 |
| Castellfollit de la Roca, indicat com a lloc fortificat en un mapa de finals del XVII |
Els que saben d'història medieval diuen que, en aquell temps, a Castellfollit de la Roca ja hi havia un castell que donaria raó del primer element del nom del lloc i del seu assentament humà. La vida d’aquest castell hauria pogut ser la de tants altres que a mida que s’acostaven els temps moderns varen haver de debatre la seva supervivència entre velles qüestions de senyoria i l’obsolescència d’uns models defensius que ja no es corresponien amb les noves condicions bèl·liques.
Però a mitjans del segle XVII, un fet d’alta política, el Tractat dels Pirineus (1659), va suposar per a Castellfollit l’entrada en el món de les modernes fortificacions. Com és sabut, en aquest tractat Catalunya va perdre, en benefici de França, el comtat del Rosselló, amb el Conflent, el Capcir, el Vallespir i mitja Cerdanya. Això féu que la frontera francesa, en el seu extrem més meridional, reculés (o avancés, segons com es miri) cap al sud, fins on avui encara és, i convertí les actuals comarques de l’Alt Empordà, la Garrotxa i el Ripollès en comarques de frontera, en uns territoris amb interessos militars per a la seva fortificació, en prevenció de qualsevol invasió que pogués venir del país veí. En aquest nou plantejament, la situació geogràfica de Castellfollit de la Roca era valuosa, perquè controlava el pas entre l’Empordà i la Muntanya. Per als exèrcits francesos, Castellfollit representava un destorb, ja que, acostumats a entrar a Catalunya per l’Empordà, els convenia tenir obert aquest pas per accedir a l'interior per la Plana de Vic i també, si les coses els anaven malament, com a via d’escapada cap a Camprodon i d'allí a França. Per això no és estrany que molta de la informació sobre el fortí de Castellfollit en els temps moderns vingui de fonts franceses.
D'aquesta fortificació hi ha una detallada descripció feta per militars francesos el 1684 (en un moment en què encara s’hi havia d’emprendre obres de reforçament) acompanyada d’un dibuix esquemàtic, que una i altre poden veure’s a l’obra Atlas ciutats de Girona, XVII-XX, de Ramon Castells, Bernat Catllar i Josep Riera (vol. I, 1992, mapa 375, p. 526 i 598), on, a més, podem trobar-hi altres cinc croquis de Castellfollit, tot de finals del segle XVII. Una descripció més succinta la trobem al diari Mercure historique et politique, editat a la Haia el 1694: “C’est un quarré long irregulier sur une hauteur qui est inaccessible de tous côtez, à la réserve de celui qui regarde l’occident. Mais il y a de ce côté deux bastions en forme d’ouvrage à corne avec une redoute devant la courtine, deux chemins couverts, et quatre redoutes devant la contrescarpe”. Potser el dibuix que més bé ens permet una visió de com era la fortificació de Castellfollit és el que adjunto. És inèdit i pertany a la Biblioteca Nacional de França. Amb aquesta ajuda i les referències coetànies es pot traçar una enumeració descriptiva dels principals elements defensius de Castellfollit.
Es tractava d'una plaça adaptada a l’extrem de la cinglera, fortificada en ferm en el seu costat occidental (allí per on s'entra al poble vell), l’únic que no protegeixen els murs naturals de la geologia volcànica. Al seu interior hi havia en primer lloc el castell o dependències militars, després les cases del poble i, ja al morro de la cinglera, l’església i el seu entorn. No hi ha dades sobre el nombre d’habitants de Castellfollit a finals del segle XVII. Un cens general de tots els pobles de Catalunya del 1719 diu que tenia 25 cases i 84 habitants, però mentre la primera xifra sembla oferir pocs dubtes, pel que fa als habitants possiblement en fossin més, ja que en aquest cens hi ha poblacions on només hi foren comptabilitzats els habitants “de comunió”, és a dir, deixant de banda les criatures.
El cos principal de les defenses el constituïen dos baluards de forma triangular, units per la cortina o mur a recés d’aquells, on hi havia la porta principal per accedir a l’interior de la plaça militar i el poble. Vist des de fora, el conjunt prenia aquella “forme d’ouvrage à corne” que deia el text abans esmentat, és a dir, de front embanyat. Sembla que no ens hem pas d’imaginar una muralla solemne. Segons la descripció de 1684, no estava ben terraplenat –especialment el baluard septentrional– i els murs eren fets de còdols (“il n'est qu’a demi terrassé, ses murailles sont simples faites de méchans caillous”), si bé és de suposar que els elements estructurals serien de pedra tallada.
Per a protegir la cortina, al davant hi havia una mitja lluna, una fortificació en forma de triangle. Tenia per finalitat obligar els atacants a dividir-se i a haver d’entrar en el foc creuat que els vindria dels bastions. I encara hi havia una altra línia avançada de defensa, el camí cobert, un fossar que resseguia el conjunt exterior de les defenses. El nom li venia perquè el talús davanter feia una lleixa a una alçada precisa, per la qual podien actuar els defensors estant a cobert dels atacants. El camí cobert solia complementar la seva seguretat amb una estacada. La descripció que acompanya el mapa de 1684, esmentat a l'inici, dóna detalls d’aquesta primera avançada defensiva: “Sa palisade fort bonne, elle est plantée sur le chemin couvert dont l’esplanade est formée par le naturel du terrain qui es un peu plus bas que l’horizon de la place. Ce chemin couvert est assez grand, son parapet est de maçonnerie”. La nota que també he esmentat al principi, de 1694, indicava que en aquell moment, al davant de tot s’hi havia situat uns altres reductes avançats que, en efecte, figuren en alguns dels plànols francesos d'aquells anys, com el que adjunto aquí.
El recinte fortificat de Castellfollit presentava, però, un flanc vulnerable, el del nord. Un primer motiu era que allí hi havia una altra porta (per tant, un punt dèbil), la de Besalú, des d'on baixava el camí cap aquesta població. De fet, el comentari al mapa de 1684 proposava com a estratègia per a ocupar el recinte, la simulació d’un atac als bastions per distreure l’atenció, i mentrestant forçar l’entrada per aquesta porta de Besalú. Però la pitjor feblesa d’aquesta banda nord venia de la seva proximitat al vessant de la muntanya de Mont-ros, des d’on el recinte podia ser fustigat per tropes enemigues. A fi de controlar aquesta posició, les defenses de Castellfollit s’havien complementat amb una torre circular exterior, a no massa distància d’aquesta banda de la població, coneguda com a Torre Hermosa, un nom que, més que evocar la bellesa de la seva traça, semblaria lligat als fums d’algun funcionari militar o potser, fins i tot, que es volgués jugar amb el nom del virrei de Catalunya, el duc de Villahermosa o Villafermosa (1688-1690).
D'aquesta Torre Hermosa n’hi ha un dibuix de detall, exterior i interior en secció, fet el 1691 per l’enginyer militar Ambrosi Borsano, reproduït al llibre de Maria Antònia Martí Escayol i Antoni Espino López, Catalunya abans de la Guerra de Successió, publicat el 2013. Segons aquests mateixos autors, la construcció d’aquesta torre es va encarregar el 1689 a un mestre d’obres de Vic, P. Cases. S’hi pensava destinar 48.000 rals amb la previsió d’acabar-la en uns set mesos, a l’abril de 1690. Però el gener de 1691, segons un informe de Borsano, hi mancava encara molta feina a fer, com ara segellar-ne la cisterna, posar en condicions diverses dependències, fer algunes defenses (en el segon pis, “hazerle su parapeto, troneras para la artillería y las cataratas para hechar los fuegos”), així com fer la volta en forma de mitja taronja o cúpula que havia de cobrir l’edificació, amb les seves corresponents defenses exteriors, a més de “hazer su capilla debaxo de la media naranja”. Quan el 1694 l’exèrcit francès la va atacar, segons unes memòries militars publicades a França el 1839, la torre tenia “dix toises de diamètre, percée d’embrasures et de crénaux, ayant trois étages voûtés, avec un fossé, et un bon chemin couvert; cette tour dominoit et défendoit les autres ouvrages”. Sembla que el 2008 es van fer algunes feines de recerca en el lloc on havia estat i se’n va localitzar la seva planta, d’uns 7 metres de diàmetre interior.
Algunes dades diuen que en temps de pau hi havia previsió de tenir-hi una guarnició militar d’una seixantena d’homes, però en realitat d’altres apunten que no passaven dels vint-i-cinc. En temps de guerra ja era una altra cosa: quan el 1694 els francesos conqueriren Castellfollit, la tropa que es va rendir superava el miler i a la Torre Hermosa la guarnició era de dos-cents homes. No sabem com eren les relacions entre la població i els soldats, però és fàcil pensar que, en un espai tan limitat, no havien de ser cordials. Com a plaça forta que era, Castellfollit comptava amb un governador militar. Les partides de defunció de la parròquia de Sant Esteve d’Olot han servat l’enterrament d’un d’ells: “A vuy als 22 de octubre 1692, en la iglésia de Nostra Senyora del Carme de Olot és estat enterrat Don Andrés de Diamberch, gobernador de Castellfollit, fill & de don Gerardo Diamberch y de dona Elianor Diamberch muller sua, fills de Barssalona, de la parròquia del Pi. Feren cos present en la parroquial ab acistència de quinse preveras, rebé tots los sagraments”. No ens ha d’estranyar que se li donés sepultura a Olot, perquè era habitual que els soldats de Castellfollit que emmalaltien fossin portats a l’Hospital d’Olot i potser fos aquest el seu cas. El 1694 el governador de Castellfollit era un jove militar que més endavant, en la Guerra de Successió, prendria notorietat en la defensa de Barcelona, Antoni de Villarroel.
