dijous, 4 de setembre del 2014

50. Carta del duc de Berwick als cònsols olotins sobre l'11 de setembre de 1714

James Fritz-James, duc de Berwick
(dibuix d'A. L. F. Sergent-Marceau, gravat per Roger, 1787)
James Fitz-James (1670 - 1734), duc de Berwick i de Líria, i mariscal de França, era persona coneguda en les nostres contrades. Havia comandat les tropes franceses de suport a Felip V que a primers de gener de 1713 aconseguiren fer fora dels voltants de Girona l’exèrcit aliat que la tenia assetjada. Aquesta important plaça militar de referència per als d’Olot, havia caigut a mans filipistes a primers de 1711 i, dos anys després, els austriacistes, dirigits pel mariscal Starhemberg, havien intentat de recuperar-la per a Carles III, però l’arribada del duc de Berwick engegà a passeig les esperances que els catalans havien posat en aquesta contraofensiva. Abans, el duc de Berwick havia estat també decisiu en la victòria d’Almansa de 1707, que obrí el País Valencià a Felip V. Ara, arribats al 1714, el seu nom tornà a sonar vivament perquè a primers de juliol d'aquest any s’havia plantat davant de Barcelona per a prendre el relleu al duc de Pòpuli en la direcció del setge amb què l’exèrcit franco-espanyol bregava per conquerir la capital del Principat. I ja sabem que el resultat de les seves accions militars propiciaren el triomf de la causa de Felip V en aquell 11 de setembre de 1714, quan el duc de Berwick pogué lliurar-li no sols Barcelona, sinó també, a la pràctica, la Catalunya sencera.

A Olot s'ha conservat una carta que el duc va adreçar als cònsols olotins, en la que, nou dies després de la caiguda de Barcelona, els donava notícia de com havia sotmès la ciutat i els manava que fessin a la vila una festa d’acció de gràcies per aquesta seva victòria. No és una carta autògrafa, llevat de la seva signatura, i en cap cas no fou una deferència del duc de Berwick envers l'ajuntament olotí, perquè, tot i que el seu caràcter manuscrit i no pas imprès fa pensar en una carta de difusió limitada, fou adreçada també als cònsols d'altres poblacions importants del Principat.

Formalment, Olot s'havia posat sota obediència de Felip V el 15 de juliol de 1713, un any i mig després que Girona hagués caigut a mans de l’exèrcit borbònic, i passat mig any del fracàs aliat per recuperar aquesta important ciutat fortificada que, a més, era la seu del bisbat. Déu n’hi do el temps que, malgrat aquestes adverses circumstàncies, Olot havia seguit fidel a la causa comuna del Principat. En aquella ocasió, però, se sabia que els exèrcits francès i espanyol s’acostaven amenaçadorament a la vila per dues bandes i que ja eren a la vall d’Hostoles i a Sant Jaume de Llierca. També se sabia que les tropes aliades estrangeres es retiraven de Catalunya perquè a Europa havien fet els seus tractes al marge dels catalans. Semblà, per tant, que ja no es podia aguantar més i que era arribat el moment de reconèixer a Felip V. Malgrat que en moments posteriors es féu palès que no tothom acceptava aquella decisió, la forta presència militar a la vila consolidà el seu ple sotmetiment a l’administració borbònica i, per tant, la caiguda de Barcelona el setembre de 1711 trobà els olotins col·locats en la perspectiva del bàndol vencedor.

