86. Diccionari d'artistes relacionats amb Olot al segle XVIII. Primera part: Pintors i dauradors

Decoració "trompe-l'oeil" a Can Trinxeria d'Olot

Quan regirant documentació del passat ens trobem algú que en el segle XVIII tenia com a ofici ser “pintor” o “daurador”, hem de figurar-nos-el com un artista. En les cases particulars hi havia quadres i algú pla els havia de pintar. Bé, cal matisar això de les cases particulars, perquè en la seva gran majoria el que hi havia eren estampes impreses sobre paper, que eren molt més barates i, per tant, accessibles. Però en les d’aquells olotins d’ofici ben remunerat o de bon patrimoni, els inventaris post mortem del que tenien a casa seva solen revelar l’existència d’aquests quadres –emmarcats i sense emmarcar– dels que, en general, no se’ns en sol dir la seva temàtica (quan sí que es fa, acostuma a ser de temàtica religiosa). Pot ben ser que part d’aquests quadres que ornaven alguns dels domicilis olotins vinguessin de fora perquè hi havia mercat per a tot (és el cas del famós Greco d’Olot), però no tenim per què no pensar que la part restant fos originada a Olot mateix, per aquells que en les llistes d’oficis del segle XVIII apareixen identificats com a pintors.

També si pensem en l’altre vessant associat a aquest ofici, el de pintor i, sobretot, decorador de superfícies, no hem pas de deixar de pensar-los com uns artistes. Pintar les estances domèstiques no era estendre una simple capa de pintura sobre una superfície, sinó ornamentar-la i embellir-la. Les parets de les cases de la gent corrent no es pintaven. Les de les esglésies i capelles, i les de les cases de persones de bona posició econòmica, sí que eren decorades a tot color. En elles el pintor sabia fer-hi aparèixer sanefes, motllures, falses columnes, arrambadors, motius geomètrics, florals o animals, llaços i petites representacions iconogràfiques que feien tornar en decoració el que en el seu origen no eren sinó unes parets nues. Això és vàlid també per als mobles i només hem de pensar en els denominats “llits d’Olot” per entendre el que es volia dir quan llavors es parlava d’un “llit pintat”. Els retaules i les imatges les feien en fusta els escultors, però després requerien que un pintor hi aportés tota la riquesa cromàtica necessària per a fer possible l’esplendor i la vitalitat amb què l’obra s’havia imaginat. Les substàncies colorants se les feien els mateixos pintors i n’hi havia una que requeria de tècniques especials: l’or o el color or, que tant contribuïa a solemnitzar els retaules i altres peces de fusteria i d’escultura, especialment dedicades al culte en les esglésies. Dominar aquest art convertia el pintor en daurador. És difícil, sovint, diferenciar la dedicació envers una o altra pràctica i era comú en el segle XVIII denominar una mateixa persona a la vegada, i també indistintament, com a “pintor” i com a “daurador”.

A Olot, a la primera meitat del segle XVIII són pocs els pintors i dauradors establerts de forma permanent a la vila. Bàsicament l’ofici gira al voltant de dos artistes, Jaume Basil i Baró, i Josep Serra. A mitjans de segle i en la segona part d’aquest, el seu nombre augmenta considerablement (a més dels Basil, hi destaquen, per la seva continuïtat, els cognoms Alsina, Cantalosella, Estorch, Masmitjà i Vall, entre d’altres) cosa que potser podria suggerir-nos un major benestar econòmic en una part de la societat olotina, capaç de requerir aquests serveis. Però la conclusió ha de ser continguda, perquè en aquest ofici hi havia molta mobilitat, els pintors i dauradors anaven d’un lloc a l’altre segons els encàrrecs que rebien i que, naturalment, no desaprofitaven pas, fossin aquí o en una altra comarca. Els seus principals clients eren les esglésies o les organitzacions religioses creades al seu entorn, en especial les confraries. I en això rau la contrarietat que es fa palesa a l’hora de parlar de l’obra de pintors i dauradors: gairebé sempre, quan volem conèixer el llegat del seu art, només podem referir-nos als seus treballs de caràcter religiós. La seva obra que podríem dir-ne civil, llevat de comptades excepcions, està perduda. Només alguna cosa podríem trobar en unes molt determinades cases senyorials o en alguna institució com ara l’Hospital (la coneguda sèrie de benefactors), però això és una petita part del que deurien arribar a produir. Precisament el fet que no s’hagi conservat aquesta obra fa impossible poder destriar la qualitat de cada un dels pintors que eren a la vila i assenyalar els que realment caldria rememorar com a artistes, fent abstracció dels que per la seva baixa qualitat no ho mereixerien. I a més de perduda, ens resta també ignorada en la seva concreta existència, perquè si bé l’Església ha preservat molta documentació que ens permet saber els encàrrecs i els contractes fets amb pintors i dauradors, aquest no és el cas de la documentació de les cases particulars, en les que, en general, s’ha tingut tendència a fer net de papers vells.

Dono a continuació una mena de petit diccionari dels artistes pintors i dauradors que he trobat relacionats amb Olot al llarg del segle XVIII, amb les principals dades familiars i, si m’ha estat possible, les seves obres preservades o de les que se’n té notícia. És un conjunt ben divers, que inclou pintors i dauradors reconeguts, al costat d’una majoria que resta en la més absoluta discreció. Un incís pel que fa a les referències dels llibres del cadastre: com se sap, el cadastre era un impost directe que es pagava individualment, i del que a Olot se n’han conservat gairebé la totalitat de registres anuals. Si bé la inclusió d’un pintor i daurador en el llibre d’un any determinat ens acredita la seva presència a Olot, el fet que no aparegui en determinats anys no vol pas dir que en fos absent, sinó que, senzillament, podria ser que treballés al costat del seu pare i que, per tant, la seva contribució personal al cadastre estigués inclosa com a “fill" en la del seu cap de família.

Alsina, Miquel. Pintor. Fill de Joan Alsina, comerciant d’Olot. Casat, cap a 1769, amb Ignàsia Pastells (filla de Domingo Pastells, ferrer d’Olot), morta el 1805. El 1766 era paborde de la Confraria de Sant Josep. Tenia la casa al carrer dels Clivillers. Semblantment a d’altres, compartí el seu ofici amb d’altres negocis: el 1771-1772, juntament amb el seu pare, arrendà el dret municipal de la fruita seca. Com a pintor i daurador, figura en els llibres del cadastre entre 1780 i 1802, però encara vivia el 1806. Una seva filla, Maria, el 1787 es casà amb Francesc Anglada, jove pintor d’Olot. 

Obra coneguda: Dauradura del tabernacle del Roser, de Sant Salvador de Bianya (1766). A l’església de Sant Esteve d’Olot, platejat i envernissat del marc del nou pali, les barres del tàlem, les grades de l’altar major, el faristol i les sacres; a la vegada reféu el tàlem vell (1792). 