Que el traçat de la nova frontera amb França tingués el malginy d’atropellar de ple les comarques nord-orientals de Catalunya, no era precisament la seva única desgràcia. Paradoxalment, en tenia una altra encara pitjor: la ratlla quedava massa lluny de Madrid, massa distant d’allí on, malgrat el caràcter plurinacional que encara tenia la corona hispànica, hi residien el rei i els òrgans executius relatius al cos militar. La Cort no sentia com a urgent la necessitat de reforçar una frontera que no els tocava de prop, i tot foren vagues promeses i partides de diners per a les fortificacions del nord de Catalunya que a l’hora de veritat mai no arribaren a la seva destinació, per a desesperació dels successius virreis de Catalunya, als que la seguretat del país els interpel·lava de més a prop. Al final, com massa sovint, ho hagueren de pagar els catalans, que no estaven precisament en situació de ser esplendorosos. El virrei Vicente de Gonzaga (1664-1667) exigí un donatiu a la població catalana, en teoria voluntari, que s’hauria de fer durant tres anys, amb el compromís que la Corona hi sumaria una petita quantitat. Amb aquests diners es volia posar a punt les places fortes de Puigcerdà, Roses, Camprodon i Castellfollit, però els diners arribaren amb comptagotes, i com que les obres s’havien d’atendre per l'ordre en què figuraven en l’anterior llista, Castellfollit fou la que més patí les mancances d’aquest desori. Uns anys després, el virrei Francisco de Tutavila, duc de San Germán (1673-1675), xifrà en 42.560 rals les obres per poder posar a punt les defenses de Castellfollit, un càlcul que en temps del virrei Alexandre de Bournonville (1678-1684) pujà a 60.000 rals. I Castellfollit no era sinó una més (i no pas la més important) de les defenses de la frontera catalana amb França que calia reforçar, i per a les que no hi havia manera que de la Cort arribessin els diners necessaris. Per una carta escrita des de Camprodon als cònsols d’Olot el 1679 se’ls feia saber que “lo senyor governador de la plassa me ha dit que la obra del reparo del castell [de Camprodon] se té de parar per falta de diner” i com que això era greu per trobar-se en temps de guerra, se’ls exigia el pagament de 350 lliures.
El 1676 s'havia demanat als catalans un nou donatiu per a les fortificacions. En una carta als cònsols d’Olot de 1681, el regent de la Reial Tresoreria, Pere de Montaner, de part del virrei Bournonville, els reclamava 200 lliures que la població encara quedava a deure d’aquest últim “donatiu de fortificacions”. Segons la carta, s’havien fet obres “per reparos de la plassa de Castellfollit” per valor de 223 lliures i hi havien treballat els fusters Josep Jos i Josep Germà, i el mestre d’obres Francesc Bartrís, tots d’Olot, els quals “eran gent menesterosa”, motiu pel qual se’ls havien avançat 123 lliures del total del preu. En resum, que ara els cònsols olotins havien de pagar les restants 100 lliures als mencionats treballadors, així com les altres 100 lliures més que la vila devia, “per a poder satisfer así als que las emprestaren los sobredits”. Alguna cosa, doncs, es deuria haver fet (com sempre, a càrrec de l’esforç de les poblacions!), tot i que 223 lliures feien poca cosa. El 1683 novament Pere de Montaner reclamà als cònsols d’Olot una quantitat que la vila devia del donatiu exigit en temps del virrei Juan Antonio Pacheco, marquès de Cerralbo. Però ja he notat que a prop d’Olot hi havia una altra fortalesa, la de Camprodon, que també reclamava atencions: el 1684 s’obligà altra vegada als cònsols olotins al pagament de 350 lliures a aplicar “a las fortificacions de dita plasa de Camrodon”. En aquesta cronologia, hem de recordar, el 1689, les obres per a la construcció de la Torre Hermosa de Castellfollit, que el 1691 seguia inacabada.
