52. Els Barberí d’Olot tardaren anys abans no fabricaren campanes

Anunci de la casa Barberí (1909)

Els Barberí d'Olot han estat coneguts per la seva perícia en l’art de fer campanes i, més endavant, com a fonedors d’obres artístiques (monuments com ara el que Barcelona té dedicat al doctor Robert, a la República, o el Sagrat Cor del Tibidado van sortir, en la seva realització material, de la foneria Barberí d’Olot). En canvi, els seus orígens és un d’aquells temes imprecisos en què els uns repeteixen quatre notes esgarrapades dels altres. Se sol dir que començaren a mitjans del segle XVI, quan tres germans vinguts d’Itàlia, que eren constructors ambulants de campanes, s’establiren a Olot i que la seva primera obra coneguda seria una campana per a Sant Miquel de Falgars. Dades aquestes que serien suficients per a situar, com es diu en algun lloc, l’actual empresa d'aquest nom en la segona firma més antiga de l’Estat, després de Codorniu. Em sap greu dir-ho, però la pretesa tan reculada antiguitat dels tallers Barberí d’Olot no sembla acreditada. Sí que és antiga –i això té mèrit– però no ho és pas tant.

Les notícies que es donen dels Barberí dels segles XVI o XVII són imprecises i sense cap referència documental. El 1890, en un article sobre campanes, no signat, publicat a L’Olotí, s’hi deia que “la primera campana que coneixem feta per los passats d’en Barberí és la de Sant Miquel de Falgars, que junt ab lo nom de Francesch Barberí porta, si la memòria no ens és infiel, la fetxa de 1668”. “Si la memòria no ens és infiel”, remarca l’anònim autor d’aquesta referència, un tipus d'aclariment que només s’invoca quan la fragilitat de la memòria imposa dubtes. Però vint-i-sis anys després, la campana de l’ermita de Falgars havia retrocedit en el temps de forma sorprenent. I és que en un altre article publicat el 1916 a la Pequeña Gaceta del Régimen Local, igualment sense signar, hi llegim: “Sabemos de una campana fundida en los talleres de la casa Barberí, 360 años atrás por lo menos. Esta campana existe en San Miguel de Falgars”. Feta la resta, anem a parar al 1556, això sí, “por lo menos”, o sia a cop d'ull. El 1895 un article, anònim com els anteriors, publicat a El Eco de la Montaña, situava l’arribada dels primers Barberí a Olot “allá por el año 1544”, una data que s’ha agafat al peu de la lletra, malgrat el relatiu “allá por el año”. Aquest relat, a més, és d’estil literari i to encomiàstic. Es refereix així als primers Barberí que haurien arribat a les nostres comarques a mitjans del segle XVI: “Al hacer alto en esta comarca que con tanta profusión y anhelo solicitaban sus servicios apenas llegados y conocida su habilidad y original acierto, extendióse su nombre y fama llegando postulaciones de tantísimos santuarios que de muchas leguas a la redonda cimbrean nuestras sierras”. És curiós que, de tantes demandes de campanes com s’hi diu que se’ls haurien fet, no en tinguem cap notícia fefaent.

La veritat és que, a començament del segle XVIII, els Barberí d’Olot es dedicaven a la fusteria, sense res a veure amb les campanes o el treball amb els metalls. I seguiren amb l’ofici de fuster durant molt de temps, no essent fins a les darreres dècades d’aquell segle quan un jove Barberí va decidir canviar la fusta pels atuells, i aprendre l’ofici de courer que el portaria també al de fabricant de campanes. No he explorat el segle XVII, però el 1662 un Rafel Barberí, que precisament feia de fuster, es casà a Olot amb una noia de Torelló. Si hi va haver algun Barberí campaner a mitjans del segle XVI, no guardaria continuïtat, pel que fa al seu ofici, amb els Barberí posteriors. En encetar-se el segle XVIII hi havia a Olot tres famílies Barberí, que, per dedicar-se totes elles a fer de fuster i per la repetició d’uns mateixos noms de pila (principalment Rafael, Esteve, Francesc i Miquel), previsiblement havien de provenir d'un mateix tronc familiar.