Anglada, Francesc. Pintor i daurador. Fill d’Ignasi Anglada, paraire d’Olot. El 1787 es casà amb Maria Alsina, filla del també pintor Miquel Alsina. 

Obra coneguda: Entrat en el segle XIX, daurà el retaule del Sant Crist i d’altres elements de decoració de la capella del Santíssim de l’església de Sant Esteve d’Olot, renovada per Joan Carles Panyó (1813). 

Arimany, Pere. Pintor a Olot en els anys vuitanta del segle XVIII, segons els llibres del Cadastre. 

Arnau, Joan. Pintor natural de Barcelona. Consta com a veí d’Olot, juntament amb la seva muller (Maria) i una nena de 7 anys, en el cens d’habitants de 1716. Féu testament a Olot el 1722. 

Obra coneguda: el 1718 o abans, féu diversos treballs a l’ermita de Santa Caterina de Torroella de Montgrí (pintà l’altar del Sant Crist, encarnà el Sant Crist, daurà la creu i la corona d’espines, i encarnà la imatge de Santa Caterina, de plata). 

Arquer, Maties. Pintor i daurador. Casat amb Ignàsia Serra (morta el 1794). En els llibres del cadastre hi consta entre 1756 i 1762.   

Barberí i Anglada, Jacint. Fill de Rafael Barberí i Blanch, i de Magdalena Anglada i Hostench, s’esmenta el seu ofici de daurador en el testament de la seva mare, de 1763, en el que el fa hereu.

Basil. Llinatge de pintors i dauradors assentat a Olot en el segle XVIII. En el segle anterior hi ha notícia d’un pintor de nom Agustí Basil veí de Ripoll: el 1670, essent paborde de la confraria de Sant Eudald, fou present en l’acte de traslladar les relíquies del sant a una nova urna; el 1684 la comunitat de Sant Pere de la mateixa població li deixà a censal 50 lliures. Ara bé, els pares del primer daurador Basil establert a Olot eren de Vic. En aquesta darrera ciutat hi ha documentat un Agustí Basil que, entre 1675 i 1679, daurà el retaule del Roser de la parroquial de Sallent i cap a 1699 el retaule major de la parroquial de la Vola. El llinatge dels Basil olotins en el segle XVIII comprèn sis dauradors, els lligams familiars dels quals queden reflectits en la següent genealogia:

A més del seu ofici de pintors i dauradors, els Basil es dedicaren a d’altres negocis. Gairebé tots ells intervingueren en l’arrendament dels drets de monopoli que tenia l’ajuntament d’Olot sobre alguns proveïments. El 1758 Jaume Basil i Francesc Basil, pare i fill, es feren amb l’arrendament de la fleca municipal; a l’any següent ells mateixos es quedaren els arrendaments de la fleca i de les carnisseries; el 1761 fou Francesc Basil qui arrendà les carnisseries; en l’anualitat 1772-1773 Manuel Basil i Riera és féu amb l’arrendament de la carnisseria de la vila, i el 1774 la fleca quedà arrendada a Francesc Basil i Riera, i al seu fill Jaume.

Basil, Francesc. Pintor i daurador de Vic, origen de la branca olotina dels Basil. Casat amb Estàsia (o Anastàsia) Baró. El seu primer treball conegut és el repintat de la figura de Sant Joan del Misteri de Sant Joan de les Abadesses, i el pintat d’una tela i de dos quadres dels ovals del cambril de la mateixa església. Pel que fa a Olot, el 1719 volgué fer-se càrrec de la dauradura del retaule del Roser de l’església parroquial de Sant Esteve (obra de Pau Costa), en detriment de l’encàrrec que s’havia fet a favor dels germans dauradors Antoni i Joaquim Soler i Colobran. Però hi renuncià tres anys més tard. 

Basil i Baró, Jaume. Pintor i daurador. Fill de Francesc Basil i d’Estàsia Baró. Se sol dir que havia nascut a Vic, però això no s’ha pogut corroborar. En un dels primers documents olotins en els que surt Jaume Basil (1723) es diu que era “habitant de la ciutat de Vic”, sense que això vulgui dir que hi hagués nascut. Per aquest temps es casà amb Mariàngela Riera, de Palau de Montagut (l’actual Sant Jaume de Llierca). Deuria venir a viure a Olot cap a 1726, casat i amb criatures. En els anys trenta Basil comprà una casa i hort a tocar del convent del Carme que havia estat de Tomàs Buatella i Cortada, la qual esdevingué casal familiar. En la segona meitat dels anys quaranta estigué fora d’Olot, possiblement per realitzar alguns treballs del seu art en esglésies d’altres indrets. Morí l’1 de novembre de 1764 i al cap de molts pocs dies ho féu la seva muller Mariàngela. 

Obra coneguda: Dauradura del retaule de Sant Antoni de Pàdua i Sant Antoni Abat, de l’església de Sant Esteve d’Olot (1727). Dauradura d’una imatge de Sant Antoni de Pàdua i del seu tron, a la mateixa església (cap a 1730). Petits treballs a l’ermita de Santa Caterina de Torroella de Montgrí (1732 o abans). Dauradura de l’altar i pintat de la capella de la Mare de Déu del Carme, de l’església de Vilopriu (1739 o abans). Dauradura del retaule de Sant Pere i Sant Pau, de l’església de Santa Maria del Collell (cap a 1747). Dauradura del retaule de Sant Franc, de l’església del Carme, i acabament de la dauradura del retaule de la capella de la Santa Creu, d’Olot (1749). Pintat d’un pendó per a la festa celebrada a Olot amb motiu de l’elecció del compatrici Esteve Vilanova per bisbe de Jaca (1751 o posterior). A l’església de Sant Privat d’en Bas participà, juntament amb el seu fill Francesc, en la dauradura del retaule major, dels escons, la balustrada i altres objectes de l’església (1757). Dauradura de l’escut d’Olot en la nova església de la Mare de Déu del Tura d’aquesta població (1761 o abans). 

Basil i Riera, Francesc. Pintor i daurador. Fill i hereu de Jaume Basil i Baró, havia nascut a Verges (agraeixo aquesta dada a Jaume Nonell). Cap a 1747 es casà amb Gertrudis Calsina, de Cornellà (la qual morí vídua el 22 juliol de 1804, als 76 anys). En els anys 1762 i 1763 fou regidor de l’ajuntament d’Olot. Havent heretat la casa familiar del Carme, mantingué diversos plets, entre ells amb el convent de carmelites per unes obertures que donaven a la banda del convent (1766) i amb el seu veí Mateu Fàbrega, per una ampliació que aquest volia fer de casa seva (1779 i 1788-1789). Per aquest temps entrà també en el negoci de la fabricació de gènere de punt amb teler, i així en el llibre del cadastre de 1779, i encara en el de 1788, consta com a “pintor i fabricant de mitges”. El 1790 el seu fill Jaume actuava en nom d’ell, perquè se’l tenia per “dement”. 