La guerra dels Nou Anys amb França (1689-1697) i la consegüent presència de l’exèrcit francès a les comarques septentrionals de Catalunya, tensà el paper de la fortalesa de Castellfollit al mateix temps que en féu aflorar les seves febleses. Un informe presentat al rei sobre l’estat del Principat (possiblement de 1690), remarcava que, després que als pocs mesos d’iniciada la guerra hagués caigut la fortalesa de Camprodon, “queda descubierta y sin defensa toda la montaña. Porque aunque quede en pie la fortificación de Castellfollit, ésta, assí por su situación como por su poca circunferencia, no cubre terreno que pueda embaraçar las entradas del enemigo por qualquier parte que quisiere intentarlas”. Ho corroborava el fet que, en aquell any, tot i trobar-se “prevenida y pertrechada dicha fortificación de Castellfollit con toda la guarnición y residuo que su capacidad permitía”, no s’havia pogut impedir el pas de l’exèrcit francès a Olot i comarca (on exigiren contribucions als seus habitants) per, d’aquí, passar després al Ripollès i a Vic. En els anys successius, les poblacions situades en un ampli radi al voltant de Castellfollit hagueren de seguir participant en el reforçament de les seves defenses. El 1693 es requerí als cònsols d’Olot que aportessin posts a Castellfollit “que havían de servir per las fortificacions de aquella plaça”; pocs mesos després, se’ls ordenà un nou lliurament, ara de “sinch centas estacas que tingan catorze pals de llarch y tres quarts de gruxa a tot quadro y sinch centas faxinas que an de servir per las fortificacions de aquella plaça”. També Banyoles hagué d’enviar, per al reforçament de Castellfollit, cent estaques de quatre pams de llarg i tres quarts de gruix. De l’any següent consta una nova càrrega per als olotins, la de subministrar cent quintars de llenya de febrer a maig per a la guarnició de la fortificació.
Però a mitjans del segle XVII, un fet d’alta política, el Tractat dels Pirineus (1659), va suposar per a Castellfollit l’entrada en el món de les modernes fortificacions. Com és sabut, en aquest tractat Catalunya va perdre, en benefici de França, el comtat del Rosselló, amb el Conflent, el Capcir, el Vallespir i mitja Cerdanya. Això féu que la frontera francesa, en el seu extrem més meridional, reculés (o avancés, segons com es miri) cap al sud, fins on avui encara és, i convertí les actuals comarques de l’Alt Empordà, la Garrotxa i el Ripollès en comarques de frontera, en uns territoris amb interessos militars per a la seva fortificació, en prevenció de qualsevol invasió que pogués venir del país veí. En aquest nou plantejament, la situació geogràfica de Castellfollit de la Roca era valuosa, perquè controlava el pas entre l’Empordà i la Muntanya. Per als exèrcits francesos, Castellfollit representava un destorb, ja que, acostumats a entrar a Catalunya per l’Empordà, els convenia tenir obert aquest pas per accedir a l'interior per la Plana de Vic i també, si les coses els anaven malament, com a via d’escapada cap a Camprodon i d'allí a França. Per això no és estrany que molta de la informació sobre el fortí de Castellfollit en els temps moderns vingui de fonts franceses.
D'aquesta fortificació hi ha una detallada descripció feta per militars francesos el 1684 (en un moment en què encara s’hi havia d’emprendre obres de reforçament) acompanyada d’un dibuix esquemàtic, que una i altre poden veure’s a l’obra Atlas ciutats de Girona, XVII-XX, de Ramon Castells, Bernat Catllar i Josep Riera (vol. I, 1992, mapa 375, p. 526 i 598), on, a més, podem trobar-hi altres cinc croquis de Castellfollit, tot de finals del segle XVII. Una descripció més succinta la trobem al diari Mercure historique et politique, editat a la Haia el 1694: “C’est un quarré long irregulier sur une hauteur qui est inaccessible de tous côtez, à la réserve de celui qui regarde l’occident. Mais il y a de ce côté deux bastions en forme d’ouvrage à corne avec une redoute devant la courtine, deux chemins couverts, et quatre redoutes devant la contrescarpe”. Potser el dibuix que més bé ens permet una visió de com era la fortificació de Castellfollit és el que adjunto. És inèdit i pertany a la Biblioteca Nacional de França. Amb aquesta ajuda i les referències coetànies es pot traçar una enumeració descriptiva dels principals elements defensius de Castellfollit.
 |
| Les fortificacions de Castellfollit, segons un dibuix de la Bibliothèque Nationale de France |
El cos principal de les defenses el constituïen dos baluards de forma triangular, units per la cortina o mur a recés d’aquells, on hi havia la porta principal per accedir a l’interior de la plaça militar i el poble. Vist des de fora, el conjunt prenia aquella “forme d’ouvrage à corne” que deia el text abans esmentat, és a dir, de front embanyat. Sembla que no ens hem pas d’imaginar una muralla solemne. Segons la descripció de 1684, no estava ben terraplenat –especialment el baluard septentrional– i els murs eren fets de còdols (“il n'est qu’a demi terrassé, ses murailles sont simples faites de méchans caillous”), si bé és de suposar que els elements estructurals serien de pedra tallada.
