El pont de Santa Magdalena mirant riu amunt, amb les adoberies al seu redós (1866) |
La manufactura de la pell a Olot va ser, durant segles, una de les activitats puntals de l’economia local, i ho fou de manera especial en el segle XVIII. Però, a diferència del tèxtil o de la manufactura del paper, l’historial de la indústria olotina de la pell ha merescut un interès més aviat curt, i és poc present en la memòria col·lectiva. A més, les modernes reformes urbanístiques del sector de la vila on hi havia hagut aquesta mena d’establiments (ja molt modificat pels nous usos industrials que s’havien donat modernament als edificis), han propiciat que, pràcticament, no quedi cap rastre visible de les velles adoberies olotines, llevat d’un cert utillatge recollit al Museu Comarcal. Com a conseqüència, Olot no pot oferir res a la Xarxa d’Adoberies Històriques de Catalunya, constituïda el 2010, i que comprèn elements patrimonials d’aquest ram presents a Granollers, Igualada, Lleida, Tàrrega i Vic.
Els orígens coneguts de l’activitat manufacturera de la pell a Olot es remunten, pel cap baix, al segle XIV. Durant el segle XVIII hi van estar funcionant una mitjana de quinze adoberies, alguna més en els anys vint i en les darreres dècades del segle. Donaven feina directa a un centenar i mig de treballadors (algunes fonts parlen de més de dos-cents operaris cap a 1776 i de més de 300 el 1783, però aquestes xifres semblen exagerades). Hi havia, a més, un algtre nombrós col·lectiu que en vivia, el dels sabaters, corretgers i basters.
Les adoberies estaven a mans dels blanquers, diferenciats dels simples operaris. Ser blanquer volia dir haver passat per un procés gremial d’aprenentatge i admissió, que s’articulava a través del gremi de blanquers, posat sota l’advocació de sant Marc. Aquestes pràctiques gremials afavoriren la formació de nissagues de blanquers, com els Pujol, Germà, Hostench, Marcé, Solanich, Gou, Bassols, Casabó, Castanyer, Isamat, Serra, Coromina i Masmitjà, Escubós, etc., sovint amb lligams matrimonials establerts entre ells. Algunes d’aquestes nissagues varen anar ampliant la seva activitat econòmica fins a ser reconeguts més com a negociants que no pas com a blanquers, com els Bassols i els Casabó, que tenien també molins fariners, o els Marcé i els Coromina i Masmitjà, que a finals de segle s’interessaren pel nou negoci de les fàbriques de mitges de cotó. El Gremi de Sant Marc existia de temps immemorial i havia actualitzat les seves ordinacions el 1699. Comprenia no només els blanquers, sinó també els sabaters, però cap a 1758 els blanquers començaren les maniobres perquè se'n separessin els sabaters, amb l’objectiu de poder exercir, a benefici dels primers, un major control sobre les pells que entraven a la vila. Després de molts estira-i-arronses en els que els blanquers foren acusats de prepotència, el 1777 ja era un fet la seva separació. Els blanquers es quedaren amb l’advocació de sant Marc i obligaren els sabaters a fer un nou gremi sota la protecció dels sants Crispí i Crispinià.
Els orígens coneguts de l’activitat manufacturera de la pell a Olot es remunten, pel cap baix, al segle XIV. Durant el segle XVIII hi van estar funcionant una mitjana de quinze adoberies, alguna més en els anys vint i en les darreres dècades del segle. Donaven feina directa a un centenar i mig de treballadors (algunes fonts parlen de més de dos-cents operaris cap a 1776 i de més de 300 el 1783, però aquestes xifres semblen exagerades). Hi havia, a més, un algtre nombrós col·lectiu que en vivia, el dels sabaters, corretgers i basters.
