72. Comerç amb Amèrica i naufragis, en una carta de Buenos Aires a Olot, de 1752

A mitjans del segle XVIII hi havia oberta una via comercial entre Olot i Amèrica. En fan testimoni diversos enviaments cap a terres d’Ultramar de manufactures fetes Olot, com ara mitges, barretines i altres gèneres de punt, de totes classes, per a home, dona i criatura. Aquestes trameses prenien la forma d’autèntiques expedicions a les colònies espanyoles, perquè les mercaderies olotins no hi marxaven sols, sinó que hi anaven acompanyats de qui, en llenguatge d’avui en diríem un “comercial”, un agent de confiança que, un cop a Amèrica, hauria de col·locar la mercaderia. Fet això, els beneficis podien retornar en efectiu, però solia ser millor fer-ho en forma de productes colonials que, un cop mercadejats aquí, acabarien d’arrodonir amb seguretat els guanys que s’havien expectat amb tota l'operació.

Una d'aquestes expedicions la varen organitzar el 1751 cinc socis, dos dels quals eren d’Olot i la resta de fora. Els socis olotins foren Jaume Serra i Igosa, i Rafel Bassols, i els altres Pere Joan Serra i Bernat Minguella, de Barcelona, amb Josep Troya d’Aiguafreda. D’aquests, Pere Joan Serra seria l’encarregat de viatjar fins a Buenos Aires, la destinació última dels gèneres que es volien negociar en aquelles terres. Això d’anar fins a Amèrica no era pas un bufar i fer ampolles, un anar i tornar, res d’això. Anar fins Amèrica volia dir una absència de les nostres terres de ben bé tres anys. En el benentès, és clar, que no hi hagués cap desgràcia en el trànsit marítim, ja que els naufragis eren a l'ordre del dia.

Pel que fa a aquesta societat, els gèneres que preveia embarcar en aquesta expedició eren tots ells sortits d’Olot. Els tractes que van fer els cinc socis foren senzills, malgrat puguin semblar més complexos del que foren. El total dels gèneres pujava a una mica més de mil lliures barceloneses. La totalitat dels gèneres la posaven els socis olotins, Serra i Igosa, i Bassols. Per tant, els altres tres socis de fora, el primer que havien de fer era pagar-los-en la meitat. A la pràctica resultava, doncs, que els olotins havien invertit pel 50 % de l’expedició, i els altres tres per l’altre 50 %. En conseqüència, dels guanys de l’expedició, la meitat se’ls repartirien Serra i Igosa, i Bassols, i l’altre meitat els altres tres socis. Em consta que els d’Olot tenien pactat que els beneficis se’ls repartirien a parts iguals entre ells dos; no sé quins tractes tenien els altres tres per repartir-se l’altra meitat dels guanys, com tampoc no he trobat la compensació que s’enduria Pere Joan Serra pel seu desplaçament a Amèrica i per les feines comercials en aquelles llunyanes terres.

La mercaderia, distribuïda en cinc fardells, estava formada per sis peces de drap, vuitanta-dues dotzenes de mitges d’estam i llana de diversos colors i qualitats, cinc dotzenes de guants per a home i per a dona, i cinquanta-cinc dotzenes de gorres fines de diversos colors. Tot –perdó per la reiteració– made in Olot.

Com que en aquells anys la monarquia borbònica seguia mantenint l'obligatorietat que els viatges cap a Amèrica sortissin del port de Cadis (la llibertat de comerç amb les colònies americanes no s'establí del tot fins a 1778), al nostre Pere Joan Serra li tocà emprendre el camí cap a aquesta ciutat. Atès que era home casat i ben casat, a la butxaca s’emportava l’autorització de la seva dona que el deixava anar a Amèrica, rubricat per un notari barceloní el 4 de setembre de 1751. Sense aquest requisit no el deixarien pas embarcar. Pels motius que fossin, el trajecte fins a Cadis el va fer seguint el llarg trajecte de l’interior, i no pas per mar. L’11 de setembre era a Lleida (encara hi era el dia 14), passà per Madrid en data indeterminada i el dia 11 d’octubre entrà a Cadis. Més d'un mes de viatge.

Un cop arribat a Cadis, era qüestió de no tenir cap mena de pressa. Més tràmits: s’havia de matricular al Consolat de Cadis, un altre document imprescindible sense el qual no podria exercir el comerç amb les colònies americanes, i com que aquesta inscripció requeria de gestions i paperassa, no hi quedà matriculat fins el 22 de febrer de 1752. Però tampoc no havia acabat. Encara quedava obtenir la llicència per embarcar-se, que li fou concedida el dia 6 de març. O sia, que es perdé el vaixell San Jorge que sortí de Cadis cap a Buenos Aires l’1 de desembre, i no fou a temps d’embarcar-se –afortunadament, com veurem més endavant– en el vaixell Nuestra Señora de la Esperanza (coneguda també com a l’Esperancita) que es féu a la mar el dia 14 de març. No sortien pas vaixells cap a Amèrica cada dos per tres, sinó molt de tant en tant, en expedicions preparades amb temps i conjuntades.

Mentre passaven els mesos a Cadis, Pere Joan Serra demanà als d’Olot que li enviessin més gènere, i s’oferí perquè si sabien d’algú més d’Olot que volgués enviar mercaderies a Amèrica pogués aprofitar els seus serveis. No em consta el resultat del seu oferiment. Tant per tant, calia optimitzar l’expedició, ja que un viatge tan llarg i durador per força havia de moure més interessos comercials que les simples mercaderies d'origen, altrament el negoci seria exigu o fins i tot ruïnós. A més, sols es concedien llicències d’embarcament als comerciants que manifestaven endur-se cap a Amèrica gèneres per un valor com a mínim de 300.000 maravedís de plata antiga.