 |
| Imatge amb els reductes de primera línia (A) |
Per a protegir la cortina, al davant hi havia una mitja lluna, una fortificació en forma de triangle. Tenia per finalitat obligar els atacants a dividir-se i a haver d’entrar en el foc creuat que els vindria dels bastions. I encara hi havia una altra línia avançada de defensa, el camí cobert, un fossar que resseguia el conjunt exterior de les defenses. El nom li venia perquè el talús davanter feia una lleixa a una alçada precisa, per la qual podien actuar els defensors estant a cobert dels atacants. El camí cobert solia complementar la seva seguretat amb una estacada. La descripció que acompanya el mapa de 1684, esmentat a l'inici, dóna detalls d’aquesta primera avançada defensiva: “Sa palisade fort bonne, elle est plantée sur le chemin couvert dont l’esplanade est formée par le naturel du terrain qui es un peu plus bas que l’horizon de la place. Ce chemin couvert est assez grand, son parapet est de maçonnerie”. La nota que també he esmentat al principi, de 1694, indicava que en aquell moment, al davant de tot s’hi havia situat uns altres reductes avançats que, en efecte, figuren en alguns dels plànols francesos d'aquells anys, com el que adjunto aquí.
El recinte fortificat de Castellfollit presentava, però, un flanc vulnerable, el del nord. Un primer motiu era que allí hi havia una altra porta (per tant, un punt dèbil), la de Besalú, des d'on baixava el camí cap aquesta població. De fet, el comentari al mapa de 1684 proposava com a estratègia per a ocupar el recinte, la simulació d’un atac als bastions per distreure l’atenció, i mentrestant forçar l’entrada per aquesta porta de Besalú. Però la pitjor feblesa d’aquesta banda nord venia de la seva proximitat al vessant de la muntanya de Mont-ros, des d’on el recinte podia ser fustigat per tropes enemigues. A fi de controlar aquesta posició, les defenses de Castellfollit s’havien complementat amb una torre circular exterior, a no massa distància d’aquesta banda de la població, coneguda com a Torre Hermosa, un nom que, més que evocar la bellesa de la seva traça, semblaria lligat als fums d’algun funcionari militar o potser, fins i tot, que es volgués jugar amb el nom del virrei de Catalunya, el duc de Villahermosa o Villafermosa (1688-1690).
 |
| La Torre Hermosa de Castellfollit, segons Ambrosi Barsano (1691) |
D'aquesta Torre Hermosa n’hi ha un dibuix de detall, exterior i interior en secció, fet el 1691 per l’enginyer militar Ambrosi Borsano, reproduït al llibre de Maria Antònia Martí Escayol i Antoni Espino López, Catalunya abans de la Guerra de Successió, publicat el 2013. Segons aquests mateixos autors, la construcció d’aquesta torre es va encarregar el 1689 a un mestre d’obres de Vic, P. Cases. S’hi pensava destinar 48.000 rals amb la previsió d’acabar-la en uns set mesos, a l’abril de 1690. Però el gener de 1691, segons un informe de Borsano, hi mancava encara molta feina a fer, com ara segellar-ne la cisterna, posar en condicions diverses dependències, fer algunes defenses (en el segon pis, “hazerle su parapeto, troneras para la artillería y las cataratas para hechar los fuegos”), així com fer la volta en forma de mitja taronja o cúpula que havia de cobrir l’edificació, amb les seves corresponents defenses exteriors, a més de “hazer su capilla debaxo de la media naranja”. Quan el 1694 l’exèrcit francès la va atacar, segons unes memòries militars publicades a França el 1839, la torre tenia “dix toises de diamètre, percée d’embrasures et de crénaux, ayant trois étages voûtés, avec un fossé, et un bon chemin couvert; cette tour dominoit et défendoit les autres ouvrages”. Sembla que el 2008 es van fer algunes feines de recerca en el lloc on havia estat i se’n va localitzar la seva planta, d’uns 7 metres de diàmetre interior.
Algunes dades diuen que en temps de pau hi havia previsió de tenir-hi una guarnició militar d’una seixantena d’homes, però en realitat d’altres apunten que no passaven dels vint-i-cinc. En temps de guerra ja era una altra cosa: quan el 1694 els francesos conqueriren Castellfollit, la tropa que es va rendir superava el miler i a la Torre Hermosa la guarnició era de dos-cents homes. No sabem com eren les relacions entre la població i els soldats, però és fàcil pensar que, en un espai tan limitat, no havien de ser cordials. Com a plaça forta que era, Castellfollit comptava amb un governador militar. Les partides de defunció de la parròquia de Sant Esteve d’Olot han servat l’enterrament d’un d’ells: “A vuy als 22 de octubre 1692, en la iglésia de Nostra Senyora del Carme de Olot és estat enterrat Don Andrés de Diamberch, gobernador de Castellfollit, fill & de don Gerardo Diamberch y de dona Elianor Diamberch muller sua, fills de Barssalona, de la parròquia del Pi. Feren cos present en la parroquial ab acistència de quinse preveras, rebé tots los sagraments”. No ens ha d’estranyar que se li donés sepultura a Olot, perquè era habitual que els soldats de Castellfollit que emmalaltien fossin portats a l’Hospital d’Olot i potser fos aquest el seu cas. El 1694 el governador de Castellfollit era un jove militar que més endavant, en la Guerra de Successió, prendria notorietat en la defensa de Barcelona, Antoni de Villarroel.