La primera –l’ordre és aleatori– d'aquestes famílies Barberí del segle XVIII era la formada per Francesc Barberí (queda dit que era fuster) i la seva muller Maria Anna Blanch. Ells i els seus successius hereus visqueren durant tot aquell segle al carrer del Tura. El 1716 el pare Francesc deia tenir 50 anys i la seva dona 48. L'hereu, Rafael Barberí Blanch, a la vegada que feia de fuster fou també músic, una simbiosi molt habitual en aquell temps, potser perquè la fusta era l’element essencial en la construcció dels principals instruments. El 1723 es va casar amb Magdalena Anglada, filla del paraire o negociant de la llana, Esteve Anglada. Un germà seu, Llorenç (també fuster), es va casar el 1734 amb Josefa Morat, filla del tintorer Francesc Morat. Havent enviudat, el 1736 Llorenç es casà de nou amb Magdalena Escarpanter, filla de l’escultor –d’imatges de fusta– Francesc Escarpanter, autor de diversos retaules barrocs en esglésies de la Garrotxa. L'hereu del matrimoni entre Rafael Barberí i Magdalena Anglada, Jacint, va ser daurador. Un germà seu, Esteve, casat amb Margarida Palió, féu de paraire, mentre que la germana Magdalena casà amb Llorenç Truy, terrissaire.

La segona de les famílies Barberí que hi havia a Olot tot just encetat el segle XVIII estava encapçalada per Salvi Barberí, que no cal tornar a dir que era fuster. La seva primera muller es deia Maria. Enviudat, casà de nou el 1713 amb Maria Pujaulós, i novament, per les mateixes circumstàncies, el 1718 amb Margarida Font. Salvi Barberí morí el 1726 a l’hospital, cosa que ens indica que la fusteria no li deuria ser gaire pròspera, o que alguna circumstància li impedí de seguir-hi treballant, perquè la mort l’atrapà fent estada a l’hospital de pobres de la vila, un lloc de beneficència. D’aquests Barberí no en sé dir a quin carrer tenien la casa, però pel lloc que ocupen en els llibres de recaptació de l’impost del cadastre (que es feien seguint l'ordre dels carrers), és possible que fos cap a la banda de la vila vella o del carrer de Sant Miquel. El segon d’aquesta nissaga durant el segle XVIII fou Francesc Barberí (fuster, una vegada més), el qual casà amb Magdalena Viguet i, en segones núpcies, amb Maria Àngela Llor, filla del fuster Josep Llor. Els seus fills no seguiren la tradició familiar de la fusta: Josep Barberí Viguet, nascut de la primera muller, exercí l’ofici de corder, i Miquel Barberí Llor, fruit del segon matrimoni, es dedicà a l’ofici de paraire. Miquel es casà el 1762 amb Teresa Roca. Un fill d’aquest matrimoni, Lluís Barberí Roca, nascut el 1764, ingressà a l’orde religiós de l’Escola Pia, on excel·lí com a professor de filosofia (es conserven d'ell diversos exercicis o tesis, impresos).

La darrera família dels Barberí olotins a començaments del segle XVIII és en la que un nét farà el pas a l’ofici de courer, donant origen, llavors sí, als Barberí dedicats a la fabricació d’atuells i de campanes. Als inicis del segle XVIII la formava el matrimoni Gabriel Barberí i la seva muller Mònica. Vivien al carrer de l’Hom o de l’Om i ell era fuster. El pare morí el 1716. L’hereu fou Rafel Barberí, que feia (em sap greu fer-me pesat) de fuster. Un germà seu, Jaume, igualment fuster, casà el 1726 amb Sabina Coromina, filla de Joan Coromina, i un altre germà, Josep, també fuster, casà el 1732 amb Magdalena Coderch, filla d’Esteve Coderch, mestre de cases. Pel que fa a l’hereu Rafel, es casà amb Maria Oms i, a la mort d’aquesta el 1745, casà de nou amb Maria Marsillach, filla del paraire Miquel Marsillach. Un dels fills d’aquest segon matrimoni crec que és el Miquel Barberí que el 1775 obtingué el títol de mestre d’escola i s’establí a Barcelona, on fou membre actiu del Col·legi Acadèmic del Noble Art de Primeres Lletres.