Pere Joan Serra no pensava pas anar-hi sol, a Buenos Aires. Comptava que l'hi acompanyés Josep Troya, un nom que coincideix amb un dels socis del negoci. Podria ser que ho fos, o que es tractés d’un fill o familiar del mateix nom, ja que havia de viatjar a Buenos Aires sota la condició de “criat” del comerciant Pere Joan Serra. Hi havia normes molt rigoroses per evitar que als vaixells hi entressin polissons, de manera que calgué tramitar-ne la pertinent llicència, la qual, perquè no l’aprofités un altre, incloïa les seves senyes d’identitat a la manera com llavors es feia: “Joseph Troya, natural de la villa de Aguafría [Aiguafreda] en el Principado de Cathaluña, de treinta y nueve años de edad, de estatura regular, moreno, barba negra y zeja ancha, el qual me consta y juro es soltero”. Però ai! Quan s’acostà el dia de la veritat, el dia d’embarcar-se, Josep es posà greument malalt, i Pere Joan Serra s’hagué de buscar un altre criat. Fou Juan de la Corcha, el qual, segons la seva cèdula d’identitat, era “natural y vezino de esta ciudad [Cadis], de veinte y ocho años de edad, de estatura regular, delgado, moreno y con una cicatriz en la frente, el qual me consta y juro es soltero". Acreditar la circumstància de solter era molt important, per si més endavant, i en aquelles llunyanes terres, li venien ganes de casar-se, que no se saben mai les sorpreses de la vida.

Semblà que potser es podria sortir al mes d’abril, però finalment ho van fer el dia 23 de juny, embarcats ell, el criat i les mercaderies en la nau El Vigilante, amb destinació a Buenos Aires. Va ser un viatge d’uns vuitanta dies de navegació. El 10 de setembre de 1752 van arribar al port de Montevideo, si bé calgué esperar dos dies abans no se’ls permetés de baixar-hi, segurament per prevenció sanitària. L’endemà Pere Joan Serra creuà el Rio de la Plata i arribà a la Santíssima Trinitat (Buenos Aires). Feia un any que havia sortit de Catalunya. Només tocar terra a Montevideo, envià una carta als seus socis olotins, fent-lo avinent la seva feliç arribada a terra americana.

Passades unes setmanes, des de la Santíssima Trinitat (Buenos Aires) Pere Joan Serra va tornar a escriure als seus socis d’Olot, Jaume Serra i Igosa, i Rafel Bassols. Ara ho podia fer amb menys urgències, i s’esplaià en la descripció del viatge, que per a ell havia estat del tot benaventurós. La carta porta data del 18 d'octubre de 1752.

"Muy señores míos. Participo a Vms. mi arrivo a esta ciudad [Montevideo] que fue el día 10 del mes próximo passado de septiembre a las cinco de la tarde, con la maior felizidad como lo manifiesta aver tenido solo 79 días de navegación, yncluiendo en ellos dos de demora que tuvimos en Canarias durante la aguada que se hiso para más seguridad”. Es refereix a la provisió d’aigua potable que es va fer a les Canàries, abans d’emprendre la llarga travessa de l’oceà Atlàntic. Com que ara començava la part més perillosa, Pere Joan Serra narra la decisió de fer una festa a l’Assumpció de Maria perquè els protegís, festa que se celebrà el dia que es creuà el tròpic: “Se dispuso una solemne fiesta a Nuestra Señora de la Asumpcion, eligiéndola como protectora de la navela, que se executó al pasar el primer trópico [el tròpic de Càncer] con una sumptuosa missa cantada y sermón, música, procesión y repetidos tiros de artillería, manifestando cada uno particular devoción y regocijo”. Tot això en ple oceà.

Que la protecció de l'Assumpta no s'aturà, Pere Joan Serra ho tenia clar, el seu favor continuà en augment, “a vista de tan singulares favores como nos hiso disponiendo que pasásemos la línea [l’Equador] en término de cinco oras la víspera de su dichoso día [15 d’agost, festa de l’Assumpció], no parando en esto su divino amparo sino que para la víspera de su natividad gloriosa [8 de setembre] nos reservó el gusto deseado de descubrir la tierra, remunerándole con la dicha de dar fondo, y desembarcar en ella, el día de su dulcíssimo nombre [12 de setembre]. Merzedes ymponderables que publican tan superior poder, que llegó a extremo de conocerle, los discursos más limitados recaiendo lo referido sobre la felicidad de aver tenido en medio de los caniculares, un tiempo tan fresco, que llegó a nececitar de abrigo la tripulación para executar la maniobra. Dios sea alavado por todo y nos dé salud, para salir con vien de esta dependencia".

En contrast amb un viatge sembla ser –pel que ell explicà– del tot en pau, un cop a lloc Pere Joan Serra, li arribaren notícies de dos desastres marítims que havien passat no feia massa. I s’afanyà a incloure-les a la carta que enviava a Olot. El primer era el naufragi del vaixell Nuestra Señora de la Luz, un desastre força conegut, perquè transportava cap a Espanya unes importants quantitats de diners, or i plata que ja llavors, i fins a temps recents, temptaren a bussejadors per mirar de recuperar-ho. Heus aquí la descripció de la desventura d’aquest vaixell que els d’Olot llegiren de la ploma de Pere Joan Serra: La Luz havia sortit de Montevideo cap a Espanya l’1 de juliol, “quedándose en tierra el capitán con la gente del botte, y algunos pasageros, que todos eran en número de 24, con yntención de salir después a alcansar el navío mediante a ser mui corto el viento y no del todo favorable; llegó la noche y a su entrada le acometió el viento pampero con tanta fuerza, que le obligó a dar fondo con todas las áncoras para poder esperar la llegada del capitán, pero creciendo la borrasca, le rompió las amarras y sacándole hasta tres leguas de distancia, se mudó el viento al norte siempre con la misma fuerza, de suerte que sin poder resistir la intrepidés de las corrientes, se aterraron”, el vaixell s’obrí i acabà en naufragi. Alguna crònica antiga diu que hi morien 153 persones. Com que el vaixell s’enfonsà a no massa distància de terra, el governador de Montevideo mirà de seguida de mobilitzar uns busos per a salvar la riquesa que havia anat a parar al fons del mar, i alguna cosa se’n pogué treure. Això darrer Pere Joan Serra encara no ho podia saber en la data de la seva carta, sinó que més aviat era pessimista, perquè es comentaria a Buenos Aires que les monedes anaven en saques de cuir que segurament s’haurien desfet dins de l’aigua: “Ahora se trabaja en buscar la platta perdida, pero parece que no tendrá efecto la diligencia mediante el conciderarse ya podridos los cueros en que estava ensurronada, y ser aquella cituación mui fangosa y puede ya averse sumerjido".