Obra coneguda: Amb el seu pare, participació en la dauradura del retaule major i d'altre mobiliari litúrgic a l'església de Sant Privat d'en Bas (1757). Dauradura del retaule de Sant Miquel Arcàngel (obra d’Andreu Escarpanter) a l’església de Santa Maria del Collell (cap a 1760). Dauradura del retaule de la Mare de Déu dels Dolors, de Camprodon (cap a 1760-1761). Contracte per a la dauradura del retaule de les Ànimes (obra de Francisco de Vogue) a l’església de Sant Esteve d’Olot (1787). 

Basil i Riera, Manuel. Pintor i daurador. Fill de Jaume Basil i Baró, nascut el 1732. Casat el 1758 amb Maria Anna Curós, filla del botiguer d’Olot Lluís Curós. El 1774 la confraria de Sant Josep el comissionà, “per la perícia i intel·ligència” que tenia en l’art de daurar, perquè valorés la feina que estava fent un altre daurador –del que no se’ns en dóna el nom– en el retaule de Sant Josep de l’església de Sant Esteve d’Olot. 

Basil i Calsina, Jaume. Pintor i daurador. Fill de Francesc Basil i Riera, nascut el 1751. Degué treballar al costat del seu pare fins que aquest deixà l’activitat, cap a finals dels anys vuitanta, quan ell prengué les regnes de la casa familiar del carrer del Carme. Sembla que va casar-se de gran, el 1798, amb Teresa Espunya, filla de Martí Espunya, pagès de Santa Margarida de Bianya. Crida l’atenció, però, que tant en la partida d’aquest casament com en l’escriptura de capítols matrimonials feta deu dies després, es parli d’ell com a “fadrí daurador” i “jove daurador”, respectivament, és a dir, sense haver acabat la seta etapa gremial formativa. Féu testament a primers d’agost de 1806 i morí dos dies després, a l’edat –diu la partida de defunció– de 58 anys. Dues setmanes després de morir es féu inventari dels béns que hi havia a la casa del carrer del Carme, entre ells, en una habitació del segon pis, “una pedra de mòldrer color ab son piló y diferents pinzells”. A la casa hi havia també “un retaule petit de fusta, endeurat” i més d’una vintena de quadres, entre grans i petits, alguns emmarcats i altres “sens guarnició”. Només tingué dues filles i, per tant, per la seva banda, no hi hagué qui el succeís en el seu ofici de pintor i daurador. 

Basil i Curós, Lluís. Pintor i daurador. Fill de Manuel Basil i Riera, i de Marianna Curós. Nascut a Olot el 1760. Cap a 1780 es casà amb Rosa Serra. 

Calvila, Antoni. Pintor. Casat amb Teresa Pujol (morta el 1804, als 48 anys d’edat, segons la partida de l’òbit). No deuria anar sobrat de feina de pintor, perquè el 1791 demanà de fer de macer a l’ajuntament olotí, en substitució del seu pare Joan Calvina, delicat de salut. 

Cantalosella i Riera, Pere. Pintor i daurador. Fill de Joan Cantalosella, adroguer d’Olot. El 1757 es casà amb Teresa Escarpanter, filla de l’escultor Andreu Escarpanter. Potser s’inicià tard en l’art de la dauradura, perquè en el moment del casament consta com a jove paraire. En els llibres del cadastre figura com a pintor i daurador entre els anys 1761 i 1772. 

Obra coneguda: Cap a 1762 daurà la peanya de la Mare de Déu dels Arcs. 

Cantalosella i Escarpanter, Ramon. Pintor i daurador, fill de Pere Cantalosella. El 1784 es casà amb Lucrècia Martí i Aumatell, filla del courer Esteve Martí. Els llibres del cadastre d’Olot indiquen el relleu fet al seu pare en l'ofici, en el que hi consta almenys fins a 1793. 

Constans, Jaume. Segons els llibres del Cadastre, exercia de pintor a Olot entre 1797 i 1802. 

Constans, Joan. L'única referència seva és que el 1793, essent "fadrí pintor", féu de testimoni en el casament d'un altre pintor d'Olot, Lluís Siqués. 

Diví i Escarpanter, Pere. Pintor, nascut cap a 1760. Fill de l’escultor Jaume Diví i Pera. La seva activitat com a daurador apareix als llibres del Cadastre des de 1782 fins a 1802. Casat el 1780 amb Paula Santaló i Puig, de Montagut. Féu testament el 1806. 

Diví i Santaló. Ramon. Pintor i daurador, nascut a principis dels anys vuitanta, fill de Pere Diví i Escarpanter. El 1805 casà amb Àngela Funosas, filla de Rafel Funosas, fabricant de mitges. En els capítols matrimonials hi consta com a “jove pintor d’Olot”. Un seu fill, Rafel Diví i Funosas, també fou pintor, ja en el segle XIX. 

Obra coneguda: Entrat en el segle XIX, treballà en la decoració del nou altar major de l’església de Sant Esteve d’Olot, projectat per Panyó, i foren obra seva el pintat dels dos àngels del tabernacle i la decoració de les cornises i columnes (1829). 

Estorch, Albert. Pintor i daurador. Nascut entre 1740 i 1744. Figura amb aquest ofici en els llibres del cadastre a partir de 1768. Vivia en una casa llogada al carrer Superior, pròpia de Pere Coromina. Casat amb Margarida Prat i Pont i el 1800, en segones núpcies, amb la vídua Mariàngels Blanch. Morí el 1806. 

Estrada i Domènech, Josep. Jove daurador. Natural de Banyuls dels Aspres i habitant a Elna, ambdues poblacions al Rosselló. És a Olot entre 1757 i 1761, sembla que de forma ocasional. Essent aquí, el 1760 es casà amb Maria Augustí, filla de Rafel Augustí (àlies Llagostera), traginer d'Olot. 

Masmitjà i Alday, Miquel. Pintor i daurador, nascut cap als anys quaranta, fill del paraire Ignasi Masmitjà. El 1758 es casà amb Maria Feixas, filla del traginer Josep Feixas. El 1766 assistí a la convocatòria de la confraria de Sant Josep en la que es tractà de les seves ordinacions. El 1774 comprà a Joan Sargatal una casa al Carrer Major. Fou regidor de l’ajuntament d’Olot en els anys 1783, 1786, 1789 i 1792. Va morir el 26 de juliol de 1794. 

