dilluns, 21 d’agost de 2017

80. Els primers anys dels Mossos d'Esquadra a Olot, al segle XVIII


En reconeixença a la tasca dels nostres mossos d’esquadra, en especial en aquests dies luctuosos d’agost de 2017, reprodueixo, amb alguna modificació i diverses ampliacions, l’article que vaig publicar al setmanari La Comarca d’Olot el 2000 (inclòs en el llibre Històries olotines del segle XVIII, editat per l’Arxiu de la Garrotxa el 2009) sobre els seus orígens a la comarca. 


A Olot i la Garrotxa els mossos d’esquadra hi són desplegats des de fa vint anys, però la seva història a la nostra vila es remunta molt més amunt. Ve del 1777, quan es van afegir quatre noves esquadres de mossos (les de Balaguer, Seu d’Urgell, Mora d’Ebre i Olot) a les que ja existien al Principat. L’Ajuntament d’Olot ho havia demanat l’any abans, argumentant el crescut nombre d’habitants que havia adquirit la vila, la seva situació al centre d’una àmplia contrada, i les pròpies necessitats d’Olot, tal i com deia en la seva sol·licitud d’establiment de mossos a la vila: “Atendiendo a que es la presente villa una de las más numerosas y pobladas del mismo Principado, situada en parage de donde podrá fácilmente acudir la referida esquadra para el remedio de qualquiera necesidad, o urgencia, que se ofresca en todo el contorno de la Montaña [el nom amb què era coneguda la nostra comarca ] (…) y que finalmente ha de servir la propria esquadra, establecida en la presente villa de suma utilidad y alivio grande a la justicia de esta villa”. Per al seu manteniment l’ajuntament es comprometia a contribuir-hi “con otra tanta cantidad de la que actualmente está satisfaciendo para el salario de las ya establecidas en el Principado”.

El caporal d’aquesta nova esquadra de mossos va ser en Joan Corominola. Era un pagès de Begudà que feia alguns anys que prestava serveis a la Sala del crim de l’Audiència de Catalunya en la persecució de malfactors. La seva història en relació amb els mossos venia de lluny: el 1769, una colla de batlles i regidors de les poblacions veïnes d’Olot (Montagut, Sant Joan les Fonts, Santa Eulàlia de Begudà i Mieres) ja havien argumentat la necessitat d’implantar els mossos d’esquadra a Olot, i, avançant-se a què s’atengués la petició, havien recomanat Corominola per a fer-se’n càrrec. Consideraven “que en todo este pahís no puede encontrarse otro más a propósito para el desempeño de cabo de dicha esquadra”. En aquells moments Corominola estava vigilant els boscos dels Ventós d’Olot, que com d’altres de la comarca, es trobaven delmats per l’acció de gent sense feina i fàcil viure, que en tallaven els arbres “de copiosos frutos, como robles, enzinas y otros para poder con esto con menos costa tener dinero, y más tiempo para sus olgazanías, en grave perjuizio de sus dueños y ahun de su Real Magestad (que Dios guarde) en la construcción de navíos, facilitados estos excessos con ser esta parte de montaña cerca la frontera de Francia, en donde les es fácil passarse y hallarse distante una jornada de camino de las más cercanas esquadras del bayle de Valls”. Segons aquest mateix document de 1769, l’acció de Corominola en aquest cas era efectiva, i avalava que se’l recomanés com a caporal de mossos: havia posat a la presó “a diferentes de los que se hazían más temibles, substanciándoseles el processo, y obligado a otros a huir en tierras distantes, y acogerse otros al sagrado del servicio de Su Magestad en algún regimiento, y amedentrados los demás”.

Fins a la implantació dels mossos d’esquadra, la vigilància de la comarca havia estat una de les feines pròpies de l’exèrcit. Però no sempre hi havia guarnició a la vila, i en aquest cas els ajuntaments s’havien d’espavilar per ells mateixos, formant rondes d’homes armats. Només de manera esporàdica sabem que hi haguessin vingut mossos d'esquadra a Olot en funcions, diguem-ne, d'ordre públic. Fou el 1749, quan una part de la població tirà pel dret i volgué esgavellar la casa de la Doma, que impedia les obres d’ampliació de l’església de Sant Esteve. L’endemà al vespre van arribar “lo batlle de Santa Coloma ab sos mossos (...) per si acàs la cosa no estiqués aquietada y perquè no se mogués algun distrubi més. Anys a venir, tot i haver-hi ja mossos d’esquadra a la vila, l’ajuntament seguia tenint a punt armes i municions per si convenia respondre a alguna alteració de la convivència. Així, el juny de 1779 es varen fer arreglar 30 armes de foc pròpies del Comú de la vila “para la persecución y exterminio de delinquentes, malechores y contravandistas y demás lances que puedan ofrecerle”, i es pagà el valor “de la pólvora, y balas que este Común ha comprado para lo que se ofresca”. 