Però el fill que ens cal destacar és Esteve Barberí i Marsillach, perquè fou aquest qui deixà la fusteria del pare, de l’avi i de la família, i engegà la nova dedicació que donaria anomenada a la família: l’ofici de courer. Quan el 1774 es casà amb Maria Gràcia Sitjà (o Sitjar), filla del botiguer Josep Sitjar, al registre sagramental s’hi féu constar que era “jove courer”, és a dir, que havia acabat la fase d’aprenentatge a casa d’un mestre courer. Podia haver-la feta a Olot o en alguna altra població. Si Esteve va fer aquest aprenentatge a Olot mateix, una pacient recerca en els registres notarials immediatament anteriors a aquest any, ens podria donar el contracte d’afermament, pel qual s’establien les mútues condicions entre el mestre que acollia l’aprenent i aquest. Si l’ofici el va aprendre fora d’Olot, la recerca es fa molt més complicada. A Olot, en aquells anys, de courers n’eren una dotzena. Perduts els llibres del gremi de Sant Eloi d'Olot, que agrupava els traginers, els oficis relacionats amb la construcció i els oficis dels metalls (de ferrers i courers a argenters), l’entrada d’Esteve Barberí i Marsillach al ple dret en l’exercici de l’ofici de courer, potser també podria trobar-se en els registres notarials, on solen constar les convocatòries d'aquest gremi i les seves admissions.

Un cop fets tots els passos pertinents, Esteve Barberí es posaria a treballar en les coses pròpies del seu ofici, la fabricació de bona part dels atuells metàl·lics d’ús domèstic: olles de coure, bacines i coberts de llautó, perols, paelles i xocolateres d’aram, plats d’estany, etc. Però passats uns anys encetà una especialitat dins d’aquest ofici, el de factor de campanes. De campanes feia molt de temps que a Olot se’n feien; pel que fa al segle XVIII, per la família Coromina (Miquel i Pere) i, més després, pel també courer Gaspar Coma. És a finals de segle, quan a la llista de campaners olotins s’hi pot afegir el nom d’Esteve Barberí, del qual hi ha notícia de tres campanes sortides del seu taller, la de Sant Martí de Capsec (1788), la del Santuari de Font de Joan, a Riudaura (1789) i la de Sant Andreu del Coll (1797), aquestes dues darreres preservades i la primera desapareguda (prenc les dades de campanes de l'excel·lent treball de Xavier Pallàs sobre campanes de la Garrotxa, publicat el 2019). Ara sí que la casa Barberí començava a fer història.

Esteve Barberí Marsillach va morir el 1822, deixant tres fills i una filla, tots casats. El temps del segle XIX, i encara més el del XX, s’escapa als meus propòsits, però crec que pot ser útil traçar, de forma molt breu, la continuïtat generacional d’aquesta dedicació familiar fins als nostres dies, que no he vist recollida enlloc, i que acredita a Esteve Barberí Marsillach com a origen dels Barberí campaners i fonedors que arribaren fins a l'acabament del segle passat. Després d'aquest primer Esteve, vingueren:

2. Esteve Barberí Sitjà i el seu germà Miquel Barberí Sitjà. Fills de l’anterior, nascuts el primer cap a 1784 i el segon el 1786. El 1811 Esteve es casà amb Rosa Antiga, filla de baster, i Miquel ho féu el 1806 amb Teresa Ferrussola. Per un moment, un i altre germà semblà que no donarien continuïtat al nou ofici patern, perquè s’engrescaren en el ram del tèxtil que, a Olot, a finals d'aquell segle havia pres una gran embranzida. Però no tardaren a recuperar l’ofici de courer i també de fabricants de campanes. Potser la de la capella de la Mare de Déu dels Dolors, d’Olot (desapareguda), marcada com d’Esteve Barberí, fos obra del seu pare, però han de ser d’ells dos la campana que encara hi ha a l’església de Montferrer, al Rosselló, de 1818, amb el nom de Miquel i Esteve Barberí, i la de Santa Bàrbara de Pruneres, amb els mateixos dos noms dels germans Miquel i Esteve, de 1826 (desapareguda). En van seguir d’altres i aviat ja no se'ls conegué com a courers, sinó com a factors o fabricants de campanes. Esteve Barberí Sitjà va morir el 1862.