Obra coneguda: Es té notícia dels seus treballs relacionats amb l’ampliació de l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot, entre ells, daurar la creu del frontis (1758), daurar i donar color a l’Esperit Sant de la volta del presbiteri (obra de l’escultor Francesc Escarpanter i Parma) i al sol del zenit de la cúpula (1760), i pintar i daurar l’àngel exterior del damunt d’aquesta, les flàmules dels angles de la teulada, i dues creus de l’exterior del temple (1762). 

Masmitjà, Ignasi. Pintor inclòs en el llibre de Cadastre de 1796. Possiblement fos fill de Miquel Masmitjà. 

Montaña i Cantó, Pau. Pintor nascut a Barcelona el 1775, fill del també pintor Pere Pau Montaña (1749-1803). Es formà a Madrid, on el 1799 ingressà a l’Acadèmia de Sant Fernando d’aquella capital. Tornat a Barcelona, fou nomenat sotsdirector de dibuix de l’Acadèmia de Belles Arts. El 1801 es traslladà a Olot, sembla que per refer-se d’algun problema de salut, però no se’n sortí i morí en aquesta vila el 21 d’octubre d’aquell mateix any. 

Munyosa, Narcís. Pintor natural de Torelló, fill de Fèlix Munyosa, jornaler. El 1770 es casà amb Teresa Targarona, filla de Martí Targarona, pinter d’Olot, població en la que residiren un temps. 

Panyó i Figaró, Joan Carles. Pintor. Nascut a Mataró el 29 de març de 1775. Després d’haver-se format a l’Escola de Llotja de Barcelona, residí a Berga i a Mataró. Entre 1783 i 1790 fou el director de l’Escola de Dibuix d’Olot, acabada de crear. El 1790 passà a dirigir l’Escola de Dibuix que es va obrir a Girona, fins el 1795. En els anys següents treballà a Reus i Tarragona (1796-1798), l’Armentera (1800-1801), Barcelona (1802) i a la gran casa pairal del Noguer de Segueró, a la Garrotxa (1798-1799 i novament el juliol de 1801). El 1802 tornà a Olot, amb estades a Barcelona (1804) i Segueró (1807). El 1810 treballà a Camprodon. El 1814 retornà a Olot, si bé de forma discontínua, alternant amb estades en d’altres poblacions. Morí a Barcelona el 20 de gener de 1840.

Obra coneguda relacionada amb la Garrotxa: Durant les seves estades a Olot mantingué una àmplia activitat com a pintor. A l’església de la Mare de Déu dels Dolors hi realitzà el monument del Dijous Sant (1784), el teló per a tapar el cambril durant la setmana santa i un Crist per a la tapa del sagrari. A l’església de la Mare de Déu del Tura fou l’autor del projecte de retaule major i dels altars laterals del creuer; pintà dues grans teles sobre la troballa de la marededéu. Entre els anys 1798 i 1800 treballà en la decoració de la capella i les sales del Noguer de Segueró. Es diu si també hauria estat l’autor del retaule de l’església de l’Hospital de Sant Jaume d’Olot. Ja en el segle XIX actuà en la decoració de Can Bolòs, a Olot, i projectà el retaule major i el novenari d’ànimes per a l’església parroquial de Segueró. Decorà l’església de Santa Maria de Puigpardines i féu el monument de Dijous Sant per a la de la Pinya. A l’església de Sant Esteve d’Olot treballà en la reforma de la capella del Santíssim (1813), en la decoració de la de la Immaculada i en el nou gran presbiteri (a partir de 1827). 

Parer, Maties. Pintor mort a Olot el 1708. 

Pérez, Mateu. Pintor present a Olot almenys des de l’inici del segle XVIII (el 1700 hi batejà una filla seva i de la muller de nom Maria). Consta en l’acta de la confraria de Sant Josep, de 1707, en què s’acordà la construcció del retaule dedicat al seu patró. 

Roca, Francesc. Pintor. El 1790 vingué a Olot per substituir en l’Escola de Dibuix Joan Carles Panyó, al que se li havia encomanat la direcció de l’Escola de Girona, acabada de crear. Dirigí l’Escola de Dibuix d’Olot fins el 1794, en què, davant del poc alumnat que hi havia, i dels efectes de la Guerra Gran amb França, l’escola fou tancada i Roca retornà a Barcelona. El 1796 vingué de nou a Olot, però només per uns pocs mesos. 

Obra coneguda relacionada amb la Garrotxa: Pintura que representava el Purgatori, per a la Confraria de les Ànimes (1796). 

Sala, Josep. Pintor de Barcelona. Podria tractar-se del Josep Sala (o de Sala) nascut a la Ciutat Comtal cap a 1720 i que mantingué una intensa activitat en tasques de decoració i amb relació amb les institucions col·legiades dels pintors. El 1763 era a Olot “per una obra del seu art”, que desconec quina podria ser. A la vegada, presentà a la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d’Olot un projecte de cor per a la nova església parroquial que no comptà amb l’aprovació de l’enginyer Trinxeria, director de les obres d’engrandiment del temple. 

Salamó, Jaume. Pintor natural de la Vall de Ribes, morí a l’Hospital d’Olot als 65 anys d’edat, el 1786. 

Segòvia i Tàpias, Joan de. Pintor i daurador, fill del pintor Ferdinando de Segòvia i de Magdalena Tàpias, i nebot del també pintor Joan Tàpias. Després d’estar amb el seu pare fent feines del seu ofici a l’Empordà, el 1738 s’establí a Olot on, en aquest mateix any, es casà amb Isabel Serra i Meranges, filla del daurador olotí Josep Serra (en la partida de casament, els pares d’ell hi consten com “de la vila de Taradell”). Una germana seva, Isabel, cap a 1745 es casà a Olot amb l’escultor Pere Antoni Espinet. A mitjans de segle comprà una casa que havia estat de Miquel Germà, al carrer Major. Sembla que cap a 1759 havia deixat la vila, ja que el 1760 era a la Seu d’Urgell, des d’on es vengué la seva casa d’Olot. 

Obra coneguda relacionada amb la Garrotxa: Pintat del monument i dauradura de l’urna del monument de Dijous Sant de la parròquia de Sant Feliu de Pallerols (1749 o abans). Confecció i pintat dels caps dels gegants d’Olot (1753). Decoració d’or i blau del cambril del retaule de la Mare de Déu dels Dolors, d’Olot (1754) Pintat de l’urna de les relíquies de Santa Sabina, d’Olot (1755 o abans). Pintat d’un petit retaule a l’església de Rocabruna (s.d.). 

Serra, Josep. Pintor i daurador nascut a Olot entre 1675 i 1678. Casat amb Ignàsia Maranges (morta el 1739) i, en segones núpcies, amb Teresa Freixa. La seva activitat com a daurador i pintor queda consignada en els llibres del cadastre fins a 1751. Una filla seva, Isabel, casà el 1738 amb el pintor Joan de Segòvia i Tàpias. 

