8. La sal, millor de Cardona o de l'Escala?

Durant segles el proveïment de sal a les poblacions, un bé indispensable per a llurs habitants i per al bestiar, va estar estrictament regulat per la Corona, que en tenia el monopoli, i que va acabar incorporant al reial patrimoni les salines de la noblesa i dels particulars. Per assegurar-se les rendes, a les principals poblacions va establir-se el que se’n deia “el acopio de la sal”, és a dir, una quantitat predeterminada de sal, fixada per l’administració de les rendes reials, que els era obligat d’adquirir al llarg de cada any. Per altra banda, en les comarques on no es produïa sal es van crear alfolís o magatzems de sal, que servien com a centres de distribució controlada. A Catalunya, aquest règim va quedar consolidat després de la victòria filipista en la Guerra de Successió.

Olot es trobava entre Cardona, on hi havia –i encara hi ha– un importantíssim jaciment de sal mineral, i l’alfolí de l’Escala, on s’hi portava sal marina, obtinguda en salines més meridionals. Al menys des de 1722 Olot estava obligat a fer “acopio de sal” al jaciment de Cardona. Però el 1761 arribaren ordres superiors des de l’administració de la renda de la sal que deien que en endavant Olot havia d’anar a buscar-la a l’alfolí de l’Escala, una decisió que no va pas caure gens bé a la capital de la Muntanya. Al cap de dos anys, el 1763, l’ajuntament olotí demanà formalment que la vila pogués tornar-se a proveir de sal de Cardona.

El primer argument que donava l’ajuntament era que des d’aquí fins a l’Escala, al contrari del que passava en relació amb Cardona, “es indispensable a sus vezinos el haver de passar diferentes ríos que median dende esta villa de Olot hasta el dicho alfolí de la Escala”, i que això es convertia en problema quan aquests rius portaven més aigua del compte i el transport quedava aturat. Com a argument diria que és dèbil, perquè també el vi que es consumia a la vila venia de l’Alt Empordà, i no es té pas notícia que en això fossin cap obstacle els rius a creuar anant-hi o venint-hi, ni que la mercaderia arribés als consumidors olotins més alterada del que pogués premeditar la voluntat dels taverners.

El segon argument prenia formes més contundents: s’havia experimentat que la sal marina –per tant, la que venia de l’Escala– no era pas bona per al bestiar d’aquí, “de forma que se experimenta que los ganados no quieren comer de él por tener acostumbrado el de Cardona, y por dicha causa se ve que el dicho ganado va con grande decadencia en lugar de hir de augmento, pues ni en carne ni en lana augmenta, antes bien disminuye, experimentándose igualmente que por la misma causa de no querer el ganado comer sal del mar, y hallarse privado de comer el de Cardona, se va perdiendo, padecidendo lepra y otros males”. En aquest sentit, un anterior testimoniatge (1762) de dos pagesos del Mallol, no gaire lluny d'Olot, gairebé era apocalíptic: “la sal de mar es muy perniciosa y causa grande danyo al ganado de estos terrenos, de forma que les quita o haze cayer la lana, haziéndole ronya de forma que no sólo los haze cayer la lana, sino también que a muchos les mata”, mentre que, al contrari, “la sal de Cardona les es de grandíssimo provecho porque les engordesse, pone o haze la lana buena y limpia, y quita a dicho ganado la ronya”. No em veig pas en cor de jutjar la raó científica d’aquest argument, i en tot cas fóra bo que algun escalenc pogués posar-hi un contrapunt de defensa pròpia.

Animats per aquests arguments, a primers de novembre de 1763, pocs mesos després de demanar poder tornar a la sal del Bages, els traginers d’Olot es presentaren de nou a Cardona a carregar-hi sal. Però l’administrador d'aquesta la salina es veu que era un funcionari estricte, perquè els va dir que de prendre sal d’allí res de res, “por no tener la orden del administrador general de salinas de este Principado para executarlo” i se n’hagueren de tornar amb les mans buides. La sal per a Olot, doncs, es va haver de seguir anant-la a buscar a l’Escala, fins que, finalment, el 15 de gener de 1766, es va concedir que es pogués tornar a comptar amb la de Cardona, tal i com es demanava. Això sí, en el benentès que es tractava d’un favor envers Olot, d’una concessió especial d’aquelles que es fan perquè ets tu, perquè en més d’una ocasió se’ls recordaria que a dreta llei els corresponia d'anar a l’alfolí de l’Escala.

Però aquí no acaba encara la història. El 1782 va haver-hi una denúncia contra l’ajuntament olotí, perquè resultava que part de la sal que es portava de Cardona, acabava en una mena de mercat negre comarcal: als voltants d’Olot, es deia, “se vende sal de la de su acopio [del d’Olot] a barios particulares y vecinos del partido de la Escala”. Això, naturalment, anava en contra dels interessos de les rendes reials i de la bona administració, i per tant se’ls advertí seriosament que cessés al moment aquesta pràctica fraudulenta.

En aquell mateix 1782 va sorgir a Olot la idea de crear una Escola de Dibuix, a imitació de la que ja funcionava a Barcelona, un projecte que es materialitzà ràpidament, fins al punt d’inaugurar-se just un any després. Però un cop passades les primeres alegries, vingueren els maldecaps sobre al seu finançament. I, ves per on, les autoritats locals van girar els ulls cap a la sal –aquí ja no importa si de Cardona o si de l’Escala– perquè acabaren imposant als habitants d’Olot una quota (concretament, una malla) que s'havia de pagar per cada lliura de sal que compressin a la menuda, a benefici del manteniment d’aquesta Escola de Dibuix. Però d’això potser millor no parlar-ne, perquè en aquests nostres temps en què els governants van buscant com carregar-nos certs productes bàsics amb noves taxes recaptatòries, millor no arriscar-nos a què prenguessin per bona la idea d’aquells seus antecessors olotins del segle XVIII.