Que el traçat de la nova frontera amb França tingués el malginy d’atropellar de ple les comarques nord-orientals de Catalunya, no era precisament la seva única desgràcia. Paradoxalment, en tenia una altra encara pitjor: la ratlla quedava massa lluny de Madrid, massa distant d’allí on, malgrat el caràcter plurinacional que encara tenia la corona hispànica, hi residien el rei i els òrgans executius relatius al cos militar. La Cort no sentia com a urgent la necessitat de reforçar una frontera que no els tocava de prop, i tot foren vagues promeses i partides de diners per a les fortificacions del nord de Catalunya que a l’hora de veritat mai no arribaren a la seva destinació, per a desesperació dels successius virreis de Catalunya, als que la seguretat del país els interpel·lava de més a prop. Al final, com massa sovint, ho hagueren de pagar els catalans, que no estaven precisament en situació de ser esplendorosos. El virrei Vicente de Gonzaga (1664-1667) exigí un donatiu a la població catalana, en teoria voluntari, que s’hauria de fer durant tres anys, amb el compromís que la Corona hi sumaria una petita quantitat. Amb aquests diners es volia posar a punt les places fortes de Puigcerdà, Roses, Camprodon i Castellfollit, però els diners arribaren amb comptagotes, i com que les obres s’havien d’atendre per l'ordre en què figuraven en l’anterior llista, Castellfollit fou la que més patí les mancances d’aquest desori. Uns anys després, el virrei Francisco de Tutavila, duc de San Germán (1673-1675), xifrà en 42.560 rals les obres per poder posar a punt les defenses de Castellfollit, un càlcul que en temps del virrei Alexandre de Bournonville (1678-1684) pujà a 60.000 rals. I Castellfollit no era sinó una més (i no pas la més important) de les defenses de la frontera catalana amb França que calia reforçar, i per a les que no hi havia manera que de la Cort arribessin els diners necessaris. Per una carta escrita des de Camprodon als cònsols d’Olot el 1679 se’ls feia saber que “lo senyor governador de la plassa me ha dit que la obra del reparo del castell [de Camprodon] se té de parar per falta de diner” i com que això era greu per trobar-se en temps de guerra, se’ls exigia el pagament de 350 lliures.
El 1676 s'havia demanat als catalans un nou donatiu per a les fortificacions. En una carta als cònsols d’Olot de 1681, el regent de la Reial Tresoreria, Pere de Montaner, de part del virrei Bournonville, els reclamava 200 lliures que la població encara quedava a deure d’aquest últim “donatiu de fortificacions”. Segons la carta, s’havien fet obres “per reparos de la plassa de Castellfollit” per valor de 223 lliures i hi havien treballat els fusters Josep Jos i Josep Germà, i el mestre d’obres Francesc Bartrís, tots d’Olot, els quals “eran gent menesterosa”, motiu pel qual se’ls havien avançat 123 lliures del total del preu. En resum, que ara els cònsols olotins havien de pagar les restants 100 lliures als mencionats treballadors, així com les altres 100 lliures més que la vila devia, “per a poder satisfer así als que las emprestaren los sobredits”. Alguna cosa, doncs, es deuria haver fet (com sempre, a càrrec de l’esforç de les poblacions!), tot i que 223 lliures feien poca cosa. El 1683 novament Pere de Montaner reclamà als cònsols d’Olot una quantitat que la vila devia del donatiu exigit en temps del virrei Juan Antonio Pacheco, marquès de Cerralbo. Però ja he notat que a prop d’Olot hi havia una altra fortalesa, la de Camprodon, que també reclamava atencions: el 1684 s’obligà altra vegada als cònsols olotins al pagament de 350 lliures a aplicar “a las fortificacions de dita plasa de Camrodon”. En aquesta cronologia, hem de recordar, el 1689, les obres per a la construcció de la Torre Hermosa de Castellfollit, que el 1691 seguia inacabada.
