dijous, 22 de novembre de 2012

Els homes de la Inquisició a la Garrotxa al segle XVIII

Escut de la Inquisició
Tot regirant papers vells de caràcter local, fa un cert estremiment topar-se, enmig de la monotonia formal dels instruments arxivístics, un text encapçalat per un contundent “Nos los inquisidores contra la herética pravedad y apostasía en el Principado de Cathaluña, sus condados y distrito y las valles de Aran y Andorra...”. I és que, si per una banda, aquesta institució es va mantenir fins a l’entrada del segle XIX, per altra part la Inquisició disposava d’una xarxa de cooperadors locals, els anomenats familiars del Sant Ofici, que, en el nostre cas, n’assegurava la seva permanent presència a la Garrotxa i, en conseqüència, la seva episòdica aparició en la documentació local.

S’han conservat alguns dels títols de nomenament de familiars del Sant Ofici atorgats durant el segle XVIII a gent de la nostra comarca, en els que es descriuen de manera succinta les seves funcions i atribucions. Podem prendre el de Miquel Casabó, de 1755. Comença donant raó del càrrec: “Por quanto por las cosas que se offrecen del Santo Officio de la Inquisición en la villa de Olot del obispado de Gerona conviene que el Santo Officio y Nos [es refereix als inquisidors] tengamos personas a quien las cometer y encomendar”. Després ve la part de nomenament: “Confiando de vos, Miguel Casabó, vezino de dicha villa, por concurrir en vos y en Petronila Vila y Dou vuestra muger, las partes de limpieza necessarias y por ser como sois persona de toda confiança y en quien concurren las calidades que se requieren con toda la solicitud y secreto (…), vos nombramos y creamos por Familiar deste Santo Officio”. I acaba recordant a les autoritats locals, que el familiar havia de gaudir, a partir de llavors, de les exempcions, privilegis i llibertats concedides a aquests auxiliars de la Inquisició i l’autorització “para que podays traher y traygays armas assi offensivas como defensivas, de día y de noche, pública o secretamente, por qualesquier partes y lugares de todo el dicho nuestro distrito".

Això de "las partes de limpieza" que diu el títol, es refereix al document de puresa de sang (en castellà, de “limpieza de sangre”) que en l’Antic Règim s’exigia, no només per accedir a aquest càrrec, sinó per moltes altres coses, com ara per graduar-se en estudis superiors, per fer de mestre o per exercir determinats oficis. No correspon a cap familiar de la Inquisició, però com a mostra serveix la fe de puresa de sang que es va fer el 1753 a favor d’un jove estudiant, Esteve Codina i Puig, d’Olot, segons la qual, després d’explicitar els seus ascendents, tant per via paterna com materna, es concloïa que “jamás hemos entendido, ni ohido a dezir, que el dicho Estevan Codina y Puig, sus padres y abuelos de ambas líneas, assí los que viven, como los muertos a quienes hemos conocido y tratado hayan sido descendientes de moros, moriscos, turcos, conversos, serrassenos o de otra mala y provada secta, ni penitenciados o perseguidos por el Tribunal de la Santa Inquisición”. Vèiem també en l’anterior títol de familiar del Sant Ofici, la prerrogativa que aquests tenien de dur armes, un dret relicte de quan la principal de les funcions dels familiars era, precisament, la defensa dels oficials d'aquest tribunal. I ben cert que solien tenir-ne. A l’inventari post mortem del familiar d’Olot Sebastià Casadevall, del 1792, consten "un fusil, sis pistolas, un estoig ab sa beyna y bridecu de anta, una figa de posar pólvora y un pistolet o foguer" i, cinc anys més tard, en el del seu fill Tomàs Casadevall, un fusill y una carrabina, dos pistolas grans, altres dos xicas, un pistolet, un xafarot y una espasa ab puño de plata”. També surten armes, i això que tenia la condició sacerdotal, en l’inventari fet el 1767 dels béns de Mn. Isidre Matas, comissari de la Inquisició a les Preses.

