dilluns, 18 de juny del 2012

21. La indústria de la pell a Olot al segle XVIII


El pont de Santa Magdalena mirant riu amunt, amb les adoberies al seu redós (1866)
La manufactura de la pell a Olot va ser, durant segles, una de les activitats puntals de l’economia local, i ho fou de manera especial en el segle XVIII. Però, a diferència del tèxtil o de la manufactura del paper, l’historial de la indústria olotina de la pell ha merescut un interès més aviat curt, i és poc present en la memòria col·lectiva. A més, les modernes reformes urbanístiques del sector de la vila on hi havia hagut aquesta mena d’establiments (ja molt modificat pels nous usos industrials que s’havien donat modernament als edificis), han propiciat que, pràcticament, no quedi cap rastre visible de les velles adoberies olotines, llevat d’un cert utillatge recollit al Museu Comarcal. Com a conseqüència, Olot no pot oferir res a la Xarxa d’Adoberies Històriques de Catalunya, constituïda el 2010, i que comprèn elements patrimonials d’aquest ram presents a Granollers, Igualada, Lleida, Tàrrega i Vic.

Els orígens coneguts de l’activitat manufacturera de la pell a Olot es remunten, pel cap baix, al segle XIV. Durant el segle XVIII hi van estar funcionant una mitjana de quinze adoberies, alguna més en els anys vint i en les darreres dècades del segle. Donaven feina directa a un centenar i mig de treballadors (algunes fonts parlen de més de dos-cents operaris cap a 1776 i de més de 300 el 1783, però aquestes xifres semblen exagerades). Hi havia, a més, un algtre nombrós col·lectiu que en vivia, el dels sabaters, corretgers i basters.

Les adoberies estaven a mans dels blanquers, diferenciats dels simples operaris. Ser blanquer volia dir haver passat per un procés gremial d’aprenentatge i admissió, que s’articulava a través del gremi de blanquers, posat sota l’advocació de sant Marc. Aquestes pràctiques gremials afavoriren la formació de nissagues de blanquers, com els Pujol, Germà, Hostench, Marcé, Solanich, Gou, Bassols, Casabó, Castanyer, Isamat, Serra, Coromina i Masmitjà, Escubós, etc., sovint amb lligams matrimonials establerts entre ells. Algunes d’aquestes nissagues varen anar ampliant la seva activitat econòmica fins a ser reconeguts més com a negociants que no pas com a blanquers, com els Bassols i els Casabó, que tenien també molins fariners, o els Marcé i els Coromina i Masmitjà, que a finals de segle s’interessaren pel nou negoci de les fàbriques de mitges de cotó. El Gremi de Sant Marc existia de temps immemorial i havia actualitzat les seves ordinacions el 1699. Comprenia no només els blanquers, sinó també els sabaters, però cap a 1758 els blanquers començaren les maniobres perquè se'n separessin els sabaters, amb l’objectiu de poder exercir, a benefici dels primers, un major control sobre les pells que entraven a la vila. Després de molts estira-i-arronses en els que els blanquers foren acusats de prepotència, el 1777 ja era un fet la seva separació. Els blanquers es quedaren amb l’advocació de sant Marc i obligaren els sabaters a fer un nou gremi sota la protecció dels sants Crispí i Crispinià.
El vell rec de què s'havien servit els blanquers, el 1986 (ara inexistent)

Com que necessitaven aigua, les adoberies eren a tocar del Fluvià, a la vila vella. La majoria es concentraven a la riba esquerra del riu, en el tram comprès entre el pont de Santa Magdalena i la plaça Palau, més algunes abans i altres després, ja en el carrer de sant Miquel. Per entre el pont i la plaça hi passava el rec que portava aigua al molí fariner del Palau, de la que els blanquers també se’n podien aprofitar. La construcció, el 1725, d’una nova resclosa riu amunt, per donar aigua al molí que havien fet Josep i Pau Caralt, pare i fill, portà l’alarma als blanquers, temorosos que això signifiqués una reducció de l’aigua del Fluvià per als seus establiments. Alguna adoberia tenia aigües pròpies o se servia dels excedents de les fonts més pròximes (el 1728 Mateu Pujol aconseguí que se li confirmés la concessió d’aigua de la Font del Tura a la seva adoberia, que ja el 1637 s’havia atorgat a l’antic propietari), un avantatge per al cas que les aigües del Fluvià baixessin brutes. A la vegada, el Fluvià es convertia en desguàs de les adobaries, fos directament o a través d’una claveguera. El carreró que donava accés a l’interior d’aquesta illa va ser conegut durant part del segle XVIII com el carreró de les Adoberies. El Fluvià, generador de riquesa, també alguna vegada fou destructor: els forts aiguats de 1763 hi feren força mal, i alguna adoberia, com la dels Gou, se n’anà en orris.

