45. Torrons, esclopets, neules i altres dolços olotins del segle XVIII

Anunci de torrons a l'adrogueria (i farmàcia) Cardelús d'Olot, 1915

El llatí, que sabia bé dels plaers de la vida, dels adroguers en diu –i en deia al segle XVIII, quan molts documents encara es redac- taven en llatí– aromatarius, i de la seva botiga, aromatopolium. Nosaltres, en català, ens vàrem fixar en el botiguer que venia drogues, espècies, i així li vam dir "adroguer", tot i que el lingüista Pere Labèrnia, el 1839, ens matisava que l’adroguer era qui comerciava no més amb drogues, sinó també amb aromes. Entrar en la botiga d’un adroguer era endinsar-se en un món d’olors i fragàncies exhalades per la diversitat de productes aromàtics que s’hi podien trobar. Com que el cacau era un d’aquests productes, els adroguers van ser els primers xocolaters, abans aquesta feina no prengués volada pròpia. Això mateix passava amb els dolços, en els que podia entrar-hi el sucre, el midó, els fruits secs o la mel, ingredients que era a ca l’adroguer on se’n podien trobar. I com que l'adroguer era qui tenia els ingredients, també n'elaborava els productes finals. Dit d'una altra manera, abans, els torrons i dolços similars s’havien d’anar a buscar a l’adrogueria, on coexistien al costat d’una oferta molt diversificada, conformada per cera i ciris, arròs, gingebre, matafaluga, quina, canyella, paper d'escriure, tints i moltes altres espècies i productes. El 1719 Esteve Alzina, un olotí de qui en els registres cadastrals no se li fa constar l’ofici, en un instrument notarial se li diu dulciarius, però aquest nom és una excepció, que costa de trobar en endavant.

Què podíem trobar del ram del dolç en les adrogueries olotines de la segona meitat del segle XVIII? La llista es pot extreure de l’examen dels inventaris post-mortem dels adroguers, on solia detallar-se el contingut del que hi havia a la seva botiga. Agafem, amb aquesta finalitat, els inventaris de sis adroguers d’Olot, escripturats entre 1764 i 1797: els d’Ignasi Corcellas (1764), Pere Casabona (1766), Pere Màrtir Florensa (1774), Bernat Cantalozella (1777), Francesc Serra i Ginesta (1780) i Tomàs Casadevall (1797). No hi ha dubte que la plaça Major d’Olot concentrava el millor del comerç, representat, precisament pels adroguers. Tres d’aquests (Casabona, Florensa i Casadevall) tenien la botiga en aquesta plaça; Cantalozella, i Serra i Ginesta la tenien al carrer de Sant Esteve, aquest darrer tocant a la plaça Major; i només Corcellas se’n separava, perquè la seva botiga era al carrer del Tura. No toco ara el tema de la xocolata, un producte també vinculat originàriament amb l’ofici d’adroguer, al que vaig dedicar un anterior article ("Temps de xocolata, abans no vinguin les mosques"). Sobre torrons i altres dolços, les dades que aporten aquests sis inventaris són:

1. Torrons

Un producte vigent i estès arreu del nostre país. Pel que fa als tipus de torrons que feien i venien aquests adroguers olotins, els inventaris només parlen de “torrons picats”, “torrons de barra”, “torrons coberts”, “torrons de teula” i “torrons fins”, sense més precisió, perquè en aquell moment tothom sabia de què s’estava parlant i el notari no estava pas per perdre el temps pensant a donar-ne explicacions als futurs homes del segle XXI. 

Amb els torrons, els adroguers tenien l’instrumental que els era necessari per a poder-ne fer. Així, a les seves botigues o a la cuina de casa seva (que solia ser a la mateixa casa) hi trobem:
a) Tots tenien “un burro de fusta per fer torrons”. Amb el seu escambell i tallador, es diu de l’adroguer Cantalozella, o amb el seu remenador, es precisa en l’inventari d’en Florensa. A can Casabona el burro era “de pedra cubert de fusta, per fer torrons”.
b) Calderes i perols d’aram explícitament destinades a fer torrons.
c) Espàtules “per fer torrons, de ferro”.
d) “Dos pedras per esplanar torrons de teula”, de les quals una era grossa i l’altra petita. En el cas d’en Corcellas, dels dos esplanadors un era de pedra i l’altre de fusta. Esplanar és allisar.
e) Motlles de fusta, de diverses mides.
f) Finalment, l’inventari d’en Corcellas parla de “tallans de ferro per tallar torrons". 

2. Esclopets

El Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll (en el Diccionari de l’IEC no hi figura en l’accepció de dolç) fa els esclopets com a propis de l’Empordà, i els explica com una pasta dolça de marsapà amb forma d’esclop. Però els trobem també a Olot: a l’inventari de l’adroguer Florensa, després de parlar de motlles grossos per a fer torrons de barra, hi consten “sis motllos per fer esclopets de torró”. Serra i Ginesta també tenia motlles per a fer esclopets, amb la indicació de ser de fusta. 

3. Neules

En els inventaris es descriu només l’instrumental amb què els adroguers feien les neules, els neulers, de ferro. En l’inventari d’en Casabona, no es parla de neulers, sinó de “una canal de pedra vestida de fusta per fer neulas”. Per a la cocció, l’inventari d’en Serra i Ginesta recull “una taula de fusta y un fogó per fer neulas".

4. Tauleta de sucre

Pere Labèrnia, en el seu Diccionari de la llengua catalana, de 1839-1840, descriu la tauleta com a dragea, espècie de pasta d'ous i sucre en forma de taula (és a dir, en forma de petits discs o prismes quadrangulars, segons precisa l’Alcover-Moll). Dels sis inventaris d’adroguers esmentats, només figura en el d’en Corcellas: “un motllo per fer teuletas de sucre y quatre esplanas petitas, tot de fusta". 

5. Confits

Els confits són grans d’anís o ametlles embolcallades amb sucre. Com que el sucre s’ha d’escalfar perquè es fongui, l’adroguer Cantalozella tenia “una caldera per fer confits, tot de aram, ab los mànechs corresponents de ferro”, com també era d’aram la que tenia en Florensa. No sé a què es refereix l’inventari d’en Corcellas quan ens diu que les vint-i-nou lliures i mitja de confits que hi havia a la botiga eren “a punt de enparlar”. A la botiga d’en Serra i Ginesta hi havia fins a divuit pots de vidre destinats a tenir-hi els confits. 

6. Melindros

L'incloc en aquest apartat de dolços, pel seu contingut en sucre i perquè fer-los també era cosa dels adroguers. Cantalozella tenia “un burro ab sos guarniments de fusta per fer melindros”, i Florensa “un motllo de llautó per fer melindros". 