Obra coneguda: Juntament amb Salvador Espasa féu l’estendard o guió de la confraria de la Mare de Déu dels Dolors de Besalú (1717). Feines de jaspiar el retaule de la Mare de Déu del Roser a l’ermita de Santa Llúcia de Puigmal (1732). A l’església de Rocabruna pintà els palis, encarnà el Sant Crist i pintà l’urna del monument de Setmana Santa, a més d’altres feines (1736). 

Siqués, Lluís. Pintor i daurador. Fill de Joan Siqués, botiguer d’Olot. El 1766 era “jove pintor”, és a dir, feia pràctica de l’art que ja hauria après. La seva activitat com a pintor queda consignada en els llibres del cadastre fins a 1802. El 1793 es casà en segones núpcies amb la també vídua Teresa Barnó, la qual, però, morí un any després i el 1795 tornà a casar-se, amb Magdalena Soler Iglésias, totes dues d’Olot. 

Soler i Colobran, Antoni. Daurador nascut a Centelles el 1683. El 1719 ell i el seu germà Joaquim signaren amb la confraria del Roser d’Olot el contracte per a daurar el retaule d’aquesta confraria, a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot. La feina quedà entrebancada per l’intent de Francesc Basil de quedar-se ell l’encàrrec, cosa que no aconseguí. Sembla que els Soler acabaren la dauradura entre 1721 i 1724. El darrer rebut del seu salari per aquesta feina és de 1724. El 1725 Soler era a Vilanova de la Muga, i el 1728 va establir-se definitivament a Girona, on morí entre 1741 i 1742. 

Soler i Colobran, Joaquim. Daurador. Vegeu Soler i Colobran, Antoni. 

Tramulles i Roig, Manuel. Pintor nascut a Barcelona i mort a la mateixa ciutat (1715-1791). Hi ha una certa tradició que havia fet estada a Olot. Durant aquest temps hauria estat l’autor del primer arc o cos de primer terme del monument de Dijous Sant de l’església dels Dolors (obra de Joan Carles Panyó) i hauria pintat diversos quadres, dels que només se n’hauria conservat una marededéu al convent del Carme. També s’ha apuntat que hauria pintat la capella de la Puríssima de l’església de Sant Esteve d’Olot. 

Vall i Torras, Esteve. Pintor i daurador, fill del mestre de cases olotí Esteve Vall (major). El 1742 es casà amb Magdalena Jutglar, filla del moliner de farina de Sant Cristòfol les Fonts, Pere Joan Jutglar. En el moment del seu casament figura com a “jove mestre de cases”, però a partir almenys de 1761, treballà de pintor i daurador. Vivien al carrer del Carme. La seva muller va morir el 1794 (quan, segons la partida de defunció, tenia uns 68 anys d’edat). Sembla que Esteve hauria mort abans que no pas ella. 

Obra coneguda: El 1762 féu la dauradura de les grades de l’altar del santuari de la Mare de Déu dels Arcs, de Jaume Diví, i decorà les motllures i ornaments laterals del mateix santuari. 

Vall i Jutglar, Esteve. Pintor i daurador. Fill de l’anterior. Figura com a pintor en els cadastres de 1801 i 1802, però també s’havia interessat pel negoci de la fabricació de mitges de cotó amb teler mecànic, que en aquells moments movia moltes expectatives econòmiques a la comarca. 

Viguet, Pere. Daurador present com a tal a Olot entre finals del segle XVII i començaments del XVIII. Casat en primeres núpcies amb Maria Magdalena i en segones amb Teresa. 

Obra coneguda: El 1686 pactà amb la Confraria de Santa Llúcia d’Olot estofar i daurar la imatge de la santa, pròpia d’aquesta confraria. El 1704 daurà una figura de Santa Sabina, de fusta. 

Viguet, Josep. Daurador. Fill del també daurador Pere Viguet. El 1708 constava com a “jove daurador”. El 1717 tenia una casa al carrer de la Força, a l’arrencada del carrer de Sant Rafel. El 1719 s’exclogué voluntàriament del contracte per a la dauradura del retaule del Roser de l’església de Sant Esteve d’Olot. 

Vilar, Albert. Daurador. El 1746 fou admès a la Confraria de Sant Josep que, entre d'altres, agrupava els pintors i dauradors.

84. Jacobo M. de Espinosa, el promotor de l'Escola de Dibuix d'Olot (1781-1787)

Gravat de la traducció d'Espinosa de "La nobleza comerciante"

A mitjans de setembre de 1781 va ser detingut, als voltants d’Olot, Pau Gibert, un facinerós conegut pel Mariner, el qual feia temps que sembrava la por per robatoris, segrestos i crims perpetrats en comarques més meridionals en companyia del seu oncle Josep Parés el Jepa, de Pere Masmitjà el Poca-roba i de Pau Pla, dit el Cua-llarga, l’Escabellat i també el Musicot. Feia temps que se li anava al darrera i l’oferiment d’una recompensa permeté que “diez y siete contrabandistas, despojándose del natural horror que se tenía concebido de este hombre en todo Cataluña, lo prendiesen en las inmediaciones de Olot, y entregasen en las reales cárceles de esta capital [Barcelona], en las que va a recibir el justo premio de sus escándalos”. El redactor d’aquesta notícia era Jacobo María de Espinosa, fiscal del crim de l’Audiència de Catalunya i el text pertany a l’oració o discurs de vindicta pública que va ser-hi feta el 25 de gener de 1782.

Tot i que sigui només de forma accidental, aquesta és la primera vegada que trobem posats de costat els noms d’Olot i de Jacobo María de Espinosa, un personatge que en els anys immediats estigué molt vinculat amb la nostra vila, a la que, en sintonia amb les elits comercials locals, volgué fer objecte del seu programa reformista, encomanat d’un cert esperit il·lustrat propi de l’època. A ell es deuen les gestions decisives i tot l'interès perquè a Olot s’hi obrís la tan anomenada Escola de Dibuix (1783), a part d’altres iniciatives relacionades amb el foment econòmic d’Olot, que, en contrast amb l'anterior, no arribarien a bon port. En el Museu de la Garrotxa, el text de la sala on es parla de la creació d'aquesta Escola, s'atribueix únicament a "la demanda dels empresaris locals, que fou recollida i impulsada per l'Ajuntament d'Olot", una informació que es queda molt a mitges, perquè negligeix l'important paper impulsor que hi tingué Jacobo Maria de Espinosa. Fins i tot goso dir que sort n'hi hagué d'ell.