Instal·lats els mossos a Olot, sota el comandament de Corominola, és només de forma esparsa que podem seguir les seves actuacions. El 1779, Josep Alsina, natural d’Olot, reclamà perquè el caporal dels mossos d’esquadra de la població “me estaría substanciando sumaria acriminádome ser vago y mal entretenido, divorciado de Josepha Alzina y Plandolit mi consorte; de no vivir bien con mis cuñados, cuñada y hermano; y que habría algún trato illícito con cierta mujer que servía de criada en la citada villa”, tot plegat un cúmul de falsedats segons el reclamant, que invocava el testimoni dels dos batlles i de l’Ajuntament d’Olot per als quals Alzina era “de acreditada estimación, buenas constumbres, affecto a las funciones proprias de un verdadero christiano”. Ens pot sorprendre veure uns mossos d’esquadra vetllant per la integritat moral de la vida privada dels ciutadans, però la indefinició del límit entre pecat i delicte, o la pura i simple identificació entre un i altre concepte, bé prou que ho propiciava. Un altre exemple d’associació entre delicte i segons quines pràctiques socials –en aquest cas, el joc– el trobem narrat pel Baró de Maldà en el seu dietari, el 1796, respecte d’uns que foren detinguts per practicar el joc a Olot: “A quarts de cinc d’esta tarda, a l’embocar doctor Josep Cases i jo des de la Riereta del Pi a la Rambla, hem vist molt aplec popular, i lo motiu averiguat ha estat haver-se conduïts des de la vila d’Olot, en un carro, lligats, a set o vuit presos, conduïts per set mossos de l’esquadra ab un cabo (...) que els ha pillat la justícia en ocasió que jugaven en Olot; i provats los delictes, és regular que se’ls aplicarà la pena que mereixen tots eixos ociosos

Hi ha notícies un xic confuses, com quan el 1786 els mossos varen actuar a Olot per a defensar unes obres que l’ajuntament de la vila considerava il·legals, com era que un particular havia tancat el carreró dels Bous, públic des de temps antics. Quan els regidors, alertats per diversos veïns, arribaren al lloc dels fets, es trobaren que els paletes que treballaven en el tancament del carreró estaven “escoltados de quatro o cinco mossos de la esquadra de Juan Corominola, y de varios otros hombres prevenidos todos con armas a la disposición, y órdenes del bayle baronial”, apareixent-nos aquí un conflicte de competències entre els dos batlles de la població, el reial i el baronial. D’altres actuacions, en canvi, semblen estar més directament relacionades amb l’exercici de la justícia: el 1784 l’ajuntament va manar que es paguessin a Corominola 78 lliures, 3 sous i 5 diners “para los alimentos de los reos Juan Saboyant i Joseph Poli”, i el 1791 ell mateix va vendre, com a mer executor, una casa de Joan Goltres àlies Mer, de l’Esquirol, condemnat a la terrible pena de les galeres.

El 1785 l’esquadra d’Olot, a més del caporal Corominola, la formaven vuit mossos: Joan Bibern, Jaume Ros, Antoni Cos, Josep Collet, Salvi Salvà, Joan Roquer, Francesc Gassiot i Rafel Planas. Aqeust darrer sabem que va morir el 1788. Durant la guerra amb França de 1793 la seva activitat es va haver d’ampliar, com a cos auxiliar de l’exèrcit que eren. Del mateix 1793 és una carta de Joan Corominola a Felip Veciana en què sol·licitava que es nomenés per a la seva esquadra els joves Joan Vilanova d’Olot i Mateu Duran de Sant Hilari, per tal de reforçar el destacament en les seves nombroses missions i poder fer front als atacs dels francesos (aquesta carta i la següent, publicades per Anna Borruel a Les esquadres de Catalunya a finals del segle XVIII: de la prosperitat a la decadència, Valls, 1994). El llibre d'òbits de la parròquia ens aporta dos noms més de mossos d'esquadra, Antoni Feliu, mort el 1794 als 33 anys, i Francesc Puig, el 1800, amb 37 anys. 