3. Rafael Barberí Antiga, fill d’Esteve Barberí i Sitjà. El 1841 es va casar amb Rosa Jutglà. El pare de Rosa menava un molí a Sant Joan les Fonts. El cognom Jutglà sol fluctuar a l'hora de ser escrit, amb formes com ara Jutclà, Xuglà o Xutglà, forma, aquesta darrera, que serà adoptada pel seu fill com a cognom matern. Treballà de courer i de fabricant de campanes, de les que encara existeixen les de Sant Pere de les Preses  (1847), la de Sant Bartomeu del Mallol (1847) i la de Sant Martí de Capsec (1852).

4. Esteve Barberí Xutglà (o Jutglà). Fill de l’anterior, va néixer el 1843. L’Esteve d’aquesta quarta generació de courers és el que donà un gran impuls a l’empresa familiar, hi introduí la foneria, i obrí el gran taller del carrer Fontanella, que donà continuïtat a un primer gran local establert al carrer Lorenzana d'Olot. El 1866 es casà amb Teresa Ventura Puigmacià, de Sant Andreu de Palomar, llavors un municipi a tocar de Barcelona. Va morir el 1919.

5. A la mort d'Esteve Barberí, l'empresa adoptà el nom de “Fills d’E. Barberí”. Darrera d’aquesta raó social hi havia els germans Antoni i Àngel Barberí Ventura. El primer es casà el 1892 amb Maria Campllonch, d’Olot, i el segon el 1895 amb Amèlia Perucho Casalí, de Barcelona. Altres germans Barberí Ventura foren Josep, casat amb Catalina Bartrina del Mallol, i Gaspar, casat amb Sabina Arqués d'Olot.

6. De la darrera generació dels Barberí d'Olot, només puc repetir el que solen explicar les notes al voltant del canvi de titularitat que experimentà aquesta empresa fa unes quantes dècades: que mort Pere Barberí el 1976 i jubilat en aquell mateix any el seu germà Iu Barberí, la continuïtat de l’empresa l’assumí Ramon Castey Sala, nascut el 1926, un antic treballador de la casa que havia posat en marxa la foneria Castey. El 1994 el substituí el seu fill Ramon Castey Domínguez (nascut a Olot el 1968), el qual va prendre la decisió de tancar les instal·lacions d’Olot i fer-ne el trasllat a Riudellots de la Selva.

Lamentablement, el 2016 l'empresa anuncià el tancament irreversible de la foneria. La família Barberí d'Olot va mantenir amb total continuïtat l’activitat professional com a courers, fabricants de campanes i, després, fonedors, durant uns 225 anys, que són molts i que constitueixen un valor afegit i una distinció. Però, per això mateix, no cal pas sumar un parell de segles de més a la seva doblement centenària història.

Text revisat l'octubre de 2019

7. Estrenes de campanes a Olot al segle XVIII

A Besalú, a l’abril de 1712, en plena Guerra de Successió a la comarca, el coronel Jaume Forgas i Virolà, davant de la possibilitat que arribés l’enemic, va demanar a l’assessor del sotsveguer, el doctor en drets Bonaventura Ferrer i Anglada, que toqués a sometent. L’home li digué que de moment no feia falta fer-ho, però que es procuraria la clau del campanar per al que pogués passar. Ara bé, tot i la gravetat del moment, el campaner no va voler deixar-li la clau si no era amb el consentiment dels jurats de la vila, els quals, amb bones paraules, van venir a dir que de deixar-l’hi, res de res. Perquè llavors controlar les campanes era tant com controlar un mitjà de comunicació social. Durant segles les campanes, a través d’una precisa combinació de tocs, silencis i sons, constituïen un eficaç mitjà de comunicació amb què es feia saber a la gent fets de celebració i de pietat, la notícia d’una defunció (amb el detall de si era home, dona o criatura), o alertes de perill, com la previsió d’una tempesta, un foc o la irrupció a les envistes de malfactors i d’enemics.