Marca de fàbrica d'un blanquer de la família olotina Isamat (s. XIX)
Les pells que treballaven els blanquers olotins en la seva majoria no eren fresques, sinó que venien de lluny. És cert que la comarca i les zones pirinenques pròximes n’aportaven, però eren partides reduïdes. Les grans remeses de pells per ser treballades a Olot procedien de la gestió de comerciants barcelonins amb proveïdors que podien ser geogràficament molt distants. En tenim només notícies disperses, però suficientment orientatives: el 1717 Pere Castanyer havia comprat a un comerciant barceloní 600 cuirs de bou en pèl, i algun temps després Jeroni Estorch n’havia fet portar 882 a través d’un comerciant mataroní; el desembre de 1721 hi havia a l’hospital d’Olot (en prevenció que no portessin cap malura) diverses partides de cuirs vinguts de Barcelona, però que se sabia que no eren ni de França ni d’Espanya, cosa que les feia vingudes de força més lluny; el 1748 una casa de comerç de Barcelona notificava al seu agent a Olot que disposaven de 97 cuirs de bou i 153 de vaca petits, carregats al port de Cadis, que no dubtaven que podien ser d’interès per als blanquers d’aquí; el 1760 a la blanqueria de Francesc Prat s’empra l’adjectiu “barbaresques” per identificar uns quants centenars de les peces de cuir que hi havia; el 1787 havia arribat a Olot una partida de 800 cuirs d’Alger, descarregats al port de Sant Feliu de Guíxols d’on havien arribat des de Marsella; i consta que el 1789 Antoni Roura havia comprat a Barcelona 1.340 peces de cuirs de vaqueta. En aquest context, crida l’atenció que el 1788 l’Ajuntament d’Olot afirmés que la major part dels cuirs que es treballaven a la vila venien d’Amèrica.

En el procés d’adobar les pells, de dotar-les de les propietats adients per al seu ús quotidià (duradores, que no es podrissin, que a la vegada fossin suaus, elàstiques i flexibles...), el principal adob que s’hi usava era el taní, present a l’escorça del roure, coneguda entre els blanquers d’aquí com a ruscla (rusca en el diccionari actual). En l’inventari post-mortem fet a l’adoberia d’Albert Estorch el 1725 s’hi anotà que de rusca n’hi havia cinquanta o seixanta quintars, i el ja mencionat Francesc Prat el 1760 en tenia 81 quintars. També s’utilitzava el rodó (roldor), un arbust ric en taní, del que Prat en tenia llavors 59 quintars. Segons els diversos inventaris dels blanquers, els principals elements instrumentals de què constaven les adoberies eren els calciners, bassis, tines i tinards per una banda, i les taules de blanquer, els “ferros” (instruments tallants arquejats amb mànec de fusta a bada i banda, per a descarnar), i altres complements. Algunes tenien també molí per a moldre la rusca o el roldor, que a vegades formava part d’una instal·lació separada de l’adoberia.

Els productes que sortien de les adoberies d’Olot eren variats. Els principals, però, eren els que s’obtenien del bestiar boví, com la sola i la vaqueta. En menor escala es treballaven les pells d’origen oví o caprí, entre ells el cordovà, la badana i la camussa. El 1746 els blanquers olotins s’afegiren a un pols que els de Vic i Manresa mantenien amb els de Barcelona, sembla ser perquè aquests pretenien d’imposar una manera determinada de treballar la sola. Anys més tard, en una estadística de la producció de sola a Olot, aquesta era qualificada de sola adobada “a la catalana”. Les xifres concretes de producció són molt tardanes: el 1777 s’adobaren a Olot 10.000 peces de sola i 52.000 de diversos tipus de vaqueta, especialment de la negra, i el 1784 se’n ressenyaren altres 8.000 i 67.000 d’unes i altres. En aquest mateix any es treballaren 3.600 peces de cordovans. Cal fer atenció també a un producte important en aquell moment, el dels pergamins, usats sobretot per a relligar llibres, dels que el 1784 se’n treballaren a Olot 4.800 peces.