L’any 1793 es va publicar un quadre estadístic de la situació dels mossos en tot el Principat, uns números que es van tornar a repetir exactament iguals en un altre llibre que va sortir quatre anys després. Segons aquesta informació (n’incloc la reproducció de la que es publicà el 1793), en aquells anys les esquadres de Valls es trobaven desplegades en 15 poblacions, amb 14 caporals i 105 mossos, dels que a Olot n’hi havia 9, amb el seu caporal. Segons aquests mateixos textos, “los mozos usan de gambeto corto de paño igualmente azul turquí con ojales bordados de seda blanca a una parte y a otra, y en cada manga quatro alamares de plata. En el cuello y en el principio de los pliegues llevan un juguete bordado también de seda blanca a la catalana antigua, tienen sombrero de galón de plata, escarapela negra y redecilla encarnada. En lo interior usan de jaquetilla encarnada, faxa casi suelta, faldilleta azul, sobrecalzón de viones, calcetas y alpargatas”, però per a la captura de delinquents “se disfrazan como les conviene”; el seu armament era escopeta larga, pistolas de charpa y bayoneta corta”.

Joan Corominola va morir el 1796, després d’uns anys de patir un mal que li causava dolors a les cames, una situació greu, atesa la contínua mobilitat a peu pel territori de la seva responsabilitat a què estaven sotmesos els mossos. El va substituir com a caporal Joan Ferran. D’ell en coneixem un parell d’actuacions, en la primera de les quals, pel que en sabem, se’ns el vol fer aparèixer com un home dur i amb poques contemplacions. Es tracta de la detenció d’uns pobres homes de Sant Feliu Sasserra, al Bages, denunciats pels pagesos del terme perquè tallaren llenya d’uns boscos que tenien amo. Segons denunciaren els seus familiars (per tant, és una versió interessada), “en la noche del diez y ocho al diez y nueve diziembre del año próximo pasado [1797] fueron improvisadamente arrancados del seno de sus familias y conducidos maniatados de uno a otro pueblo a las cárceles de la villa de Olot por el cabo de los mossos de la misma, algunos mossos y un crecido número de labradores” i des de llavors seguien a la presó “en una incomodidad indecible”, tot titllant Ferran d’inhumà, perquè no els proporcionava menjar, sinó que ho havien de fer els seus familiars, anant i venint d’Olot, tot i que des del Bages fins aquí hi havia una jornada i mitja de distància. La Reial Audiència demanà al caporal Ferran que informés sobre la denúncia, però aquesta altra part m’és desconeguda. La segona actuació que coneixem del caporal Ferran va tenir lloc a la fira d’Olot. En parla una carta del caporal Jaume Figueres adreçada a Felip Vecinana: “En ésta ha venido para el destacamento el cavo Ferrán, quien ha traído 7 presos que capturó en la feria de Olot, entre los quales hai dos que fueron mozos de las esquadras, el uno propietario y el otro supernumerario, que iban con engaños pillando los bolsillos a las gentes”.

En el seu ofici de perseguir els malfactors i els contrabandistes, els mossos d’Olot de finals del segle XVIII no estaven sols, ja que hi havia un altre cos amb funcions semblants que també operaven a la Garrotxa, les rondes volants conegudes com esquadres d’en Pirrot, un cos autoritzat pel rei el 1779 a iniciativa de tres contrabandistes (un dels quals era conegut amb el sobrenom del Pirrot i d’aquí el nom popular que se’ls donà) que volien d’aquesta manera redimir els seus delictes. Sembla que eren pocs i tot el que en puc dir és aquesta nota de 1797: “No tienen colocación fixa, aunque sus familias existen en Vique y Olot, donde hacen la mayor mansión, pues siempre están empleados en los parages donde conviene”.
 
A uns i altres la feina no els havia de mancar pas, perquè com és prou ben sabut, en tot temps i en tot lloc les oques sempre han portat bec. 
 
                                                                Ampliat: novembre de 2020

Cap comentari:

Publica un comentari