Les adoberies estaven a mans dels blanquers, diferenciats dels simples operaris. Ser blanquer volia dir haver passat per un procés gremial d’aprenentatge i admissió, que s’articulava a través del gremi de blanquers, posat sota l’advocació de sant Marc. Aquestes pràctiques gremials afavoriren la formació de nissagues de blanquers, com els Pujol, Germà, Hostench, Marcé, Solanich, Gou, Bassols, Casabó, Castanyer, Isamat, Serra, Coromina i Masmitjà, Escubós, etc., sovint amb lligams matrimonials establerts entre ells. Algunes d’aquestes nissagues varen anar ampliant la seva activitat econòmica fins a ser reconeguts més com a negociants que no pas com a blanquers, com els Bassols i els Casabó, que tenien també molins fariners, o els Marcé i els Coromina i Masmitjà, que a finals de segle s’interessaren pel nou negoci de les fàbriques de mitges de cotó. El Gremi de Sant Marc existia de temps immemorial i havia actualitzat les seves ordinacions el 1699. Comprenia no només els blanquers, sinó també els sabaters, però cap a 1758 els blanquers començaren les maniobres perquè se'n separessin els sabaters, amb l’objectiu de poder exercir, a benefici dels primers, un major control sobre les pells que entraven a la vila. Després de molts estira-i-arronses en els que els blanquers foren acusats de prepotència, el 1777 ja era un fet la seva separació. Els blanquers es quedaren amb l’advocació de sant Marc i obligaren els sabaters a fer un nou gremi sota la protecció dels sants Crispí i Crispinià.
El vell rec de què s'havien servit els blanquers, el 1986 (ara inexistent) |
Com que necessitaven aigua, les adoberies eren a tocar del Fluvià, a la vila vella. La majoria es concentraven a la riba esquerra del riu, en el tram comprès entre el pont de Santa Magdalena i la plaça Palau, més algunes abans i altres després, ja en el carrer de sant Miquel. Per entre el pont i la plaça hi passava el rec que portava aigua al molí fariner del Palau, de la que els blanquers també se’n podien aprofitar. La construcció, el 1725, d’una nova resclosa riu amunt, per donar aigua al molí que havien fet Josep i Pau Caralt, pare i fill, portà l’alarma als blanquers, temorosos que això signifiqués una reducció de l’aigua del Fluvià per als seus establiments. Alguna adoberia tenia aigües pròpies o se servia dels excedents de les fonts més pròximes (el 1728 Mateu Pujol aconseguí que se li confirmés la concessió d’aigua de la Font del Tura a la seva adoberia, que ja el 1637 s’havia atorgat a l’antic propietari), un avantatge per al cas que les aigües del Fluvià baixessin brutes. A la vegada, el Fluvià es convertia en desguàs de les adobaries, fos directament o a través d’una claveguera. El carreró que donava accés a l’interior d’aquesta illa va ser conegut durant part del segle XVIII com el carreró de les Adoberies. El Fluvià, generador de riquesa, també alguna vegada fou destructor: els forts aiguats de 1763 hi feren força mal, i alguna adoberia, com la dels Gou, se n’anà en orris.
Marca de fàbrica d'un blanquer de la família olotina Isamat (s. XIX) |
En el procés d’adobar les pells, de dotar-les de les propietats adients per al seu ús quotidià (duradores, que no es podrissin, que a la vegada fossin suaus, elàstiques i flexibles...), el principal adob que s’hi usava era el taní, present a l’escorça del roure, coneguda entre els blanquers d’aquí com a ruscla (rusca en el diccionari actual). En l’inventari post-mortem fet a l’adoberia d’Albert Estorch el 1725 s’hi anotà que de rusca n’hi havia cinquanta o seixanta quintars, i el ja mencionat Francesc Prat el 1760 en tenia 81 quintars. També s’utilitzava el rodó (roldor), un arbust ric en taní, del que Prat en tenia llavors 59 quintars. Segons els diversos inventaris dels blanquers, els principals elements instrumentals de què constaven les adoberies eren els calciners, bassis, tines i tinards per una banda, i les taules de blanquer, els “ferros” (instruments tallants arquejats amb mànec de fusta a bada i banda, per a descarnar), i altres complements. Algunes tenien també molí per a moldre la rusca o el roldor, que a vegades formava part d’una instal·lació separada de l’adoberia.