La guerra dels Nou Anys amb França (1689-1697) i la consegüent presència de l’exèrcit francès a les comarques septentrionals de Catalunya, tensà el paper de la fortalesa de Castellfollit al mateix temps que en féu aflorar les seves febleses. Un informe presentat al rei sobre l’estat del Principat (possiblement de 1690), remarcava que, després que als pocs mesos d’iniciada la guerra hagués caigut la fortalesa de Camprodon, “queda descubierta y sin defensa toda la montaña. Porque aunque quede en pie la fortificación de Castellfollit, ésta, assí por su situación como por su poca circunferencia, no cubre terreno que pueda embaraçar las entradas del enemigo por qualquier parte que quisiere intentarlas”. Ho corroborava el fet que, en aquell any, tot i trobar-se “prevenida y pertrechada dicha fortificación de Castellfollit con toda la guarnición y residuo que su capacidad permitía”, no s’havia pogut impedir el pas de l’exèrcit francès a Olot i comarca (on exigiren contribucions als seus habitants) per, d’aquí, passar després al Ripollès i a Vic. En els anys successius, les poblacions situades en un ampli radi al voltant de Castellfollit hagueren de seguir participant en el reforçament de les seves defenses. El 1693 es requerí als cònsols d’Olot que aportessin posts a Castellfollit “que havían de servir per las fortificacions de aquella plaça”; pocs mesos després, se’ls ordenà un nou lliurament, ara de “sinch centas estacas que tingan catorze pals de llarch y tres quarts de gruxa a tot quadro y sinch centas faxinas que an de servir per las fortificacions de aquella plaça”. També Banyoles hagué d’enviar, per al reforçament de Castellfollit, cent estaques de quatre pams de llarg i tres quarts de gruix. De l’any següent consta una nova càrrega per als olotins, la de subministrar cent quintars de llenya de febrer a maig per a la guarnició de la fortificació.
 |
| 1694. Trinxeres d'atac al redós de la Torre Hermosa (D) |
El setembre de 1694 la fortalesa de Castellfollit va caure a mans de l’exèrcit francès. La crònica detallada de l’atac i la capitulació la trobem al Mercure historique et politique (1694), que ja he esmentat abans. El mariscal Anne-Jules de Noailles, que comandava aquest exèrcit, va utilitzar-hi la tàctica de no atacar-ne directament les seves principals defenses, les que conformaven els dos baluards, la mitja lluna, el camí cobert i els reductes exteriors, sinó fer-ho pel seu punt flac, la banda de la muntanya. Primer va enviar-hi vuit batallons (uns mil vuit-cents soldats) a obrir un camí que pugés fins a més amunt de la Torre Hermosa. Tota una proesa, perquè aquest camí quedà obert amb només sis dies, tenint en compte que es tractava d’un camí ample perquè poguessin passar-hi els canons (18 en total, entre els quals un que la crònica francesa de l’atac anomena “le Gros Canon”) i que les obres les hagueren de fer sota moltes estones de pluja. Arribada la resta de l’exèrcit, durant la nit del 5 al 6 de setembre començaren a excavar les trinxeres d’atac en forma de ziga-zaga. Al clarejar el dia l’artilleria disparà contra la Torre Hermosa i els baluards, per permetre que els soldats avancessin per les trinxeres fins a situar-se a prop de les defenses de Castellfollit. L’atac definitiu tingué lloc a l’inici del dia 8. El primer objectiu fou la Torre Hermosa. En aquest punt, el Mercure historique et politique (1694) ens deixà la constatació de la resistència amb què estava construïda: “cette Tour en fut fort ébranlée. Cependant il n’y avoit pas encore de brèche, et son chemin couvert revêtu de bonne maçonnerie, faite en manière de fausse braye, n’étoit ruiné en aucun endroit”. A través de les trinxeres d’atac es produí l’apropament amb un intens foc. La guarnició que era dins de la fortificació, comandada per Antoni de Villarroel, no ho pogué resistir i hagueren de capitular al matí d’aquell mateix dia. Diu la crònica francesa que els soldats de Castellfollit “croyoïent avoir une capitulation honorable, mais Mr. de Noailles ne voulut les écouter qu’a condition qu’ils seroient prisonniers de guerre”. L’endemà, el dia 9, el miler de defensors de Castellfollit foren deportats al Llenguadoc, llevat de Villarroel i dels seus principals oficials, que tingueren un tracte de major consideració.
Els francesos varen estar-se a Castellfollit onze mesos, de setembre de 1694 al juliol de 1695. Noailles va posar el brigadier d'infanteria Urbain Le Clerc de Juigné (fill del primer baró de Juigné, a França) com a nou governador de Castellfollit. Com tot exèrcit d’ocupació, exigiren dels pobles de la comarca l’aportació de tot allò que pogués convenir-los, incloses contribucions en diner. La memòria històrica ha servat els episodis dels saqueigs francesos contra Sant Esteve de Bas de primers de novembre i de finals de desembre, al costat d’altres accions repressives a les Preses i a Riudaura, i sobretot la nova expedició de càstig del 10 de març de 1695 contra la població de Sant Esteve de Bas, que es negava al pagament de les contribucions. Gràcies a la pressió de la gent i dels miquelets, els francesos no se sortiren amb la seva, sinó que hagueren de recular i cercar, sense èxit, refugi a Olot. En aquesta acció Juigné va quedar ferit de gravetat. Portat segurament a l’hospital de Sant Jaume, morí el 20 de març. Fou enterrat en un camp d’Olot, ja que, per ser de religió luterana, no ho podia ser en el cementiri parroquial. Poc després la situació dels francesos a Castellfollit esdevingué insostenible, perquè quedaren pràcticament aïllats, amb enormes dificultats per a l'aprovisionament d’aliments, pel bloqueig a què la sotmeteren les forces del país. Al maig els francesos intentaren de fer entrar aliments per als seus compatricis atrapats a Castellfollit, però només ho aconseguiren en part. Més èxit tingueren el 7 de juliol, quan pogueren fer-hi entrar un comboi de gairebé dues-centes mules i soldats de refresc.