Al mes següent d’aquest cas, el maig de 1712, es donà a Olot un altre fet d’aquests de voler marcar control sobre les campanes. El motiu fou discernir qui tenia la potestat de fer tocar les campanes en cas de mal temps, ja que tant els Obrers de la parròquia de Sant Esteve, com el seu rector-sagristà, deien que això era cosa seva. Aquest darrer, mossèn Guillem Roca, es queixà que l’última vegada que s’havia hagut de tocar a mal temps, el seu campaner, Josep Llor, s’havia trobat a dalt del campanar amb Bartomeu Prat, enviat pels Obrers també a tocar a mal temps, i que allí mateix, dalt del campanar, hi havia hagut entre els dos una “gran rixa y pendència (...) essent arribat a las mans, lo qual ha causat escàndol en la present vila”. Però els Obrers cuitaren a fer valdre que era a ells, de temps immemorial, a qui pertocava d’elegir qui havia de tocar en cas de mal temps, i que si una altra vegada el mossèn intentava fer-s’ho seu, actuarien contra ell amb tots els mitjans a les seves mans. De manera semblant, el 1749 el vicari general del Bisbat va haver d'advertir al batlle reial d'Olot que les campanes de Sant Esteve només les podia tocar el campaner, en les ocasions necessàries. I qui nomenava el campaner? Segons una concòrdia del 2 de juny de 1742 entre el rector-sagristà de Sant Esteve i els Obrers del temple, quedà establert que "lo fer tocar las campanas de dita iglésia o tenir conduït campaner per dit effecte, és a càrrech y obligació de dits Obrers". 

El toc de les campanes estava regulat al mil·límetre en un art que es remetia a una pràctica remotíssima que exigia al campaner no només perícia, sinó també estar-ne molt al cas de l’ordre que exigia cada moment. De mitjans del segle XVIII disposem d’unes instruccions sobre el tocar les campanes de l’església de Sant Esteve, que van quedar recollides en la Consueta de la seva Comunitat de Preveres . A tall d’exemple de la complexitat dels tocs de les campanes, heus aquí, segons aquesta Consueta, de quina manera havia d’actuar el campaner a la vigília de les grans festivitats anyals, a l’hora de vespres com a anunci i inici de la diada: “A las primeras festas anyals y altres equiparadas a estas, se fan tres tritllos y seguidament altre tritllo, que se diu major, en que se bogan las dos campanas grans al mateix temps que es tritlleja ab las xicas, comensant primer alçar la campana grossa. En las festes solemnes i altres també equiparadas a estas, solament se fan tres tritllos ordinaris”. I l’endemà, en l’Ofici de la festa “se comença tocar ab la campana major, després de tenir esta alta, alça la mitjana y al dexar anar van juntas grossas y xicas y per ramate se fa un tritllo ordinari”.         

Estem parlant del campanar principal de les poblacions, que a Olot era el de l’església de Sant Esteve, dotat de dues campanes grosses i altres dues de petites. Pròximes a aquestes hi havia les més o menys antigues campanes de l’església de la Mare de Déu del Tura i les dels dos convents de la vila, el dels carmelites i el dels caputxins. Però al llarg del segle XVIII també es van anar proveint de campanes les diverses capelles que hi havia escampades per la vila (bona part de les quals avui en dia són inexistents), unes campanes més modestes, però suficients per a la pietat dels seus devots, per fer-se sentir a l’hora de convocar als actes religiosos o per fer partícips els veïns de les celebracions patronals.

Una succinta relació de les notícies sobre instal·lació de noves campanes en el terme municipal olotí en un moment o altre d’aquell segle, ha de començar per la campana de la Trinitat de Batet, datada el 1709 (poc temps després d’unes reformes fetes al santuari). Si bé Batet llavors tenia entitat pròpia, ara forma part de la municipalitat olotina. Tot i el temps transcorregut, de més de tres segles, la campana encara hi és.