El que s’esperava de la xarxa de familiars era que fossin els ulls i les orelles del Tribunal de la Inquisició, que l'auxiliessin en les seves atribucions i que, en cas de ser-ne oficials com ara comissaris o agutzils, n'executessin les seves disposicions. Hem de suposar que alguna cosa d’aquestes van fer els familiars del Sant Ofici a la Garrotxa. En alguna ocasió consta la tramesa i recepció de cartes entre algun d’aquests familiars i els inquisidors de Barcelona, feta amb totes les prevencions del cas. El 1764 fou lliurat a les Preses, amb fe notarial, un sobre tancat “dimanado de dicho santo tribunal y sellado con los dos sellos mayor y menor de aquél” destinat als familiars d’aquesta població. I, a la inversa, el 1767 es va aixecar també acta notarial del lliurament a l’estafeta de correu d’Olot, per part d’Antoni Morató, familiar i tinent d’agutzil de la Inquisició, de “tres cartas en pliego de cubierta dirigidas la una al Tribunal del Santo Officio de Cataluña en Barcelona y las otras dos a Don Juan Antonio Almonacid secretario del secreto del Santo Tribunal de la Inquisición en Barcelona (...), cerradas las dos con lacre y la otra con oblea, todas selladas”.

No sembla, però, que l’activitat d’aquests homes de la Inquisició a la Garrotxa fos especialment frenètica, sinó ben al contrari. Segons l’inventari dels processos inquisitorials del Tribunal del Sant Ofici de Barcelona (Juan Blázquez Miguel, “Catálogo de los procesos inquisitoriales del Tribunal del Santo Oficio de Barcelona”, Espacio, Tiempo y Forma, sèrie IV, Hist. Moderna, v. 3, 1990, p. 11-158), al llarg del segle XVIII hi hauria hagut vuit processos contra gent de la Garrotxa: un cas de bigàmia a Olot (1766), un de demanda de relacions sexuals per part d’un confessor a una confessanda a Besalú (1744), tres de renecs de caràcter herètic, dels quals dos a Olot (1739 i 1792) i un a Besalú (1737) i tres per superstició, dos dels quals a Sant Joan les Fonts (tots dos el 1736) i el tercer a Bassegoda (1734). En un altre ordre de coses, el 1774 hi havia a Olot un dels nouvinguts d’origen occità que introduïren a la vila els telers mecànics de gènere de punt, que, ai las, era calvinista. Però no li passà res, perquè essent considerat “heretge espontani” i no pas intencionat, va ser batejat a l’església de Sant Esteve de la vila, això sí, “havent precehit la disposició del Sant Tribunal de la Inquisició”, segons es féu constar en el llibre de baptismes de la parròquia.

Amb, doncs, poca feina, unes certes prerrogatives (inclosa l'exempció de la contribució cadastral del personal) i un toc de prestigi social, el càrrec de familiar del Sant Ofici anà a parar generalment a mans de famílies benestants. El 1748 hi havia a Catalunya un total de 141 familiars del Sant Ofici. Pel seu nombre de veïns, Olot podia arribar a tenir fins a sis familiars i s'assegurava la presència d'altres familiars en els pobles de la comarca, amb un ull posat a la frontera amb França, lloc d'entrada de mercaderies, però també d'idees. Al final dono una llista dels que, durant el segle XVIII, van tenir aquest càrrec a la Garrotxa, que no és ni molt menys completa (en especial en la part de la comarca, on manquen algunes poblacions rellevants), ja que està confeccionada a partir de dades ocasionals. A Olot predominaven entre els familiars del Tribunal els botiguers i negociants, i a la comarca els pagesos rics. Entre els posseïdors d'aquest càrrec era normal trobar-hi relacions de família, com podem veure a Olot en les famílies Casadevall, Florensa i Morató. Alguns d'ells foren familiars del Sant Ofici amb càrrec de comissari o de tinent d'agutzil. Ser familiar de la Inquisició no era vitalici, sinó que depenia de la voluntat del Tribunal, que podia retirar-lo, com de fet va practicar el 1778 amb Miquel Ferrussola, segons es comunicà a l’any següent a l’Ajuntament d’Olot perquè no se’l reconegués com a tal, sense donar-ne cap mena d’explicació.