Però la idea de l'exèrcit francès era que s’havia d’abandonar Castellfollit, això sí, després de deixar-la arruïnada del tot, per tal que la gent del país no s’hi pogués tornar a fer fort davant de possibles noves escomeses franceses. El dia 8 començaren les feines d’enderrocament. Així ho relatà, succintament, la Gazette de Lió (1695): Louis-Joseph duc de Vendôme, que comandava aquestes forces, “fit aussi-tôt travailler à raser les fortifications de la place, et après avoir retiré la garnison et l’artillerie, alla le 11 camper a Montagut a une lieüe de Castellfollit, sans avoir été troblé dans sa marche”. Per força els mesos d’ocupació degueren ser de desgràcia per a la gent de Castellfollit que no hagués pogut escapolir-se. Fos més abans, o fos ara quan marxaren els francesos, bona part de les cases, inclosa l’església de Sant Salvador, van caure també sota la ira dels ocupants. Més de mig segle després, el rector de la parròquia, mossèn Jaume Tort, justificava que no hi haguessin llibres de registre dels sagraments anteriors a aquesta guerra perquè desaparegueren durant “la demolició y endarroch que feren los francesos de la iglésia, fortalesa y casas de dita parròchia de Castellfollit” el juny de 1696.
En efecte, els llibres més immediats, si bé contenen alguna inscripció anterior a l’ocupació francesa (pot ser que anotada més tard amb ànim d’evitar-ne l’oblit), inicien les seves sèries el desembre de 1695 en el cas dels llibres de baptismes i d’òbits, i el març de 1696 en el dels casaments. En les defuncions, mentre les poques notes anteriors a 1’ocupació es fa constar l’enterrament en el cementiri parroquial, a partir de la marxa dels francesos es parla d’enterraments fets en la capella del Roser, “la qual aleshoras era parrochial en ser l’altra yglésia demolida".
Uns pocs anys després de la guerra dels Nou Anys (1689-1697), el país tornà a entrar en un període bèl·lic, la guerra de Successió (1705-1714), en la qual Catalunya fou envaïda de nou per l’exèrcit francès. Castellfollit de la Roca, tot i haver perdut les seves fortificacions, continuava mantenint aquell caràcter de punt clau en les comunicacions entre l’Empordà i la Muntanya. Tant el 1709 com el 1711 els francesos trobaren poca resistència per creuar aquest pas, fent bona la previsió de beneficis que els podria reportar haver enderrocat les defenses de Castellfollit el 1695. Era, a més, un terreny que la milícia francesa coneixia sobradament de l’anterior guerra, de la que fins i tot en conservava qüestions de detall, com quan el 1708 prengueren un jurat de Besalú al que Adrien Maurice de Noailles (fill del conqueridor de Castellfollit el 1694) interrogà sobre “si la carretera [que] se havia feta per pujar a Castellfollit en lo any 1694 estava en peus”. A l’abril de 1711, un cop acabada la segona ocupació francesa de la comarca, el regent de la Reial Cancelleria, Francesc de Toda i Gil, presentà als cònsols olotins un pla general de defensa de la comarca, que entre altres mesures contemplava l’increment dels miquelets i de les tropes en general, i la reedificació de “la fortalesa que hi havia en Castellfollit”. El pla, però, tenia un cost de 9.000 o 10.000 lliures, que es pretenia que sufragués en bona part el municipi olotí, el qual, en aquells moments, no estava pas en condicions de poder col·laborar en aquesta empresa, després dels anys de guerra que es portaven i de les contribucions que els francesos havien exigit en les seves ocupacions de la comarca. No tinc notícies que més endavant tornés a plantejar-se alçar de nou les fortificacions de Castellfollit de la Roca.
Procedència de les il·lustracions:
- Les dues primeres pertanyen a la Bibliotèque Nationale de France, accessibles a través de www.gallica.fr
- La tercera i cinquena són dels mapes publicats per Ramon Castells, Bernat
Catllar i Josep Riera, Atlas ciutats de Girona, XVII-XX,
Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Ajuntament de Girona,1992, mapes núms. 376 i 377, p. 526 i 527.
- La quarta està treta del llibre de Maria Antònia Martí Escayol i Antoni Espino López, Catalunya abans de la Guerra de Successió. Ambrosi Borsano i la creació
d’una nova frontera militar, 1659-1700, Catarroja-Barcelona, Editorial
Afers, 2013, làmina 6.