L'altra naufragi de què parlà Pere Joan Serra en la seva carta als d’Olot fou el del vaixell Nuestra Señora de la Esperanza, aquell que havia sortit de Cadis el 14 de març cap a Buenos Aires, quan el nostre home havia estat entretingut amb la paperassa a fer en aquella ciutat. A diferència de l’anterior, aquest és un naufragi molt poc conegut i, per tant, pren relleu la detallada descripció que quedà recollida en aquesta carta: “La Esperanza padeció grande contrariedad en vientos, como se verifica por seis meses que tuvo de la navegación, en cuio tiempo consumió todos los víveres, llegando a estremo de echar el botte al agua para recojer una gaviotta que mataron, la qual repartieron cruda entre todos como pan vendito; esta miseria les obligó a acercarse a tierra frente a la Ysla de Lobos (80 leguas distante de esta ciudad) con el fin de buscar algún ganado para remediar su ambre”. El pas per la illa de los Lobos no els millorà la fortuna, perquè no hi trobaren aliment i a més els convingué de retornar ràpids a bord “por yr refrescando el viento, y hallarse fondeados solo con un anclotte, a cuia llegada apretó de suerte el mismo pampero”. Desnodrits i sense forces per a controlar el vaixell, “dejándose yr a la voluntad de Dios, arrivaron a la costa del Brasil, y a la entrada del Rio Grande naufragaron”. De tots els que hi anaven només aconseguiren de salvar-se el capità i 24 persones.

Vist tot això, bona raó tenia Pere Joan Serra per la bonança del seu viatge. Ara, però, un cop arribats a Buenos Aires, calia anar per feina, que al cap i a la fi era allí per fer-hi negocis. Però tot això ho deixava per una altra carta. La d’ara havia estat prou llarga. Així que tocava acomiadar-se dels seus receptors, amb el prec que s’acostessin, en nom seu, a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot: “suplan por mi ausencia una vizita al glorioso Sant Estevan, dedicándosela de mi parte”. De la major o menor fortuna que en tragueren els socis olotins d’aquesta expedició, res no en puc dir. La pista documental de Pere Joan Serra a Buenos Aires es perd al cap de poc, llevat de poder constatar que encara seguia instal·lat en aquelles terres un any després, on es trobà amb un altre agent comercial d'una nova expedició olotina. Res d'estrany això darrer, perquè, com deia al principi, en aquells anys centrals de la centúria, els comerciants d'Olot –una població que semblava tancada entre muntanyes– havien tingut prou valentia per fer-se presents al mercat americà.

56. "Llits d'Olot" al nou Museu del Disseny de Barcelona

Museu del Disseny de Barcelona, entrada a l'àmbit "Llits d'Olot"

El passat 13 de desembre es va inaugurar, a Barcelona, el flamant Museu del Disseny. De les quatre exposicions permanents –una per planta– amb què s’ha obert al públic, la del segon pis rep el nom Extraordinàries! Col·lec- cions d’arts decoratives i arts d’autor. L’adjectiu inicial d’aquest títol compost ve al cas perquè en aquesta exposició s’hi ha recollit el bo i millor de les col·leccions històriques d’arts decoratives amb què comptava el patrimoni museístic de la ciutat. Doncs bé, un àmbit d’aquesta certament extraordinària mostra, porta per títol “Llits d’Olot. Segle XVIII” (“Olot beds”, fa avinent als forasters la traducció anglesa del rètol) i s’hi exposen sis capçaleres de llit, de les vuit que hi ha en el fons del museu. El quadre informatiu que obre aquest àmbit explica que els “llits d’Olot” són “una tipologia de moble característica de Catalunya”, que reben aquest nom perquè, tot i que també se’n van produir en altres llocs, Olot “en va ser un important centre productor” i que, “concebuts com a petits retaules pintats d’advocació personal, mostren una rica iconografia religiosa de la vida de la Verge i els sants, i alguns són d’una gran qualitat pictòrica”. Del conjunt de l’exposició, el Museu n’ha editat el catàleg amb el mateix títol d’”Extraordinàries”, on, de la pàgina 123 a la 130, podem trobar l’article "Llits d’Olot. Segle XVIII", escrit per Rosa M. Creixell, en el que se sintetitzen els principals aspectes artístics d'aquesta modalitat de llit. Celebrem que en un nou museu que ja d'entrada ha rebut un gran nombre de visitants (dins d'una tendència que no sembla pas que hagi d'afluixar) una determinada producció artesanal relacionada amb l'Olot del segle XVIII hi tingui un espai rellevant. 

Les sis capçaleres de "llits d'Olot" exposades al Museu del Disseny de Barcelona

A Olot, de da- des històriques sobre la pro- ducció de "llits d'Olot" en el segle XVIII, en tenim ben poques. Hom sol limitar-se a la referència que consta en el dietari dels viatges fets per Francisco de Zamora al llarg de Catalunya entre els anys 1785 i 1790. Quan, en el transcurs del seu viatge per la Catalunya central i fins al Pirineu el 1787, passà per Olot, s’hi anotà que en aquesta vila “hay 6 maestros de hacer camas, que hacen 300 para América y otras partes”. Aquesta referència puc complementar-la amb una altra de similar, però que conté alguna precisió més. Consta en l’esborrany de les respostes d’Olot a una consulta sobre el “Estado de las fábricas que se hallan existentes el día de oy en la villa de Olot y su territorio” i que sembla que van servir per a la confecció, per part de l’administració de l’Estat, de l’anomenat “Cens de manufactures” de 1784. Segons aquest text, inèdit en la seva literalitat, “algunas casas hacen camas pintadas y doradas y algunas de escultura; hacen 500 camas y las llevan hasta Indias”. No sabem exactament quan es van fer aquestes respostes, però possiblement fos amb anterioritat a la referència de Francisco de Zamora, sense massa distància entre una i altra. Per tant, a Olot, en la dècada dels vuitanta del segle XVIII, diversos tallers olotins –sis el 1787– es dedicaven a l’elaboració de capçaleres de llit (entre unes 300 i 500 peces a l’any), amb la característica de ser capçaleres pintades, daurades i, en alguns casos, amb relleus, una part indeterminada de les quals s’enviava a Amèrica. Aquesta darrera dada resulta sorprenent per les condicions del transport d’uns objectes voluminosos i delicats, però en això una i altra referència no ofereixen interpretacions alternatives.