El text íntegre de la carta de Berwick als cònsols olotins fa així: “Haviendo la real benignidad del rey esperado catorze meses, con los brazos de su real clemencia abiertos, el humilde reconocimiento desta ciudad de Barcelona, dándole en la dilación deste tiempo su innata soberana piedad todas las hocasiones al buen logro de sus consuelos, y haviendo abusado ella de tan repetidos avisos, haziéndole su ciega temeridad inefficaces tantos y tan grandes beneficios; fue precisada la real autoridad a usar de la fuerza del fuego y del cuchillo para reducirla, para cuyo effeto fue servido su magestad cathólica destinarme generalíssimo de las tropas. Y como en el discurso destes dos últimos meses huviesse abierto brecha que me facilitava el degüello y perdición de todos sus moradores, desistiendo mi compassión este tan funesto y lamentable sucesso por no perder entre los culpados tantos innocentes, mandé el día 4 del corriente avisarlos con llamada, para que consultassen a su provecho un instante, quando tanto tiempo havían trabajado a su desgracia. Y a esta benignidad mía, que a impulsos de la real clemencia usava mi piedad, respondieron con la última ossadia, determinados con inaudita ceguedad sacrificar el pueblo a la última ruyna.
Final de la carta, amb la signatura autògrafa del duc de Berwick i Líria
En fuerza de lo qual, viendo que ningún medio suave podía reducirlos, determiné el día 11 al amanecer dar avanze general, en cuya acción forzaron las tropas brecha y cortadura. Y aunque en esta positura era tan fácil a las tropas el universal degüello de todos los de la plaza, impedí, en un estado tan avansado, con piedad jamás practicada, esta su total merecida desgracia.
Participo este gran sucesso (que es el más seguro fundamento a la quietud deste Principado) a vuestras mercedes para que su gran zelo disponga que, con demonstraciones de tres días de luminarias y tedeum, se den las gracias al Altíssimo que dispuso las causas para un tan admirable effecto, que es la más clara demonstración de la misericordia divina y de la piedad del rey.
Dios guarde a vuestras mercedes muchos años. Campo de Barcelona y setiembre 20 de 1714.
Berwick y Liria.

A los jurados y Consejo de la villa de Olot".

La carta als cònsols d'Olot està redactada des d’una òptica exclusivament militar. No esperem pas trobar-hi, per tant, consideracions de caràcter polític ni arguments a favor de la causa borbònica o en contra dels plantejaments catalans. Berwick s'hi mostra com el militar que té la missió de rendir la Barcelona rebel, d’abatre un enemic que resisteix i planta cara al rei al qual ell serveix, i aquest és el seu únic afany, sense més consideracions. En el seu inici, la carta es remet al juliol de 1713 (catorze mesos abans de la data de la carta) quan, un cop pactat a l’Hospitalet el 22 de juny que les forces estrangeres de suport a Carles III abandonarien Catalunya, s’esperava que cessarien les hostilitats i que les tropes borbòniques podrien fer-se amb la totalitat del territori, Barcelona inclosa. Però ja sabem que les coses no anaren d’aquesta manera, sinó que la Junta de Braços, després d’unes vives sessions de debat, el dia 9 de juliol féu pública la determinació de seguir en la defensa del Principat, que passava per la resistència a l’envit borbònic. El 29 de juliol Restaino Cantelmo, duc de Pòpuli, comandant de les tropes espanyoles a Catalunya, requerí l’entrega de Barcelona i, davant de la resposta negativa donada a aquesta intimació, establí el bloqueig de la ciutat.

El duc de Pòpuli no se'n sortí. La resistència de Barcelona resultà ser més sòlida del que preveia i anaren passant els mesos sense que es pogués avançar en l’ocupació de la ciutat. La carta del duc de Berwick revesteix aquesta situació d’una pàtina de benignitat per part de Felip V, que hauria estat esperant de braços plegats que Barcelona s’avingués a reconèixer la seva paternal sobirania. La realitat, però, era una altra, en la que l’exèrcit borbònic havia de combinar el bombardeig sobre la ciutat, les escaramusses i els combats, amb sovintejades dosis d’impotència davant d’una situació que se li resistia. La situació canvià a partir del juliol de 1714, quan Berwick es féu càrrec de la direcció del setge de Barcelona, en substitució del duc de Pòpuli. Berwick arribava a les envistes de la ciutat acompanyat per un selecte i ben nombrós reforç de tropes franceses, amb noves tàctiques per a fer més vulnerables les defenses de la ciutat i amb una major capacitat per a bombardejar barris sencers de Barcelona. En la carta, és a aquesta seva brutal actuació a la que fa referència quan parla de l’ús “de la fuerza del fuego y del cuchillo”. En un altre ordre de coses, també s’hi fa esment de la comissió que Berwick envià a les autoritats els dies 3 i 4 de setembre per oferir-los una rendició pactada, que fou rebutjada. Vuit dies després hi hagué l’assalt final, el “avanze general” de l’11 de setembre de 1714, presentat en aquest text com una demostració del favor diví (“el Altíssimo”), que hauria permès les desventures de la guerra per fer possible el resplendor d'una tan gran victòria.