En relació amb els melindros, disposem de tres receptes (o, més que receptes, llista d'ingredients i proporcions) de fer melindros, de l’adroguer olotí Eudald Surroca, de cap a principis del segle XIX. En totes tres, es tracta del que cal tenir previst per a fer-ne una cuita, és a dir, una fornada, la porció que es pot fer d’una sola vegada. Els ingredients són els mateixos en les tres receptes, però se’n varia la proporció. Segons les dues primeres receptes, els ingredients necessaris serien:

         3 lliures i 6 unces de farina de blat

         2 lliures de midó passat pel sedàs
      5 lliures i 6 unces de sucre blanc (o bé 5 lliures i 2 unces, com es diu en la segona recepta)

         3 dotzenes i 3 ous de gallina

La tercera recepta sembla destinada a fer-ne una menor quantitat i, en aquest cas, tindríem que caldria:

         2 lliures i 3 unces de farina de blat bo

        Torrons, ara ja "de confiteria" (Olot, 1905)

         1 lliura i 4 unces de midó

         3 lliures i 3 unces de sucre

         3 dotzenes d'ous

No serà fins passat el segle XVIII que la figura del pastisser, com avui la coneixem, anirà prenent cos. Fins llavors, “pastisser” havia estat associat a l’ofici de flequer, per prendre la farina com a base de la seva activitat. En una llista de contribuents olotins de 1818 hi ha consignats fins a deu pastissers, en un dels quals, Salvador Pagès, s’hi fa constar que “treballa de son ofici y té botiga oberta, ben [= ven] rusquellas y altres pastas dulces”. De pasta, pastisser. En el subsidi d’indústria i comerç per a Olot de 1845, l’ofici del dolç hi queda més definit, perquè ens hi trobem els “confiteros”. Un d’aquests sembla hereu d’un dels adroguers que he esmentat al segle XVIII, la confiteria de Rita Casadevall, a la plaça Major. I així, de mica en mica l’elaboració del dolç, després de passar per la confiteria, acabaria desplaçant-se cap a l'actual establiment de pastisseria.

Addenda: flaons, bescuits, pa adobat i tortell de Rams

Com passava en moltes altres viles, l’Ajuntament d’Olot tenia la privativa (l’exclusiva) sobre diversos proveïments, com ara la fleca, la venda de vi (tavernes) o la carnisseria. Aquests drets l’ajuntament els arrendava per un temps determinat als qui n’oferissin més, i això era una de les seves principals fonts d’ingressos. A l’hora de fer el contracte d’arrendament, es feien constar les diverses obligacions que contreien els arrendataris, però també aquelles disposicions que impedien que ningú més, fora d’ells, no poguessin vendre’n. El 1717 l’Ajuntament d’Olot va acordar afegir a les condicions de l’arrendament de les tavernes aquesta disposició: “que ninguna persona de la present vila y terme puga vèndrer flahons, bescuyt ni altre gènero de pa adobat, sots pena de deu lliuras plata; sí sols los arrendataris de las tavernas, los quals podran vèndrer flahons y buscuyt torrat tant solament”. Aquesta norma, contemplava una excepció, la liberalització total de la venda de tortells de Rams: “sols qualsevol persona de la present vila, lo die de divendres de Rams fins lo die de Rams inclusive, podran vèndrer tortells tant solament”. El diccionari de Labèrnia (1839-1840), ja esmentat, fa flaó sinònim de crema [catalana], significat que no s’ajusta al sentit d’aquesta disposició olotina de 1719. En canvi, el diccionari d’Alcover-Moll, ens dóna aquí un bon cop de mà: s'anomena flaó a un pastís de farina farcida de brossat o de formatge, amb diversos ingredients dolços, que hauria perdurat a les Illes, a Olot i al Maestrat. El tortell de Rams, que també surt en la disposició olotina de 1719 a favor dels arrendataris de les tavernes, té encara plena vigència a les comarques nord-orientals de Catalunya –per descomptat, a Olot– en competència amb la mona del diumenge de Pasqua Florida, molt més estesa. Aquesta, però, la mona, per ara no m’ha sortit en cap text del segle XVIII olotí.

Bon Nadal 2013!

44. Olot sota sobirania francesa el 1719

Potser no és massa divulgada la història del rebrot antifilipista que va haver-hi a Catalunya el 1719, si fem abstracció de la figura de Carrasquet –Pere Joan Barceló– i de les seves actuacions, principalment a les comarques del sud, força més conegudes i fins i tot popularitzades. La data de 1714 significà, certament, la fi de la guerra de Successió, però, com passa sempre amb els episodis històrics carregats de transcendència, una data final no significa, de per si, el pas de pàgina. Els fets de 1719 tingueren una gran importància al que avui és la Garrotxa, fins al punt que la part de muntanya de la comarca restà durant gairebé mig any sota sobirania francesa. Aquesta situació s’emmarca dins de la guerra declarada per França a Espanya el gener d’aquell any, la guerra de la Quàdruple Aliança. Tot venia de la forassenyada política empresa per Felip V, de la mà del seu ministre Julio Alberoni, per a recuperar per la força els territoris italians que havia hagut de cedir en els tractats d’Utrecht (1713) i els acords de Rastadt (1714). El 1719 Felip V encara tenia tropes a Sicília, que, de fet, s’hi trobaven atrapades per l’acció de la marina anglesa, un altre país disconforme amb la manera de fer del monarca espanyol, com també ho eren Holanda i Àustria, units tots ells en una Quàdruple Aliança.

L'exèrcit francès, en la seva primera fase de la guerra amb Espanya, reservà les principals operacions militars i el gruix de les seves forces a la banda del País Basc, on comptava de poder prendre alguna població important que servís d'avís a Felip V per a aturar els seus propòsits a Itàlia. Comandava les forces franceses Jacobo Fitz-James, duc de Berwick, precisament qui el 1714, ves per on, havia guanyat Barcelona per a la causa de l'ara enemic Felip V. Però l'exèrcit francès posà també a punt els seus moviments a la frontera amb Catalunya, per tal d’impedir qualsevol contraatac per aquesta altra banda dels Pirineus. A dins de Catalunya, la repressió governamental contra els sospitosos de ser addictes al que en deien el partit austriacista, havia fet que molts d’aquests es passessin al Rosselló, amb els que França va formar 10 batallons o regiments de fusellers, amb Josep Bernich al capdavant. A ells s’havia unit el maig de 1719 l’exèrcit regular francès, sota les ordres de Jacques de Cassagnet, marquès de Fimarcon, governador de Vilafranca del Conflent des de 1718, lloctinent general de l’exèrcit del rei i comandant al Rosselló, la Cerdanya i el Conflent. En la nit del 25 al 26 de maig començaren el setge a la fortalesa de Castell-lleó, a la Vall d’Aran, que se’ls acabaria rendint el 12 de juny.

En aquestes circumstàncies, el principal problema per a les autoritats catalanes fou el rebrot d’accions guerrilleres dins de les pròpies fronteres, que en connivència amb els arcabussers francesos, imposaren un nou estatus polític en les comarques muntanyenques a tocar de la frontera, amb unes condicions que suposaven un trencament amb la monarquia de Felip V, el retorn a la manera de fer anterior a la Nova Planta i expectatives en la devolució dels furs. En la segona quinzena de juny aquestes partides s’havien estès pel Lluçanès, abans no acabés el mes havien entrat a Olot, i durant el juliol es feren seu Camprodon, Ripoll, Sant Feliu de Pallerols, Amer i Castelló d’Empúries, mentre al sud de Catalunya Carrasquet mantenia vives les seves accions. En aquell mateix moment les tropes franceses havien entrat a Puigcerdà des de Montlluís. Al setembre, mentre les accions guerrilleres s’estenien per altres punts del país, el duc de Berwick deixà els escenaris bèl·lics del País Basc i es traslladà a la Catalunya francesa, amb la vista posada a les fortaleses de Castellciutat (Alt Urgell) i de Roses (Alt Empordà). El 20 d’octubre entrà a l'Empordà.