En cap des registres documentals olotins no he trobat –fins ara, és clar– ningú que fos identificat professionalment com a “mestre de fer llits”. Per força havia d’haver-hi una col·laboració entre fusters i pintors-dauradors, denominacions professionals que, aquestes sí, solen sortir amb freqüència. Centrant-nos en el cas dels pintors-dauradors, que havien de ser els principals protagonistes en l’elaboració dels “llits d’Olot” (atesa la seva condició de ser llits pintats i daurats), en la dècada dels vuitanta del segle XVIII a Olot exercien com a tal Miquel Alsina, Ramon Cantalozella, Albert Estorch, Miquel Masmitjà, Lluís Siqués i Esteve Vall (o Valls). Un cas a part el constitueix Francesc Basil i Riera, que tocà també el negoci del gènere de punt de cotó; cap a finals de la dècada va perdre el seny i el substituí en l’ofici de pintor-daurador el seu fill Jaume Basil i Calcina. Durant aquests anys, Masmitjà mantingué a casa seva un o dos fadrins, és a dir, aprenents en exercici, la qual cosa indica que de feina no n’hi mancava. Ja més acostats als anys noranta, a la llista de pintors-dauradors s’hi poden afegir els noms dels joves Francesc Anglada i Antoni Calvina. Per tant, surten de sobres els sis pintors-dauradors que farien bona la dada de Francisco de Zamora sobre els sis mestres que a Olot feien llits, “llits d’Olot”. En el benentès que de pintors-dauradors (i, naturalment, de fusters) a Olot n’hi hagué durant tot el segle XVIII i abans, de manera que si ara he esmentat aquests noms és perquè es corresponen als anys de les dues notícies sobre elaboració de llits a Olot, però la seva activitat artística tenia una llarguíssima tradició local.

Semblantment al que passa amb d'altres temes, els anomenats inventaris post mortem (la relació de béns d’un difunt, dels que, per diverses raons d’herència, convenia fer-ne una llista precisa davant de notari) ens faciliten aquí algunes dades sobre els models de llits que els olotins tenien a casa seva en el segle XVIII. L’adroguer Pere Casabona, mort el 1766, tenia a la seva casa de la plaça Major, en una habitació que donava a la plaça, “un llit de pilars pintat a color de perla y dorat”; en una altra cambra que donava a la sala, “una camilla de fusta”; en una habitació del segon pis, “dos llits de peu de gall, un gran y altre xich” i en una altra habitació d’aquest pis que, com l’anterior, donava a la plaça, un altre “llit de peu de gall”. A l’any següent morí Lucrècia Gou, vídua del blanquer Llorenç Gou, que havia estat usufructuària dels seus béns a la casa que tenien a la placeta d’en Quer, a la vila vella. En la primera de les habitacions l’inventari anotà “un llit de pilars ab sa capsalera sens pintar”; en una altra de les cambres del primer pis, “una camilla ab sa capsalera a la vellura”; en la del costat de l’anterior, “un llit de camilla de fusta sens capsalera”; en l’anomenada cambra fosca, “un llit de banchs”; en l’habitació on morí Lucrècia –i, per tant, la cambra principal de la casa–, “un llit de pilars ab sa capsalera, tot gespeat”; en l’habitació de la terrassa “un llit de pilars” i en la del costat d’aquesta “un llit ab tres banchs”. Entre aquests dos inventaris dels anys 1766 i 1767, trobem tots els tipus de llit habituals en les cases olotines de llavors: el llit de pilars (el més comú), la camilla i el llit de peu de gall, tots tres amb capçalera o sense. Menys freqüent és la denominació de llit de bancs i encara menys la de catre, que surt molt poc.

No és ara el moment de donar detalls d'uns i altres tipus de llits, sinó de la seva proximitat i possible identificació amb el que entenem per “llit d’Olot”. Dels llits de pilars amb capçalera pintada i a voltes daurada, n’hem vist ja algun exemple. Un altre serien els tres llits “ab pilars y capsalera pintat” que hi havia a casa del notari Miquel Oliveres, segons l’inventari que es va fer el 1768 (i, per tant, un llit adquirit qui sap quan feia) o el “llit de pilars y capsalera pintat y dorat” que tenia el 1793 Antoni Marcé, blanquer, en una de les cambres de casa seva. D’altres exemples evoquen d’una manera molt més explícita els “llits d’Olot”. Entre els béns que havien estat del cirurgià Jeroni Gelabert es feren constar, el 1779, “un llit de pilarets ab sa capsalera tot pintat ab la imatge de nostra senyora de Altura” i un altre “llit de pilarets ab sa capsalera, tot pintat ab las imatjes de Sant Joseph y de la Mare de Déu”. L’inventari dels béns deixats pel notari Joan Vayreda (mort el 1781) inclou, entre el seu nombrós mobiliari, “un llit de pilars pintat y dorat ab sa capsalera ab una imatge de Nostra Senyora de Altura” i un altre “llit de pilars pintat ab sa capsalera, ab la imatge de Nostra Senyora de Monserrat”. Respecte dels llits anomenats camilles, també algunes referències semblen evocar els “llits d'Olot”, com la “camilla ab sa capsalera pintada tot de fusta de noguer”, del botiguer Gaspar Benet i Toralles (1772), els tres llits de mitja camilla pintats i daurats (un d’ell, amb la precisió de “dorat nou”) de can Vayreda i, sobretot, la “mitja camilla ab pilarets ab sa capsalera, part jaspeat, ab la imatge de Nostre Senyora de Altura” que hi havia al Mas Ventós. L’inventari d’aquest mas és de 1764 i, per tant, l’existència d’aquest llit havia de venir d'abans.