Potser allò que he dit del toc de prestigi social caldria matisar-ho, perquè si bé al llarg del segle XVIII la Inquisició no havia perdut el seu caràcter intromissiu i coercitiu, la societat sí que havia evolucionat. A més, els familiars del Sant Ofici eren persones aforades, cosa que vol dir que en cas de trobar-se compresos en causes civils i criminals –amb, però, diverses excepcions, sobretot si es tocaven els interessos de la monarquia– tenien l'avantatge de jugar a casa, perquè la jurisdicció del cas pertocava al mateix Tribunal de la Inquisició en lloc d'anar a la justícia ordinària. No és estrany que aquest tracte diferenciat aixequés recel. Al juliol de 1762 el batlle de Sant Esteve d’en Bas (que representava la justícia ordinària) va embargar la collita d’un dels camps d’Esteve Coromina, familiar del Sant Ofici, perquè aquest es negava a fer efectiva la seva part en el repartiment d’una contribució que creia no haver de satisfer. Coromina va acudir llavors al Tribunal del Sant Ofici de Barcelona dient que això era contrari a les seves prerrogatives. El tribunal va manar al batlle de Sant Esteve que li retornés la collita en qüestió, però aquest no en va fer cap mena de cas. Coromina tornà a acudir al Tribunal de la Inquisició i aquest, al novembre, reiterà que el seu familiar estava exempt de les càrregues que se li voleïn cobrar i que per tant comminava al batlle de Sant Esteve a retornar-li la collita embargada “sin mora ni tardanza alguna, en pena de veinte y cinco libras de vuestros proprios bienes”, ja que si no, “procederemos contra vos y demás que menester fuere”. El batlle, que havia acudit a l’autoritat civil del marquès de la Mina, capità general de Catalunya, tornà a negar-s’hi malgrat el requeriment. Però el que resulta remarcable és el testimonial que Coromina va fer prendre a dos treballadors de Sant Esteve, segons els quals, coincidint a primers de desembre a l’hostal amb el batlle, aquest havia comentat amb veu alta que “li avian intimat las lletras de la Inquisició y que per ser de la Inquisició no se·n mourian y que se·n trufava”. Trufar-se’n, és a dir, burlar-se de la Inquisició. Començaven a ser uns altres temps. Segur que aquest testimonial de to despectiu fou immediatament remès per Coromina a Barcelona. Al gener el plet encara cuejava, tot i que el batlle, si bé persistia a tirar endavant el cobrament de la contribució que Coromina no volia pagar, es conformava a retornar la collita embargada, raonant-ho ara, amb to prudent, “para obedecer y obtemperar, como assí siempre el respondiente [el batlle de Sant Esteve d’en Bas] lo ha hecho y dezea hazer, los mandatos del Santo Tribunal”. No estava de més deixar-ho clar, per si de cas.


Annex: FAMILIARS DEL TRIBUNAL DEL SANT OFICI A LA GARROTXA AL SEGLE XVIII

A Olot:
Josep Brugats i Morató, pagès, del Mas Morató. Va rebre el títol de familiar el 1755.
Miquel Casabó, blanquer i negociant. Va rebre el títol de familiar el 1755.
Sebastià Casadevall i Figuerola, adroguer.
Tomàs Casadevall, Figuerola i Güell, adroguer, fill de Sebastià Casadevall, amb títol rebut el 1790.
Josep Bassols, sogre de Tomàs Casadevall, també familiar.
Josep Ferrussola i Hostench, negociant.
Miquel Ferrussola. El 1778 la Inquisició li retirà el títol de familiar.
Pere Màrtir Florensa, adroguer.
Josep Florensa i Fontanella, adroguer, fill de Pere Màrtir Florensa.
Josep Cors i Caralt, comerciant, cunyat del també familiar Josep Florensa.
Jacint Germà, argenter i negociant.
Antoni Morató i Ribot, tinent agutzil major del Sant Ofici.
Josep Morató i Bolós, prevere, comissari del Sant Ofici, fill d'Antoni Morató. Féu carrera dins del tribunal, i passà a Madrid.
Miquel Morató i Bolós, també fill del familiar Antoni Morató.
Francesc Roca i Codina, notari apostòlic i negociant.
Ramon Serra i Ginesta, comerciant, tinent d'agutzil del Sant Ofici.
Joan Vayreda i Carrer, del Mas Reixach, negociant.

Alguns dels familiars del Sant Ofici en d'altres poblacions de la Garrotxa:
Besalú: Jaume Ferrer Adroher i de Traver, ciutadà honrat de Barcelona.
Montagut: Sebastià Oliveres, pagès.
Les Preses: Isidre Matas, comissari; Isidre Pinós, comissari.
Riudaura: Joan Massià i Bagó, pagès.
El Sallent: Josep Manter i Torruella. 
Sant Esteve d’en Bas: Josep Calm i Angelats, pagès, i Esteve Calm, que van rebre el títol de familiar de Sant Ofici el 1755; Esteve Coromina i Torra, pagès.
Sant Joan les Fonts: Josep Esparch; Narcís Esparch, fill de l’anterior, que el va proposar per familiar el 1766 (Vegeu Francesc Xavier Riera i Cabrafiga, “Els familiars del Sant Ofici Josep i Narcís Sparch (1730-1780) de la parròquia de Sant Joan les Fonts”, Amics de Besalú. IV Assemblea d’Estudis del seu Comtat, 1980, v. I, p. 78).
Sant Miquel de la Cot: Francesc Viñas i Torrent, pagès.
Sant Pere Espuig: Pere Riba, pagès.
Segueró: Ramon Falgàs, pagès; Felicià Noguer i Arrufat. 
Talaixà: Llorenç Quera, pagès.

divendres, 9 de novembre de 2012

L'ascendència olotina dels músics germans Pla


Els germans Pla (Joan Baptista, Manuel, i Josep Pla i Agustí) foren tres músics catalans del segle XVIII que gaudiren de bona nomenada com a instrumentistes de flauta i d’oboè i com a compositors, tant a la cort de Madrid –on féu vida Manuel– com a les principals ciutats europees (París, Londres, Stuttgart, Lisboa, Pàdua…), on es prodigaren i foren celebrats tant Joan com Josep. Com que la música no és el meu fort, manllevo paraules de qui sí que n'és expert: “La producció músical de Joan, Josep i Manuel Pla cal inscriure-la dins el moment de trànsit del barroc al classicisme, participant plenament dels corrents estilístics que imperaven en la composició de la música concertant i de cambra del seu temps, l’anomenat estil galant. De fet, tots tres germans van desenvolupar llur activitat a les principals corts europees de l’època del rococó, i aquesta vessant de l’entorn cultural que els envoltava és d’una importància vital a l’hora d’entendre per què les crítiques de l’època lloaven més la sensibilitat o el sentiment de la seva interpretació que no pas una tècnica infal·lible i brillant, ni tampoc una velocitat inaudita i prodigiosa en l’execució, una capacitat que, per altra banda, va quedar prou palesa en les grans exigències de les parts solistes dels seus concerts per a oboè i orquestra” (Josep Dolcet, “Els germans Pla i la normalització musical a casa nostra”, Revista de Catalunya, núm. 69, desembre 1992, p. 90).