Fragment de "Les Monts Pyrénées, où sont remarqués les passages de France en Espagne", imprès a París, 1719 (www.gallica.fr)

A Olot, les primeres accions tingueren lloc a la matinada del dia de Sant Pere, 29 de juny, amb l’assalt a la vila per part d’un batalló d'uns 400 fusellers francesos. Un temps després, uns testimonis presencials relataren com havia anat l’atac: “cerca la media noche del día de San Pedro, veinte y nueve de junio del anyo mil setecientos diez y nueve, entraron grande número de fusilleros franceses en la villa de Olote y se apoderaron de los quarteles en donde se hallavan los soldados dragones del regimiento de Empordán de las tropas de nuestro rey y Sr. (que Dios guarde) [Felip V] que estavan de guarnición y los hizieron prisioneros, saqueando los dichos quarteles (…) y lo dizen dichos attestantes saber por haver visto dichos fusilleres franceses en dicha villa, haver visto prisioneros los officiales y dragones se hallavan en dichos quarteles y se apoderaron de todo, saqueando dichos quarteles, lo que fue muy público y not[orio en dicha] villa”. L’operació la va comandar el guerriller Francesc Bernich, que actuava amb el vist i plau de Fimarcon. Entre els detinguts van haver-hi els dos germans Blas i Josep Trinxeria, que sembla que precisament s’havien dirigit cap a Olot amb la intenció d’aturar un possible atac de la guerrilla. Amb ells foren detinguts, segons fonts franceses, un capità de dragons, quatre altres oficials i diversos fusellers, a més de fer-se els atacants amb una cinquantena de cavalls. El llibre d’òbits de la parròquia de Sant Esteve d’Olot assenyala només dues morts produïdes en aquest atac, però això no vol dir que no hi haguessin més víctimes mortals, perquè les anotacions en el llibre d’òbits no responen a cap registre general de defuncions, sinó que inclou només aquelles que, en les seves exèquies, foren ateses per la comunitat de preveres de la parròquia. El mateix dia 29 fou enterrat Isidre Buxeda, de Santa Pau, que morí sense sagraments “perquè morí de una escopetada, avent vingut los fusillés de Fransa a prendre la gent del Consel avia en Olot”. L’altre víctima, enterrada també el mateix dia, era de Ripoll, però, en canvi, venia amb la partida d’en Bernich: “Miquel Fontanet, clavatayre de Ripoll, morí en ocasió que los francesos prengueren la guarnició de Olot. Era fusiller de França".

L'anterior anotació sobre l’enterrament de la víctima de Santa Pau dóna a entendre que la intenció dels assaltats era fer-se també amb els homes que composaven el consell o ajuntament de la vila, per a establir-hi unes noves autoritats, però en aquesta primera entrada a Olot això no passà. Fou més aviat un atac ràpid, la presa de presoners, el saqueig de la caserna dels dragons –situada a prop del convent del Carme– i algun acte de pillatge per, tot seguit, prosseguir cap a un altre paratge, potser cap a Camprodon. El mateix dia 29 els regidors –prova que, per tant, no n'havien resultat afectats– van comunicar a Vic el que havia passat. No en tenim la seva carta, però sí la resposta del mateix dia de l’atac, escrita des de Vic per Tomàs de Centeno: “Quedo enterado del sussesso me participan en su carta de Vms. de aver los fossilleros de Francia entrado esta noche a essa villa y averse llevado el comandante y la guarnición”. En una postdata d’aquesta resposta es fa al·lusió al que havia passat amb els germans Trinxeria, fent-se referència al tercer germà, Ignasi, que no era militar i que, per tant, hauria romàs a Olot: “A don Ignasio Trincheria no escribo por tener que hacer, que ya lo aré en otra ocasión, que siento mucho lo de los ermanos".

L'acció que sí que capgirà les coses, i que féu que Olot abandonés la fidelitat a Felip V per a posar-se sota obediència del rei de França, va tenir lloc el dia 8 de juliol. La tornà a protagonitzar Francesc Bernich, vingut des de Camprodon. El relat és de Rafel Salgas i de Jaume Pere Roure, fet només dotze dies després dels fets: “Disapte que comptàvem, als vuyt del corrent mes de juliol, a las sinch horas de matinada, poch més o menos, don Francisco Barnich, coronel de un regiment de arcabussés de sa Magestat Christianíssima [títol del rei de França], ab un cos de tropas de arcabussers y una partida de cavalleria, entrà a la present vila de Olot y després al mateix die, a la que serian las nou hores també del matí poch més o menos, los senyors regidors qui aleshores eran de la dita vila de Olot foren precisats en haver de donar la obediència a dit coronel Barnich, prenentla aquest y mantenintse vuy en dia [20 de juliol de 1719] encara aquella en dita vila de Olot per y en nom de sa Magestat Christianíssima".

Aquest anterior testimoniatge sobre els fets del dia 8 és clar respecte de les intencions amb què Bernich havia arribat a Olot. S'hi parla dels regidors “que llavors eren” (i que, per tant, ara no són) i de la prestació d’obediència al rei de França, que, necessàriament, excloïa la que la vila tenia atorgada a Felip V. També s’hi refereix en aquests termes una resolució municipal, tot i que en aquest cas la referència hi és tangencial: “Que de diners de la Universitat [= l'ajuntament] se pague lo gasto del refresch se donà als fusillers de Fransa lo die 8 del corrent mes, de orde de Monsiur Bernich, comendant de dits fusillers, que vingueren en la present vila de orde del Rey Christianíssim pera pèndrer la obediència”. Prendre obediència, posar-se sota obediència del “rei cristianíssim”, el rei de França, és la substitució d’una sobirania, la de Felip V, rei d’Espanya, per una altra, la de Lluís XV de França. No cal ponderar la rellevància del tema. Aquest traspàs de sobirania no fou pas exclusiu de la nostra vila, sinó que passà també en d’altres llocs on l’acció guerrillera i les forces franceses, amb la necessària cooperació d’almenys una part de la població local, permeteren establir-hi una situació de capgirament de l’estatus anterior amb una suficient permanència. Fou el cas de Tremp, la Pobla de Segur, la Seu d'Urgell, Puigcerdà, Ripoll, etc. i, pel que fa a la Garrotxa, sé de la Vall d'Hostoles, Santa Pau, Riudaura i la Vall de Bianya. Besalú, en canvi, va romandre sota sobirania espanyola. Conseqüents amb la idea de restituir a Catalunya els usos i lleis que Felip V havia anul·lat, l’elecció de les noves autoritats locals en els territoris de traspàs de sobirania es va fer en la forma prèvia a la Nova Planta del Principat, en restitució dels costums, llibertats i drets perduts amb la Guerra de Successió. Així és com es deia fer-se en una carta del 12 de juliol de Salvador Prats i Matas, de la Reial Audiència, a Castel Rodrigo, capità general de Catalunya (depenents un i altre de Felip V), en la que es lamentava dels fets que estaven passant en aquesta banda de la Muntanya, esmentant el cas d’Olot, on sabia que Bernich havia lliurat una carta als regidors, “los quales, juntándose en la casa del Ayuntamiento, la abrieron y en ella se manda, que se haga luego extracción y sorteo de cónsules y otros oficios subalternos en la misma forma que se practicaba dicho año de 1714“ (dec aquesta referència a Antonio Muñoz i Josep Catà).

No tenim el text documental de l’elecció del nou Consell. La darrera acta municipal del consistori olotí és la de l’11 de juliol, on encara consten els regidors que la carta anterior qualificava de regidors actuals, és a dir, els que havien estat actuant fins llavors en l’anualitat de 1719, sota sobirania de Felip V. L’últim acord d’aquesta sessió municipal fou abonar al secretari municipal i al verguer de la vila les despeses d’haver anat a Camprodon, “la qual anada feren per ordre de dit Mr Bernich per a pèndrer certas instruccions del Sr. Dn. Bonaventura Dortaffà [= D’Ortafà], comandant de arcabussers de Fransa”. Però a partir d’aquesta data (fent abstracció d’un apuntament del dia 12, un rebut de la Pia Almoina) el plec d’actes municipals resta literalment en blanc, i no es torna a trobar cap altre document municipal fins que es restableix la sobirania de Felip V, el gener de 1720. La secció de correspondència de l’arxiu municipal queda també interrompuda des de la darrera carta de 1719, datada el 2 de juliol, fins a la primera que es torna a trobar, del 18 de gener de 1720. Molt possiblement la documentació d'aquest període s'hagi perdut. D'ella només consta que, un cop recobrada la sobirania espanyola, el llibre amb les actes municipals dels mesos de sobirania francesa va haver de ser lliurat a Vic pel notari i secretari municipal Francesc Masbernat, seguint, en una clara pràctica inquisitorial, les ordres del tinent general Francisco Caetano de Aragón, autoritat militar en el corregiment.

Per sort, una escletxa en la documentació municipal ens permet saber els noms dels tres olotins que, sota condició de cònsols (figura anterior a la Nova Planta), passaren a substituir els sis regidors que tenia la vila d'ençà de la imposició borbònica. Els llibres de pòlisses dels regidors primer i segon corresponents a 1719 van tenir continuïtat entre un i altre règim i, potser perquè tocaven qüestions de diners, es degué considerar que ja estaven bé on eren. Segons aquests llibres, la darrera pòlissa que signaren els regidors anteriors fou l'11 de juliol. La primera que signen els nous cònsols és del 16 del mateix mes. Entre una i altra data foren cessats els regidors, i Olot es tornà a governar per tres cònsols que, seguint vells privilegis que ara tornaven a estar en vigor, eren dos de la vila i un tercer del terme: Ramon Albert i Camps, Miquel Gou i Joan Masdexaxars. S'hi mantindrien fins a primers de gener de 1720, fent que durant un semestre el govern de la cosa pública olotina marqués un clar parèntesi en la trajectòria del règim municipal borbònic.

Perduda la documentació municipal a partir de l'entrada dels nous cònsols, només la notarial permet de seguir la vida olotina d’aquells mesos. En la seva gairebé completa majoria, els protocols dels quatre notaris que en aquest any actuaven a Olot són documents de caràcter privat, propis d’un col·lectiu que no pot sinó seguir fent la seva activitat personal i laboral. Malgrat aquest caràcter privat, a voltes s’hi deixa sentir la proximitat de la guerra, com quan, a l’agost d'aquell 1719, Jacint Ferrer, de les Preses, vengué als germans Antoni i Josep Navarro d’Olot la quarta part de tots els grans que resultarien d’unes terres de la seva propietat durant els dos anys immediats, i el venedor hi féu la prevenció “que si per rahó de dita guerra se devastàs una de ditas anyadas, ne hàjau de tirar altre".

Ara bé, l’instrument notarial políticament més rellevant és del mes d’octubre, en relació amb una disputa entre Joan de Barutell, senyor d’Oix, i Llorenç Quera, pagès de Talaixà, sobre unes pretensions del primer d’obtenir un pagament del segon. I és rellevant perquè qui hi intervé és la justícia francesa, en una clara mostra del trànsit de la sobirania espanyola a la francesa durant aquests mesos. Es tracta de la protocol·lització d’un memorial que Quera havia adreçat a l’intendent del Rosselló, i de la resposta d’aquest. Segons això, Quera havia “recorregut al Real Concell soberà de Rosselló en la vila de Perpinyà a quexarse” en el mes de setembre, i d’aquesta consulta es desprenia que havia d’acudir al reial intendent de les armes de França, l’únic que “té jurisdicció y deu conèxer de ditas injustícias, vexacions i agravis”. Per això ara se li adreçava, demanant que fos manat a Barutell de retornar-li els objectes de casa que aquest li havia pres per la força per cobrar-se el que deia deure-li. La resposta de l’intendent del Rosselló, Jean-Baptiste Louis Picon, vescompte d'Andrezel, és en francès, i mana que mentre el rei (el de França) no nomeni “des juges pour l’instruction et jugement de ce procés” entaulat entre habitants (i ara ve una expressió a destacar) “des pays nouvellement soumis a l’obéissance de Sa Majesté”, ordena a Barutell de tornar el que havia pres a Quera. En un segon instrument notarial, es certifica la presentació a Joan de Barutell d’aquest decret “donat per lo molt illustre señor de Andrezel, intendant de las Reals Armadas de Sa Magestat Christianíssima [= Lluís XV de França] en Catalunya".

Al mes de desembre de 1719 encara hi havia a Olot tropes franceses. El 19 d’aquest mes fou enterrat “Llorens Farreras soldat de las scodras de arcabossés de França”, i el dia 21 es produí el bateig d’un minyó fill de pares francesos, ell soldat, i amb dos padrins vinculats al moviment antifilipista d’aquest any, un d’ells del regiment d’en Torras, a les ordres de Bernich: “És estat batejat Joan Pere Lluís Thomas fill legítim, etc., de Christòphol Cadú, soldat del regiment del coronel Mr. Samsso (?) y de Joana Flo cònjuges, de Vinyó del Papa [= Avinyó], los padrins lo Sr. Joan Pera Martí, capità de arcabussers del batalló de don Francesch Torras, y Lluissa Monàs del lloch del Banys de Arlas".

La situació, però, aviat s’hauria de donar per perduda, d’ençà que al novembre hi havia hagut el fracàs de l’exèrcit francès per a conquerir la fortalesa de Roses, i l’inici, per part d’aquest, d’un replegament que havia de deixar sense assistència les partides de guerrillers catalans. Al gener les tropes franceses s’havien retirat de la Pobla de Segur i ho farien també de Puigcerdà. El 22 es rendien a Castellciutat. Políticament, França havia aconseguit ja els objectius de fer caure el ministre espanyol Alberoni i d’obligar l’exèrcit espanyol a deixar estar Sicília i Sardenya. Felip V assumia que havia d’acceptar les condicions de la Quàdruple Aliança. La guerra s’havia acabat. En els anys immediats encara persistiren alguns focus de resistència, però cada cop amb un finalitat política molt més desdibuixada.

En aquest final de guerra, les tropes espanyoles de la Cerdanya, Vic i Girora centraren els seus esforços en les casernes que els francesos encara mantenien a Ripoll, Camprodon i Olot. No trobaren resistència, perquè els francesos s'avançaren a replegar-se a l'altra banda de la ratlla. El dia 7 de gener de 1720, al matí, una delegació de l'ajuntament olotí es desplaçà al poble veí de Sant Esteve de Bas, on es trobava l'exèrcit filipista, per a expressar al seu cap, el tinent general Francisco Caetano, el retorn d'Olot a l'obediència de Felip V i, per tant, la reintegració de la sobirania.

43. El gran aiguat d'octubre, d'ara fa 250 anys

El gran aiguat del 16 d’octubre de 1763, ara fa dos-cents cinquanta anys, va ser d’aquells que quedaren fixats en la memòria de les generacions immediates, malgrat que el pas del temps n’anés diluint a poc a poc el seu record en les que vingueren més tard. Diuen ara els entesos, que aquell aiguat de 1763 bé es pot col·locar, quant a la seva importància, a tocar del gran aiguat de 1940, de més recent memòria.

La Garrotxa en va quedar afectada de ple, però l’aiguat fou general a gran part de Catalunya, compreses, a l’altra banda de la ratlla amb França, les conques que van del Conflent al Rosselló. El corresponsal a Olot de la casa de comerç Alegre i Gibert, Francesc Roca i Codina, al novembre els va escriure explicant-los les desgràcies que l’aigua havia fet a la contrada, una carta que, lamentablement, no s’ha conservat. Però sí la resposta que li feren des de Barcelona: “Donam resposta a la estimada de Vm. de 2 del corrent [novembre de 1763], dient que los estragos y danys que han ocasionat las ayguas són universals en tot lo Principat, pues de totas parts se contan cosas llastimosas, que beneït sie Déu”. Malgrat això, el mal que aquest aiguat de 1763 féu a l’alt Fluvià va ser rellevant, perquè alguns informadors distants de la comarca se’n van fer ressò en les seves anotacions. Segons la consueta de Riudellots de la Selva (publicada per Joaquim M. Puigvert el 1986), “en Sant Privat de la Plana de Bas se derruhiren diffarents casas, quedant anegadas y sepultadas en sas ruhinas diffarents perssonas d’un y altre sexo, y d’una y altre edat, a causa de la repidés y fúria ab què baxave l’aygua de la montanya de Santa Magdalena y altres allí vehinas”. Una nota de l’arxiu parroquial de Celrà, al Gironès (donada a conèixer pel Taller d’Història de Celrà el 2004), després de relatar el mal causat per l’aigua a la seva població, explicava que “en San Mori [a l’Alt Empordà] i Besalú fa tremolar la desgràcia; en Sant Privat orroritza lo estrago, tot és gementes et flentes".

A Girona l’aiguat va ser conegut com el de Santa Teresa, perquè s’escaigué en el dia de la festivitat de la santa, però a la Garrotxa les aigües van descarregar amb força l’endemà, a partir del dia 16 d’octubre. Un balanç més precís del que passà a Sant Privat de Bas (onze cases afectades i sis persones ofegades) i a diverses altres poblacions de les comarques veïnes ens la dóna un escrit del rector de la Pinya, mossèn Ponç Prat: “Als 16 de octubre del any 1763 y agué [= hi hagué] un ayguat que féu grans estragos en moltas parts de Catalunya y Fransa. En Sant Privat, espatllà onse casas lo riu Gurn des del molí de Valentí fins al Tartús y algunas de ellas de sol arrel, y se negaren sis personas. La ribera de Riudaura playava per totas las tancas de la Garganta y Bastons. Lo riu Ter des de Set Casas a Camprodon se·n portà lo pont de la Sellera, y en lo Pont Major passà per sobre las baranes y entraba aygua per las casas, causantlos molts danys. En Prats de Muyó [= Prats de Molló] y demés circuit de aquellas muntanyas, també foran grans los estragos de portarsen cases y terras, y quan més cerca de las muntanyas, y al origen de los rius, majors los estragos per las grans esllavissadas y penyas que feia córrer la aygua, que era ab tal orror, que may aviant [= havien] vist ni ohit los nats. Y en totas parts causà molt dany” (publicat per Joan Pagès el 1984-1985).

Anant ara a textos inèdits sobre aquest aiguat a la Garrotxa, enllaça amb l’anterior informació la declaració que, uns mesos després, va fer el síndic dels llocs de San Privat i Santa Maria de Puigpardines, Josep Clota i Moner. Ell parlà de nou cases afectades, però sense precisar-ne les víctimes mortals: “En los días diez y seys, y diez y siete del mes de octubre del año próximo fenecido [1763], fueron tan crecidas las avenidas del río Gurn, que rompiendo sus orillas baxo el lugar de San Privat, se llevó dende los simientos nueve casas, y arruinó muchas otras, ahogando algunas personas”. Lamentablement, no disposem del llibre d’òbits parroquial del lloc que correspondria a aquest any i, per tant, no es pot establir la llista, amb nom i cognoms, dels qui resultaren dramàticament afectats per l’aiguat i que seria just de poder recordar. A part d’aquestes víctimes de Sant Privat, els llibres d’òbits de les parròquies de Sant Esteve i de Sant Cristòfol d’Olot, així com els de Castellfollit i de Besalú, no contenen cap partida de defunció que pogués ser atribuïda als efectes de la violència dels aiguats.

D'aigües avall del Fluvià només hi ha notícies esparses sobre alguns dels danys materials ocasionats per l’aiguat. D’Olot sabem que va quedar malmès el pont de Sant Roc, perquè al gener següent l’ajuntament acordà el pagament de 91 lliures i 11 sous pel que havia costat “componer la puente de San Roque del territorio de esta villa, a ocasión del estrago que el río Fluviá dio a dicha puente en el día diez y seis de octubre próximo passado”. No va ser aquest l´únic dany causat als camins i llocs de pas. Segons la relació del síndic de Sant Privat i Santa Maria de Puigpardines suara esmentada, el camí que anava de Sant Privat a Olot havia quedat “hasta la cruz que llaman de los Carpinteros cubierto de muchas peñas de una considerable mole, de suerte que se halla impracticable, particularmente en tiempo de lluvias, porque con la menor avenida le toma otra vez por albeo, precisando los viajantes a que rompan por los honores ya de éste, ya de aquel vezino, algunos de los quales, persuadidos de la misma necessidad, les prestan paciencia”. A Olot degueren haver-hi més desgràcies, però n’estem mancats d’una relació general. Només esporàdicament en surt alguna referència, fins i tot tardana, com quan, al 1767, en ocasió de fer inventari dels béns del difunt Llorenç Gou, blanquer, s’hi féu constar “la adobaria ab sa casa, vuy dirruhida per lo ayguat esdevingué lo die setze el mes de octubre mil set cents sexanta tres, situada al costat del pont de Santa Magdalena”. Semblantment hem de pensar que alguna afectació deuria haver-hi en els molins situats entre Olot i Sant Joan les Fonts.

En canvi, tenim de Besalú un extens relat d’aquelles diades degut a Mn. Jeroni Ros, el rector de la parròquia de Sant Vicenç. A diferència dels anteriors, que tenen una expressió més tècnica, l’escrit de Mn. Ros, sense deixar de consignar determinats efectes, ve marcat des d’un inici per la forta commoció interior causada per aquests aiguats, que atribuïa a un càstig del cel. L'intitolà "Estragos y eccessos del temps". Segons ell, la riera de Ganganell, que en el seu darrer tram passa colgada sota voltes pel mig de la vila, “al arribar al embocador de la volta era tant furiós que sobreeyxia podrosament, rejant firal avall ab grans fossas que obrí”, entrant en moltes cases. Per dins de la volta, “bayxaven tantas y crescudas pedras que rebatentlas lo poder de la aygua de un costat y altre de la volta, donaven del ruido que causave horror”. Però el que més mal féu fou, naturalment, el Fluvià, que inundà els horts, les tres cases de retorcedors, el molí (del qual se n’emportà la teulada) i diferents cases de la vila, entre elles la d’en Plandiura, en la què l’aigua arribà “cerca del sostre”, malmetent en unes i altres els mobles. En la llera, el Fluvià cobrí “la roca anomenada vulgo den Manyach, y segons fundadas conjecturas, sobrepujantla molts palms".

L'afectació dels molins de Besalú la relataren també, a la primavera següent, Prim Pujol, Joan Baptista de Safont i Cella, i el notari Tomàs Manyalich, tots de Besalú: “Con la avenida de crecidas aguas, que acaheció en el día diez y seis del mes de octubre próximo passado, se derribó la mayor parte de la resclosa de los molinos de dicha villa; que la ascequia de ellos se llenó de tierra, almeja y arena; que la casa de dichos molinos se llenó de lodo y de ella se llevó muchas texas, de modo que por muchos días no pudo molerse en ellos”. Quan ells feren aquesta declaració, els molins ja s’havien fet arreglar, però havien quedat més vulnerables que no pas abans, quedant exposats “a padecer otro naufragio caso de otra avenida, aunque no sea de muy tan crecida como la referida, por haver quedado el río, a causa de la susodicha crecida avenida, muy más alto de lo que era".

Pel que fa al pont de Besalú sobre el Fluvià, mossèn Ros, després d’haver-lo anat a examinar, escrigué no haver-hi advertit “novedat notable, a excepció de haver quedat desansorradas y desencarnadas las pilas del dit pont, o los fonaments de ellas”, com també reconegueren els altres tres anteriors testimonis: “a causa de dicha crecida avenida, padeció quebranto, de modo que queda peligroso especialmente por los fundamentos, que ha descarnado, siendo necessario su reparo”. No veien ells altre remei que construir, per la banda del riu, unes defenses que calculaven “de crecido coste”. El que ni uns ni altres no inclogueren en les seves explicacions foren els estralls causats a les adoberies, de les que, en canvi, en parlà el maig de l’any següent Domingo Anglada, quan va pagar les obres de mestre de cases i de fuster fetes en reparació de les seves adoberies de Besalú, danyades per “la excessiva avinguda de ayguas que succehí en la present vila lo die setze octubre proppassat".

Els danys causats per l’aiguat d’octubre de 1763 van condemnar els pagesos a passar una flaca i penosa temporada en els mesos més immediats, perquè de les pluges també n’havien resultat malmesos horts, camps i terres de conreu. Tres pagesos de la Pinya, Llorenç Valentí, Pere Plana, i Pere Alonguina i Massegur al desembre testificaren que l’aiguat “las hiervas de los prados de dicho término en muchas partes de aquél ha llenado de lodo”, i altres tres de Sant Privat, Francesc Serrat i Massegur, Ramon Estartús i Josep Costa i Moner, digueren que “malbarataron las aguas las pajas de los montores de los demás labradores, que se hallaron en el llano”, coincidint uns i altres que això havia posat en dificultat la subsistència dels ramats. El rector de la Pinya també digué que “en esta plana, que quasi tot plajava, se·n portà lo mill y blat de moro dels camps".

A Besalú, els mateixos anteriors testimonis feren patent la desgràcia en què havien quedat els horts del costat del riu. Segons Mn. Ros, “los més de ells quedaren no horts, ni terra si no enterament un pedraguet fornidíssim de pedras grans y xicas, com altre qualsevol pedraguet del riu, de manera que, singularment a primera vista, no sabian los duenyos individuar ni distingir ahont estave lo espay de son hort”. Per la seva banda, Prim Pujol, Joan B. Safont i Tomàs Manyalich digueren “que con dicha avenida la agua se llevó la tierra y derribó paredes de muchíssimos huertos de regadío, aviendo aquellos llenado de almaja y arena” i que “para restablecer dichos huertos en su anterior estado es preciso mucho tiempo y gastar crecidas cantidades, y jamás han de ser tan fructíferos, por haverse llevado la avenida la substancia de la tierra y los muchos crecidos y esquisitos árboles frutales de que estava poblada la ribera, de que se han seguido a los vezinos de la villa crecidos e irreparables daños”. Mn. Ros afegia que, aigües una mica més avall, al terme de Lligordà, hi havia a tocar del Fluvià “unas arbredas ricas y bellas de arbres y noguers, y que singularment la de Bellsolà constave de molts milanars de socas y plantas”, però que, amb l’aiguat, l’arbreda havia quedat “feta un pur pedraguet, sens reserva de arbre dret, a excepció de molt petit número a las voras dels marges o singles, no havent esdevingut menos als demés que tinguessen plantas y arbres en ditas las afrontacions del riu, de forma que, si bé alguns arbres xichs cayguts quedaren ensorrats, però los grossos y grans los més se los ne portà lo riu”. Encara a Besalú, al febrer de l’any següent, en la mesura que es va fer d’un terreny, s’hi féu constar que “avia sido de viña plantado, y ahora, a causa de las escessivas avenidas de agua que acahecieron en el mes de octubre próximo passado, se halla lleno de piedras y infructífero".

Per a dissort dels coetanis, aquest aiguat d’octubre de 1763 no fou sinó una peça més d’una sèrie de factors adversos que convertiren aquell any i el següent en els pitjors d’una greu tongada de crisi alimentària que afectà tot Catalunya. A la Garrotxa les inclemències del temps van encadenar-se unes amb les altres, malmetent les últimes allò que les anteriors per sort havien respectat. Després d’un episodi de sequera, va caure pedra al juny, que devastà el blat i deixà poca palla per al bestiar; al setembre tornà a pedregar i en quedà perjudicada la segona collita de fajol i blat de moro; a l’octubre l’aiguat del que hem parlat, que enfangà els prats i arruïnà molts horts; i a aquest seguí al novembre un gran fred que acabà de matar el que havia sobreviscut. El gra, l’herba i la palla foren uns béns difícils d’aconseguir, cosa que posà en un ai la criança del bestiar, i a un preu desorbitat el blat i el mestall. I, com no podia ser altrament, de la crisi de subsistències en quedaren també afectats el comerç i les manufactures locals. És ben significatiu que a l’Hospital de Sant Jaume d’Olot, que era una institució caritativa per a malalts sense recursos, durant el 1764 hi ingressessin 401 malalts considerats pobres, la xifra més alta del període 1748-1769, del que en tenim dades precises. A la primavera de 1764, davant de la continuïtat de la crisi, l’ajuntament olotí encarregà d’anar a comprar 400 quarteres de gra a l’Urgell, però la dramàtica situació no començà a afluixar fins passat l’estiu, amb l’arribada a Catalunya de gra vingut de fora per via marítima. L’aiguat d’octubre de 1763 fou meteorològicament parlant un episodi excepcional, però en el seu context d’afectació social, fou, certament, una desgràcia.

42. La Guerra de Successió a la Garrotxa explicada amb dues mil paraules

Felip V de Castella, IV de Catalunya

La notícia que el nou rei de Catalunya i dels regnes hispànics, després de la mort sense descendència de Carles II el 1700, seria Felip IV de Catalunya (V de Castella), un rei d’origen francès, i nét del rei de França, hem de creure que no deixaria de tenir impacte a la Garrotxa. Feia només cinc anys que els exèrcits del monarca francès havien tingut envaïdes aquestes terres, amb accions molt severes, com l’ocupació de Castellfollit i sobretot la crema parcial de Sant Esteve de Bas. Però d’aquests possibles recels, no en tenim, cap testimoni, llevat dels dubtes de l’Ajuntament d’Olot sobre si havia d’anar a complimentar el nou monarca a Barcelona l’octubre de 1701, amb l’excusa del caràcter baronial de la vila sota l’abat de Ripoll.

Carles III

El 1702 esclatà a Europa una guerra entre una aliança formada per Anglaterra, Holanda, Àustria i l’Imperi, contra les dues corones formades per França i Espanya, amb l’objectiu de donar un gir a la manera com s’havia fet la successió de Carles II, massa favorable als interessos de França, i postulant a l’arxiduc Carles d’Àustria, Carles III, com a legítim sobirà. El 1704 una expedició aliada s’havia plantat per mar davant de Barcelona amb l’esperança de provocar-hi una revolta a favor de la causa de l’arxiduc, però no obtingué l’èxit esperat i l’armada aliada es va dirigir cap a Gibraltar, on prengueren el penyal. En aquesta expedició hi va participar, tot i que modestament, gent de la Garrotxa: Francesc Casamitjana, de Besalú, que es convertí en secretari de Jordi de Hessen-Darmstadt (l’antic virrei de Catalunya en temps de Carles II, molt estimat pels catalans, i que ara abanderava la causa austriacista) i l’olotí Francesc Barnoya, a qui Darmstadt nomenà capità de cavalleria.

Estiu de 1705. Primra fase de la revolta a la Garrotxa

A l’estiu de 1705 a la Garrotxa hi hagueren símptomes d’inquietud, comprès algun acte violent. A l’agost es produïren diversos aixecaments entre els olotins per unir-se als de Vic, que des del maig havien apostat per Carles III, amb el suport del Pacte de Gènova. Això va constituir un seriós problema per a les autoritats militars de Girona, que instaren reiteradament a les autoritats locals d’Olot a usar mà dura contra ells. Però aquestes autoritats olotines, o bé es veien impotents per actuar davant d’aquests escamots, o bé simpatitzaven amb la causa que aquests representaven, perquè des de Girona se’ls recriminà el seu comportament massa tou envers ells. Davant del fracàs d’aturar el moviment austriacista a la Garrotxa, les autoritats borbòniques demanaren a Castelló d’Empúries la formació d’un sometent que pugés cap a Olot per a fer-los front. A principis de setembre els partidaris de Carles III arribaven fins a Besalú. Alguns dels dirigents dels revoltats foren un tal Escolà d’Olot i un altre conegut per Boi d’Olot. I hi havia també en Francesc Barnoya (que havia participat en l’expedició a Gibraltar) i el coronel de fusellers Jaume Birolà.

Setembre-octubre de 1705. Segona fase de la revolta a la Garrotxa

El 12 de setembre de 1705 Olot es proclamà formalment súbdit de Carles III, el mateix dia que també ho feien Sant Feliu de Pallerols i Santa Pau, i –hem d’entendre– la resta dels pobles de la Garrotxa. El 22 de setembre els austriacistes de Figueres, ajudats pels de Vic, Olot i Besalú feren que la vila també es passés a la causa de l’Arxiduc. La fortalesa de Roses, en canvi, quedaria sempre a mans dels filipistes. Fora de les nostres comarques els austriacistes aconseguiren l’adhesió de Lleida, Cardona i Tortosa. El 12 d’octubre fou Girona la que prestà obediència a Carles III, pocs dies després que, finalment, ho fes Barcelona, obligant els filipistes a abandonar la capital.

El gener de 1706 l’exèrcit francès del Rosselló creuà la ratlla i entrà a l’Empordà en auxili de les tropes espanyoles de Felip V, sembrant de por les comarques veïnes. Per si no fos poc, a més venia comandat per Adrien-Maurice duc de Noailles, el fill de qui les havia manades en aquella guerra de finals del segle anterior, i que es manifestaria envers els nostres pobles tan bàrbar com el seu pare. Això obligà a la formació de sometents per a la defensa dels objectius més immediats. Les tropes franceses es dirigien cap a Barcelona per intentar recuperar-la per a Felip V. Davant del perill, s’enviaren homes a trencar-ne el setge, i Olot hi contribuí amb un centenar, dirigits per Manuel Morató els quals, juntament amb gent de Vic, s’enfrontaren als francesos a prop de Barcelona i a la muntanya de Montjuïc. Els francesos no van aconseguir recuperar Barcelona per a Felip V, cosa que a Olot va ser celebrada amb solemnes festes religioses.