 

El 1717 el courer Ignasi Mitjà estava fent una campana nova per a la capella de Sant Francesc, perquè la que hi havia "5 anys ha era rompuda".

El gener de 1723 l’Ajuntament d’Olot va pagar una dobla als Obrers de l’ermita de Sant Roc (que també havia estat objecte de millores) per ajudar-los en una campana nova.

A l'abril de 1724 l'Ajuntament donà tres dobles als Obrers de Sant Cristòfol les Fonts, per ajudar-los a pagar (segons consta en l'apunt administratiu) les tres campanes que havien fetes fer per a aquesta església. Fa temps l'historiador Joaquim Danés va escriure que les dues campanes grosses de la parròquia de Sant Cristòfol duien la data de 1723 i que n'hi havia una de petita sense any i una altra d'inicis del segle XVII. D'acord amb l'inventari realitzat modernament per Xavier Pallàs, en la mencionada església hi ha una campana de 1723, fosa per Paller i Palagrí.

El 1724 també fou l’any de la instal·lació d’un rellotge a l’església de la Mare de Déu del Tura, perquè els que treballaven a la part més antiga de la població es queixaven de no sentir les hores del rellotge de Sant Esteve. Tot i que amb un caràcter ben diferent de les altres, serien per tant dues noves campanes –la dels quarts i la de les hores– les que passaren a incrementar els tocs que se sentien a la vila.

El març de 1727 va ser beneïda la campana Antònia per a l’ermita de Sant Francesc, el campanar de la qual s’havia reedificat el 1723. En foren padrins el batlle reial de la vila, Antoni Llopis, i la senyora Francesca Vayreda.

El juliol de 1748 es van beneir dues noves campanes, “petites” segons se’ns diu. La primera era per a la capella de Nostra Senyora del Portal, al Camp d’en Mas, i la segona per a la capella de Sant Bernat. De la primera sabem que la festa la va pagar l’hereu del saboner Jaume Vilar.

El juny de 1760 fou beneïda una campana destinada a la capella del Roser del Puig del Firal. En foren padrins Isidre Boxeda, argenter, i Magdalena Morlà de Bas, que li posaren els noms de Bàrbara i Magdalena.

A l’octubre del mateix any fou beneïda una campana per a la capella de Sant Rafael, d’una rova de pes, amb la festa a càrrec dels veïns d’aquest carrer.

Al maig de 1761 es va beneir una campana per a l’església de la Congregació dels Dolors, al costat de l’hospital. Foren padrins Lluís Bastons major, botiguer, que li posà els noms de Juliana i Bàrbara, i la senyora Maria Vidueyros y Roldan, que li posà Maria dels Dolors. Des de l’hospital s’havia demanat que no es fes aquesta campana perquè causaria molèstia als pobres malalts, però ja es veu que fou endebades.

Al juny de 1761 es posà campana nova a l’ermita de Santa Anna, al Firal. En foren padrins Josep Fàbrega, paraire, i Ramona Caum i Sala, que li posaren un nom marià atípic: Maria Salva la Terra.

Per la data que hi figura, el 1762 s’hauria estrenat una campana a Sant Andreu del Coll (la tercera de les parròquies olotines juntament amb Sant Esteve i Sant Cristòfol les Fonts), feta a Olot mateix per Gaspar Coma i que ha arribat fins als nostres dies.

A la parroquial de Sant Esteve, el febrer de 1777 es beneí una nova campana “de tocar a missa”. Fou col·locada en un petit campanar alçat damunt del creuer. Els padrins foren Francesc Camps i Vilar, Obrer de Sant Esteve, i la senyora Teresa Conchs i Ferrer, que li posaren els noms de Teresa, Bàrbara, Sabina i Valentina.

A l’agost de 1779 es va estrenar campana a la capella de la Santa Creu, al barri del Palau, essent-ne padrins Gervasi Seguís, jove mitjaire, i Maria, muller de Rafel Arbellà, que era blanquer. Tenia els noms de Tomasa, Maria i Valentina.

El juliol de 1785 fou beneïda la campana que el Terç Orde Franciscà col·locà en la seva capella de l’entrada dels caputxins, en un campanar fet de nou. La beneí el superior d’aquest convent, fra Querubí d’Artés, i els padrins foren els dos capellans de Sant Esteve amb responsabilitats parroquials, els quals li posaren els noms de Francesca d’Assís i de Maria de la Concepció.

 

L'historiador Joaquim Danés parla d'una campana que havia vist al campanar de Sant Esteve, a la banda del carrer del mateix nom, que duia la data de 1792 i que, segons Xavier Pallàs, s'hauria perdut durant la darrera guerra civil.

Just poc abans d’acabar el segle, el 1797 hi ha notícia d’una altra campana del terme municipal olotí, la que amb aquesta data fou posada a Sant Andreu del Coll, sortida de l’obrador olotí d’Esteve Barberí. 

Aquestes, i la resta de les campanes de tot arreu, requrien no només de col·locació, sinó també de manteniment, com qualsevol altre objecte d’ús continuat. Una sèrie de rebuts pagats per l’Obra de Sant Esteve d’Olot entre 1786 i 1791 ens permeten de fer llista del que necessitaven les campanes en el pas del temps. La majoria d’aquests rebuts es refereixen a la “campana grossa” del temple. El manyà Joan Mirambell el 1786 hagué “de fer la mitat de la ansa mestra de la campana grosa y 2 pesas que trabesan dita ansa mestra”; el 1790 li tocà “afajir al batall de la campana grosa y posar·i ferro” i a l’any següent cobrà el valor “del batall de la campana grosa y 6 claus y 6 colla”. Referit a la mateixa campana, el fuster Esteve Lamarca passà comptes el 1787 de la seva feina de “adovar la campana grosa que se alsaprema”, hi tornà el 1789 (“adovar la campana grosa”) i el 1791 cobrà “per la fusta y trevall de fer un motllu del batall de la campana grosa”. Altres rebuts ho són en relació amb la “campana mitjana”, la “campana de tocar a missa” i la “campana xica o la que és nova”, de la que el fuster Lamarca cobrà el 1791 per la feina de “acomodar lo jou de dita campana y montar·la”. No podia faltar un pagament, en aquest cas al mestre de cases Joan Bassols, per una “corda de la campana de tocà a misa”, i una altra al corder Ignasi Drassayre “per dos cordas que y fetas per las campanas de Sant Esteva de la parròquia de Olot”. Les eines pròpies del campaner i l’accés a la zona de campanes, constituïen una altra font de despeses. El 1786 el manyà Mirambell passà a l’Obra un compte pel valor d’un “martell de pes 5 lliures per al campané per collar dita campana y una tancadora de un armari per tancar dita ayna”, el 1789 fou el fuster Lamarca qui demanà de cobrar una escala “per lo campanà forta per untar las campanas y adovar las gunas de tocar a trillo” i també la feina de “acomodar las mamparas qui puja al campanà”. 

Però aquest petit historial de les campanes estrenades a Olot en el segle XVIII ens fa evocar encara un nou apunt sobre la seva importància social. Recordem que el 1727 s’havia beneït una campana nova per a l’ermita de Sant Francesc, damunt del Montsacopa. El maig de 1761, després d'un possible moviment sísmic que ara no és el cas de comentar, els Obrers d'aquesta ermita varen exposar a l’Ajuntament d’Olot "com lo terremoto ha obert lo campanar ab tres o quatre parts y la campana està per caure sens poder tocar que no se repària y com és tant necessari per fer senyal al poble en temps de tempestat (lo que Déu no permètia) com y també per guia dels pagesos”. Era, doncs, urgent de fer-ho reparar, però ells no tenien pas els diners per calien. L’Ajuntament, atenent l’interès públic, els concedí 25 lliures en auxili de la reconstrucció del campanar, i és que de cap manera no es podia deixar en silenci una campana de tanta utilitat popular.

 

                                                Revisat: 14 de novembre de 2020.