Anunci dels banys de l'Hospital d'Olot, l'estiu de 1899 |
Creien alguns dels metges d'aquell segle que en l'aigua hom podia trobar-hi una farmàcia tan o més completa que la de la botiga dels millors apotecaris. L’aigua –deien– podia arribar a totes les parts del cos i, per tant, combinada amb l’aire i les substàncies químiques contingudes en ella (aigües minerals), podia actuar amb eficàcia contra tota mena de dolències, fossin de l’aparell digestiu, del fetge i la bilis, de l’aparell urinari o del sistema nerviós. Segons la composició d’unes i altres aigües (amb diferents qualitats químiques, tèrmiques i mecàniques), determinades deus gaudien de major fama a l’hora de posar remei a les defallences humanes. Això sí, les aigües s’havien de prendre sota la supervisió d’un metge, que, a part de recomanar-ne unes o altres, en prescrivia el tractament: quants gots d’aigua s’hauria de prendre al dia i durant quina progressió i termini, si s’hauria de prendre sola o barrejada amb algun tipus de llet (de burra, de cabra…) o de fàrmac, si a més de la ingesta l’aigua s’havia de prendre en forma de bany o sometent alguna part tocada del cos a la pressió d’un doll d’aigua, i si encara s’hi hauria d’afegir algun altre tipus d’intervenció, com ara una purgació, un dejuni o una sagnia.
Potser no cal dir que això d'anar a prendre les aigües era només per a les persones que s’ho podien permetre, com deixen entreveure alguns exemples de començaments del segle XVIII. El 1706, la Comunitat de Preveres d’Olot va haver de fer compaginable les obligacions presencials dels seus membres a l’església de Sant Esteve, amb la necessitat d'alguns d’anar a prendre les aigües. Es resolgué que, tot i no ser-hi, es considerarien com a presents a Olot en els oficis divins els sacerdots de la comunitat “que de consell dels metges prendran los banys, ya sudorífichs, com diorètichs, per recobrar la salut, y precís anar ahont stan las ayguas minerals”. Un any després, trobem un altre eclesiàstic amb necessitats de prendre banys per a la seva salut i la complexitat d'aquests tractaments, en un certificat fet pel metge olotí Esteve Masmitjà. Segons l’escrit, mossèn Jeroni Camprodon, natural de Sant Esteve de Bas, i en aquells moments rector de Sant Martí Sacalm, estava adolorit per una malaltia habitual que li exigia molts remeis “y adamés de dits remeys, aver agut de mudar de terra com anar en los banys de Cerdanya de consell de mi dit attestant, y aver hagut de anar serca la ciutat de Girona per bèurer aigua de la Costa Roja, y los demés anys en la primavera aver de venir a esta vila [Olot] a purgar·se, xaropar·se, faritjar·se y altres remeis”. I, per tant, el Dr. Masmitjà acabava dient que el mossèn necessitava canviar d’aires i passar a viure al seu poble nadiu, un consell mèdic que deuria ser l’objectiu buscat per aquest certificat. Prendre les aigües també ocupa un lloc en la biografia d’un altre eclesiàstic, el que seria bisbe de Jaca i de Tarassona, Esteve Vilanova, nascut a Olot el 1708. Aquí, però, les aigües hi tenen un paper indirecte, si bé l’ajudaren a encaminar-lo com a home de carrera. Segons la seva biografia, de menut, “todos los años parava en la casa [la casa familiar del noi] un arcediano de Barcelona, que iba a tomar las aguas en el verano”, el qual “se prendió de la aplicación y docilidad del niño y se lo llevó” perquè pogués rebre una millor educació.
Els textos anteriors semblen descartar com a destinació d'anar a les aigües algun dels dolls de la comarca olotina. El rector de Sant Martí Sacalm anava a Girona per les aigües de la Costa Roja (una font picant de Sant Julià de Ramis) i a una indeterminada font ceretana. Potser es tractés de la Cerdanya d’obediència francesa, perquè, molt més endavant en el temps, en les respostes de la part meridional d’aquesta comarca al qüestionari de Francisco de Zamora (1789-1790), no s’hi va fer cap al·lusió a fonts medicinals, sinó que es remeté a l’altra Cerdanya: “En la Cerdaña francesa hay algunas aguas minerales y medicinales, y es particular, esta nombrada, la sulfúrea de los baños de las Escaldas, buena para los males de pecho, y muy especial en los dolores reumáticos”. En una llista de fonts d’aigües minerals inclosa en una memòria sobre la font picant de Sant Hilari Sacalm, publicada sense data en el segle XVIII, s’hi féu esment de “las de la Virgen de Fuente Calda, más allá de Olot, específica para tísicos”, però deu tractar-se d’alguna confusió i potser volgués referir-se la Font Santa, de Sant Feliu de Torelló, tot fora de la Garrotxa. Per reblar-ho, en el Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña, de la Junta de Comerç, del 1780, s’hi diu que en el sotscorregiment de Camprodon (al que pertanyia Olot, dins del corregiment de Vic) no hi havia pobles que comptessin amb minerals i que “tampoco hay minerales de aguas de baños de que se haya hecho análisis, pero las tiene muy abundantes, puras y frescas, particularmente en Campredón, adonde concurren todos los años personas de países distantes a tomarlas”. Res, doncs, pel que fa a les aigües de l’entorn olotí. És cert que a prop, a Sant Feliu de Pallerols, hi havia des del segle anterior un santuari dedicat a la Verge de la Font de la Salut, però aquesta denominació tenia un caràcter merament de devoció i no pas medicinal.
En conseqüència, qui volia prendre les aigües havia de fer camí i acudir a les fonts minerals de fora de la Garrotxa. De les que eren més a tocar, tenia fama la font de Ribes, al Ripollès, en la que, segons un testimoni de 1787, “el agua sale caliente y se cuentan de ella mil maravillas”, si bé amb el lament que no estigués més ben acondiciada: “se hallan tan absolutamente descuidadas, sin haber siquiera una lápida que diga que son las aguas de Ribas”. Segons el Discurso sobre la agricultura..., suara esmentat, aquestes aigües eren recomanables per a “toda especie de escorbuto, tanto bilioso salino como salino bilioso, hipocondrías, obstrucciones inveteradas del hígado, bazo y mesenterio” i per a altres qüestions de la sang, acne, greixos i cremors d’orina. També aquest text feia uns grans elogis de la Font Santa, a Sant Feliu de Torelló (de la que ja n’he fet esment), dita així “por las grandes maravillas que ha obrado en la salud de muchos dolientes”, i on el seu propietari havia fet construir “unas piezas muy acomodadas tanto para la decencia como para el alivio y limpieza de los que se sirviesen de la agua”. D’altres fonts conegudes i més o menys properes a Olot eren les sulfuroses de Banyoles, algunes de l’Alt Empordà (Capmany, Sant Climent Sescebes...) i d’altres de la banda d’Osona on, segons afirmava el metge de l’Hospital de Vic Antoni Millet el 1798, hi havia un bon nombre de fonts d’aigües minerals, termals i fredes, a les que anaven molts malalts crònics a cercar-hi remei als seus mals.
Unes fonts amb especial relació amb Olot eren les de la Presta, a tocar de Prats de Molló, a l’altra banda de la ratlla de França. Cap a 1755 el metge d'aquesta població, de qui només li coneixem el seu cognom Marcé, en va publicar un estudi en forma de resposta a una suposada carta, Dissertation en forme de lettre sur la nature, les vertus & l’usage des eaux thermals de la Preste, que fou imprès a Perpinyà. Pocs després el metge d’aquesta ciutat, Tomàs Carrera, també les estudià i divulgà en el seu més extens Traité des eaux minérales du Roussillon, publicat al mateix lloc el 1756. En aquells anys s’havia establert a Olot el metge Jeroni Verdier (o Vardier), nascut a Arles. Fos per això o per altres motius, s’entusiasmà amb les aigües de la Presta i el 1768 va publicar, a casa de l’impressor olotí Josep Rovira, la traducció al castellà de l’escrit del metge Marcé (Disertación en forma de carta sobre la naturaleza, virtudes y uso de las aguas thermales de la Presta), precedida d’un extens pròleg del metge de Vic Josep Pasqual. Pel que fa a l’autor del text francès, podria ser que fos conegut a Olot. Tal volta es tractés del pare del metge Alexandre Marcé, el doctor Francisco Marcé. Segons una nota del Diari de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d'Olot, el fill Alexandre, “francès y resident en Perpinyà (...) havent vingut a esta [Olot] per convelèixer, morí en casa de Josep Salgas botiguer, als [ ] del mateix agost de 1783”. En la partida de defunció consta que morí el dia 4 d'agost, amb només vint-i-cinc anys d'edat.
L'edició francesa i la traducció impresa a Olot |
En el seu text sobre les aigües de la Presta, Marcé inclogué entre els exemples de la seva utilitat (pàgina 24) el cas d’ “une fille de 18 ans, native d’Olot en Catalogne, attaquée depuis 8 mois d’une hemiplegie", la qual "en fut délivrée dans douze jours, par l’usage de nos eaux, prises le matin à jeun, à la doze de sic gobelets & d’un bain où elle descendoit l’après midy”. Quan Verdier en va fer la traducció, hi va afegir d’altres casos experimentats per ell, dos dels quals tenien a veure amb el seu exercici de la medicina a Olot, tot i que la vila no hi és explícitament esmentada. Davant de la impossibilitat que aquests malalts poguessin desplaçar-se a la Presta, se les enginyà perquè fos l'aigua la que, sense perdre cap de les seves qualitats, vingués cap als malalts, una pràctica que d'altres metges no acceptaven com a vàlida. El primer cas (pàgines 63-64) fa referència a un dona de 48 anys que el 1763 es trobava afectada d’una peripneumònia: “hice para curarla las más vivas diligencias, mas viendo que todo iba de mal a peor, mandé ir a buscar agua de los baños de la Presta, con recomendación de cerrar bien la redoma: tomó la enferma dicha agua mezclada con leche, con un régimen conveniente, y curó perfectamente”. El segon (pàgines 65-66) és relatiu a un mossèn del bisbat de Girona, que el 1765 “llevaron en esta villa” (ha de ser Olot, on era llavors Verdier), amb greus dolors i manca de mobilitat: “no pudiendo ir a los baños de la Presta, ordené tomar sus aguas en casa mezcladas con leche: tomó tal qual temperamento con el uso de dichas aguas su indisposición; ordénele fuese a tomar algunos baños en la Presta; no tubo ánimo para transitar un terreno tan fragoso. Determiné que se bañase en casa, enviaron a buscar de tres a tres días una carga de dichas aguas: bañose, y fueron tan felices sus baños, como que en poco tiempo celebró misa, y se volvió para cumplir su ministerio a la parroquia".
Tots aquests indicis semblen apuntar, per aquell segle, una vila d’Olot convertida en destinació sanitària on posar-se a mans dels metges de la vila i de les condicions ambientals del lloc, però sense cap menció a l’existència d’algun tipus de font mineral d’especial estimació. Aquí s’hi venia en recerca del dictamen dels metges locals i per a la convalescència, però cas d’haver-se d’incloure en el tractament algun tipus de presa d’aigües, els metges olotins els remetien a les aigües d'altres contrades. No obstant això, sembla que cap a finals del segle XVIII, l’abundor i la qualitat de les aigües olotines acabaren d’engrescar més d'un malalt a fer-ne ús. Ho apunta un text de 1784, de quan diverses famílies contràries al projecte municipal de construir uns nous barris en terrenys de la seva propietat, contraposaren a un dels arguments de l’ajuntament d’Olot sobre la necessitat d’aquests nous barris, el fet que, segons ells, els nombrosos visitants que venien a fer salut a Olot no tenien dificultat a l’hora de trobar allotjament: “decía el Ayuntamiento que apenas podían detenerse los días precisos para sus negocios los que concurrían a la villa por falta de habitación, pero con una equivocación tan notoria como lo demuestra el hecho cierto de que acudiendo a Olot todos los años un considerable número de personas, tanto por participar de sus saludables ayres y buenas aguas, quanto por curar de sus enfermedades, hasta ahora ninguno de tantos y tan muchos han dejado de permanecer un solo día en Olot por falta de habitación”. Notem la frase antecedent sobre la nombrosa concurrència de persones en recerca, a Olot, d’aires i aigües i, en definitiva, de salut.
S'ha escrit modernament que a finals del segle XVIII un farmacèutic olotí havia analitzat les aigües de Ribes de Fresser (J. Ferrer i J-V. Gay, Balnearis i aigües minerals, Quaderns de la Revista de Girona, 2003, p. 74), però sobre això no en sé dir cap notícia. Sí que per aquest mateix temps (entre 1798 i 1799) el farmacèutic d’Olot, Francesc Xavier Bolòs, recollí algunes dades –no es pot parlar d’anàlisi– sobre les aigües de la seva vila nadiua: “Las aguas que beben los moradores de esta villa y de sus contornos hacia el este-sudoeste son muy abundantes, buenas y frías, porque provienen de las pluviales que caen sobre los elevados montes del mediodía, que introduciéndose debajo del Bosch de Tosca son allí purificadas y filtradas por los productos volcánicos entre los cuales corren siempre hasta llegar a los conductos o cañerías: no contienen más que un poco de hidroclorato de cal y de sosa; disuelven el jabón perfectamente, cuecen bien las legumbres y su temperatura es a diez grados sobre cero, aún en el más riguroso calor del verano".
No va ser fins el 1845 quan es va obrir a Olot un establiment de banys, que depenia de l’hospital, impulsat pels seus administradors Agustí Prim i Narcís Boix, juntament amb el metge Pau Estorch, que en va ser el principal artífex. Era un edifici a tocar del Fluvià, de planta quadrada, amb un jardí al mig on donaven les portes dels vuit banys de què disposava. D’aquests, set eren per a la higiene i un per a banys medicinals artificials, “con chorros de diferentes grados de fuerza, y el correspondiente vapor para los que tengan que tomarlos”, segons explicava el diari El Barcelonés al mes de maig d'aquell any. L’aigua s’extreia d’un pou mitjançant una bomba, i anava a parar a un bassa, on romania a sol i serena.
El diari acompanyà la notícia de l’obertura dels banys olotins amb unes línies encomiàstiques en excés envers l’entorn natural de la vila: “La posición topográfica que ocupa la villa de Olot es hermosa, su clima templado, y la abundancia de vistas sorprendentes, unidos con los manantiales de aguas puras y cristalinas, que en abundancia se hallan en todas partes, forman uno de aquellos territorios de la Suiza que tanto ensalzan los viajadores. Este país verdaderamente es ignorado de los que desean contemplar las sublimes obras de la naturaleza”. Perquè després es digui que la publicitat turística (amb la comparació amb Suïssa inclosa) és cosa només de temps molt més moderns.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada