dilluns, 23 de gener de 2012

Un apunt social sobre la mecanització de la filatura a Olot (gener de 1796)

Al voltant de 1790 –una mica abans, una mica després, segons els llocs– es van introduir i estendre, especialment per les comarques de l’interior i de muntanya de Catalunya, inclosa la Garrotxa, les màquines que permetien de filar cotó d’una forma més ràpida i productiva que no pas els tradicionals torns manuals. Els treballs dels professors James Thomson, Àlex Sánchez, Àngels Solà, Llorenç Ferrer i d’altres, n’han anat aclarint la cronologia i els seus aspectes tècnics. Gràcies a les aportacions dels primers sabem que, precisament, les primeres màquines de filar del tipus water-frame, que aprofitaven la força motriu de l’aigua, es van instal·lar a Sant Joan les Fonts entre 1793 i 1794, si bé per no massa temps. Però, en canvi, anem més curts de notícies sobre les persones que aquestes màquines incipients tenien al seu darrera, les dones filadores, i sobre la seva formació i condicions salarials i socials.

En aquest sentit és interessant la reunió que van celebrar els fabricants olotins del ram del cotó a l’ajuntament d’Olot el dia 8 de gener de 1796, tot just acabat d’encetar l'any. De l’acta que se'n va fer no se’n desprenen altres dades tècniques més enllà de la constatació que les màquines de filar cotó ja estaven plenament esteses a Olot, però en canvi sí que ens permet de dirigir la mirada cap a les filadores i extreure’n algunes consideracions de tipus social.

Després del mal tràngol de la Guerra Gran contra França (1793-1795), als fabricants olotins les coses no els anaven bé. De feia temps maldaven per combatre el contraban de gèneres estrangers, al que atribuïen el declivi del seu negoci. Fins llavors havien confiat la resolució d'aquest problema a reclamar que les autoritats posessin mà dura al contraban, però havia servit de poc. Ara eren conscients que no hi havia altra solució que ajustar els preus dels gèneres de les manufactures olotines fins a estar a només molt poc per sobre dels de contraban, amb la confiança que així el comerç preferiria els gèneres olotins, perquè per un ben poc preu de més s’estalviava els riscos de penalització econòmica que pesaven sobre els gèneres de contraban.

A això d’ajustar els preus els fabricants olotins ja s'hi havien convingut, disposats a entomar un menor marge dels seus beneficis. També havien pactat amb els operaris de les seves manufactures una retallada dels seus jornals. I ara faltava –i aquest era l’objecte d’aquesta junta de fabricants– condicionar també a la baixa els salaris de la tercera pota sobre la que s’havia de basar l’ajustament dels preus dels gèneres olotins de cotó: les “filadores en màquines”, com les denomina l’acta d’aquella reunió celebrada a l’ajuntament. Les “màquines”, dites així per antonomàsia: parlar d’elles era parlar de “màquines de filar”, com quan es deia, en aquella acta, que convenia una bona harmonia entre la filatura i el teixit, perquè “los telers no poden treballar ab algun lucro sens la proporció de las màquinas, y las màquinas en est pahís, a menos de sufrir detriment, sens la proporció dels telers”. En conseqüència, els fabricants passaren a pactar entre ells una rebaixa del que a partir de llavors pagarien per la feina de filar (amb alguns matisos segons les operacions i qualitats del cotó a filar, que queden detallats a l'acta), un preu baix que, però, a parer seu, era suficientment raonable i equitatiu per poder permetre a les filadores “sens tropell ni excessiu treball guanyar deu pessetas semmanals, jornal més que regular per unas fillas de família, esemptas de tota obligació”.

Però això de retallar els preus a pagar a les “filadores en màquina” per la seva feina només podia ser efectiu si tots els fabricants es conjuraven a complir-ho. L’encara poc automatisme d’aquelles noves màquines de filar feia que el bon fer i habilitat de l’operària que la menava fos essencial de cara a l’obtenció d’un fil adequat i de qualitat. I l’acta d’aquella junta dóna a entendre que hi havia manca de bones filadores “en màquina”, i que els fabricants se les disputaven. D’aquesta competició per prendre’s uns als altres les bones filadores, n’havia resultat un augment de salaris al que ara s’havia de posar fi, perquè “aumentantse contínuament los preus dels filats”, en seguia un fet “tant dolorós com irregular, que la classe menos necessitada com són ellas [les filadores] arribassen a guanyar ab lo temps doble jornal que un pare de famílias”. Sobre les dificultats per trobar filadores hàbils és bo de recordar que més d'un any abans d'aquesta reunió, el 1794, un piemontès establert a Olot, Joan D. Vittone, afirmava haver perfeccionat una màquina que filava el cotó tal i com el volia el fabricant, al marge que la filadora fos o no experta en aquest art.

Per evitar aquesta competència entre fabricants respecte de les filadores hàbils, en la mateixa reunió es determinà que cap amo no pogués prendre “a minyó ni minyona alguna dels que filan”, que no portés un paper amb el consentiment de l’amo per al que fins llavors havia treballat, sota pena d’una multa i de fer tenir “per un termini de un any la màquina parada”. A aquest acord només hi havia una excepció: si “contra tota esperansa hi hagués un amo que volgués oprimir i vexar a alguna filadora”, en aquest cas, oït l’amo i la filadora, i si aquesta resultava innocent, seria la junta dels fabricants olotins la que li faria el paper per ser admesa en una altra fàbrica. La junta va preveure també què passaria quan un fabricant augmentés el nombre de “màquines”, a les que també, naturalment, haurien de correspondre noves filadores. Llavors seria la junta de fabricants la que li destinaria “una o dos minyones hàbils en qualitat de ensenyadoras” de les noves filadores, unes ensenyants que haurien de ser prestades, per torn, pels fabricants que en tinguessin més.

Que l’ofici de filar s’atribuís des d’un bon principi a les dones, no és cap novetat, perquè no fou sinó una adaptació del que passava en la feina de filar la llana, que tradicionalment havia estat encomanat a les dones com a feina domèstica feta a domicili. Amb les noves màquines, l’actor de la filatura continuà essent la mateixa, amb la diferència que en la major part dels casos això comportà el desplaçament d’aquesta mà d’obra femenina de casa seva a la fàbrica. Però aquest canvi d’ubicació no comportà un canvi de perspectiva en la seva activitat laboral, i és per això que, per dues vegades, en aquesta acta de la junta de fabricants d’Olot trobem un argument que tardarà segles a rectificar-se, el que les dones a les fàbriques havien de cobrar menys que els homes, perquè a diferència d’aquests, les dones no tenien responsabilitats, estaven “exemptes de tota obligació”, eren la “classe menys necessitada”, i per tant el seu salari era contemplat com un mer complement del de l’home, aquest sí, carregat d’obligacions per la seva condició de cap de casa sobre el que requeia el pes de tota la família. Suposo que tampoc no haurà passat desapercebuda la velada denúncia d’una altra de les males pràctiques que la indústria del tèxtil arrossegarà anys i panys, i que ara, a inicis de 1796 (i per tant, des de 1795 o fins i tot abans) ens colpeix com a prematura. Em refereixo a la temptació dels amos i encarregats d’abusar d’alguna treballadora, allò de “oprimir i vexar” que sortia en l’acta d’aquesta junta. I un últim apunt a retenir, la frase “minyó o minyona dels que filen”, que inevitablement ens porta a la llarga presència a les fàbriques de mà d’obra de poca edat.

És lloc comunament acceptat que la introducció de la mecanització de la filatura obrí el pas a la nova forma de producció moderna, la fàbrica industrial. Però, pel que sembla, també l’obrí als vicis que colpirien la condició obrera.

dimarts, 10 de gener de 2012

La sal, millor de Cardona o de l'Escala?

Durant segles el proveïment de sal a les poblacions, un bé indispensable per a llurs habitants i per al bestiar, va estar estrictament regulat per la Corona, que en tenia el monopoli, i que va acabar incorporant al reial patrimoni les salines de la noblesa i dels particulars. Per assegurar-se les rendes, a les principals poblacions va establir-se el que se’n deia “el acopio de la sal”, és a dir, una quantitat predeterminada de sal, fixada per l’administració de les rendes reials, que els era obligat d’adquirir al llarg de cada any. Per altra banda, en les comarques on no es produïa sal es van crear alfolís o magatzems de sal, que servien com a centres de distribució controlada. A Catalunya, aquest règim va quedar consolidat després de la victòria filipista en la Guerra de Successió.

Olot es trobava entre Cardona, on hi havia –i encara hi ha– un importantíssim jaciment de sal mineral, i l’alfolí de l’Escala, on s’hi portava sal marina, obtinguda en salines més meridionals. Al menys des de 1722 Olot estava obligat a fer “acopio de sal” al jaciment de Cardona. Però el 1761 arribaren ordres superiors des de l’administració de la renda de la sal que deien que en endavant Olot havia d’anar a buscar-la a l’alfolí de l’Escala, una decisió que no va pas caure gens bé a la capital de la Muntanya. Al cap de dos anys, el 1763, l’ajuntament olotí demanà formalment que la vila pogués tornar-se a proveir de sal de Cardona.

El primer argument que donava l’ajuntament era que des d’aquí fins a l’Escala, al contrari del que passava en relació amb Cardona, “es indispensable a sus vezinos el haver de passar diferentes ríos que median dende esta villa de Olot hasta el dicho alfolí de la Escala”, i que això es convertia en problema quan aquests rius portaven més aigua del compte i el transport quedava aturat. Com a argument diria que és dèbil, perquè també el vi que es consumia a la vila venia de l’Alt Empordà, i no es té pas notícia que en això fossin cap obstacle els rius a creuar anant-hi o venint-hi, ni que la mercaderia arribés als consumidors olotins més alterada del que pogués premeditar la voluntat dels taverners.

El segon argument prenia formes més contundents: s’havia experimentat que la sal marina –per tant, la que venia de l’Escala– no era pas bona per al bestiar d’aquí, “de forma que se experimenta que los ganados no quieren comer de él por tener acostumbrado el de Cardona, y por dicha causa se ve que el dicho ganado va con grande decadencia en lugar de hir de augmento, pues ni en carne ni en lana augmenta, antes bien disminuye, experimentándose igualmente que por la misma causa de no querer el ganado comer sal del mar, y hallarse privado de comer el de Cardona, se va perdiendo, padecidendo lepra y otros males”. En aquest sentit, un anterior testimoniatge (1762) de dos pagesos del Mallol, no gaire lluny d'Olot, gairebé era apocalíptic: “la sal de mar es muy perniciosa y causa grande danyo al ganado de estos terrenos, de forma que les quita o haze cayer la lana, haziéndole ronya de forma que no sólo los haze cayer la lana, sino también que a muchos les mata”, mentre que, al contrari, “la sal de Cardona les es de grandíssimo provecho porque les engordesse, pone o haze la lana buena y limpia, y quita a dicho ganado la ronya”. No em veig pas en cor de jutjar la raó científica d’aquest argument, i en tot cas fóra bo que algun escalenc pogués posar-hi un contrapunt de defensa pròpia.

Animats per aquests arguments, a primers de novembre de 1763, pocs mesos després de demanar poder tornar a la sal del Bages, els traginers d’Olot es presentaren de nou a Cardona a carregar-hi sal. Però l’administrador d'aquesta la salina es veu que era un funcionari estricte, perquè els va dir que de prendre sal d’allí res de res, “por no tener la orden del administrador general de salinas de este Principado para executarlo” i se n’hagueren de tornar amb les mans buides. La sal per a Olot, doncs, es va haver de seguir anant-la a buscar a l’Escala, fins que, finalment, el 15 de gener de 1766, es va concedir que es pogués tornar a comptar amb la de Cardona, tal i com es demanava. Això sí, en el benentès que es tractava d’un favor envers Olot, d’una concessió especial d’aquelles que es fan perquè ets tu, perquè en més d’una ocasió se’ls recordaria que a dreta llei els corresponia d'anar a l’alfolí de l’Escala.

Però aquí no acaba encara la història. El 1782 va haver-hi una denúncia contra l’ajuntament olotí, perquè resultava que part de la sal que es portava de Cardona, acabava en una mena de mercat negre comarcal: als voltants d’Olot, es deia, “se vende sal de la de su acopio [del d’Olot] a barios particulares y vecinos del partido de la Escala”. Això, naturalment, anava en contra dels interessos de les rendes reials i de la bona administració, i per tant se’ls advertí seriosament que cessés al moment aquesta pràctica fraudulenta.

En aquell mateix 1782 va sorgir a Olot la idea de crear una Escola de Dibuix, a imitació de la que ja funcionava a Barcelona, un projecte que es materialitzà ràpidament, fins al punt d’inaugurar-se just un any després. Però un cop passades les primeres alegries, vingueren els maldecaps sobre al seu finançament. I, ves per on, les autoritats locals van girar els ulls cap a la sal –aquí ja no importa si de Cardona o si de l’Escala– perquè acabaren imposant als habitants d’Olot una quota (concretament, una malla) que s'havia de pagar per cada lliura de sal que compressin a la menuda, a benefici del manteniment d’aquesta Escola de Dibuix. Però d’això potser millor no parlar-ne, perquè en aquests nostres temps en què els governants van buscant com carregar-nos certs productes bàsics amb noves taxes recaptatòries, millor no arriscar-nos a què prenguessin per bona la idea d’aquells seus antecessors olotins del segle XVIII.

dimarts, 3 de gener de 2012

Estrenes de campanes a Olot al segle XVIII


A Besalú, a l’abril de 1712, en plena Guerra de Successió a la comarca, el coronel Jaume Forgas i Virolà, davant de la possibilitat que arribés l’enemic, va demanar a l’assessor del sotsveguer, el doctor en drets Bonaventura Ferrer i Anglada, que toqués a sometent. L’home li digué que de moment no feia falta fer-ho, però que es procuraria la clau del campanar per al que pogués passar. Ara bé, tot i la gravetat del moment, el campaner no va voler deixar-li la clau si no era amb el consentiment dels jurats de la vila, els quals, amb bones paraules, van venir a dir que de deixar-l’hi, res de res. Perquè llavors controlar les campanes era tant com controlar un mitjà de comunicació social. Durant segles les campanes, a través d’una precisa combinació de tocs, silencis i sons, constituïen un eficaç mitjà de comunicació amb què es feia saber a la gent fets de celebració i de pietat, la notícia d’una defunció (amb el detall de si era home, dona o criatura), o alertes de perill, com la previsió d’una tempesta, un foc o la irrupció a les envistes de malfactors i d’enemics.

Al mes següent d’aquest cas, el maig de 1712, es donà a Olot un altre fet d’aquests de voler marcar control sobre les campanes. El motiu fou discernir qui tenia la potestat de fer tocar les campanes en cas de mal temps, ja que tant els Obrers de la parròquia de Sant Esteve, com el seu rector-sagristà, deien que això era cosa seva. Aquest darrer, mossèn Guillem Roca, es queixà que l’última vegada que s’havia hagut de tocar a mal temps, el seu campaner, Josep Llor, s’havia trobat a dalt del campanar amb Bartomeu Prat, enviat pels Obrers també a tocar a mal temps, i que allí mateix, dalt del campanar, hi havia hagut entre els dos una “gran rixa y pendència (...) essent arribat a las mans, lo qual ha causat escàndol en la present vila”. Però els Obrers cuitaren a fer valdre que era a ells, de temps immemorial, a qui pertocava d’elegir qui havia de tocar en cas de mal temps, i que si una altra vegada el mossèn intentava fer-s’ho seu, actuarien contra ell amb tots els mitjans a les seves mans.

Estem parlant del campanar principal de les poblacions, que a Olot era el de l’església de Sant Esteve, dotat de dues campanes grosses i altres dues de petites. Pròximes a aquestes hi havia les més o menys antigues campanes de l’església de la Mare de Déu del Tura i les dels dos convents de la vila, el dels carmelites i el dels caputxins. Però al llarg del segle XVIII també es van anar proveint de campanes les diverses capelles que hi havia escampades per la vila (bona part de les quals avui en dia són inexistents), unes campanes més modestes, però suficients per a la pietat dels seus devots, per fer-se sentir a l’hora de convocar als actes religiosos o per fer partícips els veïns de les celebracions patronals.

Una succinta relació de les notícies sobre instal·lació de noves campanes en el terme municipal olotí en un moment o altre d’aquell segle, ha de començar per la campana de la Trinitat de Batet, datada el 1709 (poc temps després d’unes reformes fetes al santuari), per consideració que si bé Batet llavors tenia entitat pròpia, ara forma part de la municipalitat olotina.

El gener de 1723 l’Ajuntament d’Olot va pagar una dobla als Obrers de l’ermita de Sant Roc (que també havia estat objecte de millores) per ajudar-los en una campana nova.

Les dues campanes grosses de la parròquia de Sant Cristòfol, a les afores d’Olot, duien, segons el Dr. Joaquim Danés, la data de 1723, i n’hi havia una de petita sense any i una altra d’inicis del segle XVII. Doncs bé, a l’abril de 1724 l’Ajuntament donà tres dobles als Obrers de Sant Cristòfol, per ajudar-los a pagar, segons consta en l'apunt administratiu, les tres campanes que havien fetes fer per a aquesta església.

El 1724 també fou l’any de la instal·lació d’un rellotge a l’església de la Mare de Déu del Tura, perquè els que treballaven a la part més antiga de la població es queixaven de no sentir les hores del rellotge de Sant Esteve. Tot i que amb un caràcter ben diferent de les altres, serien per tant dues noves campanes –la dels quarts i la de les hores– les que passaren a incrementar els tocs que se sentien a la vila.

El març de 1727 va ser beneïda la campana Antònia per a l’ermita de Sant Francesc, el campanar de la qual s’havia reedificat el 1723. En foren padrins el batlle reial de la vila, Antoni Llopis, i la senyora Francesca Vayreda.

El juliol de 1748 es van beneir dues noves campanes, “petites” segons se’ns diu. La primera era per a la capella de Nostra Senyora del Portal, al Camp d’en Mas, i la segona per a la capella de Sant Bernat. De la primera sabem que la festa la va pagar l’hereu del saboner Jaume Vilar.

El juny de 1760 fou beneïda una campana destinada a la capella del Roser del Puig del Firal. En foren padrins Isidre Boxeda, argenter, i Magdalena Morlà de Bas, que li posaren els noms de Bàrbara i Magdalena.

A l’octubre del mateix any fou beneïda una campana per a la capella de Sant Rafael, d’una rova de pes, amb la festa a càrrec dels veïns d’aquest carrer.

Al maig de 1761 es va beneir una campana per a l’església de la Congregació dels Dolors, al costat de l’hospital. Foren padrins Lluís Bastons major, botiguer, que li posà els noms de Juliana i Bàrbara, i la senyora Maria Vidueyros y Roldan, que li posà Maria dels Dolors. Des de l’hospital s’havia demanat que no es fes aquesta campana perquè causaria molèstia als pobres malalts, però ja es veu que fou endebades.

Al juny de 1761 es posà campana nova a l’ermita de Santa Anna, al Firal. En foren padrins Josep Fàbrega, paraire, i Ramona Caum i Sala, que li posaren un nom marià atípic: Maria Salva la Terra.

El 1762, per la data que hi figurava, s’hauria estrenat una campana a Sant Andreu del Coll, la tercera de les parròquies olotines juntament amb Sant Esteve i Sant Cristòfol les Fonts, feta a Olot mateix per Gaspar Coma.

A la parroquial de Sant Esteve, el febrer de 1777 es beneí una nova campana “de tocar a missa”. Fou col·locada en un petit campanar alçat damunt del creuer. Els padrins foren Francesc Camps i Vilar, Obrer de Sant Esteve, i la senyora Teresa Conchs i Ferrer, que li posaren els noms de Teresa, Bàrbara, Sabina i Valentina.

A l’agost de 1779 es va estrenar campana a la capella de la Santa Creu, al barri del Palau, essent-ne padrins Gervasi Seguís, jove mitjaire, i Maria, muller de Rafel Arbellà, que era blanquer. Tenia els noms de Tomasa, Maria i Valentina.

El juliol de 1785 fou beneïda la campana que el Terç Orde Franciscà col·locà en la seva capella de l’entrada dels caputxins, en un campanar fet de nou. La beneí el superior d’aquest convent, fra Querubí d’Artés, i els padrins foren els dos capellans de Sant Esteve amb responsabilitats parroquials, els quals li posaren els noms de Francesca d’Assís i de Maria de la Concepció.

Just poc abans d’acabar el segle, el 1797 hi ha notícia d’una altra campana del terme municipal olotí, la que amb aquesta data fou posada a Sant Andreu del Coll, sortida de l’obrador olotí d’Esteve Barberí.

Però aquest petit historial de les campanes estrenades a Olot en el segle XVIII ens fa evocar encara un nou apunt sobre la seva importància social. Recordem que el 1727 s’havia beneït una campana nova per a l’ermita de Sant Francesc, damunt del Montsacopa. El maig de 1761, després d'un possible moviment sísmic que ara no és el cas de comentar, els Obrers d'aquesta ermita varen exposar a l’Ajuntament d’Olot "com lo terremoto ha obert lo campanar ab tres o quatre parts y la campana està per caure sens poder tocar que no se repària y com és tant necessari per fer senyal al poble en temps de tempestat (lo que Déu no permètia) com y també per guia dels pagesos”. Era, doncs, urgent de fer-ho reparar, però ells no tenien pas els diners per calien. L’Ajuntament, atenent l’interès públic, els concedí 25 lliures en auxili de la reconstrucció del campanar, i és que de cap manera no es podia deixar en silenci una campana de tanta utilitat popular.