Un punt reiterat en aquesta carta de Berwick als cònsols d’Olot, és el la seva clemència, l’haver fet renúncia a degollar la població barcelonina, tant quan s’havien obert les primeres escletxes a les muralles, com, sobretot, un cop rendida la ciutat. Una actitud benèvola inèdita i mai no practicada fins llavors, deia ell mateix vanagloriant-se'n. En això, certament que Berwick mostrava molta més prudència que no pas l’oficialitat espanyola i el mateix rei Felip V, els quals, en diverses ocasions, li havien exigit una acció punitiva sense contemplacions –degollada general inclosa– envers els vençuts, que haurien de ser deixats a mans de la soldadesca. Berwick, més que al rei d’Espanya, es devia a Lluís XIV de França, el qual havia advertit al seu nét Felip V sobre els beneficis de no destruir una població vençuda que estaria destinada a constituir-se en súbdits en aquesta part del territori de la monarquia. Això no impedí, però, que en els mesos precedents, i especialment des del moment de la seva arribada davant de la ciutat, Berwick sotmetés els barcelonins a un implacable bombardeig d'altíssims costos en vides humanes i béns materials, i als efectes d’un extenuant setge. Després vindria una àmplia repressió de base política, general i discriminada.

No hi ha constància de les festes que van ser fetes a Olot segons el manament donat per Berwick als cònsols de la vila al final d’aquesta carta. A l'església parroquial de Sant Esteve degué haver-hi el tedèum que se'ls deia de fer, perquè fóra impensable que els cònsols actuessin altrament. Previsiblement també s’atengué el manament de fer tres dies de lluminàries, però com que en això es podia fer de més i de menys, resulta de mal resoldre voler conèixer en què consistiren. I és del tot impossible poder saber les actituds amb què els olotins reberen la notícia de la caiguda de Barcelona i el requeriment a celebrar-ho amb solemnitat, perquè determinats sentiments restaven encara ben vius entre la població.

Que els ànims a la Garrotxa no havien pas estat del tot apaivagats amb la presa de Barcelona i la repressió posterior, n'és mostra que, no gaires anys després, el 1719, els olotins i Berwick tornessin a retrobar-se en la proximitat dels esdeveniments, ara però, en una situació capgirada respecte de 1714 i del tot imprevisible en aquells dies del setge barceloní. Els intents de Felip V per recuperar les antigues possessions italianes que els tractats d’Utrecht i de Rastadt (1713-1714) li havien fet cedir a les potències aliades, portà França a declarar-li la guerra, i les tropes franceses entraren de nou a les nostres contrades, unides ara a la revolta d’una part de la població que reivindicava el retorn de Catalunya a la manera de governar-se d’abans de l’11 de setembre de 1714. Olot fou un dels llocs que entrà en aquesta nova situació, de manera que quedà al marge de la sobirania de Felip V –i, transitòriament, sota sobirania francesa– des del juliol de 1719 al gener de 1720 (vegeu Olot sota sobirania francesa el 1719). El duc de Berwick, que en un primer moment s’havia fer càrrec de les tropes franceses que entraren a Espanya pel País Basc, a partir del setembre de 1719 passà a dirigir l’exèrcit francès del Rosselló que es movia per les comarques septentrionals de Catalunya, entre les quals hi havia una part de l'actual Garrotxa. El seu fracàs per fer-se amb la fortalesa de Roses, fidel a Felip V i, sobretot, el fet que el monarca espanyol renunciés a les seves pretensions europees, féu deturar la prossecució de la guerra i comportà el retorn a l’obediència a Felip V d’Olot i de les altres poblacions on la situació havia quedat alterada. El gener de 1720 l'exèrcit francès retornà a França i, per als olotins, el nom del duc de Berwick entrà en el procés normal d’oblit al que la memòria sotmet totes aquelles coses que deixen de ser-nos presents.