Els productes que sortien de les adoberies d’Olot eren variats. Els principals, però, eren els que s’obtenien del bestiar boví, com la sola i la vaqueta. En menor escala es treballaven les pells d’origen oví o caprí, entre ells el cordovà, la badana i la camussa. El 1746 els blanquers olotins s’afegiren a un pols que els de Vic i Manresa mantenien amb els de Barcelona, sembla ser perquè aquests pretenien d’imposar una manera determinada de treballar la sola. Anys més tard, en una estadística de la producció de sola a Olot, aquesta era qualificada de sola adobada “a la catalana”. Les xifres concretes de producció són molt tardanes: el 1777 s’adobaren a Olot 10.000 peces de sola i 52.000 de diversos tipus de vaqueta, especialment de la negra, i el 1784 se’n ressenyaren altres 8.000 i 67.000 d’unes i altres. En aquest mateix any es treballaren 3.600 peces de cordovans. Cal fer atenció també a un producte important en aquell moment, el dels pergamins, usats sobretot per a relligar llibres, dels que el 1784 se’n treballaren a Olot 4.800 peces.
Les pells, un cop adobades, anaven destinats al posterior treball dels sabaters, corretgers i basters, no sols d’Olot, sinó també d’altres indrets de Catalunya i fins i tot de fora. Algunes vegades es pogué comptar amb un client important, l’exèrcit, al que d’altres manufactures olotines també proveïen de vestuari, de mitges o de certs complements de l’uniforme. El 1726 l’Ajuntament d’Olot féu gala que en l’exèrcit embarcat cap a Sicília el 1718, la major part dels regiments duien botins i altres elements de cuir fabricats a Olot. Un informe fet a partir de dades de 1775, afirmava que la majoria de les peces treballades a la vila es venien a Barcelona per a sabates, botins, selles i corretjam per a la tropa, i a l’any següent el paborde sabater del gremi de Sant Marc repetia l’argument, recalcant la utilitat dels sabaters olotins no sols per al públic en general, sinó també per al rei, ja que en diverses ocasions havien subministrat als regiments de l’exèrcit reial el calçat i altres productes manufacturats que els eren precisos, i que també se n’enviaven a Madrid i a altres punts de Castella.
El pont de Santa Magdalena vist aigües avall, amb les adoberies al fons (1911 o post) |
Que en les darreres dècades del segle XVIII hi havia una certa eufòria entre els blanquers olotins, ho manifesta l’apunt d’un viatger al seu pas per Olot el 1787, quan deixà escrit que a la vila hi havia moltes adoberies i que aquest ram anava tan a l’alça que tots els blanquers es feien cases. A manca d’altres dades, podem servir-nos de la sèrie dels preus anuals amb què la Causa Pia dels Blanquers feia l’arrendament de les carnasses. Abans, diguem que això de la Causa Pia era una institució benèfica creada el 1602 per a dotar les filles dels blanquers en el casament. La Causa Pia es nodria econòmicament del privilegi de poder comercialitzar els productes que resultaven del descarnament de les pells (una de les operacions inicials, que consistia a treure’n les restes de carn, matèries grasses, membranes, etc., que encara portessin adherides). Aquestes restes tenien sortida comercial per a la fabricació de coles, i la Causa Pia les cedia a un arrendatari per un preu determinat. Doncs bé, entre el 1760 i el 1775 el preu d’aquest arrendament estigué per sota o arran de les 400 lliures anuals, però el 1776 sobrepassà les 600 lliures, el 1778 les 700 lliures, el 1780 les 900 lliures i el 1784 superà amb escreix les 1.000 lliures anuals i s’hi mantingué fins a l’entrada del segle següent. Amb les reserves de tenir present que aquest preu depenia de l’oferta i de la demanda, bé hem d’entendre que a partir de 1776 es pagà cada cop més perquè el volum d’aquestes carnasses anà en augment, cosa que voldria dir que també va créixer notablement el nombre de peces de cuir que es treballaven.
En aquesta anys la Causa Pia dels Blanquers va comprar les velles adoberies dels Roca, les va refer de cap a peus, les dotà d’onze o dotze calciners i, a partir de 1786, les posà en arrendament. Durant la Guerra Gran (1793-1795) la Causa Pia esmerçà uns quants centenars de lliures per dotar i pagar vuit soldats de l’exèrcit del rei, i per atendre diverses necessitats del sometent.
Com en d’altres coses de la vida econòmica olotina, l’entrada convulsa al segle XIX truncà moltes expectatives. Un observador de cap a 1822 deia que abans de la Guerra del Francès la indústria olotina de la pell fabricava anualment 50.000 peces de vaqueta, però que llavors ni tan sols s’arribava a la tercera part d’aquesta quantitat.
Revisat: 16 de novembre de 2020.