Les referències biogràfiques dels germans Pla són molt escasses en notícies de tot el que fa a la seva infància i joventut que, pel que sembla, no ha deixat massa rastre documental. El que sí que hom sol esmentar és que eren fills de Joan Baptista Pla, un músic de Balaguer, i d’Isabel Agustí i Ferrussola, d’Olot, sense, però, més detalls. Tot i que és molt poc, alguna cosa pot dir-se a partir dels fons arxivístics olotins, començant pel fet que els futurs pares dels tres músics, Joan Baptista i Isabel, es casaren a Olot, a l’església de Sant Esteve, el dia 7 d’abril de 1717.

Joan Baptista Pla era fill de Bartomeu Pla i de Clotilde, pagesos de Balaguer. Què hi feia, a Olot, un músic de Balaguer? En la partida de matrimoni, Joan Baptista Pla figura com a “jove músic”, és a dir, acabada de fer la seva fase d’aprenentatge. Potser, doncs, era a Olot per a arrodonir la pràctica de la seva formació musical. En el moment del casament actuaren de testimonis Francesc Anglada, paraire, i Joan Blanch, saboner. Els Anglada eren una família que compaginava les feines de paraire amb la música. El Francesc Anglada que féu de testimoni del casament de Joan Baptista Pla i d’Isabel Agustí tenia formada una cobla de músics amb Esteve Anglada i Francesc Barberí, membre aquest d’una altra família de músics olotins, amb la que els Anglada establiren llaços familiars. A prinicpis del segle XVIII hi havia a Olot una altra cobla de músics, formada al redós de Jeroni Planella. El pare de Francesc, Jacint Anglada, havia estat mestre de cant i cantor, i en els anys 1684 i 1686 exercí de mestre de capella. El 1705 va néixer un fill de Francesc Anglada, de nom Jacint (com l'avi), que podria ser el Jacint Anglada que el 1739 tenia entre 30 i 40 anys quan es presentà a oposicions per a mestre de capella d'Olot (que no aconseguí) i que durant molts anys –com a mínim, entre 1739 i 1759– fou organista a Cardona. Semblaria, doncs, que el jove balaguerí Joan Baptista Pla s’acabava de formar musicalment a l’empara dels músics d’aquesta nissaga olotina.

Isabel Agustí, la nova esposa del jove músic Joan Baptista Pla, era una noieta que encara no havia complert els 19 anys quan es va casar a l’abril de 1717 (els compliria al desembre següent). Era filla d’un metge, Josep Agustí, originari de Camprodon i establert a Olot, on el 1696 s’havia casat amb Daria Ferrussola i Vila, filla de Pere Pau Ferrussola, un adroguer d’Olot i com a tal l'hem de suposar de bona posició econòmica. Josep i Daria feien vida en la seva casa del carrer de Crivillers. D’aquest matrimoni em consten 6 fills, dels quals, però, només tres arribarien a edat adulta. Per a desgràcia de la família, el pare, el doctor Josep Agustí, va morir jove, el 1707, amb només 30 anys. Per tant, es va quedar la vídua Daria tota sola per tirar endavant les criatures: Isabel amb 8 anys fets, Josep amb quatre i la petita Rosa just acabada de néixer.

I així van anar passant els anys fins que al 1717 aparegué un jove músic nouvingut, Joan Baptista, i la vida de la noia Isabel féu un tomb. Com anaren les coses, no ho podem pas saber. Això sí, tot anà un xic de pressa: el dissabte 3 d’abril de 1717 Joan Baptista Pla havia encomanat, davant de notari, a Esteve Salvi que li tragués a la cúria diocesana de Girona les llicències per al matrimoni i al cap de quatre dies justos, al dimecres següent, ja es casaven i a l'endemà van rebre la benedicció nupcial. En l’acte notarial del dia 3, els testimonis foren Silvestre Pla, jove sastre, i Tomàs Anglada. Aquest segon cognom ja ens és conegut i, pel que fa al primer, els Pla eren una família de sastres d'Olot i per tant la coincidència en els noms semblaria casual. És clar que, posats a buscar coincidències, el 1693 en un bateig aquí a Olot va fer de padrí Francesc Pla, respecte del qual, a la partida de baptisme primer s’hi havia anotat que era estudiant, però després es va ratllar i substituir per “mestre de capella de Vic” i músic per tant.

