitèria Rovira. Amb motiu d’aquest casament, i com havia passat amb la seva cunyada (muller del seu germà Francesc), la Comunitat de Preveres de Sant Esteve li féu lliurament de 50 lliures deixades per Mn. Pau Rovira. En el moment del casament figura com a “jove escultor” i, per tant, el seu pas per la vila podria haver estat només durant el temps d’aprenentatge i que, un cop acabat, n’hagués marxat; en els llibres de baptisme de la parròquia de Sant Esteve d’Olot no hi consta cap fill seu nascut aquí.

Espasa, Salvador (menor). Escultor nascut cap a 1681 (el 1716 deia tenir 35 anys, i quatre anys més tard tenir-ne 39), sense saber-se’n el lloc. Casat amb Teresa Carreró i Vidal, filla del notari de Sant Feliu de Guíxols Joan Carreró (potser de la mateixa família que el cirurgià Joan Carreró, establert a Olot a inicis de segle, procedent de Sant Feliu de Guíxols, d’on era el seu pare). Cap a 1709 s’establí a Olot. El fet que el 1710 se l’identifiqués com a Salvador Espasa “minoris natus” fa pensar que era fill d’un altre Salvador Espasa (i serien d’aquest escultor anterior, i no pas del fill que treballà a Olot –com habitualment se li atribueixen, sense tenir en compte la cronologia– els treballs fets a la parroquial de Sant Feliu de Girona el 1680, a Garriguella i a Castelló d’Empúries cap a 1685, a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona el 1686, i a Santa Creu d’Olorde entre 1697 i 1698). El 1716 vivia amb la seva muller i tres fills a la casa de Teresa Viguet, però a l’any següent adquirí una casa al carrer Superior (l’actual carrer dels Sastres). A més de la seva activitat com a escultor féu també feines de fusteria, com la barana principal del Mas Reixach d’Olot, el casal dels Vayreda, amb els balustres tornejats (1725). A l’inici dels anys trenta deuria passar per dificultats econòmiques, perquè s’endarrerí de forma extrema en el pagament del Cadastre. Al cap de poc marxà a Barcelona, tot i que la seva muller seguí residint a Olot en la casa que hi tenien, fins que es traslladà a Castelló d’Empúries (Alt Empordà), on hi havia el fill Esteve Espasa, escultor com el seu pare. Altres membres de la família també s’havien anat establint a l’Empordà: una filla, Antònia, es casà amb Grau Masó, cirurgià de Peralada, una altra, Jerònima, amb el causídic de la mateixa població, i una tercera, Teresa, amb Anton Puig, cirurgià també de Peralada. El 1733 Salvador visurà el retaule major de Santa Maria del Pi de Barcelona, juntament amb Josep Sunyer i Raurell. Morí a Barcelona el 1736.
Obra coneguda: A Olot, juntament amb Francesc Escarpanter, retaule de la nova capella de Sant Rafel (abans de 1716). A Besalú, encàrrec de l’estendard o guió de la Confraria dels Dolors, juntament amb Jaume Serra (1717). A Olot, contracte per a fer el retaule de Sant Antoni per a l’església de Sant Esteve, juntament amb Francesc Escarpanter (1721) .

Espasa i Carreró, Esteve. Escultor nascut a Olot el 1718, fill de Salvador Espasa. El 1753 es casà amb Magdalena Oliver. Passà a viure a Castelló d’Empúries (Alt Empordà).

Espinet i Coma, Pere. Escultor. Fill de Josep Espinet, moliner de farina de Sant Martí de Vilallonga (a tocar de Camprodon, al Ripollès), filiació que consta en les diverses partides sagramentals de la parròquia d’Olot vinculades a la família. Alguns autors, però, el fan fill de Pardines (Ripollès), on hauria nascut el 1713. El 1746 es casà, a Olot, amb Isabel de Segòvia, filla del pintor Fernando de Segòvia i germana del també pintor, resident a la mateixa vila, Joan de Segòvia. Poc després, fets els exàmens gremials, fou admès a la confraria de Sant Josep. La seva presència a Olot es constata al menys fins a 1765, quan hi neix el seu darrer fill batejat aquí. El seu nom se’l relaciona amb la dauradura de l’orgue de Cadaqués, iniciada el 1770.
Obra coneguda: A Sant Privat d’en Bas, escultures per al retaule construït per Jaume Diví per a la capella privada del Mas Massegur (1774 o després).

Espinet i Segòvia, Joan. Escultor, fill de Pere Espinet, nascut a Olot a mitjans del segle XVIII. Juntament amb els seus germans Esteve i Ignasi, també escultors, pels volts de 1770 es traslladaren a Palamós (Baix Empordà). Joan es casà el 1769 en aquella població amb Caterina Sureda, del mateix lloc; Ignasi ho féu amb Marianna Bajandas i Colls, també de Palamós, el 1778.

Sants, Esteve. Jove escultor de València. El 1712 era a Olot, on féu de padrí en el bateig d’una filla de l’escultor Francesc Escarpanter i de la seva muller Maria Anna.

Tàpias, Esteve. Escultor de finals del segle XVII i començament del XVIII. Cap a 1700 el monestir d’Amer va contractar-lo per elaborar un retaule. En aquell mateix any es començà a instal·lar a l’església de la Trinitat de Batet el nou retaule que havien elaborat ell i l’escultor Feliu Barrera (vide).

Vidal i Masrevent, Isidre. Escultor. Natural d’Aiguaviva (Gironès), fill de Salvi Vidal, pagès del lloc. Degué venir a Olot cap a 1771, l’any en què es casà amb Teresa Pujol, filla del blanquer olotí Josep Pujol. En aquest casament hi féu de testimoni l’escultor Francesc de Vogue, cosa que podria indicar-nos una relació d’aprenentatge entre aquest i el “jove escultor” Vidal. El 1771 és també l’any en què consta per primera vegada en els llibre del Cadastre d’Olot, en els que hi seguirà inscrit fins a finals del segle.
Obra coneguda: El 1782 el seu nom apareix com a possible autor d’un retaule nou del Sant Crist que es volia fer a Santa Llúcia de Puigmal. El 1792 se li pagaren diversos treballs per a l’església de Sant Esteve d’Olot, entre ells fer una grada i el bastiment del pal·li de l’altar major, unes sacres noves “en forma de plata” i un faristol de la mateixa manera.

Vidal, Domingo. Escultor. El fet que el seu nom surti en els llibres del Cadastre d’Olot dels anys 1797-1802, un cop deixa d’aparèixer-hi Isidre Vidal, fa pensar si es tractaria d’un seu fill.

Vogue, Francesc de. Escultor amb títol d’acadèmic. Al voltant de 1770 era a Olot, on treballà en el retaule de les Ànimes de l’església de Sant Esteve. La idea d’aquest retaule no era de cap artista, sinó d’un devot, Miquel Vidueyros i Roldan, administrador de la duana olotina. Des de 1767 els que accedien al càrrec municipal de clavari de la vila es comprometien a que part del seu salari serviria per a pagar aquest retaule, i la dada de 1770 correspon, precisament, a un d’aquests pagaments. En el contracte fet amb de Vogue s’hi contemplaven les imatges de la Mare de Déu de la Mercè i dels sants Rafel i Ramon; aquestes dues darreres, fetes pel mateix escultor, hi foren col·locades el gener de 1772.
Obra coneguda: A l’església de Sant Esteve d’Olot, construcció del retaule de les Ànimes (cap a 1770-1772).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada