Al voltant de 1790 –una mica abans, una mica després, segons els llocs– es van introduir i estendre, especialment per les comarques de l’interior i de muntanya de Catalunya, inclosa la Garrotxa, les màquines que permetien de filar cotó d’una forma més ràpida i productiva que no pas els tradicionals torns manuals. Els treballs dels professors James Thomson, Àlex Sánchez, Àngels Solà, Llorenç Ferrer i d’altres, n’han anat aclarint la cronologia i els seus aspectes tècnics. Gràcies a les aportacions dels primers sabem que, precisament, les primeres màquines de filar del tipus water-frame, que aprofitaven la força motriu de l’aigua, es van instal·lar a Sant Joan les Fonts entre 1793 i 1794, si bé per no massa temps. Però, en canvi, anem més curts de notícies sobre les persones que aquestes màquines incipients tenien al seu darrera, les dones filadores, i sobre la seva formació i condicions salarials i socials.
En aquest sentit és interessant la reunió que van celebrar els fabricants olotins del ram del cotó a l’ajuntament d’Olot el dia 8 de gener de 1796, tot just acabat d’encetar l'any. De l’acta que se'n va fer no se’n desprenen altres dades tècniques més enllà de la constatació que les màquines de filar cotó ja estaven plenament esteses a Olot, però en canvi sí que ens permet de dirigir la mirada cap a les filadores i extreure’n algunes consideracions de tipus social.
Després del mal tràngol de la Guerra Gran contra França (1793-1795), als fabricants olotins les coses no els anaven bé. De feia temps maldaven per combatre el contraban de gèneres estrangers, al que atribuïen el declivi del seu negoci. Fins llavors havien confiat la resolució d'aquest problema a reclamar que les autoritats posessin mà dura al contraban, però havia servit de poc. Ara eren conscients que no hi havia altra solució que ajustar els preus dels gèneres de les manufactures olotines fins a estar a només molt poc per sobre dels de contraban, amb la confiança que així el comerç preferiria els gèneres olotins, perquè per un ben poc preu de més s’estalviava els riscos de penalització econòmica que pesaven sobre els gèneres de contraban.
A això d’ajustar els preus els fabricants olotins ja s'hi havien convingut, disposats a entomar un menor marge dels seus beneficis. També havien pactat amb els operaris de les seves manufactures una retallada dels seus jornals. I ara faltava –i aquest era l’objecte d’aquesta junta de fabricants– condicionar també a la baixa els salaris de la tercera pota sobre la que s’havia de basar l’ajustament dels preus dels gèneres olotins de cotó: les “filadores en màquines”, com les denomina l’acta d’aquella reunió celebrada a l’ajuntament. Les “màquines”, dites així per antonomàsia: parlar d’elles era parlar de “màquines de filar”, com quan es deia, en aquella acta, que convenia una bona harmonia entre la filatura i el teixit, perquè “los telers no poden treballar ab algun lucro sens la proporció de las màquinas, y las màquinas en est pahís, a menos de sufrir detriment, sens la proporció dels telers”. En conseqüència, els fabricants passaren a pactar entre ells una rebaixa del que a partir de llavors pagarien per la feina de filar (amb alguns matisos segons les operacions i qualitats del cotó a filar, que queden detallats a l'acta), un preu baix que, però, a parer seu, era suficientment raonable i equitatiu per poder permetre a les filadores “sens tropell ni excessiu treball guanyar deu pessetas semmanals, jornal més que regular per unas fillas de família, esemptas de tota obligació”.
Però això de retallar els preus a pagar a les “filadores en màquina” per la seva feina només podia ser efectiu si tots els fabricants es conjuraven a complir-ho. L’encara poc automatisme d’aquelles noves màquines de filar feia que el bon fer i habilitat de l’operària que la menava fos essencial de cara a l’obtenció d’un fil adequat i de qualitat. I l’acta d’aquella junta dóna a entendre que hi havia manca de bones filadores “en màquina”, i que els fabricants se les disputaven. D’aquesta competició per prendre’s uns als altres les bones filadores, n’havia resultat un augment de salaris al que ara s’havia de posar fi, perquè “aumentantse contínuament los preus dels filats”, en seguia un fet “tant dolorós com irregular, que la classe menos necessitada com són ellas [les filadores] arribassen a guanyar ab lo temps doble jornal que un pare de famílias”. Sobre les dificultats per trobar filadores hàbils és bo de recordar que més d'un any abans d'aquesta reunió, el 1794, un piemontès establert a Olot, Joan D. Vittone, afirmava haver perfeccionat una màquina que filava el cotó tal i com el volia el fabricant, al marge que la filadora fos o no experta en aquest art.
Per evitar aquesta competència entre fabricants respecte de les filadores hàbils, en la mateixa reunió es determinà que cap amo no pogués prendre “a minyó ni minyona alguna dels que filan”, que no portés un paper amb el consentiment de l’amo per al que fins llavors havia treballat, sota pena d’una multa i de fer tenir “per un termini de un any la màquina parada”. A aquest acord només hi havia una excepció: si “contra tota esperansa hi hagués un amo que volgués oprimir i vexar a alguna filadora”, en aquest cas, oït l’amo i la filadora, i si aquesta resultava innocent, seria la junta dels fabricants olotins la que li faria el paper per ser admesa en una altra fàbrica. La junta va preveure també què passaria quan un fabricant augmentés el nombre de “màquines”, a les que també, naturalment, haurien de correspondre noves filadores. Llavors seria la junta de fabricants la que li destinaria “una o dos minyones hàbils en qualitat de ensenyadoras” de les noves filadores, unes ensenyants que haurien de ser prestades, per torn, pels fabricants que en tinguessin més.
Que l’ofici de filar s’atribuís des d’un bon principi a les dones, no és cap novetat, perquè no fou sinó una adaptació del que passava en la feina de filar la llana, que tradicionalment havia estat encomanat a les dones com a feina domèstica feta a domicili. Amb les noves màquines, l’actor de la filatura continuà essent la mateixa, amb la diferència que en la major part dels casos això comportà el desplaçament d’aquesta mà d’obra femenina de casa seva a la fàbrica. Però aquest canvi d’ubicació no comportà un canvi de perspectiva en la seva activitat laboral, i és per això que, per dues vegades, en aquesta acta de la junta de fabricants d’Olot trobem un argument que tardarà segles a rectificar-se, el que les dones a les fàbriques havien de cobrar menys que els homes, perquè a diferència d’aquests, les dones no tenien responsabilitats, estaven “exemptes de tota obligació”, eren la “classe menys necessitada”, i per tant el seu salari era contemplat com un mer complement del de l’home, aquest sí, carregat d’obligacions per la seva condició de cap de casa sobre el que requeia el pes de tota la família. Suposo que tampoc no haurà passat desapercebuda la velada denúncia d’una altra de les males pràctiques que la indústria del tèxtil arrossegarà anys i panys, i que ara, a inicis de 1796 (i per tant, des de 1795 o fins i tot abans) ens colpeix com a prematura. Em refereixo a la temptació dels amos i encarregats d’abusar d’alguna treballadora, allò de “oprimir i vexar” que sortia en l’acta d’aquesta junta. I un últim apunt a retenir, la frase “minyó o minyona dels que filen”, que inevitablement ens porta a la llarga presència a les fàbriques de mà d’obra de poca edat.
És lloc comunament acceptat que la introducció de la mecanització de la filatura obrí el pas a la nova forma de producció moderna, la fàbrica industrial. Però, pel que sembla, també l’obrí als vicis que colpirien la condició obrera.
Bones Miquel, moltes felicitats per l'entrada i pel bloc en general! Com a garrotxí i recent llicenciat en Història m'encanta poder descobrir una història/dor local que ens afecte/a en primera instància i està arraconada i menyspreada en els àmbits acadèmics universitaris (on la Història de Catalunya, especialment moderna i contemporània, passa, s'entén i s'explica, en major o menor part, en base a Barcelona). Crec que és molt important i valuosa la tasca que realitzes per tal de que, en un futur, podem tenir estudis i anàlisis rigorosos d'àmbit més general. Crec que hem d'anar del concret al general, i no viceversa, sempre i quan no perdem el context històric en el qual emmarquem les nostres micro-històries. A més crec que els segles XVIII i XIX, però especialment el primer, han set oblidats, estereotipats i menystinguts degut al convulsiu segle XX que ens ha tocat viure.
ResponEliminaRespecte a l'entrada en concret m'ha despertat un parell de preguntes/ reflexions que m'agradaria transmetre't:
-En l'acta que has buidat se'ns informa d'una reunió patronal del ram del cotó a l'ajuntament: hi ha alguna relació (familiar, matrimonial,...) entre les persones assistents? Quin paper i juga l'Ajuntament com a òrgan de poder? Podem parlar d'una oligarquia que aposta pel procés industrial o que la frena? Es podria fer un seguiment i una història d'aquests primers empresaris? Es coneix, per contra, la reunió per part dels treballadors i la resposta d'aquests davant la decisió (avalots, vagues,...)? Crec que seria important aprofundir en les conseqüències de les decisions (i no quedar-nos només en la decisió en si).
-Quan dius que “les màquines de filar cotó estan plenament estesa a Olot” (1796), en què bases l'afirmació? Hi han estadístiques o dades al respecte? Quin pes o incidència social, econòmica, política tenia el sector industrial a finals del segle XVIII a Olot? Manté lligams amb l'oligarquia agrària o apareix i es consolida a partir d'un camí diferent?
-S'han fet nombrosos estudis sobre la introducció de la maquinària (sovint amb conclusions contradictòries). Creus que va despertar oposició com en el cas anglès? I no només en l'àmbit industrial com podria ser el clàssic luddisme, sinó en l'àmbit agrícola com podria ser el cas del Capità Swing. Hi ha algun estudi sobre la mecanització en l'àmbit agrícola a la comarca?
-El paper de la dona i els nens com a mà d'obra necessària i útil, amb una justificació que té els seus orígens en la religió per tal d'abaratir-ne els costos. D'aquesta manera, cobrant sovint la meitat del salari que l'home, són una peça clau en la consolidació d'aquesta primera indústria que poc emmascara la seva explotació. A quin any s'estableix l'edat mínima de treball als 14 anys? Quan cobren actualment les dones? En el fons no hem avançat tant.
-Destacar el fet que moltes filadores fossin dones. Hi han estudis que demostren que moltes feines que actualment associem a rols sexuals (masculí o femení) es deuen, en part, en el disseny de la maquinària que s'utilitza: així, per exemple, els tractors que sorgiran a la major part d'Europa són pensats i dissenyats per homes, forçant que només siguin utilitzats per aquests, per contra, al Japó, trobem uns tractors molt més petits, compatibles i usables indistintament del gènere.
Moltes gràcies amb antelació, ànims i endavant!
Moltes gràcies per les amables paraules de l’encapçalament del teu comentari. Espero que el bloc tingui molta vida per endavant, amb el desig que pugui ser útil.
ResponEliminaPel que fa a les teves preguntes, de forma molt resumida (amb les limitacions que això comporta) puc dir-te:
* A la reunió hi van assistir 28 fabricants de gèneres de cotó, en alguna d'anterior n'havien estat més. En general pertanyien a famílies dedicades a les manufactures tradicionals olotines i al comerç i negocis. Quan a partir de 1775 es començà a treballar a Olot amb molt d’èxit inicial els gèneres de cotó, una bona part d’aquestes famílies s’apuntaren a incorporar-ho entre els seus negocis.
* En aquells anys em sembla que es poden distingir quatre períodes en la conformació de l’ajuntament olotí: més o menys entre 1760 i 1771, a l’ajuntament de regidors hi destaquen persones que provenen de les manufactures tradicionals; entre 1772 i 1783 hi trobem sobretot negociants i botiguers, que són els que impulsen les noves manufactures del cotó; en la dècada 1783-1793 es viu una situació de divisió (fins i tot es parla de partits, de bàndols), entre els partidaris de les reformes i els partidaris d’una certa calma conservadora; de 1793 a 1795, la Guerra Gran genera un temps d’emergència que altera la vida ordinària i el funcionament de l’administració local.
* En les darreres dècades del segle XVIII hi ha indicis d'alguns moviments d'insatisfacció a Olot, però per ara no puc establir-ne les seves causes concretes.
* Sobre la introducció de màquines per al cotó a Olot: la reunió de gener de 1796, amb 28 fabricants del ram de cotó presents, parlant tots ells de les filadores “a màquina”, diu prou que les màquines de filar cotó eren presents a la vila de forma suficientment extensa. Com a dades concretes, el 1797 es va publicar (les dades, per tant, podien ser anteriors a l’any de la seva publicació) que a Olot hi havia 215 màquines de filar i 9 màquines de cardar cotó (d’aquestes últimes, associades a la mecanització del filat del cotó, el 1791 ja n’hi havia tres a Olot).
* Pel que fa a la presència de dones i nens, és una realitat en la que els poders públics no començaran a intervenir fins el 1900 (és del 13 de març de 1900 la llei que prohibeix el treball a menors de deu anys, i que posa certes limitacions al treball de nens de 10 a 14 anys; també en aquesta llei es marca una incipient “protecció” de les obreres: no es pot fer treballar a les dones en les tres setmanes següents al part). Tot, doncs, molt allunyat del segle XVIII.
Confio que hi haurà noves ocasions d’ampliar tots aquests aspectes i d’anar-hi sumant més dades i valoracions.