Debades he repassat els llibres de baptismes de Sant Esteve d’Olot en els anys immediats a 1717 cercant-hi el bateig d’algun fill del nou matrimoni Pla Agustí. Res no indica, per ara, que la jove parella es quedés a viure a Olot. Possiblement fessin cap a alguna altra població on poder exercir la professió musical del marit. El primer fill conegut d’aquest matrimoni, Joan (a la vegada, el primer dels germans músics Pla Agustí), se sol indicar que va néixer el 1720, uns tres anys després del casament dels seus pares, en un lloc que no sé que es conegui. Del segon dels germans músics, Manuel, se sap que va néixer a Torquemada, a tocar de Palència (diuen que cap al 1725), circumstància que fa palesa la mobilitat de la família. El 1728 va néixer el tercer dels germans músics, Josep, i tampoc no es diu on. L’1 de desembre de 1738 el primer dels germans, un ben jove Joan Baptista Pla, va participar com a instrumentista de la guàrdia reial en la representació d’una òpera al Retiro de Madrid.

El 14 d’octubre de 1731 va ser enterrada a Olot Daria Agustí i Ferrussola, la mare d’Isabel i àvia materna dels músics germans Pla Agustí. Només tres dies abans, l’11 d’octubre, trobant-se “de present detinguda en lo llit de malaltia corporal, de la qual temo morir”, havia fet testament a la seva casa del carrer de Crivillers. Hi feia hereu al seu fill Josep, “scrivent, de present en la vila de Sant Feliu de Pallerols habitant, i a sos fills”. Pel que fa a la seva filla Isabel, al contrari del seu fill Josep, el testament no ens dóna detalls sobre el seu lloc de residència en aquell moment, una dada que hauria estat ben útil per a fer un seguiment de la família en aquelles dècades. A aquesta, Daria només li donava el que en dret li pertocava: “Item, deixo y llego a Isabel Pla y Ferrusola, muller de Batista Pla músich, filla mia y de dit quòndam [= difunt] Dr. Joseph Agustí mon caríssim marit comuna, per tots drets de llegítima tingua y puga tenir en mos béns, sinch sous barcelonins per dret de institució”. Per a Rosa, la filla petita, el testament feia previsió de la seva dotació per al cas que un dia es casés. Cap menció als néts. Daria va ser enterrada, seguint les seves darreres voluntats, a l’església de Sant Esteve.

La gent de Balaguer s’ha fet seva la família Pla Agustí i té instituït un premi de cant líric que porta el nom de Germans Pla. No cal dir que aquest memorial els honora. Ara bé, fa una certa cosa llegir en alguna publicació, que els germans Pla eren "membres d’una família originària de Balaguer”. Això només és cert si mantenim els criteris patriarcals que regien en altres temps, perquè, pensant en la mare i amb els mateixos arguments, també podríem dir que foren membres d’una família originària d’Olot. Però no paga pas la pena d’esbarallar-nos-hi, entre altres coses perquè ja he dit que l'avi matern venia de Camprodon. Potser hauríem de quedar que foren membres d’una família, pare i mare, a la que les circumstàncies portaren a acoblar les amplituds de la Noguera amb les asprors de la Garrotxa. En tot cas, faríem bé des d’Olot de fer (amb mesura, això sí) una mica de lloc als germans Pla Agustí –i Ferrussola, per la banda de la mare– en el ric historial musical de la nostra vila al segle XVIII.