El 1707 les coses es complicaren. En aquest any tingué lloc la batalla d’Almansa, que suposà el sotmetiment del País Valencià a Felip V, com també s’hi sotmeté Aragó. Al novembre, les tropes borbòniques es feien amb Lleida i l’Urgell, i a finals d’any la Cerdanya quedava a mans del duc de Noailles. La Garrotxa, entre els passos amb França del Ripollès i de l’Empordà, visqué un període de molta inquietud, d’un continuat trànsit de tropes de Carles III, a les que per força calia mantenir. L’Hospital d’Olot hagué d’assistir molts soldats malalts. Per una banda hi havia l’exèrcit del rei, de caràcter regular, que es nodria de lleves parcials. Però com que les poblacions no sempre podien confiar en aquest exèrcit regular, hi havia també els cossos formats en els mateixos pobles davant de situacions d’emergència, molt més eficaços a escala local, com el sometent o la Companyia d’Olot, creada el 1707 per a la defensa de Girona. Tot això suposà que, d’una manera o altra, s’haguessin d’aportar contínuament homes, materials i molts, molts diners per a pagar uns i altres. Alguna vegada la relació amb la tropa reial, poc o gens vinculada amb el territori, provocà moments de tensió, com passà a Batet i a la Cot, quan els pagesos es negaren a donar més farratge per als cavalls, i els mateixos soldats que havien de defensar els pobles els amenaçaren amb accions destructives.

Un exèrcit amb homes, cavalls i mules de transport, és una immensa boca que mai no se sadolla prou, i en aquest sentit la Garrotxa, tot i no ser un objectiu militar, suposava un fecund rebost, sobretot passat l’estiu, quan ja s’havien recollit els fruits del camp. D’aquí que l’exèrcit francès s’hi acostés amb el propòsit de requisar les collites i d’exigir el pagament de quantiosos diners. A l’estiu de 1707 la cosa no passà d’alarmes, perquè l’exèrcit francès no entrà a la Garrotxa. El 1708 hi hagué una incursió des de l’Empordà fins a Besalú, que sembla que no va fer massa mal.

L'exèrcit francès, en un gravat de 1703

El 1709 la cosa va ser diferent. Per la informació que cada dia s’intercanviaven els pobles, a primers d’octubre hi havia ja el convenciment que l’exèrcit francès entraria a la Garrotxa a fer-hi una temible acció de requisa. Els nervis esclataren: un grup d’olotins assaltà el magatzem de grans de la vila, situat a prop del Carme, i molts d’altres fugiren cap al camp. El 8 d’octubre els francesos es plantaren a Besalú. El dia 10 hi hagué batalla al pas de Castellfollit, clau per a l’accés a Olot, que es trobava poc protegit d’ençà que en l’anterior guerra el duc de Noailles (pare) n’havia desfet les fortificacions. I el dia 11 entraren a Olot, on s’estigueren fins el dia 22. Noailles imposà a Olot una contribució de 18.200 lliures, i una altra de 500 lliures a la Comunitat de Preveres, a més de l’arreplegada de tots els grans i d’altres gèneres que els poguessin ser útils. Des d’Olot alguns destacaments francesos es dirigiren a les poblacions veïnes per a fer-hi el mateix. Els pagesos bé prou que havien amagat les collites, però no hi pogueren fer res, els soldats ho capgiraven tot convençuts que en algun lloc o altre hi serien amagades. Especialment dura fou l’entrada dels francesos a Santa Pau, on hi feren un brutal saqueig, del que se’n parlaria durant molt de temps. Tot seguit, l’exèrcit francès es traslladà al Ripollès per a entrar a passar l’hivern al Rosselló.

Després d’un any de relativa tranquil·litat, el gener de 1711 Girona caigué a mans de l’exèrcit francès –filipista–, notícia que causà la natural consternació a la Garrotxa. Davant de l’amenaça explícita del duc de Noailles de cremar Olot, la vila s’avingué al reconeixement de Felip V des de finals de gener fins a la primera quinzena de març de 1711, mentre hi hagué tropes franceses a la vila. Els francesos imposaren una nova contribució, ara de 3.000 francs, amb més exigències de diners i grans als altres pobles de la comarca. A Besalú els francesos cremaren els papers de la Cúria i a Mieres s’emportaren presoners, alguns dels quals moriren, amb gran sentiment de la vila.

Singatura de Noailles en un document remès a Olot des de Girona, 1711

No sabem el que passaria a Sant Joan les Fons, on les tropes franceses van ser objecte d’un atac. Per a posar un punt més amable a l’evolució dels fets, fem esment de Rafael Planella, conegut per “Dimoni d’Olot”. Fou un espia doble en tot el sentit modern de la paraula. Era espia dels francesos, però de fet era un espia austriacista. La seva acció més coneguda fou quan Noailles li va passar una carta perquè la fes arribar a l’exèrcit filipista acampat a l’Anoia. El Dimoni d’Olot, imitant la lletra de Noailles, va redactar-ne una altra amb ordres diferents, i fou aquesta la que va fer arribar a les tropes de l’Anoia, desbaratant-ne així els seus plans.

A finals de 1712 els austriacistes, van intentar de recuperar la ciutat de Girona, però fou inútil i provocà a la Garrotxa una gran decepció. La situació començava a esdevenir impossible de mantenir. A nivell internacional, l’any anterior el govern britànic havia passat a mans dels tories, partidaris d’un acord amb França, que quedà reforçat a l’abril, amb la mort de l’emperador alemany Josep, i la marxa de Catalunya de Carles III per a fer-se càrrec de l’herència imperial, jocs polítics que culminaren amb el tractat d’Utrecht de l’abril de 1713 i els acords de Rastadt del març de l’any següent.

Catalunya quedava a mans de les seves pròpies forces. Però a la Garrotxa, de forces ja en quedaven ben poques, després de tants anys de guerra, de contribucions humanes, i d’ingents aportacions dineràries a uns i altres, la darrera un nou donatiu olotí de 2.000 lliures per a l’exèrcit austriacista. Perduda l’esperança de recuperar Girona, semblava que ja poca cosa més es podia fer per aquesta banda. El gener de 1713 Banyoles es posà sota Felip V. Al febrer encara hi hagué una nova ràtzia francesa fins a Montagut, Tortellà, Sales de Llierca i Beuda, d’on s’emportaren diversos presoners, que passaren un autèntic calvari en el seu trànsit per Roses, Cotlliure i Perpinyà.

El 15 de juliol de 1713, ara ha fet 300 anys, Olot va dir que ja no podia més, i envià un comissionat a Girona per prestar obediència a Felip V. Ho van decidir en una reunió a l’ajuntament on, amb els cònsols, assistiren també la gent de lleis de la vila i els eclesiàstics de la parròquia i dels dos convents. L’argument per a passar-se a Felip V fou exclusivament de força: se sabia que els exèrcits francès i espanyol eren a tocar d’Olot, per la banda de la vall d’Hostoles, amenaçant la vila, i que les tropes aliades estrangeres es retiraven de Catalunya perquè a Europa ja havien fet els seus tractes.

En els mesos immediats encara hi hagué algú que intentà que les coses fessin marxa enrere (a la plaça d’Olot aparegueren pasquins austriacistes), però fou debades, sobretot per la presència sovintejada de tropes franceses i espanyoles, i amb l’escarment del que aquestes tropes feien en altres llocs no sotmesos, com el saqueig i crema del poble de Sant Hipòlit de Voltregà. Després de l’11 de setembre de 1714, es van fer a Olot tres dies de celebracions, complint les severes ordres del duc de Berwick, el vencedor filipista del setge final de Barcelona.