Espinosa (ell escrivia De Spinosa) era de Valladolid. Havia nascut en aquesta ciutat castellana el darrer dia de l’any de 1747, essent batejat l’endemà mateix, cap d’any de 1748. La seva era una família d’aquelles de la sempiterna i políticament poderosa Castella. De fet, el seu nom complet era Jacobo María de Espinosa y Cantabrana, Ruidiez y Mantilla de los Ríos, per si quedava algun dubte que en matèria de puresa de sang i de castellanía vieja, l’arbre genealògic familiar era immaculat. Els seus pares eren Santiago Ignacio de Espinosa, que va ser primer fiscal del Consell i Cambra de Castella, i María Josefa Cantabrana, tots dos també naturals de Valladolid. Amb uns vint anys d’edat, havia tret un grau a la Universitat d’Osma i es preparava per a l’exercici de l’advocacia. Però la seva fou una carrera política, de la que el primer pas conegut és el seu nomenament, el 1773, com a alcalde major de Jaca. Estant en aquesta ciutat, ingressà a la Reial Societat Econòmica dels Amics del País de Saragossa, acabada de crear el 1776. El 1777 Espinosa passà a Mallorca com a oïdor de la Reial Audiència, i aquí seguí ampliant la seva vena reformista. Un any després d’haver-hi arribat, al setembre, i sota els auspicis de l’Audiència de la que ell formava part, es creà la Reial Societat Econòmica Mallorquina dels Amics del País, i Espinosa hi ingressà. Una de les primeres coses que va fer la societat va ser l’obertura d’una Escola de Dibuix, i també d’una Escola de Matemàtiques. Se sap que Espinosa va ser un dels encarregats de supervisar el pla d’estudis d’aquesta darrera i hi pronuncià el discurs d’obertura, el 14 de gener de 1779, i que intervingué en la de dibuix. Al juliol d’aquest mateix any va fer-se una solemne sessió d’exàmens públics i distribució de premis, tant de l'Escola de Dibuix com de la de Matemàtiques.

A aquesta Societat Econòmica Mallorquina dedicà Espinosa la traducció que va fer d’un tractat francès de 1756, del jesuïta Gabriel-François Coyer, La nobleza comerciante, una obra que en el país veí havia suscitat un cert debat, perquè proposava que els nobles, tradicionalment reservats per a la milícia, entressin en el món del comerç per a major utilitat i benefici del país. Espinosa va precedir la seva traducció amb un discurs sobre la utilitat del comerç, del que afirmava ser “el espíritu que da vida y aliento al ingenio, a la industria y a las artes; es el resorte maestro que da la fuerza productiz de las riquezas y del poder del Estado”. Espinosa va publicar la seva traducció el 1781, dos anys després que de Mallorca hagués passat a Barcelona com a fiscal de la Reial Audiència de Catalunya. Durant la seva estada a Barcelona va voler donar nou impuls a un òrgan corporatiu dels mestres de primer ensenyament, el Col·legi de Primeres Lletres de Barcelona, posat sota l’advocació de Sant Cassià, l’antic patró dels mestres. Són d’ell els estatuts pels quals s’havia de regir i en els que es col·locà ell mateix com a protector amb àmplies facultats. També, en el seu afany reformista, el 1782 va elaborar una Memoria sobre el estado actual de la agricultura e industria, en la que, a part de lloar la laboriositat dels catalans i de detenir-se en algunes de les seves produccions, proposava l’extensió dels coneixements agrícoles, la formació dels artesans de les manufactures i la creació a Catalunya d’un superintendent que regís tot allò que afectés l’economia del país, en detriment de la Junta de Comerç. A finals de desembre d’aquest mateix any comunicà al secretari del Consell d’Estat que tenia al cap un projecte de canal navegable entre l’estany de Banyoles i el mar, per facilitar el comerç de l'interior, però no se sap pas que arribés mai a elaborar-lo. Quan costejà de la seva butxaca la impressió de la Memoria sobre la árnica de los montes que Antoni Sala havia pronunciat en la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, el 1786, Espinosa féu constar a la portada que ell, a més del seu càrrec a l'Audiència de Barcelona, era "socio censor de la Academia [de Ciències Naturals] y de muchos cuerpos literarios dentro y fuera de España. Vaja, un esperit il·lustrat (i un tant pedant).

A principis de 1782 (o, en tot cas, a finals de l'any precedent), Espinosa estigué a Olot. Només de pas, però amb temps suficient per interessar-se, i quedar admirat, per les manufactures que hi havia a la vila i pel comerç que es feia dels seus productes. N’hi ha el relat en la petició que al cap de poc es faria des d’Olot perquè s’hi pogués establir una escola de dibuix per a la formació dels seus artesans: “En varias ocasiones han estado algunos ministros de la Real Audiencia de Barcelona con el mismo objecto y últimamente el fiscal de lo civil don Jacobo María de Espinosa, que sin embargo de que hiba de paso, se detubo a examinar muy por menor las fábricas, todo género de manufacturas y aun el modo de beneficiar el terreno que, por ser la maior parte de él montuoso, no dejó de causarle admiración y gusto el verle tan cultivado y ameno como las más deliciosas campiñas. Hecho cargo este zeloso ministro de los diferentes ramos de comercio y del estado actual de algunas fábricas, animó a los principales operarios de ellas y les comunicó algunas luces para sus mayores adelantamientos”. Ho aprofità, doncs, per mostrar la seva vena entre paternalista i il·lustrada a favor de tot allò que pogués suposar millora en l’economia productiva, un esperit motivador que connectà fàcilment amb els interessos del grup de principals propietaris i comerciants de les manufactures olotines i en especial d'aquells que estaven interessats en el nou negoci local de les indianes. D'aquesta trobada en sortiren dues iniciatives concretes: la ja expressada idea d’erigir a Olot una escola de dibuix, i la formació d’un eixample urbanístic a la vila que li permetés el seu creixement urbà i la ubicació de noves manufactures. El grup d’olotins que s’hi engrescaren, sota els auspicis de l'ajuntament, estaven disposats a posar-hi de la seva part el que convingués, però també necessitaven d’algú que pogués remoure els estaments oficials que ho havien d’autoritzar i aquí va raure el bon paper que hi jugaria Espinosa. Em centraré només en la iniciativa de l’escola de dibuix; la de creació de nous barris va haver de fer front a una fèrria oposició per part dels propietaris dels terrenys on s'havien de fer, i acabà en fracàs.

El novembre de 1782 Espinosa anunciava a l’ajuntament d’Olot que no tardaria a enviar-los, a través del comerciant olotí Lluís Bastons, una instrucció sobre com fer l’escola de dibuix, amb l’afegitó d’una salutació afectuosa envers la vila, que mostra la bona sintonia i entesa que hi hauria en tot aquest afer entre un i altres: “Miro sus intereses con el maior cariño y en todos tiempos y ocasiones me hallará pronto a quanto sea de su obsequio, ilustración, felicidad y adelantamientos”. Espinosa es mogué en un doble front: amb el Consell de Castella, de Madrid (per on havia de passar tot) i amb la Junta de Comerç de Barcelona, que des de 1775 mantenia a la capital catalana una escola de dibuix anomenada Escola Gratuïta de Disseny, que més endavant passaria a dir-se Escola de Nobles Arts. Les coses a Madrid anaren amb una sorprenent celeritat que contrasta amb la parsimònia amb què les autoritats règies se solien mirar els assumptes que li arribaven de províncies. El 14 de març de 1783 se signà la reial provisió per la qual s’autoritzava a Olot la formació dels barris nous i la creació d’una escola de dibuix. Al mes següent des de Madrid s’autoritzava Espinosa a intervenir directament en la planificació dels barris, en una resolució que contenia un resum del seu paper en la qüestió de la creació del nou eixample i de l’escola de dibuix: “Han hecho presente al Consejo los citados regidores, diputados y síndico [d’Olot], que quando V.S. estubo en aquel pueblo excitó el ánimo de los vezinos a que promoviesen un pensamiento tan importante, comunicándoles al propio tiempo varias ideas para el mejor y más fácil modo de poner en planta tan benéfico proyecto".

Pel que fa a l'organització de l'escola, Espinosa contactà amb la Junta de Comerç de Barcelona. El 13 de maig de 1783 s’hi dirigí per demanar-los ajuda, tant material (alguns models per al treball dels alumnes) com personal, concretament que qui dirigia l’escola de la Junta, Pere Pasqual Moles, pogués traslladar-se uns dies a Olot per orientar i perfeccionar el règim de la nova escola. Sis dies més tard, la Junta li respongué de forma molt complaent, que autoritzava el trasllat a Olot de Moles i amb la promesa d’enviar-hi dibuixos i models per a dotació de l’escola. Una altra qüestió que calia resoldre era en quin local s’ubicarien les aules. Es consideraren tres possibles llocs, dels quals el que semblà més idoni era un espai del gran edifici de l’Hospici que en aquells moments s’estava acabant de construir. Com que l’Hospici depenia d’una Junta que presidia el bisbe de Girona, se li va haver de demanar aquesta cessió de local. De moment Tomás de Lorenzana (castellà també, nascut a Lleó) hi donà llargues, digué que després de Pasqua hi aniria i que s’ho mirarien amb la Junta. A finals de juny Espinosa anuncià a l’ajuntament d’Olot que en els pròxims dies arribarien a la vila tant el director de l’escola de dibuix de la Junta, com el que havia de dirigir la d’Olot, Joan Carles Panyó i ordenà que a aquest se li fes el contracte actuant-hi el secretari de l’ajuntament en el seu nom. En efecte, els pactes amb Panyó els atorgaren l’ajuntament i el secretari, aquest però “en nombre del Muy Illtre Sor. Dn. Jacobo María de Spinosa, del Consejo de Su Magestad y su fiscal en lo civil de la Real Audiencia de este Principado, comissionado del real y supremo Consejo, para la erección de los dos nuevos barrios y establecimiento de la Escuela de Dibujo en la presente villa". En algun moment Espinosa nomenà els quatre olotins que, amb el nom de zeladors, havien de vetllar per al bon funcionament de l'Escola: Antoni de Trinxeria, Esteve Sayol, Josep Bastos i Jaume Curós Serra i Igosa.

A primers de juliol es volia encarar la recta final. A mitges, perquè alguns dels patricis olotins que s’havien compromès a aportar alguna ajuda a l’Escola, es feien el ronsa. Ja se n’havia queixat Espinosa al mes de març a l’ajuntament, a qui exhortà perquè procurés “por todos los medios hazer efectivas las partidas que se han ofrezido para el establecimiento de la Escuela de Dibujo, pues me dize el depositario va mui lenta la paga; y como los gastos que ocasionará la compra de utenzilios y demás necesario a este fin, no pueden hazerse sin dinero, conocerá el Ayuntamiento quan importante es no omitir diligencia para que todos apronten la cantidad ofrezida”. A primers de juny el tema econòmic encara no estava resolt del tot, cosa que féu enrabiar Espinosa, com ho denuncià per carta a l’ajuntament: “Piensa bien Dn. Pasqual Moles, en quanto a que en el día de la abertura de la Escuela, se acabe de recoger lo que falta, exortando a los que deben; pero me es mui doloroso un asunto tan interesante a la patria, que fue voluntad que se ofrezió a mi misma persona, se haia mirado con tanta frialdad por algunas gentes poseídas de la codicia y de una intolerable ambición”. Procurant per l’Escola, Espinosa proposà a l’ajuntament que aprofités unes reformes a la casa de la vila per encabir-hi una habitació per al mestre de l’Escola, la qual cosa permetria evitar la despesa anual de 50 lliures, que era més o menys el que s’havia de pagar per a lloguer de l’habitació que se li havia donat a través d'un particular. Poc temps després va demanar al Consell que es manés que, a Olot, aquells que, dins del sistema gremial, volguessin optar per grau de mestre en el seu ofici, preceptivament haguessin de passar abans dos anys per l'Escola de Dibuix. Era una manera de garantir-se l'alumnat i la contribució econòmica que cada alumne havia de fer (llevat de si eren pobres). Però tocar els gremis i les seves ordinacions era tema perillós, i res no indica que s'anés per aquí. Al setembre tornà a mostrar-se irritat perquè les coses no es feien com ell preveia, ja que –escrivia Espinosa a l'ajuntament– "tengo entendido que, sin orden mía, se ha precisado a los estudiantes de la Esquela de Dibujo a que lleben luz para alumbrarse en las horas de enseñanza", una despesa que, segons ell, s'havia d'assumir a través del fons de la pròpia escola.

El dia 15 de juliol de 1783 va tenir lloc la festa d’obertura de la nova Escola de Dibuix d’Olot. Es va fer a les sales de l’Hospici, plenes de gom a gom. L'espai s'havia adornat amb un gran domàs carmesí i galons d’or, amb el retrat del rei Carles III i l’escut d’Olot. En mig d’intervencions musicals, el doctor Marià Garau, que era el mestre de llatinitat de la vila, féu un discurs de mitja hora sobre els avantatges que havien de suposar per a tots els veïns la creació de l’Escola, acabat el qual els alumnes –sembla que uns vuitanta– s’assegueren als bancs com a significació que el nou establiment posava fil a l'agulla. A més de tota la plana major de la vida olotina (ajuntament, comunitat de preveres, representants dels dos convents que hi havia a la vila, etc.) hi fou present el director de l'escola de Barcelona, Pere Pasqual Moles. Espinosa va haver-se d'excusar per no poder-hi ser per motius de feina, però exigí que li fos enviada una relació exacta de com havia anat l’acte. S’hi havia convidat el bisbe de Girona perquè la festa es feia a l’Hospici, però declinà la seva assistència al·legant motius de salut.