Avançat el segle, es féu cada cop més comuna a Olot la denominació de “llit pintat” o, en la seva forma més explícita, “llit pintat i daurat”. En alguns casos el notari n’accentuà algun detall que els fa ben bé “llits d’Olot”, com en l’inventari dels béns de l’adroguer Bernat Cantalozella (fet a la mort de la seva vídua, el 1777) en el que figura “un llit pintat ab sa capsalera, ab las imatges de Nostra Senyora de Altura, Sant Esteve y Santa Elisabet al mitg de ella”. Cas a destacar és el Manuel Díaz, que havia vingut a Olot a fer-se càrrec de l’administració de l’estanc del tabac d’Olot i del partit de Figueres, que a la seva casa del carrer Major tenia, el 1777, fins a tres llits pintats, tots amb iconografia religiosa: a la seva habitació, “un llit pintat, ab sa capsalera també pintada y un poch dorada, ab la imatge de Nostra Senyora de la Concepció”; en una habitació al costat d’aquesta, un altre “llit pintat, ab sa capsalera, ab la imatje de Nostra Senyora de la Concepció”; i en una tercera cambra amb finestra que donava al carreró d’en Germà, “un llit pintat ab sa capsalera ab la imatje de Sant Joseph”. Que algun capçal tenia traça viatgera ho suggeriria la descripció d’un dels llits de casa del doctor en lleis Josep Ferrussola, segons inventari de 1763: “un llit de fusta de noguer pintat a color nacra y los poms dorats, faltantli la capsalera, que és en casa lo Sr. Ramon Font de Gerona, sogra del difunt".

Museu del Disseny de Barcelona, capçaleres MADB 29.484 i MADB 29.481

Tornem al Museu del Disseny de Barcelona. Dels sis capçals de “llit d’Olot” que s’hi exposen, dos semblen traçats amb el mateix patró. Són els que ocupen la part central de l’àmbit, tots dos dedicats a la Immaculada Concepció (MADB 29.484 i MADB 29.481). El retallat d’ambdós i la seva composició pictòrica ve marcat per un dosser o baldaquí pintat a la part superior, d’on baixen uns cortinatges a banda i banda, sostinguts per dos angelets, i que en el seu conjunt emmarquen la figura de la Mare de Déu. És un tipus de capçal de “llit d’Olot” del que n’hi ha també exemplars al Museu Comarcal de la Garrotxa d’Olot, al Museu de Granollers i a mans d’alguns particulars (n’hi ha un de semblant al Museu Etnogràfic de Ripoll, però no segueix estrictament el cànon dels anteriors). Voldria fer fixar l’atenció en dos gravats i una petita pintura, que reprodueixo aquí al dessota, originats a Olot en el segle XVIII. El primer, anant d’esquerra a dreta, és un gravat de la Mare de Déu del Tura fet per un dels dos impressors Rovira que van haver-hi a la vila en els anys cinquanta i seixanta d’aquell segle. El segon gravat, que no va signat, és de Santa Sabina, patrona d’Olot. Finalment, el quadre és una pintura de la Mare de Déu del Tura deguda a Joan Dufau, gravador de cartes de joc a Olot durant la segona meitat del segle XVIII.

Gravats olotins del S. XVIII de la Mare de Déu del Tura (Rovira) i de Santa Sabina (anònim) i pintura de la Mare de Déu del Tura (Dufau)

Totes tres composicions, en les que la marededéu o la santa apareixen sota d’un baldaquí, del que pengen uns cortinatges angulats a mitja alçada, amb angelets a banda i banda (que, però, no són a la pintura de Joan Dufau), guarden molta similitud amb la composició que prenen les capçaleres dels “llits d’Olot” a les que em refereixo. És cert que hi ha alguna altra estampa hagiogràfica de fora d’Olot que també segueix aquesta composició, però la coincidència dels dos gravats i del quadre olotins em sembla d'especial consideració i reflexió.

Museu Comarcal de la Garrotxa. Llit d'Olot.

En el segle XVIII les cases del olotins eren plenes d’imatges de sants i marededéus. A les cases més senzilles, eren estampes de paper clavades directament a les parets; a les de més recursos, eren estampes emmarcades, petites pintures o imatges “de bulto”, és a dir, en relleu, a voltes dins d’una petita capelleta. Un dels llocs on més n’hi havia solia ser, precisament, el dormitori. En algun moment deuria produir-se la translació d’aquestes devotes representacions al capçal del llit, seguint en un principi les seves mateixes traces. La capçalera del llit adquirí llavors la forma d'una gran i rica estampa, que donava centralitat a tota la cambra, i que portava santedat al son i a la vida dels seus ocupants. L'estampa, convertida en "llit d'Olot".

35. Temps de xocolata, abans no vinguin les mosques

Anunci de xocolata d'inicis del segle XX, indicant haver-se fundat al 1790

Al març de 1773 Tomàs Roca i Masmitjà donava mostres de ser home previsor, quan des d’Olot es posava en contacte amb comerciants barcelonins de cara al proveïment de tot el necessari per poder fer xocolata. I això abans que, amb el bon temps, no vinguessin les mosques, una mala companyia per a un producte tan delicat. Els escrivia d’aquesta manera: “És temps de prevenir cacau y sucre per fer xocolate antes de las moscas, y aixís estimaré a Vms. me escríguian si ni [=n’hi] ha de bo de cacau de Caracas y de sucre y a quin preu, com y la cañella”. Al mes següent, la casa de comerç de Barcelona amb la que s’entenia li feia arribar a Olot, a través d’un traginer, dos sacs amb 125 lliures (de pes) de cacau, 62 lliures i 6 unces de sucre i 1 lliura i 8 unces de canyella, tot pel preu de 87 lliures i 7 diners (de moneda barcelonina), “comprès un ral de ports a casa".

Tomàs Roca i Masmitjà no era pas xocolater, sinó un negociant olotí i, per tant, el cacau que li arribava anava destinat a ser col·locat entre terceres persones. Aquestes eren principalment els adroguers de la vila, l’ofici que entenia de dolços, melindros, confits, torrons i altres requisits per al paladar, a l’espera que temps bastant més moderns que no pas els del segle XVIII traspassessin aquests productes a l’actual ofici de la pastisseria, un ofici que en un principi s’havia dedicat al pa i, com bé prou expressava el seu nom, a les pastes, o, com deia un registre contributiu d’Olot del 1818 referint-se a un pastisser, “ben [=ven] rusquellas y altres pastas dulces”. Un dels principals adroguers d’Olot en el segle XVIII era Sebastià Casadevall i Figuerola, que tenia la botiga a la plaça Major. L’inventari de la seva botiga fet a l’any 1797, consignà, per una banda, 17 lliures de xocolata, i per altre dos calaixos, l’un amb altres 11 lliures de xocolata i amb 13 lliures l’altre. Per les indicacions que s’hi dóna del valor atribuït a aquestes xocolates, no totes eren de la mateixa qualitat, perquè la que es guardava en els dos calaixos es venien a un preu superior a la primera. A més, en una altra casa a prop de la botiga, al carrer de la Maduixa, Casadevall hi tenia el “molí de mòldrer xocolata ab tots sos aparatos y guarniments necessaris per ferlo córrer, ab un matxo de edat de sis anys” i “tretse arrobas de cacau de valor doscentas setanta vuyt lliuras set sous”. Per la seva banda, sense, però, tants detalls, l’adroguer Ignasi Cantalozella tenia en el 1762 a la seva botiga “una arroba xucolata”, i el també adroguer Pere Màrtir Florensa hi tenia, en el seu cas al 1774, “dos robas xocolata".

Els ingredients per fer xocolata ens els insinuava Roca i Masmitjà en la seva comanda de 1773: cacau, sucre i canyella. Exactament els mateixos ingredients que, uns anys més tard, ens descriuria Pere Labèrnia en el seu diccionari català de 1839-1840: “Xocolate. Mescla de cacau, sucre y canyella, tot mòlt y reduhit a pasta, que després se deixata ab aygua en una eyna al foch y se pren per beguda. La gent més culta e instruhida lo fan generalment masculí”. Això, és clar, era la teoria; a la pràctica s’hi podien barrejar altres productes aromàtics o aplicar-hi proporcions i tècniques d’ús personal.

Fruita del cacau, segons una il·lustració de 1908

El cacau que arribava a Olot a través de Barcelona havia vingut d’Amèrica. Els textos olotins parlen sobretot de cacau de Caracas, però també de cacau de Cumanà i de Guayaquil, aquest de menor qualitat. Al juny de 1773 la casa de comerç de Barcelona feia saber a Roca i Masmitjà, en resposta a una sol·licitud de l’adroguer d’Olot Isidre Florensa, “que lo cacau veritable de Caracas se ven per major a cosa de 10 sous 6 [diners] la lliura, y lo de Cumanà a 10 sous 2 [diners], esto és prenent sach per enter, que los del primer se componen regularment de dos fanegas, que fan unas 250 lliuras, y que si vol provehirse de este y no li acomoda pèndrer un sach enter, esforsarem (però no aseguram) que se nos facilítia una sola fanega, que serà lo més se podrà conseguir”. Florensa es decidí per una saca del cacau de Caracas, que, amb la intermediació de Roca i Masmitjà, li fou servida al mes de juliol. Segons el passament de comptes d’aquesta tramesa, el sac de cacau de Caracas que li fou remès pesava 9 roves i 23 lliures, que feien 257 lliures de pes. D’aquí es va descomptar la tara dels sac (3 lliures) i la tara de pols (a raó del 2%, que foren 5 lliures menys de pes). Net, el cacau pesava 248 lliures i 11 unces, que a 10 sous i 6 diners cada una feren un import de 130 lliures, 13 sous i 7 diners de moneda barcelonesa, al que s’afegiren 6 sous pel transport. En un altre cas, una certificació de la duana de Barcelona de l’estiu de 1815 donava fe d’haver-se portat a Olot, a casa de l’adroguer Eudald Surroca, “seis sacos con trescientas libras cacao de Guayaqüil despachado en 18 julio de 1814 con oja nº 218” i “doscientas treinta libras cacao de Caracas, despachado en 9 febrero de este año con oja nº 43".

Això de la “tara de pols” que acabem de trobar en els comptes de la suara esmentada comanda per a Isidre Florensa, era el pes que se suposava que tenia la terra i la brutícia que acompanyava el cacau. A la primavera de 1754 un altre negociant olotí, Ildefons Castellar, que també feia d’intermediari entre els comerciants barcelonins i els adroguers d’Olot, es queixà a Barcelona que el cacau que li havien servit havia arribat molt “carregat de terra”, i hi insistia: “tot terra, com si fos lo recull de totas las escombrarias de un magatzem”, cosa que constituïa un frau en el pes. La casa de comerç de Barcelona ho posà en dubte, fent recaure la responsabilitat sobre els traginers, segons carta que adreçaren a Castellar: “Nos apar impossible la disminuició que nos suposas, si no és que los traginers fessen alguna tràfica, perquè en casa se ovriren los sachs per compòndrer los costals, y no se experimentà que dit cacau fos carregat de pols en excés”. Això no obstant, van deixar a mans del seu corresponsal a Olot una rebaixa en el preu d’aquesta partida de cacau: “podràs formar y enviarnos lo compte del modo que te aparega més cristià, que nos conformarem ab ell sens lo menor reparo".

Hem vist que Sebastià Casadevall tenia el molí de xocolata separat de la botiga, en una altra casa de la seva propietat. Allí deuria haver-hi també el foc per al tractament del cacau, ja que després de parlar-nos del molí xocolater i del cacau, l’inventari hi recull l’existència de “sexanta càrregas de lleña” i d’un “ferro per tenir las estellas en lo foch”. D’altres adroguers olotins tenien les eines per a la preparació de la xocolata a la cuina de casa seva, situada en el mateix edifici on hi tenien la botiga. En aquests casos, però, els inventaris no parlen de molí de xocolata, sinó de pedres de xocolata, sobre les quals treballar. Ignasi Cantalozella tenia, al 1762, “una pedra per fer xucolata ab son mabra y calaix de fusta” a la cuina, i al pastador de casa seva “dos pasteras per fer xocolata”. Semblantment passava amb l’adroguer Pere Casabona, que al 1766 tenia “una pedra y un marbre per fer xocolate” i “dos pasteretas de fusta ab sos marcadors de llauna per fer xocolate".

Xocolatera de Can Trinxeria d'Olot, segons "La peça del mes" publicada l'any 2003

El consum de la xocolata (escrita amb una grafia fluctuant, com tocava a un terme relativament nou) es féu cada cop més extens, i no costa gens de constatar l’existència, en els domicilis particulars, dels estris necessaris per a preparar-la i consumir-la. El principal, la xocolatera, on es deixatava la xocolata i es preparava en beguda. A Olot, de xocolateres n’apareixen en molts dels inventaris post-mortem dels béns dels difunts. A casa del blanquer Albert Estorch hi havia, al 1725, “una xacolatera de aram ab son remanador de fusta”, i encara més detalladament a casa del blanquer Francesc Prat al 1760: “una xicolatera de aram ab son tap y remanador de fusta”. També era “tota de aram” la xocolatera que hi havia a casa del cirurgià Esteve Basseya al 1755, però en canvi les dues que tenia el notari Francesc Padrós al 1769, es presentaven “ab son mànechs de ferro”. A casa del blanquer Llorenç Gou, al 1767, de xocolateres n’hi havia tres, acompanyades de “sos molinets”, un instrument per a la preparació domèstica de la xocolata que també trobem a casa de l’apotecari Francesc Torà al 1735, gairebé acabada d’estrenar: “una xacolatera de aram mitjansera y un molinet tot nou”. Posats a veure qui en tenia més, guanyen Miquel Vidueyros al 1792, amb “quatre xacolateras, las tres de aram y la altre de llautó”, més una cinquena “de llauna ab son mànech de fusta”, igualat amb el ferrer Bernat Planas a qui al 1790 constaven sis xocolateres, posteriorment esmenades en cinc. A les cases distingides, la xocolata es prenia amb unes tassetes especials, les xicres o “xícares”, de les que al 1781 sabem que el Dr. Joan Vayreda en tenia dues dotzenes. Però deuria haver-hi d’altres formes de prendre la xocolata, perquè a casa de l’adroguer Tomàs Casadevall hi havia, al 1797, “vuyt plats xichs per pèndrer xocolata, tot de estany".

La xocolata acompanyava els actes festius i era motiu d’obsequi com a refresc envers aquelles persones a les que es volia agrair algun favor. Fins i tot era present en els enterraments, com a atenció a les persones vingudes per a acompanyar aquells moments de dol, i és així com, entre les partides de l’enterrament de Miquel Oliveres esdevingut al 1769, consten 16 sous i 6 diners per “una lliura xocolata fina” i a les de la muller de Pau Comas, morta al 1809, una lliura de “xacolata per recobrar”. De la popularització de la xocolata en parla una relació sobre el règim alimentari dels malalts de l’Hospital de Sant Jaume d’Olot de cap als anys setanta del segle XVIII, en la que, després de parlar de la carn a l’olla i de les sopes de pa, es remarca que, si el metge ho indica, se’ls dóna “caldo de gallina, xacolata y algunas vegadas un poch de refresch a las tardas”. Tant normal era la xocolata, que donà nom a un color: en l’inventari de Miquel Vidueyros, del 1792, consten en una habitació “un llit pintat color de xacolata ab sa capsalera”, en una altra “un llit pintat ab sa capsalera color de xacolata” i encara un altre tercer llit d’aquest mateix color.

Treballant la xocolata "a la pedra"

El paper director dels adroguers en l’elaboració i distribució de la xocolata no vol pas dir que les operacions de la seva fabricació haguessin d’anar necessàriament a càrrec seu, sinó que podien ser fetes per operaris especialitzats, els xocolaters. En una remesa de cacau arribada a Olot a l’any 1751 amb també força brutícia, Ildefons Castellar informà els comerciants de Barcelona que la partida tenia pols “en tant exés que luego que lo férem veure als xocolaters digueren que era impossible sens garbellarlo poderlo despatxar”. La gran família dels xocolaters olotins del segle XVIII fou la dels Guardiola (sovint escrit també Gordiola), amb casa familiar al carrer de Sant Ferriol. L’encapçalà Joan Baptista Guardiola, que ja consta com a xocolater al 1749. Casat al 1731 amb Isabel Moliner, foren també xocolaters el seu hereu Esteve i el seu altre fill Fidel (un tercer fill, Josep, fou un conegut mestre de cases). Morta la seva dona Isabel al 1748, el pare Joan Baptista casà en segones núpcies al 1749 amb Maria Àngels Bosoms, amb qui tingué un altre fill, també de nom Esteve, que fou igualment xocolater. L’hereu Esteve Guardiola i Moliner casà al 1755 amb Teresa Bassols, encetant la tercera generació de xocolaters el seu fill Miquel Guardiola i Bassols, casat al 1787 amb Magdalena Fàbrega. Dins d’aquesta tercera generació, també foren xocolaters els seus germans Fidel i Esteve, de manera que pot configurar-se una nòmina de fins a set membres d’aquesta família olotina dedicats a la xocolata en el segle XVIII. A més dels Guardiola, feren de xocolaters a Olot durant aquell segle Esteve Bassols (actiu al menys entre 1757 i 1762), Joan Sargatal (consta com a xocolater entre 1772 i 1784) i, més ocasionalment, Antoni Bartrina (cap a 1788) i Joan Gibina (1796).