Les pells, un cop adobades, anaven destinats al posterior treball dels sabaters, corretgers i basters, no sols d’Olot, sinó també d’altres indrets de Catalunya i fins i tot de fora. Algunes vegades es pogué comptar amb un client important, l’exèrcit, al que d’altres manufactures olotines també proveïen de vestuari, de mitges o de certs complements de l’uniforme. El 1726 l’Ajuntament d’Olot féu gala que en l’exèrcit embarcat cap a Sicília el 1718, la major part dels regiments duien botins i altres elements de cuir fabricats a Olot. Un informe fet a partir de dades de 1775, afirmava que la majoria de les peces treballades a la vila es venien a Barcelona per a sabates, botins, selles i corretjam per a la tropa, i a l’any següent el paborde sabater del gremi de Sant Marc repetia l’argument, recalcant la utilitat dels sabaters olotins no sols per al públic en general, sinó també per al rei, ja que en diverses ocasions havien subministrat als regiments de l’exèrcit reial el calçat i altres productes manufacturats que els eren precisos, i que també se n’enviaven a Madrid i a altres punts de Castella. 
El pont de Santa Magdalena vist aigües avall, amb les adoberies al fons (1911 o post)

Que en les darreres dècades del segle XVIII hi havia una certa eufòria entre els blanquers olotins, ho manifesta l’apunt d’un viatger al seu pas per Olot el 1787, quan deixà escrit que a la vila hi havia moltes adoberies i que aquest ram anava tan a l’alça que tots els blanquers es feien cases. A manca d’altres dades, podem servir-nos de la sèrie dels preus anuals amb què la Causa Pia dels Blanquers feia l’arrendament de les carnasses. Abans, diguem que això de la Causa Pia era una institució benèfica creada el 1602 per a dotar les filles dels blanquers en el casament. La Causa Pia es nodria econòmicament del privilegi de poder comercialitzar els productes que resultaven del descarnament de les pells (una de les operacions inicials, que consistia a treure’n les restes de carn, matèries grasses, membranes, etc., que encara portessin adherides). Aquestes restes tenien sortida comercial per a la fabricació de coles, i la Causa Pia les cedia a un arrendatari per un preu determinat. Doncs bé, entre el 1760 i el 1775 el preu d’aquest arrendament estigué per sota o arran de les 400 lliures anuals, però el 1776 sobrepassà les 600 lliures, el 1778 les 700 lliures, el 1780 les 900 lliures i el 1784 superà amb escreix les 1.000 lliures anuals i s’hi mantingué fins a l’entrada del segle següent. Amb les reserves de tenir present que aquest preu depenia de l’oferta i de la demanda, bé hem d’entendre que a partir de 1776 es pagà cada cop més perquè el volum d’aquestes carnasses anà en augment, cosa que voldria dir que també va créixer notablement el nombre de peces de cuir que es treballaven.

En aquesta anys la Causa Pia dels Blanquers va comprar les velles adoberies dels Roca, les va refer de cap a peus, les dotà d’onze o dotze calciners i, a partir de 1786, les posà en arrendament. Durant la Guerra Gran (1793-1795) la Causa Pia esmerçà uns quants centenars de lliures per dotar i pagar vuit soldats de l’exèrcit del rei, i per atendre diverses necessitats del sometent.

Com en d’altres coses de la vida econòmica olotina, l’entrada convulsa al segle XIX truncà moltes expectatives. Un observador de cap a 1822 deia que abans de la Guerra del Francès la indústria olotina de la pell fabricava anualment 50.000 peces de vaqueta, però que llavors ni tan sols s’arribava a la tercera part d’aquesta quantitat. 
 
                                                    Revisat: 16 de novembre de 2020.

dilluns, 4 de juny del 2012

20. Notes de la Garrotxa per a la petita història de l'allioli

Fa un temps [2012], un conegut escriptor i columnista de La Vanguardia, sota el títol de "La beneiteria nacional de Catalunya", es despatxava a gust contra la pretensió dels organitzadors de la Fira i Festa de l’Allioli de Creixell, a tocar de Borrassà, a l’Alt Empordà, que l’allioli fos proclamat salsa nacional de Catalunya. A part de consideracions polítiques, entre els seus arguments en contra hi havia que l’allioli no seria pas cosa només d’aquí, sinó d’una àmplia llista de països mediterranis. L’endemà mateix, el diari Levante de València portava com a notícia que “Cataluña se lanza a nacionalizar el allioli”, i recordava que hi ha una empresa de salses de Benifaió, a la Ribera Alta del País Valencià, que des de fa molt de temps fabrica allioli industrial i que fins i tot el distribueix a la Xina. No entraré en el tema del manifest dels de Creixell a favor d’aquesta sol·licitud perquè això forma part d’una altra història. Però des de la història que aquí ens pertoca, la història del segle XVIII a Olot i la Garrotxa, bé podem aportar algun granet (d’all, naturalment, no pas de sorra) a la vella presència de l’allioli a les nostres contrades. Quatre notes locals per si, vés a saber, poden fer mai algun favor.