Jacobo M. de Espinosa havia previst que a la porta principal de les aules hi constés una inscripció que deixés clar el seu paper en la creació de l’Escola i on constés la seva condició de “protector”. El text que proposava deia: “En el día T. [a determinar quan se sabés] con presencia del magnífico Ayuntamiento de la villa de Olot, y con aprobación del Real y Supremo Consejo de Castilla, se empezó esta pública Escuela de Dibujo, que vino a establezer por orden del Mui Ille. Sor. Dn. Jacobo Mª de Spinosa, del Consejo de S. M. y su fiscal en lo civil de la Real Audiencia de este Principado, su protector, Dn. Pasqual Pedro Moles, director [de la] de la ciudad de Barzelona, dejando por maestro de ésta, que será siempre filial de aquélla, al maestro pintor Juan Peñó”. Però a l’actual seu de la institució hereva de la primitiva Escola de Dibuix, al Carme, la inscripció que en recorda la seva fundació no és la que havia dictat Espinosa, sinó una altra en la que, sense deixar de referir-se al seu paper en la creació de l’Escola, s’hi intercalà el nom del bisbe Lorenzana, en agraïment als locals cedits a l’Hospici per al seu primer establiment: “A los 15 de julio de 1783, con presencia del magnífico ayuntamiento de la villa de Olod y con aprobación del Real y Supremo Consejo de Castilla, se empezó esta pública Escuela de Dibuxo, habiéndose dignado ceder la liberalidad del Ill.mo Sr. Dn. Thomás de Lorenzana, obispo de Gerona, las piezas del presente Real Hospicio y vino a establecer (por orden del M. Ille Sr. Dn. Jacobo María de Spinosa… [segueix el text com en la inscripció precedent]".

Inscripció en record de la inauguració de l'Escola, amb el nom d'Espinosa i també de Lorenzana

Espinosa seguí manifestant la seva voluntat d'estar al cas de l’Escola de Dibuix d'Olot. El 1785 es queixà a l'ajuntament perquè no se li havia notificat res de la festa de repartiment de premis que s’havia fet, i a la qual havia assistit el bisbe de Girona. Tot i això, en aquesta festa encara es féu esment que l’Escola havia estat establerta “por el fiscal de lo civil de la Real Audiencia de Cataluña D. Jacobo María de Espinosa, con aprobación del Supremo Consejo de Castilla, habiendo facilitado a este ministro todos los auxilios que le pidió para tan útil establecimiento la Real Junta particular del Consulado de comercio de Barcelona”, segons recollí la crònica de l'acte. Però fou la presència del bisbe Lorenzana la que centrà la festa, car hi repartí amb prodigalitat una colla de diners, al mestre Panyó, als alumnes premiats i fins i tot als que no tingueren premi. El 1787 algun assumpte portà Espinosa a interessar-s’hi de nou, perquè escrigué a l’ajuntament d’Olot: “Con la carta de Vm. de 20 del que rige, quedo tranquilizado sobre el punto de Esquela de Dibujo que me tenía impaciente. Doi las gracias al Ayuntamiento y no pongo duda en la perseberancia de ese cuerpo que sabe bien quanto importa ese establecimiento para la utilidad pública”. Però de mica en mica el bisbe anà agafant més protagonisme en les festes de repartiment de premis que es feien cada any, i el seu retrat acabà figurant entre les pintures de l’Escola. Després, el seu impuls en la creació de l’Escola de Dibuix de Girona (1790), de titularitat municipal, accentuaria la seva connexió amb la d’Olot, i a la llarga crearia en alguns la confusió que Tomàs de Lorenzana, l’ànima fundadora de l’Hospici d’Olot, hauria tingut a veure amb la creació de l’Escola de Dibuix d’Olot, eclipsant a qui en fou el seu veritable promotor, Jacobo M. de Espinosa.

Espinosa el 1787 va deixar Catalunya per ocupar el càrrec d’oïdor a la Cancelleria de Granada i allí li perdo la pista (a excepció feta, a nivell de notícies familiars, de la mort del seu pare el 1795). L’any abans de la seva marxa, Jacobo María de Espinosa havia felicitat els nous regidors de l’ajuntament d’Olot amb la certesa que el seu bon fer aniria a favor “de todos los particulares a quienes amo muy de veras”, una expressió d’afecte envers els olotins que poques vegades pot trobar-se en aquell temps en boca d’un funcionari vingut de tan lluny i que a Olot només hi havia estat de manera esporàdica. Encara més abans, a l'abril de 1783, l'ajuntament d'Olot s'havia referit a Espinosa com a "declarado protector de dicha villa y amante zeloso de sus progresos y adelantamientos", una apreciació que, no obstant, també tingué els seus detractors entre els sectors locals poc propensos a les innovacions i a pensar més enllà dels seus interessos, els quals acusaren l'ajuntament de rebre Espinosa "millor que al Illm. Bisbe de Gerona", segons expressió del moment. No hi ha dubte, però, que Espinosa no pot ser oblidat en la nostra història local. No cal pas que se li facin grans reconeixements, però sí que crec que no s'hauria de malmetre el seu record per tot el que féu en la formació de l'Escola de Dibuix.

Ah, per cert, tornant al principi d'aquest escrit, què fou de Pau Gibert, àlies el Mariner, aquell malfactor que se les hagué de veure entre finals de 1781 i principis de 1782 amb Jacobo M. de Espinosa, com a fiscal de l’Audiència? Hem vist que havia estat detingut a prop d’Olot amb l’auxili d’uns contrabandistes (cosa que no ens ha de sorprendre, ja que aquests eren els primers interessats que hi hagués pau en els camins) i portat a Barcelona. Espinosa en reclamà la seva condemna, amb un to animadversatiu i sense cap mena de clemència, en la vindicta pública del 25 de gener de 1782. La desgraciada fama de Gibert havia arribat lluny i això va fer que aquest seu discurs, en el que es relaten amb detall les maldats de l'acusat i s’hi justifica la petició de la pena capital, acabés a la impremta amb almenys tres edicions conegudes, dues a Barcelona i una a Girona. Fins i tot donaria peu a una cançó popular, “En Pau Gibert”, que podem trobar al Cançoner del Ripollès (1988). La feina del fiscal causà el seu efecte i Gibert fou penjat a la forca pocs dies després, com ho recollí Rafael d’Amat i de Cortada, en el seu famós dietari: “Dia 7 de febrer de 1782 donaren sentència de forca a les quatre hores de la tarda a tres reus lladres i assassinos, comprès lo famós Gibert d’envers Pineda i Calella [d'on era originari], el que cometé moltes crueltats, tant en morts com en robos de persones, i deshonrat minyones, el que tenia, per ses crueltats, consternada a tota la gent de per aquells encontorns".