Anunci d'un establiment de xocolata al Firal d'Olot, publicat a l'any 1859

L'hereu de la nissaga, Miquel Guardiola i Bassols, va morir al 1830, sense que sapiguem si va mantenir la seva activitat de xocolater fins aquest any. Uns anys abans, cap a 1822, s’havia excusat d’haver de pagar la contribució dient “que cosa de tres mesos se farí, que lo priba de treballar ab un dolor seguidament que té y faltats de medis per biure”, però ja se sap que, entrant en matèria fiscal, mai no es pot saber amb certesa si la situació era realment l’al·legada, o hi havia un punt d’excusa. El que sí que és clar és que a la seva mort, cap altre Guardiola no va mantenir l’ofici de xocolater, ja que deixà una filla casada i dos altres fills que feien comerç a Castella. A principis del segle XX una botiga de xocolata d’Olot, l’antiga fàbrica d’Antoni Carreras, s’anunciava dient que la casa havia estat fundada a l’any 1790. Alguna raó deurien tenir per afirmar-ho, però no he trobat per ara cap xocolater a Olot amb aquest nom en l’expressada data, a no ser que vinguessin de fora, o que heretessin per via femenina l’obrador d’algun dels esmentats xocolaters olotins. El primer xocolater amb aquest nom, Vicenç Carrera, apareix com a tal en la contribució extraordinària de guerra de 1837. En canvi, figuren com a xocolaters ja en els anys vint de la dinovena centúria, Vicenç Amat (continuant-hi en els anys cinquanta Pau Amat), Miquel Monté i Jaume Torrós.

Amb ells, l’ofici de xocolater ja no era subsidiari dels adroguers, sinó que s’havia consolidat com a una activitat econòmica amb entitat pròpia. Això sí, amb total caràcter artesanal, tal i com se’ls identificava en els registres de la contribució, posats sota l’epígraf de “molenderos de chocolate a mano”. Com en tants d’altres oficis, la seva aventura industrial, a partir de la mecanització, no arribaria fins al segle XX, compartint el traç de la xocolata artesanal amb els pastissers, aquests, ara ja sí, plenament dedicats a la plaent gastronomia del dolç.

3. Comerç olotí amb Amèrica (1751)

El comerç de productes olotins cap a Amèrica en el segle XVIII és un tema inèdit, que només compta amb alguna afirmació coetània ("Hay 6 maestros de hacer camas, que hacen 300 para América y otras partes”, escrigué Francisco de Zamora el 1787, quan va visitar Olot, una frase encara per dilucidar), amb la referència de l’existència a Olot, el 1788, d’un segellador de les mercaderies que havien de passar a Amèrica (Ricard Jordà, Vida olotina en el salt a l’època moderna, Rafael Dalmau Editor, 1978, p. 20) i amb alguna altra referència ocasional, com ara la presència de Pau Orri i Caralt a l’illa de Santo Domingo.

Les notícies sobre les relacions comercials entre Olot i Amèrica no són excessivament nombroses i no poden comparar-se amb les de poblacions més abocades a les rutes marítimes, però donen a entendre una certa normalitat d’intercanvis al llarg de tota la segona meitat del segle XVIII, a partir del moment en què, una mica abans, es consolidà la presència a Cadis de comerciants catalans i en què, des d’aquest port d’obligada partença, es dirigiren cap a Amèrica les primeres naus noliejades directament pel comerç català.

El 1751 es formà a Olot una companyia entre Rafael Bassols, Jaume Serra i Igosa i Simon Manyalich. Els dos primers hi posaren mercaderies per valor de més de cinc mil sis-centes lliures barcelonines, entre draps, mitges, barretines i altres gèneres de roba de qualitat. Totes aquestes mercaderies –i aquí entra el tercer soci– quedarien confiades a Simon Manyalich, el qual estava a punt de passar “a las Índias y en lo Regne de Oaxaca”, per tal que allí les vengués “a las personas y per los preus que millor li aparexerà redundar en benefici nostra y de nostra Companyia”. El benefici que s’obtingués de la venda d’aquestes mercaderies Simon Manyalich l’havia d’invertir en productes colonials, com ara “grana, cotxinilla, índia o altres gèneros que a ell li aparèguian més beneficiosos per nosaltres en esta província”, els quals serien remesos a Cadis, “donant a dits señors Bassols y Serra lo corresponent avís del subjecte o mercader a qui vàgian dirigidas ditas mercadarias", per poder-les fer recollir.  

Els dos primers socis són prou coneguts en el món dels negocis olotins. Rafael Bassols, tot i ser carder d’ofici, va mantenir d’altres negocis que li proporcionaren uns bons ingressos. Un any abans havia fet una altra companyia amb els també olotins Pere Màrtir Florensa i Domingo Vila per a parar una fàbrica de draps, i ara, el 1751, tenia part també en dues altres companyies amb gent de Barcelona, per negociar draps i barretines a “Buenos Ayres de Indias”. Jaume Serra i Igosa, paraire de professió, interessà en una de les primeres companyies que a Olot es dedicaren a la fabricació de gènere de punt de cotó amb teler mecànic. Per la seva part, el 1750 trobem a Simon Manyalich com a receptor, per compte i risc seu, de part de les mercaderies arribades a Cadis des de Nova Espanya amb la fragata Ntra. Sra. de Montserrat i Sant Antoni de Pàdua, més coneguda com a La Perla de Catalunya. A partir de 1768, o potser abans, s’instal·là a Cadis el també olotí Pere Manyalich, que el 1774 es matriculà com a comerciant al Consolat d’aquesta ciutat.

El decret que permetia el lliure comerç directament amb Amèrica des de qualsevol port i no només des de Cadis, i per tant des del de Barcelona o des d’altres de Catalunya, promulgat el 1778, hauria de facilitar encara més les coses.