A principis del segle XVIII l’allioli era comú i conegut per terres de la Garrotxa. El 1720 la dona de l’hostaler de Maià, Eugènia Serra, va haver de testificar respecte de l’actuació desaforada i abusiva d’uns soldats que se li presentaren a l’hostal i que ja en una altra ocasió vaig comentar. El que ara ens interessa, és precisament l’inici del relat, que comença quan els soldats es presentaren a cavall a l’hostal “y a la [que] llegaron dixeron que jo dicha Eugenia les conponiesse aceite con axos vulgo alioli, y en efeto jo se los componé”. Se’l menjaren, i mentre un dels soldats volia començar a fer gresca i molestar la família de l’hostaler, un altre “que llevava vigotes me quería dar un ral de ocho en especias, queriendo que tomasse aquel por sus intenciones y para pagar el valor de l’aseyte con ajos, y yo dicha Eugenia no lo quise tomar”, s’entén que perquè les intencions del primer soldat de cap manera mereixien d’acceptació. Així doncs, els soldats –males intencions a part– no haurien pres res més que allioli, que podia seria considerat com una menja en si mateixa, i no pas, necessàriament, l’acompanyament d’un altre plat.

Ni l’hostalera de Maià ni el notari que li redactà la declaració sobre l’actuació dels soldats, no van saber com traduir “allioli” al castellà, i no tingueren més remei que descriure en castellà els dos elements compositius, “aceite con axos”, i tot seguit expressar-ho amb el mot català perquè no hi haguessin dubtes sobre de què s’estava parlant. Cal dir que l’equivalent castellà del mot allioli, que és ajiaceite, no consta pas en la primera edició del diccionari de la llengua castellana de la Real Acadèmia, de 1726, sinó a partir de la segona, apareguda el 1770. S’hi va definir com a “composición hecha de ajos majados y aceyte”, il·lustrada tot seguit amb un exemple que fa pensar que no era precisament en l’àmbit del menjar d’on havia sortit aquesta paraula castellana, ja que l’exemple era tret del tractat de Pedro Ciruelo sobre les supersticions i els encanteris, publicat en el segle anterior: “y si este unto no pudieren aver, unten la podadera con ajos mojados y deshechos en aceyte, que sea recio y fuerte ajiaceite”. En les següents edicions del diccionari, s’obvià l’exemple i la definició quedà simplement en allò de la composició d’alls picats i oli, amb què més o menys encara ara hi figura (alioli, com a mot admès en castellà i sinònim d’ajiaceite, s’hi incorporà a partir de l’edició de 1869).

Ara bé, en aquell mateix segle XVIII, quan els autors d’un diccionari castellà–anglès van haver d’afrontar com dimonis traduirien a l’anglès això de l’ajiaceyte, després de repetir la definició del diccionari de l’Acadèmia, no varen trobar altra forma que fer una carambola i remetre’s a l’allioli català (senyal que no n’hi havia d’altre, o que aquest era el de referència), i traduir-ho, no com un mot, sinó a tall d’explicació, perquè els anglesos sabessin bé de què anava la cosa: “Ajiaceyte. Composición hecha de ajos majados y aceyte. Es el alioli de los catalanes. A batter of pounded garlic and oil, used by the Catalonians in the place of butter” (Thomas Connell i Thomas Higgins, Diccionario nuevo de las dos lenguas española e inglesa, Madrid, Imprenta Real, 1789, t. I, p. 75).

Però si des d’Olot, d’alguna cosa cal prendre nota, és del que el famós metge Bartolomé Piñera y Siles, nascut a Úbeda cap a 1753, i que durant 44 anys exercí de metge a l’Hospital General de Madrid (on hi morí l’any 1828), va anotar respecte de l’allioli en la seva traducció al castellà del Tratado de materia médica del metge escocès William Cullen, publicada a Madrid, per Benito Cano, el 1794. Parlant de les qualitats mèdiques de certs aliments, i en aquest cas dels alls, Piñera posà com a nota aquest comentari: “En varias provincias de nuestra península, pero principalmente en Cataluña es [l’all] el condimento que más se gasta, y aun entre los rústicos, soldados y marineros se usa mucho de una manteca o pomada hecha de ajo y aceyte, que se vende en la villa de Olot, una de las más fecundas en ajos; y a esta manteca llaman all y oli, y los arrieros la llevan de prevención para la manutención diaria en sus viajes” (tom II, p. 90, nota). De cop i volta, resulta que un metge de Madrid, a les acaballes del segle XVIII, esmenta Olot com a lloc on es ven l’allioli, del qual, a part dels rústics, soldats i mariners, en farien provisió els traginers per a la seva carmanyola diària de viatge. D’on o com arribà aquesta notícia a coneixement de l’il·lustre metge, és quelcom que no ens diu, però ell la dóna certament com a bona. De l’Olot d'aquell segle en coneixem moltes coses de les seves manufactures, dels seus edificis i de l’escola de dibuix que s’hi va crear, però, precisament, és de l’agricultura d’allò que menys en sabem, de manera que tampoc no ens és possible ara per ara d’acreditar l’afirmació d’aquest text sobre una proverbial fecunditat dels alls en el terme olotí en aquell final de segle. 

El caputxí fra Sever d'Olot, que havia voltat per diversos convents, va deixar manuscrit un recull de receptes de cuina de 1787, tant de mar com de muntanya (publicat modernament, el 1982, per les Edicions del Castell de Perelada, on es guarda el manuscrit). Hi recull diverses picades, però, curiosament, només parla de l'allioli en tres receptes, totes elles de cuina de peix, i encara ho fa sota la forma d'allioli negat: en una d'un plat de bacallà, "quant haurà ben bullit y [= hi] tiraràs per sobre un poch de alioly negat y ja lo pots traure a taula" (p. 61);  semblantment, també d'altres peixos com "lo peixopalo y diablillos aman molt lo alioly negat" (p. 63); i per a un plat d'anguiles, l'últim pas és fer "una picada de alioli negat y li tiraràs quant lo boldràs traure a taula" (p. 66).

El que sí que resta clar és que l’ús abundós que es feia a Olot de l’allioli no era pas un costum de volada curta. El 1822 el metge olotí Domingo Torà i Marcé va composar una topografia mèdica d’Olot, que tot i ser breu, conté un paràfraf sobre l’afició a l’allioli i el caràcter mercantil que se li podia donar per part dels seus habitants: “Este pueblo [Olot] negocia con la manteca ajo-aceyte (llamada all y oli), que sabe componer perfectamente y se vende en muchas casas a cucharadas. Tiene un consumo considerable entre estos habitantes”. 
 
Diguem de pas que al llarg de tot el segle XVIII en els inventaris notarials post-mortem dels particulars olotins, és estrany no trobar, a la cuina, un morter i la seva mà de morter, de pedra (d’aquells que aguanten bé el moviment de la mà de morter). A la cuina del blanquer Albert Estorch hi havia, el 1725, “un morter de pedra ab sa mà de fusta, usat”; a la del daguer i ferrer Pere Moliner (1743), “un morté de pedra”; a la del botiguer Gaspar Benet i Toralles (1772), “un morté medià de pedra usat, ab sa mà de fusta”, a la del botiguer Pere Constans (1789) “un morter de pedra ab sa mà de fusta” i així una i altra vegada, amb les mateixes paraules, en gairebé tots els inventaris dels béns dels particulars. També n’hi havia fets de coure, més petits, però ja no eren tan freqüents. Ja sé que això no necessàriament té a veure amb l’allioli, pot ser per a qualsevol picada, però invertim-ho i diguem que, si més no, de poder fer allioli, i tant que se’n podia fer arreu de les llars olotines.

Si començàvem amb un apunt local sobre l’allioli de les primeres dècades del segle XVIII, acabem amb un altre de 1804, ja a l’entrada del segle següent. Figura en una carta que el religiós Fèlix de Sant Joan de la Creu –que no sabem d’on era– escrigué des de Tarragona el dia 4 de març a un dels dos rectors de la parròquia de Sant Esteve d’Olot, mossèn Francesc Costa. En aquesta carta, després de tractar els assumptes que l’havien portat a escriure’l, i abans d’acomiadar-se, fra Fèlix passava, amb to més cordial i afectuós, a la part personal, en la qual hi havia un consell de salut per al seu amic olotí: “V.M. no olvidie las cols ab alioli, ni menos las cebes petitas, que és mol bo pera fer fugir lo fret, que en esta terra és bastan fort”. Aquesta terra de fred és, naturalment, l’Olot del destinatari del consell, i ens anotem, per tant, que en ella l’allioli –o millor, les cols amb allioli– podia ser no només un plaer per al paladar o un aliment, sinó un remei per a foragitar-se el fred del damunt. Tot en un. 
 
                                            Revisat: 